L’adaptació dels estudis universitaris a l’EEES:
els estudis de grau i el model docent de la UPF
per
Josep-E. Baños
Vicerector de Docència i Ordenació Acadèmica
Claustre extraordinari de la Universitat Pompeu Fabra
Barcelona, 21 de novembre del 2006
1
Antecedents
L’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) és una iniciativa
dels ministres d’educació de tots els països europeus (amb l’excepció de
Bielorússia) nascuda a Bolonya l’any 1999, després d’una primera reunió
celebrada a París un any abans. La raó d’escollir aquesta ciutat va ser el fet que
és unànimement reconeguda com la que va acollir la primera universitat
creada al món a finals del segle
XI.
Tot el procés endegat des d’aleshores ha
gaudit de diferents noms, molts d’ells associats a Bolonya, però que
tècnicament hauríem d’anomenar com convergència europea a un espai
universitari comú, que s’ha batejat amb el nom d’EEES.
El desig d’assolir l’EEES prové del reconeixement dels diferents governs
europeus de la necessitat d’avançar en la creació d’un marc universitari comú
que permeti la col·laboració entre els països, ja iniciada amb el programa
Erasmus. Aquest, que només pot ser vist positivament, va portar al diagnòstic
de l’existència de situacions molt variables d’uns estats a uns altres en multitud
d’aspectes, el que impedia els intercanvis eficaços entre les universitats. Entre
ells recordem només les diferències dels plans d’estudis, les dificultats
administratives de reconeixement de títols, la variable estructura dels estudis
universitaris (graus, durada, càrrega docent, metodologies) o la inexistència de
sistemes d’acreditació comparables pel reconeixement dels estudis. Tot plegat
va portar a la necessitat d’una certa harmonització que hauria d’assolir-se com
a màxim l’any 2010. Per aquesta data, tots els estats europeus haurien d’haver
adaptat les seves legislacions a les directrius corresponents que asseguressin
que hi havia una identificació raonable entre els títols reconeguts des de
Lisboa fins als Urals i des de Lapònia fins a Malta. Les anàlisis fetes fins ara
mostren que així ha estat en un nombre important de països europeus. És el
cas d’Espanya?
2
El marc legislatiu espanyol
De l’assenyalat a l’apartat anterior es conclou que l’EEES no és un caprici
fruit d’una situació política transitòria, sinó un pas important cap a la
construcció d’Europa, on la Universitat no pot ser una excepció. Val a dir que
a Espanya alguns sectors universitaris veuen l’EEES com un enuig afegit a la
ja difícil vida universitària, i la tradicional oposició a qualsevol canvi ha tingut
aquí partidaris per raons sovint oposades però que, posats a fer, sumen en les
dificultats que comporta la posada en pràctica d’una innovació ja complicada
sense necessitat d’afegir més obstacles.
Val a dir, d’entrada, que el marc legislatiu no ha estat fàcil a l’estat espanyol.
No entraré a valorar alguns aspectes d’ordenació acadèmica absolutament
necessaris per a l’EEES, com el Suplement Europeu al Títol (SET), que han
estat fruit de conflictes i de dificultats de caire, diguem-ne, administratiu. Em
centraré amb la inexistència de la legislació necessària per establir el que
diríem les ‘regles del joc’ o, com es diu ara, ‘el full de ruta’. Vull recordar que
la legislació bàsica per iniciar tot el procés va ser promulgada el mes de gener
del 2005 amb dos reials decrets que establien el marc general dels nous graus i
postgraus universitaris. Certament, ja anàvem tard si es considera que només
quedaven per davant sis anys per implantar tots els canvis que havien de
portar a les noves titulacions adaptades a l’EEES. Immediatament després de
promulgats els esperats decrets, el Ministeri d’Educació i Ciència (MEC)
s’embrancava en un llarg debat sobre les característiques dels títols de grau i el
polèmic ‘Catálogo’ que havia de recollir quins títols serien oficials en el futur i
quins no (i, per tant, desapareixerien). Aquest debat, més aviat lluita soterrada,
era ja estèril d’entrada: no era necessari per a l’EEES i a més era previsible que
iniciaria conflictes i pressions inacabables que entretindrien la Universitat però
que allunyarien el debat del que era realment essencial. Mentrestant, un
nombre notable i influent d’universitats demanaven moratòries sobre la
3
incorporació del sistema universitari espanyol a l’EEES, amb arguments
diversos que justificaven més la suspensió del procés que no pas el seu
ajornament.
Després de gairebé catorze mesos de suspens, es va publicar l’esperat
document. Quan gairebé tots els estudis s’havien resignat a ser-hi (o no serhi), el relleu de la ministra Sansegundo va trastocar la situació, més encara
quan la seva successora, Mercedes Cabrera, va suggerir que les coses serien
diferents. El nou ‘esperit ministerial’ va mostrar aviat que el ‘Catálogo’ seria
oblidat i que en poc temps es presentaria una proposta d’articulació del grau i
del postgrau. La ministra Cabrera no ha decebut, i el passat 26 de setembre es
presentava una proposta de les noves titulacions per ser debatuda per la
Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), que aviat
elevarà un document amb les modificacions que proposa al MEC. Tornarem a
parlar d’aquesta proposta ministerial més endavant.
Els antecedents a Catalunya
A Catalunya, ni el desaparegut DURSI ni les universitats van estar absents de
tot aquest debat. L’equip responsable de l’administració universitària catalana
ha estat notablement actiu en tot aquest temps. Recordem com l’exconseller
Solà va defensar durant molt de temps el model de grau de 3 anys amb
postgrau de 2 (el famós 3+2) davant les propostes del Ministeri de 4 anys de
grau i 1 de postgrau. Més enllà de debats més o menys retòrics, cal reconèixer
a Solà dues iniciatives importants: els plans pilot d’adaptació a l’EEES i el
desplegament dels postgraus oficials. Els darrers es comentaran en una altra
part d’aquest claustre i només em referiré als primers, que han tingut una
important repercussió a la UPF.
4
Els plans pilot d’adaptació a l’EEES van ser creats l’any 2004 amb l’objectiu
d’afavorir el procés de transició i evitar, en realitat, deixar-ho tot per al darrer
moment. Suposava un compromís d’un mínim finançament i el suport del
DURSI i de les seves agències (AQU o Agència per a la Qualitat del Sistema
Universitari de Catalunya) per permetre l’adaptació de les titulacions al nou
entorn de l’EEES. La UPF va presentar aquell any la proposta dels estudis de
Biologia i Lingüística, així com els de Turisme d’un centre adscrit (Escola
Universitària del Maresme). L’any següent s’incorporarien al pla pilot els
estudis d’Economia, Administració i Direcció d’Empreses, Humanitats,
Traducció i Interpretació, així com Publicitat i Relacions Públiques. L’any
2006 no va haver convocatòria de pla pilot. No obstant això, les enginyeries
d’Informàtica i de Telecomunicació han iniciat també els seus plans pilot. Val
a dir que, consideracions d’oportunitat a part, el sistema universitari català ha
fet un poderós esforç d’adaptació a l’EEES, del qual trobarem poques
situacions comparables a la resta de l’estat espanyol. El procés d’adaptació no
ha comptat amb importants adhesions a la majoria d’universitats espanyoles.
Encara que un nombre substancial de professors ho han intentat, la inèrcia
conservadora de l’status quo ha treballat a favor de mantenir la situació i ajornar
tot el que es pugui el procés d’adaptació.
Tanmateix, hem de recordar que la inestabilitat política catalana dels darrers
anys no ha ajudat massa al procés de convergència europea. Val a dir, però,
que les diferents administracions han mantingut amb fermesa el model català
de convergència amb matisos evidents però que no han entrat en col·lisió. En
qualsevol cas, cal recordar que les competències en els estudis de pregrau
pertanyen a l’administració central, i la catalana només pot anar al darrere de
les decisions (tardanes) preses per la primera.
5
Què significarà l’EEES per a les universitats catalanes?
Donades les diferents característiques de les universitats catalanes, no seria
adequat donar una resposta única per a aquesta pregunta. Així, hi ha pocs
dubtes sobre el fet que cada centre haurà de triar un model en funció de la
seva tradició i de la cultura establerta al llarg dels anys. En qualsevol cas, es
poden esmentar alguns aspectes als quals s’hauran d’enfrontar encara que la
manera de resoldre-ho variarà i no es pot donar una fórmula màgica per ferho possible.
És necessari recordar que un procés veritable d’adaptació a l’EEES suposarà
una profunda renovació de la Universitat, tal com la coneixem avui. Per a
alguns, la Universitat té pendent un canvi substancial a la seva manera de fer
docència, ja que el canvi en la recerca ja va ser resolt a les dues darreres
dècades, encara que quedi pendent el tema de la transferència de tecnologia.
En canvi, la docència no ha experimentat canvis substancials al model dels
anys setanta des del punt de vista estructural. Aquesta afirmació no ha
d’ignorar les aportacions de professors o de facultats en la millora docent,
però han estat contribucions aïllades i no dins del marc de canvi de model
generat per directrius generals, ja fos des de les instàncies polítiques o les
pròpiament universitàries. Encara que de manera anecdòtica, puc parlar a títol
personal: els estudis de Medicina que vaig començar fa més de trenta anys no
difereixen excessivament dels que cursen els estudiants matriculats aquest any
a la meva antiga Facultat. Hem de recordar, però, que la UPF és diferent en
aquest sentit, com recordarem més endavant; però aquesta afirmació és
substancialment certa per a la majoria d’estudis i universitats.
L’adaptació a l’EEES ha de veure’s com una oportunitat i no com una
reforma inadequada i impossible de realitzar. Els objectius que pretén són
raonables i ens han de permetre situar-nos entre les millors universitats
6
europees, on no som ara. Aquest ha de ser el nostre horitzó: la competència
amb Europa i no entre els centres del nostre país. Per aconseguir-ho només
cal mirar cap als models d’èxit i adaptar-los al nostre entorn, ja que hi ha
proves suficients que els nostres necessiten una profunda renovació per fer
possible que les nostres universitats assoleixin el nivell que la nostra societat
necessita. Què significa, doncs, per a les universitats catalanes? Resumim-ho
en els punts següents:
• Metodològics: el model basat en la transmissió passiva de la informació,
amb un predomini de la classe teòrica, no és possible en el segle XXI. És
necessari adoptar sistemes que estimulin l’autoaprenentatge i que
permetin desenvolupar les capacitats per a la formació autònoma una
vegada graduats. Això ha d’implicar un treball continuat de l’estudiant i
no l’acumulació de l’esforç d’estudi a la setmana prèvia dels exàmens.
Tanmateix, aquests hauran de canviar per passar del model memorístic
actual a una avaluació continuada que tingui en compte l’esforç realitzat
durant el període lectiu. Finalment, l’activitat passiva d’assistir a classe i
prendre apunts s’haurà de substituir progressivament per la pràctica de
competències genèriques (treball en grup, resolució de problemes,
capacitat d’anàlisi, comunicació oral i escrita, iniciativa), altament
valorades en el món professional.
• Ordenació acadèmica: els plans d’estudis s’organitzaran en ECTS (60
per any), que tindran en compte l’esforç de l’estudiant i no només les
hores presencials. Cada ECTS correspon a 25-30 h de treball de
l’estudiant. Els nous plans d’estudis hauran de basar-se en la lògica
pedagògica de definició de perfils competencials específics i
transversals, i no tant en els interessos departamentals per justificar
plantilles. Per assolir-ho, caldrà tenir en compte la necessitat dels
estudis, l’opinió dels agents socials (associacions professionals,
7
sindicats, empreses) i l’adaptació a la cultura i els recursos de cada
universitat. S’establirà també un procés de verificació i d’acreditació
periòdic per comprovar que els aspectes que preveu el pla d’estudis són
reals, el que originarà la necessitat d’establir plans docents específics per
a cada assignatura. Els plans d’estudis hauran de ser més generalistes
per poder formar professionals polivalents capaços d’adaptar-se a
entorns canviants, i deixar l’especialització per als estudis de postgrau.
A més, caldrà potenciar al màxim la formació pràctica afavorint les
estades a laboratoris, centres de recerca, organismes públics o
empreses, a fi de millorar el contacte dels estudiants amb les
institucions que podran ser el seu lloc laboral del futur. Per últim, els
plans d’estudis hauran de tenir prou flexibilitat per permetre la màxima
mobilitat dels estudiants i el reconeixement de les assignatures cursades
a altres universitats europees, ja que serà desitjable que els estudiants
augmentin les seves estades fora de les universitats on estan matriculats.
• Infraestructures: l’arquitectura de la Universitat ha de canviar per
adaptar-se a les noves necessitats. Per començar, caldran menys aules
grans i moltes més petites per permetre el treball de grups petits, ja sigui
dins del marc de seminaris o autònom dels estudiants. La biblioteca
constituirà l’element central per afavorir l’aprenentatge i, per tant, haurà
d’adaptar-se amb el canvi d’espais i amb la disposició de recursos. El
treball autònom generarà tanmateix un major ús de recursos
informàtics, el que obligarà a una major disponibilitat d’aquests, ja sigui
en forma de més aules d’informàtica o entorns wifi per treballar amb
ordinadors portàtils. També caldrà la creació d’intranets més potents i
polivalents per fer possible els contactes entre tots els membres de la
comunitat universitària.
• Gestió acadèmica: tots els aspectes esmentats en els paràgrafs anteriors
impliquen una nova manera de coordinar tot el canvi. Per exemple, hi
8
haurà una complicació substancial en els processos i terminis de
matriculació, la formació de grups, la reserva d’aules o en el
reconeixement dels cursos cursats en altres centres. Si la mobilitat
esdevé una realitat, l’arribada de nombrosos estudiants d’altres
universitats complicarà notablement les tasques de les secretaries.
L’expedició de títols es complicarà amb la necessitat d’implementar el
SET. Els nous estudis de postgrau i de doctorat també generen un
treball important que s’ha començat a conèixer aquest curs acadèmic.
• Finançament: aquest no és el problema menys important, encara que
s’esmenti el darrer. Tots aquests canvis no seran possibles sense un
augment del finançament, però cal dir que aquest per si sol no permetrà
l’assoliment de l’EEES. El finançament ha de permetre realitzar els
canvis arquitectònics que siguin necessaris, dotar les universitats dels
recursos informàtics (tant de programari com de maquinari) que es
necessitin, augmentar les plantilles en les àrees que ho necessitin,
augmentar els recursos que permetin la dedicació màxima dels
estudiants mitjançant beques i préstecs, així com la seva mobilitat arreu
d’Europa. Aquest finançament, però, haurà de fer-se selectivament, ja
que un augment uniforme i indiscriminat pot induir a comportaments
inadequats que no afavoreixen el procés de l’EEES.
No es tracta, per tant, d’una reforma més sinó més aviat d’una ruptura
necessària amb el model tradicional. És una ruptura perquè suposa una revisió
profunda del model docent i organitzatiu. És necessària perquè la Universitat
del segle XXI no pot continuar amb l’estructura del segle XX que, en el cas dels
nostres centres, recorda a la del segle XIX.
9
El nou model d’estudis de grau
Com ja s’ha esmentat en una secció anterior, les universitats estem a l’espera
de la decisió final sobre l’estructura dels estudis de grau a Espanya, i com hem
d’adaptar-los al proper escenari. Sembla, però, que algunes de les línies
generals ja poden intuir-se a l’espera de la seva aprovació definitiva,
probablement abans de finals de l’any en curs. Aquestes línies serien les
següents:
• Duració dels estudis de grau: tots els estudis, excepte els que tenen
directrius
europees
específiques
(per
exemple,
Medicina
i
Arquitectura), tindran una durada de 4 anys amb els corresponents 240
ECTS. Una vegada cursats, els estudiants podran entrar a estudis de
postgrau (màster i doctorat). Això suposarà la desaparició de les
diplomatures, que passaran a 4 anys, i dels estudis de 5 anys, que
passaran a 4.
• Estructura dels estudis: els diferents estudis s’organitzaran dins de cinc
branques generals de coneixement (Ciències, Ciències de la Salut,
Ciències Socials i Jurídiques, Arts i Humanitats, Enginyeria i
Arquitectura). Es pretén que els continguts específics es donin en els
tres primers anys i que es deixi el quart per a la realització d’un
pràcticum i un treball de final de carrera. Tanmateix, hi haurà 60 ECTS
comuns a cada branca per permetre assolir competències comunes,
passar amb facilitat d’una titulació a una altra dins de la mateixa àrea i
evitar l’especialització precoç. Cal dir, però, que aquest és un tema
encara obert perquè sembla difícil que tots els estudis puguin
classificar-se en només aquests àmbits. En aquest sentit, el MEC
sembla receptiu a considerar una modificació en el nombre de les
esmentades branques.
10
• Titulacions: la superació de 120 ECTS permetrà accedir al títol de
Certificat d’Estudis Universitaris Inicials, sempre que incloguin els 60
crèdits bàsics. Després de cursar 180 ECTS podran iniciar-se els
estudis de màster, però caldran 120 ECTS per obtenir-ne el títol. Una
vegada superats els 240 ECTS de grau, es rebrà el títol de graduat.
• Estructura dels plans d’estudis: hi haurà unes directrius generals per a
tots els estudis i unes específiques per a cada branca de coneixement.
Cada proposta d’estudi haurà d’incloure:
o Relació d’objectius de formació i competències que s’han
d’adquirir.
o Sistemes d’admissió i orientació dels estudiants.
o Descripció
de
l’organització,
planificació,
coordinació
i
desenvolupament de l’aprenentatge.
o Recursos humans i materials necessaris i disponibles.
o Resultats previstos.
o Sistema de garantia de qualitat associat.
• Registre de títols: no hi haurà catàleg, però sí un registre en què
s’inscriuran totes les propostes de les universitats. Els estudis seran
avaluats periòdicament per ser acreditats, sempre que compleixin els
criteris preestablerts.
• Calendari: la proposta ministerial inclou les següents etapes amb les
dates de realització.
o Octubre
del
2006:
debat
al
Consell
de
Coordinació
Universitària.
o Novembre del 2006: esborrany de directrius de branques de
coneixement.
o Desembre del 2006: esborranys de títols amb directrius pròpies.
o Desembre del 2006-març del 2007: debat sobre els esborranys
anteriors.
11
o Abril del 2007: aprovació de la reforma de la LOU.
o Maig del 2007: proposta i debat de decrets.
o Setembre del 2007: aprovació de decrets.
o Octubre del 2007: inici d’elaboració dels plans d’estudis per les
universitats.
o Fins l’abril del 2008 (per al curs 2008-2009): aprovació per
CCAA, informe CU i aprovació pel Consell de Ministres i
inscripció en el registre.
o Maig del 2008: oferta de places de les noves titulacions.
o Curs 2008-2009: començament dels nous graus.
o Juliol 2012: primers graduats dels nous títols.
El model docent a la UPF
Conscient de la importància del repte, ja fa temps que la UPF va iniciar una
sèrie de mesures destinades a facilitar el camí a la convergència europea. Cal
esmentar entre elles l’assignació de recursos a les iniciatives d’adaptació a
l’EEES per part del Pla de Mesures de Suport a la Innovació i a la Qualitat
Docents del Programa per la Qualitat Educativa (PQE), la participació en el
pla pilot d’adaptació de titulacions sota els auspicis de la Generalitat de
Catalunya, la presentació a la convocatòria d’ajuts del MEC i, darrerament, la
constitució i inici de treballs de la Comissió Bolonya 2010 durant el curs 20052006. En definitiva, la UPF està fent una aposta estratègica per adaptar els
seus estudis a l’EEES. No hauria de sorprendre aquesta elevada dedicació al
nou model universitari si es considera que, a la seva gènesi, la UPF ja va
apostar per una nova estructura docent més propera a la d’altres universitats
europees i nord-americanes, més que les habituals en el nostre entorn català i
espanyol. Voldria recordar només les llicenciatures de quatre anys, les carreres
de segon cicle (Lingüística, Periodisme), l’atenció personalitzada, els doctorats
12
de qualitat oferts en llengua anglesa, l’estímul per la mobilitat internacional o
la preocupació per la inserció professional dels graduats. L’adaptació a l’EEES
només és un pas més en la conversió de la nostra Universitat en un centre
d’educació superior homologable amb els millors del nostre continent.
Com estructura la UPF el seu procés de convergència a l’EEES? El principal
element és l’elecció d’un model educatiu que permeti articular ordenadament i
eficient les iniciatives destinades a fer possible l’esmentat procés. Per no deixar
les iniciatives a un procés aleatori i de difícil previsió, l’equip de direcció de la
Universitat va triar l’any 2004 un model institucional que ha aplicat des
d’aleshores en les titulacions que han iniciat els plans pilot d’adaptació a
l’EEES i que es basa en els eixos següents:
• El model ensenyament-aprenentatge UPF: suposa la conversió del
model tradicional basat majoritàriament en la classe presencial en un
model híbrid d’activitats presencials i treball individualitzat de l’alumne.
A la pràctica suposa una reducció de les hores presencials de l’alumne a
12-15 h setmanals en funció de les característiques de l’estudi i aplicat
d’acord amb les necessitats de cada assignatura. Aquestes hores
presencials es basen a més en una distribució majoritària de classes
teòriques i una part menor dedicada als seminaris de grup petit
destinats al debat del treball individual i de grup de l’estudiant.
Tanmateix, passa per una avaluació continuada que tingui en compte el
treball durant el trimestre i un pes menor de l’examen final en la
qualificació de l’assignatura. Per adaptar-se a cada situació, el model té
dues característiques essencials: flexibilitat (per a les característiques de
cada estudi) i factibilitat (possibilitat de realitzar-ho amb els recursos
disponibles). Aquest model ha de permetre, per tant, una assumpció
superior de responsabilitat de l’estudiant en el propi aprenentatge, una
13
reducció de la dependència del professor, un millor desenvolupament
de competències transversals i una avaluació adaptada al treball
continuat de l’estudiant. Tanmateix, el nou model ha de permetre un
model més ‘tutoritzat’ i menys ‘directiu’, en el sentit que permeti el
treball autònom però amb la supervisió i l’ajut dels professors per evitar
la sensació de soledat dins del procés d’aprenentatge.
• Un canvi en les característiques de l’aprenentatge: els estudiants hauran
d’aprendre a treballar de manera més uniforme al llarg del curs
acadèmic i no concentrar l’esforç en les setmanes prèvies als exàmens
regulars. Per assolir-ho, els professors assignaran tasques periòdiques
que els estudiants hauran de completar setmanalment o quinzenalment i
que formaran part de l’avaluació de l’assignatura. Encara que això és
percebut pels alumnes com una càrrega superior de treball, en realitat
suposa una distribució més uniforme de l’esforç, sempre que els
professors tinguin cura a considerar aquestes activitats a l’avaluació
final. Contràriament al que es creu, una aplicació correcta d’aquests
principis ha de comportar una millora del rendiment acadèmic i una
retenció superior de l’aprenentatge. És cert que obligarà a una dedicació
mantinguda de l’estudiant cap a la tasca de formació, amb un risc
superior de fracàs si aquest no hi consagra el temps suficient. Les
experiències pilot no han mostrat un augment significatiu del fracàs
acadèmic però, especialment a primer curs, els professors hauran de
tenir cura de les necessitats particulars dels estudiants a través d’un
programa de tutories personals, especialment en el cas d’aquells
estudiants que tinguin un risc superior de fracàs.
• Un canvi en l’arquitectura de l’aulari: la UPF ja ha iniciat un procés
d’adaptació dels espais docents al nou model. Aquest canvi s’està
aplicant al campus del Mar (en procés de remodelació) i al de Ca
l’Aranyó (en fase de construcció), que estaran disponibles el curs 2008-
14
2009). Pel que fa al campus de la Ciutadella, s’han iniciat els estudis
pertinents per iniciar la remodelació d’espais i la construcció de noves
aules que permetin satisfer les necessitats generades pel nou model
educatiu.
• Una adaptació dels serveis de la Universitat a les noves necessitats: el
nou model tindrà com a mínim tres repercussions sobre aquests: un
augment de les necessitats informàtiques, un ús incrementat del
Campus Global i una utilització diferent de les biblioteques. En aquest
sentit, s’ha iniciat aquest curs un programa pilot de préstec d’ordinadors
portàtils per afavorir la utilització més flexible dels recursos informàtics
aprofitant l’entorn wifi de la nostra Universitat. Aquest programa està
destinat a avaluar els patrons d’ús d’aquests materials i a establir les
necessitats futures de maquinari. En segon lloc, el treball autònom ha
d’implicar nous models de comunicació entre els alumnes i d’aquests
amb els professors a través de la intranet de la UPF. En aquest sentit,
una comissió està estudiant el sistema que satisfarà millor aquestes
necessitats per procedir a l’actualització del nostre Campus Global
durant el proper any. En tercer lloc, l’Àrea de Recursos de la
Informació que gestiona les biblioteques està analitzant el rol que
aquestes han de tenir en el nou model i procedir a adaptar-les, i que ha
de passar per la creació dels anomenats Centres de Recursos per a
l’Aprenentatge i la Informació (CRAI). Els CRAI han de permetre una
utilització més eficient dels seus recursos per part dels estudiants i del
PDI. Actualment es treballa amb la possibilitat que aquests CRAI
puguin ser ja instal·lats a les noves biblioteques de l’àrea del Mar i de Ca
l’Aranyó per a l’any 2008, i com implantar-los a la de la Ciutadella aviat.
• La formació en el nou model per a PDI i PAS: serà necessària en els
propers anys una important tasca d’informació i formació en els nous
paradigmes educatius per a aquells que hauran d’aplicar-los i gestionar-
15
los. En aquest sentit el PQE, sota la direcció del seu nou director, el
professor Oriol Amat, iniciarà properament un nou programa de
formació per a professors novells, anomenat FIDU (Formació Inicial
en Docència Universitària), per permetre’ls el coneixement i l’adaptació
a la nova situació i perquè puguin aplicar òptimament el model
d’ensenyament-aprenentatge de la UPF. Paral·lelament, s’iniciaran
activitats formatives dirigides a aquells membres del PAS directament
implicats en la gestió del procés.
• La creació de materials docents: és evident que el nou paradigma
precisarà de la disponibilitat de nous materials que hauran de ser
emprats pels estudiants durant el seu aprenentatge autònom. La seva
creació suposarà un augment de la dedicació, que haurà de ser
compensada curricularment. En aquest sentit, els vicerectorats
corresponents, juntament amb el PQE i l’Àrea de Recursos de la
Informació, establiran les iniciatives que permetin la preparació dels
materials corresponents en els formats més adients per a les tasques a
les quals estan destinades.
• La gestió del procés: tot l’esmentat en aquesta secció precisarà d’un
esforç notable de coordinació per fer-ho possible. La Comissió Bolonya
2010, creada durant el passat curs acadèmic a instàncies del rector,
treballa en la detecció de les necessitats futures i en la preparació de
l’estructura acadèmica necessària per poder satisfer-les. En una primera
etapa, aquestes decisions han d’implicar els processos d’assignació de
grups en seminaris, la gestió de l’aulari i la constitució de les comissions
destinades a la preparació dels futurs plans d’estudis durant els propers
anys. Tanmateix, cal establir els mecanismes que permetin que les
autoritats corresponents acreditin els nous estudis abans de començarne la implantació i després de realitzada. La Universitat es troba ja en el
16
camí d’establir els mecanismes per permetre que això es pugui fer amb
èxit.
A tall de conclusió
Al programa electoral de l’actual rector es feia un esment especial a la
importància estratègica que l’adaptació a l’EEES tenia per a la nostra
Universitat. Els divuit mesos transcorreguts des d’aleshores no ha fet més que
confirmar les manifestacions del rector, que compten ara amb el ple suport de
l’Equip de Direcció en aquesta difícil tasca. Li toca a aquest vicerector el
disseny i l’execució de les polítiques específiques en els estudis de grau, una
vegada consultats els òrgans corresponents de la Universitat. Ja s’ha esmentat
en aquest informe la dificultat de procedir-hi, donades les incerteses en les
decisions que havien de prendre tant el MEC com la Conselleria
corresponent. Sembla que ara, amb unes directrius properes a aprovar-se i
implementar-se i amb un nou govern català, que esperem que duri, la situació
es clarifica i els propers mesos seran de notable activitat per compensar la
manca de decisions en el passat. La UPF no ha estat aturada en aquest temps i
aquest informe vol demostrar que estem en el camí per assolir unes fites que
altres universitats tindran més dificultats per arribar-hi. No vol dir que aquesta
travessia sigui fàcil, en absolut. Com sempre ha succeït des de la seva creació,
la UPF necessitarà de l’esforç, la paciència i la comprensió de tots els seus
estaments, professors, PAS i alumnes, per poder completar el procés de
convergència a l’EEES. Naturalment, no serà tasca fàcil; però tothom sap que
res que realment pagui la pena ho és.
17