L’adaptació dels estudis universitaris a l’EEES (II):
els estudis de postgrau i el model de la UPF
per
María Morrás
Vicerectora de Postgrau, Doctorat i Relacions Internacionals
Claustre Extraordinari de la Universitat Pompeu Fabra
Barcelona, 21 de novembre de 2006
Els Postgraus a dins del marc de Bolonya
L’anomenat procés de Bolonya, com ha recordat el vicerector d’Ordenació
Acadèmica, es va iniciar al juny de 1999 amb el objectiu de construir un Espai Europeu
d’Educació Superior (EEES), amb la data del any 2010 com a termini per fer efectiva la
seva implantació. Amb aquesta finalitat és va concebre un sistema basat en dos cicles (grau
+ postgrau [màster + doctorat]) que sense eliminar totalment les peculiaritats entre països
fes possible la homologació automàtica de títols a tota Europa. Per tal de garantir la
equivalència en el nivell de formació, es va crear una unitat per mesurar el treball portat a
terme pels estudiants, quant és el que han après: el European Credit Transfer System (ECTS).
Es va fixar que per accedir al doctorat s’han d’haver cursat 300 ECTS, dels quals com a
mínim 60 han de correspondre a un màster. Això vol dir que, d’acord amb Bolonya, els
graus poden oscil·lar entre els 180 i els 240 ECTS (és a dir, entre els tres i els quatre anys) i
els màsters entre els 60 i 120 ECTS (que corresponen a un o dos anys de cursos).
El ECTS –més enllà dels canvis de metodologia pedagògica– és una unitat de
mesura, un sistema per garantir la transparència a l’hora de establir equivalències en la
formació universitària, tot facilitant (1) la reincorporació a l’educació superior de les
persones al llarg de la seva vida, (2) el reconeixement automàtic de la formació en qualsevol
etapa del procés i dels títols en l’àmbit europeu i, com a conseqüència, (3) la mobilitat dels
estudiants en el Espai Europeu en cadascuna de les etapes de la seva formació universitària
i fins i tot en qualsevol estadi d’aquestes etapes.
La nova estructuració dels estudis universitaris en dos cicles, que substitueix la
existent fins ara a Espanya de tres cicles, pretén facilitar l’accés al mon del treball després
d’una primera etapa de formació, més curta i més generalista, i al mateix temps fer factible
la reincorporació als estudis al llarg de la vida. Els màsters i el doctorat són, d’acord amb
aquest esquema, una peça més, fonamental però no la única, en un procés de aprenentatge
que hauria d’estendre’s idealment tota la vida. La formació continua hauria de fer factible la
progressiva especialització i aprofundiment i ampliació de coneixements i habilitats, el canvi
d’especialització per tal d’adaptar-se als possibles nous requeriments del mercat de treball o,
per què no, a circumstàncies vitals noves o als propis interessos. Aquest esquema implica,
de fet, que el postgrau no ha de ser concebut necessariament com la continuïtat immediata
dels estudis de grau. Es pot, és clar, cursar un màster tot seguit després de haver cursat un
grau, però també després d’un periode més o menys llarg de treball.
Per tant, amb la nova estructura es tracta d’oferir més flexibilitat en la continuació
dels estudis i promoure la formació al llarg de la vida, tot incloent-hi a dins del marc
2
universitari en vies paral·leles, però complementàries, la tradicional especialització
acadèmica orientada cap a la recerca i la formació especialitzada d’alt nivell orientada al
mon del treball. Les implicacions són clares: es regula i es dignifica la especialització
professional i es trenca amb el model d’educació postgraduada (oficial) de caràcter
endogàmic, dirigida de manera exclusiva a formar professors i recercadors per a la pròpia
universitat.
La nova estructura dels Programes Oficials de Postgrau (POP):
Màster i Doctorat
La nova estructura, basada en el model educatiu britànic, resulta rupturista en el marc del
nostre país. Al sistema universitari espanyol els estudis han estat estructurats fins ara en
tres cicles:
-
Primer cicle, amb una durada de tres anys, que podien donar dret a un títol de
Diplomat, o bé constituir la primera part, més generalista, d’una llicenciatura.
-
Segon Cicle, amb una durada d’un o dos anys (fins a tres en carreres d’enginyeria i
medicina), que donen dret al títol de llicenciat.
-
Tercer Cicle, integrat per dos cursos d’assignatures especialitzades, que terminen
amb la redacció d’un treball de recerca. A continuació cal un mínim d’altres dos
anys per la realització d’una tesis, que dona dret al títol de doctor. La constatació de
que un percentatge molt elevat d’alumnes no termina la tesi, va conduir a establir
un títol intermedi, previ a la tesi, el DEA (Diploma d’Estudis Avançats), que a
penes té efectes pràctics per no tenir cap reconeixement social.
L’EEES estructura els estudis en dos cicles:
•
Primer cicle. Grau, amb una durada de 3 (180 ECTS) o 4 (240 ECTS)
cursos.
•
Segon Cicle, que agrupa els estudis de Postgrau, que es divideixin en dos
etapes diferenciades:
• Màster: Permet la especialització dels coneixements adquirits al
grau. D’acord amb la orientació o finalitat del màster, es
distingeix entre:
3
– Màster de formació acadèmica avançada: amb continguts
d’especialització en l’àmbit d’una disciplina i continguts
d’anivellament quan els programes són de caire
multidisciplinari. Van dirigits a persones que volen
aprofundir, posar al dia o complementar els seus
coneixements, sense intenció immediata de dedicar-se a
la recerca o que els continguts es relacionen de manera
immediata i directa amb aplicacions al exercici
professional.
– Màster d’especialització professional: preparen per a l’exercici
d’una professió. Han d’incloure pràctiques en empreses
o institucions. Hi poden participar com a docents,
professionals que mostrin als alumnes la vessant més
aplicada i vinculada amb l’exercici real de les
competències.
– Màster de recerca: és el que en té una orientació cap a la
metodologia d’investigació, per tal de formar en l’ús de
tècniques i de recursos específics per fer recerca en un
àmbit determinat. La seva docència ha d’estar vinculada
de forma directa a les línies de recerca desenvolupades a
la universitat. Substitueixin de fet els tradicionals cursos
de doctorat.
– Mixtos: pot tenir diversos recorreguts en funció dels
mòduls cursats.
A Espanya i altres països el govern podrà establir directrius generals pròpies i
requisits especials d’accés als estudis de màster en aquells casos en què el títol habiliti
professionalment, com també passa al grau. És el cas de les diverses enginyeries,
arquitectura, medicina, advocacia i ensenyament de secundària.
•
Doctorat: El doctorat ha d’estar definit per una sèrie de
línies de recerca que proporcionin al estudiant el marc on desenvolupar
un treball de recerca original que suposa la realització de la tesi. La
formació necessària per portar a bon fi aquest treball de recerca ha de
ser assolida, fonamentalment, al màster. Ara bé, es pot demanar al
alumne que completi la seva formació mitjançant cursos en el marc d’un
4
altre màster al que s’ha cursat prèviament per accedir al doctorat. També
es pot articular la formació complementària mitjançant la organització
de cursos, seminaris o altres activitats dirigides a la formació
investigadora. Aquesta docència no figurarà en la programació oficial
(docència estructurada i reglada), és potestativa i no en té finançament
general.
La condició d’accés al doctorat és, com ja s’ha dit, haver completat 300 ECTS com a
mínim en el conjunt d’estudis universitaris de grau i postgrau, dels quals 60 crèdits com a
mínim han de correspondre al postgrau. A dins del marc de flexibilització entre les àrees
que suposa l’EEES, els estudiants poden accedir a qualsevol estudi de postgrau relacionat o
no científicament amb el seu currículum universitari, si es compleixin els requisits d’accés
establerts per la Universitat. En el cas de la UPF és bàsicament haver cursat un mòdul de
metodologia de la recerca, haver realitzat un treball de recerca i ser admès a una de les línies
de recerca que integren el doctorat. El màster de recerca substitueix doncs els cursos de
doctorat amb un doble avantatge. D’una banda, al estar planificats amb el propòsit de
formar en la iniciació de la recerca en un àmbit i amb un propòsit determinats, en tenen
una coherència de la que mancaven amb massa freqüència els doctorats, que més aviat eren
el resultat de l’amalgama de una sèrie de cursos excel·lents si es consideraven un a un, però
com que responien a les fortaleses i interessos en recerca dels professor, sovint els alumnes
no podien treure’ls un profit màxim.
En aquesta estructura resulta palès el lligam entre els màsters –sobretot els de recerca-- i
el doctorat: la docència en els màsters ha de tenir la seva font en la recerca portada a terme
pels nuclis d’investigació formatius del doctorat, de manera que la innovació i la creació de
coneixement (recerca) queda sòlidament connectat a la transmissió de coneixements
(docència), tot tenint-hi en compte el resultat final que es vol aconseguir: la formació
avançada del alumne. A aquest lligam vertical entre el doctorat i els màsters s’afegeix un
altre d’horitzontal, entre els màsters que es relacionen temàticament entre sí afavorint la
transversalitat disciplinària i la maximizació dels recursos, puix unes mateixes assignatures
poden servir per a més d’un màster i el haver cursat un màster determinat –per exemple
professionalitzador-- no tanca el camí futur cap a la recerca al alumne. Per això, per tal
d’ordenar a dins d’un àmbit els màsters i les corresponents línies de recerca amb les que es
relacionen, aquests queden enquadrats a dins d’un Programa Oficial de Postgrau (POP). El
POP és, doncs, un calaix ample on es situen un grup de màsters amb una relació temàtica i
5
complementària entre sí, i les línies de recerca on genera el coneixement que bàsicament es
transmetre als màsters.
Com es pot veure, la inclusió dels màsters a dins del sistema d’estudis universitaris
reglats i a preu públic són la gran novetat del sistema Bolonya a Espanya. Recordem que
fins ara els màsters eren exclusivament títols propis, que es podien cursar a algunes
universitats, però també pràcticament a qualsevol institució –educativa o no, com empreses
o institucions públiques i privades--, a preu de mercat i amb les úniques garanties de
qualitat que fixava la mateixa institució. Les conseqüències d’aquest canvi són paleses. En
primer lloc, el màster surt així del control, en ocasions quasi exclusiu, de grups massa
propers a interessos particulars, predominantment corporatius i comercials, que fins ara
han dominat. En segon lloc, els programes de màster i la seva implementació queden
subjectes a criteris de programació regular, amb la transparència i el control de qualitat que
això comporta. En tercer lloc, la estructuració dels estudis de postgrau en dues fases
nítidament diferenciades però estretament associades, els cursos de màster per una banda i
de doctorat per altre, així como la tipologia establerta per als màsters (d’especialització
professional, formació acadèmica avançada i de recerca) permetrà un millor aprofitament
dels estudis por part dels estudiants i dels recursos educatius por part del sistema
universitari. I per últim, i no menys important, la formació de postgrau, també la que no
està dirigida de manera central a la recerca, s’ofereix a preu públic.
D’aquesta manera, es dona a la universitat una rellevància social fins ara com a mínim
discutida. Ara bé, al mateix temps es fa una crida a la mateixa universitat per tal de que surti
d’un cert solipsisme que l’ha caracteritzat històricament i per tal de que es mantingui més
atenta a les necessitats de la societat. La qual cosa vol dir, evidentment, formar
professionals útils pel país, jugar un paper més actiu en la innovació tecnològica i el
desenvolupament del teixit productiu, així com a introduir una vessant pràctica en els
estudis. Aquests vincles amb la societat, més directes dels que fins ara hi havia no han de
conduir necessariament –no haurien de fer-ho, malgrat que puguin existir pressions en
aquest sentit—al abandono de la independència crítica ni a la creació de nou coneixement,
també deslligat d’interessos econòmics o de mercat, que des de sempre han distingit l’àmbit
universitari.
6
El procés d’implantació a Espanya i Catalunya: Una difícil transició
El procés de canvi que suposa la nova estructura es desenvolupa amb diferent ritme en
els diversos països i nivells educatius. A l’estat espanyol, el camí cap a Europa ha estat
marcat per les incerteses i la voluntat d’acomodar Bolonya al que podríem anomenar “les
peculiaritats hispàniques”. Les resistències al canvi de les grans universitats, els interessos
corporatius, els malentesos del que implica l’EEES i la manca de lideratge polític han portat
a que el procés s’hagi iniciat tard i a desgana, amb vaivens constants, provocant un desgast i
un escepticisme notables a la comunitat universitària abans fins i tot de que la veritable
transformació hagi començat.
Els primers passos no es van donar fins a l’any 2005, amb la publicació dels decrets
que fixen les característiques generals del grau i postgrau al gener de 2005 (RD 55/2005 i
56/2005). Com ja ha senyalat el vicerector d’ordenació Acadèmica al parlar del grau, la
decisió –totalment al marge de l’esperit i la lletra dels acords de Bolonya-- d’elaborar un
catàleg de títols de grau oficials (fixat en principi per març del 2005, després per juny i amb
el canvi al Ministerio de Educación, finalment abandonat al juliol del 2006) ha endarrerit de
manera determinant el inici de la seva posada en marxa, que –en bona lògica— hauria
d’haver precedit el començament dels Programes Oficials de Postgrau (POP). Tanmateix,
el govern va decidir mantenir el calendari previst amb els Programes de Postgrau i les
Comunitats autònomes van llavors començar a fixar els criteris al llarg dels sis primers
mesos de 2005 per tal de que les universitats presentessin les seves primeres propostes
durant el primer trimestre del curs 2005-2006.
S’ha de dir que malgrat que començar amb els Postgraus la reforma de la estructura
universitària és com a començar la casa per la teulada, existien raons comprensibles per ferho. En primer lloc, la inexistència d’un model previ que havia d’adaptar-se facilitava la seva
posada en marxa. És a dir, la inexistència de màsters als estudis oficials i la flexibilitat del
doctorat (que fins ara no estava subjecte a cap control extern de programació), feia més
fàcil la construcció d’uns estudis nous. A més, era decisiu posar en marxa d’una vegada per
totes el procés que ha de conduir a la adaptació de la nostra estructura universitària a
l’EEES. Importava --importa-- sobretot a aquelles comunitats autònomes i universitats que
ja havien donat passos per homologar-se amb Europa, i Catalunya, a voluntat més
determinada que altres, ho va entendre així.
És cert que aquest fet ha condicionat la construcció dels Postgraus, que s’han hagut de
dissenyar sense saber quines competències quedaran al grau i quines han de ser específiques
de cadascú dels màsters, més enllà d’unes directrius generals establertes als anomenats
7
indicadors de Dublin. També hem hagut de començar sense saber si els graus serien de 180
ECTS o de 240 ECTS. El fet que ara el Ministerio hagi fixat per totes les titulacions de grau
la obligatorietat de tenir-ne 240 ECTS suposa que difícilment es podran dissenyar màsters
de 120 ECTS. Les raons són obvies: no hi haurà recursos econòmics alliberats d’un
previsible escurçament de les llicenciatures en la seva conversió en graus, i a sobre, seria
allargar encara més la etapa de formació universitària (cinc cursos en lloc de la estructura
desitjada de 3+2, que haurà de reconvertir-se en 4+1). A més, els graus de 240 ECTS
cursos dificultarà els intercanvis d’estudiants amb Europa, on predominen els graus de tres
anys. En canvi, però, fa la nostra estructura més propera a la que predomina als Estats
Units. Per últim, s’ha d’afegir que donat que hi ha altres països on també domina un primer
cicle llarg i a altres la durada dels estudis depèn de l’àmbit de coneixement, sempre s’hauria
de plantejar un model suficientment flexible de màster que pugui encabir totes les
casuístiques. És a dir, que en qualsevol cas en el disseny del Postgrau s’ha de comptar amb
la possibilitat de que els alumnes tinguin una formació prèvia diversa, cursada a àrees de
coneixement diferents i amb durades dispars. A més, donat que els primers màsters es van
dissenyar amb la actual estructura de llicenciatures de 4 cursos, les modificacions que
s’hauran d’introduir al postgrau quan terminen els seus estudis el primers graduats al nostre
país per aquest raó seran mínimes.
Més preocupant resulta que en el document emès pel Ministeri s’obri la possibilitat de
que, enlloc del màster corresponent, es pugui accedir a la realització de la tesi mitjançant un
curs de doctorat. És una solució pensada pels doctorats que no compten, ni és previsible
que comptin, amb un nombre mínim d’alumnes. El manteniment d’aquesta ‘tercera via’,
fora del que es fa a la resta d’Europa, és mostra de la resistència a la cooperació de algunes
nuclis a dins de certes universitats, imprescindible per competir a nivell internacional en la
producció científica i en la captació d’alumnes, quan una sola universitat o fins hi tot un
país no té la massa crítica suficient en un àrea de recerca.
Per tant, d’aquesta primera etapa, certament convulsa i difícil, em aprés que no podem
esperar que cap govern ens doni la recepta màgica que ens solucioni el problemes
d’adaptació a l’EEES. Les universitats, com la UPF, que tenen com a referent la qualitat i el
interès de formar els millors professionals i recercadors en un marc que supera l’àmbit
estricte del país, han de dissenyar un model propi. Un model suficientment flexible per
adaptar-se a les contingències del marc legislatiu estatal i autonòmic, i alhora que es
mantingui fidel en orientació al millor de Bolonya.
8
Els Postgraus a la UPF
Antecedents
La UPF havia apostat des dels seus inicis per una orientació que la apropava avant la
lettre a Bolonya. L’atenció per la qualitat docent, l’accent en la recerca i la vocació
internacional són trets característiques de la UPF que anticipen les línies mestres del
projecte europeu. Els nous postgraus són, com ja he apuntat, l’espai natural on han de
convergir docència i recerca, i on totes dues han de enllaçar de manera més clara amb la
societat. Doctorats i màsters són i seran claus com a elements dinamitzadors en la
transferència de coneixements en quant motors d’innovació i desenvolupament i com espai
formatiu de professionals amb un perfil d’especialització i expertesa elevats. Els programes
de postgrau han de servir, per tant, per consolidar i desenvolupar les línies estratègiques, en
docència i recerca, on la UPF ha mostrat una major força. Cal remarcar, doncs, que el punt
de partida a la UPF és favorable per tal de que els nous postgraus puguin desenvolupar-se
amb èxit i rigor. La UPF ha de aprofitar el impuls adquirit en els anys que han passat des de
la seva fundació, per aprofundir qualitativament i créixer quantitativament en aquesta
direcció on recerca, docència i compromís amb la societat queden sòlidament imbricades.
La UPF ha estat pionera en la innovació docent i en l'aposta pel projecte educatiu
emanat de la Declaració de Bolonya, per l'EEES. La primerenca adaptació al nou
paradigma docent dels estudis a la llicenciatura ha permès desenvolupar una metodologia
docent que amb els ajustos necessaris es traslladable als màsters. Des del punt de vista
quantitatiu, la solidesa de l’oferta educativa de la UPF a la qual es fonamenta el cicle
superior que integren els POP queda palesa en dades, encara més significatives si es te en
compte que som una universitat de dimensions reduïdes. A més, una demanda social forta
als doctorats, reflectida en la quantitat considerable d’alumnes (amb una forquilla
majoritària entre 20 i 40 alumnes); una ja llarga i diversa experiència en la formació de
postgraus propis (189 gestionats per l’IDEC); un grau d’ internacionalització elevat (el 43,9
% dels alumnes de doctorat eren forans al curs 2004-2005) i els resultats francament
positius en la inserció laboral dels nostres graduats, constitueixen una sòlida base que ha de
nodrir la posada en marxa dels POP a la UPF.
Pel que fa a la recerca, que ha de constituir necessàriament l’altre fonament sobre el que
construir els POP, les dades més significatives han estat recollides al Pla Estratègic de
Recerca i Innovació (2005-2008). És remarcable, sobretot, com al llarg d’aquests anys, s’ha
incrementat notablement el nombre de professors amb acreditació de recerca i experiència
9
docent en el tercer cicle i el grup d’investigadors a la UPF. Aquest increment té a veure,
d’una banda, amb un creixement intern, puix un grup important de joves professors han
assolit en els darrers anys el títol de doctor i la acreditació de recerca, o bé han acumulat
experiència en recerca i docència, reflectida en els trams oficials corresponents i en premis
com les distincions de la Generalitat o el prestigiós EURY de la Unió Europea. D’altra
banda, la intensa qualitat interna en la activitat de recerca ha atret a un important grup de
investigadors procedents d’altres universitats catalanes, de fora de Catalunya i de l’Estat.
Des del punt de vista de la connexió amb la docència, aquesta activitat s’ha vist també
acompanyada d’un increment de les tesis doctorals llegides, sostingut i molt notable (al
voltant del 30%), en els dos darrers cursos (52 l’any 2003-2004; 65-70, el 2004-2005). El
resultat, tot plegat, és que el potencial de recerca i de docència s’ha enriquit de manera
significativa i, com a conseqüència, la UPF es va mostrar en disposició d’afrontar el repte
dels nous postgraus tan bon punt la Direcció General d’Universitats el va endegar.
El model UPF
Objectius i marc estratègic
El punt de partida era i és, doncs, positiu per a la UPF. En cap cas, però, podria tenir
èxit en aquesta empresa sense un esforç d’adaptació a l’estructura de l’EEES i al marc fixat
per la Direcció d’Universitats als criteris i pautes per la elaboració de les propostes de
postgrau. Perquè, si bé és cert que els POP s’han de construït de manera immediata a partir
de las línies de recerca consolidades i els doctorats amb menció de qualitat, també es fa
necessari subratllar que la transformació dels doctorats ha implicat canvis radicals en la seva
estructuració. Per tant, s’havia de crear un marc que, tot partint del que hi havia, fos
suficientment flexible per anar incorporant noves línies de recerca i d’especialització, així
com al professorat en formació, a mesura que assoleixi els nivells establerts per la
normativa de Postgrau de la Universitat. Per altra banda, s’ha fet un esforç considerable per
tal que les propostes neixin des del consens de la comunitat universitària i a la vegada
estiguin al servei de les línies mestres establertes per la UPF en el marc de les pautes
donades per la Direcció d’Universitats de la Generalitat.
Aquestes pautes van ser donades després de la presentació de diversos esborranys al
llarg del tercer trimestre del curs 2004-2005, el 15 de setembre de 2005 i el termini per
entregar-les era el 15 d’octubre; aquestes pautes s’han modificat en alguns detalls aquest
10
setembre. Així doncs, es va haver de treballar contrarelotge tant per tal de fer una primera
proposta com la segona.
Però l’arribada del Postgrau havia estat anunciada amb suficient antelació i la seva
posada en marxa havia ja estat incorporada com a una de les prioritats del nou equip de
rectorat. L’esbós de les línies estratègiques pel desenvolupament del postgrau a la UPF,
amb els objectiu principal de oferir formació i innovació de qualitat, fortament arrelada al
país i amb projecció internacional va ser enllestit abans de l’estiu. Amb aquest propòsit es
va pensar que el postgrau ens donava la oportunitat d’aprofundir en els trets
característiques de la UPF i que li donen un perfil propi i diferenciat --la integració de la
qualitat en la docència i la innovació en recerca, la especialització en àmbits definits i la
intensa internacionalització—i alhora aprofitar la oportunitat de creixement en nombre
d’alumnes i en la amplitud de la oferta.
L’objectiu principal que es va establir es pot resumir en fer possible el desplegament
d’un nombre raonable i factible de POP que corresponen a les àrees principals de recerca,
que considerats en conjunt, tinguin un pes específic, tant per la seva dimensió qualitativa
com a qualitativa, per tal d’aportar un perfil propi a la UPF i, al mateix temps, contribuir a
la construcció de l’Espai Català de Postgraus. Aquest objectiu es va concretar en les
directrius recollides seguidament i que han servit per elaborar les propostes:
•
Reforçar
la
dimensió
interdepartamental
que
garanteix
la
transversalitat dels POP i títols (màsters i doctorats), així com el màxim
aprofitament del potencial docent i recercador de la comunitat universitària
UPF.
•
Establir el lideratge de la UPF en àrees estratègiques que
corresponen a l’especialització en recerca recollida en el Pla Estratègic, amb
màsters i doctorats propis quan hi ha suficient demanda social, i amb una
coordinació protagonista en màsters interuniversitaris de qualitat, on la
col·laboració suposi un veritable valor afegit.
•
Promoure la presència UPF en màster interuniversitaris estratègics
per la construcció d’un Espai Català de Postgrau.
•
Promoure la presència UPF en màster interuniversitaris estratègics
per tal de recollir la recerca i experiència formativa en àrees minoritàries per
raons quantitatives i d’especialització temàtica, però on hi comptem amb
professorat amb línies de recerca i/o activitat de transferència del
coneixement notable, per tal de:
11
· Permetre el creixement de l’activitat docent i de recerca en
àrees que a la UPF tenen poc o nul creixement per raons de
concentració d’esforços i recursos en unes línies docents i de recerca
determinades, tot afavorint les sinèrgies amb altres universitats
catalanes, de l’Estat i europees.
· Afavorir l’establiment de xarxes de col·laboració en docència i
recerca a nivell català, estatal i internacional que redundi en la major
fortalesa i visibilitat de un futur Espai Català de Postgrau i de la
mateixa UPF.
El postgrau UPF
La planificació i posada en marxa dels Programes Oficials de Postgraus va esdevenir,
doncs, una tasca urgent i crucial pel equip de govern a l’estiu de 2005. Aquest fet va obligar
a que durant el curs 2005-2006 es desenvolupessin en paral·lel els procediments que havien
de permetre el desplegament del postgrau relatius als tres processos claus de definició del
model docent i creació d’un marc normatiu d’ordenació acadèmica pel seu
desenvolupament, establiment del procés generació i elaboració de les propostes, i
establiment d’una estructura de gestió acadèmica que doni suport i faci possible el seu
desenvolupament.
La primera fase va requerir la refundació de la Comissió de Doctorat, que va a passar a
anomenar-se de Postgrau i Doctorat. Aquesta Comissió ha funcionat com a organisme
encarregat de elaborar el marc normatiu i la estructura i model docent del postgrau, a més
d’avaluar les sol·licituts que han de passar després a Consell de Govern per a la seva
aprovació.
El model docent. Es va pensar en un patró modular que fes possible combinar les línies
mestres recollides amunt amb la construcció d’un itinerari flexible, on es pugui combinar
temàtica i orientació diversa (amb mòduls d’especialització acadèmica, d’especialització
professional o d’iniciació a la recerca a dins d’un sol màster). A més calia, afavorir la
permeabilitat entre els graus de 240 ECTS i els de 180 ECTS i fer possible l’accés dels
estudiants actuals de llicenciatura. Per això, es va deconstruir el model de màster de 120
ECTS com a 60 + 60. Els primer 60 són mòduls d’anivellament. Grosso modo corresponen al
que és el curs ‘pont’ per accés directe al segon cicle de les actuals llicenciatures i han de ser
cursats per aquells que provinguin d’estudis diversos a l’àmbit del màster o que han cursat
180 ECTS; en conseqüència, aquests mòduls d’anivellament són majoritàriament
assignatures dels actuals segons cicles de les assignatures, agrupades amb un sentit
12
determinat. El segon curs és el màster pròpiament dit i ha estat creat ex novo en tots els
casos.
Es va definir l’itinerari com al recorregut elegit per l’alumne quan el màster és mixt
(combina més d’una orientació) i ofereix més d’una especialitat (temàtica). Els mòduls, que
abasten entre un mínim de 10 i un màxim de 30 ECTS, tenen coherència temàtica i
d’orientació i poden ser objecte d’avaluació continuada. El màster ve definit per un nucli de
mòduls obligatoris (20 % del màster), comú a totes les especialitzacions i orientacions, que
per la seva part queden definides per un mínim de mòduls de contingut o metodològics. A
la normativa confeccionada per la Comissió de Postgrau es fixa per als màsters de recerca
un mínim de 20 ECTS de continguts metodològics i de treball de recerca, i el mateix
nombre de crèdits de pràctiques als màster d’especialització professional. Les assignatures,
que han de tenir entre 3 i 8 ECTS, s’integren llavors a dins dels mòduls i poden ser
obligatòries o optatives. Així, un màster pot ser mixt, tot oferint-hi a la vegada una
orientació de recerca (que requereix cursar el mòdul metodològic i fa el treball de recerca) i
professionalitzadora (llavors s’haurà de cursar el mòdul de pràctiques), amb tres
especialitats diverses, definides en funció dels mòduls de continguts corresponent.
També es va fixar al proporció mínima d’hores de hores de classe i tutories del
professor (20%) a l’hora de establir quin es la càrrega docent i quina part correspon al
treball autònom del alumne.
Circuit per la generació i parovació de propostes. Des del principi, l’equip de rectorat
va tenir molt clar que l’única manera de tenir una programació consistent i sostenible de
postgrau és que sigui un tasca col·lectiva i consensuada, amb participació de totes les
unitats: departaments, instituts i centres. Amb aquest objectiu es va pensar en un circuit
que implica a totes les unitats de docència i recerca –centres, departaments, instituts — i
on el conjunt dels professors i investigadors de la UPF puguin ser promotors d’iniciatives.
Ara bé, per tal de que les iniciatives comptin amb el recolzament institucional
imprescindible per a la seva viabilitat, han de ser conegudes, debatudes i assumides pel
conjunt de la UPF:
•
Pels centres perquè afecta a la programació dels estudis i, en alguns casos el
punt de partida pot ser la transformació de llicenciatures de segon cicle;
•
Pels Instituts, quan és el cas, perquè és on es concentren part dels recursos de
recerca i, en alguns casos, es realitzen doctorats;
13
•
Pels departaments, perquè és on es concentren els recursos docents (PAD), es
troben part dels recursos de recerca i, en alguns casos, es realitzen Doctorats.
És per això que s’ha establert un circuit de comunicació i aprovació de les propostes,
que han de ser presentades als Consells de Departament –l’únic òrgan on tots els
professors i investigadors hi són presents— , espai on s’han d’establir les línies mestres dels
Programes de Postgrau (a quin àmbit correspon, quants màsters hi haurà i de quins tipus,
amb quines unitats, departaments o universitats es col·laborarà, etc.) corresponent a un
àmbit afí de recerca i exercici professional, i a la Comissió de Postgrau de la Universitat,
que examina la seva pertinença i viabilitat en relació amb la estratègia general de la UPF.
Totes les propostes han de seguir aquest circuit, tant si la iniciativa prové d’una unitat
(centre, departament, institut), com si prové d’un grup de professors (grup de recerca o
iniciatives individuals). En general petites, aquesta via s’ha mostrat com una manera
efectiva de aconseguir combinar la creativitat i els interessos diversos del professorat en un
marc de consens i dins de les línies estratègiques comunes a tota la UPF.
Amb el mateix esperit de fomentar la màxima participació i consens es van constituir els
òrgans responsables dels POP, amb presència en la direcció del director o directora del
departament, del degà o degana, i si fos el cas, del director o directora de l’Institut. La
comissió del POP, que també ho és del doctorat, es completa amb els coordinadors de
cadascú dels màsters que integren el POP i un representant dels estudiants. Per la seva
banda, cada màster, a més d’un coordinador, compta amb una comissió composada per un
grup representatiu de professors del màster i un alumne. Després d’intensos debats es va
decidir que el òrgan responsable es situés en el marc dels departaments per entendre que
d’aquesta manera quedaven més netament diferenciades el grau i el postgrau.
La gestió estrictament acadèmica de màsters i doctorats resta, doncs, en mans d’aquestes
comissions, a les que les correspon, entre d’altres, la elaboració dels plans d’estudi, vetllar
per els plans docent d’activitats i continguts dissenyats pels professors, convalidar i
reconèixer els aprenentatges previs dels candidats i sol·licitar si s’entén justificat la
homologació de títols de màsters d’altres països, establir un pla de seguiment i millora de la
programació i docència i fixar els requisits d’admissió i selecció dels estudiants, així com
designar la comissió que portarà a terme aquesta darrera tasca. Són tasques de gran
importància que requereixen un esforç i una dedicació considerable per part del
professorat, perquè si el grau de responsabilitat i autonomia resulten grans, no es menys
petit el grau de rendiment de comptes i de transparència que s’exigeix en la gestió del
14
postgrau, més elevades que la que havia en el doctorat per tractar-se, el postgrau, de part de
la programació regular de les universitats.
Així en una segona fase, la Comissió de Postgrau i Doctorat ha de seleccionar amb rigor
i tenint molt en compte la seva viabilitat i la seva adequació a els criteris de la Direcció
d’Universitats i al marc estratègic definit per la UPF, les propostes. A continuació amb ajut
dels serveis tècnics de la Universitat –la Secció de Postgrau i Doctorat, sobretot, però
també de la Unitat d’Avaluació i Planificació, el Servei de Recerca, el Servei de Gestió
Acadèmica, Programa per la Qualitat Educativa, els Serveis Informàtics, i l’Àrea
d’Economia i Patrimoni-- , es procedeix a enllestir els detalls de les sol·licituds, que després
de ser aprovades pel Consell de Govern i el Consell Social són enviats a la Agència de
Qualitat Universitària (AQU) per a la seva avaluació, i si aquesta és positiva, passen a la
Direcció General d’Universitats per a la seva aprovació definitiva, de la que s’informa al
Consejo de Coordinación Universitaria, que publica la resolució corresponent al BOE.
Gestió acadèmica. En paral·lel al procés d’elaboració de les primeres propostes, la UPF va
optar per un model de gestió que combina la descentralització i alhora garanteix la
coordinació i la coherència globals. D’una banda, són els departaments els qui amb el
suport de les administracions territorials porten la gestió acadèmica del dia a dia, com es la
matriculació i atenció dels alumnes, la gestió dels espais i horaris i la gestió de la avaluació
docent. Per altra, es va crear una nova secció, de Postgrau i Doctorat, que engloba la antiga
Unitat de Tercer Cicle. Aquesta Secció és la que dona suport i formació als departaments
en totes les tasques de gestió i alhora comprova i ajuda en la elaboració de la planificació i
elaboració de tota la documentació dels màsters i els doctorats, tant en les qüestions
referents a plans d’estudis i docents, com en el procés de pre-inscripció, matriculació i
desenvolupament dels cursos. A més també s’encarrega de donar suport a la Comissió de
Postgrau, tant pel que fa a la gestió com pel que es refereix a la seva funció de desenvolupar
la normativa corresponent i els estudis estratègics per a noves proposta.
La Secció de Postgrau i Doctorat es va integrar a dins de la Unitat de Relacions
Internacionals, amb lo qual es va crear un nou Servei de Postgrau i Relacions Internacionals
amb la intenció, evident, de crear un postgrau d’abast i prestigi internacionals.
15
El mapa de Màsters i Doctorats (bieni 2006-2008)
El mapa
Són sis els Programes Oficials de Postgrau que es van proposar en octubre del 2005:
• Programa Oficial de Postgrau en Comunicació Social
• Màsters:
•
Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3 (coord. UPF;
UAB, TV3)
• Màster Gestió de Continguts Digitals (coord. UB; UPF)
• Programa Oficial de Postgrau en Tecnologies de la Informació i Mitjans
Audiovisuals
• Doctorat
• Màsters:
Màster en Tecnologies de la Informació, la Comunicació i els
Mitjans Audiovisuals (TICMA)
•
Programa Oficial de Postgrau en Comunicació Lingüística i Mediació
Multilingüe
• Doctorat
• Màsters:
Màster en Estudis de Traducció: Estratègies i Procediments Màster
en Lingüística i Aplicacions Tecnològiques
Màster en Formació de Professors d'Espanyol com a Llengua
Estrangera (coordina UB; UPF) Màster en Màster en Ciència
Cognitiva i Llenguatge (coord. UAB; UB, UdG, URLl, URV)
Màster en Ciència Cognitiva i Llenguatge (coord. UAB; UB, UdG,
URLl, URV)
•
Programa Oficial de Postgrau en Biomedicina
• Doctorat
• Màsters:
• Màster en Biofarmacologia (BIOFARMA)
• Màster en Biotecnologia Mèdica (BIOTEC)
• Màster en Bioinformàtica (BIOINFO)
• Màster en Laboratori d'Anàlisis Clíniques (BIOLAC)
• Màster en Recerca Biomèdica (BIOMED)
•
Programa Oficial de Postgrau en Política i Societat
• Doctorat
• Màsters:
• Màster en Ciències Polítiques i Socials
•
Programa Oficial de Postgrau en Economia, Finances i Empresa
• Doctorat
• Màsters:
• Màster de Recerca en Economia
• Màster de Recerca en Finances
•
16
•
Màster de Recerca en Empresa
Tots els POP consten d’un doctorat, que garanteix la vinculació amb la innovació i
la recerca, i un conjunt de màsters, que en una part important derivaven de doctorats amb
menció de qualitat; en segon lloc hi ha un grup que tenen una història prèvia com a títols
propis i en tercer lloc, un nombre molt petit de màsters totalment nous. Aquests POP són
d’un abast ampli per tal de concitar sinèrgies entre els màsters que els contenen, augmentar
la densitat de l’estructura organitzativa que ha de constituir el programa i, en alguns casos
concrets, com el POP en Biomediciana crear una plataforma comuna de col·laboració amb
altres universitats per tal de construir l’esmentat Espai Català de Postgrau; en aquest cas
amb la UAB i la UB. Per altra banda, val la pena fer notar que malgrat que ja eren POP
sorgits de la iniciativa d’un departament específic, tots ells tenen un caràcter interdisciplinar
i transversal –per altra banda, característic dels estudis i la recerca de la UPF-, reforçat en
més d’un per la col·laboració interdepartamental.
A dins dels POP es recullin propostes de màsters i doctorats que han estat resultat
d’un procés de reflexió i adequació profund a les pautes de l’EEES, del DURSI i de la
mateixa UPF i que és caracteritzen per la seva dimensió integradora, a diversos nivells
disciplinars i acadèmics. Eren 19 màsters repartits segons la seva orientació de la següent
manera:
•
•
•
•
8 màsters d’orientació a la recerca, fet que reflecteix perfectament la experiència
prèvia de 9 doctorats amb menció de qualitat.
6 màsters professionals, resultat d’un esforç considerable per tal de no deixar
buit un àmbit important al terreny de la formació de postgrau, donat que una de
les principals novetats dels nou sistema és, precisament, la possibilitat d’oferir
màsters professionalitzadors amb el rigor i l’aval acadèmic de la programació
oficial a dins dels sistema universitari públic.
4 màsters d’orientació mixta (recerca i professionalitzadora), en una combinació
que ofereix flexibilitat i versatilitat alhora pel estudiant entre dos àmbits,
l’activitat professional i la recerca, que no poden estar separats, especialment en
la recerca aplicada, de tanta rellevància a camps com la biomedicina, la
economia, la comunicació, la tecnologia de la comunicació dels mitjans
audiovisuals o la comunicació multilingüe.
1 màster de formació acadèmica avançada.
D’aquest grup, 14 eren títols UPF i 5 són interuniversitaris, doncs s’ha prioritzat la
consolidació dels títols on la recerca i la docència a la UPF en garanteix plenament la
qualitat. En canvi, a partir d’aquest any, amb més temps i experiència, la estratègia ha estat
reforçar encara més el caràcter interdepartamental i interuniversitari dels màsters i
17
doctorats, un procés que requereix un grau de maduració i de diàleg que, donades les
circumstancies de les primeres propostes, no va ser possible portar a terme amb l’amplitud
que es desitjava.
Pel seu desplegament posterior al curs 2007-2008, s’han proposat es els següents POP:
•
Programa Oficial de Postgrau en Humanitats
• Doctorat
• Màsters:
• Màster en Estudis Comparatius en Art, Literatura i Pensament
•
Programa Oficial de Postgrau en Història
• Doctorat
• Màsters:
• Màster en Història del mon
•
Programa Oficial de Postgrau en Dret
• Doctorat
• Màsters:
• Màster avançat en Ciències Jurídiques
I els següents màsters a dins de POP ja existents:
Biomedicina:
• Màster en Salut Laboral (MSL amb la participació dels Depts. de Dret i CC.
Polítiques)
• Màster en Salut Pública (MSP; coordina UAB; UPF)
• Màster en Ciències de la Seguretat i Salut en el Treball : prevenció de Riscos
Laborals (coord. UPC; UPF, UB; amb la participació del Dept. de Dret)
• Màster en Neurociències (MN) (coord. UB; UPF)
Comunicació Social:
• Màster en Estudis de Cinema i Estètica (amb la participació del Dept.
Humanitats)
• Màster en Joventut i Societat (coord. UdG; UPF, UAB, URV, UdLl)
Política i Societat:
• Màster en Gestió Pública (coord. UAB; UPF, UB, EAP- amb participació dels
depts. Economia i CC. Polítiques)
•
Tecnologies de la Informació, la Comunicació i els Mitjans Audiovisuals:
• Màster Interdisciplinari dels Mèdia i Sistemes Cognitius Interactius (Interdept:
PECA, Tecnologia, Traducción; IUA)
18
•
Nova especialització al Màster de Màster en Tecnologies de la Informació, la
Comunicació i els Mitjans Audiovisuals en Sistemes de Xarxes
Inalàmbriques (coord. UV)
En aquest nova proposta s’observa un equilibri entre les propostes interuniversitàries (6)
exclusives de la UPF (6), amb una presència més gran que en el primer grup de màsters de
propostes interdepartamentals (5 dels 12 propostes). També, donat que la majoria dels
doctorats van transformar-se en màsters en el curs 2006-2007, tan sols es proposen tres
nous doctorats i el nombre de màsters de recerca (6) està força igualat amb el professionals
(6), dels quals dos són mixts.
A més, pel curs 2007-2008 s’introduiran algunes modificacions en el mapa inicial: es
fusionaran tots tres màsters del POP d’economia, finances i empresa en un de sol, i el
màster de Biofarma i el de Biotec es converteixen en un màster en Indústria Farmacèutica i
Biotecnologia, amb dues especialitats. Aquest replegament ve obligat perquè cap d’aquests
màster ha assolit el nombre mínim de matriculats per autoritzar l’inici d’activitats o perquè
el nombre de matriculats és baix i convé prendre mesures correctores.
La posada en marxa al curs 2006-2007. Primers resultats
Com queda clar per la exposició anterior, l’endegament i posada en marxa dels primers
màster i doctorats ha estat un camí ple de dificultats. Algunes en són la conseqüència
natural de haver de construir tot de nou: els canals de comunicació i aprovació de les
iniciatives, la unitat administrativa de suport per a la gestió acadèmica, el marc normatiu, els
sistemes informàtics de pre-inscripció i matriculació, etc. D’altres han estat provocades per
factors externs a la universitat. Els canvis de criteris, les indicacions poc clares i el calendari
imposat per les administracions no han ajudat a portar tot el procés amb la cura i la calma
que a tots en agradat.
Però sobretot, els calendaris d’aprovació dels programes han causat greus perjudicis
a la seva posada en marxa i fins i tot han posat en perill la seva sostenibilitat. Perquè el
primer que s’ha de senyalar que la Generalitat i el Ministerio es van posar d’acord per tal de
que aquest procés s’iniciï sense cap finançament. En segon lloc, el calendari d’aprovació
dels programes, que la Direcció General va fixar el 15 de gener i el Consejo de
Coordinación Universitaria el 15 de febrer, a penes ens va deixar marge per muntar la web
per donar a conèixer els programes, preparar els aplicatius informàtics per la inscripció i
matrícula, dissenyar els plans d’estudi i fer el seu trasllat al sistema informàtic. I per últim,
les convocatòries de beques i ajuts s’ha mantingut en el primer trimestre del curs, una
vegada que les classes ja havien començat. La manca d’ajuts va ser determinant per a molts
19
alumnes, que van renunciar a matricular-se, fins i tot ja admesos per manca de ajut
econòmic. Malgrat aquestes circumstàncies, es van tenir 627 preinscripcions, que finalment
es van traduir en 341 admessos i 250 matrícules, per 435 places ofertades. Val a dir que em
omplert el 69 % de les places ofertades i es va matricular el 73,3 % dels admesos. Dels
matriculats, 45 són alumnes de llicenciatura de la UPF i la resta de universitats catalanes,
espanyoles i estrangeres; aquests són 76 (el 30,4% del total). No són xifres excel·lents, però
molt acceptables tot considerant-hi la novetat del postgrau i les circumstàncies.
El futur: reptes i oportuntitats
Per tal de resoldre alguns dels problemes detectats, la UPF està ja prenent mesures.
Ha portat a terme aquests primers mesos una intensa campanya de promoció internacional
en Amèrica Llatina, Europa i Xina que inclou els màsters pendents d’aprovació i ha millorat
la web. Properament iniciarà la campanya de promoció a l’estat. També s’està reforçant la
secció de postgrau i es duran a terme més sessions formatives pel PAS dels departaments.
Cal fer, però, una valoració detallada dels processos de gestió administrativa i acadèmica
abans de decidir sobre qüestions importants com són: fixar el calendari més adequat per la
inscripció i matrícula, articular de manera més adequada els suport als procés d’admissió i
selecció o determinar estratègies de fidelització en els admesos i de captació dels millors
candidats, la qual cosa implicaria endegar una política pròpia de beques. I encara que tot
just hem començat cal establir estratègies d’inserció laboral específiques per als que han
cursat màsters.
Més enllà del marc estricte de cada universitat, és necessari també fer conscients a
les administracions del que suposa la nova estructura dels estudis. S’han de canviar les
dades de les convocatòries de beques, i ampliar i millorar les que hi ha. També és
imprescindible que s’avanci el calendari de presentació de propostes i s’estableixi un
procediment àgil i diferenciat de la sol·licitud de nous màster, que permeti el replegament i
modificacions dels màster en marxa que no arribin a tenir el nombre mínim de matriculats.
I amb tota urgència s’han d’aclarir temes com la quantia i manera de finançament dels nous
estudis.
Empresa comú d’universitats i administracions és també trobar l’encaix entre els
títols propis i els oficials, i de tots dos amb els programes de formació contínua.
Aquestes darreres línies són tan sols un brevíssim esbós del que resta per fer que es
pot ampliar molt més i que queda obert a reflexions futures.
20