69
LA TASCA DEL LINGÜÍSTA DETECTIU EN CASOS DE DETECCIÓ DE
1
PLAGI I DETERMINACIÓ D’AUTORIA DE TEXTOS ESCRITS
M. Teresa Turell
ForensicLab, Institut Universitari de Lingüística Aplicada
Universitat Pompeu Fabra
1. INTRODUCCIÓ1
En el nostre país, la lingüística forense és
una disciplina molt poc coneguda encara,
tant en el vessant conceptual com
metodològic. En termes generals, aquesta
disciplina tracta la interfície entre
llenguatge i dret.
Al llarg de la seva curta història, la
lingüística forense s’ha anat fonamentant
en diversos models de la lingüística
teoricodescriptiva general, i també en les
premisses i generalitzacions que el
desenvolupament d’aquesta disciplina ha
permès proposar, principalment, per tal
d’assolir una millor administració de la
justícia. La consolidació de la lingüística
forense actual es perfila en tres àrees
d’especialització acadèmica i professional:
l’àrea del llenguatge jurídic (language of the
law), que abraça l’estudi del discurs legal, la
comprensió lectora dels documents legals i
la traducció jurídica, entre d’altres; l’àrea
del llenguatge judicial (language of the court
and the legal process), que inclou l’estudi del
discurs de tots els actors del procés judicial
(jutges, magistrats, testimonis, inculpats),
dels interrogatoris judicials i policials, de la
interpretació judicial i de suport en
contextos multilingües i d’altres tipus de
discurs del procediment judicial; i,
1
Recerca portada a terme gràcies al projecte
finançat pel Ministerio de Ciencia y Tecnología
(FFI2008-03583/FILO; IP: Dra. M. Teresa Turell).
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
finalment, l’àrea del llenguatge probatori
(language as evidence), que considera l’ús de
l’evidència
fonològica,
morfològica,
sintàctica, terminològica i discursiva en la
comparació forense de veu i de textos
escrits com a elements que poden ajudar en
la identificació de veu, la creació de perfils
lingüístics de textos orals o escrits, l’anàlisi
de la imitació en la producció de textos
amb finalitats criminals (notes de suïcidi),
la determinació (diversos sospitosos) o
atribució (un sol sospitós) d’autoria de
textos escrits, la detecció de còpia d’idees i
plagi lingüístic, els litigis de marques
registrades, patents o etiquetatge de
productes i, finalment, un conjunt de temes
que tenen a veure amb la mediació
lingüística forense, com ara la consideració
de l’ambigüitat i alteració de textos oficials
dins l’àmbit públic (Administració de
l’Estat o comunitats autònomes) o de
textos de l’àmbit privat (sobretot, empreses
i companyies d’assegurances).
En el marc del llenguatge probatori els
àmbits d’estudi de la detecció de plagi,
d’una banda, i la determinació o atribució
d’autoria, de l’altra, es poden considerar
anversos d’una mateixa moneda en el sentit
que si dos o més textos escrits presenten
un grau elevat de similitud textual, s’ha de
concloure que o bé han estat escrits pel
mateix autor o bé han estat plagiats.
Aquesta afirmació es pot fonamentar a
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
70
partir de la recerca lingüisticoforense 2 que
ha situat el límit de text idèntic que dos
escriptors diferents poden expressar a
l’atzar en sintagmes o frases de set o vuit
paraules. Més enllà d’aquest límit, o bé els
textos (o fragments de textos) idèntics són
obra del mateix autor o bé un autor ha
plagiat la producció escrita d’un altre. Amb
tot, malgrat aquesta interrelació, tant la
detecció de plagi com la determinació o
atribució d’autoria presenten unes bases
teòriques i metodològiques pròpies que
són descrites en els apartats que segueixen.
No obstant això, abans de descriure en
detall els conceptes, mètodes i aplicacions
d’aquests dos àmbits d’estudi, és necessari
remarcar el caràcter complementari de les
ciències forenses, sobretot quan la
naturalesa dels corpus lingüístics de casos
forenses reals (pocs textos i molt curts)
impedeix la quantificació i aplicació de
proves estadístiques. En aquest sentit, he
proposat (Turell 2010a: 9) el terme
complementarietat intraevidencial per referir-me
a l’ús de diverses proves en el marc de la
mateixa disciplina, en aquest cas, la
lingüística
forense,
i
el
de
complementarietat interevidencial per
referir-me a l’existència de diferents proves
emprades per altres ciències forenses no
lingüístiques. És important saber que, en la
majoria de casos, tant civils com penals, és
el jutge (o el tribunal) qui pren les decisions
pertinents a la vista d’altres tipus
d’evidència del cas, valora totes les anàlisis
dutes a terme i les tècniques usades i
pondera el pes específic que té cada prova
2
Basada en premisses de la lingüística i psicologia
cognitives, amb referències generals com: Cifuentes
Honrubia (1994), Schmid et al. (1996), Fauconnier
(1997), Cuenca i Hilferty (1999), Inchaurralde i
Vázquez (2000), Taylor (2002), Croft i Cruse (2004)
i més específiques com Ochs (1979), Bereiter
(1980), Kintsch (1988), Holyoak i Thagard (1997),
Goa i García Albea (2000), Alamargot i Chanquoy
(2001).
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
o tècnica i també, a vegades, cada variable
o paràmetre d’una determinada prova.
2.
LA DETECCIÓ DEL PLAGI
Aquest article fa una distinció entre la
còpia d’idees i el plagi lingüístic. Hi pot
haver còpia d’idees sense plagi lingüístic,
però si es detecta plagi lingüístic, per la
mateixa definició del signe lingüístic, també
es produeix còpia d’idees. La detecció de
plagi s’il—lustra en aquest treball a partir de
diversos exemples de casos forenses reals
on la còpia d’idees i el plagi lingüístic
s’observen en obres literàries, obres
científiques i entre les traduccions d’una
obra original.
2.1. La naturalesa del plagi
La naturalesa del plagi és multidimensional
pel nombre d’àmbits d’especialització
afectats (literatura i assaig científic), els
contextos i activitats en els quals ocorre
(educació,
traducció)
i
l’ús
i
instrumentalització que es fa de les xarxes
digitals (per exemple, l’abast del plagi a
Internet és doble: es pot plagiar
directament d’una pàgina web o bé,
metodològicament parlant, es pot emprar
Internet, així com mètodes semiautomàtics (Grozea i Popescu 2010), per
detectar la còpia d’idees i el plagi lingüístic).
La lingüística forense tracta el plagi com
un fenomen complex i polivalent que
mostra un cert solapament amb la
determinació
o atribució
d’autoria
(Johnson 1997, Grant i Baker 2001, Grant
2008) i amb l’estilística forense. Coulthard
(2005: 261) es refereix al plagi com «un
greu problema de determinació o atribució
d’autoria» i el defineix com a «robatori, o
ús no reconegut, d’un text creat per una
altra persona».
Un objectiu teòric fonamental en
l’estudi del plagi és l’establiment de les
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
71
marques lingüístiques i els criteris que
poden ser determinants en la detecció i
descripció d’aquesta pràctica delictiva. Un
criteri metodològic important és la
consideració del nivell llindar de similitud
textual entre textos, que serà decisiu per
determinar si aquesta similitud és sospitosa.
2.2. Conceptes
El plagi està directament relacionat amb el
concepte de propietat intel—lectual, és a dir,
amb la creació i amb tot allò que és creatiu.
En la majoria de països s’estudia sota els
epígrafs de propietat industrial i de copyright.
La legislació espanyola distingeix entre drets
d’autor i copyright. Aquests dos conceptes
es refereixen a dues aproximacions
diferents a la propietat intel—lectual literària
i artística. El dret d’autor és un concepte
que prové del dret continental (civil law, en
anglès), particularment del dret francès; en
canvi, l’ús del copyright deriva del dret
anglosaxó (common law, en anglès). Els drets
d’autor estan basats en el dret personal i no
transferible que s’estableix en la relació
entre l’autor i la seva creació. Es reconeix
que una obra és l’expressió d’un individu i,
per tant, queda protegida. En canvi, la
protecció del copyright està estrictament
restringida a una obra determinada i l’autor
té uns drets específics que determinen com
pot ser emprada aquesta? obra. La
protecció dels drets d’autor només cobreix
l’expressió del contingut de l’obra, però no
les idees.
El nou Codi penal aprovat el 1995
dedica tres articles relacionats amb la
propietat intel—lectual (270, 271 i 272) 3 a
partir dels quals un infractor dels drets de
propietat intel—lectual és algú que, «de
3
http://2ni2.com/juridico/penal/codigopenal.htm
Per a més detalls sobre la LPI, vegeu
http://civil.udg.es/normacivil/estatal/reals/Lpi.ht
ml
3
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
manera total o parcial, reproduís, plagiés,
distribuís o comuniqués públicament una
obra literària, artística o científica, o la
transformés, interpretés o executés
artísticament,
sense
permís
del
corresponent titular del dret de propietat
intel—lectual o dels seus hereus o persones
delegades» i que s’aprofités de tercers o els
perjudiqués. També, segons la Llei de
propietat intel—lectual espanyola (LPI,
articles 138 i 140), 4 l’autor plagiat tindria
dret a una compensació per danys, tant
moral com econòmica. D’altra banda, el
concepte i terme de copyright especifica la
protecció legal de la propietat intel—lectual,
i el plagi està íntimament relacionat amb el
copyright. 5
Altres conceptes que poden ser útils en
el marc del tractament del plagi són: el
coneixement de domini públic i les dades i
els fets que poden ser verificats a partir de
diverses fonts i són a l’abast d’un nombre
considerable de persones. Si una dada
forma part de l’entramat d’una disciplina i
d’un model (lleis de moviment de Newton,
teoria de l’evolució de Darwin, teorema de
Pitàgores) no cal documentar-la; en canvi,
si una dada o un fet formen part d’una
nova teoria o model i s’ha de cercar en una
font, aquesta font s’ha de documentar. El
terme dades també és emprat per referir-se a
fets, principis i estadístiques d’una
determinada disciplina. Les dades es
refereixen a resultats observables i
verificables, i constitueixen la base d’una
suposició o argumentació. Els fets i les
dades com a tals no poden ser protegits
legalment. Tot i que els fets i les dades com
4
Per a més detalls sobre la LPI, vegeu
http://civil.udg.es/normacivil/estatal/reals/Lpi.ht
ml
5 Per a més detalls sobre la legislació del copyright
als Estats Units, vegeu http://www.copyright.gov i
també http://fairuse.stanford.edu/
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
72
a tals no es poden protegir legalment, no
significa que les fonts de les dades d’altres
autors o investigadors no s’hagin
d’esmentar.
2.3. Exemples de còpia d’idees i de plagi lingüístic
2.3.1. La còpia d’idees
Alguns exemples de còpia d’idees són:
a) L’ús dels elements que estructuren una
obra literària (novel—la, peça de teatre,
poema, etc.): l’argument, els personatges, el
temps, l’espai i les tècniques narratives. 6
b) En obres literàries: l’ús de totes, o
gairebé totes, les figures retòriques sense
citació explícita de l’autor original, fins i tot
quan el vocabulari i la gramàtica emprats
per expressar aquestes figures són
diferents. 7
c) En traducció: la còpia d’una versió
traduïda si aquesta traducció fa una
contribució explícita, canviant de prosa a
vers o bé transformant una obra clàssica en
contemporània, o a l’inrevés. 8
d ) En obres científiques: l’ús dels mateixos
temes per descriure un període històric o la
contribució d’un camp d’especialització. 9
e) En llibres de textos científics: la
reproducció dels components essencials
d’aquest tipus d’obres, com les activitats,
preguntes i tècniques de laboratori, 10 i
també la reproducció d’una metodologia
creativa. 11
6
Un exemple clar de còpia d’idees és el cas Formoso
v. Cela. Vegeu Turell (2007 i 2008: 275-277)
7 Cas Pujante v. Vázquez Montalbán. Vegeu Turell
(2004: 20-21 i 2008: 277).
8 Cas Pujante v. Vázquez Montalbán. Vegeu Turell
(2004: 20 i 2008: 277-78).
9 Cas XXX v. YYY (convencions emprades per
respectar els requisits de confidencialitat). Vegeu
Turell (2008: 278).
10 Cas Bruño v. Magister. Vegeu Turell (2008: 278-79).
11 Cas XXX v. YYY. Vegeu Turell (2008: 279-80).
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
2.3.2. El plagi lingüístic
D’acord amb Menasche (1977) i Roig
(2006), 12 el plagi lingüístic (que, com ja
s’ha dit, també comporta còpia d’idees) es
produeix quan es donen les circumstàncies
següents:
a) Quan s’empren exactament les mateixes
paraules i estructures gramaticals per
descriure les idees pròpies (autoplagi) i les
idees d’altres escriptors.
b) Quan es produeix paràfrasi, és a dir,
quan algú expressa amb les seves paraules
les idees d’altres, però també usa de
manera extensiva les paraules, sintagmes i
oracions de l’obra original en la qual es
basa.
c) Quan s’usen diverses paraules i oracions
sense citar la font, encara que se’n canviïn
algunes.
d ) Quan la sintaxi original es manté i
només es canvien paraules molt
específiques per sinònims.
e) Quan es reconeix l’autoria de l’obra
original, però els canvis introduïts per
desmarcar-se’n només impliquen una o
dues paraules, l’ordre de parts de l’oració
(WO), el canvi de veu (activa v. passiva)
i/o el temps i l’aspecte verbals de les
clàusules o de tot el text. 13
2.4. La metodologia aplicada a casos forenses reals
de plagi lingüístic i/o còpia d’idees
En les seccions que segueixen es presenten
proves
lingüístiques
qualitatives
i
quantitatives que han resultat determinants
i s’han utilitzat per: a) il—lustrar l’ús de
marques i criteris lingüístics per demostrar
12
Vegeu també:
http://www.sscnet.ucla.edu/history/bartchy/classe
s/194a/98F/plagiarism.html i
http://facpub.stjohns.edu/~roigm/plagiarism/Ind
ex.html respectivament.
13 c. d. i e. són tipus de paràfrasi. Vegeu Vila, Martí i
Rodríguez (2011).
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
73
la direccionalitat del plagi lingüístic 14 i la
còpia d’idees; b) considerar el grau de
diferència o similitud textual per damunt
del qual es pot establir si dos o més textos
han estat plagiats; c) establir l’abast i la
naturalesa del plagi, i d ) concloure si les
proves lingüístiques presentades poden
permetre al tribunal l’establiment d’un cas
prima facie 15
2.4.1. Mètodes i aplicacions forenses en
casos de còpia d’idees
El cas XXX v. YYY il—lustra un tipus de
còpia d’idees. Així, l’anàlisi qualitativa de
tretze (13) seccions en les quals estava
dividit un article dubitat (de l’autoria del
qual es dubta) escrit per YYY per al
National Geographic va demostrar que YYY
havia emprat parcialment la mateixa font
que usava XXX en la seva tesi doctoral. De
fet, XXX va dedicar sis (6) dels seus set (7)
capítols de la tesi al mateix tema, mentre
que YYY va utilitzar-lo en set (7) de les
tretze (13) seccions en les quals està dividit
l’article del National Geographic. Aquesta
anàlisi també va mostrar que es produïa
còpia o reproducció d’idees en vint-i-tres
(23) dels seixanta-cinc (65) temes
considerats (35,5 %), comparant-t’ho amb
els quaranta-dos (42) temes (64,5 %) que
no es van copiar ni reproduir, tal com
s’il—lustra al gràfic 1:
14
Per a un enfocament automàtic de
la direccionalitat del plagi, vegeu Grozea i Popescu
(2010).
15 Un cas segons el qual les proves pericials són
suficients per permetre al jutge o al tribunal emetre
una sentència (per exemple, en el cas Pujante v.
Vázquez Montalbán).
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Gràfic 1. Còpia o reproducció d’idees
N = nombre de temes
XXX v. YYY
50
NO: 42
SÍ: 23
NO
SÍ
0
Font: Pròpia (Turell 2008: 278)
2.4.2. Mètodes i aplicacions forenses en
casos de plagi lingüístic (i, per tant, també
de còpia d’idees)
El cas Bruño v. Magister permet il—lustrar
tota
una
sèrie
de
tècniques
lingüisticotextuals d’aproximació al text
dubtós (Magister) i al plagiat (Bruño) per
establir la naturalesa i la direccionalitat del
plagi.
a) La unitat i la coherència o cohesió
(Halliday i Hasan 1976) d’un llibre (de text,
en aquest cas), reflectides en les seccions,
components metodològics i paràgrafs que
constitueixen el contingut d’aquest text,
poden esdevenir marques qualitatives que
poden ajudar un tribunal a decidir quin text
és l’original i quin és el text que s’ha escrit
practicant el plagi.
En el llibre de text Física y Química de
Bruño (2002) cada unitat es presenta de
manera unificada, completa i coherent o
cohesiva, i passa el mateix amb els
components metodològics com les
activitats, exemples, problemes, exercicis,
pràctiques de laboratori, etc. Aquesta
observació va permetre concloure que
Física y Química de Bruño (2002) havia estat
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
74
produït de manera independent i era, per
tant, el text no dubtós (o indubitat). D’altra
banda, la presentació que Temario Magister
(2005) fa de cada unitat, i molt
especialment de les activitats incloses en
aquest text, s’havia produït de manera
fragmentària i en molts casos una idea no
conduïa a una altra de manera natural i
progressiva d’acord amb el grau de
dificultat conceptual.
Altres vegades Temario Magister (2005) (el
text dubitat) inclou activitats completament
il—lògiques i sense sentit a causa de l’ús de
l’estratègia del retalla i enganxa (cut &
paste), atès que, tot i que utilitza el mateix
encapçalament d’una activitat de Física y
Química Bruño (2002), les preguntes que
segueixen formen part d’una altra activitat
localitzada en una altra part del llibre
plagiat, com es pot observar a la taula 1, 17
on la similitud textual exacta es marca en
cursiva.
Taula 1. Activitats a Física y Química Bruño i Temario Magister
Física y Química Bruño
Temario Magister (2005)
(2002)
ACTIVITAT 23 (Unitat 2, ACTIVITAT 2 (Unitat 2,
pàg. 40)
pàg. 11)
23. Desde la azotea de un
2. Desde la azotea de un
rascacielos de 120 m de altura se rascacielos de 120 m de altura se
lanza hacia abajo una pequeña
lanza hacia abajo una pequeña
bola con velocidad inicial de 20
bola con velocidad inicial de 20
m/s. Calcula:
m/s. Calcula:
a) El tiempo que tarda en
llegar al suelo.
b) La velocidad que tiene en
ese momento.
Toma g = 9,8 m/s2.
ACTIVITY 24 (Unit 2,
page 49)
24. Se lanza verticalmente
hacia arriba un proyectil con
velocidad de 200 m/s; al
cabo de 4 segundos, se lanza
otro proyectil con el mismo
objeto. Calcula:
a) La altura a la que se
a) La altura a la que se
encuentran.
encuentran.
b) El tiempo que tardan en
b) El tiempo que tardan en
encontrarse.
encontrarse.
c) La velocidad de cada
proyectil en ese momento.
Toma g = 10 m/s2.
Font: Pròpia (Turell 2008, pàg. 283)
b) Paràmetres lingüístics 16 i estratègies
discursives
b.i. Inconsistència en l’estil referencial
En el llibre plagiat (o indubitat) Física y
Química Bruño (2002), l’estil directe és
emprat mitjançant l’ús de l’imperatiu de
segona persona singular en la formulació
de les activitats, exercicis, tècniques, etc. i
aquesta estratègia discursiva es manté al
17
16
Vegeu Stein i Meyer zu Eissen (2007), Stamatatos
(2009) i Potthast et al. (2010) per a més detall sobre
la detecció automàtic del plagi intrínsec.
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Resultats obtinguts a partir de l’execució del
programa CopyCatch (Llicència i Copyright©David
Woolls, de CFL Development).
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
75
b) Paràmetres lingüístics 18 i estratègies
discursives
b.i. Inconsistència en l’estil referencial
En el llibre plagiat (o indubitat) Física y
Química Bruño (2002), l’estil directe és
emprat mitjançant l’ús de l’imperatiu de
segona persona singular en la formulació
de les activitats, exercicis, tècniques, etc. i
aquesta estratègia discursiva es manté al
llarg de tot el llibre de text; en canvi, en el
text dubtós (o dubitat), Temario Magister
(2005), s’observa l’ús de l’infinitiu per
adreçar-se als estudiants i lectors, tot i que
aquest ús és inconsistent, ja que a vegades
també s’empra l’imperatiu (taula 2,
diferències marcades en negreta), la qual
cosa indica que a Temario Magister s’està
plagiant lingüísticament el text original a
partir de la tècnica de retalla i enganxa (cut
& paste).
Taula 2. Estil referencial a Física y Química Bruño i Temario Magister
Física y Química Bruño
(2002), pàg. 204
ACTIVITATS 6, 7 i 10,
11
6. Describe la
experiencia de Geiger y
Marsden que justifica el
modelo atómico de
Rutherford.
7. Explica brevemente
en qué consiste el
modelo de Rutherford.
10. El kriptón tiene seis
isótopos cuyos números
másicos son: 78, 80, 82,
83, 84 y 86. Consulta la
Tabla Periódica y
escribe la notación de
esos isótopos indicando
el número de protones,
neutrones y electrones
de cada uno.
11. ¿Cómo hallarías la
masa atómica de un
elemento conociendo
las masas de sus
isótopos y su
abundancia relativa en
tanto por ciento?
Temario
Magister
(2005), Unitat 11
ACTIVITATS 1, 2 i 1,
2
(pàg. 8)
1. Describir la
experiencia de Geiger
y Marsden que
justifica el modelo
atómico de
Rutherford.
2. Explicar
brevemente en qué
consiste el modelo de
Rutherford
(pàg. 9)
1. El kriptón tiene seis
isótopos cuyos
números másicos son:
78, 80, 82, 83, 84 y 86.
Consulta la Tabla
Periódica y escribe la
notación de esos
isótopos indicando el
número de protones,
neutrones y electrones
de cada uno.
2. ¿Cómo hallarías la
masa atómica de un
elemento conociendo
las masas de sus
isótopos y su
abundancia relativa en
tanto por ciento?
Font: Pròpia (Turell 2008: 285-286)
18 Vegeu Stein i Meyer zu Eissen (2007), Stamatatos
(2009) i Potthast et al. (2010) per a més detall sobre
la detecció automàtic del plagi intrínsec.
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
76
b.ii. Descontextualització
Temario Magister (2005) presenta exemples
de descontextualització en el sentit que
algunes activitats incloses a Física y Química
Bruño (2002) són reproduïdes a Temario
Magister (2005), però una part de la
informació, «consultando la Tabla
Periódica», és omesa (taula 3 en negreta).
Taula 3. Descontextualització a Temario
Magister
Física y Química Bruño
(2002), pàg. 194
Temario
Magister
(2005), (Unitat 11,
pàg. 8 i 9)
ACTIVITAT 1
1. Completa la
siguiente Tabla:
ACTIVITAT 2
2. Completa en tu
cuaderno la siguiente
Tabla 11.2
consultando la
Tabla Periódica.
Font: Pròpia (Turell 2008: 286)
b.iii. Inversió en la gradació dels elements
estructurals
La taula 4 il—lustra el fet que en el text
plagiat, Física y Química Bruño (2002), les
preguntes 3 i 4 de la pàgina 253 s’inclouen
en aquest ordre, ja que la pregunta 3
requereix, per part de l’alumne, la
integració de la noció d’entalpía dins
l’equació química d’una reacción exotérmica, i
la pregunta 4 li demana que pensi en dos
exemples de reacció exotérmica i endotérmica,
movent-se del que és particular a una
generalització; en canvi, en el text dubtós,
Temario Magister (2005), aquestes dues
preguntes es presenten a l’inrevés i el
resultat comporta una incongruència
conceptual (taula 4).
Taula 4. Inversió de temes a Temario Magister
Física y Química Bruño
(2002), pàg. 253
Temario Magister (2005),
(Unitat 13, pàg. 10)
PREGUNTES 3 i 4
3. A veces se pone en
uno de los miembros de
la ecuación química de
una reacción la entalpía
de reacción. ¿En qué
miembro pondrías la
entalpía si la reacción
fuera exotérmica?
4. Escribe dos ejemplos
de reacciones
exotérmicas y otros dos
de reacciones
endotérmicas,
indicando cómo se
escribe la entalpía.
PREGUNTES 1 i 4
1. Escribe dos ejemplos
de reacciones
exotérmicas y otros dos
de reacciones
endotérmicas, indicando
cómo se escribe la
entalpía.
4. A veces se pone en
uno de los miembros de
la ecuación química de
una reacción la entalpía
de reacción. ¿En qué
miembro pondrías la
entalpía si la reacción
fuera exotérmica?
2.4.3. El nivell llindar i altres mesures del
plagi lingüístic
CopyCatch, un dels diversos programes de
concordances existents per detectar el plagi
lingüístic, permet calcular el nivell llindar
de similitud textual a partir del qual aquesta
similitud es converteix en sospitosa.
Aquest programa incorpora diverses
mesures (nivell llindar de vocabulari
coincident, paraules compartides una sola
vegada
(hapax
legòmena),
paraules
compartides
dues
vegades
(hapax
dislegòmena), vocabulari exclusiu i sintagmes
compartits una sola vegada), 19 que han
estat útils per detectar diversos tipus de
plagi. Per determinar el nivell llindar de
vocabulari coincident, es compta amb
resultats empírics que suggereixen que «fins
a un 35 % de similitud es considera un
percentatge normal, i que un 50 % no és
inusual, mentre que com més per damunt
del 50 % es trobi aquest nivell llindar més
19 Per raons d’espai, en aquest article només és
possible il—lustrar el nivell llindar de vocabulari
coincident, tot i que en un cas forense real s’haurien
d’aplicar totes aquestes mesures, ja que cap en
solitari és suficientment discriminatòria per arribar a
resultats concloents.
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
77
possibilitats hi ha que aquesta xifra indiqui»
(Turell 2004: 8) que els textos que s’estan
considerant no hagin estat produïts
independentment sinó que un hagi estat un
plagi de l’altre.
El gràfic 2 mostra que el nivell llindar
de vocabulari coincident (96 %) entre les
activitats que apareixen en el llibre de text
indubitat Física y Química Bruño (2002) i
Temario Magister (2005) és molt alt, resultat
que indica que les activitats han estat
reproduïdes textualment en el text dubtós.
Gràfic 2. Vocabulari coincident
(F&Q-TM)
Activitats
100
0
F&Q - TM
Font: Pròpia (Turell 2008: 288)
3. LA DETERMINACIÓ
D’AUTORIA
I
ATRIBUCIÓ
3.1. El marc conceptual de la determinació o
atribució d’autoria
La determinació o atribució d’autoria de
textos escrits pressuposa establir candidats
a autor i suposa una tasca de classificació
de trets identificats i atribuïbles a un autor
o a un altre (Chaski 2001, Grant i Baker
2001, Kredens 2001, Love 2002). En els
darrers anys, i sens dubte per la influència
de la comparació forense de veu aplicada a
la identificació de la veu humana, s’ha estès
el terme i concepte de comparació forense
de textos escrits, que pot conduir a una
determinació o atribució d’autoria més
rigorosa i fiable (Turell 2010a). No obstant
això, jurídicament parlant, la determinació
de l’autor d’un o diversos textos entre
diferents possibles autors o l’atribució d’un
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
o diversos textos a un únic autor és una
activitat que pertoca al jutge o tribunal, ja
que els lingüistes forenses només aporten
proves pericials lingüístiques que poden
ajudar a aquestes instàncies judicials a
dictar una sentència. També s’empra el
terme identificació d’autoria (Solan i Tiersma
2004) o reconeixement d’autoria (Hänlein
1999). D’altra banda, Grant (2007 i 2008)
introdueix un terme més metodològic
(anàlisi d’autoria) en parlar d’anàlisi
d’autoria
com
l’intent
«d’establir
informació
desconeguda
o
poc
documentada sobre els orígens d’un text a
partir de trets i paràmetres lingüístics
interns». 20
L’anàlisi forense de l’autoria de textos
escrits comporta dos contextos de recerca i
anàlisi:
a) La determinació d’autoria implica
establir entre diversos candidats a qui
correspon el text escrit dubtós (o dubitat,
és a dir, l’autoria del qual presenta dubte)
b) L’atribució d’autoria implica establir si
un text escrit dubtós es pot atribuir o no a
un únic escriptor sospitós específic.
D’altra banda, aquesta anàlisi està
restringida per les característiques usuals
dels textos forenses de casos reals.
Usualment, aquests textos són missatges
curts (anònims, correus electrònics, faxos,
notes de suïcidi i d’altres). Els trets comuns
que els caracteritzen tenen a veure amb el
fet que són incidentals i espontanis, escrits
per a una audiència limitada, produïts i
situats dins d’un temps limitat i determinat
i, molt freqüentment, són textos emotius.
20
«Attempting to establish unknown or weaklysupported information about the origins of a text
from internal linguistic evidence.» Tim Grant,
doctorat en Ciències del Llenguatge i Lingüística
Aplicada de l’IULA (UPF), 2007.
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
78
3.2. Mètodes i tècniques aplicats a un cas real
d’atribució forense d’autoria
Ara com ara no existeix un únic mètode
o tècnica que es pugui emprar en l’anàlisi
forense ni en les actuacions dels lingüistes
com a pèrits judicials. Els conceptes de
complementarietat
intraevidencial
i
interevidencial són útils per entendre que la
determinació o atribució forense d’autoria
es troba lluny del que han assolit la fonètica
i l’acústica forenses, pel que fa a la fiabilitat
de les tècniques i mètodes emprats en la
comparació forense de veu i a la
formulació de les conclusions en les proves
pericials sobre la identificació de la veu dels
locutors.
La complementarietat intraevidencial
comporta l’ús de diversos mètodes,
tècniques i proves de la metodologia
forense lingüística: enfocaments analítics
textuals qualitatius, lingüística de corpus,
ràtios tipus o unitat, hapax legòmena,
hapax dislegòmena, densitat i riquesa
lèxiques, anàlisi discriminant lineal (ADL)
aplicat a l’estudi de les seqüències de
categories
lingüístiques
(bigrames,
trigrames, etc.) com a marques d’autoria
(Spassova 2009, Turell 2010b), relació de
versemblança (LR, en anglès) (Turell
2010a), entre d’altres; evidència lingüística
que seria complementada per altres tipus
de proves provinents d’altres ciències
forenses, és a dir, a partir de la
complementarietat interevidencial.
Una bona part de la feina dels lingüistes
forenses en casos de determinació o
atribució d’autoria té a veure, com ja s’ha
dit més amunt, amb una tasca
classificatòria per determinar els trets
lingüístics idiosincràtics que fan de l’estil
idiolectal d’un individu únic i irrepetible, a
partir de la comparació forense
intraescriptor i interescriptor.
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Un cas forense real d’extorsió per
correu electrònic (cas SEHRS v. ZZZ,
2004) 21 permet il—lustrar algunes d’aquestes
tècniques lingüisticotextuals d’aproximació
al text (o textos) dubtós, i també els dos
tipus de complementarietat als quals s’ha
al—ludit més amunt.
L’any 2004, una empresa del sector
turístic de Catalunya fou acusada
d’acomiadament improcedent per un
treballador que l’havia intentat extorsionar.
Aquesta extorsió està expressada en un
dels textos escrits en espanyol en format
electrònic (textos dubtosos o dubitats,
TD@),
però
el
treballador
que
suposadament va enviar aquest text a
l’empresa i que durant la mateixa època
escrivia cartes en format fax (textos no
dubtosos o indubitats, TIfax), en va negar
l’autoria. Ambdós tipus d’escrits van ser
suposadament enviats des de la sucursal
francesa que havia obert l’empresa al nord
de França. El corpus d’anàlisi d’aquest cas
està constituït per quatre (4) correus
electrònics dubitats i quatre (4) faxos
indubitats, amb una mitjana de 40-80 línies
i entre 400-1000 paraules. Se suposa que
aquests textos van ser produïts, en el cas
dels TD@, per algú originari d’una zona
castellanoparlant (província de Terol), però
que havia viscut en una zona
catalanoparlant (Catalunya) durant més de
trenta anys, abans de ser traslladat a França
per l’empresa demandada.
Per tal d’observar l’estil dels textos
indubitats (TIfax) i els textos dubitats
(TD@) d’aquest cas es van emprar tres
apropaments
analítics:
una
anàlisi
qualitativa textual, una anàlisi de variables
gramaticals i sociolingüístiques basada en la
lingüística de corpus, i una anàlisi
21 Vegeu sentència número 115/04 del Jutjat del
Social número 1 de Tarragona d’11 de febrer de
2004.
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
79
estadística de seqüències de categories
lingüístiques. 22
L’anàlisi qualitativa es va basar en la
consideració de similituds flagrants entre
els faxos indubitats i els correus electrònics
dubitats a partir de: a) incongruències
temporals i cronològiques; b) errors
ortogràfics, és a dir, no accentuació en
espanyol del morfema -ía de la 1a i 3a
persona de l’imperfet en la 2a i la 3a
conjugació, i ús de l’auxiliar haber sense h.
Errors, molt possiblement motivats pel
contacte entre el català i l’espanyol, en el
primer cas, i per un nivell educatiu baix, en
el segon; errors gramaticals, és a dir, no
concordança normativa entre subjecte i
verb (no creo que hayan muchas personas);
queisme (en el caso ^ que), que s’explica per
la influència del català; dequeisme (no me
extrañaría nada de que este rumor sea verdad),
fenomen lingüístic explicat per la
hipercorrecció
i,
finalment,
c) característiques estilístiques, estructurals i
textuals del format dels textos.
Certament, aquesta evidència qualitativa
en solitari no permet atribuir l’autoria dels
textos dubitats al suposat autor d’extorsió
per mitjà d’un dels quatre correus
electrònics; no obstant això, sí que permet
afirmar que existeix una probabilitat (no
estadística, sinó d’opinió) bastant alta que
els dos conjunts de textos no hagin estat
produïts independentment per dos autors
diferents, sinó que hagin estat escrits per
un mateix autor. Òbviament, aquests
resultats derivats de l’observació qualitativa
han de ser corroborats per altres tipus
d’evidències lingüístiques.
La lingüística de corpus i el marc
d’anàlisi basat en trets i paràmetres marcats
22 Per tal de descriure la variació intraescriptor i
interescriptor amb més fiabilitat es van emprar
correus electrònics anònims d’un altre cas forense
real, que constitueix el corpus de control.
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
(markedness) 23 i prominents (saliency) 24 han
servit per estudiar la correlació entre
l’evidència gramatical i la sociolingüística
aplicada a dues variables lingüístiques: el
pronom personal de 1a persona en
espanyol amb dues variants de realització
(yo/Ø) 25 i el pronom relatiu, també en
espanyol, amb dues variants de realització
(simple: que /compost: el cual i les seves
diferents realitzacions). Es parteix de la
proposta de Jakobson i Halle (1956) que la
forma marcada comporta informació més
precisa, específica i addicional que la forma
no marcada.
El concepte de prominència que és més
útil en estudis forenses de l’estil idiolectal
d’un escriptor deriva de l’enfocament
combinat entre l’anàlisi del discurs i la
lingüística de corpus (Butler 1998,
Abecassis 2002). En aquest context la
prominència es refereix a totes les paraules
que destaquen estadísticament quan dos
subcorpus es comparen o quan un
subcorpus es compara amb la totalitat d’un
corpus.
L’interès d’aquesta tècnica, basada en
aquests dos conceptes i en l’aplicació de la
lingüística de corpus, rau en la comparació
23
Per a més informació sobre el tractament de la
noció de markedness aplicat per diverses escoles de la
historiografia lingüística del segle XX, vegeu
Greenberg (1966), Chomsky i Halle (1968),
Chomsky (1981), Kean (1981), Williams (1981), Viel
(1984), Berwick (1985), Hyams (1987), Steriade
(1987), Wexler i Manzini (1987), Myers-Scotton
(1998), Dresher i Rice (2002), Aissen (1999 i 2003),
Hume (2004).
24 Vegeu Quirk et al. (1972) i Arnold i Wasow
(1996) per comprendre com la prominència en el
discurs afecta l’ordre dels constituents d’una oració
i altres processos gramaticals, i Gordon, Grosz i
Gilliom (1993) per entendre com aquesta
prominència afecta la coherència discursiva. Giora
(2003) i Kesckes (2001 i 2004) consideren la noció
de prominència per explicar l’accessibilitat del
referent i el processament del llenguatge.
25 Considerant únicament les ocurrències on la
variant yo és redundant, i no emfàtica ni
gramaticalment obligatòria.
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
80
de la freqüència d’ús d’una determinada
variable entre els corpus d’anàlisi i un
corpus de referència general 26 per establirne la idiosincràsia. El gràfic 3 indica que la
pauta freqüencial d’ús dels relatius simple i
compost, tant en els textos dubitats (TD@)
com en els no dubitats (TIfax), és molt
similar i mostra una freqüència alta de la
forma simple en el corpus CREA. Aquests
resultats també indiquen que, tot i que la
freqüència d’ús del relatiu que en els dos
conjunts de textos objecte d’anàlisi
continua sent alta, la freqüència del
compost el cual en espanyol (en totes les
possibles realitzacions) és remarcable,
sobretot si es compara amb la distribució
observada en el corpus CREA, amb un
98,9 % d’ocurrències de que i només un 1,1
% de el cual. 27 En aquest sentit, doncs, la
freqüència d’ús del relatiu compost es
converteix en una marca d’autoria,
sociolingüísticament motivada pel contacte
de llengües. 28
26 En aquest cas forense s’ha emprat el Corpus de
Referencia del Español Actual (CREA) dins del
corpus general de la Real Academia Española
(RAE).
27 En canvi, en l’ús general i usual del català, tot i
que la freqüència d’ús del relatiu simple és alta, l’ús
del relatiu compost està també molt estès.
28 Per a més informació sobre marques de contacte
de llengües que poden ajudar a identificar la
pertinença de parlants o escriptors a una
determinada varietat regional de l’espanyol, vegeu
Payrató (1985), Silva-Corvalán (1995), Roca i Jensen
(1996), Gómez Torrego (1997), Wesch (1997),
Bosque i Demonte (1999), Powtoski i Cameron
(2007), Blas Arroyo (2007).
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Gràfic 3. Distribució del relatiu
simple/compost en espanyol
100
80
60
40
98,9
64
57
36
simple
compost
43
20
0
1,1
TD@
Tifax
CREA
Font: Pròpia (Turell 2010b: 232)
En el cas de la variable yo/Ø, aquesta
tècnica no s’ha pogut aplicar a causa d’una
limitació metodològica derivada de la
lingüística
computacional
i
del
processament del llenguatge natural, en el
sentit que els corpus existents etiquetats
per a l’espanyol no han estat etiquetats per
als conjunts buits (o sigui, els zeros (Ø)) i,
per tant, no ha estat possible portar a
terme una comparació de la distribució
freqüencial d’aquesta variable entre els
corpus objecte d’estudi i el corpus de
referència CREA.
S’han d’esmentar altres tècniques
quantitatives emprades també en la
determinació o atribució d’autoria de
textos escrits, com l’anàlisi de la riquesa
lèxica, l’hapax legòmena (paraules que
ocorren una sola vegada en un text) i hapax
dislegòmena (paraules que ocorren dues
vegades en un text), i la ràtio entre tipus
(types) de categories i unitats d’ocurrència
de cadascuna d’aquestes categories (tokens).
En el cas dels textos TD@ i TIfax, aquesta
tècnica també va aportar resultats molt
concloents en el sentit que la riquesa lèxica,
i sobretot les ràtio tipus o unitat, eren molt
similar entre els textos dels dos conjunts
analitzats.
En canvi, l’aplicació de l’anàlisi
multivariant, que analitza el comportament
d’una variable lingüística correlacionada
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
81
amb altres variables lingüístiques internes i
altres factors externs —que podria haver
estat rellevant per establir pautes similars
de comportament de determinades
variables en els conjunts de textos dubitats
i indubitats— no va resultar satisfactòria,
ni en aquest cas ni en la majoria de casos
forenses reals perquè en general els corpus
són molt reduïts i els textos molt curts,
amb la qual cosa els resultats s’han de
considerar de manera temptativa.
La complementarietat inter-evidencial
en aquest cas la va aportar la informàtica, ja
que la part demandant, és a dir, el
treballador acomiadat per l’empresa per
extorsió, argumentava que algú de
l’empresa des d’Espanya havia manipulat el
seu ordinador i havia enviat els correus
electrònics. No obstant això, el pèrit
informàtic va poder demostrar que els
correus s’havien enviat des de França a
partir del domini @wanadoo.fr.
3. CONCLUSIONS
En aquest article he tractat de mostrar que
la comparació forense de textos escrits que
pot conduir a una detecció de plagi i a una
determinació o atribució d’autoria més
fiables comporta una activitat d’observació
de l’anvers i el revers de la mateixa
moneda, atès que si dos o més textos
escrits presenten un grau elevat de
similitud textual, s’ha de concloure que o
bé han estat plagiats o bé han estat escrits
pel mateix autor.
S’ha vist que en ambdues activitats es
tracta d’establir el nivell llindar de similitud
textual per damunt del qual es pot
considerar que aquesta similitud és
sospitosa, ja sigui per concloure que els
textos comparats han estat plagiats o per
determinar si han estat escrits per un
mateix autor, o no.
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
D’una banda, s’ha il—lustrat que en
ambdós àmbits d’anàlisi lingüisticoforense
es produeix un apropament als textos molt
similar, en el sentit que tant la lingüística de
corpus com l’anàlisi de la riquesa lèxica
poden ser aplicades de manera fiable i
concloent. Particularment, en el cas de la
detecció de plagi, a part de l’establiment del
nivell llindar, s’han aportat altres
enfocaments i tècniques, tant qualitatives
com quantitatives, per detectar-lo, i també
s’ha fet una descripció de les estratègies
lingüisticodiscursives que empren els
plagiaris.
En el cas de la determinació o atribució
d’autoria també s’han emprat tècniques
derivades de l’anàlisi textual i de la
lingüística de corpus; a més a més, s’ha
il—lustrat l’ús de seqüències de categories
lingüístiques com a marques d’autoria,
aplicant l’anàlisi discriminant lineal que
permet
l’establiment
del
potencial
discriminant d’aquestes marques en termes
de significació estadística.
Totes aquestes aproximacions als textos
ajuden el lingüista detectiu a observar
marques que un mateix escriptor sospitós
usa en l’estil idiolectal i que també ocorren
en un determinat text dubtós o dubitat.
En el camp de la comparació forense de
textos escrits sobresurten dues qüestions
fonamentals, que no han estat plantejades
en el cos de l’article: d’una banda, la
necessitat de poder comptar amb una
definició fiable de l’univers de textos
indubitats, i de l’altra, la constatació que els
estudis de determinació o atribució
d’autoria estan molt endarrerits si es
comparen amb la metodologia de la
fonètica i l’acústica forenses usada en
comparació forense de veu.
Pel que fa al primer punt, en casos
forenses reals, quan un anònim arriba al
laboratori i es defineix l’existència d’un o
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
82
dos sospitosos, no sempre és fàcil poder
comptar amb un univers fiable de textos
indubitats d’aquests sospitosos, sense el
qual és impossible fer comparacions fiables
de classificació i discriminació de textos i
d’autors. Un problema afegit es planteja
per la inexistència de corpus de referència
etiquetats en la majoria de llengües.
Aquests corpus etiquetats poden ajudar el
lingüista a observar quan el comportament
d’una determinada variable lingüística en
un text dubtós és rar, però freqüent, en
relació amb les pautes que s’observen en
l’ús del llenguatge en el món real.
Pel
que
fa
a l’endarreriment
metodològic de la comparació forense de
textos escrits i el clar desavantatge en el
qual es troba respecte de la comparació
forense de veu, l’únic camí d’actuació
viable actualment és l’ús de diverses
tècniques
lingüístiques
de
manera
complementària, ja que no hi ha un únic
mètode fiable des del punt de vista de la
significació estadística. I, sobretot, es tracta
de poder assolir una distribució
poblacional (base rate knowledge, en anglès)
per a determinades marques i variables
escrites d’autoria. Per exemple, en
comparació forense de veu i per a algunes
llengües, se sap que el valor mitjà de la F0
(freqüència fonamental) dels homes és
entre els 120 i 130 Hz i el de les dones
entre els 180 i 220 Hz. 29 En tot cas, aquest
endarreriment metodològic a què he
al—ludit anteriorment, només es podrà anar
superant en la mesura que s’obtingui el
nombre màxim de mostres del nombre
màxim d’escriptors possible.
La idiolectrometria forense està aplicant
nous enfocaments que poden oferir
perspectives futures. Aquests enfocaments
comporten, entre d’altres, la possibilitat de
mesurar no només les diferències
lingüístiques
entre
diversos
estils
idiolectals, sinó també la distància idiolectal
entre cada individu, per obtenir un índex
de similitud idiolectal. Aquest índex
permetria
als
lingüistes
forenses
a comparar diverses mostres lingüístiques,
b) calcular la distància entre aquestes
mostres lingüístiques i c) establir quin grau
de similitud idiolectal és necessària per
poder concloure que dues mostres
lingüístiques han estat escrites, o no, per la
mateixa persona.
4. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
ABECASSIS, M. (2002). «Saliency and
frequency in a corpus of 1930’s French
films» California Linguistic Notes, 27, 2.
http://hss.fullerton.edu/linguistics/CLN/
fal02/abecassis-saliency.pdf
AISSEN, J. (1999). «Markedness and subject
choice in Optimality Theory». Natural
Language and Linguistic Theory, 17, 673-711.
AISSEN, J. (2003). «Differential object
marking: Iconicity vs. Economy». Natural
Language and Linguistic Theory, 213, 435-448.
ALAMARGOT, D. i CHANQOY, L. (2001).
Through the models of writing: Studies in writing,
9.
Amsterdam:
Kluwer
Academic
Publishers.
ARNOLD, J. i WASOW, T. (1996). «The
effect of production constraints on particle
movement and dative alternation». Pòster
presentat a CUNY sobre Human Sentence
Processing. New York.
BALL, M. J. i RAHILLY, J. (1999). Phonetics.
The Science of Speech. London: Arnold
Publishers.
BEREITER, C. (1980). «Development in
Writing». GREGG L. i Steinberg, E.
(coord.), Cognitive Processes in Writing. New
York: Lawrence Erlbaum, 3-30.
29 Vegeu Ball i Rahilly (1999: 32) i Garn-Nunn i
Lynn (2004: 19).
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
83
BERWICK, R.C. (1985). The acquisition of
syntactic
knowledge.
Cambridge,
Massachusetts: MIT Press.
BLAS ARROYO, J. L. (2007). «El contacto de
lenguas como factor de retención en
procesos de variación y cambio lingüístico:
Datos sobre el Español en una comunidad
bilingüe peninsular». Spanish in Context, 4, 2,
263-291.
BOSQUE, I. i DEMONTE, V. (1999).
Gramática descriptiva de la lengua española.
Madrid: Espasa-Calpe.
«Collocational
BUTLER, C. (1998).
frameworks in Spanish». International Journal
of Corpus Linguistics, 3, 1-32.
CIFUENTES HONRUBIA, J. L. (1994).
Gramática cognitiva. Fundamentos críticos,
Madrid: Eudema.
CHASKI, C. E. (2001). «Empirical
evaluations of language-based author
identification
techniques».
Forensic
Linguistics. The International Journal of Speech,
Language and the Law, 8, 1, 1-65.
CHOMSKY, N. (1981). Lectures on Government
and Binding (Studies in Generative
Grammar, 9). Dordrecht: Foris.
CHOMSKY, N. i HALLE, M. (1968). The
sound pattern of English. New York: Harper
and Row.
COULTHARD, R. M. (2005). «The linguist as
expert witness». Linguistics and the Human
Sciences, 1, 1, 39-58.
CROFT, W. i CRUSE, D. A. (2004). Cognitive
Linguistics.
Cambridge:
Cambridge
University Press.
CUENCA, M. J. i HILFERTY, J. (1999).
Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona:
Ariel.
DRESHER, B. E. i RICE, K. (2002).
Markedness and the Contrastive Hierarchy in
Phonology.
http://www.chass.utoronto.ca/~contrast/
FAUCONNIER, G. (1997). Mappings in
Thought
and
Language.
Cambridge:
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Cambridge University Press.
GARN-NUNN, P. G. i LYNN, J. M. (2004).
Calvert's Descriptive Phonetics. 3a ed. New
York: Thieme.
GÓMEZ TORREGO, L. (1997). Gramática
didáctica del español. Madrid: SM.
GRANT, T. (2007). «Quantifying evidence
in forensic authorship analysis». The
International Journal of Speech, Language and the
Law, 14, 1, 1-25.
GRANT, T. (2008). «Approaching questions
in forensic authorship analysis». GIBBONS,
J. i TURELL, M. T. (eds.), Dimensions of
Forensic
Linguistics.
Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins,
215- 229.
GRANT, T. i BAKER, K. (2001). «Identifying
reliable, valid markers of authorship: a response
to
Chaski».
Forensic
Linguistics.
The
International Journal of Speech, Language and
the Law, 8, 1, 66-79.
GREENBERG, J. H. (ed.) (1966). Universals of
language. 2a ed. Cambridge, Massachusetts:
MIT Press.
GIORA, R. (2003). On our mind: salience,
context and figurative language. Oxford
University Press.
GORDON, P. C., GROSZ, B. J. i GILLIOM, L.
A. (1993). «Pronouns, names, and the centering
of attention in discourse». Cognitive Science, 17,
3, 311-48.
GROZEA, C. i POPESCU, M. (2010). «Who’s
the thief? Automatic Detection of the
Direction of Plagiarism». CICLing, 700710.
HALLIDAY, M. A. K i HASAN, R. (1976).
Cohesion in English. London.
HÄNLEIN, H. (1999). Studies in Authorship
Recognition: A Corpus-based Approach.
Frankfurt: Peter Lang.
HOLYOAK, K.J. i THAGARD, P. (1997).
«The analogical mind». American Psychologist,
52, 1, 35-44.
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
84
HUME, E. (2004). «Deconstructing
markedness:
A
predictability-based
approach». Berkeley Linguistics Society:
Proceedings of the Annual Meeting 2004, 30,
182–198. Department of Linguistics,
University of California, Berkeley.
http://www.ling.ohiostate.edu/~ehume/papers/Hume_markedn
ess_BLS30.pdf
HYAMS, N. M. (1987). Language acquisition
and the theory of parameters. Dordrecht:
Reidel.
INCHAURRALDE, C. i VÁZQUEZ, I. (2000).
Una introducción cognitiva al lenguaje y la
lingüística. Zaragoza: Mira.
JAKOBSON, R. i HALLE, M. (1956).
Fundamentals of language. The Hague:
Mouton.
JOHNSON, A. (1997). «Textual kidnapping:
a case of plagiarism among three students
texts?». Forensic Linguistics, 4, 2, 210-225.
KEAN, M. L. (1981). «On a theory of
markedness». BELLETTI, A. et al. (eds.),
Theory of markedness and generative grammar:
Proceedings of the 1979 GLOW Conference.
Pisa: Scuola Normale Superiore, 559-604.
LOVE, H. (2002). Attributing authorship: An
introduction.
Cambridge:
Cambridge
University Press.
MENASCHE, L. (1977). Writing a Research
Paper. Ann Arbor: The University of
Michigan Press.
MYERS-SCOTTON, C. (1998). Codes and
Consequences. Choosing Linguistic Varieties.
Oxford: Oxford University Press.
OCHS, E. (1979). «Planned and unplanned
discourse». GIVÓN, T. (ed.), Discourse and
Syntax, V. New York: Academic Press, 51–
80.
PAYRATÓ, L. (1985). La interferència
lingüística. Comentaris i exemples català-castellà.
Barcelona: Curial / Abadia de Montserrat.
POTTHAST, M., BARRÓN-CEDEÑO, A.,
STEIN, B. i ROSSO, P. (2010). «An
Evaluation Framework for Plagiarism
Detection». Estudi presentat a Proceedings
of the 23rd International Conference on
Computational Linguistics, COLING.
Beijing: China, 997-1005.
POWTOSKI, K. i CAMERON, R. (2007).
Spanish in contact: Policy, Social and Linguistic
Inquiries. Amsterdam/Philadelphia: John
Benjamins.
KESCKES, I. (2001). «The ‘graded salience
hypothesis’ in second
language
acquisition». NIEMEIER, S. i PUETZ, M.
(eds), Applied cognitive linguistics.
Berlin:
Mouton de Gruyter, 249–71.
QUIRK. R., GREENBAUM, S., LEECH, G. i
SVARTVIK, J. (1972). A Comprehensive
Grammar of the English Language. London i
New York: Longman.
KESCKES, I. (2004). «The role of salience in
processing pragmatic units». Acta Linguistica
Hungarita, 51, 309–324.
ROCA, A. i JENSEN, J. B. (1996). Spanish in
contact: Issues in Bilingualism. Somerville,
MA: Cascadilla Press.
KINTSCH, W. (1988). «The role of
knowledge in discourse processing: A
construction-integration
model».
Psychological Review, 95, 163-182.
KREDENS, K. (2001). «Language Corpora
in Forensic Linguistics». LEWANDOWSKATOMASZCZYK, B. i MELIA, P. J. (eds.),
PALC’99. Practical Applications in Language
Corpora. Main: Peter Lang.
ROIG, M. (2006). Avoiding plagiarism, selfplagiarism, and other questionable writing
practices: A guide to ethical writing. 1a versió en
línia: setembre 2003. Versió revisada en
línia:
agost
2006.
http://facpub.
stjohns.edu/ ~roigm/plagiarism/
SCHMID, H. J. et al. (1996). An Introduction
to Cognitive Linguistics. NovaYork: Longman.
SILVA-CORVALÁN, C. (1995). Spanish in
Four Continents: Studies in language contact and
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
85
bilingualism. Washington, D.C.: Georgetown
University Press.
SOLAN, L. i TIERSMA, P. (2004). Speaking of
Crime: The Language of Criminal Justice.
Chicago: University of Chicago Press.
SPASSOVA, M. S. (2009). El potencial
discriminatorio de las secuencias de
categorías gramaticales en la atribución
forense de autoría de textos en español.
Tesi doctoral no publicada. Barcelona:
Universitat
Pompeu
Fabra.
http://www.tdx.cat/handle/10803/7512;js
essionid=453C659BABA9E765246B6E79
8BEDF543.tdx1
STEIN, B. i MEYER ZU EISSEN, S. (2007).
«Intrinsic Plagiarism Analysis with Meta
Learning». PAN. Amsterdam: The
Netherlands, 45-50.
STAMATATOS, E. (2009). «Intrinsic
Plagiarism Detection Using Character
ngram Profiles». PAN, Donostia-San
Sebastian: Spain.
STERIADE, D. (1987). «Redundant values».
Chicago Linguistic Society, 23, 239-362.
TAYLOR, J. R. (2002). Cognitive Grammar.
Oxford: Oxford University Press.
textual, grammatical and sociolinguistic
evidence in forensic text comparison». The
International Journal of Speech, Language and the
Law, 11, 1, 211-250.
VIEL, M. (1984). La notion de ‘marque’ chez
Trubetzkoy et Jakobson: Un episode dans
l’histoire de la penseé structurale. Paris:
Champion.
VILA, M., MARTÍ, M. A. i RODRÍGUEZ, H.
(2011).
«Paraphrase
Concept
and
Typology. A Linguistically Based and
Computationally Oriented Approach».
Procesamiento del Lenguaje Natural, 46, 83-90.
WESCH, A. (1997). «El castellano hablado
en Barcelona y el influjo del catalán.
Esbozo de un programa de investigación».
Verba, 24, 287-312.
WEXLER, K i MANZINI, M. R. (1987).
«Parameters and learnability in binding
theory». ROEPER, J. i WILLIAMS, E. (eds.),
Parameter setting. Dordrecht: Reidel, 41-89.
WILLIAMS,
E.
(1981).
«Language
acquisition, markedness and phrase
structure». TAVAKOLIAN, S. L. (ed.),
Language acquisition and linguistic theory.
Cambridge,Massachusetts:MIT Press, 8-34.
TURELL, M. T. (2004). «Textual kidnapping
revisited: the case of plagiarism in literary
translation». The International Journal of
Speech, language and the Law. Forensic
Linguistics, 11, 1, 1-26.
5.
TURELL, M. T. (2007). «Plagio y traducción
literaria».Vasos Comunicantes, 37, 1, 43-54.
Pujante v. Vázquez Montalbán. 1993. Plagi.
entre traduccions.
TURELL, M. T. (2008) «Plagiarism».
GIBBONS, J. i TURELL, M. T. (eds.),
Dimensions of Forensic Linguistics. John
Benjamins: Amsterdam/Philadelphia, 265299.
CASOS CITATS
Bruño v. Magister. 2006. Plagi.
Formoso v. Cela. 1999. Suposat plagi.
SEHRS v. ZZZ. 2004. Autoria.
XXX v. YYY. 2007. Plagi.
TURELL, M. T. (2010a). Los retos de la
lingüística forense en el siglo XXI. In Memoriam
Enrique
Alcaraz
Varó.
Alacant:
Departament de Filologia Anglesa,
Universitat d’Alacant.
TURELL, M. T. (2010b). «The use of
© M. Teresa Turell (2011)
Llengua, Societat i Comunicació, 9, pàgines 69-85
http://www.ub.edu/cusc
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona