24
DIVENDRES, 27 DE JUNY DEL 2014
debat
ara
Ciutadania catalana: el debat pendent
a qüestió de la condició
de ciutadania de cara al
referèndum i en una Catalunya independent està rebent molta menys
atenció que altres qüestions com
ara les relacions internacionals i les
perspectives econòmiques i socials.
Malgrat això, tot l’argumentari democràtic i nacionalista tant del Govern i el president com de l’oposició
sobiranista es basa en aquesta categoria indeterminada. Per tant, resoldre aquest debat podria ajudar a
esvair moltes incerteses personals
que inviten a rumors i que poden
convertir-se en una raó per a un vot
contrari a la independència. Per
exemple, quina serà la situació dels
espanyols amb fills ja nascuts a Catalunya? ¿Seran tractats com els
immigrants que acaben d’arribar?
¿Es donaran tractes diferents en
termes d’atorgament de drets socials i polítics? Altres preguntes que
requereixen resposta: quin tracte
rebran les persones nascudes a Catalunya que viuen fora? ¿Podran votar per correu? Aquesta absència de
definició és preocupant a mesura
que ens acostem al 9-N.
Hi ha dues rutes possibles. Una
via rupturista, que vulgui determinar amb criteris propis qui és ciutadà de Catalunya, i una via legalista, que utilitzaria els criteris ja existents a l’estat espanyol. Si optem
per la ruptura, ja tenim, dins del
Pacte Nacional per a la Immigració,
una definició de ciutadania residencial: es determina amb la residència
permanent durant cinc anys. Si optem per la legalitat vigent, llavors
establirem com a criteri el que estableix l’estat espanyol. En tots dos
casos, el tema de qui votarà és important des del punt de vista de la le-
L
gitimació democràtica
dependència, començadel procés. La meva posiria un període en què les
ció és que qui vota en un
noves institucions catareferèndum ha de ser
lanes podrien seguir la
una qüestió indepenvia rupturista ja demodent de qui serà ciutadà
cràticament acceptada, i
al nou estat.
definir qui forma part de
En efecte, segons la
la nova comunitat polítiplanificació establerta
ca catalana. Aquí ja enRICARD ZAPATA
pel CATN, cal distingir
trem en temes substantres fases: el 9-N, encara
cials. D’entrada, haurem
PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA, UPF
dins del marc espanyol,
de seguir una lògica inun període constituent i
clusiva o bé exclusiva de
l’inici d’un nou estat. El pragmatisdues dimensions de diversitat: els
me ens aconsellaria que, si volem leQui vota al immigrants interns (actuals espagitimar un procés davant l’estat es- referèndum nyols) i els immigrants externs (eupanyol, seguíssim la via legalista en
ropeus i no europeus). En aquest
i qui serà
la primera fase, amb la qual cosa
procés temporal, proposo un règim
ciutadà al
quedarien exclosos de la ciutadania
múltiple de ciutadania, que permeti
tots aquells que ara mateix ja ho esdonar resposta pragmàtica a la varinou estat
tan. Aquesta via, sens dubte, reduetat de casos que hi ha. a) Doble ciusón
irà arguments per a aquells que
tadania per als espanyols que ho deqüestions
d’entrada no donen legitimitat ni al
manin i que ja resideixin aquí dumateix 9-N. Aquest pragmatisme lerant el procés, tant per als que van
diferents
galista ens permet no donar als desvenir de fora, com per als seus fills
legitimadors dels resultats del refenascuts a Catalunya, si ho volen. Perèndum l’argument de no reconèirò els naixements a partir del procés
xer ni tan sols els que l’han votat.
ja serien catalans. b) Incorporar acUna vegada superada aquesta prituals immigrants a la ciutadania semera fase, i suposant que la votació
gons el criteri del temps de residèndonés un resultat favorable a la incia (cinc anys i la demostració d’un
XAVIER BERTRAL
arrelament social és un criteri suficient). c) Engegar un procés de reconeixement per via ràpida de la
ciutadania d’aquells que ho demanin i visquin fora de Catalunya, sigui en territori espanyol o en un altre lloc, mentre demostrin que han
nascut a Catalunya o que tenen un
pare nascut a Catalunya (fins a tres
generacions).
La meva proposta pragmàtica és
també que la ciutadania catalana sigui postnacional, és a dir, desvinculada de qualsevol noció de nacionalitat catalana, i que respecti així totes les nacionalitats dels que viuen
a Catalunya. Així, ens fonamentem
en l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tota
persona té dret a una nacionalitat.
No es privarà ningú arbitràriament
de la seva nacionalitat ni del dret a
canviar de nacionalitat”. La ciutadania catalana ho seria de residència i
de naixement. Sens dubte, aquesta
proposta ens ajudaria a distingirnos dels nacionalismes estatals decimonònics europeus, especialment
l’espanyol. Seria una ciutadania
postnacional flexible democràticament, i més adequada als nous
temps històrics que Catalunya podria obrir.
Aquest és un debat substancial a
menys de sis mesos del 9-N. Ara en la
nostra societat hi ha dubtes sobre la
qüestió de qui votarà en la consulta i
de què passarà amb els que ara són
ciutadans espanyols i que serien immigrants en cas que guanyi el sí-sí.
Que aquests dubtes continuïn i la bola s’acabi fent grossa pot afectar seriosament el mateix procés. Urgeix
un debat públic i polític amb sentit
comú, ara! Aquest, sens dubte, haurà de ser el primer gran pacte del procés de transició nacional.
CARTES I MISSATGES
Polítics i ‘sicav’
Quan un ciutadà accedeix a un càrrec polític, entra automàticament en l’òrbita que
l’Estat disposa per a un servidor públic.
Com a representant públic, tindrà una retribució d’acord amb el seu càrrec i podrà
fer ús de serveis públics reservats i de fons
per a l’exercici de la seva funció. També
veurà com se li obren altres avantatges, entre els quals el reconeixement públic i social personals, que no són poca cosa. També notarà com li surten amics de sota les
pedres. Entre les obligacions, hi ha la de ser
honrat i coherent amb el càrrec que els ciutadans li han atorgat. Els romans, que ja en
sabien molt de la res publica, van empescar-se aquella frase que diu “La dona del
Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar”, que, traduïda al llenguatge dels polítics espanyols, quedaria en: “No cal que
la dona del Cèsar sigui honrada, només ho
ha de semblar”.
Però ara, a Espanya, ni això: la dona del
Cèsar ja no es preocupa ni de semblar-ho,
i s’apunta alegrement a fons obscurs luxemburguesos que no paguen impostos.
No tan sols traeixen personalment el que
prediquen, sinó que la traïció és a l’estranger. Un ministre d’Hisenda que fa propaganda per la televisió perquè es paguin les
factures amb el seu IVA, però que inverteix en un negoci obscur, que no paga impostos i a l’estranger, no mereix altra cosa que el menyspreu, i hauria de dimitir a
l’acte: per respecte als ciutadans que li
hem confiat l’administració dels nostres
diners. Ells, amb la seva actitud, ja han retorçat definitivament la frase romana, que
ara ja diu que “la dona del Cèsar pot plantar banyes al Cèsar sempre que li doni la
gana, que no passa res”.
JAUME MOLSOSA
TORELLÓ
Pendent de respondre
L’endemà del referèndum en què, probablement, els catalans decidirem crear
un estat que no estigui sotmès a Madrid,
què passarà amb l’abonament de totes
les nòmines d’aquells que –com els funcionaris públics, però no només ells– rebin els ingressos en compte bancari, directament o indirectament, de la capital
d’Espanya?
Perquè, ¿no sembla ingenu pensar
que gent que ha demostrat un clar comportament deslleial en tindrà ara un de
lleial? La qüestió es podria resoldre si el
nou estat tingués eines per obligar a
complir Madrid, però en tindria? I quines serien?
Aquest tema el comentava l’altre dia
amb un amic funcionari i tots dos vam
estar d’acord que la pregunta –la de la
transferència de diners–, important per
a molta gent, no s’ha resolt amb prou claredat. I dir que de tot això se’n parlarà un
cop se sàpiga el resultat de la consulta
perquè el dia 10 de novembre tot seguirà igual no em sembla una resposta satisfactòria: voldríem saber què té previst
el govern català quan el joc brut de l’altra
part sigui total. ¿Algú, ben informat, ens
ho pot explicar?
JORDI ARRAUT
BARCELONA
Reus: el primer, guanya
La xarxa de busos urbans de Reus és un
servei públic i útil, però hi ha alguna cosa
que se m’escapa, i és el fet que la parada
Podeu expressar-vos al diari a través de la web www.ara.cat, i per les següents vies:
@diariARA
facebook.com/diariARA @ [email protected]
Carrer Diputació,119, 08015, Barcelona
Fe d’errades: [email protected]
ubicada al carrer General Moragues –davant mateix de la farmàcia que hi fa cantonada– sovint és ocupada per vehicles privats que no hi haurien d’aparcar. Últimament ha esdevingut massa habitual i reiteratiu observar la imatge d’un cotxe
concret ocupant un espai reservat al bus
i tot seguit, que els passatgers que fem servir aquest recurs ens vegem obligats a baixar-ne enmig de la carretera, amb el risc
que això comporta a la gent més gran, que
ja tenen, d’entrada, força entrebancs per
superar els obstacles d’un trànsit (o tràngol, més aviat) inesperat. El cas és que seria d’allò més recomanable que es vigilés
molt més aquest tram viari perquè ningú
més s’hagi de veure obligat a baixar del bus
massa lluny de la vorera. Aleshores sí que
hi guanyarem tots.
PERE LOBO XIFRÉ
REUS
Les cartes enviades pels lectors han de tenir
un màxim de 1.000 caràcters. El diari es reserva el
dret de resumir-les. Els seus autors hi han de fer
constar nom i cognoms, adreça postal i electrònica,
número de carnet d’identitat
i un telèfon de contacte.
Les cartes no es respondran.