Ignasi Fernández Terricabras
Professor agregat d'Història Moderna UAB
Dimarts, 5 de juliol del 2011
Contrareforma, Reforma Catòlica, Confessionalització... Com interpetrar el
catolicisme de l'Europa occidental moderna?
La sessió de Fernández Terricabras ens va conduint al capdavall de "Una mirada al
món", tot retornant-nos —i recordant-nos— al punt inicial del cicle amb una nova
ullada al Cristianisme, aquest cop centrada en l'edat moderna. S'articula entorn de
l'anàlisi de tres grans conceptes: „Contrareforma‟, „Reforma catòlica‟ i
„Confessionalització‟, que la historiografia ha emprat successivament per referir-se als
canvis en profunditat operats en el si del Cristianisme —no només de Catolicisme, pel
que fa a „Confessionalització‟— des del Concili de Trento de mitjan segle XVI.
Fernández Terricabras explica com la noció „Contrareforma‟ ha estat impugnada en tant
que hauria apel·lat a un moviment merament reactiu a la Reforma protestant. Més enllà
de la perspectiva reactiva, s‟evidencia que l‟Església, ja des de la baixa edat mitjana,
hauria emprès un procés de lenta modernització/reformació. En aquest sentit, es
contextualitza la preferència contemporània envers la noció „Reforma Catòlica‟, —que
no té perquè excloure l‟altra; hi ha fins i tot qui proposa combinar-les.
Durant l‟edat mitjana, a l‟Europa occidental el monopoli dels dogmes i estructures
d‟obediència romana a les repúbliques cristianes és pràcticament incontestat (més enllà
d‟alguns exemples puntuals com el cas nostrat de l‟heretgia càtara o albigesa i
d‟experiències cismàtiques fàcilment contextualitzables en termes polítics). A partir de
les reformes protestants (luterana, anglicana i calvinista), es genera una forta
competència entre confessions. La lluita identitària entre aquestes fa que es
desenvolupin uns criteris clarament diferenciadors d‟ortodòxia i d‟ortopraxi. Cada
confessió vol tenir ben clars qui són els seus fidels, a partir d‟una comprensió
competitiva de la religiositat (“o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”). La
‘Confessionalització‟ —tercer gran concepte de la sessió, en boga des de la dècada de
1970, projectat tant sobre el Catolicisme com sobre les confessions protestants—
segueix els trets definits per Reihart: (1) adquisició de premisses teològiques clares; (2)
institucions pròpies amb funcions de definició de l‟ortodòxia i control de l‟ortopraxi; (3)
mecanismes de difusió —a partir d‟escoles i ordes religioses—; (4) ús de mitjans de
comunicació —tant la novetat de la impremta com la contrapropaganda o censura—; (5)
revalorització i control dels ritus i sagraments; (6) instruccions i cauteles en el nou ús
del llenguatge; (7) un elenc de mesures disciplinàries. Aquests trets compartits per totes
les confessions cristianes del segle XVI ens porten al concepte de „Disciplinament
social‟ i a la inevitable pregunta: És possible imposar una nova cultura jurídica, política
i/o moral a partir d‟una petita elit que té una posició preeminent en la societat?
Deixem la pregunta oberta —de fet no, era retòrica— per abordar la darrera qüestió del
ponent, la relació església-estat en l‟Europa moderna (Cuius regio, eius religio). Segons
Fernández Terricabras, es sintetitza en la idea d‟interdependència. Cap d‟ambdós poders
hauria estat per se prou potent per prescindir/desprendre‟s de l‟altre i, alhora, ambdós
treurien beneficis mutus de conviure. Cada monarquia, definint la seva religió oficial,
estaria desenvolupant una identitat nacional diferenciada. Cada confessió que
s‟assentaria monopolísticament en un regne aconseguiria excloure la competència
d‟altri.
Fernández Terricabras acaba proposant que, a partir d‟aquest repàs de tendències
historiogràfiques, els professors i investigadors de diferents matèries s‟adhereixin a la
seva missió d‟explorar qüestions concretes de llurs àmbits relacionats amb la
(contra)reforma catòlica i les reformes protestants, de naturalesa holística i
intrínsecament expansiva.