el xarrup
GENER 2009
el butlletí informatiu d’ECO i ADE
Marta Turró, guanyadora
del premi de secundària
al millor treball de recerca
Explicar què succeeix a
la Borsa és la tasca del
periodista J. M. Garayoa
Roda el món i torna al
Born: marxar d’Erasmus,
una experiència recomanable
Paul Anthony Samuelson
(1915-2009), economista i
premi Nobel
GENT POMPEU
L’ENTREVISTA
EL REPORTATGE
EL PÒSTER
Acte de graduació de la UPF 2009 de Ciències Econòmiques,
Administració i Direcció d’Empreses i Ciències Empresarials
ACTE DE GRADUACIÓ 2009
Els protagonistes de la jornada
Sara Hernández
Una crack. Sara forma part d’aquell petit
grup d’alumnes de la Pompeu que marxa a
cursar el doctorat a alguna de les universitats més prestigioses del món (MIT, Harvard, etc.). Amb una mitjana d’expedient
de 3,4, aquesta jove alacantina s’ha endut
el premi extraordinari de fi d’estudis de
carrer i la possibilitat d’entrar a les millors universitats nord-americanes, a més
d’una beca de “la Caixa” per poder sufragar aquesta aventura acadèmica. Apa.
No obstant això, ara mateix la Sara es troba lluny dels EUA, ja que està treballant
a Kenya com a investigadora del Poverty
Action Lab (MIT), capficada en dos projectes: un sobre la prevenció de la sida,
l’altre sobre l’ús de fertilitzants. De moment té un contracte d’un any que acaba
el proper juliol, que probablement precedirà als estudis de doctorat.
El seu és un perfil interessant, ja que abans
de continuar amb els llibres d’economia i
els papers ha decidit posar en pràctica els
seus coneixements, tal com diu ella “implicar-se més en el policy making”. Tal
com resa l’eslògan d’aquest “laboratori”,
translating research into action.
fet. Quan li preguntem sobre el seu mètode, no podem obtenir una altra resposta:
estudiar. Portar la feina al dia, entregar
les pràctiques (fer-les un mateix, eh); en
resum, esforçar-se. No obstant això, el
seu medi natural no és la biblioteca. És
el primer a afirmar que “les ressaques
són molt dures” i a més a més entrena
setmanalment a rugbi a l’equip Taurons
UPF, amb el qual participa en les diferents lligues universitàries. Mr. Blázquez
va per feina: cursa la doble llicenciatura
amb Dret, però tampoc no té clar a què
es vol dedicar. Banca d’inversió, finances,
potser consultoria. Descarta convertir-se
en emprenedor: “Com a estudiant d’ADE
em vull dedicar a la direcció d’empreses,
no a la seva creació”, comenta.
Marc Blázquez
Les males llengües afirmen que Administració i Direcció d’Empreses pot resultar
més fàcil que Economia. Que ADE és un
“regal”. No obstant això, quants de vosaltres sou els primers de la promoció?
Quants estudiants obtenen més de cinc
matrícules d’honor per curs? No és tan fàcil arribar més enllà de la mitjana de 3 sobre 4. Però en Marc Blázquez (3,12) ho ha
Jordi Galí
A aquestes altures ja heu de saber qui és
aquest senyor. I si no és així, només cal
teclejar el seu nom a la barra Google del
navegador: uns 750.000 resultats, que
no està gens malament. En Galí bé s’ho
mereix; no només és un excel·lent inves-
tigador, sinó que també és bon professor
(condició que no sempre es compleix) i
els estudiants ho agraeixen. No oblidem
que fa tot just dos mesos va ser nomenat
vicepresident de la EEA (European Economic Association). Aquest cop ens ha
il·lustrat amb el seu discurs de graduació
“L’actiu més valuós de tots”, que segur ja
sabeu quin és. Compte, aquests discursos
no són qualsevol cosa i reivindiquem la
seva importància, pel ponent i el moment;
creen escola. Nota speech: 6 sobre 10.
I tots vosaltres!
Sí, ser el primer està molt bé; però i la
resta? Seria injust no recordar tots els sacrificats estudiants que durant 4, 5 i fins i
tot 6 anys (aquests últims no s’han sacrificat gaire) s’han barallat amb els llibres de
macro, micro i màrqueting.
El dia que entres a la universitat les coses
canvien. Descobreixes que no només són
classes. Aquest és un mercat d’idees i coneixement; tot està exposat, res és sobrer.
Camines per un passadís i et trobes un
cartell que anuncia un curs sobre “Doing
? Sabies que...
business with Russia and China”... Altres
descobreixen can Rosendo i les Pompeu
Farres. Però tot plegat ha valgut la pena,
oi? Tot allò que has après, les hores al
dipòsit, els amics, marxar d’Erasmus, el
pati de Jaume I... Enhorabona campions!
fins fa cinc anys l’acte de graduació se celebrava al Palau de la Música Catalana.
Però per estranys motius, ja no.
GENT POMPEU
Marta Turró, estudiant de primer curs d’Administració i Direcció d’Empreses
A poc a poc i bona lletra
E
ntrepans per a celíacs. Marta Turró
(Badalona, 1991),
estudiant de primer
curs d’Administració i Direcció d’Empreses, va inspirar-se
en aquest producte per analitzar la viabilitat econòmica del
seu llançament en una empresa de fast-food.
El resultat acadèmic va ser el
premi de secundària al millor
treball de recerca en economia
i empresa de la Facultat de
Ciències Econòmiques i Empresarials de la UPF.
Durant uns mesos, la Marta
es va endinsar en el món
del menjar ràpid, i amb la
informació proporcionada per
l’empresa Subway, va analitzar
la rendibilitat econòmica del
llançament d’un producte molt
concret: un entrepà de pernil
dolç sense gluten.
“L’operació no era viable
econòmicament, perquè
presentava uns costos molt La Marta, de visita a la plaça San Marco de Venècia.
elevats i no hi havia prou
població malalta, és a dir, prou demanda, Badalonès, on va cursar assignatures com
per obtenir beneficis”. Rastrejant la Economia i Organització d’Empreses.
competència, la Marta va concloure que Amb només tres mesos a la universitat, ja
d’altres establiments oferien entrepans s’hi sent satisfeta per la seva decisió i no
per a celíacs. És el cas del Viena. Sense descarta completar la seva formació amb la
cap rendibilitat econòmica, l’estratègia és llicenciatura en Dret.
de tipus social ja que se sensibilitza amb Crear una empresa no entra en els seus
la població malalta.
plans a curt termini. Cal, segons ella,
L’interès de la Marta per la vessant econò- un procés d’aprenentatge i començar
mica li prové dels darrers anys al Col·legi des de baix. “Quan penso en el meu fu-
tur, m’imagino entrar en l’àrea de
comptabilitat d’una empresa, que és el
que més m’agrada”.
Abans, però, s’han de cremar altres
etapes i una d’elles és l’experiència
Erasmus. En parlar d’una estada
a l’estranger, la Marta fa uns ulls
com unes taronges. “No he sortit
mai a estudiar fora ni d’intercanvi,
així que m’agradaria moltíssim”.
Sense descartar els Estats Units,
una de les seves opcions preferides
és Alemanya. El motor econòmic
d’Europa.
I és que la Marta té un tarannà
similar a l’alemany. És una noia
molt metòdica, ordenada i treballadora. Compatibilitza els estudis fent classes de repàs. I a
més, està apuntada al Programa
d’Ensenyament d’Idiomes (PEI)
de la Pompeu per millorar el seu
nivell d’anglès. Sense oblidar que
li caldrà dominar una segona llengua per ser més competitiva en el
mercat laboral.
El cap de setmana és el moment
per fer una mica d’esport, ja
sigui a la piscina o al damunt
de la bicicleta. “És el moment ideal per
poder esbargir-me i així estar concentrada
durant la resta de la setmana”. La cultura de l’esforç està més viva que mai, i tal
com assegura el darrer espot de la Damm,
la feina ben feta no té fronteres ni té rival.
[Escolta l’entrevista íntegra a La Moneda, programa
d’economia i empresa d’UPF
Ràdio)
L’ENTREVISTA
José Manuel Garayoa, periodista y responsable del suplemento Dinero de La Vanguardia
“Me gusta escribir para que la gente se ría”
Lo bueno, si breve,
dos veces bueno.
Es una máxima que
cumple a rajatabla el
periodista y economista
José Manuel
Garayoa (Bilbao,
1948), creador de un
producto diferenciado
en la prensa escrita.
Su análisis diario del
mercado bursátil
huye del lenguaje
aburrido para ofrecer
un comentario
directo de la
realidad económica,
contextualizando el
espíritu del día con
grandes dosis de
ironía.
No hemos encontrado tu
currículum en Internet…
Estudié económicas en Bilbao y vine a
hacer periodismo a Barcelona, porque no
quería convertirme en empresario. Víctima de la generación del 68, prefería abrirme al mundo y dejarme llevar por mis sueños. Trabajé en publicaciones varias como
Ajoblanco, El Correo, la revista Dinero y
El Periódico de Catalunya. Finalmente, en
el año 2001 ficho por La Vanguardia, justo
antes de la crisis de las puntocom.
Los análisis o crónicas bursátiles suelen
ser un tostón; pero en tu caso logras invertir la tortilla. ¿Cómo lo haces?
Alfred Jarry era un francés que hablaba de
la bolsa como una máquina que absorbía
el estado de ánimo colectivo. En la columna de análisis, trato de captar el espíritu
del día y el ambiente que rodea a la bolsa.
En muchas sesiones, el comportamiento
de las cotizaciones no da para más y hay
que contextualizar la crónica con indicadores externos de la realidad. Se trata de
hacer el guisado más sabroso para llegar
al máximo número de lectores.
¿Cómo lo consigues?
A través del lenguaje. El periodismo debe
recuperar la riqueza del lenguaje. Una
cosa bien escrita o bien dicha tiene un encanto especial; es un elemento de placer
intelectual. Jugar con la inteligencia a través de un lenguaje amplio, técnico, rico y
lleno de metáforas.
Y siempre con un punto de ironía.
La ironía encaja bien con la bolsa, porque
da muchos giros inesperados. Además, me
gusta escribir para que la gente se ría. Hay
que reinventar géneros en la nueva prensa
y no desperdiciar ni una sola página. Cada
página debe llamar al lector a través de su
propio marketing. El futuro de la prensa
pasa por crear comunidad.
Hablemos de la bolsa. ¿No te sorprende
que este año no se haya producido un
batacazo?
(Garayoa coge el bolígrafo y dibuja una serie
de gráficos en la servilleta)
Hasta el 8 de marzo, la bolsa había caído
un 50%. Históricamente, tras un desplome de estas magnitudes, el mercado toca
fondo y se recupera. ¿Por qué se repite en
el 2009? El plan de estímulo económico
de Obama produce el gran arranque y los
planes de ayuda tienen su continuidad en
los resultados de las empresas.
Ahora toca atravesar la fase de las turbulencias. Noticias como la suspensión de
pagos de la deuda pública de Dubái producen graves alteraciones. O te vas arriba
o te pegas una galleta.
¿Cuándo saldrá España de la recesión?
2010 será un año muy pobretón,
segun los analistas. Funcas estima
una caída del 0,5% del PIB. Continuará la tonalidad de grises, a no
ser que Estados Unidos tenga una
recuperación sorprendente que
caliente a Europa y reactive el comercio. Nuestros socios mejorarán
y España se subirá al carro más tarde.
¿Por qué?
La economía española ha perdido
elasticidad tras la implantación del
euro y existe un grave problema de
productividad.
¿Qué opinas de la Ley de economía sostenible de ZP?
Reducir el tiempo para crear una
empresa o agilizar los pagos de los
ayuntamientos son medidas que están bien, pero no constituyen en sí
un cambio de modelo productivo.
¡Hay que ver cómo están de arruinados los consistorios! O mejora
su situación financiera o las nuevas
reformas son un brindis al sol.
¿Hay que reformar el mercado laboral?
Claro. Los hechos te llevan a ello. A finales de la transición, con tasas de paro
superiores al 20%, se introdujeron las primeras medidas de flexibilidad que tuvieron un reflejo en la creación de ocupación.
La reforma del mercado laboral no es un
debate ideológico.
¿Qué consejos darías a los estudiantes
de ECO y ADE para liderar un cambio
en el modelo económico?
Conocer idiomas es fundamental. Nuestro
país tiene una buena tradición industrial;
somos buenos en diseño y en creatividad.
Hay que explotar estos puntos fuertes
al mismo tiempo que hay que abrirse al
mundo. Y sobre todo, hablar con la gente. En Cataluña hay una timidez implícita que es sorprendente. ¡Como si todo el
mundo lo supiera todo! ¡Hay que dejar
atrás la timidez! Ser sincero, preguntar y
comentar la jugada.
La última. ¿Cuál es tu cartera ideal?
Inditex, Banco Santander y Ferrovial.
[Escolta l’entrevista íntegra a La Moneda, programa
d’economia i empresa d’UPF
Ràdio)
REPORTATGE
Marxar d’Erasmus, sí o sí
Junt amb l’anglès, és un requeriment imprescindible d’un bon resumé
E
l proper mes de febrer s’obrirà el termini per sol·licitar
una plaça d’Erasmus
o conveni bilateral de la UPF.
Si ja has pensat a demanar una
destinació o ja tens una beca
per a aquest any, enhorabona.
Però si ets d’aquells indecisos,
des d’El Xarrup volem insistir
en aquesta experiència irrepetible: coneixeràs gent de tot
arreu, viuràs fora de casa i et
donaràs compte d’una cultura
diferent a la teva. Treu-te la
mandra de sobre i fes la maleta.
En poques paraules, l’Erasmus
consisteix a marxar a una universitat de la UE per cursar
part de la carrera. Lluny dels
240 estudiants espanyols que
Pregunta a qualsevol
estudiant Erasmus:
una experiència
irrepetible
van marxar l’any 1987, aquesta xifra ha arribat als 22.825
de l’any 2006. Des de les típiques destinacions per tot Europa, fins a les exòtiques Turquia o Tailàndia, passant per
l’Argentina o Xile (aquestes
últimes quatre són convenis bilaterals), marxar a l’estranger
s’ha convertit en quelcom més
o menys comú entre els estudiants d’ECO i ADE.
Per què marxar?
De fet, la pregunta hauria de
ser “i per què no?”. Uns busquen farcir el seu currículum
amb el nom d’una universitat de prestigi. Normalment
això passa per demanar plaça
als Estats Units, amb els seus
colleges, les fraternitats i els
campus de mida industrial.
Les facultats d’Economia i
Management de les universitats de Boston i Filadèlfia són
les més sol·licitades. Però si
creus que per nota no tindràs
plaça per a la Costa Est, tens
l’opció cent per cent recomanable del Texas A&M: per algun motiu en aquesta no hi ha
tanta demanda.
L’idioma és també una raó de
pes. Una estada a fora et pot
servir per millorar el teu anglès, condició sine qua non de
qualsevol professional, o començar amb el francès. La universitat Queen Mary de Londres, l’opció més escollida de
la capital britànica o l’elitista
Saint Andrews, a Escòcia (només apta per a notes altes)
són opcions que tenen molta
demanda. Quant a l’alemany,
l’opció més comuna és la
cosmopolita Berlín. Però
si no domines ja d’entrada
l’idioma, és probable que
et trobis parlant anglès durant tota la teva estada i no
aprenguis ni un borrall de
la llengua de Goethe.
Una de les excuses més
comunes per no moure’s
és allò de “no, és que marxar d’Erasmus és perdre
el temps”; si bé aquesta
és una concepció molt relativa. Si el que busques
és acabar els teus estudis
en el temps estipulat, cap
problema: l’Erasmus no
impedeix que obtinguis el
teu títol de llicenciat en
quatre anys. Tot depèn de
com t’ho montis: si el que
vols és anar per feina, busca
les universitats on es convalidin les assignatures troncals i
obligatòries. Si la destinació
desitjada no té els seus equivalents de la UPF, ho pots fer tu
mateix: parla amb el teu tutor
i prova d’homologar la ma-
Programa Sèneca, l’opció peninsular
a Per a aquells que no vulgueu marxar a l’estranger hi
ha també la possibilitat de sol·licitar una beca Sèneca.
Aquest programa de mobilitat està destinat a l’intercanvi
d’estudiants entre universitats espanyoles, en el cas que ens
ocupa els estudiants d’Economia i ADE tenen 3 opcions: la
Universitat de Navarra i les madrilenyes Carlos III i ICADE.
Les estades en aquestes universitats varien de quatre a nou
mesos i hi ha l’avantatge que moltes assignatures troncals i
obligatòries estan homologades.
La principal diferència amb el programa Erasmus és la seva
dotació econòmica. Si bé la primera no arriba als 150 € mensuals, un estudiant Sèneca rep una mensualitat de 500 euros,
sempre amb una condició: aprovar un mínim d’assignatures;
per a les estades de nou mesos un mínim de 30 crèdits.
Això sí, per demanar una plaça Sèneca necessitaràs una nota
mitjana de l’expedient igual o superior a 1,5 punts.
tèria cursada a l’exterior. Però
si el que vols és un ritme més
relaxat, sempre podràs fer un
curs de ping-pong o escacs a
la Universitat de Viena. Amb
tot, et recomanem que marxis
a partir de tercer curs.
Consells pràctics
Primer de tot, no tinguis pressa
i guarda’t els crèdits de lliure
elecció. Millor cursar “Cultura
Bàvara” a Berlín que no pas
Macroeconomia II.
Segon, busca’t alguna beca,
n’hi ha a dojo: l’Agaur, Bancaja, Universia...
Tercer, assegura’t que tens
prou diners. A l’estranger voldràs fer més coses de les que
fas a casa: sortiràs de festa,
viatjaràs amb els companys de
residència o sovint menjaràs
fora del lloc on visquis. A més,
Si busques bé,
trobaràs un munt
de beques i ajuts
econòmics
s’ha de tenir en compte el nivell de preus. I tot això implica ser solvent. És una pena
perdre’s certes experiències
perquè uns mesos abans vas
decidir no estalviar.
Fes-te una targeta de crèdit.
Veuràs com és pràctic pagar
una ampolla d’aigua al supermercat amb un plàstic abans
que et cobrin comissió per retirar en efectiu.
Utilitza Skype, l’eina més
pràctica per parlar amb els teus.
Si marxes fora de la UE feste una assegurança mèdica o
mira quins països tenen conveni amb la seguretat social.
L’últim consell: és probable que el teu Erasmus acabi
en una farra contínua (en el
fons, la motivació oculta de
molts). Sol passar, però no és
l’objectiu. Fes-te un favor: estudia i aprofita el temps.
Paul Anthony Samuelson (1915 - 2009)
el xarrup és el butlletí de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials i està obert a
tots els estudiants. Si teniu qualsevol comentari o suggeriment no dubteu a fer-nos arribar
un correu a: [email protected]
Editen: Ferran C. Calàvia i Lluís Capdevila
Disseny i maquetació: Ferran C. Calàvia