qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
Andorra
Joan Sans Urgell
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Llicenciat en filologia per la Universitat de Lleida. L’any
2007, després de treballar sis anys en la docència pública
com a professor de llengua catalana a l’Escola Andorrana,
esdevé cap del Servei de Política Lingüística del Govern
d’Andorra, tasca que actualment compagina amb la seva
responsabilitat política al Comú d’Encamp com a conseller
del Partit Socialdemòcrata. Entre els anys 2009 i 2011 va
dirigir el Departament de Promoció Cultural i Política
Lingüística del Govern. Actualment, també presideix la
Comissió de Toponímia d’Andorra. Compagina l’activitat
professional i política amb l’activisme associacionista
cultural que vehicula a través de la dansa i el teatre al país
que l’ha vist créixer (s’hi instal·là amb la família quan tenia
11 anys). Ha coordinat les edicions del material pedagògic
d’aprenentatge de català com a segona llengua Veus
d’Andorra 1 i Veus d’Andorra 3, de les Publicacions de
l’Abadia de Montserrat.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Andorra
Joan Sans Urgell
2 Aquest breu assaig pretén, a partir d’una visita ràpida sobre l’estat de la qüestió
de la nostra realitat sociolingüística, construir un debat, des de la modèstia,
sobre com hauria influït en aquesta realitat el fet que la llengua hagués estat, en
l’únic Estat del món on n’és la sola llengua oficial, la peça principal en la
construcció de la identitat dels processos d’integració social, econòmica i
cultural. Altrament, i des de la mateixa modèstia, provarem d’obrir perspectives
d’anàlisi i d’acció futures més transversals que pensem que podrien afavorir un
procés de revaloració de la llengua oficial en els àmbits on ha perdut tant pes,
sobretot durant el darrer decenni.
De la singularitat
Després d’una colla d’anys, el debat sobre la llengua, i sobretot del futur de la
llengua catalana a Andorra, se sustenta sobre un corpus considerable de dades
estadístiques que s’han recollit en forma d’enquestes impulsades bàsicament des
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 de l’Administració. En aquest context, ja fa vint anys que el Govern d’Andorra
va dur a terme la primera enquesta sobre usos i coneixements lingüístics de la
població d’Andorra1, un estudi amb la voluntat d’analitzar amb profunditat la
realitat sociolingüística de casa nostra. L’estudi, que va tenir un gran ressò,
establia per primera vegada la diversitat lingüística dels andorrans i la fragilitat
del grup de catalanoparlants sobretot davant del grup creixent de
castellanoparlants. Havien precedit aquest estudi altres treballs que analitzaven
la realitat andorrana des de perspectives diferents2.
Aquella primera enquesta, però, posava de manifest la insuficiència de la
legislació lingüística andorrana per regular l’ús de la llengua oficial i el resultat
de l’enquesta posterior, la del 1999, evidenciava que el grup de persones que
tenien la llengua catalana, única oficial al Principat d’Andorra, com a llengua
inicial havia deixat de ser el grup més nombrós de la població d’Andorra.
A l’article Els estudis impulsats per l’Administració andorrana com a punt de
referència per a la planificació lingüística3 de l’any 2002, Montserrat Badia i
Marta Pujol, més enllà de l’anàlisi dels resultats de les enquestes del 1995 i el
1999 i les accions impulsades des del Govern en l’àmbit de la dinamització
lingüística,
definien la
interrelació entre els resultats
d’aquestes primeres enquestes
i l’aprovació de la Llei
d’ordenació de l’ús de la
llengua oficial4, que entrava en
vigor el gener de l’any 2000.
En aquest mateix treball, però,
Badia i Pujol concloïen que
‘qüestions com immigració,
participació social, política i
econòmica dels ciutadans,
qualitat de vida i benestar social són indissociables de qualsevol actuació que
l’Administració vulgui impulsar en matèria de política lingüística, i cal que els
executors de qualsevol projecte disposin de la màxima informació possible per
1
2
3
4
L’estudi, publicat el 1995, es va titular Usos i coneixements lingüístics de la població d’Andorra.
Per a una anàlisi detallada sobre estudis anteriors, vegeu Farràs (2003).
Per a dades concretes sobre els estudis, vegeu Lixfield (1982) i Boix i Farràs (1993).
Badia i Pujol (2002).
Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (BOPA, núm. 02, any 12).
https://www.bopa.ad/bopa/012002/Pagines/1B83E.aspx. [Consulta 15 de febrer del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
3 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 planificar eficaçment la seva intervenció’ i constataven, alhora, el necessari
desplegament reglamentari de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial
per tal que aquest text guanyés efectivitat en els diversos àmbits.
A hores d’ara, però, només s’han desplegat reglamentàriament els supòsits en
què es pot usar una llengua altra que l’oficial a l’Administració a través del
Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics5.
L’any 2004 es duia a terme una nova enquesta
que situava el català en segon lloc com a força
lingüística d’Andorra, per darrere del castellà, que
fins ara havia ocupat el segon lloc en nombre de
parlants. Aquest resultat feia reaccionar altre cop
el Govern, que encetava una altra de les accions
polítiques importants, després de la Llei
d’ordenació de l’ús de la llengua, que era
l’aprovació del Pla nacional lingüístic 2006-2009,
i que tenia com a objectiu final “augmentar l’ús
social del català, de manera fonamental en el
sector de la joventut, i tornar la llengua oficial a la
situació del 1995”. D’aquest Pla, al qual es van
destinar importants recursos econòmics, en van
sorgir projectes de dinamització que encara avui
funcionen com el Dictat nacional, en què participen al voltant de 1.400
estudiants d’entre 14 i 16 anys i que aquest any arribarà a la novena edició, o el
Concurs de guions, avui Concurs de curtmetratges RECcrea, que també arriba a
tots els centres escolars del país. Si bé algunes mesures d’aquest Pla ambiciós es
poden mesurar quantitativament, malauradament, l’impacte no deixa de ser
incert.
Paral·lelament, el Pla es reforçava amb una campanya de sensibilització molt
potent adreçada als catalanoparlants perquè no canviessin de llengua i
contribuïssin en la integració lingüística dels nouvinguts.
L’any 2009 es publicava el darrer estudi sobre els coneixements i usos
lingüístics de la població d’Andorra6, el resultat del qual reflectia que, per
5
6
Reglament de l’ús de la llengua oficial en organismes públics (BOPA, núm. 25, any 17).
https://www.bopa.ad/bopa/017028/Pagines/3BFA2.aspx. [Consulta 15 de febrer del 2015]
El Govern d’Andorra ha elaborat una nova enquesta de coneixements i usos lingüístics de la població l’any
2014 que està pendent de publicació.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
4 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 primera vegada, la tendència negativa s’havia frenat i fins i tot, en alguns casos,
es constatava una evolució ascendent de l’ús del català. Si el 2004 la llengua
més utilitzada era el castellà (43%), seguida del català (40,5%), s’havia capgirat
la situació: el percentatge de temps que es feia servir el català era del 42%
(+1,5%) mentre que en el cas del castellà era del 41,5% (-1,5%). Cal tenir
present, però, que a l’hora d’agrupar els àmbits d’ús de la llengua a casa, amb
els amics i a la feina, la llengua més utilitzada tornava a ser el castellà, que
mantenia un resultats estables respecte dels del 2004.
L’enquesta torna a atorgar un
coneixement bastant bo de la
llengua oficial per part de la
població, però torna a posar de
manifest
que
la
bona
predisposició respecte d’una
llengua (sentir-la com a
pròpia,
creure
que
és
convenient conèixer el català
per viure a Andorra i integrars’hi, etc.) no necessàriament es
tradueixen en un ús més gran, i conclou insistint en el repte que el català
esdevingui preeminent no només en els àmbits formals, sinó també en el conjunt
de relacions socials, en una societat multilingüe com l’andorrana.
Tornem a ser davant d’una mena de bipolarització entre uns àmbits més
institucionalitzats en què l’ús de la llengua oficial no només es manté sinó que
guanya terreny al castellà, i uns altres àmbits més individualitzats, relacionats
sobretot amb els serveis i el lleure, en què el català va perdent pistonada i cedeix
el terreny al castellà, que esdevé, en bona part dels casos, llengua franca7.
De l’hipotètic present
A les portes de conèixer els resultats de la darrera enquesta, elaborada a final del
2014, que permetrà comparar l’evolució del coneixement i l’ús de la llengua
respecte de les onades anteriors, no podem obviar els esforços i la importància
de les accions impulsades en totes aquestes etapes des del Govern per
7
Bastardas (1993) parla de comunicacions institucionalitzades (aquelles comunicacions emeses per institucions
oficials però també per organitzacions i rols públics no oficials) i de comunicacions individualitzades (aquelles
comunicacions que tenen lloc entre individus; familiars, amics, veïns).
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
5 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 dinamitzar-ne l’ús o afavorir-ne el coneixement. Ara bé, també és cert que tots
els tècnics que treballem en l’àmbit de la dinamització lingüística som
conscients que els resultats d’aquesta nova enquesta estaran condicionats per
una realitat molt diferent respecte de les darreres onades.
Amb la publicació el 2012 de l’Informe sobre la situació de la llengua catalana
(2011), Natxo Sorolla (2011) recollia les dades estadístiques que palesaven el
resultat de la recessió econòmica al nostre país, una conjuntura econòmica que
n’afectava dos motors econòmics: la
construcció i el sector de turisme i
comerç. Uns resultats que es traduïen en
una destrucció del teixit laboral a
Andorra dels més importants dels que
s’ha viscut al territori des que es tenen
registres de dades. Alhora, mentre
Andorra s’havia caracteritzat per ser el
territori de parla catalana amb uns fluxos
demogràfics
més
extremats,
ara
8
presentava una pèrdua del 8,1% de la
població registrada, una xifra molt
singular que contrasta amb la de la resta de territoris de parla catalana. És
evident que els efectes d’aquesta sotragada, uns efectes que es mantenen en
l’Informe sobre la situació de la llengua catalana del 2013, es faran notar en els
resultats de la propera enquesta d’usos i coneixements.
Com haurà influït la disminució en l’entrada al país de persones d’origen francès
o portuguès i l’augment d’espanyols provinents la gran majoria de Catalunya,
que recullen les dades estadístiques del Govern dels darrers anys, en els
coneixements i els usos? Si l’enquesta del 2009 presentava gairebé com a
vehicular la llengua castellana en sectors com el de la construcció, com haurà
afectat en els usos la disminució d’aquesta activitat econòmica en què treballava
majoritàriament població no autòctona i de llengua materna diferent de la
catalana?
8
N. Sorolla remarca, però, que les autoritats del país van advertir que aquesta reducció amagava, també, una
depuració de les dades administratives dels comuns.
Govern d’Andorra, Departament d’Estadística (30/01/2012) Dades de població any 2011.
http://www.estadistica.ad/serveiestudis/noticies/noticia1071cat.pdf
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
6 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 De les noves perspectives
Si aquestes enquestes de què hem parlat fins ara analitzaven els coneixements i
els usos de la població d’Andorra majoritàriament a partir dels 15 anys, hi ha
estudis paral·lels que els analitzen en l’àmbit escolar de casa nostra. En aquest
context és molt interessant l’estudi més recent, enllestit a final del 2012, de la
sociòloga Estel Margarit (2012) amb la col·laboració i l’assessorament del
Centre de Recerca Sociològica d’Andorra, L’escenari sociolingüístic de la
població escolar d’Andorra.
Aquest treball és una
recerca
de
caràcter
quantitatiu que analitza,
des d’una perspectiva
sociològica i amb una
mirada transversal, la
complexa
realitat
lingüística en què viuen
els joves a Andorra tant
dins com fora de l’àmbit
escolar.
L’estructura
educativa a Andorra és
plural. Cal tenir present
que a Andorra hi conviuen tres sistemes educatius que configuren la xarxa
educativa pública del país9: el sistema andorrà, el sistema francès i el sistema
espanyol, format per les escoles espanyoles, les escoles congregacionals
finançades pel Govern que depenen acadèmicament del sistema educatiu
espanyol, i un centre privat. L’ensenyament és gratuït i obligatori des dels 6 fins
als 16 anys.
Més enllà de ressaltar la incidència que tenen, sociològicament parlant, les
característiques de la societat andorrana que segons l’autora la fan única dins el
context europeu per la seva composició demogràfica amb una majoria no
nacional i una identitat lingüística particular en què la llengua oficial conviu
amb diverses llengües amb importants percentatges de parlants, l’interès
especial rau en l’anàlisi del grup enquestat, “que correspon a les primeres
9
Per ampliar el tractament de les llengües al sistema educatiu andorrà d’una forma sintètica recomanem la
presentació següent:
http://www10.gencat.cat/casa_llengues/binaris/conferencia_escola_andorrana_anna_oliva_tcm302145268.pdf. [Consulta 7 de febrer del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
7 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 generacions de població andorrana que han estat socialitzades en una societat on
la diversitat nacional i lingüística ja és un element definidor de la societat
andorrana i, encara més important, han estat escolaritzades en un sistema escolar
en què trobem tres de les llengües més presents: el català, el castellà i el
francès.”
En l’anàlisi de la llengua o les llengües d’ús habitual i el paper del català en
aquest context de quotidianitat l’estudi confirma la hipòtesi que albirava a l’inici
del treball d’una actitud bilingüe d’ús de la llengua materna d’origen més el
català o el castellà10. A aquest escenari, que els alumnes tenen claríssim, hi hem
d’afegir una realitat que ja havíem apuntat en l’apartat anterior quan parlàvem
de les enquestes de la població en general i en què cada llengua, quan parlem
d’usos, sembla tenir un paper social i funcional diferenciat. Volem dir amb això
que, davant aquesta representació tan clara que tenen els alumnes de l’escenari
lingüístic multilingüe, no només li atorguen una funcionalitat sinó que accepten
amb naturalitat que segons la situació puguin canviar de llengua. Sembla, doncs,
que en aquest cas també es reprodueix la bipolarització segons la formalitat dels
àmbits.
Hi ha, però, dos eixos
especialment
interessants
d’aquest treball que centren
l’anàlisi en dos aspectes clau que
ens permetrien dibuixar un
hipotètic escenari de futur
lingüístic a casa nostra: Llengua
i identitat nacional a Andorra, i
la Perspectiva sobre el futur
lingüístic d’Andorra.
En el primer dels àmbits, a partir
de l’anàlisi dels resultats de la llengua o les llengües que els enquestats
consideren com a pròpies, l’autora ressalta el predomini de la identificació
lingüística plural dels escolars com a mostra de l’heterogeneïtat lingüística i
10
Tal com recull E. Margarit, entre la població escolar domina un bilingüisme en català i castellà seguit d’un
monolingüisme en català. Aquest monolingüisme és protagonitzat principalment pels alumnes de nacionalitat
andorrana (25%), els nascuts al Principat (24%) i els que fa més de 10 anys que hi viuen (19%). Pel que fa a
l’opció bilingüe, en podem destacar l’ús entre els alumnes de nacionalitat espanyola (33%) i andorrana
(25%).
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
8 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 cultural en què viuen11. Alhora, en aquest mateix àmbit lligat a llengua i
identitat, descobrim que quan es demana als alumnes quins elements consideren
que són necessaris perquè un individu se senti andorrà, descobrim que el fet de
parlar català només apareix en un 40% dels casos, enfront, per exemple, del 50%
que pensen que un dels elements identitaris és el fet d’haver nascut a Andorra 12.
Pel que fa a l’àmbit de la perspectiva sobre el futur lingüístic d’Andorra, el
treball analitza les perspectives dels usos lingüístics del futur segons els escolars
en tres àmbits diferenciats: a escala global13, a l’escola14 i en l’àmbit familiar15.
Així doncs, a grans trets i a escala global, el 60% considera que a Andorra es
parlarà principalment català, però d’aquest percentatge, només un 39%
considera que serà de forma exclusiva16. En aquest context no podem obviar,
però, que el 29% dels enquestats considera que el castellà serà la llengua més
parlada a Andorra. Hem de tenir present, però, que en la recerca del 2002,
Coneixements i usos lingüístics de la població escolar d’Andorra, un 52% dels
alumnes opinava que a Andorra en un futur es parlaria “una mica de tot”, un
23% creia que es parlaria majoritàriament el català, un 15% el castellà i un 10%
l’anglès. Pel que fa als usos a l’escola, el percentatge d’alumnes que pensa que
es parlarà principalment castellà augmenta fins al 51%. I finalment, en l’àmbit
familiar, és important observar que entre els alumnes predomina un repertori
lingüístic plurilingüe. Si bé el català serà la llengua que més es parlarà (71%), hi
predominen les combinacions amb altres llengües.
L’aposta pel que Margarit defineix com una ‘escolarització plural’ en què el
català té un paper destacat; la presència i convivència de col·lectius plurilingües
i plurinacionals, juntament amb aquell ús social diferenciat de cada llengua que
ja hem esmentat més d’un cop, són factors que justifiquen l’escenari lingüístic
futur que pronostiquen els alumnes en què, una altra vegada, en contextos que
no són institucionalitzats (l’oci, el comerç o les relacions amb els amics) hi
prevalen els escenaris plurilingües.
11
12
13
14
15
16
Quan demanen als alumnes quina o quines llengües consideren com a pròpies veiem que un 71% respon el
català, ja sigui com a llengua exclusiva o bé acompanyada d’altres. En segon lloc trobem el castellà (65%), el
portuguès (24%), el francès (19%) i finalment un 8% dels alumnes ha escollit altres llengües (italià, alemany,
anglès, filipí...).
Hem de tenir present que aquests percentatges corresponen a una pregunta que era de resposta múltiple.
A partir de la hipòtesi: Llengua en què es parlarà principalment en un futur a Andorra.
A partir de la hipòtesi: Llengua en què es parlarà principalment a les escoles en un futur.
A partir de la hipòtesi: Llengua en què parlaran amb els fills.
En els altres casos hi apareixen combinacions de català amb altres llengües.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
9 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Pel que hem vist, gràcies al seu rol de llengua oficial, els alumnes atorguen un
paper preeminent al català, però quan parlem d’usos, i gràcies a la seva
popularitat, el castellà sobrepassa el francès, que en el sistema educatiu andorrà,
per posar un exemple, hi és molt més present perquè és llengua vehicular,
juntament amb el català, entre els 4 i els 12 anys. En aquest context ens podem
plantejar la qüestió de saber quin és el nivell i la qualitat dels coneixements de
les diverses llengües que es treballen als diversos sistemes educatius de casa
nostra. Sembla, però, que el Pla estratègic per a la renovació i millora del
sistema educatiu andorrà17, encetat el 2009, treballa en la revisió dels nivells de
competència per llengua i el plantejament lingüístic de l’Escola Andorrana i, tot
i desconèixer el procés, estem convençuts que s’estan tenint en compte els
resultats d’aquestes enquestes.
Així doncs, al costat de la llengua oficial, el castellà i el francès són les llengües
més importants a l’escola. En el cas del francès, però, el percentatge de
presència a les llars és ben diferent, contràriament al que passa amb el castellà o
amb el català. El cas del portuguès és ben diferent, és una llengua que es parla a
moltes llars, però exclusivament en l’àmbit familiar de manera que té un estatus
molt limitat, independentment del nombre de locutors, que és, d’entrada, molt
més elevat que el de francòfons, per exemple.
Si provéssim de sintetitzar de forma agosarada l’escenari lingüístic andorrà a
partir dels elements que hem vist fins ara, podríem arribar a establir una mena de
classificació en quatre grups: la llengua oficial, que s’usa obligatòriament en uns
àmbits reglamentats per llei; el castellà, que agafa un paper prominent i que
esdevé en alguns àmbits llengua franca; les llengües escolars, com ara el francès
o l’anglès, que adquireixen per defecte un estatus de reconeixement; i un paquet
en què inclouríem altres llengües, que no es treballen a l’escola i que només es
transmeten a través de l’aprenentatge lingüístic intergeneracional en el si
d’aquestes famílies. Aquest repartiment també determina en gran mesura la
qualitat en l’ús de la llengua o en els usos de les llengües.
17
Per conèixer amb detall les característiques del Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu
andorrà, recomanem l’enllaç següent: http://www.educacio.ad/sistema-educatiu-andorra/permsea. [Consulta
15 de febrer del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
10 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 De les variables que condicionen
Arribats a aquest punt, hem d’insistir en la importància de la transversalitat de la
política lingüística. Volem dir amb això que de ben poc serveix posar el
termòmetre periòdicament per avaluar els coneixements i els usos de la població
d’Andorra si els resultats no serveixen per prendre mesures des dels diversos
àmbits que poden afavorir un ús més gran de la llengua oficial sense abandonar
la riquesa del coneixement d’altres llengües18, que ha estat sempre un tret
identitari dels andorrans.
El gener del 2010, el Grup de recerca en llengua catalana de la Universitat
d’Andorra presentava el treball Model sistèmic de l’evolució de l’ús del català a
Andorra19 (Bastida, Nicolau i Antequera, 2010), amb l’objectiu de dissenyar un
model de l’ús del català a Andorra mitjançant la metodologia sistèmica20. La
recerca té la peculiaritat que basa la seva anàlisi en l’aproximació teòrica de
18
19
20
La riquesa lingüística personal apareix cada cop més sovint com un valor d’utilitat en els resultats de totes les
enquestes. Si bé, com hem vist, les evolucions lingüístiques són difícils de preveure, sembla clar que en un
futur els andorrans dominaran i faran servir diverses llengües en cada àmbit.
BASTIDA, C.; NICOLAU, M. i ANTEQUERA, J. (2010): Model sistèmic de l’evolució de l’ús del català a
Andorra. Treball dotat amb l’ajut Lídia Armengol Vila a la investigació lingüística 2008-2009. Versió en
línia: http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/model_us_catala.pdf. [Consulta 15 de febrer del 2015]
A grans trets, els autors defineixen l’enfocament sistèmic com “l’estudi de les variables com un tot i se centra
en la interacció d’aquestes variables en l’evolució del fenomen estudiat. Estudia els efectes de la interacció
de les variables més que no pas les variables aïlladament, i treballa amb un model que permet veure
l’evolució del fenomen respecte a la modificació de totes les variables alhora. Integra el temps com a
dimensió que condueix l’evolució del fenomen i és aplicable a fenòmens complexos amb moltes variables i
fortes interaccions entre elles, com ara els fenòmens socials.”
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
11 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’ecolingüística21 en el sentit que cal estudiar la llengua no només en funció de
les llengües amb què conviu, sinó juntament amb els altres factors que hi
interactuen i la condicionen.
Alhora, el Grup de recerca veu en Andorra el marc idoni, “un ecosistema
interessant”, per assajar un model de les característiques com el que planteja per
les dimensions del país i el coneixement gairebé exacte de les dades dels fluxos
migratoris, entre altres elements clau.
Els autors ens presenten, doncs, un primer esbós d’un model sistèmic de
l’evolució de l’ús del català a Andorra, construït a partir de les dades de les
enquestes, de les quals hem fet un tast en l’apartat anterior, i la col·laboració de
diversos actors socials del país relacionats amb la llengua.
Més enllà del dinamisme que
pot tenir aquest model a partir
del moment que s’hi poden
anar
incorporant
dades
actualitzades que poden fer
variar les hipòtesis sobre el
futur de la llengua, la recerca,
després
d’una
anàlisi
exhaustiva al voltant de les
bases teòriques del treball i
altres treballs relacionats amb
aquest estudi, arriba a establir unes variables implicades en el model i les
relacions que s’estableixen entre aquestes variables22. Un dels aspectes més
interessants, però, és que després de definir les variables posen en marxa el
model per generar uns escenaris que varien segons el valor que els confereixen.
D’aquesta manera, a partir de l’assaig del model, descobrim cinc escenaris
diferents: què passa si la població deixa de créixer (1); què passa si la població
creix amb la immigració (2); què passa si la població s’estanca i es modifica
21
22
El sociolingüista Einar Haugen va ser el primer que va establir un paral·lelisme entre ecologia i llengua, i
defineix l’ecologia de la llengua com “l’estudi de les interaccions entre una llengua i el seu entorn”. I afegeix
que “el veritable entorn d’una llengua és la societat que la fa servir com un dels seus codis… Part de la seva
ecologia és per això psicològica… Una altra part de la seva ecologia és sociològica” (Haugen, 2001, p. 57).
Dades sociodemogràfiques i demolingüístiques; coneixement i ús social del català; evolució de la distribució
de la població escolar per sistemes educatius; ensenyament superior; ensenyament no universitari de català
per a adults; immigració; impacte de les actituds lingüístiques en l’ús del català; mitjans de comunicació i ús
del català...
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
12 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’estructura escolar (3); què passa si la població s’estanca i es modifica la
política lingüística (4), i què passa si la població s’estanca, es modifica
l’estructura escolar i la política lingüística (5). Quan posem en marxa la
maquinària del model sistèmic després d’haver-hi integrat totes les variables i hi
plantegem algun d’aquests cinc escenaris descobrim, però, que el primer i el
segon escenari són desfavorables per a l’ús social del català, i que el model que
dóna un resultat més favorable és el cinquè.
El treball també és capaç d’establir tres variables fonamentals que condicionen
de manera més clara l’ús social del català a Andorra: els fluxos migratoris de
persones no catalanoparlants, l’existència de sistemes educatius on el català no
és llengua vehicular i les polítiques de promoció de l’ús de la llengua. El model
construït a partir de la dinàmica de sistemes confirma, alhora, un fet que ja
havíem comentat més amunt, que és que l’augment del coneixement no suposa
una millora de l’ús social i que una disminució del coneixement portaria a una
caiguda de l’ús i una substitució progressiva.
De quan el plurilingüisme social esdevé un tret identitari
“La llengua és la dipositària de l’experiència i de la manera de veure el
món de les persones que han viscut en un territori i fa palesa l’aportació
a l’evolució cognitiva humana d’aquesta població/societat. Encara que
els parlants d’una llengua no li donin un valor identitari conscient
(identitat grupal), mantenen la identitat diferenciada, que es presenta de
manera inherent a la llengua, integrada en la llengua. És clar que si es
perd la llengua es perd un element identitari i cultural (i ecològic)
fonamental.” (Massip, 2008: 18)
Penso que tenim prou dades damunt la taula per afirmar que el plurilingüisme és
considerat pels andorrans com una plusvàlua indentitària. Ens hem de plantejar,
però, si podem concloure que aquesta situació de plurilingüisme social que
vivim a Andorra ens està menant cap a una minorització del català. Estem
caminant des de fa dies cap al procés de bilingüització jerarquitzada en què el
castellà actua com a interllengua? Aquest procés de bilingüització jerarquitzada
que es consolida entre la societat andorrana pot conduir-nos a un procés de
substitució lingüística?
Si bé Junyent (2009), a El català: una llengua en perill d’extinció?, explica que
el procés de bilingüització jerarquitzada ja està en marxa als territoris de parla
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
13 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 catalana i això ens aboca a un procés de substitució lingüística, Bastardas (2004)
defensa que “els grups que mantenen una autoimatge positiva i no
estigmatitzada, que fan servir la llengua autòctona en totes o moltes funcions
interpersonals i públiques i que tenen la voluntat i l’orgull de mantenir el seu
codi en la transmissió intergeneracional23”, no sembla que hagin d’estar abocats
a un procés sistemàtic de substitució lingüística.
L’enquesta elaborada pel Servei de
Política Lingüística el 2009,
Coneixements i usos lingüístics de
la població d’Andorra. Situació
actual i evolució, recull el retrocés
del català com a llengua familiar a
causa dels fluxos migratoris, però
assenyala el lleuger increment de
l’ús exclusiu del català a les llars.
També recull la detecció d’un
procés de transmissió lingüística
intergeneracional a favor del català: “el 47% de les persones que viuen amb
algun dels fills a la llar els parlen en català i el 43% ho fan en castellà. Hi ha una
tendència a transmetre el català fins i tot quan no és la llengua materna: gairebé
la totalitat de les persones de llengua materna catalana parlen als seus fills en
català i també ho fan el 45% dels que tenen com a llengua materna el castellà i
el 41% dels que tenen el francès com a llengua materna. En el cas de persones
que viuen amb algun fill i que no parlen català, el 63% consideren important que
els seus fills tinguin un bon nivell de català. Els fills també parlen més en català
entre ells que no pas en castellà.” En el cas d’Andorra, doncs, sembla clar que el
codi en la transmissió intergeneracional ens és favorable, possiblement per la
qüestió del prestigi que la comunitat atorga a la llengua oficial.
Aquesta millora en la transmissió intergeneracional a les llars d’Andorra de la
llengua oficial, independentment de la llengua materna dels pares, no podem
traslladar-la a l’ús que se’n fa en els àmbits no institucionalitzats fora de la llar.
Hem de tornar a insistir, però, que aquesta “plusvàlua identitària” que atorguen
els andorrans al plurilingüisme contrasta amb la situació de diglòssia evident en
què predomina a bastament l’ús de dos llengües: el català en àmbits més aviat
23
Per ampliar els coneixements sobre la importància dels índexs de transmissió intergeneracional en l’anàlisi
demolingüística recomanem Torres (2009).
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
14 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 formals (Administració pública, banca, assegurances, atenció mèdica, botigues
minoristes i lloc de treball) i el castellà, en els informals (serveis, lleure, amics).
Les qüestions relatives als usos lingüístics a Andorra tenen una relació
estretíssima amb el concepte d’identitat cultural que hem estat construint des de
fa més d’un decenni, una identitat que els darrers anys ha esdevingut complexa i
en què les polítiques lingüístiques haurien de poder jugar un rol important.
Si agafem l’exemple dels joves, és prou evident que cal que en el procés
d’aprenentatge, en aquest procés de construcció identitària, descobreixin el
sentit, la importància i el rol que hauria de tenir la llengua oficial en la societat. I
això, malauradament, no sempre és
així. En el decurs de la seva formació
com a ciutadans, la llengua no agafa
un sentit significatiu que en pugui
afavorir l’ús en segons quins àmbits
de les seves relacions extraescolars.
El català, per aquests joves, no és la
llengua que troben a les xarxes, ni
tampoc la de la ràdio, ni la de la
música que escolten, ni la de la
televisió... Tant els joves com els
adults necessiten referències significatives i fortes per adoptar una llengua de
comunicació. Els calen, en definitiva, referències identitàries. Qualsevol grup de
música en català, per posar un exemple, pot arribar a tenir més importància en
aquest context que qualsevol iniciativa política que tingui per objectiu fer
créixer l’ús de la llengua en segons quins àmbits de la seva quotidianitat.
Aquestes referències identitàries, però, en el cas dels adults, han d’anar lligades
a un projecte fort de societat, a un projecte que hauria de tenir com a objectiu la
integració cultural, econòmica i política de tots els ciutadans. La llengua ha de
tenir un sentit, un valor simbòlic i respondre a un interès estratègic i pràctic.
Quina percepció havien de tenir de la llengua oficial, per exemple, alguns
nouvinguts del darrer decenni mentre treballaven en entorns laborals en què la
llengua franca de les empreses era una llengua diferent de l’oficial? Quin sentit
identitari pot tenir aquesta llengua nova si no representa un interès pràctic en la
seva quotidianitat? En definitiva, si la llengua no es percep com una eina
d’utilitat, pot contribuir a la integració identitària d’aquests treballadors?
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
15 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Com interactuen els agents socials i empresarials, o les associacions culturals o
esportives, en els processos de formulació de polítiques lingüístiques? El fet que
no sigui gens fàcil disposar de dades de l’eficàcia d’un pla nacional com el que
es va desenvolupar entre el 2005 i el 2009, o l’impacte que van tenir els plans
lingüístics que es van desenvolupar a tots els centres comercials del país entre el
2010 i el 2011, amb la col·laboració dels empresaris, fa encara més complicat
avaluar l’eficàcia que podrien tenir aquestes accions en l’àmbit de la
dinamització.
Els esforços en l’àmbit educatiu són claus, però la dinamització de la llengua
perquè sigui present en la majoria dels àmbits i en les activitats socials i
culturals del nostre país també ho és. No es tracta, hi insistim, de negar la
importància del coneixement d’altres llengües, però perquè el català agafi un
valor social i simbòlic en la construcció de la identitat andorrana cal que es
percebi com una eina de treball i de comunicació i com un element de la nostra
identitat.
Del compromís amb el patrimoni lingüístic
És evident que el repte que se’ns obre a tots els actors que hauríem de contribuir,
cadascú des del seu àmbit, perquè el català torni a agafar el valor social i
simbòlic en la construcció de la identitat andorrana no és pas fàcil. La rebaixa
pressupostària24 a què s’ha abocat la política lingüística del nostre país,
segurament condicionada pel context de crisi econòmica, no només posa en risc
el nostre patrimoni lingüístic, sinó que també pot arribar a esborrar les petjades
de les accions que s’han desenvolupat en l’àmbit de la dinamització lingüística
des del principi de la dècada dels 90.
Obviant l’anàlisi, que considerem ara mateix innecessària, de què hauríem pogut
fer i no hem fet, sembla prou evident que és imprescindible treballar en la
implantació de mesures de dinamització de la llengua com a estratègia central de
la participació en la societat civil i que afavoreixin, alhora, un sentiment de
pertinença. A aquest treball, però, només podem fer-hi front des de la
transversalitat i això implica treure profit de tots els esforços que s’havien
24
El pressupost per al 2015 de Política Lingüística, 292.877,87 euros, representa prop d’un 25% menys que el
del 2011. Cal tenir en compte, alhora, que d’aquest import global 235.780,21 euros corresponen
exclusivament a recursos humans. Llei 7/2015, del 15 de gener, del pressupost per a l’exercici del 2015
(BOPA, núm. 11, any 2015). https://www.bopa.ad/bopa/027011/Pagines/lo27011001.aspx. [Consulta 21 de
març del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
16 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 invertit en l’àmbit de creació de nous recursos i nous serveis, com el de la Unitat
de Dinamització que depèn del Servei de Política Lingüística, per construir nous
projectes de planificació lingüística en què participin tots els agents socials, des
dels col·legis professionals del nostre país, fins al teixit associatiu dels diversos
àmbits.
L’acció de Govern en aquest sentit és clau i ens sembla prou pertinent recordar
que en un país com el nostre aquesta responsabilitat, que ha de ser transversal i
compartida, l’ha de dirigir l’Estat i això només és possible quan es dignifica la
voluntat aportant-hi els recursos econòmics i humans que el nostre patrimoni
lingüístic es mereix.
17 Bibliografia
-
BADIA, Montserrat; PUJOL, Marta. (2002). “Els estudis impulsats per l’Administració
andorrana com a punt de referència per a la planificació lingüística”. Noves SL. Revista
de Sociolingüística. Hivern 2002.
http://www.gencat.cat/llengua/noves [Consulta 15 de febrer del 2015].
-
BASTARDAS I BOADA, A. (1993). "Llengua catalana i futur: notes des d’una
perspectiva eco-sistèmica". Revista de llengua i dret, 19, p. 81-93.
-
BASTARDAS I BOADA, A. (2004). “Les llengües a Catalunya: diversitat
sociolingüística i perspectives de futur”. A: PAYRATÓ, L. i VILA, F. X. (dirs.). Les
llengües a Catalunya (Cicle Joan Coromines III). Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell,
p. 175-183.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 -
BASTIDA, C.; NICOLAU, M. i ANTEQUERA, J. (2010). Model sistèmic de l’evolució
de l’ús del català a Andorra. Treball dotat amb l’ajut Lídia Armengol Vila a la
investigació
lingüística
2008-2009.
Versió
en
línia:
http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/model_us_catala.pdf. [Consulta 15 de
febrer del 2015].
-
BOIX, E.; FARRÀS, J. (1993). Els usos, coneixements i ideologies lingüístics dels joves
de secundària andorrans. 2 Volums mecanografiats.
-
HAUGEN, Einar (2001) [1972]. “The ecology of Language”. A: Alwin Fill i Peter
Mühlhäusler (eds.) The ecolinguistics reader, p. 57-66. Londres: Continuum.
-
JUNYENT, M. C. (1999). “El català, una llengua en perill d’extinció?”. Revista
d’Igualada, 1, p. 27-38. Versió en línia:
http://www.revistaigualada.cat/ImatgesArticles/2009/01.99.27.pdf [Consulta 4 d’abril del
2015].
-
LIXFELD, V. (1982). Les llengües d’Andorra. Les relacions entre les estructures socials
i les lingüístiques en un estat multiètnic. Tesi doctoral Ruhr-Universitat Bochum. Versió
catalana.
-
MARGARIT, E. (2012). L’escenari sociolingüístic de la població escolar d’Andorra.
Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2010-2012. Andorra. Govern
d’Andorra. Ministeri de Cultura. Versió en línia:
http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/escenari_sociolinguistic.pdf [Consulta 7 de
febrer del 2015].
-
MASSIP i BONET, M. Àngels (2008). “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la
societat”. Llengua i identitat, p. 15-27. Barcelona. Publicacions i Edicions de la
Universitat de Barcelona.
-
SOROLLA, Natxo (2011). “Context demogràfic i econòmic. L’evolució de la comunitat
lingüística”. Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011), p. 9 a 17.
Barcelona:
Observatori
de
la
Llengua
Catalana. Versió
en
línia:
http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2011.pdf. [Consulta 7 de
febrer del 2015].
-
TORRES, J. (2009). “La transmissió lingüística familiar intergeneracional: una proposta
demodel d’anàlisi”. A: VILA i MORENO, F. Xavier (dir.). Estudis de demolingüística:
Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, p. 23-37.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
18