Jaume Riera Sans
Arxiver de la Corona d‟Aragó
Premi Pròsper de Bofarull d'Història Medieval 2011 de l'IEC
Dijous, 16 de juny de 2011
Les comunitats de jueus medievals i la seva autonomia
El títol que escull Riera és directament una provocació a la literatura més referenciada
que fal·laçment, al seu entendre, atribueix una àmplia autonomia de la „nació‟ jueva en
el context baix-medieval de la Carona d‟Aragó (amb possibles analogies a altres
repúbliques cristianes de l‟Occident europeu). Riera posa en entredit l’autonomia
fiscal, politicoadministrativa i judicial de les comunitats jueves medievals
nostrades. Respecte del postulat segons el qual cada aljama jueva (comunitat de jueus
d‟una ciutat) s‟hauria organitzat diferentment, Riera adverteix que, quan hom comprèn
el funcionament d‟una antiga aljama, fàcilment pot familiaritzar-se amb la resta.
Per negar l‟autonomia fiscal, Riera branda l‟argument que el comte-rei exigeix tot el
que li plau. La intervenció directa del poder reial sobre les quatre aljames de jueus de
Catalunya (Barcelona, Girona, Tortosa i Lleida) data de principi del s. XIII. Jaume I
aparta, en bona mesura, els batlles ordinaris de la percepció dels tributs i converteix els
jueus en una font de crèdit personal. Als perceptors dels tributs, directament subjectes al
rei, se‟ls apel·la secretaris. Dels abusos d‟aquests secretaris reials, sorgiran els primers
jutges jueus amb la pretesa funció de controlar-ne les conductes arbitràries (tanmateix,
Riera els titlla d‟homes de palla dels secretaris). En temps del rei en Jaume, ja un dels
patrimonis de la comunitat jueva més rellevants, la sinagogues, estan sota jurisdicció
reial, se‟n produeixen confiscacions i nomenaments dels càrrecs de rabí i sagristà.
Les fonts jurídiques que regeixen les aljames s‟ordenen jeràrquicament així: (1)
privilegis reials, (2) ordenances/ordinacions, (3) “els bons costums”. La primera font
emana de la voluntat política del cap de la comunitat cristiana: la voluntat del comte-rei.
Les ordenances/ordinacions de la pròpia comunitat jueva regeixen quan el comte-rei ho
permet durant un fugisser període de poc més d‟un segle (o el batlle, si el comte-rei així
ho disposa). L‟autonomia politicoadministrativa derivada del dret de dictar les
pròpies ordenances/ordinacions s‟inicia amb els regnats del rei Jaume I i del seu fill
Pere II. Hi fan referència privilegis de la Reina Violant (esposa del rei en Jaume) i
n‟esdevé un màxim exponent el privilegi de 1280 del rei Pere (que, segons Riera, de
facto no desplega mai tot el seu potencial jurídic). Finalment, “els bons costums” donen
en bona mesura cabuda al dret tradicional hebreu i, concretament, a la interpretació del
Talmud –autèntic, si bé subsidiari de segon grau, espai autònom connexe amb
l‟experiència religiosa privativa.
L‟autonomia judicial no destaca de les anteriors. Si be és cert que existeixen jutges
jueus que responen plets i litigis segons el dret hebreu, la tesi principal de Riera és que
molts autors no han apreciat que aquesta funció judicial s‟exerciria només en un marc
de jurisdicció voluntària. I, encara més, aquesta jurisdicció voluntària es refereix
merament a processos civils (els processos penals serien reservats a la justícia reial) i
només a les fases de la vista i de la decisió del procés judicial. És a dir, que la primera
fase, la presentació de la demanda, i la darrera, l‟execució de la sentència, segueix en
mans del batlle de cada districte ordinari. Concretament, la demanda es presenta davant
del batlle i aquest decideix el jutge expert en dret judaic que decidirà el cas. L‟execució
de la sentència segueix a la mercè del batlle, no se‟l desposseeix dels sucosos ingressos
derivats de les sancions derivades dels il·lícits civils. L‟apel·lació de Riera a documents
que ha identificat on són alguns rabins mateixos que recorren a la jurisdicció ordinària
del rei és un argument prou contundent per fragilitzar la idea secular d‟una jurisdicció
autònoma per a les aljames catalanes.