GUY DE MAUPASSANT. Contes du jour et de la nuit.
EL PARE
Com que vivia a Batignolles i treballava al ministeri d’Instrucció Pública, cada
dia agafava l’òmnibus per anar fins al despatx. I cada matí feia el trajecte fins al
centre de París, davant una noia de qui es va enamorar.
Ella anava a la seva botiga, cada dia, a la mateixa hora. Era una moreneta
menuda, d’aquestes brunes que tenen els ulls tan negres que semblen taques i
un color de cara amb reflexos d’ivori. La veia aparèixer sempre a la mateixa
cantonada; i ella es posava a córrer per atrapar el feixuc vehicle. Quan corria
semblava una mica atabalada, àgil i graciosa; i saltava a l’estrep abans que el
vehicle s’aturés del tot. Seguidament, entrava cap a l'interior esbufegant una
mica i, una vegada asseguda, mirava al seu voltant.
La primera vegada que la veié, François Tessier va sentir que aquella figura li
agradava infinitament. A vegades et trobes dones d’aquestes a qui de seguida
besaries bojament, sense conèixer-les. Responia, aquella noia, als seus
desitjos íntims, a les seves expectatives secretes, a aquesta mena d’ideal
d’amor que portem, sense saber-ho, al fons del cor.
La mirava obstinadament, a desgrat seu. Molesta per aquesta contemplació,
ella enrogia. Ell se n'havia adonat i volia apartar els ulls; però de seguida els hi
tornava a posar a sobre, encara que s’esforcés a mirar cap a un altre costat.
Al cap d’uns dies, es van conèixer sense haver parlat. Ell li cedia el lloc quan el
cotxe anava ple i pujava a la imperial, tot i que això l’afligia. Llavors ella el
saludava amb un petit somriure i, tot i que sempre abaixava els ulls sota la seva
mirada massa viva, no semblava estar molesta de ser contemplada d’aquella
manera.
1
Van acabar parlant. Una mena d'intimitat ràpida s'establí entre ells, una intimitat
de mitja hora al dia. I era aquella, sens dubte, la mitja hora més fantàstica de la
vida d’ell. Pensava en ella la resta del seu temps, la tornava a veure
incessantment durant les llargues hores al despatx, assetjat, posseït, envaït per
aquella imatge flotant i tenaç que ens deixa la cara de la dona estimada. Creia
que la possessió sencera d'aquella petita persona seria per ell la felicitat orada,
gairebé per sobre de les realitzacions humanes.
Ara, li donava la mà cada matí, i ell guardava la sensació d'aquell contacte fins
al vespre, el record a la seva carn de la pressió d’aquells dits petits; li semblava
que guardava l’empremta a la pell.
Esperava ansiosament durant la resta del dia aquell curt viatge en òmnibus. I
els diumenges eren desoladors.
Ella també l’estimava. Sens dubte, perquè va acceptar, un dissabte de
primavera, d'anar a dinar amb ell, a Maisons-Laffitte, l’endemà.
Va ser la primera d’esperar a l’estació. Ell es va sorprendre; però ella li va dir:
“Abans de partir, us he de parlar. Tenim vint minuts: és més del que cal”
Tremolava, recolzada sobre el seu braç, els ulls abaixats i les galtes pàl·lides.
Reprengué:
“No us heu d’equivocar amb mi. Sóc una noia honesta, i només aniré amb
vostè si em prometeu, si em jureu que... que no fareu res... que sigui... que no
sigui... raonable”
S’havia posat més vermella que una rosella. Va callar. Ell no sabia què
respondre, content i decebut alhora. Al fons del cor potser preferia que fos així;
però... però malgrat això, aquella nit, s’havia deixat bressolar per somnis que li
2
encenien les venes. Segur que l’hauria estimada menys si li hagués sabut una
conducta lleugera; Però en aquest cas seria tant fabulós, tant deliciós per ell! I
tots els càlculs egoistes dels homes en matèria amorosa li excitaven l’ànima.
Com que ell no deia res, ella es va posar a parlar amb una veu afligida, amb
llàgrimes que li lliscaven galtes avall:
“Si no em prometeu respecte absolut, torno a casa”
Ell li va agafar tendrament el braç i respongué:
“Us ho prometo, només fareu el que desitgeu”
Ella va semblar alleujada i demanà tot somrient:
“Parles seriosament?”
Ell la mirà als ulls.
“Us ho juro!”
-“Agafem els bitllets” va dir ella.
Gairebé no van poder parlar pel camí, el vagó anava ple.
Arribant a Maisons-Laffitte, van anar cap al Sena.
L’aire tebi amollia la carn i l’ànima. El sol tocava de ple sobre el riu, sobre les
fulles i l’herbei, llançava mil reflexos d'alegria als cossos i als esperits.
Caminaven, agafats de la mà, pel marge del canal, Mirant els peixets que
lliscaven, en estols, entre dos aigües. Passaven plens de felicitat, com si els
alcés de terra una immensa alegria.
Finalment, ella va dir:
“Deveu pensar que estic boja”
Ell preguntà:
“Per què ho dieu?”
Ella reprengué:
3
“No és una bogeria venir així, tota sola, amb vostè?”
- És clar que no! És ben normal!
- No! No! No és normal – per mi, - perquè jo no vull faltar, -i, això no obstant,
és així, que es falta. Si ho sabéssiu! És tant trist, tots els dies el mateix, tots els
dies del mes i tots els mesos de l’any. Estic sola amb la mare. I com que ella té
moltes preocupacions, no és feliç. Jo, jo faig el que puc. M’esforço per riure;
però no sempre me’n surto. És igual, que està malament haver vingut. No us
enfadareu amb mi, almenys?"
Com a resposta, va besar-la fortament a l’orella. Però ella el va apartar amb un
moviment brusc; i, enfadada, exclamà:
“Oh, senyor François! Després del que m’havíeu jurat."
I van tornar cap a Maisons-Laffitte.
Van dinar al Petit-Havre, una casa baixa sepultada per quatre pollancres
enormes, arran d'aigua.
L’aire, la calor, el vi blanc i el trasbals de sentir-se un a prop de l’altre els
ruboritzava i els feia tornar oprimits i silenciosos.
Però després del cafè una joia inesperada els envaí i, havent travessat el Sena,
van tornar cap a la riba, cap al poble de La Frette.
De cop, ell va preguntar:
"Com us dieu?
-Louise”
Ell repetí: Louise; i no digué res més.
El riu, dibuixant una llarga corba, arribava fins a una filera de cases blanques
que s'emmirallaven en l'aigua, de cap per avall. La jove collia margarides, feia
4
un gran ram campestre, i ell, ell cantava amb tota l’ànima, resplendent com un
cavall que acabem de deixar anar a l’herba.
A l’esquerra, un coster de vinyes seguia el riu. Però François s'aturà
sobtadament i, immòbil de sorpresa, feu:
“Oh, mireu!”
Les vinyes havien acabat, i ara tota la costa estava coberta de lilàs florits. Era
un bosc violeta, una mena de gran catifa estesa sobre la terra, que arribava fins
al poble, allà baix, a dos o tres quilòmetres.
Ella també estava corpresa, commoguda. Murmurà:
“Oh! Que bonic que és!”
I, travessant el camp, van anar, corrent, cap a l’estranya colina que assortia
cada any tots els lilàs servits a París, dins els cotxets dels venedors ambulants.
Una sendera estreta es perdia sota els arbustos. La van seguir i, quan van
trobar una petita clariana, s'assegueren.
Legions de mosques brunzien sobre seu, deixaven, en l'aire, un xiuxiueig dolç i
continu. I el sol, el gran sol d'un dia sense brisa, s'abatia al llarg de la costa
radiant, feia sortir d’aquell bosc de rams un fort aroma, un immens alè de
perfums, aquesta suor de les flors.
Una campanada d’església sonava de lluny.
I, dolçament, s’abraçaren, s’estrenyeren, estirats sobre l’herba, sense ser
conscients de res més que del seu petó. Ella havia tancat els ulls i l’agafava,
estrenyent-lo perdudament, sense pensar, amb la raó perduda, embalbida del
cap fins als peus en una espera apassionada. I ella s’entregà tota sencera
sense saber què es feia, fins i tot sense adonar-se que s'havia donat a ell.
5
Es despertà en la bogeria de les grans desgràcies i es posà a plorar, gemint de
dolor, amb la cara amagada entre les mans.
Ell mirà de consolar-la. Però ella va voler tornar, revenir, regressar de seguida.
No parava de repetir, caminant amb grans passes:
“Déu meu! Déu meu!”
Ell li deia:
“Louise!, Louise! Quedem-nos, us ho prego”
Ara ella tenia les galtes vermelles i els ulls cava. Quan van arribar a l’estació de
París el va deixar sense dir-li ni adéu.
Quan la tornà a veure, l’endemà, a l'òmnibus, semblava canviada, més prima.
Li digué:
“Cal que parli amb vostè; baixarem al bulevard”
I quan van estar sols a la vorera:
“Ens hem dir adéu, digué ella. No puc tornar-vos a veure després del que ha
passat.”
Ell balbucejà:
“Però, per què?
- Perquè no puc. Vaig ser culpable. No ho seré més”
Llavors ell li implorà, li suplicà, torturat pels seus desitjos, embogit per la
necessitat de tenir-la tota sencera, en l’abandonament absolut de les nits
d’amor.
Ella responia obstinadament:
“No, no puc. No, no puc”
Però ell s’animava, s’excitava més. Va prometre esposar-la. Ella va tornar a dir:
“No”
6
I va marxar.
Durant vuit dies, no la va veure. No la va poder trobar, i, com que no sabia la
seva adreça, va creure que l'havia perduda per sempre.
El novè dia, al vespre, van tocar el timbre de casa seva. Va anar a obrir. Era
ella. Es va llançar als seus braços, i no es resistí més.
Durant tres mesos, va ser la seva amant. Es va començar a cansar d'ella quan
li va dir que estava embarassada. Llavors, només tenia una idea al cap:
separar-se a qualsevol preu.
Com que no ho aconseguia, per no saber com començar, per no saber què dir,
boig d'inquietuds, amb la por d'aquell infant que creix, va prendre una decisió
dràstica. Va marxar, una nit, i desaparegué.
El cop va ser tant brusc que ella no va buscar mai aquell que l’havia abandonat.
Es va llençar als peus de sa mare, confessant-li la seva desgràcia; i, uns mesos
més tard, va tenir un nen.
Els anys s’escolaren. François Tessier envellia sense que res de la seva vida
canviés. Portava l’existència monòtona i planera dels buròcrates, sense
esperances ni expectatives. Cada dia s’aixecava a la mateixa hora, seguia els
mateixos carrers, passava per la mateixa porta, fins i tot davant del mateix
conserge, entrava al mateix despatx, s’asseia a la mateixa cadira i feia la
mateixa feina. Estava sol al món. Sol, durant el dia entre els seus col·legues
indiferents; durant la nit, a la seva cambra de solter. Estalviava cent francs cada
mes per la jubilació.
Cada diumenge, feia una volta pels Champs Élysées, per veure passar el món
elegant, les gales de les dones boniques.
7
L’endemà, deia al seu company de penes:
“La tornada del Bois va ser extraordinària, ahir”
Un diumenge, per casualitat, després d'haver anat per carrers nous, va entrar al
parc Monceau. Era un clar matí d'estiu.
Les minyones i les mares, assegudes a les alberedes, miraven els infants com
jugaven davant seu.
Però, de sobte, François Tessier s’estremí. Una dona passava, donant la mà a
dos infants: un nen d'uns deu anys i una nena de quatre. Era ella.
Va fer un centenar de passes més, després es deixà caure sobre una cadira,
sufocat per l’emoció. Ella no l’havia reconegut. Llavors reprengué, buscant
tornar-la a veure. Ella s’havia assegut, ara. El nen es portava molt bé, al seu
costat, mentre que la nena feia pastetes al terra. Era ella, segur que era ella.
Tenia l’aspecte seriós d’una dama, una manera de vestir senzilla, un aspecte
confiat i digne.
La va mirar de lluny, no es va atrevir a acostar-se. El nen aixecà el cap.
François Tessier va sentir un tremolor. Era el seu fill, sense cap dubte. I el va
mirar, i li va semblar que es reconeixia a ell mateix, com si es tractés d'una
fotografia antiga.
Restà amagat darrere un arbre, esperant que ella marxés per seguir-la.
I no va dormir la nit següent. La idea, sobretot de l’infant, el torturava. El seu fill!
Oh! Si ho hagués pogut saber, estar-ne segur! Però, què hauria fet?
Havia vist casa seva; s’informà. Va saber que ella s’havia casat amb un veí, un
home honest de costums seriosos, afectat per la seva desgràcia. Aquest home,
coneixent la seva falta i perdonant-la, fins i tot havia reconegut el fill, el fill de
François Tessier.
8
Va tornar al Parc Monceau cada diumenge. Cada diumenge la veia, i, cada
vegada l’envaïen unes ganes boges, irresistibles, de prendre el seu fill en
braços, d’omplir-lo de petons, d’emportar-se’l, de robar-lo.
Sofria horriblement en el seu aïllament miserable de vell solter sense afecte;
Sofria una tortura atroç, esquinçat per una tendresa paternal feta de
remordiments, de desitjos, de gelosia i d’aquesta necessitat d’estimar els seus
petits que la natura ha posat a les entranyes dels éssers.
Volgué, finalment, fer una temptativa desesperada, i, atansant-se a ella, un dia,
quan entrava al parc, ell li digué, plantat al mig del camí, lívid, els llavis
sacsejats de calfreds:
“No em coneixeu?”
Ella aixecà els ulls, el mirà, llançà un crit d’espant, un crit d’horror, i, agafada de
la mà dels dos infants, va fugir, arrossegant-los darrere seu.
Ell tornà a casa per plorar.
Van passar més mesos. Ja no la veia. Però sofria dia i nit, rosegat, devorat per
la seva tendresa de pare.
Per abraçar el seu fill, hauria mort, hauria matat, hauria fet qualsevol cosa,
desafiat tots els perills, temptat totes les audàcies.
Li va escriure. Ella no respongué. Després de vint cartes, comprengué que no
podia esperar estovar-la. Llavors va prendre una resolució desesperada,
disposat a rebre en el cor una bala de revòlver si feia falta. Adreçà al seu marit
una targeta amb unes paraules:
“Senyor,
“El meu nom deu ser, per vostè, un motiu d'horror. Però sóc tan miserable, estic
tant torturat per la tristesa, que només tinc esperança en vostè.
9
“Només vull demanar-li una conversa de deu minuts.
“Tinc l’honor, etc.”
L’endemà va rebre una resposta:
“Senyor,
“L’espero dimarts a les cinc”
Pujant les escales, François Tessier s’aturava a cada esglaó, de tant que li
bategava el cor. Al seu ventre, un avalot precipitat, com un galop de bèstia, un
soroll sord i violent. I ja no respirava si no era amb esforç, agafant-se a la
barana per no caure.
Al tercer pis, va picar. Una criada vingué a obrir. Demanà:
“El senyor Flamel.
-És aquí, senyor. Entreu"
I entrà a un saló burgès. Estava sol; esperà violentament, com si fos al mig
d’una catàstrofe.
Una porta s’obrí. Un home aparegué. Era alt, seriós, una mica gras, duia un
redingot negre. Assenyalà un seient amb la mà.
François Tessier s’assegué, després, amb una veu anhelosa :
“Senyor... senyor...no sé si coneixeu el meu nom...si sabéssiu...”
M. Flamel l’interrompé:
“No cal, senyor, ja ho sé. La meva dona m'ha parlat de vostè”
Tenia el to digne d’un home bo que vol ser sever, i una majestuositat burgesa
d’home honest. François Tessier reprengué:
10
“Així doncs, senyor, aquí em teniu. Moro de tristesa, de remordiments, de
vergonya. I voldria, una vegada, només una vegada... besar l’infant...”
M. Flamel s’aixecà, s’acostà a la llar, va picar. La minyona aparegué. Ell li
digué:
“Aneu a buscar-me en Louis”
Ella sortí. Van quedar-se cara a cara, muts, sense tenir res més a dir-se,
esperant.
I, de cop, un nen de deu anys es precipità al saló, i corregué cap a aquell que
creia el seu pare. Però s’aturà, confús, quan veié un estrany.
M. Flamel li besà el front i li digué:
“Ara fes un petó al senyor, estimat”
I l'infant s'hi acostà amablement, tot mirant aquell desconegut.
François Tessier s’havia aixecat. Deixà caure el seu barret, a punt de caure ell,
també. Contemplava el seu fill.
M. Flamel, per delicadesa, s’havia girat i mirava el carrer des de la finestra.
L’infant esperava tot sorprès. Va recollir el barret i el tornà a l’estrany. Llavors,
François, agafant el bracet, va començar a fer-li petons amb bogeria, a la cara,
als ulls, a les galtes, a la boca, als cabells.
El vailet, estupefacte davant tots aquells petons, buscava com evitar-los, girava
el cap, es protegia amb les seves petites mans dels llavis golafres d’aquell
home.
Però François Tessier, bruscament, el deixà a terra i cridà:
“Adéu! Adéu!”
I s’escapolí com un lladre.
11