Alejandro Ramis Luque
Una llar en captiveri
Els departaments de mares esdevenen per als nens de la presó de dones de
Wad-Ras un lloc per viure, créixer i aprendre
Quan un veu els nens córrer i jugar pels passadissos se sent com a qualsevol llar d’infants o a
la casa d’una família amb molts fills. El departament no té cap misteri: deu habitacions, un petit
pati, una sala de jocs i uns lavabos comunitaris. Tot encabit entre quatre parets. L’única
diferència és que, per a les dones que viuen aquí amb els seus nens, aquestes quatre parets
són ara per ara tot el seu món.
La manca de llibertat es fa evident des que travesso la porta del centre penitenciari de WadRas, l’únic amb departament de mares de tot Catalunya. Al cap i a la fi, em trobo en una presó.
Quan noto la pesada porta automàtica tancant-se darrere meu tinc la certesa que no podré
sortir d’allà fins que no em tornin a obrir el pas. Com a mínim, jo sé que ho faran.
Rutines familiars entre reixes
L’espai compta amb deu habitacions dobles. Ara, a més, només hi ha deu internes i, per tant,
cada una disposa d’un espai propi reservat per a ella i el seu nen. “Un dels petits privilegis
d’estar al departament”, diu l’Anna. Tot i així, segons ella, aquest és un dels pocs avantatges.
“Penitenciàriament, no tenen cap benefici”, assegura, “si es pot concedir un permís o un tercer
grau es concedeix i, si no, no”.
En el moment que entrem al departament em trobo de cara amb algunes mares desfilant pels
passadissos, mentre d’altres gaudeixen de la tarda amb els seus nens dintre les habitacions.
Però pel que em diu l’Anna, l’encarregada d’assessorar les dones i garantir l’educació dels fills
sota el títol “educadora de mares”, aquest espai estaria desert si hagués arribat abans.
Els nens van a la llar d’infants durant tot el matí. Aquells que estan al departament en el
moment de fer la preinscripció van al centre públic que hi ha just davant de la presó: l’escola
bressol Cobi. L’Anna i els voluntaris de la Creu Roja els acompanyen fins allà cada dia a les
nou i els tornen a les cinc de la tarda. En canvi, els infants que arriben durant el curs es queden
a la llar de la presó de quarts de deu a quarts de dues. Allà, estan a càrrec de l’educadora de
mares.
1
Alejandro Ramis Luque
“Només hi ha una excepció”, explica l’Anna, ja que “dels zero als quatre mesos estan amb les
mares tot el dia”. Si no es dóna aquesta situació, durant el temps que ells no hi són, les
internes del departament segueixen exactament la mateixa rutina que la resta de dones de la
presó. Fan treballs productius, van a l’escola del centre penitenciari o segueixen el pla
d’activitats general.
La resta del temps el passen amb els nens i això es fa evident caminant pels passadissos del
departament una tarda qualsevol. Ara, estem amb una de les internes, la Sabina, i amb el seu
fill, l’Allan. Ella és de la República Dominicana i ja fa dinou mesos que és interna d’aquest
centre. Sobta que, com la majoria de les mares aquí, té l’instint de posar-se el nen a la falda de
seguida que pot.
“A vegades són molt absorbents amb els nens”, assegura l’Anna, “tenen massa temps per
dedicar-los i, per tant, l’entrega es torna excessiva”. “Nens que els pares tindrien gatejant per
terra o per la sala de jocs, els tenen tot el dia a sobre”. La Sabina ho confirma. Per a ella, el
millor de tenir el seu fill a la presó és que disposa de “molt temps per mimar-lo i cuidar-lo”.
Un altre problema a l’hora de criar un nen a la presó és que el sentiment de culpabilitat de les
mares els fa molt difícil posar límits. “Als nens, a vegades, se’ls ha d’ensenyar que hi ha coses
que poden fer i d’altres que no, però les internes se senten malament per tenir-los aquí i no
sempre ho fan”, afirma l’educadora de mares.
Malgrat tot, l’Anna assenyala que aquests problemes són els mateixos que et pots trobar al
carrer. “Estils educatius bons i dolents n’hi ha aquí i fora”, explica. Per això, no creu que el
model d’ensenyament dintre de la presó sigui menys vàlid que d’altres. Segons ella, els nens
estan millor del que podrien estar en un centre de menors, allunyats de la seva mare i de
qualsevol familiar. I és que, per a ells, aquest petit espai ja s’ha convertit en una llar.
La Sabina, com a mínim, ho veu així. “Jo crec que l’Allan ja considera el departament com casa
seva i el pati que tenim aquí sota com un parc on el porto”, assegura. Ja no ho veu com una
cosa rara sinó que s’hi sent a gust. En broma, em comenta que la filla d’una altra interna que ja
va sortir en llibertat li diu a la seva mare que vol tornar. “Plora i diu que ho troba a faltar”, afirma
rient.
2
Alejandro Ramis Luque
Segurament, el fet que els nens surtin cada cap de setmana contribueix a crear aquesta
sensació de llar. Durant tot el dissabte i el diumenge els infants a partir dels sis mesos surten al
carrer amb familiars o amb famílies col·laboradores a rebre els estímuls que només pot oferir
l’exterior de la presó.
Els pares els poden treure també tres hores cada tarda. “Des d’aquí en principi no es posen
pegues”, assegura l’Anna, “depèn de la voluntat del pare”. Fins i tot, en els casos en què es
trobi també dins la presó, s’intenta que el progenitor vegi el seu fill a través dels vis-a-vis.
Per tant, fins al diumenge al vespre els nens no tornen amb la mare. Segons l’educadora, això
permet que els nens només estiguin a la presó les tardes entre setmana, en el cas que no els
treguin els pares. “Van al col·legi i l’estona que passen aquí a la tarda juguen, sopen i van a
dormir”. Així, acaben passant el mateix temps dintre del centre que qualsevol nen a casa seva.
De fet, l’Anna assegura que moltes vegades aquí estan millor que a les seves autèntiques llars.
Tenint en compte el perfil de la majoria d’internes, aquí es garanteixen una sèrie de serveis que
els infants potser no gaudirien en els contextos socials desafavorits dels quals provenen. “Una
alimentació, uns hàbits, uns professionals que assessoren la seva família, visites mèdiques
cada setmana...”, afirma.
La millor medicina contra l’empresonament
Tot i així, el que més sorprèn no és l’alegria dels nens, sinó el bon humor de les internes. Als
nens se’ls veu feliços, però no són conscients de la seva situació. Les mares sí i,
independentment d’això, s’han creat una cuirassa que no deixa entreveure ni un petit gest de
tristesa. El que els ha permès crear-se aquesta protecció, aquesta màscara davant la seva
situació, sembla evident. “Si jo no estigués aquí amb ell, em tornaria boja”, diu la Sabina en
referència a l’Allan, “no me’l puc imaginar lluny de mi”.
La presència del seu fill és el que les ajuda a continuar endavant. Una idea que fa que em
demani: com arriben els nens fins a la presó? Bàsicament, hi ha tres vies.
El primer cas, cada vegada menys comú, és el d’aquelles dones que detenen a l’aeroport per
tràfic de drogues i que estan embarassades o arriben amb un fill. En aquests casos, se les
3
Alejandro Ramis Luque
envia directament al departament o, com a mínim, a la presó de Wad-Ras perquè ja estiguin
allà quan tinguin el fill. Aquest és l’únic centre que disposa d’un departament de mares i, per
això, una altra manera d’arribar fins allà és quan la dona es queda embarassada a qualsevol
altra presó. Sempre que això passa, les internes són enviades a Wad-Ras.
Finalment, l’última situació que pot fer que un infant entri al departament de mares és que elles,
una vegada detingudes i empresonades, demanin l’entrada del seu fill. En aquest cas, s’ha de
fer una instància i l’equip de tractament decideix què és el millor per al nen. Un grup constituït
pel psicòleg, l’educadora, els treballadors socials i la direcció del centre. “Es valora cada cas”,
assegura l’Anna.
La Sabina és un d’aquests últims casos. Quan va entrar, l’Allan tenia dos mesos. Es va
entrevistar amb l’assistent social i, finalment, des del centre van decidir que el millor per al nen
era que entrés a viure a la presó amb la seva mare. Ella encara recorda amb angúnia els
primers dies que va passar al calabós sense el seu fill. “Vaig estar tres dies allà i no vaig
menjar res”, explica.
Des que va arribar a la seva nova llar, els professionals li han donat un suport inestimable, que
es fa evident en la bona relació que manté amb l’Anna. Parlen com si fossin amigues i es nota
que l’educadora la coneix molt bé. Les seves condicions de reclusió també han millorat
enormement. Però la Sabina assegura que el canvi més impactant va ser el fet de poder estar
amb el seu fill. “Per ell ho aguanto tot”, diu.
Amb aquestes paraules em torna al cap la figura dels nens com a font de resistència per a les
internes. Però llavors, després d’una estona parlant amb la Sabina, algunes llàgrimes tímides
comencen a caure dels seus ulls.
Una experiència amb data de caducitat
Hem tocat un tema sensible. Segons la llei, els nens només poden estar amb les seves mares
fins als tres anys. El mateix dia que els compleixen han de sortir obligatòriament. El privilegi de
poder tenir-los fins a aquesta edat es dóna, segons l’Anna, “perquè és el període en què la
vinculació amb la mare és més important”. Quan són més grans “ja comencen a ser conscients
d’on són i la presó se’ls queda petita”, diu.
4
Alejandro Ramis Luque
I és llavors, amb aquella mare plorant davant de mi, que reafirmo el que ja portava pensant des
de fa temps: la Sabina no sembla una delinqüent. Com a mínim, no respon al prototip de
criminal que tots tenim al cap. Una idea que em confirma l’Anna després. “Moltes han fet el que
han fet per necessitat”, assegura, “si tu tens quatre fills que s’estan morint de gana i t’ofereixen
la possibilitat de portar uns paquets a canvi de diners, jo crec que també ho faria”.
La separació, però, és inevitable. Arriba un moment en què els nens han de sortir a l’exterior,
que han de veure el món. De fet, les mares a vegades s’adonen d’aquesta necessitat i
decideixen que surtin abans de superar l’edat límit. “Aquestes mares estan pensant en el nen i
no en elles mateixes”, assegura l’Anna.
Però també hi ha dones que se’ls volen quedar fins al final. “Ja em vaig haver de separar del
meu altre fill i no em faig a la idea d’haver-me d’allunyar d’ell també”, afirma la Sabina. El seu
altre nen de set anys viu a la República Dominicana amb la seva família i ella no es mostra
disposada a passar dues vegades per la mateixa situació. Per aquest motiu, manté l’esperança
de poder sortir abans que l’Allan compleixi els tres anys. “Encara que sigui el mateix dia del seu
aniversari”, diu rient.
És amb aquesta resposta que sorgeix una altra pregunta al meu cap: què es farà de l’infant,
doncs, una vegada surti? “Que vagi amb el seu germà”, diu la Sabina, “ja que no pot estar amb
mi, que com a mínim estigui amb ell”. Aquesta és la seva decisió particular: enviar-lo a la
República Dominicana. Però no totes les internes escullen la mateixa opció.
En el cas que no tinguin familiars que es puguin fer càrrec d’ells, existeixen tres possibilitats:
enviar-los a una família d’acollida, a un centre de menors o, com vol fer la Sabina, al seu país
d’origen. Si es queden aquí, fins als deu anys, poden visitar les seves mares setmanalment a
través d’un vis-a-vis.
Després de veure tot el departament, segueixo la ruta que fan els nens amb tres anys per sortir
del centre. Travesso el mateix vestíbul que abans, els mateixos passadissos i arribo al mateix
rebedor; però no em semblen iguals que abans. Se’m presenten com menys durs i
infranquejables. Allà dintre hi ha nens que s’estan educant, mares que els cuiden i persones
que miren per la seva educació. Així és com la presó s’acaba convertint en una llar.
5