divÈrsia, núm. 1,
juliol 2012
Apareix el primer número de divÈrsia, la
revista de la Càtedra UPF de Diversitat
Social, dedicada íntegrament a l’estudi i
divulgació de temes vinculats a aquesta
especialitat. divÈrsia farà la seva aparició
regular a la xarxa dos cops l’any, amb
l’objectiu de facilitar a la comunitat
universitària, però també a tots els
especialistes o persones interessades en
qüestions de diversitat, materials d’interès
per a la seva recerca i el seu coneixement, o
bé per a una millor gestió de la diversitat en
el seu àmbit respectiu.
Aquest primer número compta amb cinc
articles, a càrrec de noms acreditats en els
seus àmbits de recerca. L’historiador del
protestantisme Rafael Arencón, alhora
pastor anglicà, signa un treball absolutament
pioner sobre un aspecte tan poc conegut com
els primers anys del protestantisme gitano a
Catalunya, el moviment evangèlic conegut
avui com a Església de Filadèlfia.
La diversitat lingüística a Europa, mosaic
enriquidor i alhora incomplet pel que fa als
drets i usos de cadascuna de les seves peces,
és estudiat pel Dr. Bernat Joan, el qual ha
tingut ocasió de conèixer-ne directament la
realitat i gestionar-ne la diversitat, des del
Parlament Europeu i també com a màxim
responsable de la política lingüística de la
Generalitat, al costat dels seus llibres sempre
fonamentats.
Andreu Lascorz hi estudia la presència de
comunitats jueves a les terres catalanes fins
a la seva expulsió el 1492, amb minuciositat
i rigor, valors que avalen els seus treballs
anteriors i els seus cursos universitaris i de
divulgació de la cultura catalanojueva, que
ha anat explicant arreu del món amb articles
i conferències, treballs que ja li han valgut
un seguit de reconeixements.
L’exili republicà de 1939, com a fenomen
d’emigració forçada, és estudiat aquí pel Dr.
José María Murià, doctor honoris causa
per la universitat de la Baixa Califòrnia i
membre de l’Acadèmia Mexicana de la
Història. Ell mateix, historiador de prestigi
merescut, nascut ja a Mèxic i fill d’exiliats
catalans, és l’exemple viscut d’aquella
tragèdia que tants milers de famílies va
afectar i que ell analitza aquí, sense oblidar
mai el factor humà dels desterrats.
Finalment, la historiadora Isabel Segura,
s’endinsa en l’anàlisi de la relació existent
entre l’urbanisme i el gènere. Expressió de
la seva experiència de recerca anterior sobre
aquesta matèria, el seu article estudia com el
món de les dones se sent, sovint, llunyà i
allunyat dels criteris i les prioritats que s’han
imposat en el disseny de l’espai en les
nostres ciutats i pobles.
Esperem que divÈrsia tingui una bona
acollida entre les persones interessades en
temes de diversitat, globalment, o bé en
qualsevol dels aspectes temàtics que s’hi
relacionen. Tan sols demanem, a qui faci ús
dels treballs aquí publicats, l’esment de
l’origen i de l’autoria.
Josep-Lluís Carod-Rovira
Director Executiu de la Càtedra UPF
sobre Diversitat Social
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
ELS INICIS DEL
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
PROTESTANTISME GITANO A
CATALUNYA (1957-1966)
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Rafael Arencón Edo
Rafael Arencón Edo (Reus, 1969). Llicenciat en Dret per la
Universitat Autònoma de Barcelona és Rector de l'Església
Anglicana de la Nativitat (IERE), professor d'Educació Religiosa
Evangèlica a instituts de secundària des del 1997, director de
l'Agrupament Scout Jonathan Daniels. fundador de la Taula
Ecumènica dels Cristians de Reus i Secretari del Consell Evangèlic
de Reus. Com a historiador del protestantisme ha escrit la
biografia "Antonio Martínez de Castilla. Caballero Protestante"
(1997), el diccionari biogràfic "Nuestras Raíces" (2000) i "El Camí
de les Bones Noves" (2010).
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
ELS INICIS DEL PROTESTANTISME
GITANO A CATALUNYA (1957-1966)
Rafael Arencón Edo
3
Bandera símbol del poble gitano
Els desvetllament religiós entre el poble gitano és un dels gran
esdeveniments religiosos del segle XX. Comença a França al 1950 i s’estén
per tot el món.
El moviment evangèlic resultant, a Catalunya i a Espanya, ha elaborat una
explicació mítica sobre aquests fets, els seus orígens i el seu
desenvolupament. Com qualsevol altre mite, aquest ens ajuda a explicar la
realitat, però recolzar-se en el mite no ha de menysprear la investigació
històrica.
Hi ha molts aspectes que ja poden ser investigats sobre els orígens del
protestantisme gitano català i, especialment, sobre un dels seus capítols
més interessants i, fins ara, més desconeguts: els fets que van passar entre
el 1957 i el 1965 a Catalunya i al sud de França. Es tracta de la
protohistòria de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, la principal entitat
religiosa catalana resultant d’aquest desvetllament.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Els cinc gitanos
Així explica els seus orígens l’Església Evangèlica de Filadèlfia:
“El 1965, cinc gitanos espanyols que es trobaven treballant a França van
ser convertits a Crist i immediatament decidiren deixar les seves
ocupacions i predicar l’Evangeli a Espanya; consultada aquesta inquietud
amb Clement Le Cossec, aquest va comprendre la seva decisió i els va
animar a retornar a Espanya. El ministeri d’aquests gitanos entre el seu
propi poble va fer que es fundés l’Església Evangèlica de Filadèlfia” (1)
No totes les versions del mite fundacional coincideixen exactament. Moltes
vegades acostuma a parlar-se de fins a set gitanos en lloc de cinc. En
general, existeix un consens en atorgar-se a Jaime Díaz, Emiliano Jiménez,
Manolo, Juan Castro, “Lary” Castro, Joselito i Enrique Gabarre “El
Marido”, el títol de fundadors de Filadèlfia a Espanya. Però ni tots eren
espanyols, ni tots eren recent convertits, ni tots van venir a la vegada.
Altres persones van jugar un paper molt important, especialment en els
inicis del moviment evangèlic gitano català, algun d’ells sense ser gitano.
Per sobre de tots, destaca la figura de Le Cossec, no com un espectador
passiu sinó com l’impulsor de l’evangelització entre els propis gitanos. La
seva recerca de les persones més adients per portar aquesta feina endavant
és la historia dels primers anys del protestantisme gitano català, els anys
més desconeguts.
Le Cossec, un apòstol modern
Nascut a la població bretona de Tréffiagat-Léchiagat
(França), Clement Le Cossec (1921-2001)és el fill d’un
pescador bretó reconvertit en farer. La seva mare és una
devota catòlica i ell creix en un ambient de forta pietat
religiosa.
Treballant al far Antifer, el pare de Clement pateix una forta
crisi de salut: es troba malalt del cor, amb reumatisme i
èczema. La família es trasllada el 1935 a Le Havre cercant guariment,
després de sentir que, en aquesta ciutat, un grup d’evangèlics membres de
l’església cristiana Assemblees de Déu ora pels malats i aquests sanen
(2).Clement assisteix amb la família a les reunions del carrer Franklin i un
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
4
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
dia aixeca la seva mà en resposta a la crida del
pastor Fals per entregar-se al Senyor. Ha quedat
impressionat per la meditació sobre Romans 8:1:
“Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els
qui viuen en Jesucrist”.
La seva fe encara es reforçarà més quan el seu
pare, catòlic no practicant, recuperi la salut
després de les pregàries dels missioners
evangèlics. Clement té catorze anys i pren una
decisió: quan sigui gran vol dedicar-se a predicar
l’Evangeli als pobres.
Són els anys difícils de la Segona Guerra Mundial quan el jove Clement
inicia estudis d’enginyeria i de teologia. Troba treball a Reims però vol
anar a evangelitzar la seva Bretanya natal. Haurà de conformar-se amb un
lloc de pastor on més falta fa, a Lisieux (Normandia), a l’església
evangèlica del carrer Du Camp-Franc.
L’11 de febrer de 1946, mentre Le Cossec és pastor a Lilla, al nord francès
fronterer amb Bèlgica, un jove gitano es presenta al servei religiós i li
demana que visiti a la seva mare malalta. L’endemà, Le Cossec la va a
veure, prega per ella i la malaltia remet. Visita també d’altres gitanos, però
tots ells són ambulants i aviat el contacte es perd.
Un fenomen semblant de sanitat succeeix el 1950 a la seva antiga
congregació de Lisieux, ara pastorejada per Alfred Ghichtenaere. La
senyora Reindhard (Marie Jeanne
Duvil) ha rebut un fulletó de
propaganda de mans d’un colportor,
Ms. Roger (3). Es presenta a
l’església i demana guariment per al
seu fill Zino, de 20 anys. El pastor
prega per ell i el fill sana. El gitanos
comencen a freqüentar l’església.
El 1952, Le Cossec es troba a
Brest, a la seva Bretanya natal, amb
un fill de la senyora Reindhard i
pren consciència de la causa per la
qual els gitanos no han estat
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
5
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
benvinguts, secularment, a moltes esglésies: no estan casats ni batejats. Ell
mateix gestiona el casament civil de John Reinhard “Mandz”, el bateja i
després l’ordena com a primer predicador (pastor) gitano.
Le Cossec ha trobat un poble a qui alliberar de la seva pobresa i predicar-li
l’Evangeli. Ha arribat el moment d’acomplir el seu anhel adolescent.
Noies d’ètnia gitana, en una trobada evangèlica
Tolosa de Llenguadoc, 1957
En cinc anys el desvetllament religiós entre el gitanos de França resulta
espectacular. Les noticies del seu impacte arriben als cercles protestants
catalans, desitjosos de sortir de l’aïllament imposat per la dictadura. Així,
el 1957 el pastor Antonio Rodríguez Ben (4), acompanyat de quatre gitanos
d’origen iugoslau que viuen en barraques de Barcelona, acudeix a la
convenció gitana evangèlica de Tolosa de Llenguadoc. Rodríguez ha
començat una missió evangèlica a la capital catalana amb l’ajut del pastor
francès J. Leccer i està treballant entre els gitanos veïns seus. Vol veure
amb els seus propis ulls allò que ha sentit explicar.
Els gitanos viuen una experiència de conversió durant la convenció i
accepten seguir Crist. A la seva tornada, Rodríguez Ben comença a celebrar
reunions als assentaments gitanos barcelonins, amb força assistència, però
de moment sense gaires fruits (5).
A França, el desvetllament està arribant a totes les tribus gitanes i s’estén
també als catalans i andalusos que treballen al nord dels Pirineus.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
6
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Gitanos catalans al barri de Sant Jaume de Perpinyà
A la convenció evangèlica gitana de 1958 assisteixen els primers convertits
pertanyents a la comunitat catalana. És ordenat el primer pastor gitano
català, Josep Poubil “Cagareta”, bon coneixedor de les rutes de Catalunya
després de molt anys treballant com a venedor de roba a domicili. Le
Cossec l’instruirà i l’ajudarà a llegir i escriure.
Culte evangèlic de l’Església de Filadèlfia, en l’actualitat
A Marsella, el músic català Raül Espinàs, batejat en la fe protestant a la
seva infància, després d’un passat de dependència de l’alcohol, es
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
7
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
converteix amb la seva dona a la fe evangèlica, durant una campanya de
l’evangelista Armand Schtenegry, “Archange” (arcàngel).
Al poblet de Lezignan comencen els primers baptismes (6) de gitanos
catalans i andalusos després de la curació d’una nena de 14 anys. Vint
gitanos es bategen i s’integren, el 1959, a l’ Assemblea de Déu d’aquesta
localitat del Llenguadoc.
Aviat es farà un pas més a Perpinyà. Josep Poubil, amb l’ajut del pastor
Victor Landauer “Yacob”, inicia una campanya d’evangelització de tres
setmanes que culmina en èxit. Com a conseqüència d’aquesta, l’11 de
desembre de 1960, amb assistència de Le Cossec, es consagra a Perpinyà
el primer local de culte dirigit als gitanos catalans i andalusos sedentaris.
Està sostingut econòmicament per l’home de negocis parisenc M. Loret, el
qual també posa un cotxe a disposició del pastor Poubil.
Locals com el de Perpinyà o el de Marsella, inicialment una carpa i
després un estable adaptat com a lloc de culte, ja donen la pista d’allò que
serà el futur de l’evangelització gitana: la creació de comunitats pròpies,
que no depenguin de la proximitat d’una Assemblea de Déu ni en siguin
part (7).
Les primeres comunitats autònomes així organitzades actuen com a referent
per als gitanos nòmades que es troben de pas. Aquest és el cas del germans
Claveria, naturals de Lleida. “Tchinninne” i “Lokète” Claveria contacten
per primer cop amb la comunitat evangèlica gitana a Marsella i s’integren a
l’Assembla de Déu de Bordeus, a la regió d’Aquitània, esperant el moment
de poder organitzar una congregació gitana a la ciutat.
Viatges misioners a Barcelona, 1961
Le Cossec realitza el seu primer viatge a Catalunya a començaments de
1961. Ho fa acompanyat de Josep Poubil i el pare del predicador “Yacob”.
Comença detenint-se en un poblament gitano, on fa els seus primers
contactes abans d’arribar a Barcelona. A la capital catalana es reuneix amb
Antonio Rodríguez Ben i el pastor baptista Alexandre García, un altre no
gitano col·laborador de Rodríguez en l’evangelització dels gitanos de
Barcelona i amb el suport de la Missió Gitana Protestant Suïssa.
Després de dos anys de treball els resultats han estat molt discrets:
solament cinc gitanos convertits a la fe evangèlica. Le Cossec té ben clar
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
8
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
que cal que siguin els mateixos gitanos els que evangelitzin els seu poble
(8).
El desvetllament religiós a França ha portat a la fe evangèlica a uns 500
gitanos d’origen català i andalús residents a França. La clau és que han
estat evangelitzats pels seus iguals. A Catalunya s’ha de seguir el mateix
patró, l’evangelització feta per no gitanos és poc efectiva.
9
Le Cossec predicant en ple culte
Le Cossec comença una difícil recerca: trobar els gitanos convertits que
siguin eficaços en l’evangelització i que vulguin visitar Catalunya, o fins i
tot, anar-hi a viure per a treballar entre els seus.
L’església de Perpinyà en serà una eina clau, definida per Le Cossec com la
“base d’assalt”. El seu local de lloguer, 400 francs nous al mes, bull
d’activitat. El pastor M. Lefillâtre, el professor Boyer i tots els membre de
l’ Assemblea de Déu de Perpinyà s’aboquen a donar suport a l’obra gitana.
El mes d’abril de 1961, l’assistència regular als actes de culte, a Perpinyà,
és d’unes cent persones, amb cinc pastors fixos: Josep Poubil, Raül
Espinàs, Lluís Poubil “Vicenté”, Jeannot i Roune. Amb els batejos celebrats
el mes de juny, la xifra de membres formals de l’església ja puja a les
cinquanta persones.
El desembre de 1961, Le Cossec parteix de l’església de Perpinyà per a la
seva segona visita a Catalunya, aquesta vegada amb una clara voluntat
missionera. L’acompanyen dos dels predicadors perpinyanesos que parlen
català i espanyol: Josep Poubil i Raül Espinàs “Jeppy”. A més formen part
de l’equip evangelitzador reclutat per Le Cossec: Víctor Landauer “Yacob”,
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Robert Landauer “Tintin”, Jean Hoffmann “Mouton”, Robert Garcia
“Ramutxo” i Jean Le Cossec, fill de Clement.
De la mà dels pastors Rodríguez Ben i Alejandro García, Le Cossec es
retroba al sud de Barcelona amb la família gitana que viatjà el 1957 a la
convenció de Tolosa i celebra a la seva barraca concorreguts serveis
religiosos. Recorre, compartint l’Evangeli, els campaments del
Somorrostro i el mísers assentaments gitanos de Montjuïc, a la vegada que
contacta amb famílies també gitanes, però benestants, d’altres llocs de
Barcelona. Abans de retornar a França, visita el camp de treball del pastor
García i la ciutat de Sabadell, on troba molt bona acollida i on un dels
gitanos més respectats s’interessa vivament per l’Evangeli.
Le Cossec comença a madurar la idea
d’enviar a Catalunya dos predicadors
durant tres a sis mesos, per tal
d’aixecar
l’església
gitana
a
Barcelona; considera també la
possibilitat d’estendre el treball fins a
Mallorca. La seva primera visita a
Catalunya ha captivat la imaginació
de Le Cossec i ara les terres catalanes
s’han convertit en una de les seves
prioritats evangelitzadores, dins la
seva
atapeïda
agenda
d’evangelització mundial.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
10
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
L’any 1962 seran els pastors Rodríguez i García, acompanyats del pastor
Bonet, qui viatgin al Rosselló per a trobar-se amb el secretari de la Missió
Gitana Suïssa, M. Thoni, i participar a l’assemblea de Pasqua, a Perpinyà.
La convenció està dirigida expressament als gitanos d’origen andalús i
català residents a França.
Viatja amb ells un gitano de Barcelona i el gitano de Sabadell que va
interessar-se vivament per la predicació de Le Cossec durant la seva
primera visita missionera. Tots dos es bategen a la mateixa convenció i un
d’ells manifesta la seva vocació de consagrar-se al ministeri.
Mentre no es trobin gitanos al sud de França que vulguin retornar a
Catalunya per evangelitzar, no hi ha més opció que portar a França els
gitanos que mostrin interès per l’Evangeli per a evangelitzar-los i formarlos allà; però aviat noves conversions acceleraran el curs dels
esdeveniments.
11
Le Cossec, el primer a l’esquerra
Conversions notables, 1962-1965
El desvetllament religiós entre els gitanos de França va donant lloc també a
la conversió de persones relacionades amb el món gitano encara que no en
siguin part. Una d’elles és l’antic seminarista i col·laborador de la pastoral
gitana catòlica (9) Claude Salsano “Palko”. Després d’un període
d’allunyament i qüestionament de la seva fe, a causa de desacords amb la
jerarquia catòlica, es produeix una trobada per motius professionals entre
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Palko i uns vells coneguts seus d’ètnia gitana. Aquests el posen en contacte
amb un dels dos primers pastors ordenats per Le Cossec, Ernest Lagrene
“Tutur”.
“Palko” retroba la seva fe a començament de l’any 1962 i a l’agost es
bateja a la convenció de Lilla. Aviat posarà totes les seves capacitats
intel·lectuals al servei del moviment: viatjarà per primer cop a Catalunya,
el setembre de 1962, i acabarà anant a viure a Balaguer a finals de 1965.
De les terres de Lleida precisament eren naturals els germans Claveria. El
1961 entren en contacte amb els gitanos evangèlics de Marsella i aquests
els orienten vers l’ Assemblea de Déu de Bordeus. “Tchinine” Claveria i la
seva família es converteixen aviat però Jesús, “Lokète”, no ho farà fins al
març de 1964, després que el desvetllament religiós s’hagi intensificat a
Bordeus durant tot l’estiu de 1963 .
Gràcies a l’impuls dels dos germans, els gitanos catalans i andalusos de
Bordeus comencen a reunir-se separadament de l’Assemblea de Déu,
seguint l’exemple de les comunitats de Perpinyà i Marsella. Ho fan en un
petit garatge habilitat com a local de cultes i inaugurat per Le Cossec. Les
reunions, en llengua espanyola, estan dirigides pel pastor Philippe
Winterstein “Fatar”; hi assisteixen entre 50 i 60 persones.
Baptisme evangèlic per immersió
Tchinine i Lokète volen tornar a Catalunya a predicar l’Evangeli i ho faran
per primer cop un mes després del baptisme de Lokète, l’1 d’abril de 1965.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
12
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Una altra família vinculada a Catalunya comença a integrar-se de ple dins
el moviment evangèlic gitano. Són els Castro, cinc germans (Dolores,
Justin “Lary”, Juan, Jesús i “Torricas”) mig francesos (per part de pare),
mig espanyols (per la mare). Es tracta d’una família benestant que viu del
comerç de cavalls. El primer en convertir-se a la fe evangèlica és el germà
dit Torricas.
Val a dir que la sogra no gitana de Lary feia anys que era membre de les
Assemblees de Déu a Villeneuve-sur-Lot. Quan la dona de Lary agafa una
malaltia vírica als pulmons i contagia el seu nen de menys de dos anys,
Lary decideix no fer cas del pronòstic pessimista del metges. Porta el seu
fill a casa, posa la seva confiança en Déu i comença a pregar fins que el seu
fill recupera la salut. Aquest fet, així com un altre episodi de sanitat a la
vida de Dolores Castro i del seu marit Santos, són determinants per apropar
tota la família vers Déu.
El 17 de gener de 1965 Dolores Castro (Santos s’havia batejat abans), Juan
Castro i la seva dona, i Lary Castro i la seva dona, reben el baptisme de
mans del pastor de Villeneuve-sur-Lot, Michel Crestien.
Vinculat amb la família Castro es troba Jaime Díaz Cortés, nascut a
Balaguer el 1937 dins una família amb 11 germans. El seu pare era persona
de respecte dins la comunitat gitana. Quan Juan Castro es casa amb una
germana de Jaime, porta el seu jove cunyat de 17 anys de vacances a
França. Després de complir amb el servei militar i una vegada casat, Jaime
se’n va el 1961 a provar fortuna com a venedor ambulant a terres franceses
juntament amb la seva família. Aviat tindrà una primera trobada amb els
predicadors evangèlics gitanos.
Le Cossec, a l’esquerra de la foto, i Jaime Díaz, just al centre
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
13
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Al riu Orange hi havia instal·lada una tenda on el pastor Fatar predicava
l’Evangeli. Després de moltes negatives, Jaime decideix entrar-hi. Té un
fill malalt d’una hèrnia i en cerca la guarició. Quan Fatar prega a Déu per la
salut del seu fill i familiars, succeeix el miracle. El seu fill, el seu cunyat
(conegut com “el catalán”) i el seu sogre recuperen totalment la salut.
Malgrat això Jaime encara no es mostra disposat a acceptar el compromís
amb la fe evangèlica, ja que si bé el procés serà ferm, li caldrà el seu temps
Durant una de les seves visites a Balaguer, el març de 1965, Jaime coneix
Le Cossec i Palko, que estan de gira missionera per Catalunya. Però serà
durant una visita a l’església de les Assemblees de Déu de Montauban quan
Jaime visqui una autèntica experiència de conversió, després que el pastor
animi la congregació a interpretar un missatge emès en llengües
desconegudes.
14
Ja convençut de seguir Jesucrist, el caràcter fort de Jaime encara li fa
ajornar un temps més el seu baptisme. Serà després d’intenses converses
amb Lary, recentment ordenat pastor, que Jaime prendrà, a la fi, la decisió
definitiva. Michel Crestien el bateja l’octubre de 1965 a l’ Assemblea de
Déu de Villeneuve-sur-Lot, juntament amb la seva dona, els seus sogres,
cunyats i cunyades, fins arribar a unes 50 persones Els batejos es celebren
en dos diumenges: el primer diumenge es bateja Jaime i alguns familiars i
la resta es bategen el diumenge següent. Vuit dies després, Jaime surt cap a
Balaguer a compartir la bona nova de l’Evangeli a la seva família. Ja no
tornarà mai més a viure a França.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Altres conversions destacades es produeixen en aquests anys, com la
d’Emiliano Jiménez Escudero, un estafador nascut a La Horra (Burgos) el
1931, que fuig de la justícia espanyola amb la seva dona i cinc fills i es
refugia a França el 1963, treballant en la recollida de la fruita. Allà, un
colportor li donarà un Nou Testament i després d’una experiència de
conversió entrarà en contacte amb el moviment evangèlic de Le Cossec,
tornant a Espanya el 1966 sota la supervisió del pastor Félix Ritz per a
evangelitzar el centre i el nord del país.
15
Le Cossec, els darrers anys
Balaguer, la primera congregació evangèlica gitana a Catalunya, 1966
L’activitat missionera sobre Catalunya s’intensifica durant el 1962. El 23
de setembre té lloc una nova gira missionera que parteix de Perpinyà i
passa per Barcelona i Sabadell, amb destinació Portugal. L’equip missioner
el formen Clement i Jean Le Cossec, Josep Poubil, Palko, Fatar, Vicenté,
Jeppy i Fèlix Ritz. Són rebuts pel pastor Garcia, que els acompanya a
Sabadell on visiten el germà que havia rebut el baptisme aquell mateix any
a la convenció de Pasqua: ha patit un accident i ha perdut un braç. L’equip
missioner el reconforta amb auxili espiritual i material.
El juliol de 1963 el pastor Garcia celebra, a prop de Barcelona, vuit nous
baptismes i a l’agost viatja a Estrasburg per participar en una Conferència
d’Obrers Europeus. Malgrat els esforços, els progressos encara són lents.
En començar 1964, solament quinze gitanos han rebut el baptisme en tot
Catalunya.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
El febrer, Le Cossec torna a Barcelona acompanyat de Palko, Mateo i
Stévo, per evangelitzar els gitanos nòmades romanesos que acampen a la
ciutat. Celebren un servei religiós especial a l’Assemblea de Déu de
Barcelona, presidits pel pastor McIntyre, ja que el pastor Rodríguez s’ha
traslladat a Madrid. S’afegeix al grup el pastor Garcia, amb el qual visiten
els gitanos que van rebre el baptisme a la Convenció de Perpinyà.
A l’octubre, a la Convenció de Marsella, el pastor Garcia fa una crida
demanant ajuda per a l’obra de Barcelona. El germà Palko respon a la crida
amb el compromís de traslladar-se a Barcelona tan aviat com li sigui
possible.
Al desembre Le Cossec, Palko, i els germans Garçonet i Pitou visiten
Barcelona per estudiar un pla d’acció que consolidi l’obra començada i
l’estengui a tota Espanya.
Els gitanos evangèlics de Barcelona resten fidels però són incomodats
permanentment per catòlics i testimonis de Jehovà. Le Cossec creu
convenient anar ell mateix a viure durant un mes a Catalunya, per tal de
perfeccionar el seu espanyol. Es decideix que, l’any 1965, Palko i els
predicadors de Perpinyà vinguin en ajuda dels gitanos de Barcelona i
voltants.
De mica en mica, es van consolidant dos camps de treball ben definits. Un
és immens, la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Es tracta
d’un espai complex, amb gitanos de procedència ben diversa, fins i tot amb
idiomes
diferents.
L’
Assemblea
de
Déu
de
Barcelona en porta la iniciativa
i el pastor Garcia continua
oferint la seva ajuda, però el
mètode que s’havia revelat
eficaç al sud de França, encara
no s’ha pogut implantar del tot
a Barcelona. No s’ha trobat un
lideratge consistent entre els
pocs gitanos convertits i cap gitano evangèlic dels que viuen en territori
francès no s’anima a retornar per evangelitzar l’àrea de Barcelona (10).
Sabadell és la ciutat on aquest model sembla més a prop de poder-se
concretar, així que, sense abandonar els esforços a Barcelona, a partir d’ara
Sabadell anirà adquirint protagonisme (11).
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
16
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
L´altre camp de treball és Lleida i els seus voltants. El pastor Garcia ha
traslladat allà el seu ministeri, ara al servei de les Assemblees de Déu, amb
algunes famílies gitanes formant part de la seva congregació.
Al març de 1965, Le Cossec i Palko porten a les comarques de Ponent els
germans Claveria, Tchinine i Lokète. Ells són originaris de Lleida i hi tenen
tota la família. El seu testimoni impactarà a la comunitat gitana: uns 100
gitanos manifesten la seva voluntat d’acceptar Jesucrist com a Senyor de
les seves vides, durant la gira missionera de Tchinine i Lokète.
A la ciutat de Balaguer Le Cossec celebra un servei religiós davant vint
persones, a cals pares de Jaime Diaz. Casualment, Jaime s’hi troba visitant
la família i corrobora amb el seu propi testimoni el missatge dels germans
Claveria. Le Cossec i Palko s’adonen ràpidament de l’oportunitat que s’hi
obre. Hauran de tornar a Balaguer...
Els gitanos de la ciutat de Lleida queden sota la pastoració de Garcia, però
Balaguer serà, a partir d’aquell moment, el lloc escollit per repetir a
Catalunya l’estratègia evangelitzadora que havia donat tants bons fruïts a
França.
Palko torna aviat a Catalunya com a secretari de la naixent obra evangèlica,
acompanyat pel missioner nòrdic Rigo Layos. Junts fan plans per formar
futurs obrers autòctons que evangelitzin els seus veïns i consideren la
possibilitat d’estendre l’acció evangelitzadora a l’illa de Mallorca. La
convenció celebrada a Caen (Normandia), el juny, designa Palko com a
supervisor de l’obra evangèlica gitana de parla espanyola. A l’agost, Palko
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
17
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
i Le Cossec convoquen a Joze (Puy-de-Dôme) una reunió dels gitanos
catalans i andalusos per a establir un pla d’acció eficaç i promoure la unitat
entre tots ells.
És moment de traslladar-se, definitivament, a viure a Catalunya. Palko
viatja amb Garcia fins a la població aquitana de Villeneuve-sur-Lot, el
novembre. Des d’allà, ells i Jaime Diaz sortiran cap a Balaguer. La casa de
Juan Castro a la ciutat es converteix en local de cultes.
Gaston Ritz “Lechat”, que serà el primer president del Moviment Evangèlic
Gitano a Espanya, viatja amb el seu fill Félix i el predicador Fatar per
assistir al naixement de la nova església. El 16 de gener de 1966 es
celebren els primers vuit batejos: la primera església gitana establerta a
Catalunya comença a caminar.
18
Conclusió
Els inicis de l’obra evangèlica entre els gitanos de Catalunya no van ser
fàcils. La perseverança de Le Cossec i l’aparició d’algunes figures
carismàtiques van assentar les bases d’un treball amb arrels, no improvisat.
Noms claus com els pastors Garcia, Rodríguez Ben o Palko no poden ser
oblidats. Ells van posar els fonaments teològics del moviment i van
contribuir a la formació dels primers obrers.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
El lideratge de persones aparentment amb mancances o problemàtiques
(Jaime Díaz no sabia llegir ni escriure, Emiliano estava en recerca i
captura), amb el suport decidit de Le Cossec, mostra la visió i finesa
espiritual del fundador del moviment.
Tanmateix, la dificultat de trobar gitanos convertits que volguessin tornar a
Catalunya ens diu alguna cosa sobre la realitat econòmica de les societats
francesa i espanyola de l’època. Els nous convertits havien prosperat
econòmicament a França i calia molta generositat per deixar enrere una
bona posició i tornar a conviure entre la població gitana més desfavorida
resident a Catalunya.
L’exemple de persones com Juan Castro, que dilapidarà tota la seva fortuna
personal al servei de l’obra evangèlica, mostra la qualitat humana de la
generació que encapçalà el desvetllament protestant entre els gitanos de
Catalunya.
19
Ésglésia evangèlica de Filadèlfia al barri lleidatà de la Mariola, avui
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Notes
(1)
Així ho recull Mariano Blázquez al número 2 dels Cuadernos de Información
Evangélica, la publicació oficial de FEREDE on es recull l’estructura i
composició de la federació d’entitats religioses protestants.
(2)
Les Assemblees de Déu són un conjunt de congregacions cristianes de
transfons metodista i baptista que s’organitzen
per realitzar feines
missioneres i divulgar el cristianisme pentecostal. El pentecostalisme vol
integrar els esdeveniments sobrenaturals dels primers anys de cristianisme
(sanitats, llengües desconegudes...) en la vida cristiana corrent.
(3)
Un colportor és un venedor i distribuïdor de material bíblic.
(4)
Antonio Rodríguez Ben (Jove, Lugo, 1895- Cullera, València, 1981) va ser el
primer pastor pentecostal espanyol. Es va convertir al cristianisme protestant
a França el 1917. Col·laborador a Gijón dels suecs Júlia i Martin Wahlsten,
primers missioners pentecostals arribats a Espanya el 1923, començà la seva
dilatada carrera pastoral el 1927. Fou el pastor de la històrica congregació
pentecostal del carrer Tortosa de Madrid.
(5)
El pastor Rodríguez informa de campanyes amb 200 assistents i en els
següents anys es produiran algunes conversions notables, com la d’un
conegut alcohòlic de nom Ramon, però no hi ha referències a baptismes ni a
cap forma d’església organitzada. La primera congregació gitana a Barcelona
no obrirà les seves portes fins a setze anys després de la convenció de Tolosa.
(6)
Les Assemblees de Déu, com la majoria d’esglésies pentecostals, bategen
solament els adults i rebategen aquells que s’han batejat a la infantesa.
(7)
Les Assemblees de Déu i la Missió Evangèlica Gitana decideixen de comú
acord, el 1968, organitzar-se com a entitats religioses separades, encara que
continuaran mantenint una fluïda relació de col·laboració.
(8)
Le Cossec escriu: “Arribarà el dia que els nostres predicadors gitanos de la
nostra Missió de França traspassaran les fronteres de França per anar a
evangelitzar els seus germans dispersos a les altres nacions.” Vie et Lumière,
núm. 2, març-abril 1961, Rennes.
(9)
A més d’organitzar romeries i d’altres esdeveniments de divulgació del
catolicisme popular, Salsano és autor de l’estudi “Situation des gitans du
camp du Haut Vernet, à Perpignan”. Etudes Tsiganes, (N°1/1959) .
(10) La feina a Barcelona començarà a donar fruits cap al 1971 i es consolidarà el
1973, amb l’obertura aquell mateix any de tres congregacions gitanes a la
ciutat, amb un total de 500 creients.
(11) La tasca evangèlica Sabadell dóna lloc a una església el 1967, l’ànima de la
qual serà Juan Castro.
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
20
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Bibliografia
- Vie et Lumière, revista de la Missió Evangèlica Gitana (número 1,
gener 1961 – fins avui).
- Le Cossec, Clement. My adventures with the Gypsies. IGWF,
Bangalore. 1991.
- Cano, Lisardo. Un Pentecostés en el siglo XX. Sabadell. 1981.
Entrevistes
- Amb el pastor Jaime Díaz – 1999
- Amb el pastor Luis Camacho – febrer 2012
21
RAFAEL ARENCÓN EDO. Els inicis del protestantisme gitano a Catalunya
(1957-1966)
qwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòóú
divÈrsia 1
qwertyuiopasdfghjzxmàéèíòóúqwéèíò
óúqertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòó
úqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòó
úqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòó
úqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòó
DIVERSITAT
LINGÜÍSTICA A LA UNIÓ
úqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòó
EUROPEA:
úqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmàéèíòó
PROPOSTA
D’ORGANITZACIÓ
úqwertyuiopasdfghopasdfghjklçzxcvb
ECOLINGÜíSTICA
nmàéúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
éèíòóúqwertyuiopasdfghjklçzxcvbnmà
Bernat Joan i Marí
Bernat Joan i Marí (Eivissa, 1960). Doctor en Filologia
Catalana, catedràtic de Llengua Catalana i Literatura de
l’IES Santa Maria d’Eivissa, professor dels cursos de
reciclatge de l’Institut de Ciències de l’Educació de la
Universitat de les Illes Balears (1982-2003). Coordinador
del Seminari Permanent de Sociolingüística Aplicada
d’Eivissa (1990-2002). Col·laborador en el Years Work in
Modern Language Studies (Facultat de Llengües
Modernes, Universitat d’Oxford). Entre les seues
investigacions i assaigs en sociolingüística, destaquen Les
normalitzacions reeixides (Barcelona, 1996), Un espai per
a una llengua (València, 1998), Sociolingüística a l’aula
(Barcelona, 2002) o Català normalitzat en un món
multilingüe (Palma, 2009). Ha estat diputat al Parlament
europeu (2004-2007) i Secretari de Política Lingüística
de la Generalitat de Catalunya (2007-2010).
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
DIVERSITAT LINGÜÍSTICA A LA UNIÓ EUROPEA:
PROPOSTA D’ORGANITZACIÓ ECOLINGÜíSTICA
Bernat Joan i Marí
23
Bernat Joan, a Dublín, parlant de diversitat lingüística a Europa
Paraules preliminars
El “paper” que oferim a continuació es basa en l’últim capítol del volum
Ecolinguistics Project – Projecte Ecolingüística, que vaig publicar l’any
2006, com a publicació del grup parlamentari dels Verds-Aliança Lliure
Europea, al Parlament Europeu. La meua intenció, aleshores, era fer un text
senzill però procurant que fos rigorós, sense defugir les qüestions polèmiques,
destinat a fer entendre que la diversitat és múltiple, i que el paradigma de
l’Ecologia es pot aplicar també a les societats. Per tant, que resulta una
incongruència defensar la diversitat en general (forma part de la pròpia divisa
d’Europa) i no defensar, en canvi, el mateniment de la diversitat lingüística,
amb totes les seues conseqüències.
A continuació, per tant, trobareu un text que pretén aportar algunes idees, o,
com a mínim, arguments per al debat, al voltant de com s’hauria d’organitzar,
des del nostre punt de vista, la diversitat lingüística a Europa.
No es tracta, per descomptat, de desfer res, sinó de construir millor. Avui dia
l’anglès constitueix una interllengua de gran abast, no només a nivell europeu,
sinó a nivell internacional, arreu del món. Per tant, es tracta d’un bé, d’un
valor, que no hem de confrontar amb el manteniment de la diversitat. Ben al
contrari, per a nosaltres, per als parlants de llengües minoritzades, pot
constituir un element per ajudar a crear el medi adequat en què les nostres
llengües puguin desenvolupar-se plenament.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Tampoc no pretenem renunciar a la font de coneixement i de comunicació que
constitueixen les grans llengües regionals (en terminologia anglosaxona), és a
dir, aquelles que serveixen per a la intercomunicació a grups extensos d’estats
o de països, arreu del món. Em referesc, per tant, a llengües com l’espanyol,
el francès, el portuguès, l’alemany, l’àrab, el xinès… Aquestes llengües
mereixen la nostra atenció, i hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda el
riquíssim capital humà que tenim a Catalunya (amb parlants nadius de totes
aquestes llengües vivint entre nosaltres) per aconseguir que els ciutadans
d’aquests país siguin competents en llengües diverses, amb el bagatge
cultural, econòmic i humà que això suposa.
La Unió Europea, dins la
seua estratègia a mitjà
termini, considera que tots
els ciutadans de la UE
haurien de ser competents,
almenys, en tres llengües: la
pròpia de cadascú i dues
llengües més de la Unió. Per
la nostra part, consideram
que aquest bagatge hauria
de ser ampliable, per
exemple, a una de les grans
llengües d’intercomunicació
de fora de la Unió Europea
(si
no
de
manera
generalitzada, sí almenys
per a una part important de
la població del nostre país).
També consideram que
constitueix una font de
civilització i de redimensionament del món el fet de parlar una llengua amb
menys parlants que la pròpia. Això els hispanoparlants o els francoparlants ho
tenen relativament fàcil. Per als angloparlants plurilingües és del tot
inevitable. Però per a nosaltres resulta una mica més complicat. Ara, emperò,
en tenim l’oportunitat, si ens interessam per la llengua occitana, anomenada
aranès a la Val d’Aran, oficial a Catalunya.
No es tracta, per tant, de treure l’oficialitat a ningú ni de qüestonar el paper de
les interllengües, sinó d’assegurar un espai que permeti que cada llengua –i
cada cultura, i cada comunitat de parlants – es pugui projectar lliurement vers
el futur. El que no tendria sentit seria reduir el nostre bagatge lingüístic, el
cabdal de coneixement i de creació del món que hem generat a través de la
nostra pluralitat lingüística, en ares d’una suposada millor comunicació. Fins i
tot podem considerar que es tracta de termes contradictoris. Mantenir la
diversitat lingüística constitueix, des del nostre punt de vista, una aposta clau
per la comunicació i una aposta per la defensa real, sense embuts ni falses
proclames, de la diversitat cultural.
Per això, consider que una política lingüística d’abast europeu –el dia que
Europa tengui prou entitat política com per poder-la bastir- només es pot
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
24
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
construir, partint de la divisa d’Europa de “diversitat en la unitat”, a través de
mecanismes que assegurin un futur per a totes les llengües, independentment
de les seues condicions socials actuals.
Aquesta és la pretensió de les reflexions que teniu a continuació: aportar
elements, un gra d’arena en un magma extraordinàriament gran i complex, per
contribuir a dues coses: una de prèvia, que Europa esdevingui una realitat
política consolidada, que avancem clarament cap a la constitució dels Estats
Units d’Europa, tal com ja somiaven els pares fundadors, amb Jean Monnet al
capdavant de tots ells. I, last but not least, que aquesta Europa unida faci seu,
plenament, sense complexos, l’esperit de la defensa de la pluralitat, també en
el camp de la política i la planificació lingüístiques.
Introducció
Una àrea lingüísticament tan complexa i rica com
Europa, es pot organitzar, realment, a partir de
criteris ecolingüístics? La nostra reposta no pot ser
sinó afirmativa. És justament a Europa on tenim
també una tradició intel·lectual i lingüística que
ens ho ha de permetre, a les antípodes del
jacobinisme lingüístic, que també hem creat
nosaltres. Europa ha construït el millor i el pitjor
de la política lingüística, pel que fa al manteniment
de la diversitat ecolingüística.
Europa ens ha fornit el model francès (avui dia expandit per la majoria
d’estats de la Unió Europea), però també ha creat el model belga (un model
lingüístic igualitari en el qual tots els parlants de llengües minoritzades
d’estats com l’espanyol ens voldríem emmirallar). Tenim, per tant, el germen
del millor i del pitjor, i hem de pouar experiències d’allà on més ens
convengui. Així mateix, el temps i els errors constitueixen també bons
mestres, per a qui vol observar, escoltar, i, sobretot, aprendre.
Hem de fer esment del fet que la política lingüística involucra els drets
individuals, però, correlativament, involucra també els drets dels pobles. Per
als parlants de les llengües minoritàries i minoritzades, els drets individuals
resulten complement indissociables dels drets col·lectius, perquè, sense el
reconeixement d’aquests segons, no es poden reconèixer els primers. Hi ha
d’altres drets estrictament individuals que van units al reconeixement
col·lectiu.
Organitzar Europa d’una manera equilibrada des del punt de vista de la
política lingüística implica, amb tota claretat, desempallegar-se dels principis
de la política lingüística dels estats-nació constituïts a partir del segle XVIII a
la nostra part del món, seguint el model de la França revolucionària. La idea
que a cada estat li ha de correspondre una llengua, una bandera, una moneda,
unes fronteres, un sistema de defensa, etc, queda completament obsoleta en el
context de l’Europa Unida. Europa supera els límits imposats pels estats-nació
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
25
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
de tall francès, i ens permet un ecosistema social i polític més respectuós amb
la diversitat. La manca de respecte a la diversitat, per cert, ha estat
possiblement el senyal d’identitat fonamental dels estats-nació. Estats amb
pluralitat de comunitats lingüístiques, a hores d’ara, encara només en
reconeixen una com a pròpia, només en tenen una com a oficial o només
consideren que una els representa a l’exterior.
Europa pot superar aquesta política lingüística i
bescanviar-la, si hi posa les bases necessàries, per
una política respectuosa amb la diversitat, que
consideri la diversitat com un valor i que vulgui
mantenir-la, efectivament, en un món modern ple
de dificultats per aconseguir-ho.
Enumerarem a continuació tota una sèrie d’elements que consideram
fonamentals de cara a bastir una política respectuosa amb la diversitat
ecolingüística a Europa: abordarem el tema de com s’hauria d’establir la
comunicació entre parlants de llengües diferents en el context de la Unió
Europea, de com es garanteix alhora el manteniment de totes les llengües, de
quines mesures es poden prendre per assegurar que les llengües minoritzades
arribin a ser llengües amb un ús plenament normal dins el seu propi territori
lingüístic, de com es pot articular una política lingüística que garanteixi la
pervivència de les llengües minoritàries, de com es pot reequilibrar la política
lingüística a àrees frontereres de la Unió Europea, de com es poden garantir
els drets individuals (pel que fa a la llengua) per als ciutadans europeus que
formen part de les diverses minories lingüístiques, de com es pot garantir una
política lingüística mínimament equilibrada i coherent amb la diversitat, arreu
d’Europa…
Llengua i intercomunicació a Europa
La llengua constitueix, entre d’altres coses, una eina d’intercomunicació entre
humans. Evidentment, la llengua no és només un instrument per comunicarnos (a través de la llengua també construïm el món i la cultura, en un sentit
ampli), però també –i fonamentalment- és un instrument de comunicació. Per
tant, qualsevol política lingüística ha de tendir a assegurar la intercomunicació
entre la gent. Ens hem d’assegurar, per tant, els mecanismes més adequats per
garantir la intercomunicació entre tothom en el context de la Unió Europea.
Jesús Tuson, popularitzador d’àrids temes de lingüística general al nostre país,
afirma que existeix una fórmula que serà la del futur a Europa per garantir la
intercomunicació entre tothom: en comptes de promoure ciutadans unilingües,
parlants de llengües majoritàries, cosa que fóra letal per a les llengües
minoritzades, caldria promoure grups de gent políglota, coneixedors cadascun
dels membres de diverses llengües europees, de tota casta i condició. Les
llengües interposades normalment no són un instrument suficientment bo per
poder accedir a tot allò a què cal accedir quan es visita un lloc determinat, o,
sobretot, quan s’hi viu. Algú que visiti Eivissa, posem com a exemple, podrà
estar-s’hi amb una certa normalitat utilitzant l’espanyol. Es podrà entendre
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
26
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
amb la gent i podrà realitzar-hi totes les funcions més o manco bàsiques. Però
si vol realment comunicar-se amb la gent, si vol accedir a un coneixement bo
de la societat eivissenca, si vol tenir contacte real amb la gent, haurà de
conèixer la llengua catalana. Si no sap català es perdrà moltes coses que
formen part de la cohesió grupal.
Això ocorre, evidentment, amb una llengua no minoritària com el català, però
també ocorre, ben segur, amb llengües amb molts menys parlants. Hom pot
viure amb normalitat a Irlanda sense conèixer el gaèlic; però si hom vol
accedir realment al coneixement profund de la societat irlandesa, sense el
gaèlic li resultarà francament difícil. O, en qualsevol cas, se’n perdrà aspectes
rellevants. Fins i tot amb llengües clarament minoritàries com l’aragonès o
l’astur-lleonès ocorre quelcom de semblant. Per passar d’una estada
superficial al Pirineu aragonès a fruir d’un coneixement profund del país,
haurà de conèixer la llengua que hi és pròpia.
Per tant, la intercomunicació entre tothom es garanteix, fonamentalment, a
partir d’aquests equips de políglotes, en els quals s’hi donin tant el
coneixement de llengües de gran abast com de llengües minoritàries i
minoritzades.
No podem deixar de banda, en aquest punt,
de tota manera, alguna referència al
coneixement de l’anglès, que, de mica en
mica, ha anat esdevenint la llengua franca
de la Unió Europea. Oficialment, Europa
no té una llengua “pròpia” d’aquesta nova
unió política, de la unió política que es
troba actualment en construcció. No hi ha
una llengua que sigui l’europea. Però no hi
ha cap dubte que, cada vegada més, l’anglès en va fent les funcions.
Es va estendre, a finals del segle XIX i principis del segle XX, i s’ha allargat
posteriorment, però potser sense l’empenta necessària, una bella utopia: la de
difondre, a nivell universal, una llengua artificial que fos la de tothom i alhora
de ningú, i que permetés una intercomunicació plenament democràtica entre
tothom: l’esperanto. Realment, l’únic bilingüisme que igualaria els parlants de
totes les llengües seria el que
contemplaria l’ús de la llengua pròpia i
l’esperanto. Si tots els europeus
coneguéssim l’esperanto, es garantiria
plenament el manteniment de totes les
llengües,
fossin
normalitzades,
minoritzades o minoritàries. Amb el
coneixement generalitzat de l’esperanto,
els catalans i els bascos ens podríem
estalviar l’espanyol (o el francès), els bretons i els corsos s’estalviarien el
francès, els sards i els friülans podrien passar olímpicament de l’italià, i els
macedonis de Grècia aprendrien el grec només si en tenien ganes.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
27
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
De fet, avui dia, a nivell europeu (i a nivell mundial) l’anglès està fent les
funcions que els seus partidaris atribuïen a l’esperanto. Té, emperò, un
problema, des d’un punt de vista estrictament ecolingüístic i democràtic: és la
llengua pròpia de milions de persones, i és la llengua superposada al gaèlic, el
gal·lès i el còrnic. Aquests no poden fer servir l’anglès com a interllengua
sense veure perillar la seua pròpia supervivència. Però l’anglès pot estalviarnos als catalans la interposició de l’espanyol, pot estalviar als bretons la
interposició del francès o pot estalviar la interposició d’aquesta mateixa
llengua –com ho fa actualment –als ciutadans de parla neerlandesa de
Flandes.
Des de posicions estatistes sovint se’ns presenta l’anglès com una llengua
“imperial”, com la llengua d’Amèrica, o fins i tot com la llengua que la
cultura anglosaxona imposa a totes les persones que som partícips d’altres
contextos culturals. Res més lluny de la realitat: avui dia l’anglès és molt més
que la llengua d’Amèrica, o la llengua de cap “imperi”: és la pròpia de
l’imperi i dels seus contraris, i dels imperis contraris a aquests contraris, i dels
que volen restar al marge dels imperis, també. L’anglès és una interllengua
que funciona a nivell mundial i que permet la intercomunicació de persones
de contextos culturals, idees i nacionalitats molt diferents.
Oficialitat per a les llengües no minoritàries
El manteniment del medi ecolingüístic a Europa passa perquè totes les
llengües no minoritàries, però minoritzades per l’acció dels estats-nació siguin
plenament oficials dins els seus propis territoris lingüístics, i siguin també
oficials de la Unió Europea. Res no justifica que llengües com el gal·lès, el
basc o, sobretot, el català, no siguin oficials de la Unió Europea, quan les
seues condicions resulten prou semblants a les del letó, el lituà, l’estonià o
l’eslovac, llengües que sí que hi són oficials, per mor de ser oficials dels
respectius estats. L’oficialitat de les llengües, en un context respectuós amb el
medi ecolingüístic no pot passar per la voluntat dels estats, medi en el qual
s’ha atacat, durant els últims segles, de vegades fins a la mort de les llengües,
la diversitat ecolingüística.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
28
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Al voltant de 10 milions d’europeus parlen català
L’oficialitat plena, als propis territoris, implicaria, en diversos casos, el
desplaçament de les llengües majoritàries. No es pot assolir el ple ús social de
la llengua catalana, per exemple, sense el desplaçament de l’espanyol dels
àmbits d’ús que ha anat ocupant al llarg de la història recent, fonamentalment
a partir de l’acció de les dictadures lingüicides, sobretot la franquista. El
terreny guanyat per les llengües estatals a costa dels àmbits d’ús de les
llengües minoritzades ha de ser recuperat, amb tota justícia, per aquestes. Els
estats –i els parlants de les llengües majoritàries-, emperò, no solen estar gaire
ben disposats a desprendre’s dels privilegis que han aconseguit injustament.
Al contrari, solen argumentar que no és “culpa” de les actuals generacions el
que hagin pogut fer les generacions passades i, per tant, consideren que no els
cal fer l’esforç d’aprendre les llengües minoritzades. Fet i fet, consideren que,
si cal fer algun esforç, ja el poden continuar fent els altres per aprendre la
llengua majoritària (que, a nivell d’intercomunicació, sempre els serà més
“útil”).
Això, fent un símil amb plantejaments ecològics, seria com dir que un bosc
que ha estat cremat no ha de ser regenerat per res, i que, per tant, ja s’hi pot
plantar una urbanització. O que una espècie que està en vies d’extinció, ja està
bé que sigui substituïda, perquè això suposa un esforç més petit per als poders
públics. A més, eren els nostres avis, els que caçaven óssos i llops. Nosaltres,
per tant, ja no hi tenim res a veure…
Protecció i promoció de les llengües minoritàries
Les llengües minoritàries, a Europa, ja es troben en una situació tan
desesperada que resulta molt difícil pensar-los un futur. Idiomes com l’occità,
el bretó, el cors, el sard, el friülès, el frisó, i tantes d’altres, es troben en una
situació límit, que alguns sociolingüistes consideren ja com a irreversible.
Evidentment, emperò, des d’una perspectiva ecolingüística, no ens podem
acontentar amb cap tipus de fatalisme. Al contrari, quant més difícils són els
reptes, més gran ha de ser el nostre esforç per tal de poder superar-los. I,
seguint els principis del paradigma ecològic, és precisament sobre aqeustes
comunitats lingüístiques on cal desplegar una política que afavoreixi la
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
29
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
conservació de les llengües que es troben en una situació clarament més
precària.
A l’hora de preparar la política lingüística destinada a les llengües
minoritàries, hem de tenir en compte alguns drets lingüístics elementals: el
dret de tothom a mantenir la pròpia llengua, el dret a educar-hi els fills (i, a fi
de comptes, el dret que tenen els fills a rebre-la en herència dels seus pares),
el dret a expressar-s’hi públicament, a mantenir-hi mitjans de comunicació
públics, etc.
Com hem apuntat anteriorment, un
dels problemes fonamentals que es
plantegen a l’hora d’abordar el dret
de les llengües minoritàries i de les
minories lingüístiques és que, molt
sovint, els seus parlants ja han
perdut tot tipus de consciència
lingüística autocentrada. Solen ser
parlants d’una llengua que no s’usa
habitualment en la comunicació
pública, que ha estat estigmatitzada
durant segles, que és menysvalorada pels parlants de la llengua majoritària o
dominant, que no gaudeix de prestigi públic, en la qual no es realitza una
tasca cultural destacada, etc. Majoritàriament, els parlants de les llengües
minoritàries solen tendir a voler-les abandonar voluntàriament. Exactament
igual que, a la nostra part del món , durant dècades, els caçadors han tendit a
intentar liquidar les aus rapinyaires perquè posaven en perill les aus
domèstiques, per posar un exemple que ens permet de fer-hi un paral·lelisme
prou clar.
Que els caçadors volguessin liquidar les rapinyaires no constituïa, emperò,
cap actitud gaire edificant pel que fa al mateniment de la diversitat biològica.
I el fet que la majoria dels caçadors optassin per aquestes pràctiques no vol dir
que democràticament hom pugui considerar-les les més adequades, ni
justificades. He de fer aquesta consideració perquè, si no aplicam el
paradigma de l’ecologia, les llengües minoritàries no tenen altra sortida que la
pròpia desaparició. La raó és ben senzilla: si hom considera que,
democràticament, els parlants d’una llengua poden decidir d’abandonar-la i de
renunciar-hi, no hi ha cap llengua minoritària, a l’Europa actual, que pugui
subsistir, perquè els seus parlants –els pocs que els queden – efectivament, en
general, estan per l’abandó directe i sense embuts.
Però, de la mateixa manera que, des del pensament ecologista, consideram
que la nostra generació no pot decidir tot allò que vulgui sobre la Terra, sobre
el nostre planeta, perquè l’hem de deixar habitable per a les futures
generacions, amb quin dret els parlants de la llengua occitana, posem per cas,
poden decidir que, d’aquí a dos segles, ja no hi haurà occitanoparlants? Amb
quina raó els poden treure un tresor cultural a les futures generacions? No els
podran retreure, els occitans del futur, el fet que els occitans actuals els hagin
afrancesat? Des de la perspectiva actual, això és totalment impensable, però
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
30
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
podria ser que el sentit comú de l’Europa d’aquí a dos segles fos ben diferent
del de l’Europa actual: podria ser que, de mica en mica, de maó en maó,
anàssim construint, realment, una Europa que fos plenament defensora de la
pluralitat, de la unitat en la diversitat. Cosa que, evidentment, no és ara mateix
de cap de les maneres.
El problema fonamental que se’ns planteja, crec que ja l’hem exposat a
bastament: què s’ha de fer quan els parlants que resten d’una comunitat
lingüística minoritària no volen conservar la pròpia llengua? Com es pot
abordar l’ensenyament d’una determinada llengua minoritària, des dels poders
públics, si una majoria de la població vol viure en la llengua majoritària i no
haver de tenir cap contacte amb la minoritària? Des dels plantejaments
ecolingüístics, apel·lam a la responsabilitat dels estats-nació. França –com
Espanya, i com la majoria dels estats-nació d’Europa.- ha estat una presó de
pobles, primer, i un instrument de liquidació de llengües i cultures,
paral·lelament a això: passarà a la Història amb el dubtós honor d’haver reduït
a la minorització més pura i dura el bretó, el cors, l’occità, el català (a
Catalunya Nord), el basc (a Iparralde), sense sortir dels dominis directes de la
República. Aleshores, com pot França rescabalar Bretanya, Còrsega,
Occitània, Catalunya o Eukadi del mal (lingüístic, cultural, nacional, històric
en definitiva) que els ha fet?
Senyalització bilingüe anglès-gal·lès
Una Unió Europea amb una clara entitat política pròpia, una Unió Europea
que superàs definitivament les rèmores dels estats-nació podria obligar-los a
restituir els drets de les minories. Una Unió Europea que manàs més que Itàlia
podria obligar l’Estat italià a garantir l’ensenyament en sard, el manteniment
de la llengua sarda, la recuperació del seu tresor lingüístic per a Sardenya.
Una
Europa que superàs França podria fer que França recuperàs la seua diversitat
(sense que això hagués d’implicar necessàriament lesionar cap tipus d’unitat)
i les seues parles diverses. Una Europa realment unida podria exigir que
Grècia invertís una part del pressupost estatal en el manteniment,
l’ensenyament i la promoció de la llengua macedònica. Una Europa ben
cohesionada des d’un punt de vista polític podria obligar Espanya a treballar
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
31
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
no només per la igualtat entre espanyol, basc, gallec i català, sinó també pel
manteniment i la protecció de llengües com l’astur-lleonès o l’aragonès.
Reequilibri de la política lingüística a les àrees frontereres
Les fronteres, dins l’Europa Unida, cada vegada tenen menys sentit. Si per
alguna cosa ha de servir Europa ha de ser per treure les fronteres que l’han
dividida, i que han estat causa i efecte de múltiples guerres, i conflagracions,
que ja volem feliçment superades. La construcció europea es fa, doncs, en
gran part, sobre la destrucció de les pròpies fronteres. Que aquestes fronteres
han estat construïdes artificialment ho demostren la multitud de casos en què
no hi ha cap coincidència entre fronteres lingüístiques, fronteres culturals i
fronteres polítiques. Malgrat tot, la frontera ha condicionat, històricament, la
pròpia configuració lingüística, perquè les llengües viuen dins un determinat
medi en unes certes condicions (però si el medi canvia, les condicions també
poden canviar radicalment).
32
Observem la situació d’una llengua dividida entre diverses fronteres i amb
situacions sociolingüístiques molt diferents, com l’alemany. L’alemany és una
llengua d’ús plenament normalitzat, oficial i amb un medi social adequat per
viure amb plenitud, a Alemanya o a Àustria. Cap parlant no veu constrenyit,
ni que siga mínimament, els seus drets lingüístics dins aquests dos estats
d’Europa. L’estat-nació, en aquest cas, se’ns presenta com el medi
ecolingüístic adequat per al manteniment de la plenitud dels propis drets
lingüístics. Però, en quines condicions viu l’alemany al Tirol del Sud (dins
l’Estat italià)? Les condicions són força diferents de les que es donen just uns
quilòmetres més al nord, dins Àustria. Al Tirol del Sud la llengua alemanya
comparteix àmbits d’ús amb l’italià, que és la llengua oficial de l’estat i la
llengua clarament dominant dins tots els territoris d’Itàlia (siguin o no
italianòfons).
Per tant, la vida de l’alemany al Tirol del Sud, malgrat que tengui presència
dins el sistema educatiu i que gaudeixi d’oficialitat lingüística, resulta molt
més complicada que no a Àustria o a Alemanya. Per quina raó un
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
germanoparlant de Frankfurt ha de tenir més assentats els drets lingüístics que
no un germanoparlant de Bozen ? No són ambdós ciutadans de l’Europa
unida? o són ambdós ciutadans, almenys teòricament, amb els mateixos drets
individuals?
Continuem el viatge pels drets lingüístics i per les condicions ecolingüístiques
de la comunitat de parla alemanya i arribem a Alsàcia i Lorena, sota
jurisdicció francesa. En aquestes dues regions de parla alemanya la situació és
més delicada que no al Tirol: l’única llengua oficial a Alsàcia i Lorena és el
francès, que ha esdevingut la llengua dominant a la vida pública, a
l’ensenyament, als mitjans de comunicació de masses. Les institucions
s’adrecen exclusivament en francès als germanoparlants d’Alsàcia i Lorena,
com si l’alemany fos, senzillament, la llengua del país veí. En no tenir un
medi dins el qual desenvolupar-se amb normalitat, la major part de la gent
jove, a ambdues regions, usa habitualment el francès i no se sent en absolut
identificada com a germanoparlant (fins i tot en el cas que puguin usar amb
una certa fluïdesa la llengua alemanya).
33
El cas de les minories hongareses a estats veïns d’Hongria resulta encara més
sagnant. Existeix una potent minoria hongaresa a Romania que no té
reconeguts drets lingüístics ni culturals de cap tipus. Al contrari, dins
Romania allò que s’ha produït ha estat una política lingüística tendent a
destruir el medi social en el qual es podria haver desenvolupat amb normalitat
la llengua hongaresa. L’objectiu de l’estat romanès era –i només ha estat
lleugerament temperat per l’entrada de Romania a la Unió Europea l’any
2007- que tot Transilvània funcionàs en romanès, i que la llengua hongaresa
en fos completament eradicada. En la mateixa línia, la minoria hongaresa
d’Eslovàquia sofreix també la política lingüística d’un estat que vol reduir-la
a no-res. I, semblantment, ens podríem referir a d’altres minories lingüístiques
arreu d’Europa.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Retolació bilingüe francès-holandès a Brussel·les
Què es pot fer, en aquestes àrees en què la frontera estatal no coincideix, ni de
bon tros, amb la frontera lingüística? Probablement són les àrees més
adequades per promoure un bilingüisme equilibrat. Fóra ben senzill
aconseguir que la majoria dels alsacians tenguessin un bon domini tant de
l’alemany com del francès. Així mateix, es podria promoure un bon
coneixement del francès a les àrees germanòfones veïnes de França. I sempre
s’hauria de partir del principi que tothom té dret al manteniment i a l’ús
normal de la seua llengua pròpia. El “reequilibri” a les àrees fronetereres
fonamentalment hauria de tenir en compte aquest dret i, per tant, l’alemany
hauria de ser la primera llengua (a nivell oficial, educatiu, etc) a Alsàcia i a
Lorena, l’hongarès hauria de ser la primera llengua (als mateixos nivells) a
Transilvània, i així successivament. Una Unió Europea que permet la plena
superació de les antigues fronteres constitueix el medi més adequat perquè es
puguin realitzar, en aquest sentit, polítiques lingüístiques agosarades, que
superin definitivament la política antiecolingüística dels estats-nació fets
segons el model de França.
Senyalització en francès i occità a Pau
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
34
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Un cas interessant d’acció transfronterera: l’oficialitat de l’occità a
Catalunya
Des del meu punt de vista, Catalunya ha estat protagonista d’un esdeveniment
importantíssim pel que fa a l’acció de la política lingüística transfronterera:
l’oficialitat de l’occità (anomenat aranès a la Val d’Aran) al nou Estatut de
Catalunya i l’aprovació de la Llei de l’Occità (aranès a l’Aran), l’any 2010
per part del Parlament de Catalunya.
35
Ponents dels grups favorables a la Llei de l’occità, aranès a l’Aran,
amb el rector de la Universitat de Lleida
L’occità, amb el nou estatut, esdevé oficial a Catalunya. A partir d’aleshores,
Catalunya compta amb tres llengües oficials: el català, en tant que llengua
pròpia de Catalunya; l’espanyol, per mor de la seua condició de llengua
oficial de l’Estat; i l’occità, en tant que llengua de la minoria nacional i
lingüística històrica de Catalunya: la de la Val d’Aran.
L’oficialitat de l’occità, lògicament, ha tengut un impacte important a l’Aran,
i al conjunt de Catalunya. Però també l’ha tengut a les regions de parla
occitana de França (l’Occitània gran, en termes occitanistes), a les valls
occitanoparlants d’Itàlia, i al debat lingüístic més general dins el conjunt de la
República francesa.
Amb la política lingüística desplegada a favor de l’occità, a Catalunya, es
demostra que una política lingüística que estigui per la recuperació de les
llengües que han sofert procés de minorització lingüística (com el cas del
català, la llengua pròpia del país), el manteniment de la intercomunicació amb
l’ús de llengües d’abast internacional i la preservació dels drets de les
minories, constitueix un projecte factible.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Els drets de les minories lingüístiques a la Unió Europea
No ens referim en aquest cas a llengües minoritàries sinó a minories
lingüístiques. A diverses parts d’Europa, especialment a l’Europa de l’est, hi
ha minories lingüístiques formades per gent que, fins fa pocs anys, feia part
d’una majoria dominant, en països que aleshores no comptaven amb un estat
propi (o, com seria el cas de Catalunya, amb un sistema educatiu que fes de la
llengua pròpia la primera llengua del país). En trobam exemples molt
significatius, sobretot a les Repúbliques bàltiques.
Tant a Estònia com a Letònia existeix una àmplia minoria russoparlant, fruit
del desplaçament de població russòfona en èpoques passades, o de la
russificació de la població autòctona durant la dominació soviètica. Fa un
parell de dècades, aquestes minories no eren considerades com a tals, sinó que
constituïen la majoria lingüística, és a dir, eren els parlants de la llengua
majoritària, mentre que aleshores la llengua minoritzada era l’estonià o el
letó. De la situació de dominació, emperò, després de la recuperació de la
independència nacional per part de Letònia o d’Estònia, els parlants de la
llengua dominant han passat a parlar una llengua minoritària, i, en algunes
ocasions, a veure els propis drets clarament conculcats.
Carrer en català a l’Alguer (Sardenya)
Això, que s’ha donat d’una manera claríssima als nous estats independents,
s’està donant també a llocs on la cohesió nacional es va fent, com a mínim, en
l’àmbit lingüístic i cultural. Tal és el cas dels Països Catalans, molt
especialment pel que fa al Principat de Catalunya. A Catalunya hi hagué una
gran immigració procedent d’àrees de parla espanyola durant l’època de la
prohibició de la llengua i la cultura catalanes (sobretot durant la dictadura
franquista). Aquesta població, en general, no es va integrar lingüísticament,
sinó que va mantenir l’espanyol com a llengua dominant i contribuí,
involuntàriament com és obvi, a la minorització de la llengua catalana. Amb
la recuperació de la preeminència del català al sistema educatiu, emperò, ara
constitueixen una minoria lingüística d’unes grans dimensions (ben
comparable a la minoria russòfona de Letònia, per posar un exemple), i les
institucions autonòmiques han de bastir una política educativa per a aquesta
destacada minoria lingüística.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
36
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
En el nostre cas, emperò, hi ha un problema afegit: Catalunya no compta amb
estat propi, i la representació de cara a l’exterior l’ostenta l’Estat espanyol.
Per això es poden donar situacions de lamentables malentesos, com la que es
produeix sovint en estudiants que vénen a les universitats catalanes dins el
programa Erasmus i que no han estat prèviament informats que, molt
majoritàriament, la universitat, a Catalunya, funciona en llengua catalana.
Molts alemanys, anglesos, francesos o italians poden arribar a universitats
dels Països Catalans amb el convenciment que les classes són en espanyol i en
arribar es poden trobar amb la sorpresa que no estan informats que realment
es funciona, a nivell acadèmic, en moltes ocasions, en una altra llengua, que a
més és la pròpia del país on fan l’Erasmus.
De tot plegat se’n desprèn que la situació
sociolingüística dels Països Catalans –
almenys pel que fa referència a alguns
àmbits formals com ara el de
l’ensenyament universitari – no es
correspon al que hom podria esperar d’una
nació sense estat. Probablement no hi ha
cap altra nació sense estat a tota la Unió
Europea on la major part del sistema
educatiu es vehiculi en la llengua del país
en comptes de vehicular-se en la llengua
oficial de l’Estat (tret, naturalment, del cas
de Flandes, diferent del de Catalunya
perquè Flandes forma part d’un model
lingüístic amb oficialitat territorial
exclusiva: Bèlgica).
D’una política respectuosa amb la diversitat ecolingüística, a nivell de la Unió
Europea, allò que cal esperar-ne és la preservació de totes les llengües, la
difusió d’interllengües que permetin la intercomunicació entre tots els
ciutadans de la Unió Europea, el fet que els ciutadans siguin cada cop més
políglotes i tenguin un bagatge lingüístic més sòlidament assentat i el respecte
escrupolós als drets lingüístics de les minories. Així, tothom ha de tenir dret a
aprendre la seua llengua pròpia, a transmetre-la als seus fills, i a expressars’hi públicament. En el cas de minories extenses com les que hem esmentat
anteriorment, cal afegir-hi el deure per part dels estats d’assegurar-ne la seua
preservació. D’alguna manera, la llibertat de Letònia o d’Estònia (o la futura
llibertat dels Països Catalans) passa per la responsabilització del manteniment
de la pròpia diversitat lingüística (inexistent en el moment de perdre la
llibertat, però indefugible a l’hora de recuperar-la). El model francès no ens
serveix en absolut, ni tan sols en el cas d’estats uninacionals, per preservar la
pluralitat lingüística a Europa i per preservar les condicions ecolingüístiques
en què totes les llengües puguin tenir garantit el seu futur.
A banda de les minories europees (desplaçades d’uns estats a d’altres), tenim
també unes minories cada cop més nombroses de persones que han immigrat
a Europa procedents de les àrees en vies de desenvolupament,
fonamentalment d’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina.
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
37
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Per poder dur a terme una política lingüística adequada en relació als drets
d’aquestes minories hauríem de tenir en compte alguna qüestió fonamental,
com ara que cal aplicar a la immigració desplaçada a Europa criteris de
política lingüística democràtica, que de vegades poden xocar amb els que
s’apliquen als països d’origen.
Posarem un parell d’exemples d’allò que estam dient:
a) En el cas dels immigrats procedents del Magrib, del nord d’Àfrica,
moltes vegades es dóna per suposat, falsament, que tots són
araboparlants. Així, hi ha hagut estats a Europa que han organitzat
classes d’alfabetització en àrab per a al·lots procedents del Magrib. Una
part important d’aquests alumnes, emperò, tenen l’amazic o berber com
a llengua pròpia habitual. S’ha arribat a poder produir la paradoxa,
doncs, que persones no arabitzades al Marroc o a Algèria siguin
arabitzades a les illes Balears o a Catalunya. S’ha de tenir molta cura,
doncs, a no aculturar aquí les persones que no han estat aculturades als
països d’origen, i saber exactament a quin grup lingüístic pertanyen els
immigrats per als quals es preparin classes d’alfabetització en la seua
llengua.
b) Existeixen altres casos de dominació lingüística en origen que després
es trasposen a la Unió Europea. Així, per exemple, a la Xina es practica
un unilingüisme oficial que tendeix a articular unes relacions
lingüístiques diglòssiques pertot arreu. Des de l’estat s’intenta
promoure el xinès estàndard, mentre que les altres llengües són
sistemàticament arraconades. Des del sistema d’ensenyament estatal
hom procura desprestigiar-les, per tal que siguin els propis parlants els
que les considerin llengües sense importància i d’una manera
“voluntària” passin a parlar xinès estàndard. Aques esquema es pot
reproduir fàcilment entre la població immigrada d’aquesta part del món
que vingui a Europa, i no només dificultar la pròpia identificació com a
parlants d’una llengua minoritzada de la Xina, sinó també dificultar la
integració sociolingüística si han de fer-la en comunitats lingüístiques
en procés de normalització (com la catalana, la gal·lesa o la flamenca,
per posar-ne només alguns exemples).
BERNAT JOAN I MARÍ. Diversitat lingüística a la Unió Europea
38
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
EL JUDAISME
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
ELS JUEUS A LES TERRES
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
CATALANES FINS AL 1492
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio
pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmrty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl
zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
Andreu Lascorz
Andreu Lascorz Arcas (Montsó, 1962), és llicenciat en
Filologia Hebrea i autor de “La aljama judía de Monzón, la
olvidada. xel Monzón, kaniskàkh” (2000), “La aljama judía
de Monzón, la recordada. Harobahaiehudí habilti niskàkh
xel Monzón” (2003), “Puentes hacia Israel” (2006),
“Introducció a la cultura hebrea. Potencialitats d’aquest
mercat” (2009) i “El judaisme a les comarques de
Tarragona” (2009), obres presentades a Israel, Catalunya,
Turquia, França, Estats Units i Espanya. Ha publicat desenes
d’articles sobre judaisme i cultura hebrea, ha participat en
nombrosos congressos nacionals i internacionals i ha
pronunciat prop de 200 conferències arreu del món,
relacionades amb la cultura judeocatalana. En l’actualitat
presideix l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel
(ARCCI) i és profesor d’hebreu modern i cultura hebrea a la
URV. Ha rebut diversos reconeixements per la seva activitat
cultural, de recerca i de pont entre Catalunya i el món jueu.
EEeee[Escribir texto]
EE
Página 39
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
ELS JUEUS A LES TERRES CATALANES
FINS AL 1492
F. Andreu Lascorz Arcas
Introducció
Hi havia comunitats hebrees a la
Península al segle I i, si recordem el
que diu sant Pau quan escriu als
romans: «sortiré cap a Hispània,
passant per allí (Roma)» Rom
(15:28), és més que possible que
vingués a predicar entre la comunitat
jueva (quehilà) de Tarragona.
Tarragona es va convertir doncs, en
una de les portes d’entrada de famílies
jueves a la Península.
Punts de partida que fan necessari
l’estudi del judaisme a Catalunya, des
del segle I fins als nostres dies, els
constitueixen prop de quinze segles de
vida ininterrompuda a les nostres
terres i l’expulsió dels jueus catalans l’any 1492. Tragèdia acompanyada de
cinc segles de persecució dels rastres d’aquesta identitat a fi i efecte
d’esborrar segles de convivència i coexistència a casa nostra, l’oblit de
segles, amb manca absoluta de referències i coneixement d’una part
important en la nostra configuració com a poble.
Durant la Guerra Civil, alguns combatents en sentir parlar en llengües
desconegudes a voluntaris de les brigades internacionals, van rebre com a
resposta a la seva curiositat: són jueus!
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
40
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Hi va haver comunitats jueves a Perpinyà, Cotlliure, Peralada, Vilafranca
de Conflent, Figueres, Besalú, Ripoll, Camprodon, Pals, Girona, Torroella
de Montgrí, Castelló d’Empúries, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Ripoll,
Berga, Vic, Solsona, Cardona, Camarasa, Agramunt, Moià, Manresa,
Balaguer, Cervera, Tàrrega, Vilafranca del Penedès, Granollers, Sabadell,
Barcelona, Fraga, Tortosa, Tarragona, Santa Coloma de Queralt,
Montblanc, Valls, l’Aleixar, Falset, Reus, Prades, Morella, Sant Mateu,
Castelló de la Plana, Figueroles, Onda, Vila-real, Borriana, Sogorb, Sagunt,
València, Llíria, Alzira, Xàtiva, Vallés, Gandia, Dénia, Albaida, Llutxent,
Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx, Oriola, Maó, Inca, Palma… I
en indrets tan lligats a la nostra història com ara Montpeller o Montsó.
41
Centre Bonastruc Sa Porta (Girona)
A Catalunya podem parlar de relacions de coexistència, convivència i
tolerància a l’alta edat mitjana (s.IV-XI), malgrat les mesures
discriminatòries del Concili III del Laterà (1179), que va obligar els jueus a
viure en barris separats; del Concili IV (1215), que els obligava a portar un
senyal distintiu... El segle XIII va esdevenir l’edat d’or per als jueus
catalans, que van arribar a representar entre 2 i el 4% del total de la
població.
Els jueus eren una propietat reial, una regalia. És lògic que les comunitats
jueves fossin considerades en nombroses ocasions «el cofre» pels nostres
monarques, tot i que els que estaven sense recursos econòmics, els jueus
pobres de solemnitat, en alguns documents arriben fins al 30 % en algunes
comunitats, les quals també podien dependre d’un senyor, d’ordes
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
religiosos com el de l’Hospital, en definitiva, sota una equívoca jurisdicció.
Els avalots del segle XIV van acostar a la decadència les comunitats jueves
catalanes, i l’expulsió de 1492 va representar la radical extirpació
quirúrgica dels jueus catalans de la seva terra. En aquesta ocasió, els ports
catalans van servir de porta de sortida.
Parlant de les nostres comarques hem de
fer èmfasi en la catalanitat dels jueus que
residien als calls (del llatí callum,
‘carrer’), la seva llengua col·loquial va
ser el català, relegant l’hebreu a l’ús
estrictament litúrgic, un català farcit
d’hebraismes com Xalom, Torà, sàbat...
que els permetia comunicar-se plenament
amb els seus veïns.
L’aljamia judeocatalana, —textos en
català escrits amb caràcters hebreus—,
apareix fins i tot als textos de rabins
catalans; hi trobem mots catalans escrits en caràcters hebreus com: aixeta o
ixeta, capítol, cessió, comanador, embut, estadant, glaç, ostatges, públics,
renegat, volta (arcada)... fins i tot moltes jueves portaven noms catalans
com: Bonadona, Bonafilla, Clara...
Les comunitats hebrees a Catalunya fins el 1492
Existeix seguretat plena que hebreus habitaven a la Península almenys ja
des del segle I de l’era cristiana. Sant Pau (m. 60 dC), quan escriu als
romans, els manifesta la seva intenció d’anar a Hispània. La Mishnà, la
redacció de la qual es va tancar cap a l’any 200 de l’era cristiana, es
refereix a un supòsit d’un jueu que va a Hispània i retorna després a Israel
(BB 3, 2, ed. Castellana de C. de la Vall. Madrid, 1981). El concili d’Elvira
es va celebrar governant Constantí (m. 337), l’any exacte de la celebració
del concili és discutit. Els cànons 16, 49, 50 i 78 són un signe de la tensió
doctrinal que existia entre els representants de les dues ideologies, la
cristiana i la jueva.
La carta encíclica del bisbe Sever de Ciutadella (Menorca), (a. 418)
documenta el primer cas de conversió forçada massiva de jueus, el
primer cas de crema i destrucció d’una sinagoga (Bet ha-quenéset) i el
primer escrit de polèmica cristiana contra els jueus.
Abans del segle V, alguns jueus es dediquen a activitats comercials en
ciutats com Tarragona (Tarraco), Tortosa i Saragossa. La navegabilitat del
riu Ebre va permetre una bona comunicació i explica la presència hebrea.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
42
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
La làpida (matsevà) trilingüe de Tortosa (hebreu, grec i llatí) és del s. VI.
Sota govern visigot les comunitats jueves van patir
els efectes d’una política fanàticament antijueva,
amb conversions forçades, persecucions i
limitacions que se succeeixen, i que obliguen
moltes famílies jueves a convertir-se al cristianisme
o fugir.
Sense cap mena de dubtes, la conquesta musulmana
(711-714) va suposar un respir per a les comunitats
hebrees.
Al llarg del segle XIII es va desenvolupar l’aljama o aliama, una estructura
de govern de les comunitats jueves i musulmanes.
Durant els segles XII i XIII, molts jueus van exercir càrrecs al servei dels
comtes de Barcelona i reis d’Aragó d’una manera absolutament lleial com a
administradors, financers, recaptadors d’impostos, traductors, etc., a la
vegada que van destacar amb les seves activitats comercials.
L’any 1320, hi va haver avalots protagonitzats pels Pastorets que venien de
França; l’any 1348 a causa de la Pesta Negra (arreu es deia que els jueus
enverinaven l’aigua), i posteriorment l’any 1391; la comunitat jueva de
Barcelona va desaparèixer l’any 1391.
Cal dir que el nom Sefarad i el gentilici sefardita, introduïts recentment
en les llengües europees, no escauen als jueus catalans a l’edat mitjana.
El nom de Sefarad no sembla haver inclòs Catalunya fins al segle XVI,
quan Sefarad es van convertir en el nom usual per designar totes les
terres de la península Ibèrica.
Els regnes cristians del nord eren genèricament «la terra d’Edom»; en el
cas de Catalunya, cal saber que al segle X els àrabs i els jueus andalusins la
incloïen, juntament amb les terres afins al nord dels Pirineus, en la
denominació de «França» o terra dels «francs».
El professor Yom Tov Assis va afirmar que en «el llegat que van deixar els
erudits jueus de la Corona catalanoaragonesa dels segles XIII-XIV resta
encara avui una de les aportacions més riques que mai s’hagin fet a la
cultura i a la civilització jueves».
Haim Rabin, professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, va dir que el
fet que l’Abraham Bar Hiyya triés un tipus d’hebreu mixnàic per escriure
les seves obres «és un dels esdeveniments més importants de la història de
la llengua hebrea des que va deixar de ser parlada fins al seu renaixement
durant el segle XIX».
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
43
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Mossé Ben Nahman (1194-1270), conegut
també amb el nom de Nahmànides o per
l’acrònim RaMBaN, va vertebrar el grup de
místics de Girona. Va ser la personalitat més
brillant del judaisme a la Península al segle
XIII. Va defensar el judaisme en una polèmica
amb fra Pau Cristià davant Jaume I, l’any
1263, a Barcelona.
Selomó Ben Adret va néixer a Barcelona vers
l’any 1235 i va morir-hi l’any 1310. La seva
fama va ser tal que els reis van recórrer als
seus serveis, per tal que resolgués querelles
que es produïen dins les comunitats jueves. Va
redactar milers de dictàmens en resposta a les
consultes que li adreçaven els jueus de tota la
Península, de Provença, de França i fins i tot de més lluny, a través dels
quals podem conèixer la vida quotidiana dels jueus. Selomó Ben Adret
defensava un utòpic govern de savis a la Llei jueva; com que no es va
poder materialitzar, va afavorir l’elecció d’homes íntegres i capaços, probis
homines.
Hasday Cresques va néixer a Barcelona entorn del 1340, l’any 1389 va
esdevenir rabí de Saragossa, va morir el 1410 o 1411. És un dels més grans
pensadors jueus de Catalunya i un dels personatges més importants del
judaisme de l’antiga Corona catalanoaragonesa.
Hasday Cresques va escriure Or Adonai (La llum del Senyor), on va atacar
el racionalisme filosòfic en general i Maimònides en particular, perquè,
malgrat que sentia per ell un gran respecte, no compartia que volgués
fonamentar el judaisme en doctrines filosòfiques.
Y. BAER. Historia de los Judíos en la España cristiana. Barcelona: 1998. Riopiedras
Ediciones.
——. Historia de los Judíos en la Corona de Aragón. Zaragoza: sense data. Diputación
General de Aragón.
E. BARJAU. El Séfer Divré Iossef (Les Cròniques de Josep) de Iossef Ben Isaac Ben
Sambari. Barcelona: 1996. Biblioteca Judaico-Catalana. Universitat de Barcelona.
M. BLASCO. Manuscrito hebraicoaljamiado de la Biblioteca Nacional de Cataluña.
«Codex Soberanas». Barcelona: 2003. Catalonia Hebraica I. Imprès: PPU.
M. BLASCO I J. R. MAGDALENA. Aljamías hebraicorromances en los responsa de rabí
Yishaq Bar Seset (RYBaS) de Barcelona. Barcelona: 2005. Catalonia Hebraica VII.
Imprès: MRR.
M. BLASCO. Manuscrito hebraicocatalán de farmacopea medieval. Edició Paleogràfica.
Barcelona: 2006. Catalonia Hebraica XI. Edita: PPU, S. A.
E. FELIU. El llibre de la redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman de Girona.
Barcelona: 1993. Biblioteca Judaico-Catalana. Universitat de Barcelona. Ajuntament de
Girona.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
44
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
——. La trama i l’ordit de la història dels jueus a la Catalunya medieval. Barcelona:
2001. Actes del I Congrés per a l’estudi dels jueus en territori de Llengua catalana.
L. GIRON. Textos escogidos del Talmud. Barcelona: 1998. Riopiedras Ediciones.
M. JASTROW. A Dictionary of the Targumim, the Talmud Babli and Yerushalmi, and the
Midrashic Literature. Philadelphia: 1903. Printed in Israel.
A. KLAUS. Traducciones y adaptaciones al hebreo de los tratados médicofarmacológicos del Toledano Ibn Wafid. Barcelona: 2007. Catalonia Hebraica XII.
Edita: PPU, S. A.
A. LASCORZ. La aljama judía de Monzón, la olvidada, en la tierra més bella. Monzón:
1999. Cehimo. Cuadernos nº 26.
——. L’aljama jueva de Montsó, l’oblidada. Barcelona: 2001. Anuari de Filologia.
Estudis Hebreus i Arameus. Volum XXIII. Universitat de Barcelona.
——. R. Hasday Cresques: protagonista de excepción en la salvación de las
comunidades judías aragonesas en 1391. Monzón: 2001. Cehimo. Cuadernos nº 28.
——. Los responsa rabínicos (Sheelot u-tshuvot) del rabí Ishaq Bar Seset Perfet
referentes a Monzón. Monzón: 2002. Cehimo. Cuadernos nº 29.
——. Situació del call jueu de Montsó. Barcelona: 2002-2003. Anuari de Filologia.
Estudis Hebreus i Arameus. Homenatge al Dr. Jaime Vándor. Volums XXIV-XXV.
Universitat de Barcelona.
——. La comunidad judía en Monzón en la baja Edad Media (costumbres, fiestas,
gastronomía...). Monzón: 2003. Cehimo. Cuadernos nº 30
——. Los judíos de Monzón, desde 1391 hasta la expulsión de 1492. Perpignan: 2003.
Recueil des communications du colloque: Perpignan. L’Histoire des juifs dans la ville
(XIIe – XXe siècles). Perpignan archives histoire.
——. La comunitat jueva de Montsó. Barcelona: 2004. Actes del II Congrés per a
l’estudi dels jueus en territoris de Llengua catalana.
A. LASCORZ. La crisis de los judíos de Monzón a causa de las controversias religiosas.
Monzón: 2005. Cehimo. Cuadernos nº 32.
——. La comunidad judía de Monzón a través de la historia. Monzón: 2006. Cehimo.
Cuadernos nº 33.
——. «La cruïlla» a Històries de la Història. Tarragona: 2006. Ajuntament de Constantí
(Àrea de Cultura) i Silva editorial.
——. «Pasqua – Pésakh» a Setmana Santa a Tarragona. Imatges i paraules. Tarragona:
2008. Arola Editors.
——. «La comunidad judía de Monzón hasta el siglo XV». Madrid: 2008. En Raíces:
revista judía de cultura nº 76.
——. La familia judía en Sefarad durante la Edad Media. Monzón: 2008. Cehimo.
Cuadernos nº 34.
J. R. MAGDALENA. Crestomatía de textos hebraicorromances medievales de Sefarad
(Aragón, Navarra, Cataluña y Portugal). Barcelona: 1996. Edició a càrreg de José
Ramón Magdalena Nom de Déu.
LL. MARCÓ. Els jueus i nosaltres. Barcelona: 1977. Editorial Pòrtic.
J. X. MUNTANÉ. Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva de Tàrrega. Documents i
regesta. Barcelona: 2006. Catalonia Hebraica VIII. Edita: PPU, S. A.
E. PÉREZ. Fonts per a l’estudi de la comunitat jueva de Mallorca. Regessta i
bibliografia. Barcelona: 2005. Catalonia Hebraica VI. Edita: PPU.
J. RIERA. «Estudis sobre el Judaisme Català. Anys 1836-1928». Revista Calls. Nº 3.
1988-1989. Associació d’Estudiosos del Judaisme Català. Tàrrega.
D. ROMANO. Per a una història de la Girona jueva. Girona: 1988. Ajuntament de
Girona.
——. De historia Judía Hispánica. Barcelona: 1991. Publicacions Universitat de
Barcelona.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
45
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
R. ROSSELLÓ i A. MURILLO. Els jueus dins la societat menorquina del segle XIV.
Espanya: 1990. Institut d’Estudis Baleàrics. Institut menorquí d’Estudis.
J. VENTURA. La Bíblia valenciana. Barcelona: 1993. Curial Edicions Catalanes SA.
P. VIDAL. Les juifs des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne. Perpignan: 1992.
Editions Mare Nostrum.
V. VILLATORO. Evangeli gris. Barcelona: 1996. Edicions Proa, S. A.
——. Els jueus i Catalunya. Barcelona: 2005. Editorial Barcanova, S. A.
DD.AA. Actes del I Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territori de Llengua
Catalana. Barcelona-Girona: 15 al 17 d’octubre de 2001.
DD.AA. Actes del II Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua
Catalana. Barcelona-Cervera: 25 al 27 d’octubre de 2004.
La Catalunya jueva. Barcelona: 2002. Àmbit Serveis Editorials, S. A.
46
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
La polèmica judeocristiana
La polèmica judeocristiana a la Península
arrenca des dels orígens del cristianisme, fins
al segle XV. Històricament, el cristianisme va
sorgir com una branca del judaisme i es va
desenvolupar com una religió diferent en
creences i culte, discrepàncies més que
evidents en conceptes com Déu, el Messies, la
vida eterna, el pecat i el penediment.
Coneixem al llarg dels segles les actituds
cristianes enfront dels jueus, però quina ha
estat i és l’actitud jueva, en general, envers el
cristianisme?
1. El judaisme creu en la unicitat de Déu, base de la fe. El cristianisme
introdueix el concepte de la Trinitat (Déu, Fill i Esperit Sant), unitat
divina al mateix temps que entitats separades.
2. El cristianisme creu en l’Encarnació. Déu es va transformar en home, i
aquest home és Déu. El concepte jueu de Déu és totalment incorpori.
3. El miracle és irrellevant en el judaisme. El cristianisme el té com a
fonament i punt de partida, el naixement de Jesús de la Verge Maria i la
resurrecció són miracles fonamentals en el cristianisme.
4. El judaisme creu en el lliure albir, «tot és previst, però l’home té
llibertat d’elecció». El cristianisme és «predeterminista».
5. La persona en el judaisme té prou de penedir-se dels pecats, en canvi el
cristianisme exigeix la confessió davant un sacerdot, com a mitjancer
entre l’home i Déu.
6. La creença en la vida eterna no és central al judaisme, i per aquest
motiu destaca l’obligació de viure una vida virtuosa, feliç; en
conseqüència, la salut i el benestar personal són importants i
l’ascetisme no està ben vist. El cristianisme predica que la terrenal no
és la vida veritable.
7. Al judaisme la idea del Messies vol dir que l’era messiànica pot ser
aconseguida per la voluntat i esforç de tota la humanitat, amb l’ajut de
Déu. Llavors desapareixeran les guerres, la injustícia social, les
malalties i la pobresa física i espiritual. Inclou la concentració del poble
jueu a Terra Santa, la reconstrucció del Temple a Jerusalem i la victòria
sobre els enemics d’Israel. El cristianisme fonamenta la fe en un
Messies personal que ja ha existit.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
47
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
8. Pel judaisme, Déu va concertar un pacte amb els patriarques d’Israel i
el va confirmar amb tot el poble, al Sinaí. Així, si observen la Torà,
tindran la terra: Érets Israel i seran el poble escollit. Aquest pacte ha
caducat en el cristianisme amb la vinguda de Jesús i l’establiment de
l’Església, que porten un nou pacte.
9. El judaisme dóna prioritat a les accions i el cristianisme clàssic a la fe.
48
Carrer dels Jueus, Dalt Vila, Eivissa
Des del segle IV fins el segle XIII tenim documentats infinitat d’episodis
proselitistes en ambdues direccions; coaccions, fets violents... cercant en la
major part de les ocasions la conversió dels jueus al cristianisme.
Aureli Prudenci neix l’any 348 a la Tarraconensis, coneixia la polèmica
judeocristiana i és després de la seva conversió del paganisme al
cristianisme, que als seus escrits ataca la negació dels jueus de Crist com a
Déu, el seu rebuig del missatge cristià, alhora que justifica el patiment de
les comunitats jueves.
La carta-encíclica del bisbe Sever de Menorca (l’any 418) és un fet
excepcional que no arrelarà immediatament a la Península. El primer escrit
de polèmica antijueva ens parla d’episodis violents que acaben en la
destrucció d’una sinagoga (també anomenades schola o scola), conversions
forçades... destaca la resistència de les dones jueves a la conversió al
cristianisme, fet que es repetirà fins el segle XV.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Recinte del call de València, segons J.Rodrigo Pertegàs
Rabí Yonà Ben Abraham Gerundí va morir cap a l’any 1263. Coneixedor
de la literatura rabínica i bíblica, va escriure Les portes del penediment;
llegint aquest llibre, hom s’adona que els principis del camí espiritual de
l’ànima vers Déu, sigui jueva, sigui cristiana, sigui senzillament creient,
són substancialment idèntics. Les bases morals esdevenen universals i la
ruta espiritual, que cal que segueixi qui se sent apartat de Déu per la seva
culpa, i els mitjans que ha d’emprar per tornar a Déu, són sempre els
mateixos. Cap al final de la seva vida, va voler emigrar cap a la Terra
d’Israel, però a Toledo li van demanar que s’hi establís temporalment. Allà
va fundar una gran iexivà (escola rabínica) i va morir el 1263.
La disputa de Barcelona de 1263, probablement la més coneguda entre
jueus i cristians, va ser convocada per Jaume I. Mossé Ben Nahman de
Girona (Nahmànides) va defensar el judaisme en cinc sessions entre juliol i
agost contra un jueu convertit al cristianisme, fra Pau Cristià.
Ramon Llull va néixer a Palma de Mallorca l’any 1235 i va morir l’any
1316. Aproximadament als trenta anys, va tenir unes visions que el van
endinsar en una estricta observança de la religió cristiana, a la vegada es va
esforçar en la conversió de musulmans i jueus.
Durant el segle XIV, es va produir una transformació del discurs antijueu i
es va modificar en odi popular generalitzat contra els jueus. Tenim els
casos dels assalts de 1320 protagonitzats pels Pastorets, l’atac i assalt de
1331 al call de Girona, les matances de 1348 i els avalots de 1391 entre
altres episodis violents.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
49
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
A Borriana, l’any 1321, una vídua cristiana
es va queixar de les revoltes antijueves, ja
que li havien destrossat una casa que havia
llogat a un jueu, i volia indemnització.
L’any 1473, els jueus de Castelló es van
negar a pagar al lloctinent del jutge la quota
habitual per a la seva protecció: en lloc de
protegir-los, el dijous, divendres i dissabte
de la Setmana Santa, els havia apedregat i
havia incitat altres a apedregar-los.
Durant la segona meitat del s. XIV, dues
personalitats jueves van escriure dos
importants
tractats
de
polèmica
judeocristiana: El llibre de l’oprobi dels gentils (Sefer kelimat ha-goyim)
de Profiat Duran (?1345-1414) i la Refutació dels dogmes cristians (Bitul
‘iqare ha-nosrim) d’Hasday Cresques.
La Disputa-Adoctrinament (Controvèrsia) de Tortosa (1413-1415) mereix
un lloc especial entre les disputes, però prefereixo el terme adoctrinament,
proposat pel Dr. David Romano, al de disputa tradicionalment utilitzat.
Penso que el que va succeir fou un intent d’adoctrinar els representants
jueus; en cap cas no podem parlar d’una disputa amb igualtat
d’oportunitats.
Ferran I va ordenar que les comunitats jueves de Catalunya i Aragó
enviessin els rabins més distingits a Tortosa, per tal de celebrar una disputa
pública. Molts dels teòlegs que van qüestionar la validesa de la religió
jueva van ser jueus convertits als cristianisme.
Jeroni de Santa Fe, sant Vicent i l’antipapa Benet XIII van obligar els
rabins
a defensar-se, un cop començada l’any 1413, sense un equilibrat intercanvi
d’opinions, per tal de demostrar que el Messies ja havia arribat i era Jesús.
Es va dificultar la defensa del judaisme i, així les coses, l’any 1414, el rabí
Astruch ha-Leví va renunciar a la defensa del Talmud i el van seguir la
majoria dels rabins, fet que va provocar posteriorment un nombre molt
elevat de conversions al cristianisme; se’n parla d’entre 2.000 i 3.000 a les
comunitats jueves de Catalunya i Aragó.
Les sessions van acabar l’any 1415 i el rabí Selomó Maimó va ser el
representat de l’aljama de Tortosa, secundat per vint-i-un rabins provinents
de comunitats jueves de la Corona catalanoaragonesa.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
50
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
G. SCHOLEM. Conceptos básicos del judaísmo. Madrid: 1998. Editorial Trotta.
J. TOLAN, K MIETH, E. DUCAY M. LACARRA. Diálogo contra los judíos. Huesca: 1996.
Larumbe. Instituto de Estudios Altoaragoneses.
M. FORCANO. A fil d’espasa. Barcelona: 2007. Ed. La Magrana.
M. FRAU. Les Portes del Penediment (Xaaré Txuwà) de Ionà Ben Avraham de Girona.
Barcelona: 2001. Biblioteca Judaico-Catalana. Universitat de Barcelona. Ajuntament de
Girona.
J. V. NICLÓS. La Pedra de Toc (Sefer eben bohan) de Sem Tob Ben Saprut. Llibre
Primer: Sobre els Fonaments de la Fe. Barcelona: 2002. Biblioteca Judaico-Catalana.
Universitat de Barcelona. Ajuntament de Girona.
J. RIERA. La Crònica en hebreu de la Disputa de Tortosa. Barcelona: 1974. Fundació
Salvador Vives Casajuana
F. TOUATI. Préface au Maasse-Efod de Profiat Duran (1403). Traduction et
commentaire. Barcelona: 2007. Catalonia Hebraica XIII. Edita: PPU, S. A.
E. ZADOFF. Enciclopedia de la Historia y la Cultura del Pueblo Judío. Jerusalem: 1998.
E. D. Z. Nativ Ediciones.
Libro de los Salmos. Hebreu-Espanyol. Tel Aviv: 1991. Editorial Sinai.
Orjot Tzadikim. Llibre de les Virtuts. Traduït al castellà pel rabí Isaac Fadda. Jerusalem:
2003. Ed. Haktav Institute.
Jueus catalans i jueus sefardites
Cal anar amb cura, en l’actualitat, amb la utilització dels termes Sefarad i
sefardites, sense tenir en compte el sentit que va tenir a l’edat mitjana, i
aplicar-lo a Catalunya i als jueus catalans.
L’investigador B. Z. Benedikt, diu: «Al contrari
del que hom pretén en algunes obres sobre la
història de la cultura jueva, Catalunya i
Provença no pertanyien al territori anomenat
Sefarad, ans eren dominis independents.
Aquests dos territoris estaven entre Tsarefat i
Sefarad». F. E. Talmage reconeix que les terres
occitanes i catalanes formaven un contínuum
polític, lingüístic i cultural, diferent de Castella i
de la resta d’estats hispànics. I així es
manifesten molts altres hebraistes estrangers i
catalans.
Sefarad és un terme associat des de fa segles amb la península Íbèrica, i
posteriorment als territoris peninsulars sota govern musulmà, segons es
desprèn de comentaris d’erudits com Hasday Ibn Saprut, l’historiador Iosef
Sambari, el rabí Selomó Ben Adret...
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
51
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Call jueu de Montblanc, que arribà a tenir dues sinagogues
F. A. LASCORZ. La aljama judía de Monzón, la olvidada. Zaragoza: 2001. Libros
Certeza.
——. La aljama judía de Monzón, la recordada. Zaragoza: 2003. Libros Certeza.
J. NEHAMA. La Communaute Romaniote. Salònica: 1935. Librairie Molho.
J. PLA. Israel 1957. Bacelona: 2002. Ediciones Destino, S. A.
S. SCHWARZFUCHS. La Catalogne et l’invention de Sefarad. Barcelona: 2001.
F. TOUATI. La halacha en Catalogne: un élément constituant de l’identité judéocatalagne. Barcelona: 2004.
La literatura
L’activitat literària dels intel·lectuals de les comunitats jueves catalanes a
partir del segle X és especialment fructífera, més d’un centenar d’autors van
conrear amb molt d’èxit la poesia, la prosa rimada, la filologia, l’exegesi, els
comentaris talmúdics...
Benveniste Samuel
La data probable de la seva mort és l’any 1376. Va ser un reconegut metge
i traductor que va viure a Tarragona i a Saragossa. Va ser metge personal de
Don Manuel, germà del rei Pere el Cerimoniós, des de 1353. Va traduir a
l’hebreu des del llatí el Tractat de l’asma de Maimònides, i es creu que també
és l’autor de la traducció a l’hebreu de les Consolacions de la Filosofia, de
Boeci.
Ibrahim Ibn Yaqub de Tortosa
Va viure al segle X. Viatger aficionat a les ciències naturals i la medicina,
originari de Tortosa, coetani de Menahem Ben Saruc, és conegut gràcies als
escrits de geògrafs àrabs que van tenir accés a les seves obres. Va sentir una
forta atracció per l’atmosfera cultural creada pel califa al-Hakam II a
Còrdova. Ibrahim va visitar els regnes cristians del nord de la Península,
França, Alemanya i va arribar fins a Praga.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
52
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Levi Ben Ishaq Ibn Mar Saul
Va viure al segle XI. Mossé ibn Ezra diu que era originari de Còrdova i que
posteriorment, sobre l’any 1013, es va establir a Tortosa. Com el seu pare, va
ser un poeta litúrgic i va escriure nombrosos poemes penitencials.
Menahem Ben Saruc
Va néixer a Tortosa entre els anys 910 i 920. Format pel seu pare i
autodidacta, va convertir-se en prototip d’intel·lectual de l’època. Va tenir un
paper decisiu en el naixement de la poesia i la filologia hebrea a Al-Andalus.
Atret per la Còrdova califal, va treballar per a la família Ben Saprut. Hasday
Ben Saprut li va encarregar la redacció del primer diccionari d’arrels hebrees
de la Bíblia.
Selomó Ben Reuben Bonafed
Fill de Reuben Bonafed, anomenat Astruc Bonafeu, un dels membres més
notables de l’aljama de Barcelona. Segons alguns autors, arran dels avalots
del 1391, es va establir a Santa Coloma de Queralt, des d’on es va traslladar
a la ciutat de Saragossa i més tard a Belchite. Va ser un poeta professional,
sembla ser que va viure també a Seròs i a Tàrrega. Arran de l’Adoctrinament
de Tortosa l’any 1414, es van convertir al cristianisme molts amics seus.
C. ALVAR i J. TALENS. Locus amoenus. Barcelona: 2009. Galaxia Gutenberg.
E. FELIU. Poemes hebraics de jueus catalans, (Segles XI-XV). Barcelona: 1976. Dalmau,
Rafael, Editor.
J. FONT. Tres sátiras de Maimón Gallipapa: traducción y estudio. Barcelona: 2006.
Catalonia Hebraica X. Edita: PPU, S. A.
A. SÁENZ i J. TARGARONA. Diccionario de autores judíos (Sefarad. Siglos x-xv).
Córdoba: 1988. Ediciones El Almendro
Cementiri jueu de Tàrrega, segle XIV-XV
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
53
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
El fanatisme religiós i el rabí Hasday Cresques
L’any 1378, Ferran Martínez predicava a Sevilla contra els jueus, i
reclamava la destrucció de les 23 sinagogues que hi havia a la ciutat, i que
es tanqués als jueus al seu barri, perquè no hi hagués cap relació entre els
jueus i els cristians. A partir del 1390, Martínez, va ser l’encarregat de
l’administració de la diòcesi i llavors va ordenar la demolició de les
sinagogues de tot el territori. Va ordenar el bateig dels esclaus musulmans
dels jueus, i va demandar els jueus recaptadors d’impostos davant dels
tribunals eclesiàstics. Sempre recalcava que tenia ple coneixement, que ni
el rei ni la reina castigarien els qui ataquessin els jueus. I sempre deia que
es limitava a predicar el que l’Evangeli li manava.
Tots els desordres van esclatar en un moment on pràcticament no hi havia
rei, Joan I de Castella havia mort el 1390, moment en què el seu hereu no
havia arribat a la majoria d’edat, i la regència no tenia prou poder. Així
doncs, les sinagogues es van convertir en esglésies i el barri jueu va ser
poblat per cristians en molt poc temps.
54
Restes de l’antic call de Tarragona
Des de Sevilla, la intolerància es va propagar per a totes les comunitats
jueves d’Andalusia, fins arribar a les dues Castelles. A cadascun dels llocs,
els esdeveniments es van desenvolupar de manera diferent, però amb un
desenllaç idèntic. Les sinagogues toledanes van ser també destruïdes. Els
disturbis també van arribar a Madrid, a Conca, a Burgos i a la majoria de
les aljames, on regnava la mort o la conversió forçosa.
Un cop els ànims es van calmar, el govern va enviar comissions per
investigar les causes de tanta destrucció, però castigar els culpables era del
tot impossible, perquè en totes les poblacions havien col·laborat en els
aldarulls no només el poble baix, sinó també membres de famílies il·lustres
i també clergues.
L’estiu de 1391 el fanatisme religiós se’ns presenta, per tots els territoris de
la Corona catalanoaragonesa, com una força molt poderosa i decisiva, fins i
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
tot com l’agitació social. A principis de juliol, els monarques Joan I i
Violant són a Saragossa, i a aquesta ciutat arriben les primeres notícies dels
aldarulls que s’han produït a Andalusia i Castella. Justament llavors
comencen a aparèixer símptomes preocupants d’inestabilitat a Catalunya,
però Joan I no pren mesures. En una carta del nou de juliol, la comtessa
Maria, esposa de l’Infant Martí que es trobava a Montblanc, escriu que no
permetrà l’estat actual de coses, perquè els jueus pertanyen al rei i són el
seu «tresor». Justament aquell mateix dia, el 9 de juliol, el call de València
és assaltat.
55
Carrer dels Jueus (Sarral)
El rei Joan I, avisat pel seu germà, li respon el 16 de juliol, però la carta on
ordenà que no s’obligués els jueus a convertir-se, que les sinagogues no es
transformessin en esglésies, que es redactés una llista dels béns saquejats, i
on se li ordena protegir les comunitats valencianes, va arribar massa tard.
Només a la ciutat de Morvedre (Sagunt), on els jueus van rebre ajuda de
l’oficial reial, es va aconseguir evitar les matances. L’avalot es va estendre
per tot el regne de València i totes les comunitats petites van haver de
suportar tot tipus de violències.
En una carta amb data 13 de juliol, Joan I va ordenar al governador del
Rosselló que no abandonés la ciutat de Perpinyà fins que finalitzés
l’agitació. Per una altra part, la comunitat jueva de Tarragona va demanar
protecció al rei, i aquest en carta datada el 24 de juliol, la va posar sota la
seva protecció especial, com també ho va fer amb la comunitat de Tortosa.
La tensió no presentava símptomes d’esgotament: mentre, el rei va enviar
una carta redactada per Bernat Metge el 26 de juliol, agraint a les autoritats
i prohoms barcelonins la seva actitud en oposar-se a alguns agitadors, que
volien atacar el call. En aquesta carta el rei va lloar la ciutat per haver estat
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
fidel al rei i prometia marxar de Saragossa per fer justícia contra els que
havien atacat la comunitat de València. El viatge va ser ajornat per culpa de
la calor.
Però el precari equilibri va continuar trencant-se,
a les Balears va esclatar la tempesta el 2 d’agost,
hi van morir 300 jueus i 800 es van refugiar al
castell. Molts van fugir cap a l’Àfrica, però les
autoritats van prohibir que se n’anessin els rics.
Els camperols volien matar tots els jueus i així
s’estalviaven de pagar tots els deutes que havien
contret amb ells. Les autoritats van deixar triar als
jueus entre la conversió o la mort. Hi ha una llista
de 111 caps de família que es van convertir en
aquest moment. Entre aquests, hi trobem Jafudà
Cresques, el cartògraf famós que, un cop batejat
com a Jaume Ribes, va abandonar la seva esposa, que va seguir fidel a la
religió jueva. La situació va continuar completament fora de control fins a
començaments de 1392.
En el port de Barcelona acampava l’exèrcit a
punt d’embarcar-se cap a Sicília. I de València
va arribar al mateix port un vaixell amb 50
castellans que ja havien participat en els
avalots de Sevilla i de València, disposats a
continuar els seus aldarulls a Barcelona. El 5
d’agost de 1391, el call de Barcelona va ser
assaltat i van ser assassinats uns cent jueus,
uns altres es van amagar al castell situat al
barri jueu. Els agressors van cremar les portes
del call, l’arxiu notarial i van devastar tot el
barri. El Consell va empresonar els castellans i també en va executar per la
força deu. Però el dilluns es va aixecar el poble baix, amb els homes que hi
havia al port i els pescadors que cridaven: «Visca el poble i el rei». Els
exaltats van obrir les portes de la presó i van atacar el castell.
Al mateix temps, els camperols van pujar a la ciutat, i un cop allà van
entrar a la cúria del batlle de Barcelona, van cremar les escriptures dels
arxius, van conquerir el castell de mans del veguer, van treure a empentes
els jueus que s’hi havien refugiat i els van fer escollir entre la conversió o
la mort. En total hi va haver 400 morts. La resta es van convertir al
cristianisme.
Ignorant els fets, la reina Violant, el dia 8 d’agost, va fer redactar una carta
dirigida als consellers de la ciutat de Barcelona per intentar que no es
reprodueixin assalts a Barcelona, com els patits a València. La carta no va
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
56
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
arribar a ser enviada, perquè aquell mateix dia es va conèixer a Saragossa la
notícia de la tragèdia de Barcelona. La commoció és tan gran que, en un
primer moment, Joan I va decidir abandonar Saragossa amb destí a
Barcelona, però, afortunadament per a les comunitats aragoneses, finalment
decideix romandre a Saragossa, sembla que sota la influència de Hasday
Cresques. Era abans del 5 d’agost, que Joan I hauria hagut de mostrar-se
enèrgic i posar en pràctica les mesures necessàries, per tal de prevenir els
avalots; ara, anar a Barcelona ja no solucionava res. En cartes datades el 12,
16 i 18 d’agost, la reina demana als clergues de la catedral i als ciutadans
cultes de la ciutat de Barcelona que tinguin cura del fill de Cresques i
d’altres membres de la seva família que, segons notícies que els havien
arribat es trobaven refugiats en cases de notables. Totes les cartes van fer
tard.
Amb la destrucció total de l’aljama de
Barcelona quedava signada la sentència de la
de Girona. El 6 d’agost van arribar a Girona
les notícies de la desfeta de Barcelona;
passats tres dies, van decidir tancar les portes
del call, que els dies normals era obert. Cinc
dies després de la commoció que va suposar
l’assalt al call de Barcelona, el dia 10 d’agost,
la comunitat de Girona va ser atacada. Els
protagonistes bàsicament van ser els
camperols, que van aconseguir cremar les
portes, entrar al call, matar i saquejar malgrat l’oposició dels oficials del
regne i del municipi. En aquesta ciutat van morir la majoria dels savis,
talmudistes i rabins que hi vivien, només un nombre molt petit es van
batejar. La resta es refugiaren en cases d’amics seus cristians.
A mitjans del mes de setembre, els camperols van assetjar el castell i van
atacar els jueus que eren dins. A través dels documents que s’han conservat
sobre els jueus batejats entre el mes de setembre i octubre de 1391, es pot
comprovar que molts eren artesans i comerciants. L’aljama de Girona no va
desaparèixer com va ser el cas de la de Barcelona.
A Lleida van atacar els jueus el 13 d’agost; encara que teòricament estaven
protegits al castell, 78 membres de la comunitat van ser assassinats i la
resta es van convertir. A Perpinyà, a conseqüència dels desordres, la
comunitat va ser traslladada al castell, on a poc a poc van anar arribant
jueus catalans que fugien dels desastres. No serà fins el 19 de desembre,
que el rei va ordenar que sortissin del castell, i va especificar les condicions
perquè fossin protegits un cop al call. L’any 1394 encara es trobaven els
jueus al castell.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
57
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
A Tarragona, com en el cas d’altres comunitats, tot i que molts jueus van
salvar la vida, ningú no va evitar que el call fos saquejat, ni que alguns es
bategessin, com es desprèn d’una carta del rei del 9 de desembre de 1391
adreçada al veguer de Tarragona:
Per vertadera relació havem entès la bona e continua diligència que
havets haüda en guardar los juheus de Terragona, de què us som tenguts
a fer-vos gràcia e mercè. E com nos vullam ésser informats per qual
forma e manera e per quals la aljama d’aquexa juheria és estada
despoblada, per ço a vós manam que vista la present vingats a nós
ensemps ab lo procés que per la dita raó per vós és stat fet he informat
largament dels noms d’aquells qui d’algunes parts de nostra senyoria
han aportades aquí diverses robes que són estades robades a juheus, e
d’aquelles qui són en vostre poder e en poder d’altres d’aquexa ciutat. E
volem, noresmenys, que façats que en vostra companyhia venguen a nós
en Ponç Gerau, Manuel d’Avinyó, Bng. De Boxades e Bnt Tallada,
comversos, olim juheus d’aquexa ciutat, per ço que pus clar puxam ésser
informats per aquells de les dites coses.
58
Hagadà de Barcelona, a la British Library de Londres
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
El mateix dia 24 de juliol de 1391, el rei va trametre dues cartes felicitant el
batlle i el bisbe de Tortosa per les mesures defensives que havien pres en
favor dels jueus de l’aljama de Tortosa. A Tortosa, hi va haver conspiració
contra els jueus i agitació, però tot fa creure que no hi van haver assassinats,
ni robatoris, ni destrucció de béns dels jueus. A partir de l’agost van
començar a treure els jueus refugiats al castell d’un en un, i els van portar a
casa dels veïns per tal de batejar-los en contra de la seva voluntat. Les
repercussions dels fets de 1391 van tenir molta transcendència.
Va començar un altre procés de conversió important i van ser moltes les
famílies que es van batejar, la qual cosa podia haver representat la immediata
decadència de la comunitat, però els dirigents de l’aljama van aconseguir
refer-la, probablement amb l’acceptació de fugitius d’altres indrets. Els seus
representants encara van protagonitzar un paper destacat en la disputa
religiosa convocada per Benet XIII l’any 1413.
Hi ha documents que conviden a creure que
l’assalt del dia 5 d’agost a la vila de Valls va
acabar com arreu, amb morts, pressions per a
la conversió i robatoris. A Falset sembla que
no es van produir aldarulls, la comunitat es va
recuperar i van continuar la seva vida amb
normalitat, el 1402, hi havia com a mínim
vint-i-dues famílies. No hi ha tampoc cap
notícia explícita sobre el possible assalt al call
jueu de Santa Coloma de Queralt, però els
nombrosos
conversos
que
apareixen
posteriorment fan creure que van rebre
pressions i atacs.
Hasday Cresques és el personatge més important de l’etapa final
d’esplendor del judaisme català, a més d’haver estat un testimoni
d’excepció dels tràgics successos del 1391. Cresques va néixer a Barcelona
l’any 1340, i va morir a Saragossa. Va ser rabí, metge, filòsof i dirigent
jueu (els dirigents de les comunitats jueves eren els secretarii en llatí,
neemanim en hebreu). Membre d’una família influent, sabem que l’any
1367 —amb només 27 anys— era secretari de l’aljama de Barcelona. El
seu bon nom com a home just i preparat en lleis va provocar que a partir
del 1373 els reis li encomanessin la tasca de resoldre plets entre els jueus.
Posteriorment, es va relacionar sovint amb els reis, el 1383 era un dels
membres de l’equip que va negociar amb els monarques la renovació dels
privilegis de les comunitats jueves. Joan I, el 1387, li va atorgar la llicència
per excomulgar tots els jueus transgressors de la Llei de Moisès.
El 1389, el rabí Hasday Cresques es va fer càrrec de la direcció espiritual i
política de la comunitat jueva de Saragossa. Un any després la reina el
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
59
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
nomena familiar reial i jutge únic en casos de delació (malxinut), posició
sense precedents en la història jueva a la Península. El càrrec l’autoritzava
a actuar com a intercessor (xtadlan), i a imposar qualsevol pena, fins i tot la
mort.
Des de Saragossa, el 1391, va aconseguir la salvaguarda de les aljames
arran dels avalots. És en aquell precís moment, a començaments d’agost,
quan el rabí Hasday Cresques, aleshores dirigent indiscutible de la
comunitat de Saragossa, assumeix un paper protagonista per tal d’evitar la
desaparició de les comunitats de l’Aragó. Com va dir el professor Baer:
“aquell gran home va convertir-se en el motor del salvament de les
aljames”.
És evident que el rabí Hasday Cresques
gaudia l’any 1391 d’un tracte especial a
la cort, podia comptar amb la
col·laboració de personalitats com
Allatzar Golluf (regent de la tresoreria de
la senyora reina), es relacionava amb els
oficials més importants i era considerat
amic i conseller de la casa reial per Joan
I i Violant; de Cresques es deia que Joan
I no feia res sense consultar-li-ho. Així
doncs, la feliç circumstància que els
monarques residien a Saragossa aquell
estiu, així com les estretes relacions que
Hasday Cresques mantenia amb la cort,
poden ajudar a explicar-nos el
manteniment d’un fràgil ordre públic.
Rabí Hasday Cresques va treballar sense descans per tal de salvar les
comunitats jueves, implicant-se personalment, amb molt de risc. I és que a
començaments d’agost, va visitar en missió secreta, juntament amb el
diplomàtic Francesch d’Aranda, les comunitats del regne d’Aragó, enviat
pel rei, amb l’objectiu de reunir fons per tal de pagar, entre d’altres, guàrdia
armada per protegir els calls. Ens trobem, doncs, davant un fet excepcional:
el màxim dirigent de la comunitat de Saragossa va abandonar la ciutat per
tal d’evitar la destrucció de la resta de comunitats.
El rei és a punt de marxar de Saragossa entre el 18 i el 24 d’agost, però no
ho fa. Joan I romandrà fins a finals d’octubre per tal d’evitar els més que
previsibles aldarulls una vegada absent. Un assalt al call de Saragossa
hauria desfet el precari equilibri, arrossegant sens dubte, les comunitats de
Calatayud, Osca, Montsó... Fins i tot a començaments de setembre, sembla
ser que la inestabilitat social existent va obligar el rei a perllongar la seva
estada a Saragossa.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
60
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Passada la tragèdia, el rabí Hasday Cresques, dirigent indiscutible de les
comunitats jueves als territoris de la Corona catalano-aragonesa, va
col·laborar en els tímids intents de reconstrucció de les comunitats jueves
dels regnes. Com diu Baer: «és possible que un governant més vigorós que
Joan I hauria pogut salvar al judaisme de la destrucció». En qualsevol cas,
la seva presència a Saragossa i el compromís del rabí Hasday Cresques
amb el destí del seu poble, probablement, van ser decisius a l’hora d’evitar
la reproducció de la tragèdia.
Hasday Cresques va sintetitzar la teologia i la filosofia apropant-se al
pensament filosòfic modern, sense allunyar-se, però, de les fonts i tradició
jueves. La seva obra és un dels exponents més brillants i profunds del
pensament jueu medieval. A la seva obra cabdal, Or Adonai (Llum del
Senyor) exposa amb profunditat filosòfica que l’acostament a Déu no es
produeix mitjançant el coneixement de la seva existència, sinó a través de
l’observança i compliment dels manaments de Déu, o sigui, de l’obediència
a les seves lleis. De manera que el coneixement només és important si ens
indueix a l’acció. En l’Or Adonai, rebutja una de les hipòtesis més
repetides d’Aristòtil: la impossibilitat de l’eternitat.
E. FELIU. Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó.
Barcelona: 2004-05. Revista Tamid, n. 5.
A. LASCORZ. El 1391 i R. Hasday Cresques. Barcelona: 2001. Actes del I Congrés per a
l’estudi dels jueus en territori de Llengua catalana.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
61
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Els documents hebreus de la quotidianitat i l’exili de 1492
Les xeelot u-txuvot (preguntes i respostes)
Són un conjunt de dictàmens escrits i fonamentats en l’Halakhà (llei
rabínica) originats en les respostes que erudits i rabins donaven a les
qüestions que els presentaven jueus de tota la diàspora sobre assumptes
diversos, i que servien de guia al poble en la seva vida quotidiana. Aquestes
respostes, en gran mesura, van mantenir la unitat del poble jueu. Fins al dia
d’avui s’han publicat més 3.000 llibres de X. UT., que contenen més de
300.000 responsa. Constitueixen una font important en la determinació de
l’Halakhà i en el desenvolupament del mixpat ivrí (dret hebreu o rabínic).
Els responsa de rabí Ishaq Ben Sésset Perfet totalitzen 518 escrits que
abasten un període d’aproximadament quaranta anys: des de 1368, encara a
Barcelona, fins 1407-1408. Rabí Ishaq Ben Sésset va ser el cap espiritual
del judaisme peninsular i nord-africà durant la segona meitat de segle XIV i
els inicis del XV. Nascut a Barcelona el 1326, va estudiar a Barcelona sota
la tutela de rabí Hasday Cresques. El 1372-1373 va ser nomenat rabí de
l’aljama de Saragossa, on va voler canviar vells i erronis costums i
tradicions.
Pel desembre de 1385 era a València, on
va dirigir l’acadèmia rabínica i va exercir
el rabinat, fins que va ser sorprès pels
avalots de l’estiu de 1391. L’onze d’agost
del mateix any, a instància i sota pressions
de l’Infant Martí i els seus oficials, es va
batejar a la seu valenciana prenent el nom
de Mestre Jaume de València. Als pocs
mesos, va abandonar la ciutat i va fugir a
Alger, on va retornar al judaisme i va
exercir el rabinat i la medicina fins 1408:
El seu sepulcre és centre de pietoses
peregrinacions.
Xeelà 71. Falset, al seu parent rabí Yishaq Bonafós Ben Se’alti’el.
Sobre la disputa que sorgeix entre rabí Yishaq, metge, i un altre
col·lega jueu de Falset, que van acordar treballar en cooperació i
repartir-se els beneficis, i ara es nega el soci.
Xeelà 198. Perpinyà, a rabí Biniamín Lipapa. Només conté el
responsum, que discuteix la conveniència d’aplicar l’excomunió
contra un jueu que va prometre en matrimoni —el prometatge oficial
es feia en públic, en presència del hazan o oficiant de la sinagoga—
la seva filla, sota jurament, essent ella menor d’edat, però sense fixar
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
62
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
exactament la data del matrimoni. Passats uns anys se l’exigeix que
compleixi el seu jurament, però ell hi posa objeccions.
Xeelà 220. Girona, a rabí Mossé Abrabaliyah. Un jueu va
menystenir un savi talmudista i l’expressió insultant utilitzada va ser
ignorant (am aarets). Es pregunta si és motiu suficient per aplicar-li
la pena d’excomunió menor.
Xeelà 363. Tortosa, a n’Isaac Maimó. Aproximadament l’any 1368.
Si al cap de tres mesos de demanar l’anul·lació del compromís
leviràtic té dret a rebre ajuda pel seu manteniment, i ha de ser
creguda sense jurament.
Xeelà 369. Fraga, a rabí Se’alti’el Hen. Principis de 1369. Un
matrimoni jueu compra terres i el document de compra es fa a nom
d’ambdós cònjuges. Segons l’Halakhà, es pregunta si la dona té
algun dret sobre les terres o l’únic propietari és l’espòs.
Gràcies a les xeelot u-txuvot podem conèixer a fons les estructures de les
comunitats jueves i funcions dels rabins, notaris, consells rectors de les
comunitats, secretaris, clavaris, carnissers... també dels comitès de
vigilància, tribunals de justícia, jutges d’apel·lació, ordinacions (taqanot),
acords... En l’apartat de càstigs, els pecuniaris, flagel·lació, privació
d’aliments, presó, excomunió, pena de mort, mutilació...
M. BLASCO i J. R. MAGDALENA. Los Responsa de rabí Yishaq Bar Seset Perfet de
Barcelona: 1368-1408. Barcelona: 2004. Catalonia Hebraica V. Imprès: PPU.
E. KLEIN. Documents hebraics de la Catalunya medieval 1117-1316. Barcelona-Girona:
2004. Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.
A. LASCORZ. La vida interna de las comunidades aragonesas de religión judía.
Preguntas y respuestas (Sheelot u-Tshuvot). Monzón: 2007.
Els Cavaller, una familia catalana de religió jueva
La família Cavaller, il·lustre i molt destacada, és oriünda de Falset (segle
XV), i se sent, a Falset, com a casa seva. Abans, membres de la família van
residir a Besalú —Yonà Cavaller va ser rabí a Besalú entre els segles XIII i
XIV—, i encara abans, a finals del segle XI, Abraham Cavaller era un dels
més rics i més importants personatges de l’aljama de Barcelona; un germà
seu, Mossé Cavaller, figura en una venda realitzada entre 1120-1121. Ens
trobem doncs, davant d’una de les més venerables famílies catalanes, en
aquest cas, de religió jueva.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
63
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Andreu Lascorz amb el Dr.Mordekhay Ben Abir ( en català, Marc Cavaller)
Registre de compromís del nuvi Samuel Astruch Cavaller de Falset, (fill de
Reubén Cavaller i nét de Samuel Cavaller de Falset), i de la núvia Na Goig
de Lunell de Cervera (filla de Samuel de Lunell, que va arribar a Cervera
l’any 1417, i néta de Bonet Salamies de Lunell, que en convertir-se al
cristianisme va canviar el seu nom per Francesc de Tuvia).
ESCRIT L’ANY 1427
Font: Arxiu Històric Comarcal de Cervera, secció: manuscrits
Jueus (2) «L’aljama de jueus de Cervera».
Transcripció: Prof. Dr. José Ramón Magdalena Nom de Déu.
Nota: Duran i Sanpere, Agustí, Llibre de Cervera, Camps Calmet
1972, pág. 377. L’autor menciona aquest compromís amb poques
però molt exactes dades: «Una filla de mestre Samuel duia així
el mateix el nom de Goig, i l’any 1427 va tractar el matrimoni
amb Samuel Astruch Cavaller, jueu de Falset, portant de dot
4.300 sous, cent florins dels quals eren destinats a vestidures i
lligadures de cap.»; i menciona com a font AHCC Fons notarial
plec. Jueus n. 42.
[Cervera, 1427, text ratllat que deu correspondre a l’esborrany
del text II]
En nom de nostre Senyor D-u sie, amen
Capitols fets, juhits e concordats entre en Samuel de Lunell
juheu de la vila de Cervera, de una part, e en Samuel Estruch
Cavaller, juheu de la vila de Falcet, de la part altra, en e sobre
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
64
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
5- lo matrimoni D-u volent fahedor entre lo dit Samuel Astruch
Cavaller e na Goig, filla del dit Samuel en e per la forma
Següent
E primerament lo dit Samuel de Lunel done a la dita Goig filla
sua en muller al dit Samuel Struch \Cavaller/ e done li ab ella
10- en dot e per dot de aquella exovar quatre milia e treents
sous barchelonesos per aquestes pagues, ço es, mil sous de present que
lo
dit matrimoni sera fermat e a temps de noces lurs,
cent florins entre vestir e ligadures de cap e altres coses si
mester hi seran. E del dia que les dites noces seran fet(e)s a un
15- any, cent florins. E a cap de altre any apres lavors siguient
los restants.
E si lo dit Samuel Cavaller volra esser pagat de tots
los dits \quatre milia e treents sous/ a temps de noces puxe forçar al
dit Samuel de Lunel de donar li compliment, es a saber
20- en deutes confessats o tornats en cartes novell(e)s del any
de XX o de vint e hu ença. E que lo dir Samuel de Lunel
sia tengut de fer cessio al dit Samuel Cavaller en tants
deutes com serie ço que li retarie de pagar ab bona e bastant
eviccio de sos bens. E si lo dit Samuel Cavaller
25- no volie los dits bens, lo dit Samuel de Lunel e sa muller
sien tenguts asegurar e obligar de pagar lo dit dot per les
pagues desus dites...
L’any 1427 es va casar Samuel Astruch Cavaller, metge de Falset, amb Na
Goig de Lunell, filla de Samuel de Lunell (que va entregar com a dot 4.300
sous, dels quals 100 florins eren destinats a vestidures). Els tres fills
d’aquest matrimoni van ser: Selomó Cavaller, Samuel Astruch Cavaller i
Iosef Cavaller. Samuel va formar part del tribunal rabínic de Cervera i va
morir prematurament abans de 1454.
Selomó Cavaller, fill gran i metge es va casar amb Bonafilla Abenaçaya de
Tàrrega, va viure a Tàrrega i va morir abans de 1492, amb 62 o 63 anys.
Samuel Astruch Cavaller va ser metge i rabí a l’aljama de Cervera, home
públic, molt influent, era dels més adinerats de Cervera, casat amb Puria, va
abandonar Catalunya amb la seva família l’any 1492.
Sabem que Iosef Cavaller va tenir una gran carrera professional com a
metge; casat amb Bonadona de Piera (d’Agramunt), es va convertir al
cristianisme amb la seva família i va adoptar el nom de Rafael Cavaller.
Van tenir un fill, Samuel Iusef Cavaller, que va arribar a ser metge com el
seu pare i que l’any 1492 també es va convertir al cristianisme com Joan de
Cardona.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
65
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Existeix un document, de l’any 1480, que tracta del matrimoni de Mira
Cavaller, filla d’Astruch Cavaller i de la seva esposa Puria, amb Vidal
Jucef de Tarragona. Aquest document consta de quatre pàgines, escrites
amb escriptura petita, i és en realitat una carta notarial que deixa clares les
estipulacions de la dot de Mira, esposa de Vidal Jucef.
Allí es menciona que «Vitalis Jucef judeo de Terragona fill de Jucef Bonjuà
de Terragona reconeix a Mira, la seva esposa, filla de Struch Cavaller de
Cervera...».
66
Banys jueus (Besalú)
L’any 2001, en una taula rodona a la Universitat de Barcelona, el Dr.
Marcos Caballero (Mordekhay Ben Abir) va dir:
«Gran va ser la meva alegria quan vaig poder comprovar, sense cap
dubte, dins l’àmbit de la meva investigació acadèmica, que els meus
avantpassats van néixer i van viure a Catalunya, i des de Catalunya
van marxar quan va arribar el moment de l’abandonament forçat.
Evidentment, als meus treballs i recerques vaig trobar avantpassats
que van escollir l’altre camí possible; romandre adoptant la religió
cristiana.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Em va alegrar profundament poder resseguir les passes dels meus
avantpassats per pobles, aldees i ciutats de Catalunya, com Cervera,
Falset, Ponts, Besalú, Agramunt, Tàrrega, Tarragona i Barcelona. Allí
van néixer, allí van viure durant segles i allí van crear i desenvolupar
les seves arrels familiars catalanes.
També em va alegrar profundament descobrir que la branca més
important entre els meus avantpassats catalans inclou també rabins i
metges de gran prestigi, que van servir a diferents col·lectivitats jueves
d’aquella època, disseminades per terres de Catalunya.
El cap de la família que va abandonar Catalunya i va sortir cap a la
desconeguda diàspora va ser el gran rabí i metge Selomó Cavaller, que
es va establir a la ciutat de Salònica, del llavors imperi Otomà. El seu
fill gran Shaltiel i ell mateix es troben anotats en la documentació
d’aquella època i a Salònica, amb el primitiu cognom i també amb el
cognom Cavaller».
M. CABALLERO (MORDEKHAY BEN-ABIR). Ponencia en la mesa redonda. Barcelona:
2001. Actes del I Congrés per a l’estudi dels jueus en territori de Llengua catalana.
——. Estudio genealógico de mi familia: de los Cavaller de Cervera a los Caballeros
de Esmirna. Barcelona: 2004. Actes del II Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris
de Llengua catalana.
——. De Cervera a Be’er Seba. Genealogía de la familia judeo-catalana CavallerCaballero y del cronista sefardí Bekor Eliyah Caballero, autor del Séfer Zikrón haYammim (Edición paleográfica, transliteración y análisis de un manuscrito inédito
judeoespañol, Esmirna 1872-1928). Volum 1. Tesis Doctoral de Marcos Caballero
(Mordekhay Ben-Abir). Director: Dr. José Ramón Magdalena Nom de Déu. Barcelona:
2007.
——. De Cervera a Be’er Seba. Genealogía de la familia judeo-catalana CavallerCaballero y del cronista sefardí Bekor Eliyah Caballero, autor del Séfer Zikrón haYammim (Edición paleográfica, transliteración y análisis de un manuscrito inédito
judeoespañol, Esmirna 1872-1928). Volum 2. Tesis Doctoral de Marcos Caballero
(Mordekhay Ben-Abir). Director: Dr. José Ramón Magdalena Nom de Déu. Barcelona:
2007.
——. De Cervera a Be’er Seba. Genealogía de la familia judeo-catalana CavallerCaballero y del cronista sefardí Bekor Eliyah Caballero, autor del Séfer Zikrón haYammim (Edición paleográfica, transliteración y análisis de un manuscrito inédito
judeoespañol, Esmirna 1872-1928). Volum 3. Tesis Doctoral de Marcos Caballero
(Mordekhay Ben-Abir). Director: Dr. José Ramón Magdalena Nom de Déu. Barcelona:
2007.
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
67
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
——. De Cervera a Be’er Seba. Genealogía de la familia judeo-catalana CavallerCaballero y del cronista sefardí Bekor Eliyah Caballero, autor del Séfer Zikrón haYammim (Edición paleográfica, transliteración y análisis de un manuscrito inédito
judeoespañol, Esmirna 1872-1928). Volum 4. Tesis Doctoral de Marcos Caballero
(Mordekhay Ben-Abir). Director: Dr. José Ramón Magdalena Nom de Déu. Barcelona:
2007.
68
F.ANDREU LASCORZ. Els Jueus a les terres catalanes fins al 1942
qwertyuiophjklzxcvbnmqwertyuiopa
EL JUDAISME
sdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghlz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopa
MEMÒRIA D’UNA EMIGRACIÓ
FORÇADA: L’EXILI CATALÀ A
sdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjk
AMÈRICA
lzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopa
sdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjk
lzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopa
sdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjk
lzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyu
iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl
zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
José M Murià
José M. Murià i Rouret (Mèxic,1942), actualment està dedicat a la recerca per
compte de l’Instituto Nacional de Antropología, de Mèxic. Investiga
principalment la història de Jalisco, però ara hi té també un programa que es
diu “Impronta catalana en México”. Va estudiar a la Universitat de
Guadalajara i es doctorà en El Colegio de México. Membre de l’Acadèmia
Mexicana de la Història, ha estat guardonat el 2009 amb la Creu de Sant Jordi
i el premi Catalònia Internacional de l’Institut d’Estudis Catalans. El 2010 se li
va concedir el Premi Ciutat de Guadalajara i enguany se li ha concedit el
doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Baixa Califòrnia.
Mestre emèrit del Colegio de Jalisco, que presidí durant tretze anys, va influir
molt perquè la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara tingués la cultura
catalana com a convidada d’honor el 2004 i perquè el 2009 ho fes la Fira del
Llibre d’Història i Antropologia de la ciutat de Mèxic. Entre la seva
biblografia destaca, en relació al tema de l’article, el seu “Diccionario de los
catalanes de México”.
EEeee[Escribir texto]
EE
Página 69
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
MEMÒRIA D’UNA EMIGRACIÓ FORÇADA:
L’EXILI CATALÀ A AMÈRICA
José M. Murià
La derrota de la
República
Espanyola l’any 1939, va comportar
una persecució ferotge, amb voluntat
d’extermini, dels ciutadans amb
vocació democràtica. Però per als
catalans, a més a més, va implicar la
proscripció de les seves institucions
antigues i modernes i, pràcticament,
haver de viure, durant molts anys, en
unes condicions en les quals el sol fet
de voler ser nacionalment català, o la
més simple expressió inequívoca de
catalanitat, ja era un delicte. Fins i
tot l’idioma mil·lenari va ser objecte
de
persecució
obsessiva,
circumstància que Josep Benet va
qualificar d’intent de genocidi cultural. De fet, clarament ho van
exposar, en diverses ocasions i escenaris, importants capitostos del
règim feixista: la catalanitat s’havia d’aniquilar perquè els catalans
eren “unos mal nacidos”.
Cal dir, per això, que aquesta actitud tan radical no era altra cosa
que una mena de sublimació del que contingents no menors de la
societat espanyola han cregut sempre: per ser espanyol s’ha de
deixar de ser qualsevol altra cosa que no correspongui als patrons
de pensament i conducta establerts, propis d’un model nacional i
convivencial tancat, i, com a conseqüència, el catalanisme no es
entès d’altra manera que com una traïció al que es defineix com la
“puresa de la nació espanyola”.
A la fi, l’enorme virulència de la represàlia contra els republicans es
va manifestar encara d’una manera molt més salvatge contra els
catalans, constituint, així, una doble repressió: com a republicans i
com a catalans, doblement vençuts. Això explica que, com que no
era difícil de veure-ho venir, quan la derrota del govern legalment
constituït fou evident, la por es convertís en el comú denominador
de la població civil i s’imposés la idea de fugir.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
70
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
71
Republicans camí de la frontera francesa, cap a l’exili
“Perquè m’exilio, jo?” Es preguntava un avi, com tanta altra gent
aliena a qualsevol partit polític que només podia declarar-se
“catalana de cor i ànima...” Sort que es va exiliar! D’això en deixa
un testimoni prou clar la mort i la presó de milers de persones,
esdevinguda durant els primer anys, la qual cosa va significar per al
poble català una catàstrofe encara pitjor fins i tot que els tres anys
que va durar la Guerra. Les presons i els afusellaments per als
adults i adultes i els batallons de treball per“regenerar” els més
joves i els infants, van ser el nostre pa de cada dia a Catalunya,
durant la postguerra.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Per una altra banda, es parla de mig milió de persones que van
travessar la frontera i començar una llarga època de patiments, de
gana, de fred, de malalties, d’enyorament i de por... de molta por.
Por de ser retornat, por de no sortir viu dels camps de concentració
francesos, por més endavant de ser enviat a morir a camps alemanys
d’extermini, com el de Mathausen.
72
Camp de concentració d’Argelers (Rosselló)
Uns, potser la majoria, es van diluir per França, d’altres van anar
tornant fent cas de les falses promeses de concòrdia del govern
franquista, uns altres més van optar per anar-se’n molt més lluny,
a països fins aquell temps gairebé desconeguts per ells on se’ls
obria una escletxa per viure en pau i sense perill de cap mena de
represàlia, ni per la seva manera de pensar ni per la seva condició
nacional.
Cal remarcar que en aquell contingent de catalans, a part de polítics,
hi havia de tot: catòlics i lliurepensadors, artistes i manobres,
obrers i escriptors, camperols i professionals (metges, arquitectes,
enginyers, advocats, etc.). Però potser el que més va marcar aquell
conglomerat va ser el nombre elevat de mestres d’escola elemental i
de batxillerat que ja havien començat a fer de Catalunya un
veritable referent pedagògic a nivell internacional. Ells també van
haver de fugir i la seva pèrdua, sumada a la de la resta d’exiliats, va
constituir una sagnia de terribles conseqüències en un país
literalment immers en una gran desolació col·lectiva.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
No van mancar els qui continuaren la lluita en altres indrets, ara
contra els nazis, ja fos al nord d’Àfrica o barrejats amb la famosa
résistance dels francesos. Creien de bona fe que el triomf de les
democràcies comportaria automàticament l’expulsió de Franco i
dels feixistes... Tots plegats aviat començaren a sentir cada vegada
més sovint el nom d’un país que, per una raó o per una altra, els
oferia solidaritat: Mèxic.
73
El Wiinipeg, un dels vaixells que dugué a Amèrica els republicans exiliats
Pocs recordaven aquells voluntaris de les brigades internacionals
que, entre tants d’altres de diferents nacionalitats, vingueren
especialment a lluitar amb les armes a les mans a favor de la
República. En realitat, era un antecedent de la protecció legal que
els diplomàtics mexicans aconseguiren –encara no se sap ben bé
perquè- quan el Mariscal Petain reconegué la protecció que oferia
el govern de la República Mexicana als refugiats republicans a
França i que tants milers de vides va salvar. L’ambaixador mexicà
lamentaria que Lluís Companys no hagués buscat la seva protecció,
tal com ho va fer el president Azaña. Si el president català fou
segrestat a França i portat a Espanya per assassinar-lo, quan van
voler fer el mateix amb Manuel Azaña, els pistolers franquistes van
preferir la fugida quan els van encarar els diplomàtics mexicans
també armats.
Aviat sortiren els primers vaixells cap a Amèrica Llatina, disposats
pels dos serveis d’ajuda, el JARE (Junta de Ayuda a los
Republicanos Españoles) y el SERE (Servicio de Evacuación de los
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Republicanos Españoles), al costat de l’ajut inicial prestat també
pels quàquers anglesos, just en passar la frontera, en el moment de
la Retirada. Naturalment, cal prendre en compte també, lògicament,
la disposició dels països de destí a rebre un contingent tan
significat de refugiats polítics. Un parell de vaixells, el Winnipeg i
el Massiglia, anaren a Xile i Argentina, respectivament, amb uns
cinc-cents passatgers cadascun d’ells, aproximadament.
74
Lázaro Cárdenas (1895-1970)
Després, però, els governs d’aquells països es tornaren més
reticents i no n’acceptaren més. Però res no es pot ni tan sols
comparar amb Mèxic, com ho diu Joan Sauret, país “que va obrir
de bat a bat les portes a cinquanta mil republicans”. Són diversos
els noms de vaixells que aportaren grans contingents de refugiats:
entre d’altres Sinaia, Ipanema Mexique, Champlan, Serva Pinto i
molts d’altres, noms que ja resten gravats per sempre a la memòria
dels exiliats i els seus descendents.
Potser, tal com s’ha acotat després, no van ser tants els exiliats
procedents de l’estat espanyol –ara es parla d’un 25% per cent
menys- però no hi cap dubte que se n’ hi van establir molts més
que a tots els altres països d’Amèrica junts. I aquesta consideració
és igualment vàlida pel que fa als refugiats catalans republicans, de
tal manera que, durant la dècada dels quarantes i principis dels
seixantes, la Catalunya política no es trobava a l’Europa
mediterrània, sinó al Mèxic del president Lázaro Cárdenas, on tots
els partits, sindicats i sigles noves i velles, tenien la seva
representació o seu.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Pel que fa a la situació de què
gaudiren a Mèxic els exiliats
catalans, cal reconèixer que no
tingueren més limitacions que
aquelles que les lleis del país ja
establien per a tothom, abans de la
seva arribada. Tal com li van dir a
un refugiat els oficials de migració
tan bon punt va desembarcar a
Veracruz, procedent del vaixell
Nyassa: “de Sonora a Yucatán vaya
donde quiera y haga lo que le dé su
gana”. Amb aquesta afirmació tan
sols es posaven uns límits
geogràfics, unes fites simbòliques,
que delimitaven, de fet, un espai de
plenitud de llibertats per als nouvinguts, acabats de trepitajar terra
americana.
No hi ha dubte que Mèxic va ser el país on el republicanisme i la
catalanitat es van poder preservar durant aquells primers temps amb
millors condicions.
De qualsevol manera, per diversos camins, al “Con Sud” del
continent americà, aprofitant la presència d’antics residents que els
reclamaven, de refugiats encara n’hi havien d’anar més dels que
van arribar-hi en els primers vaixells. A partir de 1945, a
Veneçuela, hi van fer cap molts catalans que hi acudien atrets per
la bonança econòmica de què gaudia aquest país, gràcies al petroli.
Cal fer esment, per una altra banda, que alguns catalans s’establiren
inicialment a la República Dominicana, però aquest país va retenir
molt poca població refugiada i va fer més aviat la funció de primer
aterratge per passar a convertir-se en distribuïdor o escala cap a
altres indrets, ja que, al cap de poc temps, els exiliats ja seguien cap
a Mèxic o amb destinació a la mateixa Caracas o, ja en menor
intensitat, Cuba. En general, les entitats o centres catalans ja
existents en els diferents països americans, abans de la guerra, van
esforçar-se per acollir, ajudar i orientar els compatriotes acabats
d’arribar, sense altre bagatge que l’esperança i per sobre
d’ideologies polítiques o simpaties partidistes.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
75
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
On n’hi van anar molt pocs, de
primera intenció, va ser als
Estats Units, ja que aquest país
pot afirmar-se que més aviat
se’ls espolsà de sobre. Només
en alguns casos especials s’hi
van acabar establint, tot cercant
les bones condicions de treball
que oferien als qui tenien
certes professions o bé la
capacitat i l’enginy personal
per reeixir en situacions
complexes.
A partir del seu establiment en
un refugi segur, començarà
cada exiliat a reorganitzar la seva vida de nou, aplegant la família o
formant-ne una i buscant la millor manera de guanyar-se la vida
mentre venia l’hora de tornar, i els més polititzats mirant
de moure’s a favor del seu particular ideari de partit o sindicat, tot
desplegant una activitat sovint intensa i incessant. S’encetava,
alhora, una època dominada per l’enyorament i l’esperança i,
simultàniament, es començà a mirar també pels que s’havien
quedat allà. Durant els primers anys, la força de la nostàlgia per la
terra perduda era tan gran que, entre els exiliats a Mèxic, era un lloc
comú la facècia o juguesca sobre quina plaça era més gran, si la de
Catalunya, a la Barcelona ocupada, o la del Zócalo, a la lliure Ciutat
de Mèxic, i no cal dir que les discussions es feien inacabables...
L’ajuda de Mèxic als republicans a França queda suspesa a partir
del 22 de maig de 1942, quan aquest país entra formalment a la
guerra a favor dels aliats i ben poc es podrà fer fins l’any 1945,
quan s’aconsegueix finalment la pau. Argentina, per la seva banda,
gairebé es declara obertament a favor de Hitler i Xile no es queda
gaire al darrere. Ambdós països consideraren seriosament la
possibilitat que Alemanya guanyés la guerra, escenari que no els
desplaïa i, per això, actuaren en conseqüència.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
76
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Plaça del Zócalo, a la Ciutat de Mèxic
De qualsevol manera, amb el triomf dels aliats, l’enyorament pel
que havien deixat enrere s’incrementà i l’esperança en una tornada
immediata, minvà. El Govern de Franco comença a trampejar el
panorama internacional i a consolidar-se en oferir-se com una
garantia anticomunista prou sòlida, davant els països occidentals,
en particular els Estats Units. A poc a poc, es va deixant de creure
en la possibilitat del retorn proper i el sentiment que l’exili serà
llarg es generalitza. La sensació inicial de provisionalitat es va
perdent i cada vegada més es van prenent doloroses decisions
pensant en una estada de més llarga durada o bé ja definitiva. El
desencís es comença a sentir cada cop més, a mesura que van
passant els dies, les setmanes, els mesos, els anys i la situació
política no canvia, ni evoluciona en la direcció desitjada.
A finals dels anys quaranta i començaments dels cinquanta es poden
fer venir parents i amics que volen fugir de l’oprobi i la situació
peninsular angoixant, en una mena de barreja d’exili polític i
emigració econòmica, atesa la duresa de les condicions de vida a
Catalunya. Fins a cert punt, constitueixen una altra mena d’exiliats,
una segona tanda de ciutadans que abandonen el país per les
estretors econòmiques i un clima polític asfixiant.
Si s’han de buscar símbols
d’aquesta època podria ben bé
pensar-se en la cançó lletrada per
Mossèn Cinto, L’emigrant, en la
veu del tenor Emili Vendrell, i en
la immarcescible figura de Pau
Casals (1876-1973), definida per
un periodista mexicà com la d’un
gran “home solitari contra
Franco”. Per això va causar un
gran impacte que el mateix
Casals deixés, a finals de 1955,
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
77
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
la seva residència a Prada de Conflent i la traslladés a Puerto Rico,
on havien nascut tant la seva mare com la seva futura muller.
Igualment, el 1959, vint anys després que Franco s’havia abraçat
amb Hitler a Hendaia, era visitat pel president nord-americà
Eisenhower, el qual li concreta ajuda econòmica i militar a canvi
que el dictador li cedeixi emplaçaments en territori espanyol per
establir-hi bases militars dels Estats Units. Tot plegat acabà de
deixar clar allò que tants exiliats ja temien, però que no gosaven
verbalitzar en veu alta: la possibilitat d’un canvi polític a l’estat
espanyol no es podria produir fins a la mort del dictador.
78
D.Eisenhower (1890-1969) i el dictador F.Franco (1892-1975)
Cal recordar que, per subratllar i agrair l’ajuda donada per Mèxic
als catalans, aquest va ser el primer país que va visitar el Mestre
Casals després d’arribar a Puerto Rico i que també a Mèxic va
decidir estrenar-hi el seu famós Pessebre, l’any 1960.
Entre tant, els exiliats catalans tracten, a la mida de les seves
possibilitats, de treballar políticament contra Franco.
Malauradament, no hi manca qui, amb poca consciència de la mala
situació, encara prioritza els interessos particulars del seu partit per
tal de guanyar esquifides posicions que no tenen cap valor positiu,
ni pràctic, ni real, però que sí que contribueix, en canvi, a propiciar
discòrdies estèrils. Altres, senzillament, ho donen tot per perdut i es
dediquen a la seva vida privada.
Hi ha, però, dos fets rellevants: la celebració a Mèxic, l’any 1953,
de la Conferència Nacional Catalana, d’on sortí el Consell Nacional
Català. En fou el Secretari General Miquel Ferrer Sanxis (18991990) resident a Mèxic i antic secretari general de la UGT, però
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
l’any 1964 se’n feu càrrec Josep Maria Batista i Roca i la seu es
traslladà a Anglaterra.
Igualment a Mèxic, l’any 1954, i en certa manera com a resposta
legalista a la iniciativa autodeterminista de la Conferència, Josep
Tarradellas fou elegit president de la Generalitat de Catalunya, en
substitució de Josep Irla, el qual havia succeït Companys quan
aquest va ser segrestat i assassinat.
S’ha de recordar que Mèxic no va reconèixer mai el govern de
Franco i, doncs, no hi va mantenir relacions diplomàtiques oficials,
ja que fins l’any 1977 va ser la seu del
govern republicà a l’exili. Igualment, va
existir fins aquest mateix any,
l’ambaixada de la República espanyola a
Mèxic, precisament el lloc on es va
celebrar l’elecció de Tarradellas.
En paral·lel a l’acció més institucional o
política, els exiliats catalans mantenen un
caliu important en el país d’acollida, a
través de tota mena d’activitats i
iniciatives de caràcter sociocultural, i alhora aconsegueixen
d’ajudar certes persones que viuen a Catalunya.
No deixen d’organitzar-se commemoracions de dates assenyalades,
com ara, sobretot al principi, el catorze d’abril i, sempre, l’onze de
setembre, l’afusellament de Companys, Sant Jordi i Sant Josep, de
vegades el Corpus de Sang i, sense excepció, el dia de Nadal,
dedicat a la família, al record i al desig que un dia tornaran, a més
d’incrementar les comunicacions amb els familiars de Catalunya o
escampats per França i altres indrets. Es fan equips de futbol,
esbarts dansaires, agrupacions de teatre, grups d’excursionisme,
s’organitzen aplecs al mig del camp i, sobretot, es publiquen llibres
i revistes.
A Mèxic, que va ser on la producció editorial va ser més gran, es va
superar el número de cent publicacions periòdiques de tota mena i
de durades molt diferents, però algunes de gran consistència i alè,
com Quaderns de l’Exili (1943-1947), La Nostra Revista (19461954), La Nova Revista (1955-1958), Pont Blau (1952–1963) i
Xaloc (1964-1981) i l’infaltable durant 180 mesos Butlletí de
Guadalajara (1961-1976).
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
79
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Quaderns de l’Exili (1943-1947)
També a Mèxic aparegué, entre 1939 i 1940, la primera publicació
periòdica d’exiliats La Revista dels Catalans d’Amèrica, que es
deixà de publicar en renéixer a França l’antiga Revista de
Catalunya. A l’Argentina cal recordar, en primer lloc,
Ressorgiment (1916-1972), que malgrat no ser pròpiament un
producte de l’exili, va convertir-se’n en un important i autèntic
referent, així com de la resistència cultural exterior. Van sortir-ne
més, com Vencerem (1943-1948). També hi van haver publicacions
periòdiques catalanes en altres ciutats
com Còrdova, Rosario i Mendoza,
però més aviat de curta durada. De
Xile cal fer esment, en primer lloc, de
Germanor, un altre referent de gran
importància, que va viure de 1912 fins
a 1963, i també de Noticiari Català
(1936-1955). A Veneçuela també
editaren els exiliats algunes revistes,
la més destacada de les quals va ser
Centre
Català
(1952-1966),
continuada per Senyera (1966-1976).
Un esment particular el mereix,
també, Terra Ferma (1970-1976).
Butlletí de Guadalajara de J.M.Murià
De la presència de l’exili català en altres indrets, com ara el cas de
Costa Rica, Colòmbia, Brasil, Paraguai, Perú, República
Dominicana, Estats Units i, sobretot, Uruguai amb Manelic, de
llarga però accidentada vida, també en deixen testimoni diverses
revistes de menys relleu. Ben bé podria dir-se que qualsevol
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
80
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
comunitat de catalans va esmerçar-se per deixar constància de la
seva existència amb una publicació o altra.
Pel que fa a llibres, només a Mèxic ja van editar-se’n més de trescents, de molt diversos tipus. A més a més, les publicacions en els
idiomes del país d’escriptors
catalans parlant de temes de la
seva terra va ser també força
gran, encara que a Mèxic, per raó
de l’abundància d’escriptors que
s’hi van aplegar, la xifra va ser
molt superior.
També cal recordar, com a
testimoni de la voluntat de ferro
dels catalans exiliats per ajudar a
mantenir viva la seva llengua,
perseguida ferotgement per la
dictadura en tot el territori
lingüístic, la celebració de les
trenta-cinc edicions anuals dels
Jocs Florals de la Llengua
Catalana. Aquests van celebrar-se, de forma itinerant, per molt
diversos països, amb l’ajuda de molta gent i la perseverant
coordinació permanent de Manuel Alcàntara Gusart, des de la ciutat
de Mèxic. Els països on es celebrà la gaia festa en més ocasions
foren els següents: França: 8; Mèxic: 4; Argentina i Veneçuela: 3;
Xile, Uruguai i Suïssa: 2.
No cal dir que per a la celebració d’aquestes activitats literàries, ni
per a cap d’altre tipus, el catalans no van comptar mai amb cap
mena de suport o solidaritat dels altres refugiats republicans
procedents de la Península Ibèrica, ni menys encara de les
organitzacions oficials republicanes espanyoles. Més aviat van ser
víctimes de boicots, sovint expressats amb la màxima subtilesa.
Quedava clar, també a l’exili, que per ser espanyol, fins i tot
d’esquerres o republicà, calia deixar de ser català. Per una altra
banda, es recriminaria sempre als catalans que amb el seu afany de
preservar la seva identitat nacional, política i cultural, contribuïen a
debilitar “l’autèntic esperit republicà espanyol”.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
81
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
A començaments de 1960
la força de l’exili comença
a minvar. Per una banda
molts prohoms, el nom dels
quals havia assolit els cims
més alts del seu prestigi
durant
la
Generalitat
republicana, ja s’han anat
morint. Per una altra, com a
resultat de les noves
relacions amb els Estats
Units, Franco ha d’afluixar
una mica i permetre la
tornada de gent que no li
representa
cap
perill.
Alguns ho comencen a
intentar. Podríem dir que
s’enceta l’època del dilema
del retorn, la qual cosa es
converteix en un debat
gairebé quotidià sobre la
conveniència de tornar o no. I la comunitat d’exiliats que, amb els
anys ha anat perdent cohesió, s’ha tornat molt complexa. Ara ja són
molts els elements que hi juguen: els lligams familiars i econòmics
que s’han establert amb la terra d’adopció després de viure-hi vint o
vint-i-cinc anys, les experiències i els records que les coses allà són
molt diferents de quan se’n van anar, etc...
Molts dels primers que tornen a la terra no hi passen gaire temps
abans de fer marxa enrere i retornar al país d’acollida. D’altres
viuen una espècie de segon exili i, durant un bon temps, faran pinya
amb els qui retornen del mateix lloc, tal i com havien fet en exiliarse en terra americana. Per qüestions numèriques el més significatiu,
els anys seixanta, és el grup de “mexicans” que durant molt de
temps es reuniran, setmanalment, a la granja “La Pallaresa” del
barceloní carrer de Petritxol, per enyorar-se plegats del país on
havien viscut tant de temps i fins i tot on havien nascut llurs fills.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
82
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Pere Calders (1912-1994) i el seu cunyat Tísner (1912-200), dos dels
escriptors exiliats a Mèxic, en una caricatura on l’un dibuixa l’altre
Sigui com sigui, malgrat el seu desfasament, aquests retornats no
van deixar de ser un reforç important en el procés que es seguia a
Catalunya per tal de recuperar la
plenitud de la identitat col·lectiva.
Dominaven generalment bé el
català, coneixien la història del país
i, ben sovint, tenien una consciència
més clara que la major part del
catalans del que havia significat per
a Catalunya la victòria franquista.
Aquells que retornaren durant els
anys seixanta i començaments dels
setanta
representaren, de fet,
finestres obertes a l’exterior d’una
societat que es volia mantenir al
marge del món com una mena de
“reserva moral”.
Els que restaren fora, inevitablement acabaren per desaparèixer i
quan començà la transició cap a la democràcia, després de la mort
del dictador, la seva força era ja mínima, la qual cosa, sumada al
desig específic de mantenir-los fora de la nova situació féu que,
finalment, l’exili acabés diluint-se sense pena ni més glòria que el
seu record i el d’algunes de les coses que s’hi van arribar a fer, per
tal de contribuir a la recuperació de Catalunya. Fins i tot el caliu
que van procurar llegar a llurs descendents “americans”
s’ha pràcticament exhaurit. Molts d’ells, ben acomodats a la
societat del diferents països, s’han anat assimilat, en termes
generals, als sectors conservadors i, a la llarga, s’ha donat fins i tot
el cas que acabessin defensant les mateixes idees que en altre temps
esgrimiren els enemics i perseguidors de llurs pares i avis.
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
83
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Diverses mostres n’hi ha a Xile
entre els que es posaren del
costat del dictador Pinochet, a
l’Argentina a favor de la Junta
Militar dels anys setanta i
començaments dels vuitanta, a
Veneçuela solidaritzant-se amb
la democràcia cristiana i
l’oligarquia racista d’aquell
país i, darrerament, a Mèxic,
donant suport al Partido de
Acción
Nacional
(PAN),
íntimament associat al Partit
Popular espanyol amb tota la
seva
tradició
franquista.
Queden,
però,
alguns
descendents
de
catalans
dispersos que resulten estar
més preocupats pel futur
nacional de Catalunya que els qui pertanyen a les organitzacions
“oficials” o viuen a l’entorn d’alguns “casals”.
De qualsevol manera, l’herència benèfica que la majoria d’aquells
catalans van deixar en els països d’Amèrica que els van acollir, sí
que representa un llegat important que genera un interès especial
per Catalunya. La XVIII Fira Internacional del Llibre de
Guadalajara de l’any 2004, que va tenir la cultura catalana com a
convidada d’honor, en va ser una mostra més que palpable.
Casal de Catalunya de Buenos Aires
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
84
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
El mateix es pot dir de la XXI Fira del Llibre d’Antropologia i
Història, que s’esdevingué a la ciutat de Mèxic l’any 2009, en la
qual Catalunya fou el país convidat d’honor.
Finalment, també pot esmentar-se la Biblioteca
Catalana J.M.Murià i Romaní que ja s’ha
instal·lat a la nova seu de la gran “Biblioteca
Pública del Estado de Jalisco”, a la ciutat de
Guadalajara,
sorgida
d’una
col·lecció
particular, que s’apropa ja als vuit mil
exemplars de tema, idioma o autor català i
continua creixent. No hi ha dubte que es
convertirà, aviat, en un instrument útil per
consolidar el que Nicolau D’Olwer anomenava el “pont de la mar
blava” que serviria per creuar l’Atlàntic i connectar així, a través
d’una infraestructura invisible, el batec, la consciència i l’esperança
que continuen vius en els dos continents.
85
JOSÉ M. MURIÀ. Història d’una emigració forçada:
l’exili català a Amèrica
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
URBANISME I GÈNERE
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio
pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmrty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl
zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
Isabel Segura
(Foto de Natàlia Limones)
Isabel Segura Soriano, és historiadora, especialitzada en la
recuperació de la memòria històrica de les dones i dels
espais que van crear. Pionera en l´estudi de la relació entre
el paisatge urbà i la història de les dones, ha dirigit
projectes locals i internacionals sobre dones i àmbits
urbans. Fruit d´aquest treball han estat, entre d´altres, els
llibres “Guia de dones de Barcelona” (1995), “La Habana
para mujeres” (2003) i “Memòria d´un espai. Institut de
Cultura i Biblioteca Popular de la Dona 1909-2002”
(2007). El seu darrer llibre és “La modernitat a la
Barcelona dels cinquanta. Arquitectura industrial”
(2010). Ha comisariat exposicions com ara Les dones i la
ciutat de Barcelona (1995), 20 anys de feminisme a
Catalunya (1996) o Les dones i l´Ajuntament de Barcelona
(2007). Directora, amb Anna Bofill, del projecte Les dones
i la ciutat, en el marc dels projectes finançats per la Unió
Europea, les conclusions van ser publicades amb el títol
“Las mujeres y la ciudad: Manual de recomendaciones
para una concepción del entorno habitado desde el punto
de vista del género” (1998).
EEeee[Escribir texto]
EE
Página 86
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
URBANISME I GÈNERE: LA CIUTAT
PER A LA VIDA QUOTIDIANA
Isabel Segura Soriano
Introducció
Per començar, res millor que
fer-ho, amb una dona del segle
XV, Christine de Pizan, que va
formular el seu desig, en un
llibre titulat La ciutat de les
dames1.
Què impulsà una dona,
nascuda a Itàlia, resident a
França, vídua i mare de tres
criatures a escriure La ciutat
de les dames? La resposta és
concisa: la misogínia imperant
a l’època.
Quin era el seu objectiu? La
construcció simbòlica d’una
ciutat per a les dones. I per ferho, comptarà amb l’ajuda de la
raó, la justícia i la rectitud, materials més durs i resistents que el
marbre –són les seves paraules.
87
Posada a la feina d’erigir la ciutat, primer serà precís excavar la
terra per a crear uns sòlids fonaments que es bastiran eradicant els
prejudicis contra les dones, creats i fomentats per filòsofs, poetes,
moralistes, i la llista seria molt llarga, que parlaven, amb veu
homogènia, per concloure que la dona era intrínsecament perversa
i inclinada al vici, diu Christine de Pizan.
Com desvetllar els prejudicis? La resposta també és molt concisa:
“...començant a reflexionar sobre la meva conducta, jo que havia nascut dona i
pensava també en les altres moltes dones que he pogut tractar i que han volgut
2
confiar-me els seus pensament íntims i secrets” . A partir d’aquest moment,
Christine de Pizan, deixa de confiar en el judici d’altres per apel·lar al que ella sentia
i sabia des del seu ser de dona. Així doncs, l’experiència pròpia i l’experiència
1
Christine de Pizan. La ciutat de les dames. Barcelona, edicions de l’Eixample, Espai de dones, 1990.
Christine de Pizan. La ciutat de les dames. Barcelona, edicions de l’Eixample, Espai de dones,
1990, p. 28.
2
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
compartida amb altres dones, es converteix en una via de coneixement, en un vehicle
per a crear un nou paradigma, una nova manera de veure, de fer, de planificar la
ciutat.
Un altre text, escrit per una altra dona, molts segles després va ser
The Death and Life of Great American Cities, de Jane Jacobs,
traduit al castellà amb el títol de Vida y muerte de las grandes
ciudades3, que amb la seva obra va desvetllar la complexitat de la
vida urbana contemporània i contribuí a obrir noves perspectives
en la manera d’estudiar la ciutat i les politiques urbanes.
Malgrat la complexitat del seu treball, abans i després de la mort
de Jane Jacobs el 2006, l’autora ha estat qualificada com a
activista, mestressa de sa casa, que volia modelar les ciutats a
escala domèstica. Indiscutiblement, activista, mestressa de sa casa
i escala domèstica són conceptes utilitzats per a desqualificar-la.
Les critiques de les quals va ser i és objecte Jane Jacob ¿es
refereixen només a un problema d’experiència laboral -treball
domèstic- que, malgrat no ser remunerat, és imprescindible per a
la subsistència de la societat; o bé fan referència al seu mètode de
coneixement que, en el cas de la Jacobs, va ser a través de
“l’activisme”; o bé és refereix a un problema d’escala, -la
domèstica?
88
Vist d’aquesta manera, Jane Jacobs i
també Christine de Pizan i les seves
obres semblen més un contratemps, una
distorsió a les habituals i repetitives
veritats del moment en que van
aparèixer.
Probablement, tant Jane Jacobs com
Cristhine
de
Pizan
van
ser
intempestives,
quasi
inoportunes,
gairebé
impertinents,
per
allò
d’inesperat que tenien les seves anàlisis
i les seves propostes, enfront a la idea i
a la forma hegemònica de fer ciutat, les
quals s’imposaven en cadascun dels
moments històrics en què van fer la
seva aparició, en què van viure les dues autores. Intempestives,
inoportunes i impertinents, per haver escrit sobre la ciutat des de la
seva experiència del ser dona en el món urbà.
En la introducció a la seva obra Vida y muerte de las grandes
ciudades, escrita en 1961, i traduïda al castellà el 1967, Jane
Jacobs no podia ser més clara en les seves intencions: “Este libro
3
Jane Jacobs. Muerte y vida de las grandes ciudades. Madrid, Península, 1967. Hi ha una nova
edició publicada per Capitán Swing Libros, Madrid, 2011.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
es un ataque contra las teorías más usuales sobre urbanización y
reconstrucción de ciudades. Es, más bien, un ataque contra los
principios y objetivos o fines que modelan la moderna y ortodoxa
planeación y reordenación de las ciudades”4.
Aturem-nos-hi un moment, en Jane Jacobs i en els arguments que
es fan servir pels sectors més crítics amb la seva obra. Un d’ells és
el tema de l’escala utilitzada per a l’anàlisi i la formulació de les
propostes, és a dir, l’escala domèstica. El que es qüestiona de
l’autora, és, només, un problema d’escala?
Creiem que no, que el que s’està qüestionant és que Jane Jacobs
situa en el centre el que, definit com a escala domèstica, no és altra
cosa que optar per una ciutat en la qual el domèstic, dit en altres
paraules, la vida quotidiana, sigui l’eix prioritari per analitzar,
projectar i dissenyar les polítiques urbanes, ja siguin polítiques
públiques, econòmiques o socials.
89
Jane Jacobs, tercera per la dreta, en una manifestació per salvar
l’estació Penn, obra de l’arquitecte valencià Rafael Guastavino
Situar en el centre de les polítiques urbanes la vida quotidiana, era,
és encara, un revulsiu a la idea hegemònica que l’impuls, el motor
de la ciutat ha estat i és l’economia de mercat.
Un breu apunt etimològic. Recordem que economia prové de la
paraula oikosnomia que en el seu origen designava la bona
administració de la casa i de les coses.
4
Jane Jacobs. Muerte y vida de las grandes ciudades. Madrid, Península, 1967, p. 28.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
El procés de creixement urbà
La revolució industrial comportà una nova manera de fer ciutat i
l’inici d’un procés de segregació de l’espai en funció dels seus
usos. De l’antiga casa pre-industrial, s’escindí el treball remunerat,
que anà a les instal·lacions fabrils i el treball domèstic i de cura es
circumscriví a l’habitatge unifamiliar. Tot això, a grans trets, ja
que en l’espai domèstic també es realitzaven feines remunerades,
en la majoria de casos treball submergit.
En el procés de creació de la ciutat industrial hi va haver una
assignació sexuada de l’espai. L’espai, anomenat públic,
corresponia als homes, el domèstic, a les dones. I també hi va
haver una assignació sexuada dels treballs, el remunerat als homes
i, a les dones, el domèstic i de cura, és a dir, l’atenció a les
persones de l’entorn familiar.
Tots els discursos ja fossin
religiosos, polítics, higienistes,
arquitectònics, literaris ..., van
insistir-hi. Però la realitat, no va
ser ben bé així. Els carrers de les
ciutats industrials anaven plens
de dones a les hores del canvi de
torn a les fàbriques. Les dades
ho corroboren i les imatges
també. Segons Ildefons Cerdà, a
mitjans del segle XIX a
Barcelona, del total de població
assalariada, el 40% eren dones,
el 40% homes i el 20% criatures.
Les imatges també corroboren la
incorporació de les dones al
treball assalariat des dels inicis
de la revolució industrial.
90
La primera filmació, realitzada pels germans Lumière, captà el
moment de la sortida dels treballadors, i hi destacaven els barrets
femenins sobre les boines masculines. Anys després, un altre
cineasta més proper geogràficament parlant, Fructuós Gelabert,
localitzava la seva càmera a la porta d’una altra fàbrica, en un
barri industrial de la ciutat de Barcelona i captava la sortida de la
fàbrica de La España Industrial. Novament, dones i homes
desfilaven davant la càmera.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
“Sortida de la fàbrica”, dels germans Lumière, primer film de la història del
cinema (1906), amb majoria femenina entre el personal treballador
91
Amb tot, la incorporació de les dones al treball remunerat no les
eximí del treball domèstic i de cura de les persones de l’entorn
familiar, ni tampoc de transitar pels carrers per tal de realitzar les
diversitats d’activitats que comportava. Anar a mercat, a la font,
portar criatures a l’escola i un llarg etcètera...
Durant el segle XX, es continuà dissenyant i planificant la ciutat
sobre el mateix imaginari que pretenia que l’home treballava i la
dona restava a la llar.
A la revista d’arquitectura AC, publicació del GATEPAC, de l’any
1932, apareixia un manifest programàtic de com havia de ser la
ciutat moderna: “La ciudad moderna debe de ser, como ente
dotado de vida, un conjunto de órganos ordenados según su
función. El tráfico realizando la unión de los elementos especiales
de la ciudad”5.
5
AC. Publicación del “G.A.T.E.P.A.C.”, segon trimestre de 1932., p. 32.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
92
El manifest, optava per una ciutat on les funcions estiguessin
clarament ordenades i delimitades en zones concretes de l’espai
urbà i classificava les funcions bàsiques en l’habitació, la
producció, el repòs i, com a element de connectivitat entre les
diferents zones urbanes, el trànsit.
Aquest model de ciutat, anys a venir, comportà l’aparició dels
polígons , ja fossin residencials o industrials, aquells polígons que
a partir de la dècada dels anys cinquanta a Catalunya, s’enlairaven
sense deturador i ocupaven els marges de les ciutats. Apareixien
nous suburbis que forçaven la població al desplaçament.
Ara, ja no es podia anar de casa a la fàbrica o al taller a peu, com
passava el segle XIX, i calia desplaçar-se en un mitjà mecànic.
Ara, ja ni tan sols hi havia forn on comprar pa, ni mercat, ni
guarderies, quan s’inauguraven els habitatges dels nous polígons.
La nova manera de fer ciutat dificultava la realització de la
diversitat d’accions que comporta la vida quotidiana.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Des de finals dels anys seixanta, esclatà a diverses ciutats
catalanes, tot un conjunt de accions que conformaven un
moviment per tal de millorar les condicions de vida als barris. I,
molt sovint, les dones van ser les iniciadores i les capdavanteres en
les campanyes relacionades amb les reivindicacions de tot allò que
afectava la vida quotidiana: serveis, habitatge, planificació
urbanística, seguretat... Les dones pels seus rols d’agent
reproductiu, productiu i de gestió comunitària –tres activitats
interrelacionades- han estat protagonistes en la història més
immediata i han contribuït a fer de l’espai urbà una ciutat més
habitable, un espai per a la relació.
93
A partir dels anys setanta, la frase “Volem un barri per viure-hi”
va aparèixer escrita en moltes pancartes penjades als carrers.
També era una
frase que posà text i veu a moltes manifestacions. “Volem un
barri per viure-hi” sintetitzava una idea, un model de ciutat que
s’adeqüés a les necessitats de la vida quotidiana.
Manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per un “barri digne”
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Des dels anys seixanta, les dones de Catalunya han apostat per un
barri i una ciutat per viure-hi, amb els serveis propers i uns espais
públics que facilitessin l’estada, la trobada, l’intercanvi,
l’heterogeneïtat. Una ciutat de distàncies curtes, accessible, on la
diversitat de funcions en el mateix territori facilités la realització
de les diverses accions que comporta la vida quotidiana.
Recomanacions per a una ciutat adequada a les necessitats de
la vida quotidiana6.
El model de ciutat posat en pràctica a Catalunya des dels anys
cinquanta del segle XX, i a diverses ciutats europees i també
americanes, comportà, tal com ja hem dit, l’aparició de polígons,
bé fossin residencials o industrials, un model, una manera de fer
ciutat, que forçava el desplaçament de la població, en la majoria
de casos per mitjans mecànics i que té, com a conseqüència, la
despesa de temps, d’energia, de diners i un increment de la
contaminació acústica i ambiental. Alhora, aquesta dispersió,
dificultava, dificulta, la realització de les activitats quotidianes.
94
Aquest model urbà és insostenible a nivell territorial, econòmic,
social i mediambiental. Jane Jacobs, va ser una de les veus més
preclares en les nefastes conseqüències que tindria aquest model
que comportaria la mort de les ciutats.
De l’aiguabarreig
Jane Jacobs, aborda l’anàlisi urbana des de diverses escales.
L’inicia a nivell de carrer, passa a nivell de barri, després al
districte i acaba amb
la ciutat en el seu conjunt. En tots els nivells defensa la diversitat
urbana, una diversitat que com més exuberant sigui, molt millor. I
explicita quines són les condicions que la faran possible:
Primer: els barris, els districtes han d’acollir més d’una
funció primària i aquestes han de garantir la presència de persones
que surtin de casa seva en horaris diferents i que utilitzen molts
equipaments en comú.
Segon: la majoria de les mançanes han de ser petites, els
carrers i la possibilitar de girar cantonades han de ser abundants.
Cal evitar mançanes de 200 metres.
6
Gran part de les recomanacions que a continuació exposem, es basen en les conclusions de
diversos tallers realitzats amb col.lectius de dones de diverses ciutats. Aquests tallers es van fer en el
marc del projecte europeu “Les dones i la ciutat”, promogut per la Fundació Maria Aurèlia Capmany i
co-dirigit per Anna Bofill i Isabel Segura.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Tercer: els districtes han de barrejar edificis de diverses
èpoques i condicions, tot preservant una bona proporció de cases
antigues, de tal forma que presentin una gran varietat en el seu
rendiment econòmic. Aquesta barreja ha de ser necessàriament
compacta.
Quart: hi ha d’haver també una concentració humana densa.
Aquestes quatre condicions combinades, creen nuclis efectius i
econòmics. L’aiguabarreig, conclou, dóna vida a la ciutat, en cas
contrari, les ciutats moren, o es degraden, en una mena de mort
urbana.
95
Des de la teoria, sustentada en praxis, de teòriques com Jane
Jacobs als Estats Units, i a Catalunya per Anna Bofill 7, des de la
pràctica i l’activisme d’elles mateixes i de moltes altres, que han
ocupat carrers i places per fer explícita la denúncia i
l’obsolescència d’un model de ciutat i alhora han plantejat
alternatives, aquest són algunes de les propostes, de les
recomanacions, per fer de les ciutats espais habitables.
Un entorn urbà que combina diverses funcions i rutes, amb un
disseny atractiu dels espais públics, incrementa la confortabilitat,
facilita les trobades, promou l’ús de les persones, i també,
incrementa la percepció de seguretat i fa que, en cas de necessitar
ajuda, puguis demanar-la, bé sigui per preguntar una adreça, o
formular qualsevol altra demanda.
7
Anna Bofill, és autora, entre d’altres, de “Planejament urbanístic, espais urbans i espais interiors
des de la perspectiva de les dones » . Barcelona. Institut Català de les Dones. 2005 i de la «Guia per
al planejament urbanístic i l´ordenació urbana amb la incorporació de criteris de gènere ».
Barcelona, Institut Català de les Dones, 2008.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
En el disseny de l’espai urbà són recomanables diversos aspectes
que contribuiran a millorar-hi la qualitat. El disseny dels espais
pot fomentar o bé, pel contrari, apaivagar els conflictes. Crear
espais suficients per a la col·lectivitat, pensats des de la diversitat
dels interessos i desitjos de les persones que els utilitzaran,
incrementa la sensació de confortabilitat de l’espai col·lectiu i
dissuadeix tant de l’apropiació d’un sol grup, com del vandalisme.
Sentir-se identificat amb el barri on vius o treballes és un
important requisit per assumir responsabilitats comunitàries.
Diversos elements contribueixen a potenciar la sensació de
confortabilitat a l’espai públic i a crear entorns urbans actius:
l’orientació, la perspectiva, la visibilitat i la il·luminació.
Orientació significa que una persona ha de poder trobar fàcilment
el camí, el que significa que l’espai ha d’estar organitzar amb
passejos i rutes, línies o senyals que indiquen el camí principal i
poder identificar el punts de destinació, sense ambigüitat.
96
Entrada a una estació del metro de Barcelona
Reconèixer i tenir una bona perspectiva de qualsevol situació, cosa
que significa que la ruta de les persones que caminen ha d’estar
clarament indicada, il·luminada i amb una bona perspectiva de les
cantonades i racons. Les persones i la seva cara han de ser vistes a
una distància de quatre metres.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
La visibilitat assegura un control social
i personal. La visibilitat ha de ser
possible des l’espai públic als edificis i
viceversa.
Això també ha de ser aplicable a les
entrades dels edificis, ascensors,
escales,
passatges,
aparcaments,
accessos i disseny de les estacions de
metro, de ferrocarril i parades
d’autobús.
Veure (control personal) i ser vista
(control social) depenen en gran mesura d’una bona il·luminació.
En molts carrers, inclosos els d’urbanització o remodelació
recents, els fanals il·luminen la calçada per on passen els cotxes i,
en canvi, no il·luminen directament la vorera, per allà on circulen
les persones que hi caminen. Un contrasentit evident, ja que els
cotxes duen fanals i les persones no. En d’altres casos, els fanals
estan situats per sobre del fullam dels arbres, circumstància que
provoca ombres que, a la nit, poden generar sensacions visuals
confoses o poc clares.
97
De la mobilitat
Els desplaçaments per causes quotidianes són superiors als
desplaçaments per causes obligades –treball remunerat i estudis.
Segons l’”Enquesta de mobilitat quotidiana a Catalunya”,
realitzada el 2006,8 els desplaçaments per motius ocupacionals –
treball i estudis-, en un dia feiner, arriben a 5.679.610 i, en canvi,
la mobilitat personal, que inclou desplaçament per compres,
acompanyament de persones, diversió i oci, passeig, visita a
amistats i familiars, gestions personals, visites sanitàries o
hospitalàries, formació no reglada i menjar, suposa un total de
6.897.543 desplaçaments diaris.
Les xifres, malgrat una aparent aridesa, ens revelen realitats, fins
ara amagades. A la vista de les situacions emergents que les xifres
ens constaten, cal revisar tòpics i prejudicis, amb els quals durant
anys s’ha anat consolidant una xarxa de transport públic que
responia al criteri de prioritzar la mobilitat ocupacional, en temps
passats anomenada “obligada”. En canvi, ha menystingut la
8
“Enquesta de mobilitat quotidiana de Catalunya”, 2006. Barcelona, Departament de Política
Territorial i Obres Públiques, Generalitat de Catalunya, 2006.
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
mobilitat per motius de caire personal, que ara ja sabem que és la
que impulsa la majoria dels desplaçaments de la població.
Cal preguntar-se si el traçat de les línies del transport públic,
freqüència i recorregut, responen a aquesta diversitat de models de
mobilitat. Cal preguntar-se, també, si els models de mobilitat que
es promouen des de les institucions públiques, s’ajusten o no, a les
necessitats de desplaçaments de la població.
L’accés a la mobilitat repercuteix en l’accés al mercat del treball
remunerat, als serveis i a l’ús dels béns de la ciutat. L’accés a la
mobilitat pública, per tant, pot ser un element democratitzador o,
pel contrari, un element de marginació.
El disseny, freqüència i recorregut de les línies de transport públic
actual, limita la capacitat de desplaçament de les dones i, per tant,
la seva llibertat i el dret a l’ús de la ciutat i a l’exercici de la plena
ciutadania.
Així doncs, a nivell de recomanacions, cal adequar la xarxa de
transport públic a la diversitat de les activitats de la vida
quotidiana tot prioritzant el transport públic sobre els vehicles
privats i garantir, alhora, l’accessibilitat física, social i econòmica
a la mobilitat.
98
De la seguretat
Els moviments de dones han revelat que l’espai no és neutre, pot
crear una sensació d’inseguretat o, pel contrari, de seguretat, de
confortabilitat. Un espai pot ser dissuasori de la violència o, pel
contrari, afavorir-la. Hi ha una clara i directa connexió entre el
disseny urbà i la violència contra les dones. El disseny de places,
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
parades d’autobús o metro, aparcament i passos subterranis poden
causar inseguretat.
Amb tot, però, es constata, que on s’exerceix més violència dels
homes contra les dones, és en l’espai domèstic i en aquest
traspassar façanes des dels carrers fins a l’habitatge, hi ha hagut
durant els darrers trenta anys una persistent campanya dels grups
de dones per fer visible no només aquests tipus de violència, sinó
també els mecanisme que la sustenten.
La participació com a eïna de responsabilitat social
comunitària
Les dones, pel seu paper d’agents productors, reproductors i de
gestió comunitària, tenen un coneixement exhaustiu de la
necessitat. La diversitat d’accions que comporta la vida quotidiana
provoquen un ús més intensiu de la ciutat i, per tant, un
coneixement més intens. Cal acollir aquest saber, cal potenciar-lo,
cal fer-lo visible, per tal de millorar l’entorn urbà.
Coneixedores de la realitat que trepitgen quotidianament, són
interlocutores d’alta qualitat per a detectar necessitats i
mancances, són informadores imprescindibles en la recollida de
dades prèvies a qualsevol projecte de planificació, són analistes de
projectes i informadores per a les avaluacions dels projectes,
sempre que se les convoqui, és clar. Així doncs, les dones, pel seu
coneixement intensiu de les realitats urbanes, hauran d’estar
present en totes les fases dels projectes urbans, tant en les prèvies
a la planificació, com durant el procés de planificació i execució, i,
indiscutiblement, en la fase d’avaluació, ja que són elles, tal com
ja hem dit, les que més utilitzen els espais urbans.
99
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
Bibliografia
-AA.VV, Les femmes et la ville, logements, services et
environnement urbains. París: OCDE, 1995.
-Bisquert, A.; Navarro, I. Ciudad y mujer. Actas del curso
urbanismo y mujer, nuevas visiones del espacio público y
privado. Málaga 1993-Toledo 1994. Madrid: Seminario
Permanenete Ciudad y Mujer, 1995.
-Bofill, A, Dumenjó, R.M., Segura, I. Las Mujeres y la
Ciudad. Barcelona: Fundació Maria Aurèlia Capmany, 1998
- Bofill Levi, Anna. Planejament urbanístic, espais urbans i
espais interiors des de la perspectiva de les dones. Barcelona.
Institut Català de les Dones. 2005.
-Bofill Levi, Anna. Guia per al planejament urbanístic i
l’ordenació urbana amb la incorporació de criteris de gènere.
Barcelona, Institut Català de les Dones, 2008.
-Borja, J. i Castells, M. “La ciudad de las mujeres”, Local y
global. La gestión de las ciudades en la era de la información.
Madrid: Taurus, 1997, pp. 75-110.
-Charte Européenne des femmes dans la cité. Vers un
“Droit à la Cité pour les Femmes”. Une plate-forme commune de
réflexion sur le plan européen. Recherche/action subventionée par
l’Unité pour l’Egalité des chances ded la Commision des
Communautés Européennes, 1994.
-Colomina, Beatriz (ed.) . Sexualitat i espai. Barcelona,
UPC, 1998.
-Duran, M.A. y Hernández, C. La ciudad compartida.
Madrid. Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de
España, 1998.
-Falu, Ana (ed.). Mujeres en la ciudad. De violencias y
derechos. Santiago de Chile, Red Mujer y Hábitdat de América
Latina, Ediciones Sur, 2009.
-Femmes et ville de Montreal y Federación Canadiense de
Municipalidades. Una ciudad a la medida de las mujeres. El
papel de las municipalidades en el alcance de la igualdad de
género. Montreal. Femmes et ville de Montreal y Federación
Canadiense de Municipalidades. 2004.
-Greed, C. H. Women & Planning. Creating gendered
realities. London, Routledge, 1994.
-Jacobs, Jane. Muerte y vida de las grandes ciudades. Madrid,
Península, 1967. Hi ha una nova edició publicada per Capitán
Swing Libros, Madrid, 2011.
-Michaud, A. [coord]. Guide d’enquête sur la sécurité des
femmes en ville. Montréal: Ville de Montréal, 1993.
-Miralles, Carme. Dones, mobilitat, temps i ciutats.
Barcelona, Institut Català de les Dones, 2010.
100
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a
divÈrsia 1, juliol 2012
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra
-Pizan, Christine de. La ciutat de les dames. Barcelona,
Edicions de l’Eixample, Espai de dones, 1990
-Urbanismo y Género. Una visión necesaria para todos.
Barcelona, Diputación de Barcelona, 2006
-Wekerle, Gerda R. Gender Planning in Public Transit:
Political Process, Changing Discours and Practice. Fainstein,
Susan S. (ed.) ; Servonleds, Lisa J. (ed.). Gender and Planning.
New Brunswick, NJ: Rutgers University Press, 2004
101
ISABEL SEGURA. Urbanisme i gènere
a