CoL·LecciÓ D’EStuDiS
d’HiStÒriA DeL DrET
1
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL
DE LA MEDITERRÀNIA
Jaume Ribalta i Haro
SEMINARI PERMANENT I INTERUNIVERSITARI
D’HISTÒRIA DEL DRET CATALÀ JOSEP M. FONT RIUS
Universitat Pompeu Fabra
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL
DE LA MEDITERRÀNIA
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL
DE LA MEDITERRÀNIA
Jaume Ribalta i Haro
Història del Dret i de les Institucions
Universitat de Lleida
Biblioteca de Catalunya. Dades CIP
Ribalta Haro, Jaume
Dret urbanístic medieval de la Mediterrània. —
(Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica ; 66)
Bibliografia. Índexs
ISBN 84-88042-50-7 (Universitat Pompeu Fabra). —
ISBN 84-7283-779-3 (Institut d’Estudis Catalans)
I. Montagut Estragués, Tomàs de, ed. II. Universitat Pompeu Fabra
III. Institut d’Estudis Catalans IV. Títol V. Col·lecció:
1. Dret urbanístic — Mediterrània (Regió) — Història 2. Dret me-dieval — Història
3. Dret català — Història
349.44(262)"04/14"
L’edició d’aquesta obra
ha estat a cura de Tomàs de Montagut Estragués,
membre de l’Institut d’Estudis Catalans
D’aquesta obra han estat fets dos tiratges: un per la Universitat Pompeu Fabra, dins la seva
col·lecció «Estudis d’Història del Dret», núm. 1, i un altre per l’Institut d’Estudis Catalans, dins
la seva col·lecció «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica», núm. 66.
© Jaume Ribalta i Haro
© Universitat Pompeu Fabra i Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició
Primera edició: març de 2005
Compost per Addenda
Imprès per Winihard
ISBN (UPF): 84-88042-50-7
ISBN (IEC): 84-7283-779-3
Dipòsit Legal: B. 14.633-2005
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total
o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament
informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial
en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets
estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.
Iucundum, mea vita, mihi proponis amorem
hunc nostrum inter nos perpetuumque fore.
di magni, facite ut vere promittere possit,
atque id sincere dicat et ex animo,
ut liceat nobis tota perducere vita
aeternum hoc sanctae foedus amicitiae.
CATULLUS, Carmen 109
Esther Arroyo i Amayuelas, vita mea
ÍNDEX
PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
11
NOTA PRELIMINAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
15
ABREVIATURES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
17
I.
I.1.
I.2.
II.
EL PROBLEMA DE LES IMMISSIONS I LA SEVA CONNEXIÓ
AMB L’URBANISME . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Les immissions com a problema normal de la convivència
urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Les immissions i la seva connexió amb l’urbanisme
a través de les relacions de veïnatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
19
19
20
LES FONTS: ARQUITECTES I AGRIMENSORS O LA VESSANT
PRÀCTICA DEL DRET . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
25
II.1. El tractat de Julià d’Ascalona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
II.2. Les Ordinacions d’en Sanctacília . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
26
33
III.
L’EXPERIÈNCIA JURÍDICA ROMANA EN RELACIONS
DE VEÏNATGE REFERENTS A EDIFICACIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . .
39
III.1. Dret romà arcaic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
III.2. Dret romà clàssic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
III.3. Dret romà postclàssic i justinianeu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
39
42
61
IV.
PROBLEMES SEMBLANTS AMB SOLUCIONS SEMBLANTS
(EX SIMILIBUS SIMILIA CONSIDERANDA ET DECIDENDA) . . . . .
IV.1. La recerca d’un criteri tipològic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
IV.2. Anàlisi comparada dels preceptes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
IV.2.A. Terra: l’excavar i plantar com a problemes i la distància
com a solució (Hexa. 2,4,83 i 85-88 versus
OSC. 26-34 i 53) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
IV.2.B. Foc: el foc i la manufactura com a problemes i la distància
amb contraparet com a solucions (Hexa. 2,4,13-22
versus OSC. 21 i 55) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
IV.2.C. Aigua: la conducció i acumulació d’aigua i residus com
a problemes i la distància i la distància amb contraparet
com a solucions (Hexa. 2,4,75-80 i 82 versus OSC. 8-9,
19, 35, 45, 54 i 57) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
99
99
106
106
109
117
10
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
IV.2.D. Aire: l’edificació i, en especial, la mitgeria com a
problemes i la relació entre distància i mitgeria com
a solució (Hexa. 2,4,23. 28. 32-35 i 37-38 versus
OSC. 1-3, 11-12, 22, 40, 43-44, 58 i 65-66) . . . . . . . . . . . .
IV.3. Els problemes i les seves solucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
IV.3.A. Els problemes: immissions (i privacions) que es pretén
evitar i béns jurídics que es pretén protegir . . . . . . . . . . . .
IV.3.A.a. Concepte i tipus d’immissions: l’experiència jurídica
romana clàssica com a punt de partida . . . . . . . . . . . . . .
IV.3.A.b. Els resultats de la nostra anàlisi: immissions materials,
immissions d’imponderables i privacions . . . . . . . . . . . .
IV.3.A.c. Les privacions també són immissins?. Una anomalia
jurídica o bé, simplement, la dimensió històrica
del dret?. El dret romà postclàssic com a punt
d’arribada d’una evolució històrica . . . . . . . . . . . . . . . . .
IV.3.B. Les solucions: distància horitzontal i separació vertical . . .
V.
133
133
141
144
164
EXPLICACIÓ JURÍDICA PER UN PLANTEJABLE PROBLEMA
HISTÒRIC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
V.1. El contacte medieval del dret català amb Bizanci: probatio
diabolica o, senzillament, inexistència? . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
V.2. Dels límits a les limitacions del dret de propietat: la ciutat
preindustrial, la coordinació del ius aedificandi dels seus
habitants i l’urbanisme cristià de la Mediterrània . . . . . . . . . . . .
VI.
119
133
167
167
170
BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 227
VII. ÍNDEXS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 267
VII.1. Índex d’autors citats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
VII.2. Índex de les fonts citades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A. Fonts jurídiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A.a. Fonts jurídiques prejustinianees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A.b. Fonts jurídiques justinianees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A.c. Fonts jurídiques bizantines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A.d. Fonts jurídiques medievals i contemporànies . . . . . . . . . .
A.e. Fonts jurídiques catalanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A.f. Fonts jurídiques epigràfiques i papirològiques . . . . . . . . . .
B. Fonts literàries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
267
279
279
279
282
290
304
305
306
307
PRÒLEG
Molt em complau, com a director del «Seminari permanent i interuniversitari d’Història del Dret Català Josep Maria Font Rius» [=SFR],
prologar aquest llibre amb el qual els seus membres hem volgut encetar una col·lecció d’Estudis d’Història del Dret amb ocasió de celebrar-se durant aquest curs 2004/2005 el norantè aniversari del Dr. Josep
Maria Font i com a testimoni del respecte i de la consideració que ens
mereix la seva trajectòria acadèmica i personal i la rellevància de la
seva contribució a la història jurídica de Catalunya, matèria en la qual
és un savi especialista i un mestre de reconegut prestigi.
Amb aquesta col·lecció que dediquem al Professor Font Rius pretenem recordar la seva insigne figura alhora que donar a conèixer a la
comunitat científica i al públic en general els resultats de l’activitat de
recerca duta a terme en el sí del SFR, bé de forma individual —com en
el cas del llibre que ara presentem— bé de forma col·lectiva —com a
fruit d’un determinat projecte participat pels membres i comunicat amb
ocasió de les reunions ordinàries del SFR o de la celebració d’un altre
tipus de reunió o de col·loqui científic.
L’obra que teniu entre les mans constitueix un dels resultats finals
del treball de recerca que, durant perllongades anyades, ha elaborat i
millorat el doctor Jaume Ribalta Haro i que deriva de la seva memòria
de tesi doctoral que vaig tenir la satisfacció de dirigir. En efecte, l’any
2001 el professor Ribalta, membre destacat del SFR, va defensar brillantment la seva tesi doctoral a la Universitat de Lleida sobre el tema:
«Ordinacions d’en Sanctacília. Servituds, relacions de veïnatge i límits
al dret de propietat en el dret (històric) català» davant un tribunal d’eminents especialistes en història del dret i en dret civil, que li va atorgar la màxima qualificació d’excel·lent «cum laude» per unanimitat. A
més a més, aquest treball va merèixer posteriorment el sisè premi
«Casals Colldecarrera» atorgat per la Fundació «Congrés de Cultura
Catalana».
Les Ordinacions d’en Sanctacília [=OSC] representen l’expressió
escrita d’un dret consuetudinari de la ciutat de Barcelona que va elevar-se a dret general de Catalunya arran de la inclusió d’aquesta normativa en les compilacions editades al 1495, al 1589 i al 1704. L’edició crítica d’aquest text fonamental per a la història del dret privat
català, produïda amb summa cura per l’autor, ja està en premsa i apa-
12
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
reixerà properament publicada dins de la col·lecció «Textos Jurídics
Catalans» que promou la Generalitat de Catalunya a través del seu
Departament de Justícia.
Tot i amb tot, la seva memòria doctoral no s’acabava amb aquesta
valuosa tasca de fixar críticament el text de les OSC —a partir dels
manuscrits i de les versions existents— i de curar la seva edició. Efectivament, el llibre que ara presentem és el complement natural de l’edició crítica de les OSC perquè constitueix un extens i documentat
estudi sobre el seu contingut i sobre el dret urbanístic de la Mediterrània la qual, així mateix, és el context natural, per territori i per comunitat de cultura, on s’insereixen i d’on han emergit les OSC.
L’autor detecta i selecciona per raó de la seva rellevància els problemes que la convivència urbana plantejava en els hàbitats urbans
mediterranis i exposa, a continuació, les pràctiques del dret que de
forma tradicional o consuetudinària donaven resposta efectiva a aquests
problemes i que van afavorir i donar lloc a diverses redaccions de normes (ordinacions). Tot seguit Ribalta analitza la història del dret de
Roma en el procés històric que durà aquest poble a la construcció d’un
Imperi Mediterrani i pel que fa a les relacions de veïnatge referents a l’edificació. Després, processa els diversos problemes que la natura plantejava a la cultura urbanística i analitza les solucions donades per cada
comunitat. Per això el fil conductor de l’anàlisi seran els quatre elements
de la natura utilitzats ja com a criteri dispositiu de la matèria tractada per
en Julià d’Ascalona. Seguint aquestes pautes l’autor examina les qüestions jurídiques més rellevants que deriven de la terra, del foc, de l’aigua i de l’aire, per tractar-se de problemes que cadascun d’aquests elements suscitaven. Així, s’analitzen, entre d’altres casos problemàtics,
els supòsits: d’excavar i de plantar a la terra; de manufacturar i de cremar utilitzant el foc; l’aqüeducte i els residus de l’aigua; les vistes i les
llums a través de l’espai aeri i també es consideren i es ponderen les
solucions donades per les OSC i pel tractat bizantí de Julià d’Ascalona.
En definitiva, gràcies a l’aguda percepció històrico-crítica del
autor i a la notable agilitat amb la qual utilitza de forma novedosa el
mètode comparatista es dota de significació i de sentit històric a la normativa barcelonesa d’en Sanctacília.
Des d’una concepció de la ciutat en termes espacials, alguns autors
com Marcel Poëte (París, 1929) i Leonardo Benevolo (Bari, 1963) han
fet notables aportacions per donar entitat i consistència científica a una
història de l’urbanisme, la qual, naturalment, també troba el seu reflex
en el dret.
JAUME RIBALTA I HARO
13
Des d’aquesta visual, el llibre del professor Ribalta constitueix una
valuosa aportació a la història de l’urbanisme en el marc europeu, perquè amb la seva obra ens ofereix un detallat estudi del dret urbanístic
català preindustrial, atès que les «Consuetuts de la ciutat de Barcelona
sobre les servituts de les cases e honors» posen ordre en el territori urbà
de la ciutat al regular les servituds entre els predis urbans i a l’ajustar
d’una forma assenyada i equitativa les relacions de veïnatge a la Barcelona medieval.
L’estudi del «ius aedificandi» es realitza des d’una perspectiva
històrica que recupera l’experiència jurídica del dret romà en les diverses fases de la seva evolució temporal que van de la Roma arcaica, clàssica i postclàssica a Bizanzi i d’aquí a l’Europa del «ius commune» on
s’insereix la comunitat urbana de Barcelona que adopta i s’identifica
plenament amb les seves formes materials, jurídiques, morals i
intel·lectuals de vida.
Per altra banda, la brillant comparació realitzada per l’autor entre
les OSC i el tractat de Julià d’Ascalona li permet bastir una teoria general del dret urbanístic cristià de la Mediterrània a l’època medieval. Cal
remarcar que l’ordre dispositiu de les matèries estudiades i la planificació general del treball permeten copsar les dificultats i l’esforç realitzat per l’autor per tal d’estructurar i de sistematitzar una temàtica
molt dispersa que no comptava amb masses estudis sobre els quals
recolzar-se. En el procés de recerca s’ha hagut de trepitjar neu verge i
és per això que els resultats assolits destaquen pel seu caràcter original.
Cal agrair a l’Institut d’Estudis Catalans i, més concretament, a la
Secció Històrico-Arqueològica haver acceptat per unanimitat la proposta de coeditar aquesta obra amb la Universitat Pompeu Fabra, on té
la seu i s’incardina el SFR, ajudant d’aquesta manera a les tasques de
fer avançar i de difondre el coneixement sobre la història del dret català que, en aquest cas, portant-nos més lluny, ens fa albirar i comprendre el dret urbanístic de la Mediterrània medieval.
Vull acabar felicitant al doctor Jaume Ribalta pels excel·lents
resultats assolits amb la seva recerca històrico-jurídica que constitueix
des d’ara l’obra de referència sobre la matèria.
Tomàs de Montagut
Catedràtic d’Història del Dret i de les Institucions
Universitat Pompeu Fabra
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans
NOTA PRELIMINAR
Aquest estudi s’integra en els Projectes d’Investigació «Los juristas y
la construcción de un sistema de derecho privado: el caso de Cataluña
(siglos XIII-XX)» (BJU 2003-09552-C03-02) dirigit pel Dr. José Luis
Linares Pineda (Catedràtic de Dret Romà de la Universitat de Girona)
i «La nueva regulación de los derechos reales en el derecho civil
catalán» (BJU 2003-06718-C02-01) dirigit pel Dr. Santiago Espiau
Espiau (Catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Barcelona).
ABREVIATURES
BONFANTE, Corso II.1... = Pietro BONFANTE, Corso di diritto romano.
II.1. La proprietà; Roma, 1926 [Ristampa corretta della I edizione
a cura di Giuliano Bonfante e di Giuliano Crifò con l’aggiunta
degli indici delle fonti: Milano, 1966].
CJ. = Corpus Iuris Civilis. II. Codex Justinianus. Recognovit et retractavit Paulus KRUEGER; Berlin, 195411 [Reedició anastàtica: Hildesheim, 1989].
CTh. = Codex Theodosianus. I. Theodosiani Libri XVI cum constitutionibus Sirmondinis edidit adsumpto apparatu P. KRUEGERI Th.
MOMMSEN. 2. Textus cum apparatu; Hildesheim, 1990.
D. = «Digesta» in Corpus Iuris Civilis. I. Institutiones. Recognovit
Paulus KRUEGER. Digesta. Recognovit Theodorus MOMMSEN.
Retractavit Paulus KRUEGER; Berlin, 196324 [Reedició anastàtica:
Hildesheim, 1988].
EG. = «Gai Institutionum epitome» in Johannes BAVIERA (ed.), Fontes
Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae, 1968,2 232257.
FEST. De Verb. Sign. = Sexti Pompei FESTI, De verborum significatu
quae supersunt cum Pauli epitome. Thewrewkianis copiis usus
edidit Wallace M. LINDSAY; Stutgardiae-Lipsiae, 1913 [Reedició
anastàtica: Stutgardiae-Lipsiae, 1997].
GI. = «Gai Institutionum commentarii quattuor» in Johannes BAVIERA
(ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae,
1968,2 9-192.
Hexa. = Const[antini] HARMENOPULI, Manuale legum sive Hexabiblos
cum appendicibus et legibus agrariis ad fidem antiquiorum librorum mss. editionum recensuit, scholiis nondum editis locupletavit,
latinam Reitzii translationem correxit, notis criticis, locis parallelis, glossario illustravit Gustavus Ernestus HEIMBACH; Lipsiae,
1851 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969].
HOMO, Rome... = Léon HOMO, Rome impériale et l’urbanisme dans
l’antiquité; Paris, 19712 [= La Roma imperial y el urbanismo en la
Antigüedad. Traducción al castellano por José Almoina; México,
1956].
IJ. = «Institutiones» in Corpus Iuris Civilis. I. Institutiones. Recognovit Paulus KRUEGER. Digesta. Recognovit Theodorus MOMMSEN.
18
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Retractavit Paulus KRUEGER; Berlin, 196324 [Reedició anastàtica:
Hildesheim, 1988].
JA. = Julianus Ascalonita = Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme
de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VIe siècle; Paris, 1996, 32-77.
NJ. = Corpus Iuris Civilis. III. Novellae. Recognovit Rudolfus SCHOELL. Opus Schoellii morte interceptum absolvit Guilelmus KROLL;
Berlin, 196312 [Reedició anastàtica: Hildesheim, 1988].
NM. = «Liber legum Novellarum divi Maioriani A.» in Codex Theodosianus. II. Leges Novellae ad Theodosianum pertinentes edidit
adiutore Th. MOMMSENO Paulus M. MEYER; Hildesheim, 1990,
155-178.
OSC. = «Consuetuts de la ciutat de Barcelona sobre les servituds de les
casas e honors, vulgo Ordinacions d’en Sanctacilia» in 3era
CYADC II 4,2,1 = Constitucions y altres drets de Cathalunya;
Barcelona, 1704, 93b-98a [Reedició anastàtica: Barcelona, 1995].
PS. = «Sententiarum receptarum libri quinque qui vulgo Iulio Paulo
adhuc tribuuntur» in Johannes BAVIERA (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae, 1968,2 321-417.
VOIGT, Baugesetze... = Moritz VOIGT, «Die römischen Baugesetze» in
Berichte über die Verhandlungen der königlich sächsischen
Gesellschaft der Wissenschaften zu Leipzig. Philologisch-historische Klasse; núm. 55 (1903), 175-198.
XII Tab. = «Lex XII Tabullarum» in Salvator RICCOBONO (ed.), Fontes
Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 1968,2 26-75.
I. EL PROBLEMA DE LES IMMISSIONS I LA SEVA CONNEXIÓ
AMB L’URBANISME
I.1. Les immissions com a problema normal de la convivència
urbana
Quin habitant d’una ciutat no ha tingut la desagradable experiència d’haver de suportar estoicament les molèsties d’un veí?. Fums,
humitats, etc. La llista de greuges es pot allargar fàcilment fins abastar
tots els estats de la matèria i les circumstàncies poden modular cada
cas; però, indubtablement, tots haurem escoltat algun cop una disculpa
de l’estil «Perdoni. Però, a casa meva, jo faig el que vull.» Evidentment, quan la discussió s’enfila més enllà de les simples declaracions
«filosòfiques» d’aquesta mena, ambdós personatges ficticis acostumen
a acabar davant d’un jutge per dilucidar definitivament qui tenia raó i,
un cop sentenciat el cas, cap dels dos implicats ja no dubta que, a casa
seva, tothom pot fer el que vulgui però dintre d’uns límits.
Aquest artifici retòric ens ha servit per plantejar el problema que
pretenem abordar en aquest treball: la fenomenologia jurídica que acabem d’evocar correspon al problema social que, avui en dia, tots els
drets europeus occidentals identifiquen de forma concorde i homogènia com immissions.1 Però, la nostra intenció és sondejar les arrels històriques d’aquesta trivial constatació del dret comparat actual mitjançant la confrontació comparativa de dos textos medievals de cadascun
dels confins de la Mediterrània. L’objectiu és, en principi, força senzill:
veure com problemes semblants han estat solucionats de forma semblant en dos ordenaments jurídics relativament allunyats i aïllats entre
si. Però, com es veurà al llarg de l’exposició, aquesta separació és relativa ja que el dret romà com a comuna matriu històrica d’ambdós orde-
1. Encara que les paraules emprades són diferents, el concepte que hi ha al darrera és el
mateix arreu dels diferents drets europeus: immissionen en alemany, troubles de voisinage en
francès i nuisance en anglès (per una visió comparativa d’aquest problema en els diferents drets
europeus, vid. Jean LIMPENS, Robert M. KRUITHOF et Anne MEINERTZHAGEN-LIMPENS, «Abuse
of Rights and Disturbances Affecting Neighbours» in André TUNC (ed.), International
Encyclopedia of Comparative Law. XI. Torts. 2. Liability for One’s Own Act; Tübingen-Alphen
a/d Rijn, 1979, 105-126; James GORDLEY, «Immissionschutz, Nuisance and Troubles de
Voisinage in Comparative and Historical Perspective» in Zeitschrift für Europäisches
Privatrecht; núm. 6 (1998), 13-29).
20
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
naments va facilitar que fossin propers no sols els conceptes emprats
per diagnosticar els problemes sinó també els mitjans elaborats per
solucionar-los.
I.2. Les immissions i la seva connexió amb l’urbanisme a través
de les relacions de veïnatge
Aquesta succinta presentació haurà colpit al lector: què tenen que
veure les immissions amb el dret urbanístic que, en definitiva, és el títol
que encapçalava el treball?. La connexió entre ambdós no és només
espacial (de veïns empudegadors, n’hi ha tant a pagès com a ciutat)
sinó també conceptual perquè, com veurem tot seguit, les immissions
només són la manifestació patològica d’allò que el dret civil anomena
relacions de veïnatge.2 Acceptant aquest nou punt de referència i restringint la nostra visual a les relacions de veïnatge de l’àmbit urbà, l’acostament ja és possible atès que ambdós pretenen regular la convivència urbana; però, ho fan emprant mitjans diferents: mentre el dret
urbanístic actual pretén conscientment ordenar i planificar el creixement urbà i, emprant una lectura econòmica del dret, es fixa en la titularitat i el preu del sòl per tal que, qualificant-lo d’una o altra manera,
sigui emprat pel seu propietari en un o altre sentit; l’aplicació urbana
de les relacions de veïnatge es pot considerar com una mena de regulació urbanística per defecte ja que el seu punt de referència no és la
titularitat sinó l’exercici del dret de propietat.3 Però, els problemes
2. El contingut de la propietat fundiària es configura tenint en compte l’interès dels amos en
la normal utilització de les seves finques per la qual cosa qualsevol propietari u ocupant contigu
o veí ha de respectar aquesta utilització com els altres respecten la seva. Amb aquesta finalitat,
l’ordenament regula no sols la relativa plenitud de poders que institucionalment correspon al
propietari en termes de convivència (fent compatible l’ús i aprofitament ple i exclusiu de cada
finca amb l’igualment ple i exclusiu dels altres) sinó també atribueix certes singulars facultats i
obligacions a l’amo del predi front els veïns i viceversa de cara al més racional i econòmic gaudi
de tots.
3. Essent estrictes, aquesta mena de normes medievals corresponen avui en dia a alguns
preceptes del Código civil espanyol i de la legislació autonòmica que configuren el que
s’anomena dret de la construcció i, en concret, allò que els juristes actuals anomenen limitacions
veïnals a l’edificació (per una visió global d’aquest sector del dret espanyol, vid. Ángel
CARRASCO PERERA, Encarna CORDERO LOBATO et Carmen GONZÁLEZ CARRASCO, Derecho de
la construcción y la vivienda; Madrid, 1997, 23-33; per les relacions de veïnatge en general, vid.
per tots Mariano ALONSO PÉREZ, «Las relaciones de vecindad» in Anuario de Derecho civil;
núm. 36,2 (abril-junio 1983), 357-396 i, per la seva relació amb les immissions, vid. recentment
Francisco J. DÍAZ BRITO, El límite de tolerancia en las inmisiones y relaciones de vecindad;
Elcano [Navarra], 1999). Cal remarcar l’existència d’una llei catalana d’immissions que, de
JAUME RIBALTA I HARO
21
generats per la contigüitat espacial i la correlativa convivència són una
constant històrica de la vida urbana. A diferència del món rural, la molt
més alta densitat demogràfica de la ciutat genera un hàbitat humà on la
convivència entre veïns és força més estreta, obligada i ineludiblement
problemàtica. Així s’entén que gairebé totes les societats urbanes de la
història hagin reflexionat sobre aquest problema i s’hagin vist obligades a regular jurídicament aquesta convivència mitjançant normes que
o bé preveguin i evitin o bé resolguin els conflictes entre veïns que, de
forma natural, se’n deriven. La proximitat genera afectes i amistats;
però, també odis, friccions i conflictes que el dret s’encarrega de regular ja sigui coordinant o subordinant els diferents interessos en joc:4 no
relativament recent promulgació (1990), substituí els arts. 283-295 de la Compilació de Dret
Civil de Catalunya (preceptes directament derivats de les OSC) tot modernitzant-ne la regulació
de la matèria segons consta en l’Exposició de Motius de la mateixa llei (per aquesta llei i els seus
principals continguts, vid. Joan EGEA FERNÀNDEZ, Acción negatoria, inmisiones y defensa de la
propiedad; Madrid, 1994; també se n’ocupa Maria Elena LAUROBA LACASA, «El dret de
propietat» in Ferran BADOSA COLL (coord.), Compendi de Dret Civil Català; Madrid-Barcelona,
1999, 187-200; per aquesta llei i el problema històric que hem esmentat, vid. infra n. 149-153).
Per la nostra valoració, des d’un punt de vista històric i de dret comparat, d’aquesta modernització, vid. Jaume RIBALTA I HARO, «Immissions i acció negatòria a Catalunya: una lectura
històrica i comparativa d’una modernització legislativa» in Revista de dret històric català; núm.
1 (2001), 125-154 [Treball traduït i ampliat en: Jaume RIBALTA I HARO, «Nuisance and
Negatory Action in Catalonia: a Historical and Comparative Reading of a Process of Legislative
Modernisation» in Zeitschrift für Europäisches Privatrecht; núm. 11.2 (2003), 295-317].
4. No cal dir que aquest joc d’interessos té, en totes les societats que reconeixen i estan
organitzades entorn de la propietat privada com a dret individual, dues línies mestres: d’una
banda, una tendència centrípeta marcada per aquesta exigència social de convivència harmònica
i pacífica i, d’altra banda, una tendència centrífuga sostenida pels interessos i actuacions
particulars que, aferrats a l’autonomia de gestió del seu propi i particular dret de propietat,
qüestionen aquest interès general tot lliurant-lo a una situació de fràgil i precari equilibri. La
suposadament il·limitada gamma i quantitat de poders que la propietat confereix a l’individu
sobre els seus béns genera actituds individualistes i les exacerba fins el punt que hom es
considera legitimat a l’exercici del seu dret de propietat més enllà de qualsevol altra
consideració. En la convivència urbana, això s’expressa en actituds que, aferrades a la creença
que cadascú pot fer el que lliurement vulgui amb el que és seu, obliden l’existència de veïns i
que la delimitació espacial del seu habitatge pot ésser superada per productes derivats de la seva
activitat que arriben a ingerir, immissionar, molestar o pertubar els veïns. Evidentment, no ens
referim només als casos patològics o delictius de qui conscientment vol importunar el veí sinó
sobretot i més aviat al cas d’aquells que, actuant a casa seva i considerant que les seves accions
comencen i s’acaben al llindar de portes i finestres, efectuen activitats que, sense gairebé adonarse’n, generen sorolls, fums, etc. que afecten negativament altri que està a casa seva. Però, front
aquesta visió voluntarista i individualista del nostre dret de propietat d’extracció i arrels liberals,
una anàlisi molt més substantivista del problema palesa que la idea de pertanyença com a nucli o
essència de la propietat arrossega, des de la mateixa matriu del dret romà més antic, una visió
molt més social del problema: el dret de propietat es presenta com una relació social de caràcter
22
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
sols els propis dels veïns individualment considerats sinó també els pertocants al conjunt social que, sota la genèrica etiqueta d’interès públic,
representa la convivència harmònica i pacífica que hom tracta d’assolir
i/o tutelar. En abstracte i tot reificant els termes, això que els juristes
anomenen relacions de veïnatge no són altra cosa que les relacions que
s’estableixen entre finques pertanyents a diferents propietaris i, mantenint l’abstracció, hom pot suposar l’existència de dos possibles règims
jurídics generals: d’una banda, un règim de llibertat fundiària quan hom
parteix de l’absoluta independència dels respectius drets de propietat i
es tracta de tutelar la llibertat de cadascun d’ells i, d’altra banda, un
règim de solidaritat fundiària en què, partint de la mútua dependència
pels mutus serveis que s’assoleixen, hom estableix limitacions al dret
de cadascun d’ells. Situat en un context urbà, aquest esquema dogmàtic significa que l’exercici del dret de propietat es concreta en la facultat o llibertat d’edificar (ius aedificandi) que pot regular-se sense límits
(règim de llibertat fundiària o, altrament dit, dret absolut de propietat)
o bé amb límits (règim de solidaritat fundiària o, altrament dit, dret relatiu de propietat). Però, amb independència de quin d’aquests règims
generals s’assumeixi com a marc històric d’actuació, l’exercici del dret
de propietat resta definit per dues línies de força: d’una banda, un principi general segons el qual hom pot fer el que vulgui en i amb l’objecte de la seva propietat sempre i quan no interfereixi en el dret d’altri (el
terme interferència resulta útil per descriure la situació perquè, com les
negatiu, d’abstenció erga omnes, per la qual un individu estableix una estreta i completa relació
exclusiva amb l’objecte de la seva propietat i, a nivell de l’exercici, això es manifesta com
l’aturament d’ingerències alienes en aquesta relació. Ingerències alienes que, evidentment,
poden estar adreçades a la seva titularitat però també al seu exercici i, per entendre’ns, des
d’aquest punt de vista són equivalents com a ingerències a les activitats d’aquell veí que utilitza
el nostre jardí per deixar-hi els seus estris com les d’aquell altre que, per fabricar qualsevol
producte, genera fums o qualsevol altra emissió que, introduint-se a casa nostra, ens molesta i
no ens permet gaudir adequadament de la nostra llar. Però, de la mateixa manera que avui en
dia sóm conscients d’aquesta mena de problemes, plantejem que aquesta dimensió social del
dret de propietat és una constant històrica que, per molt que fou estudiada i considerada com a
important a finals del segle passat i començaments d’aquest, ha estat present sempre i arreu
com a delimitació interna d’aquest dret: conscient o inconscientment, el mateix exercici del
dret de propietat dins de la societat ha generat i definit una sèrie de límits interns que l’han
definit i defineixen. Són les anomenades relacions de veïnatge que no són altra cosa que la
positivització d’un seguit de trets negatius que, fins l’arribada de l’era industrial, no tingueren
una explosió sense precedents. Però, tanmateix, eren presents i operaven per tal d’aconseguir
aquella coordinació que configurava la convivència pacífica. Però, les servituds actuaven com
un veritable pol d’atracció que, exagerant uns trets que li eren propis, engoliren part d’allò que
els hi era aliè.
JAUME RIBALTA I HARO
23
molèsties poden tenir un contingut positiu o negatiu, permet englobar
conjunta i respectivament immissions i privacions); d’altra banda, dues
excepcions de diferent caràcter a aquesta regla general:
a) no totes les interferències són considerades il·lícites i prohibides ja que, tenint en compte l’ús normal i la necessitat social com a factors modulants, algunes molèsties són considerades raonables i correlativament han d’ésser tolerades pel veí (el llindar que separa la
immissió lícita de la il·lícita s’estableix valorant el criteri objectiu de la
utilitat assolida i el criteri subjectiu de la intenció);
b) però, tot i ésser il·lícites, aquestes interferències poden ésser
assumides, acceptades i consentides voluntàriament pel veí com a privadament lícites sempre i quan s’hagin pactat i constituït les corresponents servituds que, des d’aquest punt de vista, esdevenen excepcions
particulars i privades al règim general o, altrament dit, derogacions
voluntàries a títol particular del règim general ja que, en tant que iura
in re aliena, permeten que l’amo del predi dominant extregui o assoleixi utilitats del predi servent encara que això representi una ingerència en el dret de propietat de l’amo del predi servent.
II. LES FONTS: ARQUITECTES I AGRIMENSORS O LA VESSANT
PRÀCTICA DEL DRET
Seduïts per la proximitat dels fets, l’higienisme del segle XIX és
el tòpic que s’evoca cada cop que hom pretén identificar una certa preocupació social entorn de l’urbanisme; però, fruit dels temps que ens
ha tocat viure, sovint oblidem que el món clàssic ja s’interessà per
aquestes qüestions molts segles abans amb la particularitat que els
professionals implicats eren els arquitectes. Si bé l’obra de Vitruvi5 pot
5. En els inicis de la seva obra, Vitruvi enumera els coneixements útils a l’arquitecte per
desenvolupar la seva professió i, entre les disciplines esmentades, hi figuren la medicina i el
dret. D’una banda, la medicina perquè permet assolir coneixements (els diferents climes i
propietats de l’aire, terrenys i aigües) útils per construir edificis salubres (VITR. De arch. 1,1,10:
«Disciplinam vero medicinae novisse oportet propter inclinationem caeli, quae Graeci climata
dicunt, et aeris et locorum, qui sunt salubres aut pestilentes, aquarumque usus; sine his enim
rationibus nulla salubris habitatio fieri potest.» [VITRUVIUS, De architectura. Edited from the
Harleian manuscript 2767 and translated into english by Frank GRANGER; Cambridge-London,
1931, I, 14]). Aquest interès dels arquitectes per les condicions geo-climàtiques de la ciutat era
una herència de l’urbanisme grec (HOMO, Rome ..., 13-23 = 1-10) on estava directament
associada amb la medicina com ho palesa el títol i el contingut d’un dels tractats del corpus
hipocràtic (HIPÒCRATES, «A+C3 !+CS; Y)!IS; I?AS; / Aires, aigües i llocs» in Tractats
mèdics. II. Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga medicina. Text revisat i traduït per Josep
ALSINA amb la col·laboració d’Eulàlia VINTRÓ; Barcelona, 1976, 24-52) i, per tant, Vitruvi
només continuava la tradició existent (per la connexió entre medicina i arquitectura en Vitruvi,
vid. Catherine SALIOU, «Iura quoque nota habeat oportet ... Une autre façon de traiter de
l’architecture: l’écrit de Julien d’Ascalon» in Le projet de Vitruve. Objet, destinataires et
réception du ‘De architectura’. Actes du colloque international organisé par l’École française
de Rome, l’Institut de recherche sur l’architecture antique du CNRS et la Scuola normale
superiore de Pise (Rome, 26-27 mars 1993); Roma, 1994, 213-229, esp. 216 i 223-224;
Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine
au VI e siècle; Paris, 1996, 91). D’altra banda, Vitruvi aconsellava a l’arquitecte els coneixements
jurídics perquè així podria solucionar correctament els problemes plantejats per les relacions de
veïnatge, les finestres, els desguassos, les conduccions d’aigua, evitar conflictes de veïnatge als
propietaris i redactar correctament els contractes (VITR. De arch. 1,1,10: «Iura quoque nota
habeat oportet, ea quae necessaria sunt aedificiis communibus parietum ad ambitum
stillicidiorum et cloacarum, luminum. Item, aquarum ductiones et cetera, quae eiusmodi sunt,
nota oportet sint architectis, uti ante caveant quam instituant aedificia, ne controversiae factis
operibus patribus familiarum relinquantur, et ut legibus scribendis prudentia cavere possit et
locatori et conductori; namque si lex perite fuerit scripta, erit ut sine captione uterque ab utroque
liberetur.» [VITRUVIUS, De architectura. Edited from the Harleian manuscript 2767 and
translated into english by Frank GRANGER; Cambridge-London, 1931, I, 14-16]). De l’obra de
Vitruvi se n’han fet diferents i relativament recents edicions (Marco VITRUVIO POLIÓN, Los diez
libros de Arquitectura. Traducción y comentarios por José Ortiz y Sanz; Madrid, 1987; Marco
26
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
resultar més o menys familiar, aquest mateix fil és encara present —i,
per cert, força més desenvolupat— molts segles després en l’Imperi
romà d’Orient mitjançant el tractat de Julià d’Ascalona. A la banda
occidental de l’Imperi i afavorit pel greu procés de ruralització viscut,
l’arquitectura va acabar lliurant el testimoni a l’agrimensura6 o,
almenys, això és el que palesa la seva implicació en el dret municipal
barceloní baix-medieval (Ordinacions d’en Sanctacília). Però, si bé
agrimensors i arquitectes romans estaven interessats professionalment
en el fenomen urbà (respectivament, ubicaven territorialment les ciutats i les dreçaven com hàbitat humà), en aquest moment ens interessa
la vessant parajurídica de la seva activitat: tot i no ésser juristes, necessàriament havien de conèixer bé el dret existent perquè el seu exercici professional es desenvolupava normalment tenint-lo present com a
marc general d’actuació.
II.1. El tractat de Julià d’Ascalona
En el prefaci de l’Hexabiblos, Harmenopulus reconeix haver
emprat com a font les praefectorum formae7 i, per demostrar-ho, en el
Lucio VITRUVIO POLIÓN, Los diez libros de Arquitectura. Versión española de José Luis Oliver
Domingo; Madrid, 1995); però, en la mesura que no contenen el text original sinó només la seva
traducció castellana, continuem preferint i hem emprat l’edició bilingüe llatino-anglesa de
Granger com més amunt es pot veure. Sobre la figura de Vitruvi i les seves aportacions, vid.
Pierre GROS, «Vitruve: l’architecture et sa théorie, à la lumière des études récentes» in Wolfgang
HAASE (ed.), Aufstieg und Niedergang der römischen Welt. II.30.1. Principat. Sprache und
Literatur; Berlin-New York, 1982, 659-695; Cornelius STECKNER, «Baurecht und Bauordnung.
Architektur, Staatsmedizin und Umwelt bei Vitruv» in Vitruv-Kolloquium des deutschen
Archäologen; Darmstadt, 1984, 259-278.
6. Per l’agrimensura romana i les seves activitats, vid. O.A.W. DILKE, The Roman Land
Surveyors. An Introduction to the «Agrimensores»; Newton Abbot (Devon), 1971. Pels escrits
agrimensoris que ens han pervingut amb la seva corresponent edició crítica, vid. F. BLUME, K.
LACHMANN et A. RUDORFF, Die Schriften der römischen Feldmesser. Herausgegeben und
erläutert von ... I. Texte und Zeichnungen. II. Erlauterungen und indices; Berlin, 1848-I i 1852II; Carolus THULIN, Corpus Agrimensorum Romanorum recensuit ... I.1. Opuscula
Agrimensorum Veterum; Lipsiae, 1913. Per la seva essencial intervenció en l’ordenació del
territori, ubicació i creació de les ciutats, vid. Paz LÓPEZ PAZ, La economía política de los
romanos. I. La ciudad romana ideal. 1. El territorio; Santiago de Compostela, s.d.
7. Hexa. praecontemplatio, 20-21 [ed. Heimbach, 10-11]: «20. I"ØJrD" 6"Â Jè B8VJg4
Jä< <`:T< ¦(6bR"<JgHs ÓF@4 Jg •<X6"hX< gÆF4 JgJ"(:X<@4s 6"Â ÓF@4 BDÎH Jä<
hg4@JVJT< àFJgD@< $"F48XT< ¦B4<g<`0<J"4s @áH 6"Â <g"D1H Fb<0hgH Ï<@:V.g4<s
:ghrô< gÆF4 6"Â J1 {CT:"^61 J@Ø 9"(\FJD@L 8g(`:g<"s 6"Â J1 ¦B"DP46V Jg 6"Â
Jä< BD@Pg\DT< J1 6V884FJ"s 6"Â J1 BV<JT< ¦6gÃhg< •<"8g>V:g<@4s 6V884FJV Jg
Ò:@Ø 6"Â J@ÃH J@Ø BD@Pg\D@L J"ØJ" FL:B8X>"<JgH 6"Â FL<hX<JgHs JÎ :¥< •<":\>s
JAUME RIBALTA I HARO
27
cos del llibre hi figura el següent epígraf en el que arrenca precisament l’obra que ens interessa: Formae praefecti praetorio ab ascalonita Iuliano architecto collectae ex legibus aut moribus Palaestinae.8
Però, no sols romanen en la incertesa la data de confecció del text original i la personalitat del seu autor (Julià d’Ascalona) sinó que aquest
títol és equívoc. El mateix text no conté cap indicació explícita sobre
la data de redacció i no disposem de criteris externs prou fiables per
assolir-la. Emprant la tradició textual, no és possible anar més enllà
del segle XI; però, tanmateix, hom situa la seva redacció en la primera meitat del segle VI perquè les regulacions jurídiques que conté el
text corresponen al dret vigent en època de Justinià.9 A banda d’iden-
J1 *¥ Æ*\’s ñH D" ª6"FJ@< §*g4 Jg 6" 6"h−6g<q 21. ¦Bg JÎ J@Ø BD@Pg\D@L
$4$8\@< ¦< JgFF"DV6@<J" Ñ< J\J8@4H ¦Jb(P"<g<s ©JXD@LH º:gÃH J@F@bJ@LH ´ 6"Â
B8g\@LH ¦B4FL<VR"<JgHs F"n0<g\"H Jg PVD4<s 6"Â J@Ø :Z J4 *@6gÃ< Jä<
•<"(6"\T< ¦<*gÃ< «< :¥< JÎ Ó8@< •Bg4D("FV:gh"s ¦< «> *¥ $4$8\@4H J¬< Ó80<
Jä< ©>Z6@<J" Jä< <`:T< $4$8\T< BD"(:"Jg\"< FL<Jg:`<JgH *4g\8@:g<s 6"Â Jä<
<g"Dä<s Jä< ÕT:"^6ä< Jg 6"Â Jä< ¦B"DP46ä< 6"Â Jä< BD@Pg\DT<q BD`Pg4D@< º
©>V$4$8@H @àJT BD@F"(@DgbF"<JgH». [= 20. Tum vero et integro legum corpore perlustrato,
quotquot vel olim fuerunt latae, vel ab religiosissimis postea Imperatoribus inventae, quas etiam
Novellas consuevimus nominare; quibus accedunt Romana, ut vocantur, Magistri, nec non
praefectorum formae, et Manualium optima quaeque: atque omnibus inde pulcherrimis simul et
maxime necessariis collectis, ac Manuali isti adiunctis et connexis, partim promiscue, partim
separatim, ut unumquodque oportebat aut conveniebat: 21. quoniam Manuale illud ex
quadraginta constabat titulis, totidem nos alios vel etiam plures coacervantes, tum perspicuitatis
causa, tum ne quid necessariorum deesse videretur: unum quidem corpus effecimus, in sex
autem libris totam sexaginta librorum legalium tractationem excerptam partiti sumus, ut et
Novellarum, Romanorumque et formarum et Manualium: itaque Manuale, quod sex libris
constat, nomen indidimus.].
8. Hexa. 2,4,12 [ed. Heimbach, 238-239]: «z+B"DP46V •BÎ Jä< J@Ø z!F6"8T<\J@L
z3@L84"<@Ø J@Ø •DP4JX6J@<@H ¦6 Jä< <`:T< ³J@4 ¦hä< Jä< ¦< A"8"4FJ\<®.»
[= Formae praefecti praetorio ab ascalonita Iuliano architecto collectae, ex legibus aut moribus
Palaestinae.].
9. Per diferents aproximacions jurídiques on es té en compte alguns capítols del tractat de
Julià d’Ascalona o bé el conjunt de la font, vid. Contardo FERRINI, «Gli estratti di Giuliano
Ascalonita» in Rendiconti dell’Istituto Lombardo; núm. 35 (1902), 613-622 [= in Opere di
Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A cura di Vincenzo Arangio-Ruiz;
Milano, 1929, 443-452]; Contardo FERRINI, «Ambitus und angiportus (Nachtrag zur vorigen
Abhandlung)» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische
Abteilung; núm. 23 (1902), 431-433 [= in Opere di Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano
bizantino. A cura di Vincenzo Arangio-Ruiz; Milano, 1929, 439-441]; Contardo FERRINI,
«Beiträge zur Kenntniss des sog. römisch-syrischen Rechtsbuches» in Zeitschrift der SavignyStiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 23 (1902), 101-143 [= in Opere di
Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A cura di Vincenzo Arangio-Ruiz; Milano,
1929, 397-437]; Salvatore RICCOBONO, «Prospectus montium. La citazione del L. III. quaest. di
Papiniano in Armenopulo» in Archivio Giuridico Filippo Serafini; núm. 76 (1906), 457 i ss. [=
28
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
tificar-lo com arquitecte palestí sota la dominació bizantina, la vida
de Julià d’Ascalona roman fosca.10 Les poques dades disponibles provenen de la tradició textual de l’obra. A començaments de segle XI, el
text de Julià d’Ascalona va ésser incorporat en el Llibre del Prefecte
que, publicat l’any 912, agrupava les regulacions adreçades als gremis
in Scritti giuridici in onore di C. Fadda; Napoli, 1906, I, 289-307; = Scritti di diritto romano. I.
Studi sulle fonti; Palermo, 1957, 353-363]; H.J. SCHELTEMA, «De antiquae iurisprudentiae
reliquiis in libris byzantinis oblectamentum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 17
(1941), 412-456, esp. 424-429; H.J. SCHELTEMA, «The nomoi of Iulianus of Ascalon» in
Symbolae ad Jus et Historiam antiquitatis pertinentes Julio Christiano van Oven dedicatae;
Leiden, 1946, 349-360; Leopold WENGER, Die Quellen des römischen Rechts; Wien, 1953, §
77.7, 553; H.J. SCHELTEMA, «Byzantine Law» in J.M. HUSSEY (ed.), The Cambridge Medieval
History. IV. The Byzantine Empire. 2. Government, Church and Civilisation; Cambridge, 1967,
55-77, esp. 69-70; Peter E. PIELER, «Byzantinische Rechtsliteratur» in Herbert HUNGER,
Byzantinisches Handbuch. V. Die hochsprachliche profane Literatur der Byzantiner. 2.
Philologie. Profandichtung. Musik. Mathematik und Astronomie. Naturwissenschaften. Medizin.
Kriegswissenschaft. Rechtsliteratur; München, 1978, 343-480, esp. XIII.2.h.g, 396; Catherine
SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VI e
siècle; Paris, 1996, 118-132.
10. Pels esforços adreçats a identificar la figura de Julià d’Ascalona, s’han definit dues
posicions: d’una banda, qui el reconeix com un arquitecte amb tradició familiar en la
professió i resident en la zona de Gaza entre començaments del segle V i mitjans del segle VI
(Joseph GEIGER, «Julian of Ascalon» in The Journal of Hellenic Studies; núm. 112 (1992), 3143, esp. 31-40; Catherine SALIOU, «Julien d’Ascalon?» in The Journal of Hellenic Studies;
núm. 115 (1995), 168-171; Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon.
Droit et architecture en Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 21-27 i 79-84) i, d’altra banda, qui
abdica de qualsevol esperança de poder-ho fer i, per tant, prefereix conservar per comoditat el
nom i situar-lo, mercès a les pròpies indicacions del text, en època de Justinià (Catherine
SALIOU, «Iura quoque nota habeat oportet ... Une autre façon de traiter de l’architecture:
l’écrit de Julien d’Ascalon» in Le projet de Vitruve. Objet, destinataires et réception du «De
architectura». Actes du colloque international organisé par l’École française de Rome,
l’Institut de recherche sur l’architecture antique du CNRS et la Scuola normale superiore de
Pise (Rome, 26-27 mars 1993); Roma, 1994, 213-229, esp. 214-215 i n. 4; Catherine SALIOU,
Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VI e siècle;
Paris, 1996, 84-91). Però, no només ha estat problemàtica la identificació de l’autor sinó
també una taula metrològica que, si bé sembla adventícia, està inserida en l’Hexabiblos al
començament dels capítols relacionats amb Julià d’Ascalona (Hexa. 2,4,12) també ha suscitat
força entrebancs ja que hom dubta entre considerar les mesures recollides com pròpiament
bizantines o bé hebrees emprades sota dominació bizantina (Fridericus HULTSCH,
Metrologicorum scriptorum reliquiae. Collegit recensuit partim nunc primum edidit ...;
Lipsiae, 1864, I, 54-55 i 200-201 [Reedició anastàtica: Stutgardiae, 1971]; Friedrich
HULTSCH, Griechische und römische Metrologie; Berlin, 18822 [Reedició anastàtica: Graz,
1971, § 44.2, 437-438 i § 52.1, 597-602]; Erich SCHILBACH, Byzantinisches Handbuch. IV.
Byzantinische Metrologie; München, 1970, A.II.2, 23-24; Joseph G EIGER, «Julian of
Ascalon» in The Journal of Hellenic Studies; núm. 112 (1992), 31-43, esp. 31-40; Catherine
SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VI e
siècle; Paris, 1996, 21-27 i 79-84).
JAUME RIBALTA I HARO
29
de Constantinoble. La unió d’ambdues obres va conformar un recull
de dret urbà que ens ha pervingut en tres manuscrits diferents11 el més
important dels quals és el Genevensis 23 que, datat a mitjan segle XIV,
ens ofereix la versió més antiga de l’obra.12 Posteriorment, el text de
11. La tradició manuscrita directa de l’obra de Julià d’Ascalona se serva en tres manuscrits
diferents:
a) Codex Genevensis gr. 23, fols. 380r-385r: custodiat a la Bibliothèque Publique et Universitaire
de Genève (Suïssa), la mà que va escriure aquests folis és de mitjan segle XIV;
b) Codex Serdicensis gr. 144, fols. 347r-359r: custodiat al Ivan Duj… ev-Forschungszentrums für
Slawisch-Byzantinische Studien de Sofia (Bulgària), aquest manuscrit és de la segona meitat del
segle XVI;
c) Codex Atheniensis, olim Panagiu Taphu 25, fols. 33r-34r: custodiat a l’Ethnikè Bibliothekè
d’Atenes (Grècia), és de començaments del segle XIV; però, només conté extractes d’alguns dels
capítols de l’obra de Julià d’Ascalona.
Per la descripció i estudi d’aquests manuscrits, vid. Johannes KODER (ed.), Corpus fontium
historiae byzantinae. XXXIII. Das Eparchenbuch Leons des Weisen. Einführung, Edition,
Übersetzung und Indices von ...; Wien, 1991, 42-50 amb les làmines 1-2 (Codex Genavensis gr.
23), 51-54 amb les làmines 7-8 (Codex Serdicensis gr. 144) i 54 amb les làmines 9-10 (Codex
Atheniensis, olim Panagiu Taphu 25). A més dels anteriors còdexs de la tradició manuscrita
directa (Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en
Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 9-12), per confeccionar la seva edició crítica Saliou també
va tenir en compte la tradició manuscrita indirecta del text de Julià d’Ascalona (quatre
exemplars de l’Hexabiblos d’Harmenopulus: Codex Vaticanus Ottoboniacus gr. 440; Codex
Marcianus gr. 580; Codex Vindobonensis juridicus gr. 2 i Codex Vindobonensis juridicus gr.
12). Per la descripció i estudi d’aquests darrers manuscrits, vid. Catherine SALIOU, Le traité
d’urbanisme ...; 12-21.
12. Si bé recentment s’ha publicat una edició bilingüe greco-alemanya del Llibre del
Prefecte (Johannes KODER (ed.), Corpus fontium historiae byzantinae. XXXIII. Das
Eparchenbuch Leons des Weisen. Einführung, Edition, Übersetzung und Indices von ...;
Wien, 1991), continua essent preferible pel nostre objectiu l’edició clàssica de Nicole perquè,
a més d’oferir una edició bilingüe greco-llatina del text, conté la col·lació de l’edició
heimbachiana dels capítols de l’Hexabiblos atribuïts a Julià d’Ascalona amb el text existent
en el manuscrit Genevensis 23 (Jules NICOLE, 7X@<J@H J@Ø E@n@Ø JÎ ¥B"DP46Î<
$4$8\@<. Le Livre du Préfet ou l’Édit de l’Empereur Léon le Sage sur les corporations de
Constantinople. Texte grec du Genevensis 23. Avec une traduction latine, des notices
exégétiques et critiques et les variants du Genevensis 23 au texte de Julien d’Ascalon;
Genève, 1893 [Reedició anastàtica: in I? +A!CO35?; #3#73?; . The Book of the
Eparch. Le Livre du Préfet. With an introduction by Ivan DUJ„ EV; London, 1970, 1-100, esp.
67-75]). L’any següent, el mateix Nicole va traduir al francès el text —i només el text— del
Llibre de Prefecte (Jules NICOLE, Le Livre du Préfet ou l’Édit de l’Empereur Léon le Sage sur
les corporations de Constantinople. Traduction française du texte grec de Genève. Avec une
introduction et des notes explicatives; Genève-Bale, 1894 [Reedició anastàtica: in I?
+A!CO35?; #3#73?;. The Book of the Eparch. Le Livre du Préfet. With an introduction
by Ivan DUJ„ EV; London, 1970, 121-203]). Per evidents raons culturals, el nu text grec de
l’edició de Nicole del Llibre del Prefecte també resta accessible per una altra via: «7X@<J@H
J@Ø E@n@Ø JÎ ¥B"DP46Î< $4$8\@< / Leonis Sapientis Liber Praefecti» in J. ZEPI et P.
ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. II. Leges imperatorum Isaurorum et Macedonum; Atenes,
1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 371-392]. Acompanyat d’introducció i índexs, el
30
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Julià d’Ascalona va ésser integrat en l’Hexabiblos: manual de dret en
sis llibres compilat en el segle XIV pel jurista tessalònic Harmenopulus.13 Davant de cadascun dels fragments de Julià, el compilador hi va
afegir l’epígraf «¦B"DP46Î< B,D ...» la qual cosa demostra que l’obra de Julià havia deixat d’ésser autònoma i Harmenopulus va extreure els fragments directament del Llibre del Prefecte tot considerant
com a forma praefecti14 allò que originàriament no ho era. A més, va
modificar l’ordre que tenia el text dins del Llibre del Prefecte i, entremig dels capítols, va introduir-hi d’altres elements suplementaris.15
Però, editada i impressa,16 aquesta és la versió del text que s’ha lliurat a la posteritat. L’escrit de Julià està temàticament centrat en les
relacions de veïnatge i, sobretot, cal destacar la seva forma de pre-
contingut del Llibre del Prefecte també és consultable en llengua anglesa: E.H. FRESHFIELD,
Roman Law in the Later Roman Empire. Byzantine Guilds, Professional and Commercial.
Ordinances of Leo VI c. 895 from the Book of the Eparch. Introduction and English translation
by ...; Cambridge, 1938 [Reedició anastàtica: in I? +A!CO35?; %3%73?;. The Book of
the Eparch. Le livre du Préfet. With an Introduction by Professor Ivan D UJ„ EV; London,
1970, 205-281].
13. Per l’edició regular d’Heimbach de l’Hexabiblos i, en concret, el títol de l’obra que
aquí interessa (Hexa. 2,4,1-138: De novis operibus), vid. Const[antin] HARMENOPULI,
Manuale legum sive Hexabiblos cum appendicibus et legibus agrariis. Ad fidem antiquorum
librorum mss. editionum recensuit, scholiis nondum editis locupletavit, latinam Reitzii
translationem correxit, notis criticis, locis parallelis, glosario illustravit Gustavus Ernestus
HEIMBACH; Lipsiae, 1851, 238-309 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969], 236-309.
14. Per l’activitat dels praefecti praetori i, en especial, les formae o disposicions que ells
dictaven, vid. Carolus Eduardus ZACHARIAE (ed.), !;+5)?I!. III. Theodori scholastici
breviarium Novellarum, ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969, 227-278]; JeanAnselme-Bernard MORTREUIL, Histoire du droit byzantin ou du droit romain dans l’Empire
d’Orient, depuis la mort de Justinien jusqu’à la prise de Constantinople en 1453; sense lloc,
1843-1846 [Reedició anastàtica: Osnabrück, 1966, I, 45-60, esp. 53-54]; Louis BRÉHIER, Le
monde byzantin. Les institutions de l’empire byzantin; Paris, 19702 (orig. 1949) [= El mundo
bizantino. Las instituciones del imperio bizantino. Traducción al castellano por José Almoina;
México, 1956, 163-168].
15. Per la seva identificació, vid. la taula de concordances inserida infra n. 62.
16. Per l’Hexabiblos d’Harmenopulus i diferents problemes relacionats amb la seva
edició, vid. Peter E. PIELER, «Byzantinische Rechtsliteratur» in Herbert HUNGER,
Byzantinisches Handbuch. V. Die hochsprachliche profane Literatur der Byzantiner. 2.
Philologie. Profandichtung. Musik. Mathematik und Astronomie. Naturwissenschaften.
Medizin. Kriegswissenschaft. Rechtsliteratur; München, 1978, 343-480, esp. XIII.6.a.(, 474475; Marie Theres FÖGEN, «Humanistische Adnotationen zur editio princeps der Hexabiblos»
in Ius Commune. Zeitschrift für Europäische Rechtsgeschichte; núm. 13 (1985), 213-242;
Marie Theres FÖGEN, «Die Scholien zur Hexabiblos im Codex vetustissimus Vaticanus
Ottoboniacus gr. 440» in Fontes Minores; Frankfurt am Main, 1981, IV, 256-345; Marie Theres
FÖGEN, «Hexabiblos Aucta. Eine Kompilation der spätbyzantinischen Rechtswissenschaft» in
Fontes Minores; Frankfurt am Main, 1986, VII, 259-333.
JAUME RIBALTA I HARO
31
sentar-les17 tot partint del següent plantejament filosòfic18 que encapçala el text:
17. El text està estructurat en dues parts. Després d’una introducció on planteja el seu
objectiu tot enumerant els elements que cal tenir en compte i encetant l’estudi del foc (és el text
reproduït infra i al que es refereix la n. 19), la primera part està subdividida en quatre seccions i
l’originalitat roman en el fet que el nucli de cada secció és un dels elements que, segons la
filosofia empedocliana, composaven el món (foc, aire, aigua i terra). Referida al foc, la primera
secció agrupa normes de salubritat i seguretat aplicables a la construcció de banys i tallers
artesanals (forns de pa, terrissa, guix, calç, tintorers, vidriers, ferrers i estatuaris, fabricants d’oli,
corders i bataners, fabricants de garum i formatge) (Hexa. 2,4,13-22). Consagrada a l’aire, la
segona secció està conformada per un conjunt de textos heterogenis (balcons i finestres, terrats,
mitgeria, etc.) (Hexa. 2,4,23-44). La tercera secció està dedicada a l’aigua: canals, cisternes,
comunes, desguassos (Hexa. 2,4,75-80). El nucli de la quarta i darrera secció és la terra:
excavacions i plantacions (Hexa. 2,4,83 i 85-87). Essent molt més curta, la segona part està
dedicada bàsicament a les vistes i es tracta —per rebutjar-la— la preservació de la intimitat i, en
la mesura que agrupa regulacions jurídiques conegudes, hom dubta que hagués sortit de la mà de
Julià (Hexa. 2,4,47-51).
18. El rerafons intel·lectual d’aquest plantejament de Julià d’Ascalona és la «filosofia dels
quatre elements» d’Empèdocles (ARIST. Metafísica. 1,4,7-8 [985a-b]: «z+:Bg*@68−H :¥<
@Þ< B"D1 J@×H BD`JgB@< BDäJ@H JÎ J¬< "ÆJ\"< *4g8gÃ< gÆFZ<g(6g<, @Û :\"<
B@4ZF"H J¬< J−H 64<ZFgTH •DP¬< •88’©JXD"H Jg 6"Â ¦<"<J\"H. §J4 *¥ J1 ñH ¦<
à80H gÇ*g4 8g(`:g<" FJ@4PgÃ" JXJJ"D" BDäJ@H gÉBg<q @Û :¬< PD−J"\ (g JXJJ"DF4<,
•88’ñH *LFÂ< @ÞF4 :`<@4H, BLDÂ :¥< 6"h’"ßJ`, J@ÃH *’•<J46g4:X<@4H ñH :4”
nbFg4, (± Jg 6"Â •XD4 6"Â à*"J4q 8V$@4 *’–< J4H "ÛJÎ hgTDä< ¦6 Jä< ¦Bä<. =
Empedocles, then, differed from his predecessors in that he first introduced the division of this
cause, making the source of motion not one but two contrary forces. Further, he was the first to
maintain that the so-called material elements are four — not that he uses them as four, but as two
only, treating fire on the one hand by itself, and the elements opposed to it — earth, air and water
— on the other, as a single nature. This can be seen from a study of his writings.» [ARISTOTLE,
The Metaphysics. Books I-IX. With an english translation by Hugh TREDENNICK; CambridgeLondon, 1933, XVII, 28-31]). Segons Saliou, en concret es tractaria de la lectura estoica
d’aquesta filosofia (Catherine SALIOU, «Le traité de droit urbain de Julien d’Ascalon coutumier
et codification» in Edmond LÉVY (ed.), La codification des lois dans l’Antiquité. Actes du
Colloque de Strasbourg (27-29 novembre 1997). Edités par ...; Paris, 2000, 293-313, esp. 304310 i, en concret, 309) que, hipotèticament, Julià hauria pogut conèixer a través d’Enees de Gaza
(Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine
au VI e siècle; Paris, 1996, 28-29, n. 107; Catherine SALIOU, «Le traité de droit urbain de Julien
d’Ascalon coutumier et codification» in Edmond LÉVY (ed.), La codification des lois dans
l’Antiquité. Actes du Colloque de Strasbourg (27-29 novembre 1997). Edités par ...; Paris, 2000,
293-313, esp. 308 i n. 60). De fet, Vitruvi ja va evocar aquesta mateixa doctrina filosòfica en
relació amb l’arquitectura (VITR. De arch. 1,4,5; VITR. De arch. 2,2,1-2; VITR. De arch. 2,6;
VITR. De arch. 2,9,14; VITR. De arch. 8,praef.) tot imputant-la, però, als pitagòrics (VITR. De
arch. 2,2,1-2) en base a un error en les fonts consultades, això és, Posidoni d’Apamea i Varró
(Francesco PELLATI, «La dottrina degli elementi nella fisica di Vitruvio» in Rinascimento; núm.
2 (1951), 241-259, esp. 244 i n. 1). Com no hi ha cap connexió directa coneguda entre Vitruvi i
Julià d’Ascalona, aquesta coincidència s’explicaria per l’amplíssima difusió d’aquesta filosofia
durant l’Antigor (per aquesta difusió, vid. Adolf LUMPE, «Elementum» in Theodor KLAUSER
(ed.), Reallexicon für Antike und Christentum. Sachwörterbuch zur Auseinandersetzung des
32
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
JA. 01-02: «1. IgFFVDT< Ð<JT< Jä< FJ@4Pg\T<,
BLDÎH, •XD@H, à*"J@H, (−H, •BÎ *¬ J@bJT< •:n4F$0JZFg4H
J@ÃH •<hDfB@4H ¦((\<@<J"4q Óhg< •<"(6"Ã@< º(0FV:gh" J1
6"J1 :XD@H ¦6 J@bJT< 6"Â J"PL:gDXFJgD@< FL:$"\<@<J" gÞ
JV>"4, gÞ hX<JgH 6"Â J1H "ÂJ\"H 6"Â J1H *46"\"H *4"8bFg4H
´ $8V$"H. 5"Â §FJ4 BDäJ@< BgDÂ BLD`H. 2. IÎ BØD 6"Â Ò
6"B<ÎH 6"Â ² •J:ÂH BDÎH J1H Jä< 6"bFgT< *L<V:g4H ´ 6"Â
J1 B8Zh0 J¬< *4"n@D1< Jä< $8"$ä< 6"Â Jä< *4"FJ0:VJT<
§P@LF4<q Óhg< J"ØJ" •n@D\F"<JgH, @ßJT 6"Â J1 *4"FJZ:"J"
¥D@Ø:g< ¥< Bg\D’ J@bJT< (g<`:g<@4.» [=1. Quatre sont les
éléments: le feu, l’air, l’eau, la terre; ils sont à l’origine de conflits
parmi les hommes. C’est pourquoi nous avons jugé nécessaire
d’exposer en bon ordre les situations successives qu’ils provoquent tour à tour, en établissant bien à la fois leurs causes ou les
dommages que reconnaît la justice. Et voici tout d’abord ce qui
concerne le feu. 2. Le feu, la fumée, les émanations, en fonction
de l’intensité de la chaleur (requise pour chaque activité) et de la
fréquence de son usage, sont l’occasion de dommages et de prescriptions d’intervalles variables. C’est pourquoi nous distinguerons les cas, tout en indiquant, ce faisant, les intervalles, d’après
l’expérience qui est la nôtre.]19
Christentums mit der Antiken Welt. Herausgegeben von ...; Stuttgart, 1959, IV, 1073-1100, esp.
1077-1079) com ho palesen els escrits dels intel·lectuals de Gaza entre els quals hi hauria el més
amunt esmentat Enees de Gaza (per l’escola de Gaza, vid. Nigel Guy WILSON, Scholars of
Byzantium; Baltimore, 1983, 30-33, esp. 30-31). Per un interessant resum d’aquesta doctrina
empedocliana, vid. l’anomenat Excerptum de quattuor Elementis que, a títol d’apèndix, Mynors
va incloure en la seva edició crítica de les Institutiones de Cassiodor (CASSIODORI Senatoris,
Institutiones. Edited from the Manuscripts by R.A.B. MYNORS; Oxford, 1937 [Reedició
anastàtica: Oxford, 1963, Appendix B, 167-168]). En substància, aquest text descriu els quatre
elements que composen el món (J1 FJ@4P,Ã" J@Ø 6`F:@L) emprant cinc qualitats i els seus
respectius opostos tot repartint-les de la següent manera:
Descripció de la doctrina dels quatre elements segons l’Excerptum de quattuor Elementis
Elementa
Ignis
Aer
Aqua
Terra
1
Acutus
Obtusus
Obtusa
Obtusa
2
Subtilis
Subtilis
Corpulenta
Corpulenta
Qualitates
3
Mobilis
Mobilis
Mobilis
Immobilis
4
Calidus
Calidus
Frigida
Frigida
5
Siccus
Humidus
Humida
Arida
19. Aquest proemi no fou recollit per Harmenopulus en l’Hexabiblos i només el coneixem
a través del Llibre del Prefecte (Jules NICOLE, Le Livre du Préfet ou l’Edit de l’Empereur Léon
JAUME RIBALTA I HARO
33
II.2. Les Ordinacions d’en Sanctacília
Juntament amb el privilegi conegut com Recognoverut proceres,
les Ordinacions d’en Sanctacília són una de les font rellevants del dret
municipal barceloní. Aquest és el nom corrent de la compilació oficialment —en les recopilacions catalanes— reconeguda amb el títol de
Consuetuts de la ciutat de Barcelona sobre les servituts de las casas e
honors. El preàmbul que duu aquest text deixa en la foscor el pertocant
a orígens, data, autor, caràcter normatiu, etc., la qual cosa ha originat
diferents opinions. Probablement es tracta d’una recopilació privada
redactada per un tal Sanctacilia,20 a mitjans segle XIV, que aplegà essencialment unes ordinacions elaborades per un rei Jaume (segons la teoria
tradicional, probablement Jaume II) amb l’ajut i consell dels prohoms
barcelonins i alguna altra redacció privada de fons consuetudinari.21 El
le Sage sur les Corporations de Constantinople. Texte grec du Genevensis 23 avec une
traduction latine, des notices exégétiques et critiques et les variants du Genevensis 23 au texte
de Julien d’Ascalon; Genève, 1893 [Reedició anastàtica: in I? +A!CO35?; %3%73?;. The
Book of the Eparch. Le Livre du Préfet. With an introduction by Ivan DUJ„ EV; London, 1970, 1100, esp. 69]. També transcrit a: Joseph GEIGER, «Julian of Ascalon» in The Journal of Hellenic
Studies; núm. 112 (1992), 31-43, esp. 42-43). Hem reproduït el text i la traducció de la recent
edició crítica de Saliou (Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et
architecture en Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 32). A partir d’ara i per pura comoditat,
només emprarem la traducció francesa de Saliou en l’estudi dels diferents preceptes; però,
tanmateix, en cada cas indicarem la corresponent concordança amb l’edició d’Heimbach de
l’Hexabiblos d’Harmenopulus perquè és el text que vam utilitzar per fer-ne l’anàlisi abans de
poder disposar —molt o, millor dit, massa recentment— de l’edició de Saliou.
20. Hom suposa o, almenys, considera probable identificar l’autor de les OSC en la
persona d’un agrimensor o geòmetra anomenat Jaume de Sanctacília que, a mitjan segle XIV,
intervenia com a tècnic expert en mesures a l’hora de dirimir alguns litigis fundiaris i/o d’aigües
en la ciutat de Barcelona (per les poques dades disponibles, vid. José PELLA Y FORGAS, Derecho
civil de Cataluña. Exposición del derecho catalán comparado con el Código civil español;
Barcelona, 19432 (orig. amb títol diferent: Código civil de Cataluña; Barcelona, 1917), II, 194195, n. 3; J. BASSEGODA I MUSTÉ, Consuetuts de la Ciutat de Barcelona, sobre les servituts de
las casas, e honors, vulgarment ditas den Sanctacilia; Barcelona, 1931, 11; Manuel RIU,
«Reflexions sobre el destre, la cana de destre i l’agrimensor Jaume de Sanctacília» in
Medievalia; núm. 9 (1990), 191-201, esp. 200-201; Pere ORTI GOST, «La construcció i
explotació dels Molins del Rec Comtal al segle XIV: els Casals dits de Bonanat Sapera (13281386)» in Actes del Ir. Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat
Mitjana; Lleida, 1995, 81-94, esp. 85, n. 11 i 87, n. 17).
21. Cal suposar que, refiant-se de la denominació culta de les OSC, un jurista d’època
moderna com Oliba no tenia cap inconvenient en considerar-les directament com a costums que
després van ésser recollits per escrit: «Pro iuribus praediorum actiones competunt confessoria
et negatoria, ut in tit. si ser[vitus] vindic[etur] D. [= D. 8,5] hoc idem et apud nos observatur:
habemus enim servitutes praediorum urbanorum et rusticorum, quas ad regulas iuris populi
Romani reducimus, exceptis quibusdam consuetudinib[us] in civitate Barcinone receptis quae
34
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
conjunt sencer del text està format per setanta capítols, dedicats globalment a la regulació dels problemes derivats del veïnatge dels predis i
edificacions urbanes, principalment de les servituds que hi requeien.
Bon nombre d’aquests capítols ens evidencien, segons afirma la teoria
tradicional, una certa inspiració en d’altres del Recognoverunt Proceres;
però, amb una redacció una mica més desenvolupada. Malgrat que, en
origen, les Ordinacions van ésser pensades per a la ciutat de Barcelona,
la pràctica les va estendre d’aviat arreu de Catalunya, llevat de Tortosa
(que tenia ja una regulació completa de les servituds urbanes en el seu
Llibre de Costums)22 i, a més, van ésser el model seguit per algun altre
sunt sub privilegio, Recognoverunt proceres. hodie sub tit. de consuetudinib[us] Barci[nonae]
vol. 2, lib. 1, cap. 58. 59 et aliquib[us] seq[uentibus] et cap. 65 et aliis et in consuetudinibus,
quae vulgo de Santa Cilia nuncupantur. sunt hae redactae in scripturam et positae sub
volum[ine] constitut[ionum] inter ea iura, quae in favorem civitatis Barcinone fuerunt statuta.
hodie in nova compositione iuris Cathalonici ponuntur in 2 volu[mine] constitut[ionum] lib. 4,
tit. 2 de servituts, exstat in 1. vol. alius tit. de servitutibus, et adempriviis in his ordinationibus
multa sunt statuta iure speciali in hac civitate in servitutibus urbanorum praediorum, tam
nominatis, quam innominatis, quae aliter in legibus Populi Romani leguntur disposita quinimo
plures servitutum species necessitas aedificiorum huius urbis invenit, quae in iure Pop[uli]
Rom[ani] non reperiuntur, et remanserunt in propriis nostri sermonis appellationibus ut est
videre in capitibus superius citatis. [...].» (Antonii OLIBANI, Commentariorum de actionibus ...;
Barcinonae, 1606, 439a-440a [Reedició anastàtica: Antoni OLIBA, Comentaris sobre «de
actionibus». Estudi introductori a càrrec de Carlos J. MALUQUER DE MOTES I BERNET i Antoni
VAQUER ALOY; Barcelona, 1998, I, 449a-450a]).
22. Aquesta tesi, tradicionalment acceptada (Guillermo María de BROCÁ Y MONTAGUT,
Historia del Derecho de Cataluña, especialmente del Civil, y Exposición de las Instituciones del
Derecho civil del mismo territorio en relación con el Código civil de España y la
Jurisprudencia; Barcelona, 1918 [Reedició anastàtica: Barcelona, 1985, I, 309]), no acaba
d’ésser, però, del tot satisfactòria per dues qüestions de fons: en primer lloc, caldria veure si els
Costums van aplicar-se durant i sobretot l’Edat Moderna davant l’embranzida del dret general
(dret de la terra i dret comú plegats) que aniria acomboiant els drets particulars (municipal i
senyorial) envers la seva conversió en privilegis —problema encara per estudiar— i, en segon
lloc, si —com sabem— els Costums de Tortosa són una recensió del Codi justinianeu (Aquilino
IGLESIA FERREIRÓS, «Las Costums de Tortosa y los Fori/Furs de Valencia» in Costums de
Tortosa. Estudis; Tortosa, 1979, 119-286), hom pot fàcilment intuir —manca, però, la
demostració mitjançant l’estudi del dret aplicat a Tortosa en aquell moment— que només
romandrien com a aplicables aquells particulars Costums que clarament s’allunyessin del dret de
la Recepció (Aquilino IGLESIA FERREIRÓS, La creación del Derecho. Una historia del Derecho
español. Lecciones; Barcelona, 1988, II, 410, n. 24). Si en aquests afers cal fer cas d’un
testimoni literari com l’oferit per l’humanista tortosí Cristòfor Despuig, la jurisdicció municipal
restava prou desballestada en el segle XVI segons es desprén del diàleg desenvolupat en el
col·loqui tercer de la seva obra entre el ciutadà tortosí Fàbio, el cavaller valencià Don Pedro i el
cavaller tortosí Lúcio tenint en compte, però, que aquest darrer personatge expressa el
pensament aristocratitzant de Despuig: «[...] FÀBIO: Així és, y en lo de la jurisdicció és tant lo
que donaren als ciutadans que és cosa que par no us deu crèurer; és tan gran, en fi, que encara
que lo rey sie dins Tortosa, no poden administrar la justícia los oficials de cort sinó los de la
JAUME RIBALTA I HARO
35
consell municipal per confeccionar les seves pròpies (com, per exemple,
Vic l’any 1603).23 El text d’aquestes Ordinacions figura en la primera
recopilació catalana de 1495 (1era CYADC II 3,28,1) seguit, a tall d’apèndix, de tres capítols més (Las Ordinations de arbres que donen, e
donar puxen dan en terra de altri) dels quals se n’ignora gairebé tot
excepte —naturalment— el seu contingut; el conjunt d’aquesta manera
composat fou acollit en les altres recopilacions següents (2era-3era
CYADC II 4,2,1-2).24 La seva vigència efectiva en l’àrea de les servituds
ciutat. DON PEDRO: ¿És posible?. [...] LÚCIO: Jo u diré, però primer vull que entengau, senyor
don Pedro, que aqueixa jurisdicció ja està més evacuada del que seria mester. DON PEDRO:
També m’o vull creure yo, que los pobles que davall de domini real estan no poden durar ab tanta
llibertat. LÚCIO: És aqueixa molt gran veritat, perquè no falten modos als prínceps per a reduir
als súbdits a son compte, com tinch dit jo que u féu no sé quin comte de Barcelona, que vent que
lo que podia en Catthalunya era poch nidiu als cathalans que li consentíssem en tot lo Principat
les regalies de que vuy usen los reys, de aont se és seguit que aprés jamay han pogut tornar en
ella ni gosar del que podien y tenien adquirit per los braços. Y per ço digué bé y molt bé miser
Miquel Tersà (natural de esta ciutat, regent del supremo concell real de la Corona de Aragó, que
com sabeu, fonch un home de molt singular ingeni y doctrina) estant dins la casa del regiment de
assí per a tractar negosis del patrimoni real, venint a son propòsit: “mirau, senyors, al rey no li
lleveu res del seu, però tanpoch no us consell que li doneu res del vostre, perquè a ell no li farà
fretura y poreu-la fer a vosaltres !”. [...]» (Cristòfor DESPUIG, Los Col·loquis de la insigne ciutat
de Tortosa. Edició a cura d’Eulàlia Duran; Barcelona, 1981, 114 i 116).
23. Honorio GARCÍA, «La recepción de las Ordinacions de en Sanctacilia en Vich» in Vich1947; 15-18; Honorio GARCÍA, «Las Ordinacions per servituts y coses de honors de 1603» in
Ausa; núm. 1 (1952-1954), 197-203; Josep Maria FONT RIUS, «Les Ordonnances municipales
en Catalogne (du XIII e au XVII e siècle)» in Coutumes et libertés. Actes des Journees
Internationales de Toulouse, 4-7 Juin 1987. Société d’Histoire du Droit et des Institutions des
Anciens Pays de Droit Écrit; Montpellier, 1988, XIV, 57-65.
24. A diferència del Recognoverunt, el text de les Ordinacions d’en Sanctacilia es troba poc
transcrit en els antics còdexs jurídics catalans i sols en conservem els següents exemplars:
a) la que sembla més antiga (segona meitat del segle XIV) de l’Institut Municipal d’Història de
Barcelona, ms. L-5 [Constitutionum et Privilegiorum Liber], fols. 205r-210v;
b) custodiada en la mateixa institució n’hi ha una altra còpia amb un text força deficient d’època
moderna: Institut Municipal d’Història de Barcelona, ms. L-77, fols. 55v-59r;
c) Biblioteca de Catalunya, ms. 1216, fols. 150v-155r, del segle XIV i, a més, conté constitucions
i d’altres privilegis de la ciutat de Barcelona;
d) en la mateixa institució, n’hi ha una altra còpia que, atesa la seva estructura interna, sembla
relacionable amb el transplantament de les OSC a Vic (vid. supra n. 23): Biblioteca de
Catalunya, ms. 256, fols. 2r-13r;
e) Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 1803, fols. 204r-207r, dels segles XIV-XV;
f) Biblioteca del Real Monasterio de El Escorial, ms. Z-II-12, fols. 75r-78v;
g) Bibliothèque Nationale de Paris, Fond espagnol, ms. 124, fols. 12r-16r.
En cap d’aquestes versions no hi figuren les esmentades Ordinacions dels arbres. Segons Pella
(José PELLA Y FORGAS, Tratado de las relaciones y servidumbres entre las fincas. Examen
especial de las Ordinaciones llamadas de Sanctacilia; Barcelona, 1901, 32), el manuscrit de la
Biblioteca Nacional de Madrid (segons ell, signatura P-13; però, és el mateix que hem esmentat
36
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
urbanes ha arribat fins els nostres dies.25 L’eficàcia legal d’aquestes dues
col·leccions de costums (Recognoverunt Proceres i Ordinacions d’en
més amunt) contenia una nota de la mateixa època en què fou confeccionat segons la qual el seu
text havia estat copiat «del verdadero original el cual está en la escribanía del honorable baile de
Barcelona». Però, cal dir que aquest manuscrit, aleshores considerat original, actualment resta
extraviat i, de la resta, en tenim enllestida l’edició crítica.
25. Aquesta generalització i, en certa manera, popularitat de les Ordinacions en el cercle de
l’edificació explica les molt nombroses edicions manuscrites i/o impreses que se n’han fet de
mitjan segle XIV ençà arribant, fins i tot, als nostres dies (per constatar-ho, vid. Mariano
AGUILÓ Y FUSTÉR, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860;
Madrid, 1923 [Reedició anastàtica: Barcelona-Sueca, 1977, 396b-399b, núms. 1481-1491];
Antonio PALAU Y DULCET, Manual del librero hispanoamericano. Bibliografía general
española e hispanoamericana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos con el
valor comercial de los impresos descritos; Barcelona, 19512, IV, 57a-b, núms. 60428-60454),
així com algunes traduccions castellanes des de la que féu l’Acadèmia de Bones Lletres el 1816,
posteriorment reproduïda per Pedro Nolasco VIVES Y CEBRIÁ, Traducción al castellano de los
Usages y demás derechos de Cataluña, que no están derogados ó no son notoriamente inútiles,
con indicacion del contenido de estos y de las disposiciones por las que han venido á serlo,
ilustrada con notas sacadas de los mas clásicos autores del Principado; Madrid-Barcelona,
18632, IV, 153-173 [Reedició anastàtica amb «Estudi introductori de Joan EGEA I FERNÁNDEZ»:
Barcelona, 1989, II, 1161-1181] i d’altres posteriorment (per exemple, vid. Joaquin CADAFALCH,
Costumbres de Barcelona sobre las servidumbres de los predios urbanos y rústicos, llamadas
vulgarmente den Sanctacilia; á las que se han añadido algunos capítulos de los privilegios
conocidos bajo el nombre de Recognoverunt Proceres; traduccion de la Real Academia de
Buenas Letras de Barcelona; notas, recopilacion de reales decretos, órdenes, leyes sobre aguas y
la enagenacion forzosa por causa de utilidad pública por ...; Barcelona, 1864). Cal remarcar que,
fins dates recents, hom desconeixia l’autor de la traducció castellana publicada per l’Acadèmia
de Bones Lletres de les OSC i ha estat mèrit d’Egea haver palesat que, a iniciativa de l’arquitecte
i soci de la Real Academia de San Fernando Andreu Bosch i Riba (1796), els socis de l’Acadèmia
barcelonina Alegret, Fons, Domenech i Torres van ésser comissionats l’any 1804 per dur-la a
terme (Joan EGEA I FERNÁNDEZ, «Estudi introductori» in Pedro Nolasco VIVES Y CEBRIÁ,
Traducción al castellano de los Usages y demás derechos de Cataluña que no están derogados o
no son notoriamente inútiles, con indicación del contenido de éstos y de las disposiciones por las
que han venido a serlo, ilustrada con notas sacadas de los más clásicos autores del Principado;
Barcelona, 1989, I, XI-LII, esp. XXVII-XXVIII, n. 42-43) i, com hem dit, es publicà tot seguit
l’any 1816. Les edicions contemporànies més autoritzades són les de José PELLA Y FORGAS,
Tratado de las relaciones y servidumbres ...; Apèndixs III, 140-154 (text català) i IV, 155-165
(traducció castellana) i de Pere J. BASSEGODA I MUSTÉ, Consuetuts de la Ciutat de Barcelona,
sobre les servituts de las casas, e honors, vulgarment ditas den Sanctacilia; Barcelona, 1931.
Estudis sobre les Ordinacions, apart del llibre de Pella abans esmentat (vid. supra n. 24) —que,
de fet, és el més complet—, vid. les referències de Juan MALUQUER VILADOT, Derecho Civil
Especial de Barcelona y su término. Compilación metódica y comentada de los Privilegios,
Pragmáticas, Reales cédulas, Usos y Costumbres de la ciudad de Barcelona vigentes en el dia,
con un apéndice en el que se insertan varios documentos hasta hoy no publicados, y un mapa del
término jurisdiccional en materia civil de la espresada ciudad, por ...; Barcelona, 1889, 56-74;
Guillermo María de BROCÁ Y MONTAGUT, Historia del Derecho de Cataluña ...; I, 307-310;
Pedro J. BASSEGODA Y MUSTÉ, Las leyes de la construcción en Cataluña. I. Reseña histórica.
Cerramiento. Contigüidad; Barcelona, 1928; Pedro J. BASSEGODA Y MUSTÉ, Las leyes de la
JAUME RIBALTA I HARO
37
Sanctacília) ha estat plantejada perquè, si bé d’aplicació municipal barcelonina, van ésser rebudes a la major part de Catalunya;26 la qual cosa,
d’altra banda, s’ha d’entendre com a derivada de la seva inserció en les
recopilacions catalanes en el benentès que cal considerar, com a punt de
referència cronològic per aquesta qüestió, la data de la primera recopilació oficial de les Constitucions y altres drets de Catalunya (15881589) i no pas la compilació publicada el 1495 ja que aquesta darrera,
encara que sovint és identificada com la primera recopilació catalana i
no hi ha dubte que promocionà força el coneixement general i difusió de
tot allò que contenia incloses aquestes dues col·leccions barcelonines,
fou clarament de caràcter privat atès que, al no rebre sanció règia, els
seus continguts no assoliren pas el rang normatiu de dret general.27 La
construcción en Cataluña. II. Medianería; Barcelona, 1930; l’opuscle de Josep DANÉS I
TORRAS, Els costums d’en Sanctacilia i altres antics costums catalans; Barcelona, 1936 i, en el
seu article sobre el Recognoverunt Proceres, també Valls Taberner aportava —de passada—
algunes idees (Ferran VALLS TABERNER, «Les consuetuds i franqueses de Barcelona de 1284 o
Recognoverunt Proceres» in Obras selectas. II. Estudios histórico-jurídicos; MadridBarcelona, 1954, 135-141). A benefici d’inventari, cal recordar que Ponç Cabanach també
s’ocupà de les Ordinacions i del seu contingut diverses vegades: d’una banda i refiant-nos de la
informació oferida per Brocà ja que no ens ha estat possible consultar directament l’obra
(Guillermo María de BROCÁ Y MONTAGUT, Historia del Derecho de Cataluña ...; I, 457 i n. 5960), en una publicació monogràfica que, pel fet d’haver assolit dues edicions en poc temps i
diferents llocs (Ponç CABANACH, Constituciones de Sanctacília; Lleida, 1866; Ponç
CABANACH, Constituciones de Sanctacília; Girona, 18752), deuria ésser prou útil i emprada en
la pràctica edificatòria i, d’altra banda i aquest cop parlem després havent-lo vist, en un opuscle
de marcat caràcter pràctic adreçat als cercles de l’edificació on, per explicar sumàriament la
regulació jurídica aleshores vigent en matèria de servituds, no sols esmentava les disposicions
del Recognoverunt Proceres i les Ordinacions d’en Sanctacilia sinó també i sobretot la
doctrina del Dret comú al respecte (Poncio CABANACH, Prontuario jurídico y elementos
prácticos para exercer el arte de edificar sin agravio del vecino escrito por ...; Barcelona,
sense data [= 1782]). Però, la popularitat de les Ordinacions va traspassar els àmbits jurídic i
edificatori per arribar anecdòticament, fins i tot, al poètic com ho demostra la publicació
pòstuma d’un assaig de versificació dels seus continguts (Enric OLIVER I RODRÍGUEZ, «Les
Ordinacions de Sanctacilia» in Revista Jurídica de Cataluña; núm. 29 (juliol 1923), 289-297 i
(agost-setembre 1923), 337-340).
26. Jacobus CANCERIUS, Variarum Resolutionum Iuris Caesarei, Pontificii et Municipalis
Principatus Cathaloniae; Barcelona, 1608, pars III, cap. 4, núm. 1, 73: «[...] Cum multa, in
materia servitutum, disponant ordinationes, & consuetudines, vulgo dictae de Sancta Cilia, quae
licet locales sint Barcinonis, fere per totam Cathaloniam receptae sunt, [...].».
27. El fet que el Recognoverunt Proceres i les Ordinacions d’en Sanctacilia eren costums
que havien esdevingut lleis ja fou advertit per Dou; però, aquest autor en cap moment es va
plantejar ni el com ni el quan d’aquest procés (Ramon Lázaro de DOU Y DE BASSÓLS,
Instituciones del Derecho público general de España con noticia particular de Cataluña y de las
principales reglas de gobierno en cualquier Estado; Madrid, 1800, I, [Reedició anastàtica:
Barcelona, 1975], 51-52, § 27).
38
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
conclusió del jurista del segle XVII Andreu Bosch,28 recollida modernament per Egea-Gay, era que dins del terme de la ciutat de Barcelona no
calia provar ni el seu contingut ni la seva observança; però, en canvi,
quan es tractés d’un altre indret de Catalunya, s’havia d’entendre que
calia provar que el costum en qüestió era observat.29 Però, no pas en base
de la seva escriptura, sinó de la generalització de l’observança.30
28. Andreu BOSCH, Summari, índex, o epítome dels admirables, y nobilíssims títols de
honor de Cathalunya, Rosselló, y Cerdanya, y de les gràcies, privilegis, prerrogatives,
preheminencies, llibertats, è immunitats gosan segons les pròpies, y naturals lleys; Perpinyà,
1628 [Reedició anastàtica: Barcelona-Sueca, 1974, lib. V, cap. X, apartat 4, 516b]: «[...] Altres
costumes hi ha en Cathalunya en quiscuna Ciutat, y terra, y en particular en la Ciutat de
Barcelona, les de Santacilia, les de Recognoverunt proceres, y altres totes estes ja son compilades
al segon volum de les lleys baix de sos propris titols, de les quals fan llarch comment los
Practichs. Estes costumes son sols locals de la Ciutat de Barcelona, si be son rebudes per la major
part de Cathalunya, ahont estan obligades a observar a occasio de la consuetut, y no en les demes
parts ahont no son rebudes, ni consta de observansa, y quant ho sian se ha de provar. [...].».
29. Recordem que, en el cas de Girona, un privilegi reial de 17.7.1338 requeria el testimoni
per escrit dels Consellers barcelonins per avalar l’aplicació d’algun costum barceloní a Girona,
és a dir, la prova de la seva observança (Ferran VALLS I TABERNER, «Els antics privilegis de
Girona i altres fonts documentals de la compilació consuetudinària gironina de Tomàs Mieres»
in Estudis Universitaris Catalans; núm. 13 (1928), 171-217, esp. 195-196, d. 16; Josep Maria
PONS GURI, Les col·leccions de costums de Girona. A cura de ...; Barcelona, 1988, 24 i n. 1).
30. Joan EGEA FERNÀNDEZ et Josep Maria GAY ESCODA, «Eficàcia de les normes a la
tradició jurídica catalana des de la baixa edat mitjana fins al Decret de Nova Planta» in Revista
Jurídica de Cataluña; núm. 78-3 (juliol-setembre 1979), 505-586, esp. 549.
III. L’EXPERIÈNCIA JURÍDICA ROMANA EN RELACIONS
DE VEÏNATGE REFERENTS A EDIFICACIÓ
En la mesura que l’edificació només és una manifestació del dret
de propietat i com les relacions de veïnatge implicades no es poden
desvincular d’aquest nucli vertebrador, oferim tot seguit una visió de
conjunt del rerafons històric d’aquesta problemàtica en el dret romà.
III.1. Dret romà arcaic
Derivada de la cabana prehistòrica,31 la domus itàlica de l’època
arcaica era una construcció closa envers l’exterior i que rebia l’aire i la
llum des de l’interior. De fet, aquesta domus era una construcció tancada sobre si mateixa que, donant literalment l’esquena a la resta d’edificis, tendia a l’autosuficiència32 i restava físicament separada de les
31. Encara que tothom admet que cal cercar els seus orígens en les cabanes pre-històriques
(conegudes mercès al costum de la cultura villanovana d’incloure’n petits models en fang dintre
dels aixovars funeraris), la forma constructiva més propera a la domus itàlica són les tombes
etrusques (el model invocat és la tomba de Mercareccia on s’aprecia una obertura quadrangular
relativament gran al centre del sostre que conforma l’atri); però, superant l’inconvenient de veure’n
només l’interior, hom s’ha pogut fer una imatge força més acabada de la construcció amb l’ajut
inestimable d’una urna cinerària etrusca que, procedent de Clusium, té la forma d’una casa en
miniatura: és una construcció quadrangular amb una coberta en forma de tronc de piràmide i la
manca de vèrtex deixa una obertura central quadrada que, sens dubte, s’identifica amb l’atrium
que, segons els etimòlegs, tenia aquest nom perquè la seva funció originària era facilitar
l’evacuació dels fums de la llar i, conseqüentment, atrium derivaria de l’adjectiu ater (negre)
perquè la sutja hauria ennegrit les parets que l’envoltaven (A. ERNOUT et A. MEILLET, Dictionnaire
étymologique de la langue latine. Histoire des mots. Augmentée d’additions et de corrections
nouvelles par Jacques ANDRÉ; Paris, 19944, 54a-b, sv. atrium; A. WALDE et J.B. HOFMANN,
Lateinisches etymologisches Wörterbuch; Heidelberg, 19825, I, 76-77, sv. atrium). Pels orígens de
la domus itàlica i, en especial, les esmentades cabanes villanovanes, tomba etrusca de Mercareccia
i urna cinerària etrusca de Clusium, vid. P. MONCEAUX, «Domus» in Ch. DAREMBERG et Edm.
SAGLIO, Dictionnaire des antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments;
Paris, 1892, II.1 [Reedició anastàtica: Graz, 1969, II.1], 337a-362b, esp. 349a-350b (cabanes dels
aixovars: figs. 2508, 2509 i 2510; tomba etrusca: fig. 2512; urna cinerària: fig. 2511); Jacques
HEURGON, La vida cotidiana de los etruscos. Traducción de Flor Herrero Alarcón; Madrid, 1994
(orig. 1961), 200-219 (tomba etrusca: fig. 33; urna cinerària: fig. 34); Alexander G. MCKAY,
Houses, Villas and Palaces in the Roman World; London, 1975, 11-29 (cabanes dels aixovars:
làms. 1-2; urna cinerària: làm. 13); E. GUHL et W. KONER, Los romanos. Su vida y costumbres.
Traducción de María Jesús Sevillano; Madrid, 1997, § 15, 87-90 (urna cinerària: fig. 60).
32. La domus itàlica era una vivenda unifamiliar, d’una planta i amb espais interiors
monofuncionals que estaven organitzats entorn de l’atrium com a eix i nucli vertebrador. La força
centrípeta de l’atri com a eix orientava la domus envers l’interior i la cloïa sobre si mateixa: les
vistes exteriors (poques finestres i petites) eren sacrificades per mitigar el calor estival i, com a
40
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
altres cases per una zona de no contacte anomenada ambitus.33 En
conjunt, cada domus tenia la fesomia d’una fortificació34 i, enlloc
contraprestació, l’atri assumia la funció d’òrgan vivificador que creava un hàbitat tendencialment
autosuficient ja que, gràcies a ell i des del seu mateix interior, la casa s’autoproporcionava els
elements vitals (aire, llum i aigua de pluja que, mercès al binomi impluvium-compluvium,
s’acomboiava i emmagatzemava en una cisterna) i evacuava el perniciós fum de la llar (com hem
vist en la nota anterior, aquesta darrera era la seva funció originària que, evidentment, no es pot
desvincular de la llar com a font de calor per cuinar i escalfar-se). Cada casa disposava d’una fossa
sèptica on s’aplegaven les aigües fecals. Tanmateix, una necessitat era impossible de satisfer des
de l’interior: el desguàs de l’aigua pluvial (per les implicacions d’aquest fet, vid. infra n. 35). Per la
configuració de la domus itàlica que té el seu paradigma arqueològic en l’anomenada domus
pompeiana, vid. P. MONCEAUX, «Domus» in Ch. DAREMBERG et Edm. SAGLIO, Dictionnaire des
antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments; Paris, 1892, II.1 [Reedició
anastàtica: Graz, 1969, II.1], 337a-362b, esp. 350b-351b; Ugo Enrico PAOLI, Urbs. La vida en la
Roma antigua. Traducción del italiano por J. Farrán y Mayoral y Natividad Massanés; Barcelona,
19734 (orig. 19516), 65-67 (plànols: figs. 19-22); Alexander G. MCKAY, Houses, Villas and Palaces
in the Roman World; London, 1975, 30-63 (plànols i reconstrucció: figs. 3-4, 8); Jean-Pierre
ADAM, La construcción romana. Materiales y técnicas. Traducción de Cristina Colinas Carbajo;
León, 1996 (orig. 1989), 319-342 (figs. 665-722); E. GUHL et W. KONER, Los romanos. Su vida y
costumbres. Traducción de María Jesús Sevillano; Madrid, 1997, § 15, 90-97 (figs. 61-65).
33. Vid. XII Tab. 7,1 [ex VAR. De lin. lat. 5,22]: «[...] etiam ambitus iter, quod circumeundo
teritur: nam ambitus circuitus; ab eoque Duodecim Tabularum interpretes “ambitum parietis”
circuitum esse describunt. [...].» [VARRÓN, De lingua latina. Edición bilingüe. Introducción,
traducción y notas de Manuel-Antonio MARCOS CASQUERO; Barcelona-Madrid, 1990, 16-18]; [ex
MAECIAN. Assis distr. 46]: «Denarius primo asses decem valebat, unde et nomen traxit; quinarius
dimidium eius, id est quinque asses, unde et ipse vocatur; sestertius duos asses et semissem,
quasi semis tertius, Graeca figura ª$*@:@< º:4JV8"<J@<. Nam sex talenta et semitalentum eo
verbo significant. Lex etiam duodecim tabularum argumento est, in qua duo pedes et semis
sestertius pes vocatur." [Volusius MAECIANUS, «Assis distributio, item vocabula ac notae
partium in rebus, pecunia in aere numerata, pondere, mensura.» in Iurisprudentiae
anteiustinianae reliquias in usum maxime academicum compositas a Ph. Eduardo HUSCHKE.
Editione sexta aucta et emendata ediderunt E. SECKEL et B. KUEBLER; Lipsiae, 1908, I, 408-418,
esp. 414]. Vid. també FEST. De Verb. Sign. sv. insulae [ed. LINDSAY, 98-99]: «Insulae dictae
proprie, quae non iunguntur communibus parietibus cum vicinis, circumituque publico aut
privato cinguntur; a similitudine videlicet earum terrarum, quae in fluminibus ac mari eminent,
suntque in salo.» i ambitus [ed. LINDSAY, 5]: «Ambitus proprie dicitur circuitus aedificiorum
patens in latitudinem pedes duos et semissem, in longitudinem idem quod aedificium: [...].»; [ed.
LINDSAY, 15]: «Ambitus proprie dicitur inter vicinorum aedificia locus duorum pedum et
semipedis ad circumeundi facultatem relictus. [...].»; D. 8,2,14 [Papir. 1 const.]: «Imperatores
Antoninus et Verus Augusti rescripserunt in area, quae nulli servitutem debet, posse dominum
vel alium voluntate eius aedificare intermisso legitimo spatio a vicina insula.». Sobre aquesta
prescripció, vid. G. HUMBERT, «Ambitus» in Ch. DAREMBERG et Edm. SAGLIO, Dictionnaire des
antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments; Paris, 1877, I.1 [Reedició
anastàtica: Graz, 1969, I.1, 223b-224b]; Vittorio SCIALOJA, Teoria della proprietà in diritto
romano; Roma, 1928, I, 338 i ss.; Anne-Marie PATAULT, «Réflexions sur les limitations au droit
de propriété à Rome jusqu’à la fin de la République» in Revue historique de droit français et
étranger; núm. 55 (1977), 239-256, esp. 242 i ss.; Antonio PALMA, «Iura vicinitatis». Solidarietà
e limitazioni nel rapporto di vicinato in diritto romano dell’età classica; Torino, 1988, 55-65.
34. A banda que aquest terme aculli adequadament la imatge que transmet la domus itàlica,
les recents descobertes dels anomenats «palaus» protohistòrics de Murlo i Acquarossa (període
JAUME RIBALTA I HARO
41
d’una ciutat, hi havia un agregat de cases on el carrer com a tal no existia sinó que només era l’espai buit que, per defecte, deixaven les cases
al seu voltant. Com a signe, l’ambitus fou i encara és considerat la cosificació d’un règim extrem i estricte d’independència fundiària i l’acabada expressió de l’absolutesa del dret de propietat aleshores existent;
però, recentment, se l’ha reinterpretat com un estri adreçat a separar els
propietaris que no només confortava els respectius drets de propietat
dins dels seus límits sinó que garantia la seva mútua i recíproca pacífica convivència ja que evitava qualsevol fricció i interferència.35
orientalitzant recent de la cultura lazial, segle VI ab.C.) no sols tenen la mateixa estructura
tectònica sinó que les decoracions interiors conservades presenten un estil de vida guerrer que,
sense gaires dificultats, justifica l’etiqueta de fortificació que li hem atribuït (per aquesta època i
palaus, vid. Mario TORELLI, «Archaic Rome between Latium and Etruria» in F.W. WALBANK,
A.E. ASTIN, M.W. FREDERIKSEN et R.M. OGILVIE (eds.), The Cambridge Ancient History. VII.2.
The Rise of Rome to 220 B.C.; Cambridge, 19892, 30-51, esp. 39-48 (planta de Murlo, alçat i
reconstrucció d’Acquarossa: figs. 7, 9 i 10); Mario TORELLI, Historia de los etruscos.
Traducción castellana de Teófilo de Lozoya; Barcelona, 1996 (orig. 19903), 83-88, esp. 84-85
(planta de Murlo i alçat d’Acquarossa: figs. 20-21); Tim J. CORNELL, Los orígenes de Roma. c.
1000-264 a.C. Italia y Roma de la Edad del Bronce a las guerras púnicas. Traducción
castellana de Teófilo de Lozoya; Barcelona, 1999 (orig. 1995), 120-128).
35. Acollit en les XII Tab. i d’obligat compliment per cada propietari, l’ambitus era un espai
buit i lliure de 2,5 peus (= 0,73925 m.) d’ample que envoltava completament cada casa (XII Tab.
7,1 [ex VAR. De lin. lat. 5,22; MAECIAN. Assis distr. 46; FEST. De Verb. Sign. 5, 15 i 98-99 L, sv.
ambitus, ambitus i insulae]; per aquests textos, vid. supra n. 33) de tal manera que, entre dues
construccions, restava una separació global de 5 peus (= 1,4785 m.) (VOIGT, Baugesetze ..., 177178 i n. 13; HOMO, Rome ..., 554-555 = 433-434). En la mesura que se l’identifica amb l’iter
limitare que tenia la mateixa mida i semblantment envoltava els llindars (fines) de les finques
rurals, aquest ambitus urbà també deuria ésser semblantment inusucapible (XII Tab. 7,4 [ex CIC.
De leg. 1,21,55]). Per les mides longitudinals romanes i la valoració de 0,2957 m. que hem
adoptat pel peu romà, vid. Friedrich HULTSCH, Griechische und römische Metrologie; Berlin,
18822 [Reedició anastàtica: Graz, 1971, § 11-12 i 14, 74-82 i 88-98, esp. § 14.6, 98]. Malgrat les
discrepàncies a l’hora de valorar-ne el seu significat jurídic, la historiografia actual descarta que
la funció de l’ambitus fós religiosa com Fustel de Coulanges defensava (per Fustel i Humbert
que el segueix, aquesta separació defensava el culte domèstic de qualsevol contaminació externa;
vid. Numa Dionisio FUSTEL DE COULANGES, La ciudad antigua. Traducción del francés por
Carlos A. Martín; Barcelona, 1987 (orig. 1864), 76-77; G. HUMBERT, «Ambitus» in Ch.
DAREMBERG et Edm. SAGLIO, Dictionnaire des antiquités grecques et romaines d’après les
textes et les monuments; Paris, 1877, I.1 [Reedició anastàtica: Graz, 1969, I.1], 223b-224b, esp.
223b) i, a la llum de la semblant fesomia que presenta l’iter limitare, tendeix a acceptar la
viabilitat urbana com l’explicació més plausible (BONFANTE, Corso II.1. ..., 269-270 i n. 1-2 i
280-281 = 316-317, n. 1-2 i 330-331; Alan WATSON, The Law of Property in the Later Roman
Republic; Oxford, 1968 [Reedició anastàtica: Aalen, 1984], 114-116; Alan WATSON, Rome of the
XII Tables. Persons and Property; Princeton, 1975, 158). Apartant-se una mica d’aquesta visió
amb l’ajut del verb circumeo que compareix en les fonts (VAR. De lin. lat. 5,22; FEST. De Verb.
Sign. 15 L; per aquests textos, vid. supra n. 33), recentment s’ha remarcat que aquest circuit al
voltant de la casa atorgava al propietari la facultat de circumval·lar-la (Anne-Marie PATAULT,
42
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
III.2. Dret romà clàssic
Com en d’altres àmbits, les guerres púniques també van ésser un
tombant històric per l’arquitectura domèstica i l’urbanisme romans.
Fruit de l’acció combinada de diferents factors i durant l’època tardorepublicana, hom va assistir a Roma als inicis de grans transformacions
urbanístiques36 i, entre els canvis, cal esmentar l’aparició de la insula
«Réflexions sur les limitations au droit de propriété à Rome jusqu’à la fin de la République» in
Revue historique de droit français et étranger; núm. 55 (1977), 239-256, esp. 242-250 i, en
concret, 249; Antonio PALMA, Iura vicinitatis. Solidarietà e limitazioni nel rapporto di vicinato
in diritto romano dell’età classica; Torino, 1988, 55-65, esp. 63-64). Però, com la vessant lúdica
i/o estètica del passeig entorn de la casa li deuria semblar insuficient per justificar la norma,
Patault afegia una raó pràctica de collita pròpia: mercès a l’ambitus, el propietari podia reparar el
seu edifici sense molestar el veí. Aquesta mateixa insatisfacció ens ha dut a repensar el problema
amb l’ajut de tres testimonis diferents: d’una banda, una inscripció trobada al Quirinal palesa el
caràcter privat de l’espai ocupat per l’ambitus (Corpus Inscriptionum Latinarum. VI.4.1.
Inscriptiones Urbis Romae latinae. Collegerunt Guilelmus HENZEN et Iohannes Baptista de
ROSSI. Eugenius BORMANN. Edidit Christianus HUELSEN; Berlin, 1894 [Reedició anastàtica:
Berlin, 1968, 2888, núm. 29788] [= Hermannus DESSAU, Inscriptiones latinae selectae;
Chicago, 1979, II, 474, núm. 5988]: «Inter duos parietes ambitus privat Flavi Sabini.») la qual
cosa significa que el llindar del solar edificat abastava els 2,5 peus; d’altra banda, la ja esmentada
urna cinerària de Clusium en forma de casa presenta una taulada a dues vessants de les quals una
desguassa en l’atri (impluvium) i l’altra a l’exterior mitjançant uns alers que, sobresortint dels
murs, deurien desguassar dins de l’ambitus per no molestar el veí (per aquesta urna, vid. supra n.
32) i, finalment, Ciceró recorda una definició —segons ell, maldestra— de P. Scaevola segons la
qual l’ambitus servia per protegir les parets del fluxe d’aigua (CIC. Top. 4,24: «[...]: Quoniam P.
Scaevola id solum esse ambitus aedium dixerit, quod parietis communis tegendi causa tectum
proiceretur, ex quo tecto in eius aedis qui protexiret aqua deflueret, id tibi ius videri.»). En
conjunt i segons aquests testimonis, la principal funció de l’ambitus hauria estat coronar
l’autosuficiència tot permetent el desguàs de l’aigua pluvial sense l’ajut del veí i, sobretot, sense
causar cap immissió en la seva propietat. A més, el binomi funcional alers-ambitus sembla
imprescindible si tenim en compte que la manca d’alers (o uns alers d’unes dimensions superiors
a l’ambitus) en la taulada posava en perill la paret externa de la pròpia domus (o la del veí) ja que,
normalment construïda amb tolva (crudi lateres) i amb fonaments de pedra sense cimentar,
l’aigua de pluja projectada amb força per la pendent de la taulada no sols podia erosionar-la
fàcilment (de fet, Vitruvi recull la necessitat de reparar les clivelles que els canvis de temperatura
causaven en aquesta mena de murs; VITR. De arch. 2,3) sinó que podia filtrar-se casa endins.
Aquests perills es multipliquen si tenim en compte que les primeres taulades eren de fusta
(scandulae) i Roma restà coberta així fins les guerres pírriques (281 ab.C.) (PLIN. Nat. hist.
16,15,36: «Scandula e robore aptissima, mox e glandiferis aliis fagoque, facillima ex omnibus
quae resinam ferunt, sed minime durans praeterquam e pino. Scandula contectam fuisse Romam
ad Pyrrhi usque bellum annis CCCCLXX Cornelius Nepos auctor est. [...].» [Gaius PLINIUS
Secundus, Naturalis historia. Libri XII-XVI. With an english translation by H. RACKHAM;
Cambridge-London, 1945, IV, 412]) quan foren substituïdes per les teules (tegulae-imbrices)
(VOIGT, Baugesetze ..., 176; HOMO, Rome ..., 547 i n. 945 = 428 i n. 42).
36. Per les grans transformacions urbanístiques de la Roma tardorepublicana i inicis del
Principat, vid. Paolo SOMMELLA, Italia antica. L’urbanistica romana; Roma, 1988, 240-250;
JAUME RIBALTA I HARO
43
com el nou tipus d’habitatge romà. Resultat sobretot de l’augment de
la densitat demogràfica, la creixent demanda de vivendes no sols encarí el preu del sòl urbà sinó que la decisiva intervenció d’algunes innovacions en els materials de construcció37 va acomboiar els esforços per
Pierre GROS, «L’organizzazione dello spazio pubblico e privato» in Arnaldo MOMIGLIANO et
Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma. II. L’impero mediterraneo. 1. La repubblica imperiale;
Torino, 1990, 133-142; Pierre GROS, «L’urbanesimo romano dopo le guerre d’Oriente» in
Arnaldo MOMIGLIANO et Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma. II. L’impero mediterraneo. 1.
La repubblica imperiale; Torino, 1990, 385-398; Paolo SOMMELLA et Luisa MIGLIORATI, «Il
segno urbano» in Arnaldo MOMIGLIANO et Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma. II. L’impero
mediterraneo. 2. I principi e il mondo; Torino, 1991, 287-309; Paolo SOMMELLA, «Piani
regolatori e programmazione urbanistica a Roma tra la fine della Repubblica e la prima età
imperiale» in Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. La ciutat en el món
romà. I. Ponències; Tarragona, 1994, 363-369.
37. Per no enterbolir endebades l’exposició d’un procés històric que per si mateix ja és
força complicat, hem relegat a aquesta seu l’esment de dos aspectes que permeten matisar
l’explicació efectuada: d’una banda i essent imprescindible el seu concurs, la violació
convencional de l’ambitus mitjançant la paries communis segurament ja s’havia iniciat en un
moment històric anterior al que ens ocupa tal i com ho permet suposar el relat d’alguns
historiadors antics que, a l’explicar la reconstrucció endegada a Roma després de l’incendi
gàl·lic (387-390 ab.C.), atribueixen a les presses no sols la desconnexió entre les xarxes viària i
de clavegueres sinó també l’edificació dels espais buits que, sense massa esforç, cal identificar
amb els ambitus (DIOD. SIC. 14,116; PLUT. Cam. 22,1,7; TAC. Ann. 15,43 i, sobretot, LIV.
5,55,4-5: «Festinatio curam exemit vicos derigendi, dum omisso sui alienique discrimine in
vacuo aedificant. Ea est causa quod veteres cloacae, primo per publicum ductae, nunc privata
passim subeant tecta, formaque urbis sit occupatae magis quam divisae similis.» [Titi LIVI, Ab
urbe condita. I. Libri I-V. Recognovit et adnotatione critica instruxit Robertus Maxwell OGILVIE;
Oxonii, 1974, 391]) i, d’altra banda, cal tenir present que la diferent composició social dels
barris de la ciutat va produir reaccions heterogènies ja que, mentre la baixa densitat demogràfica
va impermeabilitzar els barris acomodats que restaren fidels a la domus itàlica com a cèl·lula
edificatòria, els barris d’arrel plebea presentaven unes condicions de saturació demogràfica i
arquitectònica que les noves aportacions aconduiren al canvi qualitatiu: una elevada
concentració demogràfica es conjugava amb unes construccions desordenades, fetes amb
materials poc sòlids i seguint el patró d’acoblar en un mateix bloc —més o menys aïllat—
habitatges i botigues-obradors (tabernae) i, com hem dit, és en aquest darrer àmbit on l’augment
del preu del sòl urbà es notà més (evidentment, l’especulació hi va col·laborar i en condicions
força favorables ja que l’estricte caràcter urbà del tràfec comercial i la manca d’un sistema eficaç
de comunicacions estroncaven de soca-rel qualsevol intent d’ubicar-se en indrets allunyats i més
barats) i, sota la influència hel·lenística, s’aprofitaren les innovacions en materials de
construcció per edificar en alçada. Sobre el conjunt d’aquest procés històric, vid. el dens,
ponderat i imprescindible estudi de Luigi CAPOGROSSI COLOGNESI, La struttura della proprietà
e la formazione dei «iura praediorum» nell’età repubblicana; Milano, 1976, II, § 15, 286-307.
Per les innovacions tecnològiques que van fer possible aquest procés (en especial, l’opus
caementicium) i que són el fonament per datar-lo entre finals de segle III i inicis del segle II ab.C.,
vid. Giuseppe LUGLI, La tecnica edilizia romana con particolare riguardo a Roma e Lazio. I.
Testo; Roma, 1957, 363-442, esp. 375-385; Axel BOËTHIUS et J.B. WARD-PERKINS, Etruscan
and Roman Architecture; Harmondsworth-Baltimore, 1970, 118-119; Pietro SCURATI-
44
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
satisfer-la envers la mitgeria i les construccions en alçada (insula).38 La
vetusta normativa de l’ambitus va esdevenir insuficient per regular les
MANZONI, L’architettura romana. Dalle origini a Giustiniano; Milano, 1991, 9-33; Jean-Pierre
ADAM, La construcción romana. Materiales y técnicas. Traducción de Cristina Colinas
Carbajo; León, 1996 (orig. 1989), 82-84, esp. 83 i 138-140. Encara que és una qüestió menor i
com alguns eminents historiadors del dret no tenen cap inconvenient en afirmar que la principal
innovació fou la introducció del «cemento» (Luigi CAPOGROSSI COLOGNESI, La struttura della
proprietà e la formazione dei «iura praediorum» nell’età repubblicana; Milano, 1976, II, § 15,
300 i, seguint-lo, Francisco L. PACHECO, Las servidumbres prediales en el derecho histórico
español; Lleida, 1991, 60), recollim el pertinent aclariment d’un tècnic en la matèria avisant de
l’anacronisme que es comet a l’emprar aquest terme en seu historiogràfica: «Finalmente, no se
podría dejar de hablar de los cementos, debido a la frecuencia con que esta palabra aparece en
numerosos textos que hablan de arquitectura romana. Etimológicamente, caementa designa
curiosamente, no al aglomerante (ya se trate de arcilla, cal o yeso), sino a los guijarros que se
mezclaban con dicho aglomerante para la preparación de las mamposterías; así es como el opus
caementicium define este tipo de técnica; habiéndose convertido la cal en el aglomerante
habitual, hubo una confusión, y luego una transferencia de vocablo, convirtiéndose el cemento
en mortero y luego sólo en aglomerante. Como conviene respetar la terminología definida ahora
de forma estricta por la técnica, hay que reservar esta palabra para designar al —o, más bien, a
los cementos— que son mezclas artificiales de cal con arcilla y sales metálicas (generalmente,
óxidos de hierro y óxidos de manganeso). Estos tipos de mezclas eran, evidentemente,
desconocidos por los romanos, por ello el término cemento debe descartarse completamente.»
(Jean-Pierre ADAM, La construcción romana. Materiales y técnicas. Traducción de Cristina
Colinas Carbajo; León, 1996 (orig. 1989), 76).
38. Els propietaris extreien el màxim rendiment del seu solar construint insulae, és a dir,
edificis amb diferents nivells (contignationes) que, després de dividir-los internament en
departaments de 2 o 3 habitacions cadascun (caenacula), llogaven per separat tot multiplicant
així els seus guanys (al respecte, vid. Susan D. MARTIN, The Roman Jurists and the
Organization of Private Building in the Late Republic and Early Empire; Bruxelles, 1989). Sota
la pressió de les noves condicions econòmiques, l’ambitus deixà d’ésser la garantia de la
recíproca independència fundiària per esdevenir un espai mort, una preuada riquesa que fins
aleshores s’havia estat malbaratant i que ara les noves condicions exigien mobilitzar tot
aprofitant mútuament aquest espai mitjançant el recurs a la paries communis: per mutu i recíproc
benefici, els veïns colindants decidien apegar les seves construccions perquè, compartint el mur
de recolzament, ambdós aixamplaven en 2,5 peus l’espai habitable de les seves cases. Respecte
la situació precedent, aquesta nova forma d’edificar era revolucionària; però, com tots els canvis,
oferia aventatges i tenia inconvenients. Com si d’un mitjó s’hagués tractat, aquestes noves
construccions capgiraren l’estructura de la casa romana: el nou edifici restava obert i abocat a
l’exterior, de l’exterior en rebia l’aire, les llums i les vistes, de l’exterior s’havia de procurar
l’aigua, desguassava les aigües pluvials i evacuava els fums directament al carrer, és a dir, a
l’exterior. Aquesta nova configuració va facilitar el naixement i el desenvolupament de les
servituds urbanes. Com a contrapartida, hi havia dos inconvenients. L’abans impossible i
innecessària concurrència-competència per aconseguir determinats recursos imprescindibles
per la vida humana esdevenia ara obligada convivència i necessària compartició de recursos ja
sigui en sentit positiu o negatiu, és a dir, no arrabassant-los al veí. Les immissions esdevingueren
un problema normal i corrent de la convivència urbana: no sols les parets mitgeres facilitaven el
trànsit d’humitats d’una llar a una altra o la construcció en alçada comportava que els veïns dels
nivells superiors se les haguessin de veure amb els fums —per naturalesa, ascendents— dels
JAUME RIBALTA I HARO
45
complexes relacions entre uns edificis que, capgirant l’estructura tradicional de la casa romana, ara estaven decididament oberts i abocats a
l’espai exterior i que depenien d’ell per satisfer les necessitats dels seus
habitants. Desactivat l’ambitus, el buit que deixà fou assumit per institucions d’un marcat caràcter convencional: l’antiga coordinació negativa
de l’ambitus fou substituïda per la cooperació positiva de la mitgeria
(paries communis)39 i la voluntària subordinació utilitària dels predis
habitatges inferiors o dels obradors menestrals veïns sinó que, en la mesura que els carrers
generats per la normativa de l’ambitus eren força estrets, és evident que les finestres que ara
s’obrien facilitaven les ingerències. D’altra banda i a partir d’ara, neixia el carrer com a espai
públic. El carrer es socialitzava: d’ésser l’espai que no era de ningú (espai exterior que, per
defecte, deixaven les cases en el seu entorn per transitar) esdevenia espai d’interès, utilitat i
sobretot preocupació pública perquè l’alçada i la direcció exterior dels nous edificis generava
dues grans menes de perills: d’una banda i des de les alçades, no només hi havia perill que
devallessin substàncies sòlides o líquides sinó que, a causa de la fragilitat constructiva,
s’esfrondessin edificis sencers i, d’altra banda, amb uns edificis on hi sovintejava la fusta com a
material de construcció, que es calentaven amb brassers, s’il·luminaven de nit amb torxes, on no
hi havia grans quantitats d’aigua a mà i que ara restaven oberts a l’exterior, qualsevol espurna o
petit incendi domèstic amenaçava amb propagar-se i engolir la ciutat sencera (per les
esmentades condicions de vida en la Roma de les insulae, vid. Jérôme CARCOPINO, La vida
cotidiana en Roma en el apogeo del Imperio; Madrid, 19964 (orig. 1939), 43-77). En conjunt, el
carrer esdevenia un problema de seguretat i exigia la intervenció de l’autoritat pública en la seva
tutela. Per l’estructura de la insula romana el paradigma arqueològic de la qual és la insula
ostiense, vid. Alexander G. MCKAY, Houses, Villas and Palaces in the Roman World; London,
1975, 64-79; A.J. BROTHERS, «Urban Housing» in Ian M. BARTON (ed.), Roman Domestic
Buildings; Exeter, 1996, 33-63.
39. Primitivament, les cases romanes es construïen amb parets de maons (latericius paries)
recolzats en fonaments de pedra (caementicius paries). Els maons eren crus o de tova (crudi
lateres) d’1,5 peus de llarg (= 0,443 m.) x 1 peu d’ample (= 0,295 m.) i es col·locaven a l’ample
de tal manera que es generava un mur d’1,5 peus de gruix (= 0,443 m.). El creixement en alçada
obligà a augmentar el gruix dels murs exteriors per suportar el pes i, per fer-ho, es multiplicà el
nombre de filades de maons: a) paries biplinthius: dues filades de maons amb un gruix de 3 peus
(= 0,885 m.); b) paries triplinthius: tres filades de maons amb un gruix de 4,5 peus (= 1,32 m.).
La progressiva reducció de les filades per guanyar espai provocà la intervenció de l’autoritat
(VOIGT, Baugesetze ..., 176-177 i 179; HOMO, Rome ..., 548-549 = 429). A través d’un testimoni
indirecte de pes com Vitruvi, hi ha rastre d’unes lleis públiques que obligaven a construir la
paries communis d’un peu i mig de gruix (VITR. De arch. 2,8,17: «Leges publicae non patiuntur
maiores crassitudines quam sesquipedales constitui loco communi; ceteri autem parietes, ne
spatia angustiora fierent, eadem crassitudine conlocantur. Latericii vero, nisi diplinthii aut
triplinthii fuerint, sesquipedali crassitudine non possunt plus unam sustinere contignationem.
[...].» [VITRUVIUS, De Architectura. Edited from the Harleian manuscript 2767 and translated
into english by Frank GRANGER; Cambridge-London, 1931, I, 126]; PLIN. Nat. hist. 35,49,173:
«[...] Romae non fiunt talia aedificia, quia sesquipedalis paries non plus quam unam
contignationem tolerat, cautumque est, ne communis crassior fiat, nec intergerivorum ratio
patitur.» [Gaius PLINIUS SECUNDUS, Naturalis Historia. Libri XXXIII-XXXV. With an english
translation by H. RACKHAM; Cambridge-London, 1952, IX, 388]). Al respecte, vid. VOIGT,
46
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
assolida mercès al naixement i desenvolupament de les servituds urbanes
(iura praediorum urbanorum);40 però, aquestes innovacions van conviu-
Baugesetze ..., 181; BONFANTE, Corso II.1. ..., 269-270 i n. 1 = 317 i n. 5; HOMO, Rome ..., 549 i
n. 950-951 = 429 i n. 47-48. Sobre la disciplina jurídica de la paries communis, vid. Max KASER,
Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische Recht;
München, 19712, § 98.I.3, 405 i n. 9; Antonio PALMA, «Iura vicinitatis». Solidarietà e
limitazioni nel rapporto di vicinato in diritto romano dell’età classica; Torino, 1988, 199-226.
40. Si bé alguns autors (en especial, Grosso) sostenen que les servituds urbanes van ésser el
producte de la interacció entre creixement demogràfic i superació de la normativa de l’ambitus
tot situant els inicis d’aquest procés en el segle IV ab.C. arran de la reconstrucció endegada
després de l’incendi gàl·lic (per aquest incendi i posterior reconstrucció, vid. supra n. 38; per
aquesta teoria, vid. Giuseppe GROSSO, Le servitù prediali nel diritto romano; Torino, 1969, 50;
Giuseppe GROSSO, Schemi giuridici e società nella storia del diritto privato romano.
Dall’epoca arcaica alla giurisprudenza classica: diritti reali e obbligazioni; Torino, 1970, 253;
Constantin St. TOMULESCU, «Sur la loi Scribonia de usucapione servitutium» in Revue
Internationale des Droits de l’Antiquité; núm. 17 (1970), 329-343, esp. 332; Giuseppe GROSSO,
«Schemi giuridici e società dall’epoca arcaica di Roma alla giurisprudenza classica: lo sviluppo
e la elaborazione dei diritti limitati sulle cose» in Hildegard TEMPORINI (ed.), Aufstieg und
Niedergang der römischen Welt. II. Von den Anfängen Roms bis zum Ausgang der Republik;
Berlin-New York, 1972, 134-162, esp. 145), avui en dia no sols l’arqueologia ha minimitzat
l’abast destructiu d’aquest incendi que, segons es diu, fou magnificat pels historiadors posteriors
(Tim J. CORNELL, «Rome and Latium to 390 B.C.» in F.W. WALBANK, A.E. ASTIN, M.W.
FREDERIKSEN et R.M. OGILVIE (eds.), The Cambridge Ancient History. VII.2. The Rise of Rome
to 220 B.C.; Cambridge, 19892, 243-308, esp. 302-308; Pierre GROS, «L’organizzazione dello
spazio pubblico e privato» in Arnaldo MOMIGLIANO et Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma.
II. L’impero mediterraneo. 1. La repubblica imperiale; Torino, 1990, 133-142, esp. 133-134 i n.
4; Tim J. CORNELL, Los orígenes de Roma. c. 1000-264 a.C. Italia y Roma de la Edad del
Bronce a las guerras púnicas. Traducción castellana de Teófilo de Lozoya; Barcelona, 1999
(orig. 1995), 363-368) sinó que s’ha posat de relleu (en especial, Capogrossi Colognesi) que els
factors esmentats són condicions necessàries però no suficients per explicar l’aparició
d’aquestes institucions jurídiques: d’una banda, el creixement demogràfic més o menys lineal
que, des de les guerres samnites, va tenir Roma no tenia perquè necessàriament traduir-se en un
creixement urbà vertical sinó que el relativament abundós espai horitzontal sense edificar que
restava intramurs podia haver-lo absorbit; d’altra banda, si bé la violació de l’ambitus pot
explicar l’aparició de la paries communis, resulta per si sola insuficient per explicar el
naixement de les servituds urbanes si no es té en compte el nou tipus d’edifici en alçada que,
com ja hem vist (vid. supra text i n. 37-38), es començà a desenvolupar a cavall dels segles III-II
ab.C. i, finalment, hom considera que el factor decisiu fou la configuració d’uns nous edificis
alts, fràgils, mútuament recolzats per no esfondrar-se i encarats a l’exterior perquè, com ja ho
hem remarcat (vid. supra n. 38), generà un seguit d’interferències o immissions que, essent
imprescindibles però prohibides i no reconduïbles a l’esquema propietari aleshores vigent per
les servituds rústiques, es van vehicular convencionalment (a través de leges in mancipio dictae)
i entenent-les —en un esforç d’abstracció fins aleshores desconegut— com a iura in re aliena, és
a dir, com a drets i no com objectes de dret que era la visual aplicada en les servituds rústiques i,
naturalment, això ajudà a redefinir en el mateix sentit el conjunt sencer dels drets reals inclòs el
dominium (per aquesta teoria, vid. Justo GARCÍA SÁNCHEZ, «El origen de las servidumbres
prediales y su vinculación con las relaciones de vecindad en derecho romano» in Revista de
Derecho Notarial; núm. 85-86 (julio-diciembre 1974), 35-70, esp. 53-65 i, sobretot, Luigi
JAUME RIBALTA I HARO
47
re amb el reverdiment d’altres relacions de veïnatge (com, per esmentar
la més destacada, la normativa sobre el tignum iunctum41 que, des d’època decemviral, ja sancionava un altre límit al dret de propietat) que, per
via indirecta, acabaren afaiçonant les posteriors normatives urbanes.42
A mitjans de l’època imperial, va definir-se de forma relativament
orgànica un conjunt de disposicions adreçades a imposar una sèrie de
vincles a la propietat urbana a la llum d’un complexe d’exigències
constructives i urbanístiques. En les leges colonials i municipals, s’hi
poden trobar els primers testimonis de la preocupació de l’autoritat
pública per la conservació i estabilitat dels edificis. Des de la més antiga lex municipii Tarentini (90 ab.C.) fins les més recents lleis colonials
i municipals de la Bètica, arreu hi figura la prohibició de deteriorar o
enderrocar edificis (òbviament, privats) de la ciutat a no ésser que s’hagués assolit permís del senat ciutadà (senatus sententia) per fer-ho o bé
es volgués reedificar després.43
CAPOGROSSI COLOGNESI, La struttura della proprietà e la formazione dei «iura praediorum»
nell’età repubblicana; Milano, 1976, II, § 15, 286-307, esp. 302-303).
41. Vid. XII Tab. 6,8 [ex FEST. De Verb. Sign. sv. tignum (ed. LINDSAY, 502)]: «Tignum non
solum in aedificiis, quo utuntur, appellatur, sed etiam in vineis, ut est in XII: “Tignum iunctum
aedibus vineave et concapit ne solvito”.»; [ex D. 47,3,1,pr. (Ulp. 37 ad ed.)]: «Lex duodecim
tabularum neque solvere permittit tignum furtivum aedibus vel vineis iunctum neque vindicare
(quod providenter lex effecit, ne vel vinearum cultura turbetur): sed in eum, qui convictus est
iunxisse, in duplum dat actionem.». Sobre el tignum iunctum, vid. Generoso MELILLO, Tignum
iunctum; Napoli, 1964, 2 i ss.; Alan WATSON, «Tignum iunctum, the XII Tables and a Lost
Word» in Revue Internationale des Droits de l’Antiquité; núm. 21 (1974), 337-342; Alan
WATSON, Rome of the XII Tables. Persons and Property; Princeton, 1975, 164-165; Anne-Marie
PATAULT, «Réflexions sur les limitations au droit de propriété à Rome jusqu’à la fin de la
République» in Revue historique de droit français et étranger; núm. 55 (1977), 239-256, esp.
254 i ss.; Francesco MUSUMECI, «Vicenda storica del tignum iunctum» in Bullettino dell’Istituto
di Diritto Romano; núm. 81 (1978), 201-265; Luciano MINIERI, «Tab. 6,8: il tignum iunctum e la
coltura vinaria “a palo morto”» in Sodalitas. Studi in onore di Antonio Guarino; Napoli, 1984,
III, 1223-1232; Hannes HINKER, «Tignum iunctum» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für
Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 108 (1991), 94-122.
42. Com ja ho va remarcar Scialoja, la normativa sobre el tignum iunctum no sols fou el
criteri inspirador sinó que va ésser reconduïda envers la preocupació per la conservació dels
edificis que inunda la normativa posterior (Vittorio SCIALOJA, Teoria della proprietà in diritto
romano; Roma, 1928, I, 342).
43. Vid. Lex municipii Tarentini, § 4: «Nei quis in oppido quod eius municipi erit aedificium
detegito neive demolito neive disturbato, nisei quod non deterius restituturus erit, nisei de senatus
sententia. sei quis adversus ea faxit, quanti id aedificium fuerit, tantam pequniam municipio dare
damnas esto, eiusque pequniae quei volet petitio esto. [...].» [Salvator RICCOBONO (ed.), Fontes
Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682, núm. 18, 166-169, esp. 168-169]; Lex
coloniae Ursonensis, § 75: «Ne quis in oppido coloniae Iuliae aedificium detegito neve demolito
neve disturbato, nisi si praedes IIvirum arbitratu dederit se redaedificaturum, aut nisi decuriones
48
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
decreverint, dum ne minus L adsint, cum ea res consulatur. Si quis adversus ea fecerit, quanti ea
res erit, tantam pecuniam colonis coloniae Genetivae Iuliae dare damnas esto, eiusque pecuniae
qui volet petitio persecutioque ex hac lege esto.» [Salvator RICCOBONO (ed.), Fontes Iuris Romani
Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682, núm. 21, 177-198, esp. 184]; Lex municipii Malacitani,
§ 62: «Ne quis in oppido municipii Flavii Malacitani quaeque ei oppido continentia aedificia
erunt, aedificium detegito destruito demoliundumve curato, nisi de decurionum conscriptorumve
sententia, cum maior pars eorum adfuerit, quod restituturus intra proximum annum non erit. Quid
adversus ea fecerit, is quanti ea res erit, tantam pecuniam municipibus municipi Flavi Malacitani
dare damnas esto, eiusque pecuniae deque ea pecunia municipi eius municipii, qui volet cuique
per hanc legem licebit, actio petitio persecutio esto.» [Salvator RICCOBONO (ed.), Fontes Iuris
Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682, núm. 24, 208-219, esp. 214-215]; Lex
municipii Irnitani, § 62: «Ne quis in oppido municipi Flavi Irnitani, quaeque ei oppido continentia
aedificia erunt, aedificium detegito destruito demoliundumve curato, nisi de decurionum
conscriptorumve sententia, cum maior pars eorum adfuerit, quod restituturus intra proximum
annum non erit. Quid adversus ea fecerit, is quanti ea res erit, tantam pecuniam municipibus
municipi Flavi Irnitani dare damnas esto, eiusque pecuniae deque ea pecunia municipi eius
municipi qui volet cuique per hanc legem licebit actio petitio persecutio esto.» [Álvaro d’ORS et
Javier d’ORS, «Lex Irnitana (Texto bilingüe)» in Cuadernos Compostelanos de Derecho Romano;
núm. 1 (1988), 13-87, esp. 43]; Julián GONZÁLEZ, «The Lex Irnitana: A New Copy of the Flavian
Municipal Law» in The Journal of Roman Studies; núm. 76 (1986), 147-238, esp. 150 avisava de
la imminent publicació de l’anomenat Fragmentum Ostipponense (part del § 62 de la llei flàvia
municipal d’Estepa) per A. MARCOS POUS, «Fragmentos de la ley municipal de Ostippo» in
Corduba Archaeologica. Boletín del Museo arqueológico provincial de Córdoba; núm. 12 (1987),
43-63. Si bé és cert que, com hem indicat en el text, és possible identificar una sèrie de trets
homogenis entre totes aquestes disposicions (es prohibeix deteriorar o enderrocar els edificis de la
ciutat a no ésser que hom hagi assolit permís del senat ciutadà o es comprometi a reedificar i, en
cas de transgressió d’aquesta prohibició, no s’estableix una pena pecuniària fixa sinó que es valora
el dany causat i, com l’acció habilitada és popular, la condemna s’havia de repartir per meitats
entre l’aerarium ciutadà i el particular que havia endegat la demanda), cal adonar-nos que hi ha
diferències de detall que les individualitzen: d’una banda i respecte el permís del senat ciutadà, a
Urso s’exigia el vot favorable de 50 o més decurions i les lleis flàvies exigien el vot favorable de la
majoria dels decurions i, atesa la seva escueta formulació, aquest plantejament sembla extensible a
Tarent; d’altra banda i respecte el compromís de reedificar, a Tarent no hi havia preestablerts cap
termini ni garantia, a Urso s’exigia una garantia estimada pels magistrats municipals i les lleis
flàvies exigien reedificar dins del termini d’un any i, finalment i respecte la valoració del dany
causat, a Tarent se’l valorava en el moment de la transgressió i tant a Urso com en les lleis flàvies
en el moment de la reconstrucció. Sobre aquestes disposicions, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 193;
BONFANTE, Corso II.1. ..., 266 i n. 4-6 = 313-314 i n. 1-3; HOMO, Rome ..., 538-539 i n. 912-913 i
918 = 420-421 i n. 9-10 i 15; Max KASER, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das
vorklassische und klassische Recht; München, 19712, § 98.I.3, 405 i n. 9; Álvaro d’ORS, La ley
Flavia municipal (Texto y comentario); Romae, 1986, 66-67 i 140-145; A.D.E. LEWIS, «Ne quis
in oppido aedificium detegito» in Julián GONZÁLEZ (ed.), Estudios sobre Urso. Colonia Iulia
Genetiva; Sevilla, 1989, 41-56; Julio MANGAS, Leyes coloniales y municipales de la Hispania
romana; Madrid, 2001, 53-54. Sobre les actiones populares i, en especial, les incloses en les
anteriors lleis colonials i municipals, vid. Theodor MOMMSEN, «Die Popularklagen» in Zeitschrift
der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 24 (1903), 1-12; José
Luis MURGA, «Las acciones populares en el municipio de Irni» in Bullettino dell’Istituto di
Diritto Romano; núm. 88 (1985), 209-260; José Luis MURGA, «Las acciones populares en la lex
Coloniae Genetivae Iuliae» in Seminarios Complutenses de Derecho Romano; núm. 1 (abriljunio 1989), 103-173 [= in Julián GONZÁLEZ (ed.), Estudios sobre Urso. Colonia Iulia
Genetiva; Sevilla, 1989, 377-446]; José Luis MURGA GENER, «La “popularidad” de las acciones
JAUME RIBALTA I HARO
49
Les subsegüents normatives imperials, promulgades mitjançant
un seguit de senat-consults (des dels Scc. Hosidianum [44-46 d.C.]
i Volusianum [56 d.C.] sota Claudi fins el Sc. Acilianum [122 d.C.]
sota Adrià), confirmen i generalitzen els mateixos principis inspirats
en exigències de conservació la qual cosa implicava no sols la prohibició d’enderrocar edificis44 sinó també l’obligació de reparar-
en las leyes municipales de la Bética» in Revue Internationale des Droits de l’Antiquité; núm. 38
(1991), 219-284; Laura GUTIÉRREZ-MASSON, «Las acciones populares» in Javier PARICIO
(coord.), Derecho romano de obligaciones. Homenaje al profesor José Luis Murga Gener;
Madrid, 1994, 739-752, esp. 745-746.
44. Com hem dit, la regulació d’aquesta matèria en època imperial fou establerta per tres
senata consulta:
a) sancionat sota Claudi, el Senatus Consultum Hosidianum (44-46 d.C.) tractava de defensar la
bellesa de les ciutats en la mesura que se la considerava el símbol de la prosperitat romana i,
tenint present aquest objectiu, la norma pretenia erradicar una pràctica consistent en la compra
d’edificis per enderrocar-los i després especular amb els materials de construcció resultants; per
assolir-ho, s’establien dues mesures: la venda era declarada nul·la i el comprador era sancionat
amb una multa del doble del preu que cobrava l’aerarium («Cn. Hosidio Geta, L. Vagellio cos. X
k. Octobr. SC. Cum providentia optumi principis tectis quoque urbis nostrae et totius Italiae
aeternitati prospexerit, quibus ipse non solum praecepto augustissimo set etiam exsemplo suo
prodesset, conveniretque felicitati saeculi instantis pro portione publicorum operum etiam
privatorum custodia, deberentque apstinere se omnes cruentissimo genere negotiationis, neque
inimicissimam pace faciem inducere ruinis domum villarumque, placere: si quis negotiandi
causa emisset quod aedificium, ut diruendo plus adquireret quam quanti emisset, tum duplam
pecuniam, qua mercatus eam rem esset, in aerarium inferri, utique de eo nihilo minus ad
senatum referretur. Cumque aeque non oporteret malo exsemplo vendere quam emere, ut
venditores quoque coercerentur, qui scientes dolo malo contra hanc senatus voluntatem
vendidissent, placere: tales venditiones inritas fieri. Ceterum testari senatum, dominis nihil
constitui, qui rerum suarum possessores futuri aliquas partes earum mutaverint, dum non
negotiationis causa id factum sit. Censuere. In senatu fuerunt CCCLXXXIII.» [Salvator
RICCOBONO (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682, núm. 45.I,
288-289]); al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 193-195; BONFANTE, Corso II.1. ..., 265-266
= 312-313, n. 1; HOMO, Rome ..., 538, n. 914 = 420, n. 11.
b) també sancionat sota Claudi, el Senatus Consultum Volusianum (56 d.C.) recull l’essencial
del Sc. Hosidianum i l’interpreta tot permetent la venda d’uns edificis vells i gairebé ruïnosos a
una propietària anomenada Alliatoria Celsilla perquè es considerava que, en aquest cas, la
venedora no pretenia especular que, en darrer terme, era el prohibit pel Sc. Hosidianum («Q.
Volusio, P. Cornelio cos. VI non. Mart. SC. Quod Q. Volusius, P. Cornelius verba fecerunt de
postulatione necessariorum Alliatoriae Celsillae, quid de ea re fieri placeret, de ea re ita
censuerunt: Cum SC., quod factum est Hosidio Geta et L. Vagellio cos., clarissimis viris, ante
diem X. k. Oct. auctore divo Claudio, cautum esset, ne quis domum villamve dirueret, quo plus
sibi adquireret, neve quis negotiandi causa eorum quid emeret venderetve, poenaque in
emptorem, qui adversus id SC. fecisset, constituta esset, ut qui quid emisset duplum eius qui
vendidisset inrita fieret venditio, de iis autem, qui rerum suarum possessores futuri aliquas
partes earum mutassent, dummodo non negotiationis causa mutassent, nihil esset novatum; et
necessari Alliatoriae Celsillae, uxoris Atilii Luperci ornatissimi viri, exposuissent huic ordini,
patrem eius Alliatorium Celsum emisse fundos cum aedificis in regione Mutinensi, qui
50
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
vocarentur campi Macri, in quibus locis mercatus agi superioribus solitus esset temporibus, iam
per aliquod annos desisset haberi, aeque aedificia longa vetustate dilaberentur neque refecta usui
essent futura, quia neque habitaret in iis quisquam nec vellet in deserta ac ruentia commigrare:
ne quid fraudi multae poenaeque esset Celsillae, si ea aedificia, de quibus in hoc ordine actum
esset, aut demolita fuissent, aut ea condicione sive per se sive cum agris vendidisset, ut emptori
sine fraude sua ea destruere tollereque liceret; in futurum autem admonendos ceteros esse, ut
apstinerent se a tam foedo genere negotiationis, hoc praecipue saeculo, quo excitari nova et
ornari universa, quibus felicitas orbis terrarum splenderet, magis conveniret, quam ruinis
aedificiorum ullam partem deformari Italiae et adhuc retinere priorum temporum incuriam quae
universa affecisset, ita ut diceretur senectute ac tumulo iam rem Romanam perire. Censuere. In
senatu fuerunt [...].» [Salvator RICCOBONO (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges;
Florentiae, 19682, núm. 45.II, 289-290]); al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 193-194, n. 68;
BONFANTE, Corso II.1. ..., 266, n. 1 = 313, n. 2; HOMO, Rome ..., 538, n. 916 = 420, n. 13.
c) sancionat sota Adrià, el Senatus Consultum Acilianum (122 d.C.) prohibia llegar tot allò que
estigués unit (és a dir, tot el que forma part de la casa i que no es pot lliurar sense arrencar-ho) a
una casa (marbres, columnes, teules, vigues, portes i biblioteques empotrades), bany, pòrtic sense
casa, tenda, taverna o qualsevol altra mena d’edifici (com el seu contingut només el coneixem
mercès al llarg i pormenoritzat comentari efectuat per Ulpià en D. 30,41 [Ulp. 21 ad Sab.], tot
seguit només recollim els fragments essencials: D. 30,41,1 [Ulp. 21 ad Sab.]: «Sed ea quae
aedibus iuncta sunt legari non possunt, quia haec legari non posse senatus censuit Aviola et Pansa
consulibus.»; D. 30,41,6 [Ulp. 21 ad Sab.]: «Hoc senatus consultum non tantum ad urbem, sed et
ad alias civitates pertinet.»; D. 30,41,8 [Ulp. 21 ad Sab.]: «Hoc senatus consultum non tantum ad
aedes, sed et ad balinea vel aliud quod aedificium vel porticus sine aedibus vel tabernas vel
popinas extenditur.»; D. 30,41,9 [Ulp. 21 ad Sab.]: «Item hoc prohibetur haec legari, quod non
alias praestari potest, quam ut aedibus detrahatur subducatur, id est marmora, vel columnae. Idem
et in tegulis et in tignis et ostiis senatus censuit: sed et in bibliothecis parietibus inhaerentibus.»);
al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 195-196; BONFANTE, Corso II.1. ..., 266, n. 3 = 313, n. 4;
267, n. 1-5 = 314, n. 5-8 i 315, n. 1; HOMO, Rome ..., 540, n. 922-923 = 421-422, n. 19-20.
A més del ja esmentat interès d’Ulpià en el Sc. Acilianum i com és natural, la jurisprudència no
sols va tenir en compte aquestes normes sinó que interpretant-les en perfilà alguns detalls:
a) no cal gens d’esforç per adonar-nos que Pau s’estava referint al contingut del Sc. Hosidianum
en D. 18,1,52 [Paul. 54 ad ed.]: «Senatus censuit, ne quis domum villamve dirueret, quo plus
sibi adquireretur neve quis negotiandi causa eorum quid emeret venderetve: poena in eum, qui
adversus senatus consultum fecisset, constituta est, ut duplum eius quanti emisset in aerarium
inferre cogeretur, in eum vero, qui vendidisset, ut irrita fieret venditio. Plane si mihi pretium
solveris, cum tu duplum aerario debeas, repetes a me: quod a mea parte irrita facta est venditio.
Nec solum huic senatus consulto locus erit, si quis suam villam vel domum, sed et si alienam
vendiderit.»; al respecte, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 266, n. 7 = 314, n. 4; HOMO, Rome ...,
539, n. 919 = 421, n. 16.
b) encara que no ho digui expressament, sembla estar relacionat amb el Sc. Acilianum un fragment
de Pau en què aquest remarca que, en l’execució d’un fideicomís consistent en columnes o vigues
d’una casa, l’hereu no està obligat a lliurar-ne el valor sinó l’objecte sempre i quan aquest es pugui
treure sense damnar la casa; si tenim en compte que això només és possible si l’objecte no forma
part de la casa, s’entén que haguem connectat aquest text amb el Sc. Acilianum i, en la mesura que
es considera el possible dany a la casa, aleshores potser també caldria vincular-hi el Sc.
Hosidianum (D. 32,21,2 [Paul. 4 sent.] = PS. 4,1,20 [restitutum ex eo]: «Columnis aedium vel
tignis per fideicommissum relictis ea tantummodo amplissimus ordo praestari voluit nulla
aestimationis facta mentione, quae sine domus iniuria auferri possunt.»); al respecte, vid. VOIGT,
Baugesetze ..., 196; HOMO, Rome ..., 540-541, n. 924-925 = 422, n. 21-22 i 543, n. 929 = 424, n. 26.
c) referint-se al cas d’un individu convicte d’haver enderrocat una casa per especular i tot
entenent que el venedor era tan responsable de l’operació especulativa com el comprador, Marcià
JAUME RIBALTA I HARO
51
considerava que la multa del doble del preu s’havia de repartir entre ells per meitats i no la pagués
el comprador tot sol com establia el Sc. Hosidianum i, tenint en compte sense esmentar-lo un
rescripte de Septimi Sever i Caracala que coneixem a través de D. 30,41,5 [Ulp. 21 ad Sab.]
(sobre aquest text, vid. infra en aquesta mateixa nota), indicava que era permès extreure i lliurar
marbres o columnes sempre que anessin adreçats a una obra pública (D. 39,2,48 [Marcian. sing.
de delat.]: «Si quis ad demoliendum negotiandi causa vendidisse domum partemve domus fuerit
convictus: ut emptor et venditor singuli pretium, quo domus distracta est, praestent, constitutum
est. Ad opus autem publicum si transferat marmora vel columnas, licito iure facit.»); al respecte,
vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 267, n. 1 = 314, n. 5; HOMO, Rome ..., 539, n. 920 = 421, n. 17.
A més de les obres que ja hem citat més amunt, sobre aquests senata consulta (Hosidianum,
Volusianum i Acilianum), vid. Eduard GRUPE, «Zu den Senatusconsulta de aedificiis non
diruendis» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung;
núm. 48 (1928), 572-573; Gaston MAY, «Les Sénatusconsultes Hosidien et Volusien» in Revue
historique de droit français et étranger; núm. 14 (1935), 1-25; Edoardo VOLTERRA, «Senatus
consulta» in Novissimo Digesto Italiano; Torino, 1969, XVI, 1047a-1078b, esp. 1066a-b, núm.
91; Max KASER, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische
Recht; München, 19712, § 98.I.3, 405 i n. 9 i § 185.IV.1, 749 i n. 39; E.J. PHILLIPS, «The Roman
Law on the Demolition of Buildings» in Latomus. Revue d’études latines; núm. 32 (1973), 8695; José Luis MURGA, «Especulación y venta de material artístico procedente de edificios
públicos en la legislación romana» in Libro-Homenaje a Ramón M. Roca Sastre; Madrid, 1976,
I, 153-187, esp. 162-167; José Luis MURGA, «El senadoconsulto Aciliano: Ea quae iuncta sunt
aedibus legari non possunt» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 79 (1976), 155192; José Luis MURGA GENER, Protección a la estética en la Legislación Urbanística del Alto
Imperio; Sevilla, 1976, 17-30; Peter GARNSEY, «Urban property investment» in Moses I.
FINLEY (ed.), Studies in Roman Property; Cambridge-London-New York-Melbourne, 1976,
123-136, esp. 133-136 (Appendix. Demolition of Houses and the Law) [= «L’investimento
immobiliare urbano» in Moses I. FINLEY (ed.), La proprietà a Roma. Guida storica e critica.
Traduzione di Giovanni Baratelli e Augusto Fraschetti; Roma-Bari, 1980, 149-165]; Juan
Antonio ARIAS BONET, «Sobre el senadoconsulto Hosidiano» in Anuario de Historia del
Derecho Español; núm. 50 (1980), 375-382; J. Michael RAINER, «Zum Senatusconsultum
Hosidianum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 55 (1987), 31-38.
Encara que no representen modificacions substancials sinó més aviat adaptacions de detall,
també cal tenir en compte d’altres intervencions legislatives d’època imperial en aquesta matèria:
a) a través d’un rescripte de Sever Alexandre de l’any 222 acollit en CJ. 8,10,2, coneixem
l’existència d’un edicte de Vespasià (69-79 d.C.) del que, a manca d’altres referències i com és
citat conjuntament amb un senat-consult indeterminat, en resulta difícil establir el contingut:
admetent que el senatus consultum esmentat sigui l’Hosidianum («Negotiandi causa aedificia
demoliri [...] senatus consulto vetitum est. [...]» diu el rescripte i aquest és, com hem vist, el
contingut del Sc. Hosidianum) i tenint en compte que el temps verbal en pretèrit perfecte de
passiva emprat tant de la primera frase com del primer període de la segona frase del rescripte
indica una acció feta i acabada des de fa temps, podríem considerar que l’edicte de Vespasià era
una llei especial que constava de dues parts diferenciables: d’una banda, es prohibia extreure
marbres de les cases encara que això no impliqués enderrocar l’edifici (aquesta norma era una
llei especial respecte el Sc. Hosidianum perquè, mentre aquest prohibia l’enderrocament de
l’edifici i la comercialització de qualsevol tipus de material de construcció resultant, aquest
edicte de Vespasià només afectava els marbres i prohibia la seva simple extracció, és a dir, sense
enderrocament previ de l’edifici on estaven ubicats els marbres) i, d’altra banda, una excepció a
aquesta nova prohibició segons la qual era permès extreure marbres d’un edifici (sense
enderrocar-lo) sempre i quan fós per traslladar-los d’una casa a una altra. Però, sembla possible i
alhora és necessari afegir dues consideracions sobre el contingut exacte d’aquesta darrera part de
la norma de Vespasià: d’una banda, el terme marbres era genèric per indicar qualsevol objecte
52
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
artístic i/o valuós d’aquest material tot abastant per exemple columnes i, d’altra banda i si bé
resta clar que l’extracció d’aquests marbres no podia comportar mai l’enderrocament de l’edifici
perquè precisament això estava prohibit pel Sc. Hosidianum i no se l’havia pas derogat, cal
recordar que aquest mateix senatus consultum prohibia qualsevol activitat comercial i, per tant,
l’excepció que permetia extreure marbres s’ha d’entendre restrictivament en el sentit que
aquests marbres no es podien comercialitzar i, conseqüentment, el trasllat permès només es
podia efectuar entre cases d’un mateix propietari situades en indrets diferents (dins de la mateixa
ciutat o bé en ciutats diferents) (CJ. 8,10,2 [Alex. 222]: «Negotiandi causa aedificia demoliri et
marmora detrahere edicto divi Vespasiani et senatus consulto vetitum est. Ceterum de alia domo
in aliam transferre quaedam licere exceptum est: sed nec dominis ita transferre licet, ut integris
aedificiis depositis publicus deformetur adspectus.»); al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ...,
195; BONFANTE, Corso II.1. ..., 266, n. 7 = 314, n. 4 i 267, n. 6 = 315, n. 2; HOMO, Rome ..., 538539, n. 917 = 420, n. 14; José Luis MURGA, «Un enigmático edicto del emperador Vespasiano en
materia urbanística» in Anuario de Historia del Derecho Español; núm. 47 (1977), 43-68.
b) com segurament l’obertura d’aquesta excepció de part de Vespasià va representar el
desenvolupament d’algun frau a la llei que, emparant-se formalment en l’excepció, fomentava
extraccions múltiples de diferents materials fins el punt de deixar els edificis mig derruïts, una
constitució —potser un edicte— d’Adrià (117-138 d.C.) va prohibir que s’enderroquéssin
cases per després traslladar qualsevol dels materials resultants a una altra ciutat diferent. En la
mesura que un fragment d’Ulpià dóna a entendre que l’edicte de Vespasià romania
posteriorment vigent (D. 30,41,5 [Ulp. 21 ad Sab.]; per aquest text, vid. infra en aquesta
mateixa nota), cal suposar que aquesta prohibició general d’Adrià no derogà pas l’edicte de
Vespasià ja que una norma general no deroga una altra d’especial si no ho diu expressament
(Historia Augusta. De vita Hadriani, 18,2: «Constituit inter cetera, ut in nulla civitate domus
aliqua transferendae ad aliam urbem ullius materiae causa dirueretur.» [Aelius SPARTIANUS,
«De vita Hadriani» in The scriptores Historiae Augustae. With an english translation by David
MAGIE; Cambridge-London, 1921, I, 54]; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 196; HOMO,
Rome ..., 541, n. 926 = 422, n. 23.
c) a través d’Ulpià, coneixem l’existència d’un rescripte de Marc Aureli i Lluci Ver (161-180
d.C.) en el que es prohibia a dos individus vendre parts de les seves cases per tal de pagar un
deute fiscal (D. 30,41,7 [Ulp. 21 ad Sab.]: «Sed et divorum fratrum est rescriptum ad libellum
Procliani et Epitynchani ob debitum publicum desiderantium ut sibi distrahere permittatur, quod
eis ius distrahendi denegaverunt.»).
d) a través d’una cita d’Ulpià a una obra de Papinià, coneixem un rescripte de Septimi Sever i
Caracala (193-217 d.C.) que ja hem vist comparèixer més amunt quan hem examinat un
fragment de Marcià (D. 39,2,48 [Marcian. sing. de delat.]; per aquest text, vid. supra en aquesta
mateixa nota). En aquest rescripte i estrictament, s’establia que, pel fet que no es tractava d’una
operació comercial, era permès extreure marbres (els marbres són esmentats en el fragment del
mateix Ulpià immediatament anterior al que ens ocupa) d’una casa urbana o rural sempre i quan
fós per lliurar-los a una obra pública (atesa la ubicació del text d’Ulpià comentant el Sc.
Acilianum, el lliurament es feia mitjançant un llegat i, a més, cal recordar que Marcià interpretà
després extensivament l’esment dels marbres fins abastar columnes). Però, tot seguit i arran de la
referència a cases urbanes i rurals, Ulpià mateix plantejava un problema la solució del qual és
alhora un complement i un aclariment del contingut dels edictes anteriors de Vespasià i Adrià en
el pertocant al trasllat. La qüestió plantejada és senzilla: si bé és clar que hom pot llegar un
marbre a una obra pública que s’efectua en la mateixa ciutat on està ubicada la casa d’on
s’extreu, es preguntava si era possible llegar-lo a una altra ciutat diferent la qual cosa implicava
indirectament el problema del trasllat. La resposta d’Ulpià és contundentment negativa; però,
després afegeix una remarca que, si hom no està al cas, resulta desconcertant: la seva resposta és
negativa tot i que té en compte una constitució que permetia traslladar marbres entre cases d’un
mateix propietari que estiguéssin situades en ciutats diferents. Però, interpretant aquest
JAUME RIBALTA I HARO
53
raonament a la llum dels edictes precedents, potser seria més entenedor i correcte considerar que
Ulpià responia que no era possible el trasllat perquè l’única excepció permesa era l’esmentada i
que corresponia a la de l’edicte de Vespasià i, en canvi, qualsevol altre tipus de trasllat estava
prohibit per l’edicte d’Adrià (D. 30,41,5 [Ulp. 21 ad Sab.]: «Sed si quis ad opus rei publicae
faciendum legavit, puto valere legatum: nam et Papinianus libro undecimo responsorum refert
imperatorem nostrum et divum Severum constituisse eos, qui rei publicae ad opus promiserint,
posse detrahere ex aedibus suis urbanis atque rusticis et id ad opus uti, quia hi quoque non
promercii causa id haberent. Sed videamus, utrum ei soli civitati legari possit, in cuius territorio
est, an et de alia civitate in aliam transferre possit. Et puto non esse permittendum, quamquam
constitutum sit, ut de domu, quam aliquis habet, ei permittatur in domum alterius civitatis
transferre.»); al respecte, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 267, n. 1 = 314, n. 5; HOMO, Rome ...,
541-543, n. 927-928 = 422-424, n. 24-25.
e) en la mesura que ja l’hem examinat més amunt perquè conté la referència a l’edicte de
Vespasià (per aquesta qüestió, vid. supra en aquesta mateixa nota), sobre el rescripte de Sever
Alexandre de l’any 222 només cal afegir que la seva aportació va consistir en limitar el permís de
trasllat atorgat per Vespasià: es podien traslladar materials sempre i quan les extraccions
efectuades no representessin deixar les cases enrunades tot desfigurant la fesomia pública de la
ciutat o, altrament dit, es prohibia desfigurar la ciutat (CJ. 8,10,2 [Alex. 222]: «Negotiandi causa
aedificia demoliri et marmora detrahere edicto divi Vespasiani et senatus consulto vetitum est.
Ceterum de alia domo in aliam transferre quaedam licere exceptum est: sed nec dominis ita
transferre licet, ut integris aedificiis depositis publicus deformetur adspectus.»; al respecte, vid.
VOIGT, Baugesetze ..., 195; BONFANTE, Corso II.1. ..., 266, n. 7 = 314, n. 4 i 267, n. 6 = 315, n. 2;
HOMO, Rome ..., 538-539, n. 917 = 420, n. 14.
f) dos anys després i en un altre rescripte, Sever Alexandre permetia transformar una casa
enrunada en jardí a condició que l’interessat assolís l’autorització dels magistrats municipals i el
permís dels veïns (CJ. 8,10,3 [Alex. 224]: «An in totum ex ruina domus licuerit non eandem
faciem in civitate restituere, sed in hortum convertere, et an hoc consensu tunc magistratuum
non prohibentium, item vicinorum factum sit, praeses, probatis his quae in oppido frequenter in
eodem genere controversiarum servata sunt, causa cognita statuet.»); al respecte, vid. VOIGT,
Baugesetze ..., 198, n. 77; HOMO, Rome ..., 544, n. 932 = 425, n. 29.
La defensa de l’estètica pública de la ciutat que hem vist comparèixer en un dels rescriptes de
Sever Alexandre (CJ. 8,10,2 [Alex. 222]: «[...] nec [...] publicus deformetur adspectus.») no és un
fet aïllat sinó que resta present tant en d’altres normes com en la jurisprudència i, com a veritable
perla de la retòrica legislativa, sembla haver estat el leit-motiv d’aquesta normativa ja que, en
poques paraules i d’una manera força gràfica, expressava el missatge clar i contundent que
l’esplendor artístic de les ciutats era el símbol de la urbanitas (de la prosperitat i/o de la civilització
romana) o, com alguns eixerits i corrents anglòfils d’avui en dia dirien, del roman way of life:
a) Sc. Hosidianum: «[...] conveniretque felicitati saeculi instantis pro portione publicorum
operum etiam privatorum custodia, [...].».
b) Sc. Volusianum: «[...] hoc praecipue saeculo, quo excitari nova et ornari universa, quibus
felicitas orbis terrarum splenderet, magis conveniret, quam ruinis aedificiorum ullam partem
deformari Italiae et adhuc retinere priorum temporum incuriam quae universa affecisset, ita ut
diceretur senectute ac tumulo iam rem Romanam perire. [...].».
c) malgrat no poder determinar si és la mateixa norma perquè el contingut de CJ. 8,10,2 [Alex.
222] i l’explicació de Suetoni no tenen res a veure, Suetoni justifica l’edicte de Vespasià
afirmant: SUET. Vesp. 8,5: «Deformis urbs veteribus incendiis ac ruinis erat; [...].» [Caius
SUETONIUS Tranquillus, «Divus Vespasianus» in De vita Caesarum. With an english translation
by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1914, II, 280-320, esp. 300].
d) si algú ha edificat en terreny públic sense que ningú li ho hagi impedit, no se’l pot obligar a
enderrocar el construït per tal d’evitar que la ciutat resti enlletgida per les runes (D. 43,8,2,17
[Ulp. 68 ad ed.]: «Si quis nemine prohibente in publico aedificaverit, non esse eum cogendum
54
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
los.45 Semblantment i a partir de l’època d’August, una altra sèrie d’intervencions establí límits a l’alçada dels edificis. Aquesta normativa i
tollere, ne ruinis urbs deformetur, [...].»; D. 43,8,7 [Iul. 48 dig.]: «Sicut is, qui nullo prohibente
in loco publico aedificaverat, cogendus non est demolire, ne ruinis urbs deformetur, [...].»).
e) hom acostumava a permetre les exposicions públiques de quadres i escultures perquè
embellien la ciutat (D. 43,9,2 [Paul. 5 sent.] = PS. 5,6,1b [restitutum ex eo]: «Concedi solet, ut
imagines et statuae, quae ornamenta rei publicae sunt futurae, in publicum ponantur.»).
Però, inserit en aquest programa estètic d’una general preservació del conjunt urbà i també
naturalment inspirat en la preocupació per conservar l’estat dels edificis (per un exemple clar
d’aquesta actitud conservacionista, vid. el rescripte d’Antoninus Pius (138-161 d.C.) resumit en
D. 50,10,7,pr. [Call. 2 de cogn.]: «Pecuniam quae in opera nova legata est, potius in tutelam
eorum operum quae sunt convertendam quam ad inchoandum opus erogandam divus Pius
rescripsit; scilicet si satis operum civitas habeat et non facile ad reficienda ea pecunia
inveniatur.»), compareix un altre precepte elaborat jurisprudencialment segons el qual, en
general i en els treballs de restauració, no es podia modificar substancialment la precedent
estructura i configuració dels edificis o, altrament dit, la restauració s’entenia restrictivament (D.
8,2,11,pr. [Ulp. 1 de off. cons.]: «Qui luminibus vicinorum officere aliudve quid facere contra
commodum eorum vellet, sciet se formam ac statum antiquorum aedificiorum custodire
debere.»). Aquesta mateixa obligació de respectar la configuració originària dels edificis en la
seva restauració compareix altre cop, ara explícitament atribuïda a una llei precedent de
l’emperador Lleó i configurada com una relació de veïnatge ja que s’admet la possibilitat de
constituir una servitud en contra, en la força coneguda i important constitució —que estudiarem
més endavant— de l’emperador Zenó adreçada a Constantinoble (CJ. 8,10,12,1a [Zeno. 474491]: «}+(<T:g< J@\<L< ¦i Jä< ¦<,PhX<JT< B"D1 J@Ø F@Ø :,(Xh@LH, õH Ò h,Ã@H
<`:@H J@Ø J−H •h"<VJ@L :<Z:0H B"JDÎH º:gJXD@L 7X@<J@H, Ô< §hgJ@ BgDÂ Jä< ¦<
J±*g J± ¦<*`>å B`8g4 6J\.g4< $@L8@:X<T<s •:n\$@8@H gÇ<"4 6"JV J4<" :XD0
*@6gà *41 J1H Jä< n"b8TH ©D:0<gL`<JT< ¦B4<@\"H. BD@FJVJJ@:g< J@×H J1H Æ*\"H
@Æ6\"H •<"<g@Ø<J"H JÎ •DP"Ã@< FP−:" :0*":äH B"Dg>4X<"4s òFJg :¬ J@×H
@Æ6@*@:@Ø<J"H •n"4DgÃFh"4 näJ" ´ –B@R4< Jä< (g4J`<T< B"D1 JÎ BV8"4
6"hgFJ06`H @Û :¬< BD@FhZFT, Ó J4 *ZB@Jg *X@4 6D"JgÃ<, @É@< Ò J± @Æ6@*@:\’
PDf:g<@H *\6"4@< §P@4 BD@F−6@< "ÛJè ¦6 FL:nf<@L ´ ¦BgDTJ²FgTH, ¦B4JDXB@<
•:g\$g4<, gÆ $@L80hg\<, JÎ B"8"4Î< FP−:".» [= Cognovimus igitur ex iis, quae a
magnificentia tua ad nos relata sunt, divinam legem immortalis memoriae patris nostri Leonis,
quam posuit de iis, qui in hac incluta urbe aedificare vellent, ambiguam esse videri in nonnullis
partibus propter male interpretantium commenta, cum praecipiat, ut qui aedes suas renovant
nequaquam veterem formam excedant, ne aedificantes lumina vel prospectum vicinorum contra
priorem statum auferant, nec tamen addiderit, quid debeat obtinere, si aedificator ius habeat
competens ipsi ex pacto vel stipulatione, quo antiquam formam, si velit, mutare permittatur.]).
45. L’actitud conservacionista detectada tenia dues cares: d’una banda, la vessant negativa
de prohibir l’enderrocament d’edificis amb finalitats comercials que ja hem vist (vid. supra n. 44)
i, d’altra banda, la vessant positiva d’obligar als propietaris a vetllar per la conservació dels seus
edificis ja sigui reparant-los i/o reconstruint-los que podem apreciar a través d’un seguit de
testimonis que hem aplegat tot seguit:
a) cal constatar l’existència d’uns inspectors públics (curatores rei publicae) que es dedicaven
a tenir cura del bon estat de conservació dels edificis de la ciutat i que, un cop identificada una
casa amb problemes (enderrocada o bé amb les parets o altres parts de l’edifici que, a causa del
seu deficient estat de conservació, amenacen amb enderrocar-se sobre la via pública), podien
intimar al seu propietari a reparar-la o reconstruir-la i, si el propietari no atenia el seu
JAUME RIBALTA I HARO
55
requeriment, podien directament multar-lo o bé dur-lo davant la justícia del governador
provincial (praeses provinciae) (pels problemes contemplats, vid. D. 39,2,46,pr. [Paul. 1 sent.]
= PS. 1,1a,29 [restitutum ex eo]: «Ad curatoris rei publicae officium spectat, ut dirutae domus a
dominis extruantur.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 198, n. 77; HOMO, Rome ..., 546,
n. 940 = 426-427, n. 37; D. 43,10,1,1 [Pap. de cur. urb.]: «WB4:,8,\FhTF"< *¥ ÓBTH @Ê
Ç*4@4 J@ËP@4 ³ Jä< –88T< ³ Jä< B,DÂ J1H @Æ6\"H Ÿ ,\H J¬< Ò*Î< nXD,4 :¬
Fn"8,D1 ¹, Ë<" ñH *,Ç 6"h"4DäF4< @Ê *,FB`J"4 Jä< @Æ64ä< 6"Â ¦B4F6,<V.TF4<.
¦1< *¥ :¬ 6"h"4DäF4< :0*¥ ¦B4F6,<V.TF4<, .0:4@bJTF"< "ÛJ@bH, ªTH –<
•Fn"8− B@4ZFTF4<.» [= Item curam agant, parietes privati quaeve alia circa domus viam
attingunt vitiosa ne sint, ut domini aedium sic ut oportet eas commundent et reficiant. Quod si
non commundabunt vel non reficient, multando eos, donec ea firma reddant.]; al respecte, vid.
BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 3 = 315, n. 6; per la intimació i capacitat sancionadora, vid.
D. 1,18,7 [Ulp. 3 opin.]: «Praeses provinciae inspectis aedificiis dominos eorum causa cognita
reficere ea compellat et adversus detractantem competenti remedio deformitati auxilium
ferat.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 198, n. 77; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 3 =
315, n. 6; HOMO, Rome ..., 545, n. 938 = 426, n. 35;
b) sembla haver tingut especial interès el cas especial de la restauració d’edificis en mal estat que
estaven en règim de copropietat i, en concret, es contempla el cas en què un dels socis hagi
acomplit tot sol els treballs de reparació o reconstrucció: en primer lloc, se li reconeix el dret de
reclamar als altres socis el reemborsament de les despeses efectuades (capital i interessos)
proporcionalment a la respectiva quota propietària i, després d’haver deixat passar un termini de
quatre mesos i si els altres socis no responien al seu requeriment, una oratio principis in senatu
habita de Marc Aureli determinà que el soci restaurador tenia dret a endegar un procés judicial
per tal d’excloure’ls del domini (D. 17,2,52,10 [Ulp. 31 ad ed.]: «Idem respondit: socius, qui
cessantis cessantiumve portiones insulae restituerit, quamvis aut sortem cum certis usuris intra
quattuor menses, postquam opus refectum erit, recipere potest exigendoque privilegio utetur aut
deinceps propriam rem habebit, potest tamen pro socio agere ad hoc, ut consequatur quod sua
intererat. Finge enim malle eum magis suum consequi quam dominium insulae. Oratio enim divi
Marci idcirco quattuor mensibus finit certas usuras, quia post quattuor dominium dedit.»; al
respecte, vid. HOMO, Rome ..., 546, n. 942 = 427, n. 39; CJ. 8,10,4 [Philip. A et Philip. C. 245]:
«Si, ut proponis, socius aedificii ad refectionem eius sumptus conferre detractat, non necessarie
extra ordinem tibi subveniri desideras. Etenim si solus aedificaveris nec intra quattuor mensuum
tempora cum centesimis nummus pro portione socii erogatus restitutus fuerit vel, quominus id
fieret, per socium id stetisse constiterit, ius dominii pro solido vindicare vel obtinere iuxta
placitum antiquitus poteris.»; al respecte, vid. HOMO, Rome ..., 546, n. 943 = 427, n. 40;
c) quan el propietari d’un edifici en mal estat s’havia mostrat renuent a acomplir la reparació o
reconstrucció després de les corresponents intimacions i sancions, l’autoritat pública podia
assumir com a pròpia la tasca de restauració i, un cop acomplida, podia exigir-li el
reemborsament de les despeses efectuades amb interessos i, si se’n desentenia, l’autoritat podia
vendre —segurament, en subhasta pública— la casa restaurada (D. 39,2,46,1 [Paul. 1 sent.] =
PS. 1,1a,30 [restitutum ex eo]: «Domum sumptu publico extructam, si dominus ad tempus
pecuniam impensam cum usuris restituere noluerit, iure eam res publica distrahit.»; al respecte,
vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 3 = 315, n. 6; HOMO, Rome ..., 546, n. 940 = 426-427, n.
37. Encara que els testimonis són poc explícits, sembla plausible relacionar aquesta explicació
de Pau amb el fet que algunes lleis municipals autoritzaven els magistrats a iniciar davant el
governador provincial un procés d’expropiació de cases en mal estat (CJ. 11,30(29),4 [Dio. et
Max. s.d.]: «Si secundum legem civitatis res publica, cuius meministi, ruina collapsis aedificiis
tuis distraxit aream, nihil contra huius legis tenorem rector provinciae fieri patietur.»; al
respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 197; HOMO, Rome ..., 546, n. 941 = 427, n. 38 i aquest
mateix plantejament sembla estar també present en una epistula d’Adrià del 127 d.C. on
l’emperador deixava un propietari adrianopolità d’una casa en defectuós estat de conservació
56
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
davant l’alternativa d’haver d’escollir entre restaurar-la o bé vendre-la a un dels veïns (Epistula
Hadriani ad Stratonicenses Hadrianopolitas, 10-13: «[...], 6"Â J0< @Æ6\"< I4[$.]
58"L*\@L ET6DVJ@LH J¬< @ÞF"< ¦< J−4 [B`]8,4 ´ ¦B4F6,L".XJT ET6DVJ0H ´
•B@*`[Fh]T J4<Â Jä< ¦B4PTD\T<, ñH :¬ PD`<T4 [6"Â •]:,8\"4 6"J"D4nh,\0.» [=
<...>, et domum Tib. Claudii Socratis, quae est in urbe, vel instauret Socrates vel vendat
cuipiam indigenarum, ne vetustate et incuria ruat.] [Salvator RICCOBONO (ed.), Fontes Iuris
Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682, núm. 80, 431-433, esp. 432]; al respecte,
vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 266, n. 2 = 313, n. 3 i, finalment, resta el testimoni més clar i
colpidor d’aquest plantejament.
d) davant la situació de ruïna i devastació dels edificis de la ciutat com a resultat dels repetits
incendis dels anys 64 i 69 d.C. i per impulsar la reconstrucció segons explica Suetoni,
l’emperador Vespasià atorgà el dret a ocupar els solars buits i abandonats pels seus posseïdors a
tothom que estigués disposat a edificar-hi (SUET. Vesp. 8,5: «Deformis urbs veteribus incendiis
ac ruinis erat; vacuas areas occupare et aedificare, si possessores cessarent, cuicumque
permisit.» [Caius SUETONIUS Tranquillus, «Divus Vespasianus» in De vita Caesarum. With an
english translation by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1914, II, 280-320, esp. 300]; al respecte,
vid. VOIGT, Baugesetze ..., 197; HOMO, Rome ..., 546 = 426. Atesa la seva evident importància
amb repercussions ideològiques que —sens dubte— interessarien als moviments actuals
d’ocupació de vivendes, cal remarcar que aquest darrer testimoni no acaba d’ésser prou clar i
explícit sobre les condicions jurídiques dels fets: l’estat d’abandonament dels edificis incendiats
i ara enderrocats permet suposar que l’emperador els considerava res derelictae; però, cal
recordar que el dret romà d’aquesta època només admetia l’occupatio de res derelictae que
fossin res nec mancipi i, com és sabut, els edificis i terres eren res mancipi.
e) Per molt que no disposem de cap altra informació que permeti esbrinar el contingut exacte
d’un posterior edicte d’Adrià que s’esmenta com a derogat en CJ. 8,10,5 [Dio. et Max. 290] (de
fet, això no acaba d’ésser del tot cert ja que l’epistula d’Adrià adreçada al propietari
adrianopolità que acabem de veure més amunt se’l pot considerar un indici en aquesta mateixa
direcció), hom suposa que era la renovació i/o extensió del precedent edicte de Vespasià sobre
l’ocupació d’immobles perquè, de no ésser així, el problema contemplat en aquest text no tindria
sentit (VOIGT, Baugesetze ..., 198; HOMO, Rome ..., 546 = 426). En aquest rescripte de finals de
segle III i per resoldre el problema plantejat per l’ocupació d’un edifici efectuada per un
particular, els emperadors reconduien la qüestió als esquemes de l’accessió segons s’entenia en
el dret romà clàssic. Segons explica el text, un individu havia près possessió de mala fe d’un
edifici d’altri i endegà la reconstrucció del bany deteriorat que hi havia i, front la reivindicació del
propietari, l’ocupant s’hi havia oposat tot palesant que pretenia haver-se fet seu l’edifici (d’aquí
que, restant clara l’ocupació, hom relacioni aquest cas amb l’anterior edicte de Vespasià i, en la
mesura que tot seguit s’esmenta com a derogat un edicte d’Adrià, se’l consideri una continuació
del de Vespasià). Sol·licitada la intervenció imperial, Dioclecià i Maximià remarcaven tres
extrems: d’una banda, l’edicte d’Adrià estava derogat («[...] antiquato divi Hadriani edicto [...]»)
i, per tant, el dret no assistia la pretensió de l’ocupant; d’altra banda, reconduien el problema a un
cas d’accessió (en concret, d’inaedificatio en finca aliena amb materials propis) i, després de
recordar el contingut de la regla superficies solo cedit («[...] cum aedificia quae alieno loco
imponuntur solo cedant [...]»), donaven a entendre que el bany reconstruït per l’ocupant restava
incorporat a l’edifici i, finalment, indicaven que el propietari del sòl-edifici no havia de restituir a
l’incorporant-ocupant les despeses esmerçades en la reconstrucció del bany (cal suposar que es
tenien en compte tant els materials com la mà d’obra emprats) («[...] nec impensae his qui
improbe id fecerint restitui debeant, [...]»). Ateses aquestes consideracions (per si mateixes ja
palesaven la via de solució del cas), remetien al propietari del sòl-edifici a la justícia ordinària
perquè resolgués el cas d’acord a les normes existents (CJ. 8,10,5 [Dio. et Max. 290]: «Si is,
contra quem precem fundis, sciens prudensque soli partem ad te pertinere, non quasi socius vel
collega communis operis sollicitudine solidam balneorum extructionem ea mente, ut sumptus
JAUME RIBALTA I HARO
57
pro portione tua reciperet, adgressus est, sed totius loci dominium usurpare et collapsum
balneum refabricare enisus est, cum aedificia quae alieno loco imponuntur solo cedant nec
impensae his qui improbe id fecerint restitui debeant, antiquato divi Hadriani edicto praeses
provinciae memor iuris publici in dirimenda disceptatione legum placita custodiet.»; al respecte,
vid. VOIGT, Baugesetze ..., 195, n. 71 i 198; HOMO, Rome ..., 543-544, n. 930 = 424, n. 27).
Considerada en el seu conjunt i com hem dit, la solució imperial no és altra cosa que reconduir un
cas d’ocupació a un problema d’accessió i, a l’aplicar-li la normativa d’aquesta institució, era
clar que no sols es recuperava la tradició del dret romà clàssic sinó que alhora restava estroncat el
desenvolupament de l’ocupació iniciat per Vespasià. Com és sabut, el dret romà clàssic regulava
el problema de l’accessió a partir de la regla superficies solo cedit (GI. 2,73: «Praeterea id quod
in solo nostro ab aliquo aedificatum est, quamvis ille suo nomine aedificaverit, iure naturali
nostrum fit, quia superficies solo cedit.») que també compareix formulada com omne quod
inaedificatur solo cedit (D. 41,1,7,10 [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,29) i, amb d’altres paraules, en
múltiples indrets de les fonts (D. 9,2,50 [Ulp. 6 opin.]; D. 41,1,9,pr. [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,32;
D. 43,17,3,7 [Ulp. 69 ad ed.]; D. 43,18,2 [Gai. 25 ad ed. prov.]; D. 44,7,44,1 [Paul. 74 ad ed.
praet.]; D. 46,3,98,8 [Paul. 15 quaest.]; CJ. 3,32,2 [Sev. et Ant. 213]; CG. 3,6,2 [Philip. A et
Philip. C. 244 vel 245]). A partir de l’aplicació de la norma decemviral sobre el tignum iunctum
(XII Tab. 6,8 [ex FEST. De Verb. Sign. 502, sv. tignum]; per aquest text, vid. supra n. 41), hom
admetia que, si bé l’incorporant conservava el seu dret sobre els materials de construcció, no
podia fer valer la rei vindicatio mentre romangués la conjunció i, només quan aquesta
desaparegués, li seria possible reivindicar-los (D. 6,1,23,7 [Paul. 21 ad ed.]; D. 6,1,59 [Iul. 6 ex
Minic.]; D. 41,1,7,10 [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,29; CJ. 3,32,2 [Sev. et Ant. 213]). Si bé no
s’atorgava cap indemnització a l’amo dels materials, hom admetia que, si els materials eren
furtius (s’ha discutit si el tignum en qüestió havia d’ésser furtivum o bé n’hi havia prou amb què
fos alienum), l’incorporant podia accionar l’actio de tigno iuncto contra el propietari del sòl per
reclamar-li el doble del seu valor i, un cop pagat el doble, l’incorporant encara retenia el dret de
reivindicar els materials quan l’edifici es desfés (D. 6,1,23,6 [Paul. 21 ad ed.]; D. 24,1,63 [Paul. 3
ad Ner.]; D. 41,1,7,10 [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,29; D. 46,3,98,8 [Paul. 15 quaest.]). Però, en el
cas que ens ocupa, resulta pertinent recordar que el dret romà clàssic assumia com a cert que, si
l’incorporant era posseïdor de bona fe, podia oposar l’exceptio doli envers la rei vindicatio del
propietari del sòl si aquest no li havia pagat les despeses efectuades en la construcció (GI. 2,76:
«Sed si ab eo petamus fundum vel aedificium et inpensas in aedificium vel in seminaria vel in
sementem factas ei solvere nolimus, poterit nos per exceptionem doli mali repellere, utique si
bonae fidei possessor fuerit.»; D. 41,1,7,12 [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,30: «Ex diverso si quis in
alieno solo sua materia [materia: materia domum, IJ] aedificaverit, illius fit aedificium
[aedificium: domus, IJ], cuius et solum est, et, si scit alienum solum esse, sua voluntate amisisse
proprietatem materiae intellegitur: itaque neque diruto quidem aedificio vindicatio eius materiae
competit. Certe si dominus soli [et, si scit ... dominus soli: Sed hoc casu materiae dominus
proprietatem eius amittit, quia voluntate eius alienata intellegitur, utique si non ignorabat in
alieno solo se aedificare: et ideo, licet diruta sit domus, vindicare materiam non possit. Certe illud
constat, si in possessione constituto aedificatore soli dominus, IJ] petat aedificium [aedificium:
domum suam esse, IJ] nec solvat pretium materiae et mercedes fabrorum, poterit [poterit: posse
eum, IJ] per exceptionem doli mali repelli, utique si nescit qui aedificavit alienum esse solum et
tamquam in suo bona fide aedificavit: nam si scit culpa ei obici potest [nescit qui ... obici potest:
bonae fidei possessor fuit qui aedificasset: nam scienti alienum esse solum potest culpa obici, IJ],
quod temere aedificavit [aedificavit: aedificaverit, IJ] in eo solo, quod intellegeret alienum
[alienum: alienum esse, IJ].»; D. 41,1,9,pr. [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,32: «Qua ratione autem
plantae quae terra coalescunt solo cedunt, eadem ratione frumenta quoque quae sata sunt solo
cedere intelleguntur. Ceterum sicut is, qui in alieno solo aedificavit [aedificavit: aedificaverit, IJ],
si ab eo dominus soli petat aedificium, defendi potest per exceptionem doli mali [mali: mali
secundum ea quae diximus:, IJ], ita eiusdem exceptionis auxilio tutus esse poterit [poterit: potest
58
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
les successives que incidiren sobre la matèria van ésser evidentment
inspirades per exigències de seguretat46 i troben confirmació en les
is, IJ], qui in [qui in: qui, IJ] alienum fundum sua impensa [impensa: impensa bona fide, IJ]
consevit.»; Int. CG. 3,6,1 [Gord. 242]: «Interpretatio. Si quis vineas in aliena terra posuerit, ad
illum sine dubio pertinebunt, cuius terra esse probatur. Qui si solum nesciens alienum, dum eum
bona fide se crediderit possidere, sumptus quos in ipsis vineis ponendis fecit a domino terrae
recipiat: si vero sciens in alieno posuit, et vineas restituat et expensas penitus non requirat
[«Epitome Codicum Gregoriani et Hermogeniani Wisigothica» in Johannes BAVIERA (ed.),
Fontes Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae, 19682, 655-665, esp. 659].; CG.
3,6,2 [Philip. A et Philip. C. 244 vel 245]: «Aedificium in alieno agro extructum solo cedere
sumptusque eo nomine factos non nisi bonae fidei emptorem per retentionem posse servare
certissimi iuris est.» [«Epitome Codicum Gregoriani et Hermogeniani Wisigothica» in Johannes
BAVIERA (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae, 19682, 655-665, esp.
659]; CJ. 3,32,16 [Dio. et Max. 293]: «Si in area communi domum aliquis extruit, hanc vobis
communem iuris fecit ratio. Cuius portionem ab eo, qui bona fide possidens aedificavit, si velis
vindicare, sumptus offerre debes, ne doli mali possis exceptione submoveri.»). En la mesura que,
en el nostre cas, restava clar que l’incorporant era posseïdor de mala fe perquè era conscient
d’estar construint en sòl aliè («[...] soli partem ad te pertinere [...]»), l’aplicació a sensu contrario
d’aquesta doctrina jurídica permetia que els emperadors remarquessin que l’incorporant no tenia
dret a recuperar les despeses efectuades en la reconstrucció del bany («[...] nec impensae his qui
improbe id fecerint restitui debeant, [...]») i, fins i tot, segons Gai havia perdut el dret a
reivindicar els materials quan l’edifici es desfés i se’l podia inculpar per haver edificat en un lloc
que sabia que no era seu (D. 41,1,7,12 [Gai. 2 rer. cott.] = IJ. 2,1,30; per aquest text, vid. supra en
aquesta mateixa nota). Per l’accessió en el dret romà i, en concret, la inaedificatio, vid. Pietro
BONFANTE, Corso di diritto romano. II.2. La proprietà; Roma, 1926, 87-89 i 92-94 [Ristampa
corretta della I edizione a cura di Giuliano Bonfante e di Giuliano Crifò con l’aggiunta degli
indici delle fonti: Milano, 1968, 116-120 i 124-126].
46. Amb diferents intensitats i orientacions, un seguit de testimonis que abasten des
d’època republicana fins època imperial palesen aquesta tendència a limitar l’alçada dels edificis
per tal d’evitar enderrocaments:
a) el rastre més antic d’una certa i relativament indeterminada preocupació envers els edificis
massa alts és l’anècdota explicada per Valeri Màxim sobre el cas de l’edil L. Casius Longinus
Ravilla que demandà davant el poble l’ex-cònsol de l’any 137 ab.C, M. Aemilius Porcina perquè
havia edificat a Alsium una casa d’alçada exagerada i va aconseguir que el condemnéssin a una
forta multa. Però, evidentment, el problema rau en saber de quin crim se l’acusava i això és, a la
vista de les migrades dades disponibles, impossible de resoldre satisfactòriament; però, el fet
que fós un edil qui va prendre la iniciativa i com l’edificació era un dels àmbits d’actuació
d’aquesta magistratura cal suposar que existia alguna norma (de caràcter penal?) que restringia
l’alçada dels edificis (VAL. MAX. 8,1,Damn. 7: «Admodum severae notae et illud populi
iudicium, cum M. Aemilium Porcinam a L. Cassio accusatum crimine nimis sublime extructae
villae in Alsiensi agro gravi multa affecit.» [VALERII MAXIMI, Factorum et dictorum
memorabilium libri novem cum Iulii Paridis et Ianuarii Nepotiani epitomis. Iterum recensuit
Carolus KEMPF; Stutgardiae, 1888 [Reedició anastàtica: Stuttgart, 1966, 1-472, esp. 373]; al
respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 181; HOMO, Rome ..., 550 = 430;
b) l’altre testimoni d’època republicana és indirecte i també força feble encara que se’l pot
considerar significatiu quan se’l relaciona amb l’anterior: segons explica Suetoni, Octavi August
tenia el costum d’adobar les seves propostes legals amb l’ajut de discursos antics i, entre els
esmentats, hi figura un sobre les dimensions dels edificis escrit per qui fou cònsol l’any 105
JAUME RIBALTA I HARO
59
ab.C. Rutili Ruf (el discurs és anterior a aquesta data perquè Rutili Ruf el pronuncià mentre fou
edil i abans d’ésser cònsol) i August l’emprà precisament com a precedent per justificar la
necessitat de tenir cura dels edificis (SUET. Aug. 89,2: «[...] Etiam libros totos et senatui recitavit
et populo notos per edictum saepe fecit, ut orationes Q. Metelli “de Prole Augenda” et Rutili “de
Modo Aedificiorum”, quo magis persuaderet utramque rem non a se primo animadversam, sed
antiquis iam tunc curae fuisse.» [Caius SUETONIUS Tranquillus, «Divus Augustus» in De vita
Caesarum. With an english translation by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1913, I, 122-287,
esp. 258]; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 181-182; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 4 =
316, n. 1; HOMO, Rome ..., 550, n. 955 = 430, n. 52;
c) no cal massa esforç per vincular l’abans esmentat discurs d’August amb el testimoni clar i
directe d’Estrabó que va conèixer personalment els fets que explica: l’any 6 ab.C. i per tal
solucionar i prevenir els sovintejats accidents d’enderrocaments i incendis d’edificis que es
produien a Roma, August instaurà els vigiles (en termes actuals, un cos de bombers
professionals) i establí una alçada màxima tolerada de 70 peus (= 20,65 m.) per les noves
construccions (Lex Iulia de modo aedificiorum urbis). El text no és precisament massa explícit
sobre un punt i la seva ambigüetat permet formular una hipòtesi impossible de resoldre
adequadament: el fet que Estrabó remarqui que l’esmentada alçada estava referida sobre la via
pública obre el camí a suposar que la mesura d’August només restringia l’alçada de la façana
dels edificis que donava al carrer i, a sensu contrario, era permès enlairar per sobre d’aquest
nivell en les parts interiors dels edificis que no donguéssin directament al carrer, és a dir, era
possible i admès edificar veritables torres esglaonades (STRAB. Geog. 5,3,7: «WB,:,8Zh0 :¥<
@Þ< Ò E,$"FJÎH 5"ÃF"D Jä< J@4@bJT< ¦8"JJT:VJT< J−H B`8,TH, BDÎH :¥< J1H
¦:BDZF,4H FL<JV>"H FJD"J4TJ46Î< ¦6 Jä< •B,8,Lh,D4TJä< JÎ $@0h−F@<, BDÎH *¥
J1H FL:BJfF,4H J1 àR0 Jä< 6"4<ä< @Æ6@*@:0:VJT< 6"h,8f<, 6"Â 6T8bF"H
¦>"\D,4< B@*ä< ©$*@:Z6@<J" JÎ BDÎH J"ÃH Ò*@ÃH J"ÃH *0:@F\"4H. U88’Ó:TH
¦BX8,4B,< –< º ¦B"<`DhTF4H, ,Æ :¬ J1 :XJ"88" 6"Â º à80 6"Â JÎ J−H B@Dh:,\"H
,Û:,J"P,\D4FJ@< •<J,ÃP,.» [= César Auguste s’est d’ailleurs préoccupé de parer aux
accidents que nous avons évoqués, d’une part en constituant un corps de milice recruté parmi les
affranchis pour soutenir la lutte contre les incendies, d’autre part, pour prévenir les
effondrements, en réduisant la hauteur des nouvelles constructions par un règlement qui interdit
de bâtir sur la voie publique au-dessus de 70 pieds. Ces mesures seraient néanmoins
insuffisantes sans l’appoint des carrières, des forêts et des facilités de transport.] [STRABON,
Géographie. Livres V et VI. Texte établi et traduit par François LASSERRE; Paris, 1967, III, 90]; al
respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 183-184; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 4 = 316, n. 1;
HOMO, Rome ..., 551, n. 956 = 431, n. 53;
d) després del paorós incendi de l’any 64 d.C., Neró formulà un veritable pla urbanístic per
l’Urbs o, almenys, això és el que dóna a entendre Tàcit quan resumeix les mesures endegades: a)
es van mesurar i anivellar els carrers deixant-los amples i espaiosos; b) es va taxar l’alçada dels
edificis; c) es va eixamplar el circuit dels barris; d) s’hi van construir porxades per protegir les
insulae; e) va prohibir la utilització de fusta en la coberta dels edificis que havia d’ésser
substituïda per bòvedes fetes amb pedra de Gabi i Alba que era refractària al foc; f) va instaurar
un cos de bombers amb llicència d’emprar l’aigua de les fonts públiques per apagar els incendis
i g) va prohibir l’ús de la paries communis tot renovant la idea del vetust ambitus. Però,
tanmateix, els canvis efectuats assoliren la crítica dels contemporanis: hom despreciava el valor
higiènic —segons Tàcit— i de seguretat —a la llum de les concretes disposicions esmentades—
de les iniciatives tot considerant que la major amplada dels carrers i la més baixa alçada dels
edificis comportaven una certa incomoditat dels habitants que ara restaven inermes front els
calors estivals contra els quals l’antiga configuració els havia secularment protegit (TAC. Ann.
15,43: «Ceterum urbis quae domui supererant non, ut post Gallica incendia, nulla distinctione
nec passim erecta, sed dimensis vicorum ordinibus et latis viarum spatiis cohibitaque
aedificiorum altitudine ac patefactis areis additisque porticibus, quae frontem insularum
60
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
protegerent. [...] aedificiaque ipsa certa sui parte sine trabibus saxo Gabino Albanove
solidarentur, quod is lapis ignibus impervius est; iam aqua privatorum licentia intercepta quo
largior et pluribus locis in publicum flueret, custodes adessent; et subsidia reprimendis ignibus
in propatulo quisque haberet; nec communione parietum, sed propriis quaeque muris
ambirentur. Ea ex utilitate accepta decorem quoque novae urbi attulere. Erant tamen qui
crederunt, veterem illam formam salubritati magis conduxisse, quoniam angustiae itinerum et
altitudo tectorum non perinde solis vapore perrumperentur: at nunc patulam latitudinem et nulla
umbra defensam graviore aestu ardescere.» [Cornelius TACITUS, «Annales» in Historiarum.
With an english translation by Clifford H. MOORE. Annales. Libri XIII-XVI. With an english
translation by John JACKSON; Cambridge-London, 1937, IV, 280-282]; al respecte, vid. VOIGT,
Baugesetze ..., 185, n. 43 i 187, n. 46-49; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 4 = 316, n. 1; HOMO,
Rome ..., 551, n. 957 = 431, n. 54;
e) un altre testimoni del mateix Tàcit i també referit al regnat de Neró, planteja un interessant
problema jurídic. Segons explica Tàcit, algunes cases del Camp de Mart tenien l’any 69 d.C. la
mateixa alçada que el Capitoli i, com aquest amida uns 30 m. d’alt, es planteja naturalment la
següent qüestió amb quatre possibles alternatives: a) es tractava simplement d’un incompliment
de la normativa de Neró i fins i tot de l’anterior d’August?, b) eren edificis antics que romanien
dempeus i no estaven afectats per aquestes normes?, c) les mesures endegades per August i Neró
estaven formulades com a relacions de veïnatge i conseqüentment admetien la possibilitat de
constituir una servitud altius tollendi en favor d’algun dels veïns?, d) es tractava d’una
d’aquelles torres esglaonades l’existència de les quals hem pogut suposar a partir d’una lectura
maliciosa del text on Estrabó explicava la norma d’August al respecte?. No cal dir que, davant
d’aquest ample ventall d’alternatives i sense altres dades en favor de cap dels supòsits, el més
assenyat és deixar plantejat el problema (TAC. Hist. 3,71: «[...] Nec sisti poterant scandentes per
coniuncta aedificia, quae ut in multa pace in altum edita solum Capitoli aequabant.» [Cornelius
TACITUS, Historiarum. Libri I-III. With an english translation by Clifford H. MOORE;
Cambridge-London, 1925, II, 450-452]; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 184, n. 39;
HOMO, Rome ..., 552, n. 958 = 431, n. 55;
f) a través d’un fragment del Pseudo Aureli Víctor, sabem que l’emperador Trajà (98-117 d.C.)
va reduir l’alçada màxima tolerada dels edificis a 60 peus (= 17,70 m.) per tal de reduir i evitar
els enderrocaments i les despeses que ocasionaven (PS. AUR. VICT. Epit. de Caes. 13,12-13: «Eo
tempore multo perniciosius quam sub Nerva Tiberis inundavit magna clade aedium
proximarum; et terrae motus gravis per provincias multas atroxque pestilentia famesque et
incendia facta sunt. Quibus omnibus Traianus per exquisita remedia plurimum opitulatus est,
statuens, ne domorum altitudo sexaginta superaret pedes ob ruinas faciles et sumptus, si quando
talia contingerent, exitiosos.» [Sexti AURELII VICTORIS, «Epitome de Caesaribus» in Liber de
Caesaribus. Praecedunt Origo gentis romanae et Liber de viris illustribus urbis Romae.
Subsequitur Epitome de Caesaribus. Recensuit Franciscus PICHLMAYR; Lipsiae, 1911, 77-176,
esp. 149]; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 188; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 4 = 316,
n. 1; HOMO, Rome ..., 552, n. 959 = 432, n. 56 i
g) un rescripte de Marc Aureli i Lluci Ver (161-180 d.C.) ens presenta el cas d’un individu que
sol·licita permís a l’emperador per construir un bany i l’important és que se li concedí amb tres
condicions: a) mantenir l’estructura de l’edifici, b) edificar-lo amb una bòveda i c) no superar
l’alçada establerta. Evidentment, no cal dir que tant la conservació de l’estructura de l’edifici
com l’ús de la bòveda i el fet d’haver de servar una habitual alçada màxima són mesures que,
malgrat romandre poc explícites en aquest text, ens són ja força familiars (CJ. 8,10,1 [Ant. et
Ver. s.d.]: «Et balneum, ut desideras, instruere et aedificium ei superponere potes, observata
tamen forma, qua ceteri super balnea aedificare permittuntur, id est ut concamaratis
superinstruas et ipsa concameres nec modum usitatum altitudinis excedas.»; al respecte, vid.
VOIGT, Baugesetze ..., 188, n. 51; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, 6 = 316, n. 3; HOMO, Rome ...,
552, n. 960 = 432, n. 57. No cal dir que, a la vista d’aquest seguit de mesures, s’entén que Ulpià
JAUME RIBALTA I HARO
61
repetides notícies que, sobre l’ensorrament i el malestar generat per
edificis massa alts i fràgils, tenim des de les darreries de l’època republicana.47 Aquest conjunt de disposicions és esmentat, de forma força
significativa, per Ulpià (D. 39,1,1,17 [Ulp. 52 ad ed.]) qui admet l’ús
de l’operis novi nuntiatio si «[...] quid contra leges edictave principum,
quae ad modum aedificiorum facta sunt, fiet, [...].»48
Però, la legislació més completa en matèria de construcció pertany
a l’època posterior i se la identifica amb la força coneguda constitució
de Zenó recollida en CJ. 8,10,12. En aquesta constitució i com veurem
més endavant amb més detall, s’hi pot veure un interessant creuament
entre normes adreçades a regular la construcció privada en interès
públic (límits a l’alçada, conservació dels edificis) i normes introduïdes
per regular les relacions entre veïns. Encara que la legislació del Dominat i aquesta constitució en concret ho palesen de forma clara, cal
recordar que aquesta combinació ja era present, almenys els seus fonaments, en l’època anterior.
III.3. Dret romà postclàssic i justinianeu
Introduïdes pels estatuts ciutadans (colònies i municipis) i assumides després per la legislació general, les normatives urbanístiques i edilícies van assolir un nou desenvolupament en el dret postclàssic. S’accentuà l’exigència de conservació del decòrum i del nivell arquitectònic
de les ciutats i, com a indici significatiu de la greu crisi que afectava
tant al model ciutadà com els nivells urbanístic i constructiu dels segles
tingués en compte les leges edictave principum relatives al modus aedificiorum a l’explicar la
utilització de l’operis novi nuntiatio (D. 39,1,1,17 [Ulp. 52 ad ed.]; per aquest text, vid. infra n.
48) que, com a instrument i conjuntament amb la cautio damni infecti, era emprada per regular
els diferents aspectes de les relacions de veïnatge urbanes.
47. Pel pertocant al tipus de material emprat en les construccions i els perills d’incendi i
enderrocament que amenaçaven la seguretat pública, vid. Z. YAVETZ, «The Living Conditions
of the Urban Plebs in Republican Rome» in Latomus. Revue d’études latines; núm. 17 (1958),
500-517; Luigi CAPOGROSSI COLOGNESI, La struttura della proprietà e la formazione dei «iura
praediorum» nell’età repubblicana; Milano, 1976, II, 300 i n. 46-47; Alex SCOBIE, «Slums,
Sanitation and Mortality in the Roman World» in Klio. Beiträge zur Alten Geschichte; núm.
68,2 (1986), 399-433; Pedro Ángel FERNÁNDEZ VEGA, La casa romana; Madrid, 1999, 30-41.
48. D. 39,1,1,17 [Ulp. 52 ad ed.]: «Nuntiamus autem, quia ius aliquid prohibendi
habemus: vel ut damni infecti caveatur nobis ab eo, qui forte in publico vel in privato quid
molitur: aut si quid contra leges edictave principum, quae ad modum aedificiorum facta sunt,
fiet, vel in sacro vel in loco religioso, vel in publico ripave fluminis, quibus ex causis et
interdicta proponuntur.»
62
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
anteriors, les prohibicions d’enderrocar deliberadament edificis i de
sostreure’n materials preuats són ara relativament abundants49 i resten
49. Seguint la tònica encetada en el període anterior (vid. supra n. 44), la defensa de la
urbanitas continuà interessant els emperadors postclàssics perquè, des de Constantí fins
Justinià, hom insisteix en la necessitat de conservar el decòrum públic de les ciutats tal i com es
pot veure, amb matisos diferenciats i tenint sobretot en compte el trasllat de materials de
construcció d’un indret a un altre (per una visió general d’aquesta protecció del patrimoni
monumental, vid. Cezary KUNDEREWICZ, «La protection des monuments d’architecture antique
dans le Code Théodosien» in Studi in onore di Edoardo Volterra; Milano, 1971, IV, 137-153),
en les següents constitucions:
a) l’emperador Constantí promulgà una constitució clarament adreçada a estroncar el procés de
ruralització en què estava immers l’Imperi (per aquest procés de ruralització, vid. Santo
MAZZARINO, Aspetti sociali del quarto secolo. Ricerche di storia tardo-romana; Roma, 1951,
217-271) i ho argumentava en base a què una transferència de marbres o columnes (extrets de
parets enrunades) entre cases d’un mateix propietari situades en ciutats diferents era permès
perquè no representava cap disminució del montant total del patrimoni artístic ciutadà (els
monuments llueixen el mateix amb independència de la ciutat concreta on estiguin ubicats o,
com diu el text, «quoniam utrobique haec esse publicum decus est»); però, dur-los a pagès era
inacceptable i es prohibia de forma contundent no perquè deixessin de lluir sinó perquè lluïen en
estricte benefici privat (en concret i com hem vist, s’esmentava i defensava el publicum decus) i,
en el fons, cal tenir present que els que disposaven d’ornaments marmoris eren els honestiores
que, aclaparats per les exigències fiscals que gravitaven sobre les ciutats, fugien envers les seves
possessions rurals i, segons sembla, s’enduien els seus tresors artístics. Per tant i si bé
retòricament recolzada en motius estètics, la rigidesa i duresa d’aquesta norma imperial
(confiscació de la villa que s’ornamentava i no només dels ornaments) transparenta que el
veritable motiu era evitar la despoblació de les ciutats, la conseqüent disminució dels ingressos
fiscals i l’imparable deteriorament d’un teixit urbà que, sense habitants que tinguessin cura dels
seus edificis, restaria lliurat a la deixadesa i subsegüent anorreament (CJ. 8,10,6 [Const. 321]:
«Si quis post hanc legem civitate spoliata ornatum, hoc est marmora vel columnas, ad rura
transtulerit, privetur ea possessione, quam ita ornaverit. Si quis autem ex alia in aliam civitatem
labentium parietum marmora vel columnas de propriis domibus in proprias transferre voluerit,
quoniam utrobique haec esse publicum decus est, licenter hoc faciat: data similiter facultate
etiam de possessione ornatum huiusmodi ad possessionem aliam transferendi, quamvis per
muros vel etiam per mediam civitatem ea transferri necesse sit, ita ut ea solummodo quae illata
fuerint civitatibus exportentur.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 196-197; HOMO, Rome
..., 544 = 424). Però, aquesta norma no degué ésser gaire eficaç (l’èxode ciutadà no s’aturava) i
la motivació deuria semblar insuficient perquè, una quarantena d’anys després, el mateix
emperador incidia novament sobre aquesta qüestió;
b) però, aquest cop presentava el decòrum de les ciutats com un llegat dels avant-passats que no
sols calia conservar sinó que era nefas no fer-ho (recordem que el terme fas significa
estrictament permetre; però, les seves connotacions eren, des de sempre, indubtablement
religioses pels romans: el fas era el comportament permès pels déus i, per tant, l’emperador
apel·lava al més íntim de l’ànima religiosa romano-pagana per assolir l’objectiu) (CTh. 15,1,1
[Const. 357]: «Nemo propriis ornamentis esse privandas existimet civitates: fas si quidem non
est acceptum a veteribus decus perdere civitatem veluti ad urbis alterius moenia transferendum.»;
al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 196).
c) Tanmateix, la crida de Constantí no deuria tenir gaire ressò perquè, enlloc d’aturar-se, el
problema s’agreujava per moments i presentava noves variants. L’emperador Julià l’Apòstata
JAUME RIBALTA I HARO
63
generalitzà i endurí la norma de Constantí (prohibició radical de traslladar columnes i estàtues
de qualsevol material i, per tant, es cloïa l’escletxa deixada per Constantí del trasllat entre
cases d’un mateix propietari situades en ciutats diferents) respecte les extraccions i trasllats
dins de la mateixa província o entre diferents províncies (la norma de Constantí no
contemplava l’emigració interprovincial i, per aquesta via, la ruralització no tenia aturador)
(CJ. 8,10,7 [Iul. 362-363]: «Nemini columnas vel statuas cuiuscumque materiae ex alia
eademque provincia vel auferre liceat vel movere.»; al respecte, vid. BONFANTE, Corso II.1. ...,
267, n. 7 = 315, n. 3).
d) Encara que és una norma de caràcter local (Roma), és significativa una constitució
immediatament posterior dels nous emperadors on s’extrema al màxim el control sobre
l’edificació: totes les obres de nova creació havien d’ésser aprovades per l’emperador i, al·legant
la lluita contra la deformitat dels edificis enrunats, només les restauracions restaven excloses
d’aquest control (CTh. 15,1,11 = CJ. 8,11(12),5 [Valent. et Val. 364]: «Intra urbem Romam
aeternam [aeternam: veterem et novam, CJ.] nullus iudicum novum opus informet, quotiens
serenitatis nostrae arbitria cessabunt [cessabunt: cessabunt, nisi ex suis pecuniis huiusmodi opus
construere voluerit, CJ.]. Ea tamen instaurandi, quae iam deformibus ruinis intercidisse dicuntur,
universis licentiam damus.»). Evidentment, restem davant d’una clara actitud conservacionista
que, sense cap emmascarament, s’aprecia en una altra constitució (de caràcter general)
promulgada l’any següent pels mateixos emperadors segons la qual no es podia construir res de
nou si abans no es reparava el vell i, a més a més, la lluita contra els trasllats d’ornaments
monumentals es feia més rígida i restrictiva que mai: restava prohibit traslladar qualsevol peça
ornamental de qualsevol material entre qualsevol tipus de ciutat (CTh. 15,1,14 [Valent. et Val.
365]: «Praesumptionem iudicum ulterius prohibemus, qui in eversionem abditorum oppidorum
metropoles vel splendidissimas civitates ornare se fingunt transferendorum signorum vel
marmorum vel columnarum materiam requirentes. Quod post legem nostram sine poena
admittere non licebit, praesertim cum neque novam constitui fabricam iusserimus, antequam
vetera reformentur, et, si adeo aliquid fuerit inchoandum, ab aliis civitatibus conveniat
temperari.»; al respecte, vid. HOMO, Rome ..., 544, n. 931 = 424-425, n. 28).
e) Però, segons sembla, la decadència urbanística de les ciutats deuria haver tocat fons perquè la
millor manera que es va trobar per aconseguir que els propietaris (en especial, els curials)
tinguessin cura dels seus edificis fou obligar-los per llei a fer-ho (reparar i/o reconstruir, segons
l’estat de l’edifici) (CJ. 8,10,8 [Val. Grat. et Valent. 377]: «Singularum urbium curiales etiam
inviti vel reparare intra civitates quas olim habuerint domus vel ex novo aedificare cogantur, illic
semper muniis inservituri et aucturi propriarum frequentiam civitatum. Possessores vero, qui
non erunt curiales, in urbibus, in quibus domus possident, easdem domos dirutas neglectasque
reparent, iudiciaria ad conservandum hoc praeceptum auctoritate retinendi.»; al respecte, vid.
VOIGT, Baugesetze ..., 198, n. 77; BONFANTE, Corso II.1. ..., 268, n. 2 = 315, n. 5; HOMO, Rome
..., 545, n. 939 = 426, n. 36).
f) Una altra constitució no gaire posterior ens presenta l’actitud decidida dels emperadors contra
les construccions que havien invaït els espais públics i el motiu adduït és tan clar com
històricament perillosa la seva interpretació: es defensava la dignitat estètica de la ciutat i la
comoditat dels habitants; però, cal anar en compte per no caure en el mateix parany històric que
Homo: aquesta motivació no constava en la constitució original sinó que és una interpolació
justinianea (només cal confrontar els textos que, de la mateixa constitució, reporten CTh. i CJ. per
comprovar-ho) i, per tant, si hom només consulta el CJ., atribueix —com va fer Homo— tot el seu
contingut a Gracià, Valentinià i Teodosi quan, en realitat, la motivació és insitícia i representativa
de la visió justinianea del problema (CTh. 15,1,22 = CJ. 8,11(12),6 [Grat. Valent. et Theo. 383]:
«Praescribtio temporis iuri publico non debet obsistere, sed ne [ne: nec, CJ.] rescribta quidem.
Adque ideo diruenda sunt omnia, quae per diversas urbes vel in foro vel in quocumque publico
loco [loco: loco contra ornatum et commodum ac decoram faciem, CJ.] civitatis extructa
noscuntur.»); al respecte, vid. HOMO, Rome ..., 448-449, n. 709-712 = 345, n. 5-8).
64
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
g) Tanmateix, aquesta puntualització històrica no significa que, des de finals de segle IV fins a
començaments de segle VI, s’hagués resolt o bé s’hagués abandonat aquesta preocupació envers
la conservació del patrimoni monumental sinó que romania ben viva com ho demostra la
promulgació, en el segle V i a pocs anys de distància entre si, de dues constitucions adreçades a
tenir-ne cura. A mitjan segle V i adreçada a l’Urbs, els emperadors Lleó I i Maiorià (encara que
la constitució està signada per ambdós emperadors i això demostra que el vincle jurídic romania
encara viu, cal recordar que, en aquest moment històric, cada banda de l’Imperi romà actuava en
la pràctica de forma autònoma i qui legislava a l’Imperi d’Occident era, de fet, Maiorià tot sol)
s’enfrontaren al problema de sempre (l’expoliació del patrimoni artístic) però, d’alguna manera,
agreujat per la connivència i/o corrupció de les autoritats judicials i dels funcionaris (per una
altra manifestació de la corrupció típica i galopant en l’administració pública del baix Imperi,
vid. infra n. 50) que n’havien de tenir cura: segons sembla, els responsables del progressiu
deteriorament de la fesomia de l’Urbs (hom no dubta a usurpar els materials necessaris dels
edificis públics per després transferir-los als privats) perquè ho permetien i, a més, hi ajudaven
eren els encarregats de defensar-lo (les cúries i els funcionaris imperials) (NM. 4,pr.). Les
mesures arbitrades per fer front a aquesta situació van ésser tres: a) els funcionaris responsables
han d’ésser severament castigats d’acord al seu estatus: d’una banda, els jutges (iudici) amb una
fortíssima multa de 50 lliures d’or, d’altra banda, els oficials subalterns (adparitores) i els
comptables (numerarii) públics a patir bastonades per no haver-se oposat a les ordres dels
superiors i, finalment, els operaris que acomplien l’extracció pràctica dels objectes ornamentals
a patir el tallament d’una mà (NM. 4,1); b) cal tornar les peces usurpades dels edificis públics i,
a partir d’ara, resta prohibida qualsevol extracció i les autoritats competents són privades de
qualsevol potestat al respecte (NM. 4,2) i, finalment, c) si per la construcció o reparació
ineludible d’una altra obra pública són necessaris els materials que hi ha en un altre edifici
públic antic, aleshores cal elevar petició al Senat de Roma per a que aquest informi l’emperador
i ell decideixi i, segons sembla, el criteri emprat era força restrictiu ja que només s’admetia la
transferència de materials quan no hi havia altre remei (NM. 4,3) (NM. 4,pr.-4 [Leo. et Maio.
458]: «Nobis rem publicam moderantibus volumus emendari, quod iam dudum ad
decolorandam urbis venerabilis faciem detestabamur admitti. Aedes si quidem publicas, in
quibus omnis Romanae civitatis consistit ornatus, passim dirui plectenda urbani officii
suggestione manifestum est. Dum necessaria publico operi saxa finguntur, antiquarum aedium
dissipatur speciosa constructio et ut parvum aliquid reparetur, magna diruuntur. Hinc iam
occasio nascitur, ut etiam unusquisque privatum aedificium construens per gratiam iudicum in
urbe positorum praesumere de publicis locis necessaria et transferre non dubitet, cum haec, quae
ad splendorem urbium pertinent, adfectione civica debeant etiam sub reparatione servari. 1.
Idcirco generali lege sancimus cuncta aedificia quaeve in templis aliisque monumentis a
veteribus condita propter usum vel amoenitatem publicam subrexerunt, ita a nullo destrui atque
contingi, ut iudex, qui hoc fieri statuerit, quinquaginta librarum auri inlatione feriatur;
adparitores vero atque numerarios, qui iubenti obtemperaverint et sua neutiquam suggestione
restiterint, fustuario supplicio subditos manuum quoque amissione truncandos, per quas
servanda veterum monumenta temerantur. 2. Ex his quoque locis, quae sibi conpetitorum
hactenus vindicavit revocanda subreptio, nihil iubemus auferri: quae ad ius publicum
nihilominus redeuntia ablatarum rerum volumus reformatione reparari, submota in posterum
licentia conpetendi. 3. Si quid sane aut propter publicam alterius operis constructionem aut
propter desperatum reparationis usum necessaria consideratione deponendum est, hoc apud
amplissimum venerandi senatus ordinem congruis instructionibus praecipimus adlegari et, cum
ex deliberato fieri oportere censuerit, ad mansuetudinis nostrae conscientiam referatur, ut, quod
reparari nullo modo viderimus posse, in alterius operis nihilominus publici transferri iubeamus
ornatum, Aemiliane parens karissime atque amantissime. 4. Quapropter inlustris magnitudo tua
saluberrimam sanctionem propositis divulgabit edictis, ut, quae pro utilitate urbis aeternae
provide constituta sunt, famulatu congruo et devotione serventur.»; al respecte, vid. José Luis
JAUME RIBALTA I HARO
65
completades per mesures polítiques revitalitzadores del teixit urbà.50
D’altra banda i en sentit invers, compareixen noves disposicions que
MURGA, «Especulación y venta de material artístico procedente de edificios públicos en la
legislación romana» in Libro-Homenaje a Ramón M. Roca Sastre; Madrid, 1976, I, 153-187,
esp. 178-184; José Luis MURGA, «Una constitución de Mayoriano en defensa del patrimonio
artístico de Roma» in Anuario de Historia del Derecho español; núm. 50 (1980), 587-621).
h) En un plantejament conservacionista que recorda el que hem vist més amunt en CTh. 15,1,14
[Valent. et Val. 365] (per aquest text i el seu contingut, vid. supra en aquesta mateixa nota),
l’emperador Lleó I ordenava que, en tot l’Imperi, no s’endegués cap obra nova si abans no
s’acabaven les que ja estaven començades (CJ. 8,11(12),22 [Leo. 472]: «Nemini iudicium liceat
in hac inclita urbe vel in provinciis nova opera inchoare, priusquam ea, quae coepta invenerit a
decessore vel praedecessoribus suis, vetustate diruta aut desidia derelicta diligenti studio
instantiaque compleverit, cum ex hoc plurimum laudis adquirat, si ea culta et perfecta reddiderit,
quae vetusta sunt et instaurationem requirunt quaeque ab aliis initiata et imperfecta resederant.»).
50. En les ciutats imperials de Roma i Constantinoble i des de —com a mínim— l’època de
Constantí, es concedí a determinats col·lectius el privilegi de gaudir dels repartiments de blat de
l’anomenada annona quan s’estava en possessió d’una o més cases edificades de nou i, segons
els perceptors, es distingia entre: annona popularis (ciutadans pobres), annona palatii
(servidors de palau) i annona militaris (tropes de guàrdia). Sobre l’annona, vid. HOMO, Rome ...,
205-235 = 153-178; André CERATI, Caràctere annonaire et assiette de l’impot foncier au BasEmpire; Paris, 1975; Francesco de MARTINO, Storia della costituzione romana; Napoli, 1975,
V, 414-416; per la seva conservació a Bizanci fins la conquesta persa d’Egipte (província
proveïdora del blat repartit a Constantinoble; el de Roma procedia d’Àfrica), vid. Louis
BRÉHIER, El mundo bizantino. II. Las instituciones del Imperio bizantino. Traducción al
castellano por José Almoina; México, 1956, 169-170. Però, com és fàcil d’endevinar després
d’aquesta presentació, la concessió d’aquest privilegi ens interessa perquè se’l pot entendre com
una mesura política adreçada, encara que sigui indirectament, a incentivar o promocionar la
construcció de nous habitatges en les dues grans metròpolis romanes (en aquest sentit, vid.
HOMO, Rome ..., 544-545, n. 933-937 = 425-426, n. 30-34) ja que, com hem dit i com matisarem
tot seguit amb l’ajut de les següents constitucions imperials, estar en possessió d’un edifici
recentment construït era condició sine qua non per rebre aquest subsidi:
a) una constitució de Valentinià i Valent palesa la naturalesa jurídica de la concessió: tenia
caràcter real ja que el lliurament del blat o, com diu el text, pa estava adscrit a la casa (d’aquí que
també se la conegués amb el significatiu nom de panis aedium) i això explica el contingut
concret d’aquesta constitució: qui es venia la casa, perdia el privilegi (CTh. 14,17,1 [Valent. et
Val. 364]: «Quia conperimus nonnullos venditis aedibus panes earum penes se retinere, nulli
liceat, ut aedes sequantur annonae. Sane si qui ex huiusmodi titulo caduci sint panes, fisci
viribus vindicentur.»).
b) A pocs anys de distància, una altra constitució dels mateixos emperadors remarcava, entre
d’altres coses, el límit socio-professional del privilegi: els oficials i els esclaus no tenien dret al
pa adscrit als immobles (CTh. 14,17,5 [Valent. et Val. 369]: «Civis Romanus, qui in viginti
panibus sordidis, qui nunc dicuntur ardinienses, quinquaginta uncias comparabat, triginta et sex
uncias in bucellis sex mundis sine pretio consequatur, ita ut ius in his nullus habeat officialis,
nullus servus, nemo qui aedificiorum percipiat panem. Quorum si quis se aliqua ratione fortasse
inmerserit, adquisito pane privabitur proprium nihilo minus perditurus aut dabit pro condicione
supplicium, eo, qui commissam detulit fraudem, et emptoris panes et venditoris habituro.
Popularibus enim, quibus non est aliunde solacium, quibus idem panis hodieque distrahitur, et
eorum successoribus clementia nostra deputavit in quo nunc emitur loco propriis gradibus
66
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
ordenen l’enderrocament d’obres que comportin immissions en espais
públics o privats ja sigui per motius de seguretat o bé d’higiène públiques i, per evitar la repetició de casos semblants en el futur, s’endega
erogandum. Quibus titulus figendus est aeneus, in quem et panis modus et percipientis nomen
debebit incidi. Et si ad tantum alicuius temeritas eruperit, ut aut per se aut per aliquem suorum
sibi quolibet modo ius panis istius adque aereae tabulae suum voluerit nomen inserere, supra
dictis condicionibus subiacebit.»).
c) Una vintena d’anys després, una altra constitució imperial ens permet apreciar, directament i
sense cap emmascarament, quin era l’objectiu polític perseguit amb aquest privilegi: la
generositat imperial havia extès les anones cíviques als militars perquè, construint edificis,
augmentessin l’extensió de les ciutats i, per tant, només en podia gaudir qui tenia casa i, en cas
contrari, la concessió es resolia i els corresponents recursos es posaven a disposició del tresor
imperial (CTh. 14,17,11 [Theo. Arc. et Hon. 393]: «Annonas civicas ad hoc militaribus viris
beneficium divale distribuit, ut qui emolumenta perciperent, aedificandi studio magnitudinem
urbis augerent. Ac proinde, ne frustra deputatis commodis perfruantur quorum ope incrementa
moenium non iuvantur, id super his annonis, quae scholis erogari solent, servandum est, ut ii
tantum, qui domus habent, deputata suo nomini commoda consequantur, aliae retractatae adque
in suspenso habitae nostrae munificentiae reserventur, his tantummodo, etiam si liberalitas sacra
extiterit, deputandae, qui ex numero militarium virorum annonas pro extructis domibus
beneficio nostrae adnotationis acceperint, ut et parata sui munera habeat largitas et superfluis
necessitas non gravetur.»)
d) El mateix any i posant de manifest el descontrol legislatiu existent (tal i com ho palesa el text,
el mateix legislador no tenia clar quin emperador —Constantí o Constanci— havia instaurat la
mesura a Constantinoble), els mateixos emperadors anteriors incidien altre cop en el caràcter
real del privilegi que hem vist més amunt: qui s’havia venut la casa a estranys o l’havia transmès
successòriament als seus hereus no podia continuar gaudint del subsidi que, atès el caràcter real
del privilegi, passava necessàriament al nou posseïdor de l’edifici (CTh. 14,17,12 [Theo. Arc. et
Hon. 393]: «Si quae speciatim annonae domus in hac urbe habentibus divae memoriae
Constantini vel Constantii largitate concessae sunt adque in heredes proprios iure successionis
vel in extraneos venditionis titulo transierunt, erogatione solita ministrentur, et si quae
scholarum nomine defenduntur. Inlustris igitur magnificentia tua et hanc super his formam
custodire debebit. Si quae vero ad arbitrium Proculi datae nobis nescientibus erogantur, et
retrahere eas ilico et revocare debebit.»)
e) Tres anys després i incidint altre cop sobre la necessitat de posseïr una casa per rebre el
subsidi (tanta insistència sobre la mateixa qüestió només pot indicar que aquest subsidi
s’havia convertit en un cau poblat pel frau dels concessionaris i/o la corrupció dels funcionaris
supervisors perquè, en el període històric que ens ocupa, no era estrany cap dels dos sinó més
aviat tot el contrari; per la corrupció de la burocràcia i l’exèrcit en aquesta època, vid. Ramsay
MACMULLEN, Corruption and the Decline of Rome; New Haven-London, 1988), els
emperadors Arcadi i Honori acudien a l’argument moral de la negligència per ordenar que, qui
no posseís una casa, havia d’ésser privat de gaudir del privilegi i, en una altra vessant del
mateix, qui havia promès edificar i no ho hagués fet en un termini de sis mesos, no l’havia de
rebre (CTh. 14,17,13 [Arc. et Hon. 396]: «Eos, quos in hac urbe domos non habere
cognoveris, annonis novis quolibet titulo acceptis privari tua magnitudo praecipiet nec ullis
emolumentis civicis adiuvari. Neque enim fas est, qui urbis adfectum domus indicio
monstrare neglexerint, eius commodis perfruantur. Sin vero quisquam est, qui se aedes
spondeat habiturum, nisi intra sex menses instruxerit, nequaquam publicarum annonarum
modum potiatur.»).
JAUME RIBALTA I HARO
67
una política preventiva centrada en l’establiment d’unes distàncies
legals de separació entre els edificis.51
51. Encara que comporta duplicar l’esment d’aquells testimonis que tenen un peu a cada
banda de la línea divisòria, ens ha semblat que la claredat expositiva compensava amb escreix
aquest petit inconvenient i, per això, hem diferenciat dos àmbits segons la naturalesa jurídica
dels edificis implicats: d’una banda, quan la qüestió afectava a un edifici públic i, d’altra banda,
quan només intervenien edificis privats. Respecte el primer àmbit, el problema dominant són les
immissions i invasions causades per edificis privats en espais i/o edificis públics i, amb el pas del
temps, és possible apreciar un cert canvi d’actitud del poder públic al respecte: mentre el segle IV
està presidit per una política bàsicament repressiva (se les combat amb mesures força severes), el
segle V no sols continua la severitat anterior sinó que —si deixem de banda una constitució de
Constantí que no sembla haver estat respectada— inaugura una política de caire preventiu
consistent en establir unes distàncies de separació entre edificis privats i públics. Els testimonis
disponibles per aquest primer àmbit són els següents:
a) en la mesura que l’experiència havia demostrat que l’excessiva proximitat d’alguns edificis
privats als graners públics originava sovintejats incendis, Constantí reaccionà decididament i
amb una severitat considerable: a) els edificis privats de nova construcció s’havien de situar a
100 peus (= 29,5 m.) de distància dels graners públics; b) els edificis privats pre-existents que
estaven dintre d’aquesta distància s’havien d’enderrocar i c) si algú obviava la distància
establerta i construïa un edifici nou sense respectar-la, se li confiscava no només el construït sinó
—aplicant una severitat màxima— tot el seu patrimoni (CTh. 15,1,4 [Const. 326]: «Omnis intra
centum pedes vicinitas, quantum ad horrea pertinet, arceatur ac si quid constructum fuerit,
diruatur, quoniam experimentis nuperrimis palam factum est aedificiorum, quae horreis
adhaerebant, incendiis fiscales copias laborasse. Quod si quis aedificandi amore publica damna
neglexerit, non solum quod construxit, sed omnes res eius et quidquid in suo iure habuit, fisco
adiudicari praecipimus.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 188-189, n. 52; BONFANTE,
Corso II.1. ..., 270 = 317-318; HOMO, Rome ..., 557, n. 973 = 435, n. 70).
b) Reactivant normes antigues de les quals no en resta constància, el prefecte de l’Urbs Veti
Praetextat va fer enderrocar l’any 368 tots els balcons i, d’altra banda i això és el que ens
interessa en aquest moment, va fer separar els murs dels edificis privats que, irreverentment, els
seus propietaris havien adosat a edificis sagrats (AMM. 27,9,10: «Namque et Maeniana sustulit
omnia, fabricari Romae priscis quoque vetita legibus, et discrevit ab aedibus sacris privatorum
parietes, eisdem inverecunde conexos, ponderaque per regiones instituit universas, cum aviditati
multorum, ex libidine trutinas componentium, occurri nequiret. In examinandis vero litibus ante
alios id impetravit quod laudando Brutum Tullius refert, ut cum nihil ad gratiam faceret, omnia
tamen grata viderentur esse, quae factitabat.» [AMMIANUS MARCELLINUS, «Rerum gestarum
libri qui supersunt» in Ammianus Marcelinus. With an english translation by John C. ROLFE;
Cambridge-London, 1939, 62]; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 189, n. 53; HOMO, Rome
..., 557, n. 974 = 435, n. 71).
c) Incidint altre cop sobre el mateix problema que havia preocupat Constantí una setantena
d’anys enrera (la qual cosa demostra que la severa norma de Constantí no deuria ésser gaire
efectiva), Arcadi i Honori ordenaven enderrocar els edificis privats que estaven enganxats als
graners públics (deurien ésser edificis que encara romanien dempeus i en aquesta situació des
d’aleshores perquè, si no hagués estat així, els emperadors no haurien deixat passar l’oportunitat
d’aplicar l’atractiva i productiva confiscació que, establerta per Constantí, abastava tot el
patrimoni dels qui construien de nou i dins de la distància legal) i remarcaven la necessitat de
deixar un espai buit (cal suposar que els 100 peus establerts per Constantí) entorn de les quatre
parets dels esmentats graners públics (CTh. 15,1,38 [Arc. et Hon. 398]: «Excellens eminentia
68
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
tua cuncta privata aedificia, quae coniuncta horreis publicis esse cognoverit, dirui ac demoliri
praecipiet, ita ut ex quattuor lateribus privatorum consortio separata sint ac libero spatio
secernantur, ut a principio fuerant fabricata.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 189, n. 53;
HOMO, Rome ..., 557, n. 975 = 436, n. 72).
d) Amb el canvi de segle, el problema no sols no havia desaparegut sinó que s’aguditzava perquè
ara afectava als edificis públics en general (no només als graners com abans) i la temeritat dels
constructors privats els duïa no sols a enganxar els seus edificis als públics sinó també a
superposar-los, la reacció dels emperadors de torn (vid. la diferència existent entre CTh. i CJ.
sobre l’autoria de la norma) no podia ésser altra que ordenar el seu enderrocament i, amb un
canvi de política respecte les normes anteriors o —segons com es miri— establint una norma
general que convertia en especial la distància establerta per Constantí respecte els graners
públics, establien que els edificis privats s’havien de construir a 15 peus (= 4,42 m.) de distància
dels edificis públics (CTh. 15,1,46 [Arc. et Hon. 406] = CJ. 8,10,9 [Arc. Hon. et Theo. 406]:
«Aedificia privatorum publicis aedibus adhaerentia sive superposita destrui tollique
praecipimus. Et in posterum id aperte sancimus, ut [Aedificia ... sancimus, ut: omm. CJ.], si qui
[si qui: Si cui loci proprietas, CJ.] aedificandi iuxta publicas aedes animos [animos: animum,
CJ.] dederit, quindecim pedum spatio interiecto inter publica ac privata aedificia ita sibi noverit
fabricandum, ut tali intervallo et publicae aedes a periculo vindicentur et privatus aedificator
velut perperam fabricati loci [fabricati loci: fabricato loco, CJ.] destructionis quandoque futurae
non timeat detrimentum.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 189, n. 53; BONFANTE, Corso
II.1. ..., 270, n. 4 = 318, n. 3; HOMO, Rome ..., 557, n. 976 = 436, n. 73).
e) Poc temps després i respecte els palaus imperials de Constantinoble, els mateixos emperadors
ordenaven enderrocar els edificis privats que s’havien construït invadint l’espai dels palaus i, en
previsió de futur, es prohibia aquesta mena d’invasions (tot i ésser un cas puntual, no deixa
d’ésser un indici significatiu de l’extrem exagerat que deuria haver assolit l’especulació
urbanística si fins i tot hom s’atrevia a importunar la mateixa autoritat imperial) (CTh. 15,1,47 =
CJ. 8,11(12),17 [Hon. et Theo. 409]: «Quicumque locus in palatio huius urbis privatis aedificiis
incommode occupatus est, is quam primum subrutis omnibus quae in eo sunt aedificiis palatio
reformetur. Quod privatorum non est parietibus coartandum, nam imperio magna ab universis
secreta debentur: ut hi tantum locum habeant habitandi, quos legitimus maiestatis nostrae usus et
rei publicae disciplina delegit, in futurum etiam universis ab huiusmodi usurpatione
prohibendis.»; al respecte, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 270, n. 2 = 318, n. 1).
f) Connectant amb la constitució de l’any 406 (CTh. 15,1,46 [Arc. et Hon. 406] = CJ. 8,10,9
[Arc. Hon. et Theo. 406]; per aquest text, vid. supra en aquesta mateixa nota) i adaptantampliant la norma de Constantí sobre els graners públics (CTh. 15,1,4 [Const. 326]; per aquest
text, vid. supra en aquesta mateixa nota), els emperadors Honori i Teodosi no sols reactivaven
l’extrema severitat de Constantí sinó que establien distàncies legals pels dos àmbits i respecte el
ja conegut problema dels balcons (CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423]: «Maeniana, quae Graece
¦>fFJ"H appellant, sive olim constructa sive in posterum in provinciis construenda, nisi spatium
inter se per decem pedes liberi aeris habuerint, modis omnibus detruncentur. In his vero locis, in
quibus aedificia privatorum horreis publicis videntur obiecta, obstructione maenianorum
quindecim pedum intervalla serventur. Quem intercapedinis modum aedificaturis quoque
proponimus, ita ut, si quis intra definitum spatium, id est decem pedum mensuram, aedificare
vel intra quindecim pedum maeniarum possidere temptaverit, sciat non solum fabricam
demoliendam, sed etiam ipsam domum fisco nostro adscribendam.»; al respecte, vid. VOIGT,
Baugesetze ..., 189-190, n. 54; BONFANTE, Corso II.1. ..., 270, n. 3 = 318, n. 2; HOMO, Rome ...,
557, n. 977 = 436, n. 74). En primer lloc i des de feia força temps, els balcons havien estat un
mitjà habitual per expandir l’espai habitable de les cases a costa d’invadir en alçada l’espai de la
via pública (com ho palesen els exemples arqueològics conservats a Herculà, hom arranava la
façana de l’edifici a la vorera i, a l’alçada del primer pis i abastant tota la vorera i —segons els
casos— sobrepassant-la, hom construïa un balcó cobert que, a fi de comptes, ampliava l’espai
JAUME RIBALTA I HARO
69
domèstic; al respecte, vid. Pedro Ángel FERNÁNDEZ VEGA, La casa romana; Madrid, 1999, 196199 i les fotografies d’Herculà núms. 27 i 29) i, atesa l’estretor dels carrers i si els veïns de banda
i banda del carrer feien el mateix, la mínima distància que els separava era un cau adobat a la
propagació d’incendis ja que naturalment els balcons disposaven de les corresponents obertures
prospectives i, si la mateixa actuació arquitectònica s’efectuava aprop dels graners públics, hom
reverdia exactament el mateix problema ja abordat per Constantí. En segon lloc, la solució
establerta fou l’establiment de distàncies a respectar: a) entre balcons privats que confrontaven
amb edificis privats: 10 peus (= 2,95 m.) i b) entre balcons privats que confrontaven amb graners
públics: 15 peus (= 4,42 m.). Per qui no respectés aquestes distàncies, s’establien dues sancions:
enderrocament del balcó i confiscació de la casa de l’infractor. En tercer lloc i si bé el caràcter
general de la constitució de l’any 406 permetia suposar que la norma constantiniana s’havia
conservat com a llei especial, sembla clar que la constitució que ens ocupa la derogava tot
adaptant-la al règim general de distàncies establert l’any 406 entre edificis privats i públics;
però, deixem per més endavant la distància entre balcons i edificis privats tot plantejant la
qüestió: era una norma especial (només vàlida per quan hi havia implicat un balcó) o general
(entre edificis privats i amb independència de l’element arquitectònic implicat)?.
g) Tanmateix, la invasió privada dels espais públics era un problema endèmic i, segons sembla,
d’impossible solució perquè, en una constitució no gaire posterior, els emperadors Teodosi i
Valentinià obligaven a restituir a la ciutat l’espai públic que alguns particulars havien usurpat en
porxos i carrerons públics per ampliar els seus propis edificis (en alguns carrerons, l’apropiació
de l’espai públic havia estat completa) i, per estroncar de soca-rel aquesta pràctica, establien una
fortíssima multa de 50 lliures d’or pels futurs infractors (CJ. 8,11(12),20 [Theo. et Valent. 439]:
«Qui sine auctoritate divini rescripti ad iudicium tuae celsitudinis destinandi angiportus integros
vel partes suis domibus incluserint seu porticus usurparint, procul dubio iura pristina
sacratissimae reddere civitati iubemus: multa auri quinquaginta librarum non defutura, si quis
posthac in similem audaciam prodire temptaverit.»)
h) Hem deixat expressament pel darrer lloc un text que, procedent de la Lex romana
Burgundionum («Lex romana Burgundionum sive Forma et expositio legum Romanarum» in
Johannes BAVIERA (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae, 19682
(orig. 1940), 713-750, esp. 730; també accessible com a LRB. 17,5 en «Burgundionum leges
Gundobada et Papianus vulgo dictae edente Friderico Bluhme i[uris]c[onsul]to» in
Monumenta Germaniae Historica. Legum III. Leges Alamannorum edente Iohanne MERKEL.
Leges Baiuwariorum edente Iohanne MERKEL. Leges Burgundionum edente Friderico BLUHME.
Lex Frisionum edente Karolo libero barone de RICHTHOFEN; Hannoverae, 1863, 497-630, esp.
608) i encara que fou acollit per Mommsen en la seva edició crítica del CTh., estrictament no
se’l pot considerar una constitució imperial perquè no només se’l coneix per aquesta via
indirecta sinó que, com ho palesa sense embuts el mateix text, és un resum amb la seva
corresponent cita d’una —suposada— constitució del CTh. i diem «suposada» perquè, per
desesperació dels historiadors, hom cercarà endebades en el CTh. una constitució que pogués
haver estat la base de l’esmentat extracte. Per aquest motiu i prenent com a punt de referència les
distàncies que figuren en el resum, hom sempre acaba ensopegant amb la més amunt estudiada
CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423] (per aquest text, vid. supra en aquesta mateixa nota) perquè,
malgrat les diferències de contingut, coincideixen tant les mides com l’àmbit regulat: segons el
text que ens ocupa i respecte la servitud de llum o aire (aquesta diferència de contingut es pot
salvar admetent que hom llegia les distàncies legals com si fossin servituds legals de llums i
l’esment de l’aire o bé fa referència a la ventilació o, senzillament, és un pleonasme de les
llums), calia servar dues distàncies en la construcció d’edificis segons la naturalesa de l’edifici
confrontant i així, respecte un edifici privat, eren 10 peus (= 2,95 m.) i, respecte un de públic, 15
peus (= 4,42 m.) (CTh. 4,24 [ex LRB. 17,6]: «De servitute luminis vel aeris similiter constitutum
est [est: omm. Lrb.], ut inter privatorum fabricas decem pedes, inter publicas quindecim
dimittantur [dimittantur: dimittantur, secundum legem Theudosiani libri IV, sub titulo: De
70
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
edificiis privatis et publicis. Lrb.].»; al respecte, vid. HOMO, Rome ..., 557, n. 978 = 436, n. 75).
Evidentment, aquestes són exactament les mides i —per generalització— les situacions
contemplades en CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423]; però, com aquesta darrera constitució no està
present en cap dels manuscrits conservats del CTh., caldria suposar que, a començaments del
segle VI (moment de la redacció de la LRB.), el rei burgundi Gundobadus (†516) disposava d’un
exemplar més complet i, avui en dia, perdut del CTh. que, semblant al disponible en la
cancelleria bizantina, no havia sofert encara la criba alariciana (la majoria de manuscrits que
contenen el CTh. són exemplars del Breviarium Alaricianum i, com ho indica el mateix
Commonitorium Breviari i ho demostra la completa manca del títol de la matèria que ens ocupa,
els visigots van esporgar aquelles constitucions que no els hi eren útils) tal i com ja ho va fer
Mommsen (pels manuscrits íntegres del CTh. i, malgrat no esmentar la llei concreta que ens
ocupa, la present qüestió dels burgundis, vid. Theodor MOMMSEN, Codex Theodosianus. I.
Theodosiani Libri XVI cum constitutionibus Sirmondinis edidit adsumpto apparatu P. Kruegeri
... 1. Prolegomena; Hildesheim, 1990, XXXVIII-LVIII i LXI). Però, tanmateix, voldríem
reclamar atenció sobre un detall: per l’àmbit concret que ens ocupa ara (la distància a servar
respecte un edifici públic) i sense necessitat d’efectuar lectures generalitzadores de part de qui
feia l’extracte, els 15 peus de separació consten clarament recollits en CTh. 15,1,46 [Arc. et
Hon. 406] = CJ. 8,10,9 [Arc. Hon. et Theo. 406].
Respecte el segon àmbit (quan només intervenen edificis privats), el problema principal assoleix
una coloració que, en aquestes alçades, ens és ja familiar i que connecta amb les preocupacions
de l’època històrica anterior: excepte un parell de molt especials, els testimonis ens presenten la
intervenció del poder públic per tal de regular l’edificació privada quan les seves activitats
amenacen la seguretat i/o higiène públiques. Com ja ho advertíem al començament d’aquesta
nota i renovem les excuses aleshores demanades,
a) el primer testimoni disponible torna a ésser el text d’Ammià Marcel·lí sobre les activitats del
prefecte de l’Urbs Veti Praetextat (AMM. 27,9,10; per aquest text, vid. supra en aquesta mateixa
nota): com ja ho hem dit més amunt, l’any 368 i reactivant una ignota normativa anterior aquest
prefecte va suprimir tots els balcons existents i, per molt que el mateix text no ens explica els
motius d’aquesta actuació, Homo no va tenir especials dificultats per identificar-los ell mateix:
incidint en problemes que de la nostra part hem fet comparèixer per explicar una constitució
posterior (CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423]; per aquest text, vid. supra en aquesta mateixa nota),
els balcons estretaven els carrers, dificultaven la ventilació i augmentaven el perill d’incendis
(Homo, Rome ..., 550, n. 952 = 430, n. 49).
b) Romanent fidels a l’examen cronològic de les fonts, el segon testimoni és una lletra de
Símmac de finals de segle IV (entre els anys 395-398; tot i ésser irrellevant a efectes pràctics
perquè el marge temporal de la discòrdia entre els editors és molt estret, cal recordar que Seeck
la situava laxament entre els anys 396-398 —Monumenta Germaniae Historica. Auctores
antiquissimi. VI.1. Q. Aurelii Symmachi quae supersunt. Edidit Otto SEECK; Berlin, 1883
[Reedició anastàtica: München, 1984, CLXVII]— i, en canvi, recentment Callu proposava
adelantar-la a l’any 395 —respectivament pel text i la datació, vid. SYMMAQUE, Lettres. III.
Livres VI-VIII. Texte établi, traduit et commenté par Jean-Pierre CALLU; Paris, 1995, 152,
n. 4—) on s’hi pot veure acollida l’exigència d’una distància de 10 peus (= 2,95 m.) de separació
entre edificis privats (SYMM. 6,9: «SYMMACHUS NICOMACHIS FILIIS. Frater meus Censorinus de
confinio Baianorum praetoriorum conquestionem temptat iterare, quam didicit inter me et
actores filii mei Pompeiani dudum esse finitam. Adhibiti namque inspectores muro, qui inter
aedes a summo monte descendit, dividi loca nostra dixerunt: quorum iudicium novus possessor
credit posse rescindi. Quaeso igitur, adhibito Felice amico nostro et Castore veri arbiter esse
digneris. Et sanctitate tua coram locuta inanis adtemptatio conprimatur. Dehinc, cum fratri meo
Censorino satisfecerit praeteritae iudicationis adsertio. Tunc operi eius et molitionibus novis
decem tantum pedum ultra aedificia sua permittatur adiectio. Ita ut partium fines et placito
conprehensus adsensus et constructio interiecta discriminet. Vale [Vale: Valete, CALLU].» [Q.
JAUME RIBALTA I HARO
71
Aurelii SYMMACHI, «Epistulae» in Monumenta Germaniae Historica. Auctores antiquissimi.
VI.1. Q. Aurelii Symmachi quae supersunt. Edidit Otto SEECK; Berlin, 1883 [Reedició
anastàtica: München, 1984, 155] = SYMMAQUE, Lettres. III. Livres VI-VIII. Texte établi, traduit
et commenté par Jean-Pierre CALLU; Paris, 1995, 7).
c) A finals de segle IV i promulgada quatre mesos després de la que ordenava l’enderrocament
dels edificis privats enganxats a graners públics (CTh. 15,1,38 [Arc. et Hon. 398]; per aquest
text, vid. supra en aquesta mateixa nota), una altra constitució dels emperadors Arcadi i Honori
ordenava l’enderrocament de les «construccions annexes» (així cal interpretar el terme grec
parapetasia de CTh. o parapessia de CJ. perquè és el significat del mot grec B"D"B\FF4" o
B"D"B\FF" que figura en la versió grega d’aquesta mateixa llei en les Basíliques, vid. Carolus
DU FRESNE DOMINUS DU CANGE, Glossarium ad scriptores Mediae et Infimae Graecitatis.
Auctore ...; Parisiis-Lipsiae, 19052, I, col. 1171, s.v. B4<F@Â; Carolus DU FRESNE DOMINUS DU
CANGE, Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis. Conditum a ...; Paris, 1938, VI, 160c, s.v.
parapetasia on diu: «[...] Quo loco in Basilicis habetur B"D"B\FF4", vel B"D"B\FF", quae
vox, opus quoddam alii adjunctum, significat, seu ad aliud fulciendum, vel alia de causa, uti
observatum a nobis in Descript. aedis Sophiane num. 36. [...].». Per l’autocitació de Du Cange a
la fi d’aquesta definició, vid. Carolus DU FRESNE DOMINUS DU CANGE, «Constantinopolis
Christiana, seu Descriptio urbis Constantinopolitanae, qualis extitit sub Imperatoribus
Christianis, ex variis scriptoribus contexta et adornata Libri quatuor» in Historia Byzantina
duplici commentario illustrata; Lutetiae Parisiorum, 1680 [Reedició anastàtica: Bruxelles,
1964, lib. III, tit. XXXVI. Muri obnitentes Pilis, 32]) a murs públics o privats perquè, en això
roman l’interès del text, generaven incendis, molèsties als veïns, estretaven els carrers i
minvaven l’amplada dels porxos (CTh. 15,1,39 = CJ. 8,11(12),14 [Arc. et Hon. 398]:
«Aedificia, quae vulgi more [vulgi more: vulgo, CJ.] parapetasia [parapetasia: parapessia, CJ.]
nuncupantur, vel si qua alia opera publicis moeniis vel privatis [opera publicis moeniis vel
privatis: opera moenibus vel publicis operibus, CJ.] sociata cohaerent, ut ex his incendium vel
insidias vicinitas reformidet aut angustentur spatia platearum vel minuatur porticibus latitudo,
dirui ac prosterni praecipimus»; al respecte, vid. HOMO, Rome ..., 550, n. 953 i 556, n. 972 =
430, n. 50 i 435, n. 69).
d) Dels mateixos emperadors i promulgada exactament el mateix dia que la constitució que
ordenava l’enderrocament dels edificis privats enganxats o superposats a edificis públics (CTh.
15,1,46 [Arc. et Hon. 406] = CJ. 8,10,9 [Arc. Hon. et Theo. 406]; per aquest text, vid. supra en
aquesta mateixa nota), una altra constitució ordenava que els tabulata que s’havien construït
entre les columnes dels porxos (= planta baixa) o sobre els porxos (= nivell superior) s’havien de
retornar al seu estat originari i, d’altra banda, les escales que donaven accés als nivells superiors
s’havien de fer més amples i substituint la fusta per pedra perquè així es disminuïa el perill
d’incendi i se’n facilitava —si era el cas— l’extinció (CTh. 15,1,45 [Arc. et Hon. 406]: «Omnibus
tabulatis tam his, quae intercolumnis adfixa sunt quam his, quae superiores porticus dividunt, ad
formam pristinam civitatis habitus revocetur, ascensibus etiam his, qui ad superiores porticus
ducunt, tam in latiorem modum patentibus quam pro ligneis scalis lapideis gradibus fabricandis.
Ita enim et pericula incendii aberunt et si qui casus adversi tulerint, facile amotis angustiis
homines inter incendia discursus ac liberandi sui facultatem invenient.»; al respecte, vid. VOIGT,
Baugesetze ..., 190, n. 55; HOMO, Rome ..., 548, n. 946 = 428, n. 43 i 550, n. 954 = 430, n. 51).
e) El segon testimoni que altera la tònica dominant en aquest segon àmbit, és una constitució dels
emperadors Honori i Teodosi que, imposant als propietaris l’obligació de construir un mur que
circumval·li i clogui les seves finques respecte les veïnes, presenta la inusitada particularitat de
tenir dos règims de vigència diferents: mentre a les províncies orientals de l’Imperi té caràcter
obligatori, a Occident el seu compliment s’ha de considerar facultatiu (CJ. 8,10,10 [Hon. et
Theo. 420]: «Per provincias Mesopotamiam Osroenam Euphratensem Syriam secundam
Phoenicen Libanensem Ciliciam secundam utramque Armeniam utramque Cappadociam
Pontum Polemoniacum atque Hellenopontum, ubi magis hoc desideratur, ceterasque provincias
72
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
El sistema de limitacions de la propietat immobiliària urbana resta
completament assolit amb la ja esmentada constitució de Zenó (CJ.
cunctis volentibus permittatur murali ambitu fundos proprios seu loca sui dominii constituta
vallare.»; al respecte, vid. HOMO, Rome ..., 556, n. 971 = 435, n. 68).
f) En la mesura que ja hem analitzat més amunt el seu contingut i de forma pormenoritzada,
només cal recordar que una constitució dels emperadors Honori i Teodosi de l’any 423
ordenava deixar una distància de 10 peus (= 2,95 m.) entre els balcons i els edificis privats
confrontants (CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423]; per aquest text i el seu contingut, vid. supra en
aquesta mateixa nota i, centrats en l’aspecte que ara interessa, vid. BONFANTE, Corso II.1. ...,
270, n. 3 = 318, n. 2; HOMO, Rome ..., 556, n. 970 = 435, n. 67). Però, cal recordar que restava
pendent aclarir si aquesta norma tenia caràcter especial o general; després d’haver vist més
amunt el clar i contundent testimoni de la lletra de Símmac segons el qual calia deixar en
general una distància de 10 peus entre edificis privats (SYMM. 6,9; per aquest text i el seu
contingut, vid. supra en aquesta mateixa nota) i tot suposant que aquesta pràctica s’adequava al
dret aleshores vigent, cal admetre que aquesta normativa sobre els balcons i en aquest àmbit
dels edificis privats no era altra cosa que una aplicació concreta d’una altra norma general que,
necessàriament anterior perquè la lletra de Símmac es situava a finals de segle IV, no se n’ha
conservat —en principi— cap altre rastre. Però, només cal fer un petit esforç memorístic per
recordar que, entre les diferents mesures que l’emperador Neró endegà després del paorós
incendi de l’Urbs l’any 64 d.C., n’hi havia una que, sense massa dificultats, es pot vincular amb
la present qüestió: segons Tàcit, Neró establí «[...] nec communione parietum, sed propriis
quaeque muris ambirentur. [...].» (TAC. Ann. 15,43; per aquest text i el seu contingut, vid. supra
n. 46) que, com hem dit més amunt, significava que l’emperador prohibia l’ús de la paries
communis i recuperava el vetust plantejament de l’ambitus. Però, reverdir el plantejament de
l’ambitus no implica pas que també s’apliqués necessàriament la mateixa distància de 2,5+2,5 =
5 peus procedent de les XII Tab. i, si tenim en compte que Tàcit afirmava que una altra de les
mesures endegades en aquell moment per Neró fou expandir l’amplada dels carrers, hauria estat
contradictori recuperar aquesta mida decemviral ja que, per defecte, s’haurien originat altre cop
carrers estrets. Per tant i malgrat que el seu isolament i separació temporal li resten credibilitat,
la lletra de Símmac suggereix que la nova distància de separació entre els edificis privats
establerta per Neró fou de 10 peus.
g) Finalment i amb una perspectiva renovada mercès al que acabem de veure ara mateix, aquell
text que, procedent de la LRB., hem estudiat més amunt (CTh. 4,24 [ex LRB. 17,6]; per aquest
text i el seu contingut, vid. supra en aquesta mateixa nota i, centrat en el present àmbit, vid.
HOMO, Rome ..., 556 = 435) assoleix sentit a nivell jurídic: d’una banda, els 10 peus de separació
entre edificis privats que hi hem vist comparèixer corresponen a la seqüència històrica que
connecta l’adaptació i reviscolament neronians de l’ambitus, la lletra de Símmac i la constitució
d’Honori i Teodosi sobre els balcons i, d’altra banda i com ja ho hem palesat més amunt, els 15
peus de distància respecte edificis públics tenen el seu origen en CTh. 15,1,46 [Arc. et Hon. 406]
= CJ. 8,10,9 [Arc. Hon. et Theo. 406] i ressonen després en la constitució d’Honori i Teodosi
sobre els balcons. Tanmateix, cal reconèixer que el fil històric que hem reconstruït per atorgar-li
sentit no representa cap avanç en el problema heurístic: continuem sense saber d’on va extreure
aquesta informació el redactor de la LRB. perquè, excepte CTh. 15,1,46 [Arc. et Hon. 406], la
resta de testimonis implicats són externs al CTh. i ell, per desesperació dels historiadors, només
citava aquesta font i, a més a més, de forma prou precisa. Però, aquesta precisió i el fet que el
títol citat no comparegui en cap altre manuscrit del CTh. té, almenys, efectes sedants: com hem
dit més amunt, la cancelleria dels burgundis disposava d’una còpia completa del CTh. original
que, per desgràcia, no s’ha conservat.
JAUME RIBALTA I HARO
73
8,10,12)52 en la que aquest emperador corregeix i desenvolupa dues
constitucions precedents i no conservades: una del seu pare Lleó I i —
potser també— una altra d’ell mateix.53 En aquesta norma i com ja hem
52. Sobre CJ. 8,10,12 [Zeno. 474-491], vid. H.E. DIRKSEN, «Das Polizei-Gesetz des
Kaisers Zeno über die bauliche Anlage der Privathäuser in Constantinopel» in Hinterlassene
Schriften zur Kritik und Auslegung der Quellen römischer Rechtsgeschichte und
Alterthumskunde. Herausgegeben von Friedrich Daniel SANIO; Leipzig, 1871, II.2.6, 225-254;
VOIGT, Baugesetze ..., 190-192; BONFANTE, Corso II.1. ..., 270-271 i 285-287 = 318-319 i 336338; Biondo BIONDI, «La l. 12 Cod. de aed. priv. 8,10 e la questione delle relazioni legislative
tra le due parti dell’Impero» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 3 (1937), 363384 [= in Scritti giuridici. II. Diritto romano. Fonti, diritto pubblico, penale, processuale civile;
Milano, 1965, 27-45]; Biondo BIONDI, La categoria romana delle «servitutes»; Milano, 1938,
28-29 i 108-110; Valentino CAPOCCI, «Nota per la storia del testo della costituzione AgD\
i"4<@J@:4ä< dell’Imp. Zenone» in Studia et Documenta Historiae et Iuris; núm. 7 (1941),
155-184; Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951, 116;
HOMO, Rome ..., 548, n. 947; 550 i 556 = 428, n. 44, 430 i 435.
53. Atesa la manca d’un real vincle sanguini entre Lleó I el Magne (457-474) i Zenó, cal
suposar que l’apel·latiu de pare que utilitza Zenó per referir-se a Lleó derivava del mecanisme
—habitualment emprat pels emperadors romans per assegurar la successió al tron— d’adoptar
com a fill al successor (en realitat, Zenó era un cabdill isauri que, abans d’accedir al tron amb
aquest nom, s’anomenava Tarasicodissa i l’únic vincle de parentiu que els unia era d’afinitat: a
la recerca de certa legitimitat, Zenó s’havia casat amb la filla de Lleó I Ariadna; per aquests
extrems, vid. Franz Georg MAIER, Historia Universal Siglo veintiuno. IX. Las transformaciones
del mundo mediterráneo. Siglos III-VIII. Traducción de Pedro Viadero; Madrid, 19764 (orig.
1968), 121; Averil CAMERON, El mundo mediterráneo en la Antigüedad tardía, 395-600.
Traducción castellana de Teófilo de Lozoya; Barcelona, 1998 (orig. 1993), 44 i n. 24). Com hem
dit, el text de la constitució de Lleó I no es conserva i el poc que se’n sap del seu contingut s’ha
extret de les referències contenides en la constitució posterior de Zenó (CJ. 8,10,12) que la tenia
en compte per corregir les ambigüetats que contenia i que originaven interpretacions errònies
(CJ. 8,10,12,1a). A partir de l’explicació de Zenó, resta clar que Lleó I atorgà una llei sobre
edificació de caràcter local en tant estava exclusivament adreçada a la ciutat de Constantinoble
(CJ. 8,10,12,1a) que, en la mesura que tenia en compte la reedificació de cases cremades (CJ.
8,10,12,4), els historiadors situen després de l’any 469 ja que aquell any un gran incendi devastà
la ciutat i hom suposa que precisament aquesta norma anava adreçada a regular-ne la
reconstrucció. Per conèixer indirectament la constitució de Lleó, cal fixar-nos en les qüestions
que Zenó abordà tenint-la present i que són les següents:
a) Segons li havia fet saber el prefecte urbà Adamanci, el primer i principal problema de la
norma paterna era una llacuna: s’hi ordenava que qui volgués renovar els seus edificis no podia
sobrepassar (és a dir, havia de respectar) l’anterior estructura (•DP"Ã@< FP−:") de l’edifici i no
podia arrabassar les llums o la prospecció dels veïns (näJ" ´ –B@R4< Jä< (,4J`<T<)
canviant-la; però, no s’havia tingut cura d’afegir que, si algun constructor volia modificar
l’antiga estructura del seu edifici, havia d’assolir el corresponent dret a fer-ho a través d’un pacte
o estipulació (Fb:nT<@<) amb el veí (CJ. 8,10,12,1a). Per curullar aquesta llacuna, Zenó
establia que, si un constructor estava provist del corresponent pacte o estipulació, li era permès
edificar encara que semblés que es perjudicava els veïns envers els quals s’oposava el pacte (CJ.
8,10,12,1b). Per entendre la naturalesa del descuït i, sobretot, de la solució adoptada, només cal
un petit aclariment. A partir del subsegüent CJ. 8,10,12,4b, resta clar que els pactes o
estipulacions esmentats (aquesta expressió compareix en els §§ 1a, 1b, 3b i 4b de la mateixa
74
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
constitució) tenien eficàcia real i, per tant, s’estava al·ludint a les pactiones et stipulationes
emprades per constituir servituds in provinciali solo. En les províncies no es podia emprar per
aquesta finalitat el mecanisme habitual de la mancipatio perquè, essent aquesta només vàlida per
les res mancipi, no era aplicable en les terres provincials que eren res nec mancipi (GI. 2,15 i
2,27) i aquesta distinció entre res mancipi-res nec mancipi es va mantenir vigent fins que
Justinià la derogà (CJ. 7,31,1,5 [Iust. 531]; IJ. 2,1,40). Per tant, aquests pactes o estipulacions
eren el mitjà emprat per constituir servituds en contra de la regulació general establerta en la llei.
D’altra banda i fixant-nos només en l’establert per Lleó, cal remarcar que aquesta constitució
protegia les lumina i el prospectus maris dels veïns i, si tenim en compte la temporalment
inubicable CTh. 4,24 [ex LRB. 17,6] (per aquest text, contingut i problemes que planteja, vid.
supra n. 51), podríem dir que «added the right of prospect by prohibiting any alteration affecting
näJ" ´ –B@R4< Jä< (,4J`<T<.» (Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of
Property; Philadelphia, 1951, 116).
b) A més d’aquesta significativa aportació, Zenó citava tres cops més la constitució de Lleó (CJ.
8,10,12,2; CJ. 8,10,12,2b; CJ. 8,10,12,4). El primer cas era un clar i senzill problema
d’ambigüetat: a l’hora de fixar la distància mínima entre edificis, la constitució paterna establia
«més o menys» 12 peus de separació i, com aquesta indeterminació originava dubtes (mogut per
la pietas envers el pare, Zenó ho deia de forma molt més suau: l’ambigu no és el mitjà idoni per
llevar dubtes), l’entrebanc es resolia amb decisió ordenant que la distància establerta fos
exactament de 12 peus (CJ. 8,10,12,2). Malgrat l’ambigüetat, cal remarcar que Lleó havia
ampliat les dimensions de la separació entre edificis privats: de la tradicional i —segons
sembla— secularment servada distància de 10 peus (per aquesta distància, vid. supra n. 51) es
passava a 12 peus. Atès l’estat de les fonts, cal romandre necessàriment en silenci sobre la
distància respecte els edificis públics: com no s’ha conservat el text, no sabem si Lleó se n’ocupà
i, sens dubte, la constitució de Zenó no hi va incidir i, per tant i com a molt, podem suposar que
romania vigent la distància tradicional de 15 peus (per aquesta distància, vid. supra n. 51). Però,
en aquest punt i si bé hem adoptat la correcció proposada per l’editor d’atribuir l’ambigüetat a la
constitució de Lleó (CJ. 8,10,12,2: «I−H *¥ "ÛJ−H *4"JV>gTH [...].» [= Cum vero eadem
constitutio ...]; per aquesta correcció, vid. Corpus Iuris Civilis. II. Codex Justinianus.
Recognovit et retractavit Paulus KRUEGER; Berlin, 195411 [Reedició anastàtica: Hildesheim,
1989, 335b, n. 7]), cal anar en compte perquè, tal i com va posar de relleu Scheltema, el text dels
manuscrits suggeria l’existència d’una altra constitució del mateix emperador Zenó que, anterior
a la que ens ocupa, calia atribuir el problema (CJ. 8,10,12,2: «I−H *¥ :@L J−H *4"JV>gTH
[...].» [= Cum vero mea constitutio ...]). Però, aquest detall no deixaria d’ésser una minucia si no
fos perquè, com remarcava Scheltema, Hexa. 2,4,46 recull la possibilitat de constituir una
servitud en contra del prospectus maris (de fet, Scheltema ho llegeix com una «renunciation of
the prospectus»; però, evidentment, una renúncia convencional a la vista del mar de part del
predi servent és senzillament l’altra cara de la moneda i, per tant, jurídicament equivalent a
entendre-ho com una servitud de vista al mar en favor del predi dominant) (Hexa. 2,4,46 [ed.
Heimbach, 270-271]: «In hac felici urbe prospectui vicini si quis duodecim tantummodo pedes
exigat ita ne quis prohibeatur ex directo mare videre stans aut sedens in sua domo, neque coactus
in obliquum se vertere ad videndum mare. Quod si centum pedum spatium inter duas domos
intersit, sine impedimento aedificare liceat volenti marisque prospectum vicino auferre. Sed si
quis ex culina aut ex latrina aut scalis aut basterniis sive ita dictis transitibus et meatibus
prospectum in mare habet; huiusmodi prospectum etiam is, qui intra centum pedes aedificat,
licite aufert, dummodo duodecim pedes inter domos fuerint. Sin autem conventio facta sit, quae
cui aedificare permittit, teneat conventio, etiamsi vicino incommodet circa prospectum maris,
sive ipse aedium dominus ita pactus sit, sive qui ante eum illas aedes possederunt: neque enim
oportet competentes alicui servitutes per leges generales tolli. Prospectus in mare intra centum
pedes non directus tantum, sed etiam obliquus per opus novum auferri non potest. Hoc enim
adiicit praesens haec forma servans Zenonis constitutionem et illustrans novellam.» i, com ja
JAUME RIBALTA I HARO
75
hem vist més amunt, aquesta mena d’alternativa convencional no fou tinguda gens en compte
per Lleó i, segons Scheltema, tampoc figurava en CJ. 8,10,12 i, per tant, prenia sentit atribuir-la
a la «suggerida i no conservada» constitució anterior del mateix Zenó (H.J. SCHELTEMA, «The
nomoi of Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad Jus et Historiam antiquitatis pertinentes Julio
Christiano van Oven dedicatae; Leiden, 1946, 349-360, esp. 353 i n. 12-13). Però, si bé és cert
que Hexa. 2,4,46 resulta una mica ambigu, sembla que Scheltema en va fer una lectura massa
estricta i també una mica rígida. Atès que els capítols següents de l’Hexabiblos (Hexa. 2,4,4751) s’ocupen de diferents vessants concretes del prospectus, Hexa. 2,4,46 fou inclòs amb la
rúbrica genèrica «De prospectu» per acomplir la funció d’introducció general al tema i, si hom
s’entreté en l’anàlisi dels seus continguts, descobreix que era un resum general de la regulació
contenida en CJ. 8,10,12 sobre aquesta matèria:
A) «In hac felici ... videndum mare.» =
PRO. 38,5 = EPA. 39,3 = PRO.AUC. 38,5 =
EPA.AUC. 42,5 = EP. 39,39 [ex CJ. 8,10,12,2-2a];
B) «Quod si centum ... vicino auferre.» =
PRO. 38,5 = EPA. 39,3 = PRO.AUC. 38,5 =
EPA.AUC. 42,5 = EP. 39,40b [ex CJ. 8,10,12,4];
C) «Sed si quis ... domos fuerint.» =
PRO. 38,6 = EPA. 39,4 = PRO.AUC. 38,6 =
EPA.AUC. 42,6 = EP. 39,40c [ex CJ. 8,10,12,4a];
D) «Sin autem ... generales tolli.» =
PRO. 38,6 = EPA. 39,4 = PRO.AUC. 38,6 =
EPA.AUC. 42,6 = EP. 39,40d [ex CJ. 8,10,12,4b];
E) «Prospectus ... novellam.» =
BAS. 58,11,14 = SBMa. K,9,40 [ex NJ. 165]
Per les sigles i edicions de les fonts que hem emprat en aquesta identificació, vid. infra n.56.
Si bé estava interessat en la naturalesa de la NJ. 165 i no va efectuar aquesta primmirada anàlisi,
Mortreuil ja va plantejar aquesta possibilitat tot remarcant que la font directa d’Harmenopulus
fou —valent-se d’una edició anterior a la crítica de Zachariae von Lingenthal— PRO. 28,5-6
(Jean-Anselme-Bernard MORTREUIL, Histoire du droit byzantin ou du droit romain dans
l’Empire d’Orient, depuis la mort de Justinien jusqu’à la prise de Constantinople en 1453;
Paris, 1843, I [Reedició anastàtica: Osnabrück, 1966, I, 54]).
I resulta que, llegint conjuntament CJ. 8,10,12,4a-b, s’admetia la constitució de servituds en
contra de la vista directa al mar des dels 12 fins els 100 peus de distància. Per tant, eliminada la
premissa, el problema resta sense base: atès que el conjunt d’Hexa. 2,4,46 deriva de CJ. 8,10,12,
la suggerència contenida en CJ. 8,10,12,2 sembla reflectir més aviat una errada dels copistes que
no pas —com volia Scheltema— l’existència d’una altra constitució anterior del mateix Zenó
sobre la matèria.
c) En el segon cas, Zenó va haver d’aclarir un silenci de la norma paterna: la constitució de Lleó
no havia tingut en compte horts i arbres com elements respecte els quals calgués distanciar-se (és
a dir, com a obstacles que poguessin llevar la vista del mar dels veïns) i Zenó decidia no afegir
res al respecte car que, segons ell, no convenia aplicar-los-hi una servitud (*@L8,\") d’aquesta
mena (CJ. 8,10,12,2b). Si bé seria incorrecte argumentar ex silentio respecte la constitució de
Lleó, no podem deixar passar l’oportunitat de remarcar que, de forma clara, Zenó entenia
jurídicament aquesta regulació com una servitud legal de vistes i, encara que entre elles no hi ha
connexió, cal recordar que aquesta perspectiva també era detectable en la indòmita CTh. 4,24
[ex LRB. 17,6] (per aquest text, contingut i problemes que l’envolten, vid. supra n. 51) quan,
referint-se a les distàncies legals, parlava de servitus luminis vel aeris.
d) Si bé cal no minimitzar les aportacions anteriors, la darrera té cert valor afegit tant perquè
connecta amb la legislació anterior com perquè planteja un intrincat problema interpretatiu. Per
aquest motiu, hem decidit anar per parts centrant-nos ara en allò que es pot esbrinar respecte la
constitució de Lleó i deixant per més endavant les correccions de Zenó que són les que,
essencialment, convoquen l’embolic interpretatiu. Segons explica Zenó, l’anterior constitució
paterna permetia enlairar fins una alçada de 100 peus els edificis que havien estat consumits en
un incendi (cal suposar que, com més amunt hem dit, es tenia precisament en compte el de l’any
469) encara que això comportés lesionar la vista del mar d’altri, és a dir, dels veïns (CJ.
76
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
dit, el lligam entre principis i qüestions de caire «públic» i regles de
dret privat és més estret que mai. Aquesta constitució presenta una nova
aproximació als problemes urbanístics: les relacions entre propietaris
veïns són considerades des d’una òptica essencialment de dret públic,
com si gairebé fossin qüestions d’«ordre públic» o, almenys, marcades
per un preeminent interès social. En aquesta constitució i configurant el
bloc normatiu on hi ressona encara la tradició del dret privat, hi ha un
conjunt notablement analític de disposicions que no sols determinen els
8,10,12,4). Tot seguit i en el mateix paràgraf, Zenó es dedica a corregir les ambigüetats que,
segons ell, aquest precepte contenia. Encara que hem promès ocupar-nos-en més endavant, se’ns
permetrà una llicència: confrontant aquest precepte amb el contingut de la constitució de Lleó
reportat en CJ. 8,10,12,1a que hem estudiat més amunt, no resulta massa difícil entreveure la
direcció dels problemes. Segons hem vist, Lleó ordenava respectar l’anterior configuració
estructural dels edificis que es renovaven i no permetia canviar-la per evitar que s’arrabassessin
les llums o la prospecció del mar dels veïns; tenint en compte això i que l’alçada és un element
estructural d’un edifici, el primer problema és una ambigüetat: renovació d’un edifici i
reconstrucció d’un edifici incendiat són activitats constructives equivalents o no?. La segona
qüestió deriva de l’anterior: si se les considerava equivalents, només es podia enlairar fins a 100
peus els edificis que, abans de l’incendi, ja tenien aquesta alçada (o ja llevaven aleshores les
llums i vista del mar dels veïns) o bé hi podien accedir tots els edificis incendiats amb
independència de la seva alçada anterior?. Palesada l’ambigüetat que havia de resoldre Zenó i
deixant per més endavant l’examen de les seves solucions, voldríem avançar que les seves
correccions van obrir un altre front: respectant la distància de 12 peus de separació i la vista del
mar del veí, Zenó permetia que el constructor enlairés el seu edifici fins l’alçada que volgués i
aleshores el problema està en saber si, amb aquesta formulació, entenia derogar l’alçada màxima
edificable de 100 peus que el seu pare havia establert o no?. Aplaçant la resposta, aquest
interrogant ens serveix per introduir la vessant continuista de la constitució de Lleó: encara que
la informació està focalitzada en la reconstrucció d’edificis incendiats, sembla un indici prou
clar que Lleó —i, potser també, Zenó— havia continuat la política alto-imperial d’establir límits
màxims a l’alçada edificable situant-la en la gens menyspreable xifra de 100 peus. Al respecte i
per aclarir el sentit del qualificatiu emprat, només cal endegar una mínima comparació històrica.
Si tenim en compte que les normes anteriors d’August i Trajà admetien respectivament edificis
de 70 (= 20,65 m.) i 60 peus (= 17,70 m.) d’alçada com a màxim (al respecte, vid. supra n. 46) i,
segons els experts i aplicant cert marge de tolerància a les seves afirmacions (HOMO, Rome ...,
506-507 = 396-397 indica 5 o 6 pisos per la norma d’August; Pedro Ángel FERNÁNDEZ VEGA,
La casa romana; Madrid, 1999, 44 i n. 5 admet 6 pisos —com a molt— per la norma de Trajà;
atesa la manca d’un criteri uniforme i encara que només sigui per comoditat comparativa, hem
emprat com a mòdul una mitjana de 10 peus d’alçada per nivell, és a dir, 2,95 m.), aquestes
mides habilitaven respectivament edificis de 7 i 6 nivells; aleshores cal admetre que els 100 peus
(= 29,5 m.) d’alçada edificable de Lleó permetien construir edificis de 10 nivells la qual cosa ens
situa davant de veritables gratacels en l’Antigor. De totes maneres, aquesta xifra no ens hauria
d’escandalitzar perquè no ens és desconeguda: l’hem vist comparèixer més amunt en un text
referit a l’any 69 d.C. en el que Tàcit explicava que, a Roma, hi havia edificis que competien en
alçada amb el Capitoli (TAC. Hist. 3,71; per aquest text, vid. supra n. 46) i, com hem dit més
amunt, aquest amida aproximadament els 30 m. d’alçada en qüestió. Per tant, les limitacions no
havien estat mai ni tampoc ho eren ara de naturalesa tècnica sinó que, simplement, eren mesures
de seguretat i sembla que, a finals de segle V, els criteris s’havien tornat una mica més laxes.
JAUME RIBALTA I HARO
77
espais mínims que cal deixar entre edificis veïns (12 peus) sinó que,
fins i tot, s’arriba a prohibir qualsevol construcció en una distància de
100 peus que pogués obturar a l’edifici veí la vista que fins aleshores
havia fruït del mar de Constantinoble o aixecar murs que llevessin l’aire i la llum al veí. Resulta especialment interessant la perspectiva analítica de les disposicions adreçades a tutelar la vista de les cases de
Constantinoble: establint una sèrie graduada de limitacions, hom distingeix entre la vista directa del mar —amenaçada per la nova construcció— i la simple visió del mar, és a dir, la visió indirecta o esbiaixada del mar. En l’esmentada graduació, també es té en compte si
aquesta visió esbiaixada es conserva o no des d’una altra banda de l’edifici. Al costat d’aquests preceptes arrelats en el dret privat, hi ha l’altre bloc normatiu que presenta una molt més clara fesomia de dret
públic. Són les normes que estableixen l’alçada dels edificis, la prohibició d’emprar materials incendiables en les construccions en alçada,
l’obligació d’acabar la construcció d’edificis ja començats i l’adreçada
a assegurar la conservació dels edificis existents.54
54. Després d’una breu introducció on planteja que la previsió sempre ha presidit la seva
política legislativa i que ara, després d’haver estat adequadament informat pel prefecte urbà
Adamanci (CJ. 8,10,12,pr.), es disposa a legislar emprant un llenguatge planer (de fet, diu un
llenguatge entenible per la gent corrent —vulgo— per tal que així hom s’estalvïi haver de
recórrer a intèrprets, és a dir, a juristes) (CJ. 8,10,12,1) per aclarir i corregir els problemes
originats en la interpretació de la norma sobre edificació que el seu pare Lleó atorgà per
Constantinoble (CJ. 8,10,12,1a; per aquesta norma paterna, vid. supra n. 53), Zenó l’Isauri
examina i soluciona les següents qüestions:
a) En la restauració d’edificis, el seu pare havia prohibit canviar-ne l’originària configuració
estructural i, en especial, remarcava la necessitat de respectar les llums o la prospecció dels
veïns; però, s’havia oblidat d’afegir que hom podia assolir el dret a fer-ho mitjançant un pacte o
estipulació que, naturalment, ell incloïa (CJ. 8,10,12,1a-b; per aquesta part de la norma i, en
especial, la necessitat d’entendre aquests pactes o estipulacions com mitjans adreçats a
constituir servituds, vid. supra n. 53). Establerta per Lleó i refermada en aquesta constitució de
Zenó, la necessitat de mantenir la forma antiga dels edificis en les restauracions ressona en la
legislació bizantina posterior (vid. infra n. 56).
b) En els edificis de nova construcció i després d’eliminar l’incís patern «més o menys» que
indeterminava la mida establerta (per aquest extrem, vid. supra n. 53), referma que cal deixar una
distància de 12 peus de separació respecte l’edifici veí (aquesta distància s’ha de mantenir des dels
fonaments de l’edifici fins el seu coronament en alçada) i, servant aquesta distància, qui edifica
pot enlairar el seu edifici fins l’alçada que vulgui i pot obrir les finestres luminars o prospectives
que vulgui i això s’aplica tant a qui construeix una casa nova com a qui restaura una de vella o
reconstrueix una d’incendiada (CJ. 8,10,12,2). Però, tanmateix, cal respectar la vista «directa» del
mar del veí i, per vista directa, s’entén aquella gaudida pel veí des de qualsevol indret de la seva
casa, estant sentat o dempeus i sense fer cap esforç ni moviment per veure el mar (CJ. 8,10,12,2a).
Per molt que en aquest moment pot semblar una obvietat, cal remarcar una qüestió perquè més
endavant ens serà útil: si bé el § 2 deixa literalment en mans del constructor que respecti la
78
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
distància de 12 peus la facultat d’enlairar a voluntat el seu edifici, cal no oblidar que la forma més
fàcil, natural i normal de llevar les vistes d’un edifici és enlairar l’edifici veí i, precisament, això és
el que tractava d’evitar el § 2a prohibint que es llevés la vista del mar al veí. Per tant, en la mesura
que cal coordinar ambdós preceptes, no hi ha més remei que admetre que la llibertat concedida
d’enlairar l’edifici no era total sinó que estava limitada i/o modulada per la concurrència d’altres
factors: d’una banda i com acabem de posar de relleu, hi havia el límit legal d’haver de respectar la
vista del mar del veí; d’altra banda, les condicions naturals del terreny on s’edificava també
comptaven ja que, en un terreny en pendent i si es construïa per sota del nivell de l’edifici preexistent, hom podia enlairar mentre respectés la vista del mar de l’edifici superior i, en canvi, en
un terreny pla, eren possibles dues situacions diferents: a) si el nou edifici no interceptaria la vista
del mar del veí perquè se’l construïa al darrera o en un dels costats de l’existent i no n’hi havia cap
altre de proper (cosa força difícil dins d’una ciutat), aleshores no hi ha cap problema per enlairarlo; però, en canvi, b) si el nou edifici necessàriament interferiria aquesta vista perquè se’l construïa
entremig de l’edifici pre-existent i el mar, aleshores lògicament prevalia el respecte envers la vista
del mar del veí per sobre del dret d’enlairar l’edifici i, conseqüentment, el nou edifici havia d’ésser
necessàriament més baix que les finestres prospectives del veí o, si es vol, més baix que la seva
visual envers el mar i, finalment i per molt que aquesta possibilitat és esmentada més endavant
(CJ. 8,10,12,4b), cal tenir present que aquesta llibertat d’enlairar podia ésser vehiculada superant
els anteriors límits acudint a la constitució d’una servitud altius tollendi que ho permetés.
Aquesta prescripció de l’espai de separació ressona en la posterior legislació bizantina (vid.
infra n. 56). Aquesta salvaguarda del prospectus maris també ressona posteriorment (vid. infra
n. 56) i, fins i tot, s’expandí fins abastar el prospectus montium (vid. infra n. 55).
c) Emplenant el silenci de la llei paterna, remarca que aquesta norma no afecta a horts (en àmbit
urbà, potser seria més adequat emprar el terme jardins) ni arbres perquè, segons s’afirma i de
forma jurídicament força significativa, no convé aplicar-los-hi una servitud (*@L8g\") d’aquesta
mena (CJ. 8,10,12,2b). Per tant i com ja ho hem remarcat més amunt, això significa que aquesta
prescripció s’entenia com una servitud legal de vistes (pel silenci patern i aquesta darrera
qüestió, vid. supra n. 54). Aquesta remarca sobre horts i arbres ressona en la posterior legislació
bizantina (vid. infra n. 56).
d) A partir del paràgraf següent, resta clar que aquesta distància de 12 peus s’havia d’interpretar
com un mínim: si el carrer que separa dos veïns fos més ample de 12 peus, es prohibeix que qui
edifica arrabassi espai al carrer per ampliar el seu edifici i aquesta decisió es fonamenta en un
clar motiu d’utilitat pública: aquesta llei no s’ha fet per perjudicar els béns públics en favor dels
particulars sinó per aconseguir carrers més amples (CJ. 8,10,12,3). Per via preventiva, retorna el
vell i ja força conegut problema de la invasió d’espais públics en benefici privat (al respecte, vid.
supra n. 51).
e) Però, si els edificis són antics i el carrer que els separa és més estret de 12 peus, es prohibeix
enlairar l’edifici u obrir finestres si, entre ells, no hi ha una distància o interval de 10 peus. En
aquestes condicions (havent-hi de 10 a 12 peus de separació), no es poden obrir de cap manera
finestres prospectives i, en canvi, és possible obrir-ne de luminars sempre i quan es facin a partir
de 6 peus d’alçada del sòl. Respecte aquesta excepció de les finestres luminars, es preveu i
prohibeix un frau de llei consistent en construir un sòl o paviment fals que, respectant l’alçada
establerta respecte el veritable sòl, permeti emprar les finestres luminars com si fossin
prospectives tot perjudicant el veí (implícitament s’entén que el perjudici contemplat és la
invasió de la intimitat aliena). Tanmateix, hom pot acudir a pactes o estipulacions en contrari (=
servituds, segons ja hem vist) (CJ. 8,10,12,3a-b). Aquesta regulació també ressona
posteriorment (vid. infra n. 56).
f) Com hem vist més amunt (vid. supra n. 53), en CJ. 8,10,12,4 Zenó s’enfrontava a les
ambigüetats que contenia un precepte patern en el que Lleó, fixant una alçada màxima edificable
de 100 peus, permetia que la poguessin assolir els reconstructors d’edificis cremats encara que
això impliqués lesionar la vista del mar del veí. Les ambigüetats ja les hem vist i, de pas, també
JAUME RIBALTA I HARO
79
hem advertit que les solucions de Zenó eren complicades d’interpretar perquè calia coordinar-les
amb el contingut del ja estudiat CJ. 8,10,12,2. Atenint-nos al seu discurs, el primer pas donat per
Zenó és convalidar la norma paterna i, tot seguit, es dedica a corregir-ne els defectes el primer dels
quals era, confirmant les sospites que hem expressat més amunt (vid. supra n. 53), saber si eren
equiparables, per exemple, la renovació d’un edifici vell i la reconstrucció d’un de cremat; Zenó ho
solucionava clarament extenent l’àmbit d’aplicació de la norma paterna des de la reedificació de
cases cremades fins abastar també la construcció de cases noves i la restauració de velles (CJ.
8,10,12,4 [Zeno. 474-491]: «[...] hanc quoque tollentes ambiguitatem iubemus hoc ipsum valere
tam in combustis aedibus quam in iis quae reficiuntur et quae antea quidem non fuerunt, nunc
autem extruuntur, nec non in iis, quae ab igne quidem nihil damni passae per vetustatem vel aliam
causam ruinam traxerunt, [...]»). Aprofitem l’avinentesa per remarcar que, en cap moment, Zenó
derogava globalment la norma paterna sinó que la corregia ampliant-ne l’àmbit de vigència i això
és important en un altre sentit: amb aquest plantejament, les parts de la constitució paterna que
Zenó no va corregir romanien després vigents tal i com les va promulgar Lleó. Tenint en compte
això i atès que aquest aspecte ni tan sols el va esmentar, cal admetre que tant la norma de Lleó com
la posterior de Zenó van continuar la política alto-imperial d’establir límits màxims a l’alçada
edificable que, com ja hem vist més amunt, era de 100 peus (per més detalls sobre el significat
d’aquesta alçada, vid. supra n. 53). Però, no era precisament aquesta la lectura d’Homo: seduït pels
termes voluntaristes de CJ. 8,10,12,2 (edificar a l’alçada que es vulgui sempre i quan es respectin
els 12 peus de separació), Homo entenia que Zenó va suprimir aquest límit de 100 peus d’alçada
establert per Lleó tot lliurant l’alçada de l’edifici a l’albir del constructor sempre i quan respectés
la distància legal de 12 peus (HOMO, Rome..., 552-553=432). Al respecte, cal posar de relleu un
detall que Homo no va tenir en compte i que, previsorament, hem tractat més amunt: aquesta
llibertat d’edificar en alçada que concedia CJ. 8,10,12,2 no es pot considerar de cap manera
absoluta ni total ja que estava limitada i modulada pel legalment establert respecte a la vista del
mar del veí i la configuració natural del terreny i, d’altra banda i com acabem de palesar una mica
més amunt, romania dempeus el límit màxim establert per Lleó perquè Zenó convalidava la seva
norma i, precisament, aquest punt no el modificava. Però, les correccions de Zenó no s’acabaven
amb l’ampliació de l’àmbit de vigència sinó que afegia un detall que, al nostre entendre, és força
significatiu: en qualsevol dels supòsits esmentats (reconstrucció d’un edifici incendiat, renovació
d’un vell i construcció d’un de nou), calia deixar un interval de 100 peus de distància respecte els
edificis circumjacents i, servant aquesta distància, hom podia edificar de tal manera que obstruís la
vista (directa) del mar del veí (CJ. 8,10,12,4). Això significa que la protecció de la vista (directa)
del mar del veí arribava des dels 12 peus fins els 100 peus i, a partir de més enllà dels 100 peus, no
estava protegida i hom podia obstruir-la com i quan volgués. Naturalment, la forma més fàcil i
normal de fer-ho era enlairant l’edifici; però, quanta alçada?, la que hom volgués?, o bé la que ja va
establir el seu pare de 100 peus com a màxim?. Però, per què precisament una distància de 100
peus de separació?. No serà que aquesta mida està directament relacionada amb els 100 peus
d’alçada màxima edificable?. Com ja sabem, la política d’establir alçades màximes anava
adreçada a evitar l’ensorrament d’edificis; però, no cal massa esforç per adonar-se que no només
s’entenia protegir la vida i els béns dels que vivien en l’edifici que s’esfondrava sinó també de tot i
tothom que hi havia al seu entorn i, en especial, dels edificis veïns que, en cas d’ensorrament,
haurien de suportar-ne els perjudicis (exagerant una mica per il·lustrar millor: amb edificis alts i
fràgils, no era gens descartable un efecte dòmino, és a dir, una caiguda en cadena dels edificis
veïns). En aquestes condicions, sembla una bona mesura preventiva l’establiment —formant un
mena triangle rectangle ideal— d’una separació entre edificis igual a l’alçada màxima permesa;
però, no tenint cap prova positiva, cal admetre que això és pura especulació. Tanmateix, aquesta
segona modificació s’ha de coordinar amb l’establert en CJ. 8,10,12,2 i així tindríem dues opcions:
a) si es volia edificar a una distància de 12 peus del veí, calia respectar la seva vista del mar i, en
canvi, b) si no es volia respectar aquesta vista del mar, aleshores calia edificar a 100 peus de
distància. Pel ressò posterior d’aquesta norma, vid. infra n. 56.
80
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
g) Però, aquesta segona part s’ha de modular tenint en compte els dos paràgrafs següents: si el
veí té vista obliqua o esbiaixada del mar (s’entén per vista obliqua o esbiaixada del mar la que el
veí té des de llocs o parts accessòries de la casa: cuina, comuna, excusats, escales, passadisos o
galeries), se li pot destorbar construint dins d’aquests 100 peus de distància i sempre que es
respectin els 12 peus d’interval establert en CJ. 8,10,12,2, és a dir, entre els 12 i els 100 peus (CJ.
8,10,12,4a). Per tant, la vista obliqua o esbiaixada del mar no està jurídicament protegida sinó
només ho està, com hem vist, la vista directa i entre els 12 i 100 peus de distància. D’altra banda
i com en casos anteriors, s’admet la constitució de pactes en contrari (= servituds, segons hem
vist); però, aquest cop se n’explica el motiu: no convé que les lleis generals arrabassin drets
gaudits en virtut de pactes (CJ. 8,10,12,4b). Per tant, es reconeix que estem davant d’un règim
jurídic general i defectiu l’eficàcia del qual els particulars poden excepcionar a través d’establir
pactes privats entre ells o, per ésser més exactes, mitjançant servituds. Pel ressò posterior
d’aquestes normes, vid. infra n. 56.
h) S’ordena que, a partir d’aquesta llei, no es construeixin les vulgarment anomenades solanes
(solaria) amb només elements de fusta sinó que es segueixi l’anomenat estil romanenc (per molt
que en aquesta llei no s’explica que són les solanes, una novella posterior de l’emperador
d’origen macedoni Lleó VI el Filòsof (886-911) ens informa que eren l’equivalent dels nostres
terrats o balcons ja que eren emprats per prendre el sol i la fresca (NL. 113 [Leo Sap. 886-911]:
«[...] Verum quoniam de subdialibus deambultionibus et, ut aliquis fortasse dicat, prosceniis
spectatoriis, quae ad solum et aerium usum excogitata sunt, atque a sole nomen acceperunt,
solaria dicta, [...].»; per aquest norma, vid. infra n. 57); però, de fet, Isidor ofereix una explicació
històrica que vincula solanes i balcons: ISID. Etym. 15,3,11-12: «Moenius collega Crassi in foro
proiecit materias, ut essent loca in quibus spectantes insisterent, quae ex nomine eius Moeniana
appellata sunt. Haec et solaria, quia patent soli. Post haec alii lapide, alii materia aedificavere
porticibus moeniana, et foribus et domibus adiecerunt. [...]. Solarium, quod soli et auris pateat,
[...].» [San ISIDORO DE SEVILLA, Etimologías. Edición bilingüe. II. Libros XI-XX. Texto latino,
versión española, notas e índices por José OROZ RETA y Manuel A. MARCOS CASQUERO; Madrid,
19942, 236]) i, sobretot, que entre dues solanes confrontants, calia deixar un interval de 10 peus
de separació. Si aquesta distància no es podia complir perquè l’espai de separació era massa
estret, aleshores calia construir les solanes alternativament i, si el carrer que separava els veïns
era més estret dels 10 peus exigits, restava taxativament prohibit construir solanes o balcons (CJ.
8,10,12,5-5b). Aquestes normes ressonen posteriorment (vid. infra n. 56).
i) A més de les anteriors condicions, les solanes s’havien de construir a 15 peus d’alçada del sòl
i no s’admetia la constitució de cap pacte que impliqués la construcció, per sostenir-les, de murs
o de columnes de pedra o fusta plantades en el sòl per evitar que es privés de ventilació o
s’estretessin els carrers públics (CJ. 8,10,12,5c). No cal dir que aquesta prohibició de constituir
un pacte en contrari s’ha d’interpretar com un clar indici que era una norma d’obligat
compliment, d’un ius cogens. Pel ressò posterior d’aquesta norma, vid. infra n. 56.
j) A més, es prohibeix la construcció d’escales que, començant en el sòl del carrer, donin accés a
les solanes i s’explica que això s’ordena per promoure estructures sòlides, separar les solanes i
facilitar —si és el cas— l’extinció d’incendis (CJ. 8,10,12,5d). Qui contravingui les normes
establertes per la construcció de solanes o escales s’haurà d’atenir al següent: no sols
s’enderrocarà el construït sinó que es multarà l’amo de la casa amb 10 lliures d’or, l’arquitecteconstructor de l’obra amb també 10 lliures d’or i cal suposar que l’operari que les havia fabricat
també; però, en aquest darrer cas, no es diu exactament així sinó que, pressuposant-lo insolvent
(= pobre, diu el text), s’estableix la pena alternativa de fuetejar-lo i expulsar-lo de la ciutat (CJ.
8,10,12,5e). Pel ressò posterior d’aquestes normes, vid. infra n. 56.
k) Es prohibeix obstruir les columnes dels porxos públics (des de la columna Miliar fins el
Capitoli) amb cases fetes amb fustes o altres construccions fetes en els intersticis intercolumnars
(CJ. 8,10,12,6). Per evitar-ho, s’estableix que aquestes construccions no podran ésser més amples
de 6 peus ni més altes de 7 peus i, per si romania algun dubte, s’insisteix que de tota manera cal
JAUME RIBALTA I HARO
81
deixar pas lliure als porxos de la plaça per les quatre columnes (CJ. 8,10,12,6a). Com fins ara el
terme emprat era neutre (construccions) o bé podia ésser malinterpretat com a precaris habitatges
(cases), cal remarcar que els paràgrafs posteriors aclareixen la veritable naturalesa i funció
d’aquestes construccions: no són altra cosa que les habituals extensions invasives de la via
pública amb les que artesans i botiguers amplien l’espai del seu negoci o taller. El paràgraf
següent ho deixa ben clar i ordena que l’exterior d’aquests edificis o botigues s’ha de decorar amb
marbres per embellir la ciutat i delectar els vianants (CJ. 8,10,12,6b). Però, com hem remarcat
més amunt, aquestes normes només són vàlides per una part de la ciutat que, com tot seguit
expliquem, cal identificar amb el que aleshores era sens dubte el centre de la ciutat i, en concret,
els porxos esmentats deurien vorejar la principal artèria viària de Constantinoble anomenada
Mese: amb l’ajut d’un plànol de la Constantinoble medieval on s’hi representen les construccions
que romanien encara dempeus l’any 1891, podem veure com aquest carrer començava en la
columna Miliar (en el plànol indicada com CJ. = Columna de Justinià, estava ubicada en la plaça
on confluien Santa Sofia, el Senat i el Palau imperial), en la meitat travessava l’antic For de
Constantí i acabava desembocant en el For de Teodosi I, és a dir, als peus del petit turó on estava
el Capitoli (per aquest plànol, vid. Louis BRÉHIER, El mundo bizantino. III. La civilización
bizantina. Traducción al castellano por José Almoina; México, 1955 (orig. 1950), mapa —sense
paginar— situat entre 442-443; tot i ésser molt esquemàtic, pel mateix vid. «Costantinopoli» in
Enciclopedia dell’Arte antica classica e orientale; Roma, 1959, II, 880b-919a, esp. 883, fig.
1145; per un esquema general de la ciutat —equivalent a l’anterior— i una ampliació de l’àrea on
estava la columna Miliar —aquí indicada amb el seu nom grec Milion—, vid. Enrico ZANINI,
«Costantinopoli. Urbanistica e architettura» in Enciclopedia dell’Arte medievale; Roma, 1994, V,
381a-401a, esp. 383 i 389). Per una excel·lent descripció urbanística de Constantinoble a l’època
medieval i, en especial, per respectivament la 9XF0<, el 9\84@<, el Forum Constantini, el Forum
Theodosii i el Porticus Fori Constantini que, segons l’autor, són els disciplinats en aquesta llei,
vid. Carolus DU FRESNE DOMINUS DU CANGE, «Constantinopolis Christiana, seu Descriptio
urbis Constantinopolitanae, qualis extitit sub Imperatoribus Christianis, ex variis scriptoribus
contexta et adornata Libri quatuor» in Historia Byzantina duplici commentario illustrata;
Lutetiae Parisiorum, 1680 [Reedició anastàtica: Bruxelles, 1964, lib. I, tit. XXIII. Vici, viae, seu
plateae, 69-70, esp. 70 <9XF0<>; lib. I, tit. XXIV. Fora publica, aliaque rerum venalium. 70-84,
esp. 72-74 <9\84@<>, 74-76 <Forum Constantini> i 76-80 <Forum Tauri seu Theodosii> i lib. II,
tit. III. Porticus. 109-112, esp. 110 <Porticus Fori Constantini>]). En els altres indrets de la ciutat,
les tendes que s’estableixin entre les columnes dels porxos s’han de construir d’acord a les
dimensions i en els llocs que determini el prefecte urbà; però, tot i deixar en les mans d’aquesta
autoritat subordinada l’aplicació de la norma, l’emperador marca un únic i clar límit a respectar
de forma constant en la seva actuació: les mesures que decideixi s’han d’aplicar a tothom per
igual (CJ. 8,10,12,6c). Pel ressò posterior d’aquestes normes, vid. infra n. 56.
l) Els dos paràgrafs següents van adreçats a reprimir el que sembla un abús de dret o, almenys,
acte emulatiu que alguns individus practicaven de forma sovintejada. Moguts per l’enveja envers
els qui edificaven, hi havia alguns individus querulants que, amb el pretext de sentir-se lesionats
per l’obra, denunciaven els qui feien obres perquè els hi fossin aturades judicialment. Segons
l’emperador, la intenció d’aquests individus era clara: pretenien que, mercès a les dilacions
judicials i les despeses efectuades, els que edificaven esmercessin el seu capital i després no
poguessin acabar l’obra començada. Per solucionar aquest problema, estableix el que nosaltres
consideraríem com una mena de judici ràpid i determina que, si resolt judicialment el cas, resta
clara la mala fe del querulant, aquest haurà de pagar tant els perjudicis com els materials que, per
les dilacions, s’haguessin deteriorat. Però, naturalment, si el responsable fos el constructor,
aleshores aquest haurà d’indemnitzar els danys causats a qui, denunciant-lo, li va impedir
edificar (CJ. 8,10,12,7-7c). Pel ressò posterior d’aquestes normes, vid. infra n. 56. Front una
sentència que resol una causa d’aquesta mena tot establint les corresponents indemnitzacions,
no s’admet l’al·legació de cap privilegi que pugui excusar-ne el compliment (CJ. 8,10,12,8).
82
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Moltes d’aquestes disposicions van ésser emprades i, fins i tot,
alguns aspectes van ésser precisats en la posterior legislació justinianea.55
m) El darrer paràgraf regula de forma expeditiva un aspecte de l’activitat dels professionals del
sector de l’edificació: per evitar que la ciutat s’ompli d’edificis mig construïts (situació inversa;
però, des del punt de vista higiènic, equivalent a mig enrunats), s’ordena un seguit de mesures
adreçades a obligar als implicats a acabar les obres començades. El problema es presenta de la
següent forma: després d’haver cobrat, cap constructor u operari pot deixar una obra inacabada i,
si cal, se l’obligarà a acabar-la i haurà de respondre dels danys-perjudicis que hagi causat per no
haver-ho fet. Si és insolvent (= pobre, diu el text), se’l fuetejarà i se l’expulsarà de la ciutat (CJ.
8,10,12,9). Una altra vessant del mateix problema era la necessitat d’evitar que hom impedís que
un operari del mateix ofici acabés una obra començada per un altre: segons explica l’emperador,
hi havia contractistes d’obres que no només no acabaven l’obra començada sinó que es
dedicaven a no permetre que d’altres del ram l’acabessin per tal de causar perjudicis als que
edificaven (CJ. 8,10,12,9a) i, naturalment, cal suposar que se’ls hi aplicava exactament el mateix
tractament penal anterior. Finalment, la darrera vessant del problema: qui rebutgi acabar una
obra començada per un altre (pel sol fet que la va començar la competència) rebrà la mateixa
pena qui si hagués abandonat una obra començada (CJ. 8,10,12,9b). Pel ressò posterior
d’aquestes normes, vid. infra n. 56.
Després d’aquesta llarga i pormenoritzada anàlisi, resta clar que, des d’un punt de vista jurídic, el
principal problema era el que hem tractat de resoldre en el text amb la distinció de dos blocs
normatius tot depenent de l’arrel o caràcter privat o públic de la regulació. El criteri emprat per
classificar-les en un o altre sector és relativament senzill i Levy el presentava amb un escuet
interrogant: «But were these rights of neighbors ius cogens or could they be waived?.», és a dir,
aquests drets dels veïns eren ius cogens o bé s’hi podia renunciar? (Ernst LEVY, West Roman
Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951, 114-116, esp. 116). Per tant, hem
considerat com a normes de dret públic aquelles regulacions que es presentaven com a ius cogens,
és a dir, com a normes d’obligat i general compliment que, promulgades per beneficiar tothom
(interès públic), no admetien modificacions privades (així, per exemple, el § 5c ho declara
obertament; però, en general, això seria vàlid des del § 5 fins el § 9b). En canvi, hem considerat
com a normes de dret privat aquelles regulacions que només arribaven a ésser efectives si els
veïns no assolien un acord en contra que les excepcionés (això restava clar, per exemple, en els §§
1a, 1b, 3b i 4b perquè obertament reconeixien la possibilitat de constituir pactes o estipulacions;
però, en general, això seria vàlid des del § 1a fins el § 4b). En el primer grup i com hem dit, era
prevalent la defensa o tutela de l’interès públic (sobretot, la seguretat); en canvi, aquest no sembla
ésser l’objectiu principal sinó que més aviat eren regulacions adreçades a restringir els projectes
d’edificació dels propietaris per protegir els drets dels veïns i sempre i quan aquests volguessin ja
que la possibilitat de constituir una servitud en contra no és, precisament, altra cosa que una
forma d’alliberar-se de la seva observança o, si es vol dir d’una altra manera, de renunciar al dret i
a la protecció. Naturalment, els veïns que triaven aquesta darrera opció no ho feien per gratiam et
amorem sinó cercant i mediada una compensació econòmica. En definitiva, aquest segon grup de
regulacions delimita unes línies divisòries entre els interessos dels propietaris i, en aquest sector,
l’objectiu perseguit per la constitució era la coordinació pública d’aquests interessos privats.
55. En primer lloc, cal recordar que tant la constitució de Lleó com la posterior de Zenó (CJ.
8,10,12 [Zeno. 474-491]; per aquest text i els seus continguts, vid. supra n. 53-54) estaven
adreçades a la ciutat de Constantinoble i Justinià en va extendre la seva vigència a tot l’Imperi
romà d’Orient l’any 531 (CJ. 8,10,13 [Iust. 531]: «Cum dubitabatur, utrum constitutio Zenonis
divae memoriae ad Adamantium praefectum urbis scripta, quae de servitutibus loquitur, localis
est et huic florentissimae urbi dedicata et debent illius quidem iura in hac observari, antiqua
JAUME RIBALTA I HARO
83
vero, quae contraria sunt, locum habere in provinciis: indignum esse nostro tempore putantes
aliud ius in hac regia civitate de huiusmodi observari, aliud apud nostros esse provinciales,
sancimus eandem constitutionem in omnibus urbibus Romani imperii obtinere et secundum eius
definitionem omnia procedere et, si quid ius ex ea lege innovatum est a vetere dispositione, et
hoc in provinciis a praesidibus earum observari: ceteris videlicet omnibus, quae non per
Zenonianam legem innovata sunt, sed veteribus legibus comprehensa, in sua firmitate in omni
loco manentibus.»; al respecte, vid. VOIGT, Baugesetze ..., 190-191; BONFANTE, Corso II.1. ...,
271 i n. 1 = 319 i n. 1; HOMO, Rome ..., 548, n. 948-949; 556 i 558, n. 981 = 428, n. 45-46; 435 i
436, n. 78-79). Si bé no és una novetat perquè una solució semblant ja l’hem vist comparèixer
entre les constitucions de Lleó i Zenó (vid. supra n. 53-54), cal remarcar l’especial règim de
convivència de la nova regulació amb les precedents: la nova —de fet, novada— llei no
derogava les anteriors sinó que les substituïa en els aspectes regulats i, per tant, les regulacions
de les lleis anteriors romanien vigents en els aspectes no regulats per la nova. Pel ressò posterior
d’aquesta norma, vid. infra n. 56. Un cop enlairada la constitució de Zenó a observança general,
Justinià va promulgar després d’altres constitucions noves (= novellae; per una visió general de
les novellae justinianees, vid. Roberto BONINI, Introducción al estudio de la Edad justinianea.
Traducción de Javier Álvarez de Cienfuegos Coiduras; Granada, 1979, 79-93) adreçades a
precisar i desenvolupar sobretot un aspecte concret: com ja sabem, Zenó havia prohibit que hom
construís en l’entremig dels 12 a 100 peus de distància de l’edifici veí per tal d’evitar que se li
llevés la vista directa del mar (la vista obliqua, en canvi, no estava protegida) i, essent l’altra cara
de la mateixa moneda, era permès edificar a partir dels 100 peus de distància tot llevant aquesta
vista directa del mar (CJ. 8,10,12,4-4a; per aquests extrems, vid. supra n. 54).
a) En la primera d’aquestes constitucions i qualificant-la com a conducta dolosa (més endavant,
utilitza el terme maquinació per referir-s’hi), Justinià prohibia un frau de llei que alguns
individus practicaven a Constantinoble per eludir aquesta prohibició de llevar la vista directa del
mar del veí (la constitució qualifica aquesta vista com a res iucundissima, és a dir, se la considera
una font de plaer pel veí). A partir de l’epíleg de la constitució, resta clara la vigència local
d’aquesta llei perquè s’ordena al prefecte urbà que l’executi en la ciutat de Constantinoble; però,
per si roman algun dubte, només cal llegir els resums de Theodorus i, sobretot, el d’Athanasius
perquè ho diu ben clar: Epit. Theod. 63: «Intra centum pedes nemini auferatur prospectus maris,
sed post dictam mensuram qui volet Constantinopoli aedificet. Si quis vero velo facto
prospectum ademerit et intra C pedes aedificare voluerit, inhibeatur destruendo eo, quod
aedificatum est, et X libris auri mulctetur. Et haec quidem de prospectu maris. Si vero scire vis,
quot pedes a se invicem distare debent aedificia, quae mari non sunt vicina, legas lib. VIII Cod.
tit. 10 et 11 const. 9 et 11 et 12, et disces.» (Carolus Eduardus ZACHARIAE, !;+5)?I!. III.
Theodori scholastici breviarium novellarum, collectio regularum iuris ex institutionibus,
fragmenta breviarii codicis a Stephano antecessore compositi, appendix Eclogae, fragmenta
epitomae novellarum graecae ab anonymo sive Iuliano confectae, fragmenta novellarum ex
variorum commentariis, edicta praefectorum praetorio. Edidit, prolegomenis, versione latina et
adnotationibus illustravit, indicibus instruxit ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen,
1969, 68]); Athan. 21,2: «Etiam haec ipsa (constitutio) civitatis Constantinopolitanae localis est,
quae usque ad centum pedes vetat, a quoquam, qui aedificat, maris excludi aspectum (velut
quodam) velo aut alio modo, destructione eius, quod aedificatum est, et poena decem auri
librarum eum, qut huius constitutionis legislationem migrat, castigans.» (Gustavus Ernestus
HEIMBACH, !;+5)?I!. I. Athanasii scholastici Emiseni de novellis constitutionibus
imperatorum Iustiniani Iustinique commentarium anonymique scriptoris BgDÂ *4"n`DT<
•<"(<TF:VJT< item fragmenta commentariorum a Theodoro Hermopolitano, Philoxeno,
Symbatio, anonymo scriptore de novellis constitutionibus imperatoris Iustiniani conscriptorum.
Edidit, in latinum sermonem transtulit, prolegomenis, adnotatione critica, indicibus instruxit ...;
Leipzig, 1838 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969, 180]). Després de recordar el contingut de la
norma de Zenó i d’una afirmació desconcertant sobre que ell mateix ja havia legislat quelcom
84
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
semblant (identificada amb NJ. 165 per Zachariae von Lingenthal, actualment se la considera
una referència a una disposició no conservada tal i com explica N. VAN DER WAL, Manuale
Novellarum Justiniani. Aperçu systématique du contenu des Novelles de Justinien; GroningenAmsterdam, 1964, § 649, 82, n. 1; de fet, si atorguem fe a Theodorus segons el qual la novella
interpretada en NJ. 165 és precisament NJ. 63, aleshores cal admetre que la primera és posterior i
naturalment no pot ésser mai l’esmentada, vid. infra en aquesta mateixa nota), explica en què
consistia el frau de llei a reprimir: deixant la distància legal de 100 peus o, fins i tot, una mica
més, s’enlairava un parapet (una mena de vel, diu el text) l’única utilitat del qual era obturar la
vista del mar del veí; llevada legalment la vista perquè s’havia deixat la distància establerta,
s’edificava en l’interval dels 12 al 100 peus i, un cop assolit el que es cercava, s’enderrocava el
parapet perquè ja havia acomplit la seva missió: fraudar la llei i privar de la vista del mar al veí.
Després en § 1, referma l’establert en la llei i prohibeix que hom practiqui aquesta estratagema
fictícia i maliciosa adreçada a lesionar el veí privant-lo de vistes. Per erradicar-la estableix una
pena que pretén que sigui exemplaritzant: enderrocament del construït i una multa de 10 lliures
d’or que caldrà pagar al fons teatral del prefecte urbà per tal que ningú que sigui «mal veí»
eludeixi el compliment de la llei i se’n burli com si aquesta no fos eficaç per aturar-lo. Però, si
l’expressió malus vicinus ja és per si mateixa significativa, la justificació de la pena satisfa
qualsevol expectativa: com la malícia dels qui maquinen aquesta estratagema no és inferior a la
dels lladres perquè priven de (= roben les) vistes el veí, caldrà aplicar-los-hi un tractament penal
superior al robatori (rapina de la qual s’explica que estava penada amb el quàdruple en virtut de
l’actio vi bonorum raptorum), és a dir, se’ls tracta com si fossin lladres o més. En aquest sentit,
cal recordar que Justinià havia restablert la distinció clàssica entre furt i robatori (Letizia VACCA,
Ricerche in tema di «actio vi bonorum raptorum»; Milano, 1972, 145-151) que, en el dret romà
vulgar, havia desaparegut al quedar el quadruplum (indemnització més el triple segons D.
39,4,9,5 [Paul. 5 sent.] = PS. 5,1a,6 [restitutum ex eo]) com a pena única per tota mena de robatori
a l’incloure la indemnització (pel dret romà vulgar, vid. Ernst LEVY, Weströmisches Vulgarrecht.
Das Obligationenrecht; Weimar, 1956, §§ 129-132, 312-325, esp. § 130, 315-320; Max KASER,
Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 272, 433436) que, en època clàssica, s’assolia amb l’acció reipersecutòria (pel dret romà clàssic, vid. Max
KASER, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische Recht;
München, 19712, § 146.II, 625-630, esp. 626-627; Álvaro d’ORS, Derecho privado romano;
Pamplona, 19835, § 370, 432-433, esp. 433 i n. 7; Letizia VACCA, «Il delitto di rapina» in Javier
PARICIO (coord.), Derecho romano de obligaciones. Homenaje al profesor José Luis Murga
Gener; Madrid, 1994, 887-901). Si bé s’ha pogut remarcar que aquesta disposició imperial es
justifica perquè aleshores s’ignorava l’equiparació —elaborada pels juristes medievals— de
l’agere in fraudem legi a l’agere contra legem (Mario ROTONDI, «L’abuso di diritto» in Rivista di
diritto civile; núm. 15 (1923), 105-128, 209-352 i 417-457 [Reedició anastàtica: L’abuso di
diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 49-52, esp. 51), la mateixa idea potser es podria explicar
d’una altra manera i sense forçar la història: Justinià pretenia fixar la pressumpció que qui
construïa el parapet ja estava cometent el frau i, per tant, l’actor no havia de provar la mala fe del
reu i, d’altra banda, a aquest darrer se li podia aplicar directament el règim penal establert. A
banda de la ja remarcada vigència local, l’epíleg de la constitució és interessant per dues raons
diferents: d’una banda i per molt que se la defineix com sacra lex, no hi consta el que
estrictament seria la publicació de la norma sinó una «invitació» al prefecte i els seus subordinats
a executar i fer observar la llei —la de Zenó, s’entén— i, com aquest mateix plantejament també
és visible en altres dues constitucions de Justinià adreçades al mateix prefecte urbà Longinus i
són qualificades com a sacra pragmatica sanctio/lex (NJ. 43 [Iust. 537]; NJ. 64 [Iust. 538]), no
seria gaire arriscat equiparar-les totes tres com pragmàtiques en tant que rescripta in causis
publicis (per la definició de la pragmatica sanctio com a constitució imperial atorgada a precs
d’una universitas hominum respecte una causa publica, vid. CJ. 1,23,2 [Zeno. 477]) i, d’altra
banda i per assegurar-se que la «invitació» s’entenia, conté un previsor advertiment en el que
JAUME RIBALTA I HARO
85
s’amenaça amb la mateixa multa de 10 lliures d’or als qui, contra l’establert, prevariquin o deixin
que es prevariqui (NJ. 63 [Iust. 538]: «<AD@@\:4@<.> ADq(:" *@8,DäH (4<`:,<@< ¦BÂ
J"bJ0H J−H $"F48\*@H B`8,TH B,DÂ J1H Jä< @Ç6T< @Æ6@*@:1H •<"FJ,Ã8"4 6"Â
¦B"<@DhäF"4 *\6"4@< º(0FV:,h". ¦B,4*¬ (1D Õ0J@ÃH :XJD@4H *4,FJV<"4 J@×H
@Ç6@LH •88Z8T< ¬ -Z<T<@H J@Ø ,ÛF,$@ØH 8Z>,TH *4VJ">4H 8X(,4, 6"Â ¬:,ÃH *¥
J@4@ØJ` J4 <,<@:@h,JZ6":,<, ¦B−6J"4 *¥ óFJ, ¦BÂ J"bJ0H J−H $"F48\*@H B`8,TH
:¬ *b<"Fh"\ J4<" ©6"JÎ< B@*ä< ,ÇFT 6T8b,4< h"8VJJ0H –B@R4<, BDV(:"J@H
P"D4,FJVJ@L, ¦PD−< :¥< ÇFTH 6"Â ¦6 B8,\@<@H :XJD@L J1H •B`R,4H "ÛJ@ÃH
•<,èPh"4 6"Â :¬ J"ÛJ"H 6T8b,4<, B8¬< •881 6"Â J@ØJ@ B"D"*`>å J4<Â
BD@H:,:0PV<0J"4 JXP<®. J4<¥H (1D JÎ Jä< ©6"JÎ< B@*ä< 6"J"84B`<J,H :XJD@< ´
6"Â $D"Pb J4 J@bJå BD@HhX<J,H, ,ÉJ" @Æ6@*@:,Ã< ¦6,ÃF, @Û*¥< ªJ,D@< §P@<J,H,
•881 B"hVB,D J4 B"D"BXJ"F:" B"D"J,\<@<J,H ¦B,4*1< •nX8T<J"4 J¬< J−H
h"8VJJ0H –B@R4< 6"JJ1 BqF"< ¦>@LF\"<, @Û :"P`:,<@4 Jè <`:å *41 JÎ Jä<
©6"JÎ< B@*ä< *4VFJ0:" §<*@< @Æ6@*@:@ØF4< •6T8bJTH 6"Â ¦B,4*1< J@Ø
.0J@L:X<@L JbP@4,<, 6"h"4D@ØF4< ¦6,Ã<@ JÎ *41 J¬< PD,\"< "ÛJ@ÃH
¦B4<,<@0:X<@<, 6"Â @àJT JÎ FP−:" F@n4FV:,<@4 BVF0H JXDR,TH •88@JD\"H J1H
Jä< 6,6J0:X<T< 6"h4FJqF4< @Æ6\"H. ÓB,D J@× 8@4B@Ø (\<,Fh"4 6"J’@Û*X<"
$@L8b:,h" JD`B@<. <1.> •88’,Ç J4H $@b8@4J@ J@4@ØJ` J4 FP,*4VF"4 6"Â
6"6@LD(−F"4, :¬ J@4"ØJ" B"4.XJT, •88’,ÇB,D J@bJ@L *X@4J@ J"ÃH •80h,\"4H, @Ì6@<
Ó8@< @Æ6@*@:,\JT 6"Â :XPD4 J@Ø *4"FJZ:"J@H B"<JÎH (J@Ø Jä< ©6"J`< n":,<
B@*ä<) PTD,\JT, J1H @Æ6@*@:\"H B@4ä< ñH •<"(6"\"H "ÛJè 6"Â •B"D"4JZJ@LH
¦F@:X<"H. :¬ :¬< *41 J¬< J@Ø (,\J@<@H ¦B4$@L8¬< *41 J@ØJ@ FP,*4".XJT J@\P@LH
6"Â òFB,D ¦B\ J4<@H (D"n−H J¬< J@4"bJ0< ¦6J,\<"H F6"4TD\"< J¬< •n"\D,F4<
J−H •B`R,TH uDB".XJT. òFB,D (1D J@×H J1 –88" uDBV.@<J"H ,Æ6`JTH
•B@FJD,n`:,h" 6"Â B@4<−H •>\@LH <@:\.@:,<, @àJT 6"Â J@×H J@ØJ@ J,P<T:X<@LH
@Û*,<ÎH ¦8VJJ@<"H ,ÆH 6"6\"< Jä< 6"Â J1 –88" BDV(:"J" uDB".`<JT<
<@:\.@:,<. òFJ, ,Æ 6"Â Jè F:46D`< J4 BDq(:" 8"$,Ã< 6"J1 JD`B@< uDB"(−H
h"DDZF"<J4 ,Þ B@4@ØF" º vi bonorum raptorum :,J1 J−H J,JD"B8"F\"H §B,4F4
B@4<−H, BäH @ÛPÂ 6"Â J@ØJ@< •<"(60 JÎ< J@4@ØJ` J4 BDV>"<J" 6"Â 6"h,8,Ã<
•<"(6V.,Fh"4 JÎ B"D’"ÛJ@Ø (,<`:,<@< 6"Â ©JXD’ :,\.@<4 B@4<± FTnD@<4Fh−<"4,
J@LJXFJ4 decem librarum auri ,ÆF6@:4.@:X<T< J± h,"JD"8\’ J−H F−H ßB,D@P−H. Ë<"
:¬ 6"6ÎH (,\JT< (J@ØJ@ *¬ JÎ J@Ø 8`(@L) (,<`:,<@H •B\@4 6"J"(,8ä< J@Ø <`:@L,
ñH @Û6 ÆFPbF"<J@H "ÛJÎ< J"ÃH @Æ6,\"4H ßB"("(,Ã< *4"JLBfF,F4. <z+B\8@(@H.> I1
J@\<L< B"D"FJV<J" º:Ã< 6"Â *41 J@Ø*g J@Ø hg\@L *08@b:g<" <`:@L º F¬ ßBgD@P¬
6"J1 J"bJ0< J¬< gÛ*"\:@<" B`84< §D(å 6"Â BXD"J4 B"D"*@Ø<"4 6"Â gÆH JÎ
*40<g6¥H B"D"nL8VJJg4< :" J± Bg4h@:X<® "ÛJ± JV>g4 FBgLFVJT, J−H "ÛJ−H,
J@LJXFJ4 Jä< decem librarum auri ¦B46g4:X<0H B@4<−H 6"Â 6"J1 Jä< J"ØJ"
B"D"$"4<`<JT< ´ B"D"$"\<gFh"4 FL(PTD@b<JT<.» [= <Praefatio.>. Quod in hac regia
civitate fraudulenter fit in aedificiis exstruendis ut cohiberemus atque emendaremus par esse
existimavimus. Nam cum certis spatiis domos a se invicem distare Zenonis piae memoriae
constitutio iubeat, et nos quoque tale quid lege constituerimus, sitque ibi introductum ne quis in
regia civitate intra centum pedes prospectum in mare, rem iucundissimam, impedire possit -etsi
forte par erat ex longiore etiam spatio adspectus patere iis neque impediri-, tamen hoc quoque
singulari quodam artificio ultro attemptatum est. Nonnulli enim intervallo centum pedum relicto
vel adeo parvo quodam spatio adiecto nihil aliud quod aedificent habentes, sed quasi quoddam
tapetum obtendendo ubi prospectum in mare cum omni licentia abstulerunt, non pugnantes cum
lege propter intervallum centum pedum intus aedificant impune; et postquam quod quaerunt
assecuti sunt, destruunt illud quod propter hunc usum ab ipsis excogitatum est, atque ita causam
commenti omnis voluptatis expertes possessorum domos reddunt. Quod in posterum nullo modo
fieri volumus. <Caput I.> Verum si quis quid eiusmodi properare et fraudem facere velit, ne talia
per ludibrium agat, sed si quidem revera ea re opus ei sit, domum integram aedificet, et usque ad
86
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
intervallum totum, centum dicimus pedum, procedat, faciatque aedificationem utpote ipsi
necessariam et inevitabilem futuram, non tamen in vicini fraudem idcirco parietes temere extruat
et quasi in pictura quadam eiusmodi machinatione obtenta prospectum eripiat. Quemadmodum
enim eos qui aliena rapiunt merito aversamur et poena dignos putamus, ita etiam eos qui hoc
machinantur malitia nihil inferiores iis qui res alienas rapiunt existimamus. Itaque si eum qui vel
parvam aliquam rem auferre per modum rapinae ausit, vi bonorum raptorum actio suo iure cum
quadrupli poena persequitur, quin eum quoque, qui tale quid egerit, cogi necesse est ut et destruat
quod ab eo factum est, et altera poena maiore hoc est decem librarum auri castigetur arcae
theatrali tuae sublimitatis inferendarum ? ne malus vicinus (quod est in proverbio) factus
discedat legem deridens, quippe quae suis eum praeceptis subicere non valuerit. <Epilogus.>
Quae igitur placuerunt nobis et per hanc sacram legem declarantur tua sublimitas in hac felici
urbe ad opus effectumque adducere et in perpetuum servare una cum officio quod paret ei
studeat; cum eadem poena id est decem librarum auri etiam iis immineat qui haec violent vel
violari patiantur.]; al respecte, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 287 i 299-300 = 338 i 352-353). Pel
ressò posterior d’aquesta norma, vid. infra n. 56.
b) La segona constitució de Justinià que ens interessa és la NJ. 165. Però, abans d’ocupar-nos
del seu contingut cal aclarir alguns extrems sobre la seva datació, naturalesa i vigència. En
primer lloc i per situar-la temporalment, cal tenir en compte dues dades: d’una banda, l’esment
del prefecte Dominicus en la rúbrica (Generalis forma de prospectu maris scripta Dominico
gloriosissimo praefecto) ens situa entre els anys 535-540 ja que un individu amb aquest nom
fou aleshores prefecte del pretori d’Illyria (vid. NJ. 6 [Iust. 535]; NJ. 7 [Iust. 535]; NJ. 8 [Iust.
535]; NJ. 33 [Iust. 535]; NJ. 162 [Iust. 539]; App. 1 [Iust. 540]) i, d’altra banda i relacionat amb
el ja vist problema de la misteriosa disposició autocitada per Justinià en NJ. 63,pr., la part final
—no publicada en l’edició crítica de Schoell-Kroll de les NJ.— del resum de Theodorus de NJ.
165 ens informa que la constitució de Zenó seguida és CJ. 8,10,12,4 i la novella interpretada és
NJ. 63 (Epit. Theod. 165: «[...]. Legas lib. VIII Cod. tit. 10 const. 18 <sic. = 12> et memineris
Nov. LXIII.» [Carolus Eduardus ZACHARIAE, !;+5)?I!. III. Theodori scholastici
breviarium novellarum, collectio regularum iuris ex institutionibus, fragmenta breviarii codicis
a Stephano antecessore compositi, appendix Eclogae, fragmenta epitomae novellarum graecae
ab anonymo sive Iuliano confectae, fragmenta novellarum ex variorum commentariis, edicta
praefectorum praetorio. Edidit, prolegomenis, versione latina et adnotationibus illustravit,
indicibus instruxit ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969, 165]) i, per tant, no sols
cal descartar que aquesta sigui la disposició citada per Justinià sinó que NJ. 165 ha d’ésser
necessàriament posterior a la data de promulgació de NJ. 63, és a dir, el 9 de març de l’any 538
(evidentment, només així NJ. 165 pot haver interpretat NJ. 63). En segon lloc i respecte la seva
naturalesa jurídica, la qüestió és complicada perquè l’estat fragmentari del text no ajuda gens i
l’únic puntal de recolzament (el terme forma que compareix en la rúbrica i en la cloenda del
text) resulta ambigu i, a més a més, convoca el problema de la capacitat normativa del prefecte
del pretori. Interpretant el terme forma com a sinònim d’edicte, el text fou considerat com un
edicte del prefecte del pretori (Cuiacius) i després com un edicte del prefecte urbà (Biener). En
contra d’aquestes dues posicions, va reaccionar Zachariae von Lingenthal: d’una banda, Biener
ja havia demostrat la manca de fonament de la tesi de Cuiacius (s’havia refiat de la lectura de la
rúbrica feta per Haloander que presentava a Dominicus com a prefecte del pretori i, comprovat
el manuscrit per Heimbach, això no hi constava; però, mercès a l’edició de Schoell-Kroll, avui
sabem que aquesta correcció és mitja veritat: l’índex del manuscrit L=Laurentianus plut.
LXXX 4 indica que Dominicus era prefecte i, segons hem vist, cal suposar-lo prefecte del
pretori d’Illyria); d’altra banda, dubtava que la tesi de Biener fos demostrable perquè no es
coneixia cap edicte del prefecte urbà i, d’acord a la seva pròpia anàlisi del terme, una forma
generalis (expressió emprada en la rúbrica) podia haver estat atorgada per l’emperador la qual
cosa el feia decantar envers la possibilitat apuntada per Cramer de considerar-lo un rescriptum
Iustiniani (Carolus Eduardus ZACHARIAE, !;+5)?I!. III. Theodori scholastici breviarium
JAUME RIBALTA I HARO
87
novellarum, collectio regularum iuris ex institutionibus, fragmenta breviarii codicis a Stephano
antecessore compositi, appendix Eclogae, fragmenta epitomae novellarum graecae ab
anonymo sive Iuliano confectae, fragmenta novellarum ex variorum commentariis, edicta
praefectorum praetorio. Edidit, prolegomenis, versione latina et adnotationibus illustravit,
indicibus instruxit ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969, 246-247, n. 37]). Però,
a causa de la simultaneïtat dels seus respectius treballs, aquests arguments no van ésser tinguts
en compte per Mortreuil qui va reprendre i va radicalitzar la posició defensada per Biener l’any
1824: Biener considerava el text incomplet (era un extracte amb la rúbrica i les primeres
paraules de la forma praefecti) (Friedrich August BIENER, Geschichte der Novellen Justinians;
Berlin, 1824 [Reedició anastàtica: Aalen, 1970, 98-101]); en canvi, Mortreuil distingia entre el
text —segons ell— complet de la forma praefecti i les primeres paraules procedents de la
constitució que originà la seva redacció i, d’altra banda i centrant-se en la forma praefecti, la
considerava pròpia del prefecte urbà perquè aquest text fou inserit a la lletra en el paràgraf final
d’Hexa. 2,4,46 —sobre això, vid. supra n. 53— entremig d’un seguit d’edicta referits a
l’administració municipal i, a més a més, les seves dues bases normatives (CJ. 8,10,12,4 i NJ.
63) també estaven adreçades al prefecte urbà (Jean-Anselme-Bernard MORTREUIL, Histoire du
droit byzantin ou du droit romain dans l’Empire d’Orient, depuis la mort de Justinien jusqu’à
la prise de Constantinople en 1453; Paris, 1843, I [Reedició anastàtica: Osnabrück, 1966, I, 5357, esp. 56-57 i n. a on planteja que no es coneix cap prefecte del pretori anomenat Dominicus
sota Justinià i els llocs on compareix —NJ. 162 i NJ. 165— poden ésser referències incorrectes;
després del que hem vist més amunt, això és insostenible]); però, si bé és admissible la distinció
de dues parts en el text, els arguments adduïts per considerar-ne la principal com una forma del
prefecte urbà són força febles: d’una banda, el fet que les bases normatives haguessin estat
adreçades al prefecte urbà no implica necessàriament pas que la següent norma sobre la matèria
també hagués seguit el mateix camí sobretot si tenim en compte que Justinià va generalitzar —
com hem vist més amunt— l’observança de la constitució de Zenó i recolzar-ho —com ell
feia— en què no es coneixia cap prefecte del pretori de nom Dominicus és —com també hem
vist— completament incert i, d’altra banda, cal recordar que precisament Hexa. 2,4,46 manca
en els manuscrits de l’Eparchikon biblion de Lleó VI el Filòsof tot i ésser el recull de la
normativa municipal de Constantinoble i aquesta és la font d’on Harmenopulus va extreure el
que ell erròniament considerà com a edicta (pel sol fet que estaven inserits en l’Eparchikon
biblion, és a dir, el Llibre del Prefecte); però, a diferència dels altres capítols que l’envolten,
precisament aquest no duu la rúbrica d’edicte perquè no el va extreure d’allí sinó de BAS.
58,11,14 i, per tant, això palesaria la manca d’arguments a favor d’aquesta tesi tot recolzant
Zachariae (no es coneixen edictes del prefecte urbà). Recuperant el fil, Zachariae encunyà una
definició genèrica de formae com a «epistolae formales ad magistratus sub dispositione eorum
constitutos» per tal d’abastar tant les ordres imperials adreçades als magistrats com els edictes
d’aquests darrers (els prefectes del pretori eren magistrats i els seus edictes servien, entre
d’altres coses, per publicitar les constitucions imperials) i la forma de discriminar-les era
incloure aposicions i, en nota i sense citar cap exemple, restava importància al fet que alguns
edictes del prefecte duguessin el qualificatiu de formae generales perquè aquesta aposició
només indicava l’abast del camp competencial de l’autoritat i, per tant, era igualment aplicable
a una forma emanada del prefecte com del mateix emperador i, fins i tot, aquesta darrera era
l’accepció originària (Carolus Eduardus ZACHARIAE, !;+5)?I!. III. Theodori scholastici
breviarium novellarum, collectio regularum iuris ex institutionibus, fragmenta breviarii codicis
a Stephano antecessore compositi, appendix Eclogae, fragmenta epitomae novellarum graecae
ab anonymo sive Iuliano confectae, fragmenta novellarum ex variorum commentariis, edicta
praefectorum praetorio. Edidit, prolegomenis, versione latina et adnotationibus illustravit,
indicibus instruxit ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969, 238-240, esp. 239 amb
n. 5 i 244; per la publicació de les constitucions imperials de part dels prefectes del pretori, vid.
Giuliana LANATA, Legislazione e natura nelle Novelle giustinianee; Napoli, 1984, 107-164,
88
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
esp. 111-119; per una visió general del prefecte del pretori en època justinianea, vid. Roberto
BONINI, Introducción al estudio de la Edad justinianea. Traducción de Javier Álvarez de
Cienfuegos Coiduras; Granada, 1979, 123-130). Si bé Zachariae no s’hi va entretenir, un
examen de les fonts confirma que estava en el cert: l’expressió forma generalis que compareix
en la rúbrica de NJ. 165 és emprada en textos normatius tant dels emperadors com dels
prefectes del pretori; però, s’aprecia un lleu diferència: mentre les dels emperadors creen dret
(CJ. 10,23,3,3 [Leo. et Anthem. 468]: «Illud etiam generali forma sancimus, [...].»; en certa
mesura aproximable, vid. D. 34,1,14,1 [Ulp. 2 fideic.]: «[...] et hanc formam ab Hadriano datam
[...].»), les dels prefectes del pretori aclareixen, interpreten, desenvolupen normes preexistents
i, fins i tot, poden establir-ne sempre i quan no siguin contràries al dret existent. Referida a
l’activitat dels prefectes del pretori, l’expressió forma generalis compareix en les següents
fonts: d’una banda, en els tres edictes prefectorials inserits en el corpus novellarum Iustiniani
(al no estar datats, citem nom del prefecte i anys coneguts d’activitat: NJ. 167 [Comitas et
Bassus, pr.pr. 548]; NJ. 168 [Zoticus, pr.pr. 512] i, si bé fou descartada pels editors, també
figurava en la rúbrica inclosa en l’Epit. Theo. de NJ. 166 [Demosthenes, pr.pr. 521-523 i 529530]) i, excepte en un cas perquè el text està mutilat, s’hi pot veure com els prefectes
interpreten i/o aclareixen el contingut d’alguna norma (NJ. 166,pr.: «[...] subditis manifestiora
reddere, ne ulla eis nascatur quaestio [...] clara haec ac distincta subditis reddentes. [...].»; NJ.
167,pr.: «[...] illud vero etiam clarius definiri oportere cognovimus. [...].»); d’altra banda, un
dels edicta Iustiniani inclosos en les NJ. i és el mateix emperador qui recomana al prefecte
d’emprar formae generales (Ed. 12,1 [Iust. 535]: «[...] avaritiam putavimus oportere generali
forma universae rei mederi, [...].») i, finalment, compareix en dues constitucions del CJ. on
resta clar que definien el funcionament de l’officina prefectorial (CJ. 3,1,16 [Iust. 531]:
«Apertissimi iuris est licere litigatoribus iudices, antequam lis inchoetur, recusare, cum etiam
ex generalibus formis sublimissimae tuae sedis statutum est necessitatem imponi iudice
recusato partibus ad eligendos venire arbitros et sub audientia eorum sua iura proponere. [...].»)
i, en un rescripte força anterior, Alexandre Sever havia d’explicar a un tal Restitutus que,
mentre no fossin contràries a les lleis i constitucions, les formae generales del prefecte del
pretori s’havien de servar (CJ. 1,26,2 [Alex. 235]: «Formam a praefecto praetorio datam, et si
generalis sit, minime legibus vel constitutionibus contrariam, si nihil postea ex auctoritate mea
innovatum est, servari aequum est.»). Si bé alguns autors han interpretat aquest darrer text com
una concessió normativa de l’emperador al prefecte, hem acceptat la lectura proposada pel
mateix Zachariae (Carolus Eduardus ZACHARIAE, !;+5)?I!. III. Theodori scholastici
breviarium novellarum, collectio regularum iuris ex institutionibus, fragmenta breviarii codicis
a Stephano antecessore compositi, appendix Eclogae, fragmenta epitomae novellarum graecae
ab anonymo sive Iuliano confectae, fragmenta novellarum ex variorum commentariis, edicta
praefectorum praetorio. Edidit, prolegomenis, versione latina et adnotationibus illustravit,
indicibus instruxit ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969, 242-245, esp. 244).
Però, per què atribuir-la a l’emperador quan la rúbrica diu que fou «escrita per Dominicus»
(scripta Dominico)?. No sols el text original grec (DJB"ngÂH )@:<\iå) té el significat
lleugerament diferent d’«escrita per a Dominicus» sinó que hi havia el costum d’enviar còpies
isomorfes de les constitucions imperials als diferents magistrats i auctoritats i això s’indicava a
la fi de la corresponent constitució amb la fórmula scripta exemplaria per a tal individu amb tal
càrrec (NJ. 6,ep.,2 [Iust. 535]: z+(DVn0 J1 ÆF`JLB" <I4:@hXå> Jè ÎF4TJVJå
•DP4gB4F6`Bå z!8g>"<*Dg\"H [...] [= Scripta sunt exemplaria <Timotheo> sanctissimo
archiepiscopo Alexandriae ... El verb ésser de la versió llatina fou introduït per Schoell-Kroll
per fer entenedor el text; però, no hi és en l’original grec]; per d’altres exemples, vid. NJ. 7,ep.
[Iust. 535]; NJ. 8,ep. [Iust. 535]; NJ. 14,ep. [Iust. 535]; NJ. 22,ep. [Iust. 535]; NJ. 39,ep. [Iust.
536]). Per tant, restem davant d’una còpia d’aquesta constitució i, en concret, la que es va
remetre al prefecte del pretori d’Illyria Dominicus. D’altra banda i si bé l’estat del text
aconsella la màxima prudència, cal remarcar dos detalls: la frase escapçada diu que un tal
JAUME RIBALTA I HARO
89
Demetrius va ensenyar quelcom a l’autor del text i, si recordem que la NJ. 165 interpretava la
NJ. 63 i el problema abordat en aquesta darrera era la malícia dels lladres de la vista del mar, cal
sospitar que el tal Demetrius dominava millor que el mateix emperador els aspectes morals o —
atesa l’època— religiosos de la vessant malvada del comportament humà i, tenint en compte
aquesta dimensió pedagògica i relacionat amb Justinià, el nom de Demetrius només compareix
un cop i per triplicat com un dels «sanctissimi viri fratres et coepiscopi» que, amb els noms
d’Hypatius i Demetrius, aconsellaren Justinià a l’hora de redactar la llargíssima epístola
adreçada al Pontífex romà Joan II (532-535) que després fou incorporada a la lletra dins d’un
edictum recollit en el Codex (CJ. 1,1,8 [Iust. 533-534]; els bisbes compareixen en els §§ 6, 21 i
37. Aquest text també està acollit en la Collectio canonum Avellana, pel text i la font, vid.
respectivament Friedrich MAASSEN, Geschichte der Quellen und der Literatur des canonischen
Rechts im Abendlande bis zum Ausgange des Mittelalters; Gratz, 1870, I, § I.I.A.8, 337 i §
I.I.B.2.k, 787-792). D’aquests dos personatges, el més conegut és sens dubte Hypatius en tant
que bisbe d’Èfes i membre de l’entourage político-religiós de Justinià ja que l’assessorà en
afers eclesiàstics entre els anys 531-536: l’any 532 fou el líder del partit ortodox a l’hora de
convèncer els bisbes monofisites per a què acceptessin la fórmula cristològica de la unió
hipostàtica del IV Concili ecumènic de Calcedònia de l’any 451 (un únic i idèntic Crist en dues
naturaleses o, altrament dit, una persona que actua en dues persones inseparables,
inconfusibles, cadascuna segons la seva peculiaritat), l’ajudà a redactar la lletra adreçada a Joan
II cercant l’aprovació papal a la fórmula teopasiana («Un de la Trinitat va patir en la carn.») i,
un cop acabat el Concili de Constantinoble de l’any 536 en el que va ajudar a esvair el
monofisisme, li perdem malhauradament el rastre (per Hipati d’Èfes, vid. J. REUSS, «Hypatios,
Bisch. v. Ephesos» in Lexicon für Theologie und Kirche. Herausgegeben von Josef HÖFER und
Karl RAHNER; Freiburg, 19602, V, 574b; D.B. EVANS, «Hypatius of Ephesus» in New Catholic
Encyclopedia; New York-St. Louis-San Francisco-Toronto-London-Sydney, 1967, VII, 304b;
encara que no s’esmenta Hipati, pels esdeveniments i disputes doctrinals en què va intervenir,
vid. Peter STOCKMEIER, «Edad Antigua» in Josef LENZENWEGER et alii (dirs.), Historia de la
Iglesia católica. Versión castellana de Abelardo Martínez de Lapera; Barcelona, 1989 (orig.
1986), § 28, 201-206, esp. 204-206 i § 30, 213-220, esp. 216-217). En tercer i darrer lloc, resta
determinar l’àmbit de vigència d’aquesta constitució: constantinopolità o bé general?. Per molt
que algun autor —sense justificar-ho— la considera només vigent a Constantinoble (N. VAN
DER WAL, Manuale Novellarum Justiniani. Aperçu systématique du contenu des Novelles de
Justinien; Groningen-Amsterdam, 1964, § 650, 82), tot sembla indicar una vigència general:
d’una banda i si bé és cert que el mateix text reconeix interpretar una norma adreçada a
Constantinoble com NJ. 63, cal recordar que aquesta darrera no alterava gens la regulació
existent perquè —com hem vist— només reprimia un frau de llei i, d’altra banda i a diferència
de NJ. 63, la NJ. 165 no fou adreçada al prefecte urbà sinó al prefecte del pretori d’Illyria i, atès
que era una còpia i com passava en els exemples que hem vist més amunt, cal suposar que es
van enviar d’altres còpies a la resta de prefectes del pretori. En el pertocant al seu contingut, cal
remarcar l’estranya claredat de NJ. 165: sense protecció jurídica en les anteriors normes, a
partir d’ara no es podia llevar la vista obliqua del mar del veí en l’interval dels 12 als 100 peus
o, altrament dit, la vista obliqua del mar restava sotmesa a la mateixa protecció que la vista
directa del mar i, per tant, s’havia obliterat la distinció entre les dues vistes del mar establerta
per Zenó en benefici del dret —ara unificat en la seva versió més radical— dels veïns al preuat
i gratificant prospectus maris (NJ. 165 [Iust. post 538]: «z+*\*">,< º:1H )0:ZJD4@H ... r/
¦BÂ hV8"FF"< ¦<JÎH ©6"JÎ< B@*ä< @ÞF" šB@R4H @× :`<@< 6"J’,Ûh,Ã"<, •881 6"Â
¦6 B8"(\@L Ïn,\8,4 ,Ç<"4 •6"4<@J`:0J@H. J@ØJ@ (1D BD@,J\h0F4< Ò B"Dã<
JbB@H nL8VJJT< J¬< -Z<T<@H *4VJ">4< 6"Â J¬< <,"D1< ©D:0<,bT<.» [= Docuit nos
Demetrius ... Prospectus in mare intra centum pedes non solum ex directo, sed etiam per
transversum novo opere impediri non decet. Hoc enim addit haec forma, quae Zenonis
constitutionem servat et novellam interpretatur.]). Pel ressò posterior d’aquesta norma, vid,
90
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
infra n. 56. Tal i com diu la frase final del text, la NJ. 165 es redactà seguint la constitució de
Zenó i interpretant la NJ. 63; però, del text original només se’n conservà el paràgraf que
aportava o afegia quelcom nou i, en la mesura que aquest pas endavant contrariava l’establert en
CJ. 8,10,12,4a, resta confirmat que no era una forma redactada pel prefecte del pretori sinó una
constitució emanada del mateix emperador. Però, l’estranyesa que hem palesat més amunt
deriva d’una consideració pràctica: com edificar dins del teixit urbà d’una ciutat marítima si cal
deixar 100 peus [= 29,5 m.] a l’entorn de l’edifici per no obstruir les vistes marines de cap dels
veïns que, a ben segur, hi ha al voltant?. En principi, sembla una empresa força difícil —per no
dir impossible— si no s’acudeix a l’expedient excepcional de constituir servituds (els ja
coneguts pactes i estipulacions). Però, essent improbable que la ratio legis s’hagués fonamentat
en l’excepció, caldria suposar que les vistes marines no va ésser mai un veritable problema dins
de la ciutat perquè, des de sempre i arreu, estaven obstruïdes i, per tant, la norma no estava
pensada pels cascs urbans sinó per indrets on es podia edificar i on la vista del mar era fetent
com, per exemple i cercant el cas extrem, arran de mar. No serà que es volia evitar la
construcció d’edificis (el cas extrem serien aquells gratacels que ja coneixem) en la vora del
mar (costes, platges, ports, molls i llocs semblants) que, inevitablement, priven del goig del
veure el mar a la resta de veïns?. Tenint en compte les consideracions de Julià d’Ascalona sobre
aquesta qüestió a la llum de la constitució de Zenó, sembla que no anem gaire esgarriats: d’una
banda i d’acord a la constitució de Zenó (CJ. 8,10,12,4a), la vista obliqua i torçada del mar no
és una veritable vista («Sunt vero alii ... non nomino prospectus.») i, d’altra banda, no es pot
considerar una vista directa del mar la que s’exerceix des de molt lluny («Sed si longius ...
aedificare volentes prohiberi.») perquè aleshores seria impossible edificar («Itaque si his ...
neque urbs aedificaretur.») i, per tant, només es pot considerar com a vista directa del mar la
que permet assolir el goig de veure el port, la costa o un simple moll de vaixells («et si quidem
... recreatio accidit spectantibus.») i aleshores cal aplicar els 100 peus de distància («Oportet
ergo illum ... coactum habet prospectum:») per salvaguardar-la (Hexa. 2,4,47 [ed. Heimbach,
270-273]: «Edictum de prospectu maris. Facultas videndi, quae omnium sensuum acerrima est,
ex longissimo intervallo vim suam exserit, unde neque simpliciter neque temere de ea
statuendum est, sed praescriptis mensuris inhaerendum. Ternas enim prospectus leges esse
aiunt, maris, hortorum, picturae publicae. At qui cunctas indefinite praescribunt, aedificare
volentibus multas molestias creant. Cernitur quidem mare ex millibus plerumque quadraginta
et ultra. Hortus autem et plantae et nemora ex viginti millibus cernuntur. Publica etiam scriptura
ex cubitis non minus ducentis. Itaque si his staremus prospectibus, nec domus, nec vicus, neque
urbs aedificaretur. Sunt vero alii quoque prospectus non in directum spectantes, sed obliqui et
coacti, quos non nomino prospectus. Oportet ergo illum, qui aedificando prospectui maris
officit, si sit directus neque obliquam habeant positionem, centum pedibus distare ab eo, qui
directum non obliquum neque coactum habet prospectum: et si quidem portum omnino spectat
et litus, sive in vico sive in urbe sive in navium statione perfectum portum haud habente,
neutiquam impedire aut auferre talem prospectum; permagna enim exinde recreatio accidit
spectantibus. Sed si longius etiam mare prospectat, hunc nullum reputamus prospectum, quum,
uti dictum est, vel a viginti millibus amplitudo maris cernatur, neque iustum est a tanto
intervallo aedificare volentes prohiberi.»).
c) Els problemes que presenta el següent text que ens interessa són equiparables als de
l’anterior ja que, essent relativament clar el seu contingut, determinar la seva ubicació històrica
esdevé una tasca força complicada. En conjunt, els problemes deriven del creuament de dues
circumstàncies: només se’l coneix perquè està inserit en l’Hexabiblos d’Harmenopulus (Hexa.
2,4,51) i, d’altra banda i com és un dels textos situats sota l’òrbita d’influència del tractat de
Julià d’Ascalona, incorpora els entrebancs propis d’aquesta font. Per tant, abans d’ocupar-nos
del seu contingut, cal aclarir la importància de la citació de Papinianus que inclou, determinar
si formava part o no del tractat de Julià d’Ascalona, la seva probable datació i naturalesa del
text. En primer lloc i com hem dit, el text inclou una citació desconeguda del llibre tercer de les
JAUME RIBALTA I HARO
91
Quaestiones de Papinianus (Papinianus Quaestionum libro tertio in ultima tituli quaestione)
on el jurisconsult afirmava que ningú podia prohibir la vista de les muntanyes. Llegida a la
llum de la resta del text, aquesta afirmació va atreure l’atenció dels historiadors perquè
palesava l’existència en època tardoclàssica d’un règim jurídic equivalent a la protecció del
prospectus maris i, com això contrastava obertament amb la resta de testimonis disponibles,
les primeres reaccions van ésser de corregir el text (Zachariae va eliminar-ne ex propria
auctoritate la negació per fer-li dir tot el contrari i adaptar-lo al conegut per l’època clàssica) o
bé de qüestionar-ne la seva autenticitat (Krueger posà de relleu que, en el llibre esmentat,
Papinià no s’ocupava d’aquesta matèria; però, evidentment és un argument ben feble perquè
res impedeix que, ocupant-se d’una altra matèria, s’hi pogués referir indirectament). Valent-se
de les anteriors remarques, Riccobono va reaccionar en contra d’aquestes solucions per palesar
que, si bé el text original de Papinià deuria dir el contrari del que s’hi llegeix, els canvis
legislatius posteriors (sobretot la constitució de Zenó) van fer-lo adaptar als nous temps de tal
manera que, mantenint la referència a Papinià, se’n modificà el text (respectivament per la
crítica i exposició de la seva opinió, vid. respectivament Salvatore RICCOBONO, «Prospectus
montium. La citazione del l. III quaest. di Papiniano in Armenopulo» in Archivio giuridico
Filippo Serafini; núm. 76 (1906), 457 i ss. [= in Studi giuridici in onore di Carlo Fadda;
Napoli, 1906, I, 298-307; = in Scritti di diritto romano. I. Studi sulle fonti; Palermo, 1957,
353-363, esp. 355 i 359]). Dominant durant molt temps, la solució de Riccobono de
considerar-la una interpolació postclàssica prejustinianea (segons ell i d’acord amb Ferrini, la
forma de citar l’obra de Papinià era la pròpia dels comentaristes grecs del segle V com ho
demostra una confrontació amb els Scholia Sinaitica) ha estat recentment qüestionada per
Rodger: el text de la citació és segurament correcte i clàssic tal i com està (amb la negació
inclosa); però, no sols no diu el que hom pretén (cal separar la citació de Papinià del text
subsegüent) sinó que, al descontextualitzar-lo, hom li canvià el sentit (Alan RODGER, Owners
and Neighbours in Roman Law; Oxford, 1972, 132-140). Per tant, la importància de la citació
resta força relativitzada: un text clàssic descontextualitzat o, si es vol, reproduït sense o fora de
context. Però, acceptar la solució de Rodger no implica pas oblidar que, amb independència
del seu contingut, el simple fet de la citació té un valor diferent depenent del moment històric
en què se la ubiqui. En segon lloc i com Scheltema s’esforçà —infructuosament, segons
sembla— en demostrar, hi ha arguments que permeten excloure aquest text del tractat de Julià
d’Ascalona (Hexa. 2,4,47-51 són un apèndix, un corpus alienum a l’escrit de Julià d’Ascalona,
extret de constitucions imperials i incorporat per relationem): d’una banda, l’estil d’aquest
paràgraf és completament diferent de la resta de l’obra de Julià (mentre el llenguatge de Julià
és planer, aquest paràgraf presenta l’estil florit i afectat de la cancelleria imperial i, a diferència
de la resta, utilitza el plural majestàtic); d’altra banda, Hexa. 2,4,47 planteja un esquema
expositiu basat en l’existència de tres regulacions legals sobre les vistes (mar, horts i pintures
públiques) i com després resta adequadament desenvolupat (Hexa. 2,4,47: mar; Hexa. 2,4,48:
horts; Hexa. 2,4,49: pintures públiques), cal suposar que l’apèndix era bimembre perquè els
paràgrafs Hexa. 2,4,50 i Hexa. 2,4,51 no seguien aquest esquema i, a més a més, aquests dos
últims paràgrafs compareixen formant un conjunt unitari en el manuscrit Genevensis 23 i,
finalment, com la darrer frase d’Hexa. 2,4,51 en l’esmentat manuscrit ginebrí conté una
remissió a un proemi, cal suposar que Hexa. 2,4,50-51 van ésser extrets d’una constitució
desconeguda en la que Hexa. 2,4,50 era el proemi citat i que cal no confondre amb el proemi
general del tractat de Julià d’Ascalona perquè, a diferència d’Hexa. 2,4,50, allí no s’hi esmenta
l’adverso habitante (H.J. SCHELTEMA, «De antiquae iurisprudentiae reliquiis in libris
byzantinis oblectamentum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 17 (1941), 412-456,
esp. 426; H.J. SCHELTEMA, «The nomoi of Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad Jus et
Historiam antiquitatis pertinentes Julio Christiano van Oven dedicatae; Leiden, 1946, 349360, esp. 352 amb n. 11, 354 amb n. 15 i 355 on inclou la col·lació del text editat per Heimbach
d’Hexa. 2,4,50-51 amb el servat en el manuscrit Genevensis 23 per palesar l’omissió de la
92
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
remissió al proemi). A partir de l’edició crítica de Saliou, la distribució homogènia de les
rúbriques en tots els manuscrits confirma la sospita de Scheltema que els dos darrers capítols
eren autònoms; la remissió al proemi només manca en el tardà manuscrit Vaticanus
Ottoboniacus gr. 440 i, finalment, tot i no haver-hi la fins aleshores acostumada rúbrica de
separació, les dues darreres frases d’Hexa. 2,4,51 (on està inserida la remissió) han estat
independitzades com un capítol apart per donar conscientment a entendre que el proemi citat
és el general del tractat de Julià d’Ascalona i no el paràgraf immediatament anterior (Catherine
SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VI e
siècle; Paris, 1996, 28 i 72-77); però, si bé és una forma fàcil i una mica artificial de resoldre
un problema difícil, cal recordar que Scheltema ja posà de relleu en el seu primer treball la
diferència de contingut entre ambdós proemis i, per reforçar-ho, només cal adonar-se que la
remissió insisteix sobre l’enveja com a causa dels problemes i aquest tòpic és força més
evident en Hexa. 2,4,50 que no pas en la introducció general del tractat de Julià d’Ascalona. En
definitiva, hi ha més arguments a favor de l’opinió de Scheltema que no pas la contrària (que,
en el fons, no en té cap) i, per tant, cal agrupar els dos darrers paràgrafs i desvincular-los del
tractat de Julià d’Ascalona. En tercer lloc i respecte la datació, tothom està naturalment
d’acord en què va redactar-se després de la constitució de Zenó ja que la cita expressament;
però, a partir d’aquest punt indubtable, la qüestió esdevé complicada perquè es barregen els
problemes propis d’aquest text amb els generals del tractat de Julià d’Ascalona: d’una banda,
Ferrini i Riccobono els consideraven prejustinianeus perquè desconeixia la compilació de
Justinià, d’haver-la conegut la citació de Papinià no hauria estat possible atesa la prohibició
justinianea d’utilitzar la jurisprudència anterior un cop vigents els Digesta i, confrontant-la
amb els anomenats Scholia Sinaitica de començaments de segle V (per aquesta font, vid.
«Scholia Sinaitica ad Ulpiani libros ad Sabinum» in Johannes BAVIERA (ed.), Fontes Iuris
Romani Antejustinani. II. Auctores; Florentiae, 19682, 637-652), l’estil a l’hora de citar era el
dels juristes orientals i, segons Ferrini, propi de l’escola de Berito (Contardo FERRINI, «Gli
estratti di Giuliano Ascalonita» in Rendiconti dell’Istituto Lombardo; núm. 35 (1902), 613622 [= in Opere di Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A cura di Vincenzo
Arangio-Ruiz; Milano, 1929, 443-452, esp. 446]; Salvatore RICCOBONO, «Prospectus
montium. La citazione del l. III quaest. di Papiniano in Armenopulo» in Archivio giuridico
Filippo Serafini; núm. 76 (1906), 457 i ss. [= in Studi giuridici in onore di Carlo Fadda;
Napoli, 1906, I, 298-307; = in Scritti di diritto romano. I. Studi sulle fonti; Palermo, 1957,
353-363, esp. 354]); d’altra banda i tot deixant el matís cabdal per més endavant (la distinció
entre el tractat de Julià i el text), Scheltema considerava el tractat de Julià d’Ascalona com
justinianeu perquè un altre capítol (Hexa. 2,4,26) citava el contingut d’una constitució de
Justinià on l’emperador establia diferents terminis (10 anys inter praesentes i 20 anys inter
absentes) per la prescripció adquisitiva (CJ. 7,33,12,4 [Iust. 531]) i, per tant, havia d’ésser
posterior a aquesta data (H.J. SCHELTEMA, «De antiquae iurisprudentiae reliquiis in libris
byzantinis oblectamentum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 17 (1941), 412-456,
esp. 424; H.J. SCHELTEMA, «The nomoi of Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad Jus et
Historiam antiquitatis pertinentes Julio Christiano van Oven dedicatae; Leiden, 1946, 349360, esp. 359-360 i n. 27) i, finalment, els deixebles de Scheltema situen el text entre els anys
531 i 533 tot palesant que la segona data prové del fet que no era possible que hom cités
Papinià després de la publicació dels Digesta (N. VAN DER WAL et J.H.A. LOKIN, Historiae iuris
graeco-romani delineatio. Les sources du droit byzantin de 300 à 1453; Groningen, 1985, 50)
i no cal dir que aquest argument correspon a la ja esmentada prohibició justinianea d’emprar la
jurisprudència anterior a partir de l’entrada en vigor dels Digesta (CJ. 1,17,2,19 [Iust. 533] =
Const. Tanta,19). Però, a excepció de Scheltema, hom conviu amb l’ambigüetat de no distingir
entre l’obra de Julià d’Ascalona i aquest text. Com hem dit més amunt, Scheltema el
considerava una part d’una ignota constitució imperial i, al respecte, en els seus treballs és
apreciable un cert canvi d’opinió: mentre l’any 1941 no tenia cap inconvenient en plantejar
JAUME RIBALTA I HARO
93
que podrien correspondre a la misteriosa constitució que Justinià autocitava en NJ. 63,pr. o bé
la posterior NJ. 165 (H.J. SCHELTEMA, «De antiquae iurisprudentiae reliquiis in libris
byzantinis oblectamentum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 17 (1941), 412-456,
esp. 426), l’any 1946 continuava mantenint que provenien d’una constitució d’un emperador
desconegut, és a dir, sense esmentar aquestes probables identificacions (H.J. SCHELTEMA,
«The nomoi of Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad Jus et Historiam antiquitatis pertinentes
Julio Christiano van Oven dedicatae; Leiden, 1946, 349-360, esp. 355 i 360). Evidentment, la
desvinculació d’aquest text del tractat de Julià d’Ascalona comporta no poder-li aplicar el seu
desvetllament cronològic procedent de la constitució justinianea dels terminis de la
prescripció adquisitiva. Però, al nostre entendre, es pot trobar un poderós recanvi argumental
en un detall que, palesat per Riccobono, no fou després tingut en compte quan és força
important: «Nella Nov. 63 praef. si legge analogo elogio al mare: h"8VJJ0H –B@R4<
BDV(:"J@H 6"D4gFJVJ@L; certo il nostro interprete aveva sott’occhio le prescrizioni relative
al libero prospetto del mare illustrate con le identiche frasi.» (Salvatore RICCOBONO,
«Prospectus montium. La citazione del l. III quaest. di Papiniano in Armenopulo» in Archivio
giuridico Filippo Serafini; núm. 76 (1906), 457 i ss. [= in Studi giuridici in onore di Carlo
Fadda; Napoli, 1906, I, 298-307; = in Scritti di diritto romano. I. Studi sulle fonti; Palermo,
1957, 353-363, esp. 356, n. 7]). El text aplicava l’analogia per tal d’extendre la mateixa
regulació existent respecte el prospectus maris al prospectus montium i, per fer-ho,
fonamentava l’analogia en el fet que ambdós prospectus eren dignes de la mateixa protecció ja
que generaven la mateixa satisfacció a qui els gaudia (en concret, el text diu que el prospectus
montium és igual d’agradable que el prospectus maris) i això és significatiu perquè, encara que
el text remet a la constitució de Zenó, el fonament de l’analogia no està en aquesta constitució
sinó, com se’ns acaba de recordar, en NJ. 63 on Justinià qualificava el prospectus maris com a
res iucundissima i, per tant, el text només podia ésser posterior a l’any de promulgació
d’aquesta novella, és a dir, el 538; però, no anterior la qual cosa descarta la misteriosa
autocitació de Justinià (necessàriament anterior) i, atès el seu estat, la NJ. 165 no permet anar
més enllà d’una simple sospita. Però, resten un parell de qüestions la principal de les quals és
justificar la presència postcompilatòria d’una citació de Papinià quan, com sabem, això estava
prohibit i cal recordar que, precisament, aquesta prohibició obligava a la resta d’autors a
considerar el text com anterior als Digesta; però, en aquest cas, l’ajuda de Scheltema és
providencial ja que n’ofereix les pistes (H.J. SCHELTEMA, «De antiquae iurisprudentiae
reliquiis in libris byzantinis oblectamentum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 17
(1941), 412-456, esp. 426-427). Comencem pel problema més senzill: per què es citava CJ.
8,10,12 quan, en realitat i com hem vist, es tenia en compte NJ. 63?. La resposta no és gaire
difícil: coneixia NJ. 63, però citava CJ. 8,10,12 perquè aquesta norma contenia la regulació
que li interessava i, al respecte, NJ. 63 no tenia cap importància perquè no alterava la regulació
existent sinó que reprimia un frau de llei i prou. Resta la qüestió principal: si el text és
posterior a l’any 538 i els Digesta ja eren vigents, com podia citar Papinià si la remissió a la
jurisprudència anterior fou expressament prohibida pel mateix Justinià?. En primer lloc, cal
recordar que els juristes clàssics són citats, de vegades, en la legislació justinianea posterior a
la compilació (per exemple, la NJ. 74,pr. [Iust. 538] cita genèricament els arguments de
Iulianus continguts en D. 1,3,10 [Iul. 59 dig.]; D. 1,3,11 [Iul. 90 dig.]; D. 1,3,12 [Iul. 15 dig.])
i, com Scheltema posà de relleu, Justinià citava en NJ. 108,pr.,2 [Iust. 541] un fragment
d’exactament la mateixa obra de Papinià («[...] Atque novimus a Papiniano viro prudentissimo
dictum esse aliquid in libro decimo nono quaestionum, [...].» = D. 36,1,56(54) [Pap. 19
quaest.]). En segon lloc, això era possible perquè la prohibició d’emprar la jurisprudència
anterior a la compilació només s’aplicava als súbdits (en especial, als juristes); en canvi, no
afectava Justinià perquè, en tant que emperador, no estava sotmès a dret o, com deia Ulpià,
princeps legibus solutus est (D. 1,3,31 [Ulp. 13 ad leg. Iul. et Pap.]). En definitiva, resta
confirmada i cronològicament més precisada l’opinió de Scheltema de considerar el text com
94
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Inserides en la compilació de Justinià, van ésser usufructuades durant
l’època bizantina postjustinianea mitjançant índexs i resums56 i, per
una constitució imperial. De fet, si situem el text després de la compilació de Justinià, no hi ha
altre remei que considerar-lo una constitució perquè Justinià va autoatribuir-se en exclusiva la
interpretació dels textos legals, és a dir, restava prohibida als súbdits (CJ. 1,17,2,21 [Iust. 533]
= Const. Tanta,21) i, evidentment, Julià d’Ascalona era arquitecte i el raonament analògic
aplicat en el text no és altra cosa que una interpretació extensiva de CJ. 8,10,12. Finalment i
encara que ja l’hem apuntat més amunt, resta el contingut d’aquesta norma: s’extén
analògicament el règim jurídic de la vista (directa) del mar (prospectus maris) a la vista de les
muntanyes (prospectus montium) en base al goig que se n’extreu en la seva contemplació
(Hexa. 2,4,51 [ed. Heimbach, 274-275]: «Edictum de prospectu montium. Prospectum
montium nemo prohibere potest, ut ait Papinianus Quaestionum libro tertio in ultima tituli
quaestione. Zenonis autem constitutio sic habet: si centum pedibus vicinus absit, non
prohibetur aedificare volens, eo quod maris prospectum auferat: hoc vero ad montem quoque
trahere possumus; siquidem gratus est montis conspectus, sicut maris, et ex similibus similia
sunt decidenda. Et haec quidem omnia admonitionis caussa sunt collecta: sed si quid praeter
iam dicta inciderit, ex similibus similia consideranda. Incommoda tamen manifesta neque per
invidiam excogitata tollere nos oportet considerantes, num per illud pars ex adverso habitans
laedatur: atque ita haec inter homines diiudicabuntur.». La frase on hi ha la citació de
Papinianus ha estat inclosa en: «Papiniani ex libris Quaestionum fragmentum» in Johannes
BAVIERA (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustinani. II. Auctores; Florentiae, 19682, 446).
Un cop vistes les aportacions legislatives de Justinià o que —almenys— se li poden atribuir, cal
esmentar l’altra vessant —més indirecta— de la seva activitat legislativa com són les
anomenades interpolacions: per tal d’harmonitzar els diferents estrats normatius i històrics que
s’acumulaven en la seva compilació, Justinià va permetre que els juristes encarregats de dur-la a
la pràctica poguessin retocar els textos recopilats tot eliminant repeticions i contradiccions
internes (§ 4) per assolir una obra sense antinomies (§ 8) i, fins i tot, reescriure els textos quan ho
exigís la sistemàtica, la necessitat de complements o la millor interpretació (§ 9) (CJ. 1,17,1,4.89 [Iust. 530] = Const. Deo auctore,4.8-9). A tall d’exemple i respecte la matèria que ens ocupa,
cal destacar-ne les següents:
a) Establerta per Lleó i precisada per Zenó (CJ. 8,10,12,1a-b; al respecte, vid. supra n. 53-54), la
prohibició d’alterar l’anterior configuració estructural dels edificis damnant els veïns fou
interpolada per Justinià en els textos clàssics (D. 8,2,11,pr. [Ulp. 1 de off. cons.]).
b) Modificant el règim del dret clàssic que no impedia que hom llevés les llums de la casa del veí
a l’enlairar el propi edifici (per alguns textos clàssics on s’aprecia això tot remarcant, en alguns
casos, la possibilitat d’habitar una casa fosca o sense llums, vid. D. 8,2,9 [Ulp. 53 ad ed.]; D.
8,2,31 [Paul. 48 ad ed.]; D. 19,2,25,2 [Gai. 10 ad ed. prov.]; CJ. 3,34,8 [Dio. et Max. 293]; CJ.
3,34,9 [Dio. et Max. 293]; pel primer text, vid. infra n. 108 i, per la resta, vid. infra n. 112),
Justinià interpolà en alguns textos la necessitat de respectar un límit: les llums del veí no es
podien obscurir completament perquè una mínima quantitat de llum diürna era necessària per
viure, és a dir, perquè una casa fos habitable (D. 7,1,30 [Paul. 3 ad Sab.]; D. 8,2,10 [Marcell. 4
dig.]; per aquests textos, vid. infra n. 112).
56. Per un tant escuet com efectiu resum general del dret bizantí on això resta palès, vid.
Mario AMELOTTI, «L’esperienza giuridica al tempo degli Isaurici e Macedoni» in Mario
TALAMANCA (dir.), Lineamenti di storia del diritto romano; Milano, 19892, § 140, 697-701;
semblantment i centrat en el renaixement macedoni, vid. H.J. SCHELTEMA, «Byzantine Law» in
J.M. HUSSEY (ed.), The Cambridge Medieval History. IV. The Byzantine Empire. 2.
Government, Church and Civilisation; Cambridge, 1967, 55-77, esp. 65-68; per exposicions
JAUME RIBALTA I HARO
95
més detallades en el mateix sentit, vid. Leopold WENGER, Die Quellen des römischen Rechts;
Wien, 1953, § 85, 679-726; Peter E. PIELER, «Byzantinische Rechtsliteratur» in Herbert
HUNGER, Byzantinisches Handbuch. V. Die hochsprachliche profane Literatur der Byzantiner.
2. Philologie. Profandichtung. Musik. Mathematik und Astronomie. Naturwissenschaften.
Medizin. Kriegswissenschaft. Rechtsliteratur; München, 1978, 343-480, esp. 445-472. A tall
d’exemple i per palesar aquesta multisecular pervivència bizantina del dret justinianeu, hem
confegit la següent taula on resseguim la vigència del contingut de les principals normes que
hem estudiat més amunt (vid. supra n. 53-55). Però, abans, explicitem les sigles i les edicions
de les obres emprades en la taula:
a) C.I. = Compilatio Iustiniani;
b) PRO. = «Prochiron Basilii, Constantini et Leonis AAA. /AD`Pg4D@H <`:@H» in J. ZEPI et P.
ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. II. Leges imperatorum isaurorum et macedonum. Ecloga
legum. Leges rusticae, militares, navales. Prochiron. Epanagoge legis. Leonis Sapientis liber
Praefecti; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 109 i ss., esp. 206-207];
c) EPA. = «Epanagoge legis Basilii et Leonis et Alexandri /z+B"<"(T(¬ J@Ø <`:@L» in J.
ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. II. Leges imperatorum isaurorum et macedonum.
Ecloga legum. Leges rusticae, militares, navales. Prochiron. Epanagoge legis. Leonis Sapientis
liber Praefecti; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 231 i ss., esp. 353-354];
d) BAS. = Basilicorum libri LX. Post Annibalis Fabroti curas ope codd. mss. a Gustavo Ernesto
HEIMBACHIO aliisque collatorum integriores cum scholiis edidit, editos denuo recensuit,
deperditos restituit, translationem latinam et adnotationem criticam adiecit D. Carolus
Guilielmus Ernestus HEIMBACH; Lipsiae, 1850, V, 210-214;
e) PRO.AUC. = «Prochiron auctum / /L>0:g<@< AD`Pg4D@<» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus
Graecoromanum. VII. Prochiron auctum. Meditatio de nudis pactis. Michaelis Pselli synopsis
legum. Michaelis Attaliotae opus de jure. XXVI decisiones Demetrii chomatiani; Atenes, 1931
[Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 1 i ss., esp. 262-263];
f) EPA.AUC. = «Epanagoge aucta / /L>0:g<0 z+B"<"(T¬» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus
Graecoromanum. VI. Ecloga privata aucta. Epanagoge aucta. Ecloga ad Prochiron mutata.
Synopsis minor. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica:
Aalen, 1962, 51 i ss., esp. 176-177];
g) EP. = «Ecloga legum in epitome expositarum [= Epitome legum] / z+68@(¬ <`:T< Jä<
¦< ¦B4J`:å ¦6Jghg4:X<T< [= z+B4J@: <`:T<]» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus
Graecoromanum. IV. Practica ex actis Eustathii romani. Epitome legum. Ex editione C.E.
ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 265 i ss., esp. 322,
367 i 531-533];
h) SBMa. = «Synopsis Basilicorum [= Synopsis Basilicorum maior] / z+68@(¬ 6"Â
Gb<@R4H Jä< $"F4846ä< ©>Z6@<J" $4$8\T< F×< B"D"B@:B"ÃH 6"J1 FJ@4PgÃ@<
[= 9g(V80 Gb<@R4H Jä< #"F4846ä<]» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. V.
Synopsis Basilicorum. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició
anastàtica: Aalen, 1962, 342-344];
i) ATT. = «Michaelis Attaliotae opus de jure / A@\0:" ;@:46Î< ³J@4 AD"(:"J46¬
A@<0hgÃF" 6"J1 6X8gLF4< J@Ø #"F48XTH 94P"¬8 J@Ø )@b6" [= A`<0:" J@Ø
z!JJ"8g4fJ@L]» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. VII. Prochiron auctum.
Meditatio de nudis pactis. Michaelis Pselli synopsis legum. Michaelis Attaliotae opus de jure.
XXVI decisiones Demetrii chomatiani; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 411 i
ss., esp. 460];
j) SBMi. = «Liber juridicus alphabeticus [= Synopsis Basilicorum minor] / ;@:4:@< 6"J1
FJ@4PgÃ@< [= 946D" Gb<@R4H]» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. VI.
Ecloga privata aucta. Epanagoge aucta. Ecloga ad Prochiron mutata. Synopsis minor. Ex
editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 321
i ss., esp. 424 i 429];
96
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
aquesta via i amb comptades aportacions legislatives dels emperadors
posteriors,57 van trobar en l’Hexabiblos d’Harmenopulus no sols el seu
k) HEXA. = Hexabiblos = Const[antini] HARMENOPULI, Manuale legum sive Hexabiblos cum
appendicibus et legibus agrariis ad fidem antiquiorum librorum mss. editionum recensuit,
scholiis nondum editis locupletavit, latinam Reitzii translationem correxit, notis criticis, locis
parallelis, glossario illustravit Gustavus Ernestus HEIMBACH; Lipsiae, 1851, 237-309.
La pervivència bizantina del Dret justinianeu
C.I.
PRO.
(867-879)
EPA.
(884-886)
BAS.
(886-911)
PRO.AUC. EPA.AUC.
(911-959) (911-959)
EP.
(920)
SBMa.
(987)
ATT.
(1072)
SBMi.
HEXA.
(1222-1255) (1345)
CJ. 8,10,12,1a-b
38,4
39,2
58,11,10a
38,4
42,4
39,34
K,9,35a
34,7a
–
2,4,45
CJ. 8,10,12,2
38,4
39,2
58,11,10b
38,4
42,4
39,35
K,9,35b
34,7b
K,37a
2,4,45
2,4,46a
CJ. 8,10,12,2a
38,5
39,3
58,11,10b
38,5
42,5
39,39
K,9,35b
34,7c
K,37b
CJ. 8,10,12,2b
38,8
39,5
58,11,10b
38,8
42,8
39,43a
K,9,35b
–
–
2,4,59
CJ. 8,10,12,3
38,9
39,7
58,11,10c
38,9
42,9
39,43b-c;
39,44a
K,9,35c
34,8
K,38a
2,4,24a;
2,4,54
CJ. 8,10,12,3a-b
38,10
39,7
58,11,10c
38,10
42,10
39,44b-d
K,9,35c
–
–
2,4,55
CJ. 8,10,12,4
38,5
39,3
58,11,10d
38,5
42,5
39,40b
K,9,35d
34,7d
K,37c
2,4,46b;
2,4,51b
CJ. 8,10,12,4a
38,6
39,4
58,11,10d
38,6
42,6
39,40c
K,9,35d
34,7e
K,37d
2,4,46c
CJ. 8,10,12,4b
38,6
39,4
58,11,10d
38,6
42,6
39,40d
K,9,35d
34,7e
K,37d
2,4,46d
CJ. 8,10,12,5
–
–
58,11,10e
–
–
39,41
K,9,35e
–
–
–
CJ. 8,10,12,5a
–
–
58,11,10e
–
–
39,41
K,9,35e
–
–
–
CJ. 8,10,12,5b-d
–
–
58,11,10e
–
–
39,41
K,9,35e
–
–
2,4,56
CJ. 8,10,12,5e
–
–
58,11,10e
–
–
39,42;
15,12
K,9,35e
–
–
–
CJ. 8,10,12,6–6b
–
–
58,12,22
–
–
–
K,9,43
–
–
–
CJ. 8,10,12,6c
–
–
58,11,10
–
–
–
K,9,36
–
–
–
CJ. 8,10,12,7–7c
–
–
58,11,11
–
–
–
K,9,37
–
–
–
CJ. 8,10,12,9
–
–
–
–
–
7,31 **
–
–
–
–
CJ. 8,10,13
–
–
58,11,12
–
–
–
K,9,38
–
K,25
–
NJ. 63
–
–
58,11,12–13
–
–
–
K,9,38–39
–
–
–
NJ. 165
–
–
58,11,14
–
–
–
K,9,40
–
–
2,4,46e
** EP. 7,31 = EC.PRO.MU. 15,17 («Ecloga ad Prochiron mutata» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. VI. Ecloga privata aucta. Epanagoge aucta. Ecloga ad
Prochiron mutata. Synopsis minor. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 222 i ss., esp. 260]).
57. Segons Zachariae von Lingenthal (Karl Eduard ZACHARIÄ VON LINGENTHAL,
Geschichte des griechisch-römischen Rechts; Berlin, 18923 [Reedició anastàtica: Aalen, 1955, §
56.3, 217]), les aportacions legislatives d’època bizantina i posteriors a Justinià en aquesta
matèria són relativament migrades:
a) Una novella de l’emperador de la dinastia macedònia Lleó VI el Filòsof (886-911) en la
que aquest enlairà a rang de llei una disposició del seu pare adreçada a regular la distància
que calia deixar respecte el llindar del veí quan hom edificava en terres de conreu o vinyes: el
mètode emprat per determinar-la resulta —com a mínim— txocant ja que s’estableix que
sigui l’espai abastat per dos trets consecutius d’arc i, si l’espai disponible no ho permet,
aleshores és suficient un únic tret d’arc. Dins d’aquest espai així fixat, no s’hi pot construir i
JAUME RIBALTA I HARO
97
se n’explica el motiu: els fruits del veí córren més perill com més propera està la casa d’altri
(NL. 71 [Leo Sap. 886-911]; per l’original grec d’aquest text, vid. J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus
Graecoromanum. I. Novellae et Aureae Bullae Imperatorum post Justinianum. Ex editione
C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 142]; per
una versió bilingüe (llatina i castellana) del mateix, vid. Cuerpo del derecho civil romano a
doble texto, traducido al castellano del latino por Ildefonso Luis GARCÍA DEL CORRAL. VI.
Novelas; Barcelona, 1898, 664-665]). Aquesta curiosa disposició ressona posteriorment:
Peîra 9,8 [«AgÃD" +ÛFJ"h\@L J@Ø CT:"\@L / Practica ex actis Eustathii romani» in J.
ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. IV. Practica ex actis Eustathii romani. Epitome
legum. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen,
1962, 11 i ss., esp. 39]; SBMi. K,Ne. 36 [ed. Zepi et Zepi, VI, 428]; ATT. app. I,2 [ed. Zepi et
Zepi, VII, 491]; Tipucitus in BAS. 58,11,14 [ed. Heimbach, 212, n. c]; Hexa. 2,4,137 [ed.
Heimbach, 306-307].
b) Una altra novella del mateix emperador Lleó VI el Filòsof estableix la distància de separació
respecte les solanes del veí (de fet, la constitució utilitza tres termes diferents que, segons
s’explica, eren sinònims: subdiales deambulationes [= galeries descobertes], proscaenia
spectatoria [= proscenis miradors] i solaria; pel significat d’aquest darrer terme com
equivalent als nostres terrats o balcons, vid. supra n. 54). Després de recordar que els veteres
havien establert una distància legal de 10 peus de separació entre els edificis i de remarcar que
no hi havia cap disposició sobre les solanes (no sabem exactament a què obeeix aquesta darrera
afirmació; però, com hem vist més amunt, és completament incerta ja que, d’una banda, Honori
i Teodosi va legislar sobre els balcons —CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423]; per aquest text, vid.
supra n. 51— i, d’altra banda, Zenó ho va fer sobre les solanes —CJ. 8,10,12,5 [Zeno. 474491]; per aquest text, vid. supra n. 54—), decidia aplicar-los-hi la mateixa distància vigent
entre edificis, és a dir, els 10 peus emprats per les constitucions que acabem d’esmentar. Per
fonamentar-ho es recórre a l’analogia: com en els edificis l’interval s’establí per protegir les
vistes i ara es tracta del mateix problema, cal solucionar-lo de la mateixa forma. Finalment
afegeix dues qüestions: d’una banda i quan es canvïi una taulada d’un edifici per vorejar-la de
lloses de marbre, també cal deixar aquests 10 peus d’interval respecte el veí i, d’altra banda i és
un aspecte més significatiu perquè ja el coneixem, hom pot excepcionar el compliment
d’aquesta distància mitjançant un pacte en contrari (= servitud, segons hem vist supra n. 53) o bé
—i això és nou— per prescripció adquisitiva (NL. 113 [Leo Sap. 886-911]; per l’original grec
d’aquest text, vid. J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. I. Novellae et Aureae Bullae
Imperatorum post Justinianum. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931
[Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 185-186]; per una versió bilingüe (llatina i castellana) del
mateix, vid. Cuerpo del derecho civil romano a doble texto, traducido al castellano del latino
por Ildefonso Luis GARCÍA DEL CORRAL. VI. Novelas; Barcelona, 1898, 691-692]).
c) Encara que Zachariae von Lingenthal no ho va fer, cal tenir present una darrera novella
d’Eudocia (emperadriu de la dinastia Comnena, vídua de Constantí XI Doukas, que governà
amb els seus fills Miquel VII Parapinace, Andrònic i Constantí durant el breu espai de temps de
maig 1067-gener 1068) de la qual no se’n conserva el text sinó només la següent rúbrica:
«decretum de insterstitio aedificiorum servando» i que, mercès a un fragmentari resum
conservat en Tipucitus 59,2 —que l’editor recull en una nota a peu de plana— i al fet que en
BAS. 58,11,10 aquesta referència acompanyava l’anterior NL. 71 [Leo Sap. 886-911] (vid.
supra en aquesta mateixa nota), permet suposar que es refermava aquella disposició (NE. 5
[Eudocia. 1067]; per aquest text, vid. J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. I. Novellae
et Aureae Bullae Imperatorum post Justinianum. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL;
Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 279]). Encara que és una nimietat, en aquesta
edició la constitució figura com a datada l’any 1607 i, evidentment, és un errada tipogràfica
(transposició de les xifres) perquè aquest any no regnava cap emperadriu Eudocia ja que
Bizanci estava sota dominació otomana des de ja feia alguns segles.
98
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
darrer balanç en les acaballes de l’època baixmedieval sinó també la
seva pervivència i continuació fins una força recent contemporaneïtat
en l’estricte solar hel·lènic.58
58. Ens referim al fet que, un cop alliberada de la dominació otomana, Grècia adoptà
l’Hexabiblos d’Harmenopulus com a principal font del seu dret privat (1835) i ha romàs com a
tal fins dates relativament recents: mercès a la influència que exercí la Pandectística alemanya,
el Codi civil grec s’afaiçonà seguint els plantejaments del Bürgerliches Gesetzbuch alemany i,
publicat l’any 1940, no entrà en vigor fins acabada la Segona Guerra Mundial l’any 1946
(Gerhard WESENBERG et Gunter WESENER, Historia del derecho privado moderno en
Alemania y en Europa. Traducción de José Javier de los Mozos Touya; Valladolid, 1998 (orig.
19854; 19541), § 29.VIII, 340; Adriano CAVANNA, Storia del diritto moderno in Europa. I. Le
fonti e il pensiero giuridico; Milano, 1982, 478; Konrad ZWEIGERT et Hein KÖTZ, Einführung
in die Rechtsvergleichung auf dem Gebiete des Privatrechts; Tübingen, 19963, § 11.IV, 154155; Martin VRANKEN, Fundamentals of European Civil Law and Impact of the European
Community; Sydney, 1997, § 304, 36).
IV. PROBLEMES SEMBLANTS AMB SOLUCIONS SEMBLANTS
(EX SIMILIBUS SIMILIA CONSIDERANDA ET DECIDENDA)
IV.1. La recerca d’un criteri tipològic
Com advertíem en la seva presentació, ens ocupem de l’estudi de
dues fonts normatives que bàsicament recullen sengles conjunts de
normes de relacions de veïnatge, és a dir, regles jurídiques que estableixen un seguit de límits a l’exercici del dret de propietat. De fet,
seria equivalent dir que es tracta de normes que estableixen la coordinació dels diferents drets de propietat dels veïns en benefici de la
comunitat i que, en concret, regulen l’àmbit de l’edificació. Ambdues
fonts normatives també segueixen la mateixa orientació general: són
legislacions preventives que, enlloc d’oferir solucions concretes als
conflictes nascuts entre veïns, tracten d’evitar-ne la seva aparició. Però,
més enllà d’aquesta homogeneïtat de plantejament, no hi ha cap tret
comú i visible que ens permeti agrupar i classificar els preceptes per
després fer-ne l’anàlisi comparativa. En aquestes condicions, hi havia
dues opcions: o bé plantejàvem la nostra pròpia teoria i, d’acord amb
ella, agrupàvem el material disponible o bé, refiant-nos de les fonts,
seguíem el criteri aparentment existent en una d’elles (Julià d’Ascalona). Atès que calia descartar la primera opció perquè comportava un
greu i evident perill (introduir una ratio jurídica actual i, per tant, completament aliena i, potser, mixtificadora en els textos històrics, és a dir,
ens amenaçava el risc de caure en un anacronisme incontrolat), la segona presentava un inconvenient d’una altra mena i amb dues vessants:
d’una banda, l’existència d’un criteri intern de classificació restava
fora de dubte perquè el mateix Julià reconeixia haver-lo inclòs (els
famosos quatre principis empedoclians que, segons el preàmbul de la
seva obra, originaven els conflictes entre els homes); però, d’altra
banda, els estudiosos no acabaven d’estar d’acord a l’hora d’identificar-lo amb exactitud com ho demostra la següent taula on es pot apreciar no sols la discrepància entre els principals estudiosos de l’obra
sinó també la superficialitat descriptiva i l’heterogeneïtat interna de
cadascuna de les taxonomies per separat.
100
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
El significat de la tipologia de Julià d’Ascalona
Tipologia
Autors
59
Elements
Nicole
Scheltema60
Saliou61
Terra
Previsió dels danys
que els veïns es causen
al canviar la fesomia
de l’indret (Hexa.
2,4,83; Hexa. 2,4,86;
Hexa. 2,4,88;
Hexa. 2,4,47-51)
Excavacions
i plantacions
(Hexa. 2,4,83;
Hexa. 2,4,85-87)
Fosses, runes
i plantacions
(§ 47-51 = Hexa.
2,4,83; Hexa. 2,4,85-88)
.../...
59. «Les §§ 13-22 indiquent les mesures de précaution rendues nécessaires par l’emploi du
feu dans certaines industries; les §§ 23-44 sont relatifs à l’aération et à l’éclairage des
immeubles; les §§ 75-79, 80, 82, 85 concernent le service des eaux dans les maisons et les
propriétés; enfin les §§ 83, 86, 88, 47-51, auxquels conviendrait très bien une rubrique BgD J−H
(−H tirée de la préface, énumèrent les dispositions prises par la loi pour empêcher un
propriétaire de porter préjudice à son voisin en modifiant la configuration ou l’aspect de la
localité.» (Jules NICOLE, Le Livre du Préfet ou l’Edit de l’Empereur Léon le Sage sur les
Corporations de Constantinople. Texte grec du Genevensis 23 avec une traduction latine, des
notices exégétiques et critiques et les variants du Genevensis 23 au texte de Julien d’Ascalon;
Genève, 1893 [Reedició anastàtica: in I? +A!CO35?; #3#73?;. The Book of the Eparch.
Le Livre du Préfet. With an introduction by Ivan DUJ„ EV; London, 1970, 1-100, esp. 68-69]).
60. «In §§ 13-22 rules are given with regard to the construction of ovens, baths, lime-kilns
and the like. The §§ 22 (sic!)-44 represent the air; we find here rules about the distance between
buildings, their height, windows, balconies etc. These regulations which may, if need be, be
connected with the air are mixed with related regulations dealing with the restoration of
buildings, with the lupanaria and cauponaria which have no connection whatever with the air.
Harmenopulus has added to these a number of provisions relating to the prospectus which are
partly omitted by Julianus, and are partly placed by him in an Appendix. Hereupon some
regulations relating to the water follow, §§ 75-80, in which there is dealt with the drainage and
the aqueducts, and thereafter we find the section earth in §§ 83, 85, 86 and 87, which treats of the
digging of the soil and the damage which one can cause his neighbour by this, as well as of the
trouble which a neighbour may experience from plantations. Finally there is an Appendix. This
is such a striking corpus alienum among the other fragments of Julianus that one is surprised that
this fact has not been noticed previously. It are fragments from Novels treating of the view, the
prospectus. We find these Novels in §§ 47-51 of Harmenopulus. In connection herewith we will
go into the legislation which relates to the prospectus.» (H.J. SCHELTEMA, «The nomoi of
Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad Jus et Historiam antiquitatis pertinentes Julio Christiano
van Oven dedicatae; Leiden, 1946, 349-360, esp. 352).
61. «Après une introduction où l’auteur définit son objet et sa méthode (§ 1-2), la première
partie du texte, caractérisée par une forte unité de ton, est constituée d’une énumération de
prescriptions techniques originales, sans parallèles connus dans la littérature gréco-romaine.
Elle s’articule en plusieurs sections dont l’organisation, d’après l’avant-propos de l’ouvrage, est
fondée sur les quatre éléments. Section I (§ 3-15): le feu (prescriptions de distance entre les
habitations et les aménagements impliquant feu et fumée). [...]. Section II (§ 16-39): l’air
JAUME RIBALTA I HARO
101
.../...
Foc
Precaucions respecte
l’ús del foc en
determinades indústries
(Hexa. 2,4,13-22)
Construcció de forns,
banys, forns de calç
i semblants
(Hexa. 2,4,13-22)
Distàncies entre edificis
i disposicions sobre foc
i fum (§ 3-15 = Hexa.
2,4,13-22)
Aigua
Servei d’aigües (Hexa.
2,4,75-80; Hexa. 2,4,82;
Hexa. 2,4,85)
Repartiment del
desguàs i canalització
d’aigües
(Hexa. 2,4,75-80)
Aigua (§ 40-46 = Hexa.
2,4,75b-80; Hexa.
2,4,82)
Aire
Ventilació i il·luminació
d’immobles
(Hexa. 2,4,23-44)
Distàncies entre
edificis, alçades,
finestres, balcons, etc.
(Hexa. 2,4,23-44)
Intervals entre edificis o
locals de diferent tipus;
enlairament (§ 16-39 =
Hexa. 2,4,23-44;
Hexa. 2,4,75a)
Per no prejutjar la posició de Julià d’Ascalona abans de l’anàlisi i
veure també fins on arribava la vàlua del seu plantejament filosòfic, vam
decidir-nos per l’opció més senzilla i alhora més innòcua possible: agrupar temàticament els preceptes d’ambdós cosos legals d’acord a la següent
taula on, amb alguns retocs, hem tingut en compte l’edició crítica de
Saliou a l’hora de determinar el capitulat que composava l’obra de Julià
d’Ascalona.62 Evidentment, aquest plantejament implica que esperem
assolir inductivament el significat de la tipologia de Julià d’Ascalona.
(intervalles entre les habitations, ou locaux de type divers; élévation). [...]. Section III (§ 40-46):
l’eau. Section IV (§ 47-51): la terre (fossés, déblais et plantations). [...]. Une seconde partie (§
52-56), beaucoup plus brève que la première, regroupe une sèrie de développements consacrés
au prospectus, suivis de textes concernant la préservation de l’intimité et la vue sur les
montagnes.» (Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et
architecture en Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 27). Cal remarcar una lleu incoherència entre
l’estructura així definida i la després establerta mitjançant les rúbriques inserides en l’edició del
text: mentre aquí es situa la separació entre l’aire i l’aigua en els §§ 39-40 [= Hexa. 2,4,75a-b],
en l’edició del text ambdós paràgrafs formen part del capítol dedicat a l’aire i la rúbrica que dóna
entrada a l’aigua està situada immediatament abans del § 41 [= Hexa. 2,4,76].
62. Completant —i, quan calia, millorant— les dades fornides per Saliou (Catherine SALIOU,
Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VI e siècle; Paris,
1996, 14, n. 37 i157) i per tal de contextualitzar els capítols del tractat de Julià d’Ascalona dins de
l’Hexabiblos d’Harmenopulus, hem confeccionat la següent taula on indiquem les fonts
emprades per Harmenopulus en l’elaboració del títol on estan inserits. Per les sigles i les edicions
de les obres emprades en la taula, vid. supra n. 56-57; però, cal afegir-hi les següents:
a) TI. = THEOPHILO ANTECESSORI, Institutionum graeca paraphrasis ... vulgo tributa ad fidem
librorum manu scriptorum recensuit prolegomenis notis criticis versione latina instruxit E.C.
FERRINI; Berlin, 1884, I [Reedició anastàtica: Aalen, 1967, I, 97 i 104] = THEOPHILI
102
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
ANTECESSORIS, «Institutiones. Ex editione E.C. FERRINI» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus
Graecoromanum. III. Theophili antecessoris Institutiones. Libellus de temporibus ac
dilationibus. Tractatus de peculiis. De actionibus; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen,
1962, 3 i ss., esp. 55 i 59];
b) JA. = Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en
Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 32-77;
c) RH. = «!4 C@B"4 / Libellus de temporibus ac dilationibus. Ex editione C.E. ZACHARIAE A
LINGENTHAL» in J. ZEPI et P. ZEPI (eds.), Jus Graecoromanum. III. Theophili antecessoris
Institutiones. Libellus de temporibus ac dilationibus. Tractatus de peculiis. De actionibus;
Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962, 275 i ss., esp. 295 i 297]; nova i millorada
edició: Francesco SITZIA, Le Rhopai; Napoli, 1984, 117 i 120.
Les fonts d’Hexabiblos 2,4,1-138
C.I.
D. 39,1,1,11
D. 39,1,1,pr.-1
D. 39,1,1,2-5
D. 39,1,1,6-7
D. 39,1,5,2-4
D. 39,1,20,pr.-1
CJ. 8,10,14,2
NJ. 69,2
D. 39,1,23
D. 39,1,5,1
D. 39,1,5,5
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
CJ. 8,10,12,3
–
–
–
–
–
–
–
–
–
CJ. 3,34,8
FONTS
PRO. 38,1 = EPA. 39,1 = PRO.AUC. 38,1 = EPA.AUC. 42,1 = EP. 39,32
BAS. 58,10,1a-b = SBMa. K,9,26a; SBMa. K,9,26c
BAS. 58,10,1c = SBMa. K,9,26e
BAS. 58,10,1d = SBMa. K,9,26f
BAS. 58,10,4 = PRO.AUC. 38,84 = SBMa. K,9,28
BAS. 58,10,20 = SBMa. K,9,30
RH. 15,4
RH. 17,6
BAS. 58,10,25 = SBMa. K,9,31
PRO. 38,2 = EPA. 39,18 = PRO.AUC. 38,2 = EPA.AUC. 42,2
PRO. 38,3 = EPA. 39,19 = PRO.AUC. 38,3 = EPA.AUC. 42,3
Tabula metrologica
JA. 01
JA. 02
JA. 03
JA. 04
JA. 05
JA. 06
JA. 07
JA. 08
JA. 09
JA. 10
JA. 11
JA. 12
JA. 13
JA. 14
JA. 15
JA. 16
JA. 17,1
BAS. 58,11,10c = SBMa. K,9,35c = PRO.AUC. 38,95 = ATT. 34,8
PRO.AUC. 38,96 = ATT. 34,9
JA. 17,2
JA. 17,3
JA. 17,4
JA. 18
JA. 19
JA. 20
JA. 21
JA. 22
BAS. 58,7,6 = SBMa. K,9,16b
HEXA
2,4,1
2,4,2
2,4,3
2,4,4
2,4,5
2,4,sn=6
2,4,7
2,4,8
2,4,9
2,4,10
2,4,11
2,4,12
–
–
2,4,13
2,4,14
2,4,15
–
2,4,15
2,4,16
2,4,17
2,4,18
2,4,19
2,4,20
2,4,21
2,4,22a
2,4,22b
2,4,23a
2,4,23b
2,4,24a
2,4,24b
2,4,25
2,4,26a
2,4,26b
2,4,26c
2,4,27a
2,4,27b
2,4,28
2,4,29a
2,4,29b
103
JAUME RIBALTA I HARO
–
–
D. 8,2,11,pr.
–
–
–
–
–
–
–
–
–
D. 8,2,8
–
–
–
–
–
CJ. 8,10,12,1a–2
CJ. 8,10,12,2–2a
CJ. 8,10,12,4
CJ. 8,10,12,4a
CJ. 8,10,12,4b
NJ. 165
–
–
–
–
–
–
CJ. 8,10,11
CJ. 8,10,11
–
CJ. 8,10,12,3
CJ. 8,10,12,3a–b
CJ. 8,10,12,5b–d
CJ. 3,34,8
D. 8,1,2
CJ. 8,10,12,2b
D. 8,2,9
D. 8,2,11,pr.
D. 8,2,24
D. 8,2,41,1
CJ. 8,10,9
CJ. 8,11,6
D. 8,2,40
CJ. 3,32,2
D. 8,2,24
D. 8,2,13,1 Cfr.
D. 8,2,13,pr.
D. 8,5,8,5
D. 8,5,17,pr.
CJ. 3,34,8
D. 8,2,19,2
–
JA. 23
JA. 24
BAS. 58,2,11 = SBMa. K,9,5
JA. 25
JA. 26
JA. 27
JA. 28
JA. 29
JA. 30
JA. 31
JA. 32
JA. 33
BAS. 58,2,8 = SBMa. K,9,4
JA. 34
JA. 35
JA. 36
JA. 37
JA. 38
PRO. 38,4 = EPA. 39,2 = PRO.AUC. 38,4 = EPA.AUC. 42,4 = EP. 39,34–35
PRO. 38,5 = EPA. 39,3 = PRO.AUC. 38,5 = EPA.AUC. 42,5 = EP. 39,39
PRO. 38,5 = EPA. 39,3 = PRO.AUC. 38,5 = EPA.AUC. 42,5 = EP. 39,40b
PRO. 38,6 = EPA. 39,4 = PRO.AUC. 38,6 = EPA.AUC. 42,6 = EP. 39,40c
PRO. 38,6 = EPA. 39,4 = PRO.AUC. 38,6 = EPA.AUC. 42,6 = EP. 39,40d
BAS. 58,11,14 = SBMa. K,9,40
JA. 52
JA. 53
JA. 54
JA. 55
JA. 56
JA. 57
SBMi. K,36c
BAS. 58,11,9b = SBMa. K,9,34b = PRO.AUC. 38,135b = ATT. 34,6b
SBMi. K,38c
PRO. 38,9 = EPA. 39,7a = PRO.AUC. 38,9 = EPA.AUC. 42,9 = EP. 39,43b–c
PRO. 38.10 = EPA. 39,7b = PRO.AUC. 38,10 = EPA.AUC. 42,10 = EP. 39,44a–c
BAS. 58,11,10e = SBMa. K,9,35e
BAS. 58,7,6 = SBMa. K,9,16a
PRO. 38,7 = EPA. 39,6 = PRO.AUC. 38,7 = EPA.AUC. 42,7
PRO. 38,8 = EPA. 39,5 = PRO.AUC. 38,8 = EPA.AUC. 42,8 = EP. 39,43a
PRO. 38,12 = EPA. 39,9 = PRO.AUC. 38,12 = EPA.AUC. 42,12
PRO. 38,13 = EPA. 39,10 = PRO.AUC. 38,13 = EPA.AUC. 42,13 = EP. 39,28
PRO. 38,14 = EPA. 39,11 = PRO.AUC. 38,15 = EPA.AUC. 42,14 = EP. 39.40
PRO. 38,15 = EPA. 39,12 = PRO.AUC. 38,16 = EPA.AUC. 42,15 = EP. 39,98
BAS. 58,11,7 = SBMa. K,9,33 = PRO.AUC. 38,134 = ATT. 34,5
BAS. 58,12,6 = SBMa. K,9,41
BAS. 58,2,37 = SBMa. K,9,11
BAS. 15,1,84 = SBMa. E,8,12
BAS. 58,2,24 = SBMa. K,9,10
SBMa. K,9,7 Cfr.
PRO. 38,17 = EPA. 39,14 = PRO.AUC. 38,19 = EPA.AUC. 42,17 = EP. 39.100
PRO. 38,18 = EPA. 39,15 = PRO.AUC. 38,20 = EPA.AUC. 42,18 = EP. 39,101
PRO. 38,19 = EPA. 39,16 = PRO.AUC. 38,21 = EPA.AUC. 42,19 = EP. 39,102
PRO. 38,21 = EPA. 39,20 = PRO.AUC. 38,23 = EPA.AUC. 42,21 = EP. 39,103
PRO. 38.30 = EPA. 39,29 = PRO.AUC. 38,34 = EPA.AUC. 42,28 = EP. 39.110
JA. 39
2,4,30
2,4,31a
2,4,31b
2,4,32
2,4,33
2,4,34
2,4,35
2,4,36
2,4,37
2,4,38
2,4,39
2,4,40
2,4,41a
2,4,41b
2,4,42a
2,4,42b
2,4,43
2,4,44
2,4,45
2,4,46a
2,4,46b
2,4,46c
2,4,46d
2,4,46e
2,4,47
2,4,48
2,4,49
2,4,50
2,4,51a
2,4,51b
2,4,52a
2,4,52b
2,4,53
2,4,54
2,4,55
2,4,56
2,4,57
2,4,58
2,4,59
2,4,60
2,4,61
2,4,62
2,4,63
2,4,64
2,4,65
2,4,66
2,4,67
2,4,68
2,4,69
2,4,70
2,4,71
2,4,72
2,4,73
2,4,74
2,4,75a
104
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
D. 8,5,17,2
–
–
–
–
D. 10,1,13
D. 10,1,13
CJ. 8,1,1
D. 43,27,1,9
D. 39,3,3,3
D. 39,3,1,1–2 Cfr.
D. 39,3,2,9–10
D. 39,3,1,pr.–1
D. 39,3,1,22
D. 39,3,24,3
D. 39,3,1,8–9
D. 43,12,1,8
D. 8,3,34,1;
D. 8,3,35
D. 8,6,7
D. 17,2,52,12
D. 8,3,3,3
D. 8,2,19
D. 8,3,6,1
CJ. 3,34,2
CJ. 3,34,3
CJ. 3,34,7
D. 43,20,1,27
D. 39,3,1,23
D. 39,3,2,pr.
D. 8,4,11
D. 8,6,19,pr.
IJ. 2,1,20
D. 8,3,35
D. 8,3,21
D. 8,1,3
D. 8,5,8,6
D. 8,4,6,3
D. 8,5,8,7
D. 41,3,4,29
D. 8,2,6,pr.
D. 8,2,6,1
D. 8,6,4
CJ. 8,11,20
CJ. 3,34,13
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
JA. 40
JA. 41
JA. 42
JA. 43
JA. 44
JA. 45
PRO. 38,24 = EPA. 39,23 = PRO.AUC. 38,28 = EPA.AUC. 42,24 = EP. 39,106
PRO. 38,23 = EPA. 39,22 = PRO.AUC. 38,27 = EPA.AUC. 42,23 = EP. 39,107
JA. 46
JA. 48
PRO. 38,22 = EPA. 39,21 = PRO.AUC. 38,26 = EPA.AUC. 42,22 = EP. 39,104
JA. 47
JA. 49
JA. 50
JA. 51
PRO. 38,50–51 = EPA. 39,49–50 = PRO.AUC. 38,99 = EPA.AUC. 42,48–49 = EP. 39,119
BAS. 58,9,13 = Scholium in BAS. 58,11,7
PRO. 38.20 = EPA. 39,17 = PRO.AUC. 38,22 = EPA.AUC. 42,20 = EP. 39,61
BAS. 60,16,13g = SBMa. ),3,10b
BAS. 58,13,5 = SBMa. K,9,46
BAS. 58,13,1 Cfr.
BAS. 58,13,4 = SBMa. K,9,45
BAS. 58,13,1a–b = SBMa. K,9,44a–c
BAS. 58,13,1g = EPA.AUC. 42,63 = SBMa. K,9,44i
BAS. 58,13,24 = SBMa. K,9,47
BAS. 58,13,1d
BAS. 58,16,1e = SBMa. K,9,2
2,4,75b
2,4,76
2,4,77
2,4,78
2,4,79
2,4,80
2,4,81a
2,4,81b
2,4,82
2,4,83
2,4,84
2,4,85
2,4,86
2,4,87
2,4,88
2,4,89a
2,4,89b
2,4,90
2,4,91
2,4,92
2,4,93
2,4,94
2,4,95
2,4,96
2,4,97
2,4,98
2,4,99
PRO. 38,16 = EPA. 39,13 = PRO.AUC. 38,17 = EPA.AUC. 42,16 = EP. 39,99
2,4,100
PRO. 38,54 = EPA. 39,53 = PRO.AUC. 38,102 = EPA.AUC. 42,52 = EP. 39,120
2,4,102=101
PRO. 38,35 = EPA. 39,35 = PRO.AUC. 38,39 = EPA.AUC. 42,33
2,4,103=102
PRO. 38,36 = EPA. 39,36 = PRO.AUC. 38,40 = EPA.AUC. 42,34
2,4,104=103
PRO. 38,37 = EPA. 39,37 = PRO.AUC. 38,41 = EPA.AUC. 42,35
2,4,105=104
PRO. 38,44 = EPA. 39,43 = PRO.AUC. 38,55 = EPA.AUC. 42,42 = EP. 39,117
2,4,106=105
PRO. 38,46 = EPA. 39,45 = PRO.AUC. 38,57 = EPA.AUC. 42,44
2,4,107=106
PRO. 38,47 = EPA. 39,46 = PRO.AUC. 38,59 = EPA.AUC. 42,45
2,4,107
BAS. 58,7,5 = SBMa. ),40,26
2,4,108
BAS. 58,20,2 = SBMa. ),40,31
2,4,109
PRO. 38,48 = EPA. 39,47 = PRO.AUC. 38,97 = EPA.AUC. 42,46 = EP. 39,118
2,4,110
BAS. 58,13,1i = SBMa. K,9,44k
2,4,111
PRO. 38,52 = EPA. 39,51 = PRO.AUC. 38,100 = EPA.AUC. 42,50
2,4,112
PRO. 38,53 = EPA. 39,52 = PRO.AUC. 38,101 = EPA.AUC. 42,51 = SBMa. ),40,22 2,4,113
TI. 2,1,20 = PRO. 38,58 = EPA. 39,57 = PRO.AUC. 38,106 = EPA.AUC. 42,56
2,4,114
PRO. 38,59 = EPA. 39,58 = PRO.AUC. 38,107 = EPA.AUC. 42,57
2,4,115
BAS. 58,3,21 = EPA.AUC. 42,68a = SBMa. ),40,13
2,4,116
BAS. 58,1,3 = PRO.AUC. 38,93 = SBMa. ),40,n. a = ATT. 34,1
2,4,117
PRO. 38,25 = EPA. 39,24 = PRO.AUC. 38,29 = EPA.AUC. 42,25 = EP. 39,107
2,4,118
PRO. 38,27 = EPA. 39,26 = PRO.AUC. 38,31 = EP. 39,108
2,4,119
PRO. 38,28 = EPA. 39,27 = PRO.AUC. 38,32 = EPA.AUC. 42,26
2,4,120
PRO. 38,29 = EPA. 39,28 = PRO.AUC. 38,33 = EPA.AUC. 42,27 = EP. 39,109
2,4,121
PRO. 38,31 = EPA. 39,30 = PRO.AUC. 38,35 = EPA.AUC. 42,29
2,4,122
PRO. 38,32 = EPA. 39,31 = PRO.AUC. 38,36 = EPA.AUC. 42,30
2,4,123
PRO. 38,33 = EPA. 39,32 = PRO.AUC. 38,37 = EPA.AUC. 42,31 = EP. 39,113
2,4,124
PRO. 38,34 = EPA. 39,34 = PRO.AUC. 38,38 = EPA.AUC. 42,32 = EP. 39,114
2,4,125
PRO. 38,38 = EPA. 39,38 = PRO.AUC. 38,42 = EPA.AUC. 42,36
2,4,126
105
JAUME RIBALTA I HARO
Normativa implicada
Tipologia
Preceptes
Elements
JA.
= HEXA.
OSC.
Foc
Ja. 03-05
Ja. 06
Ja. 07-15
= Hexa. 2,4,13-15;
=—
= Hexa. 2,4,15-22;
Osc. 21; Osc. 55;
Aire
Ja. 16-17,1
Ja. 17,2-22
Ja. 23-24
Ja. 25-33
Ja. 34-38
Ja. 39
= Hexa. 2,4,23;
= Hexa. 2,4,25-29a;
= Hexa. 2,4,30-31a;
= Hexa. 2,4,32-40;
= Hexa. 2,4,41b-44;
= Hexa. 2,4,75a;
Osc. 01-03; Osc. 11-12; Osc. 22;
Osc. 40; Osc. 43-44; Osc. 58;
Osc. 65-66;
Aigua
Ja. 40
Ja. 41-45
Ja. 46
= Hexa. 2,4,75b;
= Hexa. 2,4,76-80;
= Hexa. 2,4,82;
Osc. 08-09; Osc. 19; Osc. 35;
Osc. 45; Osc. 54; Osc. 57;
Terra
Ja. 48
Ja. 47
Ja. 49-51
= Hexa. 2,4,83;
= Hexa. 2,4,85;
= Hexa. 2,4,86-88;
Osc. 26-34; Osc. 53;
Però, abans d’encetar l’anàlisi d’aquests preceptes, cal palesar
alguns advertiments preliminars sobre les condicions en què s’ha desenvolupat la nostra tasca: d’una banda i en la mesura que ens hem plantejat una recerca de dret comparat, només hem tingut en compte i hem
inserit en l’anterior agrupament tipològic les normes que servaven
D. 50,17,126,pr.
D. 6,1,37
D. 6,1,38
CJ. 3,34,14,1
D. 8,6,18,1
D. 8,6,14
D. 41,1,1,1;
D. 41,1,2–3
D. 41,1,7,3
D. 41,1,14,pr–1;
D. 41,1,15
IJ. 2,1,3
CJ. 7,41,3
–
–
BAS. 2,3,126
PRO. 38,39 = EPA. 39,39 = PRO.AUC. 38,45 = EPA.AUC. 42,37
PRO. 38.40 = EPA. 39,40 = PRO.AUC. 38,46 = EPA.AUC. 42,38
PRO. 38,45 = EPA. 39,44 = PRO.AUC. 38,56 = EPA.AUC. 42,43 = EP. 39,59
PRO. 38,49 = EPA. 39,48 = PRO.AUC. 38,98 = EPA.AUC. 42,47
PRO. 38,57 = EPA. 39,56 = PRO.AUC. 38,105 = EPA.AUC. 42,55
2,4,127
2,4,128
2,4,129
2,4,130
2,4,131
2,4,132
BAS. 50,1,2–3
BAS. 50,1,6d
2,4,133
2,4,134
BAS. 50,1,13–14
TI. 2,1,3
BAS. 50,16,3
NL. 71 = SBMi. K,Ne.36
NL. 95 = SBMi. K,Ne.43
2,4,135a
2,4,135b
2,4,136
2,4,137
2,4,138
106
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
algun paral·lelisme temàtic en ambdós cosos legals i, naturalment, la
resta l’hem deixat de banda ja que la seva especificitat impossibilitava
o feia valder qualsevol intent de comparació i, d’altra banda i si bé és
cert que l’acte de confegir l’anterior taula ja implica per si mateix que
la comparació ha estat possible, això no prejutja el nivell i la qualitat de
les aproximacions i paral·lelismes existents. En darrera instància, el
que més amunt hem qualificat d’agrupament temàtic només comporta
admetre que les normes confrontades són substancialment semblants
perquè aborden problemes semblants; però, no s’han de despreciar ni
obviar les diferències existents ja sigui perquè s’utilitzen diferents
nivells d’aproximació analítica als problemes o bé perquè divergeixen
en la minuciositat i/o detallisme de les solucions adoptades. D’entrada
i per evitar malsentesos, cal advertir que no hem pogut constatar en cap
cas una concordança absoluta i exacta a tots els nivells entre ambdues
normatives i, per tant, les semblances existents només es poden explicar perquè, a partir d’unes bases conceptuals semblants, problemes
semblants acabaren exigint i generant solucions semblants.
IV.2. Anàlisi comparada dels preceptes
IV.2.A. Terra: l’excavar i plantar com a problemes i la distància com
a solució (Hexa. 2,4,83 i 85-88 versus OSC. 26-34 i 53).
Sota la rúbrica de l’element «terra», hom està d’acord en què Julià
d’Ascalona hi va situar dues menes de normes: d’una banda, les referents a excavacions (Hexa. 2,4,83 i 85)63 i, d’altra banda, les referents a
63. JA. 48 [ed. Saliou, 68-69] = Hexa. 2,4,83 [ed. Heimbach, 286-289]: «1. Qui veut dans
une propriété, un terrain nu ou un enclos, faire une fosse ou autre à proximité du mur du voisin,
doit s’abstenir de rejeter les déblais le long du mur du voisin, afin d’éviter de causer un
dommage pour le propriétaire de la maison. En effet, s’il se crée ainsi un talus et un monticule,
la maison du voisin deviendra facile à cambrioler. De plus, l’humidité de la terre du monticule,
ainsi que les eaux de pluie qui s’y ajouteront, fragiliseront le mur du voisin. 2. En cas de
nécessité, et si l’auteur des travaux de creusement a obtenu la permission de rejeter les déblais
près du mur du voisin, qu’il ne lui soit pas permis d’y laisser la terre retirée de la fosse pendant
longtemps, mais seulement quelques jours. En effet, le processus de décomposition ne pourra
pas avoir lieu en si peu de jours, et le voisin pourra veiller sur sa maison si c’est pour quelques
jours. 3. Dans le cas d’un talus destiné à consolider le mur d’une maison, qu’il ne soit pas
permis au propriétaire d’un terrain nu voisin de le supprimer.»; JA. 47 [ed. Saliou, 68-69] =
Hexa. 2,4,85 [ed. Heimbach, 288-289]: «1. Personne ne peut creuser la terre au risque de causer
un dommage au voisin à proximité de ses fondations: cette activité cause en effet des périls non
négligeables pour les bâtiments. On fera la fosse en respectant les distances mentionnées à
JAUME RIBALTA I HARO
107
plantacions (Hexa. 2,4,86-88).64 En canvi, les OSC. equiparables només
contemplen la segona problemàtica (OSC 26-34 i 53).65 Deixant de
propos des fosses d’aisance, des latrines et des citernes. 2. Dans le cas où l’on souhaite joindre
au mur de fondation du voisin un autre mur de fondation neuf, qu’il ne soit pas permis de
creuser plus profondément que le mur de fondation du voisin, car le mur ancien s’affaisserait
sous l’effet du creusement.».
64. JA. 49 [ed. Saliou, 70-71] = Hexa. 2,4,86 [ed. Heimbach, 288-289]: «1. Les plantations,
si elles s’opèrent sans que soit respecté un éloignement par rapport aux maisons proportionnel à
la taille des plantes, entraînent pour les maisons des dommages non négligeables. En effet les
plantes, qu’elles développent leurs racines ou qu’elles cherchent de l’eau pour grandir, se
rapprochent des murs, des maisons et des fenêtres, et surtout des abreuvoirs et des rigoles des
jardins, causant ainsi les plus grands dommages: elles déchaussent les murs de leurs fondations,
provoquent les vols, puisqu’elles permettent de passer par les fenêtres, font de l’ombre aux
voisins qui souhaiteraient percer des baies à leur étage, et lézardent, provoquant des fuites, les
abreuvoirs et les rigoles des jardins. 2. C’est pourquoi, qui désire faire des plantations doit les
éloigner du fonds voisin des distances suivantes:»; JA. 50 [ed. Saliou, 70-71] = Hexa. 2,4,87 [ed.
Heimbach, 288-291]: «1. s’il désire planter de la vigne alors qu’il n’y en avait pas auparavant, il
devra laisser un intervalle de six coudées deux tiers. 2. Pommier, grenadier, et plantes de même
taille: dix coudées. 3. Sycomore, platane, peuplier noir, ou arbres de même taille: vingt coudées.
4. Dans le cas où, même alors que ces distances ont été respectées, les branches des arbres
poussent jusqu’aux maisons voisines, c’est alors au possesseur de ces maisons d’en cueillir les
fruits, jusqu’aux point qu’il peut atteindre à partir de ses bâtiments ou de ses toits. 5. Les
arbustes, trois coudées un tiers. 6. Les plantes potagères, ainsi que celles qui ne réclament pas
d’être cultivées, c’est-à-dire les cardons, le persil, les roses, toutes ces ces sortes de plantes —
celles, comme il l’a été dit, que l’on ne cultive pas— pourront se trouver contre le mur même.»;
JA. 51 [ed. Saliou, 70-71] = Hexa. 2,4,88 [ed. Heimbach, 290-291]: «1. Arroser et labourer, dans
la limite des trois coudées un tiers, est permis au possesseur du fonds. 2. Tout cela est valable
pour ceux qui n’ont pas de plantations à l’origine. Mais s’il y des plantes à côté d’un terrain nu, et
que le propriétaire du terrain nu fasse des constructions nouvelles, les prescriptions d’intervalles
mentionnées ne sont plus valides. C’est lui en effet qui prendra l’initiative de la construction, et
non l’inverse, et il n’aura à s’en prendre qu’à lui des dommages provoqués par les plantes.».
65. OSC 26. Plantar arbres: «Deuets saber, que ningun Home no pot plantar arbres apres
de son vehi, en camp, ne en vinya, ne en ort, alber, ne salzer, ne ladoner, ne olivera, ne noguera,
ne morer, ne negun arbre qui puig ultra tres destres, dalt, sino luny de son vehi, e dins lo seu
dotze palms de destre.»; OSC 27. Del mateix [= Plantar arbres ]: «Encara, que nengun de
aquests arbres no sien plantats spessos, ans haja de la un al altre de dos destres en sus, perço que
no puxan tolre lo sol a la honor de son vehi.»; OSC 28. Del mateix [= Plantar arbres]: «Encara,
que tot altre arbre quis plant en ort, o en vinya, o en camp, ques deu lunyar de la honor de la
possessio de son vehi, tant que com engruxira quey haja sis palms de destre complits, sino quel
haura arrancar, si per lo vehi nes request.»; OSC 29. De tiras: «Encara, que tot Hom qui
plantara tiras pres de son vehi, que sen haja alunyar tres palms de destre, e que la tira sie
entriada spessa.»; OSC 30. Del mateix [= De tiras]: «Encara, que son vehi de aquell qui haura
plantadas las tiras, ne haja a plantar semblantment, que aquell haura fet, si per ell ne feta
request, perço que muls, ne altras bestias no li gasten las suas tiras, que plantadas haura.»; OSC
31. De vendre, y tallar arbres sens licentia del Senyor directe: «Encara, que tot Hom pot plantar
arbres de diversos linatges, e vendre, e tallar albers, e noguers, e ladoners en son ort, e en son
camp, que no ha de demanar lo Senyor per quiu tindra, ne res donat del preu que haura ab rael,
ne menys de rael, si doncs lo Senyor ab carta no so ha retengut.»; OSC 32. De olivera vehinal:
108
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
banda les excavacions,66 la part paral·lela d’ambdues normatives (les
plantacions) resulta prou semblant: d’una banda, tenen en compte els
previsibles perills de danys en els edificis com a resultat del creixement
vegetatiu de branques i arrels d’arbres plantats en la finca veïna i, d’altra banda, estableixen la necessitat de servar determinades distàncies a
l’hora de plantar aquests arbres. Però, si bé és cert que ambdues normatives són prou minucioses a l’hora de detallar les espècies arbòries a
tenir en compte i la distància que cal aplicar-hi, cal remarcar el fet que:
mentre les OSC. distingueixen entre arbres i arbustos (segons la seva
alçada o grandària i amb independència de l’espècie vegetal) per establir dues distàncies diferents (1. arbres: 12 pams; 2. arbustos: 3 pams)
(OSC 26 i 29); Julià distingueix quatre categories d’espècies vegetals
segons la grandària que acabaran assolint (1. sicomor, plataner, vern o
semblants: 20 colzes; 2. pomera o semblants: 10 colzes; 3. vinya: 6 2/3
colzes; 4. fruiters, ornamentals i comestibles: 3 1/3 colzes) (Hexa.
2,4,87) i, d’altra banda, mentre les OSC. expliciten els previsibles perills
de forma puntual i de passada, Julià justifica la necessitat d’establir
aquestes distàncies tot detallant les causes i danys derivats. Els danys
provenen tant del creixement de les arrels com del rec de les plantes i
afecten a murs, cases, finestres, premses i aqüeductes perquè arrenquen
els murs dels seus fonaments, afavoreixen els robatoris, fan col·locar
una altra taulada a qui vol ombra, clivellen els murs i enderroquen les
premses del vi i els aqüeductes (Hexa. 2,4,86). Però, sense acudir a cap
justificació teòrica, les OSC. també tenen en compte alguns d’aquests
danys i, en especial, s’hi pot apreciar dues preocupacions: d’una banda,
«Encara, que tota olivera que sie posada per trenta Anys, e jaura sobre la honor de son vehi a
plom, que de la faxuria, o dret de la honor de aquell qui damanara envers lo Cel a plom, tocaran
per sis palms de destre, aytant com puxa tocar las brancas, o rayls de olivera, que tot sen deja
tallar.»; OSC 33. De arbre que fa escala: «Encara, que si ningun Hom haura alber, o ledoner, ne
noguera, ne res que fassa escala a paret de son vehi, que reta escala, o pujador, que sie arrencat,
o tallat tot, e quen sien talladas brancas, per hont Hom se pogues posar, o pujar.»; OSC 34. Del
mateix [= De arbre que fa escala]: «Encara que si lo dit arbre haura temps, que sie prescrit, pus
que casas si façan, ne tancadura de tapias, que sie tallat.»; OSC 53. Arbre que fa escala:
«Encara, que si algun vehi sera pres la paret de son vehi, e lo hu de aquells haura feta casa, o
casas, e en lort de son vehi haura alguns arbres que façan escala pera pujar, que los haja a tallar,
que no pot allegar possessio.».
66. La normativa sobre excavacions està adreçada a prohibir que, com a conseqüència de
l’activitat excavatòria, se’n puguin derivar danys i molèsties al veí ja sigui perquè el munt de
terra resultant damni el mur veí o afavoreixi el robatori de la casa veïna (JA. 48 [ed. Saliou, 68]
= Hexa. 2,4,83 [ed. Heimbach, 286-289] (per aquest text, vid. supra n. 63) o bé perquè l’extracció
de terra descalci els fonaments del mur del veí tot afavorint el seu enderrocament (JA. 47 [ed.
Saliou, 68] = Hexa. 2,4,85 [ed. Heimbach, 288-289] (per aquest text, vid. supra n. 63).
JAUME RIBALTA I HARO
109
evitar les possibles ocasions de robatori valent-se d’un arbre que fa d’escala tot establint que, sense cap factor eximent, cal tallar-lo o arrencarlo (OSC 33-34 i 53) i, d’altra banda, establir com cal plantar arbres i
arbustos per tal que no molestin el veí: els arbres s’han de plantar
espaiats (2 destres entre si) per a què no llevin el sol al veí (OSC 27-28)
i els arbustos espessos per a què facin de tanca (OSC 29) i, a més, s’estableix la possibilitat que el plantador pugui requerir al seu veí per a què
planti una contrabardissa per evitar que els animals d’aquest darrer no li
facin malbé la seva (OSC 30).
En conjunt, ambdues normatives són substancialment semblants ja
que no sols contemplen el mateix tipus de problemes (els danys i
molèsties que causen o poden causar a una edificació veïna els vegetals
i, en especial, els arbres que planta un veí en la seva parcel·la ja que, en
el seu creixement vegetatiu, les branques es projecten sobre els murs i
afavoreixen els robatoris i, sobretot, les arrels no sols poden descalçar
els fonaments de l’edifici comportant el seu enrunament sinó també
poden perforar el seu paviment) sinó que també ofereixen una solució
unitària de caràcter preventiu: establir unes distàncies legals que separin els vegetals plantats de la construcció veïna.
IV.2.B. Foc: el foc i la manufactura com a problemes i la distància
i la distància amb contraparet com a solucions (Hexa. 2,4,
13-22 versus OSC. 21 i 55)
De la mateixa manera que els moviments de terres i la plantada de
vegetals es relacionen gairebé de forma intuïtiva amb l’element «terra»,
els problemes que Julià d’Ascalona situa sota la rúbrica de l’element
«foc» resten acomunats pel fet que considera la construcció d’artefactes
o obradors menestrals on el foc assumeix un paper primordial o,
almenys, destacat. Però, darrera d’aquesta relativa unitat, podem distingir dos grups de normes: d’una banda, la construcció d’artefactes domèstics (Hexa. 2,4,13: banys privats)67 o artesanals (forns de pa, terrissa, guix
67. JA. 03 [ed. Saliou, 32-34] = Hexa. 2,4,13 [ed. Heimbach, 240-243]: «1. Qui entreprend
donc d’édifier des thermes privés doit éloigner les foyers de vingt coudées par rapport au voisin,
dans le cas de thermes en construction au sud ou à l’ouest du voisin, dont l’immeuble comporte
deux ou trois niveaux, avec des fenêtres donnant précisément sur les thermes. En effet c’est en
hiver que les vents souffleront: les fenêtres du voisin ne seront pas ouvertes perpétuellement, et
la chaleur du feu en revanche sera dispersée et se perdra sous l’effet de l’humidité du vent. 2.
Dans le cas d’un bain situé au nord ou à l’est du voisin, dont l’immeuble comporte deux ou trois
niveaux avec des fenêtres donnant sur le bain en question, alors celui qui édifie ledit bain doit
110
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
i calç respectivament regulats a Hexa. 2,4,14-17)68 que utilitzen el foc o,
millor dit, el calor que aquest genera en el seu funcionament i, d’altra
l’éloigner d’au moins trente coudées. En effet, c’est en été que souffleront les vents, et comme
les fenêtres seront ouvertes sans interruption, quelque dommage devra en résulter pour le
possesseur de la maison. 3. Si les murs donnant vers le bain sont aveugles, que l’on fixe au
constructeur le tiers des distances mentionnées. 4. Si les locaux sont à un seul niveau, c’est-àdire en rez-de-chaussée, percés de portes et de fenêtres orientées comme il l’a été dit, que l’on
fixe les mêmes distances que dans le cas de murs aveugles. 5. Si les murs de ces rez-de-chaussée
sont aveugles, que l’on fixe le sixième des distances concernant les étages. 6. Et tout cela en
ville: dans le cas de fonds ruraux la moitié des distances susdites.».
68. JA. 04 [ed. Saliou, 34] = Hexa. 2,4,14 [ed. Heimbach, 242-245]: «1. Qui construit de
neuf une boulangerie en ville doit éloigner du fonds voisin le fournil, dont l’emplacement doit
être surélevé et en plein air, de six coudées, à condition que les bâtiments du voisin ne comportent
qu’un rez-de-chaussée. L’éloignement est ainsi fixé dans le cas d’un emplacement en plein air en
raison de la chaleur que provoquent de tels aménagements et qui affecte les maisons. 2. Mais si la
maison voisine comporte deux ou trois niveaux ou plus, alors celui qui aménage la boulangerie
doit non seulement laisser entre le fournil et le fonds voisin, l’intervalle mentionné, concernant
l’emplacement en plein air, mais encore, afin d’éviter d’enfumer le voisin, respecter des
intervalles correspondant aux deux tiers de ceux qui ont été définis pour les bains: le bain en effet
est chauffé continûment et sans arrêt, le four à pain en revanche de façon intermittente et le plus
souvent dans la nuit. 3. Tout cela en ville: en revanche dans les villages et les domaines
suburbains, on se tiendra à la moitié des distances susdites.»; JA. 05 [ed. Saliou, 36] = Hexa.
2,4,15 [ed. Heimbach, 244-245]: «1. Qui construit dans un village un four de potier doit
l’éloigner de vingt coudées par rapport au voisin, si son immeuble est de deux ou trois niveaux ou
plus, dans le cas où le four se trouve au nord ou à l’est de l’immeuble qui lui-même comporte des
portes ou des fenêtres donnant précisément vers le four. L’activité du potier a lieu en effet au
moment où le vent souffle en venant de ces points cardinaux. 2. Si en revanche le four se trouve
au sud ou à l’ouest de l’immeuble du voisin, et que ce dernier comporte des portes ou des
fenêtres, l’éloignement doit être de douze coudées, puisque c’est en hiver que le vent souffle en
venant de ces directions, et que l’on ne pratique pas la céramique à cette époque. 3. Si les
bâtiments voisins présentent des façades aveugles ou ne comportent qu’un rez-de-chaussée,
l’éloignement doit correspondre au tiers des mesures mentionnées. 4. S’il existe déjà un atelier
de potier et qu’un voisin veuille en construire un second à côté, le constructeur doit éloigner ses
propres fours de la baraque que son voisin a déjà, de quinze coudées si cette dernière se trouve à
l’est ou au nord, et de trente coudées si elle se trouve à l’ouest ou au sud des fours prévus.»; JA.
06 [ed. Saliou, 36]: «La raison s’en déduit sans difficultés de ce qui a été dit à propos des bains.»;
JA. 07 [ed. Saliou, 36] = Hexa. 2,4,15 [ed. Heimbach, 244-245]: «Que les mêmes distances
soient respectées, eu égard aux vents, pour les aires de battage.»; JA. 08 [ed. Saliou, 36-38] =
Hexa. 2,4,16 [ed. Heimbach, 244-247]: «1. Si quelqu’un veut construire une plâtrière ou une
plâtrerie en village ou en ville, il doit éloigner du fonds voisin le four à plâtre. Dans le cas où les
bâtiments du voisin ne comportent qu’un rez-de-chaussée et ont des fenêtres donnant sur
l’emplacement du four, emplacement lui-même nu et découvert, si cet emplacement du four se
trouve à l’est ou au nord du fonds voisin, l’éloignement doit être de huit coudées, mais s’il se
trouve à l’ouest ou au sud, et si les bâtiments voisins sont de plain-pied et comportent des
fenêtres, de quatre coudées. Si l’emplacement du four est couvert et que le voisin a des fenêtres
vers ce four, qu’il ne soit pas permis au constructeur de construire là un portique. En effet le
voisin sera suffoqué par la projection de la fumée, qui passera par ses fenêtres. 2. Si l’édifice
voisin comporte deux ou trois niveaux ou plus, avec des fenêtres donnant vers la plâtrière ellemême, il faut éloigner le four du mur du voisin de vingt-quatre coudées. Si le mur est aveugle et
JAUME RIBALTA I HARO
111
banda, la construcció d’una sèrie de tallers manufacturers que, ja sigui
per la seva activitat o bé pels productes emprats, poden resultar perillosos, insalubres o, senzillament, molestos (Hexa. 2,4,18: tintorers;69 Hexa.
ne comporte ni fenêtres ni portes, il est alors permis au possesseur de la plâtrière de ne ménager
un intervalle que de deux coudées; il doit le faire car autrement le feu provoquerait la dégradation
du mur. 3. Battre ou piler le gypse ne doit pas être permis à proximité du mur du voisin: il faut au
contraire, lorsque l’on pratique cette activité, s’éloigner du mur du voisin de six coudées. 4. Il
n’est pas rare en effet que la simple projection d’éclats soit destructrice pour les murs.»; JA. 09
[ed. Saliou, 38] = Hexa. 2,4,17 [ed. Heimbach, 246-247]: «1. Qui veut construire un four à chaux
doit s’éloigner de cent coudées dans toutes les directions et tous les côtés d’où souffle le vent, de
tout immeuble comportant deux ou trois niveaux ou plus. Fort âcres et très malsaines en sont en
effet les émanations. 2. D’une aire à battre, le four doit être éloigné de cinquante coudées.».
69. JA. 10 [ed. Saliou, 38] = Hexa. 2,4,18 [ed. Heimbach, 246-247]: «1. L’activité des
échaudeurs et teinturiers, utilisant le plus souvent le feu et se pratiquant de façon continue, nuit
aux locaux situés au-dessus. Il ne faut donc pas, si un local appartenant à un particulier se trouve
au rez-de-chaussée, et que le ou les locaux du dessus appartiennent à un ou plusieurs autres, que
la source de chaleur se trouve sous ces derniers. Comme il l’a été dit, en effet, parce qu’elle est
importante et continue, la combustion, outre qu’elle est cause d’insalubrité pour les voisins du
dessus, met en péril les maisons elles-mêmes, en raison du feu qu’elle nécessite. 2. Il faut donc
non seulement que ces ateliers ne soient pas situés sous des locaux appartenant à d’autres, mais
encore qu’ils soient éloignés des pièces d’étage de part et d’autre, de six coudées deux tiers. La
fumée se dispersera en effet dans l’intervalle des six coudées deux tiers.». Segons Saliou, el
terme francès échaudeur (escaldador) expressa el sentit etimològic del terme grec
hgD:@$D`P@H («celui qui fait tremper dans de l’eau chaude») que figura en el text; però,
malgrat aferrar-se a la literalitat en la traducció, l’autora rebutja la interpretació tradicional
d’aquest terme com a foulon (bataner) perquè aquest ofici ja té dedicat un altre capítol en el
tractat de Julià d’Ascalona (JA. 13 [ed. Saliou, 42] = Hexa. 2,4,21 [ed. Heimbach, 248-249]; per
aquest text, vid. infra n. 72) i, tot seguit, planteja un ventall d’hipòtesis alternatives sense
decantar-se per cap: sinònim de tintorer, fabricant de tints i activitats preparatòries dels teixits
abans de tintar-los (Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et
architecture en Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 96-97). De la nostra part i si bé no representa
un avanç substancial, preferim la primera hipòtesi alternativa que l’autora no explica ni
documenta: com recull la traducció llatina de Reitz reproduïda per Heimbach en la seva edició
de l’Hexabiblos, el sinònim llatí de tintorer és infector (infectorum et tinctorum opificium va
traduir Reitz) i, al respecte, cal recordar dos extrems entrelligats: d’una banda, la diàfana
definició d’aquest terme de Festus tot habilitant les dues vessants de l’ofici de la tintura (tenyir i
destenyir) (FEST. De Verb. Sign. 99 sv. infectores: «Infectores, qui alienum colorem in lanam
coiciunt. Offectores, qui proprio colori novum officiunt.») i, d’altra banda i segons els etimòlegs
actuals, aquest era un específic terme tècnic que significava: «[...] inficio: dont le sens premier a
dû être “mettre dans” et qui, spécialisé dans la langue des teinturiers, a pris le sens restreint de
“tremper, mettre dans un bain, dans une teinture” et, par suite, “teindre, imprégner, colorer”;
[...].» (A. ERNOUT et A. MEILLET, Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des
mots. Augmentée d’additions et de corrections nouvelles par Jacques ANDRÉ; Paris, 19944,
209a-213a, esp. 212a, sv. facio, esp. inficio; semblantment, vid. A. WALDE et J.B. HOFMANN,
Lateinisches etymologisches Wörterbuch; Heidelberg, 19825, I, 440-444, esp. 443, sv. facio, esp.
inficio). Com és evident, aquesta explicació s’adequa perfectament a l’etimologia del terme grec
que compareix en el text; però, com advertíem, aquesta aportació és valdera perquè el terme
tintorer abasta tot aquest camp semàntic sense distincions i d’aquí que l’haguem emprat sol.
112
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
2,4,19: vidriers, ferrers i estatuaris;70 Hexa. 2,4,20: fabricants d’oli;71
70. JA. 11 [ed. Saliou, 40] = Hexa. 2,4,19 [ed. Heimbach, 246-249]: «1. Les verriers, comme
les forgerons spécialisés dans la fabrication de haches, pelles, et autres grands outils de ce genre, et
les fondeurs de statues, ne doivent pas pratiquer en ville ce genre d’activités. 2. S’il est nécessaire
qu’ils vivent en ville et y exercent leurs activités, ils doivent les pratiquer dans les quartiers peu
peuplés et excentrés. Le feu qu’ils utilisent entraîne en effet un grand danger pour les bâtiments et
une insalubrité continuelle pour les personnes.». Si bé l’expressió «fonedors d’estàtues» (fondeurs
de statues) resulta prou gràfica, la mateixa autora explica que es tracta de bronzers (bronziers)
(Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine
au VI e siècle; Paris, 1996, 96), és a dir, d’aquells artesans i/o artistes que, treballant el bronze, fan
estàtues i, si bé el context de la norma atorga més importància al foc necessari per fondre el metall,
hem preferit el terme estatuari per no deixar de banda l’objectiu perseguit amb la fosa.
71. JA. 12 [ed. Saliou, 40] = Hexa. 2,4,20 [ed. Heimbach, 248-249]: «1. L’activité des
bouillons et des cabaretiers n’est pas seulement cause de nuisances en raison du feu qu’elle
nécessite: les émanations de l’huile en elles-mêmes sont dommageables aux personnes. C’est
pourquoi ces installations ne doivent pas se trouver au-dessous de maisons appartenant à autrui. 2.
En ville, je dis qu’afin d’éviter que leurs émanations ne soient projetées au-dessus vers les
maisons, et ne causent à leurs habitants les dommages mentionnés, il faut laisser, entre les fonds
voisins, de part et d’autre, et les portes de ces locaux, une distance de trois coudées un tiers.». Com
ho palesa l’eixorc esforç de Saliou, establir els veritables destinataris d’aquesta norma resulta
força difícil: els termes grecs que Julià d’Ascalona empra són •::L*VD4@H i 6VB08@H i, si bé el
segon resulta fàcil d’identificar com el corresponent grec del terme llatí caupo (botiguer), el
primer és un veritable enigma ja que l’habitual sufixe -VD4@H emprat per formar els noms dels
oficis resta acompanyat d’una arrel opaca en el sentit que els possibles candidats naturals són
clarament inadequats (•:[:]bH: tortuga; –:[:]4: varietat del comí) i, per resoldre l’entrebanc,
Saliou proposava una hipòtesi filològicament arriscada: entenent-lo com un derivat d’ametlla
(•:L(*V80) i corregint el terme com •::L[(]*"[8V]D4@H, hi veia un «productor d’oli
d’ametlles»; però, com ho palesa la traducció, aquesta solució no li sembla prou adequada. D’altra
banda, resta l’ajut fornit per les rúbriques que aquest capítol duu en alguns manuscrits on,
flanquejant els termes anteriors, hi compareixen dos termes nous (¦8"4@B@4`H: fabricant d’oli
d’oliva; J.4:L8VD4@H: terme no grec que Saliou considera un italicisme emprat per indicar el
«mercader de llegums cuïts») i, insatisfeta, Saliou decidí optar pel terme més genèric possible de
bouillon (bullidor) que cal entendre com «qui cou i ven aliments cuïts» (Catherine SALIOU, Le
traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VIe siècle; Paris,
1996, 101-104). De la nostra part i si bé no tenim una solució recta al problema, voldríem incidir
en dues qüestions: d’una banda, el terme francès cabaretier (taverner) resulta massa específic o
restringit per vessar el sentit del terme grec iVB08@H que, aproximant-lo al caupo llatí (com ho
palesen els diccionaris etimològics, el parentiu lingüístic entre ells no és descartable, vid. A.
ERNOUT et A. MEILLET, Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots.
Augmentée d’additions et de corrections nouvelles par Jacques ANDRÉ; Paris, 19944, 107b, sv.
caupo; A. WALDE et J.B. HOFMANN, Lateinisches etymologisches Wörterbuch; Heidelberg, 19825,
I, 189, sv. caupo), caldria relativitzar com a «revenedor, comerciant a detall o botiguer» i, d’altra
banda, el terme francès bouillon resulta difícil d’assumir perquè només abasta un dels termes
explicatius fornits per les rúbriques i, si bé la presència d’aquests dos termes nous en les rúbriques
pot explicar-se de dues maneres diferents (o bé el redactor entenia l’ignot terme •::L*VD4@H o
bé ni els mateixos greco-parlants l’entenien i, per això, van haver d’acudir a sinònims entenedors),
sembla clar que ambdues tenen un resultat convergent perquè indubtablement hom tenia clar
quins eren els destinataris de la norma que, segons sembla, exercien una doble activitat: fabricaven
i venien al detall oli d’oliva i llegums cuïts. La diferència entre la solució de Saliou i la nostra és
JAUME RIBALTA I HARO
113
Hexa. 2,4,21: corders i bataners;72 Hexa. 2,4,22: fabricants de garum i formatge).73 Les OSC. equiparables són: OSC 55 sobre els forns de terrissa74
i OSC 21 sobre els telers.75 En conjunt, es pot apreciar una certa homogeneïtat tant en els problemes abordats com en les solucions arbitrades;
però, l’aprofondiment analític i la minuciositat de les regulacions són
força més desenvolupats i consistents en el tractat de Julià d’Ascalona.
Respecte la construcció d’artefactes que funcionen amb foc, en
ambdues normatives es té en compte el previsible perill d’incendi i, per
clara: mentre Saliou considerava que els vapors de l’oli esmentats en el text provenien d’una
activitat terciària (taverna o restaurant on es fregien els llegums), la nostra proposta es situa a
cavall dels sectors secundari i terciari (fabricació d’oli i venda minorista d’oli i llegums en el
benentès que el nociu vapor provenia d’escalfar a foc lent la morca com ho explica VAR. De re
rust. 1,64: «Amurca cum ex olea expressa, qui est humor aquatilis, ac recrimentum et conditum in
vas fictile, id quidam sic solent tueri, diebus XV in eo quod est levissimum ac summum deflatum
ut traiciant in alia vasa et hoc isdem intervallis duodeciens sex mensibus proximis item faciant;
cum id novissime, potissimum traiciant, cum senescit luna. Tum decocunt in ahenis leni igni, duas
partes quaad regerunt tum denique ad usum recte promitur.» [M. Terenci VARRÓ, Del camp. Text
revisat i traducció de Salvador GALMÉS; Barcelona, 1928, 56]).
72. JA. 13 [ed. Saliou, 42] = Hexa. 2,4,21 [ed. Heimbach, 248-249]: «1. Les activités des
vanniers et blanchisseurs passent en général pour n’entraîner aucune nuisance. Elles sont
pourtant cause de dommages et de dangers non négligeables. On y effectue en effet de
fréquentes fumigations de soufre. Et tout d’abord, l’odeur de cette substance, désagréable,
empeste fort ceux qui vivent sur les lieux. De plus on effectue ces fumigations en unissant, sous
les joncs ou la laine, le feu au soufre, ce qui provoque une chaleur constante affectant les
bâtiments voisins. Nous le savons par expérience: souvent en effet un incendie a frappé les
bâtiments ainsi placés. 2. C’est pourquoi il faut que les locaux où se pratiquent ces activités
soient isolés, non contigus à d’autres. Mais s’il est nécessaire qu’ils servent aussi à l’habitation
et soient contigus à d’autres maisons, leur propriétaire devra garantir par écrit qu’il ne pratiquera
pas de fumigation par le feu dans les locaux où se trouvent les joncs.». Per molt que els termes
francesos vannier i blanchisseur equivalen respectivament a cisteller i rentador (de la llana), la
mateixa autora admet que segurament seria més exacte entendre’ls com cordier i foulon, és a dir,
respectivament corder i bataner (Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon.
Droit et architecture en Palestine au VIe siècle; Paris, 1996, 97-98).
73. JA. 14-15 [ed. Saliou, 42-44] = Hexa. 2,4,22 [ed. Heimbach, 248-251]: «14. Le métier
des fabricants de garum et celui des fromagers entraînent pour les fonds voisins un dommage
conséquent: en effet, importantes sont les émanations qui s’en échappent, et elles sont
extrêmement malodorantes et nuisibles à grande distance. C’est pourquoi il faut que les artisans
de cette catégorie se trouvent totalement exclus des villes ou des villages. S’ils sont d’utilité et
d’usage aux villes ou aux villages, qu’ils en soient éloignés de trois stades. 15. Il faut savoir que
tout ce qui vient d’être dit concerne les constructions nouvelles: mais s’il y a des documents
anciens et une servitude antérieure, il faut user des accords conclus dès l’origine à leur propos.».
74. OSC 55. Forn de Ollas: «Encara, que tot Hom pot fer forn de ollas a coure, e de gerras,
pres la paret de son vehi, lunyantse de la paret tres palms de destre, e que faça en aquells tres
palms altra paret.».
75. OSC 21. De Telers de texir: «Encara, que ningun Hom no pot fermar Telers de texir de
nengun drap de lana, ne de li, ne de canam, ne de coto, ne paret qui sie migera ab son vehi, ans
sen ha lunyar un palm, perque lo colp dels Telers no fira en la dita paret.».
114
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
evitar-ho, Julià estableix un minuciós seguit de distàncies legals (Hexa.
2,4,13-17) i, a més de la distància, l’OSC 55 afegeix una segona mesura de protecció consistent en la construcció d’una contraparet de part
del terrisser. Però, la parquetat de l’OSC contrasta amb el detallisme de
Julià d’Ascalona a l’hora de determinar les distàncies i justificar-les.
Els factors que Julià d’Ascalona té en compte per modular les distàncies són bàsicament quatre (l’alçada de l’edifici veí, la configuració del
seu mur exterior, la seva orientació eòlica i la seva naturalesa rural o
urbana de l’indret) amb la següent distribució:
Els factors modulants en la construcció d’artefactes ígnics segons Julià d’Ascalona
(HEXA. 2,4,13-17)
Factors
modulants
1. Alçada de l’edifici
2. Configuració
del mur exterior
3. Orientació eòlica
4. Rural-urbana
13. Bany
privat
14. Forn
de pa
15. Forn de
terrissa
16. Forn
de guix
17. Forn
de calç
X
X
X
X
X
X
X
X
–
–
X
X
X
–
X
X
–
X
–
–
En la majoria de casos, les normes inclouen algunes remarques
interessants:
1) l’escalfor del bany i del forn de pa es diferencien perquè la primera és contínua i l’altre temporal atès que, normalment, els forners
treballen de nit;
2) en el forn de pa no només cal tenir present el perill d’incendi
sinó també el fet que genera un fum molest;
3) respecte el forn de guix, cal tenir present no tant la propagació
directa del foc com sobretot la seva inducció a través de l’escalfor que
acompanya el fum generat i, atès que en la seva activitat cal moldre el
guix després de coure’l, no sols hi ha perill que el foc corrompi la paret
veïna sinó que les trepidacions poden viciar-la i, finalment,
4) el forn de calç és sobretot perillós perquè produeix un vapor
molt perniciós, és a dir, nociu per la salut.
Respecte els tallers manufacturers, ambdues normatives contemplen els previsibles perills, molèsties o danys que aquestes activitats
poden generar en els veïns i, per prevenir-los, ambdues acudeixen a la
distanciació; però, entesa de forma diferent ja que, mentre OSC 21
estableix una distància d’un pam de separació del teler de la paret mitgera, Julià d’Ascalona bascula entre dues solucions: o bé estableix una
JAUME RIBALTA I HARO
115
distància tot exigint un obrador situat en un edifici de planta baixa (tintorers i fabricants d’oli) o bé no en fixa cap perquè, com a orientació
general, estableix la necessitat que aquestes activitats es desenvolupin
en edificis aïllats (corders i bataners), indrets llunyans i deshabitats
(vidriers, ferrers i estatuaris) o, en poques paraules, en les afores de la
ciutat (fabricants de garum i formatge). Però, com d’habitude, la gran
diferència entre ambdues normatives està en la forma i profunditat a
l’hora de considerar els problemes: mentre l’OSC 21 en té prou enumerant les diferents fibres que es poden teixir (llana, lli, cànem i cotó)
i remarcant que cal evitar que els cops o trepidacions del teler malmetin la paret veïna, Julià d’Ascalona no escatima consideracions sobre el
diferent tipus de perill, molèstia o dany que cal evitar en cada cas. De
forma ràpida, podríem efectuar el següent repàs:
1) tintorers: el perill radica en el foc que utilitzen i el fum que produeixen que, sobretot, afecta els edificis veïns (Hexa. 2,4,18);
2) vidriers, ferrers i estatuaris: el perill està en el foc emprat i, afirmat de forma genèrica, en el mal que causen als cosos dels veïns que,
per via d’interpretació i atesa la mena d’activitats considerades, potser
caldria atribuir als sorolls eixordadors que generen (Hexa. 2,4,19);
3) fabricants d’oli: el perill rau en el foc; però, es tracta d’una activitat extremadament nociva perquè el vapor generat vicia els cosos
(Hexa. 2,4,20);
4) corders i bataners: si bé no se les pot considerar activitats nocives, són perilloses i molestes perquè el sofre utilitzat no sols afavoreix
els incendis sovintejats i sobtats sinó que aquest producte genera una
pudor insuportable (Hexa. 2,4,21);
5) fabricants de garum i formatge: si bé no se les considera molestes, el cert és que produeixen un vapor abundant, ingrat, nociu i continuat (Hexa. 2,4,22).
En aquest darrer conjunt de normes de Julià d’Ascalona, cal destacar dues consideracions de caràcter estrictament jurídic: d’una banda
i respecte la ubicació dels obradors tèxtils (corders i bataners), planteja que, si la necessitat exigeix desenvolupar la seva activitat dins de la
ciutat i no en un edifici aïllat com ell determinava, aleshores caldrà
constituir una cautio damni infecti76 per tal de garantir un rescabala76. Si bé el mitjà jurídic emprat per dreçar aquesta cautio damni infecti era una stipulatio
(stipulatio damni non facti) i és ben sabut que aquesta es concloïa oralment (verbis) en el dret
romà clàssic, el fet que Julià d’Ascalona parli de garantia per escrit no és estrany sinó que
s’explica pel desenvolupament i transformació que aquesta institució va tenir en l’època post-
116
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
ment als veïns en cas que hi hagi un dels sovintejats incendis que hem
esmentat (Hexa. 2,4,21) i, d’altra banda i amb abast general tot i ésser
afirmat en el capítol referit als fabricants de garum i formatge, planteja que tota la normativa anterior només és vàlida quan es construeix de
nou (la qual cosa demostra que, en tots els casos, es contempla la construcció de l’obrador i no pas genèricament el seu funcionament un cop
ja construït) i que, en d’altres casos, pot haver-hi constituïda una servitud anterior que excepcioni l’aplicabilitat d’aquestes normes (Hexa.
2,4,22). En ambdós casos, aquestes remarques ens indiquen que restem
davant d’un conjunt normatiu de relacions de veïnatge i no pas, com
podia haver estat el cas, de servituds legals tal i com ho indica el fet que
s’admeti la constitució de servituds voluntàries en contra.
clàssica i, atès el cas que ens ocupa, també justinianea (Salvatore RICCOBONO, «Stipulatio ed
instrumentum nel diritto giustinianeo» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte.
Romanistische Abteilung; núm. 35 (1914), 214-305 i Zeitschrift der Savigny-Stiftung für
Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 43 (1922), 262-397; Salvatore RICCOBONO,
Corso di diritto romano. «Stipulationes». «Contractus». «Pacta». Anno accademico 1934-35;
Milano, 1935, 21-261, esp. 83-117; Salvatore RICCOBONO, «Stipulatio» in Nuovo Digesto
Italiano; Torino, 1940, XII.1, 901a-904b [Reproduït amb actualitzacions bibliogràfiques:
«Stipulatio» in Novissimo Digesto Italiano; Torino, 1971, XVIII, 445a-448b]; Giuseppe
GROSSO, Il sistema romano dei contratti; Torino, 19633 (orig. 1945), 127-135, esp. 130-132;
Guido ASTUTI, I contratti obbligatori nella storia del diritto italiano. I. Parte generale; Milano,
1952, 85-181; Ernst LEVY, Weströmisches Vulgarrecht. Das Obligationenrecht; Weimar, 1956,
34-59J.C. van OVEN, «La stipulation a-t-elle dégénéré» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis;
núm. 26 (1958), 408-436; J.C. van OVEN, «Pauli Sententiae 5,7,2» in Droits de l’Antiquité et
sociologie juridique. Mélanges Henri Lévy-Bruhl; Paris, 1959, 301-306; Robert FEENSTRA,
«L’epistula comme preuve d’une stipulation» in Studi in onore di Emilio Betti; Milano, 1962, II,
407-431; György DIÓSDI, «Giustiniano e la stipulatio» in Labeo. Rassegna di diritto romano;
núm. 17 (1971), 39-51; Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen
Entwicklungen; München, 19752, § 263, 373-385). Per la cautio damni infecti, vid. BONFANTE,
Corso II.1. ...; 325-367, esp. 342-343 = 381-426, esp. 400-402; Antonio MASI, «Denuncia. III.
Denuncia di nuova opera e di danno temuto. a) Premessa storica» in Enciclopedia del Diritto;
Milano, 1964, XII, 155a-168b, esp. 162b-165b; Alan WATSON, The Law of Property in the Later
Roman Republic; Oxford, 1968 [Reedició anastàtica: Aalen, 1984, 125-154]; Max KASER, Das
römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische Recht; München,
19712, § 98.III.7, 407-408; Geoffrey MACCORMACK, «The Cautio Damni Infecti: Buyer and
Seller» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm.
88 (1971), 300-321; J. Michael RAINER, Bau-und nachbarrechtliche Bestimmungen im
klassischen römischen Recht; Graz, 1987, §§ 17-24, 97-151, esp. § 18, 102-117; Amelia
CASTRESANA, «La estipulación» in Javier PARICIO (coord.), Derecho romano de obligaciones.
Homenaje al profesor José Luis Murga Gener; Madrid, 1994, 439-462; esp. 456-457; Renate
FISCHER, Umweltschützende Bestimmungen im römischen Recht; Aachen, 1996, 121-123; M.
Carmen JIMÉNEZ-SALCEDO, El régimen jurídico de las relaciones de vecindad en derecho
romano; Córdoba, 1999, 216-225.
JAUME RIBALTA I HARO
117
IV.2.C. Aigua: la conducció i acumulació d’aigua i residus com
a problemes i la distància i la distància amb contraparet
com a solucions (Hexa. 2,4,75-80 i 82 versus OSC. 8-9,
19, 35, 45, 54 i 57)
Com en els casos anteriors, la utilització de l’element «aigua» com
a etiqueta resulta intuïtivament adequada ja que, sota aquesta rúbrica,
Julià d’Ascalona considera els problemes derivats d’allò que, genèricament, podríem anomenar humitats. La necessitat d’acudir a aquest darrer
terme globalitzador es justifica atès que són distingibles dues vessants:
d’una banda, la construcció de conductes (Hexa. 2,4,75-76)77 i acumuladors del líquid element tot sol (Hexa. 2,4,77)78 i, d’altra banda, la construcció de conductes i dipòsits de residus generats per l’activitat humana
i/o animal (comunes, femers, deixalleries i clavegueres) (Hexa. 2,4,78-80
i 82)79 respecte els quals el terme aigua resulta semànticament insuficient
77. JA. 39-40 [ed. Saliou, 62] = Hexa. 2,4,75 [ed. Heimbach, 282-283]: «39.1. L’intervalle
impliqué par la présence de gouttières évacuant les eaux de pluie, si les gouttières sont originelles
et déversent l’eau sur un terrain nu appartenant à autrui, est fixé à trois coudées un tiers au plus.
Telle est en effet la longueur assignée à l’avancée des gouttières. 2. En ce qui concerne les jours
en archères et les fenêtres, le sujet est abordé ailleurs. 3. Il faut savoir cependant que le
possesseur des gouttières, des fenêtres, ou des jours en archères, n’est pas propriétaire de la zone
protégée ainsi définie; si lui-même ne doit pas pénétrer sur le terrain nu contigu, si ce n’est par
exception, au titre de la réparation du mur, le propriétaire du terrain nu de son côté ne doit pas
non plus arroser ni planter près du mur, mais s’en tenir au contraire à ce que nous disons des
distances à maintenir pour les plantes. 40. Les nuisances provoquées par les eaux entraînent en
effet un dommage non négligeable pour les voisins. C’est pourquoi nous avons jugé nécessaire
de traiter également dans le détail les incidents auxquelles elles donnent lieu.»; JA. 41 [ed.
Saliou, 64] = Hexa. 2,4,76 [ed. Heimbach, 282-283]: «Qui veut construire une conduite, une
canalisation, une rigole de jardin ou autre, doit l’éloigner d’une coudée du mur voisin, en raison
du pourrissement causé par les infiltrations. Mais si ce n’est pas un mur qui se trouve voisin,
mais un terrain, qu’il lui soit permis de faire les aménagements de son gré sur son propre bien.».
78. JA. 42 [ed. Saliou, 64] = Hexa. 2,4,77 [ed. Heimbach, 282-283]: «Qui veut aménager
une citerne sur son bien peut le faire à condition de s’éloigner des fondations du voisin de six
coudées deux tiers. Telle est en effet la distance suffisante pour éviter que l’eau, en débordant, ne
se répande contre le mur du voisin.».
79. JA. 43 [ed. Saliou, 64] = Hexa. 2,4,78 [ed. Heimbach, 282-285]: «1. Qui veut
aménager de neuf une latrine ou une fosse d’aisance sur son bien, s’il s’agit de bâtir le mur de la
latrine à proximité du fonds voisin, doit s’éloigner du mur du voisin de trois coudées, et bâtir
ainsi le mur, non sans le lier au mortier de chaux, et lui donner une épaisseur d’au moins une
coudée, et daller de pierre ou de bronze le fond de la fosse ou de la latrine contre le mur prévu,
sur une demi-coudée (d’épaisseur) et trois coudées un tiers d’étendue, car on pourrait remuer la
terre et la creuser, et l’eau pourrait s’infiltrer. 2. S’il s’agit de creuser l’emplacement de la
latrine ou de la fosse, sans qu’il y ait de mur, il doit alors éloigner du mur du voisin le côté de la
latrine orienté vers le voisin, de six coudées deux tiers, et opérer ainsi. 3. Mais si, petit à petit,
en creusant subrepticement, il atteint la susdite limite des trois coudées un tiers, il est alors
118
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
perquè la humitat prové de la fermentació de substàncies orgàniques en
descomposició o bé perquè l’aigua va acompanyada de residus sòlids, de
substàncies orgàniques. Les OSC equiparables es poden agrupar i distribuir de la següent manera: les referides a la conducció i acumulació d’aigua (OSC 8-9, 35, 54 i 57)80 i les relatives a l’acumulació de residus
(OSC 19 i 45).81 Entre ambdues normatives hi ha una considerable
homogeneïtat tant respecte el problema com sobretot en la seva solució:
contraint de construire le susdit mur. 4. Tout cela est valable dans les cas où le fonds contigu est
bâti. Mais si le fonds du voisin est constitué par des terrains nus, on divisera alors les distances
par deux. 5. Si des deux côtés se trouvent des latrines, on laissera entre les deux un intervalle de
deux coudées.»; JA. 44 [ed. Saliou, 66] = Hexa. 2,4,79 [ed. Heimbach, 284-285]: «1. Qui ne
dispose pas, dans une courée, des conduits d’évacuation, et veut en installer le long du mur
mitoyen avec le voisin, doit construire de son côté du mur mitoyen, là où il compte les placer, un
mur lié au mortier de chaux, dont l’épaisseur ne doit pas être inférieure à une coudée deux tiers.
2. Même chose pour les égouts: c’est ainsi en effet que demeurera intact le mur mitoyen.»; JA.
45 [ed. Saliou, 66] = Hexa. 2,4,80 [ed. Heimbach, 284-285]: «En cas d’aménagement et de
réfection des égouts, il faut que les travaux soient assumés tour à tour par les différents foyers,
d’une cour à l’autre. Par exemple si des égouts partent d’une courée, il faut que son propriétaire
les remettent en état et en assure la dépense jusqu’au point où il atteint l’embranchement d’une
autre courée, et ainsi de suite jusqu’à la conduite publique. Et si la conduite publique est très
loin de la dernière courée, il faut que la dernière verse une contribution définie en fonction de
celle des courées qui la précèdent, et que le reste soit aussi partagé avec toutes les autres, en
fonction de la taille du conduit.»; JA. 46 [ed. Saliou, 66] = Hexa. 2,4,82 [ed. Heimbach, 286287]: «1. Qui veut aménager à partir d’une évacuation à l’étage, un conduit de descente
branché sur un égout au rez-de-chaussée, peut le faire à condition de l’aménager sur son bien
propre en évitant le contact avec des murs appartenant à autrui. 2. Dans le cas d’un
aménagement antérieur ayant entraîné servitude, s’il en résulte une dégradation quelconque du
mur, celui qui a l’usage du conduit d’évacuation doit verser le double du prix du mur. 3. Même
chose en ce qui concerne les conduits amenant les eaux de pluie vers les citernes. 4. En un mot
aucune gouttière, aucun conduit d’évacuation des eaux usées, ne doit se déverser de la maison
vers une avenue, une place, un portique public, une rue ou tout lieu de passage du public, que
ce soit en ville ou en village, en raison des dommages causés aux passants.».
80. OSC 08. Del mateix [= Aygua per paret mitgera]: «Encara que si ningum Hom passara
aygua de ninguna ayguera pres de paret de son vehi, sie mitjera, o propria de aquell, que haja de
fer una filada de pedra, e de morter entre la ayguera, e paret, e fonaments de aquella.»; OSC 09.
De recs de ayguas: «Encara que si ningun Hom haura de dar passatge, a aygua per menar a
algunas honors, que haja a lexar spay, o carrera de dos pams e mig de destre, ultra lo rec hon la dita
aygua passara, que sie apres.»; OSC 35. De alambor de ort: «Encara, que si ningun Hom fara ort
apres de paret de son vehi, en alberc, o en casas, que haja de fer paret de un palm ab bon morter,
entre la paret e lo ort, per tal que las parets nos cosuman, e que sie pus alt quel ort un palm.»; OSC
54. Pous: «Encara, que tot Hom pot fer pou pres la paret de son vehi, lunyantse dels fonaments
dos palms de destre.»; OSC 57. Rec: «Encara, que tot Hom qui aygua men riba paret de son vehi,
per regar algunas honors, deja fer de pedra, e de morter una fila, alats de la paret hont laygua
passara, e pus alt que laygua que aquent passara, per tal que las parets non puxan destruir.».
81. OSC 19. Bassa: «Encara, que si ningun Hom fara Bassa pres paret de son vehi, que haja
de fer alambor de pedra, e de morter de un palm, e mitg tant alt, com los fems, e laygua de la
Bassa pujaran.»; OSC 45. Bassa: «Encara, que si algu volra fer bassa pres paret de son vehi, faça
alambor de pedra, e de morter, de un palm, e mig, e pus alt que la Terra, o fems no sera un palm.».
JAUME RIBALTA I HARO
119
d’una banda, el problema és el previsible perill de filtracions i corrupció
d’una paret quan està sotmesa a una humitat constant de qualsevol dels
dos tipus que hem vist i, d’altra banda i essent homogènies entre ambdues normatives, la solució divergeix segons el tipus d’humitat ja que
cadascuna requereix un nivell diferent de protecció. Així, mentre l’aigua
sola es resol amb l’establiment d’una distància de separació, en els residus cal construir una contraparet amb un detall diferencial: les OSC consideren la contraparet com a suficient i, en canvi, Julià d’Ascalona hi afegeix a més una distància de separació. Però, les diferències que havíem
detectat en les anteriors problemàtiques resten aquest cop certament mitigades perquè ambdues normatives incideixen de forma semblant sobre el
mateix: d’una banda, identifiquen el problema en la corrupció i/o destrucció de la paret (Hexa. 2,4,76; OSC 35 i 57) i Julià d’Ascalona considera la distanciació com una solució adequada perquè l’aigua es dissipa
en l’interval (Hexa. 2,4,77) i, d’altra banda, hom estableix la necessitat
de construir unes contraparets sòlides (de pedra i morter o, altrament dit,
opus caementicium) i gruixudes (Hexa. 2,4,78-79; OSC 08, 19, 35, 45 i
57). Les dues diferències cal imputar-les a Julià d’Ascalona i pertoquen
a la mateixa qüestió: les mesures de protecció s’han establert respecte
una finca veïna edificada; però, quan la finca veïna és un solar buit, aleshores cal distingir entre dos supòsits: si es vol construir un dipòsit de residus, n’hi ha prou amb servar la meitat de les distàncies establertes (Hexa.
2,4,78) i, si es vol construir conduccions o acumuladors d’aigua sola, el
constructor pot fer lliurement el que vulgui (Hexa. 2,4,76).
IV.2.D. Aire: l’edificació i, en especial, la mitgeria com a problemes i la
relació entre distància i mitgeria com a solució (Hexa. 2,4,23. 28.
32-35 i 37-38 versus OSC. 1-3, 11-12, 22, 40, 43-44, 58 i 65-66)
Així com en els casos anteriors la justificació de l’etiqueta filosòfica de Julià d’Ascalona resultava relativament fàcil perquè la vessant
intuïtiva hi ajudava força, en el cas de l’element «aire» la qüestió és una
mica més complicada perquè, estrictament parlant, sota aquesta rúbrica Julià d’Ascalona hi va aplegar un seguit —certament molt homogeni— de normes que tenen en comú el tret més genèric possible: totes
regulen diferents aspectes de l’edificació.82 Vist que les normes dels
82. Si bé responen a aquesta mateix tret, el tractat de Julià d’Ascalona conté la següent sèrie
de preceptes que no tenen parangó en les OSC. Per molt que és difícil encabir aquest mosaic
120
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
normatiu en una classificació sense fissures, és possible assolir una orientació general tot
distingint tres grans grups:
a) normes que, referides a la construcció de locals comercials (estables, tavernes i bordells),
estaven adreçades a evitar molèsties i danys als veïns (JA. 17,2 [ed. Saliou, 44] = Hexa. 2,4,25
[ed. Heimbach, 250-251]: «Mais dans le cas où le bâtiment futur doit servir d’étable, la porte
devra être décalée par rapport à la porte du voisin, et non pas en face, ni dans le même axe.»; JA.
17,3-4 [ed. Saliou, 44] = Hexa. 2,4,26 [ed. Heimbach, 250-253]: «17.3. Dans le cas d’un cabaret
ou d’une échoppe de ce genre, il faut de même que l’emplacement de la porte soit décalé, et qu’il
ne soit pas permis à qui construit de neuf un local d’installer un auvent, des banquettes ou des
nattes afin de donner à boire à ceux qui le réclament, dans la rue ou sur la place: le service n’aura
lieu qu’à l’intérieur du local. 17.4. Que l’on ne fasse stationner aucun animal, que l’on n’installe
aucune mangeoire devant le futur nouveau local, en raison des nuisances dont les animaux sont
toujours la cause pour ceux qui sont à côté.»; JA. 20 [ed. Saliou, 46] = Hexa. 2,4,27 [ed.
Heimbach, 252-253]: «20.1. Tout cela est valable en ville. Dans les villages, en ce qui concerne
les cabarets et établissements assimilés, on se servira de mesures analogues appropriées. 20.2. Il
faut en effet, dans le cas des emplacements pour les bovins, les éloigner de la moitié des distances
énoncées, mais, dans le cas des cabarets, du double. 20.3. Tout cela en raison non seulement des
dommages réciproques (des voisins), mais aussi du danger que les animaux font courir aux
passants. 20.4. Il faut savoir qu’il n’est autorisé de construire une mangeoire pour les animaux ni
sous les portiques publics ni sur les avenues commerçantes, en raison du danger causé aux
passants, ni non plus dans les passages possédés en copropriété en ville.») i, en aquest conjunt i
per diferents motius, cal destacar-ne dues: d’una banda, la referida a la usucapio servitutis (JA.
18 [ed. Saliou, 46] = Hexa. 2,4,26 [ed. Heimbach, 252-253]: «18.1. Si quelqu’un, ayant déjà sa
maison, y a toujours eu une étable, un cabaret, etc., dans les conditions susdites, qu’il ne soit pas
empêché par celui qui construit de novo d’agir ainsi, puisqu’il dispose déjà d’une servitude sur le
ou les emplacements en question. 18.2. Si les maisons de deux voisins existent déjà depuis un
certain temps, et que l’un des deux, avant son voisin, a pris l’usage de parquer des bêtes, de placer
une mangeoire à l’extérieur, c’est-à-dire sous auvent, sans que son vis-à-vis ne l’attaque en
justice, pendant dix ans, ou vingt ans en cas de départ et d’absence du vis-à-vis, alors (si le voisin
prévoit de faire lui aussi de telles installations) que de tels aménagements ne soient pas permis à
celui qui les prévoit. Une servitude a en effet déjà été instaurée en faveur de celui qui dispose
originellement d’une possession sur cet intervalle, et il ne faut pas que coexistent deux
mangeoires, deux parcs à animaux, ni deux cabarets.») perquè té en compte una constitució de
Justinià on s’establien diferents terminis per la prescripció adquisitiva de 10 anys entre presents i
20 anys entre absents (CJ. 7,33,12 [Iust. 531]) i, com ja hem vist, aquest fou el puntal que
Scheltema emprà per situar el tractat de Julià d’Ascalona en l’òrbita del dret justinianeu i, d’altra
banda, el precepte que prohibeix la construcció de bordells per no causar un ultratge als veïns
perquè palesa el reconeixement jurídic de danys morals (JA. 19 [ed. Saliou, 46] = Hexa. 2,4,27
[ed. Heimbach, 252-253]: «19. Quant à un lupanar, qu’il ne soit permis à aucun des deux
voisins d’en construire, en raison de l’outrage causé à l’autre maison.»).
b) normes que, referents a determinats elements constructius (obertura de finestres i portes en
edificis ja construïts, substitució de pilars per columnes i construcció d’un nou edifici que
amenaça amb eliminar els desguassos de l’edifici veí preexistent), estan adreçades a conservar
l’antiga estructura de l’edifici i a garantir-ne la seva estabilitat i, en especial, cal remarcar JA.
22,3 = Hexa. 2,4,29 perquè hi consta la necessitat de constituir per escrit una garantia pels
eventuals danys (cautio damni infecti i, en concret, la subespècie anomenada cautio vitio operis
quod fit; per aquesta aplicació de la stipulatio, vid. supra n. 76) que, pel pis superior, es derivin
de l’obertura de vans en el pis inferior (JA. 22 [ed. Saliou, 48] = Hexa. 2,4,29 [ed. Heimbach,
254-255]: «1. Au cas où un local comporte une petite porte ou une petite fenêtre au-dessus de
laquelle s’élève un mur, si le possesseur de la petite fenêtre ou de la petite porte souhaite en
agrandir ou en élargir l’ouverture, qu’il ne lui soit pas permis de le faire, en raison des charges de
JAUME RIBALTA I HARO
121
l’étage supérieur. 2. Si toutefois la baie au niveau inférieur est étroite ou que le mur à ce niveau
est aveugle, et qu’à l’étage supérieur se trouve une porte ou une fenêtre, le propriétaire de l’étage
inférieur désireux d’ouvrir une porte ou une fenêtre peut alors le faire, à condition de donner à
cette ouverture une largeur inférieure à celle du dessus, en laissant six doigts des deux côtés de
l’ouverture qu’il perce, dans l’axe de celle de l’étage supérieur. 3. Il le fera en garantissant par
écrit au voisin du dessus que s’il arrive quelque chose au mur du fait de cette ouverture dans un
délai de deux mois, le dommage sera à sa charge. Poteaux ou linteaux seront fournis dans
l’intervalle par le bailleur d’oeuvre.»; JA. 23 [ed. Saliou, 48] = Hexa. 2,4,30 [ed. Heimbach,
254-257]: «1. S’il se trouve à l’étage inférieur un pilier supportant les charges de l’étage
supérieur et que le propriétaire de l’étage inférieur, possédant également le pilier, veuille mettre
à sa place une colonne, qu’il lui soit permis de le faire, s’il fournit une colonne de diamètre égal
à la moitié de la largeur du pilier qu’il supprime: par exemple, si le pilier est large de deux
coudées, le diamètre de la colonne qui lui sera substituée devra être d’une coudée. 2. Si en
revanche c’est celui du dessus qui a un pilier qu’il souhaite remplacer par une colonne, qu’il lui
soit permis de le faire en disposant sous la colonne un poteau épais d’au moins huit doigts. C’est
en effet ce qui garantit la solidité de l’ouvrage.»; JA. 24 [ed. Saliou, 50] = Hexa. 2,4,31 [ed.
Heimbach, 256-257]: «1. Dans le cas d’un local comportant une porte ouvrant sur une cour, si le
propriétaire d’un tel local, pour accéder, à partir de cette cour, à une autre cour commune et où il
dispose d’une porte, veut aménager encore une autre porte, il peut le faire à condition de
condamner d’abord la porte préexistante. 2. De même aussi, lorsqu’un entrepôt se trouve dans
une cour commune, et comporte une porte ouvrant soit vers l’extérieur, soit vers l’intérieur de la
cour, s’il veut ouvrir une autre porte, il peut le faire à condition de condamner tout d’abord la
porte originelle. Il serait injuste en effet qu’il fût possible soit de pénétrer frauduleusement dans
la cour commune, en passant par l’entrepôt ou l’échoppe par la porte ainsi percée.»; JA. 29 [ed.
Saliou, 52] = Hexa. 2,4,36 [ed. Heimbach, 258-259]: «1. Si dès l’origine des gouttières
s’écoulent sur ledit terrain nu, mais que le mur ne présente ni fenêtres ni jours en archères et que
le propriétaire du terrain nu souhaite bâtir, qu’il lui soit permis de le faire s’il recueille les eaux
du voisin, non sans tenir compte de ses propres droits, en allongeant les gouttières en raison du
dommage qui pourrait être causé au mur. 2. Si des fenêtres, de longue date, donnaient sur ledit
terrain nu, on appliquera alors les règles déjà énoncées concernant les fenêtres.»).
c) normes que, relacionades amb els avatars constructius d’edificis situats sota el que sembla un
veritable règim de propietat horitzontal (entesa com a copropietat dels elements comuns de
l’edifici —inclòs el solar— i propietat diferenciada de cada pis; en aquest sentit, resulta
especialment significatiu el diferent règim establert en JA. 33,1-2 = Hexa. 2,4,40 i JA. 35,1 =
Hexa. 2,4,42 perquè, mentre en el primer resta clar el règim de comunitat aplicat en la
construcció dels fonaments de l’edifici atès que les despeses es reparteixen proporcionalment a
l’alçada de cada pis —segons la càrrega que els fonaments suporten de cada pis—, en el segon
s’hi pot veure com cada propietari s’ha de fer càrrec tot sol de la construcció del sostre del seu
pis), estan essencialment adreçades a repartir les despeses de construcció i/o reparació dels
elements comuns (construcció de terrats, reparació dels murs del pati interior, reparació del mur
del vestíbul, construcció i reconstrucció de l’edifici sencer, reparació de porxos i neteja i
reparació de les tanques del pati) segons l’ús i profit que cada propietari en fa i n’extreu (JA. 32
[ed. Saliou, 54] = Hexa. 2,4,39 [ed. Heimbach, 260-263]: «1. De même aussi, en ce qui concerne
la charpente de la terrasse, selon l’usage qui en est fait, ceux qui l’utilisent uniquement pour
étendre les vêtements et mettre au frais les pains, verseront en contribution au propriétaire de la
terrasse le tiers de son prix. 2. Ceux qui y dorment, sous abri ou non, en été, doivent fournir la
moitié (du prix) de la charpente. 3. Si un appartement est couvert de terrasses dont un autre a
l’usage, disposant de baies ouvrant sur cette même terrasse, il faut que celui qui a l’usage de la
terrasse fournisse les deux tiers de la dépense, tandis que celui qui possède l’appartement situé
en dessous fournira le tiers restant pour la charpente. 4. Même chose lorsqu’il faut changer le
planchéiage, celui qui se trouve en dessous et qui possède le toit fournissant le solivage et le
122
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
reste. 5. Qu’il ne soit pas permis à celui du dessus, particulièrement en hiver, de faire supporter
des poids de nature à endommager le solivage. 6. Si une mosaïque doit être posée sur la terrasse,
il faut que celui du dessus, qui a l’intention d’aménager la mosaïque ou le revêtement de marbre,
renforce les solives par des aisseliers ou encore par des poutrelles, et le fasse ainsi à ses propres
frais.»; JA. 33 [ed. Saliou, 56] = Hexa. 2,4,40 [ed. Heimbach, 262-265]: «1. Dans le cas d’une
courée appartenant en commun à plusieurs particuliers, et dont un mur a besoin d’être démonté
et rebâti sur plusieurs niveaux —deux, trois ou quatre—, tous ceux qui se trouvent au-dessus des
fondations à partir du premier niveau devront participer en commun à la dépense nécessitée par
les fondations, proportionnellement à la hauteur des différents niveaux. 2. Si la hauteur du mur
pris dans son ensemble se révelè être de vingt coudées, chacun contribuera proportionnellement.
Par exemple, si la hauteur du premier niveau est de quatre coudées, celle du deuxième de six
coudées, celle du troisième de dix, la contribution à la dépense pour la réfection des fondations
sera du cinquième pour l’occupant du premier niveau, d’une hauteur de quatre coudées; celui du
deuxième niveau, d’une hauteur de six coudées, devra contribuer pour la somme constituée par
le cinquième et le dixième de la dépense; celui du troisième niveau, d’une hauteur de dix
coudées, pour la moitié. 3. Si, en l’absence de remblai, le mur du premier niveau s’enfonce audessous du niveau du sol, comme il arrive couramment, une fois enlevée une coudée et demie
dans l’estimation des fondations, pour lui-même comme pour les occupants des étages,
l’occupant du rez-de-chaussée agira pour le reste comme il l’a été dit plus haut. 4. Chacun
effectuera les travaux jusqu’aux solives surmontant le local qui lui appartient, le voisin du dessus
s’occupant de la sablière. 5. Si c’est le mur du premier niveau qui doit être démonté, alors qu’audessus les autres niveaux n’en ont pas besoin, chacun des occupants des étages supérieurs doit
soutenir son mur pendant que celui du premier niveau démonté puis rebâtit, jusqu’au solivage du
premier niveau, le voisin du dessus fixant l’emplacement des bois et du dispositif de maintien
des solives. 6. Au cas où c’est la totalité du mur, à tous les niveaux, qui doit être démontée,
chacun doit étayer son étage.»; JA. 34 [ed. Saliou, 56] = Hexa. 2,4,41b [ed. Heimbach, 264265]: «Dans le cas du mur d’une entrée ou d’une galerie d’étage, il faut que celui dont le local est
contigu à l’entrée contribue pour moitié à la réparation, et que les (autres) usagers de l’entrée y
contribuent en proportion du nombre d’habitants de chaque local et de l’endommagement qu’ils
causent.»; JA. 35-36 [ed. Saliou, 58] = Hexa. 2,4,42 [ed. Heimbach, 264-267]: «35.1. Si le
terrain, en copropriété, se trouve sans constructions et que ses propriétaires veulent y bâtir
chacun un niveau sur l’autre —c’est-à-dire que l’un sera propriétaire du niveau inférieur, un
autre du deuxième niveau, puis un autre du troisième, et ainsi de suite—, soit parce que l’édifice
antérieur est tombé en ruine, soit parce qu’ils ont acheté le terrain dans cette intention, il
convient, en ce qui concerne la maison dans son ensemble, de suivre les préceptes concernant la
maison. En ce qui concerne les différents étages, si, comme il l’a été dit, il s’agit ici d’une
construction nouvelle n’existant pas auparavant, chacun doit aménager le plancher qui le sépare
del’étage supérieur, jusqu’au lattis. 35.2. Si, une fois les étages construits, le premier niveau
nécessite réparation, la coutume en vigueur à Césarée est que chacun fasse son propre plancher,
comme il l’a été dit, mais à Ascalon, le voisin du dessus et celui du dessous participent chacun
pour moitié. Quant à nous, adoptant une solution médiane et conséquente, nous disons qu’il faut
que le voisin du dessous participe pour les deux tiers à la construction du plancher, et le voisin
du dessus pour un tiers, le total étant de deux tiers plus un tiers. 35.3. Si le plancher supérieur,
soutenant les terrasses, doit être réparé, il faut que le propriétaire du dessus refasse le plancher
tout entier, avec les contributions de tous ceux qui ont l’usage de la terrasse, pour les planches et
pour les clous, en proportion de la part du bâti dont ils disposent. 35.4. S’ils entreposent sur les
planchers du vin, des légumes secs ou quelque chose de ce genre, comme dans un grenier, alors
ceux du dessus doivent verser les deux tiers du prix des solives, celui du dessous le tiers restant.
36. Chacun a l’usage, sous les portiques publics et privés et dans les passages, de l’espace en
avant de son local, délimité par l’axe médian des murs qui séparent son bien de celui de chacun
de ses voisins.»; JA. 37 [ed. Saliou, 60] = Hexa. 2,4,43 [ed. Heimbach, 266-267]: «1. Dans le cas
JAUME RIBALTA I HARO
123
où sont contigus ou superposés à des portiques des locaux privés au rez-de-chaussée ou à
l’étage, et si le portique public a besoin d’être entretenu et réparé, la contribution, pour
l’élévation et la mise en place des colonnes et les travaux de l’architrave, des échoppes installées
dans le portique, doit être de la moitié en raison de l’usage qu’elles font du portique. En effet,
c’est surtout aux échoppes que sert le portique. Ceux qui surmontent le portique participeront
également pour la moitié en raison des charges imposées au portique. Que soit dispensé de tout
versement celui qui se trouve immédiatement au-dessus du rez-de-chaussée et qui regarde vers
le susdit portique car il ne l’endommage en rien et n’en retire aucun avantage, mais est bien
plutôt gêné par l’ombre du portique. 2. Dans le cas où c’est le plafond du portique susdit qui
réclame réparation, alors il faut que l’échoppe contribue à la moitié de la dépense, et que celui
qui se trouve juste au-dessus et qui regarde vers le portique y contribue pour le sixième. Celui ou
ceux qui se trouvent au-dessus du portique verseront le dernier tiers. En effet la moitié sera
versée par le propriétaire de l’échoppe en raison de l’usage qu’il fait du portique; celui qui se
trouve juste au-dessus versera le sixième parce qu’il est ainsi protégé de la pluie; celui ou ceux
qui se trouvent au-dessus du portique verseront le tiers, en raison de l’endommagement qu’ils
font subir au plafond. 3. Il faut savoir toutefois que s’il arrive quelque chose à une colonne du
portique public, au chapiteau, à la base, ou en tout point de la construction jusqu’au tailloir, c’est
l’autorité publique qui doit s’en occuper.»; JA. 38 [ed. Saliou, 60] = Hexa. 2,4,44 [ed.
Heimbach, 266-269]: «1. Dans le cas de la cour intérieure d’une courée à trois côtés, dont l’un
des trois ferme la cour intérieure, et un deuxième côté appartient à une autre courée, si la courée
occupant ce seul côté n’a pas l’usage de la cour intérieure et que la cour intérieure ait besoin de
nettoyage ou autre, que soit dispensée de versement la courée n’ayant pas l’usage de la cour
intérieure. 2. Si en revanche le mur de cette courée a besoin d’être entièrement démonté et
reconstruit, au cas où les niveaux sont nombreux, il ne faut pas que celui qui a l’usage de la cour
intérieure paye pour l’ensemble des niveaux: il versera seulement, pour la fondation et quatre
coudées d’élévation, la moitié du prix, en raison du rôle de fermeture et de clôture du mur. 3. Il
en est de même au sujet des enclos: si l’enclos est libre de constructions, et que des bâtiments qui
lui sont contigus le séparent de la courée d’un autre propriétaire, c’est le propriétaire de la courée
qui doit construire son mur dans sa totalité, le propriétaire de l’enclos versant en contribution
pour l’élévation, au-dessus des fondations, à concurrence de quatre coudées de hauteur, la moitié
du prix, en raison de la fermeture et de la clôture dont il bénéficie ainsi.»).
L’existència d’aquesta communio pro diviso resta testimoniada en un capítol d’una altra font
que, procedent d’una àrea geogràfica propera a l’originària de Julià d’Ascalona, duu el nom
culte de Leges Saecularium però que, vulgarment, se la coneix més com Librum iuris syroromanum (LSR. 98: «<1.> Si sit viro domus inferior et alteri superior et debilis facta sit superior
et monuerit dominus inferioris dominum superioris ut reficiat debilitatem domus eius, isque
neglegat et non faciat, licet domino inferioris accersere fabros et impendere impensas quae
requiruntur ad aedificationem domus illius. Et si sumptus fecerit et aedificaverit eam usque ad
BD@hgFµ\"< mensium quatuor ex quo sanata est debilitas domus, nisi dederit dominus domus
superioris domino domus inferioris impensas quas impendit pro ea domo superiori cum usuris,
dabit dominus domus superioris domino domus inferioris qui sanavit a debilitate sua. <2.> Si
vero inferior debilis facta sit, similiter monebit dominus domus superioris dominum domus
inferioris ut reficiat muros domus inferioris. Enimvero tenetur dominus domus superioris
conferre ad *"BV<"H quae fiunt in substructione domus inferioris; si unus est dominus supra,
partem (dimidiam) impensarum, et si duo domini, duas partes, et si tres domini, tres partes.
Pedes enim inferiores portant omnes habitationes. <3.> Etiam muri medii aedium a duabus
partibus possidentibus refici debent.» («Leges Saeculares ex lingua syriaca latine vertit et
adnotationibus instruxit Contardus FERRINI interpretationem castigavit iterum edidit novis
adnotationibus instruxit Josephus FURLANI» in Johannes BAVIERA (ed.), Fontes Iuris Romani
Antejustiniani. II. Auctores; Florentiae, 19682, 753-798, esp. 786. Hem subdividit el text per
aplanar les remissions). Tal i com Ferrini ho posà en relleu, LSR. 98,1 és una aplicació de la
124
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
altres elements es centraven en dreçar edificis o elements constructius
molt específics per la mena de perills, molèsties o danys que podien
generar, l’atribució de la genericitat constructiva a l’element «aire»
només pot significar que es tracta d’edificis o elements arquitectònics
relativament innocus la funció bàsica dels quals és l’habitació humana
o animal i, forçant una mica els termes, podríem entendre que l’element
«aire» representa les tres necessitats essencials d’habitabilitat d’un edifici com són la seva ventilació, il·luminació i prospecció. Dins d’aquesta genèrica homogeneïtat, és possible distingir dos grans grups de
normes tot depenent de si: d’una banda, la nova construcció prescindeix d’aprofitar el mur aliè per recolzar-s’hi (Hexa. 2,4,23: construir
coneguda oratio divi Severi (D. 17,2,52,10 [Ulp. 31 ad ed.]) a «un caso —ignoto al puro diritto
romano— di comproprietà pro diviso» (Contardo FERRINI, «Gli estratti di Giuliano Ascalonita»
in Rendiconti dell’Istituto Lombardo; núm. 35 (1902), 613-622 [= in Opere di Contardo
Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A cura di Vincenzo Arangio-Ruiz; Milano, 1929,
443-452, esp. 448]); però, després el mateix Ferrini establia el paral·lelisme entre LSR. 98,2 i
JA. 33,1-2 [ed. Saliou, 56] = Hexa. 2,4,40 [ed. Heimbach, 262-263] perquè ambdós textos
s’ocupaven del mateix problema i ho feien amb criteris semblants. Davant l’eventualitat
d’haver de reparar els murs de la planta baixa de l’edifici de nivells, ambdós textos exigien la
participació dels propietaris dels nivells superiors en les despeses de la reparació juntament
amb el propietari de l’esmentada planta baixa. Però, cada text establia un criteri diferent a
l’hora de repartir les despeses: LSR. 98,2 establia quotes homogènies i proporcionals al número
de nivells que suportava la planta baixa (així un únic nivell sobre la planta baixa havia de
contribuir amb la meitat de les despeses; si eren dos, cadascun aportava un terç i, si eren tres,
cadascun es feia càrrec d’un quart de les despeses) i, en canvi, JA. 33,1-2 [ed. Saliou, 56] =
Hexa. 2,4,40 [ed. Heimbach, 262-263] les repartia en proporció a l’alçada de cada nivell.
Aquest paral·lelisme li servia després per refermar la seva hipòtesi que ambdós textos
procedien del mateix ambient jurídic dels territoris siro-palestins de començaments de segle VI
(FERRINI, Gli estratti di Giuliano ...; 447-449). Però, avui en dia, aquesta connexió temporal de
Ferrini és insostenible perquè, a partir del treball de Nallino, resta clar que el text original grec
del LSR. fou redactat per un expert en dret romà-oriental vers els anys 476-477 d.C. (és a dir, a
la fi de l’Imperi romà d’Occident) i, a mitjan segle VIII d.C. i probablement a Mesopotàmia, fou
traduït a l’arameu perquè fos emprat per cristians sota dominació musulmana (Carlo Alfonso
NALLINO, «Sul libro siro-romano e sul presunto diritto siriaco» in Studi in onore di Pietro
Bonfante nel XL anno d’insegnamento; Milano, 1930, I, 203-261; Max KASER, Das römische
Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 195.II.1.c, 49-50) i, per
tant, Scheltema podia afirmar que no hi havia un lligam de parentiu entre ambdues fonts sinó
simple semblança explicable perquè ambdues provenien «from the same regions and have
perhaps been subjected to the influence of the same customary law» (H. J. SCHELTEMA, «The
nomoi of Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad Jus et Historiam antiquitatis pertinentes Julio
Christiano van Oven dedicatae; Leiden, 1946, 349-360, esp. 359). Malgrat no estudiar-ne
aquestes regulacions amb la profunditat desitjable, per la defensa més recent d’aquesta
propietat horitzontal en el dret romà, vid. Eduardo C. SILVEIRA MARCHI, «La proprietà per piani
nel diritto romano» in Index. Quaderni camerti di studi romanistici. Omaggio a Francesco de
Martino; núm. 18 (1990), 265-274, esp. 271; Eduardo C. SILVEIRA MARCHI, A Propriedade
Horizontal no Direito Romano; Sâo Paulo, 1995, 73-79.
JAUME RIBALTA I HARO
125
edifici;83 Hexa, 2,4,28: enlairar l’edifici;84 Hexa. 2,4,32: construir
balcó;85 Hexa. 2,4,33: obrir finestres)86 o bé, d’altra banda, pretén aprofitar-lo (Hexa. 2,4,34-35 i 37-38).87 Tenint present això, les OSC equi-
83. JA. 16-17,1 [ed. Saliou, 44] = Hexa. 2,4,23 [ed. Heimbach, 250-251]: «16. Qui construit
et bâtit de neuf des locaux en rez-de-chaussée dans les villes doit se tenir éloigné du ou des
voisins de dix pieds, et y aménager alors des fenêtres comme bon lui semble. 17.1. En ce qui
concerne les portes, dans le cas d’un local servant d’entrepôt, qu’il soit permis d’en ouvrir à son
gré: elles provoqueront en effet une gêne occasionnelle, et non continue, puisque le local
mentionné servira d’entrepôt.».
84. JA. 21 [ed. Saliou, 48] = Hexa. 2,4,28 [ed. Heimbach, 252-255]: «1. Si quelqu’un a déjà
une maison d’un étage, et qu’un autre veuille aussi aménager un étage à la sienne, qui n’en
comportait pas à l’origine, qu’il lui soit permis de le faire à condition de laisser l’intervalle de
dix pieds, si du moins les maisons sont analogues l’une à l’autre et n’étaient pas à l’origine sans
proportion entre elles. 2. Il ne serait pas juste en effet, si l’une des maisons était sans valeur,
qu’une maison remarquable subisse un dommage à cause de pareille construction: dans ce cas il
faut respecter un éloignement de deux fois dix pieds. 3. Le voisin peut dans ces conditions
construire le local et y faire des portes ou des fenêtres, que le local préexistant en ait ou non en
face du local en construction. 4. L’on agira ainsi en cas de construction d’un premier étage, d’un
deuxième et ainsi de suite en ville. Dans les villages en revanche, on se tiendra à la distance de
dix pieds à tous les étages.».
85. JA. 25 [ed. Saliou, 50] = Hexa. 2,4,32 [ed. Heimbach, 256-257]: «Si en ville quelqu’un a
depuis longtemps un surplomb faisant saillie sur une avenue commerçante ou ailleurs, et que son
voisin veuille en aménager un de neuf, ce dernier peut, s’il a des vues ouvrant du côté du surplomb
prévu, l’aménager, à condition de l’éloigner de celui de l’autre de la distance de dix pieds.».
86. JA. 26 [ed. Saliou, 50] = Hexa. 2,4,33 [ed. Heimbach, 258-259]: «1. Si un mur aveugle
fait face à un autre qui comporte des vues, et que les possesseur du mur aveugle désire ouvrir des
jours, qu’il lui soit permis de le faire, en les aménageant par conséquent à une hauteur de trois
coudées un tiers par rapport au sol de sa pièce. 2. Mais s’il voulait ouvrir des vues, qu’il ne le
fasse qu’à condition d’être éloigné de la maison d’en face de vingt pieds. Tel est en effet
l’éloignement suffisant pour éviter que les habitants ne se portent tort les uns aux autres en
paroles et ne se corrompent réciproquement.».
87. JA. 27 [ed. Saliou, 52] = Hexa. 2,4,34 [ed. Heimbach, 258-259]: «1. Dans le cas d’une
courée préexistante dont est immédiatement voisin un terrain nu appartenant à quelqu’un
d’autre, et que ce dernier veuille construire un local contigu au mur préexistant, en rez-dechaussée ou à étages, à condition que le mur préexistant soit un mur aveugle, qu’il soit permis au
possesseur du terrain nu d’élever ses bâtiments à la hauteur souhaitée, en fournissant, s’il s’y
appuie, la moitié du (prix du) mur. 2. Toutefois, s’il n’y appuie pas un immeuble couvert ou à
étages, mais un simple appentis, tandis que l’édifice préexistant est un immeuble à étages, alors
le propriétaire du terrain nu doit fournir le tiers du (prix du) mur, d’après l’estimation que les
experts auront fait de son prix.»; JA. 28 [ed. Saliou, 52] = Hexa. 2,4,35 [ed. Heimbach, 258-259]:
«1. Si le mur préexistant comporte des jours en archères, les locaux ne disposant d’aucune autre
source de lumière et les jours en archères étant là depuis dix ans, alors qui veut bâtir de novo doit
s’éloigner dudit mur de trois coudées un tiers. 2. Si, même privés de jours en archères, les
bâtiments disposent de sources de lumière situées d’un autre côté, alors il n’y pas d’intervalle à
ménager pour les jours en archères; au contraire la maison du possesseur du terrain nu s’appuiera
sur le local.»; JA. 30 [ed. Saliou, 54] = Hexa. 2,4,37 [ed. Heimbach, 260-261]: «1. Si le
propriétaire du terrain nu atteint les toits-terrasses du voisin en bâtissant et que les siennes
doivent être contigues, si le possesseur des bâtiments préexistants dispose du moyen permanent
126
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
parables són: d’una banda i respecte el primer grup, OSC 1188 i, d’altra
banda i respecte el segon, OSC 01-03, 12, 22, 40, 43-44, 58 i 65-66.89
Si s’accepta la nostra interpretació del significat de l’element
«aire», aleshores cal admetre que el problema que hom tractava d’evitar és que, com a resultat de l’activitat constructiva del veí en la seva
pròpia finca, un determinat edifici pogués restar privat de ventilació,
llums i vistes;90 però, després del que hem dit i sense gaire esforç,
de monter à ses toits-terrasses, qu’il ne soit pas permis alors à celui qui bâtit de neuf d’en avoir un
vers les siennes, en raison des torts qu’ils peuvent se causer réciproquement. 2. Si le constructeur
de novo veut lui aussi installer sur ses toits-terrasses un moyen permanent d’y monter, qu’il
surélève ces derniers de quatre coudées et demi par rapport au voisin: telle est en effet la hauteur
qui les empêchera de se porter tort réciproquement.»; JA. 31 [ed. Saliou, 54] = Hexa. 2,4,38 [ed.
Heimbach, 260-261]: «1. Si le possesseur de la maison préexistante ne dispose pas d’un moyen
permanent de monter à ses toits-terrasses, et si le propriétaire du terrain nu rejoint, en
construisant, les terrasses de l’édifice existant, qu’il lui soit permis de faire un tel aménagement,
à condition de construire sur ses toits-terrasses un garde-corps ou un muret, d’une hauteur de
trois coudées, entre les deux parties (de la terrasse), en raison de la gêne causée aux toitsterrasses de l’autre. 2. Dans ces conditions, il sera également permis à l’autre, s’il le veut, de faire
sur ses terrasses cet aménagement, à condition de fournir la moitié du prix du garde-corps.».
88. OSC 11. Vista en so de altre: «Encara que ningun Home no pot haver vista sobre altri, si
abans no guarda en so del seu.».
89. OSC 01. De atans en paret: «Primerament tot Hom puxa haver atans en paret propria, o
comuna, en paret pres de son vehi de lonc, e de traves, e exceptada luernera que aqui havia
posseida per trenta Anys, en sana pau, e sens contrast de aquell, e dels seus.»; OSC 02. De
luerna: «Item que si la haura posseida per trenta Anys, o la haura ab carta, e lo vehi hi vol haver
atans obrant, que sen ha alunyar de la dita luerna, o luernas per quatre pams de destre en cayre.»;
OSC 03. De paret mitgera: «Item que ningun Home no puxa carregar en paret que son vehi haura
feta, si be lo sotol es mitger, entro que haja pagat en tota aquella paret, o parets la meytat del preu
que haura costat, o ab ell se sie avengut.»; OSC 12. Cloenda de terrat: «Encara, que si dos vehins
son eguals en terrat, que abdosos se hajan tencat mitgers, ab tal manera que passatge, ne vista no
sie del hu al altre.»; OSC 22. Tanca de Alberc: «Encara, que tot Hom sie tingut de tancarse ab
son vehi, en lalberc en tres tapies dalt, e lo sotol sie mitger de la terra.»; OSC 40. Del mateix [=
Atans de paret mitgera]: «Encara, que en paret propria ni comuna nos deu carregar en tot, ne en
partida fins haja pagada la meytat, si be lo sotol es mitger.»; OSC 43. Tancas: «Encara, que si
ningu sera request de tancar ab son vehi, que ha a metre la meytat del sotol de la Terra, e si ell no
roman tancat axi com ell mateix, qui ho requerra, que no li es tengut de res a pagar, en tro que sie
tancat, axi com aquell sera, selvant lo sotol de la Terra quey deu metre la meytat, ço es a saber en
ort.»; OSC 44. Paret mitgera: «Encara, que en casas tro tres tapias dalt, e lo sotol sie mitger.»;
OSC 58. Tanca de Tarrat: «Encara, que com dos vehins, e mes seran en la Ciutat de Barcelona
eguals en Tarrats, o en Tauladas, que aquell qui primer pujara obrant, se haja a tancar, que
badador sobre aquell, o aquells no haja.»; OSC 65. Tanca de Tarrat: «Encara dehim, que tot hom
qui sie egual ab terrat ab dos vehins, se han a tancar a comunas messions.»; OSC 66. Del mateix
[= Tanca de Tarrat]: «Encara, que tot hom qui sie pus alt en terrat que son vehi, ques haja a
tancar, e tant alt, que vista no haja sobre ell, si doncs abans no guarda en ço del seu.».
90. Com és sabut, aquestes necessitats es satisfan normalment practicant obertures en els
murs dels edificis que, amb el terme genèric de finestres, es classifiquen en luminars i prospectives
en el benentès que les primeres només serveixen per deixar entrar la claror de la llum a l’interior
JAUME RIBALTA I HARO
127
podríem entendre que l’objectiu darrer era preservar les principals condicions d’habitabilitat de l’edifici. En conjunt, les solucions emprades
per aconseguir-ho es recondueixen a la distanciació; però, en el benentès que cal diferenciar dues vessants segons la dimensió tinguda en
de la construcció i, en canvi, les segones no sols permeten això sinó que també faciliten la visió
des de l’interior de l’edifici envers l’exterior. Amb aquesta formulació simplificada, entenem
reflectir la clàssica distinció del jurisconsult Paulus (D. 8,2,16 [Paul. 2 epit. Alf. dig.]: «Lumen id
est, ut caelum videretur, et interest inter lumen et prospectum: nam prospectus etiam ex
inferioribus locis est, lumen ex inferiore loco esse non potest.»). Tot i no ésser imprescindible en
aquest moment, cal tenir present que les OSC esmenten i regulen els següents tipus de finestres:
A) Finestres luminars:
A.a) «Lluerna». La lluerna era una finestra de dos a tres pams de destre d’alt per mig pam de
destre d’ample (0,471-0,7065 m. x 0,11775 m.) (OSC 50). Atesa la seva molt escassa amplada,
no sols resulta impossible a través seu veure el predi veí sinó que evidentment la seva utilitat es
reduïa a funcions luminars, és a dir, a rebre llum com succeix amb les «spieres» dels Costums de
Girona 33,1 (CG. 33,1: «Item est consuetudo in lucernis sive spieres positis in pariete privato vel
communi illius qui lucem acceperit per ipsas lucernas, si ipse lucerne extiterint per XXX annos
in pace et continue, quod ipse lucerne non possint claudi a parte adversa.» [Josep Maria PONS
GURI, Les col·leccions de costums de Girona. A cura de ...; Barcelona, 1988, 319-320]). Atesa
aquesta equiparació, cal recordar que les «spieres» o espitlleres eren «obertures rectangulars
llarges i estretes practicades en un mur o en una porta perquè hi entri la llum o per a disparar
des de dins.» (INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la llengua catalana: BarcelonaPalma-València, 1995, 792a, v. espitllera). Encara que en les OSC se les considera obertures
fraudulentes i, per tant, jurídicament nul·les, el fet que se les bandegi permet suposar que deuria
ésser pràctica corrent tractar d’obrir lluernes en les parets de tàpia (anomenats buials de tapia) a
través de deixar algun interstici entre els tapials en el moment de col·locar els motllos per
encaixar i pitjar el fang (OSC 20 i 63).
A.b) «Rajalera». Fou mèrit de Pella haver posat de relleu en contra de la tradició que la rajalera
no era una finestra de les dimensions d’un maó ni tampoc una finestra enreixada, sinó que
només era una expressió emprada per tal de denotar genèricament les finestres de llums (José
PELLA Y FORGAS, Tratado de las relaciones y servidumbres entre las fincas. Examen especial
de las Ordinaciones llamadas de Sanctacilia; Barcelona, 1901, 73-74) com les lluernes o les
croeres (OSC 61).
A.c) «Croera». La croera era una finestra de petites dimensions que es caracteritzava pel fet
d’estar normalment situada sota l’aler de la teulada i estar tapada per un creu de maons de tal
manera que s’impedia que hom s’hi pugués abocar a mirar i, per tant, només servia
exclusivament per donar llum a l’edifici.
A.d) «Finestra a cantó». En contra de la interpretació que entenia la finestra a cantó com la finestra
ubicada en la cantonada del predi veí per impedir l’obertura d’una altra de semblant, resulta més
adient considerar-la com una finestra de llums construïda amb una reixa de ferro o filat segons es
desprèn de les Costums de Nàpols i d’una consulta jurídica d’un dels fills de Càncer. En aquestes
condicions, no podia ésser, doncs, una finestra prospectiva sinó només luminar (OSC 46).
B) Finestres prospectives:
B.a) «Finestra per on passa un home». Amb aquesta expressió s’anomenaven en les OSC les
finestres prospectives, és a dir, aquelles finestres que per la seva grandària permetien l’entrada de
la llum i alhora poder veure l’exterior. Per tal d’establir les seves dimensions, l’OSC 61 les
defineix com aquelles a través de les quals pot passar un home tot matisant que no és rajalera, és
a dir, no és luminar.
128
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
compte: d’una banda i horitzontalment, la distància i, d’altra banda i
verticalment, la separació en el sentit que hom construeix una paret o
tanca que, a l’ésser suficientment alta i situada en el llindar que ambdues finques comparteixen, aïlla recíprocament els edificis sense necessitat de distanciar-los horitzontalment.
Si bé en determinats aspectes és possible identificar alguna similitud entre ambdues normatives, en aquest cas cal destacar la gran diferència que les separa i que radica en la seva orientació general: mentre
Julià d’Ascalona segueix la tendència del dret romà a considerar que la
regulació per defecte és la distància (Hexa. 2,4,23. 28 i 32-33)91 i
només per via excepcional i voluntària els veïns poden pactar i avindre’s a compartir un mur tot constituint una situació de mitgeria (Hexa.
2,4,34-35 i 37-38),92 les OSC acullen un plantejament completament
91.
Construir prescindint del mur aliè: distància (Hexa. 2,4,23.28.32-33)
Supòsit
Factors
Regulació
Hexa. 2,4,23: construir edifici
edifici urbà i de planta baixa
distància: 10 peus i pot obrir
finestres lliurement
Hexa. 2,4,28: enlairar edifici
(2, 3 o més nivells)
si els edificis són urbans
i d’igual condició
distància: 10 peus
Hexa. 2,4,28: enlairar edifici
(2, 3 o més nivells)
si els edificis són urbans
i de desigual condició
distància: 20 peus
Hexa. 2,4,28: enlairar edifici
(2, 3 o més nivells)
si els edificis són rurals,
no importa la seva condició
distància: 10 peus
Hexa. 2,4,32: construir balcó
front un balcó o finestres preexistents
distància: 10 peus
Hexa. 2,4,33: obrir finestres
en paret cega
Hexa. 2,4,33: obrir finestres
en paret cega
si el veí té finestres prospectives
i es vol obrir finestres luminars
si el veí té finestres prospectives
i es vol obrir finestres prospectives
distància: 3,5 colzes del paviment
i sòl del seu edifici
distància: 20 peus
92.
Construir aprofitant el mur aliè: mitgeria (Hexa. 2,4,34-35 i 37-38)
Supòsit
Factors
Regulació
Hexa. 2,4,34: construir
en solar buit
Hexa. 2,4,34: construir
en solar buit
Hexa. 2,4,35: construir
en solar buit
Hexa. 2,4,35: construir
en solar buit
si el mur del veí és cec i s’edifica a igual
o més alçada de l’edifici veí
si el mur del veí és cec i s’edifica a menys
alçada de l’edifici veí
si el mur del veí té finestres, les ha posseït durant
10 anys i l’edifici no té cap altra finestra
si el mur del veí té finestres, les ha posseït durant
10 anys i l’edifici té finestres en una altra banda
despeses: 1/2 del mur
despeses: 1/3 del mur
distància: 3 1/3 colzes
constructor pot unir la seva casa
(= mitgeria pagant despeses) perquè
les finestres no gaudeixen del dret de
possessió
129
JAUME RIBALTA I HARO
invers ja que la regulació per defecte és la mitgeria forçosa (OSC 0103, 12, 22, 40, 43-44, 58 i 65-66)93 i hom només se’n pot substreure si
ha assolit, per prescripció adquisitiva o títol escrit, la possessió de les
finestres existents. En aquest darrer cas, el veí resta obligat a respectarles tot deixant un espai de separació, anomenat androna,94 entre la construcció pròpia i l’aliena (OSC 11).
Hexa. 2,4,37: construir fins
igualar la taulada del veí
si el veí té accés quotidià a la seva taulada
Hexa. 2,4,38: construir fins
igualar la taulada del veí
si el veí no té accés quotidià a la seva taulada
constructor no pot fer accés a la
seva taulada perquè no es molestin
mútuament a no ésser que enlairi el
seu edifici 4,5 colzes per sobre de
l’edifici veí perquè aquesta alçada
atura les molèsties mútues
constructor pot fer accés a la seva
taulada fent una tanca de separació de
3 colzes d’alt entre ambdós i pagant
la 1/2 de les despeses
93.
Construir aprofitant el mur aliè: mitgeria
(OSC 01-03, 12, 22, 40, 43-44, 58 i 65-66)
Supòsit
Factors
Regulació
OSC 01, 03 i 40:
atans a mur del veí
és possible a menys que el veí
posseixi una lluerna adquirida
per prescripció (OSC 01)
si el veí posseix una lluerna
adquirida per prescripció
o amb títol escrit
despeses: 1/2 del mur (OSC 03 i 40)
OSC 02: atans
a mur del veí
OSC 22, 43 i 44: construir
tanca de separació (alberc,
hort i casa)
OSC 12 i 65: construir si els veïns construeixen
tanca de separació
simultàniament
en terrats igualats
OSC 58: construir
si els veïns no construeixen
tanca de separació
simulàniament
en terrats d’igual
alçada
OSC 66: construir tanca
de separació en terrats
de desigual alçada
distància: 4 pams «en cayre» del mur (és a dir,
espai quadrat de 4 pams de costat que s’anomena
androna)
tanca: 3 tàpies d’alt i despeses a mitges si resta tancat
despeses: a comunes messions (OSC 65), és a dir,
cada veí assumeix la 1/2 de les despeses de construir
la tanca (OSC 12); la tanca serveix perquè no hi hagi pas
ni vista entre ells (OSC 12)
el veí que primer edifica, construeix la tanca i es
sobreentén que, quan l’altre edifiqui, li haurà d’abonar
la 1/2 de les despeses; la tanca serveix perquè
no tingui vista sobre l’altre veí
el veí que té l’edifici més alt construeix la tanca perquè
no tingui vista sobre l’inferior a no ésser que abans tingui
vista sobre el seu predi, és a dir, que entre ambdós edificis
hi hagi una distància de separació (= androna)
94. Androna és el terme amb què tradicionalment s’ha identificat l’espai quadrangular de
quatre pams de destre de costat «en cayre» que establia l’OSC 02 (al respecte, vid. supra n. 89 pel
text i el quadre de la n. 93). Amb independència de quina s’esculli (Pompeu FABRA, Diccionari
general de la llengua catalana. Revisat i ampliat per Josep Miracle; Barcelona, 19777, 105a, v.
androna: «Llenca estreta de terreny sense edificar entre dues cases contigües.»; Antoni M.
ALCOVER et Francesc de B. MOLL, Diccionari català-valencià-balear. Inventari lexicogràfic i
etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals; Palma de
Mallorca, 1985, I, 673a, v. androna: «Carreró o passadís estret entre dues cases per donar-los
130
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
claror i passatge.»; INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la llengua catalana;
Barcelona-Palma-València, 1995, 110a, v. androna: «Carreró o pas públic d’amplària molt
reduïda entre dues parets contigües.»), la seva definició suggereix directament la imatge de
l’ambitus romà ja que, si bé l’OSC 02 es preocupa del cas d’una lluerna adquirida per escriptura
o prescripció que esguarda una finca sense edificar tot establint l’obligatorietat de l’androna com
a mitjà per a que el veí no la pugui tancar a l’edificar i atansar-se-li, res no impediria que un
primer constructor legalment assabentat deixés prèvia i preventivament la corresponent androna
per assolir aleshores la possibilitat d’establir en la seva edificació i sense inconvenients tota mena
de finestres i, d’actuar semblantment ambdós veïns, la grandària de l’androna es duplicaria de tal
manera que l’espai entre edificacions seria de vuit pams de destre (1,884 m.). D’alguna manera i
tot funcionant com a contrapes del general caràcter restrictiu de les OSC respecte les obertures,
es podria arribar a pensar que el plantejament subjacent en les OSC és precisament aquest: si
hom vol tenir finestres envers el veí, cal respectar l’androna com a regla de comportament i
retornar d’alguna manera al plantejament originari de l’ambitus romà per via suggestiva i no pas
legal. D’altra banda, els que han tractat d’escatir les arrels etimològiques d’aquest terme han
ensopegat amb un veritable atzucac etimològic. En primer lloc, cal remarcar que el colpidor
silenci dels diccionaris etimològics llatins (Ernout-Meillet i Walde-Hofmann) s’explica per les
arrels gregues de la paraula com ho palesa l’Oxford Latin Dictionary tot oferint-ne després dues
accepcions basades en Fest, Vitruvi i Plini: «1. The men’s apartment in a house (FEST. 22 M). 2.
A passage or corridor (VITR. 6,7,5; PLIN. Ep. 2,17,22).» (Oxford Latin Dictionary. Edited by
P.G.W. GLARE; Oxford, 1982, 128b, v. andron); aquestes mateixes fonts són acollides en el
Thesaurus Linguae Latinae; Lipsiae, 1900-1906, II, 38,56-65 i Mau les emprà per definir el
terme en la seva accepció llatina (MAU, «!<*Df<» in Paulys Real-Encyclopädie der classischen
Altertumswissenschaft. Neue bearbeitung. Herausgegeben von Georg WISSOWA; Stuttgart, 1894,
I, 2161) i Vitruvi fou emprat per posar de relleu com el mateix terme tingué significats diferents
en cadascuna de les llengües esmentades: «I. men’s apartment in a house, banqueting-hall. II.
among the Romans, passage between two courts of a house (VITR. 6,7,5).» (Henry George
LIDDELL et Robert SCOTT, A Greek-English Lexicon. Compiled by ... A New Edition Revised and
Augmented throughout by Sir Henry Stuart JONES with the Assistance of Roderick MCKENZIE;
Oxford, 19519, I, 129b). No cal dir que, havent estat confegides amb criteris completament
diferents, la coincidència de definicions entre els dos diccionaris oxonienses no deixa de cridar
l’atenció i exigeix la lectura directa de les fonts esmentades per esbrinar a què obeeix. Segons
Pella (José PELLA Y FORGAS, Tratado de las relaciones y servidumbres entre las fincas. Examen
especial de las Ordinaciones llamadas de Sanctacilia; Barcelona, 1901, 137-138), la primera i
més antiga referència que coneixia del terme androna era Vitruvi i, de fet, l’única ja que no
esmenta Fest ni tampoc Plini. En VITR. De arch. 6,7,5, Vitruvi defineix l’androna com aquell
passadís estret que, en les cases gregues, comunicava l’atrium i el peristylum. Però, el mateix
autor afegeix tot seguit un aclariment certament desconcertant: aquest passadís reb el nom en
grec de mesauloe i la mateixa peça domèstica és coneguda pels romans com androna i, a més,
aquest mateix terme en grec indica l’habitació que, reservada als homes, aquests empraven per
fer-hi els seus banquets, és a dir, l’equivalent masculí del gineceu i que els romans anomenaven
oecus (VITR. De arch. 6,7,5: «Inter duo autem peristylia et hospitalia itinera sunt, quae mesauloe
dicuntur, quod inter duas aulas media sunt interposita; nostri autem eas andronas appellant. Sed
hoc valde est mirandum, nec enim graece nec latine potest id convenire. Graeci enim andronas
appellant oecus, ubi convivia virilia solent esse, quod eo mulieres non accedunt.» [VITRUVIUS,
De architectura. Edited from the Harleian manuscript 2767 and translated into english by Frank
GRANGER; Cambridge-London, 1934, II, 48]) i, d’altra banda, Pella no es va perdre gran cosa al
no tenir en compte Plini perquè aquest només esmenta l’existència d’aquest passadís i, per tant,
confirma l’accepció llatina del terme (PLIN. Ep. 2,17,22: «Tam alti abditique secreti illa ratio,
quod interiacens andron parietem cubiculi hortique distinguit atque ita omnem sonum media
inanitate consumit.» [PLINIUS CAECILIUS SECUNDUS, Epistulae. With an english translation by
William MELMOTH. Revised by W.M.L. HUTCHINSON; Cambridge-London, 1915, I, 160]). Sens
JAUME RIBALTA I HARO
131
dubte, la coincidència entre ambdues fonts i, sobretot, l’autoritat de Vitruvi han dut a què els
arqueòlegs admetin i/o utilitzin la seva definició (P. MONCEAUX, «Domus» in Ch. DAREMBERG et
Edm. SAGLIO, Dictionnaire des antiquités grecques et romaines; Paris, 1892, II.1 [Reedició
anastàtica: Graz, 1969, II.1, 337a-362b, esp. 344b, 348a i 352b]; A.G. MCKAY, Houses, Villas
and Palaces in the Roman World; Southampton, 1975, 35, fig. 9 on s’hi pot veure el plànol de la
pompeiana Casa de les Noces d’Argent i allí s’identifica amb la lletra p l’andron com el passadís
estret que comunicava l’atrium tetràstil —lletra d— amb el peristylum —lletra r—; Robert
ETIENNE, La vida cotidiana en Pompeya. Traducción de Flor Herrero Alarcón; Madrid, 1996,
283; Pedro Ángel FERNÁNDEZ VEGA, La casa romana; Madrid, 1999, 162). Però, aquest
embolic filològic no restaria complet si no tinguéssim en compte la definició de Fest que, malgrat
no haver estat computada per cap dels autors fins ara esmentats ni tan sols per rebutjar-la, somou
d’alguna manera la seguretat explicativa de Vitruvi: segons Fest, l’andron era una peça
domèstica longitudinalment estreta on vivien els homes (FEST. De Verb. Sign. sv. andron [ed.
LINDSAY, 20]: «Andron locus domicilii appellatur angustior longitudine, in quo viri plurimi
morabantur, ut gynaeceum a mulieribus.»). Evidentment, aquesta definició festina aplega
conjuntament el significat del terme grec andron (lloc on viuen els homes) i la configuració
arquitectònica que correspon als termes grec mesauloe i llatí androna (peça de la casa estreta i
llarga) i això explica la discordant concòrdia dels dos diccionaris oxonienses. Aquesta estranya
situació pot explicar-se de dues maneres completament diferents: o bé és el resultat d’un procés
històric de canvi de significat d’un terme i Fest expressa el moment de transició (com a resultat
de l’assumpció romana del model de casa hel·lenística, el terme grec andron que identificava una
determinada habitació per la seva funció va perdre aquesta accepció social perquè el llatí ja
disposava del terme oecus per expressar-la i, enlloc de bandejar-lo, el terme fou adoptat i adaptat
en llatí per indicar estrictament la seva fesomia arquitectònica de passadís llarg i estret que
comunicava atrium i peristylum) o bé, proveïts d’una certa malfiança, la definició de Fest podria
ésser un d’aquells —no gaire estranys perquè n’hi ha d’altres exemples— errors que, sense mala
fe i tot encetant una pràctica que avui en dia encara té adeptes, cometien els antiquaris romans en
l’exercici del que podríem qualificar com etimologia de cafè (si bé és impossible de demostrar,
estem plantejant la hipòtesi que Fest hagués confegit una etimologia ad hoc en el sentit que,
després d’explicar la configuració arquitectònica del passadís —que cal suposar idèntica en
ambdues llengües—, hagués acudit a la llengua grega per explicar-ne la seva funció tot retornant
en llatí a l’originari concepte grec). Si bé és cert que el to irònic que hem emprat en la segona
possibilitat ja dóna a entendre que personalment ens decantem per la primera, ambdues
acondueixen al mateix resultat en el pertocant als nostres interessos perquè la segona només és
una forma —potser una mica malcarada— de qüestionar la vàlua del testimoni festí. No cal dir
que el pas subsegüent fins arribar a l’accepció catalana que ens interessa no és gaire difícil: si els
romans entenien per androna un passadís estret i llarg entre dues parets i dins d’una mateixa casa,
l’accepció catalana només representa traslladar el concepte a l’exterior per indicar el passadís
estret i llarg que separa dues parets de cases diferents i contigües, és a dir, un carreró. Però, el fet
que sigui un procés conceptualment senzill no garanteix —en contra del que hom podria
suposar— que sigui fàcilment documentable ja que les referències disponibles ens el presenten
com ja completament acabat o, altrament dit, les fonts medievals només coneixen carrerons; Du
Cange va aplegar un nodrit conjunt de testimonis que així ho demostren i, fent costat del
sovintejat recurs d’equiparar l’androna al terme angiportus (aproximació, d’altra banda,
considerada improbable per Pella), cal destacar la següent definició que s’atribueix a Joannes de
Janua et Breviloq.: «Androna, est spatium inter duas domos. Androneum est locus domicilii, ubi
multi viri habitant, sicut Gynaecaeum dicitur locus, ubi multae mulieres conveniunt.» (Carolus
DU FRESNE DOMINUS DU CANGE, Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis. Conditum a ...;
Paris, 1883 [Reedició anastàtica: Graz, 1954, I, 247a-b, esp. a]). A títol de curiositat i alhora
exemple dels perills de l’etimologia aficionada, Du Cange ofereix a la fi de la veu la seva opinió
sobre l’origen del terme androna: «Hinc ab antrum, non absurde deduci potest huiusce vocis
origo.». Després del que hem vist, resulta valder qualsevol comentari. Si bé és evident que la
132
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
definició d’androneum s’ha bastit a la llum de Fest, també ho és que l’autor tingui cura de
diferenciar el terme androna tot atorgant-li un clar i aproximatiu significat de carreró. Tot i ésser
molt més modern, la manca de qualsevol testimoni exemplificatiu no permet valorar l’encert o no
de la definició aportada per Niermeyer: «Androna (gr.): ruelle, couloir, portique, galerie - ally,
passage, portico, gallery.» (J.F. NIERMEYER, Mediae Latinitatis Lexicon Minus. Composuit ...;
Leiden, 1976, 43b). Però, la quantitat i qualitat de la informació aplegada per Du Cange van ésser
insuficients a l’historiador del dret italià Pertile per entendre tres capítols dels estatuts ciutadans
de Bologna i Treviso de tal manera que, segons ell, el terme androna que hi compareixia només
podia indicar una fogna, és a dir, una claveguera la qual cosa ens adreça envers una nova vessant
del problema (Antonio PERTILE, Storia del Diritto italiano dalla caduta dell’Impero romano alla
Codificazione. IV. Storia del Diritto privato; Padova, 18772 [Reedició anastàtica: Bologna, 1966,
§ 145, 373, n. 13] on s’acullen els textos que fonamenten l’afirmació i que, tot seguit, reproduïm:
Stat. Bonon. 1253, I.30: «Si aliquis voluerit purgare andronam comunem, super qua quilibet
consortum habet sedilia, possit hoc facere etiam invito consorte, et potestas teneatur, secundum
portionem androne allicui contingentem, ad restitutionem expensarum faciendam fieri ei qui
purgare fecit.»; Stat. di Treviso, I.9.19: «Teneantur publicatores quum eis fuerit denuntiatum de
aliquibus qui haberent sedilia super aliqua androna, vel qui uterentur aliquo sedili super aliqua
androna qui curreret ad viam etc.»; Stat. di Treviso, I.9.21: «Qui haberet inter se et vicinum
andronam quae extendatur ad porticus domus, cooperiri faciat illam quantum est porticus, ita
quod homines possint inde transire.»). No cal massa esforç per admetre que es tractava d’una
claveguera si tenim en compte que el capítol bolognès i el primer de Treviso plantejen la
necessitat de netejar-la (purgar-la, diuen els textos) a càrrec dels veïns implicats i, d’altra banda,
el segon capítol de Treviso exigeix cobrir-la per tal que les persones hi puguin transitar per
damunt. Però, en contra del que sembla, no sóm pas davant d’una extravagància o particularisme
italià sinó que aquesta mateixa accepció resta present, com les altres, en la llengua francesa
(Walther von WARTBURG, Französisches Etymologisches Wörterbuch. Eine darstellung des
galloromanischen sprachschatzes; Tübingen, 1948, I, 94b, s.v. andron on, després de la definició
genèrica de gang [= camí o pas en alemany], hi ha les següents repartides entre els diferents
dialectes francesos: petite rue, espace entre deux maisons, cul-de-sac, cachette, latrines) i també
en la catalana (Antoni M. ALCOVER et Francesc de B. MOLL, Diccionari català-valencià-balear.
Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i
dialectals; Palma de Mallorca, 1985, I, 673a, v. androna: «2. Conducte subterrani per on se’n van
les aigües sobreres o brutes (Val., Alcoi); cast. albañal.»). Però, el fet que avui en dia hagi acabat
essent un dialectalisme valencià no ens ha de dur a engany perquè, d’acord a un seguit de dades
alto-medievals, resulta que precisament aquesta era l’accepció regnant a Barcelona i la seva
rodalia entre mitjan segle XI i inicis del XII (al respecte, vid. les vuit referències documentals dels
Libri Antiquitatum de la Catedral de Barcelona que estan aplegades en el Glossarium Mediae
Latinitatis Cataloniae ab anno DCCC usque ad annum MC. Conditum ab M. BASSOLS DE
CLIMENT. Conficiendum curavit Iohannes BASTARDAS; Barcinone, 1960-1985, I, 101-102, v.
androna que es resumeixen amb la següent definició: «albañal, conducto por donde pasan las
aguas sucias o sobrantes.»). En una nota a peu de plana que hi ha a la fi d’aquesta mateixa veu,
els compiladors del glossari van sentir la necessitat d’explicar que el terme androna té, en català,
l’altre significat de passadís o carreró que ja coneixem, les arrels del qual arriben fins a Vitruvi i
que, com el context dels documents no permet escatir-ho, podria ésser que alguna de les
referències documentals adduïdes tingués aquest altre significat. La història vista a l’inrevès o,
senzillament, s’oblidaren d’incloure la corresponent citació del Du Cange?. Per aquesta darrera
accepció de claveguera, ens podem estalviar la recerca d’una explicació perquè ja la va dreçar
Coromines en els següents termes: «Com que aquests espais, tant o més sovint que per a la llum,
s’usen per a escorriments i desaigües, s’explica que cap ací hagi anat l’evolució semàntica en
terres valencianes i que allà s’hagi estès també a l’ambient rural i hortícola, fora dels recintes
urbans.» (Joan COROMINES, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana per ...
amb la col·laboració de Joseph GULSOY i Max CAHNER; Barcelona, 1980, I, 310b-311a, esp.
JAUME RIBALTA I HARO
133
IV.3. Els problemes i les seves solucions
Després de l’anterior anàlisi, podem afirmar que els dos cosos normatius que hem estudiat resten acomunats no sols temàticament (ambdós estan bàsicament centrats en les relacions de veïnatge vinculades
amb l’edificació) sinó que també són substancialment semblants els
problemes abordats i les solucions establertes. Però, si bé ha estat present al llarg de la nostra exposició, aquesta darrera afirmació assolirà la
seva dimensió completa amb la síntesi que tot seguit encetem i que després ens permetrà valorar els resultats assolits.
IV.3.A. Els problemes: immissions (i privacions) que es pretén evitar
i béns jurídics que es pretén protegir
En el nostre plantejament inicial, ja hem remarcat com les immissions s’han de considerar com l’eix vertebrador entorn del qual giravolten les relacions de veïnatge. En la presentació de la nostra anàlisi
comparativa dels preceptes, hem posat de relleu com la historiografia
ha tingut dificultats a l’hora d’establir el significat concret de la tipologia de Julià d’Ascalona i, per evitar qualsevol apriorisme, havíem decidit posposar-ne el seu estudi fins el moment en què haguéssim efectuat
l’anàlisi de les normes aplegades. Arribats a aquest punt, ja estem en
condicions d’endinsar-nos-hi i, per fer-ho, és evident que ens cal l’ajut
de la matriu conceptual romana.
IV.3.A.a. Concepte i tipus d’immissions: l’experiència jurídica romana
clàssica com a punt de partida 95
Els termes immissio, immittere i les seves corresponents formes
gramaticals compareixen en les fonts jurídiques romanes per indicar
310b). Però, si en aquest cas acudir a la idea d’una «vall o trinxera que serveix per a
l’escorriment de les aigües» és una explicació clara, senzilla i irrefusable, no passa el mateix
amb la que més endavant (en la següent columna) es basteix per explicar —de cop, en un sol pas
i per via d’una naturalitat que, com no se n’explicita el procés, resulta màgica i misteriosa— la
transformació del significat de l’andron grec envers l’androna entesa com a carreró que, tot
seguit, reproduïm perquè qualsevol comentari hi seria de més: «Es pot suposar que primer es
diria de les habitacions dels esclaus i mossos, que serien a les parts més humils dels baixos de la
casa, i des d’ací el mot passava naturalment a l’espai adjacent entre una casa i l’altra.».
95. Per les immissions en el dret romà clàssic, vid. Alan RODGER, Owners and Neighbours
in Roman Law; Oxford, 1972; Justo GARCÍA SÁNCHEZ, Teoría de la immissio; Oviedo, 1999
134
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
que una determinada activitat constitueix una ingerència o invasió de
l’esfera jurídica aliena.96 Però, com passa amb d’altres termes d’assenyalada importància, l’abundor quantitativa de referències no resol la
primera i més substancial de les qüestions: enlloc no hi ha una —encara que sigui mínima— definició i, com en d’altres casos, han estat els
juristes i historiadors (en aquest cas, la Pandectística de la segona meitat del segle XIX) els que l’han hagut de bastir o, essent exactes, l’han
reconstruït inductivament. En el fons, és el preu —que nosaltres
paguem— de l’exquisit formalisme que els jurisconsults romans practicaven. En aquesta reconstrucció, ha assolit un paper destacat D.
8,5,8,5-7 [Ulp. 17 ad ed.]97 perquè, sens dubte, és el text més significatiu de tots els disponibles.
Amb una encomiable economia de mitjans expressius i una certa
dosi d’erudició històrica, Ulpià ens presenta no sols la problemàtica
jurídica sinó també el seu principi vertebrador: d’una banda, resta clar
que qualsevol estat de la matèria pot constituir l’objecte d’una immis-
(orig. 1975); Joseph PLESCIA, «The Development of the Exercise of the Ownership Right in
Roman Law» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 88 (1985), 181-207; J. Michael
RAINER, Bau- und nachbarrechtliche Bestimmungen im klassischen römischen Recht; Graz,
1987; J. Michael RAINER, «Die Immissionen: Zur Entstehungsgeschichte des § 906 BGB» in
Vestigia iuris romani. Festschrift für Günter Wesener zum 60. Geburtstag am 3. Juni 1992; Graz,
1992, 351-376; Renate FISCHER, Umweltschützende Bestimmungen im römischen Recht;
Aachen, 1996; M. Carmen JIMÉNEZ SALCEDO, El régimen jurídico de las relaciones de
vecindad en derecho romano; Córdoba, 1999.
96. Per les diferents accepcions d’aquests termes, vid. Oxford Latin Dictionary. Edited by
P.G.W. GLARE; Oxford, 1982, 836a, s.v. immissio i 836a-c, s.v. immitto; Thesaurus Linguae
Latinae; Lipsiae, 1934-1964, VII.1, 466, s.v. immissio i 468-472, s.v. immitto; H.G. HEUMANN,
Handlexicon zu den Quellen des römischen Rechts; Jena, 18958, 238a-b, s.v. immittere.
97. D. 8,5,8,5-7 [Ulp. 17 ad ed.]: «5. Aristo Cerellio Vitali respondit non putare se ex
taberna casiaria fumum in superiora aedificia iure immitti posse, nisi ei rei servitutem talem
admittit. Idemque ait: et ex superiore in inferiora non aquam, non quid aliud immitti licet: in suo
enim alii hactenus facere licet, quatenus nihil in alienum immittat, fumi autem sicut aquae esse
immissionem: posse igitur superiorem cum inferiore agere ius illi non esse id ita facere.
Alfenum denique scribere ait posse ita agi ius illi non esse in suo lapidem caedere, ut in meum
fundum fragmenta cadant. Dicit igitur Aristo eum, qui tabernam casiariam a Minturnensibus
conduxit, a superiore prohiberi posse fumum immittere, sed Minturnenses ei ex conducto teneri:
agique sic posse dicit cum eo, qui eum fumum immittat, ius ei non esse fumum immittere. Ergo
per contrarium agi poterit ius esse fumum immittere: quod et ipsum videtur Aristo probare. Sed
et interdictum uti possidetis poterit locum habere, si quis prohibeatur, qualiter velit, suo uti. 6.
Apud Pomponium dubitatur libro quadragensimo primo lectionum, an quis possit ita agere
licere fumum non gravem, puta ex foco, in suo facere aut non licere. Et ait magis non posse agi,
sicut agi non potest ius esse in suo ignem facere aut sedere aut lavare. 7. Idem in diversum
probat: nam et in balineis, inquit, vaporibus cum Quintilla cuniculum pergentem in Ursi Iuli
instruxisset, placuit potuisse tales servitutes imponi.».
JAUME RIBALTA I HARO
135
sió (representant l’estat líquid i gasós, Aristó esmenta l’aigua i el fum
i, a través d’Alfè, l’estat sòlid hi és representat per les esberles de pedra
que, resultat d’una extracció efectuada en la pròpia finca, cauen en l’aliena) i, d’altra banda i extret d’Aristó, s’afirma com a principi «in suo
enim alii hactenus facere licet, quatenus nihil in alienum immittat» (en
el seu hom pot fer [el que vulgui] mentre no immissioni en l’aliè).98
Atenint-nos estrictament al text examinat, dos extrems són clars: dins
de la seva finca, el propietari exerceix el seu dret de propietat i, en principi, pot fer el que li vingui de gust; però, amb un límit identificat amb
la prohibició d’introduir substàncies materials en la finca aliena. Per
assolir una perspectiva més exacta i completa, cal afinar aquest concepte tenint en compte algunes remarques.
En primer lloc, un problema que sembla lingüístic però que no ho
és: per referir-nos al concepte immissió hem emprat un seguit de termes com si fossin sinònims (ingerència, invasió, introducció) i, de fet,
se’n poden afegir d’altres de semblants com, per exemple, intromissió,
immixtió, immisció, etc.; però, cal anar en compte amb un detall força
important que podem enunciar així: si bé totes les invasions, etc. són
immissions, les immissions no són —no tenen perquè necessàriament
ésser— invasions, etc. La teoria dels conjunts ho explicaria fàcilment
dient que les invasions, etc. són diferents subconjunts inscrits dins del
concepte d’immissió. Altrament dit, el concepte immissió engloba dues
situacions que, des d’un punt de vista jurídic, cal distingir i ho fem
emprant els habituals termes llatins: facere in alienum i immittere in
alienum. La diferència entre ambdós és la següent:
1) l’expressió facere in alienum identifica aquella situació en què
una persona acompleix una determinada activitat directament en la
finca aliena (per exemple, llançar-hi fems o escombraries); com és evident, es tracta d’ingerències directes que lesionen el dret de propietat
del veí i, considerades intolerables, resten completament prohibides,
és a dir, no s’admet cap mena ni grau de tolerància. Si bé són immissions i entren dins de la prohibició enunciada per Ulpià, hom tendeix
a bandejar-les del concepte d’immissió perquè, com normalment són
98. Per la solució dels problemes exegètics que planteja aquest text, vid. Francesco DE
MARTINO, «D. 8,5,8,5: i rapporti di vicinato e la tipicità delle servitù» in Studia et Documenta
Historiae et Iuris; núm. 8 (1942), 136-141 [= in Diritto, economia e società nel mondo romano.
I. Diritto privato; Napoli, 1995, 521-526]; Hans Julius WOLFF, «Zur frühnachklassischen
Kommentierung der Klassikerschriften» in Iura. Rivista internazionale di diritto romano e
antico; núm. 3 (1952), 132-141, esp. 135-137.
136
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
una perturbació de la possessió, el veí se’n pot desfer a través de la tutela interdictal.99
2) en canvi, hom reserva l’expressió immittere in alienum per
identificar les immissions en estricte sentit jurídic i, de fet, es tracta
d’un d’aquells estranys casos en què la llengua agafa el rabe per les
fulles perquè indica aquella situació en què una persona acompleix una
determinada activitat en el seu propi predi i aquesta activitat extén els
seus efectes, repercuteix, en la finca aliena tot causant danys o molèsties al veí. Aprofitant l’expressivitat del llatí, podríem dir que es tracta
d’un facere in suo que té com a conseqüència un immittere in alienum.
D’acord amb aquesta definició, hom distingeix dos possibles supòsits:
les anomenades immissions directes (per exemple, els fums que, com a
resultat de la fabricació de formatges en la nostra finca, es propagen
envers l’edifici veí100 o bé les aigües brutes que una bugaderia introdueix en la finca aliena)101 i indirectes (per exemple, posar en perill els
fonaments de l’edifici veí com a conseqüència de les excavacions profundes que efectuem en la nostra finca).102 Però, l’important és el
següent: si bé jurídicament limitades (cal no oblidar la prohibició enunciada per Ulpià), aquestes immissions en sentit estricte no sempre estan
prohibides o, altrament dit, admeten un cert grau de tolerància perquè,
ja sigui per com es produeixen o bé la mínima intensitat, no suposen un
greu perjudici per qui les pateix (per exemple, l’aigua que, emprada per
fregar, expandeix els seus efectes a casa del veí o el moderat fum que
surt i es propaga al veí a l’encendre el foc domèstic)103 i, per tant, poden
99. Per la tutela interdictal de la higiène i la corresponent interpretació jurisprudencial, vid.
Andrea DI PORTO, «La tutela della salubritas fra editto e giurisprudenza. Il ruolo di Labeone. I.
Acque» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 91 (1988), 459-570; Andrea DI
PORTO, «II. Cloache e salubrità dell’aria» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 9293 (1989-1990), 271-309 [Reedició conjunta d’ambdós articles: Andrea DI PORTO, La tutela
della «salubritas» fra editto e giurisprudenza. I. Il ruolo di Labeone; Milano, 1990].
100. D. 8,5,8,5 [Ulp. 17 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 97).
101. D. 39,3,3,pr. [Ulp. 53 ad ed.]: «Apud Trebatium relatum est eum, in cuius fundo aqua
oritur, fullonicas circa fontem instituisse et ex his aquam in fundum vicini immittere coepisse:
ait ergo non teneri eum aquae pluviae arcendae actione. Si tamen aquam conrivat vel si spurcam
quis immittat, posse eum impediri plerisque placuit.».
102. D. 39,2,24,12 [Ulp. 81 ad ed.]: «Item videamus, quando damnum dari videatur:
stipulatio enim hoc continet, quod vitio aedium loci operis damnum fit. Ut puta in domo mea
puteum aperio, quo aperto venae putei praecisae sunt: an tenear?. Ait Trebatius non teneri me
damni infecti: neque enim existimari operis mei vitio damnum tibi dari in ea re, in qua iure meo
usus sum. Si tamen tam alte fodiam in meo, ut paries tuus stare non possit, damni infecti
stipulatio committetur.».
103. D. 8,2,19,pr. [Paul. 6 ad Sab.]: «Fistulam iunctam parieti communi, quae aut ex
castello aut ex caelo aquam capit, non iure haberi Proculus ait: sed non posse prohiberi vicinum,
JAUME RIBALTA I HARO
137
ésser tolerades dins d’uns límits que es fixen tenint en compte l’ús
normal i el costum existent en l’indret.104 En aquest sentit, resulta il·lustratiu D. 8,5,8,6 [Ulp. 17 ad ed.]: efectuant una reductio ab absurdum,
Pomponi planteja que el propietari no té necessitat d’emprar una actio
confessoria per establir el seu dret a encendre el foc domèstic i del qual
en surten fums modestos envers el veí com tampoc li cal acudir a l’actio confessoria per poder-se seure o rentar en la seva finca. Evidentment, resta implícit que una eventual decisió contrària seria absurda.
En segon lloc i un cop vist que la introducció d’un element en la
finca aliena no esgota la tipologia de les immissions, cal afinar el concepte en un doble i entrelligat sentit: d’una banda, resulta més encertat
entendre la immissió com la repercussió, perturbació o efecte molest o
damnós que, en la finca aliena, ocasiona una activitat efectuada en la
nostra i, d’altra banda i atès que el significatiu és el resultat i no l’agent
causant, cal admetre que, al costat de les immissions substancials o
materials que presentava Ulpià, n’hi pot haver d’altres de caràcter
incorporal o immaterial (per exemple, calor, humitats, pudors, etc.)105
quo minus balineum habeat secundum parietem communem, quamvis umorem capiat paries:
non magis quam si vel in triclinio suo vel in cubiculo aquam effunderet. Sed Neratius ait, si talis
sit usus tepidarii, ut adsiduum umorem habeat et id noceat vicino, posse prohiberi eum.»; D.
8,5,8,6 [Ulp. 17 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 97).
104. Rudolf von JHERING, «Zur Lehre von den Beschränkungen des Grundeigenthümers
im Interesse der Nachbarn» in Jahrbüchern für die Dogmatik des heutigen römischen und
deutschen Privatrechts; núm. 6 (1862), 81-130 [= in Gesammelte Aufsätze aus den ...; Jena,
1882, II, 22-66; Reedició anastàtica: Aalen, 1969, II, 22-66]. Tot i que aquest treball de Jhering
és el més representatiu i ha estat considerat com el punt de referència, els elements d’aquesta
teoria formaven part de l’ambient jurídic alemany d’aquell moment com ho palesen els
següents treballs: SPANGENBERG, «Einige Bemerkungen über das Nachbarrecht» in Archiv für
die civilistische Praxis; núm. 9 (1826), 265-272; REINHARD, «Ueber das Recht des
Eigenthümers, gegenüber dem Nachbarrecht und dem Recht auf Entschädigung. Dabei
insbesondere von der cautio damni infecti und der actio negatoria» in Archiv für die
civilistische Praxis; núm. 30 (1847), 216-248; W. WERENBERG, «Über die Collision der Rechte
verschiedener Grundeigenthümer» in Jahrbüchern für die Dogmatik des heutigen römischen
und deutschen Privatrechts; núm. 6 (1862), 1-80; A. HESSE, «Zur Lehre von den
nachtvarrechtlichen verhältnissen der Grundeigenthümer» in Jahrbüchern für die Dogmatik
des heutigen römischen und deutschen Privatrechts; núm. 6 (1862), 378-441.
105. Per exemple, vid. les referències que a mals olors, humitats i calor contenen els
següents textos:
a) mals olors: D. 43,8,2,29 [Ulp. 68 ad ed.]: «Idem ait, si odore solo locus pestilentiosus fiat, non
esse ab re de re ea interdicto uti.»;
b) humitats: D. 8,2,19,pr. [Paul. 6 ad Sab.] (per aquest text, vid. supra n. 103); D. 8,5,17,2 [Alf.
2 dig.]: «Secundum cuius parietem vicinus sterculinum fecerat, ex quo paries madescebat,
consulebatur, quemadmodum posset vicinum cogere, ut sterculinum tolleret. Respondi, si in
loco publico id fecisset, per interdictum cogi posse, sed si in privato, de servitute agere oportere:
138
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
que, en conjunt i tradicionalment, es coneixen com immissions d’imponderables. Causades per agents invisibles o intangibles, el que compta és que els seus efectes són evidents o, almenys, constatables.
En tercer lloc, cal abordar l’aspecte més punxegut i, per aplanar el
camí, cal tenir en compte el següent: d’una banda i en una propietat
fundiària, els confins del dret de propietat corresponen i s’identifiquen
amb els llindars de la finca i, per tant, el dret del propietari s’extén i
abasta la superfície delimitada pels llindars tant horitzontal com verticalment (la propietat del predi arriba, sobre i sota del sòl, fins una certa
alçada i profunditat106 o, emprant la maximalista expressió dels juristes
medievals, usque ad caelos et usque ad inferos); d’altra banda, l’espai
així definit configura l’anomenada esfera interna del dret per diferenciar-la de l’esfera externa que resta més enllà dels llindars i sobre la
qual no s’extén el dret de propietat (de fet i globalment, ambdós cercles d’influència són tangents ja que, exceptuant els espais públics,
l’esfera externa d’un propietari correspon a les esferes internes dels
veïns que també pretenen evitar les ingerències dins dels seus respectius llindars) i, finalment, aquesta distinció és rellevant perquè només
les lesions de l’esfera interna del dret es consideren danys jurídics
(damnum iniuria datum)107 i, en canvi, les lesions de l’esfera externa
si damni infecti stipulatus esset, possit per eam stipulationem, si quid ex ea re sibi damni datum
esset, servare.»;
c) calor: D. 8,2,13,pr. [Proc. 2 epist.]: «Quidam Hiberus nomine, qui habet post horrea mea
insulam, balnearia fecit secundum parietem communem: non licet autem tubulos habere
admotos ad parietem communem, sicuti ne parietem quidem suum per parietem communem: de
tubulis eo amplius hoc iuris est, quod per eos flamma torretur paries: qua de re volo cum Hibero
loquaris, ne rem illicitam faciat. Proculus respondit: nec Hiberum pro ea re dubitare puto, quod
rem non permissam facit tubulos secundum communem parietem extruendo.»; D. 8,5,8,7 [Ulp.
17 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 97); D. 9,2,27,10 [Ulp. 18 ad ed.]: «Si furnum
secundum parietem communem haberes, an damni iniuria tenearis?. Et ait Proculus agi non
posse, quia nec cum eo qui focum haberet: et ideo aequius puto in factum actionem dandam,
scilicet si paries exustus sit: sin autem nondum mihi damnum dederis, sed ita ignem habeas, ut
metuam, ne mihi damnum des, damni infecti puto sufficere cautionem.» (= Coll. 12,7,8 [Ulp. 18
ad ed.]: «Item libro VI ex Vibiano relatum est: si furnum secundum parietem communem
haberes, an damni iniuria teneris?. Et ait Proculus agi non posse Aquilia lege, quia nec cum eo
qui focum haberet: et ideo arquius putat in factum actionem dandam. Sed non proponit exustum
parietem. Sane enim quaeri potest, si nondum mihi damnum dederis et ita ignem habeas, ut
metuam ne mihi des, an aequum sit me actionem, id est in factum inpetrare?. Fortassis enim de
hoc senserit Proculus. Nisi quis dixerit damni non facti sufficere cautionem.»).
106. Per l’extensió vertical de la propietat, vid. Ugo BRASIELLO, Corso di diritto romano.
La estensione e le limitazioni della proprietà; Milano, 1941, 177-212.
107. Pel damnum iniuria datum i la seva evolució històrica, vid. Giuseppe VALDITARA,
«Damnum iniuria datum» in Javier PARICIO (coord.), Derecho romano de obligaciones.
JAUME RIBALTA I HARO
139
només afecten un interès que, si bé pot tenir valor econòmic, origina
un dany no jurídic (damnum sine iniuria datum) o, si es vol, simplement econòmic. Partint d’aquesta distinció, els juristes romans de l’època clàssica restringien la immissió al primer supòsit: només hi havia
immissió quan s’afectava l’esfera interna i s’ocasionava un dany jurídic i, naturalment, els danys econòmics de l’esfera externa restaven
fora del concepte d’immissió. En aquest darrer cas, es considerava que
s’havia produït la privació d’un avantatge que, fins aleshores, s’havia
vingut gaudint. Per exemple, no era una immissió la privació de llum,
calor, aigua o vistes que un edifici havia gaudit fins aleshores ja que
l’actuació que produïa aquests efectes (per exemple, enlairar el propi
edifici fins obscurir les llums del veí) havia tingut lloc en l’esfera
externa del dret.108 De fet i tractant de captar l’esperit del dret romà,
Homenaje al profesor José Luis Murga Gener; Madrid, 1994, 825-885 [= Giuseppe
VALDITARA, Damnum iniuria datum; Torino, 1996, 3-63; la resta del llibre —pàgs. 66-113— és
un apèndix amb les fonts]. Per la responsabilitat per danys en les relacions de veïnatge, vid.
Giuseppe BRANCA, «La responsabilità per danni nei rapporti di vicinanza e il pensiero dei
veteres» in Studi in memoria di Emilio Albertario; Milano, 1953, I, 337-367; Manlio SARGENTI,
«Sulla responsabilità per danni nei rapporti di vicinanza» in Studi in onore di Pietro De
Francisci; Milano, 1956, III, 349-371.
108. En les fonts, aquesta visió dels juristes clàssics resta visible en dos supòsits diferents
i, en aquesta qüestió, acomunats: d’una banda i respecte la pèrdua del subministrament d’aigua
que un pou veí sofreix com a resultat de l’obertura en la pròpia finca d’un altre pou que
intercepta la vena aqüífera que alimentava el primer, per Trebaci aquesta privació no era un
dany perquè no derivava d’un defecte de l’obra realitzada pel veí —excavació u obertura del
nou pou— en exercici del seu dret de propietat (D. 39,2,24,12 [Ulp. 81 ad ed.]; per aquest text,
vid. supra n. 102) i, d’altra banda i respecte l’obscuriment o privació de llums que un edifici veí
pateix com a resultat de l’enlairament d’un altre edifici que el seu propietari efectua en exercici
del seu dret de propietat, Ulpià reconeix explícitament que no hi ha cap acció per evitar-ho i,
per tant, implícitament s’infereix que llevar les llums del veí no es considerava un dany (D.
8,2,9 [Ulp. 53 ad ed.]: «Cum eo, qui tollendo obscurat vicini aedes, quibus non serviat, nulla
competit actio.»). Però, en la mesura que aplega els dos supòsits anteriors i ens palesa la ratio
decidendi, resulta cabdal una sententia Proculi recollida per Ulpià: considerant alhora els dos
supòsits anteriors (estroncar les aigües i llevar les llums del veí com a resultat d’una activitat
efectuada en exercici del dret de propietat en la pròpia finca), Pròcul entén que aquestes
privacions no són danys i, per tant, qui les pateix no pot accionar fent valer la cautio damni
infecti que s’hagués pogut constituir i, per justificar aquesta decisió, explica que no produeix
un dany qui impedeix l’avantatge que altri havia fins aleshores gaudit perquè, com remarca tot
seguit, són coses diferents damnar i privar altri d’un avantatge (D. 39,2,26 [Ulp. 81 ad ed.]:
«Proculus ait, cum quis iure quid in suo faceret, quamvis promisisset damni infecti vicino, non
tamen eum teneri ea stipulatione: veluti si iuxta mea aedificia habeas aedificia eaque iure tuo
altius tollas, aut si in vicino tuo agro cuniculo vel fossa aquam meam avoces: quamvis enim et
hic aquam mihi abducas et illic luminibus officias, tamen ex ea stipulatione actionem mihi non
competere, scilicet quia non debeat videri is damnum facere, qui eo veluti lucro, quo adhuc
utebatur, prohibetur, multumque interesse, utrum damnum quis faciat, an lucro, quod adhuc
140
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
aquesta situació es podria interpretar així: no es concedia cap acció
perquè el propietari no havia fet altra cosa que, operant en la seva esfera interna, modificar pel veí les condicions externes i, en les noves condicions, l’afluència de determinats elements naturals (llum, aigua, etc.)
que abans li arribaven havia quedat estroncada. Per tant, el veí no podia
lamentar-se d’haver sofert una lesió o dany jurídic perquè, en realitat,
s’havia produït una pèrdua o disminució d’un avantatge que, en la
mesura que procedia d’una condició externa, també podia desaparèixer
per causes naturals.109
faciebat, uti prohibeatur. Mihi videtur vera esse Proculi sententia.»). Per entendre el sentit
d’aquesta explicació, cal tenir en compte dos extrems: d’una banda, un criteri d’equitat segons
el qual no era just que hom es perjudiqués per beneficiar altri, és a dir, per preservar el lucrum
alienum (D. 23,3,6,2 [Pomp. 14 ad Sab.]: «Si in dote danda circumventus sit alteruter, etiam
maiori annis viginti quinque succurrendum est, quia bono et aequo non conveniat aut lucrari
aliquem cum damno alterius aut damnum sentire per alterius lucrum.») i, d’altra banda i atès
que l’interès abastava tant el perdut com el deixat de guanyar (D. 46,8,13,pr. [Paul. 76 ad ed.]:
«Si commissa est stipulatio ratam rem dominum habiturum, in tantum competit, in quantum
mea interfuit, id est quantum mihi abest quantumque lucrari potui.»), la decisió de Pròcul
sembla fonamentada en una radical distinció entre la privació o estroncament d’un guany
(lucrum cessans) i l’inici o aparició d’un dany (damnum emergens).
109. Una solució diferent hauria significat la cancel·lació del sistema de les servituds
predials (a través de les quals s’assolien aquests avantatges) tot convertint-les en limitacions
legals a la propietat que, de fet, és el plantejament que després triomfà. Per veure com els iura
praediorum eren l’estri jurídic emprat per assolir aquests avantatges, només cal recordar la
funció acomplida i/o utilitat reportada per algunes servituds:
a) servitus aquae non quaerendae: impedir la recerca d’aigües en el predi servent i així evitar
que s’estronquin o disminuixin les del predi dominant (D. 8,1,15,pr. [Pomp. 33 ad Sab.]:
«Quotiens nec hominum nec praediorum servitutes sunt, quia nihil vicinorum interest, non
valet, veluti ne per fundum tuum eas aut ibi consistas: et ideo si mihi concedas ius tibi non esse
fundo tuo uti frui, nihil agitur: aliter atque si concedas mihi ius tibi non esse in fundo tuo aquam
quaerere minuendae aquae meae gratia.»);
b) servitus ne luminibus officiatur: impedir que, en el predi servent, s’edifiqui de tal manera que
es llevin les llums del predi dominant (GI. 2,31: «Sed haec scilicet in Italicis praediis ita sunt,
quia et ipsa praedia mancipationem et in iure cessionem recipiunt. Alioquin in provincialibus
praediis sive quis usumfructum sive ius eundi agendi aquamve ducendi vel altius tollendi aedes
aut non tollendi, ne luminibus vicini officiatur, ceteraque similia iura constituere velit,
pactionibus et stipulationibus id efficere potest, quia ne ipsa quidem praedia mancipationem aut
in iure cessionem recipiunt.»; D. 8,2,4 [Paul. 2 inst.]: «Luminum in servitute constituta id
adquisitum videtur, ut vicinus lumina nostra excipiat: cum autem servitus imponitur, ne
luminibus officiatur, hoc maxime adepti videmur, ne ius sit vicino invitis nobis altius aedificare
atque ita minuere lumina nostrorum aedificiorum.»; D. 8,2,15 [Ulp. 29 ad Sab.]: «Inter
servitutes ne luminibus officiatur et ne prospectui offendatur aliud et aliud observatur: quod in
prospectu plus quis habet, ne quid ei officiatur ad gratiorem prospectum et liberum, in
luminibus autem, non officere ne lumina cuiusquam obscuriora fiant. Quodcumque igitur faciat
ad luminis impedimentum, prohiberi potest, si servitus debeatur, opusque ei novum nuntiari
potest, si modo sic faciat, ut lumini noceat.»; D. 8,2,16 [Paul. 2 epit. Alf. dig.]: «Lumen id est, ut
JAUME RIBALTA I HARO
141
En quart i darrer lloc, dues consideracions menors: d’una banda,
les immissions resten circumscrites a molèsties o danys causats o que
deriven d’activitats humanes i, per tant, no ho són els efectes derivats
de fenòmens naturals i, d’altra banda, el dret d’aturar i excloure les
immissions no és una facultat exclusiva del dret de propietat sinó que
també és accessible al titular de qualsevol ius in re aliena (servituds,
usdefruït, etc.).
Així, doncs, les immissions en estricte sentit jurídic es podrien
definir com les molèsties o danys jurídics que un titular d’un ius in re
aliena sofreix en l’esfera interna del seu dret com a conseqüència d’una
activitat que, en l’exercici del seu dret, un veí efectuà en el seu predi.
Com hem dit i d’acord a la visió clàssica, les privacions resten excloses del concepte d’immissió; però, en la mesura que no podem oblidar
la dimensió històrica i com veurem més endavant, cal posar de relleu
que aquesta definició s’aixamplà en el dret post-clàssic justinianeu fins
abastar-les també.
IV.3.A.b. Els resultats de la nostra anàlisi: immissions materials,
immissions d’imponderables i privacions
En la següent taula i tot mantenint-nos fidels a la tipologia de Julià
d’Ascalona, presentem una visió global dels problemes abordats per les
dues normatives analitzades i, com és evident, alhora tractem de definir mínimament el seu contingut (en cada cas, només hem tingut en
compte l’orientació general o, si es vol, el tret principal) d’acord a la
terminologia jurídica romana que acabem d’exposar.
caelum videretur, et interest inter lumen et prospectum: nam prospectus etiam ex inferioribus
locis est, lumen ex inferiore loco esse non potest.»);
c) servitus ne prospectui officiatur: impedir que, en el predi servent, s’edifiqui de tal manera
que es llevin les vistes del predi dominant (D. 8,2,3 [Ulp. 29 ad Sab.]: «Est et haec servitus, ne
prospectui officiatur.»; D. 8,2,15 [Ulp. 29 ad Sab.]; D. 8,2,16 [Paul. 2 epit. Alf. dig.]; per
aquests darrers textos, vid. supra en aquesta mateixa nota).
142
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Taula dels problemes abordats
Tipologia
Facere in suo - Distància — Immittere in alienum
Elements
Activitat
Regulació
Problema
Terra
Plantar
Distància
Immissió material
(Branques o arrels dels arbres damnen les
construccions veïnes, afavoreixen els
robatoris o lleven el sol al veí)
Foc
Construir
Distància
Immissió d’imponderables
(foc, fum, vapor, soroll, trepidacions o pudor
molesten els veïns, damnen les seves
construccions o són nocius per la seva salut)
Aigua
Construir
Distància
Immissió d’imponderables
(Humitats d’aigua sola o amb residus sòlids
que es filtren i/o corrompen les parets veïnes)
Aire
Construir
Distància
Privació d’aire, llums i vistes
(Construccions veïnes priven de ventilació,
il·luminació i prospecció els edificis tot
disminuint l’habitabilitat humana en
condicions dignes)
Com ja hem dit més amunt, ambdues normatives s’acomunaven
pel fet d’acollir normes amb un marcat i continuat caràcter preventiu i,
constatat al llarg de l’anàlisi efectuada, aquest tret resta recollit en el
plantejament de l’anterior taula ja que, en la columna Activitat, hem
situat l’activitat concreta que es regulava i, en la columna Problema, la
mena d’entrebanc concret que hom pretenia evitar amb la regulació
establerta (columna Regulació).
Com palesa la taula i de forma constant, totes les normes analitzades tractaven de prevenir un seguit de problemes o perturbacions que
un propietari, com a resultat d’una activitat desenvolupada en la seva
pròpia finca en l’exercici del seu dret de propietat (bàsicament, construir i, en l’element «terra», plantar), pogués causar als seus veïns
(perills, molèsties o danys). Amb una remarcable homogeneïtat i al
nostre entendre, això ens situa directament davant del concepte general
d’immissió (d’aquí que, en la taula i per indicar-ho, haguem emprat les
expressions llatines correlatives: facere in suo ... immittere in alienum)
i, de retruc, ens permet copsar quin era el sentit darrer de la tipologia
de Julià d’Ascalona que ell executà amb claredat i coherència: havia
JAUME RIBALTA I HARO
143
classificat les normes fixant-se en la mena d’immissió que generava el
problema que calia evitar i, valent-se de la seva filosofia d’arrel empedocliana, havia identificat els tipus d’immissions segons l’element
implicat. Si tenim en compte un exemple d’aplicació d’aquesta filosofia a la medicina (la salut del pacient és l’estat d’equilibri dels quatre
elements i la malaltia és una descompensació que, trencant aquest equilibri, prové de l’abundor o manca d’un d’ells)110 i aplicant-lo analògicament al camp del dret, no és gaire arriscat suposar que Julià d’Ascalona hauria identificat salut i pacífica convivència ciutadana i,
entenent-la com l’estat d’equilibri dels quatres elements, els conflictes
o malalties neixerien de la manca o abundor d’un d’ells: atès que els
arbres —com també els animals— són part de la natura terrestre, no cal
massa esforç per adonar-nos que el desequilibri provenia en uns casos
de l’excés (foc, aigua i terra) i, en un altre, de la seva manca (aire).
Però, un cop aclarit el significat del plantejament de Julià d’Ascalona, cal admetre que la seva tipologia «mèdica» de les immissions és
diferent i resta «exòticament» allunyada de l’emprada pels juristes.
Tanmateix, aquesta heterogeneïtat no impedeix que, sense cap dificultat, poguem rellegir les dades assolides en clau jurídica tot distingint
tres situacions diferents i, fins i tot, poguem identificar certa correlació
entre ambdues classificacions:
110. HIPP. A+C3 M YE3?E !;1CSA? Y, 4,1-3: «El cos humà consta de sang, pituïta, bilis
groga i bilis negra: heus ací allò en què consisteix la naturalesa de l’home. Aquests elements són
la causa de les malalties i de la salut. Hi ha salut, completa, doncs, quan hi ha proporció perfecta,
en quantitat i en qualitat, i quan la mescla s’ha realitzat completament; i hi ha dolor quan un
d’aquests humors s’isola en el cos en una quantitat gran o petita, i, per tant, no roman mesclat
amb la resta. Perquè necessàriament quan un d’aquests humors s’isola i roman separat,
emmalalteix no sols l’indret aquell d’on se segrega, sinó que també causa sofriment i dolor a
aquell on ha anat a dipositar-se i on s’ha desbordat per causa d’una concentració excessiva. De
fet, quan un d’aquests humors s’escola fora del cos més del que cal per reabsorbir la
superabundància, aquesta buidor provoca sofriments; i si, al contrari, és cap a les parts internes
del cos que té lloc aquest canvi de localització i aquesta segregació, és absolutament necessari
que, d’acord amb el que ha estat dit abans, provoqui un sofriment doble, tant a l’indret d’on ha
sortit en aquell cap al qual s’ha expandit amb excés.» (HIPÒCRATES, «Sobre la naturalesa de
l’home» in Tractats mèdics. III. Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III. Text revisat i
traduït per Josep ALSINA; Barcelona, 1983, 24-47, esp. 28-29 = HIPPOCRATIS, Corpus Medicorum
Graecorum. I.1.3. De natura hominis. Edidit, in linguam francogallicam vertit, commentatus est
Jacques JOUANNA; Berlin, 1975, 172-175). Sobre aquesta teoria mèdica dels quatre humors i la
seva connexió filosòfica, vid. per una primera i ponderada aproximació, HIPÒCRATES, «Sobre la
naturalesa de l’home» in Tractats mèdics. III. Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III.
Text revisat i traduït per Josep ALSINA; Barcelona, 1983, 24-47, esp. 18-23 i, de forma molt més
aprofondida, HIPPOCRATIS, Corpus Medicorum Graecorum. I.1.3. De natura hominis. Edidit, in
linguam francogallicam vertit, commentatus est Jacques JOUANNA; Berlin, 1975, 38-54.
144
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
1) les immissions materials de l’element «terra»: encara que les
consideracions secundàries sobre el fet que afavoreixen els robatoris i
lleven el sol al veí poden enterbolir el panorama, no hi ha cap dubte que
la preocupació central eren les previsibles molèsties i, sobretot, danys
que el creixement vegetatiu de les branques i arrels dels arbres podien
ocasionar en les construccions veïnes;
2) les immissions d’imponderables dels elements «aigua» i «foc»:
si bé el conjunt és estrictament unitari perquè es contemplen els previsibles perills, molèsties i danys que la propagació de determinats elements incorporals certs i constatables poden produir en els edificis
veïns (les humitats d’aigua pura o amb residus sòlids que corrompen
les parets veïnes són l’exemple exacte), cal remarcar que, englobats
sota l’element «foc» perquè en són derivats directes o mediats, s’inclouen perills, molèsties i danys que no sols afecten els edificis (incendis per propagació directa o induïda a través del fum, trepidacions que
somouen els fonaments, etc.) sinó també la salut humana (molèsties i
danys corporals causats pel fum, vapor, soroll o pudors) i, finalment,
3) les privacions de l’element «aire»: en aquest cas, la claredat de
l’objectiu perseguit (evitar que els edificis o les obres efectuades per un
veí puguin representar per un altre la pèrdua o privació de la ventilació,
il·luminació o prospecció tot perjudicant o anorreant les condicions
d’habitabilitat que el seu edifici havia tingut fins aleshores) contrasta de
forma clara i evident amb la qualificació d’immissions que hem atorgat
al conjunt perquè, com hem vist més amunt, els juristes bandejaven
aquesta mena de problemes del concepte d’immissió en la mesura que,
segons ells, no hi havia un dany jurídic sinó només la lesió d’un interès econòmic i prou. No cal dir que aquesta aparent discordança mereix
un examen més detallat i allò que, en principi, pot semblar una anomalia jurídica (o, potser, un error de diagnosi de la nostra part) és, en realitat, un problema històric ja que representa i reflecteix la visió nova i
diferent d’un estadi ulterior de desenvolupament del dret romà.
IV.3.A.c. Les privacions també són immissions?. Una anomalia
jurídica o bé, simplement, la dimensió històrica del dret?.
El Dret romà postclàssic com a punt d’arribada d’una
evolució històrica
Com hem pogut veure més amunt, la legislació del Dominat conegué una relativament sovintejada legislació adreçada a tutelar la seguretat i higiène de les ciutats incidint, de vegades, en la necessitat d’evi-
JAUME RIBALTA I HARO
145
tar immissions en els edificis privats i públics; però, com també hem
palesat oportunament, aquest règim de limitacions no assolí la seva
forma completa i acabada fins la promulgació de la famosa constitució
de l’emperador Zenó adreçada a la metròpoli d’Orient. Doncs, bé,
aquesta llarga i articulada constitució presenta un capítol que incideix
directament en la qüestió que ens interessa en aquest moment ja que es
concedeix acció a qui es veu perjudicat amb la privació de la vista sobre
el mar del Bòsfor perquè, en el predi veí, s’ha construït un edifici (CJ.
8,10,12,2 [Zeno. 474-491]).111 Però, cal tenir present que l’emperador
Justinià no sols va extendre —com hem vist més amunt— aquesta
mesura de caràcter local a tot l’Imperi d’Orient sinó que també va promulgar d’altres normes adreçades a una finalitat semblant i, mitjançant
interpolacions, va acomodar alguns textos de la jurisprudència clàssica
a una nova orientació on les privacions eren reconegudes i tractades
com immissions.112 Per acabar d’arrodonir el panorama, cal esmentar
111. Per aquest text, vid. supra n. 53-54.
112. Després d’haver vist el plantejament radicalment individualista que la jurisprudència
clàssica aplicava respecte les privacions (vid. supra n. 108), l’evident contrast que s’aprecia en
els següents textos només es pot explicar perquè contenen interpolacions —indicades amb
cursiva— dels compiladors justinianeus:
a) respecte l’estroncament de les aigües d’un predi com a conseqüència de la intercepció de la
capa freàtica en la finca veïna, el jurista clàssic Marcel entenia que no era aplicable l’actio
aquae pluviae arcendae (de fet, la jurisprudència clàssica no considerava aquest supòsit com
un dany jurídic tal i com palesa D. 39,3,21 [Pomp. 32 ad Q. Muc.]: «Si in meo aqua erumpat,
quae ex tuo fundo venas habeat, si eas venas incideris et ob id desierit ad me aqua pervenire, tu
non videris vi fecisse, si nulla servitus mihi eo nomine debita fuerit, nec interdicto quod vi aut
clam teneris.») i els compiladors justinianeus van afegir una remarca força significativa per
modular el possible recurs a l’actio doli: aquesta acció no era aplicable sempre i quan
l’excavació a la recerca de l’aigua s’hagués efectuat per millorar la pròpia finca (utilitas sua) i
no amb la intenció de perjudicar el veí (animus nocendi) (D. 39,3,1,12 [Ulp. 53 ad ed.]:
«Denique Marcellus scribit cum eo, qui in suo fodiens vicini fontem avertit, nihil posse agi, nec
de dolo actionem: et sane non debet habere, si non animo vicino nocendi, sed suum agrum
meliorem faciendi id fecit.»); per aquesta interpolació tot considerant-la un cas clar de repressió
dels actes emulatius, vid. Silvio PEROZZI, «Il divieto d’atti di emulazione e il regime
giustinianeo delle acque private» in Archivio Giuridico Filippo Serafini; núm. 53 (1895), 350 i
ss. [= in Scritti giuridici. I. Proprietà e possesso; Milano, 1948, I, 371-398, esp. 375-376];
Mario ROTONDI, «L’abuso di diritto» in Rivista di diritto civile; núm. 15 (1923), 105-128, 209352 i 417-457 [= «L’abuso di diritto» in L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 13220, esp. 75-76]; Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia,
1951, 117-118, esp. 118, n. 115; Guido ASTUTI, «Acque. I. Introduzione storica generale» in
Enciclopedia del Diritto; Milano, 1958, I, 346a-387b, esp. 358a; Giuseppe GROSSO, «Atti. IV.
Atti emulativi. a) Diritto romano» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1959, IV, 27b-29a, esp.
28a; Salvatore RICCOBONO et Salvatore RICCOBONO Jr., «Emulazione. Diritto romano» in
Novissimo Digesto Italiano; Torino, 1960, VI, 519b-521b, esp. 520a; Max KASER, Das
146
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 198.I, 63, n.
5 i § 241.IV.2.b, 271, n. 86; Francesco SITZIA, Ricerche in tema di «actio aquae pluviae
arcendae». Dalle XII Tavole all’epoca classica; Milano, 1977, 204-205, n. 120; Francesco
SALERNO, «Aqua pluvia ed opus manu factum» in Labeo. Rassegna di diritto romano; núm. 27
(1981), 218-241, esp. 236-241; Francesco SITZIA, «Scolo delle acque. a) Storia» in
Enciclopedia del Diritto; Milano, 1989, XLI, 750a-753a, esp. 752a-b i n. 21-24; Joseph
PLESCIA, «The Roman Law on Waters» in Index. Quaderni camerti di studi romanistici; núm.
21 (1993), 433-451; Enrique GÓMEZ ROYO, El régimen de las aguas en las relaciones de
vecindad en Roma; València, 1997, 191-229, esp. 197. Si bé a nivells molt diferents, cal posar
de relleu algunes posicions contràries que tendencialment consideren aquest text com clàssic:
d’una banda i exageradament al nostre entendre, una remarca incidental (atribuir tot el text a
Ulpià) va reportar-li a Meijers la fama entre els romanistes d’ésser l’únic historiador que
considera aquest text com a completament clàssic (Eduard M. MEIJERS, «Atteintes à la
propriété foncière» in Festschrift für Ernst Rabel. I. Rechtsvergleichung und Internationales
Privatrecht; Tübingen, 1954, 421-452, esp. 433); en canvi, Derine intentà capgirar la càrrega
de la prova en la interpolació tot relativitzant els arguments climàtics emprats per justificar la
no compatibilitat d’aquest text amb el dret clàssic (Raymond DERINE, «À propos du nouveau
régime des eaux privées créé par Justinien» in Revue Internationale des Droits de l’Antiquité;
núm. 5 (1958), 449-468) i, finalment, Palma el considera genuïnament clàssic fins el punt
d’entendre que també la repressió de l’aemulatio també ho és (Antonio PALMA, «Iura vicinitatis». Solidarietà e limitazioni nel rapporto di vicinato in diritto romano dell’età classica;
Torino, 1988, 178-184, esp. 180);
b) respecte la privació de llums d’un edifici com a resultat de les obres efectuades en la finca
veïna i mercès a dos textos procedents del jurista clàssic Marcel (de fet, la proximitat del
problema abordat, la repetició de frases i el fet que l’autor del primer citi l’autor del segon
permet suposar que es tracta de dues versions del mateix responsum Marcelli), podem apreciar
com el jurista clàssic entenia que hom podia llevar les llums del veí perquè —segons ell— les
cases fosques també són habitables i, en canvi, la part final d’ambdós textos —interpolades pels
compiladors justinianeus— plantejen l’existència d’un límit: hom pot obscurir les llums de la
casa veïna sempre i quan no les llevi completament i, com a justificació, s’addueix que un mínim
de llum diürna és imprescindible perquè una casa sigui habitable, és a dir, perquè s’hi pugui
viure en condicions dignes (D. 7,1,30 [Paul. 3 ad Sab.]: «Si is, qui binas aedes habeat, aliarum
usum fructum legaverit, posse heredem Marcellus scribit alteras altius tollendo obscurare
luminibus, quoniam habitari potest etiam obscuratis aedibus. Quod usque adeo temperandum
est, ut non in totum aedes obscurentur, sed modicum lumen, quod habitantibus sufficit,
habeant.»; D. 8,2,10 [Marcell. 4 dig.]: «Gaurus Marcello: binas aedes habeo, alteras tibi lego,
heres aedes alteras altius tollit et luminibus tuis officit: quid cum illo agere potes? Et an interesse
putes, suas aedes altius tollat an hereditarias? Et de illo quaero, an per alienas aedes accessum
heres ad eam rem quae legatur praestare debet, sicut solet quaeri, cum usus fructus loci legatus
est, ad quem locum accedi nisi per alienum non potest. Marcellus respondit: qui binas aedes
habebat, si alteras legavit, non dubium est, quin heres alias possit altius tollendo obscurare
lumina legatarum aedium: idem dicendum est, si alteri aedes, alteri aliarum usum fructum
legaverit. Non autem semper simile est itineris argumentum, quia sine accessu nullum est
fructus legatum, habitare autem potest et aedibus obscuratis. Ceterum usu fructu loci legato
etiam accessus dandus est, quia et haustu relicto iter quoque ad hauriendum praestaretur. Sed ita
officere luminibus et obscurare legatas aedes conceditur, ut non penitus lumen recludatur, sed
tantum relinquatur, quantum sufficit habitantibus in usus diurni moderatione.»).
Malgrat seguir la mateixa orientació que acabem de veure sobre la privació de llums, un text de
Pau que recull un responsum Trebatii ha provocat força enrenou entre els historiadors perquè,
al no haver-hi cap rastre fetent de què hagués estat manipulat, calia considerar-lo representatiu
del dret romà clàssic i, en canvi, el seu contingut era completament discordant amb el
JAUME RIBALTA I HARO
147
plantejament jurídic d’aleshores (vid. supra n. 108). El text és molt clar: segons Trebaci,
obscurir les llums dels edificis és un dany (D. 39,2,25 [Paul. 78 ad ed.]: «Trebatius ait etiam
eum accipere damnum, cuius aedium luminibus officiatur.»). Com hem dit, aquest text ha
esdevingut una veritable crux interpretum perquè no sols no concorda amb el principi clàssic
enunciat en D. 8,2,9 [Ulp. 53 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 108) (és lícit llevar les llums
d’un edifici veí com a conseqüència d’enlairar el propi) sinó que contradiu la distinció clàssica
entre causar un dany i privar d’un avantatge (D. 39,2,26 [Ulp. 81 ad ed.] (per aquest text, vid.
supra n. 108). Per tal de resoldre aquest entrebanc, els historiadors han plantejat diferents
interpretacions tot considerant-lo:
a) senzillament interpolat (Salvatore RICCOBONO, «La destinazione del padre di famiglia. Se per
il diritto romano fosse ritenuta efficace a costituire servitù prediali» in Rivista italiana per le
scienze giuridiche; núm. 21 (1896), 390-421, esp. 394 i n. 1);
b) genuí però referit a un facere in publico i no a un facere in suo de tal manera que Trebaci
responia d’acord al principi de l’interdictum ne quid in loco publico [vel itinere] fiat segons el
qual perdre un avantatge assolit ex publico era un damnum (D. 43,8,2,11 [Ulp. 68 ad ed.]:
«Damni autem pati videtur, qui commodum amittit, quod ex publico consequebatur, qualequale
sit.» i, referint-se a la concreta problemàtica factual que ens ocupa, D. 43,8,2,14 [Ulp. 68 ad ed.]:
«Plane si aedificium hoc effecerit, ut minus luminis insula tua habeat, interdictum hoc
competit.») i, per tant, Trebaci no emprava un concepte ampli de damnum sinó que, atès que
tothom té dret in loco publico, la privació d’una utilitat així assolida per causa d’una obra en un
lloc públic era un dany jurídic (Ugo BURCKHARD in Federico GLÜCK, Commentario alle
Pandette. Tradotto ed arricchito di copiose note e confronti col Codice civile del Regno d’Italia.
Libro XXXIX. Parte II. Continuazione del prof. ... Tradotta ed annotata da Pietro Bonfante;
Milano, 1905, 43-44);
c) descontextualitzat i després alterat: originàriament referit a un facere in publico, fou tret de
context i se l’acomodà a les reformes legals de Zenó i Justinià tot reconeixent un dret a la llum i,
en aquest nou context, sí que hi havia una lesió d’aquest dret i hom podia valerse de la cautio
damni infecti per resarcir-se (Pietro BONFANTE, «Criterio fondamentale dei rapporti di
vicinanza» in Rivista di diritto civile; núm. 3 (1911), 517-561 [= in Scritti giuridici varii. II.
Proprietà e servitù; Torino, 1926, 774-834, esp. 806 i n. 1]; Pietro BONFANTE, Corso II.1. ...;
343-345 = 402-403]);
d) redactat d’acord al nou dret en el que estava reconeguda una servitud legal que prohibia llevar
les llums (non officere luminibus) i, per tant, hom es referia a una obra que, per si mateixa, ja
representava la lesió d’un dret (Giuseppe BRANCA, Danno temuto e danno da cose inanimate
nel diritto romano; Padova, 1937, 494);
e) abreujat pels compiladors de tal manera que el text originari es referia a una servitus altius
non tollendi i, en aquest context, era perfectament correcte que la decisió jurisprudencial
considerés l’oclusió de les llums com un damnum (Siro SOLAZZI, Specie ed estinzione delle
servitù prediali; Napoli, 1948, 75, n. 161);
f) escapçat de tal manera que els compiladors només deixaren la part final del que, en conjunt,
era una reductio ad absurdum (Alan WATSON, The Law of Property in the Later Roman
Republic; Oxford, 1968 [Reedició anastàtica: Aalen, 1984, 144-145]);
g) genuí i, acceptant-lo tal i com està, reconèixer que, almenys en determinades circumstàncies,
llevar les llums del veí era un acte il·legal i originador d’un dany. A partir d’aquest text, Rodger
plantejà obertament la necessitat de capgirar especularment la visió històrica d’aquesta
problemàtica de les llums en el dret romà: el dret clàssic no partia de la plena llibertat
d’edificació (on cloure les llums del veí seria una facultat normal del dominium) sinó que
contemplava com a criteri el respecte envers les llums del veí i l’evident contrast amb el règim
de les aigües s’explicaria perquè, mentre el subministrament d’aigua restava naturalment i
artificial garantit per la pluja i les canalitzacions, la llum era un bé naturalment fixe i, com el
sistema d’il·luminació artificial dels romans era deficient i incapaç de suplir-la, calia garantir
148
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
jurídicament la provisió de llum natural als habitants i d’aquí que Trebaci considerés la seva
pèrdua com un dany. A partir d’aquest fonament, Rodger invertia el sentit del testimoni de
Marcel que hem analitzat més amunt: cap dels dos textos no contenia cap interpolació i el
visible respecte envers un minimum de llum s’adequava perfectament amb l’afirmació de
Trebaci representativa d’almenys una corrent del dret romà clàssic (Alan RODGER, Owners
and Neighbours in Roman Law; Oxford, 1972, 38-89, esp. 48-54). En la mesura que aquesta
arriscada operació de reinterpretació de Rodger no ha estat acollida (per diferents recensions
d’aquesta obra que oscillen entre l’asèpsia i el rebuig de la seva tesi, vid. Luigi CAPOGROSSI
COLOGNESI, «Rec. a: Alan RODGER, Owners ...» in Iura. Rivista Internazionale di diritto
romano e antico; núm. 23 (1972), 236-245; Giuseppe GROSSO, «Rec. a: Alan RODGER,
Owners ...» in Studia et Documenta Historiae et Iuris; núm. 39 (1973), 525-532; Max KASER,
«Rec. a: Alan RODGER, Owners ...» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte.
Romanistische Abteilung; núm. 90 (1973), 435-439; György DIÓSDI, «Rec. a: Alan RODGER,
Owners ...» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 42 (1974), 325-327; P.Ch. RANOUIL,
«Rec. a: Alan RODGER, Owners ...» in Revue historique de droit français et étranger; núm. 52
(1974), 114-121; G. GALENO, «Rec. a: Alan RODGER, Owners ...» in Labeo. Rassegna di
diritto romano; núm. 21 (1975), 100-101), cal admetre que roman dempeus la visió tradicional
i els autors que, després de Rodger, han tingut en compte aquest text resten indecisos entre
acceptar la interpretació de Burckhard (text clàssic però referit a una altra qüestió) o bé
considerar-lo representatiu de la nova orientació justinianea en la matèria (Justo GARCÍA
SÁNCHEZ, Teoría de la «immissio»; Oviedo, 1999 (orig. 1975), 132-133; M. Carmen JIMÉNEZ
SALCEDO, El régimen jurídico de las relaciones de vecindad en derecho romano; Córdoba,
1999, 113-119). De fet, aquesta indecisió és comprensible perquè, en el seu estat actual, el text
no fa cap referència a un locus publicus ni a un facere in publico, no ofereix cap indici clar de
què hagi estat interpolat ni tampoc de què es referís a una servitus altius tollendi. L’únic cert és
que s’adequa al plantejament justinianeu que imposava l’obligació de no llevar les llums a
ningú i, en el mateix sentit, no quadra amb la visió i les dades del dret romà clàssic sinó que,
com hem dit, les contradiu obertament. És una de les típiques batalles d’interpolacions; però,
en aquest cas, l’anàlisi filològica resta desarmada i l’únic que es pot fer és aplegar un seguit de
dades històriques que, confirmant per altres mitjans l’orientació general del dret romà clàssic
que ja coneixem, relativitzin la importància d’un text únic i discordant. Tot recordant que la
tendència general del dret romà clàssic es fonamentava en la plena llibertat d’edificació fins el
punt que s’admetia la possible oclusió de les llums alienes, en el seu recolzament podem
enumerar les següents dades:
a) d’una o altra manera, un seguit de textos posen de relleu l’abans esmentada plena llibertat
d’edificació en època clàssica (D. 8,2,31 [Paul. 48 ad ed.]: «Si testamento damnatus heres, ne
officeret vicini luminibus servitutemque praestaret, deposuit aedificium, concedenda erit
legatario utilis actio, qua prohibeatur heres, si postea extollere supra priorem modum aedificium
conabitur.»; D. 8,4,16 [Gai. 2 res cott.] = IJ. 2,3,4: «Potest etiam in testamento heredem suum
quis [heredem ... quis: quis heredem suum, IJ] damnare, ne altius aedes suas [aedes suas: om. IJ]
tollat, ne luminibus aedium vicinarum [vicinarum: vicini, IJ] officiat, vel ut patiatur eum tignum
in parietem immittere, vel stillicidia adversus eum [stillicidia ... eum: stillicidium, IJ] habere, vel
ut patiatur vicinum [vicinum: eum, IJ] per fundum suum vel heredis [suum ... heredis: om. IJ] ire
agere aquamve ex eo ducere.»; D. 19,2,25,2 [Gai. 10 ad ed. prov.]: «Si vicino aedificante
obscurentur lumina cenaculi, teneri locatorem inquilino: certe quin liceat colono vel inquilino
relinquere conductionem, nulla dubitatio est. De mercedibus quoque si cum eo agatur,
reputationis ratio habenda est. Eadem intellegemus, si ostia fenestrasve nimium corruptas
locator non restituat.»; CJ. 3,34,8 [Dio. et Max. 293]: «Altius quidem aedificia tollere, si domus
servitutem non debeat, dominus eius minime prohibetur. In pariete vero tuo si fenestram
Iulianus vi vel clam fecisse convincatur sumptibus suis opus tollere et integrum parietem
restituere compellitur.»; CJ. 3,34,9 [Dio. et Max. 293]: «Si in aedibus vicini tibi debita servitute
JAUME RIBALTA I HARO
149
parietem altius aedificavit Heraclius, novum opus suis sumptibus per praesidem provinciae
tollere compellitur. Sed si te servitutem habuisse non probetur, tollendi altius aedificium vicino
non est interdictum.»);
b) exclosa qualsevol sospita d’interpolació, resulten força significatius una sèrie de textos de
Ciceró on s’hi pot apreciar com, en època clàssica, l’obscuriment de les llums alienes era una
facultat normal del dominium (CIC. Brut. 17,66: «[...] sic Catonis luminibus obstruxit haec
posteriorum quasi exaggerata altius oratio.» [Marcus Tullius CICERO, «Brutus» in Brutus.
With an english translation by G.L. HENDRICKSON. Orator. With an english translation by
H.M. HUBBELL; Cambridge-London, 1939, 64]; CIC. Rab. Post. 16,43: «[...] nec illius animi
aciem praestringit splendor sui nominis, nec mentis quasi luminibus officit altitudo fortunae et
gloriae.» [M. Tulli CICERONIS, «Pro C. Rabirio Postumo oratio» in Orationes. Pro P.
Quinctio. Pro Q. Roscio Comoedo. Pro A. Caecina. De lege agraria contra Rullum. Pro C.
Rabirio perduellionis reo. Pro L. Flacco. In L. Pisonem. Pro C. Rabirio Postumo. Recognovit
brevique adnotatione critica instruxit Albertus Curtis CLARK; Oxonii, 1909, 321]; CIC. Har.
15,33: «[...] Itaque ne quis meorum imprudens introspicere tuam domum possit ac te sacra illa
tua facientem videre, tollam altius tectum, non ut ego te despiciam, sed tu ne despicias urbem
eam, quam delere voluisti.» [Marcus Tullius CICERO, «De haruspicum responsis» in The
Speeches. Pro Archia poeta. Post reditum in Senatu. Post reditum ad Quirites. De domo sua.
De haruspicum responsis. Pro Plancio. With an english translation by N.H. WATTS;
Cambridge-London, 1923, 358]) i, en concret, és extremadament eloqüent el següent episodi
relacionat amb la seva casa del Palatí: després d’haver-se adjudicat a si mateix l’administració
dels béns embargats a Ciceró, Clodi intentà treure profit de la situació tot assignant la part
baixa de la casa del Palatí a la gens Claudia i la resta a un home de palla anomenat Escat que,
a la llarga, acabaria cedint-la al tribú; però, prèviament, Clodi havia intentat comprar la casa
de Q. Sei Pòstum que era colindant amb la de Ciceró i, com Pòstum es negà en rodó a efectuar
la venda, Clodi escollí el camí de la coacció per fer-lo canviar d’idea i, en concret, va
amenaçar-lo amb obscurir-li les llums (CIC. De dom. 44,115: «[...] Eodem puncto temporis,
quo meus discessus isti causam caedis eripuit, a Q. Seio contendit ut sibi domum venderet:
cum ille id negaret, primo se luminibus eius esse obstructurum minabatur. [...].» [Marcus
Tullius CICERO, «De domo sua» in The Speeches. Pro Archia poeta. Post reditum in Senatu.
Post reditum ad Quirites. De domo sua. De haruspicum responsis. Pro Plancio. With an
english translation by N.H. WATTS; Cambridge-London, 1923, 268]). Com Pòstum no es va
deixar intimidar, poc després va morir —segons insinua Ciceró— enverinat. Alliberat dels
obstacles, Clodi va comprar la casa als subhastadors a gairebé la meitat del preu en què estava
taxada i, després d’enderrocar els edificis i unir ambdós solars, es va fer construir una
esplèndida i espaiosa villa;
c) com ja ho va remarcar força anys enrera Biondi, els diferents tipus d’iura praediorum
urbanorum que es coneixen no són compatibles amb qualsevol règim de propietat i, en aquest
sentit, cal recordar que les servituds negatives que va conèixer el dret romà clàssic (servitus
altius non tollendi, servitus ne luminibus officiatur i servitus ne prospectui officiatur; per les
dues darreres, vid. supra n. 109) només són possibles i compatibles amb un règim basat en la
llibertat d’edificació (Biondo BIONDI, La categoria romana delle «servitutes»; Milano, 1938,
123) i el contingut de no obscuriment de les llums de la servitus luminum que compareix en
l’Epitome Gai (EG. 2,1,3: «Incorporalia etiam sunt iura praediorum urbanorum vel rusticorum.
Praediorum urbanorum iura sunt stillicidia, fenestrae, cloacae, altius erigendae domus aut non
erigendae, et luminum, ut ita quis fabricet, ut vicinae domui lumen non tollat. [...].») s’explica
pel fet que es tracta d’una revisió postclàssica de l’obra de Gai (Gian Gualberto ARCHI,
L’Epitome Gai. Studio sul tardo diritto romano in Occidente; Milano, 1937, 232-233);
d) com ja ho va retreure Capogrossi Colognesi a Rodger (Luigi CAPOGROSSI COLOGNESI, «Rec.
a: Alan RODGER, Owners ...» in Iura. Rivista Internazionale di diritto romano e antico; núm. 23
(1972), 236-245, esp. 243), cal no oblidar l’existència d’un seguit de mesures que, des d’època
150
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
una constitució del mateix emperador Justinià que, per la seva especificitat, ha assolit fama d’excèntrica quan, en realitat, no deixa d’ésser
una mesura com les que estem considerant però relacionada amb l’agricultura: en la constitució, es concedeix acció a qui resti privat del
vent necessari per batre en l’era i poder separar el gra de la palla perquè la construcció d’edificis al seu voltant així li ho impedeix.113
Tanmateix, aquest panorama no restaria complet si ens oblidéssim
de remarcar que, atès que hom situa l’obra de Julià d’Ascalona en
època justinianea, hi ha una part de l’Hexabiblos que conté un relativament llarg seguit de normes en aquest sentit i hom dubta entre inserirles, a tall d’apèndix, en l’obra de Julià d’Ascalona o bé, senzillament,
excloure que haguéssin sortit de la seva pluma. Però, s’atribueixin o no
a Julià d’Ascalona, el que compta és que disposem d’una munió relativament abundosa de normes adreçades a protegir les vistes114 i, a més
altoimperial, havien establert diferents alçades màximes edificables (per aquestes normes, vid.
supra n. 46 i 53) i, naturalment, això només té sentit dins d’un règim propietari basat en la
llibertat d’edificació.
En darrer lloc i si bé l’argumentació pot resultar una mica rebuscada o arriscada, voldríem
plantejar una hipòtesi per tal d’explicar de forma general la transformació del significat jurídic
de les privacions: com hem vist, el dret romà clàssic les considerava una privació o
estroncament d’un guany (lucrum cessans) tot descartant la possibilitat de veure-les com l’inici
d’un dany (damnum emergens) (vid. supra n. 108) i, atès que Levy va palesar una marcada
tendència en el dret postclàssic a correlacionar ambdós elements fins arribar a la identificació
(lucrum cessans = damnum emergens) (Ernst LEVY, Weströmisches Vulgarrecht. Das
Obligationenrecht; Weimar, 1956, 243-244 i n. 427; per dos exemples força clars i propers
d’aquest nou plantejament, vid. CE. 308,3: «Ille vero qui falsa donatione circumventus aliquid
in utilitate donatoris expendit, aut ab ipso donatore recipiat vel ab eius heredibus, ne iniuste
damna sustineat qui honestum lucrum de inani promissione speraverat.»; CE. 323: «[...] ut sicut
lucrum ita et damnum ad se dominus noverit pertinendum.» [Álvaro d’ORS, Estudios
visigóticos. II. El Código de Eurico. Edición, palingenesia e índices por ...; Roma-Madrid,
1960, 33 i 41]), no sembla exagerat suposar que aquesta lectura econòmica del dret —característica d’aquest dret romà vulgar— afavorí el canvi de tal manera que la privació d’un
avantatge podia ésser i era entesa com un dany.
113. CJ. 3,34,14,1 [Iust. 531]: «Cum autem apertissimi iuris est fructus aridos
conculcatione quae in area fit suam naturam et utilitatem ostendere, aliquis vicinum suum
vetabat ita aedificium extollere iuxta suam aream, ut ventus excluderetur et paleae ex huiusmodi
obstaculo secerni a frugibus non possent, quasi vento suam vim per omnem locum inferre ex
huiusmodi aedificatione vetito, cum secundum regionis situm et auxilium venti aream accedit.
Sancimus itaque nemini licere sic aedificare vel alio modo versari, ut idoneum ventum et
sufficientem ad praefatum opus infringat et inutilem domino aream et fructuum inutilitatem
faciat.». Al respecte, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 287, n. 4 = 339, n. 4; Max KASER, Das
römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.6,
266-267, esp. 267, n. 45.
114. JA. 52 [ed. Saliou, 72] = Hexa. 2,4,47 [ed. Heimbach, 270-273]: «1. Le sens de la vue,
qui est de tous le plus aigu, est aussi celui qui peut s’exercer du plus loin, et c’est pourquoi il ne
JAUME RIBALTA I HARO
151
faut pas prendre de décisions à cet égard sans réfléchir ni à l’aventure, mais établir des distances
et s’y tenir. On dit qu’il existe trois lois concernant la vue: vue sur la mer, sur des jardins, sur
des tableaux exposés en public. Désignant ces vues sans les définir, on fait naître des doutes
dans l’esprit de ceux qui ont l’intention d’entreprendre des constructions: on voit la mer à
quarante milles et de plus loin encore, on voit un jardin, des plantes, un bosquet, à vingt milles,
on voit un tableau exposé en public à deux cents coudées au moins. Et si nous respections ces
vues, ni maison ni bourgade ni ville ne pourrait être bâtie. Il y a aussi d’autre part des vues qui
ne consistent pas en une contemplation directe, mais sont obliques et contraintes, et d’après
moi ce ne sont pas des vues. 2. Il faut que celui qui gêne, dans la construction qu’il entreprend,
une vue sur la mer, directe et n’impliquant pas une position oblique, respecte un certain
éloignement par rapport à qui dispose d’une vue directe, et non oblique ou forcée. 3. Si ce
dernier voit une port, une côté, ou même, dans le cas des villes ou des villages ne disposant pas
d’un port complet, de simples mouillages pour les bateaux, son voisin ne peut absolument pas
gêner ou supprimer une telle vue. Vif est en effet l’agrément que font naître de tels spectacles. 4.
S’il ne voit que de loin la pleine mer, alors nous comptons pour rien cette vue. Comme il l’a été
dit en effet, même à quarante milles de distance, on voit l’étendue de la mer, et il serait contraire
à la justice de faire obstacle, à une si grande distance, à ceux qui souhaitent construire.»; JA. 53
[ed. Saliou, 72] = Hexa. 2,4,48 [ed. Heimbach, 272-273]: «Les jardins, comme les lieux
plantés, se voient à la distance mentionnée, et sans faire systématiquement obstacle à ceux qui
souhaitent construire en deçà d’une telle distance, il faut empêcher cette vue non sans réflexion
ni à l’aventure, mais dans la limite de cinquante pieds.»; JA. 54 [ed. Saliou, 74] = Hexa. 2,4,49
[ed. Heimbach, 272-275]: «Qui a des projets de construction de nature à ôter à son voisin la vue
sur un tableau exposé en public, doit ménager un éloignement défini par la distance à laquelle
les faits représentés sont reconnaissables. Par exemple, si, en observant le tableau, on en
reconnaît le sujet et on voit, de chez soi, que les personnages représentés sont Achille ou Ajax
ou tel autre personnage, dans ces conditions, il faut empêcher celui qui le souhaite de supprimer
cette vue et de l’ôter à son voisin. Au cas où en revanche rien de ce qui est représenté n’est
reconnaissable, et où l’on ne voit même pas de quoi il s’agit, quel agrément en retire celui qui
s’oppose à la construction?»; JA. 55 [ed. Saliou, 74] = Hexa. 2,4,50 [ed. Heimbach, 274-275]:
«1. Certains de nos contemporains, chicaniers et pleins de haine, essaient de faire obstacle à
ceux qui entreprennent la construction de locaux d’où ils auront vue sur les voisins. 2. Ni
d’après ce que disent les lois, ni d’après ce que nous constatons en examinant les bâtiments
anciens, les anciens ne pensaient qu’il s’agissait d’une action contraire au droit. Nous
observons en effet que presque toutes les maisons, pour ainsi dire, ont vue les unes sur les
autres, et les anciens n’en nourrissaient aucun ressentiment. C’est pourquoi à notre tour nous
considérons que cette vue n’est pas un dommage. 3. En conséquence, chacun de ceux qui
pensent que c’est un dommage devra laisser faire le voisin, et, de son côté, clore ses bâtiments
et les préserver des regards, soit au moyen de transennes mobiles, comme on dit, soit au moyen
de rideaux, ou comme il le voudra. Il ne serait pas juste en effet de clore sa propre maison en
raison du dommage subi par un autre.»; JA. 56-57 [ed. Saliou, 74-76] = Hexa. 2,4,51 [ed.
Heimbach, 274-275]: «56.1. La vue sur les montagnes ne peut pas être gênée, comme l’a dit
Papinien au livre 3 des Quaestiones, à la dernière question du livre. 56.2. La constitution de
Zénon comporte que si le voisin est éloigné de cent pieds, celui qui le souhaite n’est pas
empêché de bâtir par le fait que la vue sur la mer en est supprimée. 56.3. Cela, nous pouvons
également l’appliquer au cas de la montagne, puisqu’il y a de l’agrément à contempler la
montagne, comme à contempler la mer, et qu’il faut décider du semblable par le semblable. 57.
Tous ces éléments ont été rassemblés à titre d’aide-mémoire: au cas où surviendrait une
difficulté dont nous n’aurions pas parlé, on conclura du semblable par le semblable. Les
dommages reconnus comme tels, lorsqu’ils ne sont pas le produit de la mauvaise foi, il faudra y
mettre fin, en examinant, comme il l’a été dit en introduction, si la partie adverse en est lésée en
quelque façon; c’est ainsi que l’on tranchera sur ces sujets parmi les hommes.».
152
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
a més, no cal massa esforç per adonar-se que les regulacions que contenen estan clarament situades en l’òrbita del dret justinianeu.115
115. Com hem dit més amunt, aquests capítols semblen haver estat afegits a tall d’apèndix
en el tractat de Julià d’Ascalona i, tenint en compte l’estructura del discurs, cal distingir dues
parts: 1) Hexa. 2,4,47-49 i 2) Hexa. 2,4,50-51 (vid. supra n. 114). La primera part (Hexa. 2,4,4749) es presenta com un desenvolupament de les regulacions de Lleó-Zenó i Justinià sobre les
vistes (respectivament, vid. supra n. 53-54 i 55) en tres direccions:
a) vista del mar (Hexa. 2,4,47): s’hi recull la protecció de la vista directa del mar i no
l’esbiaixada tot situant-la indeterminadament a «certa» distància que, com sabem, Zenó havia
concretat en 100 peus (CJ. 8,10,12,4-4a; al respecte, vid. supra n. 54). Se’ns explica que la
vista directa consisteix en veure la costa, un moll, etc. i se la protegeix perquè la contemplació
del paissatge marítim comporta un gaudi estètic i cal recordar que Justinià ja havia qualificat
anàlogament aquesta vista com una res iucundissima (NJ. 63; al respecte, vid. supra n. 55). La
vista de lluny del mar no es considera vista directa i, per tant, no se la protegeix. Cal remarcar
que el fet que no es protegeixi la vista esbiaixada del mar indica que el redactor del text no
coneixia la NJ. 165 on se l’equiparava en protecció a la vista directa (vid. supra n. 55) i, per
tant, això permet suposar que aquest text es va escriure després de l’any 538 (data de NJ. 63) i
abans de la NJ. 165 que, malhauradament, no hem estat capaços de concretar temporalment
(al respecte, vid. supra n. 55).
b) vista de jardins i llocs plantats (Hexa. 2,4,48): es protegeix aquesta vista establint una
distància de 50 peus i això és una novetat respecte la constitució de Zenó ja que, com sabem,
aquest emperador va decidir no sotmetre aquests indrets a una servitud legal d’aquesta mena
(CJ. 8,10,12,2b; al respecte, vid. supra n. 54). Això és rellevant en la mesura que aquest canvi de
regulació només pot provenir del legislador i no pas d’un arquitecte com Julià d’Ascalona.
c) vista de pintures murals públiques (Hexa. 2,4,49): d’una banda, hem substituït per pintura
mural el terme francès tableau (quadre) utilitzat per Saliou perquè ens ha semblat excessivament
literal per recollir el sentit del grec (D"nZ ja que les seves reduïdes dimensions obstaculitzarien
qualsevol contemplació relativament llunyana com la que es té en compte i, d’altra banda,
aquesta vista resta protegida d’una forma certament indeterminada ja que, com a criteri,
s’estableix la possibilitat de reconèixer l’escena representada. Naturalment, la darrera
consideració expressada respecte la vista dels jardins també és escaient en aquest cas.
Respecte la segona part (Hexa. 2,4,50-51), cal recordar que ja ens havíem decantat en favor de la
posició de Scheltema de considerar ambdós capítols com un bloc unitari i, per tant, discrepàvem
de la solució adoptada per Saliou d’independitzar el paràgraf final d’Hexa. 2,4,51 com un
capítol diferent (vid. supra n. 55). Des d’un punt de vista substantiu, aquest conjunt presenta tres
qüestions interessants:
a) l’extensió analògica de la protecció de la vista del mar a la vista de les muntanyes que, com
ja l’hem abordat més amunt, no cal insistir-hi (primera part d’Hexa. 2,4,51; al respecte, vid.
supra n. 55).
b) Hexa. 2,4,50 planteja el següent cas: per enveja alguns individus es dedicaven a obstaculitzar
les construccions dels veïns al·legant que, des del nou edifici, s’assolirien vistes sobre ells.
Encara que no es planteja en aquests termes, avui en dia seria força més entenedor d’aquesta
manera: els veïns temien que, des del nou edifici, el constructor podria violar la seva intimitat
domèstica. Front aquest problema, es remarca que les lleis i l’estudi de l’arquitectura antiga
palesen que aquesta activitat no era il·legal ni tampoc damnosa. Conseqüentment, el problema es
ressolia així: d’una banda, calia deixar fer al veí que volia edificar (no obstaculitzar la
construcció) i, d’altra banda i si hom volia resguardar la seva intimitat, només calia cloure el
propi edifici amb reixes, cortines o d’una altra manera. La raó adduïda és clara i contundent: no
JAUME RIBALTA I HARO
153
Però, el més greu no és que alguns historiadors no hagin tingut gens
en compte l’obra de Julià d’Ascalona quan, després del que hem vist, els
hi hauria estat d’apreciable utilitat sinó que, imbuïts de l’esperit del dret
romà clàssic, hagin considerat la constitució de Zenó i les de Justinià
com a bandejables del problema perquè, enlloc de regular conflictes
individuals (de dret privat, s’entén), tractaven de protegir béns d’utilitat
pública (urbanisme i agricultura), és a dir, eren normes de dret públic.116
La importància de la qüestió que es planteja és indubtable; però, la
forma de fer-ho —i, a la llarga, la solució adoptada— és certament deficient ja que, com les fonts no es pronuncien explícitament en cap sentit,
el caràcter públic o privat de les normes acaba essent una qüestió prejudicial si —com és el cas— no s’aprofiten els indicis implícits en les
fonts. En aquesta mateixa direcció i tenint només en compte la constitució de Zenó, resulta molt més encertat i fructuós el plantejament de
seria just que hom hagués de cloure la seva casa en base als danys soferts per altri. Per tant, el
dret a la intimitat no era un bé jurídic protegit.
c) respecte la segona part d’Hexa. 2,4,51 i com ja hem dit més amunt (vid. supra n. 55),
discrepem per dos motius de la traducció de Saliou: d’una banda, entenem que la remissió
interna a un proemi que figura al bell mig del paràgraf no estava referida a la introducció general
del tractat de Julià d’Ascalona perquè, en ella, no s’hi esmenta l’adverso habitante i no hi ha cap
referència explícita a l’enveja que, en canvi, sí figura en Hexa. 2,4,50 i, d’altra banda, la
traducció de Saliou del període on s’esmenta l’enveja és curiosa perquè, enlloc d’escollir aquest
terme per vessar de forma fàcil i literal el grec nh`<@H, s’hi troba l’expressió mauvaise foi (mala
fe). En primer lloc i com salta a la vista, el desplaçament semàntic és considerable i, en segon
lloc, és injustificat perquè d’altres capítols de l’Hexabiblos (per exemple, vid. Hexa. 2,1,8-9;
Hexa. 2,1,11-15; Hexa. 2,1,27; Hexa. 2,1,39; Hexa. 2,1,46; Hexa. 2,4,127-129) no tenen cap
inconvenient en emprar les expressions 6"8Z B\FJ4H (bona fe) i 6"6Z B\FJ4H (mala fe) per
expressar les dues vessants de la fides i, evidentment, cap de les dues figura en el text que ens
ocupa. Finalment, si ens atenem a la literalitat del terme grec nh`<@H (enveja) que figura en el
text, el paràgraf no sols lliga perfectament amb Hexa. 2,4,50 sinó que assoleix un sentit molt
concret: sempre i quan no siguin producte de l’enveja, les molèsties s’han de resoldre tenint en
compte si el veí ha estat damnat. La qual cosa es pot entendre de dues maneres: o bé, segons
Bonfante, estem davant d’un problema d’aemulatio en la mesura que es té en compte l’animus
nocendi representat per l’enveja (BONFANTE, Corso II.1. ..., 303, n. 1 = 356, n. 1) o bé,
senzillament i segons la nostra opinió, es tractava de palesar que, a l’hora de calibrar l’existència
de danys en les immissions, calia atenir-se a la legalitat i bandejar l’excessiva sensibilitat
d’algunes persones (l’enveja redueix dràsticament la tolerància) que, en el fons i com hem vist,
seria una forma escaient d’expressar i valorar el problema contemplat en Hexa. 2,4,50.
116. «Estamos pues ante dos supuestos que no se limitan al mero conflicto de dos
derechos individuales de propiedad, sino que van más allá abundando en el ámbito de intereses
superiores protegibles por razones de utilidad pública como son la ordenación de las ciudades y
el interés de la agricultura.» (M. Carmen JIMÉNEZ SALCEDO, El régimen jurídico de las
relaciones de vecindad en derecho romano; Córdoba, 1999, 43-44 comentant CJ. 8,10,12,2-2a
[Zeno. 474-491] i CJ. 3,34,14,1 [Iust. 531]).
154
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Levy: per discernir la naturalesa d’aquesta norma, cal esbrinar si es tractava d’un ius cogens (norma de general i obligat compliment) o bé els
veïns podien renunciar als drets que se’ls hi atorgaven?. En aquest darrer
cas, es tractaria d’una norma adreçada a regular les relacions entre veïns,
a establir límits a la seva actuació. Com hem vist més amunt,117 aquesta
constitució conté les dues vessants fins l’extrem que, agrupant els seus
paràgrafs, hem aconseguit delimitar dos blocs normatius diferents. En la
part que ara interessa, hem posat de relleu com el fet que hom pogués,
emprant pactes i estipulacions —esmentats explícitament en alguns
paràgrafs de la constitució—, constituir servituds en contra de la normativa establerta indicava de forma prou clara el seu caràcter de relacions de veïnatge; d’haver estat un reglament urbanístic i atès el seu
caràcter d’ius cogens, això no hauria estat possible ja que ningú s’hauria pogut alliberar del seu compliment o, altrament dit, no hi hauria
hagut cap manera d’excepcionar-ne l’observança.118 No cal dir que
aquesta era precisament la finalitat de les esmentades servituds: prèvia
compensació, el titular del predi servent renunciava a un dels drets que
la constitució li atorgava per tal que, mercès a la servitud, el predi dominant assolís la o les utilitats que el seu dret fins aleshores obstaculitzava. Confirmant que restem davant d’exactament el mateix context jurídic (les relacions de veïnatge segons les entenia el dret romà
postclàssic), aquesta mateixa relació dialèctica entre prescripcions
legals (servituds legals) i acords contractuals emprats per excepcionarles (servituds voluntàries) que —com acabem de veure— estructurava
el bloc normatiu que ens interessa de la constitució de Zenó també és
present i funciona exactament de la mateixa manera en el tractat de Julià
d’Ascalona: d’una banda, es remarca la necessitat de respectar les servituds (*@L8g\") preexistents (Hexa. 2,4,22; Hexa. 2,4,82) i no és gens
arriscat suposar que aquest mateix respecte s’aplicaria a les servituds
constituïdes a partir d’aleshores; d’altra banda i a través de la cloenda de
117. Per aquest plantejament de Levy i la corresponent resposta, vid. supra n. 54.
118. En la mesura que l’autora citada té en compte CJ. 8,10,12,2-2a (vid. supra n. 116) i en
aquests paràgrafs no s’esmenta explícitament la possibilitat de constituir una servitud en contra,
cal recordar que el paràgraf immediatament següent considera com a servituds els drets
concedits (CJ. 8,10,12,2b [Zeno. 474-491]: «De hortis enim et arboribus neque in priore
legislatione aliquid comprehensum est nec in praesente addetur: haud enim convenit eiusmodi
servitutem locum habere.»). Naturalment no es tracta de servituds voluntàries —com les que es
constitueixen en contra— sinó d’allò que posteriorment s’anomenà servituds legals i, al
respecte, cal remarcar que les parts poden modificar i/o excepcionar privadament el contingut
d’aquest tipus de servituds mitjançant servituds voluntàries en contra.
JAUME RIBALTA I HARO
155
la part del tractat dedicada al foc, resta clar que aquestes servituds es
constituïen —com ja sabem—119 mitjançant pactes i estipulacions vessats en actes escrits (PVDJ"4)120 (Hexa. 2,4,22) i, finalment, resta palesa
la possibilitat d’adquirir per longi temporis praescriptio —d’acord a l’arranjament efectuat per Justinià—121 aquestes servituds o del que,
segons Saliou,122 eren drets assimilables (6"J"*@L8ThX<J@H) tot i gravar sobre l’espai públic (Hexa. 2,4,26; Hexa. 2,4,35).
Després del que acabem de veure, no sols resta clar que cal inserir
aquestes normes dins de la categoria jurídica anomenada relacions de
veïnatge sinó que, com hem vist, les privacions van ésser reconegudes
com un tipus nou o, almenys, diferenciable d’immissions. Si bé més
endavant tractarem d’establir el significat històric d’aquest reconeixement que s’ha revelat com un canvi o diferència respecte el dret romà
clàssic, en una primera aproximació i per preparar el terreny cal palesar
tres qüestions: d’una banda i en conjunt, és evident que l’àmbit de les
privacions ha sofert un canvi que té dues fesomies entrelligades ja que
hi ha hagut una restricció de les facultats dominicals dels propietaris i
correlativament una ampliació dels danys (fins aleshores i en el dret
clàssic, hom podia llevar lícitament les aigües, vistes i llums del veí i, a
partir d’ara, això ja no és possible en termes absoluts: quan l’acte que el
propietari acompleix in suo ultrapassa el límit establert, aleshores causa
un dany jurídic al veí i, com hem vist, aquests límits es concretaven en:
llevar completament les llums del veí sense respectar el mínim de llum
necessari per la vida; estroncar maliciosament les aigües del veí només
per perjudicar-lo i sense treure’n profit propi i llevar les vistes del veí
119. Vid. supra n. 53-54.
120. Per aquesta transformació de la stipulatio oral del dret romà clàssic en un contracte
escrit en el dret postclàssic, vid. supra n. 76.
121. Per la norma on Justinià va extendre la longi temporis praescriptio (amb els terminis,
aplicats en Hexa. 2,4,26, de deu anys inter praesentes i vint anys inter absentes) a l’adquisició
de —segons diu el § 4 de la constitució que tot seguit citem— «Eodem observando, et si res non
soli sint, sed incorporales, quae in iure consistunt, veluti usus fructus et ceterae servitutes.» i
d’aquí que, atesa la finalitat perseguida i el caràcter neoclassicista de l’operació, hom parli
d’usucapio servitutis, vid. CJ. 7,33,12 [Iust. 531]. Per aquesta regulació, vid. Ernst LEVY, «Die
nachklassische Ersitzung» in Bullettino dell’Istituto di diritto romano; núm. 51-52 (1948),
352-371 (aclarint l’enrevessada història de la institució); Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law.
The Law of Property; Philadelphia, 1951, 200-201, esp. 200; Max KASER, Das römische
Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München 19752, § 243, 285-288, esp. §
243.II.1, 286-287 i n. 14; Letizia VACCA, «Usucapione. a) Diritto romano» in Enciclopedia del
Diritto; Milano, 1992, XLV, 989b-1022a, esp. 1012b-1017b i, en concret, 1017a i n. 134-135.
122. Catherine SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en
Palestine au VI e siècle; Paris, 1996, 129.
156
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
sense respectar les distàncies legalment establertes per Zenó);123 d’altra
banda, aquest canvi es podria llegir d’una altra manera entenent que ele123. Per molt que l’argumentació té un marcat regust formalista, Biondi hauria admès
aquesta lectura tot fonamentant-la en la interpretació d’un text on, influït per la filosofia
aristotèlica (per aquesta influència, concretada en ARIST. Eth. Nicom. 5,5 [1129b-1130a], vid.
Max KASER, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische
Recht; München, 19712, § 48.I, 194-195, esp. 195 i n. 7-8), Ulpià establia que les tres regles
jurídiques fonamentals eren: honeste vivere, alterum non laedere i suum cuique tribuere (D.
1,1,10,1 [Ulp. 1 reg.] = IJ. 1,1,3: «Iuris praecepta sunt haec: honeste vivere, alterum non laedere,
suum cuique tribuere.») (Biondo BIONDI, Il diritto romano cristiano. III. La famiglia. Rapporti
patrimoniali. Diritto pubblico; Milano, 1954, §§425-431, 261-275, esp. § 425, 261-262). Atès el
seu formalisme, aquestes regles són aplicables a qualsevol ordenament jurídic i, per tant, és
possible un elevat grau d’abstracció en la interpretació del text. En el marc d’un ordenament
jurídic, el significat d’aquestes regles és clar: 1) honeste vivere significa que el dret marca un
determinat patró de conducta reconegut socialment com a correcte sempre i quan no s’oblidi, com
el jurista Pau ja ho va remarcar, que l’ètica, la moral o la religió en poden establir d’altres que no
tenen perquè coincidir amb el jurídic o, emprant les paraules de Pau, no tot el jurídicament lícit és
honest (D. 50,17,144,pr. [Paul. 62 ad ed.]: «Non omne quod licet honestum est.»); 2) suum cuique
tribuere significa que, en tant que criteri de justícia (el mateix Ulpià ja havia definit prèviament la
justícia com: D. 1,1,10,pr. [Ulp. 1 reg.] = IJ. 1,1,pr.: «Iustitia est constans et perpetua voluntas ius
suum cuique tribuendi [tribuendi: tribuens, IJ].»), el dret determina en cada moment què és el que
pertoca a cadascú i 3) alterum non laedere significa excloure que l’activitat humana causi un dany
a algú en contra del legalment establert. Darrera de l’expressió neminem laedere es sobreentén
l’antijuridicitat de l’acte, és a dir, el concepte representat pel terme iniuria. Per tant, no s’exclou
qualsevol dany sinó només els contraris a dret. En tant que conceptes, dret subjectiu i dany jurídic
resten relacionats en un doble sentit: d’una banda, estan situats al mateix nivell perquè no hi ha
dret subjectiu ni dany jurídic si la llei no els reconeix com a tals; més enllà de l’ordenament
jurídic, només hi ha interessos i danys econòmics i la llei no tutela el simple interès econòmic i,
per tant, no exclou el dany de fet i, d’altra banda, aquests conceptes són antitètics perquè el dret
exercit dins dels límits legalment establerts no causa dany jurídic encara que algú sofreixi un dany
econòmic i, inversament, si la llei considera el dany, això significa que l’agent no ha exercit el seu
propi dret o bé l’ha exercit més enllà dels límits establerts. D’aquesta darrera consideració deriva
la màxima segons la qual «qui suo iure utitur neminem laedit» perquè, si algú exercint el seu
propi dret causa dany a altri, és un dany econòmic i no jurídic. Per tant, hi ha una clara correlació
entre el neminem laedere i suo iure uti. En el dret justinianeu, el valor del precepte neminem
laedere i la seva relació amb el suo iure uti no es modificà en abstracte (el neminem laedere no
assolí valor absolut, és a dir, no s’excloïa qualsevol dany) sinó que es va restringir l’abast del ius
suum i, conseqüentment, s’allargà el neminem laedere. Tant es restringí l’un com s’allargà l’altre.
Danys que inicialment eren indiferents a l’ordenament jurídic perquè derivaven de l’exercici d’un
dret van ésser atrets a l’òrbita del dret en la mesura que l’exercici del dret subjectiu es va limitar i
així l’acte acomplit més enllà d’aquests límits, quan produïa dany, s’endinsava en el neminem
laedere. Així, doncs, no es va modificar el principi sinó l’abast de l’ius i, correlativament, de la
iniuria. En el conflicte entre exercici d’un dret i dany, els clàssics atorgaven més valor o preferien
el dret d’acord al plantejament individualista de l’ordenament jurídic. En canvi i segons Biondi,
Justinià fou més sensible al dany en base a un principi ètic superior segons el qual, en el contrast
d’interessos, entre exercici d’un dret i conseqüències damnoses que se’n podien derivar, entre qui
es beneficiava i qui sofria dany, dret i avantatge havien de cedir perquè la caritat cristiana no
tolerava que algú damnés el proïsme per assolir un benefici. Per tant i segons Biondi, els principis
ètics cristians van irrompre en l’ordenament jurídic per sobre de l’estricta tècnica jurídica.
JAUME RIBALTA I HARO
157
ments que abans es consideraven com a simples interessos econòmics
ara es consideren béns mereixedors de protecció o tutela jurídica124 i,
124. En general, la tendència sembla clara: si no s’admet que, en l’exercici del propi dret de
propietat, hom llevi les aigües, llums i vistes del veí és perquè cadascun d’aquests recursos i/o
utilitats que proporcionen es considera necessari per la vida. En els casos de les llums i vistes, no
cal massa esforç —atès que les fonts es pronuncien— per adonar-se que es tractava de garantir
unes condicions dignes i confortables d’habitabilitat: com hem vist, les vistes aportaven plaer
estètic (la vista del mar és qualificada com a res iucundissima en la NJ. 63 [Iust. 538]; per aquest
text, vid. supra n. 55) i, respecte les llums, es remarcava que una mínima quantitat d’il·luminació
diürna era imprescindible per viure segons les interpolacions contenides en D. 7,1,30 [Paul. 3 ad
Sab.] i D. 8,2,10 [Marcell. 4 dig.] (per aquests textos, vid. supra n. 112). En canvi, l’objectiu
perseguit resulta més difícil d’establir respecte les aigües perquè D. 39,3,1,12 [Ulp. 53 ad ed.]
(per aquest text, vid. supra n. 112) s’incardina dins d’un seguit de textos que alteraven el règim
clàssic de l’actio aquae pluviae arcendae tot generant el que hom considera un nou règim
d’aigües en el dret justinianeu i del qual hom ha tractat d’escatir la raó de fons del conjunt. El
canvi es pot resumir tenint en compte que, mentre l’actio aquae pluviae arcendae de l’època
clàssica acomplia un clar paper d’instrument tutelar en les condicions d’un règim de plujes típic
d’un clima mediterrani (plujes puntuals, violentes i torrencials) i tractava d’evitar els efectes
damnosos de l’allau massiva d’aigües (curare ne influat) quan el veí hagués modificat la
configuració hidrogràfica de la seva finca amb una obra (opus manu factum), el nou plantejament
justinianeu volia evitar precisament el contrari: la manca d’aigua o, si es vol, assegurar una
general i mínima aportació hídrica (necessària per la vida humana en sentit estricte i pel conreu
en tant que principal activitat econòmica que la sustenta). Aquesta tutela de la distribució
solidària d’un bé tan útil com irregularment repartit com l’aigua s’ha relacionat amb dues
condicions geo-històriques pròpies i específiques de la banda oriental de l’Imperi que era la més
duradorament controlada per Justinià: d’una banda, les diferents condicions geogràfiques atès
que la pars orientis estava formada per territoris àrids o semi-àrids on el problema no era
l’abundor damnosa d’aigua sinó la seva gairebé general manca i, d’altra banda, la milenària
tradició històrica d’un règim centralitzat de control i distribució de l’aigua propi de les grans
cultures fluvials que formaven part de l’Imperi (Egipte és el paradigma) (tenint present la
salvetat que només assumeixen aquesta lectura els partidaris de considerar el text com a
interpolat, per aquesta evolució general de la institució tot remarcant la importància d’aquests
factors, vid. supra n. 112). Cal recordar que aquest control estatal de la irrigació fou el leit-motiv
central que va permetre a Wittfogel definir aquestes societats com a despotismes hidràulics (per
respectivament l’anàlisi de la influència de les condicions naturals —essencialment l’aigua—,
l’existència d’un aparell polític absolutista que engoleix la societat i el grup social que Wittfogel
anomena «burocràcia monopolística» com a nucli central d’aquesta organització social, vid. Karl
A. WITTFOGEL, Despotismo oriental. Estudio comparativo del poder totalitario. Traducción
española de Francisco Presedo; Madrid, 1966 (orig. 1963), 29-40, 71-190 i 343-415); pel rebuig
que, avui en dia, desperta aquesta tesi per explicar els orígens de l’Estat, vid. Elman R. SERVICE,
Los orígenes del Estado y de la civilización. El proceso de la evolución cultural. Versión
española de Mari-Carmen Ruiz de Elvira Hidalgo; Madrid, 1984 (orig. 1975), 296-298. Però,
concentrant-nos en el text que ens ocupa i admetent que forma part d’aquesta tendència general,
sembla clar que el seu abast és molt més restringit ja que no capgira el principi vigent en l’època
clàssica sinó que el modernitza —adapta a la nova situació— afegint una restricció: si el dret
clàssic reconeixia l’absoluta licitud dels actes acomplerts per qui actuava in suo encara que
comportessin estroncar les aigües del veí (per un testimoni referit a aquesta mateixa hipòtesi
d’estroncament o substracció d’aigües palesant aquesta orientació, vid. D. 39,3,1,21 [Ulp. 53 ad
ed.]: «Sicut autem opus factum, ut aqua pluvia mihi noceat, in hanc actionem venit, ita per
158
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
finalment, cal no magnificar aquest canvi perquè, després d’haver palesat l’existència en el dret romà clàssic de mesures legals que restringien
les facultats dels propietaris en benefici de la convivència social, podria
ésser entès com la continuació i acabament d’una tendència evolutiva
més que no pas com un salt qualitatiu.125 De fet, la política legislativa de
Justinià assumí i continuà en molts aspectes la dels emperadors postclàssics que el precediren i cal recordar que, en general, aquesta presentava una marcada tendència intervencionista del poder públic en
l’àmbit privat fins el punt que, exercint una fèrria tutela paternalista, va
arribar a encorsetar —pel propi bé dels administrats o, llegit maliciosament, per sostenir un aparell polític que patia d’elefantiasi crònica— la
contrarium quaeritur. An posset aquae pluviae pluviae arcendae agi, si vicinus opus fecerit, ne
aqua, quae alioquin decurrens agro meo proderat, huic prosit. Ofilius igitur et Labeo putant agi
non posse, etiamsi intersit mea ad me aquam pervenire: hanc enim actionem locum habere, si
aqua pluvia noceat, non si non prosit.»), ara no se’n qüestiona la licitud sinó el seu caràcter
absolut fixant un límit en la pròpia utilitat (Francesco SALERNO, «Aqua pluvia ed opus manu
factum» in Labeo. Rassegna di diritto romano; núm. 27 (1981), 218-241, esp. 237). Si bé
l’anterior presentació permet entendre la mesura com la recerca d’una certa utilitas publica
(garantir el subministrament d’una mínima quantitat d’aigua per tothom a través de limitar
l’exercici maliciós del dret de propietat de part de qui, sense treure’n profit propi, priva d’aigua el
veí) i així s’entendria que hom atorgués a les autoritats una certa discrecionalitat —basada en
l’equitat— per assolir-ho (tot i no ésser justinianeu, per un text post-clàssic on s’aprecia això,
vid. D. 50,13,2 [Ulp. 1 opin.]: «De usu aquae, de rivis novis inciviliter institutis, item de equis
alienis a sciente possessis fetuque earum, et de damno dato per immissos in praedium suum
universos homines eos, qui in plurium praedia distributi debuerunt, si modo id non ex auctoritate
eius qui iubere potuit factum est, praesidem provinciae doceri oportere responsum est, ut is
secundum rei aequitatem et iurisdictionis ordinem convenientem formam rei det.»; al respecte,
vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951, 118; Max
KASER, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, §
241.IV.2.b, 271 i n. 86), cal tenir present el caràcter intervencionista del poder polític de l’època
en l’àmbit privat (vid. infra n. 126) per considerar la possibilitat que l’objectiu perseguit fos
fornir el mínim d’aigua necessari per garantir la productivitat agrària i, de retruc i sobretot,
assegurar el cobrament de les corresponents exaccions fiscals.
125. Algun autor actual no ha tingut cap inconvenient en considerar aquestes mesures com
una expressió d’allò que, avui en dia, s’anomena «funció social de la propietat» tot remarcant
així una certa continuïtat evolutiva entre les diferents èpoques del dret romà en l’àmbit del dret
de propietat (Wilhelm SIMSHÄUSER, «Sozialbindungen des spätrepublikanisch-klassischen
römischen Privateigentums» in Europäisches Rechtsdenken in Geschichte und Gegenwart.
Festschrift für Helmut Coing zum 70. Geburtstag; München, 1982, I, 329-361; Wilhelm
SIMSHÄUSER, «Sozialbindungen des Eigentums im römischen Bauwesen der späteren
Kaiserzeit» in Sodalitas. Scritti in onore di Antonio Guarino; Napoli, 1984, IV, 1793-1814).
Però, sense emprar aquesta fórmula recent, un plantejament en la mateixa direcció ja era present
força anys enrera en E.H. KADEN, «L’exercice de la propriété à la fin de l’époque classique du
droit romain» in Revue des études latines; núm. 15 (1937), 136-154 i també figura després en
Luigi CAPOGROSSI COLOGNESI, «Proprietà. I. Proprietà in generale. a) Diritto romano» in
Enciclopedia del Diritto; Milano, 1988, XXXVII, 160a-225b.
JAUME RIBALTA I HARO
159
societat sencera. Exagerant una mica, el dret postclàssic es pot entendre
com una sèrie de directrius que, mitjançant una extremada planificació,
tractaven de congelar —perquè subsistís— una societat que, des de feia
segles, patia una profunda crisi estructural.126 En el fons, aquest és el
context històric i jurídic de les normes examinades.
126. Atès que seria desproporcionat desgranar totes les dades que recolzen aquesta
afirmació, ens limitarem a examinar els dos aspectes que considerem més significatius per
palesar com les condicions socio-econòmiques de l’època (per l’economia i societat del BaixImperi, vid. Francesco de MARTINO, Storia della costituzione romana; Napoli, 1975, V, 138218) i les necessitats —sobretot, fiscals— de l’aparell polític (pel sistema fiscal de l’època, vid.
Francesco de MARTINO, Storia della costituzione romana; Napoli, 1975, V, 390-437) es van
coordinar de tal forma que acabaren limitant les facultats del dret de propietat en benefici del
conjunt social o, altrament dit, la propietat privada restà en funció de les necessitats socials i
interessos públics en el benentès que el terme —altre temps adequat per expressar aquest
concepte sense haver d’escarrassar-se aportant matissos perquè ambdós coincidien— utilitas
publica tenia ara una certament marcada tendència a esdevenir simple i pura raó d’Estat (vid.
infra n. 131).
a) En primer lloc, cal considerar el que podríem qualificar com la reducció del «gruix» del
dret de propietat. La pressió de la situació socio-econòmica —a ben segur dramàtica— en què
es trobava gran part de l’Imperi acabà subordinant els esquemes tradicionals del dret de
propietat a noves i específiques exigències o, almenys, això és el que palesa un fenomen força
extès i les arrels del qual, d’altra banda, eren ja presents en els primers segles del Principat:
l’apropiació dels agri deserti de part d’aquells colons que s’haguessin compromès en el seu
conreu. En el context d’aquestes pràctiques i sense massa esforç, s’hi poden veure alguns dels
primers i fonamentals passos d’allò que posteriorment serà el colonat i, en concret, ens
referim a les detallades regulacions de la lex Manciana que, recuperades després en època
d’Adrià, anys enrera van atreure força l’atenció dels historiadors (pels corresponents
testimonis, vid. «Lex colonis fundi villae Magnae data ad exemplum legis Mancianae» in
Salvator RICCOBONO (ed), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682,
núm. 100, 484-490; «Petitio colonorum, sermo procuratorum et epistula de agris rudibus aut
desertis occupandis» in Salvator RICCOBONO (ed), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. I.
Leges; Florentiae, 19682, núm. 101, 490-492; «Ara legis Hadrianae» in Salvator RICCOBONO
(ed), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges; Florentiae, 19682, núm. 102, 493-495. Al
respecte, vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951,
194 i n. 458-460; Raymond MONIER, «Cultura Manciana et emphytéose» in Studi in onore di
Ugo Enrico Paoli; Firenze, 1955, 521-524; Aldo PEZZANA, «Intorno alla lex Manciana» in
Studi in onore di Emilio Betti; Milano, 1958, III, 631-674; Max K ASER, Das römische
Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.4.b, 265 i n. 22;
Dieter FLACH, «Inschriftenuntersuchungen zum römischen Kolonat in Nordafrika» in Chiron.
Mitteilungen der Kommission für Alte Geschichte und Epigraphik des deutschen
Archäologischen Instituts; núm. 8 (1978), 441-492; Dieter FLACH, Römische Agrargeschichte;
München, 1990, 82-122). En aquest mateix sentit, resulta força rellevant una intervenció
posterior de l’efímer emperador P. Elvius Pertinax (1.1-28.3 del 193 d.C.) perquè, d’una banda,
extenia aquesta pràctica a tot l’Imperi i, d’altra banda, garantia a l’ocupant, en virtut de la seva
tasca de conreu, la segura i duradora *gFB@Jg\" del terreny (HERODIAN. 2,4,6: «BDäJ@< :¥<
(1D BqF"< J¬< 6"J’[J"8\"< 6"Â ¦< J@ÃH 8@4B@ÃH §h<,F4< •(,fD(0J`< J, 6"Â
B"<JVB"F4< @ÞF"< •D(Î< ¦BXD,R,<, ÒB`F0< J4H $@b8,J"4 6"Â *b<"J"4, ,Æ 6"Â
160
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
$"F48XTH 6J−:" ,Ç0, 6"J"8":$V<,4<, ¦B4:,80hX<J4 J, 6"Â (,TD(ZF"<J4
*,FB`J® ,É<"4. zW*T6X J, (,TD(@ØF4< •JX8,4"< BV<JT< ¦H *X6" §J0 6"Â *41
B"<JÎH *,FB@J,\"H •:,D4:<\"<.» [= The first of his projects was to make over to private
ownership all the land in Italy and the provinces, which was not being farmed and was lying
completely fallow, in lots depending on the recipient’s requirements and ability to work it.
Even if the land was part of the imperial estates, the man who could farm and cultivate it was to
become the legal owner. Farmers were given complete tax immunity for ten years and
permanent security of tenure.] [HERODIAN, History of the Empire from the time of Marcus
Aurelius. Books I-IV. With an english translation by C.R. WHITTAKER; Cambridge-London,
1969, I, 160]. Al respecte, vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property;
Philadelphia, 1951, 195 i n. 462; Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die
nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.4.b, 265 i n. 24). A més a més,
aquesta pràctica adquisitiva de terres ermes deuria tenir diferents manifestacions i estar força
difosa perquè, al confirmar aquest dret d’ocupació, l’emperador Constantí no esmentava pas
aquesta normativa anterior sinó els costums existents (CJ. 11,63(62),1,pr. [Cons. 319]:
«Emphyteuticarios gravant coloni agros praeter consuetudinem usurpantes, quos nullis culturis
erudierunt, cum sollemnitas id eos attractare permittat, quod eorum labore vel olivetis est
obsitum vel vinetis. Sed et inriguas fontium aquas usurpare conantur, quarum fructus solis
emphyteuticariis debentur.». Al respecte, vid. Raymond MONIER, «Le sens et la portée de la
constitution de 319 (C.J. XI, 63, const. 1)» in «Aequitas» und «Bona fides». Festgabe zum 70.
Geburtstag von August Simonius; Basel, 1955, 259-261). Per arrodonir la present
argumentació i alhora palesar la complexitat jurídica del fenomen, cal incidir en l’específica
regulació d’aquelles terres que, abandonades pels seus propietaris, eren ocupades per nous
colons. Si bé d’altres constitucions imperials de la mateixa època i semblant qüestió permeten
apreciar la naturalesa essencialment fiscal de l’interès dels emperadors en què no hi hagués
terres sense conrear (CTh. 5,11,11 [<Grat. Valent. et Theo.> 386]: «<initium mutilum>
va<....>babuntur, diu tracta et iam paene sine debitoribus debita condonentur; ea tamen ratione
servata, ut prius domini longioribus temporum metis edictis celeberrimis evocentur, quo
facilius spe inpunitatis ad avitos lares et propria tecta revocentur: ac tum demum, si intra
Maium mensem, quod spatium dissitis idoneum et volentibus longum est, non advenerint,
quicumque se sponte optulerit, non obligandus de onere praeterito pro portione hoc modo
possessionis in futurum annonarii canonis vectigal expendat, de iure dominii et perpetuitate
securus.»; CJ. 11,59(58),11 [Arc. et Hon. 400]: «Locorum domini intra sex menses edictis
vocati revertantur. Qui si adfuerint, et propria teneant et ea quae ex praeterito contraxerint
debita redhibere cogantur. 1. Sin vero impares esse earum rerum tributis propria confitentur
absentia nec adesse voluerint, penes eos, qui haec susceperint et certum quem tributorum
canonem promittunt, proprietas possessionis intemerata permaneat, ut, postquam ea
exsolverint, sciant sibi inquietudinem submovendam nec subreptione cuiusquam competitionis
loca quae tenuerunt auferenda. 2. Quibus etiam illud indulsimus, ut ex eo tempore, ex quo
primum loca de quibus agitur coeperint possidere, tributa poscantur.»), cal atorgar la màxima
rellevància a una coneguda constitució de Valentinià, Teodosi i Arcadi de finals de segle IV
perquè establia que, després de transcorregut un bienni de l’ocupació, l’antic propietari ja no
tenia dret a reclamar la finca al nou conreador i sembla evident que, si no se li permetia
reivindicar la seva finca, això només pot significar que l’abandonament de la finca (el non
facere, és a dir, el no exercici del dret de propietat) durant el termini establert comportava la
pèrdua del corresponent dret de propietat que, correlativament, era adquirit per l’ocupant (CTh.
5,11,12 = CJ. 11,59(58),8 [Val. Theo. et Arc. 388-392]: «Qui agros domino cessante desertos
vel longe positos vel in finitimis ad privatum pariter publicumque conpendium excolere
festinat, voluntati suae nostrum noverit adesse responsum: ita tamen, ut, si vacanti ac destituto
solo novus cultor insederit ac vetus dominus intra biennium eadem ad suum ius voluerit
revocare, restitutis primitus quae expensa constiterit facultatem loci proprii consequatur. Nam
JAUME RIBALTA I HARO
161
si biennii fuerit tempus emensum, omni possessionis et dominii carebit iure qui siluit. [suum ...
siluit: omm. CTh.].». Al respecte, vid. Arnaldo BISCARDI, «Studi sulla legislazione del Basso
Impero. II. Orientamenti e tendenze del legislatore nella disciplina dei rapporti reali» in Studi
Senesi; núm. 54 (1940), 276-324, esp. 312-313; Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law
of Property; Philadelphia, 1951, 196-197 i n. 475-479; Max KASER, Das römische Privatrecht.
II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.4.b, 265 i n. 30-31; Laura
SOLIDORO MARUOTTI, Studi sull’abbandono degli immobili nel diritto romano. Storici.
Giuristi. Imperatori; Napoli, 1989, 241-340). En contra de l’afirmat per Bonfante (Pietro
BONFANTE, Corso di diritto romano. II.2. La proprietà; Roma, 1926, 273 [Ristampa corretta
della I edizione a cura di Giuliano Bonfante e di Giuliano Crifò con l’aggiunta degli indici delle
fonti: Milano, 1968, 366-367]), no sembla pas que la simple fixació del termini en un bienni
sigui motiu suficient per considerar que el dret adquirit per l’ocupant es fonamentava en
l’antiga usucapio perquè, en aquest cas, hi manquen tant la iusta causa com la fides per tal de
poder-la aplicar. Si bé el record d’aquesta institució pot explicar el termini escollit, sembla clar
que l’adquisició del dret de propietat de part del nou colon es fonamentava directament i
essencial en la mateixa constitució. Com a molt, es podria suposar que aquesta norma acollia i
consagrava tendències ja existents en la pràctica o admeses costumàriament i que, en la seva
redacció, s’efectuà una interpretació forçada tot entenent el transcurs del bienni com
l’acompliment de la usucapio. Tanmateix, la tria del bienni com a termini es pot explicar d’una
forma molt més senzilla i sense haver de convocar la usucapió tenint en compte la rotació
biennal dels conreus que, com a pràctica agrària, es servava encara en molts indrets de l’Imperi.
D’altra banda, no sembla pas que aquest supòsit sigui enquadrable dins dels esquemes d’una
veritable derelictio i del corresponent règim de l’occupatio envers la qual els romans sempre
tingueren una actitud molt cautelosa, almenys respecte els béns immobles, tal i com ho
demostra el mateix requisit del bienni necessari per l’adquisició del dret (per l’opinió contrària
tot considerant que es tractava d’una derelictio i que la propietat s’adquiria per usucapio, vid.
Pietro BONFANTE, Corso di diritto romano. II.2. La proprietà; Roma, 1926, 196-198 [Ristampa
corretta della I edizione a cura di Giuliano Bonfante e di Giuliano Crifò con l’aggiunta degli
indici delle fonti: Milano, 1968, 262-266]; però, al respecte i com és evident, són aplicables en
contra els mateixos arguments que hem esmentat no gaire més amunt). El règim dels agri
deserti i aquesta forma facilitada d’adquisició de la propietat que acabem de veure permeten
copsar prou bé la disminució del «gruix» del dret de propietat de què parlàvem més amunt i el
relleu històric d’aquest fet s’aprecia per contrast: essent molt més garantista en tot allò que
tenia a veure amb el dominium fins el punt de considerar-lo perenne, en l’època anterior hauria
estat impensable que algú pogués arribar a veure’s privat del seu dret de propietat per manca
d’exercici durant un determinat espai de temps. En canvi i com acabem de veure, en l’època
postclàssica les necessitats socials i les exigències productives van assumir el paper de criteris
de valor determinants en i per la conservació del dret. En harmonia amb les tendències generals
de l’època, aquest fenomen també evidencia el pes creixent dels vincles i limitacions que
s’anaren imposant a la propietat des de les darreries del Principat i, sobretot, durant el Dominat
en què —cal no oblidar-ho— s’acoblaren i s’ubicaren en el marc de canvis polítics que van
aconduir a l’absolutisme i a un asfixiant augment del poder estatal. Si els propietaris fugien i
abandonaven les seves explotacions agràries no era perquè els hi hagués agafat una sobtada
febre eremítica sinó perquè, com ho palesen les indicacions que hem aplegat més amunt, els hi
resultava impossible mantenir una activitat productiva rendible sota la insaciable pressió
tributària d’un aparell burocràtico-polític parasitari o, altrament dit, no tenia sentit treballar de
sol a sol per —en darrera instància— només satisfer una sangonera ineficaç, que els hi xuclava
literalment la sang i no parava de crèixer tot exigint noves ampliacions fiscals de l’aliment.
Malgrat que el mòbil de fons fou la conservació del subministrament de recursos fiscals, cal
reconèixer que la mesura concreta que acabem d’analitzar presenta prou clarament els trets
d’allò que, en d’altres condicions, consideraríem «funció social de la propietat» i, si algú ho
162
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
dubta, per constatar-ho només li caldria preguntar a qualsevol dels membres dels actuals
moviments d’ocupadors urbans si acceptarien una solució normativa d’aquest estil.
b) Però, com hem dit, la situació de l’època postclàssica era força diferent de l’actual ja que
aquesta mesura s’acoblà amb l’extensió d’un seguit de vincles i limitacions que afectaren no
sols a d’altres béns diferents de les finques agràries sinó també a les persones dels seus
propietaris. Ens referim a les limitacions relacionades amb l’exercici de funcions i activitats
que, pel fet d’ésser particularment importants per l’Estat (navicularii, pistores, suarii, etc.), la
propietat dels seus corresponents instruments de producció fou sotmesa a una sèrie de
limitacions i vincles. Com a part i clar exemple del caràcter coactiu de l’organització social que
es desenvolupà a partir del segle IV, els gremis mercantils (per exemple, navicularii [=
noliejadors de vaixells], pistores [= flequers] o suarii [= tractants de ramat]) estaven controlats
per l’Estat, se n’era membre obligatòria i hereditàriament i no estava permès que les propietats
dels seus membres es desviessin de l’objectiu assignat a les corporacions d’assegurar
l’abastiment de la població o, altrament dit, la seva propietat estava estrictament vinculada i
limitada per la functio o, emprant la terminologia de l’època, estava adscrita a la functio (pels
navicularii, vid. CTh. 13,6,5 = CJ. 11,3,1 [Valent. et Val. 367]: «Temporibus praescribtionem
in vindicatione rerum ad navicularios pertinentium cognoscat tua gravitas esse succisam
[Temporibus ... succisam: omm. CJ.]. Domum etiam mansuetudinis nostrae in his, quae
naviculario nomine obnoxia sunt, agnoscere praecipimus debitam functionem.»; CTh. 13,5,20
[Valent. Theo. et Arc. 392]: «Eum, qui agentum in rebus militiam adeptus est, certis et debitis,
eatenus naviculariae inquietudinis suspicione submota, frui privilegiis non vetamus, si nec
genere naviculariorum corpori cohaeret nec navarchiae obnoxias functioni retinet facultates.»;
CTh. 13,6,8 = CJ. 11,3,3 [Arc. et Hon. 399]: «Hi, qui fundos naviculariae functioni adscribtos a
naviculariis acceperunt quolibet ad se titulo transeuntes, secundum agri opinionem, quae
antiquitus habetur adscribta, naviculariam functionem suscipere cogantur. Neque eas
condiciones sibi aestiment profuturas, quas venditor minus idoneus in se receperit [receperit:
recipit, CJ.] inpositas ementis arbitrio, hac tamen ratione servata, ut, si ad minus idoneum fuerit
translata possessio, etiam auctores transscribti praedii teneantur obnoxii sitque hoc in promptu,
ut damnis fiscalibus primitus ab idoneis consulatur.»; CTh. 13,6,9 [Hon. et Theo. 417]:
«Navalem haeresim in omnibus volumus custodiri, ut usque ante viginti annos quaecumque
possessiones sub hastaria sorte distractae sunt et propter contractum publicum navali fuerant
haeresi separatae, si huic oneri ante eas subiacuisse constiterit, rursus ad debitam functionem
teneantur obnoxiae.»; pels suarii, vid. CTh. 14,4,5 [Valent. Theo. et Arc. 389]: «Suariorum
vires ea concidisse occasione comperimus, quod fundi eorum adque alia praedia in extraneas
quasque personas multimoda donatione transcribta sunt. Quae sublimis eminentia tua aut ad
memoratorum iura revocabit, aut, si eorum detentatores putaverint adnuendum, subeant cum
his communem sarcinam, quorum incubuere corporibus. Consanguineos quoque eorum vel
originales ut memoratorum nomini functionique iubeas adiungi, plenum et aequitatis et iuris
est.»). Tanmateix, els mercaders i els oficis manuals no deixaven pas d’ésser propietaris ni
tampoc se’ls hi prohibia alienar la seva propietat (pels navicularii, vid. CTh. 13,6,6 [Valent.
Val. et Grat. 372]: «Fundi omnes ad naviculariorum dominium pertinentes et ad aliorum iura
translati fisco vel re publica vel naviculario vel quolibet alio distrahente sive donante vel ad
filios vel propinquos vel extraneos transferente, etsi ad navicularios translati sint, reddantur
dominis actione in rem et persecutione concessa, nisi maluerint hi, ad quos res pervenerint,
onus agnoscere, cui erat ille obnoxius, cuius nomine vindicatio conpetit, evictionis ac
melioratae rei perceptorumque fructuum inspectione habita.»; CTh. 13,6,7,pr. = CJ. 11,3,2,pr.1 [Valent. Val. et Grat. 375]: «In his, quae navicularii vendunt, quoniam intercipere contractum
emendi vendendique fas prohibet, emptor navicularii functionem pro modo portionis
comparatae subeat, res enim oneri addicta est, non persona mercantis [mercantis: mercatoris,
CJ.]. Neque navicularium ilico [ilico: omm. CJ.] iubemus fieri eum, qui aliquid comparavit, sed
eam partem quae empta est pro suo modo ac ratione esse munificam. Nec enim totum
JAUME RIBALTA I HARO
163
patrimonium ad functionem navicularii muneris [navicularii muneris: naviculariam, CJ.]
occupandum erit, quod habuerit qui rei exiguae mercator accessit, sed illa portio, quae ab initio
navicularii fuit, ad pensionem huius [huius: huiusmodi, CJ.] functionis sola tenenda est,
residuo patrimonio, quod ab hoc vinculo liberum est, otioso et inmuni servando.»; pels
pistores, vid. CTh. 14,3,3 [Valent. et Val. 364]: «Praedia rustica vel urbana, quae possident
privato iure pistores, nec senatorem nec officialem comparare permittimus, contractu pari cum
aliis non interdicto; quippe mercantes ad venditoris officium vocabuntur super hac emptione
aput praefectum annonae testatione deposita. In donationibus vero filii excepti sunt et nepotes,
eodem loco positis omnibus, qui qualibet proximitate iunguntur, quibus ideo non dempsimus
beneficium largitatis, quia et paneficii necessitatem suscipere successionis iure coguntur. Haec
forma servabitur et in testamentis aut donatione vel novissima voluntate, ut in extraneos
conlata non valeant, nisi pistoris officium sponte susceperint qui pistorum sunt munificentiam
consecuti.»; CTh. 14,3,13 [Valent. Val. et Grat. 369]: «Non ea sola pistrini sint vel fuisse
videantur, quae in originem adscribta corpori dotis nomen et speciem etiam nunc retentant, sed
etiam ea, quae ex successione pistorum ad heredes eorum vel quos alios devoluta noscuntur,
quo eorum quoque distractio inhibita evidentius cerneretur. In his vero solis liciti contractus
eidem corpori reserventur, quae ad ipsos non hereditario pistorum nomine, sed privatorum
institutione, liberalitate vel dote aut quolibet titulo, probantur esse transfusa et si qua ipsi ex
privata munificentia consecuti in rebus humanis agentes in aliquem ex sociis, id est in pistorem
alterum transtulerunt. Ceterum si haec quoque in successione propria reliquere, etiam eadem
dotis nomine et titulo nuncupamus, quia pistrino proficere convenit, quod aput pistorem eo
vivente permansit. Servabis igitur de cetero ordinem constitutum, ut, si vel donatione pistoris
rem pistrino hereditatis successionisve meritis obligatam quicumque ex privatis a pistoribus
fuerit consecutus, sciat corpori obnoxium vendere et alienare non posse, sed in sua causa et
pistorum nomine ac iure residere.») i, conseqüentment, els adquirents dels seus béns n’assolien
la propietat (pels navicularii, vid. CTh. 13,6,4 [Valent. et Val. 367]: «Naviculariae facultates
naviculario corpori reddantur, si bona rite retinentes subire eorum onera nolint, quorum
possessione fruuntur. Ceterum si sponte cognoscunt naviculariam functionem sine exceptione
potioris vel cuiuscumque, bona ad se transmissa sine inquietudine possideant, cum pro rata ex
parte debitis fungantur officiis.»). Però, arreu on es desplacés aquesta propietat, la càrrega
pública l’acompanyava i passava a dependre de qui l’hagués adquirit. Per tant, quan una res
obnoxia pertanyent a un navicularius era venuda i transmesa a un estrany, l’emptor, mentre no
esdevenia navicularius, no era responsable amb tota la seva propietat sinó que «suportava la
funció de navicularius per la part que havia comprat perquè era la cosa la que estava vinculada
a la càrrega i no la persona del mercader» (aquest fragment referit als navicularii l’hem traduït
de CTh. 13,6,7,pr. = CJ. 11,3,2,pr.-1 [Valent. Val. et Grat. 375]; per aquest text, vid. supra en
aquesta mateixa nota; però, el mateix també és visible en CTh. 13,6,8 = CJ. 11,3,3 [Arc. et
Hon. 399]; per aquest text, vid. supra en aquesta mateixa nota). Altrament dit i més exactament,
l’adquirent restava davant d’aquesta alternativa: o bé es feia càrrec proporcionalment de la
functio o bé retornava la res obnoxia al transmitent que, malgrat la venda, no havia pas perdut el
títol (pels navicularii, vid. CTh. 13,6,6 [Valent. Val. et Grat. 372]; per aquest text, vid. supra en
aquesta mateixa nota; pels pistores, vid. CTh. 14,3,1 [Const. 319]: «Cunctis pistoribus intimari
oportet, quod, si quis forte possessiones suas ideo putaverit in alios transferendas, ut postea se,
rebus in abdito conlocatis, minus idoneum adseveret, tamquam in locum eius alio subrogando,
nihil ei haec astutia nec detestabilia commenta profutura sunt, sed in obsequio pistrini sine ulla
excusatione durabit nec ad eius iura revocabuntur, si quas emptiones transcribserit.»; pels
suarii, vid. CTh. 14,4,8,2 [Arc. et Hon. 408]: «Ii vero, qui praedia obnoxia corpori vel ex empto
vel ex donato vel ex quolibet titulo tenent, pro rata publicum munus agnoscant aut
possessionibus cedant.»). Però, evidentment, allò que salta a la vista és el fet que els juristes
d’aquesta època no van construir aquesta càrrega establerta sobre la propietat del navicularius i
dels altres casos en termes d’un ius in re aliena en favor de l’Estat o de la corporació sinó que
164
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
IV.3.B. Les solucions: distància horitzontal i separació vertical
Seguint el mateix plantejament que hem encetat en l’estudi dels
problemes, hem elaborat la següent taula comparativa on confrontem
les solucions aplicades per ambdues legislacions per tal de prevenir els
diferents tipus d’immissions.
consideraven la corporació com a també propietària de les res obnoxiae (pels navicularii, vid.
CTh. 13,6,2 [Valent. et Val. 365]: «Patrimonia naviculariorum, quae quolibet genere in
extraneorum dominia demigrarunt, in corporis sui ius proprietatemque remeent.»; CTh. 13,6,4
[Valent. et Val. 367]; per aquest text, vid. supra en aquesta mateixa nota). Al respecte, vid.
Arnaldo BISCARDI, «Studi sulla legislazione del Basso Impero. III. La nuova proprietà» in
Studi Senesi; núm. 56 (1942), 275-345, esp. 303-308; Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law.
The Law of Property; Philadelphia, 1951, 42-43; Max KASER, Das römische Privatrecht. II.
Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 214.IV.1, 153-155 i, sobretot, §
241.II.7.d, 268-269, esp. 269 i n. 65. Encara que aquestes mesures parlen per si mateixes de
forma prou eloqüent i ja hem tingut ocasió més amunt d’atribuir un pes destacat en la seva
gestació a l’avidesa fiscal d’un aparell burocràtico-polític afectat d’elefantiasi crònica, cal
admetre que de Martino té raó quan reclama la necessitat de tenir en compte també la situació
del sistema econòmic per entendre-les perquè, en el fons, eren mesures adreçades a garantir —
per congelació— la reproducció i perpetuació en el temps d’una determinada organització
econòmica, social i política («[...] Se lo Stato imperiale giunse a fissare il colono alla terra e
molte altre categorie di lavoratori al loro mestiere, togliendo qualsiasi libertà di movimento o di
mutamento di stato, ciò non avvenne per capriccio degli imperatori o per imitazione di modelli
orientali, ma fu imposto dalla necessità del sistema economico, nel quale il livello di vita delle
masse contadine e degli umili lavoratori in genere si manteneva assai basso mentre
aumentavano le necessità finanziarie dello Stato e della sua crescente burocrazia e quindi gli
oneri imposti ai contribuenti. Ma sarebbe un errore restringere soltanto alle esigenze
dell’impero la tendenza a fissare le forze di lavoro in un luogo determinato; essa invece nasceva
dal sistema economico in sé e dalle sue intime leggi, non dissimili da quelle dell’economia
schiavistica, anche se il numero degli schiavi si riduceva costantemente.» [...] «Gli interventi
dello stato furono perciò rivolti a disciplinare il colonato, regolare le corporazioni, a garantire
la stabilità del sistema, con la creazione di manifatture di stato per l’esercito, con un pesante ed
oppressivo sistema tributario, con più o meno infelici tentativi di controllo dei prezzi.»
(Francesco de MARTINO, Storia della costituzione romana; Napoli, 1975, V, 147 i 169).
Només un cert grau de malícia pot justificar que haguem interpretat que, en aquest moment
històric, la utilitas publica tendia a identificar-se amb la raó d’Estat tot i que, com hem indicat
més amunt, hi hauria d’altres historiadors disposats a acceptar-ho i defensar-ho amb
arguments. Per acabar, una remarca de pura i simple nomenclatura històrica: si bé és cert que
les etiquetes de «socialisme d’Estat» o de «dirigisme» que alguns historiadors empraren en el
passat per definir aquest sistema sociopolític de l’època postclàssica són historiogràficament
inadequades i inacceptables perquè comporten caure en el més absolut dels anacronismes
(Francesco de MARTINO, Storia della costituzione romana; Napoli, 1975, V, 168-171), no hi
ha dubte que, en aquest cas, la pèrdua d’exactitud resta força ben compensada per les
virtualitats il·lustratives que aporten.
165
JAUME RIBALTA I HARO
Taula comparativa de les solucions aplicades
Solucions
Elements Hexa.
Osc.
Terra
Immissions materials: distància
Immissions materials: distància
Foc
Immissions d’imponderables:
Distància
Immissions d’imponderables:
Distància + contraparet
Aigua
Immissions d’imponderables:
1) Humitat d’aigua: distància
2) Humitat de residus: distància + contraparet
Immissions d’imponderables:
1) Humitat d’aigua: distància
2) Humitat de residus: contraparet
Aire
Privacions:
Distància mitgeria / tanca
Privacions:
Mitgeria distància / tanca
Però, en aquest cas, la nostra tasca resulta molt més senzilla perquè, deixant de banda les diferències de detall o d’accent, el conjunt
ens palesa una elevada homogeneïtat en els mitjans emprats: totes les
solucions arbitrades acaben desembocant en la distanciació horitzontal
i/o separació vertical dels predis per tal d’evitar que, en exercici del seu
dret de propietat, una activitat desenvolupada per un dels propietaris
(essencialment, construir i plantar segons hem vist) comporti en la
finca veïna una immissió material, d’imponderables o privació. Encara
que els remeis aplicats són els mateixos, la diferent naturalesa del problema (immissions i privacions) els hi atorga un sentit diferent: mentre
en les immissions (materials i d’imponderables) representen dreçar el
que podríem qualificar com estratègia de cordó sanitari ja que tractaven
d’aturar, disminuir o confinar la propagació d’un seguit d’elements físico-químics i els seus efectes; en les privacions l’objectiu era defensar i
garantir el seu subministrament o, dit d’una altra manera, tutelar la seva
permanència i continuïtat.
En les immissions materials (en el nostre cas, les derivades de la
plantació de vegetals), l’establiment d’una distància legal a respectar
tractava d’aturar o, almenys, disminuir la propagació de les branques i
arrels dels arbres durant el seu creixement i s’entén que, com hem vist
més amunt, la seva fixació concreta s’hagi fet tenint en compte els dos
principals factors biològics implicats: l’espècie vegetal i la notòria
correlació —directament proporcional— entre la seva alçada i l’extensió subterrània de les seves arrels. Amb una lleu diferència, les immissions d’imponderables (humitat, calor, fum, vapor, soroll, trepidació i
166
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
pudor) resten sotmeses a un plantejament semblant ja que, depenent del
mitjà de propagació de l’agent (aire o terra), s’acudeix a la distanciació
horitzontal (calor, fum, vapor, soroll, trepidació i pudor) o a la separació vertical (humitat) en la certesa que la distància dissipa, esvaeix o,
almenys, aminora l’element perturbador i, en el segon cas, la contraparet de separació el confina dins del propi espai on està el seu focus
emissor. Com el mateix terme ja ho indica, les privacions capgiren el
sentit dels remeis ja que, en aquest cas, la distància pretén mantenir
lliure d’obstacles la via aèria per la qual l’edifici assoleix ventilació,
il·luminació i prospecció amb l’evident intenció de garantir un nivell
digne en les seves condicions d’habitabilitat i, d’altra banda, l’objectiu
de la tanca de separació és confinar la prospecció d’un dels veïns en el
seu predi i alhora preservar la intimitat de l’altre.
V. EXPLICACIÓ JURÍDICA PER UN PLANTEJABLE
PROBLEMA HISTÒRIC
No cal dir que, si el lector ens ha seguit fins aquestes alçades de
l’exposició, un interrogant històric plana en l’horitzó: aquesta estreta i
continuada semblança de problemes i solucions que hi ha entre ambdues legislacions obeeix a una influència cultural o bé són normatives
històricament independents i, si és així, com s’explica la similitud
detectada?.
V.1. El contacte medieval del Dret català amb Bizanci: probatio
diabolica o, senzillament, inexistència?
Com qualsevol jurista amb una mínima formació històrica sap, els
juristes medievals van encunyar l’etiqueta de probatio diabolica per
indicar aquella mena de procesos judicials que, corrents en la seva època,
exigien a una de les parts la prova d’un fet negatiu i, com el mateix sentit comú indica, aquesta exigència és humanament inasequible perquè
com es pot demostrar que un fet no ha passat?; senzillament, si un fet no
ha passat, és natural que no hagi deixat cap rastre o prova. Per tant, la
inexistència d’un vincle es confon i sobreposa amb la humana impossibilitat de demostrar-la. Aquest dilema és precisament l’existent en el
nostre interrogant i, davant d’aquesta peculiar situació, ens hem de
necessàriament limitar a exposar els elements de judici disponibles.
Com és notori, el Breviari d’Alaric representa el darrer estadi de
vigència del dret romà teodosià en àmbit hispànic; però, si bé en ell s’hi
aplega en tècnica d’excerpta la major part del dret oficial del Dominat
(leges i iura), només cal fer un cop d’ull al Codi Teodosià que hi ha
inserit per adonar-se que, precisament, hi manca el títol que estava
dedicat a incloure les constitucions imperials referents a matèria d’urbanisme i que hem estudiat més amunt. Romanent encara en el regne
visigòtic, cal recordar dos fets cabdals: d’una banda, el trencament de
qualsevol vincle dels visigots amb l’Imperi romà arran de l’enfrontament militar entre Leovigild i Justinià (fet històric que els hispànics
coneixem com exemptio ab imperio en la mesura que representa la
independència de iure dels visigots respecte Roma) i, d’altra banda, la
relativament subsegüent promulgació del Liber Iudiciorum significà
que els monarques visigòtics decidiren endegar un desenvolupament
autònom de la tradició jurídica romana tot derogant la vigència conjunta de Breviari d’Alaric i Codex Revisus de Leovigild. Només cal
168
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
repassar el Liber Iudiciorum per constatar que hi manca qualsevol preocupació per qüestions urbanístiques i, si bé el silenci de les lleis no
implica pas necessàriament la desaparició de soca-rel de la cultura jurídica romana (de fet, la consulta científica del dret romà no fou mai prohibida), això ens retornaria inevitablement a la buidor que, en aquesta
matèria, presenta el dipòsit jurídic alaricià. Atesa la demostrada pervivència del Liber Iudiciorum, l’Alta Edat Mitjana esdevé, per les mateixes raons anteriors, un camp erm pels nostres interesos.
En certa mesura, la Baixa Edat Mitjana presenta una fesomia una
mica més agradable; però, igual de seca, adusta i silenciosa. En primer
lloc, el llarg període de control català de la navegació per la Mediterrània i la famosa ocupació de part del territori grec tendeixen un atractiu
pont a les hipòtesis arriscades; però, no hi ha cap prova documental per
avalar el contacte jurídic i, precisament, el documentat té sentit invers:
l’efímera vigència del dret català en els ducats d’Ultramar.127 Després
d’aquest decebedor itinerari, restem davant de l’anomenada Recepció
del Dret comú com la via més seriosa i alhora més problemàtica. Com
és conegut, la redescoberta i estudi bolonyès de la compilació justinianea (l’anomenat renaixement jurídic bolonyès) tingué una relativament
ràpida i fecunda retransmissió a les nostres contrades mercès a la quantitat d’estudiants catalans que es desplaçaren a Bolonya per assolir la
licentia docendi universalis i, de retorn a casa, no sols dugueren els
coneixements assolits sinó també els textos jurídics estudiats. Però,
aquesta via que, sense prevencions, es presenta com a prometedora
resulta ésser un atzucac heurístic considerable: en primer lloc, el tractat de Julià d’Ascalona no hi era pas inclòs i no tenim notícia que les
fonts gregues que el contenien haguéssin estat mai conegudes a Bolonya i, en segon lloc, una possible transmissió indirecta de les seves regulacions només seria possible a través de la tantes vegades lloada i invocada constitució que l’emperador Zenó promulgà per regular
l’edificació constantinopolitana. Però, precisament, aquesta constitució
mancava en els manuscrits occidentals del Codi de Justinià per la coneguda aversió dels copistes medievals al grec que recull la famosa
màxima graeca non leguntur amb què, de vegades, els més eixerits en
substituien els textos escrits en aquesta llengua. Tanmateix, els histo-
127. Kenneth M. SETTON, Los catalanes en Grecia. Traducción de Juan Godo; Barcelona,
1975, 13, 66 amb n. 53, 69 amb n. 66, 113 amb n. 3 i 229 amb n. 145. Per molt que Setton utilitza
l’ambigua etiqueta d’usos i/o costums de Barcelona, s’està referint als Usatges de Barcelona.
JAUME RIBALTA I HARO
169
riadors que s’han plantejat aquest problema ofereixen una solució alentadora: en la mesura que d’altres normes de la compilació justinianea
la citaven (en concret, les posteriors constitucions de Justinià que més
amunt ja hem estudiat), s’originà la necessitat de conèixer el seu contingut i hom se’n procurà el text demanant-ne còpia per separat a Constantinoble tal i com sembla recolzar-ho el fet que els manuscrits que
l’han conservat estiguin custodiats en biblioteques occidentals.128 Així,
doncs, estaríem davant de la hipòtesi de la recepció d’un text aïllat i,
potser, de la transmissió indirecta dels seus continguts a les nostres
contrades. Però, en el fons, cap prova fetent; només una atractiva suposició que pot tenir un poderós adversari en contra.
Com ja vam remarcar-ho més amunt, les dues legislacions que
venim considerant presenten una visió inversa de la relació entre distància i mitgeria (mentre les OSC parteixen d’un règim legal de mitgeria forçosa i contemplen la distanciació com una mesura excepcional,
el tractat de Julià d’Ascalona roman encorat en la tradició jurídica
romana tot partint de la distància com a règim legal tot acceptant que,
excepcionalment, hom pugui pactar la mitgeria) i, evidentment, aquest
rellevant canvi d’orientació exclou qualsevol parentiu entre ambdues
regulacions. Però, això no acabaria d’ésser significatiu si no tinguéssim
notícia —que sí la tenim— de l’existència de règims jurídics municipals que, en d’altres indrets de l’Europa occidental i no gaire allunyats
geogràficament del nostre, segueixen exactament el mateix plantejament que les OSC i, en concret, cal adreçar l’esguard envers França129
128. El text de CJ. 8,10,12 [Zeno. 474-491] s’ha restituït a partir de tres còdexs:
Laurentianus pl. IX c. 8 (segle XI), Marcianus 179 (segle XIII) i Parisinus graec. 1385 A (segle
XV). A favor d’atorgar rellevància a aquest fet i acceptant una coneixença occidental prejustinianea, vid. Biondo BIONDI, «La l. 12 de aed. priv. 8,10 e la questione delle relazioni
legislative tra le due parti dell’Impero» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 3
(1937), 363-384 [= in Scritti giuridici. II. Diritto romano. Fonti. Diritto pubblico. Penale.
Processuale civile; Milano, 1965, 27-45]; negant-li tot considerant que són manuscrits d’origen
plenament bizantí i que la coneixença occidental fou baixmedieval, vid. Valentino CAPOCCI,
«Nota per la storia del testo della costituzione AgD\ 6"4<@J@:4ä< dell’Imp. Zenone» in Studia
et Documenta Historiae et Iuris; núm. 7 (1941), 155-184.
129. Per comprovar aquesta afirmació (la pressumpció de mitgeria), només cal llegir la
màxima que encunyà al respecte el més conegut —i, per tant, qui tingué més influència
posteriorment— dels juristes francesos que compendiaren el dret costumari francès Antoine
Loisel (Jean IMBERT, Histoire du droit privé; Paris, 19927, 58) quan afirma: «269. En villes tout
mur est metoyen s’il n’appert du contraire.» (Michel REULOS, Les Institutes coustumieres de
Loisel. Nouvelle édition avec les variants des éditions antérieures, une table de concordance et
des tables analytiques; Paris, 1935, 48 que prén com a base la tercera edició de l’obra original:
170
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
i Itàlia.130 Després d’aquesta constatació, la nostra suposició s’esvaeix
en l’aire i, malhauradament, restem davant de la inexistència d’un lligam cert o, si ens hi obstinem, la impossibilitat de demostrar-lo. En
definitiva, cal explicar les semblances per una altra via que no sigui la
del contacte cultural.
V.2. Dels límits a les limitacions del dret de propietat: la ciutat
preindustrial, la coordinació del ius aedificandi dels seus
habitants i l’urbanisme cristià de la Mediterrània
Un cop vist que sembla prudent descartar alguna mena de parentiu entre les dues fonts que hem estudiat, la millor forma d’explicar les
semblances detectades és la que més amunt apuntàvem: uns problemes
de la convivència ciutadana que, pel fet d’ésser típics i normals —gairebé inherents— a qualsevol societat urbana, eren semblants en amb-
Antoine LOISEL, Institutes coustumieres ou Manuel de plusieurs et diverses Reigles, Sentences,
et Proverbes, tant anciens que modernes, du Droict Coustumier et plus ordinaire de la France;
Paris, 16113). Però, un segle després, un dels autors que tingueren més influència sobre els
redactors del Code civil Robert-Joseph Pothier incidia en el mateix punt tenint present el dret
costumari d’Orléans i, en el segon dels articles que citem tot seguit, fins i tot s’hi pot veure un
plantejament equivalent al dret d’atans que figura en les OSC: «Article CCXXXIV. (A.C., art.
196). En la ville et fauxbourgs d’Orléans, et autres villes closes du bailliage, tous murs sont
communs entre voisins jusques à neuf pieds; c’est assavoir, deux pieds en terre, et sept pieds audessus de terre, qui n’a titre ou marques au contraire; et s’il faut réparer ou reédifier lesdits murs,
ce sera aux dépens communs des parties jusques à ladite hauteur.»; «Article CCXXXV. (C. de
Paris, art. 194). Si aucun veut bâtir contre un mur non mitoyen, faire le peut, en payant moitié,
tant dudit mur que fondation d’icelui, jusques à la hauteur dont il se voudra ayder; ce qu’il est
tenu faire auparavant que rien démolir ne bâtir. En l’estimation duquel mur est compris la valeur
de la terre sur laquelle ledit mur est fondé et assis, au cas que celui qui a fait ledit mur, l’ait prins
sur son héritage.» (Robert-Joseph POTHIER, Oeuvres de Pothier contenant les traités du droit
français. Nouvelle édition mise en meilleur ordre et publiée par les soins de M. DUPIN. X.
Coutumes d’Orléans. Coutumes des duché, bailliage et prévoté d’Orléans; Paris, 1827, 432433). Per la formació i continguts de la mitgeria en la Coutume de Paris que, com ho indica la
concordança del mateix Pothier al darrer dels articles citats, serva el mateix plantejament que
estem considerant, vid. Olivier MARTIN, Histoire de la Coutume de la Prévôté et Vicomté de
Paris; Paris, 1925, II, 128-135, esp. 129-130 [Reedició anastàtica: Paris, 1972, II, 140-147, esp.
141-142]. Sobre la pressumpció de mitgeria com a tret típic i definidor del plantejament del dret
costumari francès del dret de propietat, vid. Anne-Marie PATAULT, Introduction historique au
droit des biens; Paris, 1989, 155-156, § 126.
130. Antonio PERTILE, Storia del diritto italiano dalla caduta dell’Impero romano alla
Codificazione. IV. Storia del diritto privato; Padova, sense data [18772] [Reedició anastàtica:
Bologna, 1966, § 145, 374 i n. 20]; Alessandro LATTES, Il diritto consuetudinario delle città
lombarde con una Appendice di testi inediti; Milano, 1899, 288-289; Ugo NICOLINI, Le
limitazioni alla proprietà negli statuti italiani (secoli XII, XIII e XIV); Mantova, 1937, 61-64.
JAUME RIBALTA I HARO
171
dues organitzacions socials van ésser solucionats de manera semblant
perquè, malgrat les diferències existents, els seus corresponents ordenaments jurídics compartien no sols els conceptes bàsics de la comuna
tradició jurídica romana sinó també uns valors ideològics molt propers
perquè, en ambdós casos, derivaven de la comuna tradició religiosa
cristiana.
Globalment considerats i després d’haver-hi insistit tant, el problema i la solució ja són força coneguts. Generalitzant, el problema
és clar i senzill: front un ample conjunt de drets de propietat radicalment i inevitable contigus (perquè són, per més senyes, propietats
immobiliàries i urbanes), el justament lliure i tendencialment egoista
exercici de la facultat de construir (l’anomenat ius aedificandi) de
part de cadascun d’ells per separat i de tots en conjunt representa un
potencialment immens cau de discòrdies, conflictes o raons ja que, en
la mesura que no estan closos dins d’illes particulars o d’urnes de
cristall que els separin idealment de la resta, qualsevol actuació constructiva o equiparable d’un d’ells pot representar i, de vegades, comporta perills, molèsties i danys als veïns ja sigui en forma d’immissions o bé de privacions. Semblantment, la solució practicada també
és clara: s’incideix sobre l’exercici del dret de propietat tot regulant
aquest ius aedificandi a través d’establir límits que, per via preventiva, aturin, disminueixin a nivells tolerables o confinin les immissions
o bé, en el cas de les privacions, garanteixin el subministrament d’aire, llum i prospecció i, com hem vist, els concrets mitjans habilitats
són la distància i la separació legals d’aquests drets de propietat contigus. En conjunt, aquesta sèrie de límits configuren un programa
legislatiu centrat en la coordinació d’aquests drets de propietat a la recerca —com a darrer objectiu— d’una convivència ciutadana
harmònica i, sobretot, pacífica.
Però, en la mesura que aquest objectiu no s’assoleix per la via
essencialment negativa de la prohibició d’immissions (característic del
dret romà clàssic i acollit en la ja esmentada màxima «in suo enim alii
hactenus facere licet, quatenus nihil in alienum immittat», aquest plantejament tractava d’assegurar la independència dels predis) sinó a través d’una general imposició —per via legal— del poder públic, caldria
recollir aquesta nova visió de les fonts tenint en compte que una coordinació general i imposada no deixa d’ésser, en darrer terme, una subordinació generalitzada i, per tant, el que fins ara eren límits s’haurien
de considerar limitacions perquè deixaven d’ésser interns al mateix
dret de propietat per esdevenir externs ja que s’imposaven. En el fons
172
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
i respecte la situació precedent, era un nou règim propietari que, escollint una via essencialment positiva, tenia una forta component coactiva: per preservar la pacífica convivència ciutadana, el poder públic
havia decidit imposar unes limitacions de caràcter general al dret de
propietat dels súbdits i, de retruc, això implicava redefinir-lo ja que
aquestes restriccions legals positivaven quines facultats i com s’havien
d’exercir (en el règim clàssic i com es desprén de la màxima citada més
amunt, això no estava taxativament definit sinó que restava al lliure
albir del propietari).
Però, si bé l’autoritarisme dirigista que informava aquest programa legislatiu és políticament opinable (en principi, l’actuació del privat
restava subordinada als interesos socials; però, atesa la manca d’un
canal polític que permetés conèixer i expressar les necessitats de la
societat civil, aquests interesos sovint es confonien amb els particulars
d’un poder polític que sabia o pretenia saber, millor que els propis
administrats, el que els hi calia i, per aquesta via, la raó d’Estat acabava engolint i/o suplantant l’interès general),131 d’altres aspectes no ho
són tant i ens permeten captar les seves deficiències o llacunes: d’una
banda, la seva aplicació comportava una marcada tendència envers la
segregació espacial ja que establia una jerarquització dels usos del sòl
urbà tot privilegiant els innocus usos residencial i comercial front les
activitats productives (agricultura i manufactura) i, al costat d’aquesta
cara amable, l’estratègia de confinament que es practicava també tenia
—com tothom sap— la seva vessant agra en la formació de ghettos;
d’altra banda i és l’entrebanc natural i inevitable de qualsevol legislació casuística, tendia envers una elevada fragmentació jurídica perquè
hi mancava una teoria general que fos capaç de coordinar el conjunt de
limitacions de forma orgànica i coherent (de fet, el desenvolupament
medieval de la teoria de l’abús de dret tractà de cobrir aquesta deficiència132 i, estretament relacionada amb aquesta, cal també situar-hi la
dels actes emulatius; però, en aquest darrer cas, hom ha discutit i encara discuteix enfervoridament sobre l’exacta ubicació històrica dels seus
131. Per la utilitas publica i la seva transformació sota la influència de l’organització
política del Dominat, vid. Giannetto LONGO, «Utilitas publica» in Labeo. Rassegna di diritto
romano; núm. 18 (1972), 7-71, esp. 51-63.
132. Mario ROTONDI, «L’abuso di diritto» in Rivista di diritto civile; núm. 15 (1923), 105128, 209-352 i 417-457 [= in L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 13-220]; Mario
ROTONDI, «Aemulatio» in Per il XIV Centenario della Codificazione di Giustiniano; Pavia,
1934, 861 i ss. [= in L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 223-234].
JAUME RIBALTA I HARO
173
orígens)133 i, finalment, el dubte de si cal imputar-ho a una deficient
política municipal complementària o bé deriva directament de la fragmentarietat del plantejament general no impedeix constatar que, si bé
s’aconseguia evitar els conflictes interpersonals en benefici de la llar
individual (intimitat, habitabilitat, etc.), l’espai extradomèstic (carrers i
espais assimilables) restaven abandonats a la seva sort (allò que era de
tothom, acabava essent —en realitat— de ningú): les immissions i pri-
133. Amb aquesta expressió d’actes emulatius i com ja sabem, s’indiquen els actes que,
acomplits en l’esfera del propi dret, no tenien com a finalitat primària assolir una determinada
utilitat pròpia sinó damnar altri. Com hem dit, el debat sobre la seva ubicació històrica ha estat
durador i, com tot seguit indiquem, amb un ampli ventall d’opinions. Per una revisió general del
problema i de la corresponent tradició doctrinal, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 289-325 = 341380]; per la seva inexistència en el dret romà, vid. Vittorio SCIALOJA, «Aemulatio» in
Enciclopedia Giuridica Italiana. Esposizione ordinata e completa dello stato e degli ultimi
progressi della scienza, della legislazione e della giurisprudenza. Sotto la direzione di Pasquale
Stanislao MANCINI; Milano, 1892, I.2.1, 426a-452a [= in Studi giuridici; Roma, 1932, III.1, 216 i
ss., 219 i ss. i 239 i ss.]; Vittorio SCIALOJA, Teoria della proprietà nel diritto romano; Roma, 1928,
413-425; per la seva presència —encara que limitada— en el dret justinianeu i sobre el seu
desenvolupament en el Dret comú, vid. respectivament Mario ROTONDI, «L’abuso di diritto» in
Rivista di diritto civile; núm. 15 (1923), 105-128, 209-352 i 417-457 [= in Mario ROTONDI,
L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 13-220, esp. 36-94 i, en concret, 92-94 i 94-105];
refermant-se sobre la seva presència limitada en el dret justinianeu, vid. Mario ROTONDI,
«Aemulatio» in Per il XIV Centenario della Codificazione di Giustiniano; Pavia, 1934, 861 i ss. [=
in Mario ROTONDI, L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 223-234, esp. 226]; per la
presència limitada en el dret justinianeu, vid. Giuseppe GROSSO, «Abuso. I. Abuso del diritto. a)
Diritto romano» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1958, I, 161a-163a, esp. 162b; Giuseppe
GROSSO, «Atti. IV. Atti emulativi. a) Diritto romano» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1959,
IV, 27b-29a, esp. 28b-29a; per la seva presència en l’escola proculeiana i posterior
desenvolupament —per influència cristiana— en el dret justinianeu, vid. Salvatore RICCOBONO et
Salvatore RICCOBONO Jr., «Emulazione. Diritto romano» in Novissimo Digesto Italiano; Torino,
1960, VI, 519b-521b, esp. 521a-b; per la seva presència en el dret romà clàssic, vid. Antonio
PALMA, «Iura vicinitatis». Solidarietà e limitazioni nel rapporto di vicinato in diritto romano
dell’età classica; Torino, 1988, 159-198; amb un ample plantejament filosòfic on gairebé
s’insinua la seva universalitat en sistemes jurídics desenvolupats i, per tant, admetent-lo pel dret
clàssic, vid. Milan BARTOSE4 K, «Sul concetto di atto emulativo specialmente nel diritto romano»
in Atti del Congresso internazionale di Diritto romano e di Storia del diritto. Verona 27-2829/IX/1948; Milano, 1951, III, 191-237, esp. 197-212 i, en concret, 206-207. Tot i que en aquestes
condicions d’extremada fragmentació doctrinal resulta difícil establir una tendència general,
sembla haver-se extès l’opinió que, aprofitant les puntuals i limitades remarques justinianees que
ja coneixem (els casos referents al règim de les aigües; vid. supra n. 112), aquesta doctrina fou
elaborada i desenvolupada, mercès al caliu cristià, en l’àmbit de la tradició d’estudis jurídics
medievals inspirats en el dret romà (Dret comú) a partir —sens dubte— dels comentaristes i,
potser, dels mateixos glossadors (Guido ASTUTI, «Atti. IV. Atti emulativi. b) Diritto intermedio»
in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1959, IV, 29b-33b; Justo GARCÍA SÁNCHEZ, Teoría de la
«immissio»; Oviedo, 1999 (orig. 1975), 145-186; M. Carmen JIMÉNEZ SALCEDO, El régimen
jurídico de las relaciones de vecindad en derecho romano; Córdoba, 1999, 129-199).
174
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
vacions en l’espai públic esdevingueren situacions típiques i quotidianes (carrers estrets, poc ventilats, ombrívols i humits, plens de tota
mena d’immundícies i també de fang encara que no hagués plogut,
etc.)134 En la mesura que deterioraven la higiène pública, aquestes
manifestacions estructurals de la morfologia urbana lliuraven la ciutat
preindustrial al perill continuat d’epidèmies. Però, si bé les autoritats
eren conscients del problema higiènic135 i el paradigma mèdic aleshores vigent estava en condicions d’entendre’l en clau medi-ambiental,136
134. Per aquesta mena de descripcions —recorrents en la historiografia— de la ciutat preindustrial, vid. Gideon SJOBERG, Le città dei padri. Re, pastori, ladri e prostitute nelle civiltà
preindustriali. Traduzione dall’americano di Guido Viale; Milano, 1980 (orig. 1960), 74-77
(traducció d’una obra l’original de la qual duïa un títol menys lluminós: The Preindustrial City.
Past and Present); Pierre LAVEDAN et Jeanne HUGUENEY, L’urbanisme au Moyen Âge; Paris,
1974, 142-154; Norman J.G. POUNDS, Historia económica de la Europa medieval. Traducción
castellana de Josep M. Portella; Barcelona, 1981 (orig. 1974), 320-326; Soledad VILA, La
ciudad de Eiximenis. Un proyecto teórico de urbanismo en el siglo XIV; València, 1984, 97-104 a
llegir a sensu contrario perquè parla de la ciutat ideal; Carme BATLLE, Història de Catalunya.
Dirigida per Pierre Vilar. III. L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV); Barcelona, 1999 (orig.
1988), 407-409; Jacques HEERS, La ville au Moyen Âge en Occident. Paysages, pouvoirs et
conflits; Paris, 1990, 303-312; Robert FOSSIER, La sociedad medieval. Traducción castellana de
Juan Vivanco; Barcelona, 1996 (orig. 1991), 437-438; José Luis BETRÁN, La peste en la
Barcelona de los Austrias; Lleida, 1996, 189-195.
135. En la mesura que els actes són l’espill que millor reflecteix la consciència d’un
problema, Betrán ha documentat tots els aspectes d’una arrelada consciència (més aviat, profunda
i constant preocupació) de les autoritats municipals de la Barcelona moderna per tenir cura de la
sanitat: d’una banda, el desenvolupament i consolidació en forma d’un òrgan sanitari permanent
(l’anomenada vuitena del Morbo) de la potestat sanitària que Pere III atribuí al municipi en un
privilegi de l’any 1337 (José Luis BETRÁN, La peste en la Barcelona de los Austrias; Lleida,
1996, 215-247 i esp. 216-217 pel privilegi esmentat; el mateix autor ja havia estudiat prèviament
el procés d’implantació d’aquest òrgan a: José Luis BETRÁN, «La consolidación de la vuitena del
Morbo en la Ciudad de Barcelona (1560-1600)» in Pedralbes. Revista d’Història Moderna; núm.
13 (1993), 631-642); d’altra banda, l’existència d’una veritable política governativa que, iniciada
amb unes Ordinacions de l’any 1458, estava centrada en la prevenció i lluita contra les malalties
epidèmiques (José Luis BETRÁN, La peste en la Barcelona de los Austrias; Lleida, 1996, 258303 i esp. 258 i n. 3 per les esmentades Ordinacions) i, finalment, resta allò que l’autor
gràficament anomena «justícia sanitària» que correspon a l’exercici de la potestat jurisdiccional
en matèria criminal que el municipi tenia atribuïda en virtut del capítol 42 del privilegi anomenat
Recognoverunt proceres (1284 i no 1283 com l’autor diu perquè cal tenir en compte l’Any de
l’Encarnació) (José Luis BETRÁN, La peste en la Barcelona de los Austrias; Lleida, 1996, 343383 i esp. 344, n. 3 per l’esmenat fonament jurídic).
136. Per entendre la visió que la medicina de l’Antic Règim tenia de l’origen de les
malalties epidèmiques i del seu lligam amb les condicions medi-ambientals, cal partir de dues
consideracions: d’una banda i per esquivar l’anacronisme, cal desempallegar-nos de les
explicacions basades en microbis i infeccions perquè corresponen a un estadi ulterior de la
ciència mèdica (el desenvolupament de la bacteriologia és de finals del segle XIX) i, d’altra
banda i generalitzant, la medicina de l’Antic Règim era hereva de la tradició galènica. Però, atès
JAUME RIBALTA I HARO
175
que la doctrina galènica era una síntesi del finalisme aristotèlic i la teoria humoral de la medicina
hipocràtica, seria més adient anomenar-la tradició galènico-hipocràtica i aquesta remarca és
significativa si tenim en compte que, més amunt i tot explicant la influència de la medicina grega
sobre Vitruvi, ja vam palesar la rellevància mèdica que Hipòcrates atribuïa als factors mediambientals en el seu tractat sobre la influència dels aires, aigües i llocs en la salut humana (al
respecte, vid. supra n. 5). Si bé cal no oblidar que, en aquesta època i sota la influència del
cristianisme, tant les malalties com la resta de processos naturals s’entenien derivats de Déu en
tant que era o se’l considerava la causa primera i motor immòbil del món, la recuperació de
l’aristotelisme va permetre que la medicina assolís un cert grau d’autonomia cognoscitiva a
través de concentrar-se en les causes segones i, si bé se la tenia en compte, la intervenció divina
restà en un segon plànol, com una qüestió meta-mèdica. D’acord al plantejament galènic, la
malaltia era el resultat de la conjuminació de causes exògenes i endògenes a l’individu que
emmalaltia: d’una banda, les causes externes eren agents que, actuant sobre la naturalesa del
pacient, desencadenaven la malaltia (aquests agents anaven des d’alteracions voluntàries o
forçades del règim de vida del pacient fins les accions patògenes del medi físic) i, d’altra banda,
les causes internes eren la diferent naturalesa o configuració de l’individu concret que habilitava
o feia possible l’eficàcia de les causes externes (les causes internes corresponien a la doctrina
tradicional dels temperaments que, en el fons, distingia les diferents constitucions físiques de les
persones segons fos predominant un o altre humor). Així, doncs, l’origen d’una malaltia podia
ésser tant una determinada activitat humana (ingerir aliments en males condicions, desordres
sexuals, emocions desmesurades, etc.) com un canvi medi-ambiental (verins animals o vegetals,
acció nociva del sol o del vent, etc.). Centrant-nos en el darrer cas perquè és el que ens interessa,
un canvi en el calor i/o la humitat afectaven l’aire transformant-li la seva naturalesa; però, de fet
i com ho explica el metge i professor universitari lleidatà Jacme d’Agramont, l’acció combinada
d’un augment de calor i humitat provocaven una mutació molt concreta de l’aire: la seva
putrefacció (Jacme d’AGRAMONT, Regiment de preservació de pestilència de ... (s. XIV).
Introducció, transcripció i estudi lingüístic de Joan VENY I CLAR; Tarragona, 1971, § 18.19-23,
61-62: «E si hom me demane encara si aquella broma fa pestilència ni males impressions
notablament en les gents ni en les altres coses axí com blats ho fruyta, dich que no. E la rahó és
aquesta, car la broma comunament no s’i fa sinó en yvern e en yvern l’àer és fret, per què aytal
broma no fa putrefacció en l’àer, car a putrefacció se requiren dues coses, ço és a saber, calor e
humiditat.». La «broma» esmentada no és altra cosa que la proverbial boira lleidatana) i, per
entendre’ns, l’aire corromput esdevenia com una mena de verí. En aquest punt, calia acudir a les
causes internes que, en el fons, era convocar la teoria hipocràtica dels humors que, recordant el
que ja hem vist més amunt, entenia el cos humà com un barreja proporcionada de quatre humors
l’estat d’equilibri dels quals corresponia a la salut i, correlativament, el trencament d’aquest
equilibri en favor d’un d’ells era la malaltia (al respecte, vid. supra n. 110). Com hem insinuat
més amunt, aquesta segona part era el necessari complement de la primera ja que, sense el seu
concurs, la primera hauria entrat en crisi al no poder explicar una senzilla constatació empírica:
si tothom respirava necessàriament el mateix verí aeri, com podia ésser que només emmalaltís
una part de la població i no, com calia esperar, tothom?. El desigual repartiment de la malaltia
depenia de la desigual constitució física dels individus. Aquests humors s’engendren en el cos a
partir dels aliments i el calor és l’agent que influeix més decisivament en la seva producció. Dins
del cos, la producció i amagatzemament dels humors correspon a òrgans diferents (el fetge per la
bilis groga, la melsa per la bilis negra, el cor per la sang i el cervell per la pituïta) i el principal és
el cor ja que aquest òrgan genera l’innat calor necessari perquè funcioni el conjunt. En aquestes
condicions, la introducció en el cos de l’aire corrupte a través de la respiració altera l’equilibri en
favor d’un dels elements tot provocant la malaltia en aquell òrgan on es concentra l’humor
superabundant que, deteriorant-se, a la llarga es col·lapsa i deixa d’acomplir la seva finalitat o
funció. Aquesta acumulació d’un determinat humor en el seu corresponent òrgan resta
testimoniada a través dels símptomes externs de la malaltia ja que, per exemple, la tumefacció
176
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
no és altra cosa que l’intent del cos d’alliberar-se, d’evacuar o eliminar l’humor abundant i
sobrer. Evidentment, quan això no s’aconsegueix de forma natural o el metge no pot contrarestar
la concentració, aleshores sobrevé el col·lapse darrer perquè la sang acaba duent el problema al
cor que, atacat i corromput, deixa de bategar i es perd l’hàlit vital. Sobre Galè i la seva visió de la
medicina que maldestrament hem resumit, vid. Luis GARCÍA BALLESTER, «Galeno» in Pedro
LAIN ENTRALGO (dir.), Historia Universal de la Medicina. II. Antigüedad clásica; Barcelona,
1972, 209-267. Per completar aquest panorama, cal parlar del contagi. Segons explica Betrán,
l’introductor de la idea del contagi dins la medicina de tradició galènica fou el metge veronès
Girolamo Fracastoro (1478-1553) i, segons sembla, el paradigma dominant l’assumí sense
esquinçar-se les vestidures. Aprofitant algunes remarques esparses en els tractats galènics i
fonamentant-se en la doctrina de la simpatia (la universal atracció dels éssers), Fracastoro
defensava la possibilitat del contagi entès com el pas d’unes minúscules partícul·les que,
«concebidas como organismos vivos con capacidad de reproducir otras idénticas a ellas»,
s’evaporaven d’una persona malalta i, ja fos per contacte directe, mediat a través d’un objecte —
els aliments, per tant, podien traslladar malalties entre indrets— i a distància a través de l’aire
com a vehicle transmissor, infectaven d’altres persones (José Luis BETRÁN, La peste en la
Barcelona de los Austrias; Lleida, 1996, 409). Naturalment, quan hom sent parlar d’organismes
vius que infecten per contagi no pot deixar de representar-se l’explicació en termes microbians;
però, a mitjan segle XVI, un metge parlava de microbis quan encara ni tan sols es coneixia el
microscopi?. Si esperonat per aquest interrogant hom acudeix a la font citada per Betrán,
descobreix una explicació una mica més matissada: d’una banda, es tracta d’una aportació
teòrica i, d’altra banda i si bé les partícul·les explicades pel metge veronès semblen tenir
qualitats vitals (surten d’un organisme i són capaces d’engendrar en un altre), «[...] no hay que
imaginar estos vehículos del contagio como microorganismos, que Fracastoro habría visto con
su mente, ya que no podía hacerlo con sus ojos. La prueba es que cuando los vean los
microscopistas del siglo XVII no se les ocurrirá pensar que puedan ser agentes infecciosos y
habrán de pasar otros doscientos años antes de que se formule una patología microbiana. Si
quisiéramos reducir la doctrina de los seminaria morborum a nuestros esquemas científicos,
más bien habría que asimilarla a la que hoy explica la acción infecciosa de los virus, con las
réplicas que sus cadenas activas —¿vivientes?— inducen en el seno de la célula infectada.»
(Juan Antonio PANIAGUA, «Clínica del renacimiento» in Pedro LAIN ENTRALGO (dir.), Historia
Universal de la Medicina. IV. Medicina moderna; Barcelona, 1971, 87-105, esp. 93). Deixant de
banda els evidents perills de les analogies il·lustratives (generen malsentesos) i compensant la
impossibilitat d’accedir a Fracastoro a través d’un metge català que anys després el seguia,
podem entreveure l’origen del plantejament i com se’l va entendre en el seu temps: «[...] De
manera que lo que passa, i se comunica de un cuerpo a otro, es la enfermedad, como una
mançana corrompida, que corrompe i gasta la que está a su lado, por medio de un vaporcito
salido de la podrida, i metido dentro de la otra como la simiente sacada de la planta produce otra
planta semejante a la de donde salió, assí este humor, o vapor salido de un cuerpo, que tenga
enfermedad pegadisa i contagiosa i recibido por otro cuerpo semejante, puede engendrar en él la
mesma enfermedad.» (J.F. ROSSELL, El verdadero conocimiento de la Peste, sus causas, señales,
preservación i curación; Barcelona, 1632, 11v citat per José Luis BETRÁN, La peste en la
Barcelona de los Austrias; Lleida, 1996, 410, n. 65). Figura retòrica sublim i tòpica: la poma
podrida que corromp les altres que hi ha al cistell. Però, si el sentit comú justifica la imatge i ens
palesa quina fou la font d’inspiració de Fracastoro (o, almenys, del seu seguidor català), cal no
gratar massa profundament perquè retornaríem a l’escepticisme: el coneixement dels processos
de fermentació és una adquisició científica encara més recent. En canvi, l’essencial és la
naturalesa de l’agent contagiós: se l’esmenta dos cops com a vapor i, fins i tot, s’explica que era
un humor evaporat. Evidentment, aquesta explicació conté la clau que, en el fons, no deixa
d’ésser una ambigüetat susceptible de generar malsentesos: el terme vapor ens adreça envers el
món de l’inorgànic i, en canvi, si l’evaporat és un humor dels quatre que formaven el cos humà,
JAUME RIBALTA I HARO
177
s’obre la versemblant possibilitat que hom els considerés aleshores com elements orgànics, és a
dir, amb vida. D’aquí que l’especulació de Fracastoro fos assumida pel paradigma sense cap
mena d’inconvenient. Encara que l’excel·lent estudi de Betrán no el va tenir en compte perquè
restava fora del seu àmbit cronològic, cal recordar que aquesta visió galènica —amb contagi
inclòs— de la salut fou la base de la policia sanitària de l’Antic Règim tal i com ho palesa
l’apretat centenar de folis que li dedicà Nicolas Delamare (1639-1723) que, a cavall dels segles
XVII-XVIII, fou el jurista que més s’interessà per la higiène pública ([Nicolas] DELAMARE, Traité
de la police où l’on trouvera l’histoire de son etablissement, les fonctions et les prerogatives de
ses magistrats, toutes les loix et tous les reglemens qui la concernent; Amsterdam, 17293, II,
477-563). Però, atès que Lluch demostrà que l’obra de l’aristòcrata i jurista valencià Tomàs
Valeriola Riambau, Ruiz de Corella y Próxita (1734-1809) contenia la traducció subreptícia
d’amples i escollits fragments de la monumental obra de Delamare i d’altres escrits mèdics
(Ernest LLUCH, «La “Idea general de la policía” de Tomàs Valeriola» in Recerques. Història.
Economia. Cultura; núm. 10 (1980), 125-137, esp. 128-131), només cal acudir al seu text per
adonar-nos de l’ample relleu que Valeriola atorgava a la policia sanitària (Tomás VALERIOLA,
Idea general de la policía ó Tratado de policía; Valencia, 1798-1805 [Reedició amb presentació
de Luis Jordana de Pozas: Madrid, 1977, 316-371]). A grans trets i segons Valeriola, la policia
sanitària de l’Antic Règim havia de vetllar la salubritat de tres elements: aire, aigua i aliments
(Tomás VALERIOLA, Idea general ...; 317: «La sanidad del ayre que nos circuye y respiramos, la
pureza del agua y bondad de los demas alimentos que nos sirven para sustentarnos, son los tres
principales apoyos de la salud; así para conservar al público un tan gran bien, y precaver las
enfermedades que pudieran turbarle, es del cuidado de los oficiales de Policía remediar en
quanto les sea dable, que el ayre no se infecte, que el agua y demas víveres no estén
corrompidos.»). Si bé Valeriola desenvolupa després cadascun d’aquests elements (per l’aire,
vid. Tomás VALERIOLA, Idea general ...; 318-321; per l’aigua, vid. Tomás VALERIOLA, Idea
general ...; 321-331 i, pels aliments, vid. Tomás VALERIOLA, Idea general ...; 331-347), a tall
d’exemple l’aire resulta força significatiu perquè és imprescindible per la vida (Tomás
VALERIOLA, Idea general ...; 318: «Todos convienen, y nuestra propia experiencia nos los
persuade todos los dias, que nuestra vida depende de la aspiracion y respiracion del ayre que nos
circuye; y que tan pronto como cesan estas dos acciones el alma se separa del cuerpo. Este
elemento es quien da el movimiento á los pulmones, quien mantiene el del corazón, refresca la
sangre, la purifica, facilita su fluidez y circulacion; y finalmente por su medio los espíritus dan la
facultad motriz al cuerpo.»). El plantejament de Valeriola és clar i senzill: primer recorda què
entenen els metges per un aire sa; després indica els factors que alteren la seva salubritat i,
finalment, els remeis que cal aplicar per evitar i/o corregir l’alteració.
A) Segons els metges i aplicant la distinció escolàstica entre substància i qualitats, l’aire és sa
quan, respecte la substància, és pur, subtil i net i, respecte les qualitats, quan és tebi i tranquil
(Tomás VALERIOLA, Idea general ...; 318: «El Ayre segun todos los Médicos, puede
considerarse ó por razon á su substancia, ó á sus qualidades. En el primer sentido para ser bueno
á la salud debe ser puro, sutil y limpio; y en el segundo, templado y tranquilo.»).
B) Restant fidel a l’anterior esquema escolàstic, els factors que capgiren la salubritat de l’aire
són: respecte la substància, els vapors i emanacions provinents de cadàvers, excrements, fems o
qualsevol altra immundícia perquè el fan pesat, gruixut i malsà i, respecte les qualitats, un excés
de calor o fred, vent, pluja o boira perquè el carreguen o l’agiten (Tomás VALERIOLA, Idea
general ...; 318: «Así añaden, considerando el ayre en su substancia, todos los vapores y
exhalaciones que se levantan de los cadáveres, excrementos, estiércoles y otras inmundicias le
infectan, le hacen pesado, grueso y mal sano; si se le considera en sus qualidades, demasiado
calor ó frio, los vientos que le agitan, lluvias ó nieblas que le cargan ó turban, son todavía otros
obstáculos para la salud.»).
C) Per combatre aquestes alteracions, cal servar el manit esquema escolàstic ja que cadascun
dels elements del binomi exigeix remeis diferents:
178
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
C.a) respecte les qualitats i com depenen de factors que estan fora de l’abast humà (estacions,
astres o ubicació geogràfica), la policia no hi pot fer gran cosa i han d’ésser els particulars que,
segons les possibilitats, se’n preocupin (es sobreentén que això implicaria, per exemple, migrar
a una altra ciutat); però, tanmateix, algunes autoritats han establert mesures com obligar els
veïns a mullar els carrers quan fa massa calor per tal de temperar l’aire, prohibir la crema de
palla quan fa calor (l’encesa de rostoll a l’estiu?) o, en qualsevol estació de l’any, prohibir la
cremació de fems i altres coses que puguin infectar l’aire (Tomás VALERIOLA, Idea general ...;
318-319: «Los remedios para estos últimos inconvenientes, que dependen de la variedad de las
estaciones, aspecto de los astros, ó situacion de los lugares, no son del resorte de la Policía; esto
pertenece á los particulares facilitárseles cada uno segun sus necesidades y poder. Sin embargo,
ha sucedido y sucede muchas veces, que en tiempos de un excesivo calor, el Magistrado ha
mandado á los Ciudadanos arrojar delante de sus puertas muchos cubos de agua, todos á una
misma hora para templar el ayre, imponiendo para su cumplimiento ciertas penas. Se debe privar
asimismo quemar paja en tiempos de calor, ó en qualquier otra estacion, estiércoles, porquerias,
yerbas y otras cosas que puedan infectar el ayre.») i,
C.b) respecte la substància i com els factors depenen de l’activitat humana, hi ha d’actuar la
policia tenint cura de la neteja tant dels carrers i places com de l’interior de les vivendes. La
neteja de l’espai interior de les cases és igual d’important que la dels espais públics perquè
l’experiència ha demostrat que una sola família infectada pot contagiar una ciutat sencera i, per
tant, cal que la gent tingui latrines, no acumuli deixalles, no criï animals pudents i no lliuri a
l’aire emanacions malignes (Tomás VALERIOLA, Idea general ...; 319-320: «Respecto á las
demas mudanzas que pueden suceder en el ayre, respecto á su substancia que le infectan y
corrompen, son mas fácilmente superadas, y como la salud interesa en ello, es uno de los
principales cuidados de la Policía el dar las providencias correspondientes. La limpieza interior
de las casas, calles y plazas públicas es el primer, mas grande y eficaz remedio que puede
practicarse; la putrefacción de las suciedades que se juntan quando no se cuida de la limpieza, es
la que envia en el ayre las exhalaciones y vapores los mas malignos que causan las mas dañosas
de todas las corrupciones. Primeramente es preciso empezar por la limpieza exterior, que es la
de las calles, como la mas general y la que pide mayor cuidado. [...]. El aseo interior de las casas
no es ménos importante para la salud que el de las calles; basta para estar persuadido la
experiencia, que una sola familia infectada ha corrompido el ayre é introducido el contagio en
toda una Ciudad. Esta limpieza de las casas en las Ciudades consiste principalmente en estos
quatro puntos: 1. en tener letrinas; 2. en no guardar porquería ninguna corrompida; 3. no criar
animales que causen alguna putrefaccion; 4. no infectar el ayre por ninguna exhalacion
maligna.») i, a títol complementari («Algunos medios que contribuyen para mantener la
sanidad del ayre.»), recomana un seguit de mesures a tenir en compte: a) els menestrals i
botiguers no han d’acumular deixalles en els seus obradors i botigues; b) quan hi hagi una
inundació, cal desguassar ràpidament les aigües estancades; c) cal prohibir la criança de
determinats animals pudents dins de les ciutats (a títol d’exemple, s’esmenten porcs, coloms,
conills, oques i ànecs perquè els seus excrements corrompen l’aire); d) determinats oficis o
professions insalubres s’han d’ubicar fora de les ciutats (com a exemple, s’esmenta el cas dels
terrissers i fabricants de maons perquè l’argila i l’òxid de plom —«Litargirio ó almartaga del
Plomo»— que fan servir, quan es cou l’obra, generen un vapor maligne); e) cal evitar que els
drapaires acumulin els seus articles dins de les ciutats: no sols els seus articles són vells, podrits,
etc. sinó que, de vegades, es córre el perill que estiguin infectats si els seus anteriors propietaris
tenien alguna malaltia contagiosa (Tomás VALERIOLA, Idea general ...; 320-321). Després
d’aquest exemple, no sols resta clar que l’Antic Règim identificava policia sanitària i higiène
sinó que, en cap moment, es contempla la possibilitat de reformar la configuració urbana tot i
que, com es pot veure més endavant, hom era conscient de la seva importància mèdicohigiènica (al respecte, vid. infra n. 140). Si bé aquest plantejament de Valeriola-Delamare
representa la policia sanitària del més ranci Antic Règim, cal recordar que Johannes Heinrich
JAUME RIBALTA I HARO
179
Gottlobs von Justi (1717-1771) i Jacob Friedrich Baron von Bielfeld (1716-1770) —principals
representants de l’il·lustrat cameralisme prussià, ambdós van estar al servei del rei de Prússia
Friedrich II der Gro$e— van encetar un renovat interès per la higiène pública com una forma
d’assegurar el creixement de la població que, dins de les coordenades mercantilistes del seu
pensament, era la clau de volta de la riquesa dels països i, com Lluch ha demostrat, van tenir en
l’obra del català Francesc Romà i Rossell el seu principal propagador hispànic (pel cameralisme
prussià i la seva recepció a la perifèria de la Península Ibèrica, vid. Ernest LLUCH, El pensament
econòmic a Catalunya (1760-1840). Els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de
consciència de la burgesia catalana; Barcelona, 1973, 11-33 i 75-79; Ernest LLUCH, «Romà i
Rossell, un pensament germànic per a Catalunya i Espanya» in Francesc ROMÀ I ROSSELL, Las
señales de la felicidad de España y medios de hacerlas eficaces. Estudi preliminar d’Ernest
Lluch; Barcelona, 1989, V-LIII, esp. XXXII-XLI [= in Ernest LLUCH, La Catalunya vençuda
del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració; Barcelona, 1996, 179-206, esp. 195-200];
Ernest LLUCH, «El cameralismo ante la Hacienda de Carlos III: influencia y contraste» in
Hacienda Pública Española. Monografías. Carlos III y la Hacienda Pública; núm. 2 (1990),
73-86; Ernest LLUCH, «La difusión del cameralismo y de la fisiocracia a través de Europa y en
especial de España durante el siglo XVIII» in José Luis GARCÍA DELGADO et José María
SERRANO SANZ (coord.), Economía española, cultura y sociedad. Homenaje a Juan Velarde
Fuertes. Ofrecido por la Universidad Complutense; Madrid, s.d. 461-468; Ernest LLUCH,
«Cameralisme, corona d’Aragó i “partit aragonès” o “militar”» in Recerques. Història.
Economia. Cultura. I. Història i ecologia. II. Crisi agrària i canvi social a Europa, 1880-1913;
núm. 26 (1993), 135-166 [= in Ernest LLUCH, La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i
clarors de la Il·lustració; Barcelona, 1996, 137-178]). Però, en qüestions d’higiène pública,
l’aportació de la «filosofia de les Llums» no fou pas revolucionària sinó l’aplicació coherent de
mesures ja conegudes tot conformant un programa de «purificació»de la ciutat (Alain CORBIN,
Le miasme et la jonquille. L’odorat et l’imaginaire social XVIII e-XIX e siècles; Paris, 1982, 105159 = Traducció castellana: El perfume o el miasma. El olfato y lo imaginario social. Siglos
XVIII y XIX. Traducción de Carlota Vallée Lazo; México, 1987, 105-152) i, en aquest sentit,
Corbin resumeix l’urbanisme de la Il·lustració així: «Convicciones idénticas ordenan, ya se
sabe, el urbanismo de las Luces, sobre todo en el orden de los proyectos. La ciudad sana,
vulgarizada por el abate Jacquin en 1792, estará construida en un cerrito; la ausencia de muros
altos permitirá que el viento “barra los vapores y [las] exhalaciones”. Las labores responsables
de malos olores de curtidores, peleteros, tintoreros, serán cumplidas a <sic!> extramuros, así
como los cementerios, los hospitales y los mataderos. Se instalarán las manufacturas en los
suburbios. Calles anchas, plazas amplias con profusión de fuentes facilitarán la circulación del
aire. Por las mismas razones, Géraud hace un llamado <sic!> “al derrumbe de los muros de
nuestras ciudades”. Hay que elevar las calles, escribe Baumes, y para ello podrían utilizarse las
ruinas y los escombros de las casas inhabitadas. El hospital modelo, del que se proponen
innumerables proyectos, se dibuja como un pabellón, como una “isla en el aire”. La ciudad ideal
de Claude-Nicolas Ledoux, bien analizada por Mona Ozouf, proclama con talento excepcional
la influencia de la corriente aerista. Las casas y los edificios públicos de Chaux están “libres de
toda adherencia”. La prueba funcional, la insularidad de los edificios y su simetría, que también
responde, por lo menos parcialmente, a un imperativo higienista, aseguran, además de la
salubridad y el buen aspecto inmediato de la ciudad, la alegría visual del espectador.» (Alain
CORBIN, Le miasme et la jonquille. L’odorat et l’imaginaire social XVIII e-XIX e siècles; Paris,
1982, 117 = Traducció castellana: El perfume o el miasma. El olfato y lo imaginario social.
Siglos XVIII y XIX. Traducción de Carlota Vallée Lazo; México, 1987, 116). Com ho palesa la
concordança en algunes de les mesures suggerides, Julià d’Ascalona hauria acceptat aquest
programa; però, cal remarcar que se’ns recorden projectes teòrics sobre com hauria d’ésser la
ciutat ideal i, en aquestes qüestions i com hem dit, el difícil era aplicar-los, ésser coherent i
conseqüent en la pràctica. D’altra banda i com ho indica l’esment de l’aerisme de Ledoux, el
180
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
mai s’endegà una política urbanística de caràcter estructural137 sinó que
sempre s’optà per mesures conjunturals que, a la llarga, s’acabaven
revelant com ineficaces tant a l’hora de resoldre com d’evitar els brots
epidèmics.138 Sense un aturador seriós, les malalties delmaren periòdi-
plantejament mèdic del problema continuava encorat en el paradigma galènico-hipocràtic i,
sense apartar-se gens del que hem vist més amunt, hom concedia un lloc d’honor a l’element
aeri a l’hora d’endegar qualsevol actuació higiènica tal i com ho palesa Corbin tot presentant la
ventilació com el seu objectiu primordial: «La ventilación, en lo sucesivo, constituye el eje de la
estrategia higienista. La corriente de aire es lo que ante todo importa controlar. Más aún que
drenar la inmundicia, asegurar la circulación del fluido aéreo se debió al pavor del
estancamiento y de la fijeza, asociadas a la frialdad y el silencio sepulcral. El aerismo
neohipocrático encuentra su justificación teórica. La ventilación, y es la primera de sus virtudes,
restaura la elasticidad y la calidad antiséptica del aire. Además, como lo subraya Hales, el
movimiento atmosférico, a favor de la agitación que le comunica, purifica y desodoriza el agua
corrompida por el estancamiento. Ventilar es, finalmente, barrer las bajas capas del aire,
“constreñir la circulación salvaje de los miasmas”, controlar la corriente morbífica donde la
naturaleza no puede ejercer libremente su regulación. La desodorización vendrá a sancionar
esta primacía de las corrientes.» (Alain CORBIN, Le miasme et la jonquille. L’odorat et
l’imaginaire social XVIII e-XIX e siècles; Paris, 1982, 111 = Traducció castellana: El perfume o el
miasma. El olfato y lo imaginario social. Siglos XVIII y XIX. Traducción de Carlota Vallée Lazo;
México, 1987, 110). Sense que s’hi notin canvis notables de plantejament (miasmes, llevat i
cucs-insectes), pel problema del contagi en el segle XVIII francès presentant la posició dels
metges partidaris i detractors, vid. respectivament J[ean] EHRARD, «Opinions médicales en
France au XVIII e siècle. La peste et l’idée de contagion» in Annales. Économies, Sociétés,
Civilisations; núm. 12,1 (janvier-mars 1957), 46-59, esp. 47-52 i 52-56. Per la visió de Ledoux
de la ciutat ideal, vid. Mona OZOUF, «Architecture et urbanisme. L’image de la ville chez
Claude-Nicolas Ledoux» in Annales. Économies. Sociétés. Civilisations; núm. 21 (novembredesembre 1966), 1273-1304.
137. En la mesura que directa o indirectament representaven l’oligarquia urbana, cal
suposar que els mateixos governs municipals eren els primers en no estar interessats en una
veritable reforma urbanística perquè, poc o molt, aquesta hauria afectat sens dubte els interessos
immobiliaris d’aquell grup social (per l’examen matissat del cas anglès d’aquesta implicació
immobiliària de l’élite urbana, vid. Rodney HILTON, «Algunos problemas de propiedad urbana
en la Edad Media» in Conflicto de clases y crisis del feudalismo. Traducción castellana de
Enrique Gavilán; Barcelona, 1988 (orig. treball: 1967; orig. recull: 1985), 91-105; per un
exemple italià, vid. David HERLIHY et Christiane KLAPISCH-ZUBER, I toscani e le loro famiglie.
Uno studio sul catasto fiorentino del 1427. Traduzione di Mario Bensi; Bologna, 1988 (orig.
1978), 329-362, esp. 344; per un exemple català circumscrit a una ciutat mitjana com Cervera,
vid. Jaume RIBALTA I HARO et Max TURULL I RUBINAT, «Ciutat i poder en el feudalisme
declinant a la Catalunya baixmedieval (Diferenciació social i distribució social de l’espai urbà a
Cervera, 1340-1382)» in Anuario de Estudios Medievales; núm. 22 (1992), 79-144, esp. 120121; decantada envers el rendisme, també fou el fonament de l’oligarquia barcelonina de l’època
moderna, vid. James AMELANG, «L’oligarquia ciutadana a la Barcelona moderna: una
aproximació comparativa» in Recerques. Història. Economia. Cultura; núm. 13 (1983), 7-25;
James S. AMELANG, La formación de una clase dirigente: Barcelona, 1490-1714. Traducción
de Jordi Beltrán Ferrer; Barcelona, 1986, 81-91).
138. Mesures improvisades, fragmentàries i basades en la capacitat assistencial de
l’Església són les característiques definidores de l’actuació sanitària de les autoritats de l’Antic
JAUME RIBALTA I HARO
181
cament les poblacions urbanes.139 En aquestes condicions, el problema
de la higiène de les ciutats va superar inalterat el pas dels segles140 fins
el punt d’engendrar un veritable gènere geogràfic de la medicina (les
anomenades topografies mèdiques) que, si bé present des dels inicis del
segle XIX fins la Guerra civil, florí amb força entre 1880-1930141 i que,
amb l’arribada de la industrialització, s’havia decantat envers els més
Règim i això no canvià de sentit fins ben entrat el segle XVIII quan s’endegà una política
sanitària estable, centralitzada, làica i burocràtica (José Luis PESET et Mariano PESET,
«Epidemias y sociedad en la España del fin del Antiguo Régimen» in Asclepio; núm. 29
(1977), 37-66; després ampliat a: Mariano PESET et José Luis PESET, «Epidemias y sociedad en
la España del Antiguo Régimen» in Estudios de Historia Social; núm. 4 (1978), 7-28; per la
recepció del nou plantejament a Catalunya, vid. I. FIGUEROLA PUJOL et J. ESTEVA DE SAGRERA,
«La Salud Pública en Cataluña (1720-1800)» in Boletín de la Sociedad Española de Historia
de la Farmacia; núm. 132 (diciembre 1982), 199-218). En conjunt i respecte l’Antic Règim,
s’acaba imposant la sensació que era una política més aviat adreçada a apaivagar símptomes
que no pas a atacar les arrels del problema.
139. Per Barcelona, en tant que exemple estudiat en profunditat, vid. José Luis BETRÁN
MOYA, «Sociedad y peste en la Barcelona de 1651» in Manuscrits. Revista d’Història
Moderna; núm. 8 (1990), 255-282; José Luis BETRÁN, La peste en la Barcelona de los
Austrias; Lleida, 1996, 115-173.
140. En una veritable perla on s’aprecia clarament la importància cabdal que el paradigma
mèdic prebacteriològic concedia als factors medi-ambientals (en concret, les condicions
urbanístiques de la ciutat de Barcelona) en l’origen de les malalties, l’Academia MédicoPráctica de Barcelona denunciava en un dictamen de finals del segle XVIII que: «La estrechez
de las calles y elevación de casas es una de las causas propias de esta Capital que aumentan la
infección de su Atmósfera. La antigüedad hizo sus calles angostas, y el continuo aumento de
población, no hallando ensanche en una plaza fortificada, recurre todos los días a dar maior
altura a sus edificios. El aire contenido en una calle estrecha entre paredes mui elevadas se
renueva con dificultad; todas esas calles son más sombrías, y a lo más de ellas en todo el
invierno no las baña el sol, así los vapores cada día se condensan más con la frialdad, y por
razón de su peso se elevan a mui poca altura: la humedad es escesiva, porque el frío y densidad
de la Atmósfera impiden que se disipe, y por esto los lodos tardan tanto en secarse en
semejantes calles, los aires apenas los barren a no ser que soplen recios en la misma dirección
que ellas tienen, y si son tortuosas o sin salida, como hai muchas en Barcelona, tropezando el
aire con el extremo cerrado o con los varios ángulos que le rechazan en direcciones opuestas,
pierde tanto de su velocidad, [...] y deteniéndose mucho tiempo en un mismo paraje húmedo y
sin ventilación, se corrompen más y más cada día: de modo que la Atmósfera llega a su maior
punto de infección, y por consiguiente los que viven en estas calles metidos dentro de un
ambiente tan impuro y respirando un aire tan infecto, se hallan más expuestos que los demás a
todo género de enfermedades pútridas, fiebres intermitentes, [...].» (Dictamen de la Academia
Médico-Práctica sobre la frecuencia de las muertes repentinas y apoplejías que en ella
acontecen; Barcelona, 1784, 28-30 citat per José Luis BETRÁN, La peste en la Barcelona de los
Austrias; Lleida, 1996, 179-180).
141. Per una acomplida aproximació general a les topografies mèdiques, vid. Luis
URTEAGA, «Miseria, miasmas y microbios. Las topografías médicas y el estudio del medio
ambiente en el siglo XIX» in Geo-Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana; núm. 29
(septiembre 1980), 5-50.
182
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
desafavorits, és a dir, l’incipient proletariat industrial.142 Evidentment,
la indústria contemporània assumí el paper de principal agent causant
del que podríem qualificar com immissions públiques (sobretot, contaminacions ambientals) front les quals una legislació fragmentària i
encarada envers les necessitats d’una ciutat preindustrial restava essencialment inerme.
Però, després d’aquest instructiva valoració del sentit i abast d’aquesta mena de legislació, cal palesar algunes dades que, des de fronts
històricament diferents i tanmateix jurídicament convergents, recolzen
la nostra conclusió:
1) hom no ha tingut gaires dificultats per remarcar que les mesures
contenides en el tractat de Julià d’Ascalona no són massa diferents de les
existents en el dret hebreu i només el nostre desconeixement de l’arameu
ens ha impedit escatir si aquest paral·lelisme es manté amb les OSC;143
2) d’altra banda, tampoc és gaire difícil trobar parentius d’aquest
estil en el dret històric italià144 i francès145 i, fins i tot,
142. Pels problemes mèdics que afectaren al primer proletariat industrial, vid. José María
LÓPEZ PIÑERO, «El testimonio de los médicos españoles del siglo XIX acerca de la sociedad de su
tiempo. El proletariado industrial» in José María LÓPEZ PIÑERO, Luis GARCÍA BALLESTER et Pilar
FAUS SEVILLA, Medicina y sociedad en la España del siglo XIX; Madrid, 1964, 111-208; Antoni
JUTGLAR, «Estudio preliminar» in Pedro Felipe MONLAU et Joaquín SALARICH, Condiciones de
vida y trabajo obreros en España a mediados de siglo XIX; Barcelona, 1984, 9-55.
143. Per aquest lligam del tractat de Julià d’Ascalona amb el dret hebreu (en concret, el tractat
Baba Batra), vid. Catherine SALIOU, «Iura quoque nota habeat oportet ... Une autre façon de
traiter de l’architecture: l’écrit de Julien d’Ascalon» in Le projet de Vitruve. Objet, destinataires et
réception du «De architectura». Actes du colloque international organisé par l’École française de
Rome, l’Institut de recherche sur l’architecture antique du CNRS et la Scuola normale superiore
de Pise (Rome, 26-27 mars 1993); Roma, 1994, 213-229, esp. 223-224 i n. 38 i 42; Catherine
SALIOU, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et architecture en Palestine au VIe siècle;
Paris, 1996, 121-124. A l’hora d’escatir un possible vincle amb les OSC per altres mitjans que no
impliquessin la coneixença de l’arameu, hem assolit diferents resultats però semblantment
decebedors: el treball més prometedor ni tan sols esmentava el Baba Batra (A. COHEN, Le Talmud.
Traduit de l’anglais par Jacques Marty; Paris, 19912) i els altres eren exposicions generals de les
regulacions que, al no oferir el text, resultaven gairebé ubiqües i, per tant, històricament
inservibles (J.L. SAALSCHÜTZ, Das Mosaische Recht nebst den vervollständigenden thalmudischrabbinischen Bestimmungen. Für Bibelforscher, Juristen und Staatsmänner; Berlin, 18532
[Reedició anastàtica: Walluf bei Wiesbaden, 1974, II, § 110, 839-852]; Mateo GOLDSTEIN,
Derecho hebreo a través de la Biblia y el Talmud; Buenos Aires, 1947, 457-467).
144. Antonio PERTILE, Storia del diritto italiano dalla caduta dell’Impero romano alla
Codificazione. IV. Storia del diritto privato; Padova, sense data [18772] [Reedició anastàtica:
Bologna, 1966, § 145, 371-386]; Alessandro LATTES, Il diritto consuetudinario delle città
lombarde con una Appendice di testi inediti; Milano, 1899, 288-294; Ugo NICOLINI, Le
limitazioni alla proprietà negli statuti italiani (secoli XII, XIII e XIV); Mantova, 1937, 55-66.
145. Vid. supra n. 129 i infra n. 146-147.
183
JAUME RIBALTA I HARO
3) cal recordar que les regulacions de la Coutume de Paris146 en
aquesta matèria van ésser la base i —amb modificacions de detall—
van ésser represes en el Code civil napoleònic147 i, des d’aquest, van
ésser retransmeses a les diferents codificacions europees que li seguiren les petjades com, per exemple, el Código civil espanyol on encara
avui en dia romanen vigents.148
146. Per l’estudi més complet del dret de l’edificació (és a dir i com hem tractat de
demostrar, el dret urbanístic preindustrial) en les dues redaccions (l’Ancienne coutume de Paris
de 1510 i la Coutume de la Prévoté et Vicomté de Paris de 1580) de la Coutume de Paris, vid.
respectivament Antoine DESGODETS, Les lois des bâtiments, suivant la coutume de Paris,
traitant de ce qui concerne les servitudes réelles, les Rapports des Jurés-Experts, les
réparations locatives, douairieres, usufruitieres, bénéficiales, etc. Enseignées par M. ... Avec les
Notes de M. GOUPY; Paris, 1776, 83-91 i 184-219.
147. L. BUSATTI, «Dell’origine delle servitù legali e naturali» in Rivista italiana per le
Scienze Giuridiche; núm. 11 (1891), 3-29. Per l’origen costumari dels droits de voisinage, la
seva adaptació al llenguatge del droit savant i inclusió en el Code civil, vid. mínimament Jean
BART, Histoire du droit privé. De la chute de l’Empire romain au XIXe siècle; Paris, 1998, 262263 i, molt més aprofondidament, Anne-Marie PATAULT, Introduction historique au droit des
biens; Paris, 1989, 152-158. Per la codificació del dret costumari francès, vid. John P. DAWSON,
«The Codification of the French Customs» in Michigan Law Review; núm. 38 (1940), 765-800.
148. Per molt que les indicacions de García Goyena permetrien allargar les concordances
abastant diferents codis europeus que van rebre la influència del napoleònic (Vaud, Nàpols,
Louisiana i Holanda), en la següent taula només hem tingut en compte el Codi civil sard perquè
explica el tenor d’alguns articles que arribaren al Código civil espanyol a través del Projecte
García Goyena (Florencio GARCÍA GOYENA, Concordancias, motivos y comentarios del Código
civil español; Madrid, 1852 [Reedició anastàtica: Barcelona, 1973, I, 424-461; Reimpressió de
l’original: Zaragoza, 1974, 251-273]).
Les servituds legals-naturals del Code civil al Código civil
Code civil (1804)
649
640
–
–
682 i 685
683 i 684
–
647,1
646
–
653
654
666-668
655 i 669
Codi civil sard
564
551
622
626
616 i 621
617-618
–
562
561
–
558
569
587
570 i 588
García Goyena (1851)
483
484
496
500
506
507
508
509
510
511
512
513
514
515,1
Código civil (1889)
549
552
557
558
564
565
566
602
384
571
572
573
574
575
184
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Per molt que aquesta darrera constatació pot arribar a suggerir que
aquesta mena de normes contenen principis de validesa universal
656
–
658
659
660
662
664
–
674
671
672
673
675
676-677
678
680
681
–
571
572
575
576
577
579
684
–
598
603
–
590
607
–
611
613
615
–
515,2
516
518,1-2
518,3
519
520
521
522
525
526
527
528
530
531
532
533
534
535
575
576
577
577
578
579
396
589
590
591
592
593
580
581
582
583
586
389
Per facilitar una primera aproximació de conjunt als continguts jurídics aplegats en l’anterior
taula, confegim la següent tot recordant comparativament l’estructura de les obres emprades.
L’estructuració de la matèria en les obres consultades
Code civil (1804)
García Goyena (1851)
Código civil (1889)
2,4,1 [arts. 640-648]:
Des servitudes qui dérivent
de la situation des lieux
2,5,2,2 [arts. 484-505]:
De las servidumbres de aguas
2,7,2,2 [arts. 552-563]:
De las servidumbres en materia
de aguas
2,4,2 [arts. 649-652]:
Des servitudes établies par la loi
2,5,2,1 [art. 483]:
Disposición general
2,7,2,1 [art. 549-551]:
Disposiciones generales
2,4,2,1 [arts. 653-673]:
De mur et du fossé mitoyens
2,5,2,4 [arts. 511-521]:
De la servidumbre de medianería
2,7,2,4 [arts. 571-579]:
De la servidumbre de medianería
2,4,2,2 [arts. 674]:
De la distance et des ouvrages
intermédiaires requis pour certaines
constructions
2,5,2,5 [arts. 522-529]:
De la distancia y obras intermedias
que se requieren para ciertas
construcciones y plantaciones
2,7,2,7 [arts. 589-593]:
De las distancias y obras intermedias
para ciertas construcciones
y plantaciones
2,4,2,3 [arts. 675-680]:
Des vues sur la propriété
de son voisin
2,5,2,6 [arts. 530-533]:
De las luces y vistas en la propiedad
del vecino
2,7,2,5 [arts. 580-585]:
De la servidumbre de luces y vistas
2,4,2,4 [arts. 681]:
De l’égout des toits
2,5,2,7 [arts. 534]:
Del desagüe de los edificios
2,7,2,6 [arts. 586-588]:
Del desagüe de los edificios
2,4,2,5 [arts. 682-685]:
Du droit de passage
2,5,2,3 [arts. 506-510]:
De la servidumbre de paso
2,7,2,3 [arts. 564-570]:
De la servidumbre de paso
JAUME RIBALTA I HARO
185
(generades en i per la ciutat preindustrial continuen vives i funcionant
en les nostres ciutats industrials), cal no refiar-nos de les apariències
perquè, com tothom sap, les arrítmies entre legislació i societat són
moneda corrent i, en el seu desenvolupament, no sols deixen sovint
aparcats preceptes legals que només estan formalment vigents sinó que,
afavorit pel formalisme dels textos legals i una certa tipicitat dels problemes de la convivència humana, l’esforç interpretatiu de la ciència
jurídica és l’encarregat de salvar analògicament aquest natural divorci
actualitzant l’aplicació de les normes per via jurisprudencial. Tanmateix, quan aquesta tensió és excessiva, el divorci l’ha d’arranjar el legislador i, com a exemple en aquest sentit, cal recordar que l’Exposició de
Motius de la recentment promulgada Llei de l’acció negatòria, les
immissions, les servituds i les relacions de veïnatge [= LANISRV]149
justifica la seva conveniència invocant la necessitat de modernitzar
aquest sector del dret immobiliari català tot superant el caràcter fragmentari i massa deutor de les seves arrels preindustrials de l’anterior
regulació150 contenida en els articles 283-295 de la Compilació del Dret
Civil de Catalunya [= CDCC] (que s’agrupaven en el títol tercer sobre
servituds del llibre tercer dels drets reals).151 En efecte, aquest conjunt
d’articles ara derogats152 acollien, amb un llenguatge modernitzat, el
149. Per aquesta llei, vid. infra n. 150 i 152.
150. LANISRV, EM §§ 1-2: «Amb aquesta Llei es fa un pas més vers la reforma i la
modernització del dret immobiliari de Catalunya, i es continua el procés d’actualització constant
i necessària expansió del nostre dret. La regulació de les servituds en la Compilació del Dret
Civil de Catalunya, fins ara vigent, és fragmentària i està pensada bàsicament per a una societat
agrícola o rural. És, doncs, clara la conveniència de superar aquesta normativa, ampliant-la i
tenint en compte la realitat social actual.».
151. Sobre les servituds a la CDCC, vid. per tots i la bibliografia esmentada en ells: Antonio
PARA MARTIN, «De las servidumbres» in Manuel ALBALADEJO (ed.), Comentarios al Código
civil y Compilaciones forales. (Artículos 277 al final de la Compilación de Cataluña); Madrid,
1987, XXX, 90-165 i Carlos MELON INFANTE, «Luces y vistas en la Compilación foral
catalana» in Anuario de Derecho Civil; núm. 15 (gener-març 1962), 107-138.
152. Aquest estrany ús de verbs en pretèrit per referir-nos a una llei vigent és un ingenu
remei retòric per tal de palesar la relativament paradoxal situació jurídica que es produeix a
partir del moment en què una regulació legal és, d’una banda, derogada i, d’altra banda i a
l’ensems, se la conserva per interpretar la nova. L’articulat referent a servituds que contenia la
CDCC ha estat recentment derogat per la Llei 13/1990 de 9.7.1990 de l’acció negatòria, les
immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (DOGC núm. 1319 de 18.7.1990 = BOE
núm. 183 de 1.8.1990) on s’hi conté la nova regulació: servituds de llums i vistes (arts. 25-26),
mitgeria de càrrega (arts. 27-33) i relacions de veïnatge (arts. 34-41). Però, si bé és cert que
aquesta llei derogava el contingut de l’articulat en matèria de servituds de la CDCC, no resulta
tan clara la situació que es genera perquè, atès que l’art. 1 de la CDCC continua vigent i en ell
s’hi diu que caldrà emprar la tradició jurídica per interpretar i integrar el seu articulat (Pablo
186
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
contingut de les OSC153 i, des del punt de vista històric, és alliçonador
constatar que, clarament inspirada en el § 906 del Bürgerliches Gesetzbuch alemany,154 la nova regulació introdueix —però, segons com es
SALVADOR CODERCH, «El Derecho civil de Cataluña. Comentario al nuevo artículo 10. de la
Compilación catalana» in Revista Jurídica de Cataluña; núm. 83-4 (1984), 793-859 [= in La
Compilación y su historia. Estudios sobre la codificación y la interpretación de las leyes;
Barcelona, 1985, 315-389) i essent clar que aquesta nova llei es planteja com una llei especial
a la que també afecta aquest article (Esther ARROYO AMAYUELAS et Cristina GONZÁLEZ
BEILFUSS, «Die katalanische Rechtsordnung und das Zivilrecht Kataloniens» in Zeitschrift für
Europäisches Privatrecht; núm. 3 (1995), 564-575; treball ampliat i actualitzat en: Esther
ARROYO I AMAYUELAS, «Le pluralisme de l’ordonnancement civil en Espagne et le droit civil
en vigueur en Catalogne» in Revue générale de droit; núm. 29 (1998), 411-447), aleshores cal
entendre que el contingut en matèria de servituds de la tradició jurídica catalana
(cristal·litzada principalment en les Ordinacions d’en Sanctacília i Recognoverunt Proceres)
continua essent emprable per interpretar la nova regulació. Per una anàlisi i primers resultats
de l’aplicació d’aquesta LANISRV, vid. Enric BRANCÓS NÚÑEZ, «Immissions, servituds i
relacions de veïnatge» in Àrea de Dret civil. Universitat de Girona (coord.), El futur del Dret
Patrimonial de Catalunya. Materials de les Desenes Jornades de Dret Català a Tossa;
València, 2000, 323-343.
153. Sobre el caràcter històric de la CDCC i les seves fonts, vid. José María FONT Y RIUS,
«Las fuentes históricas de la Compilación» in Revista Jurídica de Cataluña; núm. 59-4 (juliolagost 1960), 399-406, esp. 400-401.
154. Bàsicament, aquest § 906 del Bürgerliches Gesetzbuch [= BGB; Codi civil alemany]
estableix: 1) una enumeració oberta d’allò que, segons hem vist, tradicionalment eren
immissions: gasos, vapors, olors, fums, sutja, calor, sorolls, trepidacions i immissions
semblants procedents d’una altra finca (§ 906,1 BGB); 2) s’imposa al propietari la necessitat de
tolerar la immissió quan aquesta no perturbi l’aprofitament de la seva finca o bé el perturbi de
forma no essencial (§ 906,1 BGB) o bé sigui produïda per l’aprofitament de l’altra finca que,
segons els usos locals, sigui habitual en aquell indret (§ 906,2 BGB) i a sensu contrario és clar
que, quan s’ultrapassen aquests límits, el propietari no té perquè tolerar la immissió; 3)
taxativament no s’admet la introducció de conductes especials (§ 906,3 BGB) (BGB § 906.
[Zuführung unwägbarer Stoffe]: «1. Der Eigentümer eines Grundstücks kann die Zuführung
von Gasen, Dämpfen, Gerüchen, Rauch, Ru$, Wärme, Geräusch, Erschütterungen und ähnliche
von einem anderen Grundstück ausgehende Einwirkungen insoweit nicht verbieten, als die
Einwirkung die Benutzung seines Grundstücks nicht oder nur unwesentlich beeinträchtigt. 2.
Das gleiche gilt insoweit, als eine wesentliche Beeinträchtigung durch eine ortsübliche
Benutzung des anderen Grundstücks herbeigeführt wird und nicht durch Ma$nahmen
verhindert werden kann, die Benutzern dieser Art wirtschaftlich zumutbar sind. Hat der
Eigentümer hiernach eine Einwirkung zu dulden, so kann er von dem Benutzer des anderen
Grundstücks einen angemessenen Ausgleich in Geld verlangen, wenn die Einwirkung eine
ortsübliche Benutzung seines Grundstücks oder dessen Ertrag über das zumutbare Ma$ hinaus
beeinträchtigt. 3. Die Zuführung durch eine besondere Leitung ist unzulässig.» [Bürgerliches
Gesetzbuch mit Einführungsgesetz, Beurkundungsgesetz, AGB-Gesetz, Abzahlungsgesetz,
Gesetz über den Widerruf von Haustürgeschäften, Wohnungseigentumsgesetz, Ehegesetz und
Hausratsverordnung. Textausgabe mit ausführlichem Sachregister und einer Einführung von
Karl Larenz; München, 198730, 202]). Per una primera aproximació al dret alemany actual en
matèria de relacions de veïnatge on ocupa un lloc central aquest citat § 906 del BGB, vid. Martín
WOLFF, Tratado de derecho civil. III. Derecho de cosas. 1. Posesión. Derecho inmobiliario.
JAUME RIBALTA I HARO
187
miri, recupera— el concepte d’immissió i, en darrer terme, un plantejament general força proper al que havia tingut el dret romà clàssic.
Però, si bé el terme universal resulta clarament inadequat per definir-lo, no sembla massa arriscat considerar aquest conjunt —relativament homogeni, segons hem vist— de mesures com el dret urbanístic
medieval de la Mediterrània; però, essent estrictes, tampoc abasta ben
bé tota la Mediterrània perquè, com el nostre desconeixement del dret
islàmic ens impedeix saber si també s’hi pot incloure la riba sud, no hi
ha altre remei que considerar-lo el dret urbanístic medieval de la Mediterrània cristiana. Però, essent estrictament certa tal i com està formulada, aquesta afirmació cobeja una ambigüetat perillosa: l’adjectiu cristià s’aplica als indrets on aquesta religió era dominant o bé al dret
urbanístic que hi estava en vigor?. La primera part de l’alternativa és
tan correcta com buida de contingut si hom no aclareix, en positiu o
negatiu, la segona part; però, en l’examen de la segona i atès el seu
relleu, cal anar per parts i distingint.
En primer lloc i després del que hem vist, és obvi que restem
davant d’un dret urbanístic que es presenta com a hereu tant del dret
romà com de l’urbanisme greco-romà155 (en el que hem pogut consta-
Propiedad. por Ludwig ENNECCERUS, Theodor KIPP y ... Traducción de la 32a edición
alemana con estudios de comparación y adaptación a la legislación y jurisprudencia
españolas por Blas PÉREZ GONZÁLEZ y José ALGUER; Barcelona, 1944, § 53, 314-319; J[ustus]
W[ilhelm] HEDEMANN, Tratado de derecho civil. II. Derechos reales. Versión española y notas
de José Luis Díez Pastor y Manuel González Enríquez; Madrid, 1955, 156-162; Harry
WESTERMANN, Sachenrecht. Ein Lehrbuch; Karlsruhe, 19665, § 63, 303-317; Ernst WOLFF,
Lehrbuch des Sachenrechts; Köln-Bonn-Berlin-München, 19792, § 3.F, 164-183. Per la
corresponent dimensió històrica d’aquest § 906 del BGB, vid. J. Michael RAINER, «Die
Immissionen: Zur Entstehungsgeschichte des § 906 BGB» in Vestigia iuris romani. Festschrift
für Günter Wesener zum 60. Geburtstag am 3. Juni 1992; Graz, 1992, 351-376, esp. 370-376.
Per una anàlisi històrica i de dret comparat actual de l’esmentada llei catalana on es demostra
circumstanciadament aquesta influència alemanya tant de la teoria de l’ús normal de Rudolf
von Jhering (vid. supra n. 104) com d’aquest § 906 del Bürgerliches Gesetzbuch, vid. Jaume
RIBALTA I HARO, «Immissions i acció negatòria a Catalunya: una lectura històrica i
comparativa d’una modernització legislativa» in Revista de dret històric català; núm. 1 (2001),
125-154, esp. 147-153 [Treball traduït i ampliat en: Jaume RIBALTA I HARO, «Nuisance and
Negatory Action in Catalonia: a Historical and Comparative Reading of a Process of
Legislative Modernisation» in Zeitschrift für Europäisches Privatrecht; núm. 11.2 (2003),
295-317, esp. 312-316].
155. Per l’urbanisme teòric de la tradició greco-romana, vid. Helen ROSENAU, La ciudad
ideal. Su evolución arquitectónica en Europa. Versión de Jesús Fernández Zulaica; Madrid,
1999 (orig. 19833), 24-30; per l’urbanisme pràctic greco-romà a Hispania, vid. Antonio GARCÍA
Y BELLIDO, «La Edad Antigua» in Antonio GARCÍA Y BELLIDO, Leopoldo TORRES BALBÁS et
alii, Resumen histórico del urbanismo en España; Madrid, 19682, 3-64, esp. 29-64.
188
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
tar una àmplia influència «higienista» de la medicina) i, per tant, el
problema és escatir si la doctrina cristiana va modelar-lo d’acord als
seus plantejaments ètics156 sense oblidar que, en el nostre cas, urbanisme equival a l’exercici d’una determinada facultat del dret de propietat. En segon lloc i d’haver existit en origen, aquesta influència del
cristianisme en el dret romà només pot provenir de l’època postclàssica i, en concret, del dret justinianeu; però, en aquest sentit i en un
paper subaltern, cal no oblidar que els juristes medievals també eren
cristians. En tercer lloc i en el pertocant a les regulacions concretes,
hem vist que l’única diferència apreciable del dret justinianeu respecte
el dret romà clàssic era el reconeixement de les anomenades privacions.
En quart i darrer lloc, cal no oblidar que hom pot canviar el sentit d’un
ordenament jurídic sense alterar substantivament les regulacions, és a
dir, introduint uns nous valors que vivifiquin i renovin les regulacions
preexistents.
Atesa la manca d’un text de la Patrística d’on es pugui extreure
156. Respecte la influència del cristianisme en el dret romà justinianeu, s’ha definit
diferents posicions: d’una banda, els que la negen o bé són escèptics respecte la possibilitat de
documentar-la (Alexander BECK, «Christentum und nachklassische Rechts Entwicklung.
Bemerkungen zum Problem ihrer gegenseitigen Beeinflussung» in Atti del Congresso
Internazionale di Diritto Romano. Bologna e Roma. XVII-XXVII aprile MCMXXXIII. Roma;
Pavia, 1935, II, 91-122 [= in Itinera Iuris. Arbeiten zum römischen Recht und seinem
Fortleben; Bern, 1980, 29-57]; Ugo BRASIELLO, «Premesse relative allo studio dell’influenza
del Cristianesimo sul diritto romano» in Scritti in onore di Contardo Ferrini pubblicati in
occassione della sua beatificazione; Milano, 1947, II, 1-29); d’altra banda, els que l’admeten i
consideren d’ample abast (Salvatore RICCOBONO, «Cristianesimo e diritto privato» in Rivista
di diritto civile; núm. 3 (1911), 37-70; Salvatore RICCOBONO, «L’influsso del Cristianesimo sul
diritto romano» in Atti del Congresso Internazionale di Diritto Romano. Bologna e Roma.
XVII-XXVII aprile MCMXXXIII. Roma; Pavia, 1935, II, 61-78 i, sense que calgui citar un lloc
concret perquè els tres volums sencers estan dedicats precisament a aquest objectiu, Biondo
BIONDI, Il diritto romano cristiano. I. Orientamento religioso della legislazione; Milano, 1952;
Biondo BIONDI, Il diritto romano cristiano. II. La giustizia. Le persone; Milano, 1952; Biondo
BIONDI, Il diritto romano cristiano. III. La famiglia. Rapporti patrimoniali. Diritto pubblico;
Milano, 1954) i, finalment, els que admeten la seva presència de forma limitada, és a dir, en
alguns sectors jurídics concrets (Giovanni BAVIERA, «Concetto e limiti dell’influenza del
Cristianesimo sul diritto romano» in Mélanges P.F. Girard. Études de droit romain dédiées à
M. P.F. Girard; Paris, 1912, I, 67-121; Carlo GRAY, Il diritto nel Vangelo e l’influenza del
Cristianesimo sul diritto romano; Torino, 1922 [Reedició anastàtica: Roma, 1972, 72-85];
Pedro BONFANTE, Instituciones de derecho romano. Traducción de la octava edición italiana
por Luis Bacci y Andrés Larrosa; Madrid, 1929, 12 i n. 1; Jean GAUDEMET, Histoire du Droit et
des Institutions de l’Église en Occident. III. L’Église dans l’Empire romain (IVe-Ve siècles);
Paris, 1958, 507-513 i, centrant-nos en els llocs on s’afronta la qüestió amb una perspectiva
general, Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen;
München, 19752, § 192.II.3, 11-13 i § 197.I-II, 60-63).
JAUME RIBALTA I HARO
189
una visió més o menys orgànica del problema de la propietat,157 l’única solució és aplegar un seguit d’indicacions esparses que, organitzades
i admetent el perill implícit d’efectuar una possible reconstrucció arbitrària, permetin assolir una mínima aproximació. Respecte el concepte
de propietat, els Pares de l’Església diferencien entre la situació existent abans i després del Pecat original: desconeguda en el Paradís, la
propietat privada s’hauria introduït necessàriament després del Pecat
original perquè aquesta no podia haver estat la primera forma de gaudi
dels béns atès que Déu ho creà tot per l’ús comú.158 Introduïda alesho-
157. Això es desprèn de dos fets: d’una banda, cap dels autors partidaris d’admetre la
influència globalment o limitada del cristianisme en el dret romà no n’evidencien l’existència
(vid. supra n. 156) i, d’altra banda i si bé estan centrats en autors d’època posterior, els següents
treballs semblen indicar que l’Església medieval tampoc arribà a assolir una posició orgànica i
pròpia al respecte (C. SPICQ, «Notes de lexicographie philosophique médiévale. Dominium,
possessio, proprietas chez S. Thomas et chez les juristes romains» in Revue des sciences
philosophiques et théologiques; núm. 18 (1929), 269-281; C. SPICQ, «La notion analogique de
dominium et le droit de propriété» in Revue des sciences philosophiques et théologiques; núm.
20 (1931), 52-76; Janet COLEMAN, «Dominium in Thirteenth and Fourteenth-Century Political
Thought and its Seventeenth-Century Heirs: John of Paris and Locke» in Political Studies;
núm. 34 (1985), 73-100; María L. LUKAC, «Dominium y potestas en la filosofía de Tomás de
Aquino» in Margarita COSTA et Esteban MIZRAHI (comp.), Teorías filosóficas de la propiedad;
Buenos Aires, 1997, 21-32; Antonio D. TURSI, «Propiedad privada en Juan de París» in
Margarita COSTA et Esteban MIZRAHI (comp.), Teorías filosóficas de la propiedad; Buenos
Aires, 1997, 33-37).
158. AMBROS. De off. 1,28,132: «Deinde formam justitiae putaverunt, ut quis communia, id
est, publica pro publicis habeat, privata pro suis. Ne hoc quidem secundum naturam, natura enim
omnia omnibus in commune profudit. Sic enim Deus generari jussit omnia ut pastus omnibus
communia esset, et terra foret omnium quaedam communia possessio. Natura igitur jus
commune generavit, usurpatio jus fecit privatum. Quo in loco aiunt placuisse Stoicis, quae in
terris gignantur, omnia ad usus hominum creari; homines autem hominum causa esse generatos,
ut ipsi inter se aliis alii prodesse possint.» (AMBROSII, «De officiis ministrorum libri tres» in J.P.
MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series latina. XVI.2.1. Sancti Ambrosii
Mediolanensis episcopi opera omnia; Paris, 1845, 23 i ss., esp. 62); AMBROS. De Nabutha. 1,2:
«Quousque extenditis, divites, insanas cupiditates?. Numquid soli inhabitabitis super terram?.
Cur ejicitis consortem naturae? et vindicatis vobis possessionem naturae?. In commune omnibus
divitibus atque pauperibus terra fundata est, cur vobis jus proprium soli, divites, arrogatis?.
Nescit natura divites, quae omnes pauperes generat. Neque enim cum vestimentis nascimur, nec
cum auro, argentoque generamur. Nudos fudit in lucem, egentes cibo, amictu, poculo: nudos
recipit terra quos edidit, nescit fines possessionum sepulcro includere. Cespes augustus aeque et
pauperi abundat et diviti: et terra quae viventis non cepit affectum, totum jam divitem capit.
Nescit ergo natura discernere quando nascimur, nescit quando deficimus. Omnes similes creat,
omnes similes gremio claudit sepulcri. Quis discernat species mortuorum?. Redoperi terram, et
si potes, divitem deprehende. Eruderato paulo post tumulum, et si cognoscis egentem, argue; nisi
forte hoc solo quod cum divite plura pereunt.» (AMBROSII, «De Nabuthe Jezraelita liber unus» in
J.P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series latina. XIV.I.1. Sancti Ambrosii
Mediolanensis episcopi opera omnia; Paris, 1845, 731 i ss., esp. 751-752); AMBROS. Exp. evang.
190
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
res, la propietat significà la instauració de la desigualtat tant de riqueses com de condicions. Però, la propietat només és una aparença, l’home no té res propi perquè, en la mesura que Déu ho ha fet tot, tot li pertany i, de la mateixa manera que ha deixat béns a cada home perquè els
frueixi, els hi pot arrabassar.159 Atès això, el terme propietat no acaba
d’ésser del tot satisfactori perquè, sota aquest concepte, hom més aviat
contempla el gaudi sempre revocable per Déu i el poder d’administració d’uns béns que imposa obligacions.160
sec. Luc. 7,124: «Considerate inquit volatilia caeli [= Mt. 6,26]. Magnum sane et aptum quod
fide sequamur exemplum. Nam si volatilibus caeli, quibus nullum exercitium cultionis, nullus de
messium fecunditate proventus est, indeficientem tamen providentia divina largitur alimoniam,
verum est causam inopiae nostrae avaritiam videri. Etenim illis idcirco inelaborati pabuli usus
exuberat, quod fructus sibi conmunem ad escam datos speciali quodam nesciunt vindicare
dominatu, nos conmunia amisimus, dum propria vindicamus; nam nec proprium quicquam est,
ubi perpetuum nihil est, nec certa copia, ubi incertus eventus. Cur enim divitias tuas aestimes,
cum tibi deus etiam victum cum ceteris animantibus voluerit esse conmunem?. Aves caeli
speciale sibi nihil vindicant et ideo pabulis indigere nesciunt, quia non norunt aliis invidere»
(AMBROSII, «Expositio evangelii secundum Lucam» in Corpus Christianorum. Series Latina.
XIV. Ambrosii Mediolanensis opera. 4. Expositio evangelii secundum Lucam. Cura et studio M.
ADRIAEN. Fragmenta in Esaiam. Collegit P.A. BALLERINI; Turnholti, 1957, 256); AMBROS. Exp.
evang. sec. Luc. 7,247: «Argui igitur videntur Iudaei et fraudis et avaritiae et ideo qui in
facultatibus fideles non fuerunt, quas cum alienas scirent —conmunem enim ad usum fructus
terrarum a domino deo datus est omnibus—, debuerunt utique participare pauperibus, nec
Christum accipere meruerunt, quem Zacchaeus ut adquireret, dimidiam partem bonorum suorum
obtulit.» (AMBROSII, «Expositio evangelii secundum Lucam» in Corpus Christianorum. Series
Latina. XIV. Ambrosii Mediolanensis opera. 4. Expositio evangelii secundum Lucam. Cura et
studio M. ADRIAEN. Fragmenta in Esaiam. Collegit P.A. BALLERINI; Turnholti, 1957, 297-298).
159. CHRYSOS. In Ep. I ad Corinth. Hom. 10,3: «[...] Talis erat Job dicens: «Dominus dedit,
Dominus abstulit» [= Iob. 1,21]. Omnia enim a Christo habemus; etiamque quod simus ab illo
habemus, et vitam et respirationem et lucem et aerem et terram; et si quid ex illis abstulerit,
periimus et interiimus: advenae enim sumus et peregrini. Illud enim, meum et tuum, verba
tantum sunt sine re. Nam si domum esse tuam dicas, verbum est re vacuum. Etenim et aer et terra
et materia Conditoris sunt, ut et tu ipse, qui illam struxisti, aliaque omnia. Si autem usus est tuus,
ille quoque incertus est, non ob mortem tantum, sed etiam ante mortem ob rerum instabilitatem.
Haec ergo apud nos assidue describentes, philosophemur et duo quae sunt maxima lucrabimur.
Nam et grati erimus et dum tenemus et dum a nobis auferuntur, neque serviemus iis quae
praeterfluunt nec nostra sunt. Nam si pecunias acceperit, sua accepit; si honorem, si gloriam, si
corpus, si ipsam animam; si filium tuum acceperit, non filium tuum, sed servum suum accepit.
Non enim tu ipsum formasti, sed ille fecit: tu autem ejus adventui administer tantum fuisti,
totum autem ille fecit. Gratias igitur agamus, quod operis administri fieri dignati simus.»
(JOANNIS CHRYSOSTOMI, «In Epistolam I ad Corinthios Homilia» in J.P. MIGNE (ed.),
Patrologiae. Cursus completus. Series graeca. LXI. S. Joannes Chrysostomus opera omnia quae
exstant, vel quae ejus nomine circumferuntur; Paris, 1862, 85-86).
160. SALV. Ad eccle. 1,5,26-27: «26. Et nos itaque usum tantum earum rerum accepimus,
quas tenemus: commodatis enim a deo facultatibus utimur et quasi precarii possessores sumus.
Denique egredientes e mundo isto velimus nolimus hic cuncta relinquimus. Cur ergo cum
JAUME RIBALTA I HARO
191
En aquesta darrera qüestió és on se situa la novetat perquè, com
hem dit, hom subratlla les obligacions que imposa la riquesa i no cal dir
que això resulta del nostre màxim interès perquè ens endinsa precisament en la problemàtica de l’exercici del dret de propietat. Si bé després
del que hem vist seria erroni afirmar que el dret romà clàssic considerava la propietat com un dret sense límits, tanmateix és cert que insistia
més en les prerrogatives o facultats del titular que no pas en les seves
obligacions socials. Com calia esperar, d’aquest problema els Pares de
l’Església en tenien una visió moral que els duia a criticar l’abús de les
riqueses, la concentració en poques mans d’immenses fortunes mentre la
major part de la gent romania en la indigència, l’avarícia i l’ús egoista
dels diners perquè, en el fons, l’excessiu amor als béns terrenals no deixava d’ésser una odiosa idolatria envers quelcom purament temporal.161
possessores usufructuarii simus, quod nobiscum auferre non possumus, avertere a proprietate
domini atque alienare temptamus?. Cur non bona fide datis a deo resculis utimur?. Tenuimus
quoad licuit, tenuimus quoad permisit ille qui praestitit. 27. Quid rectius, quid honestius, quam
ut ubi res ab eo discedit, qui usum habuit, revertatur ad eum possessio, qui utendum concessit?.
Denique etiam ipsae hoc dei voces per linguas litterarum sacrarum iubent, dicentes ad unum
quemque nostrum: “honora dominum de tua substantia” [= Prov. 3,9]. Et alibi “redde”, inquit,
‘debitum tuum’ [= Eccli. 4,8]. Quam pius est et indulgens dominus deus noster, invitans nos ad
erogandam terrenae substantiae facultatem: “honora”, inquit, “dominum de tua substantia” [=
Prov. 3,9]. Cum totum suum sit, quod ab eo accepimus, nostrum esse dicit ut demus, ideo scilicet
nostram appellans proprietatem possessionis, ut maior sit merces operantis, quia plus fructuum
necesse est largitor habeat, ubi de suo videtur esse largitio.» (SALVIANI, «Timothei ad ecclesiam
libri IIII» in Monumenta Germaniae Historica. I. Auctorum antiquissimorum. 1. Salviani
presbyteri Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit Carolus HALM; Berlin, 1877 [Reedició
anastàtica: München, 1978, 120 i ss., esp. 124-125]). Al respecte, vid. Ernst LEVY, West Roman
Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951, 24, n. 37; 37, n. 106 i 39, n. 112.
161. SALV. Ad eccle. 1,7,32-33: «32. In quo et illud considerandum quod, si servatae
divitiae ad malum hominis conservantur, quanto utique ad maius malum coacervantur. Quotus
enim quisque nunc divitum tantae est continentiae, qui opes custodire contentus adcumulare iam
nolit?. O miseria temporis et ecclesiasticae plebis, ad quid redacta est !, ubi cum scriptum sit,
quod servare opes genus sit magni criminis, non augere iam genus putatur esse virtutis. 33. Ergo,
ut supra diximus, quo modo se quidam reos omnino non putant, si nec in morte sibimet per
dispensationem substantiae consuluerint, cum etiam ex hoc rei sint, quod usque ad mortem
cuncta servaverint?. Aut quo modo rei non erunt, qui facultates suas ad quoscumque homines
infidelissima vanitate transmiserint, cum etiam illi rei futuri sint, qui non se ipsos in vita ista
aliqua ob honorem dei rerum suarum parte privaverint? ostendente id ipsum etiam per
apostolum suum domino nostro atque dicente: “agite nunc, divites, plorate in miseriis, quae
advenient vobis: divitiae vestrae putrefactae sunt et vestimenta vestra a tineis comesta sunt,
aurum et argentum vestrum aeruginavit, et aerugo eorum in testimonium vobis erit et
manducabit carnes vestras sicut ignis. Thesaurizatis in novissimis diebus.” [= Iac. 5,1].»
(SALVIANI, «Timothei ad ecclesiam libri IIII» in Monumenta Germaniae Historica. I. Auctorum
antiquissimorum. 1. Salviani presbyteri Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit Carolus
HALM; Berlin, 1877 [Reedició anastàtica: München, 1978, 120 i ss., esp. 125-126]); AUG. De
192
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
La riquesa en si mateixa no era ni podia ésser dolenta perquè Déu no
havia creat res dolent i, al mateix temps, la pobresa no era un bé en si
mateixa com tampoc la fortuna era un crim. Però, en canvi, el mal ús de
la riquesa sí que era un pecat.162 Per ésser legítima, la propietat s’havia
ser. Dom. in Mon. 1,15,42: «Potest igitur christianus cum coniuge concorditer vivere sive
indigentiam carnalem cum ea supplens, quod secundum veniam non secundum imperium dicit
apostolus, sive filiorum propagationem, quod iam nonnullo gradu potest esse laudabile, sive
fraternam societatem sine ulla corporum commixtione, habens uxorem tamquam non habens,
quod est in coniugio christianorum excellentissimum atque sublime, ut tamen oderit in ea
nomen temporalis necessitatis et diligat spem sempiternae beatitudinis. Odimus enim sine dubio
quod certe, ut aliquando non sit, optamus, sicut istam ipsam praesentis temporis vitam, quam
temporalem si non odissemus, non desideraremus futuram, quae non est tempori obnoxia. Pro
hac enim vita posita est anima, de qua ibi dictum est: “Qui non oderit insuper et animam suam,
non potest meus esse discipulus” [= Luc. 14,26]. Huic namque vitae cibus est necessarius iste
corruptibilis, de quo ipse dominus dicit: “Nonne anima plus est quam esca?” [= Mt. 6,25], id est
haec vita, cui necessaria est esca. Et quod dicit, ut animam suam ponat pro ovibus suis, hanc
utique vitam dicit, cum se pro nobis moriturum esse pronuntiat.» (AURELII AUGUSTINI, «De
sermone Domini in Monte libros duos» in Corpus Christianorum. Series Latina. XXXV. Aurelii
Augustini opera. VII.2. De sermone Domini in Monte libros duos. Post Maurinorum
recensionem denuo edidit Almut MUTZENBECHER; Turnholti, 1967, 46-47); AUG. De ser. Dom.
in Mon. 2,14,47: «Quod autem sequitur et dicit: “Nemo potest duobus dominis servire” [= Mt.
6,24], ad hanc ipsam intentionem referendum est, quod consequenter exponit dicens: “Aut enim
unum odio habebit et alterum diliget, aut alterum patietur et alterum contemnet” [= Mt. 6,24].
Quae verba diligenter consideranda sunt. Nam qui sunt duo domini, deinceps ostendit cum dicit:
“Non potestis deo servire et mammonae” [= Mt. 6,24]. Mammona apud Hebraeos divitiae
appellari dicuntur. Congruit et Punicum nomen; nam lucrum Punice mammon dicitur. Sed qui
servit mammonae, illi utique servit qui rebus istis terrenis merito suae perversitatis praepositus
magistratus huius saeculi a domino dicitur. Aut ergo hunc odio habebit homo et alterum diliget,
id est deum, aut alterum patietur et alterum contemnet. Patitur enim durum et perniciosum
dominum quisquis servit mammonae; sua enim cupiditate inplicatus subditur diabolo, et non
eum diligit —quis enim est qui diligat diabolum?— sed tamen patitur. Sicut in maiore aliqua
domo qui ancillae alienae coniunctus est propter cupiditatem suam duram patitur servitutem,
etiamsi non diligat eum cuius ancillam diligit.» (AURELII AUGUSTINI, «De sermone Domini in
Monte libros duos» in Corpus Christianorum. Series Latina. XXXV. Aurelii Augustini opera.
VII.2. De sermone Domini in Monte libros duos. Post Maurinorum recensionem denuo edidit
Almut MUTZENBECHER; Turnholti, 1967, 138-139).
162. AMBROS. Exp. evang. sec. Luc. 8,13: «Homo autem quidam dives induebatur
purpuram. Narratio magis quam parabola videtur, quando etiam nomen exprimitur. Non otiose
autem hic divitem dominus perfunctum deliciis saecularibus in perpetuae famis aput inferos
constitutum significavit aerumna, cui non inmerito quinque fratres. Id est quinque sensus
corporis naturali quadam germanitate videntur fuisse sociati, qui inmodicis atque innumeris
cupiditatibus aestuabant, Lazarum vero in Abrahae gremio quasi in quodam sinu quietis et
sanctitatis recessu locavit, ne inlecti praesentium voluptate maneamus in vitiis vel taedio victi
laborum dura fugiamus. Sive itaque Lazarus pauper in saeculo, sed deo dives, sive apostolicus
aliqui pauper in verbo, locuples fide —neque enim omnis sancta paupertas aut divitiae
criminosae, sed ut luxuria infamat divitias, ita paupertatem conmendat sanctitas— sive ergo
apostolicus qui veram teneat fidem, verborum infulas, fucum argumentorum, ambitiosa
sententiarum velamina non requirat, faeneratam mercedem accipit inpugnans haereticos,
JAUME RIBALTA I HARO
193
d’exercir tenint present que hom era un simple dipositari d’uns béns creats
per a tots, encarregat de gestionar-los i de disposar-ne en profit del conjunt social. En aquest sentit, la propietat duia implícit un fort esperit de
justícia, el sentit de la fraternitat o solidaritat humana, la voluntat de corregir les desigualtats socials. Hom justificava la propietat a través de l’ús
moderat de la riquesa i per la pràctica de la caritat. Donar als pobres només és atorgar-los-hi el que els hi pertoca, no fer caritat és un robatori.163
Manicheum Marcionem Sabellium Arrium Fotinumque —isti enim non aliud quam fratres sunt
Iudaeorum, quibus perfidiae germanitate nectuntur— reprimens quoque carnis cupiditates, quae
illis, ut dixi, quinque sensibus vaporantur, faeneratam inquam mercedem accipit, cui
conpensatio exuberantium copiarum et perpetuitatis usura est.» (AMBROSII, «Expositio
evangelii secundum Lucam» in Corpus Christianorum. Series Latina. XIV. Ambrosii
Mediolanensis opera. 4. Expositio evangelii secundum Lucam. Cura et studio M. ADRIAEN.
Fragmenta in Esaiam. Collegit P.A. BALLERINI; Turnholti, 1957, 302-303); SALV. Ad eccle.
1,7,34-35: «34. Praeter illam quae in mysterio latens maior est multo ac terribilior divinorum
verborum severitatem sufficere ad metum ac tremorem omnibus puto illa, quae prompta sunt; ad
divites enim peculiariter loquitur. Plangere eos praecipit, mala futura nuntiat, ignem perpetuum
comminatur. Et hoc, quo minae ipsae magis timendae sint, non propter homicidia, non propter
fornicationes, non ob sacrilegas inpietates aut alia postremo vitia letali gladio animas et perenni
occisione iugulantia, sed propter solas tantummodo opes, propter insanam cupiditatem, propter
auri atque argenti famem, ut ostenderet scilicet sufficere haec homini ad aeternam damnationem,
etiamsi reatus alii non fuissent. 35. Quid dici simplicius, quid evidentius potest?. Non dicit
diviti: torquendus es, quia homicidia es, torquendus es, quia fornicator, sed torquendus
tantummodo, quia dives, hoc est quia divitiis male uteris, quia datas tibi ad ad opus sanctum
divitias non intellegis. Non enim ipsae divitiae per se noxiae, sed mentes male utentium
criminosae, nec ipsae opes homini poenae causa sunt, sed de opibus sibi poenas divites faciunt,
quia dum uti divitiis bene nolunt, ipsas sibi divitias in tormenta convertunt.» (SALVIANI,
«Timothei ad ecclesiam libri IIII» in Monumenta Germaniae Historica. I. Auctorum
antiquissimorum. 1. Salviani presbyteri Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit Carolus
HALM; Berlin, 1877 [Reedició anastàtica: München, 1978, 120 i ss., esp. 126]).
163. AMBROS. De Nabutha. 12,53: «Tibi igitur proficit quidquid inopi contuleris: tibi
crescit quidquid minueris: te illo quem pauperi dederis cibo pascis; quoniam qui miseretur
pauperis ipse pascitur, et fructus jam in his est. Misericordia seminantur in terra, in caelo
germinat: plantatur in paupere, apud Deum pullulat. “Ne dixeris”, inquit Deus, “cras dabo” [=
Prov. 3,28]. Qui non patitur te dicere: “Cras dabo” [= Prov. 3,28], quomodo patitur dicere: Non
dabo?. Non de tuo largiris pauperi, sed de suo reddis. Quod enim commune est in omnium usum
datum, tu solus usurpas. Omnium est terra, non divitum: sed pauciores qui non utuntur suo,
quam qui utuntur. Debitum igitur reddis, non largiris indebitum. Ideoque tibi dicit Scriptura:
“Declina pauperi animam tuam, et redde debitum tuum, et responde pacifica in mansuetudine”
[= Eccli. 4,8].» (AMBROSII, «De Nabuthe Jezraelita liber unus» in J.P. MIGNE (ed.), Patrologiae.
Cursus completus. Series latina. XIV.I.1. Sancti Ambrosii Mediolanensis episcopi opera omnia;
Paris, 1845, 731 i ss., esp. 747); SALV. Ad eccle. 1,5,24-25: «24. Omnem substantiam
mundialem divino cunctis munere dari nullus homo, ut reor, ambigit, qui modo in hominum
numerum referri potest. Nisi forte quis tantae sit sapientiae, ut cum humano generi mundus ipse
a deo datus sit, ea quae in mundo sunt non a deo hominibus data arbitretur. Igitur si omnia
omnibus deus tribuit, nemini dubium est, quod ea, quae dei dono accepimus, ad dei cultum
referre debemus et in eius opere consumere, quae eiusdem sumpsimus largitate. 25. Hoc est
194
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
enim agnoscere munus dei et divinis beneficiis bene uti, ut datis suis illum honores, a quo data
ipsa acceperis: quod quidem etiam humanarum rerum exempla edocent. Si enim usus rerum
aliquarum cuipiam homini alterius hominis beneficio ac largitate tribuatur isque inmemor illius,
a quo fructum rerum indeptus est, avertere ab eo ipso proprietatem praestitae rei atque alienare
conetur, nonne ingratissimus omnium atque infidelissimus iudicetur, qui oblitus scilicet hominis
benefici ac liberalissimi spoliare illum iure dominii sui velit, qui eum ipsum usus possessione
ditaverit?.» (SALVIANI, «Timothei ad ecclesiam libri IIII» in Monumenta Germaniae Historica.
I. Auctorum antiquissimorum. 1. Salviani presbyteri Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit
Carolus HALM; Berlin, 1877 [Reedició anastàtica: München, 1978, 120 i ss., esp. 124]); SALV.
Ad eccle. 1,6,29-1,7,31: «29. [...] Apostolus quoque id ipsum monens divitibus praecipit, ne
superbe sapiant neque sperent in incerto divitiarum, sed in deo vivo: “qui praestat nobis”, inquit,
“omnia ad fruendum in voluntate operum bonorum” [= 1 Tim. 6,17]. Uno dicto utrumque
docuit, hoc est et qui daret divitias et cur daret. 30. Dicens enim sperandum a deo, qui praestet
omnia, ostendit a deo divites fieri, addens autem “in voluntate operum bonorum” [= 1 Tim.
6,17], docet id ipsum, quod dixit a deo tribui, propter bona tantum opera praestari: “praestat
enim”, inquit, “omnia in voluntate operum bonorum” [= 1 Tim. 6,17]: hoc est, ad hoc facit
homines substantia esse locupletes, ut bona operatione sint divites, id est ut commutent divitias,
quas acceperunt, et facultates ipsas in bonis operibus conculcantes dei opes, quas in hoc saeculo
temporarias, bene utendo faciant sempiternas, ac sic agnoscentes munera dei duplici bono
gaudeant, cum qui sunt divites in hoc saeculo, esse quoque divites mereantur in caelo. 31. Sic
ergo havendae sunt divitiae, sic petendae, sic tenendae, sic propagandae: alioquin inaestimabile
malum est bonis a deo datis non bene uti: “avaro enim”, inquit scriptura sacra, “nihil est
scelestius” [= Eccli. 10,9], et pessimum ac feralissimum morbi genus divitiae conservatae in
malum domini sui. Verum est. Quid enim peius aut quid miserius, quam si quis praesentia bona
in mala futura convertat, et quae ad hoc a deo data sunt, ut pararetur ex eis vitae beatitudo
perpetua, per haec ipsa quaeratur mors ac damnatio sempiterna?.» (SALVIANI, «Timothei ad
ecclesiam libri IIII» in Monumenta Germaniae Historica. I. Auctorum antiquissimorum. 1.
Salviani presbyteri Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit Carolus HALM; Berlin, 1877
[Reedició anastàtica: München, 1978, 120 i ss., esp. 125]); SALV. Ad eccle. 1,8,38-39: «38. Quae
cum ita sint, nonne, quaeso, indulgentissimum ac mollissimum existimari convenit, quod locuti
sumus, scilicet qui hominibus, quibus perfectam incolumitatem tribuere non possumus, opem
saltim desperatae salutis inquirimus, et quorum vitam sanare non possumus, mortem levare
temptamus. Quid est enim perfectas sanitas? quid nisi in vita hac bene agere?. Quid postrema
curatio? quid nisi vel in extremis bonum viaticum conparare?. Quid est perfecta sanitas? quid
nisi rebus a deo traditis bene uti?. Quod ultimum remedium? quod nisi saltim postea facere,
quod paeniteas te non ante fecisse?. 39. Dura aliquis putat esse quae dico: dura, plane dura
existimentur, nisi talia sunt, ut in comparatione apostolicae severitatis mollia ac remissa
videantur. Apostolus enim ad planctum divites vocat, nos ad remedium: apostolus divitias ignem
nominat, nos facere ex divitiis aquas cupimus ignem extinguentes, secundum illus: “sicut aqua
extinguit ignem, sic eleemosyna peccatum.” [= Eccli. 3,33].» (SALVIANI, «Timothei ad
ecclesiam libri IIII» in Monumenta Germaniae Historica. I. Auctorum antiquissimorum. 1.
Salviani presbyteri Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit Carolus HALM; Berlin, 1877
[Reedició anastàtica: München, 1978, 120 i ss., esp. 126-127]); AUG. De ser. Dom. in Mon.
2,12,43-2,13,44: «43. Saepe etiam cogitatio necessariarum rerum ad istam vitam pertinentium
sauciat et sordidat interiorem oculum nostrum et plerumque cor duplicat, ut ea quae videmur
cum nostrum et plerumque cor duplicat, ut ea quae videmur cum hominibus recte facere non eo
corde faciamus quo dominus praecepit, id est non quia eos diligimus, sed quia commodum ab
eis aliquod propter necessitatem praesentis vitae adipisci volumus. Debemus autem bene facere
illis propter salutem ipsorum aeternam non propter temporale commodum nostrum. Inclinet
ergo deus cor nostrum in testimonia sua et non in emolumentum!. “Finis enim praecepti est
caritas de corde puro et conscientia bona et fide non ficta” [= 1 Tim. 1,5]. Qui autem propter
JAUME RIBALTA I HARO
195
Finalment, arribem al centre de la qüestió que ens interessa. Per definir
la justa possessió (expressió que, en la seva època, també s’emprava per
indicar la propietat), Agustí d’Hippona proposa una fórmula que resulta
força significativa: «male autem possidet, qui male utitur.»164
suam de hac vita necessitatem fratri consulit, non utique caritate consulit, quia non illi, quem
debet tamquam se ipsum diligere, sed sibi consulit, vel potius nec sibi, quando quidem hinc sibi
facit duplex cor quo impeditur ad videndum deum, in qua sola visione est beatitudo certa atque
perpetua. 44. Recte ergo sequitur et praecipit qui mundando cordi nostro instat dicens: “Nolite
vobis condere thesauros in terra, ubi tinea et comestra exterminant, et ubifures effodiunt et
furantur; thesaurizate autem vobis thesauros in caelo, ubi neque tinae neque comestra
exterminant, et ubi fures non effodiunt nec furantur. Ubi enim est thesaurus tuus, ibi erit et cor
tuum” [= Mt. 6,19-21]. Ergo si in terra erit cor, id est si eo corde quisque operetur aliquid, ut
terrenum commodum adipiscatur, quomodo erit mundum quod in terra volutatur?. Si autem in
caelo, mundum erit, quia munda sunt quaecumque caelestia. Sordescit enim aliquid, cum
inferiori miscetur naturae, quamvis in suo genere non sordidae, quia etiam de puro argento
sordidatur aurum, si misceatur. Ita et animus noster terrenorum cupiditate sordescit, quamvis
ipsa terra in suo genere atque ordine munda sit. Caelum autem hoc loco non corporeum
acceperim, quia omne corpus pro terra habendum est. Totum enim mundum debet contemnere
qui sibi thesaurizat in caelo; in illo ergo caelo, de quo dictum est: “Caelum caeli domino” [= Ps.
113B,16], id est in firmamento spiritali. Non enim in eo quod transiet constituere et collocare
debemus thesaurum nostrum et cor nostrum, sed in eo quod semper manet; “caelum” autem “et
terra transiet” [= Mt. 24,35].» (AURELII AUGUSTINI, «De sermone Domini in Monte libros duos»
in Corpus Christianorum. Series Latina. XXXV. Aurelii Augustini opera. VII.2. De sermone
Domini in Monte libros duos. Post Maurinorum recensionem denuo edidit Almut
MUTZENBECHER; Turnholti, 1967, 134-136); AUG. De ser. Dom. in Mon. 2,15,49: «’Ideo’, inquit,
“dico vobis non habere sollicitudinem in anima vestra quid edatis, neque corpori quid induatis”
[= Mt. 6,25], ne forte, quamvis iam superflua non quaerantur, propter ipsa necessaria cor
duplicetur, et ad ista conquirenda nostra detorqueatur intentio, cum aliquid quasi misericorditer
operamur, id est ut, cum consulere alicui videri volumus, nostrum emolumentum ibi potius
quam illius utilitatem adtendamus, et ideo nobis non videamur peccare, quia non superflua sed
necessaria sunt quae consequi volumus. Dominus autem admonet, ut meminerimus multo
amplius nobis deum dedisse, quod nos fecit et composuit ex anima et corpore, quam est
alimentum atque tegumentum, quorum cura nos duplicare cor non vult. “Nonne anima”, inquit,
“plus est quam esca” [= Mt.6,25], ut tu intellegas eum qui dedit animam multo facilius escam
esse daturum, “et corpus quam vestimentum” [= Mt. 6,25], id est plus est, ut similiter intellegas
eum qui corpus dedit multo facilius daturum esse vestimentum.» (AURELII AUGUSTINI, «De
sermone Domini in Monte libros duos» in Corpus Christianorum. Series Latina. XXXV. Aurelii
Augustini opera. VII.2. De sermone Domini in Monte libros duos. Post Maurinorum
recensionem denuo edidit Almut MUTZENBECHER; Turnholti, 1967, 140).
164. AUG. Ep. 153,6,25-26: «25. [...] Quid dicam de usuris, quas etiam ipsae leges et
judices reddi jubent?. An crudelior est qui subtrahit aliquid vel eripit diviti, quam qui trucidat
pauperem fenore?. Haec atque hujusmodi male utique possidentur, et vellem restituerentur; sed
non est quo judice repetantur. 26. Jamvero si prudenter intueamur quod scriptum est, “Fidelis
hominis totus mundus divitiarum est, infidelis autem nec obolus” [= Prov. 17,6]; nonne omnes
qui sibi videntur gaudere licite conquisitis, eisque uti nesciunt, aliena possidere convincimus?.
Hoc enim certe alienum non est, quod jure possidentur; hoc autem jure quod juste, et hoc juste
quod bene. Omne igitur quod male possidetur, alienum est; male autem possidet, qui male
utitur.» (AURELII AUGUSTINI, «Epistolae» in J.P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus.
196
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Però, respecte aquestes dues qüestions, quina era la visió del dret
de l’època postclàssica?. Dos testimonis eloqüents són suficients per
respondre. En primer lloc i respecte el concepte de propietat, és il·lustratiu el règim de l’expropiació ja que revela la creixent interferència
estatal. Aquest poder compareix ara força més ample i immediat que
no ho era en l’època anterior on hi havia encara indecisions i cauteles
en les que, entre d’altres qüestions, s’hi reflectia una ideologia respectuosa amb la plena autonomia del dominus. Aleshores encara hi
havia una clara diferència entre un propietari que podia ésser sotmès a
expropiació forçosa i el simple arrendatari de terres estatals o imperials al que se li podia revocar la concessió sense gaires miraments.
Després i és l’època que ens interessa, la distància entre aquestes dues
posicions s’atenuà considerablement. En l’expropiació, és constant
l’esment de la publica utilitas i, de vegades, la necessitas.165 Aquesta
Series latina. XXXIII.II. Sancti Aurelii Augustini Hipponensis episcopi opera omnia; Paris,
1841, 61 i ss., esp. 664-665). Aquest text fou inclòs en el Decretum Gratiani (C. 14, q. 4, c. 11
[Aemilius FRIEDBERG, Corpus Iuris Canonici. Editio lipsiensis secunda post Aemilii Ludovici
RICHTERI curas ad librorum manu scriptorum et editionis romanae fidem recognovit et
adnotatione critica instruxit ... I. Decretum magistri Gratiani; Leipzig, 1879 [Reedició
anastàtica: Graz, 1995, 738]) i, amb algunes diferències, ressona en ISID. Etym. 5,25,2-3: «2.
Res sunt quae in nostro iure consistunt. Iura autem sunt quae a nobis iuste possidentur nec aliena
sunt. 3. Dicta autem res a recte habendo, ius a iuste possidendo. Hoc enim iure possidentur quod
iuste, hoc iuste quod bene. Quod autem male possidetur, alienum est. Male autem possidet qui
vel sua male utitur vel aliena praesumit. Possidet autem iuste qui non inretitur cupiditate. Qui
autem cupiditate tenetur, possessus est, non possessor.» (San ISIDORO DE SEVILLA, Etimologías.
Edición bilingüe. I. Libros I-X. Texto latino, versión española y notas por José OROZ RETA y
Manuel A. MARCOS CASQUERO; Madrid, 19932, 524).
165. Fins i tot una institució com l’Església, amb un poder creixent i aleshores oposada als
mètodes totalitaris de l’Estat, va conèixer la dura realitat com ho demostra el text d’un
significatiu sermó de l’any 386 d’Ambròs, bisbe de Milà, reaccionant després que l’emperador
Valentinià II li hagués ordenat lliurar una basílica extramurs de Milà als arrians (AMBROS.
«Epist. 76 [= Maur. 20]. De traditione basilicae [sorori frater]» in Corpus Scriptorum
Ecclesiasticorum Latinorum. LXXXII. Sancti Ambrosi Opera. X. Epistulae et acta. III.
Epistularum liber decimus. Epistulae extra collectionem. Gesta Concili Aquileiensis. Recensuit
Michaela ZELZER; Vindobonae, 1982, 108-125; per molt que emprarem la present edició crítica
de Zelzer, cal recordar que aquest text correspon a: AMBROS. «Epist. 20» in J.P. MIGNE (ed.),
Patrologiae cursus completus. XVI.II.1. Sancti Ambrosii Mediolanensis episcopi opera omnia;
Paris, 1845, 994-1002). Els fets, explicats pel mateix Ambròs, comencen amb la següent petició
dels oficials imperials: AMBROS. Epist. 76=20,8: «Convenior ipse a comitibus et tribunis, ut
basilicae fieret matura traditio, dicentibus imperatorem iure suo uti, eo quod in potestate eius
essent omnia. Respondi si a me peteret quod meum esset id est fundum meum, argentum meum,
ius [ius: quidvis, Migne] huiusmodi meum, me non refragaturum, quamquam omnia quae mea
[mea: mei, Migne] sunt essent pauperum, verum ea quae [quae: quae sunt, Migne] divina
imperatoriae potestati non esse subiecta. Si patrimonium petitur invadite, si corpus occurram.
JAUME RIBALTA I HARO
197
darrera categoria era emprada no sols en l’expropiació d’immobles166
sinó també en l’adquisició forçosa de mercaderies de primera ne-
Vultis in vincula rapere, vultis in mortem?. Voluntati est mihi; non ego me vallabo [vallabo:
vallabor, Migne] circumfusione populorum nec altaria tenebo vitam obsecrans, sed pro altaribus
gratius immolabor.» [AMBROS. «Epist. 76 [= Maur. 20]. De traditione basilicae [sorori frater]»
in Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum. LXXXII. Sancti Ambrosi Opera. X.
Epistulae et acta. III. Epistularum liber decimus. Epistulae extra collectionem. Gesta Concili
Aquileiensis. Recensuit Michaela ZELZER; Vindobonae, 1982, 112 = AMBROS. «Epist. 20» in J.P.
MIGNE (ed.), Patrologiae cursus completus. XVI.II.1. Sancti Ambrosii Mediolanensis episcopi
opera omnia; Paris, 1845, 996-997] i, després i a més a més, s’esdevingué: AMBROS. Epist.
76=20,19: «Mandatur denique: “Trade basilicam”. Respondeo: “Nec mihi fas est tradere nec tibi
accipere, imperator, expedit. Domum privati nullo potes iure temerare, domum dei existimas
auferendam?”. Allegatur imperatori licere omnia, ipsius esse universa. Respondeo: “Noli te
gravare, imperator, ut putes te in ea quae divina sunt imperiale aliquod ius habere”. “Noli te
extollere sed si vis diutius imperare esto deo subditus; scriptum est: Quae dei deo, quae
Caesaris Caesari [= Mt. 22,21]. Ad imperatorem palatia pertinent, ad sacerdotem ecclesiae.
Publicorum tibi moenium ius commissum est, non sacrorum”. Iterum dicitur mandasse
imperatorem: “Debeo et ego unam basilicam habere.” Respondeo: “Non tibi licet illam habere,
quid tibi cum adultera?. Adultera est enim quae non est legitimo Christi coniugio copulata”.»
[AMBROS. «Epist. 76 [= Maur. 20]. De traditione basilicae [sorori frater]» in Corpus
Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum. LXXXII. Sancti Ambrosi Opera. X. Epistulae et acta.
III. Epistularum liber decimus. Epistulae extra collectionem. Gesta Concili Aquileiensis.
Recensuit Michaela ZELZER; Vindobonae, 1982, 118-119 = AMBROS. «Epist. 20» in J.P. MIGNE
(ed.), Patrologiae cursus completus. XVI.II.1. Sancti Ambrosii Mediolanensis episcopi opera
omnia; Paris, 1845, 999-1000]. En la típica actitud de l’Església dels primers temps quan invoca
Mt. 22,21, la separació de poders marca la pauta: mentre en Epist. 76=20,8 el bisbe de Milà
reconeix la plena disponibilitat de la propietat privada front les exigències d’utilitat pública
expressades pel poder polític, en Epist. 76=20,19 lluita emfàtica i durament per resguardar les
res divinae de la interferència del poder. Evidentment, hi ha dos poders (temporal i espiritual)
enfrontats; però, també hi ha dos principis en conflicte i el resultat és ben clar: la suposada
inviolabilitat de la propietat privada ha esdevingut pura teoria front l’omnipotència imperial que
l’anorreà quan cal, li convé o li plau. En un règim polític totalitari, la utilitat pública es desvia i
es confon fàcilment amb el desig i/o voluntat de l’autòcrata de torn. Per aquest text i, en general,
per aquesta qüestió, vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property;
Philadelphia, 1951, 110-111; Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen
Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.3, 264 i n. 12.
166. CTh. 15,1,30 = CJ. 8,11(12),9 [Theo. Arc. et Hon. 393]: «Si quando concessa a nobis
licentia fuerit extruendi, id sublimis magnificentia tua sciat esse servandum, ut nulla domus
inchoandae publicae fabricae gratia diruatur, nisi usque ad quinquaginta libras argenti pretii
aestimatione taxabitur. De aedificiis vero maioris meriti [meriti: pretii, CJ.] ad nostram
scientiam referetur, ut, ubi amplior poscitur quantitas, imperialis extet auctoritas.»; CTh. 15,1,50
[Hon. et Theo. 412]: «Opus coeptum extruatur et porticus thermas Honorianas praecurrat acie
columnarum, cuius decus tantum est, ut privata iuste neglegeretur paulisper utilitas. Sed ne
census sui quisquam intercepta lucra deploret, sed e contrario cum pulchritudine civitatis etiam
fortunas suas auctas esse laetetur, pro loco quod quisque possederat superaedificandi licentiam
habeat. Nam in locum privati aedificii, quod in usum publicum translatum est, occupationem
basilicae iubemus vetustae succedere, ut contractus quidam et permutatio facta videatur, cum
dominus, qui suum dederat civitati, pro eo habiturus sit ex publico remota omni formidine, quod
198
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
inconcusso robore et ipse habere et quibus velit tradere habebit liberam facultatem.»; CTh.
15,1,51 = CJ. 8,11(12),18 [Hon. et Theo. 413]: «Turres novi muri, qui ad munitionem
splendidissimae urbis extructus est, conpleto opere praecipimus eorum usui deputari, per
quorum terras idem murus studio ac provisione tuae magnitudinis ex nostrae serenitatis arbitrio
celebratur, eadem lege in perpetuum et condicione servanda, ut annis singulis hi vel ad quorum
iura terrulae demigraverint proprio sumptu earum instaurationem sibimet intellegant
procurandam, earumque usu publico beneficio potientes curam reparationis ac sollicitudinem ad
se non ambigant pertinere. Ita enim et splendor operis et civitatis munitio cum privatorum usu et
utilitate servabitur.»; CTh. 15,1,53 [Theo. et Valent. 425]: «Exsedras, quae septentrionali
videntur adhaerere porticui, in quibus tantum amplitudinis et decoris esse monstratur, ut publicis
commodis possint capacitatis ac pulchritudinis suae admiratione sufficere, supra dictorum
consessibus deputabit. Eas vero, quae tam orientali quam occidentali lateri copulantur, quas
nulla a platea aditus adque egressus patens pervias facit, veterum usibus popinarum iubebit
adscribi. His tamen ipsis, quae humiliores aliquanto adque angustiores putantur, vicinarum
spatia cellularum ex utriusque lateris portione oportet adiungi, ne quid aut ministris eorundem
locorum desit aut populis. Sane si qui memoratas cellulas probabuntur vel imperatoria largitate
vel quacumque alia donatione aut emptione legitima possidere, eos magnificentia tua conpetens
pro isdem de publico pretium iubebit accipere.». Per l’anècdota d’un bidell circenc anomenat
Antioc que, essent propietari d’una casa situada al bell mig de l’espai necessari per erigir la
basílica constantinopolitana de Santa Sofia, obstinadament es negava a vendre-la fins que
l’emperador Justinià en persona urdí una estratagema per convèncer-lo, vid. la següent traducció
llatina de la narració original grega de l’historiador bizantí del segle XV Codinus: «Imperator
iustitiae et probitatis amans, quod nollet quemquam iniuria vel damno affici, moestus animo
cogitabat quid cum illo ageret. Strategius autem magister, thesauri imperatoris praefectus
eiusque adoptivus frater, imperatori promisit se aliquo commento illum victurum, ut aedes sua
etiam Antiochus ostiarius Circensium studio flagrans venetum colorem sive ceruleum amabat,
illoque admodum delectabatur. Cum igitur ludi Circenses exercendi essent, magister Strategius
ostiarium comprehendit, eumque in praetorium inclusit ipso ludorum die. At ille cum eiulatu et
dolore clamans dicebat: “Circenses spectem, et quicquid Imperator iusserit faciam!”.
Imperatoris igitur iussu statim in caveam adductus est, ibique aedes suas, praesente quaestore et
universo senatu subscribente, vendidit, idque octoginta quinque libris auri.» (Georgii CODINI,
«De structura templi Sanctae Sophiae» in J.P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus.
Series graeca. CLVII. Georgii Codini opera omnia. Accedit Ducae, Michaelis Ducae nepotis
Historia Byzantina a Joanne Palaeologo anno Christi 1341 ad annum 1462; Paris, 1866, 613 i
ss., esp. 617-618). La mateixa anècdota resta present —molt més resumida— en un altre
historiador bizantí de la mateixa època anomenat Glyca (Michaelis GLYCAE, «Annales, a mundi
exordio usque ad obitum Alexii Comneni» in J.P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus.
Series graeca. CLVIII. Michael Glycae opera omnia; Paris, 1866, 27 i ss., esp. 501-502) i,
segons Preger, la font d’ambdós historiadors és un text anònim del segle X que Codinus va
gairebé reproduir («)4Z(0F4H BgDÂ J−H @Æ6@*@:−H J@Ø <"@Ø J−H :g(V80H J@Ø hg@Ø
¦6680F\"H J−H ¦B@<@:".@:X<0H u(\"H G@n\"H / Anonymi narratio de aedificatione
templi S. Sophiae» in Scriptores originum Constantinopolitanarum. I. Hesychii illustrii origines
Constantinopolitanae. Anonymi enarrationes breves chronographicae. Anonymi narratio de
aedificatione templi S. Sophiae. Recensuit Theodorus PREGER; Lipsiae, 1901 [Reedició
anastàtica: Leipzig, 1989, 74 i ss., esp. § 4, 78-79 i, per la indicació de Preger, XI]). Pel significat
jurídic de l’anècdota, vid. BONFANTE, Corso II.1. ..., 254-255 = 300-301. Per l’actitud de
Justinià envers l’Església en aquesta qüestió que, a banda de la pietat i respecte adients al cas,
roman ferma en el criteri de la publica utilitas, vid. NJ. 7,2,1 [Iust. 535]: «z+n\,:,< J@\<L<
J± $"F48,\’, ,ÇB@L J4H 6@4<Tn,8¬H ¦FJ4 6"Â BDÎH 8LF4JX8,4"< J¬H B@84J,\"H
$8XB@LF" PD,\" 6"Â 6J−F4< •B"4J@ØF" J@4@bJ@L J4<ÎH •64<¬J@L BDV(:"J@H
ÒB@Ã@< ßB,hX:,h", J@ØJ@ "ÛJ± B"D1 Jä< "(4TJVJT< ¦6680F4ä< 6"Â Jä< 8@4Bä<
JAUME RIBALTA I HARO
199
cessitat.167 Semblantment, l’emperador intervenia per sostreure els
esclaus als seus amos per compensar-los-hi la delació d’alguns crims
,Û"(ä< @Ç6T< J, 6"Â FLFJ0:VJT< 8":$V<,4< ¦>,Ã<"4, J@Ø B"<J"P`h,< •.0:\@L
J@ÃH Ê,D@ÃH @Ç6@4H nL8"JJ@:X<@L, 6"Â •<J4*4*@:X<@L BDV(:"J@H "ÛJ@ÃH B"D1 J@Ø
8":$V<@<J@H ÇF@L ´ 6"Â B8,\@<@H J@Ø *4*@:X<@L. J\ (1D —< 6"Â "\J4VF"4J@
$"F48,×H BDÎH JÎ :¬ *@Ø<"4 JÎ 6V884@<; [...]. 5"Â (1D @Û*¥ B@88è *4,FJqF4<
•88Z8T< Ê,DTFb<0 J, 6"Â $"F48,\", 6"Â J1 Ê,D1 BDV(:"JJ" Jä< 6@4<ä< J, 6"Â
*0:@F\T<. ÓB@L (, BqF" J"ÃH u(4TJVJ"4H ¦6680F\"4H ,ÛB@D\" J, 6"Â FbFJ"F4H
¦6 Jä< B"D1 J−H $"F48,\"H n48@J4:4ä< *40<,6äH ¦B4*\*@J"4. •88Z8"4H @Þ<
•<J4*4*@ØF"4 J1 BDXB@<J" @Û6 —< ßB` J4<@H ,Æ6`JTH :,:nh,Ã,< [...].» [= Sinimus
igitur imperio, si qua communis commoditas est et ad utilitatem reipublicae respiciens causa et
possessionem exigens talis alicuius immobilis rei qualem proposuimus, hoc ei a sanctissimis
ecclesiis et reliquis venerabilibus domibus et collegiis percipere licere, undique sacris domibus
indemnitate servata et recompensanda re eis ab eo qui percepit aequa aut etiam maiore, quam
data est. [...]: utique cum nec multo differat ab alterutro sacerdotium et imperium, et sacrae res a
communibus et publicis, quando omnibus sanctissimis ecclesiis abundantia et status ex
imperialibus munificentiis perpetuo praebetur. Alterutris itaque compensantes quae decent, non
ab aliquibus iure culpabuntur. [...].]. Per aquesta qüestió, vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar
Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951, 111; Max KASER, Das römische Privatrecht. II.
Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.3, 264 i n. 13.
167. CTh. 11,15,2 [Grat. Valent. et Theo. 384]: «Cunctos formari plenius conveniet, ut in
speciebus etiam annonariis, quae a provincialibus sub transactione comparationis pretio expeti
solent, sciant nullam sibi necessitatem indictionis inponi, sed huius adscribtionis necessitatem
sublatam, mox ab amplissima praefectura pretiis competentibus destinandis. Ut nihil trahatur in
debitis, quod aut speretur aut promittatur quando solvendum, unusquisque provincialium
nostrorum arbitratu proprio et mente devota species petitas isdem pretiis, quae in foro rerum
venalium habebuntur, libens praestet ac distrahat, ita ut prius vendendas det species, quam
omne, quod in rationem distractionis venerit, aurum fuerit consecutus; potiorum tantum, id est
possessorum domibus delegatis, quibus tamen cohortatio inponitur, non necessitas imperatur, ut
consensum facilem praebeant super speciebus annonariis distrahendis. Haec autem adscribtio
inferiores vel plebeios non tenebit, ut usibus publicis profuturas distrahant fruges.»; CTh.
14,15,3 = CJ. 11,23,2 [Arc. et Hon. 397]: «Certum habetis, patres conscribti, quantum curarum
inpendimus pro vestris ac populi commodis; ideoque hac lege sancimus, ut, [Certum ...
sancimus, ut: omm. CJ.] si quid frumenti vel olei urbicarii canonis remissione indultum est,
speciali beneficio contra publicum commodum [publicum commodum: commodum publicum,
CJ.] elicita non valeant. Urbani etiam usus frumenta si quando vel fortuna vel ratio in Africae
coegerit residere litoribus, adtingere nullus audeat aut mutatis directoriis quoquam praeter
sacram urbem praescribti ullius innovatione transmittere. [Urbani ... transmittere: omm. CJ.]»;
CJ. 10,27,1 [Anast. 491]: «Quotiens urguente necessitate comparationes frumenti vel hordei
aliarumque specierum quibuslibet provinciis indicentur, nulli penitus possidentium sese sub
cuiuscumque privilegii occasione excusandi tribui facultatem censemus, omnique, cuicumque
possidentium quocumque modo quocumque tempore per sacros apices vel etiam pragmaticam
sanctionem aut iudicialem forte dispositionem huiusmodi excusatio data est vel postea data
fuerit, licentia minime umquam contra tenorem nostrae legis saluberrimae valitura. Adeo
namque huiusmodi onera cunctis, pro qua singulos portione contingit, volumus inrogari, ut ab
isdem comparationibus nec sacratissimam nostrae pietatis nec serenissimae nostrae coniugis
domum pateremur subtrahere.»; CJ. 10,27,2,pr.-5 [Anast. antea 505]: «?Ê J1H B`8,4H
@Æ6@Ø<J,H ´ ¦< "ÛJ"ÃH 6,6J0:X<@4 :¬ •<"(6".XFhTF"< ,ÆH ©JXD"< B`84< ´ ,ÆH J¬<
200
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
particulars comesos per aquests.168 De tots aquests exemples i sense
esforç, se’n dedueix que els emperadors i la legislació d’ells emanada
:0JD`B@84< ,Ç*0 P@D0(,Ã<. +Æ *¥ 6"Â J4H •B"D"\J0J@H "ÆJ\" 6"J"<"(6VF,4 J@ØJ@
(,<XFh"4, J@ÃH *46"\@4H J4:Z:"F4 J@ÃH ¦< ¦6,\<® J± B`8,4 6D"J@ØF4< ¦> ô< J1
,Ç*0 B"DXP,J"4, B4BD"F6XJTF"<, ¦6,\<T< J"ØJ" :,J"6@:4.`<JT< Jä< *,@:X<T<
Jä< ,Æ*ä<. {YB@8@(4.XFhT *¥ J@ÃH B4BDVF6@LF4 J1 J4:Z:"J" Jä< ,Æ*ä< ,ÆH J1
FL<J,8@b:,<" B"D’"ÛJä< ¦< PDLFè *0:`F4". @Û*¥ (1D *\6"4@< <Ø< :¥<
•B"4J,ÃFh"\ J4<" B"DXP,4< ,Ç*0, :,J1 PD`<@< *¥ "ÛJè J1 J4:Z:"J" 8@(\.,Fh"4,
@àJTH ,Ûh0<\"H (,<@:X<0H. I@Ø 8":BD@JVJ@L —DP@<J@H ©6VFJ0H ¦B"DP\"H
¦(64<*L<,b@<J@H ,ÆH JÎ 6"J"8@(\.,Fh"4 J1 Jä< ,Æ*ä< J4:Z:"J" 6"J1 J1H
ñD4F:X<"H BD@h,F:\"H ßB¥D "ÛJä< ¦6BX:B,Fh"4. 90*,ÂH *¥ •<"(6".XFhT
B4BDVF6,4< BqF"< PD,\"< "ÛJ@Ø, •88" J1 ¦6B,D4JJ,b@<J" ,Ç*0. •F,$¥H (VD
¦FJ4< •B@FJ,D,ÃFh"\ J4<" Jä< @Æ6,\T< 6"Â ©JXD@4H J"ØJ" P@D0(,Ã<. D’PDLF\@L
8\JD"H ßn4FJ":X<@L .0:\"< 6"Â 64<*L<,b@<J@H ,ÆH J¬< •>\"< 6"Â J¬< .f<0<
"ÛJ@Ø J@Ø B"D"$"\<@<J@H JÎ< <`:@< ´ FL(PTD@Ø<J@H "ÛJÎ< B"D"$"h−<"4.
90*,\H B@J, PTDÂH :,(V80H •<V(60H ¦B4J"JJXFhT J@ÃH 6JZJ@DF4< FL<T<Z<, 6"Â
ÓJ, *¥ (\<,J"4, 6"J1 h,\"< :`<@< 6X8,LF4< (4<XFhT, ¦n’ø J, JÎ J¬H FL<T<−H
PDLF\@< ¦6 J−H FL<J,8@L:X<0H B"D1 Jä< 6J0J`DT< ¦< PDLFè FL<J,8,\"H
B"D"6"JXP,Fh"4, ¦1< Ó8TH J1 J−H @Æ6,\"H "ÛJä< FL<J,8,\"H •D6± BDÎH J¬<
FL<T<Z<.» [= Incolae civitatum vel ii qui in eis possessiones habent non cogantur in aliam
civitatem vel metropolim species conferre. Sed et si inevitabilis causa id fieri cogat, vendant
iustis pretiis, quae in ea civitate obtinent, ex qua species praestantur, asportent autem species ii
quibus his opus est. Venditoribus autem pretia specierum imputentur in aurariam collationem,
quam ipsi publico inferre debent. Non enim iustum est nunc specierum collationem ab aliquo
posci, post tempus vero ei pretia constitui abundante annonae copia. Suo periculo clarissimus
uniuscuiusque provinciae praeses curabit, ut pretia specierum aestimentur et temporibus quae de
eis constituta sunt emittantur. Nemo autem cogatur copiam suam totam vendere, sed solas
superfluas species: impium enim est suis aliquem privari et aliis ea suppeditare: C auri librarum
poenam subibit et de dignitate et cingulo suo periclitabitur, qui legem violarit aut violari
permiserit. Nemo umquam possessoribus praeter magnam necessitatem coemptionem imponat,
et quando fiet, id nisi ex sacra iussione non procedat, ut aurum pro coemptione debitum ex aurea
collatione a possessoribus inferenda retineatur, dum propriae collationis summa ad
coemptionem sufficiat.]. Al respecte, vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of
Property; Philadelphia, 1951, 111; Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die
nachklassischen Entwicklungen; München, 19752, § 241.II.3, 264 i n. 14.
168. Els delictes contemplats són els següents: rapte (CTh. 9,24,1,4 = CJ. 7,13,3 [Const.
320]: «Si quis vero [vero: omm. CJ.] servus raptus [raptus: raptus virginis, CJ.] facinus
dissimulatione praeteritum aut pactione transmissum detulerit in publicum, Latinitate
[Latinitate: libertate, CJ.] donetur aut, si Latinus sit, civis fiat Romanus: parentibus, quorum
maxime vindicta intererat, si patientiam praebuerint ac dolorem conpresserint, deportatione
plectendis. [aut, si Latinus ... plectendis: omm. CJ.]»); falsificació de moneda (CTh. 9,21,2,1 =
CJ. 9,24,1 + CJ. 7,13,2 [Const. 321]: «Accusatoribus etiam eorum immunitatem permittimus,
cuius modus, quoniam dispar census [census: patrimonium, CJ.] est, a nobis per singulos
statuetur. Servos etiam, qui hoc [Servos ... hoc: Servi, qui monetarios adulterinam monetam
clandestinis sceleribus exercentes, CJ.] detulerint, civitate Romana donamus [donamus:
donantur, CJ.], ut eorum domini pretium a fisco percipiant.»); comerç carnal de la mestressa
amb el seu propi esclau (CTh. 9,9,1,pr. = CJ. 9,11,1,pr.-1 [Const. 326]: «Si qua cum servo [servo:
servo suo, CJ.] occulte rem habere detegitur, capitali sententia subiugetur tradendo ignibus
JAUME RIBALTA I HARO
201
entenien la propietat a l’estil de la Patrística o, essent més estrictes, la
Patrística acceptava el punt de vista del dret: la propietat era vista com
una mena de gaudi precari d’uns béns atès que, quan calgués, podia ésser
sotmesa a expropiació per utilitas o necessitas publica. Evidentment, no
podem defugir l’evident paral·lelisme que hi ha entre ambdues visions:
la facultat divina de revocar la concessió del gaudi correspon a la pariona capacitat de l’emperador de determinar quan la utilitas publica exigeix efectuar una expropiació i, en el fons, ambdues palesen no sols la
qualitat d’enviat diví de l’emperador sinó també l’atribut que alguns
s’autoatorgaven de Dominus Mundi169 que, si bé el significat darrer de la
declaració pot ésser discutible, en la pràctica no sembla haver tingut un
verberone, sitque omnibus facultas crimen publicum arguendi, sit officio copia nuntiandi, sit
etiam servo licentia deferendi, cui probato crimine libertas dabitur, cum falsae accusationi poena
immineat. [cum falsae ... immineat: omm. CJ.].»); deserció (CTh. 7,18,4,1 = CJ. 7,13,4 + CJ.
12,45(46),1,1 [Grat. Valent. et Theo. 380]: «At vero [At vero: omm. CJ.] si desertorem servus
prodiderit, libertate donetur; si [si: si quis autem desertorem prodiderit, CJ.] mediocris loci
ingenuus, immunitate potiatur.») i adquisició d’un esclau cristià de part d’un amo hebreu (CTh.
16,9,4 [Hon. et Theo. 417]: «Iudaeus servum Christianum nec conparare debebit nec largitatis
titulo consequi. Qui non hoc observaverit, dominio sibi petulanter adquisito careat, ipso servo, si
quod fuerit gestum sua sponte duxerit publicandum, pro praemio libertate donando. Verum
ceteros, quos rectae religionis participes constitutos in suo censu nefanda superstitio iam videtur
esse sortita vel deinceps hereditatis seu fideicommissi nomine fuerit consecuta, sub hac lege
possideat, ut eos nec invitos nec volentes caeno propriae sectae confundat, ita ut, si haec forma
fuerit violata, sceleris tanti auctores capitali poena proscribtione comitante plectantur.»). Al
respecte, vid. Ernst LEVY, West Roman Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951,
111; Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München,
19752, § 241.II.3, 264 i n. 14 i, sobretot, § 211.I, 132-133 i n. 9-12.
169. D. 14,2,9 [Vol. Maec. ex leg. Rhodia]: «z!>\TF4H +Û*"\:@<@H ;46@:0*XTH BDÎH
z!<JT<Ã<@< $"F48X"q 5bD4g $"F48gØ z!<JT<Ã<g, <"LnDV(4@< B@4ZF"<JgH ¦< J±
z3J"8\’ [immo: z36"D\’] *40DBV(0:g< ßBÎ Jä< *0:@F\T< [immo: *0:@F4T<ä<]
Jä< J1H 5L68V*"H <ZF@LH @Æ6@ß<JT<. z!<JT<Ã<@H gÍBg< +Û*"\:@<4q ¦(ã :¥< J@Ø
6`F:@L 6bD4@H, Ò *¥ <`:@H J−H h"8VFF0H. Jè <`:å Jä< zC@*\T< 6D4<XFhT Jè
<"LJ46è, ¦< @ÍH :ZJ4H Jä< º:gJXDT< "ÛJè <`:@H ¦<"<J4@ØJ"4. J@ØJ@ *¥ "ÛJÎ 6"Â
Ò hg4`J"J@H !Ü(@LFJ@H §6D4<g<.» [= Petitio Eudaemonis Nicomedensis ad imperatorem
Antoninum. Domine imperator Antonine, cum naufragium fecissemus in Italia [immo: Icaria],
direpti sumus a publicis [immo: publicanis], qui in Cycladibus insulis habitant. Antoninus dicit
Eudaemoni. Ego orbis terrarum dominus sum, lex autem maris. Lege Rhodia de re nautica
iudicetur, quatenus nulla lex ex nostris ei contraria est. Idem etiam divus Augustus iudicavit.];
CJ. 7,37,3,1a [Iust. 531]: «Quod satis inrationabile est. Quae enim differentia introducitur, cum
omnia principis esse intellegantur, sive a sua substantia sive ex fiscali fuerit aliquid alienatum?.
Eodemque modo et si a serenissima Augusta aliquid alienetur, quare non eadem utatur
praerogativa?. Sed curatores nostri, per quos solemus substantiam nostram gubernare, necesse
habeant in venditionibus rerum et evictionem et alia quae sunt privatae utilitatis pacta
emptionalibus instrumentis addere vel quasdam tales obligationes in alienationum instrumentis
agnoscere vel in permutationibus vel in transactionibus, si et hoc fuerit celebratum?.».
202
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
sentit figurat sinó ben real i efectiu. En el Dominat, no sols el dret de propietat va esdevenir una concessió del poder sinó que, aprofondint principis polítics ja existents en el Principat, la mateixa llei s’entenia com la
voluntat del poder (quod principi placuit legis habet vigorem)170 i la utilitas publica acaba essent tendencialment reduïda als interessos del
poder polític, és a dir, a la raó d’Estat perquè, com ja ho havien remarcat
abans els juristes, l’emperador estava per sobre del dret, estava alliberat d’haver-lo de complir o respectar (princeps legibus solutus est).171
En segon lloc i respecte l’exercici del dret de propietat, cal considerar una qüestió relacionada amb el règim de la propietat d’esclaus i,
en concret, un conjunt de mesures que, basades en exigències d’interès social, semblen adreçades a limitar la plenitud dels poders del
dominus sobre l’esclau. El primer conjunt de regles que cal recordar
pertoca al particular dret del dominus de desfer-se de la seva propietat
atorgant la llibertat a l’esclau i, conjuntament amb aquesta, la mateixa
ciutadania romana.172 Òbviament, aquest principi acabava per atribuir
al ciutadà particular un poder d’intervenció en la mateixa composició
del cos ciutadà amb evidents conseqüències polítiques i socials. Per
tant, no pot meravellar-nos que una sèrie de lleis, des de l’època tardorepublicana, intervinguéssin per limitar aquesta llibertat dels privats i els efectes de les manumissions. En especial, cal recordar la lex
Fufia Caninia del 2 ab.C. que limitava el nombre d’esclaus que
podien ésser manumitits testamentàriament (una típica expressió de la
vanitat dels romans rics) i, d’altra banda, la lex Aelia Sentia del 4 d.C.
el conjunt de disposicions de la qual tractava de limitar ulteriorment
l’abús d’aquestes manumissions de part dels propietaris d’esclaus.173
Una altra i encara més significativa orientació legislativa destinada a
incidir més immediatament sobre l’ius utendi et abutendi dels propie-
170. D. 1,4,1,pr. [Ulp. 1 inst.]: «Quod principi placuit, legis habet vigorem: utpote cum lege
regia, quae de imperio eius lata est, populus ei et in eum omne suum imperium et potestatem
conferat.»
171. D. 1,3,31 [Ulp. 13 ad leg. Iul. et Pap.]: «Princeps legibus solutus est: Augusta autem
licet legibus soluta non est, principes tamen eadem illi privilegia tribuunt, quae ipsi habent.»
172. Sobre la manumissio i les seves diferents formes (censu, vindicta i testamento), vid.
Alan WATSON, The Law of Persons in the Later Roman Republic; Oxford, 1967, § 16, 185-200.
173. Vid. Max KASER, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und
klassische Recht; München, 19712, § 69.II.4, 296-297, esp. 297 i n. 45-56; Luis RODRÍGUEZ
ÁLVAREZ, Las leyes limitadoras de las manumisiones de época augústea; Oviedo, 1978, 153171 i 173-186 respectivament; Gennaro FRANCIOSI, Famiglia e persone in Roma antica.
Dall’età arcaica al Principato; Torino, 19953, § 66, 224-226.
JAUME RIBALTA I HARO
203
taris esclavistes sembla inspirada per exigències i preocupacions derivades de la peculiaritat d’aquest objecte de domini quiritari. Ens referim a la legislació adreçada a limitar d’alguna manera l’arbitri dels
propietaris i el seu poder d’acarnissar la condició dels esclaus en
manera contrària a la sensibilitat de l’època.174 Des de l’època d’August, es desenvolupà una legislació que prohibia als propietaris d’exposar els seus esclaus als combats en el circ sense prèvia autorització
dels magistrats.175 Aquesta prohibició va ésser represa després per un
rescripte dels divi fratres (Marc Aureli i Lluci Ver).176 El mateix ius
vitae ac necis del dominus sobre el seu esclau fou progressivament
limitat per provisions de Claudi i Adrià177 i després d’Antoninus Pius
que prohibien l’occiment d’esclaus sense una justa causa tot constrenyint a l’amo que actuava cruelment sobre el seu esclau a vendre’l.178
174. Vid. Max KASER, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und
klassische Recht; München, 19712, § 67.II.3, 285-286 i n. 25-36.
175. D. 48,8,11,1-2 [Mod. 6 reg.]: «Servo sine iudice ad bestias dato non solum qui vendidit
poena, verum et qui comparavit tenebitur. Post legem Petroniam et senatus consulta ad eam
legem pertinentia dominis potestas ablata est ad bestias depugnandas suo arbitrio servos tradere:
oblato tamen iudici servo, si iusta sit domini querella, sic poenae tradetur.». La lex Petronia de
servis esmentada per Modestí s’atribueix a August o Tiberi (Giovanni ROTONDI, Leges publicae
populi romani. Elenco cronologico con una introduzione sull’attività legislativa dei comizi
romani. Estratto dalla Enciclopedia Giuridica Italiana; Milano, 1912 [Reedició anastàtica:
Hildesheim, 1962, 468]).
176. D. 18,1,42 [Marcian. 1 inst.]: «Domini neque per se neque per procuratores suos
possunt saltem criminosos servos vendere, ut cum bestiis pugnarent. Et ita divi fratres
rescripserunt.»
177. Contra la mort en assessinat intencional del propi esclau o, almenys, en homicidi no
culpós intervingueren Claudi i Adrià (SUET. Claud. 25,2: «[...]; quod si quis necare quem mallet
quam exponere, caedis crimine teneri. [...].» [Caius SUETONIUS Tranquillus, «Divus Claudius»
in De vita Caesarum. With an english translation by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1914, II,
2-83, esp. 50]; Historia Augusta. De vita Hadriani, 18,7: «Servos a dominis occidi vetuit eosque
iussit damnari per iudices, si digni essent.» [Aelius SPARTIANUS, «De vita Hadriani» in The
Scriptores Historiae Augustae. With an english translation by David MAGIE; CambridgeLondon, 1921, I, 56]). L’homicidi de l’esclau aliè era, segons la lex Aquilia, un delicte privat;
però, tanmateix, era punible criminalment (GI. 3,213: «Cuius autem servus occisus est, is
liberum arbitrium habet vel capitali crimine reum facere eum qui occiderit, vel hac lege damnum
persequi.»; D. 48,8,1,2 [Marcian. 14 inst.]: «Et qui hominem occiderit, punitur non habita
differentia, cuius condicionis hominem interemit.»; Coll. 1,3,2 [Ulp. 7 de off. procons.]: «Haec
lex non omnem, qui cum telo ambulaverit, punit, sed eum tantum, qui hominis necandi furtive
faciendi causa telum gerit, coercet. Conpescit item eum, qui hominem occidit, nec adiecit cuius
condicionis hominem, ut et ad servum et peregrinum pertinere haec lex videatur.»).
178. GI. 1,53 = D. 1,6,1,2 [Gai. 1 inst.] = IJ. 1,8,2: «Sed hoc tempore neque civibus romanis
nec ullis [neque civibus romanis nec ullis: omm. D., IJ.] aliis [nullis, D. IJ.] hominibus, qui sub
imperio populi [populi: omm. D., IJ.] romani [romano, D.; nostro, IJ.] sunt, licet supra modum et
sine causa [causa legibus cognita, D.; licet sine causa legibus cognita et supra modum, IJ.] in
204
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
servos suos saevire: nam ex constitutione sacratissimi [divi, D., IJ.] imperatoris [imperatoris:
omm. D.; Pii, IJ.] Antonini qui sine causa servum suum occiderit, non minus teneri [puniri, D.,
IJ.] iubetur, quam qui alienum servum [servum alienum, IJ.] occiderit. Sed et maior quoque
[quoque: omm. D., IJ.] asperitas dominorum per [per: omm. D., IJ.] eiusdem principis
constitutionem [constitutione, D., IJ.] coercetur. Nam consultus a quibusdam praesidibus
provinciarum de his servis, qui ad fana [aedem, IJ.] deorum [sacram, IJ.] vel ad statuas principum
confugiunt, praecepit, ut si intolerabilis videatur dominorum saevitia, cogantur servos [servos
bonis, IJ.] suos [condicionibus, IJ.] vendere. Et utrumque recte fit: male enim nostro iure uti non
debemus; qua ratione et prodigis interdicitur bonorum suorum administratio. [Nam consultus ...
administratio: omm. D.; Et utrumque ... administratio: Ut pretium dominis daretur, et recte:
expedit enim rei publicae, ne quis re sua male utatur., IJ.]». Vàlid tant com a exemple d’aquesta
sensibilitat com a testimoni d’aquesta concreta normativa, vid. el text d’un rescripte d’Antoninus
Pius de l’any 152 adreçat a un tal Alfi Juli recollit en Coll. 3,3,5-6 [Ulp. 8 de off. procons.]: «Item
divus Pius ad libellum Alfi Iuli rescripsit in haec verba: Servorum obsequium non solum imperio,
sed et moderatione sufficientibus praebitis et iustis operibus contineri oportet. Itaque et ipse
curare debes iuste ac temperate tuos tractare, ut ex facili requirere eos possis, ne, si apparuerit vel
inparem te impediis esse vel atrociore dominationem saevitia exercere, necesse habeat proconsul
v[ir]. c[larissimus]., ne quid tumultuosius contra accidat, praevenire et ex mea iam auctoritate te
ad alienandos eos conpellere. Glabrione et Homullo cons. [= any 152].». Però, en la mesura que
concorda amb la referència de GI. 1,53 sobre el dret d’asil dels esclaus maltractats, sembla que
cal considerar com la norma original el rescripte del mateix emperador adreçat al procònsol de la
Bètica acollit en D. 1,6,2 [Ulp. 8 de off. procons.] = Coll. 3,3,1-3 [Ulp. 8 de off. procons.] (sense
el preàmbul explicatiu, el text d’aquest mateix rescripte també va ésser inclòs en IJ. 1,8,2): «Si
dominus in servos [servuum, Coll.] saevierit vel ad impudicitiam turpemque violationem
compellat, quae sint partes praesidis, ex rescripto divi Pii ad Aelium [Aurelium, Coll.]
Marcianum proconsulem Baeticae manifestabitur [manifestatur, Coll.]. Cuius rescripti [rescripti
ad Aelium Marcianum emissi, IJ.] verba haec sunt: “Dominorum quidem potestatem in suos
servos illibatam esse oportet nec cuiquam hominum ius suum detrahi: sed dominorum interest,
ne auxilium contra saevitiam vel famem vel intolerabilem iniuriam denegetur his qui iuste
deprecantur. Ideoque cognosce de querellis eorum, qui ex familia Iulii Sabini ad statuam
confugerunt, et si vel durius habitos quam aequum est vel infami iniuria affectos cognoveris,
veniri [venire, Coll.] iube ita, ut in potestate [potestatem, Coll., IJ.] domini [Sabini, Coll.] non
revertantur. Qui [Quod, Coll.; Qui Sabinus, IJ.] si meae constitutioni fraudem fecerit, sciet me
admissum severius exsecuturum.” [...].». Influïda pel dret d’asil grec (Max KASER, Das römische
Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische Recht; München, 19712, §
67.II.3, 286), aquesta mesura d’Antoninus Pius també ressona en D. 1,12,1,1 [Ulp. sing. de off.
praef. urb.]: «Servos qui ad statuas confugerint, vel sua pecunia emptos ut manumittantur, de
dominis querentes audiet.»; D. 48,18,1,27 [Ulp. 8 de off. procons.]: «Si quis ultro de maleficio
fateatur, non semper ei fides habenda est: nonnumquam enim aut metu aut qua alia de causa in se
confitentur. Et extat epistula divorum fratrum ad Voconium Saxam, qua continetur liberandum
eum, qui in se fuerat confessus, cuius post damnationem de innocentia constitisset. Cuius verba
haec sunt: “Prudenter et egregia ratione humanitatis, Saxa carissime, Primitivum servum, qui
homicidium in se confingere metu ad dominum revertendi suspectus esset, perseverantem falsa
demonstratione damnasti quaesiturus de consciis, quos aeque habere se commentitus fuerat, ut ad
certiorem ipsius de se confessionem pervenires. Nec frustra fuit tam prudens consilium tuum,
cum in tormentis constiterit neque illos ei conscios fuisse et ipsum de se temere commentum.
Potes itaque decreti gratiam facere et eum per officium distrahi iubere, condicione addita, ne
umquam in potestatem domini revertatur, quem pretio recepto certum habemus libenter tali servo
cariturum.” Hac epistula significatur, quasi servus damnatus, si fuisset restitutus, ad eum
pertinebit, cuius fuisset, antequam damnetur. Sed praeses provinciae eum quem damnavit
restituere non potest, cum nec pecuniariam sententiam suam revocare possit. Quid igitur?.
JAUME RIBALTA I HARO
205
Però, abans, un senat-consult de l’any 83 d.C. emanat sota el consolat de Neraci Prisc i d’Anni Ver havia prohibit la castració dels
esclaus179 i Adrià no sols promulgà un rescripte perfilant aquesta
norma180 sinó que condemnà una matrona que maltractava injustificada
i cruelment les seves esclaves.181 L’esclau malalt que hagués estat abandonat pel seu amo, quan era guarit, no tornava sota el domini d’aquest
darrer. En base a un edicte de Claudi, els propietaris d’esclaus vells o
malalts que els haguéssin abandonat perdien tot poder sobre ells.182
Principi eum scribere oportet, si quando ei, qui nocens videbatur, postea ratio innocentiae
constitit.»; Coll. 3,2,1 [Paul. 5 sent.] = PS. 5,23,6 [restitutum ex eo]: «Servus si plagis defecerit,
nisi id dolo fiat, dominus homicidii reus non potest postulari: modum enim castigandi et in
servorum coercitione placuit temperari. [sed tamen etsi eum dominus excessit, homicidium non
commisit, adde Mommsen].»; SEN. phil. Clem. 1,18,2: «Servis ad statuam licet confugere; cum in
servum omnia liceant, est aliquid, quod in hominem licere commune ius animantium vetet. Quis
non Vedium Pollionem peius oderat quam servi sui, quod muraenas sanguine humano saginabat
et eos, qui se aliquid offenderant, in vivarium, quid aliud quam serpentium, abici iubebat?. O
hominem mille mortibus dignum, sive devorandos servos obiciebat muraenis, quas esurus erat,
sive in hoc tantum illas alebat, ut sic aleret.» [Lucius Annaeus SENECA, «De clementia» in Moral
Essays. I. De providentia. De constantia. De ira. De clementia. With an english translation by
John W. BASORE; Cambridge-London, 1928, 356-449, esp. 408].
179. D. 48,8,6 [Ven. 1 de off. procons.]: «Is, qui servum castrandum tradiderit, pro parte
dimidia bonorum multatur ex senatus consulto, quod Neratio Prisco et Annio Vero consulibus
factum est.».
180. D. 48,8,4,2 [Ulp. 7 de off. procons.]: «Idem divus Hadrianus rescripsit: ‘Constitutum
quidem est, ne spadones fierent, eos autem, qui hoc crimine arguerentur, Corneliae legis poena
teneri eorumque bona merito fisco meo vindicari debere, sed et in servos, qui spadones fecerint,
ultimo supplicio animadvertendum esse: et qui hoc crimine tenentur, si non adfuerint, de
absentibus quoque, tamquam lege Cornelia teneantur, pronuntiandum esse. Plane si ipsi, qui
hanc iniuriam passi sunt, proclamaverint, audire eos praeses provinciae debet, qui virilitatem
amiserunt: nemo enim liberum servumve invitum sinentemve castrare debet, neve quis se
sponte castrandum praebere debet. At si quis adversus edictum meum fecerit, medico quidem,
qui exciderit, capitale erit, item ipsi qui se sponte excidendum praebuit.’»
181. D. 1,6,2 [Ulp. 8 de off. procons.] = Coll. 3,3,4 [Ulp. 8 de off. procons.]: «Divus etiam
Hadrianus Umbriciam [Umbram, Coll.] quandam matronam in quinquennium relegavit, quod ex
levissimis causis ancillas atrocissime tractasset [tractaret, Coll.].». Es confià al praefectus urbi la
protecció dels esclaus que es queixaven de certs maltractaments (D. 1,12,1,8 [Ulp. sing. de off.
praef. urb.]: «Quod autem dictum est, ut servos de dominis querentes praefectus audiat, sic
accipiemus non accusantes dominos (hoc enim nequaquam servo permittendum est nisi ex causis
receptis), sed si verecunde expostulent, si saevitiam, si duritiam, si famem, qua eos premant, si
obscenitatem, in qua eos compulerint vel compellant, apud praefectum urbi exponant. Hoc
quoque officium praefecto urbi a divo Severo datum est, ut mancipia tueatur ne prostituantur.»).
182. En concret i segons rememora Justinià, l’edicte de Claudi atorgava la llibertat llatina a
l’esclau abandonat (D. 40,8,2 [Mod. 6 reg.]: «Servo, quem pro derelicto dominus ob gravem
infirmitatem habuit, ex edicto divi Claudii competit libertas.»; CJ. 7,6,1,3 [Iust. 531]: «Sed
scimus etiam hoc esse in antiqua Latinitate ex edicto divi Claudii introductum, quod, si quis
servum suum aegritudine periclitantem sua domo publice eiecerit neque ipse eum procurans
206
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Però, després d’haver vist desfilar una nodrida munió de textos jurídics
clàssics, la pregunta és naturalement aquesta: què té a veure això amb
la qüestió que ens interessa?. Tota aquesta presentació seria impertinent
si no fos perquè l’enrevessada tradició textual d’un dels fragments183
resulta alliçonadora: com hem vist, disposem de cinc fonts diferents que
reporten el problema dels maltractaments dominicals als esclaus i la
clau de la qüestió és adonar-se que, en el moment de confegir les seves
Institutiones, Justinià afegí una frase pel seu compte: IJ. 1,8,2: «Expedit enim rei publicae, ne quis re sua male utatur.». No cal gaire esforç
per adonar-nos que, amb una lleu diferència, aquesta consideració que
resumeix i generalitza el contingut de la norma explicada recorda —
gairebé al peu de la lletra— la fórmula d’Agustí d’Hippona que hem
vist més amunt.184 La qual cosa evidencia que Justinià era un emperador cristià i alhora —això és l’important en aquest moment— acceptava l’ensenyament de l’Església sobre el mal ús del dret; però, com hem
vist, no ho justifica apel·lant a la doctrina cristiana sinó a les necessitats
de la res publica (utilitas publica). Però, és clar que no sols el cristianisme era la religió d’Estat sinó que Justinià era el representant que Déu
havia posat a la terra per a què actués la justícia cristiana.
Però, quin abast té aquesta influència cristiana? o, per no allargar
més el braç que la màniga, afectà a les relacions de veïnatge?. Atès que
l’ensenyament cristià insistia en la solidaritat com a valor i proposava
la caritat com a regla de comportament, van arribar a incidir en les
relacions de veïnatge o bé responen a uns altres valors?. Acceptant
aquest nou caliu moral com a hipòtesi, la clau interpretativa sembla
òbvia: identificar directament i fàcil el veí com el proïsme amb totes
les connotacions que aquest terme té en la doctrina cristiana. Però,
després d’haver vist que es tracta més aviat d’un canvi d’orientació
ètica que no pas d’una mutació substantiva de les normes, sembla
encertat suposar que, en l’anàlisi dels canvis (les anomenades privacions), no és tan rellevant la naturalesa concreta dels béns jurídics prote-
neque alii eum commendans, cum erat ei libera facultas, si non ipse ad eius curam sufficeret, in
xenonem eum mittere vel quo poterat modo eum adiuvare, huiusmodi servus in libertate Latina
antea morabatur et, quem ille moriendum dereliquit, eius bona iterum, cum moreretur, accipiebat.»; SUET. Claud. 25,2: «Cum quidam aegra et adfecta mancipia in insulam Aesculapi taedio
medendi exponerent, omnes qui exponerentur liberos esse sanxit, nec redire in dicionem domini,
si convaluissent; [...].» [Caius SUETONIUS Tranquillus, «Divus Claudius» in De vita Caesarum.
With an english translation by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1914, II, 2-83, esp. 50]).
183. Vid. supra n. 178.
184. Vid. supra n. 164.
JAUME RIBALTA I HARO
207
gits com la direcció general de les decisions per esbrinar aquesta possible
influència cristiana.
En tant que pivotava entorn de la prohibició d’immissions com a
principi general, el règim de les relacions de veïnatge en el dret romà
clàssic era —com hem vist— bàsicament negatiu: tractava d’assegurar
la independència dels predis veïns i alhora garantir l’absolutesa del
dominium ja que, en general, excloïa qualsevol ingerència aliena. Però,
en el nou ambient ideològic, aquest criteri —purament negatiu— de la
«immissió» deuria semblar insuficient perquè alguns actes d’exercici
dominical que, abans eren perfectament lícits perquè no comportaven
cap immissió, van ésser limitats o —segons on es col·loqui l’accent—
prohibits per l’únic i elemental fet que causaven dany a altri, és a dir, al
proïsme. Si en el dret clàssic la salvaguarda de la llibertat i independència fundiàries havia estat el principi que globalment informava tot
el sistema de les relacions de veïnatge, ara el substituïa un nou i superior principi moral que ja hem esmentat: la solidaritat que, com a valor,
era l’essència de l’humanisme cristià governaria, a partir d’ara, les relacions de veïnatge. Evidentment, la introducció d’aquest principi tingué
dues repercussions: d’una banda, era inadmissible que hom exercís el
seu propi dret per causar dany al proïsme i, d’altra banda, calia tolerar
les ingerències externes en la pròpia esfera jurídica interior que, sense
causar cap dany, repressentessin un benefici pel proïsme.185 En el fons,
això significava que el dret de propietat s’havia d’exercir amb mesura,
moderació i tenint envers el proïsme el mateix respecte i consideració
185. Amb la interpolació justinianea marcada en cursiva, vid. D. 39,3,2,5 [Paul. 49 ad
ed.]: «Item Varus ait: aggerem, qui in fundo vicini erat, vis aquae deiecit, per quod effectum
est, ut aqua pluvia mihi noceret. Varus ait, si naturalis agger fuit, non posse me vicinum cogere
aquae pluviae arcendae actione, ut eum reponat vel reponi sinat, idemque putat et si manu
factus fuit neque memoria eius exstat: quod si exstet, putat aquae pluviae arcendae actione
eum teneri. Labeo autem, si manu factus sit agger, etiamsi memoria eius non exstat, agi posse
ut reponatur: nam hac actione neminem cogi posse, ut vicino prosit, sed ne noceat aut
interpellet facientem, quod iure facere possit. Quamquam tamen deficiat aquae pluviae
arcendae actio, attamen opinor utilem actionem vel interdictum mihi competere adversus
vicinum, si velim aggerem restituere in agro eius, qui factus mihi quidem prodesse potest, ipsi
vero nihil nociturus est: haec aequitas suggerit, etsi iure deficiamur.». Al respecte, vid.
Francesco SALERNO, «Aqua pluvia ed opus manu factum» in Labeo. Rassegna di diritto
romano; núm. 27 (1981), 218-241, esp. 238; Justo G ARCÍA SÁNCHEZ, Teoría de la
“immissio”; Oviedo, 1999 (orig. 1975), 166-178; Enrique GÓMEZ ROYO, El régimen de las
aguas en las relaciones de vecindad en Roma; València, 1997, 130-135 i 198-200; M. Carmen
JIMÉNEZ SALCEDO, El régimen jurídico de las relaciones de vecindad en derecho romano;
Córdoba, 1999, 193-197.
208
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
que un tenia envers si mateix que, segons Eiximenis,186 és el sentit que
hom (teòlegs, filòsofs antics i savis morals) atorgava a l’ensenyament
de Crist: «Diliges proximum tuum sicut teipsum.»187
Com hem dit més amunt, el nou règim propietari no s’havia format
definint i atribuint facultats sinó per l’acumulació d’un relativament
llarg seguit de limitacions que, establertes en favor dels veïns, eren qualificades i enquadrades jurídicament com servituds: si més amunt hem
dit que la independència fundiària clàssica havia estat substituïda per la
subordinació generalitzada, l’anterior dada sistemàtica palesa que, en el
nou plantejament, la finca restava «asservida» per llei en benefici dels
veïns. En una aproximació analògica que fregava la metàfora, els juristes justinianeus entenien aquestes limitacions de la propietat com a servituds perquè, a imatge i semblança de les servituds en sentit estricte
(les posteriorment anomenades servituds voluntàries), algunes de les
utilitats de la finca eren xuclades pels predis veïns perquè així ho establia la llei i, per això, hom encunyà posteriorment l’expressió servituds
legals per anomenar-les i diferenciar-les de les altres, les que es constitueixen voluntàriament. Però, si foragitem aquesta perillosa metàfora
perquè aquestes limitacions «legals» afectaven homogèniament i sense
distinció tots els predis, aleshores resulta que les esmentades utilitats de
la finca havien estat sacrificades en l’altar de l’interès general o, en con-
186. «Dix un dels ciutadans: —Sènyer frare, ço que deïts par just e sanct; mas una cosa tenc
a gran stranyea, que quasi a impossible: ço és, que io haja amar mon proïsme tant com mi
matex—. Respòs lo frare: —No’ns entenem. Car lo manament no diu, ne io he dit ne dic, tant,
mas axí. E notats que diferència ha entre aquest vocable tant e aquest vocable axí; car tant
significa quantitat, e axí significa semblança. E no és de necessitat amar son proïsme tant com si
mateix, puis lo manament no ho diu; mas axí com si mateix, segons diu lo manament; la qual
cosa és fort leugera de fer, e justa, e raonable. E veus com no tant solament los sants doctors
teòlocs, ans encara los antics filòsofs e los savis morals, concordantment dixeren e scriviren que
no deu hom fer a altri ço que no volria fos feit a si mateix. [...].» (Francesc EIXIMENIS, Doctrina
compendiosa. Text i anotació pel P. Martí de Barcelona; Barcelona, 1929, 32-33]).
187. Deixant de banda Lev. 19,18 [96a] on el proïsme és substituït per l’amic, hom pot
trobar aquest text en múltiples indrets del Nou Testament: Mt. 5,43 [967a]; Mt. 19,19 [980b]; Mt.
22,39 [984b]; Mc. 12,31 [1005a]; Lc. 10,27 [1024a]; Rom. 13,9 [1105a]; Gal. 5,14 [1132a]; Iac.
2,8 [1167b]. La paginació, inclosa entre claudàtors, correspon a la següent edició de la Vulgata:
Biblia Sacra iuxta Vulgatam Clementinam. Nova editio. Logicis partitionibus aliisque subsidiis
ornata a Alberto COLUNGA et Laurentio TURRADO; Matriti, 19858. La interpretació d’aquesta
màxima que hem vist efectuar a Eiximenis en el sentit de «no fer a altri el que no vols que et
facin a tu» (vid. supra n. 186) compareix positivitzada en els Evangelis de Mateu i Lluc com
«fés el que vols que et facin» i se la considera com la lex charitatis (Mt. 7,12: «Omnia ergo
quaecumque vultis ut faciant vobis homines, et vos facite illis. Haec est enim lex, et prophetae.»
[968a]; Lc. 6,31: «Et prout vultis ut faciant vobis homines, et vos facite illis similiter.» [1018a]).
JAUME RIBALTA I HARO
209
cret i per via factual, en benefici dels predis veïns. Tenint en compte
aquest clima jurídic, no resulta gens difícil entendre que algunes manifestacions de la propietat (en especial, el ius aedificandi) no s’admetessin —com fins aleshores— iure dominii sinó que —a partir d’ara— eren
acceptades iure servitutis: en tant i en quant la llei imposava al veí el
deure de tolerar-les. Recordem que, segons hem vist, el règim clàssic de
les llums i vistes era essencialment individualista perquè admetia que,
actuant in suo, hom podia lliurement obrir les pròpies i/u obscurir les del
veí. En el nou règim, s’establí un plantejament diferent: el propietari
només tenia dret a obrir-les, tenir-les u obscurir-les en els casos i condicions taxativament establerts per la llei. Com hem vist més amunt, la
regulació —certament minuciosa— d’aquesta matèria restava acollida
en l’ínclita constitució de Zenó (CJ. 8,10,12 [Zeno. 474-491]) que, confirmada i extesa a tot l’Imperi d’Orient per Justinià (CJ. 8,10,13 [Iust.
531]), configurava —i això és l’important— clara i obertament les limitacions establertes per la llei com servitutes.188
A banda d’aquesta disciplina que va substituir la llibertat clàssica i
més enllà de les concretes disposicions legals, el legislador va establir
un principi que, dins dels precisos límits legals, operava com a moderador de l’exercici del dret: fins i tot en els casos en què era permès obscurir les llums del veí, la llei remarcava que no es podia llevar mai aquell
mínim de llum necessari per viure (D. 7,1,30 [Paul. 3 ad Sab.]; D. 8,2,10
[Marcell. 4 dig.]),189 és a dir, la quantitat de llum diürna imprescindible
per desenvolupar una vida humana en condicions dignes d’habitabilitat.
Però, essent clar que es reprimia el mal ús d’un dret que damnava el veí,
quin valor es defensava?, és a dir, a quin valor correspon l’esmentada
habitabilitat?. En principi, no sembla pas que hom pensés en el benestar
o confort com, davant del mateix problema, ho fan alguns arquitectes
actuals190 sinó que, relacionant els exemples celsins de les utilitats o
avantatges predials que hom assolia amb els iura praediorum191 amb el
188. Per aquests textos i l’extrem remarcat, vid. supra n. 53-55.
189. Per aquests textos i les interpolacions compilatòries que duen i a les que ens referim,
vid. supra n. 112.
190. En una meritòria anàlisi de la incidència de les condicions ambientals en l’edificació
que —sens dubte— hauria interessat Julià d’Ascalona (en una mena d’aproximació
antropològica al problema, l’autor planteja i té en compte la dimensió geogràfica; però, no la
històrica), pel plantejament general i l’específica qüestió de les llums, vid. Rafael SERRA,
Arquitectura y climas; Barcelona, 1999, 13-19 i 29-36.
191. D. 50,16,86 [Cels. 5 dig.]: «Quid aliud sunt iura praediorum quam praedia qualiter se
habentia: ut bonitas, salubritas, amplitudo?.».
210
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
fet que les llums eren el típic cas de l’època clàssica en què hom acudia
a aquest recurs jurídic, sembla encertat identificar-hi la salubritas que,
com a valor, tenia una llarga tradició en l’activitat pretòria.192 Però, com
no podia ésser d’altra manera atès el que hem vist més amunt, el simple
esment d’aquest terme ens adreça envers la medicina i la seva connatural dimensió ètica: si bé la medicina hipocràtica n’és una versió avant la
lettre, s’ha reconegut que la medicina greco-romana esdevingué pròpiament filantròpica arran de l’acceptació mèdica de la filosofia estoica193
i, tancant el cercle a tres bandes, la filantropia estoica acabà desembocant i essent assumida per la doctrina cristiana (l’amor al proïsme com
a valor i la caritat com actitud deontològica).194 Però, aquesta «fàcil»
comunicació històrica de valors té una altra vessant: l’estoïcisme tingué
una àmplia acceptació entre els juristes clàssics195 i, com és sabut, Ciceró no sols compartia ambdues condicions sinó que, com a primer munus
iustitiae, triava quelcom que, a aquestes alçades, ens resulta familiar ja
que també ho era per Ulpià i Justinià:196 neminem laedere.197 A més a
192. Per la tutela interdictal de la higiène, vid. supra n. 99. A tall d’exemple, vid. D.
43,23,1,2 [Ulp. 71 ad ed.]: «Curavit autem praetor per haec interdicta, ut cloacae et purgentur et
reficiantur, quorum utrumque et ad salubritatem civitatium et ad tutelam pertinet: nam et caelum
pestilens et ruinas minantur immunditiae cloacarum, si non reficiantur.».
193. Per l’ètica mèdica en l’Antigor i el seu contacte amb l’estoïcisme, vid. Pedro LAIN
ENTRALGO, La relación médico-enfermo. Historia y teoría; Madrid, 1964, 92-100, esp. 96;
Pedro LAIN ENTRALGO, La medicina hipocrática; Madrid, 1970, 380-390, esp. 385. D’altres,
essent més estrictes, consideren la medicina hipocràtica com una manifestació de la paideia
(Werner JAEGER, Paideia: los ideales de la cultura griega. Tradición de Joaquín Xirau y
Wenceslao Roces; México-Madrid, 19622 (orig. 1933, 1944 i 1945), 783-829).
194. Per l’ètica mèdica en l’època paleo-cristiana, vid. Pedro LAIN ENTRALGO, La relación
médico-enfermo. Historia y teoría; Madrid, 1964, 101-129, esp. 104-114 i, sobretot, 118 perquè
no sols se la qualifica d’una «ampliación innovadora de la philanthrôpía helenística» sinó que,
tot seguit, se’n presenta el testimoni: «Tal es el sentido de las palabras que Basilio de Cesárea
dirigirá, en torno al año 350, a su médico Eustacio: “En tí la ciencia es ambidextra, y dilatas los
términos de la philanthrôpía, no circunscribiendo a los cuerpos el beneficio del arte, sino
atendiendo también a la curación de los espíritus.” (Epist. 189, n. 1).»
195. Per una àmplia anàlisi diacrònica del paper de l’estoïcisme en l’Antigor i, en especial,
del període històric que l’autor anomena «declive del mundo antiguo», vid. Gonzalo PUENTE
OJEA, Ideologia e historia. El fenómeno estoico en la sociedad antigua; Madrid, 19954 (orig.
1974), 165-239.
196. D. 1,1,10,1 [Ulp. 1 reg.] = IJ. 1,1,3 (per aquest text, vid. supra n. 123).
197. CIC. De off. 1,7,20: «De tribus autem reliquis latissime patet ea ratio, qua societas
hominum inter ipsos et vitae quasi communitas continetur; cuius partes duae, iustitia, in qua
virtutis est splendor maximus, ex qua viri boni nominantur, et huic coniuncta beneficentia, quam
eandem vel benignitatem vel liberalitatem appellari licet. Sed iustitiae primum munus est, ut ne
cui quis noceat nisi lacessitus iniuria, deinde ut communibus pro communibus utatur, privatis ut
suis.» (Marcus Tullius CICERO, De officiis. With an english translation by Walter MILLER;
Cambridge-London, 1913, 20-22). Per la visió del dret de propietat que, des de l’ètica estoica,
JAUME RIBALTA I HARO
211
més, cal recordar que, en l’anàlisi de la versió ulpianea d’aquest precepte i seguint Biondi, havíem fet palès que la caritat cristiana no tolerava que hom assolís un benefici damnant altri198 i no deixa d’ésser
extremadament significatiu veure com un jurista clàssic extreïa aquest
mateix principi ètic del dret natural.199 A semblança del vist més amunt,
la direcció de la influència és clara: en el nou ambient ideològic cristià,
aquest criteri deuria assolir un ample ressò i acceptació fins arribar a una
certa contaminació200 o, millor dit, subsumpció de tradicions ideològiques.201 Per tant i si bé d’altres han atribuït els canvis detectats a la
implantació dels criteris morals cristians en el dret,202 sembla més assenyat assumir una actitud entre pessimista i escèptica: en termes generals,
qualsevol intent d’anàlisi química per destriar els elements sembla estar
irremeiablement abocat al fracàs. Però, en termes concrets, què palesen
les altres privacions que hem vist comparèixer?.
El cas de les vistes és tan clar com desconcertant: clar perquè, al
no tenir història al darrera, no hi ha dubte que és una creació d’aquesta època (en concret, de Zenó) i desconcertant perquè, quan hom cerca
el valor representat per la prospecció, ensopega amb la recorrent declaració del plaer estètic que produeix la contemplació del mar i, per
extensió analògica posterior, les muntanyes (res iucundissima en NJ.
63 [Iust. 538] i plaer en Hexa. 2,4,51).203 A què respon aquesta preocupació imperial pel plaer estètic dels súbdits?. Dues explicacions semblen possibles: o bé era una mostra de la benignitas cristiana de l’emperador que, en un exercici suprem de paternalisme, volia dur felicitat
tenia Ciceró, vid. Julia ANNAS, «Cicero on Stoic Moral Philosophy and Private Property» in
Miriam GRIFFIN et Jonathan BARNES (eds.), Philosophia togata. Essays on Philosophy and
Roman Society; Oxford, 1989, 151-173.
198. Vid. supra n. 123.
199. D. 50,17,206 [Pomp. 9 ex var. lect.]: «Iure naturae aequum est neminem cum alterius
detrimento et iniuria fieri locupletiorem.».
200. Aquesta simpatia ja fou posada de relleu pel principal defensor de la influència
cristiana en aquest camp del dret romà (Salvatore RICCOBONO, «Cristianesimo e diritto privato»
in Rivista di diritto civile; núm. 3 (1911), 37-70, esp. 57 i n. 2).
201. Analitzada en termes generals, per aquesta assumpció cristiana de l’ètica estoica, vid.
Max POHLENZ, La Stoa. Storia di un movimento spirituale. Testo tradotto da Ottone de
Gregorio, le note e gli aggiornamenti da Beniamino Proto; Firenze, 1967 (orig. 19592), II, 261400, esp. 399; Gonzalo PUENTE OJEA, Ideologia e historia. La formación del cristianismo como
fenómeno ideológico; Madrid, 19843 (orig. 1974), 263-278, esp. 265.
202. Biondo BIONDI, Il diritto romano cristiano. III. La famiglia. Rapporti patrimoniali.
Diritto pubblico; Milano, 1954, § 450, 309-314.
203. Per aquests textos, vid. supra n. 55.
212
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
i gaudi als súbdits? o bé, senzillament i atès que les reduïdes dimensions de les finestres luminars hi ajudaven poc, era una altra expressió
de la salubritas aquest cop centrada en la recerca d’una adequada ventilació pels habitatges?. Si no hi hagués les explícites declaracions anteriors, seria preferible la darrera; però, la cautela i el respecte per les
fonts ens adrecen necessàriament envers la primera. Però, de fet, res
impedeix que ambdues poguessin haver coexistit ja que l’obertura
practicada en el mur acompleix ambdues funcions alhora. No cal dir
que, si s’admet que la protecció de les vistes és una altra manifestació
de la salubritas com a valor, aleshores cal aplicar-li també l’anterior
argumentació que connectava l’ètica mèdica, l’estoïcisme i la fagocitosi cristiana d’aquest. Encara que és obvi, cal remarcar que hom tenia
present que els constructors assolien els beneficis o utilitats (en general, els propis i resultants d’enlairar l’edifici) damnant altri perquè llevaven o privaven al veí del gaudi de determinats recursos naturals o, si
es vol, amb virtualitats higièniques com són la llum diürna i la prospecció entesa com ventilació.
Tot i ésser força significatiu del nou ambient cristià, deixem de
banda l’ultratge causat per la construcció d’un bordell perquè sembla
impertinent al problema estudiat204 i ens endinsem en l’estudi d’aque-
204. Ens referim a JA. 19 [ed. Saliou, 46] = Hexa. 2,4,27 [ed. Heimbach, 252-253] (per
aquest text, vid. supra n. 82) on es recollia la prohibició de construir un bordell quan hi havia
veïns al costat. Com és veurà tot seguit, aquest text és tan clar des del punt de vista ideològic com
difícil resulta interpretar-lo jurídicament. En primer lloc, palesa l’escassa efectivitat d’una
prohibició justinianea de la prostitució (per evitar distreure’ns en els pormenors abordats, només
recollim la part on s’hi pot veure l’arrel cristiana de la lluita en contra de la prostitució que no és
altra que preservar el pudor femení arrabassant les noies indefenses del parany dels proxenetes:
NJ. 14,1 [Iust. 535]: «Sancimus igitur, ut omnes quantum possint pudicitiam colant, quae
quidem sola deo hominum animas cum fiducia commendare possit. Quoniam vero humana sunt
multa, certe ne quae arte et dolo et vi ad talem impudicitiam trahantur, omni modo prohibemus.
Neque cuiquam licebit lenocinium exercere et in domo sua habere mulieres vel etiam publice
prostituere libidinis causa, aut alius nescio cuius negotiationis vice talia commercia contrahere,
neque syngraphas eo nomine accipere neque fideiussores exigere neque eiusmodi quicquam
agere quo miserae et invitae suam pudicitiam polluere cogantur, neque sperare in posterum sibi
licere vestimentorum vel forte etiam ornamentorum datione vel alimentis eas ita inescare, ut
etiam invitae perseverent. [...] Mulieres enim ut pudicae sint, et volumus et optamus, neque vero
ut invitae ad libidinosam vitam deducantur neque ut impie se gerere cogantur. Nam omne
lenocinium et ne fiat prohibemus et factum punimus, ac praecipue in hac felici urbe eiusque
territorio, verum non minus etiam in locis extra eam omnibus tam quae ab initio nostrae sunt
reipublicae quam quae nunc a domino deo donata sunt nobis, et vel maxime in his, quoniam dei
dona, quae in nostram contulit rempublicam, integra ab omni eiusmodi necessitate servari
volumus et domini dei erga nos beneficio digna et esse et manere. Confidimus enim domino deo
etiam ex hoc nostro de pudicitia studio magnum futurum esse reipublicae nostrae incrementum,
JAUME RIBALTA I HARO
213
cum deus fausta omnia nobis propter eiusmodi actiones largiturus sit.». Inicialment adreçada a
Constantinoble i la seva rodalia, la prohibició es va extendre després arreu com ho palesa el
següent afegit que hi ha a la fi de la mateixa constitució: «Scriptum est exemplar gloriosissimo
magistro cum hac mutatione: Ut omnibus, qui in republica nostra habitant, haec manifesta fiant,
tua summitas hac lege nostra accepta in omni dictione nostra propriis mandatis eam omnibus
manifestam reddat: ut non solum in hac felicissima civitate, sed etiam in provinciarum
custodiatur locis, domino omnium deo pro alio quodam odore suavitatis oblata.». Per la defensa
de la pudicitia com a valor cristià i, en especial, la lluita justinianea contra la prostitució, vid.
Biondo BIONDI, Il diritto romano cristiano. II. La giustizia. Le persone; Milano, 1952, §§252258, 263-278, esp. §§ 257, 274-277) ja que, si és la proximitat d’un veí la que impedeix la
construcció del bordell, a sensu contrario significa que, en un indret aïllat, era possible fer-ho i,
naturalment, no només la construcció de l’edifici. En segon lloc i com ja ho insinuava la
presència reiterada del veí, hi ha l’alambicat problema jurídic que esmentàvem: en principi,
podríem suposar que es contemplava un ultratge comès en contra de la persona del veí; però, cal
tenir en compte dos detalls: d’una banda, el terme grec à$D4< equival al llatí contumelia (IJ.
4,4,pr.: «Generaliter iniuria dicitur omne quod non iure fit: specialiter alias contumelia, quae a
contemnendo dicta est, quam Graeci à$D4< appellant, alias culpa, quam Graeci •*\60:"
dicunt, sicut in lege Aquilia damnum iniuria accipitur, alias iniquitas et iniustitia, quam Graeci
•*46\"< vocant. Cum enim praetor vel iudex non iure contra quem pronuntiat, iniuriam
accepisse dicitur.»), és a dir, ofensa i, en el dret clàssic i en la mesura que es concedia l’actio
iniuriarum (D. 47,10,15,48 [Ulp. 77 ad ed.]: «Item, si liberum hominem, qui mihi bona fide
serviebat, quis ceciderit, distinguendum est, ut si in contumeliam pulsatus sit, competat mihi
iniuriarum actio. Idem ergo et si in servo alieno bona fide mihi serviente, ut totiens admittamus
iniuriarum actionem, quotiens in meam contumeliam iniuria ei facta sit. Nam ipsius quidem
servi nomine domino dabimus iniuriarum actionem. Si autem me tangat et pulset, iniuriarum
mihi quoque est. Ergo et in fructuario idem distingui potest.»), significa que hom entenia
l’ofensa adreçada a la persona; d’altra banda, el dret justinianeu havia arribat a la formulació
d’un concepte general d’iniuria tot admetent que l’actor pogués escollir entre la via civil o penal
a l’hora de perseguir el seu dret (IJ. 4,4,10: «In summa sciendum est de omni iniuria eum qui
passus est posse vel criminaliter agere vel civiliter. Et si quidem civiliter agatur, aestimatione
facta secundum quod dictum est poena imponitur. Sin autem criminaliter, officio iudicis
extraordinaria poena reo irrogatur: hoc videlicet observando, quod Zenoniana constitutio [= CJ.
9,35,11 (Zeno. 478)] introduxit, ut viri illustres quique supra eos sunt et per procuratores possint
actionem iniuriarum criminaliter vel persequi vel suscipere secundum eius tenorem, qui ex ipsa
manifestius apparet.»; per aquesta unificació de la iniuria en el dret justinianeu, vid. Elemér
PÓLAY, Iniuria Types in Roman Law. Translated by József Szabó; Budapest, 1986, 193-199, esp.
194 i 197-198) i, finalment, el text literalment considera que l’ofensa no anava adreçada a la
persona del veí sinó a la seva casa (JA. 19 [ed. Saliou, 46] = Hexa. 2,4,27 [ed. Heimbach, 252253]: «[...] J¬< J−H ©JXD"H @Æ6\"H à$D4<.»). Naturalment, la diferència és clara: si l’ofensa
s’entenia efectuada a la persona, ens endinsem en el dret penal i no tindria res a veure amb les
immissions; en canvi, si l’ofensa en el sentit de dany s’entén efectuada a la casa, podria
entendre’s com un cas de les anomenades immissions ideals ja que, per exemple, es podria
considerar com a dany la pèrdua de valor de la finca com a conseqüència de la mala fama que la
construcció del bordell hauria aportat al barri. En ambdós casos, restaria clar que el valor
defensat era l’honor. De fet, no sembla pas que hi hagués una tendència general a reconèixer les
immissions ideals ja que, en el cas referent a la intimitat (JA. 55 [ed. Saliou, 74] = Hexa. 2,4,50
[ed. Heimbach, 274-275]; per aquest text i el seu significat, vid. supra n. 114-115), hem pogut
veure que no se la protegia. Per tant, sembla dibuixar-se una doble alternativa: o bé la redacció
del text és deficient i contradictòria de tal manera que es tractaria d’una ofensa personal o bé, si
admetem la correcció del text, aleshores restaria clar que l’actor tindria en les seves mans la
possibilitat de decidir si l’ofensa anava adreçada a la seva persona o casa i, actuant per via penal
214
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
lla constitució justinianea que, com hem vist més amunt, anava adreçada a impedir que la construcció d’edificis aprop d’una era obturés la
circulació del vent necessari per a poder-hi batre els cereals (CJ.
3,34,14,1 [Iust. 531]).205 Encara que formava part d’aquelles normes
que algun historiador considerava de dret públic perquè —segons la
seva opinió— tutelaven béns d’utilitat pública (en aquest cas, l’agricultura, és a dir, els interessos agrícoles de la societat),206 en el seu
moment no ens vam entretenir en la seva anàlisi per dues raons: d’una
banda, la constitució de Zenó i l’ajut de Levy eren suficients per rebutjar aquesta lectura i, d’altra banda, la reservàvem per aquest moment
perquè, a més de recolzar la nostra posició, permet entendre i explicar
la conversió postclàssica de les privacions en un nou tipus d’immissions. Si se’l llegeix sense apriorismes, el sentit del text resulta força
clar. Segons explica el mateix emperador, algú (algun —s’entén— propietari agrari) havia impedit que el seu veí construís aprop de la seva
era al·legant que, un cop dreçat l’edifici, li llevaria el vent necessari per
poder batre (separar el gra de la palla). Com el subsegüent desenvolupament dels fets no deuria ésser pas pacífic, el problema arribà a coneixement imperial i Justinià es va veure en l’obligació d’arranjar-lo establint la regulació que ja coneixem. Però, tant o més important que el
contingut de la norma és la motivació oferida per Justinià per introduirla: en la mesura que la naturalesa i utilitat dels cereals no s’assoleix fins
que han estat trillats i batuts (CJ. 3,34,14,1 [Iust. 531]: «Cum autem
apertissimi iuris est fructus aridos conculcatione quae in area fit suam
naturam et utilitatem ostendere, [...]»), calia donar la raó al pagès i no
permetre que ningú enlairés un edifici disminuint o llevant el vent
necessari i suficient per acomplir aquesta tasca (CJ. 3,34,14,1 [Iust.
o civil, tractar d’assolir la condemna de l’ofensor o bé una indemnització pel dany sofert. Si bé
amb desigual incidència en el nostre cas, pel rescabalament de danys en el dret romà, vid.
Antonio MARCHI, «Il risarcimento del danno morale secondo il diritto romano» in Bullettino
dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 16 (1904), 206-289; Umberto RATTI, «Il risarcimento del
danno nel diritto giustinianeo» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 40 (1932),
169-199. Però, hi ha una altra possibilitat més senzilla i raonable derivada d’una ambigüetat de
la paraula emprada: el terme grec @Æ6\" = @É6@H té la coneguda virtualitat d’indicar alhora i
indistintament tant la construcció com el grup domèstic que l’habita i, per tant, la construcció del
bordell no damnaria la casa —físicament entesa— sinó que ofendria l’honor de la família que
l’habitava. En aquest darrer cas i com és evident, el precepte seria impertinent al problema de les
immissions que ens interessa.
205. Per aquest text, vid. supra n. 113.
206. Vid. supra n. 116.
JAUME RIBALTA I HARO
215
531]: «[...] Sancimus itaque nemini licere sic aedificare vel alio modo
versari, ut idoneum ventum et sufficientem ad praefatum opus infringat
[...]») perquè el contrari comportaria que —aquesta és la justificació—
tant l’era com els cereals esdevinguessin inútils per l’amo (CJ.
3,34,14,1 [Iust. 531]: «[...] et inutilem domino aream et fructuum inutilitatem faciat.»), és a dir, el pagès en perdria les respectives utilitats. El
doble esment de la inutilitat a tan poca distància és evidentment un
recurs retòric per emfasitzar el discurs; però, en aquest cas, la seva aplicació no sembla valdera perquè, en el cas de l’era, la pèrdua d’utilitat
és total i definitiva i, en el cas dels cereals i si acceptem —com Justinià feia i com qualsevol pagès faria també— que batre’ls és imprescindible, no sols representa la pèrdua de la collita en curs sinó que, amb
una era inútil, el pagès ja podia començar a canviar de conreu o bé, si
les condicions naturals de la finca no ho permetien, cercar un nou ofici.
Com es desprèn d’aquest comentari, no considerem pas que Justinià
s’estigués referint —almenys, de forma directa— a la utilitas publica
sinó més aviat al profit privat del pagès. Però, en el fons, la qüestió
rellevant no és si l’emperador vetllava pels interessos econòmics de la
pagesia i, per extensió, del conjunt social sinó que, al privar-lo de l’avantatge del vent, el pagès i, sobretot, la seva propietat en resultaven
damnats. La rellevància d’aquesta remarca és doble: d’una banda, palesa que restem davant d’un dels típics casos de privació, és a dir, del nou
tipus d’immissió i, d’altra banda, és evident que l’emperador connecta,
correlaciona i identifica la privació de l’avantatge del vent (lucrum cessans) amb l’inici o aparició de dany, és a dir, la inutilitat de l’era (damnum emergens). Per confirmar-ho i esvair qualsevol recança, deixem
que interpretin la norma els juristes que la van viure perquè, per sort
nostra i mercès al seu conservadurisme, aquesta constitució va tenir una
plurisecular pervivència en el dret bizantí postjustinianeu fins que la
seva regulació fou inserida en l’Hexabiblos207 en els següents termes:
Hexa. 2,4,130 [ed. Heimbach, 304-305]: «{? $@L8`:g<@H
B80F\@< •88@JD\@L u8T<\@L @Æ6@*@:gÃ<, ¦< ø 6"J"$8VBJg4
JÎ< J@bJ@L *gFB`J0<, 6T8bgJ"4 ¦> "ÛJ@Ø.» [= Qui prope alienam aream aedificare volet, si illius domino nocet, ab eo prohibetur.]
207. El recorregut de la regulació contenida en CJ. 3,34,14,1 [Iust. 531] en les fonts bizantines
fins arribar a l’Hexabiblos fou aquest: PRO. 38,45 = EPA. 39,44 = EP. 39,59 = PRO.AUC. 38,56
= EPA.AUC. 42,43 = Hexa. 2,4,130 (vid. la taula de concordances inclosa supra n. 62).
216
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Aquest resum bizantí és tan exageradament clar, concís i contundent que gairebé s’explica per si mateix: si la projectada construcció
d’un edifici aprop d’una era aliena —literalment— «damna» l’amo de
l’era, aquest darrer té dret a prohibir-ne la construcció. És evident que
aquesta no és la fesomia típica del dret públic, no és una norma de
general i obligat compliment, no es prohibeix taxativament la construcció de l’edifici sinó que dependrà de l’amo de l’era decidir si l’edifici el damnarà o no i aleshores actuar en conseqüència. De fet i com ja
sabem, estem davant de la creació d’una servitud legal en favor de les
eres de batre i, atès el que hem dit més amunt al respecte, restava habilitada una via per a què ambdós veïns poguessin acordar privadament
la constitució d’una servitud voluntària (servitus altius tollendi) en
favor del constructor o, si es vol dir d’una altra manera, l’amo de l’era
podria avenir-se a renúnciar al seu dret a canvi d’una adequada contraprestació. D’altra banda i com acabem de veure, aquest text permet
validar la tímida hipòtesi que havíem avançat més amunt per explicar
la conversió de les privacions en un nou tipus d’immissions: tenint en
compte la tendència postclàssica a identificar lucrum cessans i damnum
emergens208 i la interpretació efectuada del neminem laedere com a
praeceptum iuris,209 no resulta gens difícil entendre —i, sobretot,
aquest text ho demostra— que, a partir del moment en què l’abans
avantatge o interès econòmic (l’afluència de vent a l’era) va ésser protegit com a dret, s’allargà correlativament el dany jurídic i, per tant,
l’estroncament o privació d’un dret (abans simple avantatge sense protecció jurídica) es considerava l’inici d’un dany jurídic. A més a més,
si connectem aquest cas amb els resultats assolits en l’estudi de les
llums i vistes, s’evidencia l’aplicació d’un mateix plantejament: una
actuació in suo a la recerca d’un guany o benefici (genèricament, enlairar un edifici), quan aquest s’assoleix amb una pèrdua o privació aliena (llums, vistes, vent, etc.), es considera immissió perquè la privació
s’entén com l’aparició d’un dany. Generalitzant, podríem dir que els
beneficis o guanys assolits amb una pèrdua aliena s’entén que causen
un dany i, per això, se’ls considera il·lícits.
Però, en la mesura que això seria equivalent —o, almenys, una
aplicació concreta— a afirmar que és il·lícit assolir un guany damnant
altri, aleshores és inevitable convocar alguns textos —coneguts des de
208. Vid. supra n. 112.
209. D. 1,1,10,1 [Ulp. 1 reg.] = IJ. 1,1,3 (per aquest text, vid. supra n. 123).
JAUME RIBALTA I HARO
217
ja fa temps—210 per palesar tres extrems: d’una banda, la idea que el
benefici assolit amb una pèrdua aliena és il·lícit compareix més d’un
cop en les fonts211 i, per tant, té la fesomia d’un principi general; d’altra
banda, els juristes clàssics distingien tot considerant justa la pèrdua produïda per pròpia culpa212 i injusta quan no derivava de la pròpia culpa
sinó d’una lesió (iniuria) causada per altri213 i, finalment, Justinià va eliminar l’excepció de la lesió causada per altri de tal manera que qualsevol guany assolit amb una pèrdua aliena esdevingué injust i il·lícit.214
210. Salvatore RICCOBONO, «Cristianesimo e diritto privato» in Rivista di diritto civile;
núm. 3 (1911), 37-70, esp. 55-57.
211. D. 5,3,38 [Paul. 20 ad ed.]: «Plane in ceteris necessariis et utilibus impensis posse
separari, ut bonae fidei quidem possessores has quoque imputent, praedo autem de se queri
debeat, qui sciens in rem alienam impendit. Sed benignius est in huius quoque persona haberi
rationem impensarum (non enim debet petitor ex aliena iactura lucrum facere) et id ipsum
officio iudicis continebitur: nam nec exceptio doli mali desideratur. Plane potest in eo differentia
esse, ut bonae fidei quidem possessor omnimodo impensas deducat, licet res non exstet in quam
fecit, sicut tutor vel curator consequuntur, praedo autem non aliter, quam si res melior sit.»; D.
20,5,12,1 [Tryph. 8 disp.]: «Si aliena res pignori data fuerit et creditor eam vendiderit, videamus,
an pretium quod percepit creditor liberet debitorem personali actione pecuniae creditae. Quod
vere responderetur, si ea lege vendidit, ne evictionis nomine obligaretur, quia ex contractu et
qualiquali obligatione a debitore interposita, certe ex occasione eius redactum id pretium
aequius proficeret debitori, quam creditoris lucro cederet. Sed quantum quidem ad creditorem
debitor liberatur: quantum vero ad dominum rei, si necdum pignus evictum est, vel ad emptorem
post evictionem ipsi debitor utili actione tenetur, ne ex aliena iactura sibi lucrum adquirat. Nam
et si maiores fructus forte petens a possessore creditor abstulit, universos in quantitatem debitam
accepto ferre debebit: et cum per iniuriam iudicis domino rem, quae debitoris non fuisset,
abstulisset creditor quasi obligatam sibi, et quaereretur, an soluto debito restitui eam oporteret
debitori, Scaevola noster restituendam probavit. Quod si non ita vendidit, ut certum sit
omnimodo apud eum pretium remansurum, verum obligatus est ad id restituendum, arbitror
interim quidem nihil a debitore peti posse, sed in suspenso haberi liberationem: verum si actione
ex empto conventus praestitisset creditor emptori, debitum persequi eum a debitore posse, quia
apparuit non esse liberatum.»; D. 23,3,6,2 [Pomp. 14 ad Sab.]: «Si in dote danda circumventus
sit alteruter, etiam maiori annis viginti quinque succurrendum est, quia bono et aequo non
conveniat aut lucrari aliquem cum damno alterius aut damnum sentire per alterius lucrum.».
Hem marcat amb cursiva les interpolacions dels compiladors justinianeus.
212. D. 50,17,203 [Pomp. 8 ad Q. Muc.]: «Quod quis ex culpa sua damnum sentit, non
intellegitur damnum sentire.»
213. D. 50,17,206 [Pomp. 9 ex var. lect.]: «Iure naturae aequum est neminem cum alterius
detrimento et iniuria fieri locupletiorem.». Si bé ja l’hem reproduït més amunt (vid. supra n.
199), hem considerat convenient tornar-ho a fer perquè la seva proximitat amb un altre text que
citem tot seguit (D. 12,6,14 [Pomp. 21 ad Sab.]; per aquest text, vid. infra n. 214) permet no sols
comprovar que l’autor d’ambdós és el mateix jurista sinó que una simple confrontació palesa
l’exagerada semblança d’ambdós i alhora fa més evident que, en el segon, els compiladors
justinianeus van suprimir l’esment de la iniuria que, al cancel·lar l’excepció clàssica del
principi, l’enlairava a regla general.
214. D. 12,6,14 [Pomp. 21 ad Sab.]: «Nam hoc natura aequum est neminem cum alterius
detrimento fieri locupletiorem.».
218
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Però, encara que s’admeti que l’arrel d’aquest principi és estoica,215 no
hi ha cap dubte que, en el cristianisme, va trobar-hi un terreny adobat i
disposat a acceptar-lo216 perquè, de fet i en termes generals, el cristianisme fou força receptiu amb l’ètica estoica tal i com hem pogut veure
més amunt a l’ocupar-nos de la salubritas. Quan les dades confirmen
amb força la base de l’escepticisme, el dubte deixa d’ésser-ho i es
transforma en certesa: no sols hem esbrinat el principi general que
governava les privacions sinó que hem pogut connectar-lo —almenys,
indirectament— amb el cristianisme.
Principi general?; no és cert —objectarà el lector atent— perquè
encara no hem vist les aigües. Retòriques a banda, no hi ha cap dubte
que, en les aigües, hom seguia exactament el mateix criteri perquè, fins
i tot, se l’explicita a sensu contrario i de forma clara en D. 39,3,1,11
[Ulp. 53 ad ed.]:217 mentre no es faci res in alieno, hom té dret a retenir in suo l’aigua de pluja o fer derivar in suo l’aigua sobrera del veí
(per exemple, construïnt una canal i una cisterna) perquè —en l’incís
entre parèntesis està la clau de volta— «no està prohibit que hom assoleixi un benefici sempre i quan no damni altri» i, com és evident, només
cal positivitzar aquesta afirmació per recuperar el principi que «està
prohibit assolir un benefici damnant altri», és a dir, per assolir el benefici de retenir l’aigua pluvial, seria il·lícit efectuar una obra in suo que
damnés el veí llevant-li, per exemple, les aigües.
Però, en matèria d’aigües, hi ha un altre text —ja vist més amunt—
que afegeix un matís nou ja que té en compte un criteri subjectiu —la
intenció de l’agent— per determinar si hi ha dany o no: és lícit que,
excavant in suo, hom llevi les aigües de la font del veí sempre i quan
s’assoleixi un profit propi i no es faci per perjudicar-lo (D. 39,3,1,12
215. Max KASER, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen;
München, 19752, § 253.V.2, 327-328, esp. 327, n. 10.
216. Per la presència d’aquest principi en la Patrística, vid. AMBROS. De off. 3,3,15: «Si quis
igitur vult placere omnibus, per omnia quaerat non quod sibi utile est, sed quod multis, sicut
quaerebat et Paulus. Hoc est enim conformari Christo, alienum non quaerere, nihil alteri
detrahere, ut acquirat sibi. Christus enim Dominus cum esset in Dei forma, exinanivit se, ut
formam susciperet hominis, quam operum suorum locupletaret virtutibus. Tu ergo spolias, quem
Christus induit?. Tu exuis, quem vestivit Christus?. Hoc enim agis, quando alterius detrimento
tua commoda augere expetis.» (AMBROSII, «De officiis ministrorum libri tres» in J.P. MIGNE
(ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series latina. XVI.2.1. Sancti Ambrosii Mediolanensis
episcopi opera omnia; Paris, 1845, 23 i ss., esp. 149).
217. D. 39,3,1,11 [Ulp. 53 ad ed.]: «Idem aiunt aquam pluviam in suo retinere vel
superficientem ex vicini in suum derivare, dum opus in alieno non fiat, omnibus ius esse (prodesse
enim sibi unusquisque, dum alii non nocet, non prohibetur) nec quemquam hoc nomine teneri.».
JAUME RIBALTA I HARO
219
[Ulp. 53 ad ed.]: «[...], si non animo vicino nocendi, sed suum agrum
meliorem faciendi id fecit.»).218 És a dir, si hom no assoleix una utilitat
pròpia i només actua animo nocendi, aleshores l’excavació seria il·lícita. Estem davant del llindar extrem del problema que la doctrina jurídica coneix amb el nom d’actes emulatius: restava prohibit l’exercici del
dret de propietat que, sense reportar una utilitat concreta a qui l’efectuava, estigués intencionalment adreçat a damnar altri (animus nocendi).219 Parole, parole, ... Aquesta definició —extreta del text— està molt
218. Per aquest text, vid. supra n. 112.
219. Per una visió general de l’animus en el dret romà, vid. Fritz PRINGSHEIM, «Animus in
Roman Law» in The Law Quarterly Review; núm. 43 (1933), 43-60 i 379-412 [= in Gesammelte
Abhandlungen; Heidelberg, 1961, I, 300-338]. Encara que reconeixem que una mosca no fa
estiu, el següent text pretèn palesar la possibilitat que aquest interès en contra de l’animus
nocendi, és a dir, la intenció de damnar —de fer mal— pot estar arrelat en el cristianisme i, en
concret, en la filosofia moral elaborada per Agustí d’Hippona perquè, al focalitzar el
comportament humà sobre la intenció, resta clar que el pecat és una violació voluntària de les
prescripcions divines i, atès que —segons ell— cal acceptar les lleis humanes perquè expressen
la voluntat de Déu, l’extensió analògica d’aquest ensenyament al camp del dret no seria gens
dificultosa (AUG. De ser. Dom. in Mon. 2,13,45-46: «45. Et hic manifestat de mundando corde se
cuncta ista praecipere, cum dicit: “Lucerna corporis tui est oculus tuus. Si ergo oculis tuus
simplex fuerit, totum corpus tuum lucidum erit; si autem oculus tuus nequam est, totum corpus
tuum tenebrosum erit. Si ergo lumen quod in te est tenebrae sunt, tenebrae quantae?” [= Mt. 6,2223]. Qui locus sic intellegendus est, ut noverimus omnia opera nostra tunc esse munda et placere
in conspectu dei, si fiant simplici corde, id est intentione in superna fine illo caritatis, quia et
“plenitudo legis caritas” [= Rom. 13,10]. Oculum ergo hic accipere debemus ipsam intentionem
qua facimus quidquid facimus. Quae si munda fuerit et recta et illud aspiciens quod aspiciendum
est, omnia opera nostra quae secundum eam operamur necesse est bona sint. Quae opera omnia
totum corpus appellavit, quia et apostolus membra nostra dicit quaedam opera, quae inprobat et
mortificanda praecepit dicens: “Mortificate ergo membra vestra quae sunt super terram:
fornicationem, inmunditiam, avaritiam” [= Col. 3,5] et cetera talia. 46. Non ergo quid quisque
faciat, sed quo animo faciat considerandum est. Hoc est enim lumen in nobis, quia hoc nobis
manifestum est bono animo nos facere quod facimus; “omne enim quod manifestatur lumen est”
[= Eph. 5,13]. Nam ipsa facta quae ad hominum societatem a nobis procedunt incertum habent
exitum, et ideo tenebras eas vocavit. Non enim novi, cum pecuniam porrigo indigenti et petenti,
quid inde aut facturus aut passurus sit; et fieri potest ut vel faciat ex ea vel propter eam patiatur
aliquid mali, quod ego, cum darem, non evenire voluerim neque hoc animo dederim. Itaque si
bono animo feci quod mihi, cum facerem, notum erat et ideo lumen vocatur, illuminantur etiam
factum meum qualemcumque exitum habuerit. Qui exitus, quoniam incertus et ignotus est,
tenebrae appellatae sunt. Si autem malo animo feci, etiam ipsum lumen tenebrae sunt. Lumen
enim dicitur, quia novit quisque quo animo faciat, etiam cum malo animo facit. Sed ipsum lumen
tenebrae sunt, quia non in superna dirigitur simplex intentio, sed ad inferiora declinatur et duplici
corde quasi umbram facit. “Si ergo lumen quod in te est tenebrae sunt, tenebrae quantae?” [= Mt.
6,23]. Hoc est: Si ipsa cordis intentio qua facis quod facis, quae tibi nota est, sordidatur appetitu
rerum terrenarum et temporalium atque caecatur, quanto magis ipsum factum, cuius incertus est
exitus, sordidum et tenebrosum est, quia et si bene alicui proveniat quod tu non recta et munda
intentione facis, quomodo tu feceris tibi imputatur, non quomodo illi provenerit.» (AURELII
220
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
bé; però, què significa en concret?, en el cas anterior, com haurien d’haver anat les coses per ésser un acte emulatiu?. Fent un esforç d’imaginació i caricaturitzant perquè sigui el màxim d’il·lustrativa, podríem
tenir una situació com aquesta. Un individu té un pou a la seva finca i
el veí del costat, sabedor que la capa freàtica que alimenta el pou del veí
passa també per la seva finca i com la seva està situada en un nivell
topogràfic superior, li planteja la següent extorsió: o bé acordem —
previ pagament d’una adequada compensació— la constitució d’una
servitus aquae non quaerendae220 en favor del teu predi o bé demà
mateix et deixo el pou sec excavant-ne un altre en la meva finca tot
interceptant l’aigua abans que arribi al teu?. Encara que grollerament,
aquesta caricatura palesa el problema crucial: l’extorsionador excavarà
in suo i, per molt que nosaltres —i el perjudicat— sabem que només
endegà l’obra per perjudicar al veí que no havia cedit a l’extorsió, no li
resultaria difícil excepcionar una possible demanda argumentant que
havia actuat lícitament ja que, d’una banda, un profit propi és fàcil de
palesar (per exemple, regar les flors, rentar-se les mans, etc.) i, d’altra
banda i sobretot, l’extorsionat tindria moltes i serioses dificultats per
provar que l’excavació només s’efectuà per damnar-lo. En efecte, el
problema no radica en la utilitat sinó en què, d’una banda, és molt difícil —gairebé impossible— que el veí perjudicat pugui provar que l’activitat aliena anava exclusivament adreçada a damnar-lo i, d’altra banda
i com sabem, els danys derivats d’immissions-privacions no acostumen
a ésser voluntaris sinó que normalment són els efectes col·laterals d’una
activitat feta en profit propi. Per aquest motiu i per evitar que un criteri moral (la introducció de l’animus nocendi com a criteri implica que no
es prohibeix un acte damnós-dolent quan i si es fa amb bona intenció)
AUGUSTINI, «De sermone Domini in Monte libros duos» in Corpus Christianorum. Series
Latina. XXXV. Aurelii Augustini opera. VII.2. De sermone Domini in Monte libros duos. Post
Maurinorum recensionem denuo edidit Almut MUTZENBECHER; Turnholti, 1967, 136-138). Per
la filosofia moral d’Agustí d’Hippona, vid. F. CAYRÉ, «Introduction générale» in Oeuvres de
saint Augustin. I. Introduction générale par F. CAYRÉ et F. VAN STEENBERGHEN. 1er série:
opuscules. I. La morale chrétienne. “De moribus ecclesiae catholicae”. “De agone christiano”.
“De natura boni”. Texte de l’édition bénédictine, introduction, traduction et notes par B.
ROLAND-GOSSELIN; Paris, 19492, 85-96, esp. 85-88. Pel problema de la responsabilitat del
pecador segons Agustí d’Hippona, vid. Jean LEBOURLIER, «Essai sur la responsabilité du
pécheur dans la réflexion de saint Augustin» in “Augustinus magister”. Congrès international
augustinien. Paris, 21-24 septembre 1954. Actes; Paris, 1954, III, 287-300; Jean LEBOURLIER,
«Misère morale originelle et responsabilité du pécheur» in “Augustinus magister”. Congrès
international augustinien. Paris, 21-24 septembre 1954. Actes; Paris, 1954, III, 301-307.
220. És l’acollida en D. 8,1,15,pr. [Pomp. 33 ad Sab.] (per aquest text, vid. supra n. 109).
JAUME RIBALTA I HARO
221
acabi engolint el dret, l’animus nocendi acaba cedint l’escenari a la sua
utilitas. Quan se n’extreu una utilitat, l’acte és lícit i, al contrari, la
manca d’utilitat permet pressumir que s’ha actuat animo nocendi i, per
tant, es pot invocar l’actio doli. Per tant, si el legislador vol mantenir
de forma viable aquest plantejament, l’única solució possible és establir
una intrincada xarxa de pressumpcions «legals» per tal que, al veí perjudicat, no li calgui provar en el procés l’animus nocendi de l’altra part
perquè, de no fer-ho, hom córre el perill que el cinisme i les chicanes
acabin essent inexpugnables.
En la mesura que alguns historiadors l’han relacionat amb el problema dels actes emulatius, el cas contemplat i disciplinat en la NJ. 63
[Iust. 538]221 és instructiu perquè, precisament, palesa el reduït abast de
l’aemulatio (aigües) i, alhora, permet dubtar que el dret justinianeu
hagués arribat a formular una teoria o doctrina general al respecte.
Segons explica el mateix emperador, hi havia individus que, atenent-se
literalment a les distàncies legals establertes en la constitució de Zenó
(CJ. 8,10,12,4 [Zeno. 474-491]),222 deixaven els cent peus o, fins i tot,
una mica més d’interval respecte el veí i, dins de la seva pròpia finca,
enlairaven un parapet que, llevant la vista «directa» del mar del veí,
després els hi permetia edificar impunement dintre dels cent peus perquè el veí ja no podia al·legar que se li estava llevant la vista del mar
(de fet, se li havien llevat prèviament i dintre dels estrictes límits legals,
és a dir, d’acord al precepte de Zenó). Després i un cop assolit l’objectiu cercat amb aquesta maquinació (construir l’edifici), enderrocaven el
parapet (et postquam quod quaerunt assecuti sunt, destruunt illud quod
propter hunc usum ab ipsis excogitatum est). Atenent-nos al text i com
és evident, Justinià considerava aquesta actuació com un frau de llei,
com un intent de burlar la llei (Verum si quis quid properare et fraudem
facere velit, ne talia per ludibrium agat) i resolia el problema en una
doble direcció: d’una banda, exigia el compliment al peu de la lletra de
la llei i, d’altra banda, establia un seguit de mesures punitives.223 Com
221. Per aquest text, vid. supra n. 55.
222. Per aquest text, vid. supra n. 53-54.
223. En el primer sentit, ordenava que, si hom volia construir, calia fer-ho enlairant
edificis «sencers» (domum integram aedificet, és a dir, no simples parapets que després
s’enderrocaven) i deixant «exactament» els cent peus establerts per la llei (usque ad
intervallum totum, centum dicimus pedum, procedat, faciatque aedificationem utpote ipsi
necessariam et inevitabilem futuram, és a dir, els constructors fraudulents ja no podien edificar
dins de l’interval al·legant que era impossible llevar una vista marina inexistent perquè, en un
punyent exercici de cinisme, el seu propi parapet ja s’havia encarregat de llevar-la prèviament).
222
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
hem dit i com generalment s’admet,224 es tracta d’un clar frau de llei;
però, alhora i com ho remarcà Rotondi,225 aquest text palesa que hom
desconeixia l’equiparació entre agere in fraudem legi i agere contra
legem perquè, d’haver-la tingut en compte, no hauria estat necessària la
intervenció imperial per resoldre el cas. D’altra banda i en contra de
Biondi,226 no sembla pas que el combatut sigui o es pugui considerar un
acte emulatiu perquè, atès el necessari concurs cumulatiu de la manca
d’utilitat pròpia i la intenció de perjudicar el veí per ésser-ho, resta clar
que aquests individus actuaven així per extreure —com ho reconeix el
mateix text— un profit propi (augmentar el volum edificable de la seva
finca) encara que això perjudiqués altri (llevant-li la vista del mar).
Però, per què intervenia Justinià?. Com ja hem dit, per bandejar un frau
de llei; però, aquesta resposta era insuficient per Biondi ja que plantejava: «Ma in che cosa può mai consistere la frode alla legge se il vicino costruisce entro i limiti legali e con propria utilità?.»227 Una possible rèplica seria recordar que el corresponent paràgraf de la llei de Zenó
parlava tota l’estona de construir «cases», és a dir i com remarcava Justinià,228 edificis «sencers» i no qualsevol mena de construcció com els
simples parapets en qüestió;229 però, si aquesta solució sembla massa
De fet, són les dues cares d’una mateixa moneda: d’haver-se enlairat l’edifici «sencer» en
l’exacte indret del parapet, ja s’hauria respectat d’entrada la distància legal dels cent peus;
però, precisament, hom havia efectuat la maquinació per burlar la norma en profit propi. En el
segon sentit, ordenava enderrocar el parapet i, equiparant-lo en malícia al lladre, el seu
constructor era punit com si, en el fons, hagués comès un robatori (de la vista marina del veí) i,
a més a més, es preveïa l’aplicació de la mateixa pena pecuniària als funcionaris que
prevariquessin o permetessin que es prevariqués al respecte.
224. Vittorio SCIALOJA, «Aemulatio» in Enciclopedia Giuridica Italiana. Esposizione
ordinata e completa dello stato e degli ultimi progressi della scienza, della legislazione e della
giurisprudenza; Milano, 1892, I.2.1, 426a-452a, esp. § 10, 433a-b; Mario ROTONDI, «L’abuso di
diritto» in Rivista di diritto civile; núm. 15 (1923), 105-128, 209-352 i 417-457 [= in L’abuso di
diritto. “Aemulatio”; Padova, 1979, 13-220, esp. 49-52]; Vittorio SCIALOJA, Teoria della
proprietà nel diritto romano; Roma, 1928, I, 416; BONFANTE, Corso II.1. ..., 299-300 = 352-353.
225. Vid. supra n. 55.
226. Biondo BIONDI, La categoria romana delle “servitutes”; Milano, 1938, 48-49.
227. Vid. supra n. 226.
228. Vid. supra n. 55 i 223.
229. CJ. 8,10,12,4 [Zeno. 474-491]: «Praeterea cum prior lex sanciat, ut liceat centum pedes
in altum extollere domos igne antea consumptas, etiamsi circa maris prospectum alter laedatur,
hanc quoque tollentes ambiguitatem iubemus hoc ipsum valere tam in combustis aedibus quam in
iis quae reficiuntur et quae antea quidem non fuerint, nunc autem extruuntur, nec non in iis, quae
ab igne quidem nihil damni passae per vetustatem vel aliam causam ruinam traxerunt, ut in omni
domo extruenda, [si] centum pedum sit intervallum a circumiacentibus locis, sine prohibitione
aedificium fiat, quamvis ad alium pertinentis domus prospectus in mare corrumpatur.»
JAUME RIBALTA I HARO
223
formalista, caldria tenir present una altra possibilitat: era inacceptable
que hom assolís un benefici damnant altri encara que ho fés atenint-se
a la legalitat vigent i en exercici del seu propi dret. Per tant, això ens
tornaria a situar davant d’una altra aplicació del principi que ja coneixem i, atesa l’homogeneïtat observada, cal admetre que Justinià no sols
li atorgava abast general sinó que endegà una veritable persecució de
l’enriquiment injust. De l’anàlisi efectuada, se’n poden extreure algunes lliçons: d’una banda, el dret justinianeu va prohibir —de forma
certa; però, molt limitada— els actes emulatius (el cas de les aigües és
—almenys teòricament— clar; en la pràctica, no hi ha dades per saber
si la prohibició era operativa); d’altra banda i en aquestes condicions,
és força dubtós que aleshores s’hagués arribat a formular una teoria o
doctrina general de l’aemulatio i, finalment, cal admetre que operava el
principi general d’origen moral segons el qual era il·lícit damnar el
proïsme per assolir un benefici encara que hom exercís el propi dret i
ho fés dins dels estrictes límits fixats per la llei.
Si bé la prohibició dels actes emulatius no sembla haver ultrapassat la matèria de les aigües en el dret justinianeu, la seva herència textual fructificà teòricament en època medieval: aquests supòsits aïllats
—degudament lligats i exaltats— van ésser el fonament a partir del
qual els intèrprets del Dret comú van construir la teoria de l’aemulatio
tot inserint-la en el concepte de propietat. Recollida en la màxima
«utere tuo iure sic ut non laedas alienum», aquesta teoria de l’aemulatio230 va ésser incorporada a la definició medieval de dominium: «ius
utendi, fruendi, vindicandi, alienandi et abutendi re sua, quatenus ratio
iuris patitur»,231 és a dir, la propietat era el dret d’usar, fruir, reivindicar,
230. Per molt que els romanistes l’han criticat obertament com a impertinent i que només
fou tingut en compte per la presència del terme clau —únic cop que apareix en les fonts—, la
base textual de la teoria de l’aemulatio fou D. 50,10,3,pr. [Macer. 2 de off. praes.]: «Opus novum
privato etiam sine principis auctoritate facere licet, praeterquam si ad aemulationem alterius
civitatis pertineat vel materiam seditionis praebeat vel circum theatrum vel amphitheatrum sit.»
231. Per aquesta definició, el seu significat i com s’hi insereix la teoria de l’aemulatio,
vid. Ferdinando PICCINELLI, Studi e ricerche intorno alla definizione “Dominium est ius
utendi et abutendi re sua quatenus iuris ratio patitur”; Firenze, 1886 [Reedició anastàtica
“Con una nota di lettura di Luigi Capogrossi Colognesi”: Napoli, 1980, 81-82]; Ugo NICOLINI,
La proprietà, il principe e l’espropriazione per pubblica utilità. Studi sulla dottrina giuridica
intermedia; Milano, 1940, 33-67, esp. 65-66. Per la teoria de l’aemulatio en el ius commune,
vid. Vittorio SCIALOJA, «Aemulatio» in Enciclopedia Giuridica Italiana. Esposizione ordinata
e completa dello stato e degli ultimi progressi della scienza, della legislazione e della
giurisprudenza; Milano, 1892, I.2.1, 426a-452a, esp. §§ 4-9, 426b-431b; Mario ROTONDI,
«L’abuso di diritto» in Rivista di diritto civile; núm. 15 (1923), 105-128, 209-352 i 417-457 [=
224
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
alienar i consumir la pròpia cosa fins allí on ho permetés el dret. Essencialment basada en un conjunt de textos del Corpus Iuris Civilis,232
aquesta teoria medieval de l’aemulatio va ésser radicalment contestada
en el segle XIX amb un plantejament antagònic (l’anomenada teoria del
dret absolut de propietat) segons el qual «qui suo iure utitur neminem
laedit». És a dir, no era jurídicament reprobable que algú, en l’exercici
del seu dret de propietat i dins dels límits de la llei, privés el seu veí
d’un benefici que fins aleshores havia gaudit sense causa i encara que,
amb l’acció, se’l damnés econòmicament.233 També basada en una altra
in L’abuso di diritto. “Aemulatio”; Padova, 1979, 13-220, esp. 95-109]; Ugo NICOLINI, La
proprietà, il principe e l’espropriazione per pubblica utilità. Studi sulla dottrina giuridica
intermedia; Milano, 1940, 69-95, esp. 72-95; Guido ASTUTI, «Atti. IV. Atti emulativi. b)
Diritto intermedio» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1959, IV, 29b-33b. Pels actes
emulatius i la seva relació amb la construcció segons el ius commune, vid. Eduard M. MEIJERS,
«Atteintes à la propriété foncière» in Festschrift für Ernst Rabel. I. Rechtsvergleichung und
Internationales Privatrecht; Tübingen, 1954, 421-452; M.D. BLECHER, «Aspects of Privacy in
the Civil Law» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm. 43 (1975), 279-296, esp. 286-292.
Com a exemple gràfic de l’acceptació de part dels juristes medievals de la teoria de
l’aemulatio, vid. el comentari de Paulus Castrensis a CJ. 3,34,8 [Dio. et Max. 293]: «4. Ultimo
extra gl[ossam] queritur de duobus primo quod si vicinus qui vult altius elevare, et obscurare
lumina domus vicini, nullam utilitatem sentit de illa elevatione: sed hoc facit dumtaxat ut
noceat vicino, quod praesumitur: postquam utilitatem non sentit: et an possit et an cogatur
destruere si fecit d[ominus] Ange[lus] de Peru[sio] in l[ege] cum eo ff. de serv[itutibus]
urba[norum] praed[iorum] [= D. 8,2,9] di[stinctionem] tenet quod non possit; et cogatur
destruere per illum tex[tum] [= D. 8,2,9] et per istum [= CJ. 3,34,8]. Sed in contrarium facit
l[egem] 1 § denique ff. de aqua[e] plu[viae] ar[cendae] [= D. 39,3,1,12] et l[egem] in fundo
cir[ca] fi[nem] ff. de rei ven[dicatione] [= D. 6,1,38] et ista pars videtur melior et aequior: sic
ergo istae ll[eges] debent intelligi quod hoc facit principaliter ut sibi proficiat, non ut alteri
noceat quod praesumitur: si utilitatem sentit, et non aliter. Ex hoc deducitur aliud dubium:
quod tangit hic Cyn[us] quod si vult tantum elevare quod videat omnia secreta domus vicini: 5.
vel pone quod quis in pariete suo in quo non consuevit esse fenestrae, vult facere unam
fenestram: per quam videbit omnia secreta vicini sui. An possit?. Videtur quod sic: quia nihil
facit in alieno, sed in suo: quod sibi videtur permissum: sed respondetur per dictam
distinctionem: aut ex hoc utilitatem sentit, vel subest iusta causa: et tunc poterit: aut non, sed
hoc facit dumtaxat ad emulationem et displicentiam vicini: et tunc non debet sibi permitti
arbi[tror] ff. de ope[ribus] publ[icis] l[ege] opus [= D. 50,10,3,pr.] publi[cat].» (PAULI
CASTRENSIS, In primam Codicis partem Patavinae praelectiones ...; Lugduni, 1553, fol.
189rb, núms. 4-5).
232. D. 6,1,38 [Cels. 3 dig.]: «[...] neque malitiis indulgendum est, [...].»; D. 39,3,1,12
[Ulp. 53 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 112); D. 39,3,2,5 [Paul. 49 ad ed.]: «[...]
Quamquam tamen deficiat aquae pluviae arcendae actio, attamen opinor utilem actionem vel
interdictum mihi competere adversus vicinum, si velim aggerem restituere in agro eius, qui
factus mihi quidem prodesse potest, ipsi vero nihil nociturus est; haec aequitas suggerit, etsi
iure deficiamur.»; D. 39,3,2,9 [Paul. 49 ad ed.]: «[..] Quae sententia verior est, si modo non hoc
animo fecit, ut tibi noceat, sed ne sibi noceat. [..].»
233. D. 39,2,26 [Ulp. 81 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 108).
JAUME RIBALTA I HARO
225
sèrie de textos del Corpus Iuris Civilis,234 aquesta teoria del dret absolut de propietat servava un marcat paral·lelisme —com pretenia palesar-ho el mimetisme del nostre comentari— amb el plantejament del
dret romà clàssic. Així, doncs, l’espiral de la història havia donat un
tomb complet a gairebé quinze segles de distància: mercès al formalisme (els actors del procés haurien preferit l’expressió més optimista de
matemàtica del dret), la solució del dret romà clàssic era útil i adequada per resoldre els problemes de convivència d’una societat en avançat
procés d’industrialització com l’Alemanya de finals de segle XIX.
Però, aquesta contraposició de teories basades en les mateixes fonts
normatives no és cap miratge ni tampoc un error de diagnosi perquè,
encara que sigui a través d’una incruenta batalla d’interpolacions que
uns veuen i els altres no, que uns accepten i els altres no, etc., la romanística contemporània admet l’existència d’aquestes dues teories en
conflicte dins del Corpus Iuris Civilis perquè, com ja sabem de sobres
després d’haver-ho repetit tantes vegades, cadascuna d’elles representa
i s’arrela en diferents etapes de l’evolució històrica del dret romà.
234. D. 19,1,42 [Paul. 2 quaest.]: «[...] An non facit dolo, qui iure perpetuo utitur?. [...].»; D.
39,2,24,12 [Ulp. 81 ad ed.] (per aquest text, vid. supra n. 102); D. 43,29,3,2 [Ulp. 71 ad ed.]:
«[...] quia dolo malo non videtur habere qui iure suo utitur.»; D. 47,10,13,1 [Ulp. 57 ad ed.]: «Is,
qui iure publico utitur, non videtur iniuriae faciendae causa hoc facere: iuris enim executio non
habet iniuriam.»; D. 50,17,55 [Gai. 2 de test. ad ed. urb.]: «Nullus videtur dolo facere, qui suo
iure utitur.»; D. 50,17,151 [Paul. 64 ad ed.]: «Nemo damnum facit, nisi qui id fecit, quod facere
ius non habet.»; D. 50,17,155,1 [Paul. 65 ad ed.]: «Non videtur vim facere, qui iure suo utitur et
ordinaria actione experitur.»
VI. BIBLIOGRAFIA
ADAM, Jean-Pierre, La construcción romana. Materiales y técnicas.
Traducción de Cristina Colinas Carbajo; León, 1996 (orig.
1989).
AGRAMONT, Jacme d’, Regiment de preservació de pestilència de ... (s.
XIV). Introducció, transcripció i estudi lingüístic de Joan VENY I
CLAR; Tarragona, 1971.
AGUILÓ Y FUSTÉR, Mariano, Catálogo de obras en lengua catalana
impresas desde 1474 hasta 1860; Madrid, 1923 [Reedició anastàtica: Barcelona-Sueca, 1977]
ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B., Diccionari català-valencià-balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals; Palma de
Mallorca, 1985, I
ALONSO PÉREZ, Mariano, «Las relaciones de vecindad» in Anuario de
Derecho civil; núm. 36, 2 (abril-junio 1983), 357-396.
AMBROSII, «Epist. 76 [= Maur. 20]. De traditione basilicae [sorori frater]» in Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum. LXXXII.
Sancti Ambrosi Opera. X. Epistulae et acta. III. Epistularum liber
decimus. Epistulae extra collectionem. Gesta Concili Aquileiensis.
Recensuit Michaela ZELZER; Vindobonae, 1982, 112
AMBROSII, «Epist. 20» in J.-P. MIGNE (ed.), Patrologiae cursus completus. XVI.II.1. Sancti Ambrosii Mediolanensis episcopi opera
omnia; Paris, 1845, 996-997.
AMBROSII, «De Nabuthe Jezraelita liber unus» in J.-P. MIGNE (ed.),
Patrologiae. Cursus completus. Series latina. XIV.I.1. Sancti
Ambrosii Mediolanensis episcopi opera omnia; Paris, 1845, 731 i ss
AMBROSII, «De officiis ministrorum libri tres» in J.-P. MIGNE (ed.),
Patrologiae. Cursus completus. Series latina. XVI.2.1. Sancti
Ambrosii Mediolanensis episcopi opera omnia; Paris, 1845.
AMBROSII, «Expositio evangelii secundum Lucam» in Corpus Christianorum. Series Latina. XIV. Ambrosii Mediolanensis opera. 4.
Expositio evangelii secundum Lucam. Cura et studio M. ADRIAEN.
Fragmenta in Esaiam. Collegit P.A. BALLERINI; Turnholti, 1957.
228
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
AMELANG, James, «L’oligarquia ciutadana a la Barcelona moderna: una
aproximació comparativa» in Recerques. Història. Economia. Cultura; núm. 13 (1983), 7-25.
AMELANG, James S., La formación de una clase dirigente: Barcelona,
1490-1714. Traducción de Jordi Beltrán Ferrer; Barcelona, 1986.
AMELOTTI, Mario, «L’esperienza giuridica al tempo degli Isaurici e
Macedoni» in Mario TALAMANCA (dir.), Lineamenti di storia del
diritto romano; Milano, 19892
AMMIANUS Marcellinus, «Rerum gestarum libri qui supersunt» in
Ammianus Marcelinus. With an english translation by John C.
ROLFE; Cambridge-London, 1939.
ANNAS, Julia, «Cicero on Stoic Moral Philosophy and Private Property»
in Miriam GRIFFIN et Jonathan BARNES (eds.), Philosophia togata.
Essays on Philosophy and Roman Society; Oxford, 1989, 151-173.
ARCHI, Gian Gualberto, L’Epitome Gai. Studio sul tardo diritto romano
in Occidente; Milano, 1937.
ARIAS BONET, Juan Antonio, «Sobre el senadoconsulto Hosidiano» in
Anuario de Historia del Derecho Español; núm. 50 (1980) 375-382
ARISTOTLE, The Metaphysics. Books I-IX. With an english translation
by Hugh TREDENNICK; Cambridge-London, 1933, XVII
ARROYO I AMAYUELAS, Esther; GONZÁLEZ BEILFUSS, Cristina, «Die
katalanische Rechtsordnung und das Zivilrecht Kataloniens» in
Zeitschrift für Europäisches Privatrecht; núm. 3 (1995), 564-575.
ARROYO I AMAYUELAS, Esther, «Le pluralisme de l’ordonnancement
civil en Espagne et le droit civil en vigueur en Catalogne» in Revue
générale de droit; núm. 29 (1998), 411-447.
ASTUTI, Guido, I contratti obbligatori nella storia del diritto italiano.
I. Parte generale; Milano, 1952
ASTUTI, Guido, «Acque. I. Introduzione storica generale» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1958, I, 346a-387b
ASTUTI, Guido, «Atti. IV. Atti emulativi. b) Diritto intermedio» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1959, IV, 29b-33b
AUGUSTINI, Aurelii, «De sermone Domini in Monte libros duos» in Corpus Christianorum. Series Latina. XXXV. Aurelii Augustini opera.
JAUME RIBALTA I HARO
229
VII.2. De sermone Domini in Monte libros duos. Post Maurinorum
recensionem denuo edidit Almut MUTZENBECHER; Turnholti, 1967.
AUGUSTINI, Aurelii, «Epistolae» in J.-P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series latina. XXXIII.II. Sancti Aurelii Augustini
Hipponensis episcopi opera omnia; Paris, 1841.
AURELII VICTORIS, Sexti, «Epitome de Caesaribus» in Liber de Caesaribus. Praecedunt Origo gentis romanae et Liber de viris illustribus urbis Romae. Subsequitur Epitome de Caesaribus. Recensuit
Franciscus PICHLMAYR; Lipsiae, 1911.
BART, Jean, Histoire du droit privé. De la chute de l’Empire romain au
XIXe siècle; Paris, 1998.
BARTOSE4 K, Milan, «Sul concetto di atto emulativo specialmente nel
diritto romano» in Atti del Congresso internazionale di Diritto
romano e di Storia del diritto. Verona 27-28-29/IX/1948; Milano,
1951, III, 191-237.
Basilicorum libri LX. Post Annibalis Fabroti curas ope codd. mss. a
Gustavo Ernesto HEIMBACHIO aliisque collatorum integriores cum
scholiis edidit, editos denuo recensuit, deperditos restituit, translationem latinam et adnotationem criticam adiecit D. Carolus
Guilielmus Ernestus HEIMBACH; Lipsiae, 1850, V.
BASSEGODA Y MUSTÉ, Pedro J., Las leyes de la construcción en Cataluña. I. Reseña histórica. Cerramiento. Contigüidad; Barcelona, 1928
BASSEGODA Y MUSTÉ, Pedro J., Las leyes de la construcción en Cataluña. II. Medianería; Barcelona, 1930.
BASSEGODA Y MUSTÉ, Pere J., Consuetuts de la Ciutat de Barcelona,
sobre les servituts de las casas, e honors, vulgarment ditas den
Sanctacilia; Barcelona, 1931.
BATLLE, Carme, Història de Catalunya. Dirigida per Pierre Vilar. III.
L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV); Barcelona, 1999 (orig.
1988).
BAVIERA, Giovanni, «Concetto e limiti dell’influenza del Cristianesimo
sul diritto romano» in Mélanges P.F. Girard. Études de droit
romain dédiées à M. P.F. Girard; Paris, 1912, I, 67-121.
BAVIERA, Johannes (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustinani. II. Auctores; Florentiae, 19682.
230
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
BECK, Alexander, «Christentum und nachklassische Rechts Entwicklung. Bemerkungen zum Problem ihrer gegenseitigen Beeinflussung» in Atti del Congresso Internazionale di Diritto Romano.
Bologna e Roma. XVII-XXVII aprile MCMXXXIII. Roma; Pavia,
1935, II, 91-122 [= in Itinera Iuris. Arbeiten zum römischen Recht
und seinem Fortleben; Bern, 1980, 29-57].
BETRÁN MOYA, José Luis, «Sociedad y peste en la Barcelona de
1651» in Manuscrits. Revista d’Història Moderna; núm. 8 (1990),
255-282.
BETRÁN, José Luis, «La consolidación de la vuitena del Morbo en la
Ciudad de Barcelona (1560-1600)» in Pedralbes. Revista d’Història Moderna; núm. 13 (1993), 631-642.
BETRÁN, José Luis, La peste en la Barcelona de los Austrias; Lleida, 1996.
Biblia Sacra iuxta Vulgatam Clementinam. Nova editio. Logicis partitionibus aliisque subsidiis ornata a Alberto COLUNGA et Laurentio
TURRADO; Matriti, 19858.
BIENER, Friedrich August, Geschichte der Novellen Justinians; Berlin,
1824 [Reedició anastàtica: Aalen, 1970].
BIONDI, Biondo, «La l. 12 Cod. de aed. priv. 8,10 e la questione delle
relazioni legislative tra le due parti dell’Impero» in Bullettino
dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 3 (1937), 363-384 [= in Scritti giuridici. II. Diritto romano. Fonti, diritto pubblico, penale, processuale civile; Milano, 1965, 27-45].
BIONDI, Biondo, La categoria romana delle «servitutes»; Milano,
1938.
BIONDI, Biondo, Il diritto romano cristiano. I. Orientamento religioso
della legislazione; Milano, 1952.
BIONDI, Biondo, Il diritto romano cristiano. II. La giustizia. Le persone;
Milano, 1952.
BIONDI, Biondo, Il diritto romano cristiano. III. La famiglia. Rapporti
patrimoniali. Diritto pubblico; Milano, 1954.
BISCARDI, Arnaldo, «Studi sulla legislazione del Basso Impero. II.
Orientamenti e tendenze del legislatore nella disciplina dei rapporti reali» in Studi Senesi; núm. 54 (1940), 276-324.
BLECHER, M. D., «Aspects of Privacy in the Civil Law» in Tijdschrift
voor Rechtsgeschiedenis; núm. 43 (1975), 279-296.
JAUME RIBALTA I HARO
231
BLUME, F[riedrich], LACHMANN, K[arl], RUDORFF, A[ugust Adolf Friedrich], Die Schriften der römischen Feldmesser. Herausgegeben
und erläutert von ... I. Texte und Zeichnungen. II. Erlauterungen
und indices; Berlin, 1848-I i 1852-II.
BOËTHIUS, Axel; WARD-PERKINS, J. B., Etruscan and Roman Architecture; Harmondsworth-Baltimore, 1970.
BONFANTE, Pietro, «Criterio fondamentale dei rapporti di vicinanza» in
Rivista di diritto civile; núm. 3 (1911), 517-561 [= in Scritti giuridici varii. II. Proprietà e servitù; Torino, 1926, 774-834].
BONFANTE, Pietro, Corso di diritto romano. II.1. La proprietà; Roma,
1926 [Ristampa corretta della I edizione a cura di Giuliano Bonfante e di Giuliano Crifò con l’aggiunta degli indici delle fonti:
Milano, 1966].
BONFANTE, Pietro, Corso di diritto romano. II.2. La proprietà; Roma,
1926 [Ristampa corretta della I edizione a cura di Giuliano Bonfante e di Giuliano Crifò con l’aggiunta degli indici delle fonti:
Milano, 1968].
BONFANTE, Pedro, Instituciones de derecho romano. Traducción de la
octava edición italiana por Luis Bacci y Andrés Larrosa; Madrid,
1929.
BONINI, Roberto, Introducción al estudio de la Edad justinianea. Traducción de Javier Álvarez de Cienfuegos Coiduras; Granada, 1979.
BOSCH, Andreu, Summari, índex, o epítome dels admirables, y nobilíssims títols de honor de Cathalunya, Rosselló, y Cerdanya, y de les
gràcies, privilegis, prerrogatives, preheminencies, llibertats, è
immunitats gosan segons les pròpies, y naturals lleys; Perpinyà,
1628 [Reedició anastàtica: Barcelona-Sueca, 1974].
BRANCA, Giuseppe, Danno temuto e danno da cose inanimate nel diritto
romano; Padova, 1937.
BRANCA, Giuseppe, «La responsabilità per danni nei rapporti di vicinanza e il pensiero dei veteres» in Studi in memoria di Emilio
Albertario; Milano, 1953, I, 337-367.
BRANCÓS NÚÑEZ, Enric, «Immissions, servituds i relacions de veïnatge» in Àrea de dret civil. Universitat de girona (coord.), El futur
del Dret Patrimonial de Catalunya. Materials de les Desenes Jornades de Dret Català a Tossa; València, 2000, 323-343.
232
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
BRASIELLO, Ugo, Corso di diritto romano. La estensione e le limitazioni della proprietà; Milano, 1941.
BRASIELLO, Ugo, «Premesse relative allo studio dell’influenza del Cristianesimo sul diritto romano» in Scritti in onore di Contardo Ferrini pubblicati in occassione della sua beatificazione; Milano, 1947,
II, 1-29.
BRÉHIER, Louis, Le monde byzantin. Les institutions de l’empire byzantin; Paris, 19702 (orig. 1949).
BRÉHIER, Louis, El mundo bizantino. II. Las instituciones del Imperio
bizantino. Traducción al castellano por José Almoina; México,
1956.
BROCÁ Y MONTAGUT, Guillermo María de, Historia del Derecho de
Cataluña, especialmente del Civil, y Exposición de las Instituciones del Derecho civil del mismo territorio en relación con el Código civil de España y la Jurisprudencia; Barcelona, 1918 [Reedició
anastàtica: Barcelona, 1985, I].
BROTHERS, A.J., «Urban Housing» in BARTON, Ian M. (ed.), Roman
Domestic Buildings; Exeter, 1996, 33-63.
BURCKHARD, Ugo; GLÜCK, Federico, Commentario alle Pandette. Tradotto ed arricchito di copiose note e confronti col Codice civile del
Regno d’Italia. Libro XXXIX. Parte II. Continuazione del prof. ...
Tradotta ed annotata da Pietro Bonfante; Milano, 1905.
«Burgundionum leges Gundobada et Papianus vulgo dictae edente Friderico Bluhme i[uris]c[onsul]to» in Monumenta Germaniae Historica. Legum III. Leges Alamannorum edente Iohanne MERKEL.
Leges Baiuwariorum edente Iohanne MERKEL. Leges Burgundionum edente Friderico BLUHME. Lex Frisionum edente Karolo libero barone de RICHTHOFEN; Hannoverae, 1863, 497-630.
BUSATTI, L., «Dell’origine delle servitù legali e naturali» in Rivista italiana per le Scienze Giuridiche; núm. 11 (1891), 3-29.
CABANACH, Poncio, Prontuario jurídico y elementos prácticos para
exercer el arte de edificar sin agravio del vecino escrito por ...;
Barcelona, sense data [= 1782].
CABANACH, Ponç, Constituciones de Sanctacília; Lleida, 1866.
CABANACH, Ponç, Constituciones de Sanctacília; Girona, 18752.
JAUME RIBALTA I HARO
233
CADAFALCH, Joaquin, Costumbres de Barcelona sobre las servidumbres
de los predios urbanos y rústicos, llamadas vulgarmente den Sanctacilia; á las que se han añadido algunos capítulos de los privilegios
conocidos bajo el nombre de Recognoverunt Proceres; traduccion
de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona; notas, recopilacion de reales decretos, órdenes, leyes sobre aguas y la enagenacion forzosa por causa de utilidad pública por ...; Barcelona, 1864.
CAMERON, Averil, El mundo mediterráneo en la Antigüedad tardía,
395-600. Traducción castellana de Teófilo de Lozoya; Barcelona,
1998 (orig. 1993).
CANCERIUS, Iacobus, Variarum Resolutionum Iuris Caesarei, Pontificii
et Municipalis Principatus Cathaloniae; Barcelona, 1608.
CAPOCCI, Valentino, «Nota per la storia del testo della costituzione
AgD\ 6"4<@J@:4ä< dell’Imp. Zenone» in Studia et Documenta
Historiae et Iuris; núm. 7 (1941), 155-184.
CAPOGROSSI COLOGNESI, Luigi, «Recensió a RODGER, Alan, Owners
and Neighbours in Roman Law» in Iura. Rivista Internazionale di
diritto romano e antico; núm. 23 (1972), 236-245.
CAPOGROSSI COLOGNESI, Luigi, La struttura della proprietà e la formazione dei «iura praediorum» nell’età repubblicana; Milano, 1976, II
CAPOGROSSI COLOGNESI, Luigi, «Proprietà. I. Proprietà in generale. a)
Diritto romano» in Enciclopedia del Diritto; Milano, 1988,
XXXVII, 160a-225b
CARCOPINO, Jérôme, La vida cotidiana en Roma en el apogeo del
Imperio; Madrid, 19964 (orig. 1939).
CARRASCO PERERA, Ángel, CORDERO LOBATO, Encarna et GONZÁLEZ
CARRASCO, Carmen, Derecho de la construcción y la vivienda;
Madrid, 1997.
CASSIODORI Senatoris, Institutiones. Edited from the Manuscripts by
R.A.B. MYNORS; Oxford, 1937 [Reedició anastàtica: Oxford, 1963].
CASTRESANA, Amelia, «La estipulación» in Javier PARICIO (coord.),
Derecho romano de obligaciones. Homenaje al profesor José Luis
Murga Gener; Madrid, 1994, 439-462
CAVANNA, Adrianno, Storia del diritto moderno in Europa. I. Le fonti e
il pensiero giuridico; Milano, 1982
234
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
CAYRÉ, F., «Introduction générale» in Oeuvres de saint Augustin. I.
Introduction générale par F. CAYRÉ et F. VAN STEENBERGHEN. 1er
série: opuscules. I. La morale chrétienne. «De moribus ecclesiae
catholicae». «De agone christiano». «De natura boni». Texte de
l’édition bénédictine, introduction, traduction et notes par B.
ROLAND-GOSSELIN; Paris, 19492, 85-96.
CERATI, André, Caràctere annonaire et assiette de l’impot foncier au
Bas-Empire; Paris, 1975.
CICERO, Marcus Tullius, «Brutus» in Brutus. With an english translation by G.L. HENDRICKSON. Orator. With an english translation by
H.M. HUBBELL; Cambridge-London, 1939.
CICERO, Marcus Tullius, «De domo sua» in The Speeches. Pro Archia
poeta. Post reditum in Senatu. Post reditum ad Quirites. De domo
sua. De haruspicum responsis. Pro Plancio. With an english translation by N.H. WATTS; Cambridge-London, 1923.
CICERO, Marcus Tullius, «De haruspicum responsis» in The Speeches.
Pro Archia poeta. Post reditum in Senatu. Post reditum ad Quirites. De domo sua. De haruspicum responsis. Pro Plancio. With an
english translation by N.H. WATTS; Cambridge-London, 1923.
CICERO, Marcus Tullius, De officiis. With an english translation by
Walter MILLER; Cambridge-London, 1913.
CICERONIS, M. Tulli, «Pro C. Rabirio Postumo oratio» in Orationes. Pro
P. Quinctio. Pro Q. Roscio Comoedo. Pro A. Caecina. De lege agraria contra Rullum. Pro C. Rabirio perduellionis reo. Pro L. Flacco.
In L. Pisonem. Pro C. Rabirio Postumo. Recognovit brevique adnotatione critica instruxit Albertus Curtis CLARK; Oxonii, 1909.
Codex Theodosianus. I. Theodosiani Libri XVI cum constitutionibus
Sirmondinis edidit adsumpto apparatu P. KRUEGERI Th. MOMMSEN. 2. Textus cum apparatu; Hildesheim, 1990.
Codex Theodosianus. II. Leges Novellae ad Theodosianum pertinentes
edidit adiutore Th. MOMMSENO Paulus M. MEYER; Hildesheim, 1990.
CODINI, Georgii, «De structura templi Sanctae Sophiae» in J. P. MIGNE
(ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series graeca. CLVII. Georgii Codini opera omnia. Accedit Ducae, Michaelis Ducae nepotis
Historia Byzantina a Joanne Palaeologo anno Christi 1341 ad
annum 1462; Paris, 1866, 613 i ss.
JAUME RIBALTA I HARO
235
COHEN, A., Le Talmud. Traduit de l’anglais par Jacques Marty; Paris, 19912.
COLEMAN, Janet, «Dominium in Thirteenth and Fourteenth-Century Political Thought and its Seventeenth-Century Heirs: John of Paris and
Locke» in Political Studies; núm. 34 (1985), 73-100.
Constitucions y altres drets de Cathalunya; Barcelona, 1704 [Reedició
anastàtica: Barcelona, 1995]
CORBIN, Alain, Le miasme et la jonquille. L’odorat et l’imaginaire
social XVIIIe-XIXe siècles; Paris, 1982 [= El perfume o el miasma. El
olfato y lo imaginario social. Siglos XVIII y XIX. Traducción de
Carlota Vallée Lazo; México, 1987]
CORNELL, Tim J., «Rome and Latium to 390 B.C.» in F.W. WALBANK,
A.E. ASTIN, M.W. FREDERIKSEN et R.M. OGILVIE (eds.), The Cambridge Ancient History. VII.2. The Rise of Rome to 220 B.C; Cambridge, 19892, 243-308.
CORNELL, Tim J., Los orígenes de Roma. c. 1000-264 a.C. Italia y
Roma de la Edad del Bronce a las guerras púnicas. Traducción
castellana de Teófilo de Lozoya; Barcelona, 1999 (orig. 1995).
COROMINES, Joan, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana per ... amb la col·laboració de Joseph GULSOY i Max
CAHNER; Barcelona, 1980, I
Corpus Inscriptionum Latinarum. VI.4.1. Inscriptiones Urbis Romae
latinae. Collegerunt Guilelmus HENZEN et Iohannes Baptista DE
ROSSI. Eugenius BORMANN. Edidit Christianus HUELSEN; Berlin,
1894 [Reedició anastàtica: Berlin, 1968]
Corpus Iuris Civilis. I. Institutiones. Recognovit Paulus KRUEGER.
Digesta. Recognovit Theodorus MOMMSEN. Retractavit Paulus
KRUEGER; Berlin, 196324 [Reedició anastàtica: Hildesheim, 1988]
Corpus Iuris Civilis. II. Codex Justinianus. Recognovit et retractavit Paulus KRUEGER; Berlin, 195411 [Reedició anastàtica: Hildesheim, 1989]
Corpus Iuris Civilis. III. Novellae. Recognovit Rudolfus SCHOELL.
Opus Schoellii morte interceptum absolvit Guilelmus KROLL; Berlin, 196312 [Reedició anastàtica: Hildesheim, 1988]
Cuerpo del derecho civil romano a doble texto, traducido al castellano
del latino por Ildefonso Luis GARCÍA DEL CORRAL. VI. Novelas;
Barcelona, 1898.
236
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
DANÉS I TORRAS, Josep, Els costums d’en Sanctacilia i altres antics
costums catalans; Barcelona, 1936.
DAWSON, John P., «The Codification of the French Customs» in Michigan Law Review; núm. 38 (1940), 765-800.
DELAMARE, [Nicolas], Traité de la police où l’on trouvera l’histoire de son
etablissement, les fonctions et les prerogatives de ses magistrats, toutes
les loix et tous les reglemens qui la concernent; Amsterdam, 17293, II
DERINE, Raymond, «À propos du nouveau régime des eaux privées créé
par Justinien» in Revue Internationale des Droits de l’Antiquité;
núm. 5 (1958), 449-468.
DESGODETS, Antoine, Les lois des bâtiments, suivant la coutume de
Paris, traitant de ce qui concerne les servitudes réelles, les Rapports des Jurés-Experts, les réparations locatives, douairieres,
usufruitieres, bénéficiales, etc. Enseignées par M. ... Avec les
Notes de M. GOUPY; Paris, 1776.
DESPUIG, Cristòfor, Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Edició a cura d’Eulàlia Duran; Barcelona, 1981.
DESSAU, Hermannus, Inscriptiones latinae selectae; Chicago, 1979, II
DÍAZ BRITO, Francisco J., El límite de tolerancia en las inmisiones y
relaciones de vecindad; Elcano [Navarra], 1999.
«)4Z(0F4H BgDÂ J−H @Æ6@*@:−H J@Ø <"@Ø J−H :g(V80H J@Ø hg@Ø
¦6680F\"H J−H ¦B@<@:".@:X<0H u(\"H G@n\"H / Anonymi
narratio de aedificatione templi S. Sophiae» in Scriptores originum
Constantinopolitanarum. I. Hesychii illustrii origines Constantinopolitanae. Anonymi enarrationes breves chronographicae. Anonymi
narratio de aedificatione templi S. Sophiae. Recensuit Theodorus
PREGER; Lipsiae, 1901 [Reedició anastàtica: Leipzig, 1989, 74 i ss.]
DILKE, O.A.W., The Roman Land Surveyors. An Introduction to the
«Agrimensores»; Newton Abbot (Devon), 1971 [Reedició anastàtica: Amsterdam, 1992]
DIÓSDI, György, «Giustiniano e la stipulatio» in Labeo. Rassegna di
diritto romano; núm. 17 (1971), 39-51.
DIÓSDI, György, «Recensió a RODGER, Alan, Owners and Neightbours
in the Roman Law» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis; núm.
42 (1974), 325-327.
JAUME RIBALTA I HARO
237
DIRKSEN, H.E., «Das Polizei-Gesetz des Kaisers Zeno über die bauliche
Anlage der Privathäuser in Constantinopel» in Hinterlassene
Schriften zur Kritik und Auslegung der Quellen römischer Rechtsgeschichte und Alterthumskunde. Herausgegeben von Friedrich
Daniel SANIO; Leipzig, 1871, II.2.6, 225-254.
DOU Y DE BASSÓLS, Ramon Lázaro de, Instituciones del Derecho
público general de España con noticia particular de Cataluña y de
las principales reglas de gobierno en cualquier Estado; Madrid,
1800, I, [Reedició anastàtica: Barcelona, 1975].
DU CANGE, Carolus du Fresne Dominus, «Constantinopolis Christiana,
seu Descriptio urbis Constantinopolitanae, qualis extitit sub Imperatoribus Christianis, ex variis scriptoribus contexta et adornata
Libri quatuor» in Historia Byzantina duplici commentario illustrata; Lutetiae Parisiorum, 1680 [Reedició anastàtica: Bruxelles, 1964].
DU CANGE, Carolus du Fresne Dominus, Glossarium ad scriptores
Mediae et Infimae Graecitatis. Auctore ...; Parisiis-Lipsiae, 19052, I.
DU CANGE, Carolus du Fresne Dominus, Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis. Conditum a ...; París, 1883 [Reedició anastàtica:
Graz, 1954, I]
EGEA FERNÀNDEZ, Joan; GAY ESCODA, Josep Maria, «Eficàcia de les
normes a la tradició jurídica catalana des de la baixa edat mitjana
fins al Decret de Nova Planta» in Revista Jurídica de Cataluña;
núm. 78-3 (juliol-setembre 1979), 505-586.
EGEA FERNÀNDEZ, Joan, Acción negatoria, inmisiones y defensa de la
propiedad; Madrid, 1994.
EHRARD, J[ean], «Opinions médicales en France au XVIIIe siècle. La
peste et l’idée de contagion» in Annales. Économies, Sociétés,
Civilisations; núm. 12,1 (janvier-mars 1957), 46-59.
EIXIMENIS, Francesc, Doctrina compendiosa. Text i anotació pel P.
Martí de Barcelona; Barcelona, 1929.
ERNOUT, A.; MEILLET, A., Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots. Augmentée d’additions et de corrections
nouvelles par Jacques ANDRÉ; Paris, 19944.
ETIENNE, Robert, La vida cotidiana en Pompeya. Traducción de Flor
Herrero Alarcón; Madrid, 1996.
238
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
EVANS, D.B., «Hypatius of Ephesus» in New Catholic Encyclopedia;
New York-St. Louis-San Francisco-Toronto-London-Sydney, 1967,
VII, 304b.
FABRA, Pompeu, Diccionari general de la llengua catalana. Revisat i
ampliat per Josep Miracle; Barcelona, 19777.
FEENSTRA, Robert, «L’epistula comme preuve d’une stipulation» in
Studi in onore di Emilio Betti; Milano, 1962, II, 407-431.
FERNÁNDEZ VEGA, Pedro Ángel, La casa romana; Madrid, 1999.
FERRINI, Contardo, «Ambitus und angiportus (Nachtrag zur vorigen
Abhandlung)» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 23 (1902), 431-433 [= in
Opere di Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A
cura di Vincenzo Arangio-Ruiz; Milano, 1929, 439-441]
FERRINI, Contardo, «Beiträge zur Kenntniss des sog. römisch-syrischen
Rechtsbuches» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 23 (1902), 101-143 [= in
Opere di Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A
cura di Vincenzo Arangio-Ruiz; Milano, 1929, 397-437]
FERRINI, Contardo, «Gli estratti di Giuliano Ascalonita» in Rendiconti
dell’Istituto Lombardo; núm. 35 (1902), 613-622 [= in Opere di
Contardo Ferrini. I. Studi di diritto romano bizantino. A cura di
Vincenzo Arangio-Ruiz; Milano, 1929, 443-452]
FESTI, Sexti Pompei, De verborum significatu quae supersunt cum Pauli
epitome. Thewrewkianis copiis usus edidit Wallace M. LINDSAY; Stutgardiae-Lipsiae, 1913 [Reedició anastàtica: Stutgardiae-Lipsiae, 1997]
FIGUEROLA PUJOL, I.; ESTEVA DE SAGRERA, J., «La Salud Pública en
Cataluña (1720-1800)» in Boletín de la Sociedad Española de Historia de la Farmacia; núm. 132 (diciembre 1982), 199-218.
FISCHER, Renate, Umweltschützende Bestimmungen im römischen Recht;
Aachen, 1996.
FLACH, Dieter, «Inschriftenuntersuchungen zum römischen Kolonat in
Nordafrika» in Chiron. Mitteilungen der Kommission für Alte Geschichte und Epigraphik des deutschen Archäologischen Instituts;
núm. 8 (1978), 441-492
FLACH, Dieter, Römische Agrargeschichte; München, 1990.
JAUME RIBALTA I HARO
239
FÖGEN, Marie Theres, «Die Scholien zur Hexabiblos im Codex vetustissimus Vaticanus Ottoboniacus gr. 440» in Fontes Minores;
Frankfurt am Main, 1981, IV, 256-345.
FÖGEN, Marie Theres, «Humanistische Adnotationen zur editio princeps der Hexabiblos» in Ius Commune. Zeitschrift für Europäische
Rechtsgeschichte; núm. 13 (1985), 213-242
FÖGEN, Marie Theres, «Hexabiblos Aucta. Eine Kompilation der
spätbyzantinischen Rechtswissenschaft» in Fontes Minores;
Frankfurt am Main, 1986, VII, 259-333.
FONT RIUS, Josep Maria, «Les Ordonnances municipales en Catalogne
(du XIIIe au XVIIe siècle)» in Coutumes et libertés. Actes des Journees Internationales de Toulouse, 4-7 Juin 1987. Société d’Histoire du Droit et des Institutions des Anciens Pays de Droit Écrit;
Montpellier, 1988, XIV, 57-65.
FONT RIUS, José María, «Las fuentes históricas de la Compilación» in Revista Jurídica de Cataluña; núm. 59-4 (juliol-agost 1960), 399-406.
FOSSIER, Robert, La sociedad medieval. Traducción castellana de Juan
Vivanco; Barcelona, 1996 (orig. 1991).
FRANCIOSI, Gennaro, Famiglia e persone in Roma antica. Dall’età
arcaica al Principato; Torino, 19953.
FRESHFIELD, E.H., Roman Law in the Later Roman Empire. Byzantine
Guilds, Professional and Commercial. Ordinances of Leo VI c. 895
from the Book of the Eparch. Introduction and English translation
by ...; Cambridge, 1938 [Reedició anastàtica: in I? +A!CO35?;
%3%73?;. The Book of the Eparch. Le livre du Préfet. With an
Introduction by Professor Ivan DUJ„ EV; London, 1970, 205-281].
FRIEDBERG, Aemilius, Corpus Iuris Canonici. Editio lipsiensis secunda post Aemilii Ludovici RICHTERI curas ad librorum manu scriptorum et editionis romanae fidem recognovit et adnotatione critica instruxit ... I. Decretum magistri Gratiani; Leipzig, 1879
[Reedició anastàtica: Graz, 1995, 738].
FUSTEL DE COULANGES, Numa Dionisio, La ciudad antigua. Traducción
del francés por Carlos A. Martín; Barcelona, 1987 (orig. 1864).
GALENO, G., «Recensió a RODGER, Alan, Owners and Neighbours in
Roman Law» in Labeo. Rassegna di diritto romano; núm. 21
(1975), 100-101.
240
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
GARCÍA BALLESTER, Luis, «Galeno» in Pedro LAIN ENTRALGO (dir.),
Historia Universal de la Medicina. II. Antigüedad clásica; Barcelona, 1972, 209-267.
GARCÍA GOYENA, Florencio, Concordancias, motivos y comentarios
del Código civil español; Madrid, 1852 [Reedició anastàtica: Barcelona, 1973; Reimpressió de l’original: Zaragoza, 1974]
GARCÍA SÁNCHEZ, Justo, «El origen de las servidumbres prediales y su
vinculación con las relaciones de vecindad en derecho romano» in
Revista de Derecho Notarial; núm. 85-86 (julio-diciembre 1974),
35-70.
GARCÍA SÁNCHEZ, Justo, Teoría de la «immissio»; Oviedo, 1999 (orig.
1975)
GARCÍA Y BELLIDO, Antonio, «La Edad Antigua» in Antonio GARCÍA Y
BELLIDO, Leopoldo TORRES BALBÁS et alii, Resumen histórico del
urbanismo en España; Madrid, 19682
GARCIA, Honorio, «La recepción de las Ordinacions de en Sanctacilia
en Vich» in Vich-1947; 15-18.
GARCIA, Honorio, «Las Ordinacions per servituts y coses de honors de
1603» in Ausa; núm. 1 (1952-1954), 197-203.
GARNSEY, Peter, «Urban property investment» in Moses I. FINLEY
(ed.), Studies in Roman Property; Cambridge-London-New YorkMelbourne, 1976, 123-136 [= «L’investimento immobiliare urbano» in Moses I. FINLEY (ed.), La proprietà a Roma. Guida storica
e critica. Traduzione di Giovanni Baratelli e Augusto Fraschetti;
Roma-Bari, 1980, 149-165].
GAUDEMET, Jean, Histoire du Droit et des Institutions de l’Église en Occident. III. L’Église dans l’Empire romain (IVe-Ve siècles); Paris, 1958.
GEIGER, Joseph, «Julian of Ascalon» in The Journal of Hellenic Studies; núm. 112 (1992), 31-43
Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae ab anno DCCC usque ad
annum MC. Conditum ab M. BASSOLS DE CLIMENT. Conficiendum
curavit Iohannes BASTARDAS; Barcinone, 1960-1985, I.
GLYCAE, Michaelis, «Annales, a mundi exordio usque ad obitum Alexii
Comneni» in J. P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series
graeca. CLVIII. Michael Glycae opera omnia; Paris, 1866, 27 i ss.
JAUME RIBALTA I HARO
241
GOLDSTEIN, Mateo, Derecho hebreo a través de la Biblia y el Talmud;
Buenos Aires, 1947.
GÓMEZ ROYO, Enrique, El régimen de las aguas en las relaciones de
vecindad en Roma; València, 1997.
GONZÁLEZ, Julián, «The Lex Irnitana: A New Copy of the Flavian Municipal Law» in The Journal of Roman Studies; núm. 76 (1986), 147-238.
GORDLEY, James, «Immissionschutz, Nuisance and Troubles de Voisinage in Comparative and Historical Perspective» in Zeitschrift für
Europäisches Privatrecht; núm. 6 (1998), 13-29.
GRAY, Carlo, Il diritto nel Vangelo e l’influenza del Cristianesimo sul
diritto romano; Torino, 1922 [Reedició anastàtica: Roma, 1972]
GROS, Pierre, «Vitruve: l’architecture et sa théorie, à la lumière des études récentes» in Wolfgang HAASE (ed.), Aufstieg und Niedergang
der römischen Welt. II.30.1. Principat. Sprache und Literatur;
Berlin-New York, 1982, 659-695.
GROS, Pierre, «L’organizzazione dello spazio pubblico e privato» in Arnaldo MOMIGLIANO et Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma. II. L’impero mediterraneo. 1. La repubblica imperiale; Torino, 1990, 133-142
GROS, Pierre, «L’urbanesimo romano dopo le guerre d’Oriente» in
Arnaldo MOMIGLIANO et Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma.
II. L’impero mediterraneo. 1. La repubblica imperiale; Torino,
1990, 385-398.
GROSSO, Giuseppe, «Abuso. I. Abuso del diritto. a) Diritto romano» in
Enciclopedia del Diritto; Milano, 1958, I, 161a-163a.
GROSSO, Giuseppe, «Atti. IV. Atti emulativi. a) Diritto romano» in
Enciclopedia del Diritto; Milano, 1959, IV, 27b-29a.
GROSSO, Giuseppe, Il sistema romano dei contratti; Torino, 19633
(orig. 1945).
GROSSO, Giuseppe, Le servitù prediali nel diritto romano; Torino, 1969.
GROSSO, Giuseppe, Schemi giuridici e società nella storia del diritto
privato romano. Dall’epoca arcaica alla giurisprudenza classica:
diritti reali e obbligazioni; Torino, 1970.
GROSSO, Giuseppe, «Schemi giuridici e società dall’epoca arcaica di
Roma alla giurisprudenza classica: lo sviluppo e la elaborazione dei
242
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
diritti limitati sulle cose» in Hildegard TEMPORINI (ed.), Aufstieg
und Niedergang der römischen Welt. II. Von den Anfängen Roms bis
zum Ausgang der Republik; Berlin-New York, 1972, 134-162.
GROSSO, Giuseppe, «Recensió a RODGER, Alan, Owners and Neighbours in Roman Law» in Studia et Documenta Historiae et Iuris;
núm. 39 (1973), 525-532
GRUPE, Eduard, «Zu den Senatusconsulta de aedificiis non diruendis»
in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 48 (1928), 572-573.
GUHL, E.; KONER, W., Los romanos. Su vida y costumbres. Traducción
de María Jesús Sevillano; Madrid, 1997.
GUTIÉRREZ-MASSON, Laura, «Las acciones populares» in Javier PARICIO (coord.), Derecho romano de obligaciones. Homenaje al profesor José Luis Murga Gener; Madrid, 1994, 739-752.
HARMENOPULI, Const[antini], Manuale legum sive Hexabiblos cum
appendicibus et legibus agrariis ad fidem antiquiorum librorum
mss. editionum recensuit, scholiis nondum editis locupletavit, latinam Reitzii translationem correxit, notis criticis, locis parallelis,
glossario illustravit Gustavus Ernestus HEIMBACH; Lipsiae, 1851
[Reedició anastàtica: Aalen, 1969].
HEDEMANN, J[ustus] W[ilhelm], Tratado de derecho civil. II. Derechos
reales. Versión española y notas de José Luis Díez Pastor y
Manuel González Enríquez; Madrid, 1955.
HEERS, Jacques, La ville au Moyen Âge en Occident. Paysages, pouvoirs et conflits; Paris, 1990.
HEIMBACH, Gustavus Ernestus, !;+5)?I!. I. Athanasii scholastici
Emiseni de novellis constitutionibus imperatorum Iustiniani Iustinique commentarium anonymique scriptoris BgDÂ *4"n`DT<
•<"(<TF:VJT< item fragmenta commentariorum a Theodoro
Hermopolitano, Philoxeno, Symbatio, anonymo scriptore de novellis
constitutionibus imperatoris Iustiniani conscriptorum. Edidit, in latinum sermonem transtulit, prolegomenis, adnotatione critica, indicibus instruxit ...; Leipzig, 1838 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969]
HERLIHY, David; KLAPISCH-ZUBER, Christiane, I toscani e le loro famiglie. Uno studio sul catasto fiorentino del 1427. Traduzione di
Mario Bensi; Bologna, 1988 (orig. 1978)
JAUME RIBALTA I HARO
243
HERODIAN, History of the Empire from the time of Marcus Aurelius.
Books I-IV. With an english translation by C.R. WHITTAKER; Cambridge-London, 1969, I
HESSE, A., «Zur Lehre von den nachtvarrechtlichen verhältnissen der
Grundeigenthümer» in Jahrbüchern für die Dogmatik des heutigen
römischen und deutschen Privatrechts; núm. 6 (1862), 378-441.
HEUMANN, H.G., Handlexicon zu den Quellen des römischen Rechts;
Jena, 18958.
HEURGON, Jacques, La vida cotidiana de los etruscos. Traducción de
Flor Herrero Alarcón; Madrid, 1994 (orig. 1961).
HILTON, Rodney, «Algunos problemas de propiedad urbana en la Edad
Media» in Conflicto de clases y crisis del feudalismo. Traducción
castellana de Enrique Gavilán; Barcelona, 1988 (orig. treball:
1967; orig. recull: 1985), 91-105.
HINKER, Hannes, «Tignum iunctum» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung
für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 108 (1991),
94-122.
HIPÒCRATES, «A+C3 !+CS; Y)!IS; I?AS; / Aires, aigües i llocs»
in Tractats mèdics. II. Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga
medicina. Text revisat i traduït per Josep ALSINA amb la col·laboració d’Eulàlia VINTRÓ; Barcelona, 1976, 24-52.
HIPÒCRATES, «Sobre la naturalesa de l’home» in Tractats mèdics. III.
Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III. Text revisat i traduït per Josep ALSINA; Barcelona, 1983, 24-47.
HIPPOCRATIS, Corpus Medicorum Graecorum. I.1.3. De natura hominis. Edidit, in linguam francogallicam vertit, commentatus est Jacques JOUANNA; Berlin, 1975.
HOMO, León, Rome impériale et l’urbanisme dans l’antiquité; Paris,
19712 [= La Roma imperial y el urbanismo en la Antigüedad. Traducción al castellano por José Almoina; México, 1956].
HULTSCH, Fridericus, Metrologicorum scriptorum reliquiae. Collegit
recensuit partim nunc primum edidit ...; Lipsiae, 1864, I [Reedició
anastàtica: Stutgardiae, 1971].
HULTSCH, Friedrich, Griechische und römische Metrologie; Berlin,
18822 [Reedició anastàtica: Graz, 1971].
244
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
HUMBERT, G., «Ambitus» in Ch. DAREMBERG et Edm. SAGLIO, Dictionnaire des antiquités grecques et romaines d’après les textes et les
monuments; Paris, 1877, I.1 [Reedició anastàtica: Graz, 1969, I.1].
IGLESIA FERREIRÓS, Aquilino, «Las Costums de Tortosa y los Fori/Furs
de Valencia» in Costums de Tortosa. Estudis; Tortosa, 1979, 119286.
IGLESIA FERREIRÓS, Aquilino, La creación del Derecho. Una historia
del Derecho español. Lecciones; Barcelona, 1988, II
IMBERT, Jean, Histoire du droit privé; Paris, 1992
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la llengua catalana;
Barcelona-Palma-València, 1995.
Institutionum graeca paraphrasis ... vulgo tributa ad fidem librorum
manu scriptorum recensuit prolegomenis notis criticis versione
latina instruxit E.C. FERRINI; Berlin, 1884, I [Reedició anastàtica:
Aalen, 1967, I]
IOANNIS CHRYSOSTOMI, «In Epistolam I ad Corinthios Homilia» in J.P. MIGNE (ed.), Patrologiae. Cursus completus. Series graeca.
LXI. S. Joannes Chrysostomus opera omnia quae exstant, vel quae
ejus nomine circumferuntur; Paris, 1862, 85-86.
ISIDORO DE SEVILLA, Etimologías. Edición bilingüe. I. Libros I-X.
Texto latino, versión española y notas por José OROZ RETA y
Manuel A. MARCOS CASQUERO; Madrid, 19932.
Iurisprudentiae anteiustinianae reliquias in usum maxime academicum
compositas a Ph. Eduardo HUSCHKE. Editione sexta aucta et
emendata ediderunt E. SECKEL et B. KUEBLER; Lipsiae, 1908, I.
JAEGER, Werner, Paideia: los ideales de la cultura griega. Tradición de
Joaquín Xirau y Wenceslao Roces; México-Madrid, 19622 (orig.
1933, 1944 i 1945).
JHERING, Rudolf von, «Zur Lehre von den Beschränkungen des Grundeigenthümers im Interesse der Nachbarn» in Jahrbüchern für die
Dogmatik des heutigen römischen und deutschen Privatrechts;
núm. 6 (1862), 81-130 [= in Gesammelte Aufsätze aus den ...; Jena,
1882, II, 22-66; Reedició anastàtica: Aalen, 1969, II, 22-66]
JIMÉNEZ SALCEDO, M. Carmen, El régimen jurídico de las relaciones
de vecindad en derecho romano; Córdoba, 1999.
JAUME RIBALTA I HARO
245
JUTGLAR, Antoni, «Estudio preliminar» in Pedro Felipe MONLAU et
Joaquín SALARICH, Condiciones de vida y trabajo obreros en
España a mediados de siglo XIX; Barcelona, 1984, 9-55.
KADEN, E.H., «L’exercice de la propriété à la fin de l’époque classique du
droit romain» in Revue des études latines; núm. 15 (1937), 136-154.
KASER, Max, Das römische Privatrecht. I. Das altrömische, das vorklassische und klassische Recht; München, 19712.
KASER, Max, «Recensió a RODGER, Alan, Owner and Neightbours in
the Roman Law» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 90 (1973), 435-439.
KASER, Max, Das römische Privatrecht. II. Die nachklassischen Entwicklungen; München, 19752.
KODER, Johannes (ed.), Corpus fontium historiae byzantinae. XXXIII.
Das Eparchenbuch Leons des Weisen. Einführung, Edition, Übersetzung und Indices von ...; Wien, 1991.
KUNDEREWICZ, Cezary, «La protection des monuments d’architecture
antique dans le Code Théodosien» in Studi in onore di Edoardo
Volterra; Milano, 1971, IV, 137-153.
LAIN ENTRALGO, Pedro, La relación médico-enfermo. Historia y teoría;
Madrid, 1964.
LAIN ENTRALGO, Pedro, La medicina hipocrática; Madrid, 1970.
LANATA, Giuliana, Legislazione e natura nelle Novelle giustinianee;
Napoli, 1984.
LATTES, Alessandro, Il diritto consuetudinario delle città lombarde con
una Appendice di testi inediti; Milano, 1899.
LAUROBA LACASA, Maria Elena, «El dret de propietat» in BADOSA
COLL, Ferran (coord.), Compendi de Dret Civil Català; MadridBarcelona, 1999, 187-200.
LAVEDAN, Pierre; HUGUENEY, Jeanne, L’urbanisme au Moyen Âge;
Paris, 1974.
LEBOURLIER, Jean, «Essai sur la responsabilité du pécheur dans la réflexion de saint Augustin» in «Augustinus magister». Congrès international augustinien. Paris, 21-24 septembre 1954. Actes; Paris,
1954, III, 287-300.
246
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
LEBOURLIER, Jean, «Misère morale originelle et responsabilité du
pécheur» in «Augustinus magister». Congrès international augustinien. Paris, 21-24 septembre 1954. Actes; Paris, 1954, III, 301-307.
«Leges Saeculares ex lingua syriaca latine vertit et adnotationibus instruxit Contardus FERRINI interpretationem castigavit iterum edidit
novis adnotationibus instruxit Josephus FURLANI» in Johannes
BAVIERA (ed.), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. II. Auctores;
Florentiae, 19682, 753-798.
LEVY, Ernst, «Die nachklassische Ersitzung» in Bullettino dell’Istituto
di diritto romano; núm. 51-52 (1948), 352-371.
LEVY, Ernst, West Roman Vulgar Law. The Law of Property; Philadelphia, 1951.
LEVY, Ernst, Weströmisches Vulgarrecht. Das Obligationenrecht; Weimar, 1956.
LEWIS, A.D.E., «Ne quis in oppido aedificium detegito» in Julián GONZÁLEZ (ed.), Estudios sobre Urso. Colonia Iulia Genetiva; Sevilla,
1989, 41-56.
LIDDELL, Henry George; SCOTT, Robert, A Greek-English Lexicon.
Compiled by ... A New Edition Revised and Augmented throughout
by Sir Henry Stuart JONES with the Assistance of Roderick MCKENZIE; Oxford, 19519, I
LIMPENS, Jean; KRUITHOF, Robert M.; MEINERTZHAGEN-LIMPENS,
Anne, «Abuse of Rights and Disturbances Affecting Neighbours»
in André TUNC (ed.), International Encyclopedia of Comparative
Law. XI. Torts. 2. Liability for One’s Own Act; Tübingen-Alphen
a/d Rijn, 1979, 105-126.
LIVI, Titi, Ab urbe condita. I. Libri I-V. Recognovit et adnotatione critica instruxit Robertus Maxwell OGILVIE; Oxonii, 1974.
LLUCH, Ernest, «La difusión del cameralismo y de la fisiocracia a través
de Europa y en especial de España durante el siglo XVIII» in José Luis
GARCÍA DELGADO et José María SERRANO SANZ (coord.), Economía
española, cultura y sociedad. Homenaje a Juan Velarde Fuertes.
Ofrecido por la Universidad Complutense; Madrid, s.d. 461-468.
LLUCH, Ernest, El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840). Els
orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de
la burgesia catalana; Barcelona, 1973.
JAUME RIBALTA I HARO
247
LLUCH, Ernest, «La “Idea general de la policía” de Tomàs Valeriola» in
Recerques. Història. Economia. Cultura; núm. 10 (1980), 125137.
LLUCH, Ernest, «Romà i Rossell, un pensament germànic per a Catalunya i Espanya» in Francesc ROMÀ I ROSSELL, Las señales de la
felicidad de España y medios de hacerlas eficaces. Estudi preliminar d’Ernest Lluch; Barcelona, 1989, V-LIII [= in Ernest
LLUCH, La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de
la Il·lustració; Barcelona, 1996, 179-206]
LLUCH, Ernest, «El cameralismo ante la Hacienda de Carlos III:
influencia y contraste» in Hacienda Pública Española. Monografías. Carlos III y la Hacienda Pública; núm. 2 (1990), 73-86.
LLUCH, Ernest, «Cameralisme, corona d’Aragó i “partit aragonès” o
“militar”» in Recerques. Història. Economia. Cultura. I. Història
i ecologia. II. Crisi agrària i canvi social a Europa, 1880-1913;
núm. 26 (1993), 135-166 [= in Ernest LLUCH, La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració; Barcelona, 1996, 137-178]
LOISEL, Antoine, Institutes coustumieres ou Manuel de plusieurs et
diverses Reigles, Sentences, et Proverbes, tant anciens que modernes, du Droict Coustumier et plus ordinaire de la France; Paris,
16113.
LONGO, Giannetto, «Utilitas publica» in Labeo. Rassegna di diritto
romano; núm. 18 (1972), 7-71.
LÓPEZ PAZ, Paz, La economía política de los romanos. I. La ciudad
romana ideal. 1. El territorio; Santiago de Compostela, s.d.
LÓPEZ PIÑERO, José María, «El testimonio de los médicos españoles del
siglo XIX acerca de la sociedad de su tiempo. El proletariado industrial» in José María LÓPEZ PIÑERO, Luis GARCÍA BALLESTER et
Pilar FAUS SEVILLA, Medicina y sociedad en la España del siglo
XIX; Madrid, 1964, 111-208.
LUGLI, Giuseppe, La tecnica edilizia romana con particolare riguardo
a Roma e Lazio. I. Testo; Roma, 1957.
LUKAC, María L., «Dominium y potestas en la filosofía de Tomás de
Aquino» in Margarita COSTA et Esteban MIZRAHI (comp.), Teorías
filosóficas de la propiedad; Buenos Aires, 1997, 21-32.
248
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
LUMPE, Adolf, «Elementum» in KLAUSER, Theodor (ed.), Reallexicon
für Antike und Christentum. Sachwörterbuch zur Auseinandersetzung des Christentums mit der Antiken Welt. Herausgegeben von ...;
Stuttgart, 1959, IV, 1073-1100.
MAASSEN, Friedrich, Geschichte der Quellen und der Literatur des
canonischen Rechts im Abendlande bis zum Ausgange des Mittelalters; Gratz, 1870, I
MACCORMACK, Geoffrey, «The Cautio Damni Infecti: Buyer and
Seller» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte.
Romanistische Abteilung; núm. 88 (1971), 300-321.
MACMULLEN, Ramsay, Corruption and the Decline of Rome; New
Haven-London, 1988.
MAIER, Franz Georg, Historia Universal Siglo veintiuno. IX. Las transformaciones del mundo mediterráneo. Siglos III-VIII. Traducción
de Pedro Viadero; Madrid, 19764 (orig. 1968).
MALUQUER VILADOT, Juan, Derecho Civil Especial de Barcelona y su
término. Compilación metódica y comentada de los Privilegios,
Pragmáticas, Reales cédulas, Usos y Costumbres de la ciudad de
Barcelona vigentes en el dia, con un apéndice en el que se insertan
varios documentos hasta hoy no publicados, y un mapa del término jurisdiccional en materia civil de la espresada ciudad, por ...;
Barcelona, 1889.
MANGAS, Julio, Leyes coloniales y municipales de la Hispania romana;
Madrid, 2001.
MARCHI, Antonio, «Il risarcimento del danno morale secondo il diritto
romano» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 16
(1904), 206-289.
MARCOS POUS, A., «Fragmentos de la ley municipal de Ostippo» in
Corduba Archaeologica. Boletín del Museo arqueológico provincial de Córdoba; núm. 12 (1987), 43-63.
MARTIN, Olivier, Histoire de la Coutume de la Prévôté et Vicomté de
Paris; Paris, 1925, II [Reedició anastàtica: Paris, 1972, II].
MARTIN, Susan D., The Roman Jurists and the Organization of Private
Building in the Late Republic and Early Empire; Bruxelles, 1989.
MARTINO, Francesco de, «D. 8,5,8,5: i rapporti di vicinato e la tipicità
delle servitù» in Studia et Documenta Historiae et Iuris; núm. 8
JAUME RIBALTA I HARO
249
(1942), 136-141 [= in Diritto, economia e società nel mondo romano. I. Diritto privato; Napoli, 1995, 521-526]
MARTINO, Francesco de, Storia della costituzione romana; Napoli,
1975, V.
MASI, Antoni, «Denuncia. III. Denuncia di nuova opera e di danno
temuto. a) Premessa storica» in Enciclopedia del Diritto; Milano,
1964, XII, 155a-168b
MAU, «z!<*Df<» in Paulys Real-Encyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Neue bearbeitung. Herausgegeben von Georg
WISSOWA; Stuttgart, 1894, I, 2161.
MAY, Gaston, «Les Sénatusconsultes Hosidien et Volusien» in Revue
historique de droit français et étranger; núm. 14 (1935), 1-25.
MAZZARINO, Santo, Aspetti sociali del quarto secolo. Ricerche di storia tardo-romana; Roma, 1951.
MCKAY, Alexander G., Houses, Villas and Palaces in the Roman World;
London, 1975.
MEIJERS, Eduard M., «Atteintes à la propriété foncière» in Festschrift
für Ernst Rabel. I. Rechtsvergleichung und Internationales Privatrecht; Tübingen, 1954, 421-452
MELILLO, Generoso, Tignum iunctum; Napoli, 1964.
MELON INFANTE, Carlos, «Luces y vistas en la Compilación foral catalana»
in Anuario de Derecho Civil; núm. 15 (gener-març 1962), 107-138.
MINIERI, Luciano, «Tab. 6,8: il tignum iunctum e la coltura vinaria “a
palo morto”» in Sodalitas. Studi in onore di Antonio Guarino;
Napoli, 1984, III, 1223-1232.
MOMMSEN, Theodor, «Die Popularklagen» in Zeitschrift der SavignyStiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 24
(1903), 1-12.
MOMMSEN, Theodor, Codex Theodosianus. I. Theodosiani Libri XVI
cum constitutionibus Sirmondinis edidit adsumpto apparatu P.
KRUEGERI .... 1. Prolegomena; Hildesheim, 1990.
MONCEAUX, P., «Domus» in DAREMBERG, Ch. et SAGLIO, Edm., Dictionnaire des antiquités grecques et romaines d’après les textes et les
monuments; Paris, 1892, II.1 [Reedició anastàtica: Graz, 1969, II.1].
250
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
MONIER, Raymond, «Cultura Manciana et emphytéose» in Studi in
onore di Ugo Enrico Paoli; Firenze, 1955, 521-524.
MORTREUIL, Jean-Anselme-Bernard, Histoire du droit byzantin ou du
droit romain dans l’Empire d’Orient, depuis la mort de Justinien
jusqu’à la prise de Constantinople en 1453; Paris, 1843, I [Reedició anastàtica: Osnabrück, 1966, I].
MURGA GENER, José Luis, Protección a la estética en la Legislación
Urbanística del Alto Imperio; Sevilla, 1976.
MURGA, José Luis, «El senadoconsulto Aciliano: Ea quae iuncta sunt
aedibus legari non possunt» in Bullettino dell’Istituto di Diritto
Romano; núm. 79 (1976), 155-192.
MURGA, José Luis, «Especulación y venta de material artístico procedente de edificios públicos en la legislación romana» in LibroHomenaje a Ramón M. Roca Sastre; Madrid, 1976, I, 153-187.
MURGA, José Luis, «Un enigmático edicto del emperador Vespasiano en
materia urbanística» in Anuario de Historia del Derecho Español;
núm. 47 (1977), 43-68.
MURGA, José Luis, «Una constitución de Mayoriano en defensa del
patrimonio artístico de Roma» in Anuario de Historia del Derecho
español; núm. 50 (1980), 587-621.
MURGA, José Luis, «Las acciones populares en el municipio de Irni»
in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 88 (1985),
209-260.
MURGA, José Luis, «Las acciones populares en la lex Coloniae Genetivae Iuliae» in Seminarios Complutenses de Derecho Romano; núm.
1 (abril-junio 1989), 103-173 [= in GONZÁLEZ, Julián (ed.), Estudios sobre Urso. Colonia Iulia Genetiva; Sevilla, 1989, 377-446]
MURGA GENER, José Luis, «La “popularidad” de las acciones en las
leyes municipales de la Bética» in Revue Internationale des Droits
de l’Antiquité; núm. 38 (1991), 219-284.
MUSUMECI, Francesco, «Vicenda storica del tignum iunctum» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 81 (1978), 201-265.
NALLINO, Carlo Alfonso, «Sul libro siro-romano e sul presunto diritto
siriaco» in Studi in onore di Pietro Bonfante nel XL anno d’insegnamento; Milano, 1930, I, 203-261.
JAUME RIBALTA I HARO
251
NICOLE, Jules, 7X@<J@H J@Ø E@n@Ø JÎ ¥B"DP46Î< $4$8\@<. Le Livre
du préfet ou l’Édit de l’Empereur Léon le Sage sur les corporations
de Constantinople. Texte grec du Genevensis 23. Avec une traduction latine, des notices exégétiques et critiques et les variants du
Genevensis 23 au texte de Julien d’Ascalon; Genève, 1893 [Reedició anastàtica: in I? +A!CO35?; #3#73?;. The Book of the
Eparch. Le Livre du Préfet. With an introduction by Ivan DUJ„ EV;
London, 1970, 1-100].
NICOLE, Jules, Le livre du préfet ou l’Édit de l’Empereur Léon le Sage
sur les corporations de Constantinople. Traduction française du
texte grec de Genève. Avec une introduction et des notes explicatives; Genève-Bale, 1894.
NICOLINI, Ugo, Le limitazioni alla proprietà negli statuti italiani (secoli XII, XIII e XIV); Mantova, 1937.
NICOLINI, Ugo, La proprietà, il principe e l’espropriazione per pubblica
utilità. Studi sulla dottrina giuridica intermedia; Milano, 1940, 33-67.
NIERMEYER, J.F., Mediae Latinitatis Lexicon Minus. Composuit ...; Leiden, 1976.
OLIBANI, Antonii, Commentariorum de actionibus ...; Barcinonae, 1606
[Reedició anastàtica: Antoni OLIBA, Comentaris sobre «de actionibus». Estudi introductori a càrrec de Carlos J. MALUQUER DE
MOTES I BERNET i Antoni VAQUER ALOY; Barcelona, 1998, I].
OLIVER I RODRÍGUEZ, Enric, «Les Ordinacions de Sanctacilia» in Revista Jurídica de Cataluña; núm. 29 (juliol 1923), 289-297 i (agostsetembre 1923), 337-340.
ORS, Álvaro d’, Estudios visigóticos. II. El Código de Eurico. Edición,
palingenesia e índices por ...; Roma-Madrid, 1960.
ORS, Álvaro d’, Derecho privado romano; Pamplona, 19835.
ORS, Álvaro d’, La ley Flavia municipal (Texto y comentario); Romae,
1986.
ORS, Álvaro d’; ORS, Javier d’, «Lex Irnitana (Texto bilingüe)» in Cuadernos Compostelanos de Derecho Romano; núm. 1 (1988), 13-87.
ORTI GOST, Pere, «La construcció i explotació dels Molins del Rec
Comtal al segle XIV: els Casals dits de Bonanat Sapera (13281386)» in Actes del Ir. Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la
Corona d’Aragó. Edat Mitjana; Lleida, 1995, 81-94.
252
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
OVEN, J.C. van, «La stipulation a-t-elle dégénéré» in Tijdschrift voor
Rechtsgeschiedenis; núm. 26 (1958), 408-436.
OVEN, J.C. van, «Pauli Sententiae 5,7,2» in Droits de l’Antiquité et
sociologie juridique. Mélanges Henri Lévy-Bruhl; Paris, 1959,
301-306.
Oxford Latin Dictionary. Edited by P.G.W. GLARE; Oxford, 1982.
OZOUF, Mona, «Architecture et urbanisme. L’image de la ville chez
Claude-Nicolas Ledoux» in Annales. Économies. Sociétés. Civilisations; núm. 21 (novembre-desembre 1966), 1273-1304.
PACHECO, Francisco L., Las servidumbres prediales en el derecho histórico español; Lleida, 1991.
PALAU Y DULCET, Antonio, Manual del librero hispanoamericano.
Bibliografía general española e hispanoamericana desde la
invención de la imprenta hasta nuestros tiempos con el valor
comercial de los impresos descritos; Barcelona, 19512, IV.
PALMA, Antonio, «Iura vicinitatis». Solidarietà e limitazioni nel rapporto di vicinato in diritto romano dell’età classica; Torino,
1988.
PANIAGUA, Juan Antonio, «Clínica del renacimiento» in Pedro LAIN
ENTRALGO (dir.), Historia Universal de la Medicina. IV. Medicina
moderna; Barcelona, 1971, 87-105.
PAOLI, Ugo Enrico, Urbs. La vida en la Roma antigua. Traducción del
italiano por J. Farrán y Mayoral y Natividad Massanés; Barcelona, 19734 (orig. 19516).
PARA MARTIN, Antonio, «De las servidumbres» in ALBALADEJO,
Manuel (ed.), Comentarios al Código civil y Compilaciones
forales. (Artículos 277 al final de la Compilación de Cataluña);
Madrid, 1987, XXX, 90-165.
PATAULT, Anne-Marie, «Réflexions sur les limitations au droit de propriété à Rome jusqu’à la fin de la République» in Revue historique
de droit français et étranger; núm. 55 (1977), 239-256.
PATAULT, Anne-Marie, Introduction historique au droit des biens; Paris,
1989.
PAULI CASTRENSIS, In primam Codicis partem Patavinae praelectiones ...; Lugduni, 1553.
JAUME RIBALTA I HARO
253
PELLA Y FORGAS, José, Tratado de las relaciones y servidumbres entre
las fincas. Examen especial de las Ordinaciones llamadas de
Sanctacilia; Barcelona, 1901.
PELLA Y FORGAS, José, Derecho civil de Cataluña. Exposición del derecho
catalán comparado con el Código civil español; Barcelona, 19432
(orig. amb títol diferent: Código civil de Cataluña; Barcelona, 1917).
PELLATI, Francesco, «La dottrina degli elementi nella fisica di Vitruvio»
in Rinascimento; núm. 2 (1951), 241-259.
PEROZZI, Silvio, «Il divieto d’atti di emulazione e il regime giustinianeo
delle acque private» in Archivio Giuridico Filippo Serafini; núm.
53 (1895), 350 i ss. [= in Scritti giuridici. I. Proprietà e possesso;
Milano, 1948, I, 371-398].
PERTILE, Antonio, Storia del Diritto italiano dalla caduta dell’Impero
romano alla Codificazione. IV. Storia del Diritto privato; Padova,
18772 [Reedició anastàtica: Bologna, 1966].
PESET, José Luis; PESET, Mariano, «Epidemias y sociedad en la España
del fin del Antiguo Régimen» in Asclepio; núm. 29 (1977), 37-66.
PESET, Mariano; PESET, José Luis, «Epidemias y sociedad en la España del
Antiguo Régimen» in Estudios de Historia Social; núm. 4 (1978), 7-28.
PEZZANA, Aldo, «Intorno alla lex Manciana» in Studi in onore di Emilio Betti; Milano, 1958, III, 631-674.
PHILLIPS, E.J., «The Roman Law on the Demolition of Buildings» in
Latomus. Revue d’études latines; núm. 32 (1973), 86-95.
PICCINELLI, Ferdinando, Studi e ricerche intorno alla definizione
«Dominium est ius utendi et abutendi re sua quatenus iuris ratio
patitur»; Firenze, 1886 [Reedició anastàtica ‘Con una nota di lettura di Luigi Capogrossi Colognesi’: Napoli, 1980, 81-82]
PIELER, Peter E., «Byzantinische Rechtsliteratur» in Herbert HUNGER,
Byzantinisches Handbuch. V. Die hochsprachliche profane Literatur der Byzantiner. 2. Philologie. Profandichtung. Musik. Mathematik und Astronomie. Naturwissenschaften. Medizin. Kriegswissenschaft. Rechtsliteratur; München, 1978, 343-480.
PLESCIA, Joseph, «The Development of the Exercise of the Ownership
Right in Roman Law» in Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano;
núm. 88 (1985), 181-207.
254
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
PLESCIA, Joseph, «The Roman Law on Waters» in Index. Quaderni
camerti di studi romanistici; núm. 21 (1993), 433-451.
PLINIUS CAECILIUS SECUNDUS, Gaius, Epistulae. With an english
translation by William MELMOTH. Revised by W.M.L. HUTCHINSON; Cambridge-London, 1915, I.
PLINIUS SECUNDUS, Gaius, Naturalis historia. Libri XII-XVI. With an
english translation by H. RACKHAM; Cambridge-London, 1945, IV.
PLINIUS SECUNDUS, Gaius, Naturalis Historia. Libri XXXIII-XXXV. With
an english translation by H. RACKHAM; Cambridge-London, 1952.
POHLENZ, Max, La Stoa. Storia di un movimento spirituale. Testo tradotto da Ottone de Gregorio, le note e gli aggiornamenti da
Beniamino Proto; Firenze, 1967 (orig. 19592), II.
PÓLAY, Elemér, Iniuria Types in Roman Law. Translated by József
Szabó; Budapest, 1986.
PONS GURI, Josep Maria, Les col·leccions de costums de Girona. A cura
de ...; Barcelona, 1988.
PORTO, Andrea di, «La tutela della salubritas fra editto e giurisprudenza. Il ruolo di Labeone. I. Acque» in Bullettino dell’Istituto di
Diritto Romano; núm. 91 (1988), 459-570.
PORTO, Andrea di, «II. Cloache e salubrità dell’aria» in Bullettino
dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 92-93 (1989-1990), 271-309.
PORTO, Andrea di, La tutela della «salubritas» fra editto e giurisprudenza. I. Il ruolo di Labeone; Milano, 1990.
POTHIER, Robert-Joseph, Oeuvres de Pothier contenant les traités du
droit français. Nouvelle édition mise en meilleur ordre et publiée
par les soins de M. DUPIN. X. Coutumes d’Orléans. Coutumes des
duché, bailliage et prévoté d’Orléans; Paris, 1827.
POUNDS, Norman J.G., Historia económica de la Europa medieval. Traducción castellana de Josep M. Portella; Barcelona, 1981 (orig. 1974).
PRINGSHEIM, Fritz, «Animus in Roman Law» in The Law Quarterly
Review; núm. 43 (1933), 43-60 i 379-412 [= in Gesammelte
Abhandlungen; Heidelberg, 1961, I, 300-338].
PUENTE OJEA, Gonzalo, Ideología e historia. La formación del cristianismo como fenómeno ideológico; Madrid, 19843 (orig. 1974).
JAUME RIBALTA I HARO
255
PUENTE OJEA, Gonzalo, Ideología e historia. El fenómeno estoico en la
sociedad antigua; Madrid, 19954 (orig. 1974).
RAINER, J. Michael, «Zum Senatusconsultum Hosidianum» in Tijdschrift
voor Rechtsgeschiedenis; núm. 55 (1987), 31-38.
RAINER, J. Michael, Bau- und nachbarrechtliche Bestimmungen im
klassischen römischen Recht; Graz, 1987.
RAINER, J. Michael, «Die Immissionen: Zur Entstehungsgeschichte des
§ 906 BGB» in Vestigia iuris romani. Festschrift für Günter Wesener zum 60. Geburtstag am 3. Juni 1992; Graz, 1992, 351-376.
RANOUIL, P.Ch., «Recensió a RODGER, Alan, Owners and Neighbours
in Roman Law» in Revue historique de droit français et étranger;
núm. 52 (1974), 114-121.
RATTI, Umberto, «Il risarcimento del danno nel diritto giustinianeo» in
Bullettino dell’Istituto di Diritto Romano; núm. 40 (1932), 169-199.
REINHARD, «Ueber das Recht des Eigenthümers, gegenüber dem Nachbarrecht und dem Recht auf Entschädigung. Dabei insbesondere
von der cautio damni infecti und der actio negatoria» in Archiv für
die civilistische Praxis; núm. 30 (1847), 216-248.
REULOS, Michel, Les Institutes coustumieres de Loisel. Nouvelle édition avec les variants des éditions antérieures, une table de concordance et des tables analytiques; Paris, 1935.
REUSS, J., «Hypatios, Bisch. v. Ephesos» in Lexicon für Theologie und
Kirche. Herausgegeben von Josef HÖFER und Karl RAHNER; Freiburg, 19602, V, 574b
RIBALTA I HARO, Jaume; TURULL I RUBINAT, Max, «Ciutat i poder en
el feudalisme declinant a la Catalunya baixmedieval (Diferenciació
social i distribució social de l’espai urbà a Cervera, 1340-1382)» in
Anuario de Estudios Medievales; núm. 22 (1992), 79-144.
RIBALTA I HARO, Jaume, «Immissions i acció negatòria a Catalunya:
una lectura històrica i comparativa d’una modernització legislativa» in Revista de dret històric català; núm. 1 (2001), 125-154.
RIBALTA I HARO, Jaume, «Nuisance and Negatory Action in Catalonia:
a Historical and Comparative Reading of a Process of Legislative
Modernisation» in Zeitschrift für Europäisches Privatrecht; núm.
11.2 (2003), 295-317.
256
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
RICCOBONO, Salvatore, «La destinazione del padre di famiglia. Se per il
diritto romano fosse ritenuta efficace a costituire servitù prediali» in
Rivista italiana per le Scienze Giuridiche; núm. 21 (1896), 390-421.
RICCOBONO, Salvatore, «Prospectus montium. La citazione del l. III
quaest. di Papiniano in Armenopulo» in Archivio giuridico Filippo
Serafini; núm. 76 (1906), 457 i ss. [= in Studi giuridici in onore di
Carlo Fadda; Napoli, 1906, I, 298-307; = in Scritti di diritto
romano. I. Studi sulle fonti; Palermo, 1957, 353-363].
RICCOBONO, Salvatore, «Cristianesimo e diritto privato» in Rivista di
diritto civile; núm. 3 (1911), 37-70.
RICCOBONO, Salvatore, «Stipulatio ed instrumentum nel diritto giustinianeo» in Zeitschrift der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte.
Romanistische Abteilung; núm. 35 (1914), 214-305 i Zeitschrift
der Savigny-Stiftung für Rechtsgeschichte. Romanistische Abteilung; núm. 43 (1922), 262-397.
RICCOBONO, Salvatore, Corso di diritto romano. «Stipulationes».
«Contractus». «Pacta». Anno accademico 1934-35; Milano, 1935.
RICCOBONO, Salvatore, «L’influsso del Cristianesimo sul diritto romano»
in Atti del Congresso Internazionale di Diritto Romano. Bologna e
Roma. XVII-XXVII aprile MCMXXXIII. Roma; Pavia, 1935, II, 61-78.
RICCOBONO, Salvatore «Stipulatio» in Nuovo Digesto Italiano; Torino,
1940, XII.1, 901a-904b [Reproduït amb actualitzacions bibliogràfiques: «Stipulatio» in Novissimo Digesto Italiano; Torino, 1971,
XVIII, 445a-448b].
RICCOBONO, Salvatore; RICCOBONO, Salvatore Jr., «Emulazione. Diritto
romano» in Novissimo Digesto Italiano; Torino, 1960, VI, 519b-521b.
RICCOBONO, Salvator (ed), Fontes Iuris Romani Antejustiniani. I. Leges;
Florentiae, 19682.
RIU, Manuel, «Reflexions sobre el destre, la cana de destre i l’agrimensor Jaume de Sanctacília» in Medievalia; núm. 9 (1990), 191-201.
RODGER, Alan, Owners and Neighbours in Roman Law; Oxford, 1972.
RODRÍGUEZ ÁLVAREZ, Luis, Las leyes limitadoras de las manumisiones
de época augústea; Oviedo, 1978.
ROSENAU, Helen, La ciudad ideal. Su evolución arquitectónica en Europa. Versión de Jesús Fernández Zulaica; Madrid, 1999 (orig. 19833).
JAUME RIBALTA I HARO
257
ROSSELL, J.F., El verdadero conocimiento de la Peste, sus causas, señales, preservación y curación; Barcelona, 1632.
ROTONDI, Giovanni, Leges publicae populi romani. Elenco cronologico con una introduzione sull’attività legislativa dei comizi romani. Estratto dalla Enciclopedia Giuridica Italiana; Milano, 1912
[Reedició anastàtica: Hildesheim, 1962].
ROTONDI, Mario, «Aemulatio» in Per il XIV Centenario della Codificazione di Giustiniano; Pavia, 1934, 861 i ss. [= in L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 223-234].
ROTONDI, Mario, «L’abuso di diritto» in Rivista di diritto civile; núm.
15 (1923), 105-128, 209-352 i 417-457 [Reedició anastàtica: in
L’abuso di diritto. «Aemulatio»; Padova, 1979, 49-52].
SAALSCHÜTZ, J.L., Das Mosaische Recht nebst den vervollständigenden thalmudisch-rabbinischen Bestimmungen. Für Bibelforscher,
Juristen und Staatsmänner; Berlin, 18532 [Reedició anastàtica:
Walluf bei Wiesbaden, 1974, II].
SALERNO, Francesco, «Aqua pluvia ed opus manu factum» in Labeo.
Rassegna di diritto romano; núm. 27 (1981), 218-241.
SALIOU, Catherine, «Iura quoque nota habeat oportet ... Une autre
façon de traiter de l’architecture: l’écrit de Julien d’Ascalon» in Le
projet de Vitruve. Objet, destinataires et réception du «De architectura». Actes du colloque international organisé par l’École
française de Rome, l’Institut de recherche sur l’architecture antique du CNRS et la Scuola normale superiore de Pise (Rome, 2627 mars 1993); Roma, 1994, 213-229.
SALIOU, Catherine, «Julien d’Ascalon ?» in The Journal of Hellenic Studies; núm. 115 (1995), 168-171.
SALIOU, Catherine, Le traité d’urbanisme de Julien d’Ascalon. Droit et
architecture en Palestine au VIe siècle; Paris, 1996.
SALIOU, Catherine, «Le traité de droit urbain de Julien d’Ascalon coutumier et codification» in LÉVY, Edmond (ed.), La codification des
lois dans l’Antiquité. Actes du Colloque de Strasbourg (27-29
novembre 1997). Edités par ...; París, 2000, 293-313.
SALVADOR CODERCH, Pablo, «El Derecho civil de Cataluña. Comentario al nuevo artículo 10. de la Compilación catalana» in Revista
Jurídica de Cataluña; núm. 83-4 (1984), 793-859 [= in La Compi-
258
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
lación y su historia. Estudios sobre la codificación y la interpretación de las leyes; Barcelona, 1985, 315-389].
SALVIANI, «Timothei ad ecclesiam libri IIII» in Monumenta Germaniae
Historica. I. Auctorum antiquissimorum. 1. Salviani presbyteri
Massiliensis libri qui supersunt. Recensuit Carolus HALM; Berlin,
1877 [Reedició anastàtica: München, 1978].
SARGENTI, Manlio, «Sulla responsabilità per danni nei rapporti di vicinanza» in Studi in onore di Pietro De Francisci; Milano, 1956, III,
349-371.
SCHELTEMA, H.J., «De antiquae iurisprudentiae reliquiis in libris
byzantinis oblectamentum» in Tijdschrift voor Rechtsgeschiedenis;
núm. 17 (1941), 412-456.
SCHELTEMA, H.J., «The nomoi of Iulianus of Ascalon» in Symbolae ad
Jus et Historiam antiquitatis pertinentes Julio Christiano van Oven
dedicatae; Leiden, 1946, 349-360.
SCHELTEMA, H.J., «Byzantine Law» in J.M. HUSSEY (ed.), The Cambridge Medieval History. IV. The Byzantine Empire. 2. Government, Church and Civilisation; Cambridge, 1967, 55-77.
SCHILBACH, Erich, Byzantinisches Handbuch. IV. Byzantinische Metrologie; München, 1970.
SCIALOJA, Vittorio, «Aemulatio» in Enciclopedia Giuridica Italiana.
Esposizione ordinata e completa dello stato e degli ultimi progressi della scienza, della legislazione e della giurisprudenza. Sotto la
direzione di Pasquale Stanislao MANCINI; Milano, 1892, I.2.1,
426a-452a [= in Studi giuridici; Roma, 1932, III.1, 216 i ss., 219 i
ss. i 239 i ss.].
SCIALOJA, Vittorio, Teoria della proprietà in diritto romano; Roma, 1928, I.
SCOBIE, Alex, «Slums, Sanitation and Mortality in the Roman World»
in Klio. Beiträge zur Alten Geschichte; núm. 68,2 (1986), 399-433.
SCURATI-MANZONI, Pietro, L’architettura romana. Dalle origini a Giustiniano; Milano, 1991.
SENECA, Lucius Annaeus, «De clementia» in Moral Essays. I. De providentia. De constantia. De ira. De clementia. With an english translation by John W. BASORE; Cambridge-London, 1928, 356-449.
SERRA, Rafael, Arquitectura y climas; Barcelona, 1999.
JAUME RIBALTA I HARO
259
SERVICE, Elman R., Los orígenes del Estado y de la civilización. El proceso de la evolución cultural. Versión española de Mari-Carmen
Ruiz de Elvira Hidalgo; Madrid, 1984 (orig. 1975).
SETTON, Kenneth M., Los catalanes en Grecia. Traducción de Juan
Godo; Barcelona, 1975.
SILVEIRA MARCHI, Eduardo C., «La proprietà per piani nel diritto romano» in Index. Quaderni camerti di studi romanistici. Omaggio a
Francesco de Martino; núm. 18 (1990), 265-274.
SILVEIRA MARCHI, Eduardo C., A Propriedade Horizontal no Direito
Romano; Sâo Paulo, 1995.
SIMSHÄUSER, Wilhelm, «Sozialbindungen des spätrepublikanisch-klassischen römischen Privateigentums» in Europäisches Rechtsdenken in Geschichte und Gegenwart. Festschrift für Helmut Coing
zum 70. Geburtstag; München, 1982, I, 329-361.
SIMSHÄUSER, Wilhelm, «Sozialbindungen des Eigentums im römischen
Bauwesen der späteren Kaiserzeit» in Sodalitas. Scritti in onore di
Antonio Guarino; Napoli, 1984, IV, 1793-1814.
SITZIA, Francesco, Ricerche in tema di ‘actio aquae pluviae arcendae’.
Dalle XII Tavole all’epoca classica; Milano, 1977.
SITZIA, Francesco, Le Rhopai; Napoli, 1984.
SITZIA, Francesco, «Scolo delle acque. a) Storia» in Enciclopedia del
Diritto; Milano, 1989, XLI, 750a-753a.
SJOBERG, Gideon, Le città dei padri. Re, pastori, ladri e prostitute nelle
civiltà preindustriali. Traduzione dall’americano di Guido Viale;
Milano, 1980 (orig. 1960).
SOLAZZI, Siro, Specie ed estinzione delle servitù prediali; Napoli, 1948.
SOLIDORO MARUOTTI, Laura, Studi sull’abbandono degli immobili nel
diritto romano. Storici. Giuristi. Imperatori; Napoli, 1989.
SOMMELLA, Paolo, Italia antica. L’urbanistica romana; Roma, 1988.
SOMMELLA, Paolo; MIGLIORATI, Luisa, «Il segno urbano» in Arnaldo
MOMIGLIANO et Aldo SCHIAVONE (dirs.), Storia di Roma. II. L’impero mediterraneo. 2. I principi e il mondo; Torino, 1991, 287-309.
SOMMELLA, Paolo, «Piani regolatori e programmazione urbanistica a
Roma tra la fine della Repubblica e la prima età imperiale» in Actes
260
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. La ciutat
en el món romà. I. Ponències; Tarragona, 1994, 363-369.
SPANGENBERG, «Einige Bemerkungen über das Nachbarrecht» in
Archiv für die civilistische Praxis; núm. 9 (1826), 265-272.
SPARTIANUS, Aelius, «De vita Hadriani» in The scriptores Historiae
Augustae. With an english translation by David MAGIE; CambridgeLondon, 1921, I.
SPICQ, C., «Notes de lexicographie philosophique médiévale. Dominium, possessio, proprietas chez S. Thomas et chez les juristes
romains» in Revue des sciences philosophiques et théologiques;
núm. 18 (1929), 269-281.
SPICQ, C., «La notion analogique de dominium et le droit de propriété»
in Revue des sciences philosophiques et théologiques; núm. 20
(1931), 52-76.
STECKNER, Cornelius, «Baurecht und Bauordnung. Architektur, Staatsmedizin und Umwelt bei Vitruv» in Vitruv-Kolloquium des deutschen Archäologen; Darmstadt, 1984, 259-278.
STOCKMEIER, Peter, «Edad Antigua» in LENZENWEGER, Josef et alii
(dirs.), Historia de la Iglesia católica. Versión castellana de Abelardo Martínez de Lapera; Barcelona, 1989 (orig. 1986).
STRABON, Géographie. Livres V et VI. Texte établi et traduit par François LASSERRE; Paris, 1967, III.
SUETONIUS TRANQUILLUS, Caius, «Divus Augustus» in De vita Caesarum. With an english translation by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1913, I, 122-287.
SUETONIUS TRANQUILLUS, Caius, «Divus Claudius» in De vita Caesarum. With an english translation by J.C. ROLFE; Cambridge-London, 1914, II, 2-83.
SUETONIUS TRANQUILLUS, Caius, «Divus Vespasianus» in De vita Caesarum. With an english translation by J.C. ROLFE; CambridgeLondon, 1914, II, 280-320.
SYMMACHI, Q. Aurelii, «Epistulae» in Monumenta Germaniae Historica. Auctores antiquissimi. VI.1. Q. Aurelii Symmachi quae supersunt. Edidit Otto SEECK; Berlin, 1883 [Reedició anastàtica: München, 1984].
JAUME RIBALTA I HARO
261
SYMMAQUE, Lettres. III. Livres VI-VIII. Texte établi, traduit et commenté par Jean-Pierre CALLU; Paris, 1995.
TACITUS , Cornelius, «Annales» in Historiarum. With an english
translation by Clifford H. moore. Annales. Libri XIII-XVI. With
an english translation by John JACKSON; Cambridge-London,
1937, IV.
Thesaurus Linguae Latinae; Lipsiae, 1900-1906, II.
Thesaurus Linguae Latinae; Lipsiae, 1934-1964, VII.1.
THULIN, Carolus, Corpus Agrimensorum Romanorum recensuit ... I.1.
Opuscula Agrimensorum Veterum; Lipsiae, 1913.
TOMULESCU, Constantin St., «Sur la loi Scribonia de usucapione servitutium» in Revue Internationale des Droits de l’Antiquité; núm. 17
(1970), 329-343.
TORELLI, Mario, «Archaic Rome between Latium and Etruria» in F.W.
WALBANK, A.E. ASTIN, M.W. FREDERIKSEN et R.M. OGILVIE
(eds.), The Cambridge Ancient History. VII.2. The Rise of Rome to
220 B.C.; Cambridge, 19892, 30-51.
TORELLI, Mario, Historia de los etruscos. Traducción castellana de
Teófilo de Lozoya; Barcelona, 1996 (orig. 19903).
TURSI, Antonio D., «Propiedad privada en Juan de París» in Margarita
COSTA et Esteban MIZRAHI (comp.), Teorías filosóficas de la propiedad; Buenos Aires, 1997, 33-37.
URTEAGA, Luis, «Miseria, miasmas y microbios. Las topografías médicas y el estudio del medio ambiente en el siglo XIX» in GeoCrítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana; núm. 29 (septiembre 1980), 5-50.
VACCA, Letizia, Ricerche in tema di «actio vi bonorum raptorum»;
Milano, 1972.
VACCA, Letizia, «Usucapione. a) Diritto romano» in Enciclopedia del
Diritto; Milano, 1992, XLV, 989b-1022a.
VACCA, Letizia, «Il delitto di rapina» in Javier PARICIO (coord.), Derecho romano de obligaciones. Homenaje al profesor José Luis
Murga Gener; Madrid, 1994, 887-901.
VALDITARA, Giuseppe, «Damnum iniuria datum» in Javier PARICIO
(coord.), Derecho romano de obligaciones. Homenaje al profesor
262
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
José Luis Murga Gener; Madrid, 1994, 825-885 [= Giuseppe VALDITARA, Damnum iniuria datum; Torino, 1996].
VALERII Maximi, Factorum et dictorum memorabilium libri novem cum
Iulii Paridis et Ianuarii Nepotiani epitomis. Iterum recensuit Carolus KEMPF; Stutgardiae, 1888 [Reedició anastàtica: Stuttgart, 1966].
VALERIOLA, Tomás, Idea general de la policía ó Tratado de policía;
Valencia, 1798-1805 [Reedició amb presentació de Luis Jordana de
Pozas: Madrid, 1977].
VALLS I TABERNER, Ferran, «Els antics privilegis de Girona i altres fonts
documentals de la compilació consuetudinària gironina de Tomàs
Mieres» in Estudis Universitaris Catalans; núm. 13 (1928), 171-217.
VALLS I TABERNER, Ferran, «Les consuetuds i franqueses de Barcelona
de 1284 o Recognoverunt Proceres» in Obras selectas. II. Estudios
histórico-jurídicos; Madrid-Barcelona, 1954, 135-141.
VAN DER WAL, N., Manuale Novellarum Justiniani. Aperçu systématique
du contenu des Novelles de Justinien; Groningen-Amsterdam, 1964.
VAN DER WAL, N.; LOKIN, J.H.A., Historiae iuris graeco-romani delineatio. Les sources du droit byzantin de 300 à 1453; Groningen, 1985.
VARRÓ, M. Terenci, Del camp. Text revisat i traducció de Salvador
GALMÉS; Barcelona, 1928.
VARRÓN, De lingua latina. Edición bilingüe. Introducción, traducción
y notas de Manuel-Antonio MARCOS CASQUERO; Barcelona-Madrid, 1990.
VILA, Soledad, La ciudad de Eiximenis. Un proyecto teórico de urbanismo en el siglo XIV; València, 1984, 97-104.
VITRUVIUS, De architectura. Edited from the Harleian manuscript
2767 and translated into english by Frank GRANGER; CambridgeLondon, 1931.
VITRUVIO POLIÓN, Marco, Los diez libros de Arquitectura. Traducción
y comentarios por José Ortiz y Sanz; Madrid, 1987.
VITRUVIO POLIÓN, Marco Lucio, Los diez libros de Arquitectura. Versión española de José Luis Oliver Domingo; Madrid, 1995.
VIVES Y CEBRIÁ, Pedro Nolasco, Traducción al castellano de los Usages y demás derechos de Cataluña, que no están derogados ó no
JAUME RIBALTA I HARO
263
son notoriamente inútiles, con indicacion del contenido de estos y
de las disposiciones por las que han venido á serlo, ilustrada con
notas sacadas de los mas clásicos autores del Principado; MadridBarcelona, 18632, IV [Reedició anastàtica amb «Estudi introductori de Joan EGEA I FERNÁNDEZ»: Barcelona, 1989, II].
VOIGT, Moritz, «Über den Bestand und die historische Entwickelung
der Servituten und Servitutenklagen während der römischen Republik» in Berichte über die Verhandlungen der königlich sächsischen Gesellschaft der Wissenschaften zu Leipzig. Philologischhistorische Classe; núm. 26 (1874), 159-227.
VOIGT, Moritz, «Die römischen Baugesetze» in Berichte über die Verhandlungen der königlich sächsischen Gesellschaft der Wissenschaften zu Leipzig. Philologisch-historische Klasse; núm. 55
(1903), 175-198.
VOLTERRA, Edoardo, «Senatus consulta» in Novissimo Digesto Italiano;
Torino, 1969, XVI, 1047a-1078b.
VRANKEN, Martin, Fundamentals of European Civil Law and Impact of
the European Community; Sydney, 1997.
WALDE, A.; HOFMANN, J.B., Lateinisches etymologisches Wörterbuch;
Heidelberg, 19825, I.
WARTBURG, Walther von, Französisches Etymologisches Wörterbuch.
Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes; Tübingen,
1948, I.
WATSON, Alan, The Law of Persons in the Later Roman Republic;
Oxford, 1967.
WATSON, Alan, The Law of Property in the Later Roman Republic;
Oxford, 1968 [Reedició anastàtica: Aalen, 1984].
WATSON, Alan, «Tignum iunctum, the XII Tables and a Lost Word» in Revue
Internationale des Droits de l’Antiquité; núm. 21 (1974), 337-342.
WATSON, Alan, Rome of the XII Tables. Persons and Property; Princeton, 1975.
WENGER, Leopold, Die Quellen des römischen Rechts; Wien, 1953.
WERENBERG, W., «Über die Collision der Rechte verschiedener Grundeigenthümer» in Jahrbüchern für die Dogmatik des heutigen
römischen und deutschen Privatrechts; núm. 6 (1862), 1-80.
264
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
WESENBERG, Gerhard; WESENER, Gunter, Historia del derecho privado moderno en Alemania y en Europa. Traducción de José Javier
de los Mozos Touya; Valladolid, 1998 (orig. 19854; 19541).
WESTERMANN, Harry, Sachenrecht. Ein Lehrbuch; Karlsruhe, 19665.
WILSON, Nigel Guy, Scholars of Byzantium; Baltimore, 1983.
WITTFOGEL, Karl A., Despotismo oriental. Estudio comparativo del
poder totalitario. Traducción española de Francisco Presedo;
Madrid, 1966 (orig. 1963).
WOLF, Ernst, Lehrbuch des Sachenrechts; Köln-Bonn-Berlin-München, 19792.
WOLFF, Hans Julius, «Zur frühnachklassischen Kommentierung der
Klassikerschriften» in Iura. Rivista internazionale di diritto romano e antico; núm. 3 (1952), 132-141.
WOLFF, Martin, Tratado de derecho civil. III. Derecho de cosas. 1.
Posesión. Derecho inmobiliario. Propiedad. por Ludwig ENNECCERUS, Theodor KIPP y .... Traducción de la 32a edición alemana
con estudios de comparación y adaptación a la legislación y jurisprudencia españolas por Blas PÉREZ GONZÁLEZ y José ALGUER;
Barcelona, 1944.
YAVETZ, Z., «The Living Conditions of the Urban Plebs in Republican
Rome» in Latomus. Revue d’études latines; núm. 17 (1958), 500-517.
ZACHARIÄ VON LINGENTHAL, Karl Eduard, Geschichte des griechischrömischen Rechts; Berlin, 18923 [Reedició anastàtica: Aalen, 1955].
ZACHARIAE, Carolus Eduardus, !;+5)?I!. III. Theodori scholastici
breviarium novellarum, collectio regularum iuris ex institutionibus, fragmenta breviarii codicis a Stephano antecessore compositi, appendix Eclogae, fragmenta epitomae novellarum graecae ab
anonymo sive Iuliano confectae, fragmenta novellarum ex variorum commentariis, edicta praefectorum praetorio. Edidit, prolegomenis, versione latina et adnotationibus illustravit, indicibus
instruxit ...; Leipzig, 1843 [Reedició anastàtica: Aalen, 1969].
ZANINI, Enrico, «Costantinopoli. Urbanistica e architettura» in Enciclopedia dell’Arte medievale; Roma, 1994, V, 381a-401a.
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. I. Novellae et Aureae
Bullae Imperatorum post Justinianum. Ex editione C.E. ZACHARIAE
A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962].
JAUME RIBALTA I HARO
265
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. II. Leges imperatorum
isaurorum et macedonum. Ecloga legum. Leges rusticae, militares, navales. Prochiron. Epanagoge legis. Leonis Sapientis liber
Praefecti; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962].
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. III. Theophili antecessoris Institutiones. Libellus de temporibus ac dilationibus. Tractatus
de peculiis. De actionibus; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica:
Aalen, 1962].
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. IV. Practica ex actis Eustathii romani. Epitome legum. Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962].
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. V. Synopsis Basilicorum.
Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962].
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. VI. Ecloga privata aucta.
Epanagoge aucta. Ecloga ad Prochiron mutata. Synopsis minor.
Ex editione C.E. ZACHARIAE A LINGENTHAL; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962].
ZEPI, J.; ZEPI, P. (eds.), Jus Graecoromanum. VII. Prochiron auctum.
Meditatio de nudis pactis. Michaelis Pselli synopsis legum.
Michaelis Attaliotae opus de jure. XXVI decisiones Demetrii chomatiani; Atenes, 1931 [Reedició anastàtica: Aalen, 1962].
ZWEIGERT, Konrad; KÖTZ, Heinz, Einführung in die Rechtsvergleichung auf dem Gebiete des Privatrechts; Tübingen, 19963.
VII. ÍNDEXS
VII.1. Índex d’autors citats
El número indica la pàgina on es cita l’autor.
A
ADAM, J-P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40, 44, 227
AGRAMONT, J. D’ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .175, 227
AGUILÓ Y FUSTÉR, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36, 227
ALCOVER, A.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .129, 132, 227
ALONSO PÉREZ, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20, 227
AMBROSII . . . . . . . . . . . . . . . . .189, 190, 192, 193, 196, 197, 218, 227
AMELANG, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .180, 228
AMELOTTI, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 228
AMMIANUS MARCELLINUS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67, 70, 228
ANNAS, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .211, 228
ARCHI, G.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .149, 228
ARIAS BONET, J.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 228
ARISTOTLE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 156, 228
ARROYO I AMAYUELAS, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186, 228
ASTUTI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 145, 173, 224, 228
AUGUSTINI, A. . . . . . . . . .191, 192, 194, 195, 206, 219, 220, 228, 229
AURELII VICTORIS, S. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60, 229
B
BADOSA COLL, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21, 245
BART, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183, 229
BARTOSE4 K, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .173, 229
BASSEGODA Y MUSTÉ, P.J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33, 36, 229
BASSOLS DE CLIMENT, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132, 240
BASTARDAS, I. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132, 240
BATLLE, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 229
BAVIERA, G. . . . . . . . . . . . . .17, 18, 58, 69, 92, 94, 123, 188, 229, 246
BECK, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .188, 230
BETRÁN MOYA, J.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 176, 181, 230
BIENER, F.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86, 87, 230
268
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
BIONDI, B. . . . . . . . . . . . . .73, 149, 156, 169, 188, 211, 213, 222, 230
BISCARDI, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .161, 164, 230
BLECHER, M.D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .224, 230
BLUHME, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69, 232
BLUME, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 231
BOËTHIUS, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 231
BONFANTE, P. . .17, 41, 46, 48, 49, 50, 51, 52, 53, 55, 56, 58, 59, 60, 63,
67, 68, 72, 73, 83, 86, 116, 147, 150, 153, 161, 173, 188, 198, 222, 231
BONINI, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .83, 88, 231
BORMANN, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 235
BOSCH, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38, 231
BRANCA, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .139, 147, 231
BRANCÓS NÚÑEZ, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186, 231
BRASIELLO, U. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .138, 188, 232
BRÉHIER, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30, 65, 81, 232
BROCÁ Y MONTAGUT, G.M. DE . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34, 36, 37, 232
BROTHERS, A.J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45, 232
BURCKHARD, U. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .147, 148, 232
BUSATTI, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183, 232
C
CABANACH, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37, 232
CADAFALCH, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36, 233
CAMERON, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73, 233
CANCERIUS, I. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37, 233
CAPOCCI, V. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73, 169, 233
CAPOGROSSI COLOGNESI, L. . . . . . .43, 44, 47, 61, 148, 149, 158, 233
CARCOPINO, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45, 233
CARRASCO PERERA, Á. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20, 233
CASSIODORI SENATORIS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32, 233
CASTRENSIS, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .224, 252
CASTRESANA, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 233
CAVANNA, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98, 233
CAYRÉ, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .220, 234
CERATI, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65, 234
CICERONIS, M.T. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41, 42, 149, 210, 211, 234
CODINI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198, 234
COHEN, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 235
COLEMAN, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .189, 235
JAUME RIBALTA I HARO
269
COLUNGA, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .208, 230
CORBIN, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .179, 180, 235
CORDERO LOBATO, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20, 233
CORNELL, T.J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41, 46, 235
COROMINES, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132, 235
D
DANÉS I TORRAS, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37, 236
DAWSON, J.P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183, 236
DELAMARE, N. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .177, 178, 236
DERINE, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .146, 236
DESGODETS, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183, 236
DESPUIG, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34, 35, 236
DESSAU, H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 236
DÍAZ BRITO, F.J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20, 236
DILKE, O.A.W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 236
DIÓSDI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 148, 236
DIRKSEN, H.E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73, 237
DOU Y DE BASSÓLS, R.L. DE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37, 237
DU CANGE, C. DU FRESNE DOMINUS . . . . . . . . . .71, 81, 131, 132, 237
E
EGEA FERNÀNDEZ, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21, 36, 38, 237, 263
EHRARD, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .180, 237
EIXIMENIS, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .208, 237
ERNOUT, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 111, 112, 130, 237
ESTEVA DE SAGRERA, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .181, 238
ETIENNE, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .131, 237
EVANS, D.B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .89, 238
F
FABRA, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .129, 238
FAUS SEVILLA, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 247
FEENSTRA, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 238
FERNÁNDEZ VEGA, P.Á. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61, 69, 76, 131, 238
FERRINI, C. . . . . . . . . . .27, 91, 92, 101, 102, 123, 124, 238, 244, 246
FESTI, S. P. . . . . . . . . . . . . .17, 40, 41, 47, 57, 111, 130, 131, 132, 238
270
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
FIGUEROLA PUJOL, I. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .181, 238
FISCHER, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 134, 238
FLACH, D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159, 238
FÖGEN, M.T. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30, 239
FONT RIUS, J.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35, 186, 239
FOSSIER, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 239
FRANCIOSI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .202, 239
FRESHFIELD, E.H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30, 239
FRIEDBERG, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .196, 239
FURLANI, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .123, 246
FUSTEL DE COULANGES, N.D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41, 239
G
GALENO, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .148, 239
GARCÍA BALLESTER, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .176, 182, 240, 247
GARCÍA DEL CORRAL, I.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97, 235
GARCÍA GOYENA, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183, 184, 240
GARCÍA SÁNCHEZ, J. . . . . . . . . . . . . . . . . .46, 133, 148, 173, 207, 240
GARCÍA Y BELLIDO, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .187, 240
GARCIA, H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35, 240
GARNSEY, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 240
GAUDEMET, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .188, 240
GAY ESCODA, J.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38, 237
GEIGER, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28, 33, 240
GLARE, P.G.W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130, 134, 252
GLÜCK, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .147, 232
GLYCAE, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198, 240
GOLDSTEIN, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 241
GÓMEZ ROYO, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .146, 207, 241
GONZÁLEZ BEILFUSS, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186, 228
GONZÁLEZ CARRASCO, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20, 233
GONZÁLEZ, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 241, 246, 250
GORDLEY, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19, 241
GRAY, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .188, 241
GROS, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 43, 46, 241
GROSSO, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .46, 116, 145, 148, 173, 241, 242
GRUPE, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 242
GUHL, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 40, 242
GUTIÉRREZ-MASSON, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49, 242
JAUME RIBALTA I HARO
271
H
HARMENOPULI, C. . . .17, 26, 29, 30, 32, 33, 75, 87, 90, 96, 98, 101,
242
HEDEMANN, J.W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .187, 242
HEERS, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 242
HEIMBACH, C.G.E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .95, 229
HEIMBACH, G.E. . .17, 26, 27, 30, 33, 74, 83, 86, 90, 91, 94, 95, 96,
97, 106, 107, 108, 109, 110, 111, 112, 113, 117, 118, 120, 121,
122, 123, 124, 125, 126, 150, 151, 212, 213, 215, 229, 242
HENZEN, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 235
HERLIHY, D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .180, 242
HERODIAN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159, 160, 243
HESSE, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137, 243
HEUMANN, H.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .134, 243
HEURGON, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 243
HILTON, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .180, 243
HINKER, H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47, 243
HIPPOCRATIS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .25, 143, 175, 243
HOFMANN, J.B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 111, 112, 130, 263
HOMO, L. . .17, 25, 41, 42, 45, 46, 48, 49, 50, 51, 52, 53, 55, 56, 57,
58, 59, 60, 62, 63, 65, 67, 68, 70, 71, 72, 73, 76, 79, 83, 243
HUELSEN, CH. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 235
HUGUENEY, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 245
HULTSCH, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28, 41, 243
HUMBERT, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41, 244
HUSCHKE, PH. E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 244
I
IGLESIA FERREIRÓS, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34, 244
IMBERT, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .169, 244
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127, 130, 244
IOANNIS CHRYSOSTOMI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .190, 244
ISIDORO DE SEVILLA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80, 196, 244
J
JAEGER, W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .210, 244
JHERING, R. VON . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137, 187, 244
272
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
JIMÉNEZ SALCEDO, M.C. . . . . . . . . .116, 134, 148, 153, 173, 207, 244
JUTGLAR, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 245
K
KADEN, E.H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .158, 245
KASER, M. . . . . . .46, 48, 51, 84, 116, 124, 145, 148, 150, 155, 156,
158, 159, 160, 161, 164, 188, 197, 199, 200, 201, 202, 203, 204,
218, 245
KLAPISCH-ZUBER, CH. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .180, 242
KODER, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29, 245
KONER, W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 40, 242
KÖTZ, H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98, 265
KROLL, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18, 86, 88, 235
KRUEGER, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .17, 18, 70, 74, 91, 234, 235, 249
KRUITHOF, R.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19, 246
KUEBLER, B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 244
KUNDEREWICZ, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .62, 245
L
LACHMANN, K. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 231
LAIN ENTRALGO, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .176, 210, 245
LANATA, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .87, 245
LATTES, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .170, 182, 245
LAUROBA LACASA, M.E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21, 245
LAVEDAN, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 245
LEBOURLIER, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .220, 245, 246
LEVY, E. . . . . .73, 74, 82, 84, 116, 145, 150, 154, 155, 158, 159, 160,
161, 164, 191, 197, 199, 200, 201, 214, 246
LÉVY, ED. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 257
LEWIS, A.D.E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 246
LIDDELL, H.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130, 246
LIMPENS, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19, 246
LIVI, TITI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 246
LLUCH, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .177, 179, 246, 247
LOISEL, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .169, 170, 247
LOKIN, J.H.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .92, 262
LONGO, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .172, 247
LÓPEZ PAZ, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 247
JAUME RIBALTA I HARO
273
LÓPEZ PIÑERO, J.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 247
LUGLI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 247
LUKAC, M.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .189, 247
LUMPE, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 248
M
MAASSEN, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .89, 248
MACCORMACK, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 248
MACMULLEN, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .66, 248
MAIER, F.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73, 248
MALUQUER VILADOT, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36, 248
MANGAS, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 248
MARCHI, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .214, 248
MARCOS POUS, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 248
MARTIN, O. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .170, 248
MARTIN, S.D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .44, 248
MARTINO, F. DE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65, 135, 159, 164, 248, 249
MASI, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 249
MAU . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130, 249
MAY, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 249
MAZZARINO, S. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .62, 249
MCKAY, A.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 40, 45, 131, 249
MEIJERS, E.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .146, 224, 249
MEILLET, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 111, 112, 130, 237
MEINERTZHAGEN-LIMPENS, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19, 246
MELILLO, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47, 249
MELON INFANTE, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185, 249
MERKEL, I. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69, 232
MEYER, P.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18, 234
MIGLIORATI, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 259
MINIERI, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47, 249
MOLL, F. DE B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .129, 132, 227
MOMMSEN, TH. . . . . . . . . . . . . . . . . .17, 18, 48, 69, 70, 234, 235, 249
MONCEAUX, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 40, 131, 249
MONIER, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159, 160, 250
MONLAU, P.F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 245
MORTREUIL, J.A.B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30, 75, 87, 250
MURGA GENER, J.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 51, 52, 65, 250
MUSUMECI, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47, 250
274
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
N
NALLINO, C.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .124, 250
NICOLE, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29, 32, 100, 251
NICOLINI, U. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .170, 182, 223, 224, 251
NIERMEYER, J.F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132, 251
O
OLIBANI, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33, 34, 251
OLIVER I RODRÍGUEZ, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37, 251
ORS, Á. D’ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 84, 150, 251
ORS, J. D’ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48, 251
ORTI GOST, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33, 251
OVEN, J.C. VAN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .116, 252
OZOUF, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .179, 180, 252
P
PACHECO, F.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .44, 252
PALAU Y DULCET, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36, 252
PALMA, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 42, 46, 146, 173, 252
PANIAGUA, J.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .176, 252
PAOLI, U.E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 252
PARA MARTIN, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185, 252
PATAULT, A.-M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41, 47, 170, 183, 252
PELLA Y FORGAS, J. . . . . . . . . . . . . . . . .33, 35, 36, 127, 130, 131, 253
PELLATI, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 253
PEROZZI, S. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .145, 253
PERTILE, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132, 170, 182, 253
PESET, J.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .181, 253
PESET, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .181, 253
PEZZANA, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159, 253
PHILLIPS, E.J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 253
PICCINELLI, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .223, 253
PIELER, P.E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28, 30, 95, 253
PLESCIA, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .134, 146, 253, 254
PLINII CAECILII SECUNDI, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130, 254
PLINII SECUNDI, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 45, 254
POHLENZ, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .211, 254
JAUME RIBALTA I HARO
275
PÓLAY, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .213, 254
PONS GURI, J.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38, 127, 254
PORTO, A. DI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .136, 254
POTHIER, R.-J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .170, 254
POUNDS, N.J.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 254
PREGER, TH. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198, 236
PRINGSHEIM, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .219, 254
PUENTE OJEA, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .210, 211, 254, 255
R
RAINER, J.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 116, 134, 187, 255
RANOUIL, P.CH. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .148, 255
RATTI, U. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .214, 255
REINHARD . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137, 255
REULOS, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .169, 255
REUSS, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .89, 255
RIBALTA I HARO, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21, 180, 187, 255
RICCOBONO, S. JR. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .145, 173, 256
RICCOBONO, S. . . . . . .18, 27, 47, 48, 49, 50, 56, 91, 92, 93, 116, 145,
147, 159, 173, 188, 211, 217, 256
RICHTER, A.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .196, 239
RICHTHOFEN, K. VON . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69, 232
RIU, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33, 256
RODGER, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .91, 133, 147, 148, 149, 256
RODRÍGUEZ ÁLVAREZ, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .202, 256
ROMÀ I ROSSELL, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .179, 247
ROSENAU, H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .187, 256
ROSSELL, J.F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .176, 257
ROSSI, I.B. DE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 235
ROTONDI, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203, 257
ROTONDI, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84, 145, 172, 173, 222, 223, 257
RUDORFF, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 231
S
SAALSCHÜTZ, J.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 257
SALARICH, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .182, 245
SALERNO, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .146, 158, 207, 257
SALIOU, C. . .18, 25, 28, 29, 31, 33, 92, 100, 101, 102, 106, 107, 108,
276
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
109, 110, 111, 112, 113, 117, 118, 120, 121, 122, 123, 124, 125,
126, 150, 151, 152, 153, 155, 182, 212, 213, 257
SALVADOR CODERCH, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186, 257
SALVIANI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .190, 191, 193, 194, 258
SARGENTI, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .139, 258
SCHELTEMA, H.J. . .28, 74, 75, 91, 92, 93, 94, 100, 120, 124, 152, 258
SCHILBACH, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28, 258
SCHOELL, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18, 86, 88, 235
SCIALOJA, V. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 47, 173, 222, 223, 258
SCOBIE, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61, 258
SCOTT, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130, 246
SCURATI-MANZONI, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 44, 258
SECKEL, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 244
SENECA, L.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205, 258
SERRA, R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .209, 258
SERVICE, E.R. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .157, 259
SETTON, K.M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .168, 259
SILVEIRA MARCHI, E.C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .124, 259
SIMSHÄUSER, W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .158, 259
SITZIA, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 146, 259
SJOBERG, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 259
SOLAZZI, S. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .147, 259
SOLIDORO MARUOTTI, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .161, 259
SOMMELLA, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42, 43, 259
SPANGENBERG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137, 260
SPARTIANUS, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .52, 203, 260
SPICQ, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .189, 260
STECKNER, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 260
STOCKMEIER, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .89, 260
STRABON . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .59, 260
SUETONII TRANQUILLI, C. . . . . . . . . . . . . . . .53, 56, 59, 203, 206, 260
SYMMACHI, Q.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .70, 71, 72, 260, 261
T
TACITUS, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 59, 60, 72, 76, 261
THULIN, C. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26, 261
TOMULESCU, C.ST. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .46, 261
TORELLI, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41, 261
TURRADO, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .208, 230
JAUME RIBALTA I HARO
277
TURSI, A.D. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .189, 261
TURULL I RUBINAT, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .180, 255
U
URTEAGA, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .181, 261
V
VACCA, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84, 155, 261
VALDITARA, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .138, 139, 261, 262
VALERII MAXIMI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58, 262
VALERIOLA, T. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .177, 178, 262
VALLS I TABERNER, F. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37, 38, 262
VAN DER WAL, N. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84, 89, 92, 262
VARRÓ, M.T. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41, 113, 262
VILA, S. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .174, 262
VITRUVII POLLIONIS, M. . .25, 26, 31, 42, 45, 130, 131, 132, 175, 262
VIVES Y CEBRIÁ, P.N. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36, 262
VOIGT, M. . . .18, 41, 42, 45, 48, 49, 50, 52, 53, 55, 56, 57, 58, 59, 60,
62, 63, 67, 68, 71, 73, 83, 263
VOLTERRA, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 263
VRANKEN, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98, 263
W
WALDE, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39, 111, 112, 130, 263
WARD-PERKINS, J.B. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 231
WARTBURG, W. VON . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132, 263
WATSON, A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41, 47, 116, 147, 202, 263
WENGER, L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28, 95, 263
WERENBERG, W. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137, 263
WESENBERG, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98, 264
WESENER, G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98, 264
WESTERMANN, H. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .187, 264
WILSON, N.G. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32, 264
WITTFOGEL, K.A. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .157, 264
WOLF, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .187, 264
WOLFF, H.J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .135, 264
WOLFF, M. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186, 264
278
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Y
YAVETZ, Z. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61, 264
Z
ZACHARIÄ VON LINGENTHAL, K.E. . .30, 75, 83, 84, 86, 87, 88, 91,
95, 96, 97, 102, 264, 265
ZANINI, E. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81, 264
ZEPI, J. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29, 95, 96, 97, 102, 264, 265
ZEPI, P. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29, 95, 96, 97, 102, 264, 265
ZWEIGERT, K. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98, 265
JAUME RIBALTA I HARO
279
VII.2. Índex de les fonts citades
El número indica la pàgina on es cita la font.
A. FONTS JURÍDIQUES
A.a. Fonts jurídiques prejustinianees
1. Codex Euricianus
CE. 308,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .150
CE. 323 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .150
2. Codex Gregorianus
CG. 3,6,2 [Philip. A et Philip. C. 244 vel 245] . . . . . . . . . . .57, 58
3. Collatio legum Mosaicarum et Romanarum
Coll. 1,3,2 [Ulp. 7 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
Coll. 3,2,1 [Paul. 5 sent.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
Coll. 3,3,1-3 [Ulp. 8 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .204
Coll. 3,3,4 [Ulp. 8 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
Coll. 3,3,5-6 [Ulp. 8 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .204
Coll. 12,7,8 [Ulp. 18 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .138
4. Codex Theodosianus
CTh. 4,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69, 72, 74, 75
CTh. 5,11,11 [<Grat. Valent. et Theo.> 386] . . . . . . . . . . . . . .160
CTh. 5,11,12 [Val. Theo. et Arc. 388-392] . . . . . . . . . . . . . . . .160
CTh. 7,18,4,1 [Grat. Valent. et Theo. 380] . . . . . . . . . . . . . . . .201
CTh. 9,9,1,pr. [Const. 326] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CTh. 9,21,2,1 [Const. 321] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CTh. 9,24,1,4 [Const. 320] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CTh. 11,15,2 [Grat. Valent. et Theo. 384] . . . . . . . . . . . . . . . .199
CTh. 13,5,20 [Valent. Theo. et Arc. 392] . . . . . . . . . . . . . . . . .162
CTh. 13,6,2 [Valent. et Val. 365] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .164
CTh. 13,6,4 [Valent. et Val. 367] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .163, 164
CTh. 13,6,5 [Valent. et Val. 367] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .162
CTh. 13,6,6 [Valent. Val. et Grat. 372] . . . . . . . . . . . . . .162, 163
CTh. 13,6,7,pr. [Valent. Val. et Grat. 375] . . . . . . . . . . . .162, 163
CTh. 13,6,8 [Arc. et Hon. 399] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .162, 163
CTh. 13,6,9 [Hon. et Theo. 417] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .162
280
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
CTh. 14,3,1 [Const. 319] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .163
CTh. 14,3,3 [Valent. et Val. 364] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .163
CTh. 14,3,13 [Valent. Val. et Grat. 369] . . . . . . . . . . . . . . . . .163
CTh. 14,4,5 [Valent. Theo. et Arc. 389] . . . . . . . . . . . . . . . . . .162
CTh. 14,4,8,2 [Arc. et Hon. 408] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .163
CTh. 14,15,3 [Arc. et Hon. 397] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .199
CTh. 14,17,1 [Valent. et Val. 364] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65
CTh. 14,17,5 [Valent. et Val. 369] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65
CTh. 14,17,11 [Theo. Arc. et Hon. 393] . . . . . . . . . . . . . . . . . .66
CTh. 14,17,12 [Theo. Arc. et Hon. 393] . . . . . . . . . . . . . . . . . .66
CTh. 14,17,13 [Arc. et Hon. 396] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .66
CTh. 15,1,1 [Const. 357] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .62
CTh. 15,1,4 [Const. 326] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67, 68
CTh. 15,1,11 [Valent. et Val. 364] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63
CTh. 15,1,14 [Valent. et Val. 365] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63, 65
CTh. 15,1,22 [Grat. Valent. et Theo. 383] . . . . . . . . . . . . . . . . .63
CTh. 15,1,30 [Theo. Arc. et Hon. 393] . . . . . . . . . . . . . . . . . .197
CTh. 15,1,38 [Arc. et Hon. 398] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67, 71
CTh. 15,1,39 [Arc. et Hon. 398] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .71
CTh. 15,1,45 [Arc. et Hon. 406] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .71
CTh. 15,1,46 [Arc. et Hon. 406] . . . . . . . . . . . . . . .68, 70, 71, 72
CTh. 15,1,47 [Hon. et Theo. 409] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .68
CTh. 15,1,50 [Hon. et Theo. 412] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .197
CTh. 15,1,51 [Hon. et Theo. 413] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198
CTh. 15,1,53 [Theo. et Valent. 425] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198
CTh. 16,9,4 [Hon. et Theo. 417] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .201
5. Epitome Gai Institutionum
EG. 2,1,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .149
6. Gai Institutiones
GI. 1,53 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203, 204
GI. 2,15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74
GI. 2,27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74
GI. 2,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .140
GI. 2,73 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
GI. 2,76 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
GI. 3,213 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
JAUME RIBALTA I HARO
281
7. Interpretatio ad Codicem Gregoriani
Int. CG. 3,6,1 [Gord. 242] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58
8. Leges saeculares [= Librum iuris syro-romanum]
LSR. 98 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .123
LSR. 98,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .123
LSR. 98,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .124
LSR. 98,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .123
9. Novellae Maioriani
NM. 4,pr.-4 [Leo. et Maio. 458] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64
NM. 4,pr. [Leo. et Maio. 458] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64
NM. 4,1 [Leo. et Maio. 458] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64
NM. 4,2 [Leo. et Maio. 458] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64
NM. 4,3 [Leo. et Maio. 458] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64
10. Papiniani ex libris Questionum fragmentum
Papiniani ex libris Quaestionum fragmentum . . . . . . . . . . . . . .94
11. Pauli Sententiae
PS. 1,1a,29 [rest. ex D. 39,2,46,pr. (Paul. 1 sent.)] . . . . . . . . . .55
PS. 1,1a,30 [rest. ex D. 39,2,46,1 (Paul. 1 sent.)] . . . . . . . . . . .55
PS. 4,1,20 [rest. ex D. 32,21,2 (Paul. 4 sent.)] . . . . . . . . . . . . . .50
PS. 5,1a,6 [rest. ex D. 39,4,9,5 (Paul. 5 sent.)] . . . . . . . . . . . . .84
PS. 5,6,1b [rest. ex D. 43,9,2 (Paul. 5 sent.)] . . . . . . . . . . . . . . .54
PS. 5,23,6 [rest. ex Coll. 3,2,1 (Paul. 5 sent.)] . . . . . . . . . . . . .205
12. Scholia Sinaitica
Scholia Sinaitica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .91, 92
13. Lex XII Tabularum
XII Tab. 6,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47, 57
XII Tab. 7,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41
XII Tab. 7,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41
282
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
A.b. Fonts jurídiques justinianees
1. Appendix Constitutionum dispersarum (in Corporis CLXVIII
Novellarum appendices)
App. 1 [Iust. 540] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
2. Codex Justinianus
CJ. 1,1,8 [Iust. 533-534] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .89
CJ. 1,17,1,4.8-9 [Iust. 530] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94
CJ. 1,17,2,19 [Iust. 533] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .92
CJ. 1,17,2,21 [Iust. 533] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94
CJ. 1,23,2 [Zeno. 477] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84
CJ. 1,26,2 [Alex. 235] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
CJ. 3,1,16 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
CJ. 3,32,2 [Sev. et Ant. 213] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
CJ. 3,32,16 [Dio. et Max. 293] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58
CJ. 3,34,8 [Dio. et Max. 293] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 148, 224
CJ. 3,34,9 [Dio. et Max. 293] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 148
CJ. 3,34,14,1 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . .150, 153, 214, 215
CJ. 7,6,1,3 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
CJ. 7,13,2 [Const. 321] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CJ. 7,13,3 [Const. 320] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CJ. 7,13,4 [Grat. Valent. et Theo. 380] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .201
CJ. 7,31,1,5 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74
CJ. 7,33,12 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .120, 155
CJ. 7,33,12,4 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .92
CJ. 7,37,3,1a [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .201
CJ. 8,10,1 [Ant. et Ver. s.d.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60
CJ. 8,10,2 [Alex. 222] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 52, 53
CJ. 8,10,3 [Alex. 224] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53
CJ. 8,10,4 [Philip. A et Philip. C. 245] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
CJ. 8,10,5 [Dio. et Max. 290] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .56
CJ. 8,10,6 [Const. 321] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .62
CJ. 8,10,7 [Iul. 362-363] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63
CJ. 8,10,8 [Val. Grat. et Valent. 377] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63
CJ. 8,10,9 [Arc. Hon. et Theo. 406] . . . . . . . . . . . . .68, 70, 71, 72
CJ. 8,10,10 [Hon. et Theo. 420] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .71
CJ. 8,10,11 [Hon. et Theo. 423] . . . . . . . . . . . . .68, 69, 70, 72, 97
CJ. 8,10,12 [Zeno. 474-491] . .61, 72, 73, 75, 82, 93, 94, 169, 209
CJ. 8,10,12,pr. [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .77
JAUME RIBALTA I HARO
283
CJ. 8,10,12,1 [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .77
CJ. 8,10,12,1a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . .54, 73, 76, 77
CJ. 8,10,12,1a-b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . .77, 94, 96
CJ. 8,10,12,1b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73
CJ. 8,10,12,2 [Zeno. 474-491] . . . . . . .74, 75, 77, 79, 80, 96, 145
CJ. 8,10,12,2-2a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . .75, 153, 154
CJ. 8,10,12,2a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .77, 96
CJ. 8,10,12,2b [Zeno. 474-491] . . . . . . . .74, 75, 78, 96, 152, 154
CJ. 8,10,12,3 [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .78, 96
CJ. 8,10,12,3a-b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .78, 96
CJ. 8,10,12,4 [Zeno. 474-491] . . . .73, 74, 75, 76, 78, 79, 86, 87,
96, 221, 222
CJ. 8,10,12,4-4a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .83, 152
CJ. 8,10,12,4a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . .75, 80, 90, 96
CJ. 8,10,12,4a-b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75
CJ. 8,10,12,4b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . .73, 75, 78, 80, 96
CJ. 8,10,12,5 [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 97
CJ. 8,10,12,5-5b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80
CJ. 8,10,12,5a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
CJ. 8,10,12,5b-d [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
CJ. 8,10,12,5c [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80
CJ. 8,10,12,5d [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80
CJ. 8,10,12,5e [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80, 96
CJ. 8,10,12,6 [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80
CJ. 8,10,12,6-6b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
CJ. 8,10,12,6a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81
CJ. 8,10,12,6b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81
CJ. 8,10,12,6c [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81, 96
CJ. 8,10,12,7-7c [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81, 96
CJ. 8,10,12,8 [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .81
CJ. 8,10,12,9 [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .82, 96
CJ. 8,10,12,9a [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .82
CJ. 8,10,12,9b [Zeno. 474-491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .82
CJ. 8,10,13 [Iust. 531] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .82, 96, 209
CJ. 8,11(12),5 [Valent. et Val. 364] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63
CJ. 8,11(12),6 [Grat. Valent. et Theo. 383] . . . . . . . . . . . . . . . .63
CJ. 8,11(12),9 [Theo. Arc. et Hon. 393] . . . . . . . . . . . . . . . . . .197
CJ. 8,11(12),14 [Arc. et Hon. 398] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .71
CJ. 8,11(12),17 [Hon. et Theo. 409] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .68
CJ. 8,11(12),18 [Hon. et Theo. 413] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198
284
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
CJ. 8,11(12),20 [Theo. et Valent. 439] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69
CJ. 8,11(12),22 [Leo. 472] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65
CJ. 9,11,1,pr.-1 [Const. 326] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CJ. 9,24,1 [Const. 321] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .200
CJ. 9,35,11 [Zeno. 478] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .213
CJ. 10,23,3,3 [Leo. et Anthem. 468] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
CJ. 10,27,1 [Anast. 491] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .199
CJ. 10,27,2,pr.-5 [Anast. antea 505] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .199
CJ. 11,3,1 [Valent. et Val. 367] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .162
CJ. 11,3,2,pr.-1 [Valent. Val. et Grat. 375] . . . . . . . . . . . .162, 163
CJ. 11,3,3 [Arc. et Hon. 399] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .162, 163
CJ. 11,23,2 [Arc. et Hon. 397] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .199
CJ. 11,30(29),4 [Dio. et Max. S.d.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
CJ. 11,59(58),8 [Val. Theo. et Arc. 388-392] . . . . . . . . . . . . . .160
CJ. 11,59(58),11 [Arc. et Hon. 400] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .160
CJ. 11,63(62),1,pr. [Cons. 319] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .160
CJ. 12,45(46),1,1 [Grat. Valent. et Theo. 380] . . . . . . . . . . . . .201
3. Constitutiones Iustiniani
Const. Deo auctore,4.8-9 [Iust. 530] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94
Const. Tanta,19 [Iust. 533] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .92
Const. Tanta,21 [Iust. 533] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94
4. Digesta Iustiniani
D. 1,1,10,pr. [Ulp. 1 reg.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .156
D. 1,1,10,1 [Ulp. 1 reg.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .156, 210, 216
D. 1,3,10 [Iul. 59 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93
D. 1,3,11 [Iul. 90 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93
D. 1,3,12 [Iul. 15 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93
D. 1,3,31 [Ulp. 13 ad leg. Iul. et Pap.] . . . . . . . . . . . . . . . .93, 202
D. 1,4,1,pr. [Ulp. 1 inst.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .202
D. 1,6,1,2 [Gai. 1 inst.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
D. 1,6,2 [Ulp. 8 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .204, 205
D. 1,12,1,1 [Ulp. sing. de off. praef. urb.] . . . . . . . . . . . . . . . .204
D. 1,12,1,8 [Ulp. sing. de off. praef. urb.] . . . . . . . . . . . . . . . .205
D. 1,18,7 [Ulp. 3 opin.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
D. 5,3,38 [Paul. 20 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .217
D. 6,1,23,6 [Paul. 21 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 6,1,23,7 [Paul. 21 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 6,1,38 [Cels. 3 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .224
JAUME RIBALTA I HARO
285
D. 6,1,59 [Iul. 6 ex Minic.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 7,1,30 [Paul. 3 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 146, 157, 209
D. 8,1,15,pr. [Pomp. 33 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .140, 220
D. 8,2,3 [Ulp. 29 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .141
D. 8,2,4 [Paul. 2 inst.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .140
D. 8,2,9 [Ulp. 53 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 139, 147
D. 8,2,10 [Marcell. 4 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 146, 157, 209
D. 8,2,11,pr. [Ulp. 1 de off. cons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .54, 94
D. 8,2,13,pr. [Proc. 2 epist.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .138
D. 8,2,14 [Papir. 1 const.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40
D. 8,2,15 [Ulp. 29 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .140, 141
D. 8,2,16 [Paul. 2 epit. Alf. dig.] . . . . . . . . . . . . . . .127, 140, 141
D. 8,2,19,pr. [Paul. 6 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .136, 137
D. 8,2,31 [Paul. 48 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 148
D. 8,4,16 [Gai. 2 res cott.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .148
D. 8,5,8,5 [Ulp. 17 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .136
D. 8,5,8,5-7 [Ulp. 17 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .134
D. 8,5,8,6 [Ulp. 17 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137
D. 8,5,8,7 [Ulp. 17 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .138
D. 8,5,17,2 [Alf. 2 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137
D. 9,2,27,10 [Ulp. 18 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .138
D. 9,2,50 [Ulp. 6 opin.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 12,6,14 [Pomp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .217
D. 14,2,9 [Vol. Maec. ex leg. Rhodia] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .201
D. 17,2,52,10 [Ulp. 31 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55, 124
D. 18,1,42 [Marcian. 1 inst.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
D. 18,1,52 [Paul. 54 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
D. 19,1,42 [Paul. 2 quaest.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .225
D. 19,2,25,2 [Gai. 10 ad ed. prov.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .94, 148
D. 20,5,12,1 [Tryph. 8 disp.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .217
D. 23,3,6,2 [Pomp. 14 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .140, 217
D. 24,1,63 [Paul. 3 ad Ner.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 30,41 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
D. 30,41,1 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
D. 30,41,5 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 52, 53
D. 30,41,6 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
D. 30,41,7 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .52
D. 30,41,8 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
D. 30,41,9 [Ulp. 21 ad Sab.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
D. 32,21,2 [Paul. 4 sent.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
286
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
D. 34,1,14,1 [Ulp. 2 fideic.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
D. 36,1,56(54) [Pap. 19 quaest.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93
D. 39,1,1,17 [Ulp. 52 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61
D. 39,2,24,12 [Ulp. 81 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . .136, 139, 225
D. 39,2,25 [Paul. 78 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .147
D. 39,2,26 [Ulp. 81 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .139, 147, 224
D. 39,2,46,pr. [Paul. 1 sent.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
D. 39,2,46,1 [Paul. 1 sent.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
D. 39,2,48 [Marcian. sing. de delat.] . . . . . . . . . . . . . . . . . .51, 52
D. 39,3,1,11 [Ulp. 53 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .218
D. 39,3,1,12 [Ulp. 53 ad ed.] . . . . . . . . . .145, 157, 218, 219, 224
D. 39,3,1,21 [Ulp. 53 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .157
D. 39,3,2,5 [Paul. 49 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .207, 224
D. 39,3,2,9 [Paul. 49 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .224
D. 39,3,3,pr. [Ulp. 53 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .136
D. 39,3,21 [Pomp. 32 ad Q. Muc.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .145
D. 39,4,9,5 [Paul. 5 sent.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84
D. 40,8,2 [Mod. 6 reg.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
D. 41,1,7,10 [Gai. 2 rer. cott.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 41,1,7,12 [Gai. 2 rer. cott.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57, 58
D. 41,1,9,pr. [Gai. 2 rer. cott.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 43,8,2,11 [Ulp. 68 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .147
D. 43,8,2,14 [Ulp. 68 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .147
D. 43,8,2,17 [Ulp. 68 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53
D. 43,8,2,29 [Ulp. 68 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137
D. 43,8,7 [Iul. 48 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .54
D. 43,9,2 [Paul. 5 sent.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .54
D. 43,10,1,1 [Pap. de cur. urb.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
D. 43,17,3,7 [Ulp. 69 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 43,18,2 [Gai. 25 ad ed. prov.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 43,23,1,2 [Ulp. 71 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .210
D. 43,29,3,2 [Ulp. 71 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .225
D. 44,7,44,1 [Paul. 74 ad ed. praet.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 46,3,98,8 [Paul. 15 quaest.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
D. 46,8,13,pr. [Paul. 76 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .140
D. 47,3,1,pr. [Ulp. 37 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
D. 47,10,13,1 [Ulp. 57 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .225
D. 47,10,15,48 [Ulp. 77 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .213
D. 48,8,1,2 [Marcian. 14 inst.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
D. 48,8,4,2 [Ulp. 7 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
JAUME RIBALTA I HARO
287
D. 48,8,6 [Ven. 1 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
D. 48,8,11,1-2 [Mod. 6 reg.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
D. 48,18,1,27 [Ulp. 8 de off. procons.] . . . . . . . . . . . . . . . . . .204
D. 50,10,3,pr. [Macer. 2 de off. praes.] . . . . . . . . . . . . . . . . . .223
D. 50,10,7,pr. [Call. 2 de cogn.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .54
D. 50,13,2 [Ulp. 1 opin.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .158
D. 50,16,86 [Cels. 5 dig.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .209
D. 50,17,55 [Gai. 2 de test. ad ed. urb.] . . . . . . . . . . . . . . . . . .225
D. 50,17,144,pr. [Paul. 62 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .156
D. 50,17,151 [Paul. 64 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .225
D. 50,17,155,1 [Paul. 65 ad ed.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .225
D. 50,17,203 [Pomp. 8 ad Q. Muc.] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .217
D. 50,17,206 [Pomp. 9 ex var. lect.] . . . . . . . . . . . . . . . .211, 217
5. Iustiniani XIIII edicta quae vocantur (in Corporis CLXVIII Novellarum
appendices)
Ed. 12,1 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
6. Institutiones Justiniani
IJ. 1,1,pr. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .156
IJ. 1,1,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .156, 210, 216
IJ. 1,8,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203, 204, 206
IJ. 2,1,29 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
IJ. 2,1,30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57, 58
IJ. 2,1,32 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
IJ. 2,1,40 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74
IJ. 2,3,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .148
IJ. 4,4,pr. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .213
IJ. 4,4,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .213
7. Julianus Ascalonita
JA. 01 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32, 102
JA. 02 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32, 102
JA. 03 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 109
JA. 04 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 110
JA. 05 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 110
JA. 06 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 110
JA. 07 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 110
JA. 08 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 110
JA. 09 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 111
288
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
JA. 10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 111
JA. 11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 112
JA. 12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 112
JA. 13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 111, 113
JA. 14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 113
JA. 15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 113
JA. 16 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 125
JA. 17,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 125
JA. 17,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120
JA. 17,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120
JA. 17,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120
JA. 18 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120
JA. 19 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120, 212, 213
JA. 20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120
JA. 21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 125
JA. 22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105, 120
JA. 22,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .120
JA. 23 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 121
JA. 24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 121
JA. 25 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 125
JA. 26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 125
JA. 27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 125
JA. 28 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 125
JA. 29 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 121
JA. 30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 125
JA. 31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 126
JA. 32 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 121
JA. 33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 122
JA. 33,1-2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .121, 124
JA. 34 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 122
JA. 35 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 122
JA. 35,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .121
JA. 36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 122
JA. 37 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 122
JA. 38 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 123
JA. 39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105, 117
JA. 40 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 117
JA. 41 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 117
JA. 42 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 117
JA. 43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 117
JAUME RIBALTA I HARO
JA. 44
JA. 45
JA. 46
JA. 47
JA. 48
JA. 49
JA. 50
JA. 51
JA. 52
JA. 53
JA. 54
JA. 55
JA. 56
JA. 57
289
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 118
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 118
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 118
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 106, 108
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 106, 108
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 107
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 107
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104, 105, 107
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 150
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 151
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 151
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 151, 213
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 151
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 151
8. Novellae Justiniani
NJ. 6 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
NJ. 6,ep.,2 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 7 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
NJ. 7,2,1 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .198
NJ. 7,ep. [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 8 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
NJ. 8,ep. [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 14,1 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .212
NJ. 14,ep. [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 22,ep. [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 33 [Iust. 535] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
NJ. 39,ep. [Iust. 536] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 43 [Iust. 537] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84
NJ. 63 [Iust. 538] . . . .84, 85, 86, 87, 89, 90, 93, 96, 152, 157,
211, 221
NJ. 63,pr. [Iust. 538] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86, 93
NJ. 64 [Iust. 538] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84
NJ. 74,pr. [Iust. 538] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93
NJ. 108,pr.,2 [Iust. 541] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93
NJ. 162 [Iust. 539] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86, 87
NJ. 165 [Iust. post 538] . . .75, 84, 86, 87, 88, 89, 90, 93, 96, 152
NJ. 166 [Demosthenes, pr.pr. 521-523 i 529-530] . . . . . . . . . . .88
NJ. 166,pr. [Demosthenes, pr.pr. 521-523 i 529-530] . . . . . . . .88
NJ. 167 [Comitas et Bassus, pr.pr. 548] . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
290
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
NJ. 167,pr. [Comitas et Bassus, pr.pr. 548] . . . . . . . . . . . . . . . .88
NJ. 168 [Zoticus, pr.pr. 512] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .88
A.c. Fonts jurídiques bizantines
1. Athanasii scholastici Emiseni de novellis constitutionibus
imperatorum Iustiniani Iustinique commentariorum
Athan. 21,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .83
2. Michaelis Attaliotae opus de jure
ATT. 34,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
ATT. 34,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
ATT. 34,6b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
ATT. 34,7a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
ATT. 34,7b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
ATT. 34,7c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
ATT. 34,7d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
ATT. 34,7e . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
ATT. 34,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 102
ATT. 34,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
ATT. app. I,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97
3. Basilicorum libri LX
BAS. 2,3,126 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
BAS. 15,1,84 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 50,1,2-3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
BAS. 50,1,6d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
BAS. 50,1,13-14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
BAS. 50,16,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
BAS. 58,1,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,2,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,2,11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,2,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,2,37 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,3,21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,7,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,7,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 103
BAS. 58,9,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,10,1a-b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
BAS. 58,10,1c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
JAUME RIBALTA I HARO
291
BAS. 58,10,1d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
BAS. 58,10,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
BAS. 58,10,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
BAS. 58,10,25 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
BAS. 58,11,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,11,7 (Scholium in) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,11,9b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,11,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 97
BAS. 58,11,10a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,11,10b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,11,10c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 102
BAS. 58,11,10d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,11,10e . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
BAS. 58,11,11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,11,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,11,12-13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,11,14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 87, 96, 97, 103
BAS. 58,12,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
BAS. 58,12,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
BAS. 58,13,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,1a-b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,1d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,1g . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,1i . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,13,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,16,1e . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 58,20,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
BAS. 60,16,13g . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
4. Ecloga ad Prochiron mutata
EC.PRO.MU. 15,17 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
5. Ecloga legum in epitome expositarum [= Epitome legum]
EP. 7,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EP. 15,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EP. 39,28 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,32 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EP. 39,34 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
292
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
EP. 39,35 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EP. 39,39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EP. 39,40 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,40b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EP. 39,40c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EP. 39,40d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EP. 39,41 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EP. 39,42 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EP. 39,43a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EP. 39,43b-c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EP. 39,44a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EP. 39,44a-c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,44b-d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EP. 39,59 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 215
EP. 39,61 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,98 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,99 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,100 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,101 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,102 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,103 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,104 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,106 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,107 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,108 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,109 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,110 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EP. 39,113 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,114 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,117 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,118 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,119 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EP. 39,120 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
6. Epanagoge legis Basilii et Leonis et Alexandri
EPA. 39,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EPA. 39,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EPA. 39,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EPA. 39,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EPA. 39,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
JAUME RIBALTA I HARO
293
EPA. 39,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
EPA. 39,7a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,7b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,16 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,17 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,18 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EPA. 39,19 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EPA. 39,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,23 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,28 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,29 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA. 39,30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,32 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,34 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,35 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,37 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,38 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
EPA. 39,40 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
EPA. 39,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,44 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 215
EPA. 39,45 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,47 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA. 39,48 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
294
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
EPA. 39,49
EPA. 39,50
EPA. 39,51
EPA. 39,52
EPA. 39,53
EPA. 39,56
EPA. 39,57
EPA. 39,58
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
7. Epanagoge aucta
EPA.AUC. 42,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EPA.AUC. 42,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EPA.AUC. 42,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
EPA.AUC. 42,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EPA.AUC. 42,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EPA.AUC. 42,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
EPA.AUC. 42,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EPA.AUC. 42,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EPA.AUC. 42,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
EPA.AUC. 42,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,16 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,17 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,18 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,19 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,23 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,25 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,28 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
EPA.AUC. 42,29 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
JAUME RIBALTA I HARO
295
EPA.AUC. 42,32 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,34 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,35 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,37 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
EPA.AUC. 42,38 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
EPA.AUC. 42,42 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 215
EPA.AUC. 42,44 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,45 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,47 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
EPA.AUC. 42,48 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,49 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,50 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,51 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,52 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,55 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
EPA.AUC. 42,56 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,57 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,63 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
EPA.AUC. 42,68a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
8. Theodori scholastici breviarium novellarum
Epit. Theod. 63 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .83
Epit. Theod. 165 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
9. Hexabiblos
Hexa. praecontemplatio, 20-21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26
Hexa. 2,1,8-9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .153
Hexa. 2,1,11-15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .153
Hexa. 2,1,27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .153
Hexa. 2,1,39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .153
Hexa. 2,1,46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .153
Hexa. 2,4,1-138 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30, 102
Hexa. 2,4,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
296
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Hexa. 2,4,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .27, 28, 102
Hexa. 2,4,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 114
Hexa. 2,4,14 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 110, 114
Hexa. 2,4,15 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 110, 114
Hexa. 2,4,16 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 110, 114
Hexa. 2,4,17 . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 110, 111, 114
Hexa. 2,4,18 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 111, 115
Hexa. 2,4,19 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 112, 115
Hexa. 2,4,20 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 112, 115
Hexa. 2,4,21 . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 109, 111, 113, 115, 116
Hexa. 2,4,22 . . . . . . . .31, 101, 105, 109, 113, 115, 116, 154, 155
Hexa. 2,4,22a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,22b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,23 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 105, 119, 124, 125, 128
Hexa. 2,4,23a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,23b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101
Hexa. 2,4,24a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 96, 101, 102
Hexa. 2,4,24b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102
Hexa. 2,4,25 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 120
Hexa. 2,4,26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 92, 101, 105, 120, 155
Hexa. 2,4,26a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,26b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,26c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 105, 120, 212, 213
Hexa. 2,4,27a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,27b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,28 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 102, 105, 119, 125, 128
Hexa. 2,4,29 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 120
Hexa. 2,4,29a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102, 105
Hexa. 2,4,29b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
Hexa. 2,4,30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 121
Hexa. 2,4,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 121
JAUME RIBALTA I HARO
297
Hexa. 2,4,31a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103, 105
Hexa. 2,4,31b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,32 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 119, 125, 128
Hexa. 2,4,33 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 119, 125, 128
Hexa. 2,4,34 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 119, 125, 128
Hexa. 2,4,35 . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 119, 125, 128, 155
Hexa. 2,4,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 121
Hexa. 2,4,37 . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 119, 125, 128, 129
Hexa. 2,4,38 . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 119, 125, 126, 128, 129
Hexa. 2,4,39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 121
Hexa. 2,4,40 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 121, 122, 124
Hexa. 2,4,41 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101
Hexa. 2,4,41a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 103
Hexa. 2,4,41b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 103, 105, 122
Hexa. 2,4,42 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 105, 121, 122
Hexa. 2,4,42a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,42b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 122
Hexa. 2,4,44 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 103, 105, 123
Hexa. 2,4,45 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74, 75, 87
Hexa. 2,4,46a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,46b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,46c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,46d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,46e . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,47 . . . . . . . . . . . . . . .31, 75, 90, 91, 100, 103, 150, 152
Hexa. 2,4,48 . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 75, 91, 100, 103, 151, 152
Hexa. 2,4,49 . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 75, 91, 100, 103, 151, 152
Hexa. 2,4,50 . . . . . . .31, 75, 91, 92, 100, 103, 151, 152, 153, 213
Hexa. 2,4,51 . . . . .31, 75, 90, 91, 92, 94, 100, 151, 152, 153, 211
Hexa. 2,4,51a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,51b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,52a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,52b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,53 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,54 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,55 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,56 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,57 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
298
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Hexa. 2,4,58 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,59 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
Hexa. 2,4,60 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,61 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,62 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,63 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,64 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,65 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,66 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,67 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,68 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,69 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,70 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,71 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,72 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,73 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,74 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
Hexa. 2,4,75 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 101, 117
Hexa. 2,4,75a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101, 103, 105
Hexa. 2,4,75b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101, 104, 105
Hexa. 2,4,76 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 104, 105, 117, 119
Hexa. 2,4,77 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 104, 105, 117, 119
Hexa. 2,4,78 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 104, 105, 117, 119
Hexa. 2,4,79 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 104, 105, 117, 118, 119
Hexa. 2,4,80 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 101, 104, 105, 117, 118
Hexa. 2,4,81a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,81b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,82 . . . . . . . . . . . . . . . . . . .101, 104, 105, 117, 118, 154
Hexa. 2,4,83 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31, 100, 104, 105, 106, 108
Hexa. 2,4,84 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,85 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 100, 101, 104, 105, 106, 108
Hexa. 2,4,86 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 100, 104, 105, 106, 107, 108
Hexa. 2,4,87 . . . . . . . . . . . . . . . .31, 100, 104, 105, 106, 107, 108
Hexa. 2,4,88 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .100, 104, 105, 106, 107
Hexa. 2,4,89a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,89b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,90 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,91 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,92 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,93 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
JAUME RIBALTA I HARO
299
Hexa. 2,4,94 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,95 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,96 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,97 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,98 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,99 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,100 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,101 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,102 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,103 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,104 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,105 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,106 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,107 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,108 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,109 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,110 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,111 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,112 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,113 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,114 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,115 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,116 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,117 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,118 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,119 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,120 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,121 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,122 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,123 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,124 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,125 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,126 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
Hexa. 2,4,127 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 153
Hexa. 2,4,128 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 153
Hexa. 2,4,129 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 153
Hexa. 2,4,130 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 215
Hexa. 2,4,131 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
Hexa. 2,4,132 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
Hexa. 2,4,133 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
300
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
Hexa. 2,4,134 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
Hexa. 2,4,135a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
Hexa. 2,4,135b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
Hexa. 2,4,136 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
Hexa. 2,4,137 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97, 105
Hexa. 2,4,138 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
10. Novellae Eudociae
NE. 5 [Eudocia. 1067] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97
11. Novellae Leonis Sapientis
NL. 71 [Leo Sap. 886-911] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97, 105
NL. 95 [Leo Sap. 886-911] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
NL. 113 [Leo Sap. 886-911] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80, 97
12. Practica ex actis Eustathii romani
Peîra 9,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97
13. Prochiron Basilii, Constantini et Leonis
PRO. 38,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO. 38,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO. 38,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO. 38,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO. 38,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
PRO. 38,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
PRO. 38,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO. 38,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO. 38,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO. 38,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,16 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO. 38,17 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,18 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,19 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO. 38,21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO. 38,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
JAUME RIBALTA I HARO
PRO. 38,23
PRO. 38,24
PRO. 38,25
PRO. 38,27
PRO. 38,28
PRO. 38,29
PRO. 38,30
PRO. 38,31
PRO. 38,32
PRO. 38,33
PRO. 38,34
PRO. 38,35
PRO. 38,36
PRO. 38,37
PRO. 38,38
PRO. 38,39
PRO. 38,40
PRO. 38,44
PRO. 38,45
PRO. 38,46
PRO. 38,47
PRO. 38,48
PRO. 38,49
PRO. 38,50
PRO. 38,51
PRO. 38,52
PRO. 38,53
PRO. 38,54
PRO. 38,57
PRO. 38,58
PRO. 38,59
301
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 215
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
14. Prochiron auctum
PRO.AUC. 38,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO.AUC. 38,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO.AUC. 38,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO.AUC. 38,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO.AUC. 38,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
PRO.AUC. 38,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
PRO.AUC. 38,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
302
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
PRO.AUC. 38,8 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO.AUC. 38,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO.AUC. 38,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
PRO.AUC. 38,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,16 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,17 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,19 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,23 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,28 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,29 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,32 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,34 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,35 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,37 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,38 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,40 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,41 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,42 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,45 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
PRO.AUC. 38,46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
PRO.AUC. 38,55 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,56 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 215
PRO.AUC. 38,57 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,59 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,84 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO.AUC. 38,93 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,95 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO.AUC. 38,96 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
PRO.AUC. 38,97 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
JAUME RIBALTA I HARO
303
PRO.AUC. 38,98 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
PRO.AUC. 38,99 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,100 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,101 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,102 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,105 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
PRO.AUC. 38,106 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,107 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
PRO.AUC. 38,134 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
PRO.AUC. 38,135b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
15. Rhopai [= Libellus de temporibus ac dilationibus]
RH. 15,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
RH. 17,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
16. Synopsis Basilicorum [= Synopsis Basilicorum maior]
SBMa. ∆,3,10b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. ∆,40,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. ∆,40,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. ∆,40,26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. ∆,40,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. ∆,40,n.a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. E,8,12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. K,9,4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,16a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,16b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,26a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,26c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,26e . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,26f . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,28 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102
SBMa. K,9,33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,34b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
304
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
SBMa. K,9,35a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,35b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,35c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 102
SBMa. K,9,35d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,35e . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96, 103
SBMa. K,9,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,37 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,38 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,40 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75, 96, 103
SBMa. K,9,41 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMa. K,9,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMa. K,9,44a-c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. K,9,44i . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. K,9,44k . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. K,9,45 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. K,9,46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
SBMa. K,9,47 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
17. Liber juridicus alphabeticus [= Synopsis Basilicorum minor]
SBMi. K,25 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMi. K,36c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMi. K,37a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMi. K,37b . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMi. K,37c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMi. K,37d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMi. K,38a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .96
SBMi. K,38c . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .103
SBMi. K,Ne,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .97, 105
SBMi. K,Ne,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
18. Theophili Institutiones
TI. 2,1,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105
TI. 2,1,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .104
A.d. Fonts jurídiques medievals i contemporànies
Anonymi narratio de aedificatione templi S. Sophiae . . . . . . .198
Bürgerliches Gesetzbuch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98
Bürgerliches Gesetzbuch, § 906 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186, 187
JAUME RIBALTA I HARO
305
Bürgerliches Gesetzbuch, § 906,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186
Bürgerliches Gesetzbuch, § 906,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186
Bürgerliches Gesetzbuch, § 906,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .186
C. 14, q. 4, c. 11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .196
CASTRENSIS, Pauli . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .224
Code civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .170, 183, 184
Codi civil grec . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .98
Codi civil sard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183
Código civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20, 183, 184
Coutume de Paris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .170, 183
DESGODETS, Antoine . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .183
LRB. 17,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69
LRB. 17,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69, 72, 74, 75
Stat. Bonon. 1253, I.30 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132
Stat. di Treviso, I.9.19 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132
Stat. di Treviso, I.9.21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .132
A.e. Fonts jurídiques catalanes
1a CYADC II 3,28,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35
2a-3a CYADC II 4,2,1-2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35
BOSCH, Andreu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38
CANCERIUS, Jacobus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37
CDCC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185, 186
CDCC, art. 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185
CDCC, arts. 283-295 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21, 185
CG. 33,1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127
LANISRV . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185, 186
LANISRV, EM §§ 1-2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185
LANISRV, arts. 25-26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185
LANISRV, arts. 27-33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185
LANISRV, arts. 34-41 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .185
OLIBANI, Antonii . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34
OSC 01 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
OSC 02 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129, 130
OSC 03 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
OSC 08 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118, 119
OSC 09 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118
OSC 11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
OSC 12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
306
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
OSC 19
OSC 20
OSC 21
OSC 22
OSC 26
OSC 27
OSC 28
OSC 29
OSC 30
OSC 31
OSC 32
OSC 33
OSC 34
OSC 35
OSC 40
OSC 43
OSC 44
OSC 45
OSC 46
OSC 50
OSC 53
OSC 54
OSC 55
OSC 57
OSC 58
OSC 61
OSC 63
OSC 65
OSC 66
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118, 119
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 109, 113, 114, 115
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 108
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 108, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 108, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 108, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118, 119
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118, 119
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 106, 107, 108, 109
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 109, 113, 114
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 117, 118, 119
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .127
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105, 119, 126, 129
A.f. Fonts jurídiques epigràfiques i papirològiques
Ara legis Hadrianae . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159
CIL., vol. VI.4.1, núm. 29788 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
DESSAU, vol. II, núm. 5988 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
Epistula Hadriani ad Stratonicenses Hadrianopolitas, 10-13 . . .56
Fragmentum Ostipponense . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
Lex coloniae Ursonensis, § 75 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
Lex colonis fundi villae Magnae data ad exemplum legis Mancianae . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159
JAUME RIBALTA I HARO
307
Lex municipii Irnitani, § 62 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
Lex municipii Malacitani, § 62 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
Lex municipii Tarentini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
Lex municipii Tarentini, § 4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
Petitio colonorum, sermo procuratorum et epistula de agris rudibus
aut desertis occupandis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159
Scc. Hosidianum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49
Scc. Volusianum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49
B. FONTS LITERÀRIES
AGRAMONT, Jacme d’ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .175
AMBROS. De Nabutha. 1,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .189
AMBROS. De Nabutha. 12,53 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .193
AMBROS. De off. 1,28,132 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .189
AMBROS. De off. 3,3,15 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .218
AMBROS. Ep. 76 [= Maur. 20] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .196, 197
AMBROS. Exp. evang. sec. Luc. 7,124 . . . . . . . . . . . . . .189, 190
AMBROS. Exp. evang. sec. Luc. 7,247 . . . . . . . . . . . . . . . . . .190
AMBROS. Exp. evang. sec. Luc. 8,13 . . . . . . . . . . . . . . . . . . .192
AMM. 27,9,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67, 70
ARIST. Eth. Nicom. 5,5 [1129b-1130a] . . . . . . . . . . . . . . . . . .156
ARIST. Metafísica. 1,4,7-8 [985a-b] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
AUG. De ser. Dom. in Mon. 1,15,42 . . . . . . . . . . . . . . . .191, 192
AUG. De ser. Dom. in Mon. 2,12,43-2,13,44 . . . . . . . . . . . . . .194
AUG. De ser. Dom. in Mon. 2,13,45-46 . . . . . . . . . . . . . . . . . .219
AUG. De ser. Dom. in Mon. 2,14,47 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .192
AUG. De ser. Dom. in Mon. 2,15,49 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .195
AUG. Ep. 153,6,25-26 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .195
CHRYSOS. In Ep. I ad Corinth. Hom. 10,3 . . . . . . . . . . . . . .190
CIC. Brut. 17,66 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .149
CIC. De dom. 44,115 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .149
CIC. De leg. 1,21,55 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41
CIC. De off. 1,7,20 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .210
CIC. Har. 15,33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .149
CIC. Rab. Post. 16,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .149
CIC. Top. 4,24 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
DESPUIG, Cristòfor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34, 35
Dictamen de la Academia Médico-Práctica . . . . . . . . . . . . . .181
DIOD. SIC. 14,116 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43
308
DRET URBANÍSTIC MEDIEVAL DE LA MEDITERRÀNIA
EIXIMENIS, Francesc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .208
Excerptum de quattuor Elementis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32
FEST. De Verb. Sign. 5, sv. ambitus . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41
FEST. De Verb. Sign. 15, sv. ambitus . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41
FEST. De Verb. Sign. 20, sv. andron . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .131
FEST. De Verb. Sign. 98-99, sv. insulae . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41
FEST. De Verb. Sign. 99 sv. infectores . . . . . . . . . . . . . . . . . . .111
FEST. De Verb. Sign. 502, sv. tignum . . . . . . . . . . . . . . . . .47, 57
HERODIAN. 2,4,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159
HIPP. Aires, aigües i llocs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .25
HIPP. Sobre la naturalesa de l’home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .143
ISID. Etym. 5,25,2-3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .196
ISID. Etym. 15,3,11-12 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80
LIV. 5,55,4-5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43
MAECIAN. Assis distr. 46 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41
PLIN. Ep. 2,17,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130
PLIN. Nat. hist. 16,15,36 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
PLIN. Nat. hist. 35,49,173 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45
PLUT. Cam. 22,1,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43
PS. AUR. VICT. Epit. de Caes. 13,12-13 . . . . . . . . . . . . . . . . .60
SALV. Ad eccle. 1,5,24-25 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .193
SALV. Ad eccle. 1,5,26-27 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .190
SALV. Ad eccle. 1,6,29-1,7,31 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .194
SALV. Ad eccle. 1,7,32-33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .191
SALV. Ad eccle. 1,7,34-35 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .193
SALV. Ad eccle. 1,8,38-39 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .194
SEN. phil. Clem. 1,18,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .205
SPAR. De vit. Hadriani. 18,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .52
SPAR. De vit. Hadriani. 18,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203
STRAB. Geog. 5,3,7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .59
SUET. Aug. 89,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .59
SUET. Claud. 25,2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .203, 206
SUET. Vesp. 8,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53, 56
SYMM. 6,9 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .70, 72
TAC. Ann. 15,43 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43, 59, 72
TAC. Hist. 3,71 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60, 76
VAL. MAX. 8,1,Damn. 7 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58
VALERIOLA, Tomás . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .177, 178
VAR. De lin. lat. 5,22 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40, 41
VAR. De re rust. 1,64 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .113
JAUME RIBALTA I HARO
309
VITR. De arch. 1,1,10 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .25
VITR. De arch. 1,4,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
VITR. De arch. 2,2,1-2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
VITR. De arch. 2,3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
VITR. De arch. 2,6 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
VITR. De arch. 2,8,17 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45
VITR. De arch. 2,9,14 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
VITR. De arch. 6,7,5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .130
VITR. De arch. 8,praef. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
El Seminari permanent i interuniversitari de Recerca d’Història del Dret Català «Josep M. Font Rius» (SFR) és una
Unitat de Recerca Interuniversitària amb una llarga trajectòria. S’inicia el 1993 per honorar el mestratge del gran
historiador del dret català, Josep Maria Font i Rius, i entorn del projecte de recerca finançat pel MEC (PB-93-0404)
sobre la Història d’una Institució Jurídica: la Generalitat de Catalunya a les èpoques medieval i moderna, dirigit
i format per membres de la UPF i integrat per membres de la UB, URV, UAB, UOC, UdL, UdG, UIB. El projecte ha
donat com a resultat l’elaboració i publicació de nombrosos treballs com articles i llibres entre els quals destaca
la realització de dues tesis doctorals sobre la Història de la Generalitat de Catalunya i d’una sobre el senyoriu i el
municipi a la Catalunya nova. Aquesta Unitat Interuniversitària de Recerca va continuar cohesionada entorn d’un
nou projecte de Recerca finançat pel MEC (PB-96-0284) sobre la Història d’una Institució Jurídica: la Monarquia
a la Corona d’Aragó, que es va plasmar en la celebració d’un Congrés Internacional sobre Les Corts Generals de
la Corona d’Aragó del 1585 a Montsó, on van participar membres del grup amb la contribució de diverses ponències i comunicacions que ja ha estat publicades (Ius Fugit, núm. 10 i 11). A continuació, i amb la inclusió de
professors de la UIC i de la Uao CEU, s’ha treballat conjuntament en el projecte de recerca finançat pel MEC (BJU
2000-0971) sobre els Juristes i el Dret a la Corona d’Aragó i —arran d’un Conveni subscrit amb la Fundació
Noguera per a la transcripció, anotació i reedició de l’obra Tractatus de Pactis Nuptialibus del conegut jurista català Joan Pere Fontanella (1576-1649)— s’estan elaborant en l’actualitat les tasques encomanades. Dins del projecte, s’han celebrat les I i II Jornades d’Estudi sobre Juristes i Notaris a Cervera, les actes de les quals estan en
curs de publicació. També sobre aquest àmbit s’han defensat dues tesis doctorals: sobre el Jurista Pere Albert i
les seves Commemoracions; i sobre les Ordinacions d’en Sanctacília i la seva problemàtica. Actualment, els membres de la Unitat Interuniversitària de Recerca pertanyents a diverses universitats del Principat i de les Illes Balears
participen en un nou projecte coordinat de Recerca, en certa mesura continuació dels anteriors, sobre el tema:
els Juristes i la construcció d’un sistema de Dret Civil: el cas de Catalunya (s. XIII-XX). La col·lecció «Estudis
d’Història del Dret» neix per facilitar la publicació i difusió dels treballs de recerca duts a terme en el SFR.
CoL·LecciÓ D’EStuDiS
d’HiStÒriA DeL DrET
Coedició:

scarica il vademecum dei prodotti salus

Come trattare gli altri e farseli amici nell`era digitale

DESIGN ANT ONI AROLA

Slat4C_ES-IT-FR

Inquinamento con moria di pesci accertato nella Roggia Scairolo in

“CI” SERIES: HYDRAULIC SHEAR

Prov d` utore - Aracne editrice

Untitled

CLUB DE POESÍA BLANCA VARELA

Lingua francese - Università degli Studi di Bari