SOTA EL SIGNE DE
L’ODISSEA
El viaggio in Italia del cinema modern: de Rossellini a El
menyspreu
Vicenç Llorca Berrocal
Director: Xavier Pérez Torío
Departament de Comunicació
Universitat Pompeu Fabra
Abril de 2015
Línia d’investigació
 
Aquesta tesi es relaciona amb una línia d’investigació de reflexió sobre el cinema
contemporani desenvolupada dins el Departament de Comunicació de la Universitat
Pompeu Fabra per professors com el mateix director, Xavier Pérez.
 
L’estudi reconeix un punt d’ancoratge en l’assaig de Jordi Balló i Xavier Pérez La llavor
immortal publicat el 1995. Hi tracten la transformació dels arguments universals en el
cinema al llarg de la història tot establint diferents paradigmes de relació entre la
literatura i l’art cinematogràfic.
 
Observen ja la importància de l’Odissea en el cinema modern i escriuen un capítol
intitulat “El retorn a la llar”:
• 
• 
• 
• 
Destaquen el film de Mario Camerini: Ulisse (1954).
Interpreten Ulisses com heroi de western: The Searchers (1956) -Centaures del desert- de
John Ford, i subratllen la lectura que en fa Jean-Luc Godard.
Reflexionen sobre l’influx de l’Odissea a Paris, Texas (1984) de Wim Wenders.
Citen Theo Angelopoulos, el qual estrenava el 1995 To Vlemma tou Odyssea (La mirada
d’Ulisses).
 
EL 2002, Domènec Font escriu Paisajes de la modernidad : cine
europeo, 1960-1980. En el capítol “La mirada de Ulises” fa una
afirmació fonamental:
v  “Desde esta perspectiva, las filmografías de Wenders y
Angelopoulos podrían leerse como una suma de llegadas y
partidas a Ítaca; el cine de Wenders hasta París, Texas (1984);
el de Angelopoulos con una obstinación poética siempre
relanzada. Godard fue el primero en hacer el trayecto con El
desprecio al confrontar Brigitte Bardot con Michel Piccolo,
Fritz Lang con Jack Palance, en los estudios de Cinecittà
(fuente del cine europeo) amén de una traductora que se
constituía en puente entre las diferentes lenguas, intentando
filmar –y vivir- una imposible Odisea en Capri.”
v  Ibíd., 256-257.
Objectiu
 
L’objectiu principal de la tesi és intentar demostrar que un dels
textos fundacionals de la literatura i l’imaginari cultural
d’Occident, l’Odissea, constitueix també un dels eixos vertebradors
del cinema modern.
 
I ho és no tan sols per la seva adaptació cinematogràfica en la
dècada dels cinquanta, sinó sobretot per com actua en la dècada
següent com a signe, com a “logos” simbòlic des del qual
s’estableix:
1. 
2. 
Un paradigma interpretatiu de la pròpia modernitat
cinematogràfica.
Un focus que projecta la llum de noves formes artístiques i
continguts que pretenen expressar els anhels i les preocupacions
dels homes i les dones de la segona meitat del segle XX.
LE MÉPRIS
Jean-Luc Godard (1963)
 
S’intenta demostrar que Le Mépris constitueix el nucli de la
consideració del món homèric dins la modernitat cinematogràfica.
 
Godard proposa, si més no, dues operacions conceptuals de
primer nivell:
1. 
2. 
El motiu argumental de la filmació de l’Odissea per part del
director Fritz Lang dins de la mateixa pel·lícula suposa establir la
metàfora de la fundació del cinema modern des del nucli mateix
de la tradició cinematogràfica.
En tant que el tema tractat en la pel·lícula és el menyspreu en la
relació de parella, focalitza en la consideració de la parella
amorosa contemporània el ser d’una societat, d’una època i, fins i
tot, d’una cultura. La crisi de la parella contemporània és el tema
des del qual s’aborda un tema més general: la consciència de crisi
de la modernitat.
Viaggio in Italia
Roberto Rossellini (1954)
Primera línia d’investigació:
Rossellini i el Viaggio in Italia
  El rerefons de la concepció cinematogràfica i estètica de Le
Mépris: es troba en Roberto Rossellini, singularment i
significativament homenatjat en el film.
  S’ha imposat en la investigació partir d’allò que succeeix en
la cinematografia italiana immediatament després de la
Segona Guerra Mundial per tal d’observar els fonaments
que expliquen en la dècada dels seixanta la constitució
d’aquest nou cinema.
  El fet més interessant és observar que és possible “narrar”
aquest procés a partir de l’evolució del cinema de Rossellini
fins arribar, amb Antonioni i Fellini, als mateixos anys
seixanta.
Anàlisi de les trilogies de la
guerra i de l’amor
  Sis pel·lícules del director italià agrupades en dues
trilogies desenvolupades al llarg de dues dècades.
  La primera és coneguda com la trilogia de la guerra:
Ø  Roma città aperta (1945)
Ø  Paisà (1946)
Ø  Germania anno zero (1948)
  La segona s’anomena la trilogia de l’amor:
Ø 
Stromboli (1950)
Ø 
Europa 1951 (1952)
Ø 
Viaggio in Italia (1954)
  En el començaments dels anys seixanta: es produeix ja
la consolidació d’un nou discurs artístic que culmina
les grans línies estètiques traçades per Rossellini i
enriquides per la cinematografia de dos nous directors:
Antonioni i Fellini.
  En aquest marc, es considera l’anomenada trilogia de la
solitud d’Antonioni composta pels films L’avventura
(1960), La notte (1961) i L’eclisse (1962). Pel que fa a
Federico Fellini, s’analitza La dolce vita (1960) i 8 ½
(1963).
Le Mépris/Il
disprezzo
ü  S’estableix un del diàlegs
artístics entre literatura i
cinema més talentosos i
significatius del segle XX.
ü  Es tracta d’un diàleg que es
produeix més entre dues obres
que entre dos autors.
Segona línia d’investigació:
Alberto Moravia
  Le Mépris reconeix un segon bastió compositiu en la
novel·la de la qual parteix: Il disprezzo d’Alberto
Moravia (1954).
  Cal matisar que es tracta d’una aparent adaptació: en
realitat som davant una “recreació”.
  Si l’objectiu de la tesi abocava des de l’Odissea a un
treball comparatista, ara s’accentua la metodologia de
la literatura comparada i els estudis culturals amb la
necessitat de comprendre la interacció entre la novel·la
i el film.
Anàlisi comparada
  La investigació planteja una anàlisi comparada de les
dues obres.
  I això en un doble moviment. El primer estableix el
terme comparatiu des de la focalització de la font
originària, el text de Moravia.
  El segon tanca el cercle des del focus del film de
Godard.
Estructura homèrica
 
Aquest procés pot ser descrit en si mateix en termes homèrics.
 
El viatge del cinema modern podria ser vist com un itinerari que
parteix de la consciència de la Troia pròpia que significa el
paisatge desolat de les ciutats destrossades per la Segona Guerra
Mundial.
 
I prossegueix cap a una Ítaca reflectida en la necessitat de
construir un nou àmbit humanista.
 
Des de la interpretació de l’Odissea en termes cinematogràfics,
s’observa que la mirada fílmica conté la lírica i l’èpica de la
modernitat. La recerca de la bellesa fílmica constitueix la seva
pròpia Ítaca.
Capri: la nova Ítaca del
cinema modern?
  En la investigació pren rellevància la reinvenció del tòpic
literari del viatge a Itàlia en termes contemporanis i la
invenció d’un nou tòpic per al cinema en la segona meitat
del segle XX.
  En aquest context, es destaca la importància de l’arxipèlag
de les Illes Eòlies. Així Stromboli o Panarea esdevenen
fonamentals en les cinematografies de Rossellini i
Antonioni.
  Tanmateix, Capri és l’illa clau del treball, ja que enllaça
Viaggio in Italia de Rossellini i Il disprezzo de Moravia amb Le
Mépris de Godard, i esdevé el correlat d’aquesta Ítaca
contemporània que es proposa com a concepte.
Villa Malaparte
Alberto Moravia situa l’acció a Capri.
Godard: hi torna amb el film.
Fonamentació metodològica
  La fonamentació metodològica de la tesi des dels
estudis comparats confirma que l’Odissea constitueix el
text clau, si més no, de la segona meitat del segle XX.
  Filosofia: Max Horkheimer i Th. W. Adorno apuntalen
el seu pensament dialèctic a partir de l’Odissea i Ulisses:
Dialèctica de la Il·lustració (1947).
  Estudis literaris: diversos autors intenten comprendre
l’impacte del clàssic homèric sobre la literatura del segle
XX:
q  William Bedell Stanford: The Ulysses Theme : A Study in the
Adaptability of a Traditional Hero (1954).
q  Piero Boitani: L’ombra di Ulisse (1992).
q  Harold Bloom: The Western Canon: The Books and School of the
Ages (1994.)
L’home polytropos i l’Ulisses de Dante
²  Moltes formes, moltes personalitats. Qüestió clau: l’adaptabilitat.
²  La importància en la literatura del segle XX de la interpretació
d’Ulisses a la Divina Comèdia.
Relació Homer/Dante
  Cant XI de l’Odissea. Ulisses es dirigeix cap al regne
d’Hades per indicació de Circe.
  Cant XXVI de l’Infern de la Divina Comèdia: després de
la conversa amb Circe, el viatge, descrit pel mateix
Ulisses, esdevé una aventura intel·lectual cap als
confins del coneixement.
  En tant que aquest episodi esdevé significatiu en la
novel·la de Moravia, esdevé una ocasió que Godard
aprofita i, en fer-ho, introdueix una qüestió fonamental
de les lletres del segle XX al cinema.
Una data clau: 1954
  La investigació ha dut a considerar una data que esdevé
clau per a la qüestió de l’Odissea en la cultura europea
de la segona meitat del segle XX: 1954.
  Coincidència de:
1.  Estrena d’Ulisse de Mario Camerini.
2.  Estrena de Viaggio in Italia de Roberto Rossellini.
3.  Publicació d’Il disprezzo d’Alberto Moravia.
4.  Publicació de The Ulisses Theme de W.B. Stanford.
Renovació expressiva: la
intertextualitat i la poesia en
cinema
  La clau de volta per comprendre la renovació estilística de
Godard: la intertextualitat.
  Poètica cinematogràfica.
  Fonament: Rossellini, i es relaciona amb Antonioni i Fellini.
  No és tan sols la citació. Ampli dispositiu:
Ø  Absència i Ressonància (Rossellini: oncle Homer, poeta
Lewington).
Ø  Epifania (Rossellini, Antonioni i Fellini).
Ø  L’estructura de mise en abîme (Moravia i Fellini).
Estil propi
  Le Mépris determina l’assoliment d’un nou estil
cinematogràfic.
  Més enllà de la citació: l’assaig en cinema consistent en
filmar un pensament en procés.
  De la mà de Gilles Deleuze i Alain Bergala s’intenta
comprendre:
1.  El treball per categories (Deleuze).
2.  Les “línies” en els fluxos visuals (Bergala).
Què és el menyspreu?
  Godard no tanca la resposta. Indaga en la qüestió.
  Situa en el film el moment en què es trenca una relació
per passar de l’amor al menyspreu.
  Es mesura amb Homer. Si l’Odissea narra la
persistència de l’amor entre Ulisses i Penèlope en un
espai de deu anys de desig de retorn a la llar, en Le
Mépris Godard es fixa en el moment de la pèrdua
d’aquest vincle en una fracció de segon imperceptible
però que ho canvia tot.
SILENZIO!
ü  Darrera mirada del film: primera mirada d’Ulisses albirant Ítaca en el film de
Lang.
ü  Mirada a l’infinit de l’horitzó per part del film de Godard: en la consciència del
buit del món contemporani, la bellesa que expressa el cinema constitueix la seva
pròpia Ítaca.
Temple de l'esperit: ja no hi ha cossos,
sinó pures i ascètiques imatges
davant les quals el pensament
sembla greu, opac, pesat.
Charles Lewington
(Del film Viaggio in Italia de Roberto Rossellini)