divÈrsia, núm. 7,
juny 2015
monogràfic
Per primer cop a divÈrsia, dediquem tot el
número, amb caràcter monogràfic, a un sol
tema: la llengua catalana. Tot i anar
augmentant, any rere any, el nombre de
parlants, gràcies a tots aquells que
s’incorporen a la comunitat lingüística
catalana, sovint procedents d’altres idiomes, la
complexitat de la situació en què es troba el
català és molt gran, malgrat tractar-se d’un
idioma amb un nombre de parlants superior a
més de la meitat de llengües oficials a la Unió
Europea. Parlat en quatre estats europeus
(Espanya, França, Andorra i Itàlia), la seva
situació és ben diferent a cada territori, fins i
tot en un mateix estat, com és el cas de
l’espanyol. Únic idioma oficial a Andorra,
oficial a les Balears i al País Valencià en
sistema de doble oficialitat amb el castellà i, al
Principat de Catalunya, de triple oficialitat
amb l’occità i el castellà, no té cap estatus
d’oficialitat legal ni a la Franja, ni a l’Alguer,
ni a Catalunya Nord. Al sud del Sénia, a més ,
el nom oficial fora de l’àmbit acadèmic no és
català sinó valencià, circumstància emprada,
sovint, per a maniobrar contra la unitat
científica de la llengua, fenomen més exagerat
encara sota administració aragonesa amb el
ridícul lapao o a les Balears, on la pretesa
reivindicació de les modalitats insulars és feta
enfront de la llengua comuna i no pas per a
guanyar àmbits d’ús ocupats pel castellà.
En tots els casos, la manca de comunicació
interdialectal i l’absència de mitjans
d’informació de referència comuna en tot
l’àmbit lingüístic perjudiquen, enormement, la
consciència d’unitat lingüística, mai no
qüestionada en àmbits científics, acadèmics o
simplement
cultes.
Així
mateix,
la
consideració social o l’ús de la llengua és
també molt divers, en funció del territori.
L’abandonisme o la indiferència de molts
ciutadans de Catalunya, pel que fa a la llengua
a la resta dels Països Catalans, com si les
amenaces o agressions rebudes no afectessin
l’idioma que parlen cada dia, constitueix
també un fet d’una gran irresponsabilitat.
A despit que ja no hi ha catalanoparlants
monolingües, atès que tots saben parlar també
castellà, francès o italià segons els estats on
viuen, l’hostilitat d’aquests contra l’idioma és
una evidència històrica i actual. És un gest de
cinisme, doncs, apel·lar a les lleis del mercat,
pel que fa a l’ús del català, sense tenir en
compte les raons històriques que n’expliquen
els motius de la situació actual. No és sols
l’àmbit
dels
productes
de
consum
(electrodomèstics, informàtics, higiènics,
farmacèutics, etc), sinó l’administració de
justícia, el cinema, premsa, ràdio i televisió,
etc. Alacant, Eivissa, l’Alguer, Catalunya
Nord són els punts on el nombre de
catalanoparlants és més reduït en el context de
les societats respectives, en contrast amb les
terres de l’Ebre o la Franja. L’horitzó d’una
hipotètica
República
Catalana
haurà
d’incorporar, a més del caràcter d’idioma
propi per al català, la noció de llengua
preeminent, primordial i prioritària en tots els
àmbits. Però de res no serveixen les lleis, si és
que no van acompanyades d’un canvi profund
d’actituds per part dels catalanoparlants i
d’aquells que, sense ser-ne originàriament, han
decidit de viure i conviure entre nosaltres. És
de tot això de què parlen els deu especialistes
que col·laboren en aquest monogràfic, dedicat
a la memòria del doctor Joaquim Molas.
Lingüistes, filòlegs, sociolingüistes i escriptors
analitzen, denuncien i proposen un altre futur
per a la llengua, un horitzó de plenitud, de
normalitat i d’esperança.
Josep-Lluís Carod-Rovira
Director Executiu
Càtedra
UPF
sobre
Diversitat
Social
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
Andorra
Joan Sans Urgell
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Llicenciat en filologia per la Universitat de Lleida. L’any
2007, després de treballar sis anys en la docència pública
com a professor de llengua catalana a l’Escola Andorrana,
esdevé cap del Servei de Política Lingüística del Govern
d’Andorra, tasca que actualment compagina amb la seva
responsabilitat política al Comú d’Encamp com a conseller
del Partit Socialdemòcrata. Entre els anys 2009 i 2011 va
dirigir el Departament de Promoció Cultural i Política
Lingüística del Govern. Actualment, també presideix la
Comissió de Toponímia d’Andorra. Compagina l’activitat
professional i política amb l’activisme associacionista
cultural que vehicula a través de la dansa i el teatre al país
que l’ha vist créixer (s’hi instal·là amb la família quan tenia
11 anys). Ha coordinat les edicions del material pedagògic
d’aprenentatge de català com a segona llengua Veus
d’Andorra 1 i Veus d’Andorra 3, de les Publicacions de
l’Abadia de Montserrat.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Andorra
Joan Sans Urgell
2 Aquest breu assaig pretén, a partir d’una visita ràpida sobre l’estat de la qüestió
de la nostra realitat sociolingüística, construir un debat, des de la modèstia,
sobre com hauria influït en aquesta realitat el fet que la llengua hagués estat, en
l’únic Estat del món on n’és la sola llengua oficial, la peça principal en la
construcció de la identitat dels processos d’integració social, econòmica i
cultural. Altrament, i des de la mateixa modèstia, provarem d’obrir perspectives
d’anàlisi i d’acció futures més transversals que pensem que podrien afavorir un
procés de revaloració de la llengua oficial en els àmbits on ha perdut tant pes,
sobretot durant el darrer decenni.
De la singularitat
Després d’una colla d’anys, el debat sobre la llengua, i sobretot del futur de la
llengua catalana a Andorra, se sustenta sobre un corpus considerable de dades
estadístiques que s’han recollit en forma d’enquestes impulsades bàsicament des
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 de l’Administració. En aquest context, ja fa vint anys que el Govern d’Andorra
va dur a terme la primera enquesta sobre usos i coneixements lingüístics de la
població d’Andorra1, un estudi amb la voluntat d’analitzar amb profunditat la
realitat sociolingüística de casa nostra. L’estudi, que va tenir un gran ressò,
establia per primera vegada la diversitat lingüística dels andorrans i la fragilitat
del grup de catalanoparlants sobretot davant del grup creixent de
castellanoparlants. Havien precedit aquest estudi altres treballs que analitzaven
la realitat andorrana des de perspectives diferents2.
Aquella primera enquesta, però, posava de manifest la insuficiència de la
legislació lingüística andorrana per regular l’ús de la llengua oficial i el resultat
de l’enquesta posterior, la del 1999, evidenciava que el grup de persones que
tenien la llengua catalana, única oficial al Principat d’Andorra, com a llengua
inicial havia deixat de ser el grup més nombrós de la població d’Andorra.
A l’article Els estudis impulsats per l’Administració andorrana com a punt de
referència per a la planificació lingüística3 de l’any 2002, Montserrat Badia i
Marta Pujol, més enllà de l’anàlisi dels resultats de les enquestes del 1995 i el
1999 i les accions impulsades des del Govern en l’àmbit de la dinamització
lingüística,
definien la
interrelació entre els resultats
d’aquestes primeres enquestes
i l’aprovació de la Llei
d’ordenació de l’ús de la
llengua oficial4, que entrava en
vigor el gener de l’any 2000.
En aquest mateix treball, però,
Badia i Pujol concloïen que
‘qüestions com immigració,
participació social, política i
econòmica dels ciutadans,
qualitat de vida i benestar social són indissociables de qualsevol actuació que
l’Administració vulgui impulsar en matèria de política lingüística, i cal que els
executors de qualsevol projecte disposin de la màxima informació possible per
1
2
3
4
L’estudi, publicat el 1995, es va titular Usos i coneixements lingüístics de la població d’Andorra.
Per a una anàlisi detallada sobre estudis anteriors, vegeu Farràs (2003).
Per a dades concretes sobre els estudis, vegeu Lixfield (1982) i Boix i Farràs (1993).
Badia i Pujol (2002).
Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (BOPA, núm. 02, any 12).
https://www.bopa.ad/bopa/012002/Pagines/1B83E.aspx. [Consulta 15 de febrer del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
3 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 planificar eficaçment la seva intervenció’ i constataven, alhora, el necessari
desplegament reglamentari de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial
per tal que aquest text guanyés efectivitat en els diversos àmbits.
A hores d’ara, però, només s’han desplegat reglamentàriament els supòsits en
què es pot usar una llengua altra que l’oficial a l’Administració a través del
Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics5.
L’any 2004 es duia a terme una nova enquesta
que situava el català en segon lloc com a força
lingüística d’Andorra, per darrere del castellà, que
fins ara havia ocupat el segon lloc en nombre de
parlants. Aquest resultat feia reaccionar altre cop
el Govern, que encetava una altra de les accions
polítiques importants, després de la Llei
d’ordenació de l’ús de la llengua, que era
l’aprovació del Pla nacional lingüístic 2006-2009,
i que tenia com a objectiu final “augmentar l’ús
social del català, de manera fonamental en el
sector de la joventut, i tornar la llengua oficial a la
situació del 1995”. D’aquest Pla, al qual es van
destinar importants recursos econòmics, en van
sorgir projectes de dinamització que encara avui
funcionen com el Dictat nacional, en què participen al voltant de 1.400
estudiants d’entre 14 i 16 anys i que aquest any arribarà a la novena edició, o el
Concurs de guions, avui Concurs de curtmetratges RECcrea, que també arriba a
tots els centres escolars del país. Si bé algunes mesures d’aquest Pla ambiciós es
poden mesurar quantitativament, malauradament, l’impacte no deixa de ser
incert.
Paral·lelament, el Pla es reforçava amb una campanya de sensibilització molt
potent adreçada als catalanoparlants perquè no canviessin de llengua i
contribuïssin en la integració lingüística dels nouvinguts.
L’any 2009 es publicava el darrer estudi sobre els coneixements i usos
lingüístics de la població d’Andorra6, el resultat del qual reflectia que, per
5
6
Reglament de l’ús de la llengua oficial en organismes públics (BOPA, núm. 25, any 17).
https://www.bopa.ad/bopa/017028/Pagines/3BFA2.aspx. [Consulta 15 de febrer del 2015]
El Govern d’Andorra ha elaborat una nova enquesta de coneixements i usos lingüístics de la població l’any
2014 que està pendent de publicació.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
4 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 primera vegada, la tendència negativa s’havia frenat i fins i tot, en alguns casos,
es constatava una evolució ascendent de l’ús del català. Si el 2004 la llengua
més utilitzada era el castellà (43%), seguida del català (40,5%), s’havia capgirat
la situació: el percentatge de temps que es feia servir el català era del 42%
(+1,5%) mentre que en el cas del castellà era del 41,5% (-1,5%). Cal tenir
present, però, que a l’hora d’agrupar els àmbits d’ús de la llengua a casa, amb
els amics i a la feina, la llengua més utilitzada tornava a ser el castellà, que
mantenia un resultats estables respecte dels del 2004.
L’enquesta torna a atorgar un
coneixement bastant bo de la
llengua oficial per part de la
població, però torna a posar de
manifest
que
la
bona
predisposició respecte d’una
llengua (sentir-la com a
pròpia,
creure
que
és
convenient conèixer el català
per viure a Andorra i integrars’hi, etc.) no necessàriament es
tradueixen en un ús més gran, i conclou insistint en el repte que el català
esdevingui preeminent no només en els àmbits formals, sinó també en el conjunt
de relacions socials, en una societat multilingüe com l’andorrana.
Tornem a ser davant d’una mena de bipolarització entre uns àmbits més
institucionalitzats en què l’ús de la llengua oficial no només es manté sinó que
guanya terreny al castellà, i uns altres àmbits més individualitzats, relacionats
sobretot amb els serveis i el lleure, en què el català va perdent pistonada i cedeix
el terreny al castellà, que esdevé, en bona part dels casos, llengua franca7.
De l’hipotètic present
A les portes de conèixer els resultats de la darrera enquesta, elaborada a final del
2014, que permetrà comparar l’evolució del coneixement i l’ús de la llengua
respecte de les onades anteriors, no podem obviar els esforços i la importància
de les accions impulsades en totes aquestes etapes des del Govern per
7
Bastardas (1993) parla de comunicacions institucionalitzades (aquelles comunicacions emeses per institucions
oficials però també per organitzacions i rols públics no oficials) i de comunicacions individualitzades (aquelles
comunicacions que tenen lloc entre individus; familiars, amics, veïns).
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
5 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 dinamitzar-ne l’ús o afavorir-ne el coneixement. Ara bé, també és cert que tots
els tècnics que treballem en l’àmbit de la dinamització lingüística som
conscients que els resultats d’aquesta nova enquesta estaran condicionats per
una realitat molt diferent respecte de les darreres onades.
Amb la publicació el 2012 de l’Informe sobre la situació de la llengua catalana
(2011), Natxo Sorolla (2011) recollia les dades estadístiques que palesaven el
resultat de la recessió econòmica al nostre país, una conjuntura econòmica que
n’afectava dos motors econòmics: la
construcció i el sector de turisme i
comerç. Uns resultats que es traduïen en
una destrucció del teixit laboral a
Andorra dels més importants dels que
s’ha viscut al territori des que es tenen
registres de dades. Alhora, mentre
Andorra s’havia caracteritzat per ser el
territori de parla catalana amb uns fluxos
demogràfics
més
extremats,
ara
8
presentava una pèrdua del 8,1% de la
població registrada, una xifra molt
singular que contrasta amb la de la resta de territoris de parla catalana. És
evident que els efectes d’aquesta sotragada, uns efectes que es mantenen en
l’Informe sobre la situació de la llengua catalana del 2013, es faran notar en els
resultats de la propera enquesta d’usos i coneixements.
Com haurà influït la disminució en l’entrada al país de persones d’origen francès
o portuguès i l’augment d’espanyols provinents la gran majoria de Catalunya,
que recullen les dades estadístiques del Govern dels darrers anys, en els
coneixements i els usos? Si l’enquesta del 2009 presentava gairebé com a
vehicular la llengua castellana en sectors com el de la construcció, com haurà
afectat en els usos la disminució d’aquesta activitat econòmica en què treballava
majoritàriament població no autòctona i de llengua materna diferent de la
catalana?
8
N. Sorolla remarca, però, que les autoritats del país van advertir que aquesta reducció amagava, també, una
depuració de les dades administratives dels comuns.
Govern d’Andorra, Departament d’Estadística (30/01/2012) Dades de població any 2011.
http://www.estadistica.ad/serveiestudis/noticies/noticia1071cat.pdf
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
6 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 De les noves perspectives
Si aquestes enquestes de què hem parlat fins ara analitzaven els coneixements i
els usos de la població d’Andorra majoritàriament a partir dels 15 anys, hi ha
estudis paral·lels que els analitzen en l’àmbit escolar de casa nostra. En aquest
context és molt interessant l’estudi més recent, enllestit a final del 2012, de la
sociòloga Estel Margarit (2012) amb la col·laboració i l’assessorament del
Centre de Recerca Sociològica d’Andorra, L’escenari sociolingüístic de la
població escolar d’Andorra.
Aquest treball és una
recerca
de
caràcter
quantitatiu que analitza,
des d’una perspectiva
sociològica i amb una
mirada transversal, la
complexa
realitat
lingüística en què viuen
els joves a Andorra tant
dins com fora de l’àmbit
escolar.
L’estructura
educativa a Andorra és
plural. Cal tenir present
que a Andorra hi conviuen tres sistemes educatius que configuren la xarxa
educativa pública del país9: el sistema andorrà, el sistema francès i el sistema
espanyol, format per les escoles espanyoles, les escoles congregacionals
finançades pel Govern que depenen acadèmicament del sistema educatiu
espanyol, i un centre privat. L’ensenyament és gratuït i obligatori des dels 6 fins
als 16 anys.
Més enllà de ressaltar la incidència que tenen, sociològicament parlant, les
característiques de la societat andorrana que segons l’autora la fan única dins el
context europeu per la seva composició demogràfica amb una majoria no
nacional i una identitat lingüística particular en què la llengua oficial conviu
amb diverses llengües amb importants percentatges de parlants, l’interès
especial rau en l’anàlisi del grup enquestat, “que correspon a les primeres
9
Per ampliar el tractament de les llengües al sistema educatiu andorrà d’una forma sintètica recomanem la
presentació següent:
http://www10.gencat.cat/casa_llengues/binaris/conferencia_escola_andorrana_anna_oliva_tcm302145268.pdf. [Consulta 7 de febrer del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
7 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 generacions de població andorrana que han estat socialitzades en una societat on
la diversitat nacional i lingüística ja és un element definidor de la societat
andorrana i, encara més important, han estat escolaritzades en un sistema escolar
en què trobem tres de les llengües més presents: el català, el castellà i el
francès.”
En l’anàlisi de la llengua o les llengües d’ús habitual i el paper del català en
aquest context de quotidianitat l’estudi confirma la hipòtesi que albirava a l’inici
del treball d’una actitud bilingüe d’ús de la llengua materna d’origen més el
català o el castellà10. A aquest escenari, que els alumnes tenen claríssim, hi hem
d’afegir una realitat que ja havíem apuntat en l’apartat anterior quan parlàvem
de les enquestes de la població en general i en què cada llengua, quan parlem
d’usos, sembla tenir un paper social i funcional diferenciat. Volem dir amb això
que, davant aquesta representació tan clara que tenen els alumnes de l’escenari
lingüístic multilingüe, no només li atorguen una funcionalitat sinó que accepten
amb naturalitat que segons la situació puguin canviar de llengua. Sembla, doncs,
que en aquest cas també es reprodueix la bipolarització segons la formalitat dels
àmbits.
Hi ha, però, dos eixos
especialment
interessants
d’aquest treball que centren
l’anàlisi en dos aspectes clau que
ens permetrien dibuixar un
hipotètic escenari de futur
lingüístic a casa nostra: Llengua
i identitat nacional a Andorra, i
la Perspectiva sobre el futur
lingüístic d’Andorra.
En el primer dels àmbits, a partir
de l’anàlisi dels resultats de la llengua o les llengües que els enquestats
consideren com a pròpies, l’autora ressalta el predomini de la identificació
lingüística plural dels escolars com a mostra de l’heterogeneïtat lingüística i
10
Tal com recull E. Margarit, entre la població escolar domina un bilingüisme en català i castellà seguit d’un
monolingüisme en català. Aquest monolingüisme és protagonitzat principalment pels alumnes de nacionalitat
andorrana (25%), els nascuts al Principat (24%) i els que fa més de 10 anys que hi viuen (19%). Pel que fa a
l’opció bilingüe, en podem destacar l’ús entre els alumnes de nacionalitat espanyola (33%) i andorrana
(25%).
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
8 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 cultural en què viuen11. Alhora, en aquest mateix àmbit lligat a llengua i
identitat, descobrim que quan es demana als alumnes quins elements consideren
que són necessaris perquè un individu se senti andorrà, descobrim que el fet de
parlar català només apareix en un 40% dels casos, enfront, per exemple, del 50%
que pensen que un dels elements identitaris és el fet d’haver nascut a Andorra 12.
Pel que fa a l’àmbit de la perspectiva sobre el futur lingüístic d’Andorra, el
treball analitza les perspectives dels usos lingüístics del futur segons els escolars
en tres àmbits diferenciats: a escala global13, a l’escola14 i en l’àmbit familiar15.
Així doncs, a grans trets i a escala global, el 60% considera que a Andorra es
parlarà principalment català, però d’aquest percentatge, només un 39%
considera que serà de forma exclusiva16. En aquest context no podem obviar,
però, que el 29% dels enquestats considera que el castellà serà la llengua més
parlada a Andorra. Hem de tenir present, però, que en la recerca del 2002,
Coneixements i usos lingüístics de la població escolar d’Andorra, un 52% dels
alumnes opinava que a Andorra en un futur es parlaria “una mica de tot”, un
23% creia que es parlaria majoritàriament el català, un 15% el castellà i un 10%
l’anglès. Pel que fa als usos a l’escola, el percentatge d’alumnes que pensa que
es parlarà principalment castellà augmenta fins al 51%. I finalment, en l’àmbit
familiar, és important observar que entre els alumnes predomina un repertori
lingüístic plurilingüe. Si bé el català serà la llengua que més es parlarà (71%), hi
predominen les combinacions amb altres llengües.
L’aposta pel que Margarit defineix com una ‘escolarització plural’ en què el
català té un paper destacat; la presència i convivència de col·lectius plurilingües
i plurinacionals, juntament amb aquell ús social diferenciat de cada llengua que
ja hem esmentat més d’un cop, són factors que justifiquen l’escenari lingüístic
futur que pronostiquen els alumnes en què, una altra vegada, en contextos que
no són institucionalitzats (l’oci, el comerç o les relacions amb els amics) hi
prevalen els escenaris plurilingües.
11
12
13
14
15
16
Quan demanen als alumnes quina o quines llengües consideren com a pròpies veiem que un 71% respon el
català, ja sigui com a llengua exclusiva o bé acompanyada d’altres. En segon lloc trobem el castellà (65%), el
portuguès (24%), el francès (19%) i finalment un 8% dels alumnes ha escollit altres llengües (italià, alemany,
anglès, filipí...).
Hem de tenir present que aquests percentatges corresponen a una pregunta que era de resposta múltiple.
A partir de la hipòtesi: Llengua en què es parlarà principalment en un futur a Andorra.
A partir de la hipòtesi: Llengua en què es parlarà principalment a les escoles en un futur.
A partir de la hipòtesi: Llengua en què parlaran amb els fills.
En els altres casos hi apareixen combinacions de català amb altres llengües.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
9 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Pel que hem vist, gràcies al seu rol de llengua oficial, els alumnes atorguen un
paper preeminent al català, però quan parlem d’usos, i gràcies a la seva
popularitat, el castellà sobrepassa el francès, que en el sistema educatiu andorrà,
per posar un exemple, hi és molt més present perquè és llengua vehicular,
juntament amb el català, entre els 4 i els 12 anys. En aquest context ens podem
plantejar la qüestió de saber quin és el nivell i la qualitat dels coneixements de
les diverses llengües que es treballen als diversos sistemes educatius de casa
nostra. Sembla, però, que el Pla estratègic per a la renovació i millora del
sistema educatiu andorrà17, encetat el 2009, treballa en la revisió dels nivells de
competència per llengua i el plantejament lingüístic de l’Escola Andorrana i, tot
i desconèixer el procés, estem convençuts que s’estan tenint en compte els
resultats d’aquestes enquestes.
Així doncs, al costat de la llengua oficial, el castellà i el francès són les llengües
més importants a l’escola. En el cas del francès, però, el percentatge de
presència a les llars és ben diferent, contràriament al que passa amb el castellà o
amb el català. El cas del portuguès és ben diferent, és una llengua que es parla a
moltes llars, però exclusivament en l’àmbit familiar de manera que té un estatus
molt limitat, independentment del nombre de locutors, que és, d’entrada, molt
més elevat que el de francòfons, per exemple.
Si provéssim de sintetitzar de forma agosarada l’escenari lingüístic andorrà a
partir dels elements que hem vist fins ara, podríem arribar a establir una mena de
classificació en quatre grups: la llengua oficial, que s’usa obligatòriament en uns
àmbits reglamentats per llei; el castellà, que agafa un paper prominent i que
esdevé en alguns àmbits llengua franca; les llengües escolars, com ara el francès
o l’anglès, que adquireixen per defecte un estatus de reconeixement; i un paquet
en què inclouríem altres llengües, que no es treballen a l’escola i que només es
transmeten a través de l’aprenentatge lingüístic intergeneracional en el si
d’aquestes famílies. Aquest repartiment també determina en gran mesura la
qualitat en l’ús de la llengua o en els usos de les llengües.
17
Per conèixer amb detall les característiques del Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu
andorrà, recomanem l’enllaç següent: http://www.educacio.ad/sistema-educatiu-andorra/permsea. [Consulta
15 de febrer del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
10 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 De les variables que condicionen
Arribats a aquest punt, hem d’insistir en la importància de la transversalitat de la
política lingüística. Volem dir amb això que de ben poc serveix posar el
termòmetre periòdicament per avaluar els coneixements i els usos de la població
d’Andorra si els resultats no serveixen per prendre mesures des dels diversos
àmbits que poden afavorir un ús més gran de la llengua oficial sense abandonar
la riquesa del coneixement d’altres llengües18, que ha estat sempre un tret
identitari dels andorrans.
El gener del 2010, el Grup de recerca en llengua catalana de la Universitat
d’Andorra presentava el treball Model sistèmic de l’evolució de l’ús del català a
Andorra19 (Bastida, Nicolau i Antequera, 2010), amb l’objectiu de dissenyar un
model de l’ús del català a Andorra mitjançant la metodologia sistèmica20. La
recerca té la peculiaritat que basa la seva anàlisi en l’aproximació teòrica de
18
19
20
La riquesa lingüística personal apareix cada cop més sovint com un valor d’utilitat en els resultats de totes les
enquestes. Si bé, com hem vist, les evolucions lingüístiques són difícils de preveure, sembla clar que en un
futur els andorrans dominaran i faran servir diverses llengües en cada àmbit.
BASTIDA, C.; NICOLAU, M. i ANTEQUERA, J. (2010): Model sistèmic de l’evolució de l’ús del català a
Andorra. Treball dotat amb l’ajut Lídia Armengol Vila a la investigació lingüística 2008-2009. Versió en
línia: http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/model_us_catala.pdf. [Consulta 15 de febrer del 2015]
A grans trets, els autors defineixen l’enfocament sistèmic com “l’estudi de les variables com un tot i se centra
en la interacció d’aquestes variables en l’evolució del fenomen estudiat. Estudia els efectes de la interacció
de les variables més que no pas les variables aïlladament, i treballa amb un model que permet veure
l’evolució del fenomen respecte a la modificació de totes les variables alhora. Integra el temps com a
dimensió que condueix l’evolució del fenomen i és aplicable a fenòmens complexos amb moltes variables i
fortes interaccions entre elles, com ara els fenòmens socials.”
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
11 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’ecolingüística21 en el sentit que cal estudiar la llengua no només en funció de
les llengües amb què conviu, sinó juntament amb els altres factors que hi
interactuen i la condicionen.
Alhora, el Grup de recerca veu en Andorra el marc idoni, “un ecosistema
interessant”, per assajar un model de les característiques com el que planteja per
les dimensions del país i el coneixement gairebé exacte de les dades dels fluxos
migratoris, entre altres elements clau.
Els autors ens presenten, doncs, un primer esbós d’un model sistèmic de
l’evolució de l’ús del català a Andorra, construït a partir de les dades de les
enquestes, de les quals hem fet un tast en l’apartat anterior, i la col·laboració de
diversos actors socials del país relacionats amb la llengua.
Més enllà del dinamisme que
pot tenir aquest model a partir
del moment que s’hi poden
anar
incorporant
dades
actualitzades que poden fer
variar les hipòtesis sobre el
futur de la llengua, la recerca,
després
d’una
anàlisi
exhaustiva al voltant de les
bases teòriques del treball i
altres treballs relacionats amb
aquest estudi, arriba a establir unes variables implicades en el model i les
relacions que s’estableixen entre aquestes variables22. Un dels aspectes més
interessants, però, és que després de definir les variables posen en marxa el
model per generar uns escenaris que varien segons el valor que els confereixen.
D’aquesta manera, a partir de l’assaig del model, descobrim cinc escenaris
diferents: què passa si la població deixa de créixer (1); què passa si la població
creix amb la immigració (2); què passa si la població s’estanca i es modifica
21
22
El sociolingüista Einar Haugen va ser el primer que va establir un paral·lelisme entre ecologia i llengua, i
defineix l’ecologia de la llengua com “l’estudi de les interaccions entre una llengua i el seu entorn”. I afegeix
que “el veritable entorn d’una llengua és la societat que la fa servir com un dels seus codis… Part de la seva
ecologia és per això psicològica… Una altra part de la seva ecologia és sociològica” (Haugen, 2001, p. 57).
Dades sociodemogràfiques i demolingüístiques; coneixement i ús social del català; evolució de la distribució
de la població escolar per sistemes educatius; ensenyament superior; ensenyament no universitari de català
per a adults; immigració; impacte de les actituds lingüístiques en l’ús del català; mitjans de comunicació i ús
del català...
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
12 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’estructura escolar (3); què passa si la població s’estanca i es modifica la
política lingüística (4), i què passa si la població s’estanca, es modifica
l’estructura escolar i la política lingüística (5). Quan posem en marxa la
maquinària del model sistèmic després d’haver-hi integrat totes les variables i hi
plantegem algun d’aquests cinc escenaris descobrim, però, que el primer i el
segon escenari són desfavorables per a l’ús social del català, i que el model que
dóna un resultat més favorable és el cinquè.
El treball també és capaç d’establir tres variables fonamentals que condicionen
de manera més clara l’ús social del català a Andorra: els fluxos migratoris de
persones no catalanoparlants, l’existència de sistemes educatius on el català no
és llengua vehicular i les polítiques de promoció de l’ús de la llengua. El model
construït a partir de la dinàmica de sistemes confirma, alhora, un fet que ja
havíem comentat més amunt, que és que l’augment del coneixement no suposa
una millora de l’ús social i que una disminució del coneixement portaria a una
caiguda de l’ús i una substitució progressiva.
De quan el plurilingüisme social esdevé un tret identitari
“La llengua és la dipositària de l’experiència i de la manera de veure el
món de les persones que han viscut en un territori i fa palesa l’aportació
a l’evolució cognitiva humana d’aquesta població/societat. Encara que
els parlants d’una llengua no li donin un valor identitari conscient
(identitat grupal), mantenen la identitat diferenciada, que es presenta de
manera inherent a la llengua, integrada en la llengua. És clar que si es
perd la llengua es perd un element identitari i cultural (i ecològic)
fonamental.” (Massip, 2008: 18)
Penso que tenim prou dades damunt la taula per afirmar que el plurilingüisme és
considerat pels andorrans com una plusvàlua indentitària. Ens hem de plantejar,
però, si podem concloure que aquesta situació de plurilingüisme social que
vivim a Andorra ens està menant cap a una minorització del català. Estem
caminant des de fa dies cap al procés de bilingüització jerarquitzada en què el
castellà actua com a interllengua? Aquest procés de bilingüització jerarquitzada
que es consolida entre la societat andorrana pot conduir-nos a un procés de
substitució lingüística?
Si bé Junyent (2009), a El català: una llengua en perill d’extinció?, explica que
el procés de bilingüització jerarquitzada ja està en marxa als territoris de parla
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
13 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 catalana i això ens aboca a un procés de substitució lingüística, Bastardas (2004)
defensa que “els grups que mantenen una autoimatge positiva i no
estigmatitzada, que fan servir la llengua autòctona en totes o moltes funcions
interpersonals i públiques i que tenen la voluntat i l’orgull de mantenir el seu
codi en la transmissió intergeneracional23”, no sembla que hagin d’estar abocats
a un procés sistemàtic de substitució lingüística.
L’enquesta elaborada pel Servei de
Política Lingüística el 2009,
Coneixements i usos lingüístics de
la població d’Andorra. Situació
actual i evolució, recull el retrocés
del català com a llengua familiar a
causa dels fluxos migratoris, però
assenyala el lleuger increment de
l’ús exclusiu del català a les llars.
També recull la detecció d’un
procés de transmissió lingüística
intergeneracional a favor del català: “el 47% de les persones que viuen amb
algun dels fills a la llar els parlen en català i el 43% ho fan en castellà. Hi ha una
tendència a transmetre el català fins i tot quan no és la llengua materna: gairebé
la totalitat de les persones de llengua materna catalana parlen als seus fills en
català i també ho fan el 45% dels que tenen com a llengua materna el castellà i
el 41% dels que tenen el francès com a llengua materna. En el cas de persones
que viuen amb algun fill i que no parlen català, el 63% consideren important que
els seus fills tinguin un bon nivell de català. Els fills també parlen més en català
entre ells que no pas en castellà.” En el cas d’Andorra, doncs, sembla clar que el
codi en la transmissió intergeneracional ens és favorable, possiblement per la
qüestió del prestigi que la comunitat atorga a la llengua oficial.
Aquesta millora en la transmissió intergeneracional a les llars d’Andorra de la
llengua oficial, independentment de la llengua materna dels pares, no podem
traslladar-la a l’ús que se’n fa en els àmbits no institucionalitzats fora de la llar.
Hem de tornar a insistir, però, que aquesta “plusvàlua identitària” que atorguen
els andorrans al plurilingüisme contrasta amb la situació de diglòssia evident en
què predomina a bastament l’ús de dos llengües: el català en àmbits més aviat
23
Per ampliar els coneixements sobre la importància dels índexs de transmissió intergeneracional en l’anàlisi
demolingüística recomanem Torres (2009).
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
14 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 formals (Administració pública, banca, assegurances, atenció mèdica, botigues
minoristes i lloc de treball) i el castellà, en els informals (serveis, lleure, amics).
Les qüestions relatives als usos lingüístics a Andorra tenen una relació
estretíssima amb el concepte d’identitat cultural que hem estat construint des de
fa més d’un decenni, una identitat que els darrers anys ha esdevingut complexa i
en què les polítiques lingüístiques haurien de poder jugar un rol important.
Si agafem l’exemple dels joves, és prou evident que cal que en el procés
d’aprenentatge, en aquest procés de construcció identitària, descobreixin el
sentit, la importància i el rol que hauria de tenir la llengua oficial en la societat. I
això, malauradament, no sempre és
així. En el decurs de la seva formació
com a ciutadans, la llengua no agafa
un sentit significatiu que en pugui
afavorir l’ús en segons quins àmbits
de les seves relacions extraescolars.
El català, per aquests joves, no és la
llengua que troben a les xarxes, ni
tampoc la de la ràdio, ni la de la
música que escolten, ni la de la
televisió... Tant els joves com els
adults necessiten referències significatives i fortes per adoptar una llengua de
comunicació. Els calen, en definitiva, referències identitàries. Qualsevol grup de
música en català, per posar un exemple, pot arribar a tenir més importància en
aquest context que qualsevol iniciativa política que tingui per objectiu fer
créixer l’ús de la llengua en segons quins àmbits de la seva quotidianitat.
Aquestes referències identitàries, però, en el cas dels adults, han d’anar lligades
a un projecte fort de societat, a un projecte que hauria de tenir com a objectiu la
integració cultural, econòmica i política de tots els ciutadans. La llengua ha de
tenir un sentit, un valor simbòlic i respondre a un interès estratègic i pràctic.
Quina percepció havien de tenir de la llengua oficial, per exemple, alguns
nouvinguts del darrer decenni mentre treballaven en entorns laborals en què la
llengua franca de les empreses era una llengua diferent de l’oficial? Quin sentit
identitari pot tenir aquesta llengua nova si no representa un interès pràctic en la
seva quotidianitat? En definitiva, si la llengua no es percep com una eina
d’utilitat, pot contribuir a la integració identitària d’aquests treballadors?
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
15 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Com interactuen els agents socials i empresarials, o les associacions culturals o
esportives, en els processos de formulació de polítiques lingüístiques? El fet que
no sigui gens fàcil disposar de dades de l’eficàcia d’un pla nacional com el que
es va desenvolupar entre el 2005 i el 2009, o l’impacte que van tenir els plans
lingüístics que es van desenvolupar a tots els centres comercials del país entre el
2010 i el 2011, amb la col·laboració dels empresaris, fa encara més complicat
avaluar l’eficàcia que podrien tenir aquestes accions en l’àmbit de la
dinamització.
Els esforços en l’àmbit educatiu són claus, però la dinamització de la llengua
perquè sigui present en la majoria dels àmbits i en les activitats socials i
culturals del nostre país també ho és. No es tracta, hi insistim, de negar la
importància del coneixement d’altres llengües, però perquè el català agafi un
valor social i simbòlic en la construcció de la identitat andorrana cal que es
percebi com una eina de treball i de comunicació i com un element de la nostra
identitat.
Del compromís amb el patrimoni lingüístic
És evident que el repte que se’ns obre a tots els actors que hauríem de contribuir,
cadascú des del seu àmbit, perquè el català torni a agafar el valor social i
simbòlic en la construcció de la identitat andorrana no és pas fàcil. La rebaixa
pressupostària24 a què s’ha abocat la política lingüística del nostre país,
segurament condicionada pel context de crisi econòmica, no només posa en risc
el nostre patrimoni lingüístic, sinó que també pot arribar a esborrar les petjades
de les accions que s’han desenvolupat en l’àmbit de la dinamització lingüística
des del principi de la dècada dels 90.
Obviant l’anàlisi, que considerem ara mateix innecessària, de què hauríem pogut
fer i no hem fet, sembla prou evident que és imprescindible treballar en la
implantació de mesures de dinamització de la llengua com a estratègia central de
la participació en la societat civil i que afavoreixin, alhora, un sentiment de
pertinença. A aquest treball, però, només podem fer-hi front des de la
transversalitat i això implica treure profit de tots els esforços que s’havien
24
El pressupost per al 2015 de Política Lingüística, 292.877,87 euros, representa prop d’un 25% menys que el
del 2011. Cal tenir en compte, alhora, que d’aquest import global 235.780,21 euros corresponen
exclusivament a recursos humans. Llei 7/2015, del 15 de gener, del pressupost per a l’exercici del 2015
(BOPA, núm. 11, any 2015). https://www.bopa.ad/bopa/027011/Pagines/lo27011001.aspx. [Consulta 21 de
març del 2015]
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
16 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 invertit en l’àmbit de creació de nous recursos i nous serveis, com el de la Unitat
de Dinamització que depèn del Servei de Política Lingüística, per construir nous
projectes de planificació lingüística en què participin tots els agents socials, des
dels col·legis professionals del nostre país, fins al teixit associatiu dels diversos
àmbits.
L’acció de Govern en aquest sentit és clau i ens sembla prou pertinent recordar
que en un país com el nostre aquesta responsabilitat, que ha de ser transversal i
compartida, l’ha de dirigir l’Estat i això només és possible quan es dignifica la
voluntat aportant-hi els recursos econòmics i humans que el nostre patrimoni
lingüístic es mereix.
17 Bibliografia
-
BADIA, Montserrat; PUJOL, Marta. (2002). “Els estudis impulsats per l’Administració
andorrana com a punt de referència per a la planificació lingüística”. Noves SL. Revista
de Sociolingüística. Hivern 2002.
http://www.gencat.cat/llengua/noves [Consulta 15 de febrer del 2015].
-
BASTARDAS I BOADA, A. (1993). "Llengua catalana i futur: notes des d’una
perspectiva eco-sistèmica". Revista de llengua i dret, 19, p. 81-93.
-
BASTARDAS I BOADA, A. (2004). “Les llengües a Catalunya: diversitat
sociolingüística i perspectives de futur”. A: PAYRATÓ, L. i VILA, F. X. (dirs.). Les
llengües a Catalunya (Cicle Joan Coromines III). Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell,
p. 175-183.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 -
BASTIDA, C.; NICOLAU, M. i ANTEQUERA, J. (2010). Model sistèmic de l’evolució
de l’ús del català a Andorra. Treball dotat amb l’ajut Lídia Armengol Vila a la
investigació
lingüística
2008-2009.
Versió
en
línia:
http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/model_us_catala.pdf. [Consulta 15 de
febrer del 2015].
-
BOIX, E.; FARRÀS, J. (1993). Els usos, coneixements i ideologies lingüístics dels joves
de secundària andorrans. 2 Volums mecanografiats.
-
HAUGEN, Einar (2001) [1972]. “The ecology of Language”. A: Alwin Fill i Peter
Mühlhäusler (eds.) The ecolinguistics reader, p. 57-66. Londres: Continuum.
-
JUNYENT, M. C. (1999). “El català, una llengua en perill d’extinció?”. Revista
d’Igualada, 1, p. 27-38. Versió en línia:
http://www.revistaigualada.cat/ImatgesArticles/2009/01.99.27.pdf [Consulta 4 d’abril del
2015].
-
LIXFELD, V. (1982). Les llengües d’Andorra. Les relacions entre les estructures socials
i les lingüístiques en un estat multiètnic. Tesi doctoral Ruhr-Universitat Bochum. Versió
catalana.
-
MARGARIT, E. (2012). L’escenari sociolingüístic de la població escolar d’Andorra.
Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2010-2012. Andorra. Govern
d’Andorra. Ministeri de Cultura. Versió en línia:
http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/escenari_sociolinguistic.pdf [Consulta 7 de
febrer del 2015].
-
MASSIP i BONET, M. Àngels (2008). “Llengua, identitat i cultura: de la cognició a la
societat”. Llengua i identitat, p. 15-27. Barcelona. Publicacions i Edicions de la
Universitat de Barcelona.
-
SOROLLA, Natxo (2011). “Context demogràfic i econòmic. L’evolució de la comunitat
lingüística”. Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011), p. 9 a 17.
Barcelona:
Observatori
de
la
Llengua
Catalana. Versió
en
línia:
http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2011.pdf. [Consulta 7 de
febrer del 2015].
-
TORRES, J. (2009). “La transmissió lingüística familiar intergeneracional: una proposta
demodel d’anàlisi”. A: VILA i MORENO, F. Xavier (dir.). Estudis de demolingüística:
Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, p. 23-37.
La llengua catalana del present al futur. ANDORRA. Joan Sans Urgell.
18 Qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
Catalunya Nord
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
Alà Baylac Ferrer
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
zxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio
pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv
bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
Nascut el 1965 a Perpinyà, és professor a la Universitat de Perpinyà i
director de l’Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT o Facultat
d’Estudis Catalans) i vicepresident de l’APLEC, l’Associació per a
l’ensenyament del català. És llicenciat en català i història. Va
ensenyar al Liceu Deodat de Severac de Ceret on va impulsar
l’ensenyament bilingüe. Ha treballat sobre les qüestions de la
identitat, de la llengua catalana i de l’ensenyament del català a
Catalunya Nord, i col·laborat amb les institucions nordcatalanes per
definir mesures de polítiques lingüístiques. La seua tesi de doctorat
s’intitula Societat, llengua i ensenyament del català a Catalunya
Nord (2009). Ha publicat Catalunya Nord. Societat i identitat,
Edicions del Trabucaire. És membre de l’equip rector de la
Universitat Catalana d’Estiu i de la xarxa de treballs sociolingüístics
CRUSCAT de l’IEC.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
Catalunya Nord
Alà Baylac Ferrer
20
La llengua catalana, al començament del segle 21, encara és present a Catalunya
Nord1. L’afirmació recolza en diversos elements que anirem detallant : una part
de la població sap, utilitza i transmet la llengua, una part dels joves l’aprèn de la
maternal fins a la universitat, una part d’adults segueix classes, uns mitjans de
comunicació l’empren per a difondre les seues notícies, una part de la societat
ostenta el seu coneixement i la seua legitimitat a fer-la servir en la vida
quotidiana... La formulació inicial d’aquest « encara és present » inclou ja el
problema que planteja qualsevol reflexió sobre llengua catalana i territori (o
societat 2) quan tractem de Catalunya Nord. Quina és avui la situació
1
Catalunya Nord és entès aquí i per mi com a sinònim del departament dels Pirineus Orientals. Encara que
sabem que el Fenolledès és comarca històricament occitanòfona, agregada a les comarques catalanes
annexades pel rei de França el 1659 (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) per formar la nova
circumscripció revolucionària el 1790.
2
Dissertar sobre el territori sol, sense considerar que inclou la societat que hi viu no tindria sentit. Les històries
d’humans van lligades als éssers que sem que vivim en unes àrees del planeta; la llengua és una d’aqueixes
històries.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
sociolingüística del català a Perpinyà ? Hem arribat al terme d’un procés de
substitució lingüística que, en un segle de temps, ha reemplaçat la llengua
mil·lenària catalana pel francès ? És possible un canvi de rumb d’aquesta
evolució?
Els instruments de mesura de la situació
del català a Catalunya Nord són força
deficients. La mateixa debilitat de
l’aparell de control de l’estat de la
llengua és inherent al context socioinstitucional de l’àrea : el territori forma
part de la República francesa, amb tot el
que aquesta adscripció implica de
condicionament negatiu per la llengua.
Amb pocs i limitats mitjans de mesura de
la situació sociolingüística, els resultats al nostra abast són parcials i migrats. El
diàgnòstic que es pot fer a l’inici del segle 21 pot, tanmateix, recórrer a diversos
altres recursos : mirada enrere per avaluar, des del present, el canvi assolit,
viscut personal de l’observador, coneixement empíric de la societat i dels seus
modes de funcionament, experiència pròpia en el camp de l’estudi, de
l’ensenyament, de l’activisme lingüístic.
Escrivint aquestes ratlles als 50 anys, ens permet de tenir a l’abast directe uns
quants decennis viscuts del període en el qual els habitants de Catalunya Nord
han anat passant de l’ús del català com a llengua habitual del dia a dia a un
temps en què la llengua, tot i no havent desaparegut, no és pas més la llengua
primera de vida de la societat. Els decennis en qüestió se situen a cavall del
canvi de segle i en un tram d’època que correspon a un estat molt avançat de
substitució lingüística del català pel francès. Per tenir un primer punt de
referència de com es troba la llengua el 2015, només cal fer un cop d’ull a la
salut del català un segle abans: el 1915 a Perpinyà 3, pràcticament tothom
s’expressa en català. Quan tot just comença la Primera Guerra Mundial, el català
es la llengua dels soldats que marxen mobilitzats a morir per França, el català és
la llengua dels alumnes que entren a escola 4, el català és la llengua de les
3
4
Perpinyà, com a centre urbà únic de Catalunya Nord, és el lloc més exposat a la francesització.
El català que és la llengua materna dels joves a principis de segle 20 és precisament un dels problemes
recurrents que les autoritats educatives denuncien i intenten « solucionar » per operar el més aviat possible el
canvi de llengua al si de les noves generacions. Nombrosos reports i comentaris d’inspectors atesten del que,
per França, constitueix un real « problema » : que els seus ciutadans no s’expressin en francès. La coneguda
inscripció del pati de l’escola d’Aiguatèbia al Conflent (« Parlez français – Soyez propres ») encara
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
21
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
converses entre veïns, al si de les famílies, entre parelles. Amb cent anys doncs
podem mesurar com la societat nordcatalana5 en conjunt ha passat de fer servir
la llengua que havia estat la seua des de fa més de mil anys a emprar de manera
habitual i gairebé exclusiva la llengua de França. O sigui que ens situaríem en el
tram final d’un procés de substitució lingüística precisament en aquest tombant
de segle. Tornarem més endavant sobre els detalls i les mostres d’aquesta etapa
clau per la permanència o la desaparició del català a Catalunya Nord. Però
després de comprovar el canvi de llengua, s’ha de constatar igualment que la
llengua catalana és sempre present
en la societat i que el desig
expressat explícitament per molts
(militants és clar, però també
ciutadans ordinaris i institucions)
és que el català continuï viu i
segueixi formant part del patrimoni i de la identitat del territori 6. El català a
Catalunya Nord, el 2015 no és mort i no es vol morir7.
5
6
testimonieja d’aquest estat de fets. L’eslògan posat a la vista de tots els nins escolaritzats pretenia inculcar-los
nous hàbits, els dos considerts llavors elements de progrés social i sanitari : l’ús d’una llengua de veritat i la
higiene. L’anunci porta evidentment la denúncia implícita de la incultura i de la insalubritat propagades per
l’ús del català i per l’estat primitiu (en d’altres latituds, a la mateixa època, se parlava sense embuts de
« salvatges » i de la missió obligada i altruïsta de França de civilitzar-los, com ara el mateix Jules Ferry, llavors
ministre d’Instrucció Pública, president del Consell i partidari de la colonització) de la societat catalanopagesa. Hi ha discussió sobre els dos termes del lema pintat a Aiguatèbia. Els uns denuncien i amalgamen els
dos termes del missatge, els altres argumenten que es tractaven de consignes distintes que no devien pas
significar que els catalans eren bruts. De totes maneres, l’ordre favorable a un canvi per millor hàbits, inclou la
renúncia als que eren considerats per les autoritats com a mals usos. I al menys la primera part de la consigna,
és clara i inequívoca : cal acabar de fer servir el català i passar al francès. Pel que fa a la possibilitat d’un
lligam entre els dos elements, prou testimonis hi ha –i encara avui dia– arreu de França per confirmar que la
visió que hi ha de les « llengües regionals » no és pas precisament positiva, ni sinònima de prestigi i
modernitat. Els testimonis de viatgers que als segles 18 i 19 recorren Europa (als Pirineus, a Andorra, a
Catalunya Nord) pinten sovint unes poblacions arretrassades i primitives que s’expressen en llenguatges
incomprensibles. No feien pas cap detall i la imatge que tenien dels autòctons procedia tan de les maneres de
parlar com dels modes de vida o de vestir.
Els membres de la societat « nordcatalana » no se viuen pas com a catalans del nord, sinó com a catalans tout
court.
En les Cartes aprovades pel Consell General de Catalunya Nord i per la Vila de Perpinyà, s’expressa per part
de les dues institucions més representatives l’assumpció del país de la llengua catalana i la voluntat de la seua
perennitat ; a la Carta del Consell General votadael desembre de 2007, s’hi afirma : « PREÀMBUL : La
llengua catalana, nascuda mil anys enrere, és un dels pilars de la nostra identitat, del patrimoni i de la riquesa
de Catalunya del Nord. Les enquestes sociolingüístiques subratllen el fet que en al principi del segle XXI, en
una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants queden interessats i fidels a la llengua
catalana. Avui i pels anys que venen, la supervivència de la llengua catalana és un repte cultural , econòmic,
polític i humà de prima importància. (...) ARTICLE 1: El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix
oficialment, al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament. Es compromet a ser un
dels actors de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes. » Carta de la Vila de Perpinyà adoptada el
juny de 2010 : « Preàmbul : La llengua catalana, nascuda fa més de mil anys a les nostres terres, constitueix
un tret bàsic de la identitat, del patrimoni i de la riquesa viva de Perpinyà. (...) Article 1er : El consell
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
22
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
El propi itinerari personal em
proporciona elements d’il·lustració de
l’estat de la llengua en la societat8. Els
meus pares, ambdós nascuts a Perpinyà
el 1941, tenen ja el francès com a
llengua materna. Els pares respectius
se’ls adrecen en francès. El canvi de
llengua per tant, en aquest cas i al menys
a la ciutat, és confirmat al moment de la
Segona Guerra Mundial. És clar que els
dos a l’hora d’expressar-se amb els seus tres fills 9, ho fan en francès. En el cas
dels avis materns, la llengua materna i d’ús quotidià de la parella era el català.
L’àvia del Conflent (el 1902) i l’avi de l’Alt Camp (el 1899), tots dos
s’expressaven exclusivament en català en el context familiar, en la llur vida
social veïnal i amb excepció de quan es dirigeixen a les seues dues filles que ho
fan en un francès amb fort accent i influència del català. La compra a les
botigues del barri se solien fer en francès. La missa sempre ha estat en francès.
El medi sociocultural i professional és de persones amb pocs estudis,
treballadors un com a obrer agrícola i l’altra com a dona de neteja. El francès era
la llengua amb la qual s’adreçaven els dos als seus néts. El fet de viure, però, en
la mateixa casa situada al barri del Vernet a Perpinyà, feia que sentíem cada dia
a través d’ells la llengua catalana. De l’altre costat, els avis paterns ja tenien el
francès com a llengua materna com a llengua familiar. Movent-se en el medi de
la petita burgesia urbana de Perpinyà, els dos tenien un coneixement passiu de la
llengua catalana. Ella (nascuda el 1900) per tenir pares catalanoparlants (de
Mallorca i del Vallespir), ell (nascut el 1898) per ser fill d’un pare nascut a prop
de Carcassona, al poble de Pesèns. Ella havia treballat de jove a la botiga del
pare al centre de Perpinyà ; ell va treballar d’empleat. A més a més, l’avi patern
tenia més estudis que la mitjana de la seua època ja que havia arribat fins al
7
8
9
municipal de Perpinyà reconeix oficialment, a costat de la llengua francesa, el català com a llengua històrica de
la Vila. Conscient de les seues responsabilitats, el consell municipal de Perpinyà, a través de la Carta municipal
per la llengua catalana i del Pla municipal de política lingüística, i cercant la més ampla col·laboració amb els
partenaris concernits (institucions, associacions, persones i entitats), s’engatja per tal de perennitzar la llengua
catalana. »
La constatació de la permanència de la llengua catalana entre molts habitants i institucions de Catalunya Nord i
la voluntat expressada que el català continuï formant part de la societat no són suficients per garantir el seu
futur. Es distingeixen clarament l’estat del coneixement de la llengua i els desigs més o menys declarats d’una
banda, i la pràctica real i les mesures susceptibles d’incidir en l’evolució del procés de canvi lingüístic en curs.
Són molt útils en aquest estadi de la reflexió els treballs de Brauli Montoyà sobre les genealogies
lingüístiques.
Jo mateix nascut el 1965 i els meus dos germans més petits, un del 1966 i l’altre de 1969.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
23
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
batxillerat al moment de la Primera Guerra Mundial. Segons el seu fill, ell
coneixia el català, el llegia i quan calia o volia el parlava.
Per completar aquesta genealogia lingüística sumària, precisem que, com és
d’esperar, la llengua que he fet servir sempre amb els meus germans és el
francès. La llengua que utilitzi exclusivament en la meua relació amb els meus
tres fills és el català. A fi de comptes, aquest exemple de recorregut familiar,
prou ordinari i comú a molts catalans del nord, dóna unes referències factuals
útils per a comprendre l’evolució del procés de canvi lingüístic. La interrupció
de transmissió familiar del català ha començat molt d’hora en certs casos,
especialment en zona urbana i en medis socio-professionals de categoria
mitjana-baixa : perpinyanesos de principis de segle 20, al moment de la Primera
Guerra Mundial ja tenen el francès com a llengua habitual. El pas al francès no
ha estat uniforme ni homogeni per les generacions de la primera part del segle
20, però sembla que al moment de la segona Guerra Mundial, entre els anys
1940 i 1950 ja gairebé tothom ha passat a parlar català als fills, sigui quina sigui
la llengua materna de la generació precedent.
Altres testimonis de la generació nascuda a mitjans segle 20 mostren que al llarg
de l’escolaritat encara és percebut com un problema la pervivència o la
reminiscència del català. Sempre són estigmatitzades les « catalanades », burlats
els errors lingüístics o mancances en francès. La qual cosa demostra que tot i
que la llengua d’ús a l’escola sigui el francès des de sempre, els anys 1950 i
1960, el català encara és prou present en la societat per plantejar problema al
món professoral que continua tenint ben clar la missió francesitzadora de
l’educació escolar.
Uns dels elements més parlants a l’hora de valorar l’estat de la llengua catalana
són les enquestes realitzades al territori i que sintetitzen –probablement massa–
el grau de coneixement i ús (declarats) del català per part de la població. Ja he
assenyalat més amunt la deficència dels instruments d’avaluació i d’estudi de la
llengua a Catalunya Nord. La realitat d’aquest dèficit s’explica pel context
francès i alhora per raons més pròpiament catalanes.
En primer lloc, el principal condicionant de la feblesa del coneixement de la
situació del català és la ideologia lingüística francesa i la particular i exclusiva
concepció de la nacionalitat. La legislació francesa no autoritza cens lingüístic10
10
L’INSEE reitera regularment la seua negativa d’incloure en el cens preguntes relatives al coneixement
d’altres llengües que el francès. Una sola excepció...
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
24
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
considerant
que
la
llengua
« constituint un element essencial
de la comunitat nacional » no pot
ser cap altra per als ciutadans de la
República
que
el
francès.
Determinar quins col·lectius són
locutors d’una altra llengua
equivaldria
a
reconèixer
l’existència d’altres comunitats, la
qual cosa és incompatible amb
l’existència d’una nacionalitat
francesa única i exclusiva. La segona explicació de la feblesa de les eines de
mesura de l’estat del català és la pròpia relativa indiferència de les autoritats
nordcatalanes que, més enllà de les declaracions favorables, no dediquen els
mitjans que serien necessaris a un estudi detallat, regular i rigorós de la qüestió.
Tampoc des de les institucions sudcatalanes trobem la determinació a incloure
l’àrea lingüística del nord de la frontera franco-espanyola en el seguiment molt
acurat que se fa de la llengua catalana a la Catalunya autònoma. Aquest estat de
fet pot il·lustrar una consciència identitària i unes relacions inter-catalanes més
tènues que en altres casos similars. A la mateixa ratlla fronterera, i a cavall del
Pirineu i dels mateixos estats, trobem el País Basc on les enquestes lingüístiques
a tota l’àrea bascòfona tenen un ritme i una regularitat més consistents.
Com a contrapunt d’aquestes consideracions prèvies, cal esmentar que les dues
darreres iniciatives per realitzar enquestes lingüístiques a Catalunya Nord
provenen de la Generalitat de Catalunya: la primera correspon a l’Enquesta
d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord efectuada per l’Institut de Sociolingüística
Catalana publicada el 2004 ; la segona a l’enquesta en curs el 2015 portada
conjuntament per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de
Catalunya, l’IFCT de la Universitat de Perpinyà, amb el suport del Consell
General de Catalunya Nord. Aquest darrer treball reflecteix probablement una
presa de consciència dels actors nordcatalans de la necessitat d’incidir més en
aquest domini.
La realitat, doncs, és que el 2015 tenim els resultats de tres enquestes generals
realitzades el 1993, el 1997 i el 2004. Les dues primeres van ser encarregades
pel Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló. Les dades, per tant, de les quals
podem disposar, són ja un xic antigues i no corresponen pas més a la situació de
la llengua del primer decenni del segle 21. Les xifres tanmateix ens donen una
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
25
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
fotografia de la societat nordcatalana al tombant de segle. Permeten que afirmem
que la llengua catalana no ha desaparegut de Catalunya Nord i que conforma
encara una realitat substancial de la societat. Evidentment, seria útil de definir de
manera més precisa què significa una « desaparició » i què s’entén per « realitat
substancial ».
De manera sintètica i esquemàtica, podem establir que una tercera part de la
població adulta declara que sap parlar català i més de la meitat declara que
comprèn la llengua. Detallem tot seguit les dades de les enquestes esmentades
que ens permeten pintar aquest panorama.
Enquesta Média Pluriel Méditerranée, 1997
Percentatge (mostra 500 pers.)
Comprèn el català 55%
perfectament
24%
fàcilment
14%
sentit global
17%
Comprèn qualques 19%
mots o expressions
No comprèn gens
26%
TOTAL
100%
Nbe locutors (+14 anys)
167 695 persones
73 176
42 686
51 833
57 931
Sap parlar català
34%
Bé
17%
conversa simpla
8%
un poc
9%
Sap qualques mots o 17%
expressions
No sap parlar gens
49%
TOTAL
100%
103 666
51 833
24 392
27 441
51 833
Sap llegir el català
Fàcilment
prou fàcilment
prou difícilment
Difícilment
No sap llegir gens
TOTAL
39%
8,25%
8,25%
10,5%
12%
61%
100%
118 911
25 154
25 154
32 014
36 588
185 989
304 900
Sap escriure català
No sap escriure
TOTAL
11%
89%
100%
33 539
271 361
304 900
79 274
304 900
149 401
304 900
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
26
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
Dels que saben llegir :
Llegeix sovint o cada dia
12%
Llegeix ocasionalment
41%
Llegeix rarament
35%
TOTAL
88%
Evolució 1993-1997
Competències
1993
1997
/ 1993
2004
Comprendre
64%
55%

65,3%
Perfectament
37%
24%

Parlar
48%
34%

bé
34%
17%

Llegir
23%
16%

difícilment
23%
22%
=
Escriure
10%
11%
=
10,6%
Vol aprendre / perfeccionar-se
28%
21%

45,3%
Parla sovint / cada dia
32%
16%

37,1%
31,4%
Síntesi l’Estudi d’usos lingüístics a la Catalunya Nord el 2004, de l’Institut de
Sociolingüística Catalana (director Ernest Querol).
2004
1993
1997
Entèn le català
65,3 %
64 %
55 %
Sap parlar
37,1 %
48 %
34 %
Sap llegir
31,4 %
23 %
39 %
Sap escriure
10,6 %
10 %
11 %
Diu que té com a llengua
Català +
francès
2,1 %
Sols
català
1,5 %
Com llengua en la infància
10,1 %
6,2 %
Llengua a casa
9,6 %
0,5 %
Llengua amb la mare
16,9 %
5,8 %
Llengua de la mare
13,6 %
10,9 %
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
27
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
Llengua amb el pare
15,4 %
4,3 %
Llengua del pare
15,4 %
11 %
Llengua entre els pares
16,4 %
14,2 %
Llengua amb la parella
8%
1%
Llengua de la parella
5,2 %
3,3 %
Llengua amb avis paterns
8,2 %
5,5 %
Llengua amb avis materns
13,3 %
6,5 %
Llengua entre els avis
20,6 %
15,5 %
Llengua amb els germans
11,2 %
3,2 %
Llengua amb els fills
6,7 %
0,2 %
Llengua amb la família
12,3 %
0,5 %
Llengua amb els amics
10,1 %
1,8 %
Llengua amb amics catal.
26,3 %
12,6 %
Llengua amb amics francof.
0,5 %
0,2 %
Llengua amb els veïns
8,8 %
2%
Llengua amb els estudiants
3,2 %
0,7 %
Llengua als petits comerços
6,2 %
0,2 %
Llengua a grans superfícies
0,5 %
Llengua als bancs
0,2 %
Llengua a cal metge
0,5 %
Llengua amb desconeguts
0,9 %
0,2 %
Llengua de notes personals
1,7 %
0,5 %
Tothom hauria de parlar
47,6 %
Desitja parlar
57,9 %
Desitja aprendre
45,3 %
Desitja que nins aprenguin
62,9 %
28
[d’acord
+
més
aviat
d’acord]
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
Altres estudis més específics vénen a avalar les dades generals, com l’enquesta
Paysage linguistique du Lycée de Ceret (desembre de 2006).
635 respostes dels alumnes (58%)
CATALÀ
- 44% dels alumnes declaren comprendre el català
- 18%
“
saber parlar català
- 29%
“
saber llegir el català
- 14%
“
saber escriure català
- 32%
“
que el català és parlat en família
Enquesta a Cases de Pena (2004)
146 famílies (65% dels habitants)
51,4 % nascuts a Catalunya Nord
58,2 % a Cat. Nord o una altra regió dels Països Catalans
- Comprèn el català :
- Comprèn qualques mots :
- És favorable al reconeixement oficial :
- Vol ensenyament bilingüe pels fills :
- Vol que els fills aprenguin català :
- Vol aprendre o perfeccionar el català :
35,3 %
30,7 %
36,3 %
37,5 %
58,3 %
43,8 %
L’enquesta local del municipi rossellonès de Cases de Pena (qüestionari APLEC
– ABF a l’ocasió del cens de població) confirma les tendències indicades a les
enquestes generals realitzades amb mostres de tot Catalunya Nord. La situació
d’una llengua en relació amb una societat, però, no s’avalua simplement amb el
grau de coneixement que en té. Més enllà de propòsits purament utilitaris ningú
s’inquieta de si la població coneix més o menys anglès o alemany. No hi ha
« res més » en joc en aquest cas que consideracions de projecció exterior o
d’interessos econòmics. Cap comunitat, cap grup no s’hi juga l’existència. Al
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
29
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
contrari fins i tot. L’opinió francesa, en general, veu com una amenaça més o
menys clara l’expansió del coneixement de l’anglès, llengua viscuda com a
concurrent directa i, doncs, perill potencial per a la supervivència de la identitat
francesa.
Entendre en quina situació se troba el català a Catalunya Nord implica d’arribar
a avaluar més enllà dels grans trets quin ús se fa encara de la llengua, quina
representació en tenen els seus habitants, quins desigs formulen pel seu futur,
com articulen aquests elements amb llur actuació personal.
El primer àmbit en el qual detallem la presència del català a Catalunya Nord és
el de l’ensenyament. De les escoles maternals fins a la Universitat de Perpinyà,
s’ensenya el català i la demanda social es manté alta.
La Universitat de Perpinyà11 compta entre les seues facultats 12 l’Institut
Franco-Català Transfronterer (IFCT) encarregat de l’ensenyament del català als
cicles educatius superiors 13. L’estructura s’administra com una facultat i és
ubicada a l’edifici de la Casa dels Països Catalans que constitueix, al campus
perpinyanès, un pol de formació, investigació i difusió centrat en la llengua
11
12
13
Universitat de Perpinyà : nom complet Universitat de Perpinyà Via Domícia. El seu nom oficial és en
francès, Université de Perpignan Via Domitia, com pràcticament totes les denominacions d’organismes
públics de l’Estat francès.
Les universitats franceses són constituïdes per « composantes » (components) o també anomenades Unitats
de Formació i Recerca (UFR), que poden prendre la forma de dos organismes diferents, les facultats
pròpiament dites i els instituts. A Perpinyà, els instituts són tres : l’Institut Universitari de Tecnologia (IUT),
l’Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT) i l’Institut d’Administració de les Empreses (IAE). La
Universitat consta a més a més de tres facultats: Lletres, Dret, Ciències.
L’IFCT té un director al seu capdavant i un consell d’administració per gestionar-ne el funcionament. Són
membres del Consell de l’IFCT, representants de les principals institucions nordcatalanes : el Consell
General, el Consell Regional, la Vila de Perpinyà. Totes donen suport a l’Institut.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
30
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
catalana i les qüestions relacionades amb les realitats frontereres. Els primers
diplomes d’ensenyament superior de català existeixen des del 1982 14. La
Universitat de Perpinyà proposa un curs d’Estudis Catalans (llicenciatura en tres
anys, màster en dos anys i possibilitat de seguir en doctorat en tres anys més),
una llicenciatura professional de traducció i interpretació, un màster professional
de relacions transfrontereres, un màster de formació del professorat de català
(MEEF) 15 i tres diplomes universitaris Certificats de Llengua Catalana (CeLCat)
A, B1 i B2. Els Estudis Catalans a la universitat han constituït un pal de paller
entorn del qual, a partir dels anys 1980, s’ha anat construint i estructurant
l’ensenyament del català a Catalunya Nord, tant a l’ensenyament elemental com
al secundari i al superior. És des del pol universitari que s’ha negociat i
concretat la creació dels concursos per a la formació del professorat, tant al
secundari amb el CAPES 16 de català el 1992, com a l’ensenyament maternal i
primari amb el CRPE 17 especial de i en llengua regional el 2002. El mateix pol
d’Estudis Catalans inclou, a la mateixa Casa dels Països de l’IFCT, el centre de
recerques ICRECS18, la delegació de l’IEC a Perpinyà, la seu de l’APLEC,
l’Associació per a l’ensenyament del català 19, entre altres entitats totes
relacionades amb l’ensenyament o la difusió de la llengua i de la cultura
catalanes.20
21
El professorat de l’IFCT compta actualment 7 persones permanents , a les quals
s’afegeixen una desena d’ensenyants exteriors (professorat del secundari,
14
15
16
17
18
19
20
21
Joan Becat i altres iniciadors dels Estudis Catalans a Perpinyà, entre altres Miquela Valls Robinson, Alícia
Marcet Juncosa, Jordi Costa, Domènec Bernardó, Pere Verdaguer, Maria Dolors Solà Oms.
MEEF Català Secundari : màster Métiers de l’Éducation, de l’Enseignement et de la Formation que prepara
al professorat de català a l’ensenyament secundari.
CAPES : certificat d’aptitud per l’ensenyament secundari, concurs de l’Educació Nacional per a reclutar els
professors dels instituts.
CRPE : Concours de recrutement de professeur des écoles, concurs de l’Educació Nacional per a reclutar els
professors de primària. Existeix un CRPE spécial de et en langue régionale per a reclutar els mestres de
l’ensenyament bilingüe.
ICRECS : Institut de Recerca en Ciències Socials, centre d’investigació centrat en estudis catalans i
qüestions transfrontereres, adossat a les formacions universitàries de l’IFCT i dirigit des del 2015 per Míriam
Almarcha París. A patir del 2015, l’ICRECS és integrat al CRESEM, Centre de recerca sobre les societats i
entorns mediterranis.
APLEC : Associació per a l’ensenyament del català, amb seu a la Casa dels Països Catalans, a la Universitat
de Perpinyà. L’entitat gestiona, gràcies al suport financer de les administracions locals, més del 80% de la
iniciació a la llengua catalana en les escoles públiques de Catalunya Nord. Promou el desenvolupament de
l’ensenyament bilingüe i és membre fundadora de la FLAREP, la Fédération pour les langues régionales dans
l’enseignement public amb entitats representant les altres llengües de l’Estat.
Totes les entitats membres de l’IFCT i que hi tenen seu : l’UCE, l’AFECT, l’ACE, l’EICT...
L’IFCT havia arribat a comptar fins a 10 professors i professores titulars, però les restriccions
pressupostòries i les redistribucions de personals al si de la Universitat tendeixen a reduir els mitjans de les
facultats menys prioritàries...
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
31
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
d’altres universitats dels Països Catalans, professionals, doctorands) que
completen els titulars per a cobrir les necessitats del servei. Una particularitat
d’aquesta facultat d’Estudis Catalans és que funciona per bona part en català,
cosa que constitueix una originalitat en un ens públic de l’Estat francès. La
pràctica totalitat de les classes que s’hi imparteixen són en llengua catalana22.
Com a indicadors de l’enfocament que tenen les formacions, els continguts dels
cursos de la llicenciatura inclouen classes de les següents matèries : llengua,
traducció (francès, català, espanyol), història, geografia i societat, coneixement
dels Països Catalans i de Catalunya Nord en particular, lingüística i
sociolingüística, literatura, gramàtica, mitjans de comunicació, didàctica i
plurilingüisme. Els efectius de l’IFCT se situen entorn dels 150 estudiants
anuals.
A l’ensenyament primari, la llengua catalana és present sota la forma de dues
modalitats distintes. El català ensenyat com a assignatura de manera extensiva. I
el català utilitzat com a llengua vehicular per als ensenyaments d’altres
disciplines. La modalitat d’ensenyament immersiu, parcial i qualificat de
bilingüisme, o complet i anomenat immersió, constitueix el sol mitjà de
transmissió segur de la llengua : produeix anualment, segons una avaluació
pròpia basada en el nombre de classes, uns 400 joves catalanoparlants
potencials. L’ensenyament en català a Catalunya Nord representa en 2015 un
7% de l’alumnat amb uns 3500 joves. Inclou l’històric model de les escoles
immersives en català de la Bressola, l’escola immersiva Arrels avui dia
integrada al servei públic d’educació i les línies bilingües públiques. Les escoles
inicialment associatives dels anys 1970, s’han anat completant per classes
bilingües públiques a partir dels anys 1990, passant així d’un punyat de nins i
nines ensenyats en català a uns quants milers al cap de 40 anys. La progressió és
lenta, encara que contínua. A l’ensenyament secundari, el bilingüisme i la
immersió es redueixen a un 1,5% de l’alumnat.
La segona modalitat d’ensenyament del català és l’extensiu. L’assignatura és
ensenyada des de la maternal fins al batxillerat, de manera molt desigual i
aleatòria, malgrat els textos reglamentaris del Ministeri d’Educació que ho
preveuen però que no sempre s’apliquen rigorosament 23. A maternal i primària,
el volum d’ensenyament teòric de 1h30 setmanal gairebé mai es respecta ; molt
sovint només dediquen 1h setmanal als joves de primari i mitja hora per als
alumnes de maternal. A més, el principi estrictament aplicat del caràcter
22
23
Recompte de les assignatures en funció de la llengua : el 87% dels cursos de la llicenciatura són en català.
L’ensenyament extensiu es basa en les circulars del ministre Jack Lang, del 2001.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
32
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
facultatiu de l’ensenyament de les « llengües regionals » implica que moltes
famílies que desitgen que els seus fills aprenguin català no ho tenen proposat a
la seua escola. A l’ensenyament secundari (col·legi fins als 14 anys i liceu fins
als 18 anys), l’oferta de llengua depèn de la política i dels mitjans de cada
centre. En conjunt, no arriba al 20% de l’alumnat la proporció de joves que
estudien català com a assignatura a l’escola. Amb aquestes condicions, és difícil
que l’ensenyament extensiu produeixi joves potencialment capaços de
comprendre i parlar català.
Nombre d’establiments escolars amb ensenyament bilingüe a Catalunya Nord
(2010)
– 55 establiments / 380 públics+privats (14,5%)
– 55 establiments / 356 públics+associatius (15,5%)
L’ensenyament del català i bilingüe (dades 2011-2012)
PRIMARI
Maternal
Elemental
Total
Percent.
/
total
Catalunya Nord
Llengua viva
3186
4462
7648
18%
Bilingüe / immersiu
2792
7%
Total
10440
25%
Percentatge
SECUNDARI
Col·legi
Liceu
Total
Llengua viva
1536
556
2092
6%
Bilingüe / immersiu
785
94
879
2%
Total
2321
650
2971
8%
TOTAL
PRIM + SECUND
Llengua viva
Percentatge
9740
12%
5%
PRIM + SECUND
Bilingüe, immersiu
3671
PRIM + SECUND
Total
13411
17%
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
33
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
Les raons de la tragèdia
Entre les raons que expliquen i alimenten encara avui dia la situació de reculada
constant i el procés de substitució lingüística figuren tres elements : el marc
jurídic francès, la ideologia lingüística i la pèrdua de capacitat competencial dels
catalans.
En primer lloc és inevitable destacar l’immens condicionament imposat pel
marc legal de la República francesa que, mitjançant les mencions a la
Constitució, les lleis, els decrets, les circulars ministerials i les sentències
jurisprudencials, tots concorren, en un exercici molt cohesionat, permanent i
sistemàtic, a relegar les « llengües regionals » en un estat de no reconeixement i
d’impossibilitat d’utilització. El català,
com qualsevol de la setantena de
llengües inventariades al país, és tolerat
com a element ambiental i patrimonial
però en cap cas no dóna lloc a cap dret
per als seus locutors. L’article 2 de la
Constitució consagra el caràcter oficial
únic i obligatori del francès 24, deixant al
marge del dret positiu qualsevol altra
llengua. El 2008 els parlamentaris
accepten d’incloure una menció relativa a les « llengües regionals » a la
Constitució25. Només té dimensió declarativa i simbòlica, i tampoc dóna cap
dret, segons ja han dictaminat els tribunals. La llei principal que rebla el clau i
desenvolupa l’obligatorietat i l’exclusivitat de l’ús del francès data del 1994 i és
la Loi relative à l’emploi de la langue française, dita llei Toubon. Tan sols
autoritza, de manera genèrica, l’ús d’altres llengües, « regionals » i
« estrangeres » amb finalitat i en el marc estricte de l’ensenyament 26. Un altre
24
La Constitució del 1958 introdueix l’esmena relativa a la llengua francesa el 1992, al moment de la
ratificació del Tractat de Maastricht, a l’article 2 : « La langue de la république est la français ». Introduïda
en principi i segons l’argumentació mateixa dels ponents i diputats per a impedir que l’anglès pugui
amenaçar la preeminència del francès, ha estat sistemàticament utilitzat des d’aleshores per oposar-se al
reconeixement i a l’ús de les llengües regionals.
25
L’article 75-1 de la Constitució menciona que : « Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la
France ».
L’article 11 de la llei Toubon diu que : « La langue de l'enseignement, des examens et concours, ainsi que
des thèses et mémoires dans les établissements publics et privés d'enseignement est le français, sauf
exceptions justifiées par les nécessités de l'enseignement des langues et cultures régionales ou étrangères
ou lorsque les enseignants sont des professeurs associés ou invités étrangers » [el subratllat en negereta és
meu]. La qual cosa significa que s’admet l’ús del català, en un context educatiu i sense que creï cap dret per
als locutors.
26
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
34
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
article de la llei27 amb el qual el legislador pretenia tolerar l’ús de les « llengües
regionals » ha estat neutralitzat pels consells d’Estat i Constitucional que
sentencien recurrentment que no té efecte perquè contradiu la prioritat atribuïda
al francès a la Constitució. Finalment, s’ha d’esmentar el text legal més recent,
la llei d’Educació, dita llei Peillon del 2013, que menciona les llengües
regionals i per primer cop l’ensenyament bilingüe, i n’augmenta les possibilitats
en el marc educacional, limitant-ne estrictament l’efecte al context educatiu i
acotant rigorosament l’oferta eventual al seu caràcter preceptivament facultatiu.
Una explicació rau en la particular ideologia lingüística francesa, àmpliament
impulsada per les autoritats polítiques i administratives, majoritàriament
assumida o al menys acceptada, per la majoria de la població. Sovint França
defensa de cara enfora que existeix una « excepció cultural » francesa.
L’expressió ve a expressar la voluntat de considerar de manera distinta de la
resta del món la llengua i la identitat francesa, que no poden entrar en
competència amb altres i que han de ser considerades exclusives al seu territori.
S’aproparia del concepte de « llengua pròpia » quan parlem del català als Països
Catalans. De tota manera la ideologia lingüística francesa va íntimament lligada
a la nació com a col·lectivitat política i n’és un dels trets definitoris 28. Amb un
raonament de geometria variable s’arriba així a justificar que la llengua, al segle
21, és un element « fonamental de la personalitat » nacional29, i per tant no hi
pot pas haver cap altra llengua reconeguda que el francès. Reconèixer
l’existència d’una altra llengua significaria acceptar que poden haver-hi altres
realitats nacionals, o minories, al si del conjunt nacional francès que precisament
es considera i es vol únic i incompatible amb cap altre.
Per això el Consell constitucional va rebutjar a l’estatut de la Col·lectivitat
territorial específic de Còrsega, el 1990, que hi pogués cabre la menció de
« poble cors » amb el motiu que el sol poble existent a França és el francès, que
27
28
29
L’article 21 de la llei Toubon diu : « Les dispositions de la présente loi s'appliquent sans préjudice de la
législation et de la réglementation relatives aux langues régionales de France et ne s'opposent pas à leur
usage. »
Contradictori amb la concepció de nació com a comunitat política contemporània (definició que en dóna
Ernest Renan a finals del segle 19, al seu discurs « Qu’est-ce qu’une nation ? » del 1882) oposat a la
denunciada concepció naturalista alemanya, la nació és un « plebiscit de cada dia » de persones que « volen
fer coses juntes ». S’oposa d’aqueixa manera a la idea que els membres de la nació no tenen necessàriament
una llengua comuna.
Així ho argumenta la justícia per refusar que s’autoritzi la inscripció al registre d’estat civil del nom d’un nin
de Perpinyà amb l’ortografia correcta, posant l’accent a la i de Martí. Sentència del tribunal de gran instància
de Perpinyà i de la jutgessa Patricia Le Rose, el 2001 : «la llei n° 94.665 del 4 d’agost del 1994 relativa a
l’ús de la llengua francesa recorda que la llengua francesa és la llengua de la República en virtut de la
Constitució i que aquesta constitueix un element fonamental de la personalitat del patrimoni de França».
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
35
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
només el constitueixen ciutadans individuals. És la unicitat de la nació francesa,
unicitat d’on es desprèn la igualtat de tots els ciutadans. Consegüentment no se
poden acceptar, sense trencar la igualtat i entrar en discriminacions, l’ús de les
llengües no nacionals. I la voluntat d’exclusivitat va fins a definir un caràcter
estrictament i obligatòriament facultatiu de les llengües « regionals »
(coneixement, ensenyament, ús). És a dir que la pauta segons la qual es
considera maleducat emprar el català en presència d’una persona no
catalanòfona és traslladada a l’àmbit de la legalitat i interioritzada per la
població i les institucions : utilitzar el català constitueix una discriminació
envers totes aquestes persones que no coneixen la llengua perquè la sola llengua
legítima sobre el sòl de la República és el francès.
Aquesta norma ideològica profundament arrelada en les mentalitats aliada al
marc jurídic francès estricte formen així un obstacle potent i eficaç per a impedir
el recurs a la llengua catalana en totes les situacions comunicatives de la vida
quotidiana, siguin públiques o fins i tot de l’àmbit privat.
El guió francès de l’extinció del català
La perspectiva d’una salvació del català en aquestes condicions resulta molt
minsa. Tots els indicadors confirmen que Catalunya Nord se troba en l’etapa
final de la substitució lingüística. Les generacions del segle 21 residents a
Catalunya Nord en el millor dels casos saben català com a llengua segona. El
grau de competència lingüística dels catalanòfons és molt inferior a la
coneixença del francès. A més a
més, la freqüència d’ús i les
ocasions de poder utilitzar el
català són molt reduïdes. Se
limiten a un ús accessori,
simbòlic
moltes
vegades,
arraconant d’aquesta manera el
català a una la llengua semioculta, sense valor jurídic i
supèrflua.
Una
persona
catalanoparlant es troba en una situació de triple minorització : els catalanòfons
són minoria respecte al conjunt francès, són minoria respecte al conjunt de la
població de Catalunya Nord, i també són minoria respecte als catalans del
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
36
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
territori (al menys als que hi han nascut). Són minoria sense existència legal, ja
que França no reconeix pas cap minoria sobre el seu territori 30.
Tenint en compte la dinàmica demogràfica de Catalunya Nord 31, és molt
improbable que el català aconsegueixi abstreure’s de la dinàmica d’una
minorització cada cop més extensa. En efecte, la població creix des de fa mig
segle únicament gràcies al saldo migratori que està operant una veritable
transfusió demogràfica. Cada any abandonen Catalunya Nord uns 3200
habitants, mentre hi entren unes 6850 persones. El canvi poblacional és, doncs,
molt elevat i es caracteritza per una pèrdua de nascuts a Catalunya Nord, i
lògicament de coneixedors potencials de la llengua catalana, al mateix temps
que arriben persones originàries per un 70% de regions de la meitat nord de
França (àrea lingüística francòfona històrica i monolingüe). Una minoria
d’habitants de Catalunya Nord han nascuts al propi territori i la proporció és
cada any més feble del fet del moviment demogràfic intens. Els « nous
catalans »32 contribueixen a descatalanitzar lingüísticament el territori, tant per
l’efecte quantitatiu com pel qualitatiu degut al seu origen geogràfic. S’ha de
recordar per entendre la situació lingüística i l’estat d’esperit en el qual es troben
les noves poblacions que l’Estat francès és un país centralitzat que no té
institucions autònomes, ni competències definides ni delegades en matèria de
llengua. Un migrant del nord de França, atret a Catalunya Nord per
l’heliotropisme, pot perfectament considerar que és un francès que es mou des
d’una regió francesa cap a una altra regió francesa, sense cap altra consideració.
A fi de comptes, la mecànica de la interrupció de transmissió familiar del català,
conjugada a la transfusió ètnica i al context juridico-institucional francès deixen
ben poc marge a la llengua catalana. El català a Catalunya Nord se troba a
principis del segle 21 en un impasse, té una presència residual i ha de considerar
molt difícil la possibilitat de trobar les vies d’una perennització en els anys a
venir.
30
31
32
L’Estat francès no ratifica els textos internacionals que reconeixen i protegeixen el dret de les minories, ni tan
sols lingüístiques (Conveni per a la protecció de les minories, Carta europea per a les llengües regionals o
minoritàries, Conveni internacional dels drets dels infants, Pacte internacional de drets civils i polítics.
Totes les dades provenen de l’INSEE, Institut National de la Statistique et des Études Économiques.
El Consell Departamental de Catalunya Nord organitza cada any al mes d’octubre una jornada de recepció i
activitats diverses per a fer conèixer i promoure a prop de les poblacions novament arribades la cultura, el
patrimoni, la identitat del « País Català » : és la Jornada dels Nous Catalans.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
37
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
Quin guió català per una recuperació lingüística ?
En un panorama sociolingüístic fosc per al futur del català a Catalunya Nord,
existeixen uns elements positius que més aviat actuen a contracorrent del procés
de substitució i permeten conservar una perspectiva d’inversió de la dinàmica, al
menys del seu alentiment i de resistència del català.
El primer camp on es noten escletxes de possibilitats d’actuació a favor del
català és el de l’àmbit juridico-institucional. En la muralla de la República
francesa, hi ha esquerdes democràtiques, petits espais legals i reglamentaris que
autoritzen o toleren la presència i l’ús de les « llengües regionals ». És el cas
dels textos, circulars, lleis i
decrets, relatius a l’ensenyament
o als mitjans de comunicació
públics33.
La
nova
llei
d’educació
del
2013
en
particular reconeix per primer
cop
legalment
el
model
d’ensenyament
bilingüe
i
menciona explícitament que les
famílies
n’han
de
ser
informades, obrint així la
perspectiva que en un territori donat se pugui estendre, i per què no generalitzar,
una educació en francès i català34. Per altra banda, tot i fràgil i minsa, la
possibilitat legal de tolerar la coexistència de l’ús de dues llengües existeix i la
determinació de les institucions locals per instaurar un bilingüisme territorial, ni
que sigui formal i optatiu per als usuaris és una realitat (retolació, comunicació
institucional, suport a la cultura i a l’expressió en la llengua pròpia).
Un altre instrument clau en la dinàmica de recuperació del català és el de la
dimensió utilitària de la llengua. En aquest camp, el català a Catalunya Nord es
beneficia d’un hinterland efectiu i potent, el sud de la frontera estatal, on la
llengua té una situació més normal, i que la converteix en eina útil i no solament
en romanalla patrimonial o riquesa del passat. És la percepció que clarament en
tenen els nordcatalans : el català els serà útil per a comunicar-se amb el sud, és
33
Molts textos relatius a llengües regionals han estat compilats en un llibret editat per Dalloz el 2014, a la
demanda de la Ministra de Cultura : Les langues de France, París, 177 p.
34
Uns territoris com Còrsega o Alsàcia ja han fixat com a objectius per a tots els alumnes la generalització de
l’ensenyament de la llengua regional (l’alemany) o de les línies bilingües (en cors a maternal).
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
38
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
una llengua que ha de ser apresa pels joves perquè els pot donar oportunitats per
al seu futur professional. Com més consolidada esdevé la llengua al sud de
l’Albera, més interès desperta a Catalunya Nord. L’espai català, amb el Principat
en primer, essent una àrea determinant en les relacions amb França, la « seua »
llengua esdevé un element ineludible en la presa en compte de les realitats dels
socis internacionals. S’hi afegeix encara una dimensió quan França pren en
consideració la possibilitat que una col·laboració franco-catalana pugui ajudar a
la difusió de la llengua francesa, actualment en forta reculada com a llengua de
projecció internacional. Per aqueixes raons, la major integració europea, el
creixement de fluxos transfronterers i la (re)connexió històrica de Perpinyà amb
la metròpoli barcelonina mitjançant el TGV, conforten que la llengua catalana
esdevingui més present i beneficiosa a Catalunya Nord.
Finalment és innegable que el procés d’afirmació sobiranista de la Catalunya
autònoma concorre a normalitzar la llengua a fora del propi territori. Convertida
en llengua d’Estat, el català adquireix automàticament una dimensió, una imatge
i un estatus potents i propicis a ser considerada llengua com les altres, a entrar
en el club de les llengües que no han de justificar la seua existència cada dos per
tres. Un estat català amb llengua oficial generarà, immediatament, la realitat
lingüística catalana en dos espais legítims a l’escenari internacional, gràcies als
dos principats.
Desig de llengua i il·lusió de país
A les consideracions demogràfiques, jurídiques i econòmiques, és indispensable
afegir la dimensió afectiva i identitària. Un dels motors més potents que
intervenen en els canvis lingüístics són precisament els factors identitaris. Des
d’aquest punt de vista, les representacions i els sentiments dels catalans del nord
envers la llengua són més aviat favorables. Sempre el català a Catalunya Nord
ha conservat el seu estatus de « llengua », contràriament a moltes altres zones de
l’Estat francès on la ideologia havia relegat el vehicle local en simple dialecte o
patuès. Per altra banda, la identitat viscuda pels habitants del nord de l’Albera
sempre ha estat basada en el sentiment de catalanitat. La gent de Perpinyà es
considera catalana, la qual cosa afegeix un element coincident, coherent i
cohesionador entre origen ètnic, desig identitari i instrument lingüístic35. La
realitat històrica i institucional contemporània d’una comunitat nacional catalana
35
No existeixen a Catalunya Nord les estridències o al menys divergències que s’expressen en certes parts dels
Països Catalans entre denominació de la llengua i sentiment identitari, com ara al País Valencià, a Andorra, a
la Franja d’Aragó, a les Balears o a l’Alguer. Des d’aquest angle, la situació és molt més semblant a la
Catalunya autonòmica.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
39
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
sense estat i d’uns estats-nació concurrents sòlidament establerts als Països
Catalans han impedit, fins ara, una definició identitària única basada en la
catalanitat. L’establiment d’una estructura estatal catalana clàssica hauria de
clarificar els sentiments identitaris a Catalunya Nord i, de retop, afavorir el
suport a la llengua. Ja a les enquestes un percentatge prou alt considera que és
normal d’expressar-se en català a Catalunya Nord i que més gent s’hi hauria de
comunicar 36. El trauma lingüístic provocat pel canvi de llengua pròpia, molt de
temps soterrat pels propis catalans i que tan bon punt s’enceta un debat sobre
llengua torna a aflorar 37, és encara viu. Demostra un intens desig de llengua per
part dels catalans del nord tot i els segles de regressió. La demanda social
d’ensenyament es manté forta en un context no gaire propici. Un 40% de les
famílies expressa a les enquestes ser favorable a l’ensenyament bilingüe ; un
70% es declara partidari que els fills aprenguin la llengua a escola38.
Amb l’evolució de la
societat i de les institucions
pròpies retrobades al sud de
la frontera estatal 39, les
mentalitats a Catalunya
Nord estan experimentant
mutacions. La llengua
catalana
tendeix
a
equiparar-se a qualsevol
llengua normal, és a dir
plenament legítima i útil.
Tot i que no s’hagi extirpat encara la diglòssia i l’autoodi, els nous
catalanoparlants ja no consideren la llengua com un atribut d’una categoria de
població inculta i desafavorida. La impressió que donen les persones que
s’expressen sobre la llengua és el d’una dignitat retrobada o en curs de
recobrament. La seguretat lingüística, individual i col·lectiva, necessària per a
un canvi d’actitud en la pràctica de la llengua, tendeix a consolidar-se, encara
que tímidament i de manera no sempre gaire visible.
36
37
38
39
Enquestes del 1993 i 1997.
La dimensió psicològica del canvi de llengua i de l’auto-inhibició lingüística, les seues queden per estudiar a
Catalunya Nord.
Les dades se refereixen a les enquestes generals sobre coneixement del català dels anys 1993, 1997 i 2004.
Recuperació de la democràcia, de l’autonomia, represa i augment de la reivindicació sobiranista, creixement
econòmic, aparició de mitjans de comunicació moderns en català, progressos en la normalització de la
llengua.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
40
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015
En el sentiment de redignificació identitari i lingüístic hi intervenen fortament
els esdeveniments i avenços de la societat sudcatalana, l’afany de construir un
estat propi 40. Veus se senten de ciutadans ordinaris 41 que evoquen el seu desig
de sol·licitar « la nacionalitat catalana » quan hi hagi independència. Tot
d’elements que poden contribuir a establir un fonament afectiu i identitari més
clar, determinant a l’hora de recuperar la llengua i establir mecanismes per a
reactivar-ne la transmissió a les noves generacions 42.
41
40
41
42
L’actualitat política sudcatalana és molt present en la premsa perpinyanesa ; el diari monopolístic local, en
francès, L’Indépendant, es fa eco àmpliament dels detalls del que passa, de les reivindicacions i dels debats
entorn de la qüestió catalana (contràriament al silenci atordidor de la premsa francesa sobre aquest tema).
Volem dir amb aquesta expressió que no són persones involucrades en cercles militants catalanistes, ni a
vegades són tan solament catalanoparlants.
Amb la transmissió als joves, mitjançant l’escola, és imprescindible que se reactivi l’ús social, al menys entre
catalanoparlants identificats. La qüestió és encara un repte a Catalunya Nord ; els alumnes eixits de les
escoles en català, immersives i bilingües, no s’expressen espontàniament en català si no es troben en un
context de situació catalanòfona obligada. La clarificació del sentiment identitari i la consolidació de la
seguretat psicològica entorn de la catalanitat contribueix a fer el pas de catalanoparlants cap a
catalanocreients (expressió manllevada a una comunicació de Míriam Almarcha París, professora a la
Universitat de Perpinyà), condició per a retrobar una dinàmica de reapropiament de la llengua, tal com està
passant a la Catalunya del sud de la frontera.
La llengua catalana del present al futur.
CATALUNYA NORD. Alà Baylac Ferrer.
Qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
Catalunya
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
Principat
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
Miquel Àngel Pradilla
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
42 asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb zxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio
pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv
bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Miquel Àngel Pradilla Cardona (Rossell, el Baix Maestrat, 1960) és
professor titular de Fonètica i Fonologia i de Sociolingüística al
Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.
Des del 2005 és membre numerari de la Secció Filològica de
l’Institut d’Estudis Catalans i membre del Consell Social de la
Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya. Des de 2009 és el
director de la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans,
organisme des del qual ha coordinat els informes anuals sobre l’estat
de la llengua catalana (2009-2013). Ha publicat nombrosos articles
en revistes especialitzades i ha participat en diverses recerques
col·lectives És autor dels llibres El Baix Maestrat: una cruïlla
fonètica (1996), El laberint valencià. Apunts per a una
sociolingüística del conflicte (2004), Sociolingüística de la variació
i llengua catalana (2008), La tribu valenciana. Reflexions per a
una sociolingüística del conflicte (2008), De política i planificació
lingüística. Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu
valencià (2011) i La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a
la recerca de la normalitat lingüística (2015).
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Catalunya
Principat
Miquel Àngel Pradilla
43 Introducció
Avaluar la vitalitat i l’ús de la llengua a Catalunya significa analitzar-ne la
funcionalitat en el territori de l’àmbit lingüístic de la llengua catalana que
aporta el 55% de la població, 7.509.000 residents d’un total de 13.499.000
habitants, i més de la meitat dels qui declaren saber-la parlar, 5.027.000 de
catalanòfons, segons les dades de l’Informe sobre la situació de la llengua
catalana (2014). D’altra banda, estem parlant d'un territori que, més enllà dels
governants de torn, ha impulsat una política i una planificació lingüística amb un
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 horitzó clar, sense ambigüitats, de
rehabilitació de la llengua pròpia.
Així,
mitjançant
polítiques
intervencionistes, s’han aconseguit
resultats que volen situar la llengua
en una dinàmica, lenta però
sostinguda, de normalitat. Uns
resultats que uns sectors socials
valoren com a escassos i uns altres,
avui dia minoritaris, com a excessius. Amb expectatives tan contraposades i amb
un estat que ha consolidat una gestió clarament asimètrica del multilingüisme
territorial, la conflictivitat continua present en un ecosistema comunicatiu ara
més divers que mai.
L’objectiu d’aquest article és proporcionar unes dades sintètiques sobre la
situació de la llengua catalana a Catalunya. Són dades sobre l’estructura
lingüística poblacional, les destreses lingüístiques que s’atribueix i els usos que
declara. La font principal serà l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013
(EULP 2013). També oferirem una crònica glotopolítica de la involució
legislativa a què s’ha sotmès la gestió de la llengua catalana els darrers anys.
1. Les grans magnituds demolingüístiques
1.1. La base demolingüística: llengua inicial i llengua d’identificació
L’estructura de la població a Catalunya segons la llengua inicial -això és, la
llengua apresa a la llar- presenta un grup, el castellanoparlant, que aglutina més
de la meitat de la població (55,1%). El grup històric, el catalanoparlant, no
arriba al terç de la població (31%). I, finalment, el grup que acull
l’extraordinària amalgama de parlants d’altres llengües mostra un percentatge
del 10,6%.
Com és sabut, la minorització percentual del grup lingüístic autòcton s’explica
per l’alteració demolingüística de les migracions històriques i recents. Les
històriques, especialment intenses entre els anys 1950-1970, van aportar un
contingent molt important de persones, majoritàriament castellanoparlants. Les
recents, en augment sostingut des de mitjan dècada dels noranta del segle passat,
han diversificat extraordinàriament l’ecosistema comunicatiu a Catalunya amb
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
44 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 un horitzó de tres-centes llengües. Val a dir, tanmateix, que el mosaic lingüístic
que ens han fornit les noves migracions presenta grups força desequilibrats
quant a l’aportació de parlants: l’arabòfon seria el més destacat; el
castellanoparlant, també de gran pes, té força rellevància perquè és decisiu en
l’augment del diferencial demolingüístic amb el grup catalanoparlant que ja van
impulsar les migracions històriques.
Gràfic 1 Llengua inicial, d’identificació i habitual. 2013 (%)
Font: Generalitat de Catalunya (2014)
Si fem una prospecció diacrònica, resulta preocupant la pèrdua d’efectius de
llengua inicial catalana que s’observa des de l’Enquesta d’usos lingüístics de la
població 2008 (gràfic 2). Sorolla (2013: 31) va fer notar que el saldo negatiu de
catalanoparlants inicials es podia haver donat per la
confluència
de
variables
demogràfiques
i
sociolingüístiques. Les primeres les associava a la
dinàmica negativa del creixement natural de població i
la consegüent piràmide demogràfica regressiva. Les
segones podien tenir a veure amb la major presència de
catalanoparlants en les generacions de més edat, fet que
propiciava una pèrdua més gran d’efectius que en les
generacions joves, aquestes darreres amb un major
recorregut vital. El contrast de les dades de 2003 i 2008
va evidenciar una pèrdua de 86.000 catalanoparlants inicials, un 4,3% dels poc
més de dos milions que hi havia el 2003. Deu anys més tard, la tendència
decreixent no s’ha estroncat però s’ha moderat considerablement (11.000
persones, -0,5%).
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
45 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Gràfic 2 Llengua inicial. Evolució 2003-2013, ≥ 15 anys.
Nombres absoluts, milers de persones.
Font: Sorolla (2015) a partir de Generalitat de Catalunya (2015).
El contrast entre els resultats de la llengua inicial i la llengua d’identificació és
determinant en la caracterització de l’evolució de la llengua principal de
l’individu en la seua trajectòria vital. Entenem com a llengua d’identificació la
que l’individu considera com la seua llengua en el moment de contestar
l’enquesta. La llengua d’identificació ens aporta una informació cabdal
vinculada a la identitat lingüística, a la representació de la llengua en definitiva.
I esdevé un dels indicadors més objectius de la capacitat d’atracció o de
retracció d’una varietat lingüística.
La relació entre la llengua inicial i la llengua d’identificació queda palesa en el
gràfic 1. S’hi observa com els catalanòfons per identificació superen en 5,4
punts als catalanoparlants inicials, mentre que els castellanòfons per
identificació mostren 7,6 punts menys que els castellanoparlants inicials. Així,
mentre el diferencial entre catalanoparlants i castellanoparlants inicials és de
24,1 punts, el contrast entre els grups d'identificació s’ha reduït a 11,1 punts. Al
seu torn, els parlants inicials d’altres llengües també presenten un diferencial
negatiu de 2 punts pel que fa a la llengua d’identificació.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
46 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 A partir de les dades del Baròmetre de la comunicació i de la cultura 2011, es
van avaluar els fluxos de persones que s’intercanviaven els diversos grups
lingüístics a Catalunya.1 Les dades d’aquest instrument estadístic quantifiquen el
diferencial entre la llengua inicial i la llengua d’identificació catalanes en 4,9
punts a 2011. Tal com es pot veure al gràfic 3, el flux de persones que, tot i tenir
la llengua castellana com a llengua inicial, s’identifica amb la llengua catalana
arriba gairebé al 10%. Tanmateix la identificació lingüística dels qui tenen altres
llengües com a inicials afavoreix clarament la llengua castellana.
Gràfic 3. Llengua d’identificació segons llengua inicial 2011
47 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura
A partir d’aquestes dades, Torres ha analitzat quin és el perfil de les persones de
llengua inicial castellana que han experimentat una mutació cap al grup de
catalanòfons identitaris. De les correlacions establertes es desprèn que les
variables que millor expliquen aquest progrés de la llengua catalana són el
sentiment nacional, el nivell d’estudis i l’origen geogràfic familiar.
1
A instàncies de la Xarxa Cruscat, Joaquim Torres es va encarregar de realitzar el treball esmentat.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Probablement la variable explicativa més potent és el sentiment nacional, això
és, la identificació emocional amb Catalunya. Així, les dades certifiquen què allí
on la llengua catalana no avança és entre la minoria que se sent prioritàriament
espanyola, mentre que el canvi es dóna entre els qui tenen un sentiment dual
equilibrat català-espanyol i els qui se senten prioritàriament catalans (Gràfic 4).
Gràfic 4 Progrés del català com a llengua d’identificació segons el sentiment nacional 2011
48 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 1.2. El coneixement de les llengües
L’EULP 2013 ens proporciona informació sobre les diferents habilitats
lingüístiques (entendre, parlar, llegir i escriure). En el moment de redactar
aquest article, només s’han fet públiques les obtingudes a partir de dades
declarades en preguntes de tipus dicotòmic, això és, que només preveuen una
resposta positiva o negativa (sí o no).
Gràfic 5 Coneixement del català a Catalunya (entendre, saber parlar, saber llegir i saber escriure)
i població total. Any 2013, ≥ 15 anys. Nombres absoluts, milers de persones.
49 Font: Sorolla (2015) elaborat a partir de Generalitat de Catalunya (2015).
El gràfic 5 ens mostra els volums de població que declaren dominar les
habilitats abans esmentades. L’avaluació dels resultats a partir de les xifres
absolutes ens proporciona una interpretació més ajustada que la que ens ofereix
l’anàlisi percentual. D’aquesta manera, les davallades percentuals observades
entre 2003 i 2008 en les habilitats d’entendre, parlar i llegir, així com el lleuger
retrocés entre 2008 i 2013 en l’habilitat d’escriure tenen un valor relatiu en el
moment que es comprova que vénen acompanyades d’un increment de les
persones que en són dipositàries. Així una de les dades percentuals que va
causar més preocupació el 2008, la pèrdua de 3,3 punts en l’habilitat de parla,
pren una dimensió més tranquil·litzadora quan se li associa un increment de
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 240.000 parlants. En el rerefons d’aquesta dissonància hi ha la important
reordenació dels grups lingüístics de l’ecosistema comunicatiu català que han
propiciat les migracions internacionals de la darrera dècada.
Quant a les habilitats competencials en
llengua catalana, la capacitat d’entendrela presenta uns resultats tendents a la
universalització (94,3%). Vuit de cada
deu persones declara saber-la parlar
(80,4%). Aquesta dada ens ofereix
diverses lectures. La positiva arribaria
amb la correlació amb la llengua inicial:
prop dels dos terços de la població que
declara saber-la parlar no la té com a llengua inicial (49%). La negativa
destacaria una incompetència que afectaria quasi una cinquena part dels
individus que viuen a Catalunya.
En relació amb les competències lectoescriptores, l’habilitat d’escriure,
fortament vinculada a l’accés de la llengua catalana a l’ensenyament, continua
sent la més deficitària i la que presenta un recorregut de millora més important.
Malgrat haver experimentat uns increments importants a mesura que van
avançant les generacions que passen pel sistema educatiu, més d’una de cada
tres persones (39,6%) es declara incompetent a l’hora d’escriure en català.
Comptat i debatut, hom pot afirmar sense risc d’equivocar-se que l’increment
dels valors competencials s’ha d’associar a unes polítiques lingüístiques
especialment actives a l’hora de millorar el coneixement de la llengua històrica i
territorial. L’estancament o fins i tot la reculada lleu d’alguna d’aquestes
habilitats troba una justificació versemblant en l’impacte demolingüístic de les
noves migracions. Tanmateix, estroncats els fluxos migratoris contemporanis, si
la capacitat d’atracció de la llengua catalana continua activada, és raonable
pensar que les dades competencials aniran millorant.
1.3. L’ús de les llengües
Els gràfics 6 i 7 ens presenten una anàlisi matisada de la diversitat de contextos
en què s’utilitzen les llengües. Alguns dels àmbits proposats poden ser
interpretats com una mena de contínuum de formalitat. Així, descansant en una
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
50 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 base demolingüística minoritària, els usos on intervé la llengua catalana mostren
els pitjors resultats en els àmbits de proximitat. Tot agafant com a referent la
llengua a la llar, hi trobem alguns contextos, els de les xarxes socials més
pròximes (amb els amics, amb els veïns i amb els companys de feina), que
corroboren aquesta apreciació (gràfic 6). D’altra banda, els àmbits on l’ús de la
llengua catalana mostra unes magnituds més elevades, per damunt de la llengua
en l’àmbit domèstic són tots els de consum i serveis (gràfic 7). L’ús predominant
o combinat de la llengua catalana, tal com acabem de comprovar, es mostra
sensible a la formalitat comunicativa del context.
Haurem de concloure, doncs, que la intervenció planificadora institucional en
aquests darrers àmbits ha tingut una certa influència en la distribució dels usos
lingüístics. Tanmateix, la millora del usos és un dels grans reptes que ha
d’abordar la intervenció sobre la llengua. Tot i que l’ús de la llengua no perd
terreny entre el col·lectiu de parlants nadius, té força dificultats a l’hora
d’atraure coneixedors cap a un ús social efectiu. Un dèficit que n’entorpeix
l’adopció entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta l’objectiu de fer del català
la llengua de cohesió grupal. En aquest sentit, hem d’observar amb preocupació
l’important decalatge (14,4 punts) que hi ha entre els percentatges atribuïts a la
llengua habitual catalana (36,3%) i castellana (50,7%) (gràfic 1)
Gràfic 6. Usos lingüístics en àmbits interpersonals 2013 (%)
Font: Departament de Cultura i Idescat. Enquesta d’usos lingüístics de la població (2013)
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
51 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Gràfic 7. Usos lingüístics en àmbits de consum i serveis 2013 (%)
Font: Departament de Cultura i Idescat. Enquesta d’usos lingüístics de la població (2013)
2. La intervenció sobre la llengua. Alguns esdeveniments recents.
Sense cap mena de dubte, Catalunya és el territori on la llengua catalana
presenta una millor (que no immillorable, com s’ha vist) situació general de
vitalitat i ús. Aquesta evidència ens porta a establir una correspondència entre
salut lingüística i grau de
consciència nacional del col·lectiu
que la parla. Ens estem referint,
amb tots els matisos que calga, al
sentiment
d’identitat,
a
la
convicció de pertànyer a un grup
humà que comparteix uns referents
històrics i culturals vertebrats per
la llengua pròpia. Malgrat que més
sovint del que seria desitjable els
comportaments lingüístics dels governants no s’han correspost amb les actituds
preconitzades, el triomf reiterat de Convergència i Unió (CiU) (1980-2003 i
2010- ) és una prova del paper central que té la llengua en la dinàmica política i
social d’aquest territori. El Govern tripartit —‌Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per
Catalunya - Verds (ICV)—, que el 2003 va prendre el relleu a la coalició
nacionalista i va exercir el poder fins a l’any 2010, també ha posat de manifest
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
52 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 que la reivindicació lingüística i nacional esdevé una línia transversal en tot
l’espectre polític que vol mantenir-se fora de la testimonialitat.
Amb el Govern tripartit al poder (2003-2010), ens sembla destacable l’important
esforç que es va portar a terme per millorar l’estatus legal de la llengua catalana
en els àmbits estatal i europeu. En aquest sentit, l’aprovació del nou Estatut
d’autonomia de Catalunya el 2006 modificarà i ampliarà considerablement les
previsions lingüístiques del seu predecessor. Entre les previsions més destacades
de l’EAC 2006, es pot assenyalar la proclamació del deure de coneixement de la
llengua catalana (art. 6.2), fent un paral·lelisme amb la literalitat del text
constitucional que el refereix al castellà; l’elevació a rang estatutari d’algunes
previsions de la Llei de política lingüística, com ara la definició de llengua
pròpia i de llengua oficial (art. 6, apartats 1 i 2, i 32) i dels drets lingüístics
generals sectorials, inclosos els
relatius a l’ensenyament (art. 32
a 36); la fixació més clara de la
competència exclusiva de la
Generalitat en matèria de
llengua (art. 143); l’explicitació
del compromís estatal en el
foment i la projecció exterior de
la
llengua
catalana,
concretament a les institucions
centrals, a la Unió Europea i als organismes internacionals com la UNESCO
(art. 6.3, 33.5 i 50.7), i la proclamació del principi que el personal judicial i la
resta de personal al servei de l’Administració de justícia a Catalunya, així com
els notaris i registradors, han de tenir un coneixement adequat i suficient de la
llengua catalana, que els faça aptes per a complir les funcions pròpies del seu
càrrec o lloc de treball (art. 33.3 i 102) (Pons, 2006).
Sota l’empara d’aquest nou marc legal, es posaran en marxa tot un seguit de
mesures legislatives, que van cristal·litzar l’any 2010 en veure la llum: la Llei
10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les
retornades a Catalunya; la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema; la Llei
22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, i la Llei 35/2010, de
l’1 d’octubre, de l’occità, aranès a la Vall d’Aran. Aquestes lleis, recorregudes
pel PP, Ciutadans i la Defensora del Poble, haurien de representar un avanç
significatiu de la llengua catalana en els àmbits d’aplicació.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
53 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Malauradament, la judicatura estatal ha generat diversos pronunciaments de gran
transcendència per a la viabilitat del marc jurídic vigent. Així, la Sentència del
Tribunal Constitucional (TC) 31/2010, del 28 de juny, sobre l’Estatut,
constituirà una involució en tota regla, ja que ataca de ple la consideració
preferent de la llengua catalana en l’Administració i els mitjans de comunicació
públics, rebaixa el deure de conèixer el català a situacions específiques i obre les
portes a un nou plantejament per al sistema educatiu que no excloga la
vehicularitat de la llengua castellana. Aquesta Sentència inicia un període on la
doctrina legal esdevé la punta de llança d’una nova política recentralitzadora,
molt bel·ligerant amb les aspiracions d’autogestió de les diferents comunitats
autònomes. Aquest pronunciament fixa l’inici, doncs, d’un nou període per al
dret lingüístic. Una etapa que es preveu altament conflictiva ja que la
jurisprudència que dicte el Tribunal Constitucional a partir dels dubtes
interpretatius que planteja la Sentència esmentada definirà unes regles del joc
diferents i amb tota seguretat més restrictives que les que postulava l’EAC.
Aquesta etapa està marcada per l’arribada del PP al poder de l’Estat el novembre
de 2011. El període es caracteritza per una concentració de poder del partit
conservador inèdita, ja que a més del Govern central controlarà les Illes Balears,
el País Valencià i Aragó. Catalunya esdevindrà l’únic territori catalanòfon de
l’Estat espanyol que s’hi mantindrà aliè. En aquesta etapa, el PP reprendrà amb
més intensitat que mai una política que es va anar gestant durant la segona
legislatura del Govern d’Aznar, entre els anys 2000-2004. Una política que des
de l’oposició va judicialitzar qüestions cabdals per a l’autogovern com l’EAC
2006 i tota la legislació que n’ha derivat. Una política que de nou al poder
mostra el seu caràcter involutiu amb normatives legals com la «Llei Wert»
(2013).
Paral·lelament, Catalunya inicia un nou cicle polític amb una manifestació l’11
de setembre de 2012 de to marcadament sobiranista. Una protesta multitudinària
on encara ressonava la reprovació de la Sentència del TC contra l’EAC 2006
que va concitar la manifestació del 10 de juliol de 2010. El dret a decidir del
poble català es posarà damunt la taula i el debat social i polític que generarà
precipitarà la celebració d’eleccions anticipades el 25 de novembre. La contesa
electoral va deixar el poder novament en mans de CiU, encara que la nova
correlació de forces va impulsar un acord de governabilitat amb ERC.
En aquesta darrera etapa, el Govern català ha apostat per una política lingüística
continuista, conscient que haurà de fer front a un nou marc legal clarament
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
54 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 involutiu. El món de l’ensenyament en podria ser el gran damnificat. Una
orientació continuista i, en certa mesura, reactiva. Efectivament, el caràcter
irredempt que li atorgarà la solitud amb què abordarà la gestió lingüística en una
comunitat idiomàtica políticament en mans del PP, entenem que ha propiciat
algunes iniciatives de força interès. Sens dubte, la més important ha estat el pla
de mesures urgents formulat pel Departament de Cultura i presentat pel
conseller Ferran Mascarell el 6 de febrer de 2013. Un pla que té com a objectiu
projectar el català com a llengua de prestigi i de cultura.
En l’àmbit educatiu, l’esmentada Sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut obre les portes a un nou plantejament que ha de garantir la presència
vehicular de la llengua castellana. D’aquesta manera, la judicatura impugna una
doctrina amb una llarga trajectòria jurídica al darrere, que preveia l’ús del català
com a llengua normal d’ús vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu
català. A partir de la Sentència, s’aniran succeint tot un seguit de notícies
legislatives que ens situaran en un
estadi de setge judicial sense
precedents. Així, al desembre de 2010
veuran la llum tres sentències dictades
pel Tribunal Suprem que insisteixen en
la vehicularitat de la llengua castellana.
La jurisprudència que anirà teixint la
interpretació de la Sentència de 2010
serà determinant en la viabilitat del
sistema educatiu català. No cal dir que
les referides sentències del Suprem ja
recolzen en la nova doctrina del Constitucional. Una mostra fefaent d’aquest nou
tarannà legislador la tenim en la interlocutòria del TSJC del 28 de juliol de 2011
en què s’establirà un termini màxim de dos mesos perquè la Generalitat de
Catalunya adapte la vehicularitat de la llengua castellana al model lingüístic
català vigent.
Un termini que va quedar en suspens, tot siga dit de passada, com a
conseqüència de la interposició per part de la Generalitat d’un recurs de
reposició. Tanmateix, el 8 de març de 2012 es dicta una nova interlocutòria en el
mateix sentit. En aquest cas, el Tribunal Suprem la ratificarà el 19 de febrer de
2013 i, tot i donar raó a la Generalitat en una qüestió gens trivial com és la de
reduir l’afectació als fills dels recurrents, introdueix un nou matís, també gens
menystenible: l’execució de la garantia demandada s’ha de fer, en la proporció
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
55 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 que la Generalitat considere convenient, «junto con sus condiscípulos».
L’afectació, doncs, s’eixampla a l’aula sencera. La polèmica estava servida.
El 2013 les sentències s’aniran succeint sempre en el mateix sentit. I, alhora, la
pressió judicial es complementarà amb interlocutòries que vetlen per l’aplicació
en els termes proposats dels procediments endegats amb sentència ferma.
Paral·lelament, amb un ampli suport del sector educatiu (Somescola.cat) i de
l’espectre polític (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i Candidatura d’Unitat Popular
(CUP), la Generalitat iniciarà una batalla jurídica adduint la invasió de
competències i la conculcació de preceptes de la LEC i de l’EAC. Un litigi,
convé no oblidar-ho, on els contendents en la disputa compten amb forces molt
desequilibrades.
La imposició de mesures cautelars acompanyant les interlocutòries, un procedir
absolutament excepcional fins al moment, delata la determinació de la judicatura
en l’aplicació de la nova doctrina constitucional. Aquest fet ha obligat el
Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a fer una adaptació
de l’atenció lingüística individual prevista en l’article 11.4 de la LEC durant el
curs 2013-2014. Segons dades de l’Informe sobre la situació de la llengua
catalana (2013) (Mayans, Tort i Areny, 2014: 100-102), a l’octubre de 2013 en
tres dels procediments amb sentència ferma, que s’estaven executant sense cap
oposició del Tribunal des de maig de 2012, i en dos procediments amb mesures
cautelars, s’han dictat interlocutòries que qüestionen el procedir del
Departament d’Ensenyament –l’adaptació de l’atenció lingüística abans
esmentada- i el requereix a explicitar “las materias que se impartirán en
castellano a dichos alumnos junto con los demás compañeros de clase”.
La novetat d’aquestes resolucions és l’amenaça d’intervenció judicial en cas de
desobediència en els termes que segueixen: “en caso de que no se fijara esa
proporción, o fuera manifiestamente insuficiente para entender que el castellano
es también lengua vehicular docente, la Sala procederá a su determinación”. Per
si això fos poc, el període que abraça la nostra anàlisi encara incorporarà un nou
focus de tensió. Ens referim a l’aprovació de la Llei orgànica 8/2013, del 9 de
desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), coneguda
popularment per la «Llei Wert», el ministre que l’ha impulsada. Aquesta llei,
emparant-se en una interpretació extraordinàriament restrictiva de la Sentència
del TC de 2010, no amaga la voluntat de posar definitivament contra les cordes
els fonaments del model de conjunció lingüística escolar, veritable punta de
llança del procés de normalització lingüística a Catalunya.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
56 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 En relació amb la llengua castellana n’estableix l’obligatorietat de la seua
presència vehicular, juntament amb la de les llengües cooficials. I explicita en
l’article 1.99 que “l'Administració educativa ha de garantir una oferta docent
sostinguda amb fons públics en què el castellà sigui utilitzat com a llengua
vehicular en una proporció raonable”. A més, mitjançant disposicions
addicionals adverteix que “Si la
programació
anual
de
l'Administració
educativa
competent no garantís oferta
docent raonable sostinguda amb
fons públics en què el castellà sigui
utilitzat com a llengua vehicular, el
Ministeri d'Educació, Cultura i
Esport,
prèvia
comprovació
d'aquesta
situació,
assumirà
íntegrament, per compte de l'Administració educativa corresponent, les despeses
efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats en què hi hagi
l'oferta amb les condicions i el procediment que es determini reglamentàriament,
despeses que repercutirà en aquesta Administració educativa [...] L'obligació
financera del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport tindrà caràcter excepcional i
s'extingirà amb l'adopció per part de l'Administració educativa competent de
mesures adequades per garantir els drets lingüístics individuals dels alumnes. A
aquests efectes, no es consideraran adequades les mesures que suposin l'atenció
individualitzada en castellà o la separació en grups per raó de la llengua
habitual”. La quantificació de la despesa que hauria d’assumir l’Administració
catalana es quantifica en 6.000 € per alumne.
És obvi que de consolidar-se l’aplicació d’aquesta nova doctrina, l’actual
sistema educatiu a Catalunya s’haurà de reformular sota premisses conceptuals
ben allunyades de les que han estat vigents fins ara. De moment, el grau
d’afectació encara és minso. I la Generalitat de Catalunya, amb la intenció de
guanyar temps per tal que una nova conjuntura política en determine la
revocació –no oblidem que la Llei en qüestió ha concitat la reprovació de bona
part de l’arc parlamentari estatal-, està forçant la nova legalitat amb actuacions
internes que pal·lien els efectes del nou context sociolingüístic escolar que es
vol instaurar. Caldrà estar atents, doncs, als resultats del setge judicial a què els
darrers esdeveniments legislatius ens han abocat.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
57 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Corol·lari
A la llum de les dades aportades de manera sumària, tot i l’allau migratòria que
ha acollit la nostra societat, la llengua catalana continua mantenint un grau
d’atracció suficient perquè la seua viabilitat comunicativa en el món
contemporani estiga garantida. Aquesta atracció té en els resultats de la llengua
d’identificació un indicador de
primera magnitud. Quant a les
competències
lingüístiques,
l’habilitat de parla ha de
centrar la nostra atenció. La
millora d’aquest coneixement
ha de ser un objectiu destacat.
En relació amb els usos,
entenem que el focus d’atenció
ha de continuar en els usos
interpersonals vinculats a la privacitat. L’avanç de la llengua catalana en aquests
contextos, ara mateix especialment deficitaris, tindrà un paper decisiu a l’hora
d’establir la dinàmica intergrupal d’un ecosistema en negociació comunicativa
permanent.
El panorama sociolingüístic a Catalunya permet albirar un horitzó, encara
llunyà, de normalitat per a la llengua catalana. En l’assoliment d’aquest objectiu
finalista serà fonamental que les institucions autonòmiques continuen prioritzant
la llengua pròpia en els àmbits de la formalitat comunicativa que tenen al seu
càrrec, això és, l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. I,
paral·lelament, caldrà que la societat civil avance cap a un consens en la
consideració de l’ús social del català com un element fonamental de la cohesió
grupal.
D’entrebancs, no en faltaran. Ara mateix la incertesa jurídica que ha generat la
Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 de 28 de juny ha propiciat una
lectura en clau restrictiva de les previsions lingüístiques de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya renovat el 2006. Aquesta sentència ataca de ple la
consideració preferent del català en l’administració i els mitjans de comunicació
públics, rebaixa el deure de conèixer el català a situacions específiques i obre les
portes a un nou plantejament per al sistema educatiu. En aquest escenari, la
resolució dels recursos d’inconstitucionalitat interposats -entre d’altres pel partit
que governa amb majoria absoluta a l’Estat espanyol- contra les prerrogatives
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
58 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 lingüístiques de la legislació catalana pot canviar les regles del joc vigents en un
sentit clarament involutiu. En definitiva, la judicialització de la regulació
lingüística a Catalunya augura un escenari de conflictivitat on es dirimirà una
disputa especialment rellevant per al futur del català.
L’altre gran focus de la batalla jurídica es produeix amb la promulgació el
setembre de 2013 de la LOMCE. El Govern de la Generalitat entén que la nova
regulació educativa impulsada pel ministre Wert envaeix competències de la
Generalitat en matèria d’educació (article 131 de l’Estatut) i de llengua pròpia
(articles 35 i 143 de l’Estatut), fet pel qual ha interposat recurs
d’inconstitucionalitat. La nova llei porta de bracet el Reial Decret 591/2014,
d’11 de juliol, que regula el procediment administratiu sobre el reconeixement
de la compensació dels costos d’escolarització establerts a l’apartat 4 de la
disposició addicional 38 de la LOE. Novament, la Generalitat ha interposat un
conflicte positiu de competència davant del Tribunal Constitucional, ja que
vulnera les competències de la Generalitat en matèria educativa i, a més, és
contrari als drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament regulats a l’article 35
de l’Estatut i a l’autonomia financera de la Generalitat, establerta als articles 156
de la Constitució i 202 de l’Estatut (Mayans, Tort i Arenys, 2015, en premsa).
Els darrers deu anys, l’Administració educativa catalana ha rebut un miler de
sol·licituds reclamant, entre d’altres coses, un ensenyament bilingüe. Val a dir
que, els darrers anys s’ha detectat un augment de sol·licituds associat a l’impuls
logístic d’associacions com Convivencia Cívica Catalana i, en menor mesura,
Asamblea por una escuela bilingüe. Concretament, l’any 2013 els reclamants
van ser 32 famílies (48 alumnes) i el 2014, 325 (472 alumnes). A hores d’ara,
com s’ha dit, l’afectació sistèmica de la demanda constatada és relativament poc
important. Tanmateix, tot fa pensar que de la mà d’un setge judicial sense
precedents el conflicte pot agafar noves dimensions.
No cal dir que centrar els nostres esforços a trobar uns sortida positiva per a la
matriu legal de la llengua catalana ha de ser una prioritat on el Govern català ha
de sentir tot l’escalf possible de la societat que gestiona.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
59 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Bibliografia de referència
GENERALITAT DE CATALUNYA (2014). Els usos lingüístics de la població de Catalunya.
Principals resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Barcelona:
Generalitat de Catalunya.
(2015). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Barcelona: Generalitat de
Catalunya. http://idescat.cat/p/eulp2013
MAYANS, P.; TORT, T. ; ARENY, M. (2015) (En premsa). “Ensenyament”. A: PRADILLA, M. À.;
SOROLLA, N. (coord.) (2015) (En premsa). Informe sobre la situació de la llengua
catalana (2014). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana.
PONS, E. (2006). «El estatuto jurídico de las lenguas en Cataluña». A: PÉREZ, J. M.
(coord.). Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España. Barcelona:
Atelier, p. 281-321.
PRADILLA, M. À. (ed.) (2012). «Coneixements, usos i representacions socials de la llengua
catalana el 2010 segons les dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura.
Primeres estimacions». Estudis Romànics [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans], vol.
34, p. 347-365.
(2015). La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat
lingüística. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
PRADILLA, M. À.; SOROLLA, N. (coord.) (2013). Informe sobre la situació de la llengua
catalana (2012). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana. També disponible
en línia a: <http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2012.pdf
[Consulta: 10 de març de 2015].
(2014).Informe sobre la situació de la llengua catalana (2013). Barcelona:
Observatori de la Llengua Catalana. També disponible en línia a:
<http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2013.pdf>
[Consulta:
10 de març de 2015].
(2015) (En premsa). Informe sobre la situació de la llengua catalana (2014). Barcelona:
Observatori de la Llengua Catalana.
SOROLLA, N. (2013). “Context demogràfic i econòmic. L’evolució de la comunitat
lingüística”. A: PRADILLA, M. À.; SOROLLA, N. (coord.) (2013). Informe sobre la
situació de la llengua catalana (2012). Barcelona: Observatori de la Llengua
Catalana.
També
disponible
en
línia
a:
<http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2012.pdf [Consulta: 10
de març de 2015].
- (2015).“Context demogràfic i econòmic. L’evolució de la comunitat lingüística”. A:
PRADILLA, M. À.; SOROLLA, N. (coord.) (2015) (En premsa) . Informe sobre la situació
de la llengua catalana (2014). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana.
La llengua catalana del present al futur. PRINCIPAT. Miquel Àngel Pradilla.
60 qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
Eivissa i Formentera
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
Bernat Joan i Marí
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Doctor en Filologia Catalana, Catedràtic de llengua Catalana i Literatura
de l’IES Santa Maria d’Eivissa, professor dels cursos de reciclatge de
l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de les Illes Balears
(1982-2003). Coordinador del Seminari Permanent de Lingüística
Aplicada d’Eivissa (1990-2002). Col·laborador en el Years Work in
Modern Language Studies(Facultat de Llengües Modernes, Universitat
d’Oxford).Entre les seves investigacions i assaigs en sociolingüística,
destaquen Les normalitzacions reeixides (Barcelona 1996), Un espai
per a la llengua (València 1998),Sociolingüística a l’aula (Barcelona
2002) o Català normalitzat, en un món multilingüe (Palma 2009). Ha
estat diputat al Parlament Europeu (2004-2007) i Secretari General de
Polìtica Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2007-2010).
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Eivissa i Formentera
Bernat Joan i Marí
62 1. EL
CATALÀ:
UNA
SOCIOLINGÜÍSTIQUES
LLENGUA,
DIVERSES
SITUACIONS
Molt poques llengües del món ens poden oferir una diversitat de situacions
sociolingüístiques com la que ens proporciona la llengua catalana. La diversitat,
lògicament, parteix de la divisió. De nació tan dividida com la nostra, sí que n’hi ha
alguna. Pensem, per exemple, en el Kurdistan (amb parts del territori dins Turquia,
l’Iraq, l’Iran, Síria, l’Azerbaidjan…). La divisió del país és superior a la que
presenten els Països Catalans. Però les situacions sociolingüístiques bàsiques, en
aquella part del món, són tot just dues: la manca d’oficialitat arreu, i l’oficialitat i
suport institucional al Kurdistan meridional. En el nostre cas, la divisió entre estats
es curcumscriu al Regne d’Espanya, la República francesa, Andorra i la República
italiana (que no és poc!). Però la pluralitat de situacions sociolingüístiques amb què
ens trobam resulta extraordinària, perquè apareix a l’interior mateix del Regne
d’Espanya amb molta nitidesa.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 El català és l’única llengua oficial al Principat d’Andorra. L’administració funciona
en llengua catalana i la nostra llengua nacional resulta del tot imprescindible per
treballar en la funció pública. Però existeix un sistema educatiu amb tres models
(dos dels quals tenen una presència del català considerablement inferior a la que
trobam al Principat de Catalunya o a les Illes Balears). Les institucions funcionen
íntegrament en català, però l’ús social de la llengua no és de cap de les maneres
comparable amb el que podem trobar a la majoria d’àrees de la Catalunya interior. I
així podríem anar desgranant tot un seguit de circumstàncies que ens obligarien a
analitzar molt detingudament la situació andorrana. No em correspon a mi fer-ho, i
crec que quedarà prou aclarida a partir de l’article sobre Andorra que forma part
d’aquest dossier.
Seguint amb l’argument de l’oficialitat lingüística, constatam que, dins el nostre
territori lingüístic, tenim situacions ben diverses :
a)
Catalunya : oficialitat de tres llengües. A Catalunya, amb el nou Estatut
d’autonomia es consolidà l’oficialitat de tres llengües: el català, en tant que
llengua pròpia de Catalunya; el castellà, per la seua condició de llengua oficial
de l’Estat espanyol; i l’occità, llengua pròpia de la Val d’Aran (on es
denomina aranès), oficial a tot el país. Luxemburg i Catalunya són els únics
països d’Europa amb tres llengües oficials sobre un mateix territori.
b)
País Valencià (oficialment Comunitat Valenciana) o Regne de València:
territoris oficialment bilingües (valencià-castellà) i territoris oficialment
unilingües (amb el castellà com a llengua oficial). Certament, el País Valencià
compta amb devers una tercera part del territori que històricament és de
llengua castellana (originàriament aragonesa) i dues terceres parts
catalanòfones.
c)
Territoris sense oficialitat de la llengua catalana. Dins el domini lingüístic
català hi ha diversos territoris que només compten amb una llengua oficial –i
no és la catalana-. Es tracta de la petita zona del Carxe, a Múrcia, de la Franja
de Ponent, a l’Aragó, o de la Catalunya nord i l’Alguer, on són oficials
respectivament l’espanyol, el francès i l’italià. En algunes àrees de la
Catalunya nord s’està intentant implementar algun estatus d’oficialitat
lingüística per a la llengua catalana a través de l’acció dels ajuntaments.
d)
Illes Balears: doble oficialitat lingüística. Al conjunt del territori de les illes
Balears són oficials el català, en tant que llengua pròpia de les illes Balears, i
63 La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 el castellà, per la seua condició de llengua oficial de l’Estat. Aquesta distinció
entre llengua pròpia i d’altres llengües apareix tant a l’Estatut d’autonomia de
les Illes Balears com a l’Estatut de Catalunya. No hi apareix, en canvi, a
l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana.
Si comptam, doncs, les diferents situacions sociolingüístiques, a nivell de
reconeixement oficial i d’ús social de la llengua, que podem trobar al llarg del
domini lingüístic del català, hi trobarem: un petit territori amb oficialitat única,
quatre territoris sense oficialitat lingüística (parcialment corregida a través dels
municipis), una comunitat autònoma amb tres llengües oficials i dues comunitats
dites autònomes amb dues llengües oficials, amb tres sistemes educatius diferents.
Podríem distingir, per tant, bastant fàcilment cinc o sis situacions sociolingüístiques
clarament diferenciades.
64 1. ESPECIFICITATS DE LES ILLES BALEARS: EL CAS D’EIVISSA I
FORMENTERA
En quina situació es troba la llengua catalana a les Illes Balears ? Quins elements
específics podem tenir en compte en relació a Eivissa i Formentera?
Les illes Balears constitueixen una comunitat autònoma dins l’Estat espanyol amb
dues llengües oficials, tal i com hem apuntat més amunt: la llengua catalana,
llengua històrica de les illes Balears, llengua considerada com a “pròpia” per
l’Estatut d’autonomia, i la llengua castellana o espanyola, també oficial a les illes
Balears en tant que llengua oficial de l’Estat.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Les Balears formam un país pluriinsular. Cada illa compta amb les seues
especificitats forjades al llarg dels segles, i derivades d’un element geogràfic
determinant: la insularitat. Així mateix, a la insularitat hi hem d’afegir elements que
guarden relació amb la Història. Estic convençut, per exemple, que Menorca
segurament seria molt diferent si no hagués format part durant un període
relativament llarg, durant el segle XVIII, de la Corona Britànica. Juntament amb les
especificitats de cada illa, que conformen tant la pròpia personalitat col·lectiva com
el sentiment col·lectiu de pertinença, existeixen tota una sèrie d’elements comuns al
conjunt de l’arxipèlag de les illes Balears.
En major o menor grau, totes les illes de l’arxipèlag balear han desenvolupat una
potent indústria turística. A Mallorca, Eivissa i Formentera, aquesta indústria
pràcticament constitueix un monocultiu econòmic, mentre que Menorca –almanco
fins ara- ha mantengut una certa diversificació industrial, i un teixit més complex
que la resta de l’arxipèlag. L’evolució cap a un turisme omnipresent, en canvi, es
pot observar de manera clara a totes quatre illes.
També forma part dels elements comuns entre les quatre illes el predomini del
sucursalisme polític. El mapa polític de les illes Balears s’assembla més al de la
majoria de comunitats dites autònomes de l’Espanya estricta que no a la d’aquells
països que realment aspiren a l’autonomia. Des del meu punt de vista, el sistema de
partits polítics de cada lloc determina de manera molt clara el grau d’autonomia
real (tant ostentat en un moment determinat, com el grau a què s’aspira). Així, per
exemple, Catalunya gaudeix d’una representació parlamentària molt diferenciada
de la de la resta de països de l’Estat espanyol, mentre que a les Illes Balears el
mapa general s’assembla prou al de la resta de l’Estat, amb algunes correccions.
Per primera vegada, emperò, al llarg de les dues legislatures, hi ha una de les quatre
illes on governa una força política no sucursalista: Gent per Formentera. Per tant,
l’esquema més general s’ha trencat. I, previsiblement, s’esquerdarà notablement a
la resta de les illes Balears en un temps relativament breu.
65 El conjunt de les illes Balears ha sofert, al llarg de les últimes cinc o sis dècades,
uns canvis demogràfics molt importants, primer amb una immigració massiva
procedent de les àrees més deprimides d’Espanya (Andalusia, Extremadura,
Castella…), i posteriorment amb una immigració procedent d’arreu del món (amb
preponderància del nord d’Àfrica, Amèrica del Sud, l’Est d’Europa i països d’Àsia,
com ara les Filipines). El grau de canvi demogràfic que s’ha produït a les illes
Balears durant aquest darrer mig segle només resulta comparable al del Principat de
Catalunya. Tot i això, dins les illes Balears, podem fer zonificacions ben clares. I,
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 al capdamunt del canvi demogràfic, especialment durant aquests darrers anys, s’hi
troben les illes d’Eivissa i Formentera, les illes Pitiüses. Per referir-nos només a
una dada significativa : a Formentera, segons dades de la conselleria d’Educació
del Govern de les Illes Balears corresponents al curs 2014-15, més d’un 20% dels
estudiants d’Educació primària i secundària procedeixen de fora de la Unió
Europea. A Eivissa, el percentatge supera el 17%. El contingent immigratori, a la
part forana de Mallorca o al conjunt de l’illa de Menorca es troba molt per sota
d’aquests percentatges.
Dins el conjunt de les illes Balears, doncs, les illes d’Eivissa i Formentera compten
amb algunes especificitats, de vegades referides només a la intensitat dels fenòmens
que s’hi produeixen. Per exemple, la pressió turística resulta superior, especialment
a Eivissa, a la mitjana del conjunt de
les Balears. El desenvolupament
turístic d’Eivissa ha estat rapidíssim,
i avui constitueix una referència
arreu del món. Persones que serien
incapaces de situar Eivissa sobre un
mapa (fins i tot, potser, de situar-la
vinculada amb un determinat
continent) n’han sentit a parlar, o hi
vénen a fer turisme. La marca Eivissa
(en la seua versió internacional –
Ibiza-) s’ha consolidat amb una
potència extraordinària, especialment
en relació al món de la música, de les discoteques i del lleure festiu. En termes
socioeconòmics, l’omnipresència del turisme ha relegat completament les activitats
que no hi guarden cap relació. I constitueix alhora la força i la feblesa de l’illa.
66 El gran desenvolupament turístic d’Eivissa ha anat combinat amb les seqüeles del
més contundent provincianisme, de la més clara sucursalització política i d’una
manca evident de cohesió social. Probablement, els canvis socioeconòmics s’han
produït a una velocitat molt més gran del que la societat eivissenca podia digerir. I
avui comporten una situació d’una gran complexitat, en què més que no pas una
societat cohesionada ens trobam en una societat dividida en compartiments estancs,
moltes vegades amb escassa o nul·la comunicació entre ells.
Pel que fa a Formentera, el desenvolupament turístic ha estat una mica més tardà i
no tan intens. L’observació dels processos que s’estaven portant a terme a l’illa
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 d’Eivissa probablement ha constituït un element de racionalització en el procés
d’implantació del turisme a Formentera. Però, a grans trets, els canvis
socioeconòmics que s’han produït a Eivissa, a l’escala territorial corresponent,
també es troben en marxa a l’illa de Formentera. Pel que fa als canvis demogràfics,
podem dir exactament el mateix. La diferència més important, des del nostre punt
de vista, es troba en el grau de sucursalització política, molt més suau a
Formentera. Aquestes diferències s’entronquen amb la història recent d’ambdues
illes: Eivissa ha estat tradicionalment més conservadora i més permeable al
caciquisme i Formentera més progressista i amb un major sentit comunitari;
Eivissa, durant la República, era de dretes i Formentera, majoritàriament,
d’esqueres. A Eivissa dominaven els sindicats catòlics i a Formentera
l’anarcosindicalisme. De la tradició històrica recent, doncs, n’han sorgit també
diferències importants en els estils polítics i en la manera de veure’ns a nosaltres
mateixos.
Però –hi insistesc- els fenòmens bàsics resulten molt semblants a Eivissa i a
Formentera, i a la resta de les illes Balears. I la tendència observada durant aquests
últims anys porta al nivellament cada vegada més considerable.
Voldria, finalment, fer algunes consideracions sobre dicotomies existents a les
Pitiüses en una etapa relativament recent que avui dia, des del nostre punt de vista,
es troben totalment extingides. Per exemple, una de les tensions històriques de les
illes Pitiüses ha partit del binomi camp-ciutat. El binomi camp-ciutat, o
l’enfrontament entre pagesos i senyors, ha marcat durant segles la història,
especialment a l’illa d’Eivissa (a Formentera, fins ben avançat el segle XX, no hi
havia nuclis urbans consolidats). Aquest binomi s’assembla al que es produeix a
l’illa de Mallorca, entre Palma i la Part Forana. A Eivissa, la distinció és entre Vila
i Fora Vila.
67 Aquesta dicotomia ha tengut, al llarg del temps, una importància considerable a
l’hora d’analitzar comportaments sociolingüístics. Com ocorre a les àrees que s’han
vist fortament afectades per la diglòssia interlingüística, el català era una llengua
única i indiscutible al camp, i, en canvi, era considerada com una llengua de segona
a la ciutat. Les incipients classes dirigents, especialment a partir de la conquesta
borbònica de principis del segle XVIII (de la qual, a Mallorca, Eivissa i
Formentera, enguany commemoram el Tricentenari), varen fer bandera de l’ús de
l’espanyol, com a element de distinció de les classes socials que no coneixien
aquesta llengua. I el fenomen s’accentuà durant la persecució franquista, quan un
contingent no menyspreable de ciutadans d’Eivissa –gairebé tots de la Vila
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 d’Eivissa- es passaren el castellà i el transmeteren com a llengua (no) materna als
fills. Aquest contingent, segons dades nostres, se situaria al voltant del 8% durant
els anys seixantes i primer quinquenni dels setantes (Joan: 1984).
A l’hora d’analitzar la situació sociolingüística actual de les illes d’Eivissa i
Formentera, hem de tenir en compte que el primer contingent immigratori
important es va produir durant l’etapa de desenvolupament econòmic al voltant del
turisme, és a dir, durant el franquisme. En aquesta etapa, la llengua catalana estava
completament bandejada del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació, no
gaudia d’ús oficial i era
perseguida pel règim polític. A
això s’hi sumava, evidentment,
la manca absoluta d’autonomia
política (tot i que a Eivissa,
durant el franquisme, es va
produir almanco un intent
d’aconseguir un estatus semblant
al de les Illes Canàries i es va
demanar la creació d’organismes
paral·lels als cabildos). La
nostra societat, doncs, no estava
en
condicions
de
poder
incorporar
lingüísticament
aquesta immigració a la nostra
comunitat lingüística. En restà,
per tant, un percentatge de població que, no dominant la llengua catalana, tampoc
no la podia transmetre als fills. Per primera vegada, comptam amb alguns milers de
persones adultes que han nascut a Eivissa però que no parlen habitualment català.
68 Els canvis demogràfics i la situació política anòmala en què varen començar han
tengut un impacte sobre la segona immigració. En haver millorat l’estatus (oficial i
social) de la llengua catalana, existeixen elements favorables a la incorporació de la
nova immigració. Però el pes dels canvis demogràfics anteriors i de les condicions
en què es varen produir la dificulten considerablement. Basculam, doncs, entre la
millora, per una banda, de l’estatus del català, i, per l’altra, de les dificultats
heretades de situacions polítiques anteriors, combinades amb les febleses de
l’actual (a la qual ens referirem més endavant).
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 2. ALGUNES DADES LINGÜÍSTIQUES QUE ENS PERMETEN DEFINIR
LA SITUACIÓ ACTUAL.
Per tal d’oferir la foto fixa de la situació en què es troba la llengua catalana a les
illes d’Eivissa i Formentera, ens remetrem a les dades de l’última gran enquesta
efectuada a les illes Balears en relació a la situació sociolingüística al nostre país: la
de l’Institut Balear d’Estadítica, IBESTAD, duta a terme l’any 2010. L’estudi es
refereix a la població de setze anys o més que resideix a les illes Balears.
LLENGUA HABITUAL
Començarem pel percentatge de ciutadans que parlen habitualment en català a
cadascuna de les Illes Balears:
Mallorca
46.41%
Menorca
62.18%
Eivissa
44.25%
Formentera
61.63%
Mitjana Illes Balears: 47.54%
69 Podem observar, doncs, que la llengua catalana és parlada habitualment per una
mica menys de la meitat dels ciutadans de les illes Balears, fet que la col·loca com
a primera llengua real del nostre país. El percentatge de parlants habituals d’alguna
llengua diferent de les dues llengües oficials s’acosta al 15% i el percentatge de
castellanoparlants habituals s’acosta molt al 40%.
Observem que les dues illes que presenten un percentatge més baix de
catalanoparlants són Mallorca i Eivissa, mentre que les que en tenen un percentatge
més elevat són Formentera i Menorca. La diferència entre Eivissa i Formentera és
de més d’un 17%.
LLENGUA PRÒPIA
Però una cosa és la llengua habitual que parli cada ciutadà i una altra la que cadascú
consideri com la seua llengua pròpia. Les dades, en relació a aquesta segona
consideració, referides a les illes d’Eivissa i Formentera, són les següents:
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Eivissa
Formentera
Català
Castellà
28.74%
50.80%
49.74%
34.37%
Català i
castellà
4.30%
4.14%
Una altra
llengua
17.22%
10.70%
En consonància amb les dades del primer quadre, el percentatge de
catalanoparlants, a Formentera, supera clarament el d’Eivissa, que és, amb una
considerable diferència, el més baix del conjunt de les illes Balears. En ambdues
illes, emperò, trobam un percentatge de persones que s’autoconsideren com a
bilingües pràcticament idèntic. I un percentatge més elevat de parlants d’altres
llengües a Eivissa que no a Formentera. De fet, a Eivissa hi ha el més elevat de
totes les illes Balears, seguit a distància per Mallorca (13.89%).
70 LLENGUA PRÒPIA DE LES ILLES BALEARS
La següent qüestió a què ens referirem és quina consideren les persones
enquestades que és la llengua pròpia de les illes Balears. Naturalment, la qüestió
ofereix dades que topen frontalment amb el que estableix l’Estatut d’Autonomia,
que defineix clarament el català com a llengua pròpia de les illes Balears, i no
atorga aquesta consideració a cap altra llengua.
Compararem, així mateix, les dades d’Eivissa i les de Formentera, però també hi
incloem les de les altres illes Balears.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Llengua considerada pels enquestats com a pròpia de les illes Balears:
Formentera
Eivissa
Menorca
Mallorca
Català
Castellà
50.23%
42.71%
80.03%
67.19%
11.77%
10.70%
6.97%
11.38%
Català i
castellà
11.16%
34.85%
6.34%
18.96%
Totes les llengües
que s’hi parlen
26.84%
11.74%
1.67%
2.47%
Com podem veure, a les illes d’Eivissa i Formentera –notablement a Eivissa- és on
la percepció que el català és la llengua pròpia de les illes Balears resulta més baixa,
i també, amb molta diferència, és on les persones enquestades responen que totes
les llengües que s’hi parlen són pròpies del país. Podríem destacar, doncs, un grau
baix d’identificació llengua-país, especialment si ho comparam amb Mallorca, i,
sobretot, amb Menorca, i, correlativament, un grau molt elevat d’aquesta mena de
cosmopolitisme mal entès que atribueix com a propi del lloc tot allò que hom hi pot
trobar en un moment determinat. El grau de consideració del castellà com la
llengua pròpia en exclusiva de les Balears és considerablement baix pertot arreu
(enlloc arriba al 12%) i, en canvi, els que consideren la nostra societat com a
bilingüe compten amb una mica més d’una tercera part de la població a l’illa
d’Eivissa.
71 D’aquestes dades, així mateix, podem deduir que la llengua catalana gaudeix d’un
prestigi més elevat a Mallorca i a Menorca que no a Eivissa o a Formentera, i que el
grau d’autocentrament resulta també més elevat a les Balears que no a les Pitiüses.
GRAU DE CONEIXEMENT DE LA LLENGUA CATALANA
Per configurar una exposició més clara de la situació en què es troba la llengua
catalana a les illes d’Eivissa i Formentera, passarem a analitzar el grau de
competència lingüística en català dels seus habitants.
Segons les dades de l’IBESTAD, són aquestes:
Eivissa
Formentera
Entén el català
El sap parlar
El sap llegir
El sap escriure
78.51%
90.85%
59.45%
73.03%
65.03%
68.79%
45.20%
46.72%
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Fixem-nos que hi ha un decalatge important entre les persones que entenen i que
saben parlar català entre Eivissa i Formentera (clarament a favor de Formentera),
però que els percentatges es nivellen considerablement quan feim referència a la
capacitat de llegir en català, i, sobretot, a la capacitat d’escriure-hi.
Aquest nivellament el podem atribuir a l’impacte que ha tengut la implantació de la
llengua catalana dins el marc de l’educació, tant com a objecte d’estudi com en
qualitat de llengua vehicular. Sense l’ensenyament en llengua catalana, no s’hauria
pogut sortir de la situació tradicionalment diglòssica, i avui, previsiblement, la
llengua catalana hauria estat relegada a usos merament folklòrics i, dins el conjunt
de la nostra societat, hauria esdevingut residual, com ha ocorregut amb d’altres
llengües minoritzades, a diversos llocs del món.
CONEIXEMENT DEL CATALÀ PER GRUPS D’EDAT
L’impacte del sistema educatiu es pot veure encara més clarament amb les dades
que fan referència a la competència lingüística, a l’hora de desglossar els enquestats
per grups d’edat.
Entén el català
El sap parlar
El sap llegir
El sap escriure
De 16 a 35 anys
74.78%
51.88%
60.81%
51.96%
De 36 a 50 anys
72.64.%
56.59%
62.67%
42.28%
De 51 a 65 anys
88.41%
64.80%
76.75%
42.11%
Més de 65 anys
94.86%
86.01%
68.11%
38.43%
72 Observem que el grup de més edat és el que ens
forneix unes dades que ens acosten a una situació de
diglòssia interlingüística, pròpia del passat recent de
les illes Pitiüses. Mentre que el grup d’edat que compta
amb més persones amb capacitat per llegir i escriure la
llengua catalana és el de persones compreses entre els
16 i els 35 anys, tot i que també és el grup d’edat que
ens dóna el percentatge menor de persones que saben
parlar el català. Dins aquest grup, existeix, doncs, una
major coherència: els que saben parlar català, també el llegeixen i el saben escriure,
mentre que, entre els grups d’edat més avançada, hi trobam un contingent important
de població que parla el català però no és capaç d’escriure’l.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 CONEIXEMENT DEL CATALÀ SEGONS LLOC DE NAIXEMENT
En aquest quadre, oferirem les dades sobre el grau de coneixement de la llengua
catalana (desglossant les diferents competències lingüístiques), segons el lloc de
naixement dels enquestats.
Nascuts a :
Entén català
Parla català
Llegeix català
Escriu català
Illes
Balears/Resta
Països Catalans
99.68%
95.96%
90%
70.96%
Resta
espanyol
69.59%
38.26%
39.56%
16.25%
56.08%
22.76%
45.70%
26.44%
Estat
Resta del món
D’aquestes dades se’n desprèn que el percentatge de persones que procedeixen de
la resta de l’Estat espanyol s’han incorporat més a la llengua parlada que no les que
procedeixen de la resta del món (perquè parteixen d’una immigració anterior),
mentre que, curiosament, el percentatge de persones que llegeix el català o que
escriu la nostra llengua és superior entre les persones procedents d’altres països que
no entre les persones que procedeixen de la resta dels territoris del Regne
d’Espanya. Aquestes dades les podem atribuir al grau de prejudicis existents en
relació a l’aprenentatge de la llengua catalana, superior entre els hispanoparlants
que no entre els parlants d’altres llengües.
73 CONEIXEMENT DEL CATALÀ SEGONS EL NIVELL D’ESTUDIS
En aquest punt, ens interessa conèixer la relació entre el nivell d’estudis i el grau de
coneixement de la llengua catalana. Teòricament, la incorporació de la llengua al
sistema educatiu ha d’haver comportat que l’àmbit acadèmic contribueixi a una
major competència lingüística. Observem la taula de dades:
Pitiüses
Estudis primaris
o inferiors
Estudis
secundaris
Estudis superiors
Entén el català
83.65%
Sap parlar català
72.84%
El llegeix
56.39%
L’escriu
32.21%
75.08%
52.22%
64.78%
45.84%
85.90%
67.54%
77.71%
60.03%
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Balears
Estudis primaris o
inferiors
Estudis secundaris
Estudis superiors
Entén el català
82.41%
Sap parlar català
63.27%
El llegeix
59.22%
L’escriu
31.81%
85.31%
87.35%
60.34%
73.79%
71.66%
83.30%
47.88%
69.20%
Resulta curiós, en el cas de les illes Pitiüses, observar que el percentatge de gent
que entén o parla català és inferior entre les persones que compten amb estudis
secundaris que entre les persones que només tenen estudis primaris, o que no han
completat cap cicle d’estudis. En el cas de les illes Balears, en conjunt, no existeix
un decalatge tan pronunciat, tot i que també s’observa aquesta tendència.
En qualsevol cas, sí que hem de remarcar que el grau de competència lingüística
entre els habitants de les Pitiüses és inferior al del conjunt de les illes Balears,
especialment quan ens referim a la capacitat de llegir en català i a la capacitat
d’escriure la nostra llengua. Tant entre les persones amb estudis secundaris com
entre les que han completat estudis superiors, la mitjana de les Balears és
considerablement més elevada, quant a coneixement de la llengua catalana, que a
les illes Pitiüses.
Des del nostre punt de vista, aquest decalatge es pot atribuir al fet que també és més
elevat el percentatge de professionals i funcionaris desplaçats de les àrees no
catalanoparlants a les illes Pitiüses que a la resta de les illes Balears.
74 CONEIXEMENT DEL CATALÀ I TEMPS DE RESIDÈNCIA A LES
BALEARS
El grau de coneixement del català relacionat amb el temps de residència a les illes
Balears ens fornirà informació sobre la capacitat d’incorporació lingüística que
presenta cadascuna de les illes. Compararem, igual que en el quadre anterior, les
dades referides a Eivissa i Formentera amb les dades mitjanes del conjunt de les
illes Balears.
Illes Pitiüses
Entén català
Sap parlar català
El llegeix
L’escriu
Nascuts Illes
Balears
99.66%
95.69%
89.84%
72.06%
Més de 14 anys IB
80.05%
51.26%
48.29%
22.79%
Entre 7 i 14 anys
66.29%
34.86%
56.84%
20.34%
Menys de 7 anys
48.18%
16.08%
37.60%
27.57%
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Illes Balears
Entén català
Sap parlar català
El llegeix
L’escriu
Nascuts Illes
Balears
98.76%
94.37%
91.36%
73.12%
Més de 14 anys IB
86.21%
49.42%
62.17%
29.64%
Entre 7 i 14 anys
68.53%
28.22%
51.79%
22.16%
Menys de 7 anys
54.91%
16.44%
33.21%
15.36%
Observam que la capacitat d’incorporació d’Eivissa i Formentera s’assembla
bastant a la mitjana de les illes Balears i que, fins i tot, resulta superior a l’hora de
parlar la llengua entre els ciutadans que fa més de catorze anys que hi viuen. Així
mateix, també resulta superior la capacitat d’escriptura entre els nouvinguts que
porten menys de set anys a les nostres illes. En general, emperò, les mitjanes
resulten considerablement semblants, fet que ens posa de manifest que les
diferències entre Eivissa i la resta de les illes Balears no vénen donades per
fenòmens sociolingüístics diferents, sinó per condicions estrictament
demogràfiques.
75 PARLAR O NO PARLAR CATALÀ
Oferim a continuació un quadre de dades en relació al fet de parlar català o de no
parlar-lo (i, en aquest cas, al voltant de les raons per no fer-ho):
Parla català
Eivissa
Formentera
38%
61%
Sí, però no tant com voldria
5.99%
1.01%
No, la gent sempre em parla en castellà
5.90%
14.36%
No, perquè em fa vergonya
4.28%
1.00%
No, perquè no m’agrada parlar-lo
4.28%
1.14%
No, perquè gairebé no el sé parlar
36.28%
20.28%
Sí, gairebé sempre
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 L’única dada sorprenent, d’aquest quadre, des del nostre punt de vista, és la que
mostra una gran diferència en relació a la percepció de qui parla castellà i qui no.
Els que no parlen català perquè la gent sempre els parla en castellà són el 5.90% a
Eivissa i el 14.36% a Formentera, quan, en realitat, existeix un percentatge de
població catalanoparlant notablement més gran a Formentera que no a Eivissa. La
resta de dades guarden una relació estricta amb el percentatge existent de
catalanoparlants i de castellanoparlants a cadascuna de les illes Pitiüses.
LLENGUA EN QUÈ S’ADREÇA ALS DESCONEGUTS
El següent quadre de dades es refereix a la llengua parlada per les persones
enquestades quan es troben amb una persona desconeguda. Ens dóna una referència
sobre el grau d’implantació de l’ús social de la llengua catalana, sobre el grau de
normalitat social de la llengua.
Les dades que ens ofereix l’estudi de l’IBESTAD són les següents:
Llengua en la qual es dirigeix a desconeguts:
Català
Castellà
Una altra llengua
Eivissa
18.77%
79.28%
1.95%
Formentera
31.71%
66.77%
1.52%
Mitjana Illes Balears
28.05%
71.01%
0.94%
76 En consonància amb d’altres dades estadístiques, les referents a Formentera, en
aquest punt, són clarament més favorables que la mitjana de les illes Balears i, en
canvi, les referides a Eivissa queden molt per sota. En qualsevol cas, les dades
mostren que encara queda un llarg camí per fer per aconseguir que, tant a les illes
Pitiüses com al conjunt de les illes Balears la implantació social de la llengua
catalana, a nivell de relació amb persones desconegudes, sigui la normal.
LLENGUA O LLENGÜES QUE HAURIEN DE CONÈIXER ELS
CIUTADANS DE LES ILLES BALEARS
Les dades que oferim a continuació fan referència a la consideració que la llengua
catalana (o el català i el castellà, en igualtat de condicions) hauria de ser llengua
d’obligat coneixement a les illes Balears, desglossant la població segons el lloc de
naixement.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Les dades es refereixen a l’opinió expressada pels enquestats d’Eivissa i
Formentera.
Lloc de naixement
Català o català i castellà
Illes Balears i resta Països Catalans
76.64% (Català: 18%)
Resta de l’Estat espanyol
54.64%
Resta del món
62.74%
En aquest quadre, la dada més interessant és la que ens mostra que els ciutadans
procedents de fora de l’Estat espanyol tenen més tendència a afirmar que s’ha de
conèixer la llengua catalana que no els ciutadans procedents d’altres àrees de
l’Estat espanyol, descomptant-ne els territoris dels Països Catalans. Diu molt dels
prejudicis lingüístics que s’han fomentat, durant segles, des de la mentalitat
centralista i unitarista que ha forjat l’Estat espanyol dels nostres dies.
LLENGÜES QUE HAURIEN DE CONÈIXER ELS ALUMNES EN
ACABAR LA SEUA FORMACIÓ.
El nostre sistema educatiu estableix que tots els alumnes escolaritzats dins el
sistema educatiu de les illes Balears, en acabar la seua educació obligatòria, han de
conèixer les dues llengües oficials de la comunitat dita autònoma –català i castellài, a més, han de tenir nocions d’una llengua forània, generalment l’anglès.
77 La percepció que en tenen les persones enquestades és la següent. Els alumnes de
les Balears, en acabar la seua escolarització han de conèixer Català, Castellà o
Català i Castellà, segons lloc de naixement de les persones enquestades:
Català
Castellà
Català i castellà
Illes Balears i resta PPCC
11.92%
12.78%
75.30%
Resta Estat espanyol
1.09%
26.24%
72.67%
Resta del món
3.84%
27.27%
68.89%
En la línia del quadre anterior, observem que hi ha més ciutadans de la resta del
món que no de la resta de l’Estat espanyol que responen marcant el català com a
llengua que primordialment haurien de conèixer els nostres estudiants. En canvi,
estan una mica per sota els ciutadans nascuts a la resta del món que opten pel
bilingüisme.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 3. EVOLUCIÓ DE LES ACTITUDS LINGÜÍSTIQUES.
Al llarg de les últimes dècades, a les illes Pitiüses, les actituds lingüístiques han
evolucionat des de les pròpies d’una situació de diglòssia interlingüística, amb
baixa
autoestima
per
part
dels
catalanoparlants i una distribució entre català
i espanyol d’acord amb el grau de formalitat
de les ocasions i activitats en què la llengua
era utilitzada, cap a una situació molt més
diversificada. D’una banda, els eivissencs i
els formenterers tendeixen a una identificació
insularista, amb la qual cosa la valoració de la
llengua pròpia resulta positiva. Ha anat desapareixent, paulatinament, per tant, la
diglòssia català-espanyol.
Però les illes Pitiüses no han comptat amb els mecanismes per incorporar
sociolingüísticament el contingent de població nouvinguda, i han patit un
sucursalisme polític derivat de l’evolució socioeconòmica i política de les nostres
illes. Aquesta factor ha comportat problemes a nivell de cohesió social.
78 Les illes d’Eivissa i Formentera (més Eivissa, probablement) compten amb una
societat poc cohesionada, dividida en compartiments estancs, amb poca interrelació
entre ells. Aquests compartiments estancs no estan formats només per
catalanoparlants i castellanoparlants, sinó que hi hem d’afegir els parlants d’altres
llengües (anglès, alemany…) que viuen entre nosaltres i que poden realitzar les
seues activitats quotidianes sense haver de conèixer cap de les dues llengües
oficials de la nostra comunitat autònoma.
En anys anteriors, hem tengut l’ocasió d’estudiar les actituds lingüístiques entre els
joves d’Eivissa, i hem pogut observar una evolució de les actituds cap a una major
fermesa. Aplicant el mètode de les Escales de Thurstone, hem deduït que aquells
que tenen una certa autoestima en tant que catalanoparlants tendeixen a augmentarla, mentre que aquells que pateixen manca d’autoestima o que, parlant altres
llengües, no veuen la necessitat d’incorporar-se a la comunitat lingüística catalana,
tendeixen a tenir unes actituds més contràries a l’ús de la nostra llengua (Joan: 2000
i Joan: 2012). Aquesta evolució en les actituds lingüístiques ens vendria a
demostrar que, al cap i a la fi, les illes Pitiüses tampoc no som tan illes, a nivell
social, i mostram permeabilitat a l’impacte dels processos de canvi que s’estan
produint a la resta dels Països Catalans, molt especialment a Catalunya.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 4. PRESSIÓ POLÍTICA SOBRE LA LLENGUA CATALANA.
La transició a la democràcia i l’autonomia de baixa intensitat varen partir, al
conjunt de les illes Balears, d’un fràgil consens a l’entorn de la qüestió de la
llengua. Els diferents sectors sabien perfectament que es tractava d’una qüestió
molt delicada i que segons com fos tractada podia ocasionar importants conflictes
socials. Per aquesta raó, tant a l’hoora de redactar l’Estatut d’autonomia com a
l’hora de fer la Llei de Normalització Lingüística, les diferents forces polítiques
varen tenir molta cura a intentar un equilibri que pogués ser (in)satisfactori, en
graus semblants, per a tothom.
Durant al voltant de trenta anys, les Illes Balears han comptat amb un relatiu
consens en matèria de política i de planificació lingüística. Es podia discutir si uns
grups o altres eren més o manco entusiastes de mantenir determinades posicions,
però ningú no s’havia oposat obertament al procés de normalització de la llengua
catalana.
El consens d’aquestes tres dècades s’ha estripat al llarg de la legislatura que ara
acaba. El govern presidit per José Ramón Bauzá, del Partit Popular, ha treballat
durant tota la legislatura per reduir el paper de la llengua catalana dins la nostra
societat, tot modificant aspectes importants del nostre Estatut “per la porta de
darrere”. Contràriament al que estableix l’article quatre de l’Estatut d’autonomia
(sobre l’oficialitat lingüística i les obligacions dels poders públics en relació a
aquesta oficialitat), el Govern no ha fet res per fer avançar l’ús de la llengua
catalana en els àmbits on aquest ús es troba més restringit (Administració de
Justícia, Cossos i forces de seguretat, Administració perifèrica de l’Estat, àmbit
Socioeconòmic, mitjans de comunicació de masses…), i, en canvi, ha esmerçat
molts esforços a aturar el procés d’implantació de la llengua catalana en els àmbits
on aquest es trobava en millor situació (notablement, dins el camp de l’Educació o
de les administracions local i autonòmica).
79 L’impacte ha estat potent al conjunt de les illes Balears, però, des del nostre punt de
vista, ha impactat encara més negativament allà on el grau de cohesió social és
menor, allà on el grau d’implantació de la llengua catalana és menor i allà on hi ha
hagut un major canvi demogràfic (i, en tots tres casos, els índexs més elevats es
donen a les illes Pitiüses).
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 5. MINORIES ACTIVES EN DEFENSA DEL CATALÀ A LES PITIÜSES.
Al llarg d’aquestes dècades, emperò, a les illes Pitiüses hi ha hagut minories actives
que, organitzant-se en associacions, han treballat per a la defensa de la llengua
catalana i de la cultura pròpia de les nostres illes.
Abans que es promulgàs l’actual Estatut
d’autonomia, i fins i tot abans de la mort del
general Franco, a Eivissa es va dinamitzar el
vell Institut d’Estudis Eivissencs (IEE), tot
conferint-li una vessant claríssima de treball
per la llengua i la cultura pròpies, fins al
punt que l’autoritat governativa va arribar a
suspendre un Curs Eivissenc de Cultura
(l’any 1974). Paral·lelament, a Formentera,
s’hi va organitzar la secció local de l’Obra
Cultural Balear (OCB), amb la funció específica de promoure la llengua catalana a
l’illa. Tant l’IEE com l’OCB continuen en plena activitat i són un referent en la
defensa de la llengua a ambdues illes.
80 En determinades etapes, a les illes Pitiüses, hi ha hagut organitzacions vinculades
exclusivament amb la defensa de la llengua, com ara una secció local dels Grups de
Defensa de la Llengua (GDL), entre 1985 i 1992, i un intent d’organitzar-hi la
Plataforma per la Llengua, paral·lelament a l’organització d’aquesta associació al
Principat de Catalunya.
Més modernament, ja durant el segle XXI, la defensa de la llengua s’ha incardinat
en la defensa de la cultura, a través de noves expressions d’assocaciacionisme,
vinculades a expressions de cultura popular. Així, per exemple, es va celebrar
durant diversos anys el festival Festerra, que va servir perquè sorgissin nombrosos
grups musicals en llengua catalana, alguns dels quals s’han mantingut i fins i tot
han estat capdavanters dins el panorama musical dels Països Catalans. O podem
esmentar l’Associació 8 d’Agost, que ha desplegat una tasca important a favor de la
cultura popular al llarg de l’última dècada.
De manera ininterrompuda, doncs, des de fa prop de mig segle, les illes Pitiüses
compten amb minories actives que treballen a favor de la plena normalització de
l’ús de la llengua catalana.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 6. PERSPECTIVES DE FUTUR.
El futur de la llengua catalana a les illes d’Eivissa i Formentera depèn, en gran part,
del futur de la llengua catalana, tout court. Si la llengua catalana, en conjunt,
aconsegueix assentar-se en la modernitat, consolidar les seues posicions en els
diferents àmbits i projectar-se cap al futur, a les Pitiüses el català també podrà
comptar amb un futur propi. Però, si en conjunt ocorre quelcom diferent, les
Pitiüses, en solitari, tampoc no tendran cap tipus de sortida.
I de què depèn, el futur de la llengua catalana, en conjunt? Bàsicament, de l’estatus
que aconsegueixi la llengua. I l’estatus s’aconsegueix, bàsicament, en funció del
poder polític de la comunitat que la parla.
Crec que s’ha demostrat clarament que les llengües que perduren amb normalitat
són aquelles que compten amb unes estructures pròpies d’estat. Per tant, el futur de
la llengua catalana depèn, en bona part, de l’èxit o el fracàs del procés que s’ha
obert a Catalunya. Certament, el fracàs del procés no suposaria necessàriament la
desaparició (o la residualització definitiva de la llengua catalana, perquè el procés,
d’alguna manera continuaria obert). Però l’èxit constituiria la millor garantia de
futur.
81 Evidentment, tampoc no es pot esperar que tot vingui de fora (ni als Països
Catalans en conjunt, ni a cadascuna de les regions que integren la nació, ni, per
descomptat, a les illes Pitiüses, concretament). Si, mentre s’esperava el manà de la
sobirania nacional, les generacions que han mantengut la llengua al llarg d’aquests
tres darrers segles no ho haguessin fet, el català ja no formaria part del ric bagatge
lingüístic d’Europa. Perquè en continuï formant part, la primera baula de la cadena
són cadascun dels parlants que té la llengua. Totes les baules juntes formen la
comunitat lingüística. I aquesta comunitat lingüística necessita mecanismes que en
garanteixin el futur. Però el primer mecanisme, el bàsic, el fonamental, és la
voluntat de ser, la voluntat de continuar utilitzant la llengua catalana, la voluntat de
fer-ne la llengua de les generacions futures.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Referències bibliogràfiques.
Albert BASTARDAS i BOADA. La bilingüització de la segona generació immigrant. Ed. La
Magrana. Barcelona, 1985.
INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA (IBESTAD). Enquesta modular d’hàbits socials 2010.
Usos lingüístics. Palma, 2010.
Bernat JOAN i MARÍ. Bilingüisme? Normalització? Dades sobre el conflicte lingüístic a l’illa
d’Eivissa. Promotora Mallorquina de Mitjans de Comunicació. Palma, 1984.
82 Bernat JOAN i MARÍ. Integració sociocultural a Eivissa i progrés acadèmic. Editorial
Mediterrània-Eivissa. Eivissa, 2001.
Bernat JOAN i MARÍ. “Espais simbòlics d’identitat i actituds lingüístiques entre els jóvens
d’Eivissa ». Randa, núm. 7. Institut Menorquí d’Estudis i Publicacions de l’Abadia de
Montserrat. Montserrat, 2013.
Miquel PUEYO. Variables en el procés de minorització de la comunitat lingüística catalana.
PPU. Barcelona, 1987.
La llengua catalana del present al futur. EIVISSA I FORMENTERA. Bernat Joan i Marí.
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
L’Alguer
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
Esteve Campus – Carla Valentino
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Esteve Campus naix al 1956 a l’Alguer en lo quarter popular de Sant Agustí, realitzat després
de la segona guerra mundial. Aqueixes raguines han afavorit una facilitat a la freqüentació sigui
dels ambients populars, sigui d'intel·lectuals de l'àmbit polític i cultural. Llicenciat en Ciències
Polítiques a la Universitat dels Estudis de Sàsser, és funcionari a la Hisenda de Sanitat Pública
del territori de l’Alguer. De l’any 1994 fins al 2002, és estat regidor del Municipi de l’Alguer i
és estat President de la Comissió de Cultura. Ha fet part del Centre de Recerca i Documentació
Eduard Toda, fundat de Rafael Caria i és estat un activista del moviment polític d’esquerra
Sardenya i Llibertat. Soci de l’Òmnium Cultural de l’Alguer ja de la sua fundació, de març del
2011 n'és president. Amb la sua presidència és començada una nova etapa de modernització i
d'obertura a la ciutat en l’Òmnium Cultural de l’Alguer. Ha participat, entre altres, a la
campanya “Enllaçat per la llengua”, i ha organitzat la “Via Catalana de l’Alguer” i la V Ara és
l’hora, que han tengut un gran èxit, ja que, endemés d'algueresos i catalans, se són adjunits
també partits i activistes independentistes sards.
Carla Valentino naix a l'Alguer al 1966, de família algueresa de generacions. Ha estudiat al
Liceu Clàssic de l'Alguer i successivament ha aprofundit l'estudi del català i de la variant
algueresa.
Del 1998 és sòcia de l'Òmnium Cultural de l'Alguer; és estada ensenyant d'alguerés a dins del
Projecte Palomba per tota la durada del projecte i endemés ha fet part de l'equip de coordinació.
Ha col·laborat en lo Servici de Normalització Lingüística de la mateixa associació. Del 2010 al
2013, ha treballat en l'Ofici Lingüístic del Municipi de l'Alguer. A partir del 2010 i fins a dies
d'avui, col·labora amb l'Espai Llull de l'Alguer per diverses activitats de promoció de l'ús de la
llengua catalana de l'Alguer, i també per traduccions o assessorament lingüístic. Ha traduït en
alguerés diverses publicacions de privats i d'Entitats Públiques. Ha col·laborat com a Formadora
al Curs CLIL de Formació per a Ensenyants a l'Alguer, organitzat de L'Espai Llull al 2010 amb
el suport de la Generalitat de Catalunya. Actualment és Vicepresidenta de l'Òmnium Cultural de
l'Alguer i també ensenyant dels cursos d'alguerés organitzats de la mateixa associació.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 L’ Alguer
Esteve Campus – Carla Valentino
84
Quan se parla de l'Alguer, de la sua llengua, de la sua cultura, se nota la tendència
prevalent a analitzar el passat, lo que és estat, en manera acrítica, elencant los
estudis fets, les recerques, a evidenciar amb nostàlgia "com érem primer" i com i
en qui mesura és disminuït als dies d'avui l'ús de la nostra llengua. Encara avui lo
“leitmotiv” de tantes iniciatives, encontres, conferències, mostres, i fins i tot també
d'estudis i recerques és "a l'Alguer un temps érem així", és a dir una visió romàntica
del passat, sense s'esforçar d'analitzar el present i sense donar grans prospectives de
futur.
Les obres i les accions dels personatges algueresos dels primers anys del sècul XX ,
passant per aquellos de l'així dita primera i segona renaixença, és a diure fins als
anys seixanta del mateix sècul, coincidint amb el primer retrobament1, són estats
abundantment estudiats i lloats durant lo sècul passat i també en aqueix inici de
sècul. Sense algun dubte, aquellos de la primera meitat dels sècul XX són estats
1
R.Caria: L’Alguer llengua i societat, la minoria catalana entre passat i futur. A cura del centre de Recerca i
Documentació Eduard Toda l’Alguer. Sàsser, Edes,1987.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 anys importants caracteritzats de la presència d'hòmens altretant importants, que se
són expesos i empenyats treballant en favor del català de l'Alguer; intel·lectuals que
tots coneixem mos han deixat en hereditat obres i accions imprescindibles per a
garantir vitalitat a la nostra identitat, que representen, pel present i pel futur de la
llengua, vàlids punts de referència pels estudis i per les activitats de recuperació
portades envant de les Associacions i de les Institucions sigui alguereses que
catalanes.
Lo fer referència als susdits personatges és esdevingut quasi un ritual, per
evidenciar com érem grans primer i com sem petits avui. Una denigració del
present en absència d'una qualsevol anàlisi crítica sobre el que han fet i, també, que
no han fet aqueixos intel·lectuals. Mosaltros pensem que per comprendre bé la
situació present i sobretot per donar un futur a la nostra llengua, sigui fondamental
conèixer els mecanismes que han acompanyat la transformació de la societat
algueresa durant lo sècul XX i aqueix inici de sècul, i consegüentment quales
transformacions han produït en confront de la nostra llengua i en general de la
cultura popular i tradicional.
Un panorama global i analític mos ve presentat de Rafael Caria, que en la
interessant introducció2 del volum "Eduard Toda i Güell. L'Alguer. Un popolo
catalano d'Italia" (Ed. Galizzi, Sàsser, 1981) i en l'estudi "L'Alguer, llengua i
societat. La minoria catalana entre passat i futur." (Edes, Sàsser, 1987) dóna una
lectura crítica dels intel·lectuals de la primera renaixença (1898-1908) “affetti da
elitarismo piccolo borghese, invidie personali e incultura linguistica che
determinarono la fine del primo movimento rinascentista algherese”.3
85
Del mateix tenor és lo judici sobre els intel·lectuals de la segona renaixença (19501970) que segons Caria, no són mai anats més enllà del folklorisme oportunista i
conservador i que no han mai tengut la capacitat d'entrar en lo procés d'unificació
lingüística que ha tingut lloc als Països Catalans als primers anys del Nou-cents.4
Lo dualisme present entre aqueixos personatges, sigui de la primera que de la
segona renaixença, o sigui, l'alternança entre comunicació i isolament, entre
cosmopolitisme i provincialisme, en certa manera, també si no així marcada, és
present encara avui.5 De fet, també actualment, se poden notar posicions
provincials i isolacionistes de part de qui presenta quasi amb por i com un perill
2
3
4
5
La introducció del volum "Eduard Toda i Güell. L'Alguer. Un popolo catalano d'Italia", representa la primera
anàlisi completa de la situació sociolingüística de l'alguerés i mereix d'ésser revalutada i difundida.
R. Caria, L'Alguer, llengua i societat, la minoria catalana entre passat i futur, p. 11.
R. Caria cit. p. 12.
R. Caria cit. p. 15.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 una eventual supremacia catalana i una excessiva dependència de l'Alguer i de la
sua llengua de les influències institucionals i acadèmiques catalanes, i al mateix
temps demana rols i contributs a les mateixes Institucions catalanes.
Si els intel·lectuals del Nou-cents no han tengut la mínima sensibilitat d'exprimir
solidaritat a qui feva resistència política contra la dictadura franquista6, tret Antoni
Simon Mossa7, arquitecte, intel·lectual, polític, nacionalista sard i u dels fundadors
del
Centre
d'Estudis
Algueresos, que ha tingut
contactes i freqüentacions
amb l’ambient antifranquista
català, (i tret naturalment
Rafael Caria8, intel·lectual,
estudiós, poeta i polític, lider
de la tercera renaixença
algueresa) avui a l'Alguer,
així com en tota la Sardenya és gran la consciència i viva la solidaritat per les
reivindicacions nacionalistes i per la llibertat del pòpul català. És prova d'aqueixa
major sensibilitat la participació en primera persona d'exponents de
l'independentisme sard a les més importants manifestacions que se són tengudes en
Catalunya en aqueixos últims anys, així com les manifestacions per la Diada
organitzades a l'Alguer de l'Òmnium Cultural de l'Alguer, La Via Catalana i
Cadena Humana del 2013 i la V i Ara és l’hora del 2014, i de l'Espai Llull de
l'Alguer que han vist la participació d'algueresos, associacions o simples ciutadans,
catalans i representants dels moviments independentistes sards9.
86
L'Alguer de la fi del Vuit-cents principis del Nou-cents no arriba a 10.000
habitants, quasi tots parlen alguerés i la major part d'ellos són analfabets; doncs,
una estructura socioeconòmica dèbil i lligada a les activitats tradicionals (com per
exemple la pesca) tancada encara a dins de les muralles, amb quasi ningun contacte
6
7
8
9
Eduard Toda i Guell. L’Alguer un popolo catalano d’Italia. Traduzione, introduzione e note a cura di Rafael Caria,
edizioni Gallizzi, Sassari, p.27. A damunt dels catalanistes algueresos i l’antifranquisme i el feixisme, vegeu del
jove autor alguerés M. A. Farinelli Història de l’Alguer, col·lecció Descoberta, Llibres de l’Index, Barcelona 2014,
p. 204-214 i El Feixisme a l’Alguer, Angle Editorial, Barcelona 2010, p. 95-114.
A damunt de Antoni Simon Mossa vegeu Josep Pla, L’isola di Sardegna, tradotto dal catalano da Antoni Arca, La
Celere editrice, Alghero 1991, p. 37, 65-69; Giampiero Marras, Simon Mossa visto da vicino, dal 1960 fino alla sua
morte, alfa editrice, Quartu S.Elena (CA), 2003; Raffaele Sari Bozzolo, Antonio Simon Mossa ad Alghero, Tracce
d’una vita appassionata, Edizioni del sole, Alghero 2005 i M.A. Farinelli Història de l’Alguer cit. p. 215-219.
A damunt de la figura de Rafael Caria vegeu Rafael Caria. Secció en memòria. Institut d’Estudis Catalans, Secció
Filològica, Barcelona 2010 i Estudis Romànics, Volum XXXI. Extret, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2009,
p. 659-660 i M.A. Farinelli Història de l’Alguer, cit. p. 220-231.
M.A Farinelli, Història de l’Alguer cit. p. 245 i p. 3 del present artícul.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 amb el món català. Probablement és pròpio gràcies a aqueix espaci tancat en si
mateix, isolat del resto del món, amb les portes de la Ciutat que vénen tancades a la
tarda i obertes al maití, un món amb precises règules d'inclusió social, una ísola
lingüística a dins d'una ísola geogràfica, gràcies a totes aqueixes combinacions,
també si les Institucions catalanes ja no hi eren més a l'Alguer, havem conservat la
nostra llengua i la nostra identitat peculiar. Lo record i els efectes d'aqueix
isolament se respiraven fins a la fi dels anys '60 de Nou-cents, quan era impossible
traversar algunes zones del centre històric sense ésser considerats foristers,
estrangers, o quan era encara ben viva la contraposició amb els sasseresos10, "los
traïdors dels sasseresos"11.
Lo català de l'Alguer que trobem després de la Segona Guerra Mundial, és
sobrevivit al passatge de la Sardenya a sota de la dominació dels Savoia, a la
formació de l'estat unitari italià, superant l'obscurantisme cultural de l'època
feixista i la culpabilització que la dictadura feixista ha practicat en los confronts
dels dialectes-parlants.12 Fins als anys '60, la ciutat conserva encara les sues
activitats tradicionals, que són la pesca, l'artijanat, l'agricultura, i l'ús de l'alguerés
com llengua de comunicació no sol familiar, sinó que en tots los susdits àmbits i en
tota la societat ciutadana, és encara preponderant; també si de calqui any és nada la
indústria turística amb fluxos de persones de diversos països europeus i també del
resto del món, que oltres a portar un notable desenvolupament econòmic de la
ciutat contribuirà, i no poc, a un cambiament dels usos i costums socioculturals
dels algueresos.
87
Naixen les primeres agrupacions d'estudis algueresistes, que però no resixin a donar
un rol alternatiu a l'alguerés, que ve relegat, així com també la llengua sarda, a mer
fenomen folklòric, quasi que la cultura no fossi un aspecte de la complexa
problemàtica social, política i civil que univa els algueresos i els sards a dins d'una
mateixa lluita d'emancipació de jugar en lo camp de l'autonomia de l'Estat.13
Sempre Rafael Caria, continuant en l'analisi d'aqueix precis moment històric,
successiu als anys seixanta del Nou-cents, afirma que els anys setanta són
caracteritzats d'un canvi de direcció: lo moviment algueresista, per efecte del
recanvi generacional, d'exclusivament cultural se transforma també en polític.
10
11
12
13
Habitants de la Ciutat de Sàsser, segona ciutat de la Sardenya que dista 35km de l'Alguer.
Cobles de la conquesta dels Francesos en "Eduard Toda"cit. pp. 330 – 336.
R. Caria introducció a Eduard Toda, cit. p. 30.
R. Caria introducció cit. p. 31
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 És nostra opinió que, oltres a una mancança de coneixença de la sociolingüística,
instrument essencial per prendre posició conscientment,14 és estada pròpio aqueixa
la macroscòpica carència dels intel·lectuals algueresos fins als anys setanta i que
en certa manera continua a existir en la societat algueresa i, més en general, en la
societat sarda; és a diure, limitar la qüestió de la llengua a un fet merament
tecnicolingüístic i a no al més complex fenomen d'una comunitat, que és
essencialment polític i lligat al grau
d'autodeterminació i reivindicació d'un propi estat
social, econòmic i cultural. "Sono gli anni ottanta
del novecento. Pochi intellettuali locali dei pochi
che s'interessano d'algherese cominciano a
formarsi un bagaglio culturale dove la sociolinguistica e tutte le discipline relazionate alla
lingua hanno un peso preminente. Si leggano gli
scritti di R. Caria, Eduard Toda i Guell. L'Alguer
un popolo catalano d'Italia, Sassari 1981, la cui
introduzione è uno dei primi interventi di taglio e
spessore sociolinguistico pubblicati da un
cittadino algherese, nonché uno dei primi in assoluto di analisi sociolinguistica
dedicati alla realtà di Alghero; e ancora R. Caria, Alghero, lingua e società: la
minoranza catalana tra passato e futuro, Sassari 1988".15
88
La mancança d'atenció per aqueixos aspectes i lo fet de limitar solament a una elit
la discussió del fenomen lingüístic és lo mateix error que fem actualment, quan
tenim la pretesa d'obstacular l'extinció de l'alguerés limitant la discussió sobre qual
estàndard adoptar; és clar que un estàndard és essencial per salvar una llengua, però
el problema és sobretot polític. La “revolució” a l'Alguer comença quan la qüestió
algueresa esdevé un fet polític, quan lo català de l'Alguer no és més solament
folklore ma hi és una recuperació en termes democràtics de la vida social i cultural
dels algueresos; i és en aqueixa època que l'alguerés torna en les reunions
públiques, en les assemblees sindacals, en los mítings electorals.
Són los anys setanta, caracteritzats d'un canvi de direcció: lo moviment
algueresista, per efecte del recanvi generacional, d'exclusivament cultural se
transforma també en polític16. També los partits polítics, primer hostils a l'ús de
14
G. Sari, L'Algherese e il Sardo. Per una rilettura dei rapporti tra lingue minoritarie in contatto. Insula, núm.7,
juny 2010 p.104.
15
G. Sari en l’obra citada pag. 104 a la nota núm. 21 aixì escriu testualment a damunt de l’obra de Rafael Caria.
16
A. Bover i Font, Sardocatalana. Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya, Denes/Bàsica, Paiporta, 2007,
p. 226.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l'alguerés, ara cambien opinió i concorden sobre la necessitat d'utilitzar l'alguerés
en los llocs públics; aqueix és lo moment del canvi generacional també a livell
polític, s'assisti a la formació d'un ambient democràtic i antifeixista, una espenta
vers l'emancipació dels algueresos no més relegats a ésser solament objecte
d'estudis. És aqueix lo nou clima social i cultural de les noves generacions
alguereses, que entren en contacte amb les espentes nacionalistes sardes i catalanes
i que són lo punt de referència d'un més ample moviment reivindicatiu de les
instàncies autonomistes i independentistes sardes.
La revolució copernicana comença pròpio als anys setanta, quan arriba lo boom
econòmic també a l'Alguer, on s'assisti al desenvolupament del turisme hoteler i la
ciutat entra en contacte amb les altres realtats europees i quan s'incrementen les
relacions amb la Catalunya. Amb això no volem afirmar que la situació sigui
esdevinguda idíl·lica, que se siguin ensopides les velles contraposicions, que és
estat superat lo provincialisme i que s'és difundida una concepció cosmopolita; lo
que volem subratllar és que aqueixos són los anys en los quals emergeix una nova
manera de veure de les coses, anys en los quals una nova generació posa en marxa
noves idees i noves propostes.
Són los anys de la fuga dels algueresos del centre històric, lloc de cohesió social
que ha afavorit la longevitat de la llengua; després de l'última guerra naixen los
nous quarters, los nous barris, que acullin milers de famílies que ocupaven cases i
"debaixos”17 esdevinguts insalubres i superpoblats, o destrossats dels
bombardaments del 17 de maig del 1943; centenars de nuclis familiars se
transfereixen en àrees perifèriques de Sant Agustí, Cavanna, La Pedrera, la
Piverada, L'Argilera,18 un ver i propi èxode en certa manera obligatori, que porta
les persones a lluny del "bressol" de la pròpia identitat i dels afectes, també si és fet
per portar-les en habitacions modernes i no malsanes. Són los anys de l'especulació
edilícia en l'àrea urbana, de la defensa de la zona costanera del perill de subir la
mateixa especulació, i són també els anys de les lluites socials en tota Itàlia amb els
referèndums a favor del divorci i del dret a l'avortament.
89
Però són també els anys en los quals naix en lo territori a prop de l'Alguer lo pol
industrial petroquímic que atreu treballadors del món de l'agricultura i de la
ramaderia, de la pesca i de les altres activitats econòmiques tradicionals;
17
18
Los baixos d'un edifici utilitzats com habitació pobra.
Són los noms dels nous quarters populars edificats després de l'ultima guerra en la primera perifèria de l'Alguer.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 s'abandonen los gussos i les espanyoletes19, lo xiu20 i l'alxolu21, la Cala de l'Ase i
l'Illa22 no són més los llocs habituals de treball, així com los olivars i els horts
amb totes les relatives tradicions; la llengua, no solament l'algueresa sinó que
també la sarda, que és majoritària en tota l'ísola, ve substituïda d'aquella italiana ara
esdevinguda dominant.
Los joves algueresos nats després de la guerra, com los coetanis del resto de la
Sardenya i de l'Itàlia, freqüenten les universitats sardes i italianes; se formen un bon
número de professionistes; la
ciutat crixi del punt de vista
demogràfic també gràcies al
desenvolupament de la indústria
del turisme i arriba a tendre una
dimensió
internacional.
Se
renforcen los contactes amb els
ambients catalans, neixen noves
associacions
culturals
que
promouen
la
salvaguarda
lingüística i cultural del català de
l'Alguer, s'assignen les primeres borses d'estudi en favor de joves, sigui algueresos
sigui catalans, que estudien i porten envant recerques de caràcter sociolingüístic.
90
En l'arc d'un quart de sècul ve alterat lo teixit social i econòmic de la ciutat. Se
passa d'una comunitat tancada en si mateixa, amb les sues activitats tradicionals, la
sua llengua que és utilitzada prevalentment de les classes socials més pobres, a una
societat que s'encamina vers l'homologació amb les altres realtats italianes. L'italià
és ara la llengua prevalent en les famílies; és la llengua de l'escola, l'única llengua
que pot garantir un futur millor als fills; la llengua de les institucions i dels mitjans
de comunicació de massa. L'alguerés se transforma en llengua col·loquial, adapta
sol en un àmbit restringit.
19
20
21
22
Gussos i espanyoletes: embarcacions per la pesca en la marina. Vegeu Revista de l’Alguer Anuari acadèmic de
cultura catalana, núm. 6, R. Caria, El Lèxic dels mariners algueresos entre catalanitat i mediterraneïtat, Edicions
Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda, l’Alguer 1995, p. 135 (Gosso), 136-143 (l’espanyoleta).
xiu: barca petita amb el fondo pla, utilitzada per la pesca en los estanys. Vegeu R.Caria Il Mondo del Càlic. Studi
di toponomastica e lessicografia algherese, Edes, Sassari 1990, p. 81-89.
Instrument del calafat vegeu Revista de l’Alguer cit. p. 146.
Cala de l'Ase i l’Illa: topònims arcaics encara emprats i llocs de pesca dels pescadors algueresos; lo primer a Cap
de la Caça, lo segon a l'Estany del Càlic.Vegeu R.Caria, respectivament, Toponomastica algherese. Introduzione
allo studio dei nomi di luogo della Città, del territorio e delle coste di Alghero, Edes, Sàsser 1993, p. 131 e il
Mondo del Càlic cit.p. 60.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Ma pròpio mentres escrivim sem assistint a aquella que definim la "quarta
renaixença" per efecte d'un nou canvi generacional i gràcies al canviament de les
condicions socials i culturals de l'Alguer. Un recanvi generacional degut sigui a la
desaparició de posicions contraposades i de diatribes que han causat inútils quant
dispendioses divisions, sigui a la presència de joves estudiosos, ma sobretot degut a
l'allargament de la platea formada de persones que a vari títol i per diferents motius
s'ocupen de la llengua i de la cultura catalana de l'Alguer i de tantes persones que
volen adquirir major coneixença lingüística històrica i cultural. És aqueixa la més
important novetat del sècul XXI, és a diure l'ampli panorama de persones que
mostren de voler recuperar i utilitzar, no solament a un livell col·loquial, la nostra
llengua i això és evident i demostrable; i és lo fruit de l'incessant treball portat
envant en aqueixos últims trenta anys de part de les associacions culturals presents
a l'Alguer. Gràcies a aqueix treball de sensibilització, que analitzarem més envant,
és creixida en manera significativa la consciència lingüística dels algueresos que
participen als cursos d'alguerés organitzats de les associacions culturals, com
Òmnium Cultural de l'Alguer, i que assistin a les conferències i, més en general, a
totes les iniciatives que venen organitzades en ciutat en alguerés i en favor de
l'alguerés.
Lo treball portat envant de les diverses associacions culturals, ma també esportives,
musicals i de voluntariat social, oltres que de numeroses individualitats, és estat
segurament important per afavorir un interès sempre major vers la nostra llengua,
també si realitzat en manera no coordinada i donques poc eficient i productiva en
consideració de les grans energies expeses de part de desenen d'operadors
voluntaris. Una de les associacions culturals més actives en aqueix sentit i que més
ha cercat de treballar pel futur de la llengua és l'Òmnium Cultural de l'Alguer, nada
a l'Alguer al 1993. Ja de la sua fundació Ò. C. de l'Alguer té com objectiu portar
l'ensenyament de l'alguerés en les escoles del territori i cercar en aqueixa manera de
sensibilitzar los joves i sobretot les famílies a una recuperació de l'ús i de la
transmissió intergeneracional de la llengua. Les primeres activitats se focalitzen
pròpio en la formació lingüística dels ensenyants i en la creació de materials
didàctics, i per aqueixa finalitat, en col·laboració amb la Universitat de Sàsser, naix
lo Centre de Recursos "Maria Montessori".
91
Del 1999, després d’una primera fase experimental d’ensenyament de l’alguerés de
part de mestres i professors que feven un treball voluntari però no coordinat, naix lo
projecte “Joan Palomba” amb la finalitat de portar una hora a la setmana
d’ensenyament de l’alguerés, en horari curricular, en les escoles de la infància i
primàries, públiques i privades, del territori de l’Alguer. Aqueix projecte se mou en
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’àmbit de la L.R. n. 26 del 15 ottobre 1997, Promozione e valorizzazione della
cultura e della lingua della Sardegna, i de la lei estatal n. 482 del 15 dicembre
1999, Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche.
La impostació metodològica se basa sobre un aprendiment natural com aprenent la
llengua mare. Lo projecte preveu una planificació didàctica amb tres diferents
livells d’ensenyament, que permiti a tots los alumnes de
tendre llicions basades sobre unitats didàctiques comunes;
del 2002 l’ensenyament de l’alguerés arriba també a les
escoles secundàries de primer grau. La participació al
Projecte Palomba, va anant i creixint: al 1999 les classes
eren 48, després de dos anys la mèdia de participació era
de 80/90 classes, és a diure més o manco 1500 minyons,
per arribar a un màxim de 102 classes durant l’any
escolàstic 2005/2006. Les llicions eren
impartides
d’ensenyants titulars interns a les escoles, amb provades
capacitats lingüístiques que han donat la disponibilitat per
fer una hora d’alguerés a la pròpia classe; i de socis
d’Òmnium Cultural de l’Alguer, formats de l'associació
amb cursos de llengua i de didàctica. Un fet molt
important és estat la signatura de convencions
específiques amb els Directors de les escoles per assegurar “l’estabilització
institucional” del Projecte Joan Palomba a dins del món escolar de l’Alguer.
92
Paral·lelament al projecte, al mes de setembre, cada any s’organitzava l’Escola
d’Estiu, un curs de formació i ajornament pels ensenyants, gràcies també a la
col·laboració del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que
enviava professors i pedagogistes per donar als ensenyants instruments pedagògics
i didàctics per l’ensenyament del català de l'Alguer. És necessari recordar que no
hi havia llibres o guies didàctiques en alguerés i que com a mínim se teniva de fer
un treball d'adaptació lingüística dels materials en català. I per fer això durant l’any
escolàstic un Seminari permanent de Mestres, format d’experts, s’ocupa de la
redacció dels materials didàctics que se reparteixen mensilment a mestres interns i
experts que fan llicions a les escoles.
Després de calqui any s'arriba a publicar un ver i propi llibre de text en dos volums:
Alguerès 1, pel primer cicle de l’escola Primària (7-8 anys) i Alguerès 2, pel segon
cicle de l’escola Primària (9-10 anys), Amb el projecte Palomba és estat possible
fer entrar l’alguerés a les escoles, però era necessari fer un pas endemés. Per això
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’any 2004/2005, en col·laboració i amb el suport de la Generalitat de Catalunya
naix lo projecte La Costura, una escola on lo català de l’Alguer és la llengua
principal: lo 60% de l’ensenyament i de les activitats són fetes en alguerés, lo 30%
en Italià i lo 10% en inglès. Com pel projecte Palomba, la metodologia didàctica és
aquella de la immersió lingüística. Malaguradament per tota una sèrie de motius,
l'andament del Projecte registra una disminució d'interès de part de les escoles i al
2011 acaba definitivament.
L’experiència del projecte Palomba i de la Costura són extremament positives. Lo
Projecte Palomba, per número de classes que han participat i per durada, és estat lo
més gran projecte experimental d'ensenyament d’aqueix nivell en Sardenya, i u dels
més importants en Itàlia. Una experiència positiva, sobretot, perquè ha contribuït a
la sensibilització dels alumnes i de les famílies a damunt de l’ús de l’alguerés, que
no és més vist com un dialecte d’emprar solament en l’àmbit col·loquial, sinó que
com una llengua amb pari dignitat de les altres. Los minyons han demostrat
curiositat i interès per aqueixa llengua, que enteneven així a prop i així a lluny al
mateix temps, han començat a fer demanes als pares, calqui iaio ha començat a
parlar en alguerés amb els néts, i també qui no és nat a l’Alguer ma viu en ciutat,
s'és interessat a aprendre la nostra llengua; han descobert, quasi amb sorpresa, que
se parlava també a fores de l'Alguer i de l'Itàlia, i que per això era una llengua
"viva" i no sol una "llengua de vells" com la veieven ellos. És evident a tots que
amb solament una hora d'ensenyament a la setmana una llengua, llengua, no
s'apren, però és estat important del punt de vista psicològic lo fet que l'escola, que
havia contribuit a "matar" l'alguerés, ara li donguessi nova dignitat. És estat com
sembrar llavors en les consciències dels minyons i també dels pares i mares.
93
Actualment, Òmnium Cultural de l'Alguer porta envant l'activitat d'ensenyament
solament per adults, organitzant cursos que veuen una bona participació de
persones de diferent edat i livell d'instrucció i que, a part l'efecte primari de
l'aprendiment de la llengua, contribueix a la sensibilització d'un sempre major
número de persones, amb l'esperança que tenguin la gana i el coratge d'utilitzar
l'alguerés no sol durant l'horari de la llició, sinó que també a fores, amb els amics i
en família. Sempre amb la finalitat de promoure l'alguerés com una llengua
moderna, una llengua de comunicació al pas amb els temps i que, doncs, pot ésser
utilitzada dels joves i de tots, Ò. C. de l'Alguer, al 2011 s'inventa un Concurs de
Vídeo en alguerés, amb nom "Arrés és!". Una nova manera de se posar en joc
emprant l'alguerés, amb mitjans digitals moderns, com l'audiovisual i no sol a
través de la poesia o de la literatura o de la música. Actualment lo concurs és
arribat a la tercera edició i ha vist la participació d'escoles, associacions de
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 voluntariat social, grups esportius i de persones de diversa edat, que, singularment
o en grup han presentat treballs de diferents livells i temes, amb l'únic víncul que la
llengua que tenen d'utilitzar és l'alguerés.
En aqueix nou sècul los lligams amb les Institucions catalanes són anats creixint, i
així, de diversos anys, l'Alguer té sous representants a dins de l'Institut d'Estudis
Catalans. De 5 anys és estat obert en ciutat l'Espai Llull, ofici de representació de la
Generalitat de Catalunya, que sigui " in loco" lo treball de suport a la promoció de
l'ús de l'alguerés de sempre portat envant del Govern Català, afavoreix les relacions
entre les entitats catalanes i aquelles alguereses i italianes, més en general; gràcies a
aqueixa presència se són tancats importants acords i convenis de col·laboració entre
institucions locals, com per exemple el Municipi i institucions catalanes; oltres a
diversos intercanvis culturals entre privats.
L'any 2010, lo Municipi de l'Alguer, ha aprovat lo Pla Estratègic Municipal, a dins
del qual hi ha un capítol dedicat a la llengua: Les estratègies per la Política
Lingüística i per la salvaguarda i valorització de llengua catalana de l'Alguer.
Aqueix pla indica set àmbits d'intervenció que són: Administració Municipal,
Ensenyament, Joves i temps
lliure, Adults, Activitat
cultural i turística, Comerç i
producció,
Mitjans
de
comunicació de massa; i té
dos objectius principals:
promoure
les
mesures
necessàries per garantir la
tutela i la valorització de la
llengua
catalana
de
l’Alguer; desenvolupar iniciatives de coordinació i col·laboració entre els
operadors socials i les institucions públiques i privades del territori, així com altres
institucions del resto del domini lingüístic compartit, amb l’objectiu d’incrementar
l’ús del català de l’Alguer, tant en l’àmbit personal, com social i institucional.
94
És important evidenciar que l'alguerés té un avantatge únic que la llengua sarda, per
exemple, no té; és a diure lo fet de tendre una llengua estàndard de referència
parlada de més de 9 milions de catalans, i de consegüència un "esboc" lingüístic,
cultural i econòmic de l'altra banda de la marina, una autopista preferencial que
porta directament al cor de l'Europa, i un camí endemés de la via italiana. D'això
pareix que molts joves n'hagin pres consciència i són sempre demés los estudents
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 que freqüenten les universitats catalanes a través de l'Erasmus o també per
s'especialitzar o per doctorats de recerca. Així com se són incrementades les
relacions institucionals, i se són multiplicats los intercanvis escolars, culturals i
musicals, esportius o simplement amicals. Per no parlar de l'increment dels fluxos
turístics de i vers la Catalunya, gràcies sobretot als vols "low cost".
Una intensificació de relacions, d'interessos, de sensibilitat que representa una
important ocasió per restituir dignitat social, i un valor econòmic i cultural a la
nostra llengua i a la nostra cultura. Endemés, és de considerar lo nou clima de
col·laboració i de pau social que, excepció feta per calqui vella veu estonada que
encara pensa i pretén de representar en manera exclusiva, però també "interessada",
la catalanitat de l'Alguer, hi és actualment a l'Alguer; un fet excepcional, si
considerem les contraposicions històriques que de sempre han afligit lo món
algueresista. Senyal que encara sobreviu calqui petit residu de provincialisme i un
interessat oportunisme de còmod.23
Un conjunt excepcional de potencialitats mai tengut en lo passat que, necessita
d'una coordinació institucional que pertoca al Municipi de l'Alguer, que però fins a
dies d'avui, malgrat sigui previst de l'art. 9 de l'Estatut Municipal, no és estada
actuada. D'això depen lo futur de la nostra llengua, és a diure del rol que el
Municipi de l'Alguer té d'assumir com referent per la política lingüística ocupantse de la normalització i de la promoció de l'ús de la llengua catalana en la variant
algueresa i difundint la coneixença de la història, de la cultura i de les tradicions
locals; si aqueixa Institució a la qual pertoca lo rol primari de tutela, continua a
delegar aqueix deure a les associacions culturals, a s'activar esporàdicament en
ocasió d'encontres oficials, a no utilitzar l'alguerés en la comunicació institucional,
a no agevolar i suportar lo procès d'estandardització lingüística i a no respectar els
convenis estipulats també amb les institucions catalanes, alhora tots los esforços
sigueran estats inútils.
95
És evident que hi són alguns punts dèbils representats principalment de la
mancança d'una estratègia de recuperació i promoció de part de les institucions
locals, però també del marc legal: l'alguerés, així com la llengua sarda no són
llengües oficials; l'Estatut Especial de la Regió Autònoma de la Sardenya, aprovat
amb la Llei Constitucional del 26 de febrer 1948 i modificat successivament,
diferentment dels Estatuts d'altres regions autònomes italianes, com Trentino Alto
Adige i Vall d'Aosta, que estableixen la cooficialitat, respectivament, de l'alemany i
23
August Bover i Font, cit. p. 232-233.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 del francès amb l'italià, no preveu tal norma de tutela per les dues llengües
minoritàries reconeixudes de la Sardenya, sard i català de l'Alguer.
És una llei de l'Estat italià
que reconeix 12 llengües
minoritàries o regionals
en tot lo territori italià, i el
català de l'Alguer i el sard
són
entre
aqueixes,
endemés d'una precedent
llei regional de la Regió
Sardenya; però ambdues
les
lleis,
també
si
formalment preveuen de
salvaguardar i promoure
el català de l'Alguer i el
sard, tenen límits que n'impedeixen una aplicació factiva; per exemple, pel que fa
l'ensenyament, mentres en les escoles de la infància la tria de l'ús de la llengua
minoritària durant algunes activitats ludicodidàctiques és a discreció de l'escola i de
l'ensenyant, al contrari en l'escola primària i secundària la facultat de demanar
l'ensenyament de la llengua o en la llengua, en horari curricular, és delegada als
pares, que però, no essent informats, no utilitzen aqueixa opció.
96
Aqueix aspecte, així com aquell de l'ús de la llengua a dins de l'administració
pública, de la justícia i dels mitjans de comunicació de massa pateix de la debilesa
política sobretot de part d'aquellos partits i moviments polítics que en Sardenya se
refan a les reivindicacions sovranistes i independentistes. Durant les últimes
eleccions regionals, l'any passat, se podiven comptar més o manco 11 agregacions
polítiques que en lo programa electoral feven referència a reivindicacions
nacionalistes sardes, però la mancança d'unió entre ellos, i en alguns casos la
contraposició, no permiti de constituir una força unitària que porti envant amb
determinació una concreta acció política. La Sardenya amb més d'un milió i mig
d'habitants, la major part dels quals sardoparlants, curri el risc de perdre la sua
identitat peculiar si no se posen en marxa més concretes accions de salvaguarda;
anàlogament, lo català de l'Alguer, té necessitat d'intervencions urgents també
perquè la sua extinció comprometiriva el patrimoni mateix de la ciutat i del
territori. Malauradament les dades confermen en manera inequívoca que el català
de l'Alguer curri un seri perill d'extinció si no se posaran en acte estratègies
eficaces que puguin invertir aqueixa tendència.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Entre els algueresparlants són evidents los senyals del grau avançat del procés de
substitució lingüística i de com l'alguerés ve considerat inferior i limitant respecte a
la llengua italiana; són tantíssims los casos d'algueresos que, a part l'ambient
familiar o amical, on ampren l'alguerés a livell col·loquial, cambien registre i
utilitzen la llengua "oficial" en situacions formals o per conversacions importants:
un complexe d'inferioritat lingüística evident.
La tutela del català de l'Alguer és important no solament com acció social de
protecció d'una comunitat, sinó que té també un aspecte econòmic lligat al
patrimoni del territori, que és constituït de bens materials i immaterials. La riquesa
del nostro territori, del territori de
l'Alguer, és sobretot l'ambient i la
identitat peculiar, la identitat
lingüística única en tota Sardenya
i en tota Itàlia, i perdre aqueixa
identitat significaria depauperar
aqueixa riquesa. Provem a
imaginar qui cosa sigueriva
l'Alguer sense la pròpia llengua i
la pròpia identitat, sigueriva igual
que veure el panorama sense lo promontori del Cap de la Caça, o la ciutat sense el
centre històric, sense l'Alguer vella, amb els campanils goticocatalans; per això és
així important la tutela de la nostra llengua.
97
Volguent considerar la situació d'un punt de vista solament lingüístic, podem
considerar les dues llengües, català de l'Alguer i sard, interdependents, i pensem
que tenguin de tendre el mateix grau de tutela, no sol perquè regulamentades de les
mateixes lleis estatals i regionals sinó que també perquè una supremacia del sard
prejudicariva l'existència mateixa de l'alguerés, que se troba en una situació de
doble perill: d'una part la predominança de l'italià llengua oficial de l'estat i de
l'altra la presència forta del sard, majoritari respecte a les altres llengües de
Sardenya en tota l'ísola. Tenim de considerar també, que una bona percentual
d'habitants de l'Alguer són sardoparlants. Per això és encara necessari que
l’alguerés sigui tutelat com única llengua de minoria entre els confins del territori
de l’Alguer, concepte ja exprimit en la Llei estatal de tutela oltres que la Carta
Europea de les llengües minoritàries.
D'altra part, tenim també de diure que l'alguerés respecte al sard té un punt de força
representat del fet de tendre una llengua, lo català, i institucions lingüístiques i
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 culturals de referència a fores dels confins de l'estat; a part l'avantatge
tecnicolingüístic de tendre una llengua estàndard de la qual partir per elaborar un
propi estàndard, lo fet que el català sigui llengua oficial de Catalunya, fa sí que
sigui considerada una llengua de comunicació moderna a la pari amb altres
llengües europees amb possibilitats de relacions socials, culturals, econòmiques i
institucionals d'una certa importància.
L'Estat italià no ha encara ratificat la carta europea de les llengües regionals o
minoritàries firmada ben 23 anys fa, al 1992, també si, per diure la veritat, no
creiem que pugui invertir la situació actual de la nostra llengua; lo límit real per
una recuperació factiva de la llengua sarda i, doncs, del català de l'Alguer, és, com
havem ja dit, la debilesa de les reivindicacions nacionalistes existents en Sardenya
i també lo fet que en l'Estatut de la Regió Autònoma de la Sardenya no se fa alguna
menció de la llengua, o millor dit, de les llengües i de la identitat del pòpul sard.
Aqueix límit se fa sentir quan, per exemple, se proponen iniciatives per
l'ensenyament del català de l'Alguer en les escoles primàries i secundàries, o quan
se demana una aplicació del bilingüisme en la Pública Administració, així com l'ús
en los mitjans de comunicació de massa. Les accions més incisives, que portariven
a un ver i propi canvi de situació no se poden portar envant per mancança de
directives clares. Pròpio en aqueixos dies, al parlament de l'Estat italià s'està
discutint la proposta de ratífica de la Carta Europea de les llengües i cada temptatiu
per obtenir una major tutela pel català de l'Alguer s'escontra amb el limitat poder
legislatiu de la Regió Sardenya, i doncs cada iniciativa resulta inaplicable perquè
contraria a les lleis de l'Estat italià.
98
Però, tot considerat, també amb els actuals instruments legislatius, gràcies a la
sensibilitat d'algunes persones presents en les institucions públiques i privades de
l'Alguer, i gràcies a la professionalitat i capacitat d'operadors culturals i estudiosos,
se poden activar concretes i eficaces accions de tutela i promoció de la nostra
llengua. És evident que no basta això per garantir un futur al català de l'Alguer i
per tot los motius ja tractats és clar a tots, també a qui com mosaltros no és
sociolingüista, que és menester estabilir alguns punts ineludibles.
Lo Municipi de l'Alguer:
1) té d'actuar una política lingüística coherent i té de tendre, en aqueix àmbit, un
comportament linear, constant, i no ocasional (visites oficials, comunicacions
epistolars o verbals amb la Catalunya, etc.); té d'ésser "super partes", promoure
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 i coordinar totes les activitats de tutela portades envant de l'Administració
mateixa i de totes les Associacions;
2) té d'implantar un ofici apòsit, amb personal expert, que s'ocupi a 360 graus de
suportar les accions previstes del Pla estratègic de Política Lingüística i
monitorar totes les activitats que se fan en llengua o per la llengua; un ofici que
sigui punt de referència, de tot l'aparat administratiu i polític, i de tota la ciutat;
3) té d'utilitzar tots los instruments legislatius a disposició i les professionalitats
presents en Ciutat per realitzar accions concretes endiriçades a la tutela, però
també a la normalització i normativització de l'alguerés; en aqueixa manera pot
evitar que sobre un populació de 42 mil habitants hi siguin altretants lingüistes i
experts en matèria i que qui té l'interès a fer sí que el livell de competència
sigui sempre més baix per poguer així tendre un rol en les institucions locals i
fins i tot catalanes no tengui èxit;
4) té el deure de agevolar un clima d'unitat i condivisió de part de la comunitat a
través de la participació de totes les realtats institucionals, socials, polítiques i
culturals.
99
És necessari que les Institucions locals, amb la col·laboració de totes les entitats
polítiques, culturals i socials, i de les empreses, sobretot aquelles de l'àmbit
comercial i turístic, posin en marxa una campanya de normalització lingüística,
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 feta en manera científica i professional i suportada d'adequats finançaments. Així
com és necessària l'adopció d'un alguerés estàndard, respectuós de les
particularitats de la nostra variant i que, al mateix temps, sigui coherent amb
l'estàndard de la llengua de referència; condicions que, com se pot ben
comprendre, no poden ésser sodisfetes de l'absurda pretesa de l'adopció d'una
grafia italiana.
A la base de tot pensem que sigui fondamental i indispensable la cohesió social de
la comunitat algueresa, o millor dit "la voluntat que la llengua sobrevisqui i pugui
complir diferents funcions socials cal que arribi al conjunt de la societat, i als seus
representants politics."24 L'absència de cohesió interna és la característica dels
processos de substitució i porta a la desintegració de la comunitat lingüística.25
"A l'Alguer, però, - com escriu Andreu Bosch i Rodoreda, primer Lector de català
a la Universitat de Sàsser i preciós col·laborador d'Òmnium Cultural de l'Alguer hi continua faltant una voluntat clara i tenaç de coordinació i planificació
d'esforços, paral·lelament a la necessitat imperiosa de disminució de la
conflictivitat i enfrontaments entre associacions culturals, Administració local i
intel·lectuals."26
100
Mosaltros continuarem a portar envant lo nostro treball amb passió i voluntat,
sense preteses acadèmiques, així com havem fet fins a avui i com havem escrit
també en aqueixes pàgines, jugant lo rol que mos pertoca, és a diure donar tot l'ajut
possible a la nostra comunitat algueresa per contribuir a una sua emancipació
cultural i, també, social. Demés no sabem i no podem fer.
24
25
26
El català a l’Alguer. Apunts per a un llibre blanc R. Caria IEC revista de llengua i dret núm. 46, 2006.
Jordi Solè i Camardons, Iniciació a la sociolingüística, Barcanova educació, Barcelona 1992.
A. Bosch i Rodoreda, El nou marc legal i l'escola, Revista de llengua i dret, núm. 28; desembre 1997.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Bibliografia
Bandinu, Bachisio. Pro s'indipendentzia, Il Maestrale, 2010.
Bosch i Rodoreda, Andreu. El català de l’Alguer, el nou marc legal i l’escola.
Revista de Llengua i dret, num.28.
Bosch i Rodoreda, Andreu. El català de l’Alguer. Barcelona,2002.
Bover i Font, August. Sardocatalana.Llengua,
Sardenya,Denes/Bàsica, Paiporta, 2007.
literatura
catalanes
a
Caria, Rafael. Introducció a Eduard Toda i Guell, L’Alguer un popolo catalano
d’Italia, Gallizzi, Sàsser, 1981.
Caria, Rafael. L’Alguer llengua i societat. La minoria catalana entre passat i
futur. EDeS,Sàsser, 1987.
Caria, Rafael. Il Mondo del Càlic. I. Studi di Toponomastica e lessicografia
Algherese. Prefazione di Antoni Maria Badia i Margarit, Edes, Sàsser, 1990.
Caria, Rafael. La politica linguística a l’Alguer. La Llengua al Paisos Catalans.
A cura d’Isidor Marí, 1992.
101
Caria, Rafael. Toponomastica Algherese II.Introduzione allo studio dei nomi di
luogo della città, del territorio, e delle coste di Alghero. Prefazione di Joan
Bastardas. EDeS, Sàsser, 1998.
Caria, Rafael. El Català de l’Alguer: Apunts per a un llibre Blanc, Revista de
Llengua i Dret, num.46, 2006.
Corongiu, Giuseppe. Il Sardo una lingua “normale”.Manuale per chi non sa
nulla, non conosce la linguistica e vuole saperne di più o cambiare idea,
Condaghes, 2013.
Farinelli, Marcel A., El Feixisme a l’Alguer, Angle Editorial, Barcelona 2010.
Farinelli, M.A., Història de l’Alguer, col·leció Descoberta Llibres de l’index,
Barcelona 2014.
Francioni, Federico. Storia dell'idea di Nazione Sarda in La Sardegna a cura di
Manlio Brigaglia con la collaborazione di Antonello Mattone e Guido Melis, Vol.
2, Edizioni della Torre, Cagliari 1982, pp.165-183.
La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Grossman, M. Analisi sociolinguística de la població escolar de l’Alguer. Actes
del V col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, 1983.
Lelli, Marcello. La Rinascita fallita. Sassari,1975.
Marras, Giampiero. Simon Mossa visto da vicino. Dal 1960 fino all’anno della
sua morte, Alfa Editrice, Quartu S.E. (CA), 2003.
Pintore, Gianfranco. Sardegna, regione o colonia?. Milano 1975.
Salvi, Sergio. Le nazioni proibite. Firenze 1973.
Simon Mossa, Antoni. Le Ragioni del’indipendentismo.Oristano 1976.
Scala, Luca. El català de l’Alguer a l’escola. in Miscel-lania a Joaquim Arenas i
Sampera. Col-laboradors del Servei d’Ensenyament del Català.Entitat Autonoma
del Diari Oficial i de publicacions, 2003, pp. 103-106.
Scala, Luca. Català de l’Alguer: criteris de llengua escrita, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2003.
Istituto Regionale di Ricerca Educativa per la Sardegna, La minoranza
Linguistica Catalana di Alghero: aspetti educativi e culturali, a cura di Caty
Capra, Rosella Capriata, Gabriella Lanero, Domenichina Olita, Nuove Grafiche
Puddu, Ortacesus (CA).
102
Sari Guido. L'Algherese e il Sardo.Per una rilettura dei rapporti tra lingue
minoritarie in contatto. Insula, num 7, juny 2010
Sari, Guido. El Català de l’Alguer: una llengua en risc d’extincio’. La Busca
edicions, Barcelona, 2012.
Sari Bozzolo, Raffaele. Antonio Simon Mossa ad Alghero, Edizioni del
Sole,l’Alguer, 2005.
Josep Pla, l’Isola di Sardegna. Tradotto dal catalano da Antoni Arca, La Celere
Editrice, Alghero 1991.
Strubell, Miquel. Les llengües minoritzades: condicions per a llur supervivència
a Europa.Congresso di Ricerca Educativa della Regione Autonoma della
Sardegna, l’Alguer, hotel punta negra, 26-27 d’abril 2002. La llengua catalana del present al futur. L’ALGUER. Esteve Campus-­Carla Valentino.
Qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
La Franja
Francesc Serés
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb zxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio
pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv
bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
(Mirjam Cohen)
Francesc Serés (Saidí, 1972), és escriptor. És autor de les novel·les Els
ventres de la terra (2000), L'arbre sense tronc (2001) i Una llengua de
plom (2002), trilogia posteriorment publicada amb el títol De fems i de
marbres (2003). Després ha escrit el llibre de contes La força de la
gravetat (2006)
i
el
llibre
de
cròniques La
matèria
primera (2007). Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig (2008) recull
tres obres de teatre basades en la vida i l'obra d'aquests escriptors
catalans. Contes russos (2009), és una antologia de contes d'escriptors
russos imaginaris, heterònims de l'autor. Mossegar la poma (2012) i La
pell de la frontera (2014) són els seus darrers llibres publicats. Ha rebut
el Premi Nacional de Cultura, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi
Octavi Pellissa, el Premi de Crítica i també el Premi Serra d’Or. Escriu
habitualment a El País i abans ho ha fet al Time Out, La Vanguardia o
L’Avenç.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 La Franja
Francesc Serés
104 Les primeres vegades
La primera vegada que vaig sentir parlar de la Franja de Ponent va ser a la
previsió meteorològica de TV3. No recordo si era l’Antoni Castejón o l’Alfred
Rodríguez Picó, però estic segur que va ser a TV3. La llengua comença sempre
pel començament i descriu el que és inevitable, de la mateixa manera que tard o
d’hora sabríem que el que parlàvem era català, un bon dia vam saber que la
Franja era una realitat.
Abans que el mapa del temps la situés en l’espai i en l’existència, per a mi i per
a molta gent hi havia una certa desorientació: no sabíem ben bé ni quina forma
tenia. En el nostre favor no podíem al·legar desconeixement total, però sí una
successió de petits desconeixements que, situats els uns al costat dels altres,
anaven construint aquell silenci antic, profund i ple de ressons.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Les generacions del Principat, de les Illes o del País Valencià podien tenir
memòria d’un temps pretèrit, d’un referent, però molts de nosaltres
desconeixíem fins i tot la ce trencada. A la Franja, això no existia, veníem
d’alguna cosa pitjor que la inexistència, veníem d’una existència disminuïda, de
la llengua bastarda i de l’animadversió que aquesta generava en els altres.
El primer llibre que vaig llegir en català el vaig
llegir de ben petit. Va ser a l’habitació de la
meva cosina, a Tarragona. Era Viatge al país
dels lacets i jo devia tenir set o vuit anys. No
havia llegit mai abans en català i vaig trigar
molt de temps a tornar-ho a fer, però recordo
haver llegit el llibre sense cap dificultat. De fet,
fins vuitè de bàsica no hi vaig tornar i van ser
textos molt breus que ens portava la Teresa, la
primera professora que vaig tenir i que impartia
l’única hora de català que teníem a la setmana.
Aquest és el primer punt de contacte amb la
llengua i crec que puc situar-lo com un resum
d’altres històries de la gent de la meva
generació, un temps inexacte i fràgil: només dos
anys abans, els alumnes de la Franja no havien pogut assistir a aquella classe de
català, voluntària i sense qualificació en el butlletí de notes.
Així que, més o menys, les classes de català van començar al mateix temps que
ho van fer les emissions de TV3. Les grafies dels apunts i de les fotocòpies que
ens passaven primer la Teresa d’Albelda i després la Carme Alcover a l’institut
es barrejaven amb les dels títols dels crèdits dels programes de TV3. També amb
els accents nous, per primera vegada sentíem que la nostra llengua tenia formes
diverses, que érem una mica més cosins dels valencians que dels mallorquins o
dels de Barcelona. Descobríem, en definitiva, que allò que pensàvem que era
només nostre era una propietat compartida. I que no estàvem sols.
Ací, astí, allí
Les llengües il·luminen i endrecen mons i cada racó de món ajuda a construir la
llengua. Disposem de la diversitat lèxica que fa que, per exemple, en pocs
quilòmetres el préssec passi a dir-se préssic (Saidí), mullarero (Fraga), melicotó
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
105 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 (Tamarit de Llitera) o aubergi (Mequinensa). Mantenim paraules que el temps
ha convertit en relíquies, com la que es fa servir a Saidí per designar la
marinada, el voltorn, que entre Coromines i Alcover fan venir de la deessa
Volturna, amb un probable origen etrusc. No sé si maixant, que vol dir dolent, es
diu en gaires més llocs. Eixamplem els demostratius per convertir-los, també a
Saidí, en ací, astí i allí i, és clar, aleshores necessitem l’aquet, aqueix i aquell
però, com que som així d’exigents i precisos, ens permetem el luxe de desdoblar
els dos primers i de vegades fem servir aquest i de vegades et o esta, de vegades
aqueix, de vegades eix o eixa...
És molt curiós com ens vam
acostumar al menyspreu de la
pròpia riquesa. Ens hi vam
avesar tant que va arribar un
moment que fins i tot nosaltres
ens menyspreàvem. D’aquí ve
la paraula d’infaust record i
permanent ús contra la llengua:
el xapurriau, que tant es fa
servir a Benavarri com a
Queretes. Fins i tot escriure-ho em fa mal i em recorda un lloc massa comú
encara en les converses sobre què som, què hem estat i què serem.
En l’intent de separar la llengua hi ha hagut de tot, però sempre sota el
denominador comú de baixesa i de voluntat que féssim propi el menyspreu, que
l’interioritzéssim. Xapurriau, patuès, lengua vernácula com a molt, eren i són
encara mots que fan fortuna a l’administració aragonesa. De tan repetides,
m’atreviria a dir que han fet molta fortuna, massa, en una part de la població.
Han fet tanta fortuna que donen vots fins i tot a la Franja. L’anticatalanisme ha
estat un dels motors polítics d’Aragó que han fet servir tots els partits. Tots, la
dreta i l’esquerra, el PP, el PSOA, el PAR, IU i fins i tot la CHA. És important
parlar d’això perquè la llengua està involucrada en aquesta dinàmica, perquè
n’és l’origen i també l’objectiu.
A Aragó el català no ha estat mai percebut com un patrimoni, ans al contrari. Se
l’ha marginat fins al punt de desfigurar-li el nom. En quaranta anys els
successius governs —llevat de l’excepció honrosa del conseller Josep Bada—
han intentat amagar-lo i amargar-li la vida. Els canvis de nom en són tot un
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
106 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 símptoma, del xapurriau hem passat al lapao, acròstic poc afortunat de la
Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental. Any 2015, increïble, sí.
La millor manera de deixar-lo perdre era trencar-li els vincles. Junts, els
parlants, sumen i multipliquen els seus anhels i voluntats. Separats fan bona la
màxima divide et impera, és a dir, crea llengües més petites a partir de mínimes
diferències i així tindràs català, valencià, mallorquí i fins i tot una forma
estranya, un fenomen cultural indeterminat com és la Lengua Aragonesa Propia
del Área Oriental.
Roma locuta, causa finita
La primera vegada que se’ns va voler separar, jo ni tan sols n’era conscient. Les
primeres pintades, algunes amb esprai, d’altres amb brotxa, omplien ponts de
carretera i parets de centrals de fruita: “Aragón ye nazión” i “Diócesis aragonesa
ya”.
Van aparèixer quasi simultàniament, les unes amb les altres. Les pintades
“¡Diócesis aragonesa ya!” eren tota una declaració d’intencions, es tractava que
el bisbat de Lleida perdés la seva àrea històrica dins d’Aragó. Les autonomies
tenien el poder de decidir fins al límit de les seves fronteres administratives en
tots els àmbits, però fins aleshores, la fictícia separació de poders, legislatiu,
executiu i judicial, havia servit per respectar-ne una altra, l’eclesial. Va durar
ben poc, com tothom va poder comprovar. L’Opus Dei va tenir molt clar que
Torreciudad necessitava feus més grans que els que posseïa.
Es començava a barrejar també un cert sentiment de taca i de vergonya que, si
bé aleshores era encara boirós, es va anar definint poc a poc fins arribar a fets
tan grotescos com la darrera llei de llengües. Començaven a aparèixer unes
altres pintades, “Aragón ye nazión”, que també costaven d’entendre. Eren, ara
s’entén millor, la rèplica del que passava a l’est de Saidí, de la política catalana,
el seu contrapès. ¿Qui les feia, aquelles pintades? Les joventuts del PAR, que
després van fundar la CHA, diuen. Diuen, amb totes les inexactituds. El que sí
que és cert és que es feia servir una altra llengua, l’aragonès, una llengua que
farien servir també per frenar el català. Pintar “Aragó és nació!” era impensable.
Que estimem i respectem l’aragonès no vol dir que no veiem que s’ha utilitzat
com a barrera per al català. Des d’aleshores, una de les formes de frenar el
desenvolupament de l’ensenyament del català ha estat equiparar-lo a l’aragonès.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
107 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Era una confessió que s’expressava en privat amb el mateix grau de llibertat que
s’aplicava a la contundència mostrada per negar-ho en públic.
Les tres últimes dècades de les relacions
polítiques entre Aragó i Catalunya han
estat fatals per al català. Pels greuges de
les polítiques hidràuliques, pels dels
límits
municipals,
pels
de
les
infraestructures transpirinenques o per les
obres d’art de la Franja. No cal que ens
enganyem, el denominador comú de tots
aquests conflictes ha estat sempre social i
cultural, el desig d’afirmar-se davant de
l’altre. Legítim i comprensible si es fa
amb finalitats constructives, miserable si
es fa amb ànim de destruir una realitat
cultural i lingüística tan fràgil com la de la Franja.
Pot semblar que m’allunyo del tema que ens convoca, però la llengua, com a
part de la cultura, ho abasta tot. I perquè s’aconsegueixi l’efecte sense que es
noti la voluntat que l’anima i que s’hi posa, de vegades, cal malmetre-ho tot. O
quasi tot. O, si més no, intentar-ho.
Eppur si muove
La realitat és tossuda, quasi tant com la naturalesa. Per mantenir un camp net
d’herba cal treballar cada dia i fer-ho de manera sistemàtica, constant, conscient.
Amb la cultura passa el mateix, pots atacar-la, trencar-la, dividir-la, amagar-la o
menystenir-la. Quan t’atures, si no és morta, la cultura torna. Torna embrutida i
afeblida, però torna. L’única manera de matar l’herba per sempre més és
convertir en un ermassar la terra que l’acull.
La llengua a la Franja estaria molt pitjor sense accions com la del conseller
Bada. Són insuficients, sí, però quasi heroiques si pensem en el que han fet els
seus continuadors. O bé molt poc, o bé tot en contra. El petit impuls a l’escola
va arribar gairebé al mateix temps que el recolzament de Catalunya Ràdio i de
TV3. Van arribar els primers llibres dels primers escriptors de la Franja. Hi
teníem lluny, Desideri Lombarte i més a prop, Josep Anton Chauvell, Hèctor
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
108 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Moret o els estudis del professor Artur Quintana. I la Mercè Ibarz. I, per
descomptat, Jesús Moncada, que va contribuir a marcar un abans i un després.
Mai no agrairem prou que el projecte literari de Moncada s’instal·lés a
Mequinensa. Potser no ho podia evitar, però el cert és que ens va donar un punt
de referència sòlid i acollidor, que ens ha servit per situar la nostra gent, la
nostra llengua, la nostra terra i el nostre temps. Ha estat un regal immens. Per
valorar la mesura del que ha suposat per a nosaltres l’obra de Jesús Moncada, va
molt bé fer la pregunta de la prova inversa: ¿què passa quan imagines, ni que
sigui per un moment, que Jesús Moncada mai no va existir i que mai no es van
publicar els seus llibres? Veus el buit, un altre buit que encara fa més grans els
que descrivia al començament d’aquest article.
No és que Moncada ens ensenyés que érem importants, aquest no era el seu
objectiu. El seu projecte era escriure històries perdurables i nosaltres érem tan
sols un mitjà. El que sí que ens va demostrar és que podíem ser tan importants
com la resta del món, ni més ni menys. Ens va ensenyar que hi havia un món
propi, que hi havia narracions, mites, pensaments i voluntats que s’expressaven
a través de comunitats com Mequinensa i que, és clar, ho feien en català. Un
català que estimava els localismes, que es nodria d’expressions que enriquien la
llengua i que, precisament per això, feia una aportació a la cultura. A la catalana
i, a través de la traducció, a la cultura universal. Aquest era el veritable camí de
sirga que ens oferia Jesús Moncada.
La novel·la es va publicar l’any 1988. Cinc anys després, la Mercè Ibarz va
publicar La terra retirada. Disculpeu el saidicentrisme, però si els llibres de
Moncada em parlaven del poble del costat, el de la Mercè em parlava de la casa
del costat, de l’home del costat, dels llocs que havia viscut.
Els llibres d’en Moncada i la Mercè eren passaports per accedir a la cultura, per
trobar altres llibres i altres referents. No exagero, estic parlant de Saidí, de finals
dels vuitanta. Va ser aleshores que vam descobrir que hi havia una literatura
catalana i que aquesta expressava una cultura pròpia. Els processos d’adquisició
cultural són els que són, tan descriptibles com impredictibles. Els de la
percepció cultural, de vegades, ni tan sols descriptibles. La paret de paper que
ens separava de Catalunya era fràgil, però havia estat tan sòlidament opaca que
molts ni tan sols pensàvem que hi pogués haver res, allà darrere. La llum que
arribava de l’est va anar fent-la translúcida i, finalment, tan clara que en alguns
moments semblava transparent. El govern central i el govern d’Aragó se n’han
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
109 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 adonat, que ens n’hem adonat, i refan la paret així que cau, no fos cas que ens
sentíssim, no fos cas que ens veiéssim, no fos cas que ens entenguéssim i ens
uníssim.
El més dolent, el que fa més mal és que la paret ni tan sols és de vidre. És una
paret mental.
110 La forma de la Franja
A Xile tot té la forma de Xile, m’explica una amiga que hi viu. Els pobles i les
ciutats tenen una estructura lineal que mira d’adaptar-se a les carreteres que
travessen el país de nord a sud. Té tot el sentit del món, un país construeix les
formes urbanes, les formes de convivència que li convé.
La Franja té la mateixa forma que Xile i alguna circumstància històrica comuna,
explicada, per exemple, a través de dictadures paral·leles o per la proximitat
constant de la frontera. Llevat d’això, la resta són diferències notables, però en
aquest cas, la similitud estructural aplicada a la geografia, és important.
La Franja no és cap continuació de la cultura catalana, no és la seva irradiació
dins de territori aragonès. La Franja és cultura catalana, és la seva presència en
un territori especial, complicat i dinàmic. El millor de tot: és cultura catalana
compatible (cada vegada menys) amb la identitat aragonesa. És una franja de
llengua que baixa des de la muntanya pirinenca fins a les planes del Cinca i que
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 torna a enfilar-se cap al Matarranya. Si s’observa el mapa amb atenció hi ha un
punt, just a sobre de Saidí que sembla que es vulgui trencar, que desaparegui
abans de continuar cap al sud, cap a Fraga, Torrent i Mequinensa, fins a Calaceit
i més enllà.
La Franja, com es pot veure als mapes, és una
línia de pobles on tot sovint el poble d’un
costat és castellanoparlant i el de l’altre ja és
dins de Catalunya. En alguns casos, com al
Matarranya, els pobles poden arribar a fer
xarxa, però cal pensar que la densitat de
població és realment baixa, baixa com la de la
Ribagorça.
Vistes així les coses, la fragilitat estructural
del territori és molt gran. El català de la Franja
s’ha convertit en la primera línia de fricció
que manté la llengua i estableix una situació
que potser només és comparable a la
Catalunya Nord i a l’Alguer. Paradoxes
geogràfiques, socials i polítiques, totes elles
contemporànies: la Franja és el territori
catalanòfon més proper al Principat però el nivell de protecció de la llengua el
situa molt més proper al Rosselló o a Sardenya.
En la part central de la Franja les bones comunicacions amb Lleida i la
influència econòmica de la ciutat fan que hi hagi un volum d’intercanvi que en
comarques més allunyades no és tan fluid. Fraga és a vint minuts de Lleida i Les
Paüls a més de dues hores. La llengua també és això en algunes parts del
territori, la distància en hores i minuts en cotxe fins la ciutat més propera. Si es
posen dificultats perquè els habitants de la Franja continuïn sent atesos als
hospitals de Lleida i se’ls deriva a Barbastre, això també afecta la llengua,
perquè també és comunicació, també és territori, paisatge i vida.
Per a la llengua, tan important és la filologia com la salut, com el preu del
carburant o que la casa del veí quedi buida.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
111 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 El pes de les paraules
Tot el que diguem serà sempre posat en qüestió, com ha de ser. Ens
equivocarem en les diagnosis, en el relat de les circumstàncies i també, molt
probablement, en les possibles solucions. En l’únic que no ens equivocarem és
en el fet que, en aquest cas la descripció, encara que només sigui una descripció
petita i aproximada, ja és positiva.
El bon estat de salut de la llengua a la Franja ha estat un dels mites més repetits
dins de la sociolingüística dels Països Catalans. Les xifres, els percentatges i els
gràfics expliquen algunes coses, però no totes les coses. Sí, és cert, és veritat que
era el territori on el percentatge de catalanoparlants era més elevat, posem per
cas, durant els setanta i els vuitanta. El primer nen que va venir a Saidí i que no
parlava català (i que no fos fill de metges, mestres o guàrdies civils), el vaig
conèixer amb nou anys. Un any més tard, va arribar una família d’Andalusia,
amb tres fills i una filla.
Tan espectacular com fàcil d’entendre. La
Franja no havia estat una zona rica. Hi ha
comarques on la pagesia i la ramaderia han
reeixit, però el cert és que fins la dècada dels
vuitanta la Franja havia exportat gent, que els
franjolins havien emigrat a Barcelona o a
altres ciutats de l’àrea metropolitana, a Lleida
o fins i tot a Saragossa. És a dir, si la gent
parlava català i se n’anava, hi havia menys
habitants catalanoparlants i, si no n’hi arribava
de nova, el percentatge continuava sent alt.
La imatge de la bona salut és bona per al consum intern, però no deixa de ser un
malson per a qualsevol franjolí que estimi la llengua. He descrit les dificultats
per aprendre-la, però aquestes dificultats s’han acabat convertint en
impossibilitats, en invisibilitats, tot i que en aquest cas n’hauríem de dir
emmudiments. La llengua no és present en la major part dels àmbits culturals,
econòmics, socials ni, per descomptat, polítics: bona salut de vidre.
Els senyals de trànsit que indiquen els noms dels pobles, quan apareixen en
català, sempre al costat del topònim en castellà, acaben embrutits, amagats sota
una capa de pintura d’esprai o, en el millor dels casos, amb una correcció sobre
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
112 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 les lletres que canvien. És la metàfora perfecta d’una manca de protecció i
d’interès de les administracions, de l’animadversió que mostren: mala salut de
ferro.
Les dades i la seva lectura
L’avantatge de parlar del català a la Franja des de la Franja és que tot plegat és
tan a prop que és molt difícil fer trampa. Tot és prim, tot és a mà, no hi ha
fondàries insalvables i, amb el temps, els llocs i les persones s’acaben coneixent
quasi a tot arreu. Les dades, de vegades imprecises, es poden complementar amb
el treball de camp, amb l’experiència directa, vaja, allò que es coneix
vulgarment com a conversa. Anar d’un lloc a un altre ajuda molt a l’hora
d’escriure sobre els fets i les coses. El nostre món també és una totalitat de fets i
de coses la major part de les quals són a tocar.
La conversa, evidentment, també es produeix amb els investigadors que han
estudiat aquest camp. Natxo Sorolla ha publicat diversos estudis sobre la
situació del català a la Franja1 que ens donen dades molt útils a l’hora
d’interpretar la situació.
L’any 2003 els percentatges de persones que entenien, parlaven, llegien i
escrivien en català eren, respectivament, del 98.5%, 88.8%, 72.9% i 30.3%2.
¿Com ho hem de mirar, això? Com sempre, amb els eterns pessimisme de la raó
i optimisme de la voluntat. No hi ha cap altra manera de fer-ho si volem formar
part de la solució i no del problema.
Que el 2003 hi hagués un 30.3% de persones a la Franja que sabessin escriure en
català és una notícia increïblement bona. ¿Quantes n’hi havia fa trenta anys?
Ningú o quasi ningú, poquíssima gent. ¿Un 2%, sent molt generosos? Tal
1
Sorolla Vidal, Natxo (2005) “El català a la Franja”. Revista Ripacurtia, número 3. Any 2003. Benavarri:
Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIb).
Sorolla Vidal, Natxo (2014) «Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la
Franja» dins Revista Llengua i Dret, 61, juny de 2014.
Sorolla Vidal, Natxo (2014). «Franja 2014: de la diglosia en las encuestas a la sustitución lingüística en las
redes» dins Gimeno, Chabier; Sorolla, Natxo (coord.) (2014) II Jornadas Aragonesas de Sociología. Grupo de
trabajo “Lenguas e identidades” (Asociación Aragonesa de Sociología). Saragossa: Institución Fernando el
Católico; Prensas Universitarias, Universidad de Zaragoza; Gara d’Edizions. 2
Sorolla Vidal, Natxo (2005) “El català a la Franja”. Revista Ripacurtia, número 3. Any 2003. Benavarri:
Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIb), p. 3.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
113 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 vegada ni això i ara torno a parlar com si estiguéssim en una conversa de cafè
perquè, encara que hi haguessin dades, la seva fiabilitat seria més que dubtosa.
L’increment és notabilíssim i molt positiu. És històric, mai no hi havia hagut
tanta gent que sabés escriure la seva llengua a la Franja. Fins i tot, si se’m
permet la boutade, mai no hi havia hagut tanta gent a la Franja que sabés que el
que parlava era susceptible d’ésser escrit, d’ésser llegit, que no és poca cosa,
això, venint d’on venim. A l’espera de les darreres dades i de l’evolució dels tres
grups, de les segmentacions i de les distribucions per edats, comarques, nivells
econòmics i d’altres indicadors, podem afirmar que hi ha hagut un avenç molt
significatiu.
¿Com s’ha produït, aquest avenç? Per la presència, mínima i insuficient, del
català a l’escola; pels mitjans de comunicació, sobretot TV3 i Catalunya Ràdio,
però també darrerament RAC1; per la irradiació de les ciutats i les viles del
Principat; per la percepció que tenir el nivell B o C de català permet treballar en
una administració propera; per l’oferta acadèmica de les universitats catalanes...
Però, sobretot, perquè hi ha hagut un augment de la consciència que la seva
llengua és patrimoni, és coneixement, és comunicació i, per sobre de tot,
significa dignitat. Que la llengua no és allò que ens van dir que era i que és tan
digna com qualsevol altra.
La darrera polèmica sobre el lapao, provocada en un moment de fortalesa del
Partit Popular, va preveure la reacció que es podia produir des del Principat,
però m’atreviria a dir que no va tenir en compte que hi ha una part de la
població de la Franja que ja no admet aquest tipus de discurs.
Pot semblar un avenç petit però és
importantíssim. Fa anys, es vencia i es
convencia tanta gent que era difícil oposars’hi. Avui el govern d’Aragó té totes les eines
per vèncer o, com a mínim, per fer molt de
mal, per castigar la població amb insults com
el del lapao. Però ja no pot convèncer i els
intents secessionistes demostren i confirmen la
impotència de qui veu que no pot eradicar una
llengua però fa tot el que pot per eradicar-la allà on és més feble. Aquest és el
nivell i la misèria.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
114 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Ahir, avui, demà
La presència del català a la major part de les escoles de la Franja és encara molt
petita. Aconseguir una major quantitat i qualitat d’hores hauria de ser el primer
pas per dignificar la llengua i també les persones que la parlen. A les
biblioteques, el català és residual (i em sap greu utilitzar aquest adjectiu, però
em sembla el més exacte), com ho és en la retolació de botigues o en la
senyalística.
L’administració autonòmica és exclusivament en castellà. Només una petita part
de funcionaris que fa temps que viuen a la Franja o que són originaris dels seus
pobles (aquí l’anecdotari és inabastable) accepten que la gent se’ls adreci en
català. Sí, és cert que l’Ajuntament de Mequinensa ha fet una bona tasca en
favor de la llengua i que els alcaldes del PSOE van manifestar-se en contra de la
nova Llei de llengües, però sabem que la submissió al poder de Saragossa i als
òrgans centrals dels partits és, en la major part dels casos, total i absoluta. A
Aragó, si un partit vol fer mal de debò a un altre partit, només cal que l’acusi
d’afavorir els interessos dels catalans. La discussió se sol acabar aquí. La taca i
la vergonya són massa grosses. Fins i tot la Chunta ha estat acusada de
subordinació al catalanisme.
La presència en els mitjans de comunicació és subsidiària dels que arriben del
Principat però fins i tot això comença a mostrar discontinuïtats notables.
L’arribada de llibres en català es veu entorpida per l’autonomització de les
distribuïdores. Els llibres en català han de ser distribuïts des de Saragossa que,
com es pot imaginar, no està molt interessada en els llibres en català.
Tot això fa que ens preguntem pel present més
immediat, que per a mi té, a partir de la voluntat i la
raó, motius per a l’optimisme, però també pel
pessimisme i per causes que moltes vegades tenen
solucions complicades. Hi ha factors que afecten la
supervivència del català a la Franja derivats de dos
processos socials complexos. En principi, el primer
podria solucionar el segon, però les fragilitats i les
factures de la llengua fan que haguem de pensar que la
situació és més complicada que no ens pensem.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
115 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 El primer factor és l’arribada de la immigració a les comarques de la Franja. Els
darrers vint anys s’ha produït un fet insòlit en la història recent, la immigració
de persones d’arreu del món, atretes sobretot per la necessitat de mà d’obra en
l’agricultura i la ramaderia.
La major part dels immigrants són joves, amb edats compreses entre
l’adolescència i els quaranta anys. Alguns vénen sols, d’altres amb la seva
companya i molts acaben formant família aquí o portant-la des del seu país
d’origen. En la major part dels pobles la llengua vehicular d’integració és el
castellà. És cert que de mica en mica hi ha una part d’aquesta població que
adopta també el català, però sabem que encara és una minoria. I és veritat també
que una part dels fills dels immigrants assisteix a classes de català i l’aprèn fora
de l’horari escolar, però això no amaga la feina que encara resta per fer i el
desequilibri de forces que s’estableix entre una administració que dificulta
l’aprenentatge de la llengua i la gent que voldria i podria aprendre-la.
El segon factor és l’envelliment i la despoblació d’alguns pobles i viles de la
Franja, sobretot als extrems nord i sud. El padró municipal d’habitants
actualitzat el 2013 és clar. Les piràmides de població no són tan piramidals com
s’esperaria. No estan invertides, és clar, però la població d’Aragó és de les més
envellides d’Espanya, i comarques com la Ribagorça o el Matarranya mostren
dades preocupants.
És a dir, que podem tenir una població envellida i una població d’arribada que
no compleix aquell criteri de reproducció cultural que tan bé han explicat Anna
Cabré i darrerament Andreu Domingo. Catalunya es reprodueix culturalment,
però la Franja no té les estructures que permeten que aquesta reproducció sigui
efectiva.
Si afegim que per a la major part dels partits aragonesos i també per a una gran
part de la població d’Aragó, el català és, en el millor dels casos, una nosa, el
panorama no és gens falaguer.
Arribats a aquest punt, he de dir que no tinc respostes sobre el futur immediat i
que el tercer factor, el procés d’independència de Catalunya, amplia i
aprofundeix, però no explica. Parlar de la situació del català a la Franja i
continuar amb la independència és baixar de la corda fluixa per pujar al trapezi.
M’atreviré, emperò, a dir que potser significarà una sacsejada, que potser serà el
canvi definitiu pel reconeixement d’una llengua amb un estatus diferent.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
116 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 ¿Serà així? És molt probable que una llengua estatal modifiqui la percepció que
en tenen els seus parlants, siguin on siguin. I això, ¿serà positiu o negatiu, per a
la supervivència del català a la Franja? ¿Podrà l’oficialitat d’un estat crear un
marc d’interessos, i per tant dotar la llengua d’una protecció necessària? Hem
començat a veure les primeres protestes davant la possibilitat que el Gobierno de
Aragón reduís les hores d’ensenyament en català. Si el català fos un requisit per
treballar a Catalunya, ¿les famílies de la Franja es mobilitzarien en favor del seu
ensenyament?
Són preguntes que no tenen resposta però que comencen a ser formulades en veu
alta a la Franja i, això, és una situació del tot inèdita. De mica en mica, de
vegades per posicionar-se a favor o en contra, de vegades per ignorar-ho, el
debat sobre la independència de Catalunya ha fet que molta gent de la Franja
comencés a preguntar-se sobre algunes qüestions que abans eren impensables.
La primera de totes: i nosaltres, ¿què?
Això ens porta a pensar en el quart factor, la incertesa, que no deixa de ser el
que acompanya la major part de les converses. La incertesa no és tan sols
lingüística, aquí la incertesa lingüística va lligada a l’econòmica, la social i
també, és clar, a la política.
La incertesa no és un element nou, a la Franja. Ens ha
acompanyat sempre, de bon començament: no sabíem
quants érem, no sabíem fins a on arribava la Franja i on
començava la nostra il·lusió de ser més grans que no
érem; desconeixíem els límits reals de la nostra força
com a territori i desconfiàvem i desconfiem de les
promeses de les formacions polítiques que, pel que fa a
la llengua, declaren avui una cosa i demà fan la
contrària; no tenim clares quines són les voluntats reals
de la gent que forma aquest petit territori perquè la gent
canvia tan ràpidament que fins i tot canvien els estudis
que es publiquen...
Moure’s en la incertesa permet avançar quan l’adversari polític et defineix com
a enemic i voldria fer-te desaparèixer. No com a persona, però sí com a subjecte
polític i cultural. Ras i curt, com a catalanoparlant. La incertesa ofereix algun
marge davant de gent que menysprea tant el català que fins i tot en desconeix les
petites fortaleses que pot exercir. Però no ens equivoquem, una cosa és el
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
117 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Gobierno de Aragón i l’altra, molt diferent, és la instrumentalització per part de
l’Estat, d’aquest ens autonòmic.
¿Què passarà? Només puc dir que sóc optimista per defecte. Amb tot el que això
pot significar. Pel que fa a l’optimisme i pel que fa als defectes.
Bibliografia:
Sorolla Vidal, Natxo (2005) «El català a la Franja. Any 2003». Revista
Ripacurtia, número 3. Benavarri: Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIb). Pàg.
239-253. Publicació en línia.
Sorolla Vidal, Natxo (2014) «Els catalanoparlants, els diglòssics i els
monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja.» dins Revista Llengua i Dret,
61, juny de 2014. Publicació en línia.
La llengua catalana del present al futur. LA FRANJA. Francesc Serés.
118 Qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
Mallorca
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
Gabriel Bibiloni
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb
nmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwe
rtyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghj
klzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvb zxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio
pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv
bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
Lingüista i, d'ençà de 1976, professor del Departament de Filologia
Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. S'ha
especialitzat en temes d'estandardització i d'interferències lingüístiques,
si bé també ha treballat la dialectologia, l'onomàstica i altres disciplines.
Ha publicat Els noms dels carrers de Palma (1983), Llengua estàndard i
variació lingüística (1996), La llengua catalana a Mallorca, propostes
per a l'ús públic (1999, en coautoria), Nomenclàtor de nuclis de
població de les Illes Balears (2011), Amb bones paraules (2012), Els
carrers de Palma (2012), etc. i també nombrosos articles sobre les
mateixes temàtiques. També imparteix classes a la Universitat Catalana
d'Estiu i forma part del seu equip rector. Entre altres càrrecs ha estat
director del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears,
membre del Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears,
del Consell Municipal de Cultura de Palma, de la Comissió de
Toponímia de l'Ajuntament de Palma i de l'Observatori de la Llengua
Catalana.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Mallorca
Gabriel Bibiloni
120 Antecedents
Si un fet caracteritza i retrata la Mallorca actual és la profunda transformació
social, econòmica i demogràfica que s'ha produït d'ençà de la meitat del segle
XX. Els canvis demogràfics, d'abast espectacular, són el condicionant principal
de la situació en què es troba el català a l'illa.
La secular política de l'Estat borbònic de persecució del català i d'imposició de
l'espanyol amb l'estatus de llengua superior creà, en la població illenca, una
mentalitat diglòssica i d'assumpció dels esquemes imposats pel colonitzador:
fins a la meitat del segle XX tota la població mallorquina s'expressava en català
a la seva vida ordinària, però tota expressió escrita era indefectiblement en la
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 llengua imposada1, concebuda simplement com l'única llengua real existent. El
català, dit mallorquí, era un dialecte casolà. Les classes dirigents assumiren
sempre aquest esquema sense excepcions destacables. Primer, la noblesa
terratinent, interessadament aliada i connivent amb el règim imposat pels
ocupants del 1715; al llarg del segle XIX, la burgesia industrial, que no posà en
qüestió el paper de l'espanyol com a llengua de cultura, de distinció de classe i
com a element vertebrador de l'Estat liberal modern, per on corrien els seus
interessos; i, en el segle XX, la nova classe hegemònica d'hotelers i constructors,
que no han mostrat gens de complicitat amb el projecte de normalització
lingüística que una altra part de la societat ha volgut lligar a la democràcia i a
l'autonomia.
La Renaixença a Mallorca fou un fenomen cultural limitat a uns cercles
intel·lectuals molt reduïts, sense transcendència en el gruix de la població,
bàsicament analfabeta i que
maldava per sobreviure en una
societat tradicional i agrària. Com
s'ha dit manta vegada, no hi hagué
una burgesia que assumís ni tan
sols la dignificació cultural del
català, com succeí en el Principat.
Ni reeixí —tot i que hi fou,
embrionari— un moviment polític,
diguem-ne mallorquinisme, que
aspiràs a treure Mallorca o les Illes
del centralisme jacobí de l'Estat
espanyol o del provincianisme cultural que aquest imposava. Els diputats que les
Illes enviaven a Madrid, i els electes per a les institucions provincials
(ajuntaments i Diputació) eren, com encara ara, membres dels grans partits
espanyols, les sucursals dels quals controlaven el pensament i el vot amb les
pràctiques caciquils més repel·lents.
El franquisme esclafà implacablement tota expressió culta i tot ús públic de la
llengua catalana i reforçà els esquemes diglòssics generats lentament durant els
segles precedents.
1
Durant la segona meitat del segle XIX l'analfabetisme a Mallorca era del 78 per cent [Isabel Peñarrubia,
Mallorca davant el centralisme (1868-1910), Barcelona, Curial, 1980, pàg. 113]. Als pobles l'analfabetisme
superava el 90 per cent. I totes aquestes persones no parlaven ni tan sols entenien l'espanyol.
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
121 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 La bomba demogràfica
En plena dictadura de Franco, el turisme i la construcció, amb el creixement
desbocat de la capital i l'aparició d'urbanitzacions pertot arreu, canviaren
substancialment l'economia mallorquina i amb ella la demografia i les
estructures socials. La precarietat tradicional fou substituïda per un considerable
nivell de benestar, que serà —i també la por de perdre'l— una clau per a explicar
comportaments polítics, electorals i de rebot sociolingüístics. Aquella societat
necessità i estirà una allau formidable d'immigració que s'instal·là a la capital i
la transformà profundament. Esclafada la llengua catalana per la Dictadura i per
les rutines creades més enrere, els immigrants no tingueren cap necessitat
d'aprendre la llengua del país d'arribada i romangueren monolingües tret de
casos excepcionals.
La immigració fou exclusivament espanyola (sobretot andalusa) fins a la dècada
de 1990, i després s'hi afegí una nova immigració procedent d'Europa
(principalment Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i Romania), Amèrica del sud, el
Magreb (principalment el Marroc) i l'Àfrica central. Aquesta situació ha anat
variant lleugerament d'acord
amb
les
conjuntures
econòmiques: després d'un
lustre
d'estancament
o
retrocés de la immigració
espanyola, en els darrers dos
anys es percep una nova
vinguda
d'aquests
immigrants, mentre que una
part dels residents estrangers
no espanyols retornen als
seus països. Les dades
següents corresponen al
padró d'habitants de data 1 de gener de 2015. Encara no disposam de les dades
per illes, per la qual cosa només podem oferir les del conjunt de l'arxipèlag, però
podem suposar que els percentatges no difereixen molt dels de l'illa gran2.
2
Segons el padró de 2014, els residents a Mallorca nascuts a les Illes Balears representen un 57,63 per cent del
total.
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
122 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Residents a les Illes Balears per lloc de naixement:
Lloc de naixement
Illes Balears
Resta dels Països Catalans3
Espanya4
Altres Estats
Total
Persones
613.948
54.735
194.273
241.003
1.103.959
Percentatge
55,61
4,9
17,59
21,83
100
Pel que respecta als residents que no tenen la ciutadania espanyola, tenim les
dades següents, del mateix padró de 2015:
Lloc d'origen
Europa
Àfrica
Amèrica del nord
Amèrica del centre i sud
Àsia
Oceania
Apàtrides
Total
Persones
105.7705
33.9056
1.701
39.7007
10.9528
231
6
192.265
Percentatge
55
17,63
0,88
20,65
5,70
0,12
100
Els residents nascuts a la resta de l'Estat espanyol o a altres Estats tenen una
identitat lingüística relativament simple, atès que una immensa majoria no
parlen català. Per contra, la població nascuda a Mallorca i a la resta dels Països
Catalans presenta una gran complexitat pel que fa a competències i usos
lingüístics. Una gran part de les persones nascudes a Mallorca són fills o néts
d'immigrants espanyols, i el nivell d'integració lingüística és variable.
En aquesta complexa societat les dades demolingüístiques, que concerneixen les
competències i els usos lingüístics, són igualment d'una gran complexitat.
Partint de l'Enquesta modular d'hàbits socials 2010, feta pel Govern de les Illes
3
4
5
6
7
8
Òbviament aquest ítem només es refereix al Principat de Catalunya i el País Valencià.
Incloem en aquest ítem totes les comunitats de llengua espanyola, i també Galícia i el País Basc, car a Mallorca
els habitants d'aquests darrers territoris actuen lingüísticament igual que qualsevol espanyol.
Dels quals destaquen els procedents d'Alemanya (22.210), el Regne Unit (17.495), Itàlia (16.447), Romania
(12.710), Bulgària (7.627) i França (6.636).
Dels quals 23.207 són marroquins, 3.933 són senegalesos i 2.744, nigerians.
Destaquen els argentins (6.746) i equatorians (6.639).
Especialment xinesos (4.808), indians (1.929), filipins (1.715) i pakistanesos (1.206).
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
123 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Balears9, que es refereix a la població de 16 anys o més, podem considerar les
dades següents:
Competències lingüístiques a Mallorca
Entén el català
85,47
83,08
Mallorca
Badia de Palma
El sap parlar
63,37
55,46
El sap llegir
71,48
68,71
El sap escriure
47,78
42,73
Competències lingüístiques a Mallorca per grups d'edat
De 16 a 35 anys
De 36 a 50 anys
De 51 a 65 anys
Més de 65 anys
Entén el català
82,58
84,35
91,72
85,80
El sap parlar
59,90
58,37
67,85
74,22
El sap llegir
72,92
68,76
76,89
66,40
El sap escriure
56,38
43,53
43,93
41,66
124 Competències lingüístiques a Mallorca per lloc de naixement
Nascuts a:
Països Catalans
Resta de l'Estat
Altres Estats
Entén el català
98,36
84,84
62,66
El sap parlar
93,50
39,45
23,06
El sap llegir
91,06
56,53
44,96
El sap escriure
72,82
23,44
16,86
Competències lingüístiques a Mallorca per temps de residència a les Illes
Nascuts a les IB
Més de 14 anys
Entre 7 i 14 anys
Menys de 7 anys
Entén el català
98,51
86,55
68,20
56,51
El sap parlar
93,82
49,13
27,10
16,29
El sap llegir
90,99
63,58
52,67
32,39
El sap escriure
72,76
30,13
22,55
11,59
Població de Mallorca que habitualment parla en català
Mallorca
Badia de Palma
Sí, gairebé sempre
40
31,64
Sí, però no tant com voldria
5,95
4,71
No
53,37
63,4
9
Publicada al web de l'Institut Balear d'Estadística. Llegiu-la aquí. La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Població de Mallorca que habitualment parla en català per grups d'edat
De 16 a 35 anys
De 36 a 50 anys
De 51 a 65 anys
Més de 65 anys
Sí, gairebé sempre
29,14
35,39
50,61
70,97
Sí, però no tant com voldria
7,99
5,59
4,95
2,30
No
62,59
59,43
44,17
26,48
Població de Mallorca que habitualment parla en català per lloc de naixement
Nascuts a:
Països Catalans
Resta de l'Estat
Altres Estats
Sí, gairebé sempre
72,97
9,57
4,73
Sí, però no tant com voldria
5,97
7,19
4,64
No
20,71
83,12
90,08
Llengua que els habitants de Mallorca consideren llengua pròpia
Mallorca
Badia de Palma
Català
35,43
26,78
Espanyol
47,20
55,51
Català i espanyol
6,47
6,71
Una altra
10,90
11
D'aquest conjunt de dades podem extreure algunes conclusions bàsiques. En
primer lloc, el correcte funcionament de la transmissió lingüística
intergeneracional
entre
els
catalanoparlants. Això i una certa
integració dels membres de famílies
de llengua espanyola fa que el 93,5
dels nascuts al país siguin
catalanoparlants, en el sentit de
competents per a parlar en català. I
que, correlativament, el gruix dels
qui no parlen en català sigui una
població nascuda fora del país. La
correlació entre ser mallorquí i parlar en català, malgrat tots els problemes, es
manté amb relativa fermesa.
Una altra cosa són els percentatges de persones que declaren el català com la
seva llengua pròpia, que implica una consideració de llengua principal,
vinculada a una major competència lingüística, llengua d'identificació amb un
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
125 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 grup i llengua preferida per a la interacció social. Aquí és on es fan visibles els
efectes de la gran transformació demogràfica, car només un 35,4 per cent dels
ciutadans de Mallorca (un 26'7 a l'àrea de Palma) declaren tenir el català com a
llengua pròpia. Entremig de les dues dades tenim els qui declaren que parlen en
català «habitualment», uns percentatges un poc més alts que els que defineixen
la llengua pròpia dels habitants. Amb tot, els qui parlen en català «habitualment»
no arriben a la meitat de la població.
Finalment, és una dada prou negativa la diferència de comportament entre els
diversos grups d'edat. Els qui diuen que parlen en català habitualment van
baixant de manera preocupant així com davalla la seva edat.
El fenomen de l'ocultació de la llengua
L'inici de la gran immigració espanyola es va produir en un moment en què la
gran majoria de la població mallorquina —però no tota— ja era competent en
espanyol. Això i la consideració de l'espanyol com a llengua superior, inculcada
per l'educació colonial, van crear i mantenir intacta fins ara la norma d'adaptació
lingüística dels catalanoparlants (el catalanoparlant s'adreça en espanyol a
l'hispanoparlant). Això no ha canviat, excepcions comptades a part, malgrat tots
els canvis socials favorables al català que s'hagin pogut produir. Els
catalanoparlants no hi veuen cap problema ni veuen cap raó per a estar en una
situació comunicativa incòmoda com és la conversa a dues llengües. I això és
independent del grau d'adhesió que els catalanoparlants puguin tenir a la seva
llengua, per bé que no són conscients dels efectes d'aquesta norma social.
Així com l'espanyol es feia
més present per l'augment de la
immigració s'ha introduït una
nova norma d'ús lingüístic,
aquesta molt més letal per al
futur de la llengua: la norma
d'adreçar-se per defecte als
desconeguts en espanyol. A
l'àrea metropolitana de Palma
(Palma, Marratxí, Calvià i
l'Arenal de Llucmajor) aquesta
norma ja es pot donar per totalment implantada. Avui, en els comerços,
hospitals, bars i restaurants, oficines, etc. ja és basant rar que una persona
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
126 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 s'adreci a una altra, desconeguda, en català. L'aplicació de les dues normes (es
parla espanyol al desconegut, i aquest respon en espanyol per la norma
d'adaptació lingüística) fa que a l'àrea metropolitana esmentada, cada dia es
produeix un nombre astronòmic de converses en espanyol entre persones que
amb els seus coneguts parlen en català. Aquesta ocultació de la llengua crea una
espiral d'espanyolització que reforça més la norma i posa el català en una
situació de feblesa inquietant.
Les polítiques lingüístiques
La situació descrita fins ara és el resultat de factors decisius, com la immigració,
la política lingüística feta per un Estat agressor i la mateixa existència d'aquest
Estat antiigualitari, amb instruments tan essencials com un sistema mediàtic
espanyol i espanyolitzador, que conforma mentalitats i teledirigeix
comportaments polítics, electorals i sociolingüístics.
D'ençà de 1983 el català és llengua oficial, i els mallorquins tenim uns
instruments de moderat autogovern que tenen una certa potencialitat per a
transformar la realitat descrita, tot i que hauríem de demanar-nos fins a on arriba
aquesta potencialitat, davant la força huracanada de l'aparell espanyol.
Fins ara el Govern de les
Illes Balears ha estat
controlat pels dos grans
partits espanyols, perquè
així ho han decidit els
ciutadans a les urnes. El
Consell de Mallorca, òrgan
de govern de l'illa, també
ha estat dominat pels dos
partits espanyols, si bé
durant una dotzena d'anys
fou presidit per Maria
Antònia Munar, líder del
partit autòcton Unió Mallorquina. Amb tot, el Consell de Mallorca té poca
capacitat de maniobra per a modificar la realitat sociolingüística.
Els Governs de Gabriel Cañellas (1983-1995) es caracteritzaren per una voluntat
de no intervenir gaire en els afers lingüístics, tot i que permeteren que els sectors
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
127 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 més lleials a la llengua veiessin satisfetes les seves aspiracions de dotar les Illes
d'una legislació lingüística en consonància amb la que aprovaren altres
comunitats autònomes, principalment Catalunya: la Llei de normalització
lingüística (1986), semblant a la del Principat del 1983, i el Decret 100, que
instituïa el català com a llengua d'ús habitual a l'administració autonòmica i
local. Després, durant el primer govern de Jaume Matas (1996-1999) es
promulgà el denominat Decret de mínims, que implantava el català com a
llengua vehicular de l'ensenyament no universitari com a mínim en un cinquanta
per cent de l'activitat escolar.
Els Governs del socialista Francesc Antich (1999-2003 i 2007-2011) treballaren
amb aquests instruments i els perfeccionaren (Llei de comerç, Llei de salut) i
implementaren
moderades
polítiques de promoció del
català, però lluny de les fites que
simultàniament s'assolien al
Principat. Durant el primer
Govern Antich hi hagué una
Direcció General de Política
Lingüística força activa, en mans
de Joan Melià, dins la
Conselleria d'Educació i Cultura
governada per Damià Pons (PSM). Fou el segon Govern de Jaume Matas (20032007) el que inicià un gir espanyolitzador, per exemple amb el decret que
permetia als pares triar la llengua del primer ensenyament, decret que fou
derogat pel segon Govern d'Antich (2007-2011) i reposat després per José
Ramón Bauzá. Amb aquest arribà el canvi contundent.
José Ramón Bauzá10 representa l'espanyolisme dur i a cara descoberta, i amb ell
governa el sector del seu partit mantenidor d'aquesta ideologia. La seva política
lingüística representa l'agressió a la llengua més gran de tot el temps de
l'autonomia postfranquista. Amb una sola llei (la Llei de modificació de la Llei
de la funció pública11) va desmuntar bona part de la legislació lingüística
autonòmica que protegia la llengua i la impulsava en tant que llengua pròpia de
les Illes Balears12. L’objectiu era anul·lar de facto la consideració de llengua
10
11
12
Escrivim el seu nom i cognom així com ell vol.
Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la
comunitat autònoma de les Illes Balears (Butlletí Oficial de les Illes Balears, 106, 21 de juliol de 2012)
Vegeu Gabriel Bibiloni, «La política lingüística del Govern de José Ramón Bauzà», Revista de Catalunya, n.
288, 2014. Es pot llegir en línia aquí.
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
128 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 pròpia que l’Estatut d’Autonomia consagra per al català i eliminar en tot
l’entramat legal totes les conseqüències jurídiques que s’extreien d’aquell
estatus. Ara s'estableix que les llengües pròpies de l'administració autonòmica
són el català i l'espanyol (i no sols el català, com abans), s'ha suprimit el requisit
de català per als funcionaris i s'han derogat totes les disposicions que suposaven
obligatorietat del català per a les administracions o càrrecs. Particularment s'ha
derogat el denominat Decret 100, que establia —teòricament— la pràctica
normalitat del català a l'administració autonòmica i local. Ara l'ús del català
només és una possibilitat que depèn de la voluntat del càrrec públic o del
funcionari.
Però l'acció que ha provocat més reacció social ha estat la reducció del català a
l'ensenyament mitjançant el Decret de trilingüisme (el denominat popularment
TIL)13. Una mesura que ha acabat en no res, perquè ha estat desmuntada per la
via judicial, però que ha creat tant de rebombori que es pot dir que ha marcat la
legislatura14. En aquesta legislatura (2011-2015) també s'han impulsat polítiques
de fragmentació de la llengua, com en l'intent (fallit) d'usar un català dialectal en
els manuals escolars i en l'obstinació (no fallida) de fer servir el mateix model
lingüístic en els programes d'IB3, tot esperonat per sectors espanyolistes i
gonelles15, com la Fundació Jaume III.
13
14
15
Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no
universitaris de les Illes Balears (Butlletí Oficial de les Illes Balears, 53, 20 d’abril de 2013).
Vegeu G. Bibiloni, ob. cit.
Es diu gonellisme tant la negació de la unitat de la llengua —avui a Mallorca, residual— com la defensa d'un
model lingüístic acostat o identificat amb la llengua col·loquial del carrer.
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
129 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 La degradació de la llengua
Aquest és un aspecte poc tractat en les anàlisis sociolingüístiques, i nosaltres
creiem que és essencial. En els darrers temps una gran majoria de mallorquins,
especialment la població jove i de mitjana edat, han assolit un grau de fluïdesa
en l'ús de l'espanyol i un domini de la fonètica que pràcticament els fa parlants
natius d'aquesta llengua. Això i la utilització intensiva de l'espanyol provoquen
un anivellament estructural de les dues llengües a partir de la forta influència de
l'espanyol sobre el català, que es manifesta —en els joves urbans— ja no en el
lèxic, com és tradicional, sinó en la fonètica, en la sintaxi, en la fraseologia i en
les estructures semàntiques.
És
colpidor
el
fenomen que ocorre
en el terreny de la
dicció. Un nou parlar,
el denominat parlar
bleda, consistent en
l'adopció de maneres
articulatòries pròpies
de l'espanyol, està
creant
una
«revolució» fonètica
que amenaça de desfigurar la dicció catalana tradicional, que, com hem dit,
altres vegades, és la cara visible —o audible— de la llengua. El tret més
definitori d'aquest parlar és l'articulació espanyola de la ela (ela bleda), el ieisme
de faiçó espanyola, la pèrdua de la v labiodental (innegable imitació d'usos
espanyols), l'ensordiment de esses sonores, apitxaments, ieisme substitutiu de
consonants fricatives (ient 'gent', diious 'dijous', puiar 'pujar')16 i —la darrera
moda— l'assimilació de la essa tal com fa l'espanyol vulgar (led deu deb beppre,
«les deu des vespre»). Descomptant el fenomen esmentat en darrer lloc, encara
poc estès, el parlar bleda està totalment implantat a l'àrea metropolitana de
Palma entre gent menor de 30 anys i avança cap a la Part Forana, especialment
el Raiguer, i comença a amenaçar els infants de les zones encara no
contaminades del Pla, Llevant i Migjorn. Si aquest fenomen no es reverteix,
cosa que pareix molt difícil, el català d'un futur immediat poc semblarà al dels
nostres pares i avis.
16
Amb articulació espanyola de la i consonàntica, ben diferent de la catalana.
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
130 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 El futur
L'anàlisi exposada mostra unes tendències més aviat preocupants pel que fa al
futur de la llengua catalana a Mallorca. Especialment pel que respecta a
l'evolució demogràfica i als usos lingüístics. Però també és ver que l'agressió a
la llengua duta a terme en la legislatura que ara acaba ha mostrat una capacitat
de reacció d'un ampli sector social i uns nivells de lleialtat lingüística que no es
poden perdre de vista. Quan des del Govern es va promoure la lliure elecció de
llengua en els primers nivells d'ensenyament, el mateix Govern es va trobar amb
la sorpresa que una immensa majoria de pares, al voltant d'un 83 per cent, triaren
el català. Els mestres i professors han dut a terme una mobilització contínua,
amb tota classe d'accions en defensa de la llengua i la qualitat de l'ensenyament
que els honora per a sempre. La defensa de la llengua ha provocat una de les
manifestacions més gran, si no la més gran, de la història de Mallorca: la del 29
de setembre de 2013, amb més de 100.000 persones al carrer17.
Quan es publiqui aquest article estarem a punt de començar una nova legislatura,
i no sabem, quan el redactam, de quin signe serà. Un nou mandat de Bauzá
podria representar una nova acció política contra el català no sabem de quines
conseqüències. Però el futur de la llengua no depèn de les polítiques
lingüístiques del Govern autonòmic de torn —tot i que aquestes són de gran
importància— sinó d'unes dinàmiques que van molt més enllà de la mateixa
autonomia. Cap dels Governs autonòmics imaginables a curt termini no té a les
seves mans la normalització i la supervivència del català. Crec amb tota
convicció que aquesta supervivència i normalització no es produiran si no és en
el si d'una societat sobirana. Aquesta és, doncs, la clau.
I arribats a aquest punt poden aflorar els pessimismes i els optimismes. Qui
signa pensa que el futur és profundament enigmàtic i en alguns casos vinculat a
fets inesperables i inimaginables. Hem vist prou coses per a arribar a aquesta
conclusió. El mateix procés sobiranista viscut en el Principat, inimaginable fa
deu anys, n'és una mostra evident. Aquest mateix procés, si acaba amb un nou
Estat, i si aquest és capaç de generar la normalitat lingüística, és una de les claus
principals per al futur de la llengua catalana a Mallorca. En tot cas, aquest futur
no el sap ningú.
17
Contra el TIL, organitzada per l'Assemblea de Docents de les Illes Balears.
La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
131 revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Bibliografia
— Bibiloni, Gabriel, «La política lingüística del Govern de José Ramón Bauzà»,
Revista de Catalunya, n. 288, 2014.
http://www.revistadecatalunya.cat/upload/editorial/docPDF-27.pdf
— Guerrero, Marcel·lí, Els tentacles de les tenebres, Palma, Lleonard Muntaner
editor, 2014.
— Martí, Tomeu, La revolta dels enllaçats, Palma, Lleonard Muntaner editor,
2012.
— Estava escrit, Palma, Nova Editorial, 2013.
— Observatori de la llengua catalana, VII informe sobre la situació de la llengua
caatalana (2013). En línia a
http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2013.pdf
— Peñarrubia i Marquès, Bel. Mallorca davant el centralisme (1868-1910).
Barcelona, Curial, 1980.
132 La llengua catalana del present al futur. MALLORCA. Gabriel Bibiloni.
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
Menorca
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
Joan F. Lòpez Casasnovas
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Llicenciat en Filologia Romànica (especialitat en Filologia Catalana)
per la Universitat de Barcelona. Professor de Llengua i Literatura a
Secundària, jubilat.
Membre de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) i corresponent de la
Secció Filològica de l'Institut d’Estudis Catalans. Fou conseller del
Consell de Menorca des de 1979 a 1992 i també diputat al Parlament
de les Illes Balears per l’Agrupament d’Esquerres-PSM (1983-1987)
i per l’Entesa de l’Esquerra de Menorca (1987-1992).
Autor de diferents treballs sobre la cultura catalana a Menorca
en els camps de la literatura popular, història de la literatura, història
de la llengua, dialectologia i sociolingüística, i toponímia. També ha
publicat diversos articles d’anàlisi sociopolítica i llibres de poemes. revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Menorca
Joan F. Lòpez Casasnovas
134 ...I si un dia ho perdem tot, que la llengua ens sigui mare; si tenim arrels i mots tornarem sembrar la pàtria (Bep Joan Casasnovas, a La paraula callada) Se’m demana que escrigui sobre l’estat de la llengua catalana a la Balear menor.
Per suposat que en aquesta tasca s’han de considerar forçosament els condicionants
globals que hi incideixen, tant pel que fa al marc estatal espanyol1 com al del
conjunt de la societat balear. Les polítiques del PP, les faci Rajoy o les faci Bauzá,
devasten per igual un o altre territori. Però, essent les mateixes afectacions per una
o altra illa, en general no les esmentaré per no repetir aspectes que altres autors
1
N’és un botó de mostra l’existència de fins a 340 normatives estatals per anihilar el català en el món econòmic,
segons un informe de la Plataforma per la Llengua, de febrer de 2015: Les disposicions legals que obliguen les
empreses catalanes a l’ús del català o del castellà (Llista comparativa de les disposicions vigents a desembre de
2014).
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 hauran tractat de ben segur profusament en els seus textos2, i que, d’altra banda,
deuen ser prou conegudes pels lectors. Em centraré, doncs, en el microcosmos
menorquí, tot i que, a la manca de dades demolingüístiques que patim a les Illes en
aquests darrers quatre anys, s’ha d’afegir que les poques que hi ha no se solen
desglossar per illes.
Menorca, despús-ahir
La sociolingüística catalana va detectar, d’ençà dels primers estudis, la fidelitat
lingüística dels menorquins, que en el conjunt de les Illes Balears oferien uns
índexs d’ús del català força alt, equivalent a la part forana mallorquina, a la
població formenterera i, en el conjunt dels parlants del català, similar als de les
zones del català peninsular amb més salut lingüística. El 1997 Àngel Mifsud 3
estudiava les xifres sobre coneixement del català basades en el cens de 1996 i
després de comparar les de Menorca4 amb les d’altres comarques del domini
2
Gabriel Bibiloni: La política lingüística del Govern Bauzà. Palma, 2015 (Revista de Catalunya, núm. 288).
3
Angel Mifsud Ciscar (Tavernes de la Valldigna, 1954-Ciutadella, 2012) treballà la sociolingüística en estudis
sobre l’ús de la llengua tals com Menorca i la llengua: un missatge en un bòtil, LLUC, núm.795-796 de novembre
-desembre [Palma, 1996-97, pàgs.23-27], on adverteix que si sobre una base demogràfica de catalanoparlants bona
es podia edificar un futur de convivència vehiculat pel català, calia, tanmateix, treballar per evitar la diglòssia i la
substitució lingüística que eren i són una amenaça real. Tres anys més tard, en la cloenda de l’àmbit de llengua i
socialització de l’Eurocongrés, que es celebrà a Menorca, en l’exposició “L’estat actual de la socialització de les
llengües europees minoritàries” Mifsud participà al costat de Vicent Pitarch i Francesc Vallverdú amb la ponència
La normalització o com deixar Sísif en pau. A mesura que avança la primera dècada del segle XXI, i per mor de
l’allau immigratòria que pateixen les illes Balears i els avatars polítics del govern autonòmic, ja no veurà les coses
amb igual optimisme, i així ho explicarà en diferents fòrums de debat i conferències (Llengua, convivència i
comunicació; Ferreries, 2001). No puc estar-me de pensar com viuria n’Àngel l’ofensiva “per terra, mar i aire” que
rep avui l’ensenyament del català a les Illes, ell que havia posat en l’educació l’esperança d’assolir la normalitat.
Un bon resum de com veia la situació de la llengua a Menorca es troba en les respostes que va donar a les trentaquatre preguntes del qüestionari que preparà Ines Hubmaier sobre “La posición del catalán en Menorca” dins
Hubmaier, Ines, Die sprachliche normalisierung des Katalanischen auf Menorca [Praesens Verlag, Viena 2010,
p. 139-144].
4
Percentatges de població per nivells de coneixement de la llengua als municipis menorquins:
135 CONEIXEMENT
Ciutadella
Ferreries
No l’entén
3
2
POBLACIONS
Es
Es
Alaior
Migjorn Mercadal
3
4
7
L’entén i no el
sap parlar
Sap parlar i no
escriure
El
parla,
el
llegeix i l’escriu
9
7
6
10
8
47
49
58
51
41
42
33
35
Sant
Lluís
6
Maó
Menorca
6
Es
Castell
10
10
19
24
11’6
49
44
47
34
47’4
36
40
28
32
36’2
4’8
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 lingüístic. Convé no perdre de vista les dades de 1996: un 95’2% a Menorca
declarava entendre el català i deia saber-lo parlar un 83’6%, que són xifres molt
altes, mentre que només un 36’2% deia saber escriure’l. Pensem que són dades que
encara no recullen la forta entrada d’immigrants, que les competències en matèria
d’ensenyament no arribaren fins a l’inici del nou segle i que de 1975 ençà hi va tot
un procés lent d’introducció del català a l’escola; des del voluntarisme gairebé
heroic d’uns mestres i passant pels penosos “decrets de bilingüisme” dels anys
següents.
Pel que fa, doncs, a Menorca l’estudi de Mifsud concloïa:
Podem dir, en primer lloc, que la base social de la llengua és bona -dins de la
anormalitat, és clar- en tots els municipis de Menorca, ja que hi ha un nucli
fort de població que està en posició d'emprar-la en tots els registres i de
prestigiar-la. Açò, si res no ho capgira, la preserva de la diglòssia i de la
substitució. Tot i això, destaquen en aquest sentit els dos municipis
ponentins[Ciutadella i Ferreries] i Sant Lluís. En segon lloc, i pel que fa a l'únic
municipi amb immigració significativa, Es Castell, la llengua té un evident
prestigi, i, per tant, capacitat de resposta (...). I finalment MAÓ. Maó en el cor.
En el nostre i en el d'una batalla a la diglòssia en la qual la ciutat de llevant és
art i part. Batalla necessària, perquè Maó és un dels motors de l'illa; victòria
possible perquè té un tercer nivell intocat. I tota una illa culta i unida al
darrere.
136 La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 No dubt que el bo de n’Àngel, enduit per l’amor a l’illa que va ser la seua llar
durant el darrer tram de sa vida, idealitza un poc en percebre la societat illenca
“culta i unida”, car de cultura i unió a la Menorca actual, n’hi hauria molt a dir.
Des de la dècada final del segle passat, la població menorquina rep una expansió
demogràfica similar a la del conjunt de les Illes Balears. L’antropòleg Joan Febrer
Torres explicava en el transcurs d’unes jornades sobre immigració a Menorca5 que
l’illa ja fa dècades que ha deixat de ser una societat bàsicament formada per
població catalanoparlant i nascuda a la
mateixa illa. Actualment, l’esporàdica
i contínuament renovada població
turística, les persones vingudes de la
resta de l’Estat i les arribades de la
resta del món són una part important
de la població que habita la nostra illa.
Segons les dades dels Padrons
municipals, Menorca comptava a 1 de
maig de 1996 amb 67.009 habitants, i
a 1 de gener de 2006 amb 88.434 6.
D’aquests, només 53.559 (un 60’6%)
eren nascuts a les Illes Balears; 20.911
(un 23’6%) eren nats a una altra
comunitat espanyola ; i 13.964 (un
15’8%) a l’estranger. A més, convé tenir en compte que una part considerable de la
població nascuda a Menorca és filla d’immigrants de la resta de l’Estat o de
l’estranger7. Aquestes dades contrasten amb les de fa només cinc anys. L’any 2000
Menorca comptava amb 72.716 habitants, 15.780 manco que l’any 2006. A més, en
aquell moment la població nascuda a les Illes representava un 71’4% del total, un
11% més que només sis anys més tard8.
137 5
6
7
8
Joan Febrer Torres: “La realitat de la immigració a Menorca”, Ponència a les Jornades organitzades per GADESO;
Maó, 22 i 23 de febrer de 2008.
Dades gener 2006: IB, 167.751 estrangers (16’8% del total de població); Menorca: 12.543 estrangers (14’2% del
total).
És interessant veure la progressió demogràfica marcant unes fites que publica l’Observatori Medioambiental de
Menorca (OBSAM): 41.412 h (1950), 53.548 (1075), 59.668 (1986), 67.009 (1996), 88.434 (2006), 93.915 (2009),
95.183 (2013).
Les dades del conjunt de les Illes Balears encara són més contundents: del total de 1.001.062 de residents, només
567.761 (un 56’7%) han nascut a les pròpies Illes. Els nascuts a l’estranger són 187.773 (un 18’8%). Els nascuts a
la resta de l’Estat són 245.528 (un 24’5%).
Si el 1998 la població estrangera a Menorca representava un 3’4%, el 2010 era el 16’6%.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 La conclusió és senzilla però rellevant: la població menorquina creix, però no per
un creixement natural (que és pràcticament nul), sinó gràcies a la immigració i
especialment a la immigració estrangera extracomunitària, que cada vegada té més
pes en el conjunt de la població menorquina. Per adonar-nos de l’abast d’aquest fet,
Febrer recorda que a Menorca hi viuen més estrangers que no alaiorencs o
santlluïssers de naixement. O, dit d’altra manera: si tots els estrangers constituïssin
un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca després de Maó i
Ciutadella. Sovint continuam pensant la societat menorquina sobre la base d’una
situació inexistent, passada, com si l’actual conjuntura estigués afectada d’un
especial grau de contingència. Tanmateix, ho vulguem o no, conclou Febrer, la
societat menorquina és i serà a partir d’ara una societat de composició complexa.
En efecte, al començament de segle XXI,la realitat sociolingüística havia canviat i
força. Una enquesta feta per l’empresa Sondymark, els mesos de juny i juliol de
2001, per encàrrec del Govern de les Illes Balears9, que volia saber no el grau de
coneixement, sinó quina llengua empraven els ciutadans habitualment, abocava el
resultats següents:
138 Llengua emprada habitualment (tants per cent)
Catal.
Cast.
Totes 2
TOTAL Mall. Palma Eivissa
Balears Global
global
38,2
37,5
28,3
26,5
42,7
43,4
48,7
52,3
17,8
17,7
22,1
19,5
Eivissa
Vila
19,6
57,2
21
Form.
46,1
31,7
20,6
Men.
Global
56,9
25
16,5
Maó
48,5
32,9
16,7
Ciut.
65,8
17
15,6
Vista aquesta realitat, no ens ha de sorprendre que les dades de la darrera enquesta
completa que s’ha fet d’usos lingüístics10 mostri, pel que fa a l coneixement de la
llengua catalana, uns canvis molt notables: el 63,41% de la població de les Illes
Balears sap parlar el català, el 70,82% el sap llegir i el 47,9% el sap escriure. El
85% de la població de les Illes Balears l’entén. Tanmateix, si comparam dades per
illes, i considerant les Pitiüses en conjunt, els percentatges més elevats de població
que entén el català i diu saber parlar-lo, llegir-lo i escriure’l el català continuen
registrant-se a Menorca, amb un 88’99%, 68’50, 72,69% i un 53,18%,
respectivament. (La mitjana a les Balears era de 85%, 63’41%, 70’82 i 47’98). I
9
Diari de Balears del 14 d’octubre de 2001. Vid. també Joan López Casasnovas: Intervencions (1996-2001)
Història – Llengua –Política, Editorial El Far, Palma, 2002. 10
Institut d’Estadística de les Illes Balears: Enquesta modular d’hàbits socials 2010. “Usos lingüístics”. Les dades
arriben al març de 2010.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 així també s’observen a Menorca les dades més favorables a la llengua catalana pel
que fa a:
a) L’ús habitual del català, un 58% front a la mitjana balear de 41’75%.
b) La llengua en la qual hom es dirigeix a desconeguts, la cosa és: en català el
31’92% i en castellà el 67’50%. (Mitjana balear: 28’05% i 71’01%,
respectivament).
c) La llengua considerada com a pròpia de l’illa: català 51’54%, castellà
28’34%, català i castellà 6’24%, altra11 13’89. (Mitjana balear: 36’07%,
45’89%, 6’19 i 11’86, respectivament).
d) La llengua considerada pròpia de les illes Balears: català 85’03%, castellà
6’97%, català i castellà 6’34%, totes les llengües que es parlen a les I.
Balears 1’62. (Mitjana balear: 65’65%, 10’95%, 19’72% i 3’68%,
respectivament.
139 e) La llengua utilitzada en les proves d’accés a la universitat: La immensa
majoria dels exàmens a Menorca es contestaren en català (96% ), mentre que
per al global de les Illes (82%) els resultats són inferiors12. Del 1992 (29%)
al 2002 (88%) el creixement fou espectacular,la qual cosa indica el camí
recorregut per l’escola en català i pel català a l’escola de cara als objectius de
normalització lingüística.
f) A Menorca és on els mitjans de ràdio i televisió en català, tant IB3 com els
de la CCRTV, tenen un xifra més alta d’audiència, enmig de la migradesa
general. Avui no disposam de les informacions que ens oferia la Fundació
d’Audiències de la Comunicació i la Cultura (Funcc). Aquestes que oferim
aquí són les de l’Onada de juny 2009, quan el Govern del Pacte de Progrés
tenia un conveni signat per a accedir a les dades de share:
11
A Menorca, a part de les denominacions locals ciutadellenc i maonès, o insular “menorquí”, se sol dir també
“rallar en pla”. 12
L’ús del català a la selectivitat es començà a mesurar l’any 1992, i des de llavors el creixement ha estat
espectacular. Al 1992 només un 26% dels alumnes optaren per contestar en català els exàmens de selectivitat. En
els següents 16 anys l’ús del català ha anat en augment fins arribar a ser la llengua preferida pels estudiants a
l’hora de contestar els exàmens d’accés a la universitat. L’estudi del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes
Balears comptabilitza el total d’exàmens que s’han corregit en les proves de selectivitat, exceptuant els de llengua
catalana, llengua espanyola i llengua estrangera, que són de resposta obligada en la llengua corresponent.
L’estudi també posa de relleu que tan sols el 13% dels alumnes no ha contestat cap examen en català, tret,
evidentment, del de llengua catalana. (Dades de 2007)
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Canals
de Total
TV
La 1
21’8
Telecinco
19’4
Antena 3
17’7
La Sexta
10’1
Cuatro
7’0
IB3
4’8
TV3
3’0
La 2
2’5
Eivissa-Form.
Menorca
Mallorca
20’6
20’7
19’7
12’7
8’8
1’8
2’1
2’2
16’9
16’6
17’0
12’4
7’3
7’1
4’4
0’9
22’5
19’5
17’5
9’4
6’7
5
2’9
2’3
Un any després, el cens de 2011incorporava dades lingüístiques significatives. Els
resultats de la llengua inicial, segons les illes, dibuixaven tendències oposades.
D’una banda, Mallorca seguia una dinàmica similar als resultats generals, però amb
una castellanització sensiblement més
alta en alguns grups d’edat, que reduïa
sensiblement la presència tant del català
com de les altres llengües. Eivissa i
Formentera dibuixaven un perfil on el
català se situava en una posició encara
més perifèrica en tots els grups d’edat,
amb una proporció major de parlants
inicials tant de castellà com d’altres
llengües. Amb tot, els grups d’edat més
joves (menors de 15 anys) observaven un
increment
en
el
nombre
de
catalanoparlants
inicials,
que
representaven sobre el 30 % del grup, i
també dels al·loglots inicials, de manera que el nombre de castellanoparlants
inicials se situava per sota de la mitjana. Contràriament, a Menorca el grup més
nombrós era el dels catalanoparlants inicials en tots els grups d’edat, que arribava al
seu mínim en el grup de 30 a 34 anys (45,6 %), però reprenia les proporcions fins al
grup de 6 a 9 anys, amb prop de dues terceres parts de parlants inicials de català
(64,6 %)13
140 13
Vid. M. A. Pradilla i Cardona, i Natxo Sorolla Vida (coord. Xarxa CRUSCAT): VII Informe sobre la situació de
la llengua catalana, 2013.” Situació i evolució sociolingüística de les Illes Balears”, pp. 36-43. Ed. Òmnium
Cultural i Plataforma per la llengua. Barcelona, 2014.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Cap al present
Des de 2011 ençà com ha evolucionat aquest estat de coses? És mal de dir amb
seguretat per manca de dades fiables. Pensem que, en general, els índexs
comparatius continuen sent favorables a la població menorquina pel que fa al
coneixement del català, i fins i tot pot ser que hagin millorat en aspectes com els
nivells de lectura i escriptura, però només en part. Les coses han canviat, i no
precisament per anar a bones. S’observa un retrocés en els paràmetres d’ ús de
l’idioma. Atès el grau d’èxit en l’ensenyament en català, el govern del PP ha estat
molt actiu per afeblir la llengua pròpia dels pobles insulars en tots els àmbits de la
nostra societat i, en particular, s’ha acarnissat a bandejar-lo del sistema escolar. De
bon començament, negant-ne el caràcter de llengua pròpia i augmentant
descaradament la pressió bilingüitzant com a fase prèvia a l’entrada en decadència.
Aquesta actuació nefasta, i l’allau immigratòria que ha incidit sobre la població en
uns moments en què la capacitat per integrar-la en català era més dèbil, són dos
factors poderosos que s’han de tenir en compte per al conjunt de les illes, com
d’altra banda, palesen els darrers informes de situació que anualment publica
l’Observatori de la Llengua Catalana i coordina la CRUSCAT.
141 Amb la voluntat no explicitada de reduir
el català de les Illes a un clos local, que
aixeca barreres per accedir a la
comunicació amb tota la comunitat
lingüística, el govern de les illes va
decidir
a
principis
del
2014
d’interrompre
la
norma
d’usos
lingüístics, consolidada des dels anys
setanta
també
als
mitjans
de
comunicació de titularitat pública a partir d’un Informe de la Universitat
(“institució oficial consultiva per a tot el que es refereix a la llengua catalana”14) i
segons la qual, per respectar justament totes les modalitats de la llengua pròpia de
les illes Balears, en els espais informals es mostra la llengua oral espontània (amb
articles salat o no, d’acord amb els parlars locals, i naturalment en les intervencions
de les persones externes al mitjà) mentre que en els espais de caràcter formal, en els
escrits i quan la llengua oral no és espontània, sinó reproducció d’un escrit, es
manté l’ús dels articles el i la, com és tradició ancestral al nostre país15.
14
15
Art. 35 de l’EAIB.
Constatable en múltiples documents i usos. Vid. Joan Veny i Àngels Massip: Scripta menorquina. Institut
d’Estudis Catalans i Institut Menorquí d’Estudis, Barcelona-Maó, 2011.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Des del temps de Ramon Llull sempre ha estat així i així és com es recull a l’article
35 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, que compromet a ensenyar i usar
la llengua d’acord amb la tradició literària autòctona i promoure l’estudi i la
protecció de les modalitats insulars sense perjudici de la unitat de la llengua. Més
encara, l’article 90.2 de l’EAIB estableix que els mitjans públics de comunicació
vetlaran pel compliment del model lingüístic previst a l’Estatut d’autonomia. Però
és sabut que els incompliments de llei per part del govern actual no troben barra de
cap que els aturi i, especialment en matèria de llengua i cultura, l’animadversió del
govern Bauzá fa que la llista dels despropòsits sigui inacabable. Recordem, només,
i ja és prou, que l’article 5 de l’Estatut obliga a promoure la comunicació,
l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents
o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles lingüístics i culturals amb les Illes
Balears. Tota aquesta problemàtica s’emmarca dins una estratègia més ampla que
podríem descriure com a situació de menyspreu a la ciència i a la cultura tout court
16
. L’aparició d’una associació anomenada Foment Cultural de Menorca, que
promou el reduccionisme lingüístic en sintonia amb els propòsits segregacionistes
del govern balear i amb el gonellisme de la mallorquina Fundació Jaume III, n’és
una símptoma inquietant17.
Política institucional “bilingüitzadora”
142 Des del punt de vista institucional, doncs, la reculada dels quatre darrers anys ha
estat molt forta. A finals dels anys 90 era un fet –i és anecdòtic, però val
d’exemple- que les institucions menorquines, fossin governades pel PP o per
coalicions d’esquerres, no feien qüestió de la unitat de la llengua18. La identitat de
la llengua dels menorquins no es posava en dubte ni la política lingüística era, en
general, motiu de polèmica. El consens bàsic s’havia establert des dels anys de la
Transició, quan la personalitat de Francesc de Borja Moll, filòleg menorquí molt
respectat, havia aconseguit posar-hi seny. El Consell Insular de la preautonomia
(1979-1983) fins i tot havia creat una delegació de Normalització Lingüística, que
16
17
18
Isidor Marí: L’article salat i la cerimònia de la confusió. Diari MENORCA, 21/4/14
Com és sabut, el glosat és un gènere de literatura popular que tradicionalment serveix propòsits de crítica social.
El Consell Insular de Menorca convoca periòdicament el concurs Glosador Vivó de glosa escrita. Doncs, és
curiós que en les dues últimes convocatòries hagin estat premiats sengles glosats de temàtica sociolingüística amb
posicionaments clarament contraris al secessionisme que ha defensat la conselleria de cultura de la institució:
Glosat per esmarxar gonelles, de Jordi March (pseudònim) (2012) ): Crec que mai podrà pair / que es rallar més
natural /d’aquest poble menorquí /pugui ser tractat formal / com tota llengua cabal / que lluita per subsistir. / La
voldrien fer morir / o matar-la, que és igual, i Ni tot salat ni massa fat (2014), de Bep Joan Casasnovas, on el
glosador mostrava amb prop d’un centenar de gloses que l’article “lalat” és tan popular com el “salat” en el parlar
menorquí.
Valgui d’exemple el fet que no tenien problemes a l’hora de becar joves per assistir a les celebracions i participar
en les activitats dels premis Octubre, que organitza ACPV.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 em va correspondre a mi de gestionar, amb molta més voluntat que mitjans, tot s’ha
de dir. Hi va haver polítiques lingüístiques durant els mandats successius del CIM i
a la majoria d’ajuntaments.
Durant el mandat 2003-2007, el Consell de Menorca va elaborar i aprovar un Pla
Insular de Normalització Lingüística, fruit del qual va ser el Reglament d’ús de la
institució (2005) amb la intenció d’incidir sobre la societat menorquina des de la
planificació que responia a criteris d’autèntica política lingüística. Mentre va
governar una coalició progressista, aquesta política, tot i les seues moltes
limitacions, es va tenir en compte. Tot se’n va anar en orris amb la victòria del PP
per majoria absoluta a les eleccions de 2011. El retrocés, de llavors ençà ha estat
gran. El Reglament d’ús de llengües del CIM, aprovat pel plenari de la institució el
19/12/2005, va ser modificat i entrà definitivament en vigor el dia de la seua
publicació al BOIB, del 23 de febrer de 2013. Els canvis responien a les
modificacions que la Llei 9/2012, de 19 de juliol -curiosament no en cita la
denominació, la qual és kafkiana: llei “de modificació de la llei 3/2007, de 27 de
març, de la funció pública”. I és que fent passar bou per bístia grossa, i en les
Disposicions addicionals, aquesta llei de la funció pública es carrega parts
substancials de la llei de normalització lingüística.
143 Així que allà on el reglament del CIM de 2005 donava un caràcter preferent a la
llengua catalana -per exemple, en l’art. 3.1. deia que “d’una manera general, el
CIM ha d’emprar el català per a les seves relacions...” o l’art. 6 deia que “les
actuacions internes de caràcter administratiu es faran en català”-, en el nou
reglament es posa bilingüisme oficial de lliure disposició. Així, seguint els articles
esmentats anteriorment, ara es parla d’emprar el català “o el castellà
indistintament”19, o que les actuacions administratives internes “són vàlides en
qualsevol de les dues llengües”. Amb aquesta normativa, les institucions de les illes
Balears deixen de tenir l’obligació de fer un ús preferent (i exemplaritzant) de la
llengua pròpia per tenir l’opció d’emprar la pròpia i l’altra cooficial
“indistintament”; ergo, els governants populars deixen d’emprar la llengua pròpia
territorial del poble per passar-se al castellà sempre que els vengui en gana; en
aquest cas, quasi sempre, perquè fan un ús diglòssic dels dos idiomes.
Tanmateix, la reacció contra aquestes mesures agressives s’ha fet sentir a Menorca
en forma de cartes al director del diari, articles de premsa i manifestacions, com la
19
Observi’s l’absurd : en dir que D’una manera general, el CIM ha d’emprar el català o el castellà indistintament
per a les seves relacions, s’ha d’entendre, doncs, que d’una manera particular podrà emprar qualsevol altra
llengua?
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 més massiva que es recorda a Menorca, la que es va fer per la qualitat en
l’ensenyament i contra el TIL, que va mobilitzar més de 8.000 persones, gairebé un
9’5% de la població total de l’illa.
Un altre dels canvis introduïts a la llei de
normalització lingüística per la via de la
modificació de la llei de funció pública va
afectar-ne l’article 14, que establia
l’oficialitat única dels topònims en llengua
catalana i que des de novembre del 2012
“poden tenir com a forma oficial la catalana o
la castellana i la catalana conjuntament”. Un
canvi introduït a la carta per perpetrar una
nova facècia bilingüitzadora i lesiva contra la
nostra llengua. Les majories absolutes del PP
van actuar: primer, al parlament en canviar la
llei; després, al plenari de l’ajuntament de
Maó i, a continuació, al Consell Insular de
Menorca per a l’aprovació definitiva. Des res
no van valer els informes en sentit contrari de la Universitat de les Illes Balears,
organisme d’obligada consulta del govern en matèria lingüística segons l’Estatut, ni
els raonaments científics expressats contra aquesta decisió per part de la Secció de
Llengua i literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis20 i amb aprovació unànime del
seu Consell Científic.
144 Avui tenim el topònim Maó-Mahón oficialitzat i recollit a l’Instituto Nacional
Geográfico d’Espanya. En el fons, els partidaris del topònim Mahó-Mahón, encara
no se senten satisfets i volen, introduint la –h- a l’ortografia del topònim menorquí,
menystenir l’IEC i la normativa comuna. Són els mateixos que diuen defensar les
“modalitats menorquines de l’idioma”, però mai no les utilitzen, entre altres motius
perquè els seus textos es vehiculen en castellà.
El món de l’ensenyament mereix que l’esmentem per la seva capacitat de lluita
durant aquests darrers mesos. Les dades que tenim són de 2011-12, del Ministerio i
cobreixen el conjunt de les Illes. Sense entrar en més detalls exposem aquí la
distribució percentual de l’alumnat.
20
Informe de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis sobre l’acord del Ple de
l’Ajuntament de Maó, en sessió ordinària de dia 29 d’octubre de 2012, que aprova provisionalment el canvi del
nom oficial actual de la ciutat i del municipi, de manera que de MAÓ passi a ser MAÓ-MAHÓN, Maó, 12 de
gener de 2013.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Tots els centres
Només castellà
E. infantil
E. primària
E. especial
ESO
Batxillerat
Cicles
format. FP
Progr.
Qualific.
Profes. Inic.
PQPI
Total
0,1
0,0
1,5
1,6
2,2
1,1
Castellà llengua
ensenyament i
català com a
matèria
1,3
1,0
0,0
0,5
0,2
0,0
Ensenyament
bilingüe
25,5
28,6
69,6
33,0
27,8
29,8
Català llengua
ensenyament i
castellà com a
matèria
73
70,4
29,0
64,9
69,7
69,1
0,0
5,5
22,3
72,1
0,6
0,9
29,0
69,5
145 Contra aquest estat de coses s’endegà la maquinària del govern del PP. Molts
consells escolars es van negar a seguir les ordres de la Conselleria balear
d’Educació i modificar els respectius programes de Tractament Integrat de
Llengües que tenien aprovats i els directors així ho comunicaren. El 31 de juliol de
2013 van ser expedientats tres directors d’IES de Maó i suspesos cautelarment de
feina i sou durant dos mesos i de la funció directiva durant 6 mesos; 14 mesos més
tard un nou equip a la Conselleria (hi han passat tres titulars en aquesta legislatura;
també a Menorca han dimitit successivament dos delegats insulars de la
conselleria) va arxivar-ne els expedients perquè “no hi havia conductes
sancionables”.
Ara, el 27 d’abril de 2015, aquests directors han
interposat una querella per prevaricacions, abús de
poder i indefensió contra els responsables de les
irregularitats comeses. És només una mostra del
desgavell que s’està vivint durant aquests tres
darrers cursos. El començament del curs 2013-2014
fou el més caòtic que es recorda, amb una vaga
massiva i prolongada. Mestres, alumnes, pares
potser no han tingut a Menorca la força i la
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 constància demostrada a l’illa gran; però déu n’hi do les mobilitzacions que hi ha
hagudes! Un dels fets més productius va ser, a finals de l’estiu de 2013, la formació
del grup EDU21, que ha promogut el projecte de Pacte per a l’Educació per
proposar-lo a les institucions de les Illes com a mesura superadora de les batalles de
l’administració, que han devastat el sistema educatiu. La iniciativa menorquina
prest es va estendre a les altres Illes i avui aquell projecte és a punt de tancar-se en
el document definitiu. Una altra cosa serà el cas que des del govern li facin.
En allò que es refereix a la llengua, i salvant que el redactat encara no és definitiu,
el model lingüístic contempla els punts següents:
•
•
•
•
•
•
Cada centre educatiu, en el marc de la seva autonomia, elaborarà i aprovarà el
seu propi Projecte Lingüístic de Centre (PLC) en el qual, atenent al seu context
sociolingüístic i a l’assoliment dels objectius lingüístics, es decidirà el
repartiment de les llengües d'aprenentatge, tenint en compte que la llengua
catalana, com a pròpia del territori, ha de ser la llengua prioritària i majoritària.
El PLC ha de definir les competències comunicatives lingüístiques considerant
els objectius establerts en el Marc Europeu de Referència. Com a mínim
s'haurien d'assolir els nivells B2 per a català i castellà a finals de l’ESO, el
nivell C1 a finals de batxillerat, C2 al final de la universitat i B1 per a la llengua
estrangera al final de l'ensenyament obligatori.
L’administració assegurarà l’avaluació d’aquests objectius així com els
percentatges mínims d'assoliment entre l'alumnat dels respectius nivells.
El professorat tindrà el nivell B2 d’anglès (amb caràcter transitori fins que es
pugui exigir el nivell C1). L’administració establirà les mesures necessàries per
afavorir la formació adequada del professorat.
El PLC inclourà projectes flexibles d’ acollida lingüística dels alumnes que
s'incorporin al sistema educatiu de les Balears procedents d'altres territoris de
llengües i cultures diferents. Aquesta diversitat de llengües i cultures s’ha
d’aprofitar com una riquesa per avançar vers el plurilingüisme i implantar els
valors de la interculturalitat.
Tenint en compte que el català és la llengua històrica de Menorca, l’inici a la
lectura i escriptura es farà a partir de la l lengua catalana, que és la manera com
els infants poden aconseguir més facilitat per a l'aprenentatge d'altres llengües, i
com poden incorporar, de manera més o menys espontània, l'escriptura i la
lectura en castellà i en altres llengües. Sense que açò sigui obstacle perquè a les
primeres edats l’atenció individualitzada de l’ infant permeti l’ús de la llengua
familiar dels fillets quan sigui possible.
146 La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Per tal de transcendir l’àmbit escolar i que l’aprenentatge de llengües tengui
més presència social, es fomentarà l’ús contextual de l’anglès en l’àmbit
informal (emissió de sèries i pel·lícules en versió original per televisió, lectura
de llibres a l’aula, intercanvis internacionals amb altres centres educatius,
etc...).
L'ensenyament de les llengües estrangeres s'iniciarà a la primera infantesa en
situacions reals de comunicació espontània i no en els contextos abstractes dels
continguts acadèmics. Més endavant es recomana la metodologia AICLE que
permet programar de forma interdisciplinària tasques competencials. Es
recomana també la participació de professorat nadiu dins les aules.
•
•
No cal dir que serà imprescindible fer tornar enrere les normatives que el govern
del PP ha anat imposant en matèria d’ensenyament i en política lingüística durant el
mandat que ara expira. S’ha de donar un tracte preferent a la llengua pròpia de les
Illes Balears, i se n’ha de garantir l'ús com a llengua vehicular, tal i com marquen
l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística.
L’espai comunicacional
147 Quant als mitjans de comunicació, la situació del català a Menorca és clarament
subordinada. Menorca no és dins l’espai comunicacional català21. Les emissores de
ràdio que emeten des de Menorca són la SER, la COPE i Onda Cero. Aquesta
última emet tota la programació en castellà i les altres dues només fan uns pocs
minuts diaris de desconnexió en llengua catalana: el magazine del matí a la COPE
i uns minuts d’informació local. Pel que fa a IB3, té infraestructura insular, però
l’audiència és molt lluny de les altres tres. Òbviament, al dial trobam tot
d’emissores, les de RNE i les ràdio fórmula, que emeten en castellà. En català
també es pot sintonitzar Catalunya Ràdio al 93.3 a ponent i al 95.2 a llevant de
l’illa, i Ona Mediterrània, el senyal de la qual només es rep a la zona de ponent de
l’illa en el 98.0 del dial. Tanmateix, una i altra tenen poca audiència.
Pel que als canals de televisió, una vegada han desaparegut, des del 31 de gener
passat, els canals 33 o Super3 i el 24 hores, amb una televisió autonòmica de
qualitat xereca, amb un model lingüístic tirant a vulgar (llevat dels informatius) i
que emet les pel·lícules en castellà, la situació és galdosa. Al quadre que hem
reproduït abans es pot observar qui domina. I cal recordar que la programació de
21
Tot i que han passat deu anys, és recomanable la consulta de l’Estudi sobre la presència del català als mitjans de
comunicació de Menorca, de Marta Coll Florit (Beques de pràctiques professionals i formatives del CIM,
2004).
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 TV3, que encara podem veure a les Balears, és la del canal internacional, el qual no
pretén ser competitiu ens els moments de prime time.
Quant a la premsa, actualment hi
ha a Menorca un sol diari insular
Menorca (“Es Diari”), producte de
la fusió, el setembre de 2013, de
dues
capçaleres
anteriors:
Menorca. Diario Insular i Última
Hora-Menorca. L’edició digital
Menorca Info va començar a
publicar-se el 2002. Es tracta d’un
diari “atípic”: dels 4.500 exemplars de venda diària mitjana, 2.700 ho són per
subscripció. Segons dades d’una enquesta recent22, un 98% en té coneixement, un
78% de la població n’és seguidor i d’aquests, el 49% ha llegit el diari del dia; tot
plegat, marca uns nivells de penetració excepcionals dins la societat illenca. Pel que
fa a l’idioma vehicular, aquest és el castellà en les seccions genèriques (local,
estatal, internacional, societat, esports...); però també utilitza el català a la secció
Persones, de la contraportada, en Cultura i Espectacles, i en els articles d’opinió a
voler dels autors. Val a dir que el criteri editorial es mostra respectuós amb la
normativa lingüística.
148 La presència als quioscs de l’ARA-Balears, totalment en català, en edició paper
només es troba els dissabtes i diumenges. La resta dels dies funciona per
subscripció a l’edició digital. I pel que fa a premsa en català, esmentem finalment
l’edició digital del Diari de Balears. “Naturalment”, als quioscs es troba la premsa
espanyola i els principals diaris europeus. El Periódico de Catalunya arriba tant en
català com en castellà; no així La Vanguardia, que només distribueix l’edició en
castellà. La revista El Temps, d’un temps ençà ja no es distribueix a Menorca.
Hi ha també una premsa periòdica local que comptava amb el suport
governamental23. Des de 1999, amb les competències de cultures transferides al
CIM, el Servei d’Assessorament Lingüístic elaborava un Informe anual que servia
de base per al repartiment dels ajuts. La condició era que un 50%, si més no, de la
publicació fos en català; a partir del 2004, el percentatge passà a ser d’un 75% i es
vetllava també per la correcció dels textos; però amb l’entrada del PP al govern del
CIM el 2011 els anys següents aquests ajuts han estat eliminats, com també va
22
Enquesta d’Infotècnia. Dec aquesta informació a fonts del mateix diari Menorca.
Setmanari El Iris, a Ciutadella; Revista de Ferreries (bisetmanal), Xerra i Xala, a es Mercadal (semestral), S’Ull
des Sol a Alaior (mensual), S’Auba, a Sant Lluís, Ventet de Fornells, Alaior Esportiu... Està activa una
Associació de Premsa Local de Menorca.
23
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 desaparèixer el suport genèric a l’edició de llibres i CDs, encara que enguany s’ha
reprès aquest suport però només als llibres.
No cal dir que amb aquestes actituds reaccionàries els governs actuals de les
institucions balears ignoren les seves obligacions legals de “promoure el
coneixement i el desenvolupament de la llengua i cultura catalanes, especialment
des de la perspectiva de les Illes Balears en tots els mitjans de comunicació social”,
de potenciar i fer-la esdevenir “llengua usual” i per a açò “donar-li suport econòmic
i material”, d’acord amb els articles 27, 28, 29, 30, 31 i 32 de la llei 3(1986, de 29
d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears.
Quant a Internet, els internautes menorquins naveguen en català majoritàriament;
però aquesta és una apreciació sense dades.
En el món judicial i notarial, en el dels videojocs i en el cinema el català és
pràcticament absent. L’única pel·lícula projectada a Menorca en cinema comercial
en els darrers anys crec que va ser L’exèrcit del Fènix. Als cinemes de Maó i de
Ciutadella, pel·lícules que han estat doblades al català, com ara Blancaneus, Blue
Jasmine, Frozen el Regne del Gel, etc, s’han projectat en castellà. No cal prémer
gaire el cervell: aquí el públic monolingüe és castellanoparlant i els
catalanoparlants són sense excepció “bilingües”; per tant, cinema en castellà “para
todo el mundo”. Així és el mercat, però siguem conscients que així no hi ha futur,
açò és un “carrer que no passa”.
149 Pel que fa al compromís actual de l’Església de Menorca en favor de la llengua
pròpia, serà oportú recordar que, amb motiu del 50 aniversari de les primeres
misses “en llengua vernacla” després del concili Vaticà II, el diari Menorca, va
publicar un editorial24 en què recordava els inicis de la litúrgia “en pla català” i
afirmava: “La Iglesia de Menorca ha mantenido vivo este compromiso con la
llengua del cor25 y hoy se utiliza con normalidad en todos los actos, actividades y
manifestaciones de la diócesis”. Lluny de negar la important contribució de
l’Església menorquina a la normalització del català entre els seus fidels, sobretot
per part d’alguns sacerdots pels anys 60 i 70, que van emprendre decisions i
accions fermes, com la del bisbe Antoni Deig en autoritzar la instal·lació del
repetidor de TV3 dalt la muntanya del Toro en un terreny propietat de la diòcesi.
Era el 1987 i Menorca commemorava el setè centenari de la seua incorporació a la
24
25
MENORCA. Es Diari, de dia 17 de març de 2015.
En cursiva en el text del diari. L’apel·lació a “la llengua del cor” suposa, en correspondència, l’existència d’una
llengua del cervell: sentiments front a raó, diglòssia en estat pur.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Corona catalanoaragonesa i, per açò mateix, a Europa mitjançant la llengua i
cultura catalanes. Llavors les autoritats estatals i la Delegació del Govern espanyol
a l’illa s’oposaren a la mesura al·legant la seua il·legalitat. Ara bé,dit açò, convé no
perdre de vista que l’ús del català en la litúrgia catòlica i en la predicació pateix un
retrocés evident en els anys que duim de segle XXI.
150 La llengua, un element fonamental dels valors de Menorca com a reserva de la
biosfera
L’octubre de 1993 l’illa de Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera. Aquesta
declaració va suposar el reconeixement d’una llarga tasca de defensa dels valors
culturals, que relacionen la defensa del paisatge i d’una manera de viure-hi
respectuosa amb els valors ambientals i que relliguen tradició i modernitat,
continuïtat i canvi. Així ho va valorar fa dues dècades la UNESCO mitjançant el
programa MaB (“Home i Biosfera”). Segons la filosofia d’aquest programa, tota la
humanitat comparteix un sol país, la biosfera, i el seu destí és el de tots. No podem
oblidar que ens enfrontam a la certesa del canvi climàtic i a la incertesa dels seus
efectes. El cost de l'energia, la disponibilitat d'aigua i la viabilitat dels ecosistemes
bàsics no són problemes només de Menorca sinó que ens agermanen amb la resta
de les poblacions humanes del planeta. Molts dels experts de les Jornades van
coincidir en una afirmació sorprenent: en general, i després de 20 anys, Menorca no
disposa d'una gestió de la sostenibilitat diferenciada de la resta de l'arxipèlag. Els
avenços en investigació i coneixement no s’han traduït en una gestió eficient vers la
sostenibilitat.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 El fet de ser Reserva de Biosfera no ha servit, fins ara i amb algunes excepcions,
per posar en marxa mesures o instruments d'actuació específiques. Encara més: els
principals indicadors mostren que no s'ha aconseguit superar la contraposició
existent entre desenvolupament econòmic i conservació dels recursos naturals, i
que s'ha avançat molt poc en el model invers, aquell en el qual benestar i qualitat de
vida no s'haurien d'acompanyar necessàriament de major pressió sobre els
ecosistemes, els recursos i el patrimoni cultural. La destrucció d’aquest patrimoni,
que ve afavorida per l’actual (manca de) política lingüística i cultural del CIM i del
govern de les Illes Balears pot tenir a mitjan termini dimensions catastròfiques.
Una Reserva de la Biosfera com la de Menorca ha de ser responsable localment,
però amb el pensament posat en la dimensió global d'aquests problemes. Les petites
accions exemplars són una de les grans esperances de la humanitat per trobar la
forma d'evitar el col·lapse global. Amb la mirada posada en aquesta exemplaritat
els científics feien deu propostes.
Per açò, i sense entrar en el contrasentit que poden representar les celebracions
oficials amb les afectacions territorials i econòmiques a què poden donar lloc les
modificacions previstes pel govern insular en la planificació vigent (canvis en el
Pla Territorial Insular, per exemple), vull destacar particularment el despropòsit que
signifiquen les modificacions castellanitzadores d’alguns topònims, com s’ha fet en
el nom de Maó. I, per reblar el clau, el fet mateix que el Consell Insular anunciàs
l’acte institucional de celebració (dimarts dia 8 d’octubre), exclusivament en
llengua castellana, la qual cosa incomplia la pròpia normativa lingüística del CIM.
151 En el marc d’una “Reserva de la Biosfera”, la protecció i foment de la llengua
pròpia és un element fonamental d’identitat entre el poble, la seva petja històrica i
la humanització del nostre paisatge. El punt núm. 6 del Decàleg elaborat per
l’OBSAM, com a cloenda de les Jornades sobre Menorca com a Reserva de la
Biosfera (4/XII/2013) insta a “Actuar no només en benefici d'allò que es conserva,
sinó sobretot en benefici de les persones que ho conserven, com a principi general
que permeti a la RB ser el factor principal per frenar la pèrdua de l'autenticitat,
de les senyes d'identitat i de la idiosincràsia de Menorca”26. A llarg termini, açò
només serà possible si es basa en el gaudi vivencial real de les persones, residents i
turistes, com a garantia del suport a les estratègies de conservació. En un futur pla
estratègic de conservació d'abast insular, basat en estudis científics, que sigui
assumit per totes les administracions competents (una altra de les propostes), la
planificació s'ha de fer a mitjà i llarg termini i ha de preveure objectius avaluables.
26
El subratllat és meu. JLC.
La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Un
procés
normalitzador
solament pot reeixir quan va
associat, ni que sigui d’una
manera imprecisa, a un altre
procés més general que és sentit
com a positiu per la població.
Ubi bene, ibi patria, ‘on s’està
bé, allà és la pàtria’, adduïa
Ciceró (Tusculanes, 5.37.108).
Nosaltres no hauríem d’oblidar
aquest adagi; ens convé tenir
present que fou la Menorca acollidora i amb capacitat d’integració per mor del
benestar dels anys seixanta la que va permetre que centenars d’immigrants
peninsulars, majoritàriament andalusos, trobassin el treball i la dignitat que
cercaven i a què tenien dret. Els fills d’aquells menorquins nouvinguts són
catalanoparlants. El número de parlants del català va augmentar gràcies a ells.
Avui, però, la situació és una altra. Avui, la crisi ha sacsejat durament les febles
estructures econòmiques menorquines altre temps tan lloades pel seu equilibri
intersectorial; avui l’economia menorquina depèn cada vegada més del monocultiu
turístic i del sector de la construcció; avui Menorca és l’illa que té el percentatge
d’atur més alt 27 i l’índex de creixement més baix de les Balears28; avui la societat
menorquina està cada vegada més “balearitzada”.
152 A Menorca, certament, no ho hem perdut tot, tenim encara un potencial cultural,
natural i, per tant, econòmic gens menyspreable. Emperò, el català continua sent, i
cada vegada més, una llengua subordinada i, per tant, prescindible. Per als
ciutadans europeus residents a l’illa, igual que per als magrebins, romanesos,
senegalesos... i òbviament per als llatinoamericans, el castellà és la llengua útil i per
relacionar-se amb la població menorquina ho fan rallant... en castellà. Cert que hi
ha excepcions, però també val a dir que la mentalitat diglòssica fortament arrelada
en la població autòctona no afavoreix l’aprenentatge del català, com a idioma
territorial propi dels menorquins, entre els sectors immigrats, ans impedeix que
aquest esdevengui llengua comuna, tal com seria desitjable en una societat normal.
La corrupció política, mal dels nostres dies, delata, en paral·lel, la corrupció de les
consciències de molta gent i és la mateixa corrupció que ens rosega la llengua. El
català de Menorca, per temps lloat per la seva qualitat i puresa, avui s’ha homologat
27
28
El 13’8%, front al 12’8 de Mallorca, el 10% d’Eivissa i el 6’4% de Formentera. (Font: SOIB).
Menorca, 2’2%, Mallorca, 3’5%, Pitiüses, 9’7%. La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 a la neoparla orwelliana o al catanyol. Aquest camí no va enlloc, no té futur, o el
seu futur és desaparèixer engolit per la llengua dominant majoritària. Entre les
persones més sensibles als fets culturals creix la consciència de l’empobriment del
nostre parlar. Dolor de llengua. Avui en dia, no ens convé confiar gaire en la
resiliència menorquina, segles enrere demostrada; més tost ens cal creure en la
necessitat de l’esforç i la constància, identificant els enemics externs i interns (!) de
la nostra llengua. Però no es tracta tan sols d’una fe, perquè fa segles que se sap: la
fe sense obres és eixorca.
153 La llengua catalana del present al futur. MENORCA. Joan F. Lòpez Casasnovas.
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
País Valencià
Toni Mollà
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
www.tonimolla.cat
[email protected]
Llicenciat en Periodisme (UAB) i Doctor en Sociologia i Antropología social de la Universitat de
València (UV). Ámbits d’interès: Sociologia de la llengua i de la comunicació, Economia
Política de la cultura i de la comunicació, Periodisme literari, Dietarisme i Literatura del jo.
Professor associat d’Estructura de la comunicació i Teories de la Comunicació al Grau de
Periodisme de la UV des del curs 2001/2002. Visiting professor del Department of Hispanic
Studies de BROWN UNIVERSITY, Rhode Island, EUA, Spring 2011. Col·laborador habitual
de la premsa escrita. Actualment, al Periódico de Catalunya. Expert en Anàlisis de la Programació
televisiva des del 1989 a Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Entre altres, ha publicat els llibres
següents:La llengua dels mitjans de comunicació, Ed. Bromera, Alzira, 1990; Joan Fuster.
Converses inacabades, Ed. Tàndem, Valencia, 1992; La utopia necessària (Nacionalisme i
societat civil), Ed. Bromera, Alzira, 1994; Política i planificació lingüístiques (ed.), Ed.
Bromera, Alzira, 1997; La política lingüística a la societat de la informació (ed.), Ed.
Bromera, Alzira, 1998;Ideologia i conflicte lingüístic, (ed.), Ed. Bromera, Alzira, 2001;
Llengües globals, llengües locals (ed.), Ed. Bromera, Alzira, 2002; Manual de
sociolingüística, Ed. Bromera, Alzira, 2002; Quina política lingüística?, Ed. Bromera, Alzira,
2007; Quadern d’entretemps, Ed. Perifèric, 2007; Quina televisió pública? Amenaces i
oportunitats a l’era digital, Ed. Bromera, Alzira, 2009; Més enllà de San Francisco. Viatge
per Califòrnia tot esperant Obama, Ed. Bromera, 2010; Un adéu a la tribu. Dietari d’hivern a
Nova Anglaterra. Ed. L’Eixam, 2012; La desconnexió valenciana. Publicacions de la
Universitat de València, 2014.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 País Valencià
Toni Mollà
155 1. INTRODUCCIÓ : UN NOU ENTORN GENERAL
L’any 2007, la Generalitat de Catalunya va atorgar el Premi Internacional
Catalunya a Edward O. Wilson, pare de la sociobiologia i encunyador del
concepte de “biodiversitat”. El mateix dia del lliurament, el biòleg nord-americà
declarava que “el progrés” --cite textualment-- “és una tendència cap a la
complexitat”. Al marge del significat que atorguem al mot progrés, el canvi -que és un sinònim imperfecte, però possible, de progrés-- és l’altre aspecte que
l’investigador social ha de tenir en compte si vol entendre la “tendència” del
món actual.
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Certament, les darreres dècades han comportat mutacions profundes en els
aspectes polítics, econòmics, culturals i tecnològics de la nostra societat. Una
conseqüència, entre altres, n’ha estat la metamorfosi de l’estructura
comunicativa -i, consegüentment, sociolingüística. La globalització que avança
sense aturador, per exemple, té efectes ambivalents1 que capgiren l’entorn de la
comunitat lingüística, entre els quals destaquen, en primer lloc, els canvis
demogràfics2, l’ampliació de tota classe de mercats i, en bona mesura, la
desterritorialització de la mateixa comunitat lingüística. D’afegit, la
globalització erosiona determinades formes d’organització social, com ara
l’estat-nació, i provoca canvis en la vida personal fins ara impensats. Això sí, no
té les mateixes conseqüències a tot arreu. Els EUA, que cavalquen sobre el
parany del “lliure flux de la comunicació”, ho viuen d’una manera. I els
francesos, sempre recelosos davant del gegant nordamericà, d’una ben diferent;
d’ací la seua defensa de tota mena d’excepcionalitats: des de la revolta contra el
junk-food fins a l’ajuda estatal a les produccions audiovisuals sota l’aixopluc de
1
Per a una anàlisi dels efectes sociolingüístics de la globalització, vistos des de l’angle anglòfon, veieu:
FISHMAN, Joshua (2001): “El nou ordre lingüístic”, en Digithum, Ed. UOC, Barcelona:
http://journals.uoc.edu/index.php/digithum/article/view/590. Trobareu una bona reflexió sobre el lloc de la
llengua i la cultura espanyoles dins del procés de globalització en GONZÁLEZ, Felipe (2000): “Lo hispano en
la globalización”, EL PAÍS, 16 de desembre.
2
La demografia, inclosa la distribució territorial, és el punt zero de l’anàlisi sociolingüística. A Catalunya, per
exemple, els moviments migratoris han jugat un paper clau en l’augment de la massa crítica catalanoparlant.
Com ha assenyalat Andreu Domingo, “la immigració no és l’amenaça a la continuïtat de la llengua, sinó
justament a l’inrevés, ja que la importància que té la llengua com a marca antropològica de la identitat a
Catalunya és precisament també gràcies a la immigració”. Segons Domingo, entre altres raons, perquè “si bé no
tots els habitants a Catalunya parlen català, sense la immigració només tindria tres milions d’habitants, cosa que
tampoc garantiria la continuïtat de la llengua.” Vegeu, a l’efecte DOMINGO, Andreu (2014): Catalunya al
mirall de la immigració, Barcelona, Ed. Avenç.
Les dades sobre usos lingüístics i procedència referides a Catalunya les trobareu a l'Idescat:
http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=6843&V4=6844&ALLINFO=TRUE&PARE
NT=1&CTX=B. Per la seua banda, una fortalesa de la comunitat hispanòfona als EUA és l’elevada taxa de
natalitat i els fluxos immigratoris, tant legals com il·legals. La població hispano-americana legal hi supera els 40
milions de persones, vora un 13% de la població global. D’ací el creixement de mitjans de comunicació en
espanyol com els del grup Univisión, líder del mercat hispà dels EUA, que arriba al 95% de les llars hispanes.
Telemundo és la segona cadena en espanyol als EUA. El creixement de l’oferta televisiva en espanyol ha
provocat que networks, com ara la CBS, s’hagen plantejat l’emissó de les seues sèries en anglés i espanyol. La
debilitat hispanòfona és, per la seua banda, la dispersió territorial. Siga com vulga, el món hispà disposa als EUA
de més de 300 diaris, 550 emissores de ràdio i diverses cadenes de televisió. Caldrà veure si la força de la
demografia (i, per tant, del mercat hispà) és capaç d’imposar-se per davant de les proclames del moviment
English Only --fundat el 1981 pel senador Hayakawa, d’origen japonés--, les campanyes del qual han comptat
amb ajudes de fons estatals i de figures de renom com ara Gore Vidal o Arnold Schwarzenegger. Unes
campanyes que han aconseguit fins i tot que alguns estats hagen declarat l’anglés llengua oficial, cosa que no ha
fet mai el goven federal. Califòrnia, per exemple, va decidir en referèndum el 1986 adoptar, per 73% contra el
27%, l’anglés com a llengua oficial de l’estat.
156 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’anomenada excepcionalitat cultural3. En aquest context, els factors al·lòctons4
adquireixen, sovint, una certa jerarquia per davant dels autòctons. Els satèl·lits i
les xarxes de cable, per exemple, superen antigues barreres proteccionistes,
descol·loquen les polítiques locals i ens posen a casa, a la tablet i a l’smartphone
imatges i dades que només Déu sap des d’on s’emeten5 i amb quins interessos.
Ara bé, una de les paradoxes introduïdes per la nova societat --potser la més
determinant de totes-- és la relació entre la globalitat (el tot) i la proximitat (la
identitat). En aquest sentit, el sociòleg de la comunicació no pot passar per alt la
importància de l’espai territorial --la geografia: la “descripció del territori”.
Geografia i Sociologia són, de fet, perspectives que hem de combinar per tal
d’aconseguir una mirada tan complexa com siga possible sobre la societat que
intentem comprendre6. Podem dir, consegüentment, que el nostre repte, com el
dels francesos, és enfortir el posicionament “glocal” dins del mercat obert. Això
sense oblidar que, en aquest nou context, la continuïtat cultural ja no compleix la
funció cohesiva de fa unes dècades. Això mateix posa en qüestió conceptes com
ara el de territorialitat, utilitzat per la sociolingüística del segle passat, i fins i tot
el d’espai de comunicació, en aquest sentit territorialista7. Finalment, la
3
L’anomenada “excepció cultural” és la regulació que regeix l’audiovisual en els acords de liberalització del
comerç internacional adoptats en l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Comprèn, entre altres
disposicions, una exempció temporal en certes obligacions de liberalització del sector (d’ací el seu nom).
Gràcies a “l’excepció cultural”, s’han realitzat polítiques de promoció de les llengües i cultures des de lògiques
no mercantils. El programa MEDIA de la UE o l’establiment de quotes de cinema o televisió en són exemples.
Sobre els desafiaments de les diverses cultures enmig de la globalització, vegeu WOLTON, Dominique (2004):
La otra mundialización. Los desafíos de la cohabitación cultural global, Ed. Gedisa, Barcelona. També:
WOLTON, Dominique (2006): Salvemos la comunicación. Aldea global y cultura. Una defensa de los ideales
democráticos y la cohabitación mundial. Ed Gedisa, Barcelona. I WOLTON, Dominique i FERRY, JeanMarc (Eds.) (2000): El nuevo espacio público, Ed. Gedisa, Barcelona.
4
Podeu ampliar-ne l’anàlisi en MOLLÀ, Toni (2009): Quina televisió pública? Amenaces i oportunitats a l’era
digital, Ed. Bromera, Alzira.
5
La majoria de les televisions que es reben als Països Catalans tenen el seu emissor a Madrid. Algunes, com ara
Digital +, a Luxemburg, distribueix el senyal per mitjà dels satèl.lits SES Astra (19,2º Est) i Hispasat (30º Oest).
D’ací el contrasentit que organismes com ara el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) només tinguen
competències sobre els operadors que emeten des de Catalunya.
6
Per a una anàlisi de la importància del factor geogràfic en la investigació social, vegeu, per exemple,
DIAMOND, Jared (2006): Armas, gérmenes y acero. Breve historia de la humanidad en los últimos trece mil
años, Ed. Debate, Madrid. I també KAPLAN, Robert D. (2015): La venganza de la geografia. Cómo los mapas
condicionan el destino de las naciones, Ed. RBA, Barcelona.
7
La creació de l'estat nacional va comportar la posada en marxa de la maquinària estatal per aconseguir la
instauració d'una llengua nacional-estatal que servira d'instrument de comunicació col·lectiu i públic --nacional-i que es constituira vincle de vertebració i símbol comunitari. Consegüentment, la llengua nacional esdevingué
la llengua oficial i es convertí en raó d'estat. La concreció territorialista de l'estat nacional, amb l'establiment de
fronteres, va marcar l'àmbit d'aplicació d'aquestes polítiques. En l'actualitat, com diem, els usos lingüístics són
cada dia més internacionals. La viabilitat de les comunitats lingüístiques ja no depén només de factors endògens,
sinó que els supranacionals hi han pres un protagonisme radical. Per a una reflexió sobre l’espai comunicatiu
157 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 digitalització i la convergència dels sectors de la comunicació i les
telecomunicacions són factors que ens obliguen a resituar la funció dels mitjans
de (re)producció lingüística dins d’aquest (nou) model social en què ja vivim
immergits. El mateix concepte de normalització lingüística, tan totèmic, tampoc
sabem ben bé què significa en aquest nou marc.
2.
UN DIAGNÒSTIC PARTICULAR
D’acord amb l’entorn que generen els (nous) factors, hem de replantejar el
diagnòstic sobre la llengua, sobre l’espai de comunicació compartit pels Països
Catalans i, naturalment, les polítiques públiques (institucionals i cíviques) sobre
la matèria. És hora, per tant, de (re)pensar quin lloc ha d'ocupar el català en
l'estructura social dels Països Catalans, més enllà del paper simbòlic. Al
capdavall, la funció bàsica dels idiomes --visions romàntiques a banda-- és la
cohesiva/discriminativa8 dins de les estructures corresponents --incloses les
econòmiques9. No oblidem que la discriminació definitòria en la societat
capitalista es produeix dins els processos de producció, distribució i consum.
158 català, vegeu: GIFREU, Josep (2014): El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la
llengua als mèdia (1976-2013). Col·lecció Aldea Global. N’he fet una ressenya crítica a MOLLÀ, Toni (2014).
“A propòsit de l’espai de comunicació”, dins L’Espill, 47, Ed.PUV, València.
8
Un altre punt fort de l’espanyol als EUA és que les grans empreses busquen (perquè els necessiten) treballadors
bilingües. Per la seua banda, la política lingüística del Quebec incideix en el món laboral. La llei 101 prohibeix
que els empresaris exigesquen el coneixement d’altres llengües diferents al francés per a l’accés a un lloc de
treball fora d’aquells reservats per la mateixa ocupació. La llei exigeix, també, que les empreses de més de
cinquanta treballadors elaboren programes de francesització. Finalment, l’anomonada Révolution Tranquille del
Quebec, a més de polítiques culturals, va impulsar als anys 60 del segle passat, canvis socioeconòmics com ara
l’ajuda al desenvolupament d’empreses francòfones o els sistemes de sanitat, ensenyament i serveis públics.
9
El Manifest dels Marges, “Una nació sense estat, un poble sense llengua”, ja subratllava aquesta característica
l’any 1979!
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Comptat i debatut, els idiomes que tenen alguna possibilitat de futur seran els
que assoliran valor de canvi i intercanvi en el mercat, efusions sentimentals al
marge. Es tracta d'un peix que es mossega la cua. Si la llengua no té valor
instrumental, no accedirà al món productiu, laboral i comercial; i si no hi és
usada, no tindrà valor instrumental als ulls dels hipotètics usuaris.
El diagnòstic exigeix la identificació dels àmbits determinants per al futur de
l’idioma en la nova situació i el disseny d’alternatives estratègiques,
l’establiment d’àmbits d’actuació, recursos, etc. Per important que siga l’escola -l’àmbit preferent de les polítiques lingüístiques tradicionals--, el futur dels
idiomes es juga en els mitjans de comunicació de masses, les indústries culturals
i l’activitat econòmica --amb tantes complicitats compartides. L’escola del segle
XXI ja no té les capacitats que li atribuïa Alexandre Galí. Els canvis dels últims
anys l’han deixada en bona part fora de joc quant al potencial socialitzador. El
saber --lingüístic i no lingüístic-- que s’exigeix per a manejar-se al món complex
que habitem té poc a veure amb la institució escolar, una “estació fantasma” per
on ja no passa el tren, segons la metàfora d’Ulrick Beck10. Els murs de l’escola,
com les fronteres lingüístiques, també han desaparegut. L’escola és avui un nus
d’una xarxa interdependent la fortalesa (o debilitat) del qual radica en les
relacions amb les polítiques cíviques, les culturals i les audiovisuals. Val a dir
que, al País Valencià, la separació dels alumnes en aules o centres escolars
diferents per raó de llengua, incloses les universitats públiques, ha estat l’error
més greu de la política lingüística11, cosa que ha escindit el cos social en dues
comunitats lingüístiques i atempta contra el principi d’universalització de
qualsevol servei públic12.
159 L'any 1982 Joan Fuster13 publicava Ara o mai, treball on repassava les
possibilitats del futur del català, especialment al País Valencià. Una de les
conclusions era la següent: l’única possibilitat seria rescatar l'utillatge
10
11
He parlat d’aquest aspecte en MOLLÀ, Toni (2010): “L’escola fantasma”, dins El Periódico de Catalunya,
12/03/2010. Ara, en MOLLÀ, Toni (2014): La desconnexió valenciana, PUV Ed., València.
La política és el procés per mitjà del qual una societat tria les regles que la governaran. La política lingüítica
n’és una part.
12
Gràcies que el bon criteri de pares, alumnes, professors i els impagables esforços d’Escola Valenciana han
aconseguit convertir un model nefast en una oportunitat per a la cohesió cívica.
13
FUSTER, Joan (1982): Ara o mai, Ed. Tres i Quatre, València. Sobre el pensament sociolingüístic de Joan
Fuster, vegeu MOLLÀ, Toni (2004): “La llengua, ara?, mai?”, dins DD.AA. (2004): A propòsit de Joan
Fuster, Ed. Càtedra Joan Fuster, Ed. UV, València. Ara també en MOLLÀ, Toni (2007): Quina política
lingüística, Ed. Bromera, Alzira. També MOLLÀ, Toni i BOLTA, Marisa (1994): Joan Fuster. Escrits sobre
la llengua. Presentació i selecció de textos, Ed. Tàndem, València.
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 audiovisual per al català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot que
recuperar l'escola o la Universitat, o la tipografia.
La sentència fusteriana establia de manera rotunda la rellevància del sector al
País Valencià. Sobretot si acceptem que les motivacions per a l'ús d'un idioma -fins i tot si ens referim a l'ús escolar-- són de caràcter social. I que, en una
societat urbana i terciària com la valenciana, els mitjans audiovisuals són la
primera xarxa generadora d'aquelles motivacions14. No oblidem, tampoc, que
l'aprenentatge més eficient és l'inconscient. És per tot això molt greu que, des
dels mitjans de comunicació, com és el cas valencià, amb la desaparició de
RTVV15 i la desconnexió dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i
Televisió, es desdiga la política lingüística que s'intenta aplicar en altres àmbits,
com ara l'escolar. Si els mitjans de comunicació no confirmen als alumnes i als
pares d'alumnes que aquella llengua que s'esforcen a aprendre és un instrument
apte per a la mobilitat social, l'ensenyament se'n ressentirà més prompte que
tard. En aquest context, la principal funció dels mitjans audiovisuals és la
demostració que aquella llengua és útil --i, eventualment, necessària: una
llengua adequada per a transmetre continguts de tota mena, en qualsevol
circumstància i amb qualsevol grau de formalitat. La ràdio i la televisió no
solament entren fins a la cuina de cada llar en una determinada llengua, sinó que
hi perpetuen formes de pensar i d’entendre el món: disposen del poder de
legitimació social de l'idioma i són l'agent bàsic de la cohesió de les societats
modernes. En aquest context, juguen un paper angular els mitjans públics perquè
són responsables de la creació d'una opinió pública democràtica; i de forma
paral·lela, de la normalització lingüística.
14
Per a una anàlisi de les motivacions per a l’aprenentatge dels idiomes, vegeu MOLLÀ, Toni (1991): “Les
motivacions i l’ús de la llengua”, dins Actes de les III i IV Jornades de Sociolingüística de la Nucia, Ed.
Marfil, Alacant. Ara en MOLLÀ, Toni (2007). I també LAMBERT, W.E. (1986): “A Social Psychology of
Bilingualism”, en Sociolinguistics, Ed. Penguin Books, Londres.
15
Hem analitzat el tancament de RTVV i els seus efectes en MOLLÀ, Toni (2013): “Va ser un gran somni”, El
Periódico de Catalunya, 7/11/2013. I també MOLLÀ, Toni (2013): “RTVV, al tancament”, El Periódico de
Catalunya, 27/11/2013. Hem parlat del tancament de Catalunya Ràdio en MOLLÀ, Toni (2014): “La
desconnexió valenciana”, El Periódico de Catalunya, 29/101/2014. Tots tres articles ara en MOLLÀ, Toni
(2014). De les vicissituds de la recepció de TV3 al País Valencià, n’hem parlat a MOLLÀ, Toni (2015): “Per
què no rebem TV3 al País Valencià?”, dins El País, 10/02/2015. Per a una anàlisi més detallada de les
conseqüències de la liquidació i tancament de RTVV, així com també per a la necessitat d’una refundació de la
RTVV, vegeu COL·LECTIU RICARD BLASCO (2014): RESET RTVV. Per unes polítiques de
comunicació al servei de la societat, Ed. Onada, Benicarló.
160 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 3. ESPAI PÚBLIC,
LINGÜÍSTICA
ESTAT
DEL
BENESTAR
I
POLÍTICA
En aquest context, el sociolingüista no pot obviar la crisi de l’espai públic: espai
de la controvèrsia i, alhora, de l’anivellament de les tendències particulars i
comercials. La concepció de l’espai públic ha estat la pedra de toc de les
polítiques institucionals. L’espai físic (el carrer i la plaça), el mediat (els mitjans
de comunicació) i el virtual que representa Internet. Les polítiques
conservadores l’han entés sempre en un sentit minimalista. Les més
progressistes han tendit a (re)inventar-lo amb l’aire dels temps.
161 En el terreny físic, el model diguem-ne “americà”, per entendre’ns, ha concebut
l’espai públic com una simple zona de trànsit. La conseqüència n’és la ciutat
suburbana, una taca metastàsica sense centre ni final. La ciutat compacta i
multifuncional, amb llocs de trobada i de diàleg, solem associar-la, per contra, a
models diguem-ne “europeus” també per entendre’ns. Jane Jacobs va assenyalar
als anys 60 del segle passat el valor col·lectiu dels vincles informals de veïnatge
en la metròpoli16. La qualitat de la vida ciutadana hi depén en bona mesura del
capital social17 acumulat en l’espai públic o parapúblic (ateneus, cafés,
associacions, etc.). No és debades que George Steiner18 assegure que Europa és
“el carrer, el cafè i el mercat”, llocs de difusió d’una opinió pública fonamentada
en la trobada i l’intercanvi --gèrmens del pluralisme i de la complexitat
democràtica.
16
JACOBS, Jane (1967): Muerte y vida de las grandes ciudades, Ed. Península, Barcelona.
17
Per a la noció de “capital social”, vegeu PUTNAM, Robert D. (2002): Solo en la bolera, Ed. Galaxia
Gutemberg, Barcelona. I també PUTNAM, Robert D. (2003): El declive del capital social, Ed. Galaxia
Gutemberg, Barcelona.
18
STEINER, George (2004): La idea d’Europa, Ed. Arcàdia, Barcelona.
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 En aquest sentit, Rafael-Lluís Ninyoles19 relaciona la substitució del català a la
ciutat de València amb la “mobilitat residencial” i les transformacions urbanes a
partir de la dècada dels seixanta del segle passat. Ninyoles mateix assegura amb
perspicàcia que “València fa la sensació de ser una ciutat reconstruïda” i les
conseqüències sobre l’entorn cultural, social i polític són més que evidents20. Per
si no era prou, constata que, des de la mort de Franco, l’únic associacionisme -biga mestra del capital social-- que ha crescut a València ha estat el faller, una
xarxa de casals que, com algunes cerveseries bavareses, han estat els nòduls de
reproducció cívica del pensament reaccionari i antivalencià, amb perdó per la
redundància.
El sociòleg de la comunicació ha de parar atenció,
d’afegit, a una determinada política d’infraestructures
que clivellen el País Valencià i n’estronquen les
connexions amb Catalunya. Com és sabut, la construcció
de la xarxa de ferrocarrils a mitjan segle XIX va ser
determinant per a cohesionar el mercat espanyol i la seua
gent. El mapa ferroviari i de carreteres que patim és
conseqüència d’aquella concepció radial del territori que
copiava el model francés. Els nacionalismes perifèrics
van ser les estratègies proteccionistes dels diferents
mercats interiors. El País Valencià, sempre un pas enrere,
es va quedar al marge d’una cosa i de l’altra. La
construcció de l’autopista del Mediterrani sobre l’antic
traçat de la Via Augusta va tardar un segle. Una via de pagament. Finalment, es
van construir dos ramals l’autovia gratuïta A-3 (Madrid-València i MadridAlacant i Múrcia), que connectaven el km. zero espanyol amb les que
esdevindrien les seues platges --Cullera, Benidorm o Santa Pola21.
162 Al nostre entendre, la normalització lingüística implica, en primer lloc, una
vertebració no-jeràrquica del territori. De fet, el conflicte lingüístic simbolitza i
19
NINYOLES, Rafael-Lluís (1996): Sociologia de la ciutat de València, Ed. Germania, Alzira.
20
La crisi de l’espai públic urbà, amb la segregació de zones que realimenten l’aïllament social i
l’individualisme, o la desestructuració territorial, són un problema estructural a tenir en compte.
21
Encara avui dia, el govern espanyol reconeix obertament que les obres de l’AVE, per exemple, "no busquen
una rendibilitat econòmica, sinó social per mitjà de la cohesió entre territoris”. Són paraules textuales
pronunciades a Sant Jaume de Compostel·la pel Secretari general d’Infraestructures del Ministeri espanyol de
Foment, Manuel Niño, el 29/03/2015. Vegeu, per exemple, La Vanguardia, 30 de març de 2015:
http://www.lavanguardia.com/economia/20150330/54428567855/gobierno-ave-rentabilidad-economicacohesion-territorial.html
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 perpetua, a més de les diferències classistes o d’estatus, també una jerarquia
geogràfica. El disl·locament al nord i al sud dels rius Minho i Sénia, posem per
cas, i també entre les ciutats i els pobles del País Valencià, així ho demostra. La
ciutat d’Alacant, per la seua banda, és l’autèntic punt d’alerta roja pel que fa a
la substitució lingüística, amb uns índex d’ús per sota de la mitjana del país i de
les comarques veïnes com ara la Marina, el Comtat o l’Alcoià que mantenen
indicadors sòlids. En la situació sociolingüística, com en altres aspectes,
Alacant, continua a part, segons la fórmula de José Vicente Mateo: una illa
desconnectada del seu context immediat.22
Les idees vigents sobre l’espai públic de la comunicació són la rèplica
d’aquelles concepcions de l’ordenació territorial i urbana. De fet, arran dels anys
80 del segle passat --amb Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne
Unit-- s’imposen aires neoliberals en matèries, entre altres, de
telecomunicacions i de l’audiovisual que canviaran de dalt a baix l’espai públic
de la comunicació. Amb l’excusa de la “liberalització dels mercats” (l’augment
de la competència), s’inicia un programa de privatització dels monopolis estatals
que clavillaran per sempre la concepció del “servei públic”. La lògica
econòmica s’imposa per davant de la rendibilitat sociocultural. En aquest
context, la cohesió i la solidaritat nascudes del pacte social que havia representat
l’Estat del Benestar perd solidesa. Una conseqüència n’és la crisi dels models de
televisió pública. Les polítiques audiovisuals de la Unió Europea (que deixa en
mans dels estats, per mitjà del Protocol d’Amsterdam, la descripció del concepte
de servei públic) tampoc han ajudat a la definició d’un servei tan necessari
enmig d’aquesta societat complexa i canviant. La interpretació restrictiva del
servei públic a l’activitat dels mitjans de titularitat pública també és un
entrebanc per a la universalització del servei23.
22
Brauli Montoya n’ha fet un documentat treball en MONTOYA, Brauli (1996): La llengua interrompuda, Ed.
Denes, València.
23
D’acord amb la legislació vigent, la televisió privada --com l’ensenyament o la sanitat privats-- haurien de
complir “la gestió indirecta del servei públic” d’acord amb allò que en determinen els poders públics. Un
incompliment manifest als tres àmbits a tots els Països Catalans. El concepte de servei públic de televisió, per
exemple, ha estat objecte de debat els darrers anys, especialment en allò referent als usos de la televisió, i
també al control i finançament. Siga com vulga, la informació com a bé públic és responsabilitat de les
institucions perquè els agents privats no assumeixen els reptes de la col·lectivitat a causa de la lògica
comercial que opera sota la llei del màxim benefici i no del màxim benestar dels ciutadans. Hem estudiat els
valors i les missions del servei públic de comunicació dins MOLLÀ, Toni (2009): Quina televisió pública?
Amenaces i oportunitata a l’era digital, Ed. Bromera, Alzira.
163 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Al nostre entendre, l’àmbit públic, entés com l’espai dels interessos col·lectius,
és un valor en ell mateix. Més enllà de la idea beneficoassistencial de l’Estat del
Benestar, el sector públic és una xarxa de seguretat comunitària que té com a
objectiu bàsic la compensació dels valors mercantils que es difonen amb el
pensament conservador i els seus mites ideològics. És ací on troben sentit unes
polítiques comunicatives i lingüístiques desplegades sota paràmetres de
rendibilitat i de cohesió socials. Espai públic, Estat del Benestar i política
lingüística esdevenen, en conseqüència, factors que cal combinar positivament24.
El sociolingüista i el responsable polític han de ser imaginatius en la
configuració d’un model propi que s’adapte a les característiques de la societat
concreta. Fóra il·lògic dissenyar les
mateixes polítiques lingüístiques, posem
per cas, a Catalunya i al País Valencià.
Una distinció fonamental entre un
territori i l’altre rau en la diferència de
consens social existent al voltant de
l’espai públic i simbòlic que representa
la llengua catalana. Al País Valencià,
clivellat per tants aspectes, no s'han construït els mecanismes de consens
cultural que exigeix una societat moderna. Ara bé, lluny de mítics pactes
metafísics sobre el debat identitari25, considerem que el dèficit identitari del País
Valencià és, bàsicament, un dèficit de xarxes de comunicació compartides.
D’altra banda, la virulència del conflicte social valencià s’explica perquè els
àmbits de la conflictivitat són aquells en què hauria d’assentar-se el consens.
Llengua i comunicació són, almenys des del 1977, armes llancívoles amb valor
estrictament tàctic entre les forces socials i polítiques del país. El colp d’estat
ideològic del 1978 --el blaverisme26-- va introduir el verí dels discens i el
conflicte en els àmbits naturals de la cohesió que representa l’espai públic. Els
efectes d’aquell “colp” contaminen encara tots els nostres debats. L’ideològic
perquè l’esquerra existent ha assumit en bona part la doctrina conservadora.
L’econòmic i el territorial perquè confina el País Valencià a eixos de
desenvolupament allunyats dels nostres interessos concrets. El fet clivella més
24
Hem reflexionat sobre aquestes relacions dins MOLLÀ, Toni (2004): “Espai públic, Estat del Benestar i
Política lingüística”, L’Espill, núm. 15 , Ed. UV, València. Ara, en MOLLÀ, Toni (2007).
25
Vegeu MOLLÀ, Toni (1999): “La problemàtica identitària al País Valencià”, en Història, política i societat
als Països Catalans, volum 12. També MOLLÀ, Toni (1994): La utopìa necessària. Nacionalisme i societat
civil, Ed. Bromera, Alzira.
26
Per a una anàlisi del blaverisme, vegeu MOLLÀ, Toni (1994).
164 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 encara l’opinió pública valenciana entesa com a globalitat i accentua sentiments
com ara l’alacantinisme o el mateix blaverisme.
4. EL MERCAT EN CATALÀ
Segons les enquestes realitzades durant 2003 i 2004, més d’11 milions de
persones entenen el català i més de 9 milions el parlen27. Per la seua banda, el
VII Informe sobre la situació de la llengua catalana (2013)28 confirma que més
del 70% de la població declara que el sap parlar, més de 90% l’entén i més
del 50% el sap escriure.
Territori
Andorra
Població total Sap parlar català Entén el català
78.549
78,9%
96,0%
Catalunya
7.134.697
84,7%
97,4%
Illes Balears
1.001.062
74,6%
93,1%
País Valencià
4.806.908
53,0%
75,9%
Franja de Ponent (Aragó)
45.357
88,8%
98,5%
Catalunya Nord (França)
422.297
37,1%
65,3%
L'Alguer (Sardenya)
Total
40.257
13.529.127
61,3%
9.118.882
90,1%
165 11.011.168
Unes xifres que situen el català per davant del portugués europeu, el suec, el
danès, el finès, el grec, el txec o l’hongarès. L’exposició El català, llengua
d’Europa29 també confirma aquestes dades. A més, el català és la 7a llengua més
apresa a Europa i la 22a més traduïda del món, estudiada a vora 120 universitats
del món, per davant del suec, el danès o l’hongarès, la 19a més utilitzada a
Twitter i la 15a en articles publicats a Viquipèdia. D’afegit, el català es parla en
27
Vegeu dades de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya:
http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/dades_i_estudis/mapa_i_dades_generals/. La llengua
catalana ocupa el lloc 88 en el rànquing Top 100 languages by Population d’Ethnologue
(http://www.ethnologue.com) si comptabilitzem les 9.118.882 persones que declaren que saben parlar-lo.
28
http://blogs.iec.cat/cruscat/publicacions/informe/. Podeu consultar-ne les conclusions més rellevants a:
http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2013sintesi.pdf
Versió en anglès: http://blogs.iec.cat/cruscat/wp-content/uploads/sites/15/2011/11/REPORT-CATALAN2013-Xarxa-CRUSCAT.pdf
29
http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/exposicio_catala_llengua_europa/
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 un territori amb una altíssima continuïtat territorial. Un factor que hauria de
facilitar tota mena d’intercanvis i de relacions directes i mediades que faciliten
polítiques compartides com les d’altres contextos entre les quals caldria
esmentar el Tractat d’Unió Lingüística Neerlandesa30 i el Conveni Lingüístic del
Països Nòrdics31. En aquests països el desenvolupament cultural, lligat les
respectives llengües i també a la seua dimensió industrial, és des de fa anys un
àmbit preferent d’intervenció política ja que consideren, d’una banda, que els
territoris més pròspers tenen més població ocupada en cultura32 i, de l’altra, que
el llindar d’impacte d’un sector productiu sobre l’economia global del país està
en el 4% del PIB. A l’efecte, aquests països han optat per la comunicació i la
cultura com una àrea productiva creixent al marge fins i tot del seu valor
ideològic o supesestructural. I com un element proteccionista davant les les
multinacionals, que intenten dominar totes les àrees de l’activitat económica i,
per tant, del darwinisme econòmic. D’acord amb aquesta concepció, la cultura
ha esdevingut un sector estratègic a tots els Països Nòrdics33. El Llibre Verd de
l’Economia Creativa per a la Regió Nòrdica (2007) ja ho avançava. El grup
KreaNord34 elabora recomanacions estratègiques per a Dinamarca, Finlàndia,
Islàndia, Noruega i Suècia.
30
El Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa (Taalunierverdrag) fou subscrit entre Bèlgica i els Països Baixos
l’any 1980 i té com a missió la col.laboració pel que fa el tractament de la llengua neerlandesa, que
comparteixen els flamencs i els holandesos. Als Països Catalans, Isidor Marí va posar aquest tractat com a
model d’un possible acord interinstitucional entre els diversos països de llengua catalana. Quant a les seues
competències, n’hi ha de referents a l’estructura lingüística (ortografia, gramàtica i lèxic), com també de
referides als àmbits d’ús, com l’administració o la seua difusió internacional. A Barcelona, se’n va celebrar fa
uns anys un seminari específic, impartit per Ivo J. D, Peeters. En podeu trobar la ressenya en BATLLE i
CASASA, Mercè (1986): “Seminari sobre el Tractat d’Unió Lingüística Neerlandesa”, dins Revista de
Llengua i Dret, núm 8, Ed. Generalitat de Catalunya, Barcelona.
31
El Conveni Lingüístic dels Països Nòrdics és, com també altres acords del Consell Nòrdic, una entitat formada
per Dinamarca, Islàndia, Noruega, Suècia i Finlàndia, un mecanisme de coordinació de la política lingüística
entre aquests països. Per a una aproximació descriptiva, vegeu BAÑERES, Jordi (1990): “La política
lingüística del Consell Nòrdic”, dins Revista de Catalunya, núm 43, Barcelona. I també PUIG i SCOTONI,
Pau (1998): "Els països nòrdics davant la pressió de l'anglès", dins DD. AA. (1998): Polítiques lingüístiques a
països plurilingües, Ed. Generalitat de Catalunya, Barcelona.
32
Vegeu, per exemples, les dades de l’European Cluster Onservatory (2010) sobre les Creative and cultural
industries.
33
La indústria de la cultura ocupa el segon lloc als EUA. Al Regne Unit és tan important com l’automobilística.
De fet, al mateix Regne Unit --bressol de la llengua anglesa!-- la indústria audiovisual creativa, que havia estat
diversa i potent quan M. Tatcher va decidir suspendre la política de quotes vigent, entra en declivi a partir de
l’1 de gener del 1983. Des de llavors, la indústria al RU està reservada a la “cottage industry” d’interès
domèstic només; o, en el millor dels casos, a les coproduccions amb Hollywood tant en la producció com en la
distribució i promoció. Per això, ara s’ha tornat a fórmules proteccionistes davant del germà nord-americà. Els
casos de França, Mèxic o Corea del Sud confirmen també la necessitat del proteccionisme cultural-industrial.
34
Vegeu: http://www.kulturkontaktnord.org/lang-en/forms-of-funding/kreanord
166 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 “La dinàmica sociolingüística dels diferents territoris de la comunitat
lingüística catalana està determinada pel context sociopolític”, afirma l’Informe
esmentat. I no deixa de tenir una part de raó, però no tota. La situació social de
l’idioma no es pot imputar només a la situació política de cadascun del territoris.
Com hem assenyalat dalt, la viabilitat de la comunitat lingüística depén de
diferents factors --geogràfics i territorials, sociodemogràfics, econòmics,
polítics, socioculturals i tecnològics-- i les mútues interconnexions. Siga com
vulga, als Països Catalans, la doble pressió americana i espanyola fa insostenible
cap mena d’indústria audiovisual que competisca en el mercat global. Cal, per
tant, alguna mena de proteccionisme; per descomptat, obert i flexible ja que les
cultures amb futur són les cultures receptives a la innovació, però capaces de
seleccionar les influències exteriors que, lluny de debilitar-les, les enforteixen35.
5. EL CONTEXT COMUNICATIU VALENCIÀ
No fa mig segle, el País Valencià era una societat de
base agrària que Joan Fuster va descriure en Nosaltres
els valencians. Però el país ha sofert una modernització
accelerada que ha dislocat la cultura tradicional i n’ha
clivellat la cohesió social. Si la industrialització
comportà fenòmens com ara la desagrarització, la
urbanització o els canvis demogràfics, el paradigma
informacional ens aboca a una societat complexa que
ens allunya d’aquella tradicional, però també dels
models industrials estàndards. El País Valencià és una
societat industrial distinta també a la basca o la catalana,
que s’industrialitzaren anys abans i de forma diferent.
167 El País Valencià viu potser les majors turbulències econòmiques i socioculturals
de la història. La rapidesa i la profunditat dels canvis exigeixen respostes
innovadores. Aquesta evidència genèrica serveix també per al sistema
comunicatiu, travessat per interessos de tota mena --polítics i econòmics, públics
i privats-- i en transformació accelerada. Només la intervenció política pot
35
Vegeu, com a treball de referència DIAMOND, Jared (2006. A propòsit de les cultures indígenes dels EUA,
l’autor escriu: “En la actualidad, la tribu más numerosa de indígenas americanos de USA son los navajos, que
a la llegada de los europeos eran sólo una entre cientos de tribus. Pero los navajos demostraron poseer una
especial capacidad de adaptación y habilidad para la selectividad de innovaciones. Adoptaron los tintes
occidentales para sus tejidos, se hicieron buenos plateros y hoy conducen camiones sin abandonar sus moradas
tradicionales”.
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 governar el sistema36. El País Valencià té, a hores d’ara, una estructura
informativa arcaica i provincial, amb xifres de lectura en el límit del
desenvolupament mediàtic, i sense cap diari, ràdio ni televisió, ni pública ni
privada, de caràcter autòcton. El mercat comunicatiu valencià està clivellat, a
més, per espais de base local i provincial que en (re)alimenten la fragmentació37.
D’altra banda, al País Valencià més que a cap altra comunitat autònoma
espanyola, els mitjans privats han condicionat l’esdevenidor col·lectiu des de
l’anomenada transició democràtica i també les decisions dels governs de torn.
Diríem que els mitjans privats no han estat innocents, sinó que han estat actors
actius en la delimitació de les ideologies que circulen al país i les consegüents
alternatives socials i polítiques38. D’afegit, la construcció de l’aparell autonòmic
no va anar acompanyada de la vertebració d’un espai cultural i de comunicació
que el legitimara, més enllà de la creació de la RTVV, una televisió i una ràdio
utilitzades, des dels seus inicis el 1989, de manera poc compromesa amb els
valors que li assignava la mateixa Llei de Creació39. Una evolució que va
empitjorar fins al punt de no retorn amb l’arribada del Partit Popular a la
Generalitat Valenciana el 199540 i que va culminar amb la fallida econòmica
induïda de RTVV i el seu tancament i liquidació.
168 36
La pressió lobbista de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA) contra el model de negoci
dels operadors públics de televisió és només una mostra de la confrontació d’interessos (informatius i
econòmics) del sector.
37
Consulteu MARTÍNEZ, Francesc (2010). Periodisme contra les cordes. El valencià en els mitjans de
comunicació, Ed. Denes, Paiporta. I també MARTÍNEZ, Francesc (2010): Periodisme local i comarcal. La
comunicació valenciana de proximitat, Ed. PUV, València.
38
A la ciutat de València, per exemple, les línies informatives i empresarials dels diaris Las Provincias i Levante
van ser tan determinants en la configuració de l’actual estructura social i política del país com els mateixos
partits polítics, sovint ostatges d’aquelles estratègies periodístico-empresarials. En el context del primer
postfranquisme, el Diario de Valencia, primer, i el Noticias al día, després, van ser dos intents de premsa
plural i moderadament valencianista que la classe dirigent valenciana --inclòs l’empresariat de la comunicació
i el poder polític institucional-- no va tenir interès a consolidar. Ben al contrari, eren sabedors que la creació
d’un tercer espai comunicatiu al País Valencià hauria estat el brou de cultiu en què podia haver germinat la
creació del corresponent tercer espai sociopolític que no els feia el pes ni als uns i als altres. Més interessats en
les bondats i les transversalitats del bipartidisme, es van encarregar de dinamitar aquelles iniciatives per tots
els mitjans possibles. L’estructura dualista de la premsa reforçava una convicció demoníaca segons la qual
totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra roïna i rebutjable.
Llei 7/1984 de Creació de RTVV de 4 de juliol. Ens hem ocupat del tema en diversos treballs, inclosa la nostra
tesi doctoral: La televisió valenciana del segle XXI. Nous factors i noves funcions. Autodiagnòstic i anàlisi de
prospectiva(2005-2010): http://tonimolla.cat/?page_id=71.Podeu consultar també el Manifest de l’associació
País Valencià i democràcia, en què ja denunciàvem el desengany produït pel funcionament de RTVV als cinc
anys de l’inici de les seues emissions: www.tonimolla.cat.
39
40
Sobre l’evolució de RTVV, consulteu: MOLLÀ, Toni (2014a). I MOLLÀ, Toni (2014b). Ara, en MOLLÀ,
Toni (2014).
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 6. UNA NOVA POLÍTICA PÚBLICA DE COMUNICACIÓ AL PAÍS
VALENCIÀ
En aquest context, l’objectiu més peremptori és el reforçament d’una esfera cada
dia més malmesa com és l’espai públic. El tema és especialment rellevant si
pensem en la centralitat de la televisió en l’ecosistema comunicatiu, malgrat
l’aparició de noves tecnologies, nous formats i la consegüent fragmentació de
les audiències. Ara més que mai, insistim en la necessitat d’un pacte civil i
polític que supere velles i noves fragmentacions,41 un pont de diàleg i d’acord
més enllà de les majories electorals al voltant de la llengua, la cultura i les
esferes públiques de la comunicació com ara el sistema escolar i les ràdios i
televisions42: un horitzó de creixement que convertisca la llengua, la cultura i la
comunicació en valors de desenvolupament estratègic.
En aquest entorn, la modernització econòmica i cultural del País Valencià de la
darreria del segle passat exigia un impuls públic sobre l’estructura productiva i,
especialment, en aquell sectors estratègics per a l’orientació futura. Aquest va
ser, al nostre entendre, l’èxit inicial --insistim: inicial-- de RTVV. El
desmantellament progressiu del sector audiovisual produït els darrers anys
coincideix plenament amb la caiguda de la demanda --“la voluntat i capacitat de
consum”-- per part de RTVV43. L’orientació (i l’evolució) del model socio41
Volem insistir que l’acord no ha de ser només polític sinó que considerem imprescindible la implicació de
l’anomenada societat civil. Al nostre entendre, la participació ciutadana directa i el compromís ciutadà són la
millor garantia d’èxit de les iniciatives polítiques col·lectives. Tal com ha assenyalat Robert D. Putnam en
diferents treballs, “les xarxes, les normes i la confiança social són factors que faciliten la coordinació i la
cooperació en benefici mutu”. Vegeu, per exemple, PUTNAM, Robert D. (2002). D’altra banda, la crisi de
legitimitat dels governants i de la política hereva dels postfranquisme aconsella enfortir més i més els ponts de
col·laboració de la societat civil en les inisiatives públiques de tota mena, de tal forma que es recupere la
confiança en la política com la manera més democràtica de gestionar les societats. Manuel Castells assegura en
el seu darrer llibre que “la confianza es lo que cohesiona a una sociedad, al mercado y a las instituciones. Sin
confianza, nada funciona. Sin confianza, el contrato social se disuelve y la sociedad desaparece,
tranformándose en individuos a la defensiva que luchan por sobrevivir”. Vegeu CASTELLS, Manuel (2013):
Redes de indignación y esperanza, Alianza Editorial, Madrid.
42
No es tracta de deixar de costat la controvèrsia identitària, sinó de superar el dèficit cultural que arrossega el
país. La redefinició dels models escolars i les polítiques sobre les indústries culturals haurien de formar-ne
part.
43
La indústria audiovisual --cinematografia, ràdio, televisió, vídeo i dvd i indústries multimèdia-- forma part de
les anomenades indústries culturals, amb el teatre, la dansa, la música, el cinema, la literatura i l’art, entre
altres. Una indústria de gran activitat econòmica que crea ocupació i que, paral·lelament, té capacitat
d’influència sobre les identitats, crea valor artístic i influeix en l’educació, els gustos, les mentalitats i les
ideologies dels ciutadans. Un sector amb riscos elevats pels costos de producció, l’amortització a llarg termini
dels productes, la dificultat per a aconseguir finançament i l’acceptació imprevisible dels productes per part del
públic. D’afegit, com ja hem assenyalat més amunt, els mercats audiovisuals europeu i espanyol --en què
s’inscriu el valencià-- estan marcats per la forta incidència de les produccions nord-americanes i la pròpia
169 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 econòmic també depén, almenys en part, del futur de la nostra principal empresa
de comunicació. D’ací que la nova RTVV ha de concebre’s com la punta de
llança del sector audiovisual privat, de la innovació tecnològica i de
l’anomenada economia creativa pel seu impacte cultural i econòmic en la
societat moderna. Pensem, per exemple, que a la Comunitat de Madrid
l’ocupació en el sector cultural supera el 5% de la població activa. A Catalunya,
no arriba al 4% i al País Valencià al voltant de l’1%. Ara per ara, les empreses
que es van constituir al socaire de RTVV --doblatge44 i producció, amb els
subsectors connexos-- han desaparegut en la seua majoria o apenes subsisteixen
amb una activitat per davall de la seua capacitat productiva, en situacions
econòmiques d’extrema gravetat i sense possibilitats de creixement ni en el
mercat intern del país ni el l’extern atesa la falta de dimensió i de línies de
finançament. La reformulació del paper estratègic de la comunicació pública
valenciana és, per consegüent, una necessitat peremptòria. Cal dissenyar un
"model valencià" de comunicació pública en relació amb la política industrial,
tecnològica i cultural que complisca el que n'eren els objectius fundacionals:
integració social, econòmica i lingüística del país, per una banda, i factor
d'incentivació de la indústria autòctona del sector, de l'altra. Tot això representa,
també inevitablement, un replantejament de les relacions, en el seu sentit més
ampli, entre el sector públic i la iniciativa privada.
170 Tot això hauria d’incloure, si ens ho mirem des
del prisma de la maximització de les oportunitats
econòmiques de la indústria cultural, l’explotació
del mercat lingüístic compartit entre Catalunya,
les Illes Balears i el País Valencià. No hi ha prou
amb la simple reciprocitat de senyals de RTVV i
la CCRTV, encara que és imprescindible45. No
oblidem que, després de 28 anys, el 17 de febrer
44
45
fragmentació cultural i lingüística. Sobre les conseqüències del tancament de RTVV al sector, vegeu també
PELLISSER, Nel·lo i MOLLÀ, Diego (2014): Informe sobre els efectes del tancament de la Ràdio Televisió
Valenciana (RTVV) per al sector audiovisual del País Valencià, dins de l’Observatori de la Producció
Audiovisual
(OPA)
de
la
Universitat
Pompeu
Fabra
de
Barcelona:
http://www.upf.edu/depeca/opa/dossier11/ds11_inf1.htm.
El pressupost per a doblatge al valencià de RTVV es va anar reduïnt de manera incomprensible a partir de
l’any 2007 la qual cosa va portar a la fallida del sector.
En MOLLÀ, Toni (2014) vam analitzar el significat real i metafòric que va representar el tall de les emissions
de Catalunya Ràdio al País Valencià.
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 de 2011, les emissions audiovisuals de la Corporació Catalana de Mitjans
Audiovisuals (CCMA) van anar a negre a les comarques valencianes46. Una
derrota del valencianisme civil i un atac als drets democràtics elementals. El 21
de gener de 2014 també hi va emmudir Catalunya Ràdio47. Amb el final de
Catalunya Ràdio desapareixia el darrer mitjà de comunicació en català d'àmbit
valencià48. Els governs valencians i catalans havien renunciat, de fet, a les
audiències secundàries enllà de les fronteres administratives. Ben mirat, cap dels
dos governs --a diferència dels països nòrdics de què parlàvem més amunt-- no
conceben la comunitat lingüística --l’àmbit territorial de la llengua catalana-com un mercat. Potser per això mateix, els governs catalans --de CiU i dels
tripartits-- van deixar sempre a les mans d’ACPV --una entitat privada!-- la
política audiovisual (i cultural, en general) del govern de Catalunya! Un
despropòsit des del punt de vista institucional i també de la dinamització
econòmica que hauria representat la col·laboració oficial en les respectives
indústries culturals. Una política cultural desproveïda, en definitiva, de la
dimensió econòmica de la cultura. Una (in)decisió que paguem en falta de
maduració empresarial de les esmentades indústries culturals i també de la
massa crítica per al consum. El resultat, després de vora tres dècades, és la falta
de sinergies entre el sector públic, la tecnologia i la cultura, imprescindibles per
a la creació d’un mercat interior que dote de viabilitat la nostra cultura comuna
en el món global. No és d’estranyar, dins d’aquesta falta de trellat compartit
entre les dues generalitats, que els nostres governs tinguen representacions
oficials per mig món i no hagen obert unes simples oficines a València o
Barcelona ni hagen aconseguit una carretera comuna que no siga --com la
televisió-- també de peatge.
46
Segons ens van explicar al seu moment, el Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) havia autoritzat la
Generalitat Valenciana a entrar a les instal·lacions que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té a Xiva i
precintar els repetidors que permetien rebre TV3 i els altres canals de la CCMA a la ciutat de València i
rodalia. Mig país, des del punt de vista demogràfic. Davant les eventuals represàlies econòmiques, ACPV en
va desconnectar els repetidors.
47
Una altra amenaça de multa del govern espanyol contra ACPV en va precipitar l'apagada poques setmanes
després que les Corts Valencianes suprimiren el servei públic de RTVV.
48
El tema feia olor de socarrat des de feia dècades. La croada contra l’esmentada xarxa de repetidors havia
arrancat en època socialista amb el ministre José Barrionuevo ---tan partidari, l’home, de la guerra bruta-- i
l'aplaudiment del president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma i el director general de RTVV, Amadeu
Fabregat. I va continuar --ai!-- amb els ministres d’Indústria José Montilla i Joan Clos. Durant els anys
següents, el Partit Popular, com en tants altres aspectes, va perfeccionar les polítiques vergonyoses d'un PSOE
més pendent de l'Espanya cerealista i subsidiària que no de la dorsal mediterrània que tant aporta a la caixa
comuna.
171 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 D’altra banda, l’espai públic de la comunicació al País Valencià, però també el
de Catalunya i el de les Illes Balears, han de disposar d’un mínim de dos
múltiplexs de TDT (vuit programes o antics canals) que matisen l’augment
exponencial de l’emissió i recepció de canals en castellà que ha representat la
televisió digital terrestre estatal, autonòmica i local-comarcal, a més de les
cadenes per cable i per satèl·lit o la televisió per Internet.
RTVV+CCRTV+IB3+les televisions públiques digitals terrestres de tot l’àmbit
lingüístic haurien de constituir un lobby cultural i econòmic que reforçara l’espai
de la llengua i que fóra l’eix de desenvolupament de la indústria cultural
compartida. D’acord amb les idees del keynesianisme clàssic, Andorra,
Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i els respectius ens audiovisuals
públics haurien de ser uns actors molt més actius enmig d’uns canvis
estructurals a gran escala. Els sectors cívics, finalment, també han d’exercir un
cert examen de consciència sobre els seus missatges i els mecanismes
d’intervenció arreu dels Països Catalans49. Cal, en aquest sentit, un nou diàleg
basat en el reconeixement de la diversitat. I cal, a l’efecte, definir àrees
estratègiques de consens que superen els malentesos heretats. L’elaboració d’un
Pla Estratègic de les indústries culturals compartides podia ser-ne un segon pas.
Però la via política, com dic, no pot ser l’únic camí. Es tracta, finalment, d’un
projecte civil obert a la complexitat de què parlava Edward O. Wilson, per
damunt de fronteres i símbols d’identitat administratius.
172 7. CONCLUSIÓ PROVISIONAL. EL CATALÀ, UNA LLENGUA
NÒRDICA
Com dèiem, el català és una llengua demogràficament semblant a les llengües
europees nòrdiques. En aquest sentit, val la pena ressaltar que el “nord enllà”
que invocava Salvador Espriu ha trobat el melting point (el punt de fusió) entre
la defensa de l’Estat del Benestar, l’acció cívica, la democratització de les Noves
Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (NTIC) i la defensa de les
49
El discurs catalanista oficial tampoc no ha ajudat massa. La reivindicació de la unitat de les terres d’expressió
catalana per banda de Catalunya no passa de ser, en la majoria de casos, una proclama consoladora de caràcter
essencialista. Un plany germà bessó de la retòrica de la Hispanitat. El País Valencià, per a la indústria cultural
de dalt no arriba, en el millor dels casos, a la consideració de mercat secundari. Fins ara, tant la premsa escrita
com també la ràdio i la televisió de Catalunya --públiques i privades, durant l’era pujolista i la del tripartit-han respost a una mateixa lògica recreativa o culturalista, a tot estirar. Catalunya, en aquest sentit, realimenta
sovint el (des)coneixement del País Valencià per mitjà dels seus propis mitjans de comunicació, tant en les
seues emissions “des de dalt” com per mitjà d’uns “corresponsals” a terres valencianes perfectament alliçonats
en la jerarquització informativa i la “tematització” d’allò que ells consideren rellevant per a l’audiència “de
dalt”. Hem analitzat aquest aspecto en MOLLÀ, Toni (2005): “Nosaltres, els indígenas”, en AA.DD (2005).
Nosaltres, exvalencians. Catalunya vista des de baix, Ed. L’Esfera dels llibres, Barcelona. Ara dins MOLLÀ,
Toni (2014).
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 seues llengües i cultures en aquest context multicultural i canviant. La nostra és
una comunitat lingüística mitjana, però suficient, per a constituir un mercat
mitjà, en la línia d’aquestes llengües nòrdiques. En aquest sentit, no sembla
raonable d’excloure cap part del territori. Més aviat al contrari, caldria una
reflexió sobre els fluxos comercials de la indústria cultural, ja que l’intercanvi
policèntric des de diversos centres de producció (Barcelona, Tarragona,
València, Palma, Tortosa o Alzira, posem per cas) és un enriquiment cultural,
però, sobretot, un model de desenvolupament socioeconòmic.
La nostra àrea lingüística, en contra de models jacobins, s’hauria d’organitzar
sobre un model policèntric però convergent, segons les paraules que Manuel
Sanchis Guarner feia servir per a parlar del model de normativització lingüística.
Qualsevol mena de planificació exigeix partir de la diversitat estructural i no de
quimèriques unitats essencials. Reivindiquem, per tant, una nova ideologia que
reconega la diversitat com a concreció enriquidora de la catalanitat; tot partint
d’un escrupolós respecte per la particularitat --social, cultural i política-- de
cadascun dels territoris. La fragmentació de les xarxes de distribució i promoció
dels nostres productes culturals és, al meu entendre, l’entrebanc primer de la
cohesió del mercat compartit, del qual la llengua catalana hauria de servir de
factor proteccionista. El debat improductiu del què som hauria de deixar pas a
un altre sobre què fem. Com ha assenyalat Manuel Castells, “la identitat comuna
no es construeix amb propaganda, mitologia o ideologia, sinó a partir de
processos materials de convivència”.
173 En aquest sentit, com ja hem dit també, la producció en valencià no solament és
una font d'ocupació i de riquesa directa considerables per als valencians, sinó
que es converteix en un factor d'incentivació indirecta de l'estructura productiva
del País Valencià per l'efecte d'arrossegament que aquest sector té sobre altres.
El mateix Programa Econòmic Valencià 2 (el
P.E.V.-2) així ho preveia en el seu programa
24, en referir-se al desenvolupament de la
RTVV. El programa assenyalava que la posada
en marxa de la RTVV incidiria en el sector
productiu per mitjà de la introducció de
tecnologies d'avantguarda i de la dinamització
de la indústria audiovisual autòctona. La
producció i el doblatge audiovisual al valencià no solament generen riquesa i
llocs de treball directes entre l'empresa valenciana i els treballadors valencians,
sinó que impedeixen que aquella producció o doblatge puguen realitzar-se fora
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 de les nostres fronteres. Una conclusió particular n'és que la indústria cultural, el
desenvolupament tecnològic i l'econòmic i la normalització lingüística han
esdevingut dues cares d'un mateix fenomen. Un equívoc que hi resoldríem
d'afegit és que indústria cultural no és sinònim de producció aliena. En aquest
context, els nous desenvolupaments de la televisió digital --terrestre, per satèl·lit
o per cable-- i Internet són, almenys en
teoria, oportunitats de cohesió més que no
causa de desintegració. En contra de les
visions aristocràtiques i pessimistes50 --com
la vella de Neil Postman o les més actuals de
Pierre Bourdieu51 o Giovanni Sartori52-- em
fa l’efecte que la complexitat i el pluralisme
social són símbols de modernitat, en contra
de les idees metafísiques d’una Arcàdia
uniforme i sense conflictes interns. El fet que els grups Godó (La Vanguardia,
RAC1 i 8tv), Zeta (El Periódico de Catalunya), l’aparició del diari ARA (amb
tots els seus desenvolupaments) i la multiplicació exponencial de la ràdio en
català es deu, al meu entendre, a la maduració d’aquest mercat lingüístic i no pas
a valors de suposada lleialtat culturalista. El cas valencià, com sabem, sempre té
particularitats enutjoses ja que la confluència d’interessos de les elits polítiques i
econòmiques (incloses les mediàtiques) ha jugat a la contra dels interessos
socioculturals del país --i, al meu parer, d’una bona part de les mateixes elits.
Una llengua és un mercat --i un negoci--, com assegurava fa anys Jesús Royo53.
Però una llengua ha de ser alguna cosa més. Una llengua --una comunitat
lingüística, ben dit-- és una xarxa de centres escolars, de biblioteques, de
periòdics, un espai audiovisual compartit, un o diversos parlaments; i, també,
una manera particular d’organització cívica: de la privacitat i de les associacions
50
Miquel Tresserras qualifica aquesta mena de pensadors com '"analistes tràgics" respecte a l'ús i influència de la
televisió (Neil Postman, Paul Virilio, Alain Finkielkraut, Pierre Bourdieu o Giovanni Sartori) en contraposició
dels excessivament optimistes -que qualifica d'"analistes lírics"- (Nicholas Negroponte), sense deixar de ser
crític amb la tecnologia a què atorga un caràcter "mític" i una funció "terapèutica" i defensa la tesi que en el
text televisiu trobem un model de la cultura contemporània estandarditzada com a paradigma "de la
multiplicitat, de la diferència, de la pluralitat". Per a Tresserras, "no hi ha cap altre testimoni tan complet de la
cultura popular com la programació conjunta de totes les cadenes generalistes que emeten en obert" i dóna a la
televisió la condició d'"epònim de les nostres ciutats, del nostre món". "Com els castells representen l'època
medieval, així la televisió seria el símbol de l'època postmoderna o contemporània", afirma Tresserras. Vegeu
TRESSERRAS, Miquel (2005): La ciutat de risc. El prodigi de la televisió i altres tecnologies, Ed. Trípodos,
Barcelona.
51
BOURDIEU, Pierre (1996): Sobre la televisió, Ed. 62, Barcelona.
52
SARTORI, Gianni (1998): Homo Videns. La sociedad teledirigida, Ed. Taurus, Madrid.
53
ROYO, Jesús (1991): Una llengua és un mercat, Ed. 62, Barcelona.
174 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 voluntàries54. Per això, la dimensió cívica de la societat (i passeu-me la
tautologia) és d’atenció preferent.
Una societat d’individus aïllats és una contradicció en els seus termes: la societat
que s’autodestrueix, una de les expressions més inhumanes de la “societat risc”
de què parlava Ulrick Beck. Ben mirat, els usos lingüístics no depenen només
del control establit per la legislació i el sistema polític del qual depenen les
anomenades polítiques públiques. De fet, aquesta mena de control és subsidiari
d'un altre --diguem-ne informal-- que s'exerceix per mitjà dels costums, les
tradicions i les opinions, els hàbits, la religió, la moral, la família o l'educació,
vincles determinants en la vida de les persones i de les respectives comunitats.
En aquest sentit, "força" i "consentiment" són mecanismes complementaris del
control social --i, per tant, sociolingüístic.
En aquest marc, les ideologies vigents en una societat concreta --enteses com a
conjunt de creences, actituds i opinions que conformen una "visió del món social
que serveix per a autoexplicar-lo"55-- i les mentalitats dels membres de la
comunitat lingüística són factors claus en la "construcció social de la realitat"56 i
en la reproducció d’un determinat ordre social --i sociolingüístic. Mentalitats i
ideologies conformem la xarxa interpretativa --el "sistema de coneixement"-- del
món social que uneix o separa els individus i els seus grups socials. I, per tant, el
marc sobre el qual s’exerceix una determinada política lingüística. Al capdavall,
les polítiques publiques no tenen cap possibilitat
d’èxit al marge de la voluntat ciutadana. Al cap i
a la fi, una llengua és, per definició, el primer
vincle social. I el seu “valor” no és sinó el que li
atorguen les xarxes socials que és capaç de
sostenir i la interacció que hi és consubstancial.
Per això, els efectes de la substitució lingüística
no són lingüístics, sinó socials. De fet, la
substitució lingüística --la desintegració de la
comunitat lingüística-- no és sinó la
desestructuració d’una classe concreta de grup humà. Ben mirat, una comunitat
54
El sociolingüista no pot deixar de considerar tampoc l’estreta relació existent entre els usos lingüístics, la
xarxa associativa d’una comunitat lingüística i la corresponent estructura social.
55
GINER, Salvador (1976): Sociología, Ed. Península, Barcelona.
56
Vegeu BERGER, Peter L. i LUCKMANN, Thomas (1984): La construcció social de la realitat, Ed. Herder,
Barcelona.
175 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 lingüística, com una ciutat, com un país, és una xarxa de vincles socials -arquitectònics i urbanístics, però també cívics, culturals, socials, cinematogràfics
o literaris, segons els casos-- que la converteixen també en alguna mena
d’imaginari per als seus habitants --i també per als forasters57.
Finalment, gràcies a Internet, les nostres llengües són ara “llengües globals”.
Aquesta és la gran novetat sociolingüística. El seu “valor” en la xarxa serà
exactament allò que serem capaços de “produir” i de “distribuir”. En paraules de
Pilar García Negro: “la llengua és l’únic instrument del món que millora amb
l’ús.” O dit a la valenciana: la llengua, com més la usarem, més a punt la
tindrem. Una llengua és una xarxa d’interacció, de contacte, de negociació i de
conflicte. La seua riquesa radica en la complexitat de les interrelacions que
sosté. Aquesta és la nostra “oportunitat” i també el nostre “risc”. D’ací la
importància de la “producció” dels nostres internautes, l’avançada més activa de
la comunitat lingüística. Són l’anomenada generació ac (after computer),
enfrontada a la bc (before computer). Pensem, per exemple, que, segons
l’Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies de Informació i
Comunicació58, el 82,2% dels menors d’edat utilitza Internet. Ara bé, una de les
característiques de la xarxa és que es tracta d’una xarxa desterritorialitzada i
individualista. Té raó Juan Luis Cebrián quan afirma que “el cibernauta no sols
és un navegant; és, a més, un navegant solitari”. Un navegant solitari, però, que
pot llegeix el New Yorker des de Massalfassar i escolta J.M. Puyal59 a
Califòrnia. La xarxa d’internautes no té absolutament res a veure amb la
57
Vegeu, per exemple, DELGADO, Manuel (1999): El animal público, Ed. Anagrama, Madrid. També
SENNETT, Richard (2001): El declive del hombre público, Ed. Península, Barcelona. BORJA, Jordi i
MUXI, Zaida (2001): L’espai públic: ciutat i ciutadania, Ed. Diputació de Barcelona, Barcelona. I,
finalment, DAVIS, Mike (2003): Ciudad de cuarzo, Ed. Lengua de trapo, Madrid.
58
Vegeu INSTITUT NACIONAL d’ESTADÍSTICA (2008): Encuesta sobre Equipamiento y Uso de
Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares. Nota de premsa de 2 d’octubre de 2008.
59
La professionalitat de Joaquim Maria Puyal i la TdP de Catalunya Ràdio són una lliçó de sociolingüística
aplicada i la millor versió del periodisme esportiu --una pràctica cultural sovint menystinguda per l’aristocràcia
intel·lectual. D’altra banda, el Barça és l’entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa la cultura
catalana, dins i fora dels territoris de Catalunya. I el seu valor afegit és evident més enllà dels trofeus que
exhibeixen les vitrines del club. El Barça va trobar el 1976 la veu pròpia, la paraula viva que simbolitza i difon
aquell valor afegit a gent del nord i del sud, tant se val d’on vinguen. Des d’aquell llunyà any en què Joaquim
M. Puyal va transmetre per Ràdio Barcelona el primer partit en català, el periodista i els seus equips han
superat les 2500 transmissions, i l’efecte de demostració del seu mestratge ha impregnat l’aposta pel futbol en
català a tot el dial radiofònic de Catalunya fins a convertir una inquietud personal en un fet sociolingüístic de
primer nivell. El mateix Puyal ha confessat públicament que aquest efecte s’ha multiplicat gràcies a la creació
d’un cercle virtuós en què la llengua catalana i l’excel·lència futbolística de la generació Messi-Guardiola es
realimentaven. I certament, gràcies a aquest circuit, el català ha estat (!) present a totes les sales de premsa del
planeta futbol. En aquest context de globalització galopant, el Barça va llançar al món un missatge glocal de
normalitat també lingüística.
176 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 continuïtat territorial. I la densitat dels seus contactes respon a la lògica de la
llibertat individual i de la solidaritat lliurement triada, més a prop de
l’“associació” que de la “comunitat”, per dir-ho amb el binomi de Ferdinand
Tönnies. Aquesta ambivalència també pot ser suïcida.
Finalment, l’espai virtual de la comunitat lingüística
catalana és a hores d’ara més consistent que
l’estrictament material i audiovisual. Torras i Bages
assegurava que Catalunya seria cristiana o no seria.
Joan Fuster --laic i escèptic fins al moll de l’os-- va
escriure, per a espasme d’alguns, que el País Valencià
seria d’esquerres o no seria. Potser nosaltres haurem
de convindre que la comunitat lingüística catalana -que inclou Catalunya i el País Valencià, Torras i
Bages i Joan Fuster-- serà virtual o no serà. En aquest
sentit, el mercat ha de ser l’àmbit d'actuació preferent
de qualsevol mena de planificació.
Per desgràcia, els aspectes més debatuts de la qüestió lingüística per aquesta
rodalia continuen sent els menys determinants per a la viabilitat del seu ús. El
nom, l'ortografia o la filiació filològica són --encara!-- els temes estrella del
debat públic. Contràriament, la cohesió social que representa el procés de
normalització lingüística no depén --només-- dels trets d’identitat, sinó, sobretot,
de l’existència de factors i actors que la possibiliten. Com dèiem, “pensar” les
nostres comunitats lingüístiques representa, en primer lloc, examinar els factors
que determinen la nova situació. Tancament i liquidació d’empreses,
reglamentacions, assignacions de freqüències, implantació de xarxes, llançament
de satèl.lits, concessions de llicències de televisió o d’emissores de ràdio,
enfortiment dels oligopolis i noves concentracions empresarials, privatitzacions,
fragmentació d’audiències i creació de noves modalitats de consum (pagat per
visionat, televisió interactiva, etc.) són, per exemple, mesures de política
comunicativa que el sociolingüista no pot passar per alt.
177 A la vista d’aquesta autèntica xarxa de novetats, caldria que ens plantejàrem una
altra concepció de la política lingüística: un conjunt de decisions estratègiques -de caràcter institucional, però també cívic i ideològic-- que conformaren una
política comunicativa i lingüística que responguera al coneixement de la realitat
i no a versions ideològiques del medi. Tants anys després de la
institucionalització del país, s’ha d’engegar un nou impuls a partir d’una
La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 concepció més instrumental que no simbòlica de la política lingüística. Cal, en
aquest sentit, i de forma peremptòria, un pla estratègic que modernitze les xarxes
informatives del país i que acoste els punts d’informació a cada llar. Al
capdavall, la comunicació és l’agent bàsic de la civilització. I la civilització
arriba, precisament, allà on arriben les xarxes de la interacció. De fet, les xarxes
són el símbol mateix d’aquesta civilització.
178 La llengua catalana del present al futur. PAÍS VALENCIÀ. Toni Mollà.
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd
fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
La llengua del país:
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
d’un passat cert
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
a un futur incert hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
Josep Murgades
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc
vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg
hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert
yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz
xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
JOSEP MURGADES BARCELÓ (Reus, 1951), catedràtic de Filologia Catalana a
la Universitat de Barcelona. Estudiós del Noucentisme; autor, entre altres
treballs, dels capítols «El Noucentisme» i «Eugeni d’Ors» del volum 9 de la
Història de la literatura catalana (1987). Editor filòleg de diversos volums de
l’«Obra catalana d’Eugeni d’Ors». Estudiós de l’obra de Pompeu Fabra;
coautor de Teoria de la llengua literària segons Fabra (amb Xavier Lamuela,
1984) i autor de Textos desconeguts de Fabra (2005). Editor filòleg del
volum 9 de les «Obres completes» de Fabra: Textos i materials (2013), i
coeditor del volum 8 d’aquestes: Converses filològiques (2010). Autor dels
assaigs sobre sociolingüística aplegats a Llengua i discriminació (1996).
Membre fundador de la revista Els Marges, el 1974, i codirector d’aquesta des
de 1990. Traductor d’obres de Goethe, Kafka, Bernhard, Mann, Hesse,
Panizza i Klabund. Investigador principal del projecte de recerca «Ecdótica,
lengua literaria y poéticas: creación y crítica catalanas de los siglos XIX i XX»
(FFI2011-24539).
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 La llengua del país:
d’un passat cert a un futur incert
Josep Murgades
180 Dels usos socials de la llengua i de la seva dimensió identitària
Encetem aquest meló —l’enèsim de referit a la situació de la llengua catalana—
recordant allò més obvi: el llenguatge de la doble articulació —per dir-ho com
André Martinet— és el màxim sistema de representació simbòlica desenvolupat
per l’enginy humà. L’eina més elaborada d’intercanvi d’informació, de transmissió
de coneixement.
Això fa, llavors, que, en el tal sistema, hi concorrin tres funcions clarament
delimitables: A) una de prèvia, pròpiament instrumental, de comunicació; B) una
de lúdica, amb valor objectual, de distracció; C) una d’organitzativa, d’integració i,
doncs, de discriminació.
Totes tres, alhora, en diversa mesura i en diferents fases no sempre simultànies,
revesteixen una dimensió englobadora i, per dir-ho així, tranversal: una dimensió
identitària.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Les funcions A) i B) es donen, si fa no fa, en totes les societats humanes pel mer
fet de ser tals. A) es correspon amb el món de la necessitat, de l’imperatiu material
de supervivència. Pot ser que aquest sigui també d’antuvi el cas de B), però aviat
aquí es deriva cap a les manifestacions més pròpies de la gratuïtat, fins a convertirse en el que després hem acabat anomenant literatura. C), en canvi, ja només
sorgeix en determinats contextos històrics de l’evolució social.
En A) la dimensió identitària opera per pura i simple intel·ligibilitat: els parlants
d’on sigui s’entenen fins als de tal altre lloc més o menys fluctuant, a partir del
qual ja no hi ha manera d’entendre’s amb els parlants de més enllà.
En B) la dimensió identitària actua per afinitat en un gaudi qualificable ben bé
d’estètic, creant entre els qui en són partícips ara així com un sentiment eufòric
d’inclusió en un saber compartit.
En C) la mateixa dimensió identitària va ja només aparellada amb unes
competències lingüístiques determinades, a partir dels coneixements que es
disposi, o no, de les quals és que
s’obren més possibilitats, o no,
de prestigi i d’ascens social. No
cal dir que, en la realitat, sempre
complexa,
contradictòria
i
canviant, totes tres funcions
poden superposar-se en graus
d’intensitat variant, al compàs
dels mateixos avatars de la
història. De manera, posem per
cas, que la funció B), en
societats encara en l’òrbita de
l’antic règim, i de vegades fins amb posterioritat a aquest, pot tenir un paper que
vagi més enllà de l’estrictament lúdico-recreatiu, per jugar-ne un altre
d’inequívocament adscrivible al propi de C): el de destriar en termes classistes
segons els coneixements literaris exhibibles.
181 Però, en tot cas, a grans trets, la llengua —tota llengua natural— es mouria dins
paramètres referibles a la dinàmica adés esbossada.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Del passat de la llengua del país
Centrant-nos ara ja breument en el passat de la llengua catalana. Aquesta, com les
altres romàniques, és conseqüència de la fragmentació del llatí vulgar.
Concretament del parlat a la Mediterrània occidental, en una franja situada a cavall
del Pirineu. Amb el transcurs dels segles posteriors, s’expandirà fins a conformar,
des del punt de vista idiomàtic, l’espai comprès entre Salses i Guardamar, Fraga i
Maó (el cas específic de l’Alguer a banda).
En la seva constitució com a tal, presenta la llengua catalana la singularitat de ser
pionera en un desenvolupament sobresortint, dins l’ampli context europeu, de la
funció aquí dita B): per obra i gràcia de Ramon Llull primer (s. XIII-XIV), i així
fins a finals de l’Edat Mitjana (s. XV), en què, de manera igualment capdavantera,
excel·leixen l’obra d’Ausias March —igualment meritori per haver sostret la
llengua poètica de les convencions occitanitzants— i la novel·la amb valor
fundacional de tot un gènere: el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.
Semblantment és la llengua catalana una d’avançada pel que fa a la funció C): en el
sentit de manifestar-s’hi, en ploma de Ramon Muntaner (s. XIV), una consciència
d’aglutinació i de cohesionament socials a través de l’idioma, concebut en la seva
dimensió més identitària i, doncs, diferenciadora de tots els altres.
182 Després, prou és sabut com la cosa va anar. Mica a mica, molt abans de
l’adveniment dels nacionalismes burgesos, i fora ja evidentment del món català,
trobem precedents inequívocs d’aquest procés gradual de conversió de la llengua
en un criteri d’organització de la identitat col·lectiva, és a dir, de la màxima
expressió de la funció C).
Com ara el d’un Nebrija, afirmant categòric (tombant de segles XV-XVI) allò tan
citat i conegut de siempre fue la lengua compañera del Imperio.
O els precedents també, més expeditius, ja des del poder d’Estat, d’un Francesc I,
decretant l’ordenança de Villers-Cotterêts (1539), en què es prescriu l’ús del
francès en lloc del llatí (i en què, de retruc, es proscriuen totes les altres llengües
diferents del francès). O el d’un Lluís XIV, també de França, promulgant un edicte
(1700) pel qual es prohibeix la llengua dels catalans del Nord en benefici exclusiu
de la francesa.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 En l’endemig (s. XVI-XVIII), també, aquella llengua catalana tan primerenca en la
potenciació innovadora de la funció B) i en la consciència de la funció C), assisteix
ara, en sincronia amb el declivi demogràfic, polític, econòmic de la seva societat,
al confinament dels usos idiomàtics propis de la tal funció B) majoritàriament
només entre les classes populars, amb la subsegüent pèrdua de prestigi que se’n
deriva.
¿Cal llavors recordar, arribats aquí, pel que fa a la llengua del país, què comporta
el mític 1714 i el seu derivat legislatiu en forma de decret de Nova Planta (1716)?
Per formular-ho breument i sintètica: just
quan la llengua comença a ser cada cop més
un criteri determinant d’organització (i,
doncs, de creació) d’identitat col·lectiva, just
llavors també és que la nació catalana (allò
que aquesta hagués estat d’ençà els seus
orígens i durant tot l’Antic Règim) es veu
desposseïda d’òrgans de poder d’Estat, els
quals passen a mans d’un d’absolutament
hostil, conformat d’acord amb la llengua, els
valors i la idiosincràsia propis de l’Espanya
de matriu exclusivament castellana.
183 La pervivència (precària) de la llengua del país passa així a dependre de la inèrcia
només dels seus usos orals, informals, populars, i esdevé possible només també, en
gran mesura, gràcies al continuat fracàs de l’Estat espanyol a l’hora de seguir una
via de modernització semblant a la consumada per l’Estat francès, és a dir, a l’hora
de bastir primer de tot un sistema educatiu a l’altura dels requeriments propis de
les Nacions-Estats sorgides de la revolució industrial i burgesa.
De la llengua com a factor preferent d’integració i, doncs, de discriminació
És en el marc de l’al·ludida revolució i, doncs, en el de la proclamació de la
igualtat de tots els ciutadans davant la llei, que gradualment augmenten les
possibilitats d’aquests d’ascendir socialment. Cosa per a la qual esdevé cada cop
més imprescindible el domini de la llengua, en tots els seus registres (començant
pels escrits i fins als més elevats) i en totes les seves aplicacions, des de l’època en
què importava tenir bona lletra (¿qui sap avui què era la cal·ligrafia?), fins a
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 l’actual, en què convé saber manipular tot de fòtils informàtics i digitals que
treballen preferentment amb la llengua.
La llengua (la capacitat de qualificació
laboral des d’aquesta i a través d’aquesta) es
converteix així en la plataforma per
excel·lència
d’integració
i,
doncs,
indestriablement, de discriminació socials: a
més de coneixements de la llengua i d’allò
que
aquests
coneixements
permeten
d’obtenir, més de possibilitats d’ascendir
socialment i de conformar uns models de
convivència basats en els propis interessos. I
a l’inrevés, és clar: a menys de competència
lingüística i de domini sobre tot allò que d’aquesta es deriva, menys oportunitats de
sobresortir gaire més enllà de funcions i d’estatus merament subalterns.
Els idiomes que assoleixen una tal potencialitat d’integració i, doncs, de
discriminació en l’època contemporània (s. XIX-...) són també els qui adquireixen
la condició de llengües; els qui no, es veuen degradats a la condició de patois,
dialectos, etc. Tot i amb això, inèrcia endògena (la d’uns Països Catalans tanmateix
privats de personalitat política pròpia) i fracàs exogen (la d’un Estat espanyol
ancorat en l’endarreriment crònic) explicarien en gran part la persistència viva i
dinàmica, malgrat tot, d’una llengua com la catalana.
184 Funcions socials i dimensió identitària de la llengua en el passat recent
Una llengua, aquesta, que, a diferència d’altres igualment privades d’Estat propi,
aconsegueix, en el marc de les fites assolides pel catalanisme polític, de
sobreposar-se tant a la degradació formal irreversible com a la substitució no
menys irremissible i, doncs, es dota, a començaments del segle XX, dels mitjans de
codificació necessaris per homologar-se, pel que fa a les funcions A) i B), amb
qualsevol altra gran llengua de cultura europea; també igualment pledeja per un
manteniment de la funció C) que vagi més enllà de l’adhesió emblemàtica i de
circumstàncies, i per traduir-se en un mitjà afirmatiu d’una personalitat viscuda
amb vocació nacional.
¿Com acabar llavors, des del poder d’Estat, amb una tal anomalia? ¿Com sotmetre
efectivament tots els territoris de la monarquia hispànica no ja a una sola llei sinó,
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 sobretot i en especial, a una sola llengua? (amb eliminació, doncs, d’aquelles altres
que, amb la seva excepcional supervivència, s’erigeixen en l’estigma vivent de la
incapacitat castellana i, doncs, espanyola per conformar un model d’Estat del tot
unitari i unitarista, espontàniament unionista tot ell).
Vet aquí la qüestió. I vet aquí també per què, d’ençà aquella tricentenària Nova
Planta, l’únic objectiu d’Espanya en aquest sentit ha estat invariablement el mateix,
tant en temps de governs absoluts com de governs liberals, tant en règim de
dictadures com en règim de democràcia: el de servir-se únicament de la llengua
castellana (elevada amb sinècdoque abusiva al rang d’espanyol) a efectes
d’organitzar la identitat i, en definitiva, la convivència col·lectives, amb exclusió
de totes les llengües altres existents dins els límits territorials de l’Estat.
No pas altrament que així és que ho consagra la tan invocada (a hores d’ara potser
més que mai) Constitución del 1978, en l’article 3 del seu títol preliminar:
1.
El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles
tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2.
Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas
Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3.
La riqueza de la distintas modalidades lingüísticas de España es un
patrimonio cultural que será objeto de especial respeto protección.
185 Saber (o conocer, en un anglicisme anguniós) castellà és un deure; les altres
llengües, deliberadament innominades, sols poden acollir-se al dubtós benefici de
la protecció paternalista i del vague respecte commiseratiu.
Per dir-ho amb enèsima paràfrasi de George Orwell: aquí tothom és igual, tret del
fet que, òbviament, sempre n’hi ha de més “iguals” que uns altres.
Prou més iguals, els uns, perquè la seva llengua tingui, ja
que no una, fins a dues denominacions oficials: castellano,
español.
I prou menys iguals, els altres, perquè les seves llengües
respectives no en tinguin cap, de denominació, i restin en
la categoria d’innominables; un silenciament programàtic
per poder fomentar a gratcient i a conveniència el
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 secessionisme dins el si d’una mateixa llengua (català, valencià, mallorquí,
eivissenc, fragatí, etc.).
L’únic en què es va traduir l’a hores d’ara tan esbombada i lloada transición
democrática pel que fa a la llengua va ser en una simple despenalització d’aquesta:
just acabat d’accedir a la presidència del govern, i després d’haver fet befa i
escarni, l’estiu de 1976, de la llengua catalana en unes declaracions al ParisMatch, el gran pare salvador de la Pàtria (segons va ser proclamat als quatre vents
arran de la seva mort el març de 2014) va tenir el magnànim detall de no enviar
altre cop els tancs per la Diagonal.
De l’actual conflicte lingüístic
¿Quina base de convivència lingüística és, doncs, aquesta que assenta unes tals
desigualtats, unes tals diferenciacions jeràrquiques (en nom ara, això sí, de la
democràcia)?
Si pel fet que la història ha anat com ha anat (els espanyols sense poder consumar
l’assimilació definitiva de la identitat diferent de la d’ells, els catalans sense poder
emancipar-se de la identitat hostil), i si a més ara n’hi ha, d’entre aquests, que
planten cara a la degradació irreversible d’allò que parlen en mer dialecte familiar i
subsidiari, això vol dir llavors que el conflicte lingüístic (i, per tant, també el
conflicte convivencial) està servit.
186 Conflicte lingüístic entès, doncs, com aquella concurrència competitiva entre dos o
més codis lingüístics per l’exercici d’anàlogues funcions (comunicatives, lúdiques,
integradores) dins un mateix espai territorial.
Regulació convivencial i destriament de funcions competitives en un marc d’un
conflicte lingüístic, doncs; vet aquí el moll de la cosa. O per formular-ho en termes
més crus: ¿en quina de les dues llengües en concurrència aquí s’ha de potenciar en
prioritària instància la integració de la població al·loglota nouvinguda? Perquè, si
ha de ser-ho en espanyol, això significa, ineluctablement, relegar el català a usos
cada cop més residuals, domèstics, folklòrics.
Comencem ara ja però a focalitzar tota aquesta anàlisi en el present més immediat.
De ritme prou més accelerat que el de tantes altres èpoques precedents. Amb més
de reptes. I també de moltes més incerteses.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 I bé, ¿quina és la resposta del poder d’Estat davant l’actual conflicte lingüistic (el
qual, no ho oblidem, no és sinó la manifestació, en l’àmbit aquest concret de la
llengua, d’un conflicte social, polític, econòmic molt més ampli)?
Doncs la resposta és la pròpia d’una estratègia militar deliberadament calculada.
Així, amb l’inveterat propòsit de precipitar la substitució assimilista de la llengua
catalana, es procedeix, d’acord amb la vella màxima del divideix i venceràs, a
llescar-la pels seus flancs.
A les Illes, bandejament progressiu del català, reduint-ne el coneixement a simple
mèrit i no pas a requisit per entrar a la funció pública; instrumentalitzant l’anglès
com a falca i pretext per desbancar la presència del català a l’escola.
Al País Valencià, la denegació del dret a rebre-hi escolarització en la seva llengua;
a la supressió que s’hi ha fet de tots els mitjans de comunicació que emeten en la
llengua del País.
A la Franja, amputació de la llengua del seu tronc comú, tot inventant-se per a ella
una denominació del tot fantasmagòrica: Lapao (?!).
El mateix poder d’Estat que ara, envalentit per la seva majoria absoluta, i amb
l’anuència més o menys tàcita o explícita dels altres grans partits espanyols,
desencadena ja una ofensiva contra l’actual nucli dur de la nació catalana, la
Catalunya stricto sensu, tot carregant contra el sistema d’immersió lingüística a
l’escola (l’únic àmbit, significativament, on encara la presència de l’espanyol no hi
gaudeix d’una hegemonia aclaparadora).
187 Això sí, ara, aquest procés glotofàgic és consumat en nom de valors (degudament
dessucats) a la moda: democràcia, igualtat, llibertat, drets humans...(!).
Diuen entre d’altres coses, els
actuals ideòlegs de la substitució
lingüística, amb la retòrica
tronada que els caracteritza, que
defensen ells només “los
derechos cálidos de las personas
frente a los derechos gélidos de
los territorios”. I ho esgrimeixen per justificar que els pares d’un sol infant puguin
obligar tota la resta de la classe a rebre ensenyament en castellà.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 I els habitants de la Franja, ¿que no són persones, a l’hora de veure reconeguts els
seus drets lingüistics? I els xiquets del País Valencià, ¿que tampoc no ho són quan
es tracta de poder optar que se’ls ensenyi en la seva llengua?
A conveniència branden els no nacionalistas d’ara i sempre el principi adés de la
població, adés el de territorialitat, per legitimar la substitució lingüística arreu on la
llengua espanyola no hi és encara del tot única i exclusiva.
Juga també a favor d’ells, entre molts altres factors, la imperceptibilitat
generalitzada, per a la majoria dels seus coetanis, de tot gran procés històric en
curs, com ara pugui ser-ho aquest d’una substitució lingüística a l’engròs.
Perquè, a veure, ¿què s’ha esdevingut en temps recents amb la llengua a zones
extremes de país, com ara al sud, a Alacant, o a l’est, a la gran de les Pitiüses (per
no parlar ara de l’Alguer), o al nord, sotmès (per a bé i per a mal) a la fèrula d’un
Estat com el francès? ¿I què no s’hi està esdevenint, a hores d’ara, en una zona
central com la de l’àrea metropolitana de Barcelona?
És clar que sempre hi haurà qui, tot això, o bé ho negui, o bé ho relativitzi. ¿Però
no són llavors aquests els mateixos que practiquen el negacionisme tan espanyol,
tan castís, de pretendre que “nunca fue el castellano lengua de imposición”? (Juan
Carlos I de Borbón dixit, 23.IV.2001).
188 ¿No són aquests també els qui consideren discriminatori que saber la llengua del
país sigui condició indispensable per accedir a segons quins càrrecs, o a segons
quines places del mercat laboral, mentre que en canvi no ho és, ans al contrari, la
de l’obligació de saber espanyol?
¿Com bastir les bases d’una convivència quan s’aplica aquesta doble vara de
mesurar, quan s’oficialitza en definitiva l’existència de ciutadans de primera i de
ciutadans de segona, de llengües el coneixement de les quals és un deure i de
llengües que, com a molt, el fet de saber-les és un dret, perfectament prescindible
com a tal?
De la normalització del català i de la nativització de l’espanyol
La situació lingüística del present és ja però prou greu perquè, independentment
que l’aparat d’Estat vagi fent segons veiem la seva tasca de sapa demolidora, la
llengua sigui ja víctima d’una erosió propiciada per dinàmiques d’ampli abast,
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 extraoficials, civils, privades. ¿Com resistir-se a la pressió naturalment exercida
per un gruix creixent de població espontàniament hispanòfona?
L’aportació crucial, vital, desplegada des de totes les instàncies que vetllen per
l’anomenada normalització lingüística, no basta tanmateix a capgirar el desigual
equilibri entre la llengua subordinada i la llengua hegemònica.
Com a molt, i ja és força, la normalització sols aconsegueix d’alentir l’altre procés
indestriable i correlatiu d’aquesta: el procés de nativització de l’espanyol a
Catalunya, en virtut del qual aquesta llengua hi arrela cada cop més de manera
aparentment natural i sense coacció expressa, sols en virtut d’unes inèrcies
degudament interioritzades, esdevingudes ja hàbits i rutines del tot “normals”.
Entre les conseqüències de més fàcil constatació de tot plegat (i per il·lustrar-ho
amb remissió a d’altres llengües de característiques i trajectòria respectivament
prou diferents, però amb les quals comparteix la catalana sotmetiment al mateix
Estat), es produeix ara i aquí un doble fenomen: d’euscarització i de galleguització.
Per raó del primer, el català es veu reduït en el seu ús a àmbits cada cop més
circumscrits, menys dotats de validesa àmpliament vehicular, més confinat en
guetos tribals.
189 Per raó del segon, el català experimenta una dissolució formal interna que fa que
cada cop més s’acosti al castellà, en una dinàmica d’hibridació coneguda ja de fa
temps amb el nom de catanyol. Un catanyol, o català light, o català del barco,
sovint propiciat, ai!, per mitjans de comunicació en principi catalans.
Una erosió —la fomentada per aquests—
complementària d’una de signe aparentment
contrari, però no menys letal pel que fa a
l’estructura formal de la llengua i a la
credibilitat ideològica del que s’hi vehicula.
Com ara el sabotatge lingüístic perpetrat per
un diariet on els sapastres que hi fan de
correctors ignoren les regles elementals de
l’ortotipografia, creuen combatre la
desaparició dels pronoms febles tot
prodigant-los amb excés pleonàstic i —“patriotes”, ells— es dediquen (talment els
censors franquistes que, bé suprimien el nom de Catalunya, bé el canviaven pel de
“región catalana”) a substituir per “Estat espanyol” contextos on l’única
denominació possible és “Espanya” (tret que no es vulgui incórrer en el
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 surrealisme més delirant: “l’Estat espanyol és divers perquè és molt muntanyós”
[?!], era un titular del diariet al·ludit de 13.VI.2013). I és que, d’almogavèrics
fanàtics nostrats, ai!, també n’hi ha.
La llengua, sí, resisteix i es resisteix, i com!, en aquest nostre present, però sense
disposar ni de molt de les garanties que n’assegurarien la pervivència en igualtat de
condicions a d’altres llengües de, si més no, demografia semblant.
Del futur de la llengua
I ve llavors que ens demanem: ¿i el seu futur doncs? I com que no podem
interrogar-nos sobre aquest sense parar esment en el nostre present més immediat i
punyent, i aquest ja sabem tots de què va sobretot a hores d’ara, és forçós que ens
plantegem quina podria ser la sort de la llengua en una ara per ara més que
hipotètica Catalunya independent.
Posat que aquesta, d’aquí a un cert temps incert, assolís un tal estatus, ¿la llengua
es trobaria ja tot d’una immunitzada contra el perill real de la substitució, de la
dialectalització, de l’extinció més o menys ràpida o lenta, pura i simple?
190 És arribats en aquest punt de
l’exposició
que
em
permetré
d’especular en primera persona. Tot
començant, és clar, per l’afirmació del
dret a decidir del poble català
(pretendre el contrari és emmascarar
amb argúcies de dubtosa legalitat el
que no és sinó una actitud
absolutament colonial i colonitzadora).
En l’exercici del qual dret, en el
supòsit que mai sigui permès d’atenirs’hi i de fer-lo viable i efectivament
recognoscible per la comunitat internacional, m’afanyo ja a dir, mal sigui només
per sortir al pas de literalistes i altres espècimens negats per a tota matisació
figurativa, que jo hi votaré en un sentit favorable a la independència.
Amb prevencions tanmateix; cosa que vol dir, com ja he exposat en altres llocs
(entre d’altres, en un llibre col·lectiu publicat a Lleida el 2012 per Pagès editors
sota el títol de ¿Per què volem un Estat propi?), amb un distanciament irònic: el
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 resultant d’una adhesió intel·lectual incompleta o, allò que és el mateix, amb
consciència de la dimensió igualment contingent del compromís adoptat.
Cosa que ara i aquí significa que no estic personalment gens cert que l’obtenció
democràtica d’un Estat propi comportés forçosament la salvació de la llengua.
Perquè en teoria, i molt en abstracte, sí, prou, el
fet de disposar d’Estat propi, i de trobar-se en
conseqüència estalvis de lleis com a mínim no
frontalment lingüicides com fins ara, sempre
hauria d’ajudar més aviat a la feina de
recuperació de la llengua que no pas
entrebancar-la. Ara, i vist més des de la
concreció històrica, real: ¿de què va servir-li al
gaèlic (a efectes pràctics, no cerimonials!) la
independència d’Irlanda el 1921? O sense anar
tan lluny en l’espai i en el temps: ¿no és en
l’Estat on la llengua catalana hi és l’única
oficial, Andorra, allí on més ràpidament es consuma a hores d’ara el procés abans
al·ludit de nativització de l’espanyol (i del portuguès, i del francès)?
191 En aquesta hipotètica Catalunya independent, el sacrifici més o menys encobert de
la llengua ¿no podria servir a la casta política en el poder per a l’obtenció de
contraprestacions en altres àmbits més materials i curtterministes?
¿Resulta gaire agosarat imaginar que, davant una possible renúncia expressa i
formal dels catalans a la llengua ancestral, els espanyols potser sí que s’acabarien
avenint, mal fos a contracor, a l’acceptació d’un Estat català? ¿No hauria
desaparegut llavors el testimoni més excepcional de la seva incapacitat per
assimilar i per fagocitar plenament?
En el supòsit, però, que no hi hagués de moment la tal renúncia expressa i explícita
per part dels catalans, i que tot continués en la mateixa situació vegetativa que avui
dia, ¿no hi ha llavors més motius per creure en la indefectible pulsió genocida de la
immensa majoria d’espanyols —amb els efectes devastadors resultants—, que no
pas en el mínim de consciència nacional necessària entre els catalans perquè
aquests puguin sobreviure com a tals —és a dir, tot conservant la llengua?
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Llengua i legislació oficial
I, amb una no menys hipotètica legislació obertament favorable a la llengua, ¿de
debò creu sincerament algú que se solucionaria automàticament el problema de la
recessió galopant d’aquesta?
És més: ¿convindria que el tal hipotètic nou Estat decretés de manera explícita
l’oficialitat única i exclusiva del català? ¿No fóra potser més estratègicament
oportú, posats a bregar per la llengua, optar per una política de priorització factual
de la del país sense menester de pomposes declaracions categòriques en relació
amb aquesta i menys amb el castellà o amb altres llengües?
Enlloc de la Constitució dels Estats
Units no s’hi declara l’anglès com a
llengua oficial. Aquesta, per defecte,
ho és la feta servir per redactar
aquella carta magna. ¿No hauria de
bastar aquí també el fet d’explotar al
màxim aquest recurs del “per
defecte”? Cosa que evidentment
comportaria, en tota mena de
comunicats, escrits, missatges, etc.,
expedits per l’administració oficial, i per tota classe de serveis públics, l’ús
exclusiu de la llengua del país, sense menester d’haver-la d’acompanyar, com és
ara el cas, de la corresponent versió espanyola.
192 Per legitimar això n’hi hauria d’haver prou que, en el minisubapartat referent a la
llengua en la Constitució de la futura República Catalana —aquesta que molts (o
no tants!) diuen prometre’s—, s’hi fes constar que la llengua del país és la catalana
(per història, per vocació o, més simplement, en definitiva, com veiem aquí, “per
defecte”) i que al·legar-ne la ignorància no pot ser considerat en cap cas motiu
d’indefensió jurídica, administrativa, laboral, educativa.
Una declaració en aquests termes fóra ben bé un acte de poder (al capdavall, és
d’això que es tracta, oi?). Només que, com escau també a tot poder en
determinades circumstàncies, defugiria la sempre comprometedora explicitesa i
deixaria obert un cert marge de maniobra.
D’una banda, defugiria l’encara més accentuada animadversió espanyola —de
l’exògena com de l’endògena— davant una eventual declaració d’oficialitat
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 exclusiva de la llengua catalana. D’altra banda, deixaria en mans catalanes la
voluntat de substantivar amb fets, i no amb peroracions i voleiadisses
independistoides, el procés de reafirmació de la llengua: l’imprescindible procés
que hauria de fer costat, des d’un ampli conjunt social, a la política lingüística “per
defecte” practicada pel govern i per les institucions públiques.
¿I si, tot i amb això, sectors cada cop més majoritaris de la població catalana
optaven per la dimissió lingüística? ¿I si, com ja s’esdevé de fa temps en diverses
zones del domini lingüístic, s’estroncava cada cop més majoritàriament la
transmissió generacional de la llengua oral, parlada, viva? ¿I si, mesellament
alienats com des de fa segles, els catalans (entenent ara aquí per aquests els encara
espontàniament catalanòfons) persistien a no fer ús com a mínim de l’anomenat
bilingüisme passiu i continuaven passant-se a l’espanyol a la primera de canvi?
Doncs: els mateixos catalans n’haurien estat els únics responsables. S’acabaria
amb això el victimisme, el cofoisme, el nacionalisme de faramalla practicat per
molts d’ells. Foren ells mateixos els qui s’haurien fet —s’estan fent ja—
(lingüísticament i culturalment parlant) d’enterramorts. I punt.
És clar, altrament, que des de les instàncies de poder d’aquesta tan esbombada
Catalunya independent, i des de les elits que hi aspiressin a fer de tals, caldria per
tots els mitjans legítims a l’abast frenar unes tals tendències dissolvents.
193 Però si ni tan sols així aquest objectiu de preservació i de redreçament de la llengua
fos tanmateix aconseguible, caldria resignar-se als fets consumats. A hores d’ara,
la nació catalana, a diferència de totes les altres que l’envolten, ha perdut ja de fa
anys i panys, segles de fet, la possibilitat d’imposar la seva llengua i la seva cultura
per mitjans altres que no siguin els estrictament democràtics.
I si és una majoria dels seus ciutadans la que decidia de cometre vil suïcidi, que no
vingui després ningú a retreure que si amb anterioritat se’ls havia infligit un
tractament genocida. Les conseqüències nefastes d’aquest són encara avui potser
remuntables.
En una Catalunya independent, però, ja no hi hauria excusa per no fer-ho: o
aquesta se’n sortia plenament i per si sola (govern, lleis i societat en general), o el
català acabaria convertit en una llengua d’aquelles que són només “fantasmes per a
savis”, com diu George Steiner.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Revernacularització o patuesització
Llavors, a banda l’empostissat supraestructural de lleis, reglaments, declaracions,
etc., certament necessari, però no pas determinant (“de què serveixen les lleis sense
un canvi de costums?”, es demanava ja Horaci), el quid de la qüestió és: la societat
catalana d’aquesta suposada més o menys imminent Catalunya emancipada
d’Espanya, ¿quin preu estaria disposada a pagar per capgirar una situació
lingüística cada cop més adversa?
194 O dit de manera més concreta: ¿fóra aquesta societat independent la que faria mans
i mànigues per procedir a la imprescindible i urgentíssima revernacularització de la
llengua? És a dir, a la restitució a la llengua oral, parlada, espontània (aquella que
la sociolingüística acostuma a designar amb la denominació de “vernacla”) de
l’entrellat formal, escrit, culte d’aquesta mateixa llengua.
¿Fóra aquesta mateixa societat la que, en lloc de complaure’s panxacontenta en la
llatinització de la seva llengua (una mica d’hiperculturalisme per aquí, una mica de
digressió bizantina per allà, un repèl erudit per dellà), maldaria, ben altrament, per
revivificar tot de mots, de construccions, d’expressions, de locucions, de frases
fetes del cabal més sovintejat i més genuí de l’idioma com s’han perdut, per desús
o per substitució, en el decurs de les darreres generacions de catalanòfons?
¿Fóra aquesta hipotètica societat independent, tan llombrígolament catalana i tan
només principatina, la que potenciaria la plena incorporació en el seu estàndard
lingüístic habitual de tot de solucions pròpies de la llengua comuna, però sols
generades o conservades en zones altres del domini lingüístic que el de la
Catalunya stricto sensu?
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Perquè, certament, l’anomenada normalització ha
servit i serveix per assegurar sobretot la continuïtat de
la llengua per dalt, en els seus registres més
pròpiament culturalistes; però ja no ha pogut ser ni de
molt tan efectiva a l’hora de, si mes no, frenar el
procés de nativització abans al·ludit de l’espanyol,
aquell que troba el seu millor aliat entre l’àmplia
població catalanòfona de mena que, tot i amb això,
per desesma, per inèrcia, per col·laboracionisme, es
mostra incapaç d’immunitzar-se tant contra la pressió
interferenciadora, deturpadora, de l’espanyol sobre la llengua parlada, com alhora
negada simplement per adreçar-se en català —i mantenir-s’hi— a la població
hispanòfona i, encara més, al gran contingent de població al·lòctona sobrevinguda,
fruit de les onades immigratòries de les darreres dècades.
Apunt final en termes de desig
En una hipotètica Catalunya independent, o en una de no menys hipotètica
encaixada (altrament, però, que no fins ara) dins l’Estat espanyol, l’objectiu, pel
que fa a la llengua (a la seva pervivència com a llengua de comunicació, de cultura
i de cohesionament), hauria de ser generar aquells dinamismes, des de dalt i des de
baix, que li permetessin aspirar, dins els seus límits territorials, a un estatus
semblant al d’altres llengües d’extensió relativament reduïda: l’estatus de ser-hi la
llengua vehicular primera i la llengua primordial d’integració i, doncs, de
discriminació socials. Sense que això hagués d’obstar després perquè altres
llengües hi revestissin, ocasionalment i a conveniència, el paper de languages
wider communication o, privadament i a voluntat, el de llengües familiars.
195 I això hauria de ser així no pas ja en nom de cap essencialisme ni de cap
nacionalisme a la vella usança, sinó sobretot en pro de la defensa de la diversitat,
de la resistència a tota uniformació fagocitadora, de l’oposició a tot darwinisme
lingüístic.
Són llengües prepotents que han fet befa de valors com aquests les que ara tasten la
seva pròpia medecina: ¿què se n’ha fet de l’espanyol a les Filipines, a Puerto
Rico?; ¿de quin estatus internacional gaudeix a hores d’ara el francès?
“Tal faràs, tal trobaràs”, fa la vella dita catalana. O, de manera més cruenta, en les
dues llengües adés al·ludides: quien a hierro mata, a hierro muere; celui qui à un
fer tue, à un fer meurt.
La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.
revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat pompeu fabra, núm 7, juny 2015 Altrament: ¿qui pot certificar que no hagi de seguir l’anglès una deriva semblant,
el dia de demà, enfront de la llengua d’alguna de les grans potències emergents
avui dia? Preguntes, preguntes, preguntes... des del coneixement d’un passat cert i
en (des)esperançada interpel·lació a un futur incert...
196 La llengua catalana del present al futur. LA LLENGUA DEL PAÍS: d’un passat cert a un futur incert. Josep Murgades.