Balcans, un viatge a la memòria
Deu anys després, els habitants de Croàcia i de Bòsnia es
recuperen lentament de la guerra i s’enfronten al seu passat amb
esperança
“En aquest lloc, els serbis van matar unes 200 persones, civils i soldats croats. No tenien armes per defensar-se
perquè venien de l’hospital de la ciutat, on els serbis les van treure d’allà, les van fer pujar totes en autobusos i les van
dur fins aquí. Les van assassinar a trets i a ganivetades, a totes... Ho sento, no puc continuar”, lamenta l’Ivan uns
segons abans de posar-se a plorar. Potser perquè, com diu el veterà fotoperiodista Gervasio Sánchez: “Per més que
ho intentem, no es pot explicar la guerra perquè l’horror és inimaginable per qui no l’ha viscut”.
El memorial als morts de l’hospital de Vukovar (Croàcia) està situat a uns tres quilòmetres de la ciutat i sempre té
flors fresques, espelmes i rosaris (els croats tenen una profunda fe catòlica). L’Ivan està ara davant del monument,
dempeus, resant amb els ulls gairebé clucs i les mans juntes. El silenci es pot tallar en l’ambient, només se sent com el
vent remou les branques dels arbres. La ciutat de Vukovar, al sud-est de Croàcia i a tocar de la frontera amb l’actual
Sèrbia que marca el riu Danubi, va ser una de les zones més castigades per la guerra dels Balcans.
L’antiga República Federal de Iugoslàvia estava formada per sis repúbliques que eren, de nord a sud: Eslovènia,
Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Montenegro i Macedònia, i dues províncies autònomes: Voivodina, al nord-oest
de Sèrbia, i Kosovo, al sud. Eren regions amb grans desigualtats econòmiques i també grans diferències culturals; on
això es feia més palès era a Bòsnia, que tenia la major diversitat ètnica: un 48% de població musulmana, un 32% de
sèrbia i cristiana ortodoxa i un 20% de croata i cristiana catòlica.
A Croàcia el conflicte va començar el maig del 1991, quan es va proclamar unilateralment la independència de
Iugoslàvia, llavors dirigida per Slobodan Milosevic (que va morir el passat 11 de març en una presó de la Haia a
l’espera de ser jutjat per crims de guerra i genocidi pel Tribunal Penal Internacional). El detonant va ser un atac de
soldats de l’Exèrcit Popular Iugoslau, en la seva majoria format per serbis i comandat des de Belgrad, a un autobús
croat. El conflicte va allargar-se fins al 1995, quan la guerra va afectar també la veïna regió de Bòsnia-Herzegovina.
“Només teníem pistoles i els serbis anaven amb tancs i morters, però vam resistir durant tres mesos abans que la
ciutat caigués”, diu ple d’orgull Martin Nedic, un home d’uns seixanta anys que va ser soldat de l’exèrcit croat en els
combats de Vukovar. “Durant els tres mesos de setge van morir unes 2.000 persones i, quan els serbis van ocupar
Vukovar el 9 de novembre, van fer presoners a molts civils”, afegeix. Els serbis van capturar i torturar en Martin durant
un mes: “Em van fer presoner amb d’altres companys. Anàvem amb les mans lligades a l’esquena i encaputxats. Els
serbis ens van fer pujar en camions i autobusos i ens van traslladar a un camp de presoners. Un cop allà, sempre ens
pegaven, amb pals, bastons, cops de puny..., amb tot el que podien i a mi em van torturar durant dos dies”, explica
Martin mentre mostra les marques que encara té dels cops als braços i les cames. “No sabíem què ens farien, pensava
que ens matarien en qualsevol moment”, comenta amb to resignat, “però vaig tenir la sort que em van intercanviar per
un presoner serbi“, afegeix.
“No tenien armes per defensar-se. Els serbis van fer pujar les persones en
autobusos i les van matar totes a trets i a ganivetades”.
Moltes cases de Vukovar encara estan marcades per la guerra, ferides per la metralla i els obusos de no fa tant de
temps. La majoria d’edificis encara estan habitats i combinen els forats de les bales amb les flors als balcons, les
cortines a les finestres i la roba assecant-se als terrats. El lloc on es fa més evident el desastre de la guerra és als
cementiris, amb centenars de creus blanques, totes iguals i disposades en línia. La majoria pertanyen a civils i tenen la
mateixa data: 1991, quan va esclatar la guerra.
La Melita Horvat, germana de l’Ivan, creu que avui la situació ha millorat: “Poc després de la guerra, les coses no
anaven gaire bé perquè tothom desconfiava pel que havia passat; però avui les coses són millors. Els joves ja no
pensen si un és serbi o croat, només volen trobar una bona feina”, comenta Melita amb un bon anglès i uns vius ulls
foscos, i afegeix que: “Tinc amics serbis i croats, però també conec gent de la meva edat que odia els serbis i no ho
entenc perquè només érem uns nens durant la guerra i els nens no són culpables de res”, es queixa.
Pel que fa a la generació del seu pare, la Melita explica que les coses són més complicades: “No volen saber res i
entre serbis i croats, veïns de Vukovar de tota la vida, no es parlen des de la guerra; encara hi ha molt d’odi”, diu la
Melita mirant al terra. En efecte, el seu pare, que va lluitar amb l’exèrcit croat, és avui policia i prefereix no parlar
d’aquells anys. El silenci és una de les paraules més escoltades aquí; no mirar enrere, sols cap a un futur incert.
Deixant enrera Croàcia i de camí cap al sud, la vista s’omple de paisatges descarnats i solitaris, de camps sense
vida, la majoria amb un cartell metàl·lic d’un vermell rovellat amb el dibuix d’una calavera i l’avís de mines en anglès i
en serbocroat. Camps deserts que no poden conrear-se perquè estan infestats de mines. Les Nacions Unides tenen
programes de desminatge però és molt difícil i costós, primer, localitzar les mines i després desactivar-les. Segons
l’ONG Armes Sota Control, fabricar una mina costa només uns tres euros i pot tenir una vida d’entre 25 i 30 anys; en
canvi, val uns 1.500 euros desactivar-ne només una. Informes d’Amnistia Internacional conclouen que als Balcans
encara queden gairebé 700.000 mines per desactivar, moltes de les quals també primer s’han de localitzar.
De mica en mica, el paisatge canvia. Apareixen boscos frondosos d’avets, d’un intens verd alpí, i una geografia
accidentada per la qual es dibuixen carreteres estretes amb pendents i revolts. Per la finestra del cotxe petits pobles
amb aire de postal esquitxen la vista. Cases dispersades, totes amb el seu jardí, l’hort i la seva pila de llenya per a
l’hivern, i tots els pobles amb la seva mesquita i el seu minaret que indiquen al viatger que ja es troba a Bòsnia.
La guerra a Bòsnia es va estendre de 1992 a 1995 i el seu detonant és paral·lel al que ja va passar a Croàcia: l’abril
del 92, després del triomf de l’opció secessionista en les eleccions, el Parlament de Bòsnia va proclamar unilateralment
la seva independència de Iugoslàvia, cosa que va provocar la intervenció de l’exèrcit iugoslau. El balanç final dels
combats va ser de més de 200.000 morts i d’uns 15.000 desapareguts. Segons Amnistia Internacional, a tota l’ex-
Iugoslàvia hi ha unes 27.000 sol·licituds de cerca de desapareguts, de les quals només se n’han resolt unes 6.000 i en
molts pocs casos s’ha trobat a les persones vives.
“Anàvem amb les mans lligades a l’esquena i encaputxats. Els serbis
sempre ens pegaven i a mi em van torturar durant dos dies”.
El riu Miljacka la serpenteja de nord a sud, per entre els turons que l’envolten. Els seus carrers, estrets i antics, fan
ziga-zaga al voltant del centre històric. Circulen tramvies vells i empolsegats i a cada cruïlla o semàfor nombrosos
nens, amb la cara bruta i el somriure net, pidolen als visitants. Enmig de les cases, es veu com treuen el cap els
incomptables minarets de les seves mesquites: és la capital, Sarajevo. Durant els combats aquesta ciutat es va
convertir en una mena de màrtir de la guerra dels Balcans pel setge implacable de tres anys a què la van sotmetre els
serbis i en el qual van morir unes 11.000 persones, de les quals uns 2.000 eren nens.
Moltes de les víctimes del setge estan avui enterrades al cementiri principal de la ciutat, a l’entrada nord de
Sarajevo. Allí, un impressionant mar d’esteles de marbre folra de blanc el paisatge, com una catifa i fins on arriba la
vista, amb tombes a musulmans, catòlics i ortodoxos. I és que a Sarajevo, tot i la guerra, encara es respira l’ambient
cosmopolita que la va fer famosa; en un mateix carrer es poden trobar una mesquita, una església catòlica i una
d’ortodoxa, així com dones musulmanes cobertes amb vel i d’altres amb texans cenyits i generosos escots.
“A Sarajevo avui no hi ha problemes; jo sóc croata i el meu marit, serbi i cada cop hi ha més parelles mixtes”, diu
convençuda Sandina Nezir-Pirija, membre de l’ONG Democràcia Local, fundada l’any 2003. “Nosaltres, com a ONG,
no fem diferències perquè treballem per una causa humanitària”, explica Sandina.
L’origen de Democràcia Local està en l’agermanament entre Sarajevo, ciutat olímpica el 1984, i Barcelona, que ho
va ser el 92: “Després de la guerra, el 1996, el Consell d’Europa va crear les ambaixades de la Democràcia Local per
les quals una ciutat de la Unió Europea s’agermanava amb una de Bòsnia. A Sarajevo li va tocar Barcelona i el llavors
seu alcalde, Pasqual Maragall, va nomenar la capital de Bòsnia l’onzè districte de Barcelona”, comenta la Sandina.
Reconeix també que no els falta feina per fer: “Hem fet més de 300 projectes de reconstrucció, educatius i socials, i per
exemple aquest any en tenim un dedicat a les dones i infants maltractats”, afirma amb entusiasme.
Sandina recorda com era la vida a Sarajevo durant el llarg setge: “No teníem aigua, menjar, electricitat ni
combustible ni llenya. Per menjar, la gent havia de buscar-se la vida pels carrers amb el perill dels franctiradors serbis
que sempre estaven a l’aguait, però nosaltres tan sols intentàvem fer una vida normal”, comenta movent el cap
d’incredulitat. Avui queden pocs rastres que recordin el setge, excepte potser l’edifici situat a l’anomenada i tristament
famosa avinguda dels Franctiradors, on els serbis van disparar des de les muntanyes la població civil durant tres anys.
L’edifici, amb clares marques d’obusos, s’ha deixat com va quedar, símbol de la resistència de Sarajevo.
“Don’t Forget” (“no oblidem”), hi ha escrit en una paret del centre de Mostar, a tocar del seu famós pont i en senyal
d’advertència contra l’oblit. Les llambordes dels seus carrers rellisquen per la pluja que cau. El color gris de la pedra de
les cases fa joc amb el cel tapat d’avui. Mostar, situada al sud de Bòsnia, és una ciutat molt antiga, d’època medieval i,
igual que abans de la guerra, torna a ser un important centre turístic ple de botigues de souvenirs pels seus carrers i
cases empedrades. L’estrella és el pont, construït pels turcs el segle XVI, destruït per l’artilleria croata el 9 de
novembre de 1993 i reconstruït per la Unió Europea el juliol de 2004. Avui el monument salta altre cop el turquesa riu
Neretva i torna a ser la icona de Mostar.
“Conec gent de la meva edat que odia els serbis i no ho entenc perquè
érem uns nens durant la guerra i els nens no són culpables de res”.
Lluny del centre històric, moltes cases tornen a tenir ben visibles les marques de la guerra. En un edifici destrossat,
entre les runes i els esbarzers que se les mengen, uns gossos dormen arrecerats de la pluja, aliens a tot, potser
perquè no saben què signifiquen les marques de les parets. Entre els turistes, un grup de soldats amb uniforme es
passeja. Porten una insígnia de la bandera alemanya enganxada al braç i també una de la Unió Europea: són soldats
de l’EUFOR, les forces militars de la Unió Europea (UE) destinades a la base internacional dels afores de Mostar, en
una plana on hi ha l’aeroport.
Ja ha parat de ploure i els barracons dels soldats es barregen, en un desordre aparent, amb magatzems de material
i hangars per als vehicles: jeeps, tancs, camions, tots amb les lletres blanques identificatives d’EUFOR. Els acords de
pau de Dayton, firmats el 21 de novembre de 1995 a la base militar nord-americana de Dayton, van aturar la guerra i
van dividir el país entre la Federació de Bòsnia i Herzegovina i la Republika Srpska, l’entitat sèrbia de Bòsnia dirigida
per Radovan Karadzic que s’havia autoproclamat abans del conflicte. Per fer aquesta divisió, a Dayton van preveure
una força internacional de pacificació d’uns 60.000 cascos blaus durant un any, però es va decidir ampliar el període
amb el consentiment de la població bosniana.
Les forces militars de la UE, integrades per uns 7.000 soldats en les seves dues bases principals −Mostar i
Rajlovac, als afores de Sarajevo−, van assumir fa un any la responsabilitat de salvaguardar la pau i ajudar en la
reconstrucció del país. L’EUFOR està formada per contingents de sis països: França, Alemanya, Itàlia, Albània, Marroc
i Espanya, que hi aporta uns 1.500 soldats, 500 dels quals viuen a la base de Rajlovac i el miler restant, a la de Mostar,
on són el contingent més nombrós. Des que estan a Bòsnia, el 1993, els soldats espanyols han patit 19 baixes.
La soldat Patricia Eiria forma part d’aquesta tropa. És gallega, té 28 anys i fa només 15 dies que és a Mostar; però
hi està molt habituada perquè ja ha estat en quatre missions humanitàries: el 1999 a Bòsnia, el 2001 a Kosovo, el 2003
a l’Iraq i el 2004 un altre cop a Bòsnia. “A casa meva es preocupen, però sempre m’han donat suport perquè saben
que és el que vull fer”, es justifica Patricia quan li pregunten si els seus familiars pateixen quan va de missió.
La Patricia està destinada a una unitat de transports en la qual “sobretot fem revisions de vehicles i material i també
transports a Sarajevo, a la base de Rajlovac”, explica Eiria, i afegeix que “entre els països que estem aquí ens
coordinem molt bé”. La soldat destaca que han de tenir molt clara quina és la seva missió i que ajudar la població
directament o les ONG pot causar problemes: ”Col·laborem amb ONG’s però amb compte perquè si ens hi impliquem
massa pot ser negatiu per a la nostra tasca i afectar-te com a soldat”. Eiria es mostra esperançada vers la situació de
Bòsnia: “El país ha millorat molt, més que en el 99, quan vaig venir-hi per primer cop; no hi tanta misèria”.
Tot i això, Bòsnia continua sent el país més pobre de l’antiga Iugoslàvia, amb un quart de la població que viu per
sota del llindar de la pobresa i aquest és el pitjor remei per a l’estabilitat dels Balcans. La xifra d’atur és del 45% i els
sous mitjans són de no més de 500 euros. Amb aquests ingressos, l’economia submergida i l’estraperlo estan a l’ordre
del dia. La guerra també va arrasar la indústria i les infraestructures: ponts, carreteres, ferrocarrils, torres elèctriques,
etc. Una sola línia fèrria funciona de Tuzla a Sarajevo. Una situació econòmica dolenta que també dificulta molt el
retorn dels refugiats. Segons informes de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (l’ACNUR), el 80%
dels refugiats de la guerra encara no ha pogut tornar a casa seva per falta de recursos o per por a les venjances dels
seus veïns. Potser també perquè la pau, que no és només l’absència de guerra, es pot imposar per la força però la
justícia no. Tot i aquests problemes, la soldat Eiria fa un balanç molt positiu de la missió: “Pot ser dur a vegades, però
és una gran experiència professional i també molt bonica a nivell personal”.
Fabricar una mina costa només uns tres euros;
en canvi, val uns 1.500 euros desactivar-ne només una.
Si bé les tasques de la força internacional són humanitàries, la població bosniana sembla mirar-la amb reserves i
recel, potser perquè encara té present la inacció dels cascos blaus per evitar la neteja ètnica durant la guerra. Encara
es recorda el nom i la data més associats al genocidi de l’ex-Iugoslàvia: el dia 11 de juliol de 1995 a Srebrenica, poble
situat en una zona muntanyosa de l’est de Bòsnia, molt a prop de la frontera actual amb Sèrbia. Allí, uns 400 soldats
holandesos de l’ONU hi estaven destinats per protegir els prop de 35.000 musulmans de la població, molts d’ells
refugiats. Milers de dones, nens i ancians van confiar que aquests cascos blaus encarregats de protegir la zona,
declarada enclavament de seguretat per l’ONU el 1993, els protegirien; però no va ser així.
Les forces sèrbies van ocupar Srebrenica i van capturar tots els homes musulmans dels 12 als 70 anys amb
l’excusa d’interrogar-los per veure si hi havia criminals de guerra. El resultat: gairebé 8.000 persones mortes, la
matança més gran comesa a Europa des de la Segona Guerra Mundial i qualificada de genocidi pel Tribunal Penal
Internacional. Avui, les famílies de les víctimes encara esperen que els principals responsables de la matança,
Radovan Karadzic i el general Ratko Mladic, en llibertat i buscats per la justícia des de fa anys, siguin jutjats. Continua
també encara la recerca i la identificació dels cadàvers. De moment, milers de cossos ja s’han exhumat de diverses
fosses comunes, formant fileres inacabables de taüts de fusta. De les gairebé 8.000 víctimes només se n’han pogut
identificar unes 1.300; una tasca lenta i molt dolorosa per als familiars.
Ja s’ha fet de nit i el ferri deixa el moll. Les llums de Split, el port més important de Croàcia, cada cop es fan més
petites i es barregen amb la foscor del mar. Les onades de l’Adriàtic xoquen contra el vaixell i aixequen escuma i olor
de sal. A la proa, Itàlia, i a la popa, els Balcans, cada vegada més enrere. Terra de contradiccions i d’odis, però també
de desigs i esperances. Dins el cap, ressonen encara les paraules de la Melita Horvat de Vukovar: “El futur? Només
voldria que la gent convisqués en pau, tots junts”. Tan de bo sigui així. El ferri s’endinsa en el mar, a tota màquina.
NOTA DE L’AUTOR: Aquest reportatge està basat en un viatge que vaig fer a Croàcia i a Bòsnia-Herzegovina.